Països catalans

Archiu:Paisos catalans.jpg

Països Catalans

Els Països Catalans, o Països de Llengua Catalana, són els territoris en els quals la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català. Són també els territoris on han viscut o viuen els catalanoparlants. En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la Península Ibèrica, entre els Pirineus, fins a l'estany de Salses i la serra de les Corberes, al nord, i el riu Segura al sud, més l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses) i illes adjacents (com Cabrera, les illes Columbretes i la de Tabarca), la Franja de Ponent (a l'est de l'Aragó), la comarca del Carxe (a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia) i la ciutat de l'Alguer (illa de Sardenya), on un 30% de la població parla català. Els Països Catalans tenen una superfície conjunta de 70.520 quilòmetres quadrats, i una població de 13,5 milions d'habitants.

Història

La concepció que la unitat lingüistico-cultural del domini català permet definir el conjunt com a nació s'aferma a partir de la Renaixença, sota denominacions diverses. Entre els propugnadors d'aquesta postura hi ha hagut i hi ha gent de tots els punts del domini lingüístic; percentualment ha tingut i té menys partidaris al Principat que enlloc més; les institucions autonòmiques i els partits polítics majoritaris del Principat han tendit més aviat a donar l'esquena a la resta del domini lingüístic. El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Benvingut Oliver i Esteller, natural de Catarroja (Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana». En aquest sentit, el terme aparegué també l'any 1886 en un article de Josep Narcís Roca i Farreras a la revista L'Arc de Sant Martí. Més endavant, Josep Pijoan encunyava el terme pancatalanisme (1899), que tindria en Alfons Maseras i Galtés un primer teoritzador (1915). No obstant això, el terme Països Catalans va ser principalment popularitzat pels assaigs Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms, de Joan Fuster, publicats el 1962. Fuster, per altra banda, definia un concepte territorial dels Països Catalans estrictament lingüístic, la llengua del qual seria la base per a proposar el seu projecte nacional, essent el nom Països Catalans provisional fins que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se Catalunya (va suposar que la pluralitat del terme podria refrenar els impulsos particularistes d'algunes regions). Per tant, com a conseqüència d'aquesta premissa, l'assagista considerava que les comarques castellanoparlants eren no només prescindibles, sinó també un entrebanc per a l'èxit d'aquest projecte nacional. Això explicaria, entre altres causes, que el concepte dels Països Catalans no haja sigut gaire assumit en aquests territoris històricament castellanòfons. Malgrat això, sovint es representen territorialment els Països Catalans amb una convergència de motivacions històriques i lingüístiques quan es pretén donar-li un cos polític. És a dir, per a alguns el territori d'uns Països Catalans polítics representaria el conjunt d'entitats polítiques històriques de l'antiga Corona d'Aragó que tenen o tenien el català com a llengua principal a les seves institucions. Sota aquesta premissa, el territori comprendria els històrics Principat de Catalunya, Regne de Mallorques (Illes Balears, Pitiüses i Catalunya Nord), i Regne de València (amb els afegits posteriors de Villena i la comarca de Requena).

Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb implantació menor, reduïda o nul·la. Per exemple, el 1859 Víctor Balaguer proposava la Pàtria llemosina com una federació de províncies que parlaven català. A la primera meitat del segle XX es van abandonar totes les referències a la llengua llemosina per la seua inexactitud històrica i lingüística. En el canvi de segle el grup de L'Avenç emprava Catalònia. En entreguerres les formes més habituals eren Catalunya Gran i països de llengua catalana o, a voltes, terres de llengua catalana. Altres formes de designar aquest concepte, més esporàdiques, han estat: Catalunya (amb ús minoritari, però continu); Llevant (Eduard Martínez Ferrando); Pàtria Llemosina o Nació Llemosina (Vicent Tomàs i Martí); Catalunya Integral (Rovira i Virgili, per exemple); Ibèria (esporàdicament en el grup de Els Quaderns de l'Exili); Bacàvia o Bacavària (Nicolau Primitiu Gómez Serrano); Mediterrània Catalana (Pierre Deffontaines); espai català (Pierre Vilar); Comunitat Catalànica (Xavier Casp, 1961); Hispània Catalana (Joan Rebagliato); etc., etc. Mentre Joan Maragall i Francesc Cambó parlaven de l'Espanya Gran, el 1906 Enric Prat de la Riba publicava l'article «Greater Catalonia», dins de La nacionalitat catalana, proposant la denominació «Catalunya Gran».[6] Feia una paral·lelisme amb la Greater Britannia i associava la Commonwealth amb la Corona d'Aragó. Amb molta posterioritat als fets, alguns publicistes hostils han volgut identificar el terme Catalunya Gran (emprat sense cap poder, i amb l'Estat en contra) amb la Grossdeutschland de Bismarck, i fins i tot de Hitler. Amb aquesta connotació d'imperialisme hi ha qui diu que s'ha utilitzat el nom de «Gran Catalunya». A partir dels anys seixanta la consciència de Països Catalans avançà considerablement a tots els territoris, sobretot en medis intel·lectuals i de l'oposició política i cultural al franquisme, fins a atènyer una concreció important en el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). Arran de la Transició el concepte fou bruscament abandonat pels sectors políticament majoritaris i amb presència a les institucions del nou règim. El terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política és territoris de parla catalana. També es pot utilitzar el terme Catalanofonia, similar als conceptes de Francofonia en el cas del francès o Hispanitat en el cas del castellà, però inèdit o poc menys. A finals del segle XX, Josep Guia va proposar utilitzar Catalunya per a denominar tot el territori dels 'Països Catalans', i no tan sols el territori del 'Principat de Catalunya' (És molt senzill: digueu-li Catalunya, 1985); hi adduïa voluntat política, sobretot, però també en documentava l'ús medieval, modern i contemporani (València: 750 anys de nació catalana, 1988).

Territoris

El conjunt territorial que inclou el terme és:

• Catalunya
• Illes Balears
• Andorra
• Comunitat Valenciana
• La regió francesa del Roselló
• Una zona d'Aragó llimítrof en Catalunya a la que els partidaris d'esta corrent denominen La Franja de Ponent
• La ciutat d'Alguer
• La xicoteta regió murciana d'El Carche