Canvis

[[Image:Domini de les llengues celtes en la antiguetat.png|thumb|right|400px|Domini de les llengües celtes en la antiguetat.]]

[[Image:Domini de les llengues celtes en la antiguetat.png|thumb|right|400px|Domini de les llengües celtes en la antiguetat.]]

Les llengües celtes són un grup d'idiomes perteneixquents a la família indoeuropea, en la que s'inclouen:

Les "llengües celtes" són un grup d'idiomes perteneixquents a la família indoeuropea, en la que s'inclouen:

* [[Idioma irlandés|Irlandés]]

* [[Idioma irlandés|Irlandés]]

* [[Idioma galés|Galés]]

* [[Idioma galés|Galés]]

* [[Idioma bretó|Bretó]]

* [[Idioma bretó|Bretó]]

* i totes aquelles llengües mortes d'esta família que en un temps parlaren els pobles celtes en Europa.

* i totes aquelles llengües mortes d'esta família que en un temps parlaren els pobles celtes en [[Europa]].

== Història ==

== Història ==

Procedent del proto-indoeuropeu, el grup de llengües cèltiques ocupa una posició intermija, conrològicament parlant, dins de la família indoeuropea, fent la seua aparició després de les llengües anatòlies (2000 a. C.), el grec (1400 a. C.), les llengües índiques (1000 a. C.), les llengües iranies (700 a. C.) i les llengües itàliques (600 a. C.), pero ans de les llengües germanes (sigle I d. C.), el armeni (sigle V), el tocari (sigle VII), les llengües eslaves (sigle IV), les llengües bàltiques (sigle XV) i el idioma albanés (sigle XVI).

Procedent del proto-indoeuropeu, el grup de llengües cèltiques ocupa una posició intermija, conrològicament parlant, dins de la família indoeuropea, fent la seua aparició després de les llengües anatòlies (2000 a. C.), el grec (1400 a. C.), les llengües índiques (1000 a. C.), les llengües iranies (700 a. C.) i les llengües itàliques (600 a. C.), pero ans de les llengües germanes (sigle I d. C.), el armeni (sigle V), el tocari (sigle VII), les llengües eslaves (sigle IV), les llengües bàltiques (sigle XV) i el idioma albanés (sigle XVI).

Estes foren parlades pels pobles celtes, una série de pobles i tribus de la Europa Central i Occidental que compartien unes característiques culturals similars: creències religioses, estructura social, estils artístics, sistemes de producció, etc, pero sobre tot, estos pobles parlaven una llengua comú, o més ben dit una série de dialectes inteligibles entre si. En nom per a designar-se a si mateixos utilisaven *gal- o *kel- com mostra el nom de ses llengües i els noms d epobles celtes: Galli, Gàlatae, Galaici, Gaelige, Kel (toi), Gàlatai. D'ahi que els grecs els dien keltoi i els romans galli (pronunciat gal·li(. El nom celta procceix del grec keltoi, nom que gastaven els geògrafs grecs en la primera mitat del I mileni a. C. per a designar als pobles que habitaven Europa central. La primera referència ad est poble la trobem en la Ora Marítima de Avieno, procònsul en Àfrica en el 336 d. C., basant-se en un original grec del sigle VI a. C., encara que s'encontren escampades diverses alusions als celtes en Hecateu de Milet, Heròdot i Aristòtels.

Estes foren parlades pels pobles celtes, una série de pobles i tribus de la Europa Central i Occidental que compartien unes característiques culturals similars: creències religioses, estructura social, estils artístics, sistemes de producció, etc, pero sobre tot, estos pobles parlaven una llengua comú, o més ben dit una série de dialectes inteligibles entre si. En nom per a designar-se a si mateixos utilisaven *gal- o *kel- com mostra el nom de ses llengües i els noms d epobles celtes: Galli, Gàlatae, Galaici, Gaelige, Kel (toi), Gàlatai. D'ahi que els grecs els dien keltoi i els romans galli (pronunciat gal·li(. El nom celta procceix del grec keltoi, nom que gastaven els geògrafs grecs en la primera mitat del I mileni a. C. per a designar als pobles que habitaven Europa central. La primera referència ad est poble la trobem en la Ora Marítima de Avieno, procònsul en [[Àfrica]] en el 336 d. C., basant-se en un original grec del sigle VI a. C., encara que s'encontren escampades diverses alusions als celtes en Hecateu de Milet, Heròdot i Aristòtels.

