Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 18:34 30 abr 2015

29 bytes eliminats , 18:34 30 abr 2015

m

Text reemplaça - 'després' a 'despuix'

Llínea 80: Llínea 80:

L’inici de l’Edat Medieval comença en la Caiguda de Roma. Els diferents pobles germànics, nomenats “[[bàrbars]]” pels romans, que es varen instalar al nort i est d’Europa durant la Edat del Ferro baixen cap a la mediterrànea fugint dels huns, provinents de les estepes del nort d'[[Europa]]. Les tensions entre els dos són tals que envaeixen Roma desestabilisant-la i propiciant la seua caiguda. Vers l’any 395 Roma es va segregar en dos (Imperi d’Orient i Imperi d’Occident), incapaç de fer front als nouvinguts. Tenint Roma dividida, els “bàrbars” maten a l’últim emperador, Ròmul, en l’any 476. L’Imperi d’Orient es convertix progressivament en Imperi Bizantí, mentres que l'atra banda veu com dos pobles germànics van prenent protagonisme. Estem parlant dels [[francs]] i dels [[visigots]], claus en l'història d’Andorra.

−

Els ''Visigots'' invadixen la [[Península Ibèrica]] creant el [[Visigots|Regne Visigot d’Hispània]] en l’any [[572]], que s'estenia fins a [[Narbona]]. Poquet a poquet van adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. En [[la Seu d'Urgell]] ([[Catalunya]]) hi instalen una Seu Episcopal. Segons el [[Manual Digest]] Andorra va estar baix el domini visigot durant uns 200 anys. És en este moment quan es produix la [[cristianisació]] d’Andorra. L’emperador bizantí [[Justinià I]], preocupat per recuperar l’esplendor de lo que fon [[Antiga Roma|Roma]], avança i recupera el sur-est d’[[Hispània]] als visigots. Ara bé, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i ~~després~~ de l’Imperi musulmà que en l'any 711 s’apodera d’Hispània creant l’[[Al-Àndalus]]. Andorra quedarà fora d’estes invasions gràcies als [[francs]].

+

Els ''Visigots'' invadixen la [[Península Ibèrica]] creant el [[Visigots|Regne Visigot d’Hispània]] en l’any [[572]], que s'estenia fins a [[Narbona]]. Poquet a poquet van adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. En [[la Seu d'Urgell]] ([[Catalunya]]) hi instalen una Seu Episcopal. Segons el [[Manual Digest]] Andorra va estar baix el domini visigot durant uns 200 anys. És en este moment quan es produix la [[cristianisació]] d’Andorra. L’emperador bizantí [[Justinià I]], preocupat per recuperar l’esplendor de lo que fon [[Antiga Roma|Roma]], avança i recupera el sur-est d’[[Hispània]] als visigots. Ara bé, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i despuix de l’Imperi musulmà que en l'any 711 s’apodera d’Hispània creant l’[[Al-Àndalus]]. Andorra quedarà fora d’estes invasions gràcies als [[francs]].

−

Els ''Francs'' varen ocupar la [[Gàlia]] romana (hui [[França]], [[Bèlgica]], [[Països Baixos]], [[Luxemburg]], [[Mònaco]], part de [[Suïssa]] i d’[[Alemanya]]). Venien del [[Rin]] i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se en Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, pero, s’hi varen girar en contra. [[Clodoveu I|Clovis I]], el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’este gir. Sotmet Roma a la batalla de [[Soissons]] i ~~després~~ s’unix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; encara que en contra dels visigots. És el cas de [[Clotilde de Borgonya]] (de [[cristianisme|confessió cristiana]]), neta del rei [[burgundi]], en qui es casa en l’any [[493]]. Després del casament combat contra els Visigots en [[Vouillé (Viena)|Vouillé]], i contra els alamans en Tolbiac. En Tolbiac promet que si consegueix la victòria es convertirà al cristianisme. Les dos batalles són un èxit i complix la promesa. [[Andorra]] deixa de dependre dels visigots i es queda baix domini franc. El [[Papa]] de Roma decidix batejar a Clovis en [[Reims]] per honorar este acte. Aixina, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, [[París]], que compartirà títul en [[Constantinoble]] i [[Roma]]. Tot plegat dins de la [[dinastia Merovíngia]], nom que prové del yayo de Clovis, [[Meroveu]].

+

Els ''Francs'' varen ocupar la [[Gàlia]] romana (hui [[França]], [[Bèlgica]], [[Països Baixos]], [[Luxemburg]], [[Mònaco]], part de [[Suïssa]] i d’[[Alemanya]]). Venien del [[Rin]] i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se en Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, pero, s’hi varen girar en contra. [[Clodoveu I|Clovis I]], el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’este gir. Sotmet Roma a la batalla de [[Soissons]] i despuix s’unix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; encara que en contra dels visigots. És el cas de [[Clotilde de Borgonya]] (de [[cristianisme|confessió cristiana]]), neta del rei [[burgundi]], en qui es casa en l’any [[493]]. Després del casament combat contra els Visigots en [[Vouillé (Viena)|Vouillé]], i contra els alamans en Tolbiac. En Tolbiac promet que si consegueix la victòria es convertirà al cristianisme. Les dos batalles són un èxit i complix la promesa. [[Andorra]] deixa de dependre dels visigots i es queda baix domini franc. El [[Papa]] de Roma decidix batejar a Clovis en [[Reims]] per honorar este acte. Aixina, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, [[París]], que compartirà títul en [[Constantinoble]] i [[Roma]]. Tot plegat dins de la [[dinastia Merovíngia]], nom que prové del yayo de Clovis, [[Meroveu]].

==== La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca) ====

Llínea 127: Llínea 127: −

Encara que d'este acort, el primer document que fa referència en Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la [[Catedral de la Seu d'Urgell]] de l'any [[839]], moment en què es va reconstruir dita catedral ~~després~~ de ser arrasada anys adés. La importància d'este document recau en el fet que per primera volta s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és dir, les 6 parròquies que configuren els llímits territorials d'Andorra:

+

Encara que d'este acort, el primer document que fa referència en Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la [[Catedral de la Seu d'Urgell]] de l'any [[839]], moment en què es va reconstruir dita catedral despuix de ser arrasada anys adés. La importància d'este document recau en el fet que per primera volta s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és dir, les 6 parròquies que configuren els llímits territorials d'Andorra:

[[File:Parròquies andorra.png|thumb|Les 6 parròquies que consten en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell|centre]]

Llínea 264: Llínea 264:

En l'any [[1562]] esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants en França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, però Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seua banda, ha unit les corones d’Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S’inicia aixina també la guerra de religió en [[Les Espanyes]]. Quan [[Francesc II de França|Francesc II de Valois]] puja al tro només te 15 anys i tres famílies nobles comencen renyir pel tro prenent com a excusa la religió.

