Supermarine Spitfire

El spitfire es un avio que te l'anima de qui ho dissenyà i no se pot parlar d'ell sense parlar de Reginald J. Mitchell, el seu ingenier.

En 1931 el ministeri de l'aire britanic veu necessari reemplaçar l'obsolet caça bipla Bristol Bulldog i l'equip de Mitchell presente la seua proposta per a Supermarine, ara embeguda per Vickers Aviation degut a motius economics. Naixque aixina el disseny del Supermarine 224, que vist d'auçat sembla un Stuka, en planta un S4 i en el seu perfil comencen a intuir-se la llinies del Spitfire. No obstant no guanyaren l'adjudicacio del proyecte que fon al Gloster SS 37, conegut en servici com Gloster Gladiator.

El Spitfire era un caça de llinies modernes i extremadament rapit gracies al seu motor Rolls-Royce Merlin refrigerat en oli. Tenia una innovadora ala eliptica que millorava el rendiment aerodinamic. Este tipo d'ala repartix de manera mes uniforme la força sustentadora sobre la seua propia estructura, lo que otorga al Spitfire una maniobrabilitat excelent.

El director de Vickers, Robert Maclean, decidi que l'aparat portaria per nom el d'algun animal salvage que començase per la lletra“S”. Pensà en cridar-ho “Shrew” terme angles per a referir-se a una dona feresta, tambe s'enten com bruixot o harpia en valencià. Rebaixant el to, el terme “Spitfire” s'utilisa tambe en angles com sinonim de Shrew, pero sense les connotacions pijoratives ve a ser “Fierecilla” i era el mal nom carinyós en el que Maclean cridava a la seua filla. Ademes descomponent el terme, fa referencia a la potencia de foc de l'avio (Spit+Fire = escopir+foc)

Vida operativa

En Juny de 1937, Mitchell pergue la seua batalla contra el sarata abans de que Anglaterra començase la seua contra Hitler. Mori als 42 anys i no veu entrar al seu Spitfire en accio. Durant 1938 se formaren els primers esquadrons en estos caces en la RAF i les primeres escaramusses contra Alemanya aplegaren a finals de 1940.

La prova definitiva del Supermarine Spitfire havia aplegat,en este moment per a Hitler era imprescindible dominar el cel angles i la seua Luftwaffe contava en una abofegadora proporcio de 4 a 1 front a la RAF.

França demostrà interes en l'aparat i un eixemplar elsfon cedit com guia per a començar la seua fabricacio, pero el desastre de Junyde 1940 posà fi al desenroll, els primers eixemplars estrangers foren els"prestats" als nortamericans, despres s'enviaren una molt bonaquantitat a l'Unio Sovietica, tots els països de la Commonwealth usaren ofabricaren l'aparat, ya fose en unitats enquadrades en la RAF o basades en laseua propi territori, al final de la guerra, avions tipo MK V obsolets forenpassats a les Forces Aerees Aliades, Francesos, Italians, Grecs i Yugoslausvolaren l'avió en la lliberacio dels seus territoris, alguns esquadrons de laRAF constituits per pilots estrangers, serviren com base per a la reconstrucciode les Forces Aerees Europees de l'immediata posguerra.

En extrem orient, elsavions que havien servit ahi en contra dels japonesos passaren a formar el nucleude les Forces Aerees Hindu i Paquistaní. Encara Birmania alcançà a vore sobreel seu territori alguns dels ultims Spitfires operatius.