Diferència entre les revisions de "Rafael Altamira i Crevea"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m (Text reemplaça - 'la universitat' a 'l'universitat')
m (Text reemplaça - ' la Universitat' a ' l'Universitat')
Llínea 9: Llínea 9:
  
 
;Tornà a Espanya
 
;Tornà a Espanya
−
A la seua tornada fon nomenat director general d'Ensenyança Primària. Nomenat després professor de l'Institut Diplomàtic i Consular en [[1914]] gana la càtedra d'Història de les Institucions Polítiques i Civils d'Amèrica en la Universitat de [[Madrit]]. En la [[Primera Guerra Mundial]] es va declarar aliadòfil en el seu llibre ''La guerra actual i l'opinió espanyola''. En [[1920]] fon triat membre de la Comissió de Juristes encarregat pel Consell de la [[Societat de nacions]] de redactar l'ante-proyecte del [[Tribunal Internacional de L'Haya]]; en [[1921]] és nomenat un dels nou juges primers titulars del mateix, des de [[1921]] fins a [[1940]], que deixa funcionar el Tribunal; en 1922 se li nomena acadèmic de la [[Real Acadèmia de la Història]]. En [[1929]] va començar a preparar l'edició dels seus ''Obres completes'' en les que s'incloïen, ademés de les ya citades, el seu ''Història de la civilisació espanyola'', el ''Epítom d'història d'Espanya'', ''Qüestions modernes d'història'', ''d'història i art'', ''Qüestions obreres'', ''Giner educador'', ''Ideari polític'', etc. La guerra i l'exili li van impedir realisar el proyecte. Fon propost per al [[premi Nobel de la pau]] en [[1933]] a raïl dels seus esforços per evitar el belicisme.  
+
A la seua tornada fon nomenat director general d'Ensenyança Primària. Nomenat després professor de l'Institut Diplomàtic i Consular en [[1914]] gana la càtedra d'Història de les Institucions Polítiques i Civils d'Amèrica en l'Universitat de [[Madrit]]. En la [[Primera Guerra Mundial]] es va declarar aliadòfil en el seu llibre ''La guerra actual i l'opinió espanyola''. En [[1920]] fon triat membre de la Comissió de Juristes encarregat pel Consell de la [[Societat de nacions]] de redactar l'ante-proyecte del [[Tribunal Internacional de L'Haya]]; en [[1921]] és nomenat un dels nou juges primers titulars del mateix, des de [[1921]] fins a [[1940]], que deixa funcionar el Tribunal; en 1922 se li nomena acadèmic de la [[Real Acadèmia de la Història]]. En [[1929]] va començar a preparar l'edició dels seus ''Obres completes'' en les que s'incloïen, ademés de les ya citades, el seu ''Història de la civilisació espanyola'', el ''Epítom d'història d'Espanya'', ''Qüestions modernes d'història'', ''d'història i art'', ''Qüestions obreres'', ''Giner educador'', ''Ideari polític'', etc. La guerra i l'exili li van impedir realisar el proyecte. Fon propost per al [[premi Nobel de la pau]] en [[1933]] a raïl dels seus esforços per evitar el belicisme.  
  
 
;Exili en [[Mèxic]]
 
;Exili en [[Mèxic]]
Llínea 15: Llínea 15:
  
 
== Llabor ==
 
== Llabor ==
−
Fon el primer que va penetrar en la [[historiografia]] partint de la seua relació en la cultura i la [[història de les idees]]. Encara que va impulsar i va recolzar sempre la [[Institució Lliure d'Ensenyança]], en la que va treballar com a docent, va tindre sempre independència de criteri respecte al [[Krausisme]], en una orientació ideològica lliberal-progressiste. Va promoure l'educació popular i va propugnar una [[pedagogia]] en fort sentit moral. En [[1898]] va crear, junt en atres catedràtics de la Facultat de Dret de la Universitat d'[[Oviedo]], l'Extensió Universitària com a àrea definida de l'universitat en el propòsit de difondre els coneiximents generats en esta institució a través de conferències, cursos i atres activitats a aquelles classes socials que no podien accedir a ells, seguint l'eixemple d'unes quantes universitats angleses que ya s'havia estés a atres països europeus com Alemanya i Bèlgica. No content en això, va donar eixemple impartint cursos i conferències en numeroses universitats espanyoles i estrangeres ([[Argentina]], [[Perú]], [[EE.UU.]], [[França]], [[Anglaterra]], etc.).  
+
Fon el primer que va penetrar en la [[historiografia]] partint de la seua relació en la cultura i la [[història de les idees]]. Encara que va impulsar i va recolzar sempre la [[Institució Lliure d'Ensenyança]], en la que va treballar com a docent, va tindre sempre independència de criteri respecte al [[Krausisme]], en una orientació ideològica lliberal-progressiste. Va promoure l'educació popular i va propugnar una [[pedagogia]] en fort sentit moral. En [[1898]] va crear, junt en atres catedràtics de la Facultat de Dret de l'Universitat d'[[Oviedo]], l'Extensió Universitària com a àrea definida de l'universitat en el propòsit de difondre els coneiximents generats en esta institució a través de conferències, cursos i atres activitats a aquelles classes socials que no podien accedir a ells, seguint l'eixemple d'unes quantes universitats angleses que ya s'havia estés a atres països europeus com Alemanya i Bèlgica. No content en això, va donar eixemple impartint cursos i conferències en numeroses universitats espanyoles i estrangeres ([[Argentina]], [[Perú]], [[EE.UU.]], [[França]], [[Anglaterra]], etc.).  
  