−

Aixina, es forma en França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica te un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors soports en la monarquia espanyola, cosa que es traduïx pel reconeixement del cardenal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema en este reconeiximent és que el regne navarrés és protestant. S’inicia puix la guerra entre [[Enric III de Navarra]] i Enric III de Valois. En l'any [[1589]] finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança per mig de la qual el navarrés esdevé hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc ~~després~~ Enric III de Valois i de França és assessinat. La noblea francesa es baralla puix per la coronació perqué l’hereu legítim és protestant. En [[1593]] s’ha de convocar els [[Estats Generals de França|Estats-Generals]] alhora que Enric III de Navarra decidix convertir-se al [[catolicisme]]. La conversió fa que la noblea francesa el trie com a rei, heretant d'esta manera el títul de copríncep d’Andorra vist que son pare, [[Antoni de Borbó]], havia heretat el títul a través de sa dona, Joana III dels Albert. Finalment en l’any [[1594]] el rei navarrés pren el títul de rei de França baix el nom d’“[[Enric IV de França]]”.

+

Aixina, es forma en França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica te un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors soports en la monarquia espanyola, cosa que es traduïx pel reconeixement del cardenal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema en este reconeiximent és que el regne navarrés és protestant. S’inicia puix la guerra entre [[Enric III de Navarra]] i Enric III de Valois. En l'any [[1589]] finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança per mig de la qual el navarrés esdevé hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc despuix Enric III de Valois i de França és assessinat. La noblea francesa es baralla puix per la coronació perqué l’hereu legítim és protestant. En [[1593]] s’ha de convocar els [[Estats Generals de França|Estats-Generals]] alhora que Enric III de Navarra decidix convertir-se al [[catolicisme]]. La conversió fa que la noblea francesa el trie com a rei, heretant d'esta manera el títul de copríncep d’Andorra vist que son pare, [[Antoni de Borbó]], havia heretat el títul a través de sa dona, Joana III dels Albert. Finalment en l’any [[1594]] el rei navarrés pren el títul de rei de França baix el nom d’“[[Enric IV de França]]”.

Els andorrans varen cobrar protagonisme en estos estats-generals, ya que es negaren a que el governador de Foix intervinguera en els assunts andorrans, per molt que fora en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. En l'any [[1618]] el Consell francés, és dir, els assessors del rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], varen resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervindre sobre els assunts andorrans, sempre que respectara les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títul de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d’[[Espanya]] qui els nomenaran perque aixina li ho va demanar la monarquia espanyola al [[Papa]] [[Adrià VI]] en l’any [[1521]].<ref>{{Ref-web|url = http://www.universalis.fr/encyclopedie/comte-de-foix/|títol = Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr|consulta = |llengua = francès|editor = Encyclopædia Universalis France|data = }}</ref>{{sfn|Llop Rovira|1998|p=50}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p=90, 91, 100, 101}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 40, 41}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 235, 236, 237}}

Llínea 347: Llínea 347:

|}</center>

−

Per lo que fa a la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l’àmbit judicial mijançant, jutges d’apel·lació i raonadors del Tribunal de Corts. El episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir de 1599 el bisbe d’Urgell concedix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), una persona de cada parròquia, de la qual el bisbe tria qui ha d’ocupar el càrrec episcopal durant un período de tres anys. Pocs anys ~~després~~ el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a juges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seua sentència pot ser apelada davant del juge d’apelacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de juge d’apelacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perque eixerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Estos aplicaven la justícia i portaven els comptes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seua banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l’elecció del notari. Este era l’encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 245}}

+

Per lo que fa a la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l’àmbit judicial mijançant, jutges d’apel·lació i raonadors del Tribunal de Corts. El episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir de 1599 el bisbe d’Urgell concedix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), una persona de cada parròquia, de la qual el bisbe tria qui ha d’ocupar el càrrec episcopal durant un período de tres anys. Pocs anys despuix el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a juges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seua sentència pot ser apelada davant del juge d’apelacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de juge d’apelacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perque eixerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Estos aplicaven la justícia i portaven els comptes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seua banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l’elecció del notari. Este era l’encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 245}}

Pel que fa l’administració local, també s’assisteix a una definició de les seues competències. Aixina, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. A la sessió del Consell Parroquial es comptava en la presència dels propietaris de les cases en estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s’asseien enacabant al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}} Eren competents en:

Llínea 364: Llínea 364:

La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la [[decapitació]] del rei i copríncep l’any [[1793]]. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d’una [[Monarquia Absolutista borbònica|monarquia absolutista]] al règim de [[república]] en una [[constitució]] que a més reconeix la [[Declaració Universal dels Drets Humans|Declaració de Drets Humans]]. Així, l’arrel de la revolució el copríncep d’Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa en el temps. Tots estos canvis inicialment només van afectar molt de llunt Andorra, pero a mesura que s’avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, en una [[societat estamental]] fortament arrelada i en poques ganes d’obrir-se a l’exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d’arribar tart o d’hora al país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}

−

L’any 1793 es produïx el primer efecte. El [[prefecte]] de l’[[Arieja]] es va negar a cobrar la quantia que li portaven els andorrans perqué la considerava un impost feudal i [[França]] era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títul de copríncep, estripant (simbòlicament pero efectivament) d'esta manera per primer cop, ~~després~~ de cinc segles, el [[pariatge]]. Això implicava per al país que quedava exclusivament baix el poder del bisbe d’Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sino també la independència, ja que el bisbe depenia de l’elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Un eixemple d'esta pèrdua de sobirania es va donar l'any 1794 quan un destacament francés va entrar a la frontera franco-andorrana, sense permís i perqué li venia de gust, baix pretext que un parell de jovens espanyols els havien robat unes vaques a la Solana del Pas de la Casa (un territori ja disputat de per ell mateix). Una delegació andorrana va haver d'anar fins a Puigcerdà per tal d'aturar l'avançada. Les tropes es van quedar a Andorra uns 13 anys fins que finalment la delegació andorrana va convéncer el prefecte de l'Arieja qui finalment va retirar les tropes. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d’actuació i van haver-se d’esperar. La població es va preocupar així per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una série d’arguments per presentar-los al copríncep francés. L’objectiu era de convéncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 44, 45}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 170, 171}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 8, 9}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 43, 42, 41}} Els arguments principals foren:

+

L’any 1793 es produïx el primer efecte. El [[prefecte]] de l’[[Arieja]] es va negar a cobrar la quantia que li portaven els andorrans perqué la considerava un impost feudal i [[França]] era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títul de copríncep, estripant (simbòlicament pero efectivament) d'esta manera per primer cop, despuix de cinc segles, el [[pariatge]]. Això implicava per al país que quedava exclusivament baix el poder del bisbe d’Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sino també la independència, ja que el bisbe depenia de l’elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Un eixemple d'esta pèrdua de sobirania es va donar l'any 1794 quan un destacament francés va entrar a la frontera franco-andorrana, sense permís i perqué li venia de gust, baix pretext que un parell de jovens espanyols els havien robat unes vaques a la Solana del Pas de la Casa (un territori ja disputat de per ell mateix). Una delegació andorrana va haver d'anar fins a Puigcerdà per tal d'aturar l'avançada. Les tropes es van quedar a Andorra uns 13 anys fins que finalment la delegació andorrana va convéncer el prefecte de l'Arieja qui finalment va retirar les tropes. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d’actuació i van haver-se d’esperar. La població es va preocupar així per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una série d’arguments per presentar-los al copríncep francés. L’objectiu era de convéncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 44, 45}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 170, 171}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 8, 9}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 43, 42, 41}} Els arguments principals foren:

* que els andorrans veen en disgust la situació creada l’any 1793 en l’abolició de França en el cobrament de la quèstia;

Llínea 371: Llínea 371:

* que Andorra lamentava haver trencat el vincle amb França a causa d'una administració subalterna.

