Canvis

[[Image:porta de lalmoina.jpg|thumb|right|300px|<center>Porta de l'Almoina.</center>]]

[[Image:porta de lalmoina.jpg|thumb|right|300px|<center>Porta de l'Almoina.</center>]]

La '''porta de l'Almoina''', dita aixina per ser veïna a la ya desapareguda casa de l'Almoina (la llimosina), a on s'ajudava als necessitats, és la més antiga de la catedral. També és coneguda com ''Porta del Palau'' pel seu veinage en el palau arçobisbal. D'estil [[Estil romànic|romànic]], constituïx un element clàrament diferenciat del rest de la catedral, que és principalment [[Estil gòtic|gòtic]]. El fet de que estiga mirant cap a la [[Meca]] sugerix que allí mateixa es trobava el [[mihrab]] de l'antiga mesquita.

La '''porta de l'Almoina''', dita aixina per ser veïna a la ya desapareguda casa de l'Almoina, a on s'ajudava als necessitats, és la més antiga de la catedral. També és coneguda com ''Porta del Palau'' pel seu veinage en el palau arçobisbal. D'estil [[Estil romànic|romànic]], constituïx un element clàrament diferenciat del rest de la catedral, que és principalment [[Estil gòtic|gòtic]]. El fet de que estiga mirant cap a la [[Meca]] sugerix que allí mateixa es trobava el [[mihrab]] de la mesquita principal de la ciutat.

La porta, sobreix de l'extradós del mur catedralici formant un arc abocinat de sis arquivoltes de mig punt concèntriques i en degradació (de fora cap a dins), que se recolzen sobre fines columnes en capitels, magníficament historiats en escenes del Génesis en la part esquerra, i de l'èxodo en la dreta.

La porta, sobreix de l'extradós del mur catedralici formant un arc abocinat de sis arquivoltes de mig punt concèntriques i en degradació (de fora cap a dins), que se recolzen sobre fines columnes en capitels, magníficament historiats en escenes del Génesis en la part esquerra, i de l'èxodo en la dreta.

La composició i l'estil d'esta porta (especialment l'us d'elements geomètrics) són molt pareguts als de la "porta dels Fillols" de la catedral de Lleida, lo que fa pensar ad alguns autors en un mateix autor o mestre d'obres, puix durant l'Edat Mija, les colles de picapedrers i mestres d'obres viajaven i treballaven per tota Europa, i copiaven les idees d'atres autors (un eixemple serien les [[Torres de Quart]], obra del valencià [[Francesc Baldomar]] inspirada en el castell de [[Nàpols]])

La composició i l'estil d'esta porta (especialment l'us d'elements geomètrics) són molt pareguts als de la "porta dels Fillols" de la catedral de Lleida, lo que fa pensar ad alguns autors en un mateix autor o mestre d'obres, encara que durant l'[[Edat Mija]] les colles de picapedrers viajaven i treballaven per tota Europa, i copiaven les idees d'atres autors (un bon eixemple serien les [[Torres de Quart]], obra del valencià [[Francesc Baldomar]] inspirada en el castell de [[Nàpols]]) i per això les catedrals de [[Lleó]] i [[Burgos]] són tan paregudes a les franceses, el romànic pirenaic és tan paregut al de [[Lombardia]], o [[el Micalet]] es pareix tant als campanars d'[[Osca]] o [[Sant Mateu]].

En opinió d'Amando García Rodríguez:

En opinió d'Amando García Rodríguez: <ref>García Rodríguez, Amando: "La Catedral de Valencia". Cátedra de Eméritos de la Comunidad Valenciana, Valéncia, 2008.</ref>

<blockquote>''Esta semejanza ha hecho pensar en la posibilidad de que algún maestro leridano fuera el responsable de su construcción. Otros historiadores consideran que es demasiado restrictivo encuadrar la portada del Palau dentro de este modelo y que más que en la escuela de la catedral de Lérida habría que pensar en una última etapa de las edificaciones románicas existentes tanto en Aragón como Cataluña. En todo caso, la portada se diferencia de esas portadas por su extraordinaria decoración figurativa, que corresponde a una época algo más tardía que la de aquellas.''</blockquote>

<blockquote>''Esta semejanza ha hecho pensar en la posibilidad de que algún maestro leridano fuera el responsable de su construcción. Otros historiadores consideran que es demasiado restrictivo encuadrar la portada del Palau dentro de este modelo y que más que en la escuela de la catedral de Lérida habría que pensar en una última etapa de las edificaciones románicas existentes tanto en Aragón como Cataluña. En todo caso, la portada se diferencia de esas portadas por su extraordinaria decoración figurativa, que corresponde a una época algo más tardía que la de aquellas.''</blockquote>

