Història de l'idioma gallec

La història de la llengua gallega pot resumir-se com sèt sigles de normalitat –des dels seus orígens quan es va separar del llatí galaic cap al sigle IX fins a l'introducció del castellà en el sigle XVI– i cinc sigles de conflictes –des del sigle XVI fins als nostres dies–.

Els primers habitants de Galícia

Els primers habitants de Galícia eren d'orige preindoeuropeo, deixant algunes mostres en el gallec. D'esta forma es troben paraules de raïl preindoeuropea (“amorodo”, “lastra”, “veiga”, etc.). Aixina mateix, entre els primitius habitants de Galícia també es trobaven els celtes en gran cantitat, la llengua de la qual fon la parlada en tot el territori de la Gallaecia fins a ben entrada la romaniçació. Varen deixar multitut de topònims i algunes paraules com “berce”, “bugallo”, “croio... que varen aplegar a la llengua be de forma directa o a través del llatí.

Els romans

Els romans apleguen a Galícia cap al sigle II a.C., encara que la seua conquista no es consolidarà fins al sigle I a.C. Comença aixina un procés de “romaniçació” que va dur l'incorporació dels pobles autòctons a la llengua i cultura dels conquistadors romans. El llatí es va convertir en la llengua de la zona, pero la seua assimilació no fon un procés immediat, sino paulatí, a través de la colonisació de ciutadans romans i les ventages culturals i administratives de la ciutadania romana, el repartiment de terres, entre uns atres.

El procés de romaniçació fon similar al d'atres llocs, podent parlar-se d'una èlit fortament romaniçada mentres la majoria dels habitants utilisen una variant degradada del llatí vulgar, del que derivaran les cridades llengües romançades: el castellà, català, rumà, francés, italià, entre uns atres.

L'arribada dels germans

A partir del sigle V d.C. apleguen a Galícia pobles de cultura i llengua germànica que pel seu escàs pes demogràfic no són capaços d'assimilar per complet a la població galaico-romana, terminant per ser assimilats. També durant l'Alta Edat Mija apleguen refugiats procedents de les Illes Britàniques i inclús la zona és ocupada breument pels àraps durant el sigle VIII. Encara que el seu pes cultural resulta ínfim sobre el trasfondo cultural llatí, estos pobles aporten varis préstams llingüístics en diversos térmens germànics (espeto, roupa, etc.) i àraps (estos a sovint a través de fonts indirectes) (alberca, laranxa, aceite, azucre, etc.).

La formació del gallec

La transformació del llatí en gallec es va produir de forma progressiva i imperceptible. És impossible proporcionar una data exacta de transformació. No obstant, a partir dels testimonis escrits conservats pot dir-se que cap al sigle VIII la llengua de l'iglésia i l'administració era molt diferent del llatí clàssic, puix a sovint apareix plena de vulgarismes i modismes que posteriorment seran transmesos al gallec.

No obstant, els primers escrits en una llengua considerada ya com a gallec no apareixen fins a ben alvançat el sigle XII, i el llatí continua sent la llengua de la cultura, de l'administració, de la llitúrgia i de l'ensenyança, no només en el territori de l'antiga Gallaecia, sino en la major part de l'Europa Medieval.

El document lliterari més antic dels conservats actualment és una cantiga satírica Ora faz ost'o senhor de Navarra de Joam Soares de Paiva, escrita en algun moment indeterminat prop de l'any 1200. Dels començos del sigle XIII daten els primers documents no lliteraris en gallec. La “Notícia de Torto” (1211) i el Testament de Alfonso II de Portugal (1214). Recentment va ser trobat el document més antic escrit en Galícia, datat en l'any 1228. Es tracta del Fòrum del burc de Castro Caldelas, otorgat per Alfonso IX en abril del citat any en el municipi de Allariz. El més antic document llatí-gallec-portugués va ser trobat en Portugal, i és una Donació a l'Iglésia de Sozello, que es troba en l'Archiu Nacional de Torre do Tombo, i està datat entorn a l'any 870 d.C.

Esplendor medieval

Des del sigle XIV i a partir de la seua consolidació, la lliteratura gallega vixc el seu periodo de major esplendor. El gallec es convertix en la llengua per excelència de la lírica

En este periodo el gallec alcança un ranc internacional, ya que és utilisada per autors de molts països europeus: gallecs, portuguesos, lleonesos, castellans, occitans, sicilians, etc. i està present en moltes corts reals i senyorials, encara que el seu us es concentra sobretot en la península ibèrica.

Les Cantigas de Santa María, composicions poètiques realisades en llaor a la Verge María són la principal mostra de l'alvertent religiós de la lírica gallec-portuguesa i constituïxen el corpus de la poesia mariana medieval més rellevant de tota la península ibèrica, i encara d'Europa. Varen ser compostes en la cort del rei Alfonso X “El Sabi” de Castella, qui es va encarregar de la direcció, i en ocasions va participar directament en la seua composició. És tot un eixemple del prestigi alcançat per l'idioma gallec com a llengua lliterària a finals del sigle XIII. Este esplendor no només es reduïx al regne de Castella, sino també al regne veí, a on el propi rei Dionisio I de Portugal fon un destacat compositor de la lírica gallec-portuguesa.

En comparació a la lírica, la prosa lliterària medieval en gallec és escassa i tardana. És necessari tindre en conte que els centres culturals de l'época eren els monasteris i escoles monacals, a on imperava l'us del llatí eclesiàstic. Aixina i tot, a partir de finals del sigle XIII, i més significativament en els sigles XIV-XV, els temes lliteraris de major difusió en Europa són arreplegats en llengua gallega. Varis eixemples són els relats del cridat “cicle bretó”, al voltant de la figura llegendària del rei Arturo, els texts referents a l'història i destrucció de Troya, com la “Historia Troyana” i la “Crónica Troyana”, i els “Miragres de Santiago”, conjunts de relats que conten des de la destrucció de Jerusalem fins a la miraculosa intervenció del apòstol Santiago el Major en diferents situacions. També cal incloure atres texts en prosa que són traduccions o versions d'atres llengües en elaboració pròpia com la “Cronica Xeral Galega”, “General Estoria”, “Crónica Galega de 1404” i “Crónica de Santa María de Iria.”