Canvis

===Reforma des de dalt===

===Reforma des de dalt===

{{AP|Museu Casa d'Areny-Plandolit}}

{{AP|Museu Casa d'Areny-Plandolit}}

La crisi econòmica en què va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Però el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar amb la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, amb l’estructura de l’època moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era doncs [[Estament|estamental]]. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l’altra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d’aquesta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al [[parlament]], segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179, 177, 176}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}

La crisis econòmica en qué va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Pero el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar en la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, en l’estructura de l'época moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era puix [[Estament|estamental]]. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l'atra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'aquesta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al [[parlament]], segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179, 177, 176}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}

[[File:Estructura estamental andorrana del segle XIX.png|thumb|Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del segle XIX|300x300px]]

[[File:Estructura estamental andorrana del segle XIX.png|thumb|Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del segle XIX|300x300px]]

Paral·lelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al [[comerç]], el [[contraban]] i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al [[país]] no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d’aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa aquesta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}  

Paralelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al [[comerç]], el [[contraban]] i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al [[país]] no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d’aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa aquesta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}  

Davant la reiterada negativa del [[Consell General]] a reaccionar, un grup de ciutadans andorrans que es van autoproclamar “reformistes” o “progressistes” van convocar reunions populars per tal d’aprovar una llista de canvis polítics en vista que els coprínceps els ratifiquessin atès que per sobre dels consellers (parlamentaris) hi havia els coprínceps. A aquestes reunions hi va participar [[Guillem d'Areny-Plandolit]], un foc riquíssim, propietari de fargues i amb gran influència política al país. Avui en dia encara se'l recorda, és dels noms que més han perdurat en la memòria andorrana i el seu museu és, sens dubte, una veritable mostra del luxe en el qual podien viure les famílies benestants andorranes. La biblioteca personal d'aquest senyor està considerada com la biblioteca privada més gran dels Pirineus. Fou ell que encapçalà la [[Nova Reforma]], és a dir, el document resultant d'aquestes reunions i és per això que es parla d'una reforma des de dalt. El 22 d’abril del 1866 el bisbe, [[Josep Caixal i Estardé]] hi va decretar a favor a través del decret “''Pla de Reforma''” en el qual es recollien totes les peticions dels reformistes:{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 178, 179}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}

Davant la reiterada negativa del [[Consell General]] a reaccionar, un grup de ciutadans andorrans que es van autoproclamar “reformistes” o “progressistes” van convocar reunions populars per tal d’aprovar una llista de canvis polítics en vista que els coprínceps els ratifiquessin atès que per sobre dels consellers (parlamentaris) hi havia els coprínceps. A aquestes reunions hi va participar [[Guillem d'Areny-Plandolit]], un foc riquíssim, propietari de fargues i amb gran influència política al país. Avui en dia encara se'l recorda, és dels noms que més han perdurat en la memòria andorrana i el seu museu és, sens dubte, una verdadera mostra del lux en el qual podien viure les famílies benestants andorranes. La biblioteca personal d'este senyor està considerada com la biblioteca privada més gran dels Pirineus. Fou ell que encapçalà la [[Nova Reforma]], és a dir, el document resultant d'estes reunions i és per això que es parla d'una reforma des de dalt. El 22 d’abril del 1866 el bisbe, [[Josep Caixal i Estardé]] hi va decretar a favor a través del decret “''Pla de Reforma''” en el qual es recollien totes les peticions dels reformistes:

*dret a vot a tots els caps de casa sense diferències

*dret a vot a tots els caps de casa sense diferències

*creació del càrrec de comissionat de poble amb la finalitat de controlar l'administració i els comptes comunals  

*creació del càrrec de comissionat de poble en la finalitat de controlar l'administració i els comptes comunals  

*renovació de la meitat del parlament comunal i general cada dos anys

*renovació de la meitat del parlament comunal i general cada dos anys

*incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsol o conseller de comú

*incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsol o conseller de comú

====El Mònaco andorrà====

====El Mònaco andorrà====

El [[Mònaco|Principat de Mònaco]], un petit [[país]] governat per un príncep que gaudia d’independència envers [[França]], però que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats amb la seva sobirania, es va presentar com l’exemple a seguir. França va prohibir l’obertura de casinos al país i Mònaco va aprofitar aquesta prohibició per fer venir fortunes europees i així fer-les gastar els diners al país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, però, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per crear carreteres que permetin l’accés a un país fins ara únicament accessible amb mula o cavall. L’octubre del 1866 el Consell General va optar per signar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d’Areny-Plandolit que havia d'exercir de mediador amb la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d’Escaldes fins a la frontera, així com millorar tots els camins escaients. El Consell General va voler que la companyia diposités un dipòsit de 30.000 francs de l’època com a garantia.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58}}<ref name=":5">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/els-casinos-a-andorra.html|títol = "Els casinos a Andorra", article del lloc web especialitzat en història d'Andorra www.andorraantiga.com|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}}

El [[Mònaco|Principat de Mònaco]], un petit [[país]] governat per un príncep que gaudia d’independència envers [[França]], però que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats amb la seva sobirania, es va presentar com l'exemple a seguir. França va prohibir l’obertura de casinos al país i Mònaco va aprofitar aquesta prohibició per fer venir fortunes europees i així fer-les gastar els diners al país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, però, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per crear carreteres que permeten l’accés a un país fins ara únicament accessible amb mula o cavall. L’octubre del 1866 el Consell General va optar per signar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d'Areny-Plandolit que havia d'exercir de mediador amb la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d’Escaldes fins a la frontera, així com millorar tots els camins escaients. El Consell General va voler que la companyia diposités un dipòsit de 30.000 francs de l’època com a garantia.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58}}<ref name=":5">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/els-casinos-a-andorra.html|títol = "Els casinos a Andorra", article del lloc web especialitzat en història d'Andorra www.andorraantiga.com|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}}

Però el projecte va fracassar. Primerament perquè les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular amb la concessió del joc i va decidir construir el casino a la [[Solana del Pas de la Casa]], una zona que, a més, patia litigis entre [[Canillo]], [[Encamp]] i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no van servir de res perquè els coprínceps van intervenir tan bon punt es van assabentar de la iniciativa i van prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ja que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seves esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El projecte no era només un capritx de la classe dirigent, però una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar aquesta decisió perquè implicava l’emigració cap a l’exterior. Per la qual cosa, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58, 59}}<ref name=":5" />{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}}

Però el proyecte va fracassar. Primerament perquè les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular amb la concessió del joc i va decidir construir el casino a la [[Solana del Pas de la Casa]], una zona que, a més, patia llitigis entre [[Canillo]], [[Encamp]] i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no van servir de res perquè els coprínceps van intervenir tan bon punt es van assabentar de la iniciativa i van prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ja que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seves esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El projecte no era només un capritx de la classe dirigent, però una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar aquesta decisió perqué implicava l’emigració cap a l’exterior. Per la qual cosa, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució.

===Reforma des de baix===

===Reforma des de baix===