Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 17:47 11 jun 2015

22 bytes afegits , 17:47 11 jun 2015

m

Text reemplaça - 'Així' a 'Aixina'

Llínea 360: Llínea 360:

====Les repercussions de la Revolució Francesa sobre Andorra====

−

La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la [[decapitació]] del rei i copríncep l’any [[1793]]. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d’una [[Monarquia Absolutista borbònica|monarquia absolutista]] al règim de [[república]] en una [[constitució]] que a més reconeix la [[Declaració Universal dels Drets Humans|Declaració de Drets Humans]]. ~~Així~~, l’arrel de la revolució el copríncep d’Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa en el temps. Tots estos canvis inicialment només van afectar molt de llunt Andorra, pero a mesura que s’avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, en una [[societat estamental]] fortament arrelada i en poques ganes d’obrir-se a l’exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d’arribar tart o d’hora al país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}

+

La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la [[decapitació]] del rei i copríncep l’any [[1793]]. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d’una [[Monarquia Absolutista borbònica|monarquia absolutista]] al règim de [[república]] en una [[constitució]] que a més reconeix la [[Declaració Universal dels Drets Humans|Declaració de Drets Humans]]. Aixina, l’arrel de la revolució el copríncep d’Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa en el temps. Tots estos canvis inicialment només van afectar molt de llunt Andorra, pero a mesura que s’avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, en una [[societat estamental]] fortament arrelada i en poques ganes d’obrir-se a l’exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d’arribar tart o d’hora al país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}

L’any 1793 es produïx el primer efecte. El [[prefecte]] de l’[[Arieja]] es va negar a cobrar la quantia que li portaven els andorrans perqué la considerava un impost feudal i [[França]] era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títul de copríncep, estripant (simbòlicament pero efectivament) d'esta manera per primer cop, despuix de cinc segles, el [[pariatge]]. Això implicava per al país que quedava exclusivament baix el poder del bisbe d’Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sino també la independència, ja que el bisbe depenia de l’elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Un eixemple d'esta pèrdua de sobirania es va donar l'any 1794 quan un destacament francés va entrar a la frontera franco-andorrana, sense permís i perqué li venia de gust, baix pretext que un parell de jovens espanyols els havien robat unes vaques a la Solana del Pas de la Casa (un territori ja disputat de per ell mateix). Una delegació andorrana va haver d'anar fins a Puigcerdà per tal d'aturar l'avançada. Les tropes es van quedar a Andorra uns 13 anys fins que finalment la delegació andorrana va convéncer el prefecte de l'Arieja qui finalment va retirar les tropes. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d’actuació i van haver-se d’esperar. La població es va preocupar aixina per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una série d’arguments per presentar-los al copríncep francés. L’objectiu era de convéncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 44, 45}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 170, 171}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 8, 9}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 43, 42, 41}} Els arguments principals foren:

Llínea 369: Llínea 369:

* que Andorra lamentava haver trencat el vincle amb França a causa d'una administració subalterna.

−

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganchar novament els trossos del pariage atén més aviat a atres motius.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}} L’any 1799 la burguesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsul a un jove i prestigiós general, [[Napoleó Bonaparte]], que aviat serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fon gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc despuix aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent on hi estableix una dictadura.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0045390.xml?s.q=napole%C3%B3#.VAt942MgT8k|títol = Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francés, aixina que rebre la notícia que hi havia gent disposta a sometre's a ell en un simple decret, era més aviat bona. ~~Així~~ va ser. L’any 1806 Napoleó signa el [[decret]] mitjançant el qual restablix el coprincipat.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 171}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}

+

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganchar novament els trossos del pariage atén més aviat a atres motius.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}} L’any 1799 la burguesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsul a un jove i prestigiós general, [[Napoleó Bonaparte]], que aviat serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fon gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc despuix aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent on hi estableix una dictadura.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0045390.xml?s.q=napole%C3%B3#.VAt942MgT8k|títol = Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francés, aixina que rebre la notícia que hi havia gent disposta a sometre's a ell en un simple decret, era més aviat bona. Aixina va ser. L’any 1806 Napoleó signa el [[decret]] mitjançant el qual restablix el coprincipat.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 171}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}

=====La Bandera d'Andorra=====

Llínea 400: Llínea 400:

===La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana===

[[File:Andorra la Vella al 1920.JPG|thumb|Andorra la Vella l'any 1920]]

−

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenroll espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va supondre la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l'época moderna. L'Andorra del principi del segle XIX va mantindre-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s'industrialisava, Andorra gojava de temps pròspers. Pero a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l’Estat espanyol, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. ~~Així~~, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] al país. El bestiar es redueix a la meitat. L’any 1767 com a conseqüència de la revolució [[textil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del textil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l’esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Pero el govern de Madrit i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que despuix destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, pero no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Pero l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la [[còlera]] i a la [[febre groga]]. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisis econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}

+

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenroll espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va supondre la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l'época moderna. L'Andorra del principi del segle XIX va mantindre-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s'industrialisava, Andorra gojava de temps pròspers. Pero a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l’Estat espanyol, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Aixina, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] al país. El bestiar es redueix a la meitat. L’any 1767 com a conseqüència de la revolució [[textil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del textil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l’esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Pero el govern de Madrit i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que despuix destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, pero no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Pero l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la [[còlera]] i a la [[febre groga]]. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisis econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}

====La còlera i febre groga: èxodo migratori====

Llínea 420: Llínea 420:

*durada màxima d'un càrrec a 4 anys{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 178, 179}}

−

Tres anys més tart el copríncep francès [[Napoleó III]] va ratificar la reforma.<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=3709&view=item&Itemid=445|títol = Andorra en l'entorn històric|consulta = |llengua = |editor = (Diari d'Andorra, 30-04-2010)|data = }}</ref> Els dos canvis més importants són el dret a vot, ja que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ja que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fos positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}} La solució va venir de l’experiència que els andorrans van treure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s’hi venia vi i s’hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del segle XIX, quan la crisi es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 42}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l’entreteniment. Uns pocs andorrans van veure en aquest nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per sortir de la crisi. ~~Així~~, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la [[sector terciari|terciarització de l’economia]] que es va traduir en la voluntat de crear [[balneari|balnearis]], [[casino|casinos]] i negocis d’esbarjo.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/05-segona-revolucio-industrial-i-triomf-del-gran-capitalisme/|títol = Segona Revolució Industrial, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}

