Diferència entre les revisions de "Tiamat"
| (No es mostra una edició intermija d'un usuari) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | '''Tiamat''' és la [[Deu|deesa]] primordial de la mar salada pertanyent a la [[mitologia babilònica]], també associada a un mònstruo primordial del caos mencionada en el poema èpic | + | '''Tiamat''' és la [[Deu|deesa]] primordial de la mar salada pertanyent a la [[mitologia babilònica]], també associada a un mònstruo primordial del caos mencionada en el poema èpic [[Enûma Elish]]. Ti significa vida i ama, mare. Respecte a la seua apariència, sol ser identificada en l'apariència d'una jagantesca [[serp]] o dragó marí. |
En la [[Mitologia babilònica|religió de l'antiga Babilònia]], Tiamat és una deesa primordial de la mar salada, que s'unix en [[Abzû]], el deu de l'aigua dolça, per a produir deus més jóvens. Ella és el símbol del caos de la creació primordial. Se la coneix com a dòna i se la descriu com la relluent. Se sugerix que hi ha dos parts en els mits de Tiamat, la primera en la que Tiamat és una deesa creadora, a través d'un matrimoni sagrat entre sal i aigua dolça, creant pacíficament el cosmos a través de generacions successives. En el segon, Tiamat es considera l'encarnació monstruosa del caos primordial. Algunes fonts l'identifiquen en imàgens d'una serp marina o un dragó. | En la [[Mitologia babilònica|religió de l'antiga Babilònia]], Tiamat és una deesa primordial de la mar salada, que s'unix en [[Abzû]], el deu de l'aigua dolça, per a produir deus més jóvens. Ella és el símbol del caos de la creació primordial. Se la coneix com a dòna i se la descriu com la relluent. Se sugerix que hi ha dos parts en els mits de Tiamat, la primera en la que Tiamat és una deesa creadora, a través d'un matrimoni sagrat entre sal i aigua dolça, creant pacíficament el cosmos a través de generacions successives. En el segon, Tiamat es considera l'encarnació monstruosa del caos primordial. Algunes fonts l'identifiquen en imàgens d'una serp marina o un dragó. | ||
| Llínea 5: | Llínea 5: | ||
En ''Enûma Elish'', l'epopeya babilònica de la creació, ella dona a llum a la primera generació de deitats; el seu espós, [[Apsú]], suponent correctament que planegen matar-ho i usurpar el seu tro, despuix els fa la guerra i és assessinat. Enfurida, ella també lluita contra els assessins del seu marit, prenent la forma d'un enorme dragó marí. Després és assessinada pel fill d'[[Enki]], el deu de la tormenta [[Marduk]], pero no ans que ella haja dut als mònstruos del panteó mesopotàmic, inclosos els primers dragons, els cossos dels quals va omplir en verí en lloc de sanc. Marduk despuix forma els cels i la Terra a partir del seu cos dividit. | En ''Enûma Elish'', l'epopeya babilònica de la creació, ella dona a llum a la primera generació de deitats; el seu espós, [[Apsú]], suponent correctament que planegen matar-ho i usurpar el seu tro, despuix els fa la guerra i és assessinat. Enfurida, ella també lluita contra els assessins del seu marit, prenent la forma d'un enorme dragó marí. Després és assessinada pel fill d'[[Enki]], el deu de la tormenta [[Marduk]], pero no ans que ella haja dut als mònstruos del panteó mesopotàmic, inclosos els primers dragons, els cossos dels quals va omplir en verí en lloc de sanc. Marduk despuix forma els cels i la Terra a partir del seu cos dividit. | ||
| − | Els deus varen decidir donar-li tots els seus poders a Marduk, | + | Els deus varen decidir donar-li tots els seus poders a Marduk, este va véncer a [[Kingu]], qui es va quedar paralisat de por al vore-ho aplegar, i despuix a Tiamat, a la que va fer deixar la boca oberta en una airegada i va llançar una flecha dins de l'estòmec. Despuix d'açò, de la sanc de Kingu (Lluna) varen nàixer els humans i a partir del cos de Tiamat, que Marduk va encadenar en els pous de l'abisme i va partir per la mitat, es va crear, de la seua mitat superior el cel i de la seua mitat inferior la terra ferma. Les seues llàgrimes es varen convertir en les naixents dels rius Tigris i Éufrates. |
== Referències == | == Referències == | ||
Última revisió del 13:01 4 feb 2024
Tiamat és la deesa primordial de la mar salada pertanyent a la mitologia babilònica, també associada a un mònstruo primordial del caos mencionada en el poema èpic Enûma Elish. Ti significa vida i ama, mare. Respecte a la seua apariència, sol ser identificada en l'apariència d'una jagantesca serp o dragó marí.
