Diferència entre les revisions de "El Sit"
(Etiquetes: Editat des de la versió per a mòvils Editat des de la versió per a mòvils) |
|||
| (No es mostren 6 edicions intermiges d'3 usuaris) | |||
| Llínea 14: | Llínea 14: | ||
|signatura = Ego Ruderico.jpg | |signatura = Ego Ruderico.jpg | ||
}} | }} | ||
| − | '''Rodrigo Díaz de Vivar "El | + | '''Rodrigo Díaz de Vivar "El Sit Campeador"''', conegut com a '''El Sit''' <ref>{{Ref-web|url={{DGLV|Sit}}|títul="Sit", sobrenom valencià de Ruyz Díaz de Vivar|consulta=12 juny 2018|llengua=|editor=Real Acadèmia de Cultura Valenciana|data=}}</ref> en [[valencià]] (també escrit ''El Cit'') <ref>{{Ref-web|url={{DGLV|Cit}}|títul="Sit", variant ortogràfica de "sit"|consulta=12 juny 2018|llengua=|editor=Real Acadèmia de Cultura Valenciana|data=}}</ref> i com a ''El Cid'' en castellà, fon un guerrer, gentilhome d'orige [[Castella|castellà]], príncip del [[Regne de Valéncia]] de [[1094]] a [[1099]]. Naixqué en [[Vivar]], ([[Burgos]]) en l'any [[1043]] i morí en [[Valéncia]] el dumenge [[10 de juliol]] de [[1099]]. |
==Cavaller== | ==Cavaller== | ||
| Llínea 115: | Llínea 115: | ||
Dios, que buen vassallo, si oviese buen señore! }} | Dios, que buen vassallo, si oviese buen señore! }} | ||
| − | + | ||
==Referències== | ==Referències== | ||
{{Reflist}} | {{Reflist}} | ||
| + | |||
| + | == Bibliografia == | ||
| + | * Coscollá Sanz, Vicente, La Valencia musulmana, Valencia, Carena Editors, 2003. ISBN 84-87398-75-8 | ||
| + | * Guichard, Pierre, Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia, siglos XI-XIII, Madrid, Biblioteca Nueva; Universitat de Valéncia (Historia, 16), 2001. ISBN 978-84-7030-852-9 | ||
| + | * [[Menéndez Pidal|Menéndez Pidal, Ramón]]. «Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101», Revista de Filología Española, t. 5 (1918), Madrid, Sucesores de Hernando, 1918. Copia digital Valladolid, Junta de Castilla y León. Consejería de Cultura y Turismo. Dirección General de Promociones e Instituciones Culturales, 2009-2010 | ||
| + | * Torres Sevilla-Quiñones de León, Margarita Cecilia, «El linaje del Cid», Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval. n.º 13 (2000-2002), págs. 343-360. ISSN 0212-2480 | ||
| + | * y Boix Jovaní, Alfonso , Guerra en Šarq Alʼandalus: Las batallas cidianas de Morella (1084) y Cuarte (1094), Zaragoza, Instituto de Estudios Islámicos y del Oriente Próximo, 2005. ISBN 978-84-95736-04-8 | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
{{commonscat|El Cid}} | {{commonscat|El Cid}} | ||
| + | {{DGLV|Sit}} | ||
[[Categoria:Història d'Espanya]] | [[Categoria:Història d'Espanya]] | ||
Última revisió del 11:23 3 set 2024
| Rodrigo Díaz de Vivar | |||
|---|---|---|---|
.jpg)
| |||
| Príncip de Valéncia (1094-1099) Estàtua eqüestre del Cit en San Diego, Califòrnia | |||
| Ocupació: | Militar | ||
| Naiximent: | c. 1048 | ||
| Lloc de naiximent: | ¿Vivar? | ||
| Defunció: | 1099 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia | ||
Rodrigo Díaz de Vivar "El Sit Campeador", conegut com a El Sit [1] en valencià (també escrit El Cit) [2] i com a El Cid en castellà, fon un guerrer, gentilhome d'orige castellà, príncip del Regne de Valéncia de 1094 a 1099. Naixqué en Vivar, (Burgos) en l'any 1043 i morí en Valéncia el dumenge 10 de juliol de 1099.
Cavaller[editar | editar còdic]
Vivar és una chicoteta aldea situada a 7 quilómetros de la ciutat de Burgos, fronterera llavors en el regne de Navarra.