Per atra banda, les ménsules o permòdols d'esta porta representen a set parelles entre les que n'hi ha inscrit: ''En Pere am (en) Na Maria, sa muller; Guillermo am Na Berenguera, sa muller; En Ramon am Na Dolça, sa muller; En Francesc am Na Ramona, sa muller; En Bernat am Na Floreta, sa muller; En Bertran am Na Berenguera, sa muller;'' i ''En Doménec am Na Ramona, sa muller''.

Per atra banda, les ménsules o permòdols d'esta porta representen a set parelles entre les que n'hi ha inscrit: ''En Pere am (en) Na Maria, sa muller; Guillermo am Na Berenguera, sa muller; En Ramon am Na Dolça, sa muller; En Francesc am Na Ramona, sa muller; En Bernat am Na Floreta, sa muller; En Bertran am Na Berenguera, sa muller;'' i ''En Doménec am Na Ramona, sa muller''.

Estos fets, han segut combinats en la llegenda de [[les donzelles de Lleida]] per alguns cronistes com [[Beuter]] o [[Escolano]], i tregiversades pels autors [[pancatalanisme|pancatalanistes]] moderns, per a concloure que esta porta fon obra d'un arquitecte lleidatà, que els matrimonis que apareixen en ella foren lleidatans i que per tant els "primers repobladors de la ciutat foren lleidatans"; i aixina "demostrar" que els valencians parlen "català occidental". Pero esta afirmació és rebuscada i arbitrària, puix lo més probable (i simple) és que els personages representats foren els burguesos o nobles promotors de l'obra, ya que a lo llarc de l'història, i a lo llarc de tota Europa, era habitual representar o indicar d'alguna forma gràfica i simple qui havia pagat les obres públiques o privades (foren romàniques, gòtiques, renaixentistes, etc), ya que era la forma ideal de fer saber a la societat (majoritàriament analfabeta) qui (o quins) havien segut els promotors.  

Estos fets, han segut combinats en la llegenda de [[les donzelles de Lleida]] per alguns cronistes com [[Beuter]] o [[Escolano]], i tergiversades pels autors [[pancatalanisme|pancatalanistes]] moderns, per a concloure que esta porta fon obra d'un arquitecte lleidatà, que les parelles que apareixen en ella foren lleidatans i que per tant els "primers repobladors de la ciutat foren lleidatans"; i aixina "demostrar" que els valencians parlen "català occidental". Pero esta afirmació és rebuscada i arbitrària, puix lo més probable (i simple) és que els personages representats foren els burguesos o nobles promotors de l'obra, ya que a lo llarc de l'història, i a lo llarc de tota Europa, era habitual representar o indicar d'alguna forma gràfica i simple qui havia pagat les obres públiques o privades (foren romàniques, gòtiques, renaixentistes, etc), ya que era la forma ideal de fer saber a la societat (majoritàriament analfabeta) qui (o quins) havien segut els promotors o benefactors.  

 

=== Capella de Sant Jordi ===

=== Capella de Sant Jordi ===

== Bibliografia consultada ==

== Bibliografia consultada ==

*García Rodríguez, Amando: "La Catedral de Valencia". Cátedra de Eméritos de la Comunidad Valenciana, Valéncia, 2008.

*García Rodríguez, Amando: ''"La Catedral de Valencia"''. Cátedra de Eméritos de la Comunidad Valenciana, Valéncia, 2008.

*Hernández Úbeda, Luis (coord.):''Conéixer Valéncia a través de la seua arquitectura''. Colege Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana i Ajuntament de Valéncia, Valéncia, decembre de 1996.

*Hernández Úbeda, Luis (coord.):''Conéixer Valéncia a través de la seua arquitectura''. Colege Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana i Ajuntament de Valéncia, Valéncia, decembre de 1996.

*Mira i Casterà, Joan Francesc: ''Valéncia per a veïns i visitants''. Edicions Bromera, Colecció Grans Obres, Alzira. Segona edició, maig del 2007, p.s 82-84.

*Mira i Casterà, Joan Francesc: ''Valéncia per a veïns i visitants''. Edicions Bromera, Colecció Grans Obres, Alzira. Segona edició, maig del 2007, p.s 82-84.