Llibre dels Aveïnaments

Si ademés del llibre en el qual estan arreplegats els nostres Furs, hi ha un llibre més important per als valencians que el Llibre del Repartiment, sense cap dubte és el Llibre dels Aveïnaments, en el qual s’explica d’una manera molt clara i senzilla lo que ocorregué darrere del repartiment que feu Jaume I en les terres conquistades al Regne Taifa de Valéncia.

En tots els volums que componen el Llibre del Repartiment, s’arreplega d’una manera clara, qué terres, cases o qualsevol atre tipo de propietats els foren entregades a cada noble o soldat que acompanyaren al conquistador Jaume I en la seua reconquista de les terres valencianes per al cristianisme i per al Regne d’Aragó.

Pero evidentment, a totes les persones que els foren assignades una propietat, fora esta la que fora, no se la quedà en propietat, puix moltes d’estes persones eres mercenaris, guerrers professionals que res tenien que vore en establir-se en un lloc determinat per a viure de la peixca, la ganaderia o l’agricultura, puix sa vida era el camp de batalla.

Un atre dels colectius als que els foren repartides, concedides algunes propietats, foren els nobles que acompanyaven a Jaume I, pero estos, tenien sa vida en els seus respectius llocs a on vivien, i allí els esperaven per a poder fruir del botí conquistat en les guerres en les que participaven, motiu pel qual, poc o res els importaven les possessions que els foren concedides com a recompensa pels servicis prestats en les diferents lluites, puix com tots, lo que volien eren diners.

Aixina puix, ni a un colectiu ni a un atre, els importava en absolut les possessions rebudes, i l’immensa majoria d’ells optaren per vendre-les al millor postor per a poder continuar en les seues respectives vides, i eixos “millors postors”, foren les persones que ya vivien en el Regne de Valéncia, en la seua llengua pròpia i les seues costums pròpies.

A soles un chicotet grup de guerrers que acompanyaren al rei conquistador Jaume I, optaren per quedar-se en les terres conquistades prenent possessió de les propietats que els foren concedides.

Ara procedix comentar que, quan Jaume I es decidí a conquistar Valéncia, ya havia conquistat Mallorca, a on les seues tropes sofriren unes molt considerables baixes, tant en la pròpia guerra per la conquista de les illes, com per l’epidèmia de pesta que es produí al no poder enterrar als innumerables morts.

Motiu pel qual quan decidí vindre a conquistar Valéncia, els soldats que reclutà ya no podien ser de les terres que hui conformen Catalunya, en aquell llavors comtats del Regne d’Aragó, puix els soldats útils havien mort la majoria en la conquista de Mallorca. Pero lo mateix passà en les tropes provinents d’Aragó i unes atres territoris de la península ibèrica.

Aixina, les tropes que conformaren l’eixèrcit de Jaume I en la conquista de Valéncia, la majoria eren mercenaris a sou que provenien de diferents països com Itàlia, i que la conquista de Valéncia a soles els importava en la mida que de ella pogueren traure un bon botí econòmic, per això, com citava adés, no els importaven les possessions que pogueren rebre, sino els diners que pogueren conseguir en la seua participació. La conquista de Valéncia era una cosa totalment aliena ad ells.

Podem afirmar, com aixina ho fa el catedràtic d’història Antonio Ubieto Arteta, en el seu ensaig “Orígens del Regne de Valéncia”, a on detalla minuciosament la composició de les tropes que vingueren en Jaume I en la seua conquista de les terres valencianes, i que estima a soles en un 2% de les citades tropes, les que procedien de terres que en l’actualitat conformen Catalunya. Uns atres autors, com Hussein Mones, catedràtic d’Estudis Hispànics Al-Àndalus, de l’Universitat d’El Cairo, en el seu llibre, “Andalucía, Algarabía and Al Sharky”, no pugen este percentage més d’un 1,5%.

Aixina tenim que d’eixe 2%…

El 0,8% eren persones provinents del clero dels comtats, especialment del de Barcelona, a on Jaume I era Senyor.

I el 1,2% restant, eren soldats, mercenaris i nobles, que com he citat adés, regressaren majoritàriament a les seus terres d’orige.

En lo que podem entendre que el percentage del total de l’eixèrcit que vingué en Jaume I i es quedà en terres valencianes, era mínim front a una població del Regne de Valéncia, que contava ya en varis sigles d’existència, de més de 65.000 cristians, 2.000 judeus i 120.000 moros, que sumen un total de 187.000 habitants del Regne de Valéncia, que segurament, com apunten uns atres autors, arribaria fins als 200.000 habitants.

En el seu conjunt, no com podem comprovar en el Llibre del Repartiment, sino com podem comprovar en el Llibre dels Aveïnaments, que és el que indica la cantitat de soldats que es quedaren a viure en les terres conquistades, la població en el Regne de Valéncia, no arribà a incrementar-se ni en un 5%, ficant de manifest la vital importància d’este llibre per a l’història del nostre Regne de Valéncia.

Ara cal realisar algunes consideracions.

Primera. De nou segons Antoniu Ubieto Arteta, i cite textualment, “Considerem que la llengua romanç parlada en el sigle XII en Valéncia persistí durant el sigle XII i XIII, desembocant en el ‘Valencià migeval’.”

Segona. Els soldats que es quedaren a viure en el Regne de Valéncia, eren en la seua major part illetrats, eren persones d’un perfil cultural molt baix, que malament podien transmetre a ningú cap cultura, i menys encara una llengua que parlaven de forma vulgar.

Tercera. Les tropes que venien en Jaume I estaven constituïdes en la seua totalitat per hòmens, i els que optaren per quedar-se a viure en Valéncia, es casaren en dònes valencianes que parlaven el valencià migeval que cita Ubieto, com a llengua materna i vehicular.

Quarta. En aquell moment històric, era l’home qui anava a treballar fòra de casa i la dòna la que assumia el rol d’estar cuidant dels fills, motiu pel qual, lo que li transmetien als seus fills, era la seua llengua valenciana, la seua cultura i tradicions valencianes, i la seua forma valenciana de ser i d’actuar.

Quinta. Els pocs soldats que es quedaren a viure en terres valencianes, parlaven diverses llengües, i en el Regne de Valéncia ya es parlava de forma natural i vehicular el valencià migeval, cosa que mos du a entendre de manera clara, que fon impossible que uns pocs soldats multillingües, ensenyaren a parlar a vora 200.000 valenciaparlants, aixina puix serien eixos pocs soldats els que degueren de deprendre valencià per a poder relacionar-se en les seues dònes i en tota la societat que els rodejava.

En este artícul vullc deixar ausades demostrat l’importància del Llibre dels Aveïnaments, puix en ell es detallen la mínima cantitat de soldats que vingueren en Jaume I, i que es quedaren a viure en terres valencianes i la multiculturalitat dels mateixos.

I açò sumat al perfil de baix nivell cultural que lluïen els soldats d’aquella época, i el fort arraïlament de la llengua valenciana en Valéncia, en totes les seues tradicions i cultura, deixa palés que no pogueren ensenyar al poble valencià una llengua que ademés, no existia, puix Catalunya com entitat territorial no existia, sent a soles uns comtats pertanyents al Regne d’Aragó, i que per a ser exactes, més be serien diversos dialectes parlats en terres aragoneses, un patois, sense cap futur que uns oportunistes polítics en l’actualitat han volgut elevar a un ranc que no li pertany.

Enllaços externs

• Juan Benito Rodríguez Manzanares, 2018