+

Tres anys més tart el copríncep francès [[Napoleó III]] va ratificar la reforma.<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=3709&view=item&Itemid=445|títol = Andorra en l'entorn històric|consulta = |llengua = |editor = (Diari d'Andorra, 30-04-2010)|data = }}</ref> Els dos canvis més importants són el dret a vot, ja que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ja que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fos positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}} La solució va venir de l’experiència que els andorrans van treure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s’hi venia vi i s’hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del segle XIX, quan la crisi es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 42}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l’entreteniment. Uns pocs andorrans van veure en aquest nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per sortir de la crisi. Aixina, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la [[sector terciari|terciarització de l’economia]] que es va traduir en la voluntat de crear [[balneari|balnearis]], [[casino|casinos]] i negocis d’esbarjo.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/05-segona-revolucio-industrial-i-triomf-del-gran-capitalisme/|títol = Segona Revolució Industrial, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}

====El Mònaco andorrà====

Llínea 435: Llínea 435:

El fracàs d'esta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que [[Madrit]] tornava a taxar l’entrada de mercaderies vingudes d’Andorra (1887). El govern de [[París]], del seu costat, veient que el [[contraban]] proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica a Andorra era per perdre l’esperança. L’única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d’Andorra la Vella per a ús agrícola i la creació de la primera fàbrica [[tabaquera]] del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobresa que es vivia, només cal fixar-se en l’evolució dels naiximents i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si el 1850 es va contar 300 naiximents, el 1920 ya només se’n comptava uns 90/80. De la mateixa manera, si el 1850 es van casar 60 parelles, el [[1920]] ya només 10.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199, 203}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 202, 203}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

[[File:La Qüestió d'Andorra.jpg|thumb|Caricatura de "La Qüestió d'Andorra" del 24 de juny de 1881 per Enric Palmitjavila]]

−

Tanmateix, si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar què era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- què?” La prova més evident d’això fou l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a veure amb la realitat,... ~~Així~~, en la revolució del 1881, finalment França va interessar-se més pel país amb una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van propondre als andorrans tot allò que els permetria de sortir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre la [[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.

+

Tanmateix, si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar què era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- què?” La prova més evident d’això fou l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a veure amb la realitat,... Aixina, en la revolució del 1881, finalment França va interessar-se més pel país amb una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van propondre als andorrans tot allò que els permetria de sortir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre la [[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.

L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’altra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil despuix de les [[eleccions]] comunals de l’hivern del 1885 a [[Canillo]]. El triomf dels partidaris de França a les eleccions, que van acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta del març 1886, el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedir despuix de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es van iniciar numerosos estudis sobre l'orige i la [[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que portar precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’[[Refranys|expressió en català]] de: fer-se l’andorrà.

Llínea 470: Llínea 470:

===L'art d'Andorra durant el segle XIX===

−

El [[modernisme]], [[neoclassicisme]], [[realisme]] o [[historicisme]] són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el segle XIX el país no va experimentar cap d'estos estils artístics. L'art del país seguia en un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les [[Església parroquial|esglésies]]. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil [[romànic]] i altament religiós. A Andorra pràcticament des de la seua creació la religió catòlica sempre ha sigut la base de la vida dels seus habitants. Idees com [[llaïcisme]], [[protestantisme]] o atres mai van arrelar realment. Només serà en l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i segle XXI que el país s'obrirà a atres idees. ~~Així~~, al segle XIX només destaca un personage, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor [[Catalunya|català]] que vivia a la [[Seu d'Urgell]] i que es dedicava a pintar murals a les esglésies del país. De les seues obres destaca els murals de l'església de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fon l'autor dels murals de la capella de la [[Casa de la Vall]], el parlament andorrà. Esta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 85, 84, 83, 82}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 186, 187, 208, 209}}

+

El [[modernisme]], [[neoclassicisme]], [[realisme]] o [[historicisme]] són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el segle XIX el país no va experimentar cap d'estos estils artístics. L'art del país seguia en un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les [[Església parroquial|esglésies]]. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil [[romànic]] i altament religiós. A Andorra pràcticament des de la seua creació la religió catòlica sempre ha sigut la base de la vida dels seus habitants. Idees com [[llaïcisme]], [[protestantisme]] o atres mai van arrelar realment. Només serà en l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i segle XXI que el país s'obrirà a atres idees. Aixina, al segle XIX només destaca un personage, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor [[Catalunya|català]] que vivia a la [[Seu d'Urgell]] i que es dedicava a pintar murals a les esglésies del país. De les seues obres destaca els murals de l'església de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fon l'autor dels murals de la capella de la [[Casa de la Vall]], el parlament andorrà. Esta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 85, 84, 83, 82}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 186, 187, 208, 209}}

== Segle XX ==

===El protectorat francès===

[[File:Passaport republicà andorrà.jpg|thumb|Eixemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.]]