En la religió de l'antiga Babilònia, Tiamat és una deesa primordial de la mar salada, que s'unix en Abzû, el deu de l'aigua dolça, per a produir deus més jóvens. Ella és el símbol del caos de la creació primordial. Se la coneix com a dòna i se la descriu com la relluent. Se sugerix que hi ha dos parts en els mits de Tiamat, la primera en la que Tiamat és una deesa creadora, a través d'un matrimoni sagrat entre sal i aigua dolça, creant pacíficament el cosmos a través de generacions successives. En el segon, Tiamat es considera l'encarnació monstruosa del caos primordial. Algunes fonts l'identifiquen en imàgens d'una serp marina o un dragó.
En Enûma Elish, l'epopeya babilònica de la creació, ella dona a llum a la primera generació de deitats; el seu espós, Apsú, suponent correctament que planegen matar-ho i usurpar el seu tro, despuix els fa la guerra i és assessinat. Enfurida, ella també lluita contra els assessins del seu marit, prenent la forma d'un enorme dragó marí. Després és assessinada pel fill d'Enki, el deu de la tormenta Marduk, pero no ans que ella haja dut als mònstruos del panteó mesopotàmic, inclosos els primers dragons, els cossos dels quals va omplir en verí en lloc de sanc. Marduk despuix forma els cels i la Terra a partir del seu cos dividit.
Els deus varen decidir donar-li tots els seus poders a Marduk, este va véncer a Kingu, qui es va quedar paralisat de por al vore-ho aplegar, i despuix a Tiamat, a la que va fer deixar la boca oberta en una airegada i va llançar una flecha dins de l'estòmec. Despuix d'açò, de la sanc de Kingu (Lluna) varen nàixer els humans i a partir del cos de Tiamat, que Marduk va encadenar en els pous de l'abisme i va partir per la mitat, es va crear, de la seua mitat superior el cel i de la seua mitat inferior la terra ferma. Les seues llàgrimes es varen convertir en les naixents dels rius Tigris i Éufrates.
Referències[editar | editar còdic]
- Black, Jeremy A.; Green, Anthony (2004). Tessa Rickards, ed. Gods, demons, and symbols of ancient Mesopotamia: an illustrated dictionary (en anglés). Londres: The British Museum Press. p. 162. ISBN 0714117056
- Bottéro, Jean. La religión más antigua: Mesopotamia. Madrid: Trotta (2001), ISBN 84-8164-452-8
- E. Dhorme, Les religions de Babylone et d'Assyrie, París, 1949
- Palmer, Abram Smythe "Babylonian influencia on The Biblia and popular creencia: "Tĕhôm and Tiâmat", "hades and satán": a comparativo Study of Genesis I. 2 (London, 1897)
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Dalley, Stephanie. Myths from Mesopotamia
- Jeremy Black y Anthony Green, Gods, Demons and Symbols of Ancient Mesopotamia (Austin: University of Texas Press, 1992) ISBN 978-0-292-70794-8
- Jordan, Michael, Encyclopedia of Gods, Kyle Cathie Limited, 2ª edición. 2002. ISBN 978-1-85626-453-2
- Patricia Monaghan (2010). Encyclopedia of Goddesses and Heroines. ABC-CLIO. ISBN 978-0-313-34989-8