−

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganchar novament els trossos del pariage atén més aviat a atres motius.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}} L’any 1799 la burguesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsul a un jove i prestigiós general, [[Napoleó Bonaparte]], que aviat serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fon gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc ~~després~~ aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent on hi estableix una dictadura.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0045390.xml?s.q=napole%C3%B3#.VAt942MgT8k|títol = Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francés, així que rebre la notícia que hi havia gent disposta a sometre's a ell en un simple decret, era més aviat bona. Així va ser. L’any 1806 Napoleó signa el [[decret]] mitjançant el qual restablix el coprincipat.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 171}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}

+

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganchar novament els trossos del pariage atén més aviat a atres motius.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}} L’any 1799 la burguesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsul a un jove i prestigiós general, [[Napoleó Bonaparte]], que aviat serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fon gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc despuix aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent on hi estableix una dictadura.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0045390.xml?s.q=napole%C3%B3#.VAt942MgT8k|títol = Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francés, així que rebre la notícia que hi havia gent disposta a sometre's a ell en un simple decret, era més aviat bona. Així va ser. L’any 1806 Napoleó signa el [[decret]] mitjançant el qual restablix el coprincipat.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 171}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}

=====La Bandera d'Andorra=====

Llínea 402: Llínea 402:

===La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana===

[[File:Andorra la Vella al 1920.JPG|thumb|Andorra la Vella l'any 1920]]

−

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenroll espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va supondre la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l'época moderna. L'Andorra del principi del segle XIX va mantindre-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s'industrialisava, Andorra gojava de temps pròspers. Pero a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l’Estat espanyol, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] al país. El bestiar es redueix a la meitat. L’any 1767 com a conseqüència de la revolució [[textil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del textil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l’esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Pero el govern de Madrit i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que ~~després~~ destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, pero no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Pero l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la [[còlera]] i a la [[febre groga]]. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisis econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}

+

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenroll espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va supondre la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l'época moderna. L'Andorra del principi del segle XIX va mantindre-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s'industrialisava, Andorra gojava de temps pròspers. Pero a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l’Estat espanyol, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] al país. El bestiar es redueix a la meitat. L’any 1767 com a conseqüència de la revolució [[textil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del textil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l’esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Pero el govern de Madrit i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que despuix destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, pero no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Pero l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la [[còlera]] i a la [[febre groga]]. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisis econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}

====La còlera i febre groga: èxodo migratori====

Llínea 432: Llínea 432:

[[File:Revolució de 1881 d'Andorra.jpg|thumb|Pintura i portada del llibre ''Revolució de 1881'' de l'Editorial Andorrana|left]]

−

El 8 de decembre del 1880 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) a Andorra que va durar fins al mes de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i en el soport de les companyies de joc va organitzar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un altre: el ''Consell Revolucionari Provisional''. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seua família són detinguts. Van elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, mege de [[Sant Julià de Lòria]]. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser concedir casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps van respondre a la revolta popular amb el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any, mes en què acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de [[Canillo]] i [[Encamp]], les parròquies menys favorables a la revolució, i van pujar fins a [[Ordino]] i [[La Massana]] per detenir els membres del Consell Revolucionari. A Escaldes els revolucionaris es van fer forts, pero finalment van ser reprimits. El dia 10 a la nit, ~~després~~ de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarrevolucionaris, es va arribar a un acort conegut com el Tractat del [[Pont dels Escalls]]. L'acort va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bandos i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no van acceptar l’amnistia i van ordenar el Tribunal de Corts a jujar i condenar els revolucionaris. Un gran número va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment al mes de juliol es van celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps van prohibir formalment el joc a Andorra. Prohibició que va durar fins al 1993. De seguida que Andorra es va independisar de França i del bisbe l’any 1993 en la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino al país. Entre els empresaris que es van interessar en este nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels homes més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Tanmateix, el projecte no va prosperar, este cop no perqué el copríncep hi estigué en contra, ya que ~~després~~ de la constitució els coprínceps ja només són un símbol històric, sinó perquè la població no va donar soport al proyecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de la Unió Europa com una mena de "llavadora" de diner negre, impossibilitant la sortida del país de la llista negra de paraisos fiscals. En canvi, sí que es va llegalisar la loteria i les apostes. Però com que el proyecte no va prosperar a Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català l'any 2012 per construir a Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostés finalment per Madrid.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 59, 60, 63}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 348 a 350}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 95}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.324.cat/noticia/1673055/catalunya/La-Generalitat-es-reuneix-a-Las-Vegas-amb-Sheldon-Adelson-per-convencer-lo-que-inverteixi-a-Catalunya|títol = La Generalitat es reuneix a Las Vegas amb Sheldon Adelson per convèncer-lo que inverteixi a Catalunya|consulta = |llengua = |editor = |data = (31-03-12, Canal 324)}}</ref>

+

El 8 de decembre del 1880 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) a Andorra que va durar fins al mes de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i en el soport de les companyies de joc va organitzar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un altre: el ''Consell Revolucionari Provisional''. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seua família són detinguts. Van elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, mege de [[Sant Julià de Lòria]]. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser concedir casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps van respondre a la revolta popular amb el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any, mes en què acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de [[Canillo]] i [[Encamp]], les parròquies menys favorables a la revolució, i van pujar fins a [[Ordino]] i [[La Massana]] per detenir els membres del Consell Revolucionari. A Escaldes els revolucionaris es van fer forts, pero finalment van ser reprimits. El dia 10 a la nit, despuix de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarrevolucionaris, es va arribar a un acort conegut com el Tractat del [[Pont dels Escalls]]. L'acort va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bandos i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no van acceptar l’amnistia i van ordenar el Tribunal de Corts a jujar i condenar els revolucionaris. Un gran número va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment al mes de juliol es van celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps van prohibir formalment el joc a Andorra. Prohibició que va durar fins al 1993. De seguida que Andorra es va independisar de França i del bisbe l’any 1993 en la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino al país. Entre els empresaris que es van interessar en este nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels homes més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Tanmateix, el projecte no va prosperar, este cop no perqué el copríncep hi estigué en contra, ya que despuix de la constitució els coprínceps ja només són un símbol històric, sinó perquè la població no va donar soport al proyecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de la Unió Europa com una mena de "llavadora" de diner negre, impossibilitant la sortida del país de la llista negra de paraisos fiscals. En canvi, sí que es va llegalisar la loteria i les apostes. Però com que el proyecte no va prosperar a Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català l'any 2012 per construir a Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostés finalment per Madrid.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 59, 60, 63}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 348 a 350}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 95}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.324.cat/noticia/1673055/catalunya/La-Generalitat-es-reuneix-a-Las-Vegas-amb-Sheldon-Adelson-per-convencer-lo-que-inverteixi-a-Catalunya|títol = La Generalitat es reuneix a Las Vegas amb Sheldon Adelson per convèncer-lo que inverteixi a Catalunya|consulta = |llengua = |editor = |data = (31-03-12, Canal 324)}}</ref>

