Canvis

L'orige del conflicte conegut com a batalla de Valéncia continua sent discutit. L'explicació mes clara es que sorgí com una reacció popular i [[valencianista]] espontànea del poble contra la catalanisació dels símbols i l'identitat valenciana en les institucions. Els postulats del [[catalanisme]] havien trobat eco entre alguns intelectuals valencians ([[Joan Fuster]], [[Sanchis Guarner]], etc.) que mes tart serien qüestionats, pero també en reduïdes èlits universitàries de l'[[Universitat de Valéncia]] que ya des dels anys [[anys 1960|60]] en els que un bon grapat de professors catalans (Rotgla, etc) anaren introduint-se en matèries mes o menys estratègiques, en l'universitat valenciana. Esta èlit, al mateix temps, encara que el [[catalanisme]] era molt dèbil políticament, durant els primers anys de la década de 1970 conseguí que els partits d’esquerra valencians adoptaren posicions catalanistes, reconeixent la sumissió del [[valencià]] cap a l'[[idioma català|català]] i usant simbologia catalana com la [[quatribarrada]], térmens polítics com [[Països Catalans]], etc. En definitiva, estos sectors volien la catalanisació dels símbols i de l'identitat valenciana (bandera catalana, llengua catalana, etc.) en contra del desijos naturals del poble ([[senyera valenciana]], [[llengua valenciana]], etc.) que evidentment, reaccionà davant de lo que considerava una clara provocació.

L'orige del conflicte conegut com a batalla de Valéncia continua sent discutit. L'explicació mes clara es que sorgí com una reacció popular i [[valencianista]] espontànea del poble contra la catalanisació dels símbols i l'identitat valenciana en les institucions. Els postulats del [[catalanisme]] havien trobat eco entre alguns intelectuals valencians ([[Joan Fuster]], [[Sanchis Guarner]], etc.) que mes tart serien qüestionats, pero també en reduïdes èlits universitàries de l'[[Universitat de Valéncia]] que ya des dels anys [[anys 1960|60]] en els que un bon grapat de professors catalans (Rotgla, etc) anaren introduint-se en matèries mes o menys estratègiques, en l'universitat valenciana. Esta èlit, al mateix temps, encara que el [[catalanisme]] era molt dèbil políticament, durant els primers anys de la década de 1970 conseguí que els partits d’esquerra valencians adoptaren posicions catalanistes, reconeixent la sumissió del [[valencià]] cap a l'[[idioma català|català]] i usant simbologia catalana com la [[quatribarrada]], térmens polítics com [[Països Catalans]], etc. En definitiva, estos sectors volien la catalanisació dels símbols i de l'identitat valenciana (bandera catalana, llengua catalana, etc.) en contra del desijos naturals del poble ([[senyera valenciana]], [[llengua valenciana]], etc.) que evidentment, reaccionà davant de lo que considerava una clara provocació.

El conflicte esclatà després de les [[eleccions generals espanyoles de 1977]], les primeres democràtiques després de la mort de [[Franco]], en les que l'[[Unión de Centro Democràtico|UCD]], encara una coalició, obtingué el 33% dels vots i 11 escans, el [[PSOE]] el 36,3% i 13 escans, el [[Partit Comunista d’Espanya|PCE]] un 9,1 % i 3 escans, i un escà cada un el [[Partit Socialista Popular]] (en [[Unitat Socialista|coalició]] en el [[Partit Socialista del País Valencià|PSPV]]), [[Aliança Popular]] i l’independent, pero posteriorment integrat en l'UCD, [[José Miguel Ortí Bords]].  

El conflicte esclatà despuix de les [[eleccions generals espanyoles de 1977]], les primeres democràtiques despuix de la mort de [[Franco]], en les que l'[[Unión de Centro Democràtico|UCD]], encara una coalició, obtingué el 33% dels vots i 11 escans, el [[PSOE]] el 36,3% i 13 escans, el [[Partit Comunista d’Espanya|PCE]] un 9,1 % i 3 escans, i un escà cada un el [[Partit Socialista Popular]] (en [[Unitat Socialista|coalició]] en el [[Partit Socialista del País Valencià|PSPV]]), [[Aliança Popular]] i l’independent, pero posteriorment integrat en l'UCD, [[José Miguel Ortí Bords]].  

