6408
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 340:
Llínea 340: − − ====Manteniment de la llengua malgrat tot==== − {{AP|Decadència|Vergonha}} − [[Archiu:SpeakFrenchBeClean.jpg|thumb|"Parleu francés, no us embruteu", inscripció en una escola nort-catalana, en Aiguatèbia i Talau. Des del segle XVIII i encara ara França ha volgut uniformisar la llengua de tots els seus territoris per mig de la prohibició, la humiliació, la desaparició de topònims, gentilicis i noms de les llengües diferents al francés (tot són ''patuès'') a més d'atres mètodos propis de tots els genocidis llingüístics.]] − − Durant els segles s. XVI i XVII el [[català]] ha substituït completament el llatí i continua essent la llengua d’ús popular a tots els nivells: relació familiar, a l’església, a l’administració,... sigui a [[Andorra]], com a la resta de territoris catalanoparlants.<ref name=":0">{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> La prova més evident d’això a Andorra és la redacció del [[Manual Digest]], [[Politar Andorrà]] i Llibres de Privilegis. Tots van ser redactats en llengua catalana.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=59, 57, 56, 48, 47}} No obstant això, a Andorra hi devia haver gent que sabia parlar [[francès]], ja que el Consell d’Estat del rei francès redactava els decrets concernents a Andorra en francès; i lògicament calia algú per entendre’ls.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=26}} − − [[Francesc I de França|Francesc I]], rei de França i copríncep d’Andorra, va publicar l’[[Edicte de Villers-Cotterêts]] a través del qual tot text administratiu del Regne de França ha de ser redactat obligatòriament en francès, per molt que la població, com era el cas al Rosselló parlés català.<ref name=":0" /><ref name=":1">{{Ref-web|url = http://www.legifrance.gouv.fr/affichTexte.do?dateTexte=20110726&cidTexte=LEGITEXT000006070939|títol = Edicte de Villers-Cotterrêts (text integral)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> És doncs aquest edicte el que explica per què el rei francès s’adreçava als andorrans en aquesta llengua.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=26}} A Andorra, però, s’utilitzava el català com en deixa constància l’estudi sobre delinqüència, ''Perquè ara –gràcies a Déu– hi ha justícia'', realitzat pels mateixos andorrans.{{sfn|Xavier Rull|2007|p=9}} La prohibició del català al [[Rosselló]] es va donar amb el [[Tractat dels Pirineus]].<ref name=":0" /><ref name=":1" /> [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] va ser el responsable de fer del francès la llengua de l’aristocràcia, cosa que va tenir repercussions per tota Europa. No és d’estranyar doncs que els ''phylosophes ''de la [[Il·lustració|''Il·lustració'']] es fessin entendre al continent.<ref>{{Ref-web|url = http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/PDF/Ilustraci%F3n45.pdf|títol = La Ilustración de Gonçal Mayol, Universitat de Barcelona|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> L’any 1700 Lluís XIV, per exemple, va deixar per escrit que “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Unes paraules de plena [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]] on els anglesos van venir a ajudar els catalans en contra de Castella i França. La Convenció del 1794 de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]] no ajudarà a la diversitat lingüística francesa, ja que decreta l’obligatorietat del francès per “anihilar el [[patuès]] i universalitzar l’ús del francès” quan només 10% de la població francesa el parla. Comença a França l’anomenat el genocidi lingüístic conegut com “[[Vergonha|La Vergonha]]”.<ref name=":0" /> − − Del costat espanyol el casament entre [[Isabel la Catòlica]] i [[Ferran el Catòlic]] va ser el punt d’inici de la castellanització de la cort i aristocràcia catalana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la renaixença de la literatura castellana derivada d’aquest casament, canviaran el català pel [[castellà]]. S’inicia així un procés de retrocés durant el segle XVIII conegut com a “[[Decadència]]”. La població catalana no es va castellanitzar,<ref name=":0" /> cosa que es va entendre des d’Andorra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}} L'evidència d’això és el [[Decret de Nova Planta]]. El Consell de la Terra hi reacciona sol·licitant la publicació del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis, tots escrits en llengua catalana.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 26}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}} Per a les autoritats andorranes, a més, la Introducció del Tribunal de la Inquisició espanyol a Andorra es va veure com un intent de castellanització, i per tant, van provar d'eliminar-lo.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 238, 239}} Del punt de vista evolutiu, els documents andorrans deixen constància d’una presència marcada del català antic a Andorra. La “o” àtona és força present, la utilització marcada del demostratiu “lo” també. S’emmudeixen les “r”, “nt” i “t” finals i les “eix” s’escriuen: “segueÿx”. Pel que fa el gènere, aquest ja se substitueix a poc a poc per les formes actuals: “as”/“es”. També apareix una presència important de possessius rossellonesos: “mon”, “ton”,... o altres “mia”, “tua”, “sua”.{{sfn|Xavier Rull|2007|p = 25, 13, 48}}
→Manteniment de la llengua malgrat tot
D’altra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins la tercera classes social característica de l’Edat Moderna: el [[tercer estat]]. Com a tal, els andorrans havien de pagar la quèstia derivada dels pariatges als coprínceps corresponents. Per molt que el títol anés passant d’una família a una altra al llarg de l’Edat Moderna, els andorrans no van faltar mai al pagament de la quèstia. A més, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d’un estat catòlic.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111}}
D’altra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins la tercera classes social característica de l’Edat Moderna: el [[tercer estat]]. Com a tal, els andorrans havien de pagar la quèstia derivada dels pariatges als coprínceps corresponents. Per molt que el títol anés passant d’una família a una altra al llarg de l’Edat Moderna, els andorrans no van faltar mai al pagament de la quèstia. A més, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d’un estat catòlic.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111}}
====Art discret durant l'Edat Moderna====
====Art discret durant l'Edat Moderna====