====La Qüestió d'Andorra====

Llínea 439: Llínea 439:

Tanmateix, si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar què era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- què?” La prova més evident d’això fou l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a veure amb la realitat,... Així, en la revolució del 1881, finalment França va interessar-se més pel país amb una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van propondre als andorrans tot allò que els permetria de sortir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre la [[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.

−

L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’altra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil ~~després~~ de les [[eleccions]] comunals de l’hivern del 1885 a [[Canillo]]. El triomf dels partidaris de França a les eleccions, que van acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta del març 1886, el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedir ~~després~~ de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es van iniciar numerosos estudis sobre l'orige i la [[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que portar precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’[[Refranys|expressió en català]] de: fer-se l’andorrà.

+

L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’altra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil despuix de les [[eleccions]] comunals de l’hivern del 1885 a [[Canillo]]. El triomf dels partidaris de França a les eleccions, que van acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta del març 1886, el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedir despuix de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es van iniciar numerosos estudis sobre l'orige i la [[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que portar precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’[[Refranys|expressió en català]] de: fer-se l’andorrà.

Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instal·lar un [[telègraf]] el 1882 entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria aquesta mena d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe van aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep per mig d'una carta qualificant l’acte “infame i inaudit a Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavisació de les pretensions del veguer francès perquè finalment s'instalara el primer telégraf l’any 1892 a Andorra. Aviat es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ya el 1990 a La Massana i Ordino. Però, llògicament, el bisbe va contrarrestar demanant al govern de Madrit la instalació d’un telègraf l’any 1903.

Llínea 453: Llínea 453:

Es coneix ben poca cosa sobre la família dels Areny però se sap que van estar a Andorra del 1600 fins al 1900. El primer hereu ben documentat és Guillem Areny Vidal, fill de Peiroma Vida de Segudet i de Guillem Areny. Pel que fa als orígens del seu pare tampoc es té molta informació i es pensa que potser va ser un [[cabaler]] que havia conseguit emancipar-se. També sobrevola la teoria que era un estranger casat en la filla d'una casa d'Ordino. Sigui com sigui, abans que prengui protagonisme al país, la família es va acostar a la [[noblesa]] gràcies a aliances matrimonials que li van permetre un [[Estatus social|estatus]] destacat i reconegut fora del país. Al segle XIX el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra era designat pel rei d'Espanya, cosa que va empènyer la família a tenir bones relacions en ell de manera a apropar-se als llinatges reials espanyols. Durant el segle XVIII la família acostumava a ser nomenada com a “pagès”, “negociant” o “notari”. A mesura pero que es va apropant als llinatges catalans (Senaller, Jordana, Plandolit, etc) i espanyols la designació també va canviar. L'any 1719 Guillem passà a ser “cavaller”, títol que va aconseguir gràcies a l'avituallament de les tropes espanyoles que volien foragitar les franceses que van entrar a [[Catalunya]] el 1719. El bisbe Simeó de Guinda va demanar l'ajuda dels andorrans, i Guillem Areny Torres va acudir voluntàriament.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

−

La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la [[llectura]], la [[caça]] i l'[[esquaix]]. Els llibres de la seva biblioteca personal són avui dia el segon fons patrimonial més important i conservat a l'[[Arxiu Nacional d'Andorra]], ~~després~~ del de la [[Farga Rossell|casa Rossell]]. A dins s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense comptar amb el fons fotogràfic de 4000 plaques que convertix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tresor bibliogràfic, ja que no només conté material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per exemple, del [[Japó]]. Un element que denota de la riquesa d'aquesta família que podia, per tant, viatjar.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

+

La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la [[llectura]], la [[caça]] i l'[[esquaix]]. Els llibres de la seva biblioteca personal són avui dia el segon fons patrimonial més important i conservat a l'[[Arxiu Nacional d'Andorra]], despuix del de la [[Farga Rossell|casa Rossell]]. A dins s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense comptar amb el fons fotogràfic de 4000 plaques que convertix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tresor bibliogràfic, ja que no només conté material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per exemple, del [[Japó]]. Un element que denota de la riquesa d'aquesta família que podia, per tant, viatjar.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

La família Areny-Plandolit va ser la primera a fundar companyies ovines i siderúrgiques. Es van associar amb la casa Rossell d'Ordino per fundar la farga del Serrat i del Puntal. L'alçament dels [[guerra dels segadors|Segadors]] (1640) va provocar el tancament d'aquestes dues primeres fargues, però no van trigar a obrir-ne d'altres fins poder edificar la seva pròpia l'any 1753. S'explica doncs fàcilment el per què Guillem d'Areny-Plandolit va voler encapçalar la reforma dels “progressistes” o també anomenats “reformadors” del segle XIX. La família també fou responsable d'una botiga a [[Tàrrega]] i de xarxes de [[traginers]] a Andorra, així com el primer museu andorrà. Es tractava d'un museu naturalista ja que membres de la família sabien dissecar animals. Sent, a més, amants de la caça Guillem d'Areny-Plandolit va voler aportar vàries espècies a la població andorrana. El museu, però, es va enderrocar quan la família va abandonar el país i per sobre s'ha construït l'[[Auditori Nacional d'Ordino]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

Llínea 494: Llínea 494:

La construcció de FHASA fou importantíssima per la modernització del país, però aquesta no es va donar sense l’impuls [[immigració|immigrant]] i emigrant. La modernització venia catapultada pels propis andorrans residents a l’exterior i estrangers residents a Andorra. Centrem-nos però, per ara, en els primers. Van sortir del país en busca d’una vida millor i finalment s’hi van quedar creant [[associacionisme|associacions]] i iniciatives empresarials destacades. Per exemple, Pau i Josep Benazet Moles, nascut a Ordino, es va instal·lar a [[Sitges]] i l’any 1904 va adquirir una fàbrica de sabates. Alfons Martisella va obrir el Bar de la Punyalada a [[Barcelona]]. Eduard Fornells Marco es va dedicar a la gravació i cisallament en metalls. Després d’això es va traslladar a [[París]] on va conèixer [[René Lalique]]. És aquí quan es dedica a la creació de perfums. Fornells, la seva pròpia empresa, va deixar pas a la fabricació de boles de billar sintètiques (1936). Amb tot es pot dir que fou un d’aquells andorrans internacionals, però no l’únic. Bonaventura Serena Rabigó va viatjar per tot Amèrica, visitant l’[[Argentina]] i el [[Gran Canyó|Canyó del Colorado]].{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 218, 219}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 536 a 539}}