 
La seua obra s'inscriu dins del [[Regeneracionisme]] com a continuadora de la de [[Joaquín Costa]] i va sentir una gran influència de l'evolucionisme i un gran interés per la ciència experimental. Va cultivar assíduament el periodisme i la crítica lliterària i va deixar escrits més de setanta llibres, entre ells llibres de narracions, com els seus ''Contes d'amor i tristea'' o la seua novela ''Repòs'', cal destacar la seua célebre ''Història d'Espanya i de la civilisació espanyola'', aixina com la ''Sicologia del poble espanyol'' i la ''Història del Dret espanyol''.
 
La seua obra s'inscriu dins del [[Regeneracionisme]] com a continuadora de la de [[Joaquín Costa]] i va sentir una gran influència de l'evolucionisme i un gran interés per la ciència experimental. Va cultivar assíduament el periodisme i la crítica lliterària i va deixar escrits més de setanta llibres, entre ells llibres de narracions, com els seus ''Contes d'amor i tristea'' o la seua novela ''Repòs'', cal destacar la seua célebre ''Història d'Espanya i de la civilisació espanyola'', aixina com la ''Sicologia del poble espanyol'' i la ''Història del Dret espanyol''.
Llínea 54: Llínea 54:
 
[[Categoria:Valencians]]
 
[[Categoria:Valencians]]
 
[[Categoria:Institució Lliure d'Ensenyança]]
 
[[Categoria:Institució Lliure d'Ensenyança]]
−
[[Categoria:Catedràtics de la Universitat Complutense de Madrid]]
+
[[Categoria:Catedràtics de l'Universitat Complutense de Madrid]]
 
[[Categoria:Regeneracionisme]]
 
[[Categoria:Regeneracionisme]]

Revisió de 13:55 7 març 2014

Rafael Altamira i Crevea (Alacant, 1866 - Mèxic DF, 1 de juny de 1951), humanista, historiador i americaniste; pedagoc, juriste, crític lliterari i escritor espanyol. Fon un prolífic autor en numeroses disciplines. Exiliat del franquisme a Mèxic en 1944.

Biografia

Formació i carrera acadèmica

En juliol de 1882 se trasllada d'Alacant a Valéncia per a estudiar dret; allí es va llicenciar. Es vinculà en el círcul krausista format per Francisco Giner dels Rius, Manuel Bartolomé Cossío, Gumersindo d'Azcárate i Nicolás Salmerón a través del seu doctorat en Madrit i la seua docència en la Institució Lliure d'Ensenyança i la seua llabor en el Museu Pedagògic, del que va arribar a ser secretari. Escriu L'ensenyança en l'història, que es publica en 1891. Dirigix el periòdic republicà La Justícia, i la Reviste Crítica d'Història i Lliteratura Espanyoles, Portugueses i Hispanoamericanes. Va obtindre la càtedra de Dret Espanyol en la Universitat d'Oviedo, a on va crear l'extensió universitària.

Viage per Hispanoamèrica

En 1909 va realisar un viage per quasi tot Hispanoamèrica de notable repercussió i que se troba relatat en el seu llibre El meu viage a Amèrica. En el viage, des de juny de 1909 a març de 1910, visió Argentina, Uruguai, Chile, Perú, Mèxic, Cuba i els Estats Units. Va donar unes 300 conferències en gran èxit de públic.[1]

Tornà a Espanya

A la seua tornada fon nomenat director general d'Ensenyança Primària. Nomenat després professor de l'Institut Diplomàtic i Consular en 1914 gana la càtedra d'Història de les Institucions Polítiques i Civils d'Amèrica en l'Universitat de Madrit. En la Primera Guerra Mundial es va declarar aliadòfil en el seu llibre La guerra actual i l'opinió espanyola. En 1920 fon triat membre de la Comissió de Juristes encarregat pel Consell de la Societat de nacions de redactar l'ante-proyecte del Tribunal Internacional de L'Haya; en 1921 és nomenat un dels nou juges primers titulars del mateix, des de 1921 fins a 1940, que deixa funcionar el Tribunal; en 1922 se li nomena acadèmic de la Real Acadèmia de la Història. En 1929 va començar a preparar l'edició dels seus Obres completes en les que s'incloïen, ademés de les ya citades, el seu Història de la civilisació espanyola, el Epítom d'història d'Espanya, Qüestions modernes d'història, d'història i art, Qüestions obreres, Giner educador, Ideari polític, etc. La guerra i l'exili li van impedir realisar el proyecte. Fon propost per al premi Nobel de la pau en 1933 a raïl dels seus esforços per evitar el belicisme.