L'UCD en la Comunitat Valenciana al principi mantenia una postura prou ambigua i indefinida en matèria identitària i llingüística, per l'influencia dels postulats dels partits d'[[esquerra política|esquerra]], en els que diferia molt poc. Pero la reacció del poble i del [[valencianisme]] provocà que els dirigents de l'UCD en la Comunitat Valenciana, encapçalats per [[Emilio Attard]],  tingueren por de ser desplaçats del poder polític per la pròpia força del moviment popular valencianiste, per lo qual l'UCD acceptà i adoptà parcialment els postulats del valencianisme (Llengua valenciana, Senyera Valenciana, pero no la denominació de "Regne de Valéncia"). Les posicions del [[PSOE]] estaven dominades pels sectors mes [[pancatalanisme|pancatalanistes]] del propi partit, en Albiñana al front d'ell.

L'UCD en la Comunitat Valenciana al principi mantenia una postura prou ambigua i indefinida en matèria identitària i llingüística, per l'influencia dels postulats dels partits d'[[esquerra política|esquerra]], en els que diferia molt poc. Pero la reacció del poble i del [[valencianisme]] provocà que els dirigents de l'UCD en la Comunitat Valenciana, encapçalats per [[Emilio Attard]],  tingueren por de ser desplaçats del poder polític per la pròpia força del moviment popular valencianiste, per lo qual l'UCD acceptà i adoptà parcialment els postulats del valencianisme (Llengua valenciana, Senyera Valenciana, pero no la denominació de "Regne de Valéncia"). Les posicions del [[PSOE]] estaven dominades pels sectors mes [[pancatalanisme|pancatalanistes]] del propi partit, en Albiñana al front d'ell.

Simultàneament, es constituí l'UCD valenciana, a partir del [[Partit Popular de la Regió Valenciana]] d'[[Emilio Attard]], format per polítics vinculats al [[Movimiento Nacional]], i arraconant els reformistes com [[Esteban Rodrigo de Fénech]], Pedro Zaragoza o José María Adam García. Alguns d’estos sectors, exclosos d’UCD i en una sensibilitat mes [[valencianista]], com l’alcalde de Valéncia, [[Miquel Ramón Izquierdo]], o el president de la [[Diputació de Valéncia]], [[Ignacio Carrau]], fundarien l'[[Unió Regional Valenciana]] (URV) en [[1978]], veent el perill del [[pancatalanisme]], que llavors ya aguaitava.

Simultàneament, es constituí l'UCD valenciana, a partir del [[Partit Popular de la Regió Valenciana]] d'[[Emilio Attard]], format per polítics vinculats al [[Movimiento Nacional]], i arraconant els reformistes com [[Esteban Rodrigo de Fénech]], Pedro Zaragoza o José María Adam García. Alguns d’estos sectors, exclosos d’UCD i en una sensibilitat mes [[valencianista]], com l’alcalde de Valéncia, [[Miquel Ramón Izquierdo]], o el president de la [[Diputació de Valéncia]], [[Ignacio Carrau]], fundarien l'[[Unió Regional Valenciana]] (URV) en [[1978]], veent el perill del [[pancatalanisme]], que llavors ya aguaitava.