−

Ja durant la Qüestió d’Andorra, tal com l'esmenta l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar envers Andorra com si esta fos un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonisació. La nació colonisada o be era gestionada com un protectorat o be depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admetia la sobirania local, pero l’obligava a tenir un governador local francés i a acceptar el dirigisme del Ministeri d'Assunts Exteriors. Dit atrament, el país no era gens sobirà i França fea i desfea com li convenia. L'atra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el [[protectorat]] es va traduir en el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del segle XX s'havien de registrar a França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És aquí quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariages el país obté la independència, esta només és de facto. És a dir, els andorrans es comportaven com a tal, pero en els papers Andorra depenia de dos sobirans. La constitució del 1993 otorga la sobirania al poble andorrà, per al qual cosa, a partir d'esta data ya es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la llegalitat. ~~Així~~ els coprínceps ya no interferixen en la política del país. Tan és aixina que Andorra forma part de l'ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O siga, en la constitució del 1993 Andorra es va autodeterminar.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 199}}<ref>http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html</ref><ref>http://www.un.org/en/members/</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352}}{{sfn|Soriano|2005|p = 29}} Pero en aquells anys les coses no anaven d'esta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francés, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilisar-se perqué es reconega la seua particularitat. ~~Així~~ el partit polític Unió Andorrana lluitava perqué és creara l'estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució del 1933, el Consell General es va adreçar a la [[Societat de Nacions]] perqué esta intervinguera davant l'actuació [[colonialisme|colonialista]], intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava per mig de la utilisació de la força cada cop que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10 a 21}} Els andorrans van solicitar la seua entrada a la Societat de Nacions l'any 1925 pero esta els la va rebujar baix el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perqué aixina fos possible.{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} No cal dir que França hi tenia alguna cosa a vore. Tanmateix, potser el perill més gran per Andorra no era França pero Espanya. Esta anava més enllà del colonialisme adoptant una actitut clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar este fet. Des del 1924 al 1930, Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instalat al principat "com si estiguera a casa". Això formava part del seu "dret a conquesta" que també es va traduir en l'ensenyança. L'estat espanyol va voler prohibir el català a les escoles andorranes perqué considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolisar". França, que detestava este comportament, no dubtava a "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos solicitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava estes actituts. No obstant, això no impedia els andorrans de lluitar perqué se'ls reconeguera com un estat-nació independent. Un desig que es vea en l'actuació de tots els dies, com ara editar els seus propis segells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català a l'escola, adreçar-se a les Nacions Unides...{{sfn|Soriano|2005|p = 20, 19, 29}}

+

Ja durant la Qüestió d’Andorra, tal com l'esmenta l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar envers Andorra com si esta fos un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonisació. La nació colonisada o be era gestionada com un protectorat o be depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admetia la sobirania local, pero l’obligava a tenir un governador local francés i a acceptar el dirigisme del Ministeri d'Assunts Exteriors. Dit atrament, el país no era gens sobirà i França fea i desfea com li convenia. L'atra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el [[protectorat]] es va traduir en el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del segle XX s'havien de registrar a França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És aquí quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariages el país obté la independència, esta només és de facto. És a dir, els andorrans es comportaven com a tal, pero en els papers Andorra depenia de dos sobirans. La constitució del 1993 otorga la sobirania al poble andorrà, per al qual cosa, a partir d'esta data ya es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la llegalitat. Aixina els coprínceps ya no interferixen en la política del país. Tan és aixina que Andorra forma part de l'ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O siga, en la constitució del 1993 Andorra es va autodeterminar.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 199}}<ref>http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html</ref><ref>http://www.un.org/en/members/</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352}}{{sfn|Soriano|2005|p = 29}} Pero en aquells anys les coses no anaven d'esta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francés, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilisar-se perqué es reconega la seua particularitat. Aixina el partit polític Unió Andorrana lluitava perqué és creara l'estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució del 1933, el Consell General es va adreçar a la [[Societat de Nacions]] perqué esta intervinguera davant l'actuació [[colonialisme|colonialista]], intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava per mig de la utilisació de la força cada cop que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10 a 21}} Els andorrans van solicitar la seua entrada a la Societat de Nacions l'any 1925 pero esta els la va rebujar baix el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perqué aixina fos possible.{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} No cal dir que França hi tenia alguna cosa a vore. Tanmateix, potser el perill més gran per Andorra no era França pero Espanya. Esta anava més enllà del colonialisme adoptant una actitut clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar este fet. Des del 1924 al 1930, Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instalat al principat "com si estiguera a casa". Això formava part del seu "dret a conquesta" que també es va traduir en l'ensenyança. L'estat espanyol va voler prohibir el català a les escoles andorranes perqué considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolisar". França, que detestava este comportament, no dubtava a "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos solicitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava estes actituts. No obstant, això no impedia els andorrans de lluitar perqué se'ls reconeguera com un estat-nació independent. Un desig que es vea en l'actuació de tots els dies, com ara editar els seus propis segells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català a l'escola, adreçar-se a les Nacions Unides...{{sfn|Soriano|2005|p = 20, 19, 29}}

=== De l'emigració a la Revolució del 1933 ===

Llínea 481: Llínea 481:

====I es va fer la llum====

−

Davant la situació generada amb l’anomenada “Qüestió d’Andorra” el Consell General va reprendre la iniciativa de [[Sector terciari|terciaritzar l’economia]]. Però per fer-ho, calia carreteres. El Consell General no tenia diners, la situació econòmica no era favorable per als andorrans, i l’intent de donar concessions a empreses de joc perquè s’encarreguessin de construir carreteres fou un fracàs total. ~~Així~~ l’any 1899 el Consell General va construir la ''Junta Administrativa de Carreteres'' en el si del parlament. La intenció era construir-les amb els propis ingressos a pesar de tot. Per fer-ho calia primerament abolir definitivament el [[delme]] ja que els diners que es gastaven els andorrans en la [[Mitra]] de la [[Seu d'Urgell]] els podia servir, i molt, de cara a la millora de les infraestructures nacionals. Aprofitant esta tensió entre coprínceps el 1903 finalment els delmes van quedar abolits per sempre més. A partir de llavors la junta va provar d’implantar dos tipus d'impostos, el directe i l’indirecte.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 202}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 202, 201, 200}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}}

+

Davant la situació generada amb l’anomenada “Qüestió d’Andorra” el Consell General va reprendre la iniciativa de [[Sector terciari|terciaritzar l’economia]]. Però per fer-ho, calia carreteres. El Consell General no tenia diners, la situació econòmica no era favorable per als andorrans, i l’intent de donar concessions a empreses de joc perquè s’encarreguessin de construir carreteres fou un fracàs total. Aixina l’any 1899 el Consell General va construir la ''Junta Administrativa de Carreteres'' en el si del parlament. La intenció era construir-les amb els propis ingressos a pesar de tot. Per fer-ho calia primerament abolir definitivament el [[delme]] ja que els diners que es gastaven els andorrans en la [[Mitra]] de la [[Seu d'Urgell]] els podia servir, i molt, de cara a la millora de les infraestructures nacionals. Aprofitant esta tensió entre coprínceps el 1903 finalment els delmes van quedar abolits per sempre més. A partir de llavors la junta va provar d’implantar dos tipus d'impostos, el directe i l’indirecte.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 202}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 202, 201, 200}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}}