−

Aquests són l'exemple del tipus d’andorrans que, impregnats pel [[moviment obrer]], pel [[Estat Català|republicanisme català]] i pel [[capitalisme]] en clara progressió, van desenvolupar un pensament crític envers el país, el que es va traduir en associacions i divulgació d’informació de caràcter polític. Pretenien canviar Andorra des de fora i agermanar els residents al voltant d’una associació que reivindiqués el sentiment de pertinença a la [[nació]] andorrana. El [[Casal]] Andorrà de Barcelona, per exemple, organitzava iniciatives de tota mena, així com l’Amicale Franco-Andorrana de [[Besiers]] (França). El Butlletí de la Societat Andorrana de Residents de Barcelona, on hi habitava prop del 14% o més dels andorrans, publicat entre el 1929 i 1932, és l’expressió d’aquest compromís i reivindicació de canvi i modernització nacional. Foren ells qui publicaren el primer periòdic del país, Nova Andorra, que s’editava a Barcelona i en llengua catalana per ~~després~~ expedir-se cap a Andorra. Un cop allà havia de divulgar les idees del partit polític [[Unió Andorrana]], un partit creat per aquests residents.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 536 a 539}}{{sfn|Soriano|2005|p = 25}}

+

Aquests són l'exemple del tipus d’andorrans que, impregnats pel [[moviment obrer]], pel [[Estat Català|republicanisme català]] i pel [[capitalisme]] en clara progressió, van desenvolupar un pensament crític envers el país, el que es va traduir en associacions i divulgació d’informació de caràcter polític. Pretenien canviar Andorra des de fora i agermanar els residents al voltant d’una associació que reivindiqués el sentiment de pertinença a la [[nació]] andorrana. El [[Casal]] Andorrà de Barcelona, per exemple, organitzava iniciatives de tota mena, així com l’Amicale Franco-Andorrana de [[Besiers]] (França). El Butlletí de la Societat Andorrana de Residents de Barcelona, on hi habitava prop del 14% o més dels andorrans, publicat entre el 1929 i 1932, és l’expressió d’aquest compromís i reivindicació de canvi i modernització nacional. Foren ells qui publicaren el primer periòdic del país, Nova Andorra, que s’editava a Barcelona i en llengua catalana per despuix expedir-se cap a Andorra. Un cop allà havia de divulgar les idees del partit polític [[Unió Andorrana]], un partit creat per aquests residents.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 536 a 539}}{{sfn|Soriano|2005|p = 25}}

El seu ideari buscava determinar les competències i atribucions dels coprínceps, reduint així la seva capacitat de decisió, considerant que Andorra no podia ser governada per prínceps feudals, però per principis republicans ([[sobirania nacional]]). En aquesta mateixa línia, volien organismes públics, com aquells que es podien trobar a Catalunya. Volien la igualtat dels ciutadans davant la llei, amb [[sufragi universal]] per a tota persona major d’edat i resident a Andorra. Creien que calia regular el dret a la [[nacionalitat]] andorrana, sabent que França tractava el país com un protectorat. És d’aquesta iniciativa que sortiran els primers passaports, tot i que només atorgats als que renunciaven la seva nacionalitat d’origen perquè així ho volia el mateix partit. Pensaven que calia reorganitzar la funció judicial -monopolitzada pels coprínceps-, crear una economia nacional, "garantir el respecte a tota classes d’interessos legalment creats", i finalment declarar públics i de propietat de les valls els protocols notarials, fer publicitat de les sessions del Consell General i organitzar la instrucció pública. En definitiva, Unió Andorrana volia un país modern, on la sobirania residís en el poble andorrà, integrat en un estat democràtic amb separació de poders i igualtat per a tothom i de sistema capitalista. Totes aquestes idees van penetrar considerablement entre la joventut andorrana. Això alimentat a les idees progressistes que venien des dels treballadors de FHASA, es pot dir que el país va enderrocar la vella Andorra, però no sense reticències.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}

Llínea 504: Llínea 504:

Els obrers de la central pertanyien en la seua majoria a la [[Confederació Regional del Treball de Catalunya|Confederació Regional del Treball]] catalana, una filial de la [[CNT]] (el [[sindicat]] anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien al Consell General. No acceptaven que un estranger tinguera drets laborals i no compartien totalment les idees de Unió Andorrana, que els obrers sí compartien com ara el sufragi universal masculí. A més, a mesura que entrava immigració al país, aquesta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a la diferència, a que li prenguessin el país. Era llògic que ben aviat tants els joves del país com els immigrants reclamarien drets. Cal dir que les condicions de treball dels obrers de FHASA no eren gens bones. No hi havia cap marc llegislatiu que els protegís de l’abús patronal. Se’ls augmentava les hores de treball sense consens ni acort. Els [[Patronal|patrons]] de la construcció no tenien en compte la necessitat de descans dels treballadors, ni la necessitat de rebre un [[salari]] digne que els permetés viure. Les condicions de treball eren pèssimes i no existia cap organisme, sindicat o inspecció, que els ajudés a defendre-se. Per donar eixemples, un obrer guanyava 1,30 pessetes hora i un contramestre en guanyava 15. La situació es va anar agreujant fins que el 1931 va esclatar la primera vaga dels treballadors de FHASA. A esta s'hi va afegir la de l’abril fins a juliol del 1932 i la de l’agost fins al setembre del 1933. La raó de la protesta dels obrers era doncs un cúmul de greuges laborals que van esclatar en la retallada de salaris i l’augment d’hores de treball. I com si la vaga no fos prou, un grup de joves andorrans favorables a Unió Andorrana es va revoltar pel sufragi universal masculí al mateix temps que la vaga obrera. El Consell General va reaccionar-hi castigant-los i reprimint-los. Va utilisar el cos policial, que de fet també va ser creat per això mateix, per arrestar i expulsar tot aquell que es manifestara.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Soriano|2005|p = 21}}

