Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 11:20 6 dec 2015

No hi ha canvi en el tamany , 11:20 6 dec 2015

m

Text reemplaça - 'muntanya' a 'montanya'

Llínea 67: Llínea 67:

'''Restos arqueològiques:'''

−

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i atres materials d’época romana trobats en Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans en el país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels sigles II i I a.C., en el procés de romanització, comencen a produir [[vi]] a la manera romana en el Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Les restes demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d’un mosaic de propietats d’una villa situada en la plana de l’Urgellet a on es traslladava el vi per a la seua comercialisació. Els romans, en voler alguns productes de ~~muntanya~~, varen haver d’administrar el territori dels andosins. En este intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també nomenada [[Strata Confluetana]]) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. En el Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvelat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III dC, i les restes d’un recinte habitacional força malmès, també romà. L’esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seua mort. Finalment, es té documentada l’existència d’una atra tomba o cupa romana en l’església de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementeri comunal d’[[Encamp]]), en què es pot observar restos de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d’època romana en la Vall del Madriu, prop del [http://visitandorra.com/on-dormir/refugi-riu-dels-orris/ refugi d’Orris] de Setut.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}}

+

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i atres materials d’época romana trobats en Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans en el país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels sigles II i I a.C., en el procés de romanització, comencen a produir [[vi]] a la manera romana en el Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Les restes demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d’un mosaic de propietats d’una villa situada en la plana de l’Urgellet a on es traslladava el vi per a la seua comercialisació. Els romans, en voler alguns productes de montanya, varen haver d’administrar el territori dels andosins. En este intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també nomenada [[Strata Confluetana]]) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. En el Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvelat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III dC, i les restes d’un recinte habitacional força malmès, també romà. L’esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seua mort. Finalment, es té documentada l’existència d’una atra tomba o cupa romana en l’església de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementeri comunal d’[[Encamp]]), en què es pot observar restos de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d’època romana en la Vall del Madriu, prop del [http://visitandorra.com/on-dormir/refugi-riu-dels-orris/ refugi d’Orris] de Setut.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}}

'''Invasió dels "bàrbars":'''

−

L'arribada migratòria dels pobles germànics feu perillar l'Imperi Romà. En un intent per evitar que avançaren més de lo que ya ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en la nomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilisar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que puguesen fer front a l'invasió. És en este context que es construeix en el Roc d'Enclar, en Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una atra manera, el Castell d'Enclar). Este s'emmarcava en una primera llínea de torres al peu de passos de ~~muntanya~~ que s'ajuntava a una segona llínea de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell. Els restos trobades en el Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres endinsades en un habitacul de 5600 m2 de mijans del segle IV i V, però que va començar a ser abandonat cap al sigle VI. Hui en dia este castell ya no existeix i només es poden trobar les bases de les torres que se varen construir. {{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}}

+

L'arribada migratòria dels pobles germànics feu perillar l'Imperi Romà. En un intent per evitar que avançaren més de lo que ya ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en la nomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilisar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que puguesen fer front a l'invasió. És en este context que es construeix en el Roc d'Enclar, en Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una atra manera, el Castell d'Enclar). Este s'emmarcava en una primera llínea de torres al peu de passos de montanya que s'ajuntava a una segona llínea de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell. Els restos trobades en el Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres endinsades en un habitacul de 5600 m2 de mijans del segle IV i V, però que va començar a ser abandonat cap al sigle VI. Hui en dia este castell ya no existeix i només es poden trobar les bases de les torres que se varen construir. {{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}}

==Edat Mitjana==

Llínea 583: Llínea 583:

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perquè restituís l'ordre a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Aquesta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix en St. Julià de Lòria. Aquesta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En aquestes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perquè la policia andorrana no aconseguia mantenir l'ordre davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

−

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la ~~muntanya~~. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

+

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

−

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la ~~muntanya~~. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dues onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perquè la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a aquestes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

+

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dues onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perquè la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a aquestes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

====Andorra i la Segona Guerra Mundial====

Jose2

Administradors

124 431

edicions

Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 11:20 6 dec 2015

Menú de navegació

Buscar