[[File:FEDA FHASA.jpg|thumb|FHASA va ser comprada pel govern andorrà cap als anys 90 i des de llavors ha canviat de nom (FEDA, Forces Elèctriques d'Andorra).|left]]

Però els esforços no van ser fructífers. El parlament andorrà només va aconseguir apariar un camí de tres metros d’amplada entre [[Soldeu]] ([[Canillo]]) i el [[Pas de la Casa]] ([[Encamp]]). La junta va haver de tornar a la idea inicial de concessions. Gràcies a la [[segona revolució industrial]] la gent per primera vegada va conèixer el que és l’[[electricitat]]. Mitjançant bombetes molt primitives a la vista de la varietat que es pot trobar avui, la població va millorar notablement el ''modus vivendi''. Endemés, l’electricitat va facilitar la mecanització de les fàbriques millorant l’engranatge capitalista. L’any 1929 el Consell General va concedir a una empresa de[[Energia hidràulica| fabricació d’electricitat hidràulica ]]<nowiki/>el permís per poder produir electricitat a Andorra a canvi de construir-hi carreteres.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 200, 201}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}}

Llínea 502: Llínea 502:

Els obrers de la central pertanyien en la seua majoria a la [[Confederació Regional del Treball de Catalunya|Confederació Regional del Treball]] catalana, una filial de la [[CNT]] (el [[sindicat]] anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien al Consell General. No acceptaven que un estranger tinguera drets laborals i no compartien totalment les idees de Unió Andorrana, que els obrers sí compartien com ara el sufragi universal masculí. A més, a mesura que entrava immigració al país, aquesta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a la diferència, a que li prenguessin el país. Era llògic que ben aviat tants els joves del país com els immigrants reclamarien drets. Cal dir que les condicions de treball dels obrers de FHASA no eren gens bones. No hi havia cap marc llegislatiu que els protegís de l’abús patronal. Se’ls augmentava les hores de treball sense consens ni acort. Els [[Patronal|patrons]] de la construcció no tenien en compte la necessitat de descans dels treballadors, ni la necessitat de rebre un [[salari]] digne que els permetés viure. Les condicions de treball eren pèssimes i no existia cap organisme, sindicat o inspecció, que els ajudés a defendre-se. Per donar eixemples, un obrer guanyava 1,30 pessetes hora i un contramestre en guanyava 15. La situació es va anar agreujant fins que el 1931 va esclatar la primera vaga dels treballadors de FHASA. A esta s'hi va afegir la de l’abril fins a juliol del 1932 i la de l’agost fins al setembre del 1933. La raó de la protesta dels obrers era doncs un cúmul de greuges laborals que van esclatar en la retallada de salaris i l’augment d’hores de treball. I com si la vaga no fos prou, un grup de joves andorrans favorables a Unió Andorrana es va revoltar pel sufragi universal masculí al mateix temps que la vaga obrera. El Consell General va reaccionar-hi castigant-los i reprimint-los. Va utilisar el cos policial, que de fet també va ser creat per això mateix, per arrestar i expulsar tot aquell que es manifestara.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Soriano|2005|p = 21}}

−

Segons publica la [[revista]] Andorra Agrícola, una altre dels diferents periòdics que s’aniran creant al llarg del segle XX, els obrers de [[FHASA]] van celebrar un [[míting]] l’any 1933 amb “caràcter especial”. S’oposaven “rotundament a les autoritats” del país, és a dir, al Consell General. L’article segueix, “en vista d’aquest acte de rebel·lia, l’hbl. Batlle Anton Tomàs, secundat pel cap de la Policia”, “despuix d’haver mobilitzat tres-cents homes armats”, “expulsaren del país tots els capitostos del citat moviment”, és a dir, els obrers responsables de la vaga. Segons relata l’article els van expulsar del país i amenaçar de no tornar-hi més mai baix pena de “ser entregats com a presoners a les autoritats franceses”. I és que el Consell General enviava una carta al copríncep francès, sempre remarcant les bones voluntats i pacifisme del parlament andorrà, quan algú s’oposava a les seves ordres. ~~Així~~ el copríncep desplaçava gendarmes seus al país. La qüestió, però, no va acabar aixina. El Sindicat de Barcelona es va desplaçar, segons relata Andorra Agrícola, per desblocar la situació. Però les “autoritats”, en coherència amb la seva actitud, van “denegar l’entrada a territori andorrà”, “es muntà una guàrdia civil a la frontera”, “per tal d’evitar el retorn dels pertorbadors expulsats”. La revolta obrera va tenir fins tot repercussió a l’exterior ja que el periòdic català [[La Vanguardia]] en va informar dels esdeveniments.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}

+

Segons publica la [[revista]] Andorra Agrícola, una altre dels diferents periòdics que s’aniran creant al llarg del segle XX, els obrers de [[FHASA]] van celebrar un [[míting]] l’any 1933 amb “caràcter especial”. S’oposaven “rotundament a les autoritats” del país, és a dir, al Consell General. L’article segueix, “en vista d’aquest acte de rebel·lia, l’hbl. Batlle Anton Tomàs, secundat pel cap de la Policia”, “despuix d’haver mobilitzat tres-cents homes armats”, “expulsaren del país tots els capitostos del citat moviment”, és a dir, els obrers responsables de la vaga. Segons relata l’article els van expulsar del país i amenaçar de no tornar-hi més mai baix pena de “ser entregats com a presoners a les autoritats franceses”. I és que el Consell General enviava una carta al copríncep francès, sempre remarcant les bones voluntats i pacifisme del parlament andorrà, quan algú s’oposava a les seves ordres. Aixina el copríncep desplaçava gendarmes seus al país. La qüestió, però, no va acabar aixina. El Sindicat de Barcelona es va desplaçar, segons relata Andorra Agrícola, per desblocar la situació. Però les “autoritats”, en coherència amb la seva actitud, van “denegar l’entrada a territori andorrà”, “es muntà una guàrdia civil a la frontera”, “per tal d’evitar el retorn dels pertorbadors expulsats”. La revolta obrera va tenir fins tot repercussió a l’exterior ja que el periòdic català [[La Vanguardia]] en va informar dels esdeveniments.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}