−

Segons publica la [[revista]] Andorra Agrícola, una altre dels diferents periòdics que s’aniran creant al llarg del segle XX, els obrers de [[FHASA]] van celebrar un [[míting]] l’any 1933 amb “caràcter especial”. S’oposaven “rotundament a les autoritats” del país, és a dir, al Consell General. L’article segueix, “en vista d’aquest acte de rebel·lia, l’hbl. Batlle Anton Tomàs, secundat pel cap de la Policia”, ~~“després~~ d’haver mobilitzat tres-cents homes armats”, “expulsaren del país tots els capitostos del citat moviment”, és a dir, els obrers responsables de la vaga. Segons relata l’article els van expulsar del país i amenaçar de no tornar-hi més mai baix pena de “ser entregats com a presoners a les autoritats franceses”. I és que el Consell General enviava una carta al copríncep francès, sempre remarcant les bones voluntats i pacifisme del parlament andorrà, quan algú s’oposava a les seves ordres. Així el copríncep desplaçava gendarmes seus al país. La qüestió, però, no va acabar així. El Sindicat de Barcelona es va desplaçar, segons relata Andorra Agrícola, per desblocar la situació. Però les “autoritats”, en coherència amb la seva actitud, van “denegar l’entrada a territori andorrà”, “es muntà una guàrdia civil a la frontera”, “per tal d’evitar el retorn dels pertorbadors expulsats”. La revolta obrera va tenir fins tot repercussió a l’exterior ja que el periòdic català [[La Vanguardia]] en va informar dels esdeveniments.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}

+

Segons publica la [[revista]] Andorra Agrícola, una altre dels diferents periòdics que s’aniran creant al llarg del segle XX, els obrers de [[FHASA]] van celebrar un [[míting]] l’any 1933 amb “caràcter especial”. S’oposaven “rotundament a les autoritats” del país, és a dir, al Consell General. L’article segueix, “en vista d’aquest acte de rebel·lia, l’hbl. Batlle Anton Tomàs, secundat pel cap de la Policia”, “despuix d’haver mobilitzat tres-cents homes armats”, “expulsaren del país tots els capitostos del citat moviment”, és a dir, els obrers responsables de la vaga. Segons relata l’article els van expulsar del país i amenaçar de no tornar-hi més mai baix pena de “ser entregats com a presoners a les autoritats franceses”. I és que el Consell General enviava una carta al copríncep francès, sempre remarcant les bones voluntats i pacifisme del parlament andorrà, quan algú s’oposava a les seves ordres. Així el copríncep desplaçava gendarmes seus al país. La qüestió, però, no va acabar així. El Sindicat de Barcelona es va desplaçar, segons relata Andorra Agrícola, per desblocar la situació. Però les “autoritats”, en coherència amb la seva actitud, van “denegar l’entrada a territori andorrà”, “es muntà una guàrdia civil a la frontera”, “per tal d’evitar el retorn dels pertorbadors expulsats”. La revolta obrera va tenir fins tot repercussió a l’exterior ja que el periòdic català [[La Vanguardia]] en va informar dels esdeveniments.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}

==== Lluita pel sufragi universal masculí i drets laborals ====

Llínea 536: Llínea 536:

Si s’hagués d’interpretar d’alguna manera els esdeveniments posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar el següent. Atès que els coprínceps es comportaven envers els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans només podien acatar les seves ordres, doncs ja quedava una única solució: substituir-los per un altre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Així va ser, però no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es deia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va néixer a la ciutat de Vílnius, avui capital de [[Lituània]], en el si d'una petita família de la noblesa russa tsarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebutja servir com a espia. En esclatar la [[Revolució Russa]] del 1917 va buscar asil polític al [[Regne Unit]] amb passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'aquí va anar a parar als [[Països Baixos]]. En aquest país va presumir d'haver treballat per la casa reial, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I amb el títol de Comte d'Orange, una mentida infumable però que la gent de l'època va empassar-se. Després de casar-se amb Florence Marman, s'estableix en un xalet a la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant amb els pagesos del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportunista i fins i tot com a "rei de pandereta". Però va aconseguir el suport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seva Constitució. El suport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre un cop proclamat rei.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/boris-i-rei-d-andorra.html|títol = Borís I, rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en la història d'Andorra)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = La bandera i l'escut d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en la història d'Andorra)}}</ref>

[[File:Borís I, rei d'Andorra.gif|thumb|Foto presa a Borís Skósirev, l'aventurer rus que va ser autoproclamat el 1934 rei d'Andorra pel Consell General]]

−

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en què es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perquè el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable perquè ~~després~~ pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mitjans de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

+

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en què es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perquè el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable perquè despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mitjans de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

−

El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar amb 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Però el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Després va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc ~~després~~ va ser expulsat a Portugal, per ~~després~~ ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref>[[La Vanguardia]]. [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/07/22/pagina-20/33155822/pdf.html?search=andorra%20boris El pretendiente al trono de Andorra, Boris I] (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012] </ref><ref name=":9" /> Al final la monarquia andorrana de Borís primer només va durar uns escassos dies, els suficients perquè la premsa i literatura andorranes del segle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/larxiu-treu-consulta-la-documentacio-sobre-boris-skossyreff-el-rei-dandorra|títol = L'Arxiu treu a consulta la documentació sobre Boris Skossyref, el rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-01-14)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/694/1233442814.html|títol = Borís I, rei de Andorra por una semana|consulta = |llengua = |editor = |data = (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32148-bors-de-la-creu-de-ferro-al-gulag.html|títol = Borís I: de la Creu de Ferro al gulag|consulta = |llengua = |editor = |data = (Periòdic d'Andorra, 03-02-14)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

+

El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar amb 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Però el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Després va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc despuix va ser expulsat a Portugal, per despuix ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref>[[La Vanguardia]]. [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/07/22/pagina-20/33155822/pdf.html?search=andorra%20boris El pretendiente al trono de Andorra, Boris I] (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012] </ref><ref name=":9" /> Al final la monarquia andorrana de Borís primer només va durar uns escassos dies, els suficients perquè la premsa i literatura andorranes del segle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/larxiu-treu-consulta-la-documentacio-sobre-boris-skossyreff-el-rei-dandorra|títol = L'Arxiu treu a consulta la documentació sobre Boris Skossyref, el rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-01-14)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/694/1233442814.html|títol = Borís I, rei de Andorra por una semana|consulta = |llengua = |editor = |data = (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32148-bors-de-la-creu-de-ferro-al-gulag.html|títol = Borís I: de la Creu de Ferro al gulag|consulta = |llengua = |editor = |data = (Periòdic d'Andorra, 03-02-14)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

===Andorra i les guerres europees===

Llínea 555: Llínea 555:

[[File:Miguel Primo de Rivera..jpg|thumb|El dictador Miguel Primo de Rivera.]]