En les [[eleccions generals espanyoles de 1977|eleccions de 1977]], no obstant això, l'UCD fon derrotada en [[Valéncia]]. Poc després constituí l'[[Assamblea de Parlamentaris del País Valencià]], agrupant els diputats i senadors triats en les tres províncies. Contava en 41 membres, dels quals 26 eren d’esquerres (21 del PSOE, 3 del PCE i 2 del PSP). Attard encarregà al també valencià [[Fernando Abril Martorell]], home de confiança d'[[Adolfo Suárez]], i a [[Manuel Broseta]], una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i [[eleccions generals espanyoles de 1979|generals de 1979]] i condicionar el procés d’elaboració de l'Estatut d’Autonomia. Attard eliminà del partit als membres lliberals o catalanistes com [[Francisco de Paula Burguera]], [[José Antonio Noguera de Roig]] i [[Joaquín Muñoz Peirats]] i assumí parcialment els postulats valencianistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari [[Las Provincias]], dirigit per [[María Consuelo Reyna]], del [[falles|moviment faller]] i del [[Valéncia CF]], aixina com de filòsofs i intelectuals com [[Juan Ferrando Badía]] i [[Gustavo Villapalos]] i el recolzament llogístic del governador civil [[José María Fernández del Riu]].

En les [[eleccions generals espanyoles de 1977|eleccions de 1977]], no obstant això, l'UCD fon derrotada en [[Valéncia]]. Poc despuix constituí l'[[Assamblea de Parlamentaris del País Valencià]], agrupant els diputats i senadors triats en les tres províncies. Contava en 41 membres, dels quals 26 eren d’esquerres (21 del PSOE, 3 del PCE i 2 del PSP). Attard encarregà al també valencià [[Fernando Abril Martorell]], home de confiança d'[[Adolfo Suárez]], i a [[Manuel Broseta]], una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i [[eleccions generals espanyoles de 1979|generals de 1979]] i condicionar el procés d’elaboració de l'Estatut d’Autonomia. Attard eliminà del partit als membres lliberals o catalanistes com [[Francisco de Paula Burguera]], [[José Antonio Noguera de Roig]] i [[Joaquín Muñoz Peirats]] i assumí parcialment els postulats valencianistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari [[Las Provincias]], dirigit per [[María Consuelo Reyna]], del [[falles|moviment faller]] i del [[Valéncia CF]], aixina com de filòsofs i intelectuals com [[Juan Ferrando Badía]] i [[Gustavo Villapalos]] i el recolzament llogístic del governador civil [[José María Fernández del Riu]].

== Cronologia d’acontenyiments<ref>Manel Martí ''La transició al País Valencià'' dossier publicat en ''[[l’Avenç]] '', núm 124, maig de 1997</ref> ==

== Cronologia d’acontenyiments<ref>Manel Martí ''La transició al País Valencià'' dossier publicat en ''[[l’Avenç]] '', núm 124, maig de 1997</ref> ==

* [[1979]] (9 d’octubre). L’alcalde de Valéncia, Ricart Pérez Casado, el president de la Diputació Provincial, Manuel Girona, socialistes; autoritats acadèmiques i membres de la corporació municipal són agredits per grups valencianistes durant la processó cívica entre l’[[Ajuntament de Valéncia]] i l’estàtua del rei [[Jaume I]] per a acompanyar a la [[Senyera Valenciana]].<ref>[http://www.elpais.com/articulo/espana/Violencia/ultra/conmemoracion/Diada/valenciana/elpepinac/19791010elpepinac_4/Tes Violència "ultra" en la commemoració de la "Adiada" valenciana"], ''El País'', 10 d’octubre de 1979.</ref>

* [[1979]] (9 d’octubre). L’alcalde de Valéncia, Ricart Pérez Casado, el president de la Diputació Provincial, Manuel Girona, socialistes; autoritats acadèmiques i membres de la corporació municipal són agredits per grups valencianistes durant la processó cívica entre l’[[Ajuntament de Valéncia]] i l’estàtua del rei [[Jaume I]] per a acompanyar a la [[Senyera Valenciana]].<ref>[http://www.elpais.com/articulo/espana/Violencia/ultra/conmemoracion/Diada/valenciana/elpepinac/19791010elpepinac_4/Tes Violència "ultra" en la commemoració de la "Adiada" valenciana"], ''El País'', 10 d’octubre de 1979.</ref>

* [[1979]] (mitat octubre). Atacs a les seus del [[Partit Comunista del País Valencià|PCPV]] i del Sindicat Lliure de la Marina Mercant.