==== Lluita pel sufragi universal masculí i drets laborals ====

Llínea 516: Llínea 516:

*el parlament va acordar fer elaborar el 1933 una [[Constitució]] per al país, el bisbe no hi va acordar{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

−

Un cop repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “joves andorrans”, que es van autoanomenar aixina perquè no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants amb força temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la [[Casa de la Vall]], van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de joves, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi sol·licitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “[[Llibertat d'expressió|llibertat de consciència, pensament i paraula]]”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. ~~Així~~ mateix exigien el [[sufragi universal masculí]], la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

+

Un cop repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “joves andorrans”, que es van autoanomenar aixina perquè no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants amb força temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la [[Casa de la Vall]], van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de joves, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi sol·licitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “[[Llibertat d'expressió|llibertat de consciència, pensament i paraula]]”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. Aixina mateix exigien el [[sufragi universal masculí]], la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

[[File:Sufragi Universal Masculí a Andorra.jpg|thumb|Portada de La Vanguardia del 1933 on se segueixen les primeres eleccions amb sufragi universal masculí a Andorra]]

Llínea 523: Llínea 523:

Però els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin només als ordres del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s'organisa una [[Assamblea Magna]] en la qual es va acordar que la destitució organisada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordes dels coprínceps i que s’havien d'organisar noves eleccions mitjançant el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

−

Davant d’aquesta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions amb les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions amb repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. ~~Així~~ puix nomenen un comissari extraordinari, amb plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al compte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d’un destacament d’uns 50 gendarmes francesos baix la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordres dels coprínceps. Aquest senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perquè se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autoritzava tots els homes de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

+

Davant d’aquesta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions amb les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions amb repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, amb plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al compte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d’un destacament d’uns 50 gendarmes francesos baix la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordres dels coprínceps. Aquest senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perquè se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autoritzava tots els homes de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

Considerant que aquestes mesures van totalment en contra del principi legítim i irrenunciable, volgut pel president dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], [[Woodrow Wilson]], [[Catorze punts de Wilson|en els seus 14 punts]] que França mateixa va acceptar i ratificar mitjançant el [[Conferència de Pau de París (1919)|Tractat de Pau del 1919]], que no és altre que el “dret a [[autodeterminació]]” i “no intervencidó en els afers interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolisada ya pels grans imperis, França o [[Regne Unit]], l’organisme no va intervindre precisament alegant que es tractava d’un assunt intern del país. De fet, els andorrans van voler que Andorra hi fos membre de ple dret i com a [[estat-nació]] independent. Però totes les solicituts van ser rebujades. No cal comentar que França hi tenia alguna cosa a vore.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/04/20/els-catorze-punts-de-wilson/|títol = Els catorze punts de Wilson|consulta = |llengua = |editor = |data = (sàpiens.cat, lloc web especialitzat en història)}}</ref>{{sfn|Soriano|2005|p = 28}}

Llínea 532: Llínea 532:

{{AP|Borís Skóssirev|s:Constitució monàrquica andorrana de Borís I (1934)}}

−

Si s’hagués d’interpretar d’alguna manera els esdeveniments posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar el següent. Atès que els coprínceps es comportaven envers els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans només podien acatar les seves ordres, doncs ja quedava una única solució: substituir-los per un altre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. ~~Així~~ va ser, però no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es deia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va néixer a la ciutat de Vílnius, avui capital de [[Lituània]], en el si d'una petita família de la noblesa russa tsarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebutja servir com a espia. En esclatar la [[Revolució Russa]] del 1917 va buscar asil polític al [[Regne Unit]] amb passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'aquí va anar a parar als [[Països Baixos]]. En aquest país va presumir d'haver treballat per la casa reial, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I amb el títol de Comte d'Orange, una mentida infumable però que la gent de l'època va empassar-se. Després de casar-se amb Florence Marman, s'estableix en un xalet a la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant amb els pagesos del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportunista i fins i tot com a "rei de pandereta". Però va aconseguir el suport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seva Constitució. El suport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre un cop proclamat rei.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/boris-i-rei-d-andorra.html|títol = Borís I, rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en la història d'Andorra)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = La bandera i l'escut d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en la història d'Andorra)}}</ref>

+

Si s’hagués d’interpretar d’alguna manera els esdeveniments posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar el següent. Atès que els coprínceps es comportaven envers els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans només podien acatar les seves ordres, doncs ja quedava una única solució: substituir-los per un altre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Aixina va ser, però no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es deia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va néixer a la ciutat de Vílnius, avui capital de [[Lituània]], en el si d'una petita família de la noblesa russa tsarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebutja servir com a espia. En esclatar la [[Revolució Russa]] del 1917 va buscar asil polític al [[Regne Unit]] amb passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'aquí va anar a parar als [[Països Baixos]]. En aquest país va presumir d'haver treballat per la casa reial, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I amb el títol de Comte d'Orange, una mentida infumable però que la gent de l'època va empassar-se. Després de casar-se amb Florence Marman, s'estableix en un xalet a la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant amb els pagesos del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportunista i fins i tot com a "rei de pandereta". Però va aconseguir el suport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seva Constitució. El suport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre un cop proclamat rei.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/boris-i-rei-d-andorra.html|títol = Borís I, rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en la història d'Andorra)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = La bandera i l'escut d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en la història d'Andorra)}}</ref>