Per Andorra la dictadura de [[Primo de Rivera]] va supondre que el país es convertís en l'estratègia de [[Francesc Macià]] per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i [[República Catalana|republicà]]. Un desig que finalment va esvair-se però que ha quedat en la Història. Tanmateix, convé recordar el context abans de centrar-se sobre l'ocorregut a Andorra. Ajudant-se del monarca [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]], el general Primo de Rivera va establir una dictadura dretana de set anys a Espanya del 1923 al 1930. La repressió es va traduir automàticament en contra dels catalans i vascs. Va censurar la [[premsa]], perseguir polítics, tancar parlaments, prohibir partits polítics i eliminar la [[Mancomunitat]], és a dir, el reconeiximent per part de l’estat espanyol de què els catalans són una [[nació]]. Francesc Macià, futur president de la Generalitat, davant la situació va crear l’Estat Català, un partit independentista que proclamarà la República Catalana l’any 1931.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-05-13)}}

−

</ref> Automàticament ~~després~~ del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

+

</ref> Automàticament despuix del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Però el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Però la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers homes enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

Llínea 562: Llínea 562:

</ref>

−

Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al mes anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a recollir la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, ~~després~~ de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb aquesta visita Macià començà a apropar-se al país fins a tal punt que fins i tot ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va sortir de la capital andorrà amb un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detenir els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava puix el que hagués pogut contribuir a alliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i altre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

+

Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al mes anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a recollir la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb aquesta visita Macià començà a apropar-se al país fins a tal punt que fins i tot ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va sortir de la capital andorrà amb un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detenir els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava puix el que hagués pogut contribuir a alliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i altre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, però que aquesta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet amb contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imposava a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans amb por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan lluny de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per exemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en aquest catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant lluny de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent així durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

Llínea 570: Llínea 570:

Durant la [[Segona República Espanyola]] i la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]] posterior, el Consell General es va mantindre neutre. El poble en canvi no es va mostrar tan neutre, principalment aquells que vivien fora d'Andorra. Els que, per eixemple, simpatisaven en l'ideari republicà colocaven els colors de la bandera andorrana horisontalment simulant l'horisontalitat de la [[bandera republicana espanyola]]. Pel que fa a la situació política del país, Andorra va haver de lluitar, un cop més, perqué ningú vulnerara la seua independència com a país.{{sfn|Soriano|2005}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Història de la nostra bandera|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialisat en història d'Andorra)}}</ref> Abans pero de mirar en lupa allò que va succeir al país recordem el context,

−

''El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ya insostenible del règim. El fet d'haver donat soport al dictador va alimentar una mala image del monarca Alfons XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamara el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'església de l'estat, autorisar el divorç, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propencs de l'ambient feixista europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilisar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant feixistes i republicans ~~després~~ de l'assessinat de José del Castillo. Dit atrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i vascs, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlins.''<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0031528.xml#.VDlDBKhSkXw|títol = Guerra Civil Espanyola|consulta = |llengua = |editor = |data = (Enciclopèdia Catalana)}}</ref>

+

''El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ya insostenible del règim. El fet d'haver donat soport al dictador va alimentar una mala image del monarca Alfons XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamara el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'església de l'estat, autorisar el divorç, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propencs de l'ambient feixista europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilisar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant feixistes i republicans despuix de l'assessinat de José del Castillo. Dit atrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i vascs, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlins.''<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0031528.xml#.VDlDBKhSkXw|títol = Guerra Civil Espanyola|consulta = |llengua = |editor = |data = (Enciclopèdia Catalana)}}</ref>

[[File:Bandera republicana andorrana.gif|thumb|Durant la 2a República Espanyola molts simpatisants andorrans van utilisar els colors de la bandera andorrana en horisontal.|left]]

'''Durant la República:'''

Llínea 576: Llínea 576:

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantenir-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'església de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}

−

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava aleshores pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat ~~després~~ de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perquè volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

+

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava aleshores pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perquè volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

'''Durant la Guerra Civil:'''

Llínea 585: Llínea 585:

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perquè restituís l'ordre a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Aquesta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Així la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix en St. Julià de Lòria. Aquesta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En aquestes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perquè la policia andorrana no aconseguia mantenir l'ordre davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

−

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la muntanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Així els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot ~~després~~ d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Així ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Així que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

+

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la muntanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Així els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Així ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Així que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la muntanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dues onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perquè la gent pogués fer donatius i així utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a aquestes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

Llínea 609: Llínea 609:

*Josep Gelabert (Andorra la Vella)

−

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades però sempre amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguretat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla amb el seu país d'origen. En aquest sentit, el control, a vegades, fou inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Però moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va veure obligat a reestructurar la policia andorrana i va veure com del 1941 al 1947 es sospenia, ~~després~~ de tots els esforços fets amb la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perquè la gent pogués anar a compar matèries primes. Aquests fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Però la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'aquests "fulls de racionament" van fer que aquesta pràctica proliferés amb l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i altres productes de tot tipus al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}

+

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades però sempre amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguretat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla amb el seu país d'origen. En aquest sentit, el control, a vegades, fou inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Però moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va veure obligat a reestructurar la policia andorrana i va veure com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets amb la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perquè la gent pogués anar a compar matèries primes. Aquests fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Però la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'aquests "fulls de racionament" van fer que aquesta pràctica proliferés amb l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i altres productes de tot tipus al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}

I és que per Andorra hi passaven Xarxes d'Evasió. L'hotel Mirador fou un dels escenaris més recordats de refugiats, però no fou l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions amb la Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estigués relacionat amb [[política]] o qualsevol tema que portés a parlar del [[nazisme]], la guerra o del [[franquisme]]. De fet, els [[veguers]] dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'aquestes situacions:{{sfn|Porta|2009}}

Llínea 617: Llínea 617:

Ja que Andorra també va ser l'escenari de matança [[Judaisme|jueva]]. El 14 de juliol del 1977 apareixia a la premsa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportatges titulats "Les muntanyes de la mort" amb un títol de portada més que significatiu "Matança de jueus a la frontera espanyola". El periodista informava que a Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Tanmateix, diversos [[historiador|historiadors]] del país descarten que la informació d'aquesta revista en concret fos certa. No obstant, a Andorra també es van matar jueus. El país fou una terra d'acollida de refugiats, certament, però també fou l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'altres que ajudaven per interès econòmic i finalment gent que es prestava per [[humanitat]]. El mateix pare de l'antic [[Cap de Govern del Principat d'Andorra|Cap de Govern]] (president) d'Andorra, [[Marc Forné i Molné|Marc Forné]], va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.{{sfn|Porta|2009}}<ref>{{Ref-web|url = http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=226464|títol = Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.|consulta = |llengua = |editor = |data = (21-07-12, VilaWeb)}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

[[File:Bandera nazi a Andorra (Pas de la Casa).jpg|thumb|Els nazis van col·locar amb el consentiment del veguer francès, representant del copríncep a Andorra, una bandera nazi a la frontera francoandorrana durant la guerra.|300x300px]]

−

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en què es va trobar el país amb l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i proper al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perquè fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. Aquest esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en què s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, ~~després~~ d'un discurs extraordinari en què el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar aquesta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

+

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en què es va trobar el país amb l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i proper al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perquè fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. Aquest esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en què s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, despuix d'un discurs extraordinari en què el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar aquesta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