* [[1979]] (mitat octubre). Atacs a les seus del [[Partit Comunista del País Valencià|PCPV]] i del Sindicat Lliure de la Marina Mercant.

* [[1979]] (23 de decembre). Davant del bloqueig que patix el Consell del País Valencià (fruit de la majoria de la UCD en el ple del Consell després de les últimes eleccions) els consellers socialistes es retiren, dimitint José Luis Albiñana i assumint [[Enrique Monsonís]] (UCD) com a president provisional.<ref>[http://www.elpais.com/articulo/espana/Jose/Luis/Albinana/principal/perdedor/crisis/Consejo/elpepinac/19791220elpepinac_30/Tes José Luis Albiñana, principal perdedor en la en crisi del Consell], ''[[El País]] '', 20 de novembre de 1979.</ref><ref>[http://www.elpais.com/articulo/espana/ALBInANA_OLMOS/_JOSe_LUIS/ESPAnA/COMUNIDAD_VALENCIANA/ESPAnA/COMUNIDAD_VALENCIANA/UNIoN_DE_CENTRO_DEMOCRaTICO/PARTIDO_SOCIALISTA_OBRERO_ESPAnOL_/_PSPV/PARTIDO_SOCIALISTA_OBRERO_ESPAnOL_/PSOE/COMUNIDAD_VALENCIANA/elpepiesp/19791223elpepinac_12/Tes Dimitix Albiñana després de la retirada del PSOE del Consell], ''[[El País]] '', 23 de novembre de 1979.</ref>

* [[1979]] (23 de decembre). Davant del bloqueig que patix el Consell del País Valencià (fruit de la majoria de la UCD en el ple del Consell despuix de les últimes eleccions) els consellers socialistes es retiren, dimitint José Luis Albiñana i assumint [[Enrique Monsonís]] (UCD) com a president provisional.<ref>[http://www.elpais.com/articulo/espana/Jose/Luis/Albinana/principal/perdedor/crisis/Consejo/elpepinac/19791220elpepinac_30/Tes José Luis Albiñana, principal perdedor en la en crisi del Consell], ''[[El País]] '', 20 de novembre de 1979.</ref><ref>[http://www.elpais.com/articulo/espana/ALBInANA_OLMOS/_JOSe_LUIS/ESPAnA/COMUNIDAD_VALENCIANA/ESPAnA/COMUNIDAD_VALENCIANA/UNIoN_DE_CENTRO_DEMOCRaTICO/PARTIDO_SOCIALISTA_OBRERO_ESPAnOL_/_PSPV/PARTIDO_SOCIALISTA_OBRERO_ESPAnOL_/PSOE/COMUNIDAD_VALENCIANA/elpepiesp/19791223elpepinac_12/Tes Dimitix Albiñana despuix de la retirada del PSOE del Consell], ''[[El País]] '', 23 de novembre de 1979.</ref>

* [[1980]] (giner). La quatribarrada catalana de la Diputació és cremada dos vegades.

* [[1980]] (giner). La quatribarrada catalana de la Diputació és cremada dos vegades.

* [[1980]] (juny). Juí contra Pasqual Martín Villalba ([[Grup d’Acció Valencianista|GAV]]), qui acusà a Sanchis Guarner de posar-se ell mateix la bomba.

* [[1980]] (juny). Juí contra Pasqual Martín Villalba ([[Grup d’Acció Valencianista|GAV]]), qui acusà a Sanchis Guarner de posar-se ell mateix la bomba.

