Russafa

Russafa és un barri de la ciutat de Valencia pertanyent al districte d'Eixample sent un municipi independent fins a 1877. La seua població en 2009 era de 25.134 habitants, segons l'ajuntament de Valéncia.

Topònim

El topònim Ruzafa és una castellanisació de Russafa, a la seua volta derivat de l'àrap ( رصافة (Ruṣāfatu). En este idioma significa «jardí» i és un possible préstam del acadio rasapa, 'residència d'un governador'. Hi ha constància de fins a nou llocs denominats Ruṣāfa en el món àrap, entre les que destaquen les edificades en les rodalies de Basora, Bagdad i Damasc.

Història

L'orige de Russafa es troba en una finca de recreació construïda per Abd Allah al-Balansi en el sigle IX a uns 2 km de la ciutat de Valéncia, a imitació de la que edificara el seu pare, Abderramán I, en les proximitats de Còrdova. Dita finca va deure desaparéixer prou pronte, ya que els fills d'Al-Balansi no varen continuar residint en Valéncia, pero la zona ajardinada de la seua entorn es va conservar i va ser amprada com a lloc d'espargiment i parc públic, com testimonien els poetes al-Russafi, al-Saqundi, Ibn Amira o Ibn al-Abbar, entre uns atres. Al voltant de dits jardins es va originar una alquería, que és el núcleu del posterior poblat.

Pla de Russafa entre 1811 i 1883 superpost a l'actual pla ortogonal de l'Eixample de Valéncia, al que va influir notablement. El pla de Russafa va constituir una de les posicions claus per a la presa de Valéncia, com ho demostra el fet de que Álvar Fáñez acampara en els seus mesnades en ell, quan va acompanyar al destronat al-Qadir de Toledo cap a Valéncia en l'any 1085, o posteriorment les tropes de Jaime I en 1238, que varen sitiar la ciutat des d'este punt. Consta que en este lloc va residir el rei durant la campanya, i es va celebrar la capitulació de la ciutat entre Zayyan ibn Mardanish i Jaime I.

Despuix de la conquista cristiana els jardins varen ser transformats en terres de llabor, i les edificacions musulmanes transformades en alqueríes, ocupades pels conquistadors o els vassalls dels mateixos. La posterior eixamplada de la muralla de la ciutat de Valéncia, efectuat en el sigle XIV, va deixar extramurs a este núcleu rural, que no va perdre el seu caràcter agrícola pese a quedar convertit en arraval. En les proximitats de la porta de Russafa de la ciutat de Valéncia es va construir al voltant de 1860 la Plaça de Bous de Valéncia i cinc anys despuix de la seua terminació es va procedir al derrocament de les muralles, lo que supondria el desbordament de la ciutat en direcció sur.

Russafa com a municipi independent

Pla de Valéncia i les seues afores entorn a 1840. Apareix marcat gran part del terme municipal de Russafa, distinguint-se les quatre carreteres principals que donarien nom al districte de Quatre Carreres. En l'any 1811, la població de Russafa (que comprenia la pràctica totalitat dels actuals districtes d'Eixample, Quatre Carreres i Poblats del Sur) es va agrupar com un municipi independent de l'Ajuntament de Valéncia. El juriste Pascual Madoz donaria en 1849 la següent descripció sobre Russafa:

" L[ugar] con ayunt[amiento] en la prov. [...] de Valencia (10 minutos); Sit[uada] en terreno llano al SE. de la cap[ital]; le baten los vientos del E. y S. [...] Tiene 340 casas que forman cuerpo de pobl[ación]; casa de ayunt., carcel, 2 escuelas públicas de niños á la que concurren sobre 200; igl[esia] parr[oquial] (San Valero ob. y San Vicente mártir) [...] un conv[ento] de monjas de Sta. Clara y 11 ermitas esparcidas por su huerta en cada una de las cuales hay escuelas de niños y niñas que se mantiene de las retribuciones particulares. Confina el térm[ino] por N. y O. con el de Valencia; E. r[ío] Turia y el mar, y S. Sedaví; en su radio comprende los cas[eríos] titulados el Castellá, Torreta, Saler, Benimasot, Palmar, Pinedo y Lazareto [...] El terreno es flojo y de buena calidad distribuido en huerta y arrozar que se fertiliza con las aguas del r. Turia que desagua en el mar por el térm. de Ruzafa. Los caminos son variados y mal cuidados, que guian á la Albufera, Ribera y otros puntos del N.; el de Valencia es bueno y está plantado de árboles. [...] Prod[ucción]: arroz, trigo, seda, cáñamo, frutas y verduras; hay caza de conejos en la deh[esa]. Ind[ustria]: la agrícola y 6 molinos. Pobl[ación]: 1.799 vec[inos], 9.075 alm[as] [...] "

Diccionario de Madoz

Durant el S. XIX, el municipi sofriria un important aument de població : si segons Madoz, en 1849 habitaven 9.075 persones (1.799 en el núcleu urbà, que es correspon en l'actual barri), en 1860 ya contava en 13.013 habitants, i en 1977 pràcticament havia duplicat la seua població alcançant les 20.000 persones.

Entre els alcaldes que varen dirigir la política municipal es trobaven D. Salvador Alexandre i Terrassa, D. Salvador Alexandre i Pascual i D. Vicente Quiles i Esteve, en la década de 1860 (es vorien envolts en la tragèdia del colege on varen morir el Mestre Aguilar i numerosos jóvens), i D. Andrés Chisbert en la década de 1870 (últim responsable municipal conegut). Despuix de la destitució de la cúpula de govern, per orde del governador civil de la Província de Valéncia, el 16 de decembre de 1977 s'organisaria una sessió extraordinària de l'Ajuntament de Russafa, acordant-se la seua anexió a Valéncia. Des de llavors, Russafa contaria en un alcalde de barri designat directament per l'alcalde de Valéncia, perdent la seua autonomia.

La Russafa actual

Durant molt temps li la va conéixer com "la terra del ganxo", degut a que molts dels seus habitants varen treballar en la recollida dels troncs de fusta que aplegaven a Valéncia provinents dels Serrans a través del riu Turia, per a lo cual usaven ganchos. Actualment, esta denominació encara està palesa en molts dels noms de comerços i casals fallers del barri.

Saturació despuix de la reurbanisació.

Despuix d'un periodo de precarisació i abandó es va efectuar una reurbanisació completa en lo que va passar de ser un lloc denostat pels mijos de comunicació a promocionar-se com a barri de moda. En l'actualitat sofrix un problema de saturació acústica per l'oci nocturn i la massificació de terrats.