Diferència entre les revisions de "Pardalot"
| (No se mostren 2 edicions intermiges del mateix usuari) | |||
| Llínea 2: | Llínea 2: | ||
Es conta que el mònstruo fruïa del calor del [[fòc]] i utilisava el [[fum]] que eixia per les chimeneres per a camuflar-se quan entrava o eixia del seu cau. Este amor al fòc fa que se'l emparenta en criatures infernals. | Es conta que el mònstruo fruïa del calor del [[fòc]] i utilisava el [[fum]] que eixia per les chimeneres per a camuflar-se quan entrava o eixia del seu cau. Este amor al fòc fa que se'l emparenta en criatures infernals. | ||
| + | |||
| + | [[Archiu:Iglesia de los Santos Juanes (28427818789).jpg|thumb|200px|Iglésia de Sant Joan del Mercat en el Pardalot dalt del tot]] | ||
Conta la llegenda negra que este Pardalot s'alimentava, i alimentava als seus pollets, dels chiquets que raptava per anar a soles massa temps i per zones deshabitades. És per esta raó que els pares utilisaven este mònstruo per a espantar a les criatures que anaven desprevingudes massa temps pel carrer. | Conta la llegenda negra que este Pardalot s'alimentava, i alimentava als seus pollets, dels chiquets que raptava per anar a soles massa temps i per zones deshabitades. És per esta raó que els pares utilisaven este mònstruo per a espantar a les criatures que anaven desprevingudes massa temps pel carrer. | ||
| − | |||
| − | |||
Una atra llegenda està relacionada en un Pardalot. Segons conta la tradició, que [[Vicent Blasco Ibáñez]] ya va recollir de boca dels comerciants en la seua novela ''Arròs i Tartana'', hi hagué una época en que els agricultors aragonesos arribaven a la ciutat de [[Valéncia]] buscant un treball com a criats per als seus fills més chicotets. Pero sempre no en tenien sort, aixina, que quan no havien conseguit colocar al chiquet en alguna casa o en algun treball con aprenent, el portaven a vore el gran penell de l'[[iglésia de Sant Joan del Mercat]], que presentava un gran pardal conegut con “el Pardalot”. El chiquet, inocent, es quedava contemplant el gran pardal que girava en el vent. Mentres, el pare aprofitava per a fugir i abandonar al chiquet a la seua sort en mig del carrer, confiant en que algú es faria càrrec d'ell. | Una atra llegenda està relacionada en un Pardalot. Segons conta la tradició, que [[Vicent Blasco Ibáñez]] ya va recollir de boca dels comerciants en la seua novela ''Arròs i Tartana'', hi hagué una época en que els agricultors aragonesos arribaven a la ciutat de [[Valéncia]] buscant un treball com a criats per als seus fills més chicotets. Pero sempre no en tenien sort, aixina, que quan no havien conseguit colocar al chiquet en alguna casa o en algun treball con aprenent, el portaven a vore el gran penell de l'[[iglésia de Sant Joan del Mercat]], que presentava un gran pardal conegut con “el Pardalot”. El chiquet, inocent, es quedava contemplant el gran pardal que girava en el vent. Mentres, el pare aprofitava per a fugir i abandonar al chiquet a la seua sort en mig del carrer, confiant en que algú es faria càrrec d'ell. | ||
| − | + | ||
== Vore també == | == Vore també == | ||
* [[Mitologia]] | * [[Mitologia]] | ||
* [[Mitologia valenciana]] | * [[Mitologia valenciana]] | ||
| − | + | ||
== Bibliografia == | == Bibliografia == | ||
* Labrado, Víctor. ''Llegendes valencianes - Criatures mítiques de la tradició oral'' | * Labrado, Víctor. ''Llegendes valencianes - Criatures mítiques de la tradició oral'' | ||
Última revisió del 16:50 2 oct 2024
El Pardalot és una criatura que vivia en l'interior de les chimeneres de rajola de les fabriques que s'ubicaven en la zona de la Ribera Baixa.
Es conta que el mònstruo fruïa del calor del fòc i utilisava el fum que eixia per les chimeneres per a camuflar-se quan entrava o eixia del seu cau. Este amor al fòc fa que se'l emparenta en criatures infernals.
.jpg)
Conta la llegenda negra que este Pardalot s'alimentava, i alimentava als seus pollets, dels chiquets que raptava per anar a soles massa temps i per zones deshabitades. És per esta raó que els pares utilisaven este mònstruo per a espantar a les criatures que anaven desprevingudes massa temps pel carrer.
Una atra llegenda està relacionada en un Pardalot. Segons conta la tradició, que Vicent Blasco Ibáñez ya va recollir de boca dels comerciants en la seua novela Arròs i Tartana, hi hagué una época en que els agricultors aragonesos arribaven a la ciutat de Valéncia buscant un treball com a criats per als seus fills més chicotets. Pero sempre no en tenien sort, aixina, que quan no havien conseguit colocar al chiquet en alguna casa o en algun treball con aprenent, el portaven a vore el gran penell de l'iglésia de Sant Joan del Mercat, que presentava un gran pardal conegut con “el Pardalot”. El chiquet, inocent, es quedava contemplant el gran pardal que girava en el vent. Mentres, el pare aprofitava per a fugir i abandonar al chiquet a la seua sort en mig del carrer, confiant en que algú es faria càrrec d'ell.
Vore també[editar | editar còdic]
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Labrado, Víctor. Llegendes valencianes - Criatures mítiques de la tradició oral
- Zabala, Fernanda. Leyendas y tradiciones valencianas