[[File:Borís I, rei d'Andorra.gif|thumb|Foto presa a Borís Skósirev, l'aventurer rus que va ser autoproclamat el 1934 rei d'Andorra pel Consell General]]

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en què es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perquè el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable perquè despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mitjans de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

Llínea 541: Llínea 541:

====Andorra i la Primera Guerra Mundial====

−

Mentres Andorra construïa carreteres, Europa es vea afectada per la [[Primera Guerra Mundial]]. Esta va tenir lloc entre el 28 de juliol del 1914 fins a l'11 de novembre del 1918. Va involucrar la triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia) i la triple Entente (França, Regne Unit i Rússia). L'esclat es va donar en la visita de l'archiduc austro-hongarés a Bòsnia l'any 1914 cosa que constituïa una provocació pels nacionalistes servis. Precisament, un dels 6 nacionalistes servis destinats a assessinat l'archiduc el va matar en un tir. La seua dona, Sofia, també va morir per una segona bala. L'assessí, tot i ser arrestat, va conseguir que esclatara la Gran Guerra.<ref>{{Ref-web|url = http://www.sapiens.cat/primera-guerra-mundial/|títol = Cent anys de la Primera Guerra Mundial (sàpiens.cat, 2014)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>[[File:L'assassinat de l'Archiduc héritier d'Autriche et de la Duchesse sa femme à Sarajevo supplément illustré du Petit Journal du 12 juillet 1914.jpg|thumb|Representació del que fon l'assessinat de l'archiduc austro-hongarés i que feu esclatar la Gran Guerra.|left]]Si se cerquen els mapes europeus d'este periodo es pot vore com els historiadors situen Andorra dins de la neutralitat al costat de països com Espanya, Suècia i Noruega.<ref>{{Ref-web|url = https://www.google.ad/search?q=mapa+primera+guerra+mundial&client=firefox-a&hs=A7C&rls=org.mozilla:ca:official&channel=sb&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=kVgwVIP8Is7vaOHmgYgH&ved=0CAgQ_AUoAQ&biw=946&bih=942#facrc=_&imgdii=_&imgrc=3a58pIHw1LD1SM%253A%3BSPjxhN2zOqVfaM%3Bhttp%253A%252F%252Falbalathmc.files.wordpress.com%252F2007%252F04%252Feuropa-1919.jpg%3Bhttp%253A%252F%252Falbalathmc.wordpress.com%252Fcategory%252Ftema-07-la-primera-guerra-mundial%252F%3B1560%3B994|títol = Mapes europeus cercats al Google|consulta = 04-10-14|llengua = |editor = |data = }}</ref> No obstant això, no es poden dir els efectes que va tenir la [[Gran Guerra]] sobre Andorra ya que cap document oficial, és a dir, trobat en els archius històrics del país, en parla.<ref name=":8">{{Ref-web|url = http://andorradifusio.ad/noticies/andorra-va-declarar-guerra-alemanya-1914#.UvDNYSVKP1A.facebook|títol = Andorra va declarar la guerra a Alemanya el 1914?|consulta = |llengua = |editor = (RTVA, 04-02-14)|data = }}</ref> Tot i aixina circula a Internet informació que afirma que durant la primera guerra mundial, Andorra s'hauria unit als aliats i hauria declarat la guerra a [[Alemanya]]. Concretament, segons el creuament d'informacions entre un artícul del [[New York Times]] i atres fonts consultables per internet, Andorra va declarar la guerra al [[kàiser]] alemany Guillem II l'agost del 1914. Pero com que la participació va ser purament testimonial, Andorra no va ser convidada a signar la pau a la [[Conferència de Pau de París (1919)|Conferència de Pau de París]] del 1919. ~~Així~~ Andorra hauria estat en guerra en Alemanya durant 25 anys. Segons les mateixes fonts, este error només es va rectificar per mig d'un tractat de pau del setembre del 1939. Si fos este el cas, l'any 2014 Andorra hauria d'haver celebrat el centenari. Pero cap autoritat del país ho ha fet. I és que les fonts que parlen d'esta declaració de guerra no són fàcils de verificar i porten, de fet, a la conclusió que esta declaració de guerra és inventada.<ref>{{Ref-web|url = http://historiasdelahistoria.com/2012/01/25/andorra-permanecio-durante-25-anos-en-estado-de-guerra-contra-alemania|títol = Andorra permaneció durante 25 años en estado de guerra contra Alemania|consulta = |llengua = |editor = historiadelahistoria.com|data = 25-02-12}}</ref><ref name=":8" />