Exili en Mèxic

Infatigable a pesar dels seus prop de huitanta anys, després d'una odissea a través de la França -ocupada pels alemans- i Estats Units va arribar a Mèxic al novembre de 1944,[2] on estaven exiliades les seues dos filles, Pilar i Nela. Durant la travessia marítima es va fracturar la cadera. Reposat, va dictar cursos en el Colege de Mèxic i en la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i va participar en activitats del exili republicà. En Mèxic va completar treballs ya iniciats anys abans, com el Diccionari castellà de paraules jurídiques i tècniques preses de la llegislació indiana i el seu estat i el seu Anàlisis de la recopilació de les lleis d'Índies de 1680 . Allí també el Institut Panamericà de Geografia i Història li va otorgar en 1947 el seu primer premi d'Història d'Amèrica; va morir en 1951.

Llabor

Fon el primer que va penetrar en la historiografia partint de la seua relació en la cultura i la història de les idees. Encara que va impulsar i va recolzar sempre la Institució Lliure d'Ensenyança, en la que va treballar com a docent, va tindre sempre independència de criteri respecte al Krausisme, en una orientació ideològica lliberal-progressiste. Va promoure l'educació popular i va propugnar una pedagogia en fort sentit moral. En 1898 va crear, junt en atres catedràtics de la Facultat de Dret de l'Universitat d'Oviedo, l'Extensió Universitària com a àrea definida de l'universitat en el propòsit de difondre els coneiximents generats en esta institució a través de conferències, cursos i atres activitats a aquelles classes socials que no podien accedir a ells, seguint l'eixemple d'unes quantes universitats angleses que ya s'havia estés a atres països europeus com Alemanya i Bèlgica. No content en això, va donar eixemple impartint cursos i conferències en numeroses universitats espanyoles i estrangeres (Argentina, Perú, EE.UU., França, Anglaterra, etc.).

La seua obra s'inscriu dins del Regeneracionisme com a continuadora de la de Joaquín Costa i va sentir una gran influència de l'evolucionisme i un gran interés per la ciència experimental. Va cultivar assíduament el periodisme i la crítica lliterària i va deixar escrits més de setanta llibres, entre ells llibres de narracions, com els seus Contes d'amor i tristea o la seua novela Repòs, cal destacar la seua célebre Història d'Espanya i de la civilisació espanyola, aixina com la Sicologia del poble espanyol i la Història del Dret espanyol.

Reconeiximents

Obres

Obra de Rafael Altamira[4]
  • 1890 --- Història de la propietat comunal, (Tesi dirigida per Gumersindo d'Azcárate), Ed. Fácsimil, BiblioBazaar, LLC, 2008. ISBN 978-0-554-98841-2, 381 ps. Vista prèvia en Google books
  • --- La formació del juriste, en Les conferències de Rafael Altamira en l'Escola Nacional de Jurisprudència UNAM, ISBN 978-970-32-5088-2 Vista prèvia en Google books
Obra sobre Rafael Altamira[5]

Referències

  1. ↑ Zabala, Silvio, L'americanisme d'Altamira, en Serano Migallón, Fernando (coord.), Els mestres de l'exili espanyol en la Facultat de Dret, Editorial Porrúa, Mèxic, 2003, ISBN 970-07-4334-9, p. 37
  2. ↑ Zabala, Silvio, L'americanisme d'Altamira, en Serano Migallón, Fernando (coord.), Els mestres de l'exili espanyol en la Facultat de Dret, Editorial Porrúa, Mèxic, 2003, ISBN 970-07-4334-9, p. 41
  3. ↑ Martínez Verdú, Domingo; Altamira García-Tàpia, Pilar; Ramos Altamira, Javier (2001), Rafael Altamira fill adoptiu de Sant Vicent del Raspeig, Sant Vicent del Raspeig, Editorial Club Universitari, ISBN 84-8454-108-8
  4. ↑ Cervantes Virtual
  5. ↑ En Cervantes Virtual poden consultar-se numeroses obres sobre Rafael Altamira

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Rafael_Altamira_i_Crevea&oldid=67324»