Joan Lluís Vives i March

Archiu:Lluis vives.JPG

Lluís Vives i March

Joan Lluís Vives i March, el gran filòsof i humaniste del Renaiximent europeu, naixqué en Valéncia, el 6 de març de 1492, en la casa dels Vives, ubicada en la plaça que hui porta son nom, junt als palaus dels Cardona i Vilarrasa, rere l'iglésia de Sant Marti. Sos pares foren Lluís Vives i Valeriola i Maria Blanca i March, parent del poeta Ausias March, i abdós judeus conversos i comerciants. Muigué en Bruixes (Belgica) el 6 de maig de 1540.

Biografia

La seua biografia es caracterisa pel seu gran amor a la ciència i haver sigut molt desafortunat en la vida, gran part de la qual estigué inmers en una cadena d'episodis trists, a pesar dels quals no s'amilanà. La principal preocupació que reflexà en els seus tractats i escrits va ser la reforma de l'ensenyança i de costums.

Lluís Vives feu els seus estudis primaris i universitaris en Valéncia, en una época en que els universitaris s'alçaven a les quatre de la matinada i tenien la primera classe a les cinc. Als 17 anys es traslladà, fart de la persecució que patien sos pares per ser judeus i despuix de la mort de sa mare, a París. En part fon un exili voluntari. Cansat de la mediocritat imperant al seu voltant, i perque una epidèmia de pesta que assotà Valéncia en l'any 1508 paralisà totes les activitats academiques.

En la Sorbona estudià Humanitats i Filosofia. Es doctorà i tornà a Valéncia al trobar-se malament son pare. Al faltar son pare, es quedà per un curt espai de temps, donat classes en la catedra de Gramàtica i Lliteratura de l'Universitat, sent-ne un dels seus alumnes Honorat Joan. Anà a Flandes en l'any 1512 i establí la seua residència en Bruixes, on es guanyà la vida, al principi, donant classes particulars. És quan escriu: Christi Jesu Triumphus. Bruges fon per ad ell la segona Valéncia, a la que enyorava en devoció. A pesar de l'acossament de l'Inquisició a la seua família, sempre guardà un bon recort d'ella i la nomenava Patria Meua. La seua fama com a pedagoc començà a extendre's. En 1517 el primer ministre de Carles V li feu preceptor del príncip Guillem de Croy, qui als 10 anys havia segut nomenat bisbe de Cambray. En l'any 1519 era professor de l'Universitat de Lovaina, intimant en el decà de la mateixa, qui despuix seria Papa en el nom d'Adrià VI. Conegué a Erasme de Rotterdam, en qui mantingué una bona amistat i abundant correspondencia, i preparà l'edició de les obres de Sant Agusti. Viajà a Paris, Bruixes, Ambers i tornà a Lovaina, residint alternativament en Bruixes i Brusseles.

En l'any 1522 faltà Nebrija, autor de la primera gramàtica espanyola, i l'Universitat d'Alcalà li oferí la seua càtedra, pero la rebujà perque no estava d'acort en el sistema d'ensenyança. Sa vida fon un continu malbe economic. Quan trobava un mecenes, al poc es moria. No obstant, este infortuni no li restà activitat intelectual, investigadora i docent. En l'intent d'eixir de la sossobra econòmica anà a Londres, a on conseguí que Tomas Moro, a qui conegué en Bruges, li presentara al rei Enric VIII. El rei i la reina, Catalina d'Arago -filla dels Reis Catolics- tenien noticia de la seua fama intelectual i li nomenaren preceptor de la seua filla, la princesa Maria, llector de la Reina i catedràtic en el colege Corpus Christi d'Óxford.

Ya en la seua nova situació laboral, en un viage de vacacions a Flandes se casà en Margarita Valldaura, antiga alumna seua, filla d'un procer valencià resident en Bruges, en l'any 1524. Fon el d'Anglaterra un periodo fructífer per a Vives, qui aprofità per a escriure tractats filosòfics i didàctics. En 1526 li vingué una atra desgràcia, el rei repudià a la reina Catalina i es divorcià d'ella. Vives es posà de part de la reina en el contenciós, lo que li valgué l'enemistat del rei, més i mig de presó i l'exili. Tornà a Bruixes, a casa de la família de la seua dòna, en el moment en que els Valldaura s'havien arruïnat. Conegué ací a Ignacio de Loyola, qui més tart fundaria la Companyia de Jesús. Es produgué una epidèmia i se n'anà a Paris i despuix a Lovaina, tornant a donar classes en l'Universitat. En 1532, l'Emperador, que sap de la seua situació, li concedix una pensió.

En l'any 1533 se li declarà la gota, malaltia que li causà molts problemes. Europa estava llavors immersa en una série de guerres de religió, que afectaren la seua forma de ser. De 1537 a 1539 fon precetor de Mencia de Mendoza, Marquesa de Zenete, esposa d'Enric Nassau, qui més tart seria Duquesa de Calàbria, al casar-se en el Duc, Virrei de Valéncia. En l'any 1538 escrigué el tractat filosòfic Del alma y de la vida (De l'ànima i la vida en la nostra llengua), despuix Exercitatio linguae latinae (Eixercici de la llengua llatina) i De veritate fidei christianae (De les veritats de la fe cristiana). El Exercitatio linguae latinae resulta deliciosa per quànt en ella retracta la Valéncia de la seua infantea i joventut en minuciosa descripció de sos carrers i places, cóm es vestien, a qué jugaven, cóm eren i es comportaven, la bellea de les seues iglésies, etc... (*)

Lluís Vives muigué en maig de 1540 als quaranta-huit anys d'edat degut a la gota, i fon soterrat en la capella de Sant Josep de l'iglésia de Sant Donat de Bruixes.