+

Mentres Andorra construïa carreteres, Europa es vea afectada per la [[Primera Guerra Mundial]]. Esta va tenir lloc entre el 28 de juliol del 1914 fins a l'11 de novembre del 1918. Va involucrar la triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia) i la triple Entente (França, Regne Unit i Rússia). L'esclat es va donar en la visita de l'archiduc austro-hongarés a Bòsnia l'any 1914 cosa que constituïa una provocació pels nacionalistes servis. Precisament, un dels 6 nacionalistes servis destinats a assessinat l'archiduc el va matar en un tir. La seua dona, Sofia, també va morir per una segona bala. L'assessí, tot i ser arrestat, va conseguir que esclatara la Gran Guerra.<ref>{{Ref-web|url = http://www.sapiens.cat/primera-guerra-mundial/|títol = Cent anys de la Primera Guerra Mundial (sàpiens.cat, 2014)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>[[File:L'assassinat de l'Archiduc héritier d'Autriche et de la Duchesse sa femme à Sarajevo supplément illustré du Petit Journal du 12 juillet 1914.jpg|thumb|Representació del que fon l'assessinat de l'archiduc austro-hongarés i que feu esclatar la Gran Guerra.|left]]Si se cerquen els mapes europeus d'este periodo es pot vore com els historiadors situen Andorra dins de la neutralitat al costat de països com Espanya, Suècia i Noruega.<ref>{{Ref-web|url = https://www.google.ad/search?q=mapa+primera+guerra+mundial&client=firefox-a&hs=A7C&rls=org.mozilla:ca:official&channel=sb&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=kVgwVIP8Is7vaOHmgYgH&ved=0CAgQ_AUoAQ&biw=946&bih=942#facrc=_&imgdii=_&imgrc=3a58pIHw1LD1SM%253A%3BSPjxhN2zOqVfaM%3Bhttp%253A%252F%252Falbalathmc.files.wordpress.com%252F2007%252F04%252Feuropa-1919.jpg%3Bhttp%253A%252F%252Falbalathmc.wordpress.com%252Fcategory%252Ftema-07-la-primera-guerra-mundial%252F%3B1560%3B994|títol = Mapes europeus cercats al Google|consulta = 04-10-14|llengua = |editor = |data = }}</ref> No obstant això, no es poden dir els efectes que va tenir la [[Gran Guerra]] sobre Andorra ya que cap document oficial, és a dir, trobat en els archius històrics del país, en parla.<ref name=":8">{{Ref-web|url = http://andorradifusio.ad/noticies/andorra-va-declarar-guerra-alemanya-1914#.UvDNYSVKP1A.facebook|títol = Andorra va declarar la guerra a Alemanya el 1914?|consulta = |llengua = |editor = (RTVA, 04-02-14)|data = }}</ref> Tot i aixina circula a Internet informació que afirma que durant la primera guerra mundial, Andorra s'hauria unit als aliats i hauria declarat la guerra a [[Alemanya]]. Concretament, segons el creuament d'informacions entre un artícul del [[New York Times]] i atres fonts consultables per internet, Andorra va declarar la guerra al [[kàiser]] alemany Guillem II l'agost del 1914. Pero com que la participació va ser purament testimonial, Andorra no va ser convidada a signar la pau a la [[Conferència de Pau de París (1919)|Conferència de Pau de París]] del 1919. Aixina Andorra hauria estat en guerra en Alemanya durant 25 anys. Segons les mateixes fonts, este error només es va rectificar per mig d'un tractat de pau del setembre del 1939. Si fos este el cas, l'any 2014 Andorra hauria d'haver celebrat el centenari. Pero cap autoritat del país ho ha fet. I és que les fonts que parlen d'esta declaració de guerra no són fàcils de verificar i porten, de fet, a la conclusió que esta declaració de guerra és inventada.<ref>{{Ref-web|url = http://historiasdelahistoria.com/2012/01/25/andorra-permanecio-durante-25-anos-en-estado-de-guerra-contra-alemania|títol = Andorra permaneció durante 25 años en estado de guerra contra Alemania|consulta = |llengua = |editor = historiadelahistoria.com|data = 25-02-12}}</ref><ref name=":8" />

−

~~Així~~ els servicis informatius de [[Ràdio i Televisió d'Andorra|Ràdio i Televisió d'Andorra,]] en motiu del centenari de la guerra, van voler saber-ne més sobre esta declaració de guerra i sobre les repercussions del conflicte sobre el país. Segons pot explicar el periodista Agustí Mas, és molt provable que esta declaració de guerra siga falsa. El periodista va consultar l'[[historiador]] Pere Cavero, que declara haver investigat la qüestió, i que descarta que siga cert: "m'estranya molt que estant en una guerra mundial, els alemanys tingueren temps de signar la pau en un país que l'any 43 ya controlaven, perqué estaven a la frontera, i coneixien mínimament. Una guerra en Andorra no els traumatisava. Penso que no és cert".<ref name=":8" />

+

Aixina els servicis informatius de [[Ràdio i Televisió d'Andorra|Ràdio i Televisió d'Andorra,]] en motiu del centenari de la guerra, van voler saber-ne més sobre esta declaració de guerra i sobre les repercussions del conflicte sobre el país. Segons pot explicar el periodista Agustí Mas, és molt provable que esta declaració de guerra siga falsa. El periodista va consultar l'[[historiador]] Pere Cavero, que declara haver investigat la qüestió, i que descarta que siga cert: "m'estranya molt que estant en una guerra mundial, els alemanys tingueren temps de signar la pau en un país que l'any 43 ya controlaven, perqué estaven a la frontera, i coneixien mínimament. Una guerra en Andorra no els traumatisava. Penso que no és cert".<ref name=":8" />

A més, assegura que no hi ha cap document oficial que ho certifique. L'única referència és una carta del cònsul alemà en Marsella, que pregunta al síndic de l'época sobre la qüestió: "Li demanen si és cert del que ell té constància -pero no diu com- de si estan en guerra. El síndic respon en una carta dient que ha mirat a l'archiu i no ha trobat res, i que ha parlat en els vells del país i ningú se'n recorda que estigueren en guerra". La investigació feta pel periodista en qüestió el va portar a cercar les cartes a diferents archius, pero diu no haver-les trobat.<ref name=":8" />

Llínea 581: Llínea 581:

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En aquest temps el bàndol [[feixisme|feixista]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava suport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el mes de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tenir moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si bé el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, feia que s'associés Andorra al bàndol feixista. Però el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'altres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els feixistes prenguessin el poder. Però es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si bé no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions feixistes. En aquesta línia cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantenir, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vincles estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perquè el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

[[File:René Baulard (Andorra).jpg|thumb|El general de la gendarmeria francesa, René Baulard, que va estar-se a Andorra per, oficialment, protegir el país. Extraoficialment ajudava els republicans.]]