La aparició de les llengües celtes està marcada pel debat sobre les teories al respecte, que tendixen a ser contradictòries entre si. Una d'elles afirma que les llengues cèltiques insulars són una unitat front a les llengües cèltiques continentals. Atra de les teories propugna la existència d'una relació galo-britònica d'un orige més arcaic, front al goidèlic, el idioma celtíber i el idioma lepòntic.

La aparició de les llengües celtes està marcada pel debat sobre les teories al respecte, que tendixen a ser contradictòries entre si. Una d'elles afirma que les llengues cèltiques insulars són una unitat front a les llengües cèltiques continentals. Atra de les teories propugna la existència d'una relació galo-britònica d'un orige més arcaic, front al goidèlic, el idioma celtíber i el idioma lepòntic.

Més tart els celtes apareixerien en els registres romans com els galli, nom que permaneixqué en la denominació de detirminats pobles com els galos, els gàlates, o regions com la Gàlia, Gallaecia o Galizia. En tot i això, encara que els romans denominaren a estes. L'unitat llingüística d'estos pobles es posta de manifest per Tàcit al percibir la similitut entres les llengúes brytòniques i les gales i San Jerònim deixà constància en els seus escrits de que la llengua dels gàlates resultava paregut al dialecte galo de Trèveris.

Més tart els celtes apareixerien en els registres [[Antiga Roma|romans]] com els galli, nom que permaneixqué en la denominació de detirminats pobles com els galos, els gàlates, o regions com la Gàlia, Gallaecia o Galizia. En tot i això, encara que els romans denominaren a estes. L'unitat llingüística d'estos pobles es posta de manifest per Tàcit al percibir la similitut entres les llengúes brytòniques i les gales i San Jerònim deixà constància en els seus escrits de que la llengua dels gàlates resultava paregut al dialecte galo de Trèveris.

Els pobles celtes, a lo llarc de la història s'expandiren entre els sigles VIII i V a. C. desde el seu núcleu original centre-europeu cara a les atres regions, ocupant el nort i centre de [[França]] (la Gàlia), la vall del Po en el nort d'Itàlia, la mitat nort-occidental de la península Ibèrica, aixina com la major part de les illes britàniques. També se varen extendre pels Balcans, alcançant inclús una comarca de Àsia Menor, que serà coneguda com Galatia. En totes estes migracions la seua llengua els acomanyà allà a on anaren; en el sigle I a. C. s'extenien per gran part d'Europa, des de l'actual Turquia (Galacia) hasda Portugal.

Els pobles celtes, a lo llarc de la història s'expandiren entre els sigles VIII i V a. C. desde el seu núcleu original centre-europeu cara a les atres regions, ocupant el nort i centre de [[França]] (la Gàlia), la vall del Po en el nort d'Itàlia, la mitat nort-occidental de la península Ibèrica, aixina com la major part de les illes britàniques. També se varen extendre pels Balcans, alcançant inclús una comarca de Àsia Menor, que serà coneguda com Galatia. En totes estes migracions la seua llengua els acomanyà allà a on anaren; en el sigle I a. C. s'extenien per gran part d'Europa, des de l'actual Turquia (Galacia) hasda [[Portugal]].

Habladas ampliamente en Europa occidental en el primer milenio a. C., desde los tiempos romanos han experimentado un declive gradual, bien reemplazadas primero por el latín y luego por las lenguas romances en Francia, Portugal, Italia y España, bien desplazadas y sustituidas por otras ramas como la germana en las islas Británicas y Europa Central o la eslava en los Balcanes, o bien por la disipación e integración del pueblo celta y de su lenguas dentro de nuevas realidades históricas. A pesar de estos hechos, hubo pequeñas islas lingüísticas que sobrevivieron bastante tiempo a este influjo, habiendo testimonios de gálatas hablantes de lengua celta en el siglo IV d. C.

Habladas ampliamente en Europa occidental en el primer milenio a. C., desde los tiempos romanos han experimentado un declive gradual, bien reemplazadas primero por el latín y luego por las lenguas romances en Francia, Portugal, Italia y España, bien desplazadas y sustituidas por otras ramas como la germana en las islas Británicas y Europa Central o la eslava en los Balcanes, o bien por la disipación e integración del pueblo celta y de su lenguas dentro de nuevas realidades históricas. A pesar de estos hechos, hubo pequeñas islas lingüísticas que sobrevivieron bastante tiempo a este influjo, habiendo testimonios de gálatas hablantes de lengua celta en el siglo IV d. C.