Obra

En totes les històries de Filosofia o del Reinaiximent es cita a Joan Lluís Vives. En l'Universitat d'Óxford es colocà una llàpida en el seu recort. L'Universitat de Valéncia creà la catedra Lluís Vives a principis de sigle passat. Escrigué mig centenar d'obres, didàctiques, morals, econòmiques, socials i polítiques.

Entre les filosòfiques estan: De causis corruptarum artium, De tradendis disciplinis, De prima Philosophia sive de intimo naturae opificio, De censura veri, De explanatione cuiusque essentiae, De instrumento probabilitatis, De disputionae, De disciplinis libri XX, Dialectices libri quattuor, De aristotelis operibus censura, De initiis sectis et laudibus philosophiae, In Pseudo-Dialecticos.

Entre les obres didàctiques estan: De ratione studii puerilis epistolae duae, De ingenaurum adolescentium ac puellarum institutione, Rhetorica sive de recte ratione dicendi, De consultatione liber unus, Declamationes sex, ... Entre ses obres morals figuren: De institutione feminae christianae, De officio mariti, Fabula de homine, Inquisitio sapientae dialogus... Entre les teologiques: Meditatio de passione Christi, Triumphus Jesu Christi, Oratio Virginis dei Parentis, Preparatio animi adosandum, De veritate, De civitate Dei. Hi ha un grup d'obres variades de tota classe, de les que destaquen: De subventione pauperum sive de humanis neccesitatibus, De concordia et discordia humani generis libri quatuor, De pacificatione, De communione rerum ad Germanos interiores, Praelectio i leges Ciceronis, De Francisco galliae Rege a Caesare capto, De sattut ac tumultibus Europae.

De les seues obres completes s'han fet dos edicions, una en Basilea (Suïssa), en 1555, i una atra en Valéncia, baix la direcció de Gregori Mayans i Siscar, en 1782. Una tercera edició que faria l'Universitat de Valéncia en 1930 estigué frustrada pels acontenyiments polítics i bèlics de l'época.

La tendència fonamental de la filosofia de Vives és empiric i racionaliste. Defén que en totes aquelles matèries cognoscibles l'esperit deu moure's sense obstàculs ni traves, sense impediments. Que estiga sempre en contacte en la realitat de les coses. No li agraden les hipòtesis, ni els apriorismes, acodix sempre a l'experiència. Tots els nostres coneiximents son d'orige sensible, conegam les coses no en sí mateixa , sino segons la nostra manera de vore. En la seua vertent pedagògica, sa millor obra es De la causa de la corrupció dels estudis. En ella afirma que dita corrupció es deu a la supèrbia científica, l'excessiva volença al magister dixit, la manca d'una sana crítica i a l'ignorància del verdader método.

Defenia que s'havia d'ensenyar coses pràctiques, útils, odiava la rutina en l'ensenyança i volia que l'estudi fora mes racional i sobre assunts més humans. L'educació per a Lluís Vives deu començar des dels bolquers, a càrrec de la mare i fent que el chiquet senta sempre un llenguage net, pur i correcte.

A Vives se li ha nomenat pare de la sicologia moderna pel seu tractat De anima et vita, on establix que la font de la vida és el cor, sense cor no hi ha vida. Per mig de la voluntat pot adherir-se al be que produïx la felicitat. L'ànima és un principi actiu essencial que habita en un cos apte per a la vida. La memòria és el depòsit de l'ànima. Tenia ses pròpies terories sobre doctrina social, que expongué en De subventione pauperum, obra tenguda en conte en el Senat de Bruixes i algunes de ses idees portades a la pràctica. Vives va sostindre que hi havia que combatre la vagància, la caritat que la fomenta, i l'avarícia com a causa de la desigualtat econòmica. Era partidari de prohibir la mendicitat a les persones que son aptes per al treball i no hi havia que donar almoina als pobres estrangers. En els seus famosos Dialecs surgix el Lluís Vives global, a on demostra lo útils que són la Gramàtica i la Retòrica i veu la Música dins de les Matemàtiques, considerant-la de gran utilitat pedagògica.

Ideològicament, la filosofia de Vives reflectix l'actitut ideològica del Renaiximent, alluntant-se de l'Edat Mija. Vives sentí en tot moment una gran inquietut reformista i preparà els estudis filosòfics per a entrar en una nova etapa, un nou periodo, com en una nova vida, en una mentalitat distinta, basada sempre en la tradició grega i cristiana. Per açò, és considerat el més important filòsof cristià del Renaiximent, alhora que sociòlec, humaniste, teòlec, pedagoc i lliterat. Joan Lluís Vives i March ha segut definit per sos biógrafs com u dels valencians més universals de la cultura cristiana occidental. Allumenà intelectualment el pas de l'Edat Mija al Renaiximent.

Vore també

• Blanquina March

Enllaços externs

• Artícul sobre Joan Lluís Vives en "Diario de Valéncia".