Diferència entre les revisions de "Història del poble gitano"
| Llínea 9: | Llínea 9: | ||
== Estància en Àsia Menor en el sigle XIV == | == Estància en Àsia Menor en el sigle XIV == | ||
En 1322 un flare franciscà cridat Simon Simeonis descriu un poble en característiques similars als atsigani que vivia en Creta, i en 1350 Ludolphus de Sudheim menciona un poble similar, en un únic idioma, al que crida «mandapolos», paraula que es pensa deriva del grec mantes (‘profeta’ o ‘endevinador’). Cap a 1360, un feu gitano independent (cridat el Feudum Acinganorum) es va establir en Corfú i es va convertir en una «comunitat estable, i una important i consolidada part de l'economia».15 Ya que la regió ocupada per estes comunitats rom era cridada «el menut Egipte», els peregrins que la travessaven per a anar a Terra Santa varen estendre per tota Europa l'apelatiu de «egipcianos», d'a on procedirien els noms d'egitanos, gitanos, gitans, egypsies i gypsies. Ademés dels assentaments grecs està documentada una llarga estància en els Balcans, en terres de serbis, búlgars i rumans, en el sigle XIV. | En 1322 un flare franciscà cridat Simon Simeonis descriu un poble en característiques similars als atsigani que vivia en Creta, i en 1350 Ludolphus de Sudheim menciona un poble similar, en un únic idioma, al que crida «mandapolos», paraula que es pensa deriva del grec mantes (‘profeta’ o ‘endevinador’). Cap a 1360, un feu gitano independent (cridat el Feudum Acinganorum) es va establir en Corfú i es va convertir en una «comunitat estable, i una important i consolidada part de l'economia».15 Ya que la regió ocupada per estes comunitats rom era cridada «el menut Egipte», els peregrins que la travessaven per a anar a Terra Santa varen estendre per tota Europa l'apelatiu de «egipcianos», d'a on procedirien els noms d'egitanos, gitanos, gitans, egypsies i gypsies. Ademés dels assentaments grecs està documentada una llarga estància en els Balcans, en terres de serbis, búlgars i rumans, en el sigle XIV. | ||
| + | |||
| + | [[Category:Gitanos]] | ||
Revisió de 16:45 23 feb 2024
L'orige dels gitanos, també coneguts com a poble rom, roma o romaní, és encara hui objecte de controvèrsia. Existixen vàries raons que expliquen l'obscuritat que envol a este assunt. La seua història ha segut estudiada sempre pels no gitanos, en freqüència a través d'un tamís fortament etnocentrista. Els primers moviments migratoris daten del sigle X, de manera que molta informació s'ha perdut. És important senyalar també que els primers grups de gitanos aplegats a l'Europa occidental fantaseaban sobre els seus orígens, atribuint-se una procedència misteriosa i llegendària, en part com a estratègia de protecció front a una població davant la que eren minoria, en part com posada en escena dels seus espectàculs i activitats.
Les principals fonts d'informació són els testimonis escrits, els anàlisis llingüístics i la genètica de poblacions.
Orígens llegendaris
La procedència dels gitanos ha segut objecte de tot tipo de fantasies. Han segut considerats descendents de Caín, o relacionats en l'estirp de Cam. Algunes tradicions els han identificat en macs caldeos de Síria, o en una tribu de Palestina extraviada en l'Egipte faraònic. Una antiga llegenda balcànica els fa forjadors de les taches de Crist, motiu pel qual haurien segut condenats a errar pel món, si ben no hi ha cap prova que situe als gitanos en Orient Mig en eixa época.
Estància en Àsia Menor en el sigle XIV
En 1322 un flare franciscà cridat Simon Simeonis descriu un poble en característiques similars als atsigani que vivia en Creta, i en 1350 Ludolphus de Sudheim menciona un poble similar, en un únic idioma, al que crida «mandapolos», paraula que es pensa deriva del grec mantes (‘profeta’ o ‘endevinador’). Cap a 1360, un feu gitano independent (cridat el Feudum Acinganorum) es va establir en Corfú i es va convertir en una «comunitat estable, i una important i consolidada part de l'economia».15 Ya que la regió ocupada per estes comunitats rom era cridada «el menut Egipte», els peregrins que la travessaven per a anar a Terra Santa varen estendre per tota Europa l'apelatiu de «egipcianos», d'a on procedirien els noms d'egitanos, gitanos, gitans, egypsies i gypsies. Ademés dels assentaments grecs està documentada una llarga estància en els Balcans, en terres de serbis, búlgars i rumans, en el sigle XIV.