Canvis

Cada un dels '''actors del mercat''' actua segons el seu propi interés; per eixemple, el capitaliste, qui posseïx els recursos i el capital, busca la maximisació del benefici propi per mig de l'acumulació i reproducció dels recursos, del capital; els treballadors, els que treballen per la recompensa material que reben (el salari) i, finalment, els consumidors, els que busquen obtindre la major satisfacció o utilitat adquirint el que volen i necessiten al menor preu possible.  

Cada un dels '''actors del mercat''' actua segons el seu propi interés; per eixemple, el capitaliste, qui posseïx els recursos i el capital, busca la maximisació del benefici propi per mig de l'acumulació i reproducció dels recursos, del capital; els treballadors, els que treballen per la recompensa material que reben (el salari) i, finalment, els consumidors, els que busquen obtindre la major satisfacció o utilitat adquirint el que volen i necessiten al menor preu possible.  

La '''doctrina política''' que històricament ha encapçalat la defensa i implantació d'este [[sistema econòmic]] i polític ha sigut el [[lliberalisme]] econòmic i [[lliberalisme clàssic|clàssic]] del qual es considera els seus pares fundadors a [[John Locke]], [[Juan de Mariana]], [[Adam Smith]] i [[Benjamin Franklin]]. El pensament lliberal clàssic sosté en economia que el [[govern]] ha de reduir-se a la seua mínima expressió. Només ha d'encarregar-se de l'ordenament jurídic que garantise el respecte de la propietat privada, la defensa de les nomenades [[llibertat negativa|llibertats negatives]]: els drets civils i polítics , el control de la seguritat interna i externa (justícia i protecció), i eventualment la implantació de polítiques per a garantisar el lliure el funcionament dels mercats, ya que la presència de l'Estat en l'economia pertorbaria el seu funcionament. Els seus representants contemporàneus més prominents són [[Ludwig Von mises]] i [[Friedrich Hayek]] per part de la nomenada [[Escola austríaca|Escola de Viena]] d'economia; [[George Stigler]] i [[Milton Friedman]] per part de la crida [[Escola de Chicago]], existint profundes diferències entre endòs.

La '''doctrina política''' que històricament ha encapçalat la defensa i implantació d'este [[sistema econòmic]] i polític ha sigut el [[lliberalisme]] econòmic i [[lliberalisme clàssic|clàssic]] del qual es considera els seus pares fundadors a [[John Locke]], [[Juan de Mariana]], [[Adam Smith]] i [[Benjamin Franklin]]. El pensament lliberal clàssic sosté en economia que el [[govern]] ha de reduir-se a la seua mínima expressió. Només ha d'encarregar-se de l'ordenament jurídic que garantise el respecte de la propietat privada, la defensa de les nomenades [[llibertat negativa|llibertats negatives]]: els drets civils i polítics , el control de la seguritat interna i externa (justícia i protecció), i eventualment l'implantació de polítiques per a garantisar el lliure el funcionament dels mercats, ya que la presència de l'Estat en l'economia pertorbaria el seu funcionament. Els seus representants contemporàneus més prominents són [[Ludwig Von mises]] i [[Friedrich Hayek]] per part de la nomenada [[Escola austríaca|Escola de Viena]] d'economia; [[George Stigler]] i [[Milton Friedman]] per part de la crida [[Escola de Chicago]], existint profundes diferències entre endòs.

Hi ha atres tendències dins del pensament econòmic que assignen a l'Estat funcions diferents. Per eixemple els que adscriuen a allò que s'ha sostingut per [[John Maynard Keynes]], segons el qual l'Estat pot intervindre per a incrementar la demanda efectiva en época de crisis. També es pot mencionar als politòlecs que donen a l'Estat i a atres institucions un rol important a controlar les deficiències del mercat (una llínea de pensament en este sentit és el [[neoinstitucionalisme]])

Hi ha atres tendències dins del pensament econòmic que assignen a l'Estat funcions diferents. Per eixemple els que adscriuen a allò que s'ha sostingut per [[John Maynard Keynes]], segons el qual l'Estat pot intervindre per a incrementar la demanda efectiva en época de crisis. També es pot mencionar als politòlecs que donen a l'Estat i a atres institucions un rol important a controlar les deficiències del mercat (una llínea de pensament en este sentit és el [[neoinstitucionalisme]])