−

Del costat francès, el país va veure com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perquè el Consell General anés a portar la quèstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que ~~després~~ els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'exèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, però reconeixia el seu caràcter particular. Així, els residents andorrans a França se les havien de veure, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

+

Del costat francès, el país va veure com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perquè el Consell General anés a portar la quèstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'exèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, però reconeixia el seu caràcter particular. Així, els residents andorrans a França se les havien de veure, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

=====L'abolició de la pena capital=====

Llínea 633: Llínea 633:

L'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tart el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, així doncs, que el parlament tenia ganes que es construís. Mentrestant, Trémoulet aconsegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades en la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. L'any [[1939]] entra en contacte en Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu el país com la millor opció perqué ningú li tanqui les seves ràdios (les ràdios belgues ya estan baix control nazi). Precisament, tenint ya muntada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigixen que utilitzi Ràdio Andorra com un radiofar per les maniobres nazis a la Mediterrània. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguin retransmetre's al país gal, decidix convèncer-los que RMC era més idoni pels seus plans. Però la història que relaciona Trémoulet amb els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet a Andorra inquietava el veguer mateix perquè degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que creés una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir lliteralment que Ràdio Andorra hauria de mantenir-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguin fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

[[File:Radio Andorre Encamp (2).JPG|thumb|Entrada a les instalacions de Ràdio Andorra.]]

−

Però el cert és que ya l'any [[1936]] el periòdic francés Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Tot i que el diari no cités noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar aquestes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en què s'hi podia llegir, per eixemple, que un cop oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca dona extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va conseguir el [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de bolletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia oferit les seues ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'embaixada de Madrit on els nazis van pagar unes 200 000 pessetes suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com que el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals ~~després~~ de la guerra tot i que serivran per acusar Trémoulet de colaboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condenar a mort en rebelia i a la confiscació de tots els seus béns a França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte en el círcul familiar del dictador, Franco, mitjançant els quals conseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[feixisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per eixemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio a tendència francofalangista i als informes mateixos s'aconsella de no utilitzar l'emissora per evitar que els francesos es pensin que els EUA estaven del bàndol nazi o franquista. I en efecte, el 1946 tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia tot el sud de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Però el seu apropament amb Franco va fer que el català quedés prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

+

Però el cert és que ya l'any [[1936]] el periòdic francés Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Tot i que el diari no cités noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar aquestes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en què s'hi podia llegir, per eixemple, que un cop oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca dona extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va conseguir el [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de bolletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia oferit les seues ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'embaixada de Madrit on els nazis van pagar unes 200 000 pessetes suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com que el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals despuix de la guerra tot i que serivran per acusar Trémoulet de colaboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condenar a mort en rebelia i a la confiscació de tots els seus béns a França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte en el círcul familiar del dictador, Franco, mitjançant els quals conseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[feixisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per eixemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio a tendència francofalangista i als informes mateixos s'aconsella de no utilitzar l'emissora per evitar que els francesos es pensin que els EUA estaven del bàndol nazi o franquista. I en efecte, el 1946 tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia tot el sud de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Però el seu apropament amb Franco va fer que el català quedés prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

−

Amb l'alliberament de França, el govern del país gal també va declarar Trémoulet enemic de França i traïdor, ordenant-ne l'arrest. Laffont, el diputat que suposadament va empènyer Trémoulet a interessar-se per una ràdio al país, també va ser acusat de col·laboracionista, concretament d'espia. La recerca va demostrar que efectivament filtraven informació als alemanys per Ràdio Andorra a través d'enregistrament radiofònics. Durant la guerra Ràdio Andorra interferia en les freqüències britàniques, sueques i italianes, provocant queixes per part anglesa i italiana. En aquest context també es té constància que un grup britànic tenia intensions de comprar espais publicitaris a Trémoulet i que el govern francès va informar immediatament al govern britànic que si això passava, serien considerats automàticament com a enemics i traïdors de “la France”. La premsa francesa, precisament, va ser la que va destapar l'escàndol al final de la guerra acusant no només a Trémoulet però també a Puiggròs, que va ser inserit en el contracte de consessió ~~després~~ que morís Bonaventura. Els articles apuntaven que Trémoulet havia rebut fins i tot caps nazis a casa seua. La justícia francesa es va encarregar de detenir automàticament dos residents d'Encamp que passaven en contraban carnets de Trémoulet cap a França. Antoni Picart, conseller del parlament andorrà, es va indignar per totes aquestes acusacions fent-li part del desgust al veguer a qui demanà que la justícia alliberés els dos veïns d'Encamp. No acceptava que Andorra fos tacada d'aquest manera. El cas, però, és que fins i tot la [[BBC]] considerava Ràdio Andorra pro-nazi.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

+

Amb l'alliberament de França, el govern del país gal també va declarar Trémoulet enemic de França i traïdor, ordenant-ne l'arrest. Laffont, el diputat que suposadament va empènyer Trémoulet a interessar-se per una ràdio al país, també va ser acusat de col·laboracionista, concretament d'espia. La recerca va demostrar que efectivament filtraven informació als alemanys per Ràdio Andorra a través d'enregistrament radiofònics. Durant la guerra Ràdio Andorra interferia en les freqüències britàniques, sueques i italianes, provocant queixes per part anglesa i italiana. En aquest context també es té constància que un grup britànic tenia intensions de comprar espais publicitaris a Trémoulet i que el govern francès va informar immediatament al govern britànic que si això passava, serien considerats automàticament com a enemics i traïdors de “la France”. La premsa francesa, precisament, va ser la que va destapar l'escàndol al final de la guerra acusant no només a Trémoulet però també a Puiggròs, que va ser inserit en el contracte de consessió despuix que morís Bonaventura. Els articles apuntaven que Trémoulet havia rebut fins i tot caps nazis a casa seua. La justícia francesa es va encarregar de detenir automàticament dos residents d'Encamp que passaven en contraban carnets de Trémoulet cap a França. Antoni Picart, conseller del parlament andorrà, es va indignar per totes aquestes acusacions fent-li part del desgust al veguer a qui demanà que la justícia alliberés els dos veïns d'Encamp. No acceptava que Andorra fos tacada d'aquest manera. El cas, però, és que fins i tot la [[BBC]] considerava Ràdio Andorra pro-nazi.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

===El franquisme i Andorra===

−

Durant la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]], de juliol del [[1936]] a juny del [[1940]], hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de [[Francisco Franco Bahamonde|Franco]] (el juny de 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit [[Alemanya|alemany]]). Les tropes de Franco, poc ~~després~~ d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de [[1939]]. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte.

+

Durant la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]], de juliol del [[1936]] a juny del [[1940]], hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de [[Francisco Franco Bahamonde|Franco]] (el juny de 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit [[Alemanya|alemany]]). Les tropes de Franco, poc despuix d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de [[1939]]. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte.

Durant aquesta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

Sempreval

Administradors

4871

edicions

Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 18:34 30 abr 2015

Menú de navegació

Buscar