Per son pare, Diego Lainez, pertanyia a la noblea infançona; per sa mare, filla del magnat Rodrigo Àlvarez, descendent per llínea paterna de Laín Calvo, u dels dos Juges de Castella, a l'alta noblea. Orfe en l'any 1058, s'educà en el palau real en companyia de l'infant Sancho. Estudià lletres i lleis, segurament en el monasteri de Sant Pere de Cardeña.
A la mort de Ferrando I (27 decembre 1065), pare de Sancho, este es proclamà rei, Sancho II, i una vegada presa possessió del regne de Castella, armà cavaller en l'any 1066 i nomenà alferes real al Sit.
Primeres victories[editar | editar còdic]
El Sit venç al navarro Jimeno Garcés en duel judicial. Gràcies ad esta victòria rep el sobrenom de 'Campeador' (Campi doctor). El terme "Sit" se l'aplicaren els musulmans i equival a «senyor» i deriva de la transcripció de l'aràp 'seid', que significa amo o senyor.
Braç dret del rei Sancho II de Castella. Participà en el sometiment del regne taifa de Saragossa en l'any 1067, en les batalles de Llantada (1068) i Golpejera (1070). Son senyor morí en la rodada de Zamora en l'any 1072).
Santa Gadea[editar | editar còdic]
En l'iglésia de Santa Gadea de Burgos, prengué jurament a Anfós VI de Lleó per a poder ser reconegut com a rei. Una vegada fet açò és feu el seu vassall. Se casà en la neboda del rei, Jimena Díaz, filla del comte d'Oviedo el 19 de Juliol de l'any 1074. La mort de Sancho II arruïnà la posició del Sit en la cort.
Estant en Sevilla cobrant els pariages en l'any 1080 a al-Mu'tamid per al rei de Castella, derrotà al rei granadí Abd Allah, García Ordóñez i uns atres castellans, els apresonà en Cabra. Els concedí la llibertat als tres dies, pero en avant contà en una declarada enemistat del favorit.
A conseqüència d'una atrevida cavalcada per terres toledanes en resposta a un atac musulmà a Gormaz, Anfós VI li declarà incorregut en la ira regia, sanció que duya al desterro en l'any 1081.
Primer desterro[editar | editar còdic]
En el seu primer desterro, deixa a la seua dòna i a sos fills en Cardeña. Busca un nou senyor. És rebujat en Barcelona, pero no en Saragossa, a on se fica al servici d'al-Mu'tamin. Defenent-lo derrota al germà d'este, al-háyib Mundir, rei de Lleida, i al seu aliat Berenguer II de Barcelona en Almenar, a 20 quilómetros de Lleida, apresonant al mateix.
Al socórrer a Anfós VI en Rueda en l'any 1083), el rei, segons el Fur, li tornà el favor regi i retorna a Castella, pero decidix tornar al servici d'al-Mu'tamin i en Morella venç a Sancho Ramírez d'Aragó i a Mundir en l'any 1084. Poc despuix, Anfós VI jura prendre Saragossa, el Sit no combat, puix no desija combatre al seu senyor. L'arribada dels almoràvits i la derrota de Zalaca reconcilien de nou a monarca i vassall (1087). Anfós permet al Sit que retorne a Llevant, concedint-li totes les conquistes que fera als musulmans.
Primers contactes en Valéncia[editar | editar còdic]
Unit a Musta'in, que succeïx a Mu'tamin de Saragossa, auxilia a al-Qádir de Valéncia i llibera esta bella ciutat del sometiment de Mundir de Lleida en tropes castellanes a sòu en l'any 1088. Com a protector d'al-Qádir, a l'any següent, i en 7.000 castellans més, llibera de nou a Valéncia del sometiment que impongueren Munddir i Berenguer II i conseguix que es someteren al seu rei Anfós els principats de Valéncia, Albarracín i Alpuente en 1089).
Segon desterro[editar | editar còdic]
Anfós VI anava a acodir en defensa d'Aledo, sitiada per l'emir almoràvit Yúsuf b. Tásfin en 1089, ordena al Sit que se li unixca en les seues tropes, pero per circumstàncies imprevistes no pogué alcançar la host real. La ira del rei, li fa incórrer de nou en el desterro, el segon per al Sit.
Protectorat valencià[editar | editar còdic]
El Sit domina Llevant. L'enemistat entre el rei i ell feu que perguera