Diferència entre les revisions de "D"
m |
|||
| Llínea 2: | Llínea 2: | ||
== Fonètica == | == Fonètica == | ||
| − | Representa l'[[oclusiva alveolar sonora]] | + | Representa l'[[oclusiva alveolar sonora]] [d] quan va despuix de pausa, consonant nassal i el, el so [t] de l'[[alfabet fonètic internacional]] a final de sílaba sempre que no seguixca una atra consonant sonora i el sò [ð] en els atres casos. |
| − | En [[valencià]] és general i característica la caiguda de la | + | En [[valencià]] és general i característica la caiguda de la [ð] en les terminacions -ada i -ades, com també dels seus diminutius -adet, -adeta, -adetes i -adets (pronunciades -à, -aes, -aet, -aeta, -aetes i -aets), com en les paraules: vesprada (pronunciat ''vesprà''), baldades (pronunciat ''baldaes''), cremadet (pronunciat ''cremaet''), ralladeta (pronunciat ''rallaeta''), llavadetes (pronunciat ''llavaetes'') o maquilladets (pronunciat ''maquillaets''). Esta característica no es reflectix en l'escritura, que per tradició i etimologia manté la de, pero en el valencià oral estàndart ni s'ha de pronunciar esta de ni s'ha de considerar vulgarisme. |
Com a excepció, la de en la terminació -ada i derivats sí que s'ha de pronunciar en les paraules de només dos sílabes: "fada" (pronunciat "fada" i no "fa"), "cada" (pronunciat "cada" i no "ca"), "grada" (pronunciat "grada" i no "gra")... També s'ha de pronunciar en els adverbis acabats en -ment: acomodadament (pronunciat "acomodadament" i no "acomodàment"), abandonadament (pronunciat "abandonadament" i no "abandonàment"); encara que els adjectius dels quals deriven sí que emmudixen la de: acomodada (pronunciat "acomodà"), abandonada (pronunciat "abandonà"). Opcionalment, en poesia pot optar-se per pronunciar la de en eixes terminacions, com en els versos de l'[[Himne oficial de la Comunitat Valenciana]] "sona la veu ama''d''a" i "notes de nostra alba''d''a". | Com a excepció, la de en la terminació -ada i derivats sí que s'ha de pronunciar en les paraules de només dos sílabes: "fada" (pronunciat "fada" i no "fa"), "cada" (pronunciat "cada" i no "ca"), "grada" (pronunciat "grada" i no "gra")... També s'ha de pronunciar en els adverbis acabats en -ment: acomodadament (pronunciat "acomodadament" i no "acomodàment"), abandonadament (pronunciat "abandonadament" i no "abandonàment"); encara que els adjectius dels quals deriven sí que emmudixen la de: acomodada (pronunciat "acomodà"), abandonada (pronunciat "abandonà"). Opcionalment, en poesia pot optar-se per pronunciar la de en eixes terminacions, com en els versos de l'[[Himne oficial de la Comunitat Valenciana]] "sona la veu ama''d''a" i "notes de nostra alba''d''a". | ||
| − | En uns atres casos de | + | En uns atres casos de [ð] intervocàlica, l’emmudiment no és tan generalisat. És el cas de l'emmudiment de la [ð] intervocàlica pretònica en el sufix -ador, -adora, -adors, -adores, que no és general, pero succeïx en gran part del valencià: mocador, mocadors, treballador, treballadora, treballadors, treballadores solen pronunciar-se |
a nivell coloquial [mokaóɾ, mokaóɾs, trebaʎaóɾ, trebaʎaóɾa, trebaʎaóɾs, trebaʎaóɾes]. | a nivell coloquial [mokaóɾ, mokaóɾs, trebaʎaóɾ, trebaʎaóɾa, trebaʎaóɾs, trebaʎaóɾes]. | ||
<ref>https://www.llenguavalenciana.com/_media/documents/4.pdf</ref> | <ref>https://www.llenguavalenciana.com/_media/documents/4.pdf</ref> | ||
Revisió de 15:54 14 març 2019
La D, d en minúscula, és la quarta lletra de l'alfabet valencià i tercera de les consonants. El seu nom és de.
Fonètica
Representa l'oclusiva alveolar sonora [d] quan va despuix de pausa, consonant nassal i el, el so [t] de l'alfabet fonètic internacional a final de sílaba sempre que no seguixca una atra consonant sonora i el sò [ð] en els atres casos.
En valencià és general i característica la caiguda de la [ð] en les terminacions -ada i -ades, com també dels seus diminutius -adet, -adeta, -adetes i -adets (pronunciades -à, -aes, -aet, -aeta, -aetes i -aets), com en les paraules: vesprada (pronunciat vesprà), baldades (pronunciat baldaes), cremadet (pronunciat cremaet), ralladeta (pronunciat rallaeta), llavadetes (pronunciat llavaetes) o maquilladets (pronunciat maquillaets). Esta característica no es reflectix en l'escritura, que per tradició i etimologia manté la de, pero en el valencià oral estàndart ni s'ha de pronunciar esta de ni s'ha de considerar vulgarisme.
Com a excepció, la de en la terminació -ada i derivats sí que s'ha de pronunciar en les paraules de només dos sílabes: "fada" (pronunciat "fada" i no "fa"), "cada" (pronunciat "cada" i no "ca"), "grada" (pronunciat "grada" i no "gra")... També s'ha de pronunciar en els adverbis acabats en -ment: acomodadament (pronunciat "acomodadament" i no "acomodàment"), abandonadament (pronunciat "abandonadament" i no "abandonàment"); encara que els adjectius dels quals deriven sí que emmudixen la de: acomodada (pronunciat "acomodà"), abandonada (pronunciat "abandonà"). Opcionalment, en poesia pot optar-se per pronunciar la de en eixes terminacions, com en els versos de l'Himne oficial de la Comunitat Valenciana "sona la veu amada" i "notes de nostra albada".
En uns atres casos de [ð] intervocàlica, l’emmudiment no és tan generalisat. És el cas de l'emmudiment de la [ð] intervocàlica pretònica en el sufix -ador, -adora, -adors, -adores, que no és general, pero succeïx en gran part del valencià: mocador, mocadors, treballador, treballadora, treballadors, treballadores solen pronunciar-se a nivell coloquial [mokaóɾ, mokaóɾs, trebaʎaóɾ, trebaʎaóɾa, trebaʎaóɾs, trebaʎaóɾes]. [1]
Ortografia
S'escriu de
- En principi i mig de paraula: donar, idea.
- Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmòsfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).
- En el grup consonàntic DR: dragó, moldre.
- Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s’escriga D: vert, no verd, pero verdor; reverent, no reverend, pero reverenda. Excepte la preposició ad, que sempre va davant de demostratius escomençats per vocal.