== Conseqüència del conflicte ==

== Conseqüència del conflicte ==

A pesar de les coaccions i violència mijatica, en les [[eleccions generals espanyoles de 1979]] l'UCD obtingué només dos diputats (un si es considera Ortí Bords, integrat en UCD) i tres senadors més, empatant en el [[PSPV-PSOE]] a 19 parlamentaris. No obstant això, els tres diputats del PCPV feyen que l’esquerra continuara sent majoritària en l’Assamblea de Parlamentaris. No obstant això, part dels membres del Consell del País Valencià havien de ser triats per les diputacions provincials, constituïdes després de les eleccions municipals del mateix any. Considerant estos nous membres, l'UCD tenia majoria en el Consell i plantejà una moció de censura contra Albiñana en decembre de [[1979]], davant de la qual cosa hagué de dimitir. L'agitació i la violència en el carrer determinaren en gran manera les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'[[Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana|Estatut d'Autonomia]], finalment aprovat en [[1982]] gràcies a un pacte entre [[Alfonso Guerra]], [[Fernando Abril Martorell]] i [[Emilio Attard]] per la via disposta en l'artícul 143 de la Constitució, en conte de la de l'artícul 151. Es canvià la bandera quatribarrada de la Corona d’Aragó (oficial entre 1978 i 1980, en l’escut del Consell en el mig) per la [[Senyera Valenciana]] (en franja blava), s'adoptà el nom de '''Comunitat Valenciana''' en conte de [[Regne de Valencià]] o catalaniste de "[[País Valencià]]" i es definí al [[valencià]] com a llengua pròpia i independent.

A pesar de les coaccions i violència mijatica, en les [[eleccions generals espanyoles de 1979]] l'UCD obtingué només dos diputats (un si es considera Ortí Bords, integrat en UCD) i tres senadors més, empatant en el [[PSPV-PSOE]] a 19 parlamentaris. No obstant això, els tres diputats del PCPV feyen que l’esquerra continuara sent majoritària en l’Assamblea de Parlamentaris. No obstant això, part dels membres del Consell del País Valencià havien de ser triats per les diputacions provincials, constituïdes despuix de les eleccions municipals del mateix any. Considerant estos nous membres, l'UCD tenia majoria en el Consell i plantejà una moció de censura contra Albiñana en decembre de [[1979]], davant de la qual cosa hagué de dimitir. L'agitació i la violència en el carrer determinaren en gran manera les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'[[Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana|Estatut d'Autonomia]], finalment aprovat en [[1982]] gràcies a un pacte entre [[Alfonso Guerra]], [[Fernando Abril Martorell]] i [[Emilio Attard]] per la via disposta en l'artícul 143 de la Constitució, en conte de la de l'artícul 151. Es canvià la bandera quatribarrada de la Corona d’Aragó (oficial entre 1978 i 1980, en l’escut del Consell en el mig) per la [[Senyera Valenciana]] (en franja blava), s'adoptà el nom de '''Comunitat Valenciana''' en conte de [[Regne de Valencià]] o catalaniste de "[[País Valencià]]" i es definí al [[valencià]] com a llengua pròpia i independent.

L'afonament definitiu de l'UCD com partit en [[1981]], la victòria del [[PSOE]] en les [[eleccions generals espanyoles de 1982|generals de 1982]], l’aprovació de l’estatut d’autonomia i les primeres [[eleccions a les Corts Valencianes de 1983]], en les que [[Unió Valenciana]] (successora d’URV) obtingué representació parlamentària, provocaren que el [[valencianisme]] entrara en la via institucional i abandonara els actes de violència directa. Per atra banda, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el [[PSPV-PSOE]], mantingué tota la simbologia pactada, encara que defengué les [[Normes de Castelló]] com a oficials per a introduir la [[llengua catalana]] en les escoles valencianes.

L'afonament definitiu de l'UCD com partit en [[1981]], la victòria del [[PSOE]] en les [[eleccions generals espanyoles de 1982|generals de 1982]], l’aprovació de l’estatut d’autonomia i les primeres [[eleccions a les Corts Valencianes de 1983]], en les que [[Unió Valenciana]] (successora d’URV) obtingué representació parlamentària, provocaren que el [[valencianisme]] entrara en la via institucional i abandonara els actes de violència directa. Per atra banda, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el [[PSPV-PSOE]], mantingué tota la simbologia pactada, encara que defengué les [[Normes de Castelló]] com a oficials per a introduir la [[llengua catalana]] en les escoles valencianes.