−

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perquè restituís l'ordre a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Aquesta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. ~~Així~~ la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix en St. Julià de Lòria. Aquesta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En aquestes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perquè la policia andorrana no aconseguia mantenir l'ordre davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

+

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perquè restituís l'ordre a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Aquesta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix en St. Julià de Lòria. Aquesta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En aquestes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perquè la policia andorrana no aconseguia mantenir l'ordre davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

−

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la muntanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. ~~Així~~ els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. ~~Així~~ ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. ~~Així~~ que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

+

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la muntanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la muntanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dues onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perquè la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a aquestes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

Llínea 617: Llínea 617:

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en què es va trobar el país amb l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i proper al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perquè fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. Aquest esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en què s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, despuix d'un discurs extraordinari en què el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar aquesta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

−

Del costat francès, el país va veure com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perquè el Consell General anés a portar la quèstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'exèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, però reconeixia el seu caràcter particular. ~~Així~~, els residents andorrans a França se les havien de veure, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

+

Del costat francès, el país va veure com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perquè el Consell General anés a portar la quèstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'exèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, però reconeixia el seu caràcter particular. Aixina, els residents andorrans a França se les havien de veure, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

=====L'abolició de la pena capital=====

Llínea 625: Llínea 625:

[[File:Radio-andorra.jpg|left|thumb|Instal·lacions de Ràdio Andorra a Encamp, avui Museu de la Ràdio.]]

−

En l'arribada de l'[[electricitat]] a Andorra es va instalar al país un nou mode d'entreteniment que era totalment insòlit no només per al país sinó també per a la resta de nacions d'Europa. [[Ràdio Andorra]] va nàixer durant la [[Segona Guerra Mundial]] en reacció a la censura francesa i espanyola. Mentre [[Adolf Hitler|Hitler]] avançava en el seu “[[Lebensraum|espai vital]]”, els governs espanyol i francés intentaven controlar a tot preu la [[radiodifusió]]. El govern franquista i el govern de república i posteriorment de [[Govern de Vichy|Vichy]] es van donar ràpidament que la ràdio era una arma informativa. Arribava a tot arreu sense fer diferències. Davant d'una societat encara analfabeta, la ràdio esdevenia una arma per aquells que volien manipular la població o informar simplement. ~~Així~~ el 1933 Ràdio Luxemburc es transformava en la ràdio més important d'Europa. Un fet significatiu. [[Luxemburc]] és un petit país com Andorra i això explica que França considerés les ràdios de [[Mónaco]] o Luxemburc com a perifèriques. En un moment on encara no es volia reconèixer l'[[autodeterminació]] d'aquestes països, el cert és que van jugar un rol importantíssim durant la guerra ya que permetien divulgar informació cap als països grans atès que estaven instal·lades en països aliens a aquests, per molt que França no els considerés com a tal.{{sfn|Osorio|2013}}

+

En l'arribada de l'[[electricitat]] a Andorra es va instalar al país un nou mode d'entreteniment que era totalment insòlit no només per al país sinó també per a la resta de nacions d'Europa. [[Ràdio Andorra]] va nàixer durant la [[Segona Guerra Mundial]] en reacció a la censura francesa i espanyola. Mentre [[Adolf Hitler|Hitler]] avançava en el seu “[[Lebensraum|espai vital]]”, els governs espanyol i francés intentaven controlar a tot preu la [[radiodifusió]]. El govern franquista i el govern de república i posteriorment de [[Govern de Vichy|Vichy]] es van donar ràpidament que la ràdio era una arma informativa. Arribava a tot arreu sense fer diferències. Davant d'una societat encara analfabeta, la ràdio esdevenia una arma per aquells que volien manipular la població o informar simplement. Aixina el 1933 Ràdio Luxemburc es transformava en la ràdio més important d'Europa. Un fet significatiu. [[Luxemburc]] és un petit país com Andorra i això explica que França considerés les ràdios de [[Mónaco]] o Luxemburc com a perifèriques. En un moment on encara no es volia reconèixer l'[[autodeterminació]] d'aquestes països, el cert és que van jugar un rol importantíssim durant la guerra ya que permetien divulgar informació cap als països grans atès que estaven instal·lades en països aliens a aquests, per molt que França no els considerés com a tal.{{sfn|Osorio|2013}}

−

El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense gaire èxit. El projecte de Ràdio Andorra comença cap al 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per construir una ràdio al país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o sigui, trobar un atractiu per fer venir turistes i fer revifar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions amb Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser aquesta amistat que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, proposar al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el projecte d'una ràdio al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de col·laboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dos versions al respecte però no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes a [[Barcelona]], però va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que el 1935 buscava la manera de crear una ràdio al Luxemburc. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar a Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut a França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més a França. El fet que el govern francès volgués nacionalisar totes les ràdios per controlar-les el va empènyer a cercar alternatives per poder explotar ràdios que emetessin en territori francès. ~~Així~~ es va adreçar al Luxemburg. Però com que el proyecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en aquest context que en un moment donat l'una de les dues versions fa que Trémoulet contempli, endemés de Mònaco, Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}}

+

El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense gaire èxit. El projecte de Ràdio Andorra comença cap al 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per construir una ràdio al país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o sigui, trobar un atractiu per fer venir turistes i fer revifar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions amb Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser aquesta amistat que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, proposar al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el projecte d'una ràdio al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de col·laboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dos versions al respecte però no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes a [[Barcelona]], però va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que el 1935 buscava la manera de crear una ràdio al Luxemburc. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar a Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut a França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més a França. El fet que el govern francès volgués nacionalisar totes les ràdios per controlar-les el va empènyer a cercar alternatives per poder explotar ràdios que emetessin en territori francès. Aixina es va adreçar al Luxemburg. Però com que el proyecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en aquest context que en un moment donat l'una de les dues versions fa que Trémoulet contempli, endemés de Mònaco, Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}}

L'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tart el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, aixina doncs, que el parlament tenia ganes que es construís. Mentrestant, Trémoulet aconsegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades en la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. L'any [[1939]] entra en contacte en Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu el país com la millor opció perqué ningú li tanqui les seves ràdios (les ràdios belgues ya estan baix control nazi). Precisament, tenint ya muntada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigixen que utilitzi Ràdio Andorra com un radiofar per les maniobres nazis a la Mediterrània. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguin retransmetre's al país gal, decidix convèncer-los que RMC era més idoni pels seus plans. Però la història que relaciona Trémoulet amb els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet a Andorra inquietava el veguer mateix perquè degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que creés una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir lliteralment que Ràdio Andorra hauria de mantenir-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguin fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

Jose2

Administradors

124 431

edicions

Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 17:47 11 jun 2015

Menú de navegació

Buscar