Normes d'El Puig

Les Normes del Puig (o Normes d'El Puig) són les normes ortogràfiques per al valencià creades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en la década del 1970. La seu denominació és deguda a que foren presentades en el municipi valencià d'El Puig en 1981.

Normes Ortogràfiques

Accents

1. Classificació de l'accent:
L’accent és un signe ortogràfic –també convencional– que es representa per (´) o (`) que, segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d’aquella vocal de la sílaba sobre la qual fecau la major intensitat de pronunciació (lo que es de- nomina accent fonètic o prosòdic).

L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s’accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e,(ę) , i, o, (ǫ), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

2. Regles d'accentuació:
a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us ), i les acabades en -en : tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús ; pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc . per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.

b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s : cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..

c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.

d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les...

e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document, medicament; no obstant, els adverbis en -ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.

f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-mos-la, sorprén-lo.

3. Accentuació diacrítica:
La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

3.1. Regles d'accentuació diacrítica:
a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran els de major tonicitat: M’agrada el més de maig, mes no el que més . Te vol donar un té que té guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no està molt ben mòlt . No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.

c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa general. Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol . Li roba la poca roba que té. Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

4. Antigues regles d'accentuació:

1. En valencià, segons a on recaiga l'accent fonetic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdruixoles.

Les paraules agudes porten l'accent fonetic en l'ultima silaba: escr(í)u, cant(á), ag(ú)t; les planes porten l'accent fonetic en la penultima silaba: ll(í)bre, escr(í)ure, r(ó)ges; en les paraules esdruixoles recau l'accent fonetic en l'antepenultima silaba: gram(á)tica, (á)nima, T(ú)ria.

2. Hi ha dos classes d'accents grafics: agut(´) 1 greu(`), que es colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, è, ò), quan siga necessari, d'acord en els següents apartats:

2.1. S'elimina l'accentuació grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafía recau l'accent fonetic en silaba diferent (paraules homografes no homofones).

2.2. En el cas de creure's necessari l'accent grafic, este tindra el següent orde preferent: agudes front a planes i esdruixoles (canóns/c(á)nons, tindré/t(í)ndre, ultimá/ult(í)ma/(ú)ltima), i planes front a esdruixoles (pronuncía/pron(ú)ncia, ult(í)ma/(ú)ltima).

Atres eixemples:

a) pensá (3.ª pers., sing. del perfecte d'indicatiu, 1.ª Conjugacio).

p(é)nsa (3.ª pers., sing. del present d'indicatiu. l.ª Conjugacio).

b) passará (3.ª persona, sing. del futur d'indicatiu. l.ª Conjugacio).

pass(á)ra (1.ª/3.ª persona, sing. de l'imperfecte de subjuntiu. 1.ª Conjugacióo).

dormirá (3.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 3.ª Conjugacio).

dorm(í)ra (1.ª/3.ª pers. sing, de l'imperfecte de subjuntiu. 3.ª Conjugacio).

c) tindré (1.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 2.ª Conjugacio).

t(í)ndre (Infinitiu. 2.ª Conjugacio).

d) está (3.ª pers., sing, del present d'indicatiu. 1.ª Conjugacio).

(é)sta (adjectiu pronominal)

3. Pot ser recomanable l'accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts:

¿Que qué vols dir? / ¿Qué que vols dir?

¿Qué com ho vols? / ¿Que cóm ho vols?

¿Qué quina en vols? / ¿Que quína en vols?

Dis-me de qué he parlat

Tu saps en qué penses.

Guió

El guió es el signe ortogràfic (-) que es coloca entre dos o més elements d'una paraula per a distinguir-los.

Usarem el guió:

1. Per a separar les paraules per silabes en final de linea.

2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.

2.1. Quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom:

mireu-les, penjar-se'n.

2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant:

menja-te'l, prengau-ne.

2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI:

mira-ho, porta-hi.

3. En alguns noms composts on els elements dels quals no estan totalment integrats:

critic-bibliografic, historic-cientific.

Interrogació i admiració

Els signes ortogràfics d'entrada en l'interrogació i en l'admiració no han de suprimirse per imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressió du, en la majoria dels casos, a la confusió sobre a on comença l'interrogació o l'admiració.

El signe de principi s'ha de colocar a on comença la pregunta o el sentit admiratiu, encara que allí no comence el periodo.

La practica d'estos criteris ortografics dona claritat a l'escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonació de la frase, que, d'una atra forma, podria arribar tart. A mes de ser d'us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps.

Més informació

Les Normes d'El Puig (normes ortogràfiques) - oficialisades per la RACV - han segut descalificades des del mon pancatalaniste per mig de la falsetat de dir que son regles ortografiques fetes en base al valencià apichat, quan es precisament tot lo contrari - estan basades en el valencià general - ya que no mantenen moltes de les senyes principals de l'apichat com son:

• Transformació de la G i J en Ch: Mege /Meche/, Plaja /Placha/, Orage /Orache/.

• No reconeiximent de les pronunciacions de "au" en conte de "o" al principi de certes paraules com: olor, ofegar, olorar...

• No reconeiximent de verps com per eixemple Pendrer.

• No reconeix el terme -ista per al masculí (típic de l'Horta).

• No reconeix el terme -esa per a paraules com fortalea, riquea, pobrea... (Que se diu en certes zones de l'Horta)

• Reconeiximent de: em, et, es que son poc comuns en les zones de l'apichat.

Respecte als atres dialectes

• No admet la forma "ixe, ixes, ixa.."

• No admet la substitució de -e per -o en certes seccions del dialecte castellonenc (Yo parle > Yo parlo)

• No admet la forma de la tercera persona del castellonenc (Ell parla > Ell parle, Ell parlava > Ell parlave)

• No admet la NO pronunciació de la "i" seguides per -x com: això, aixina, caixa...

Enllaços externs

• Normativa ortogràfica
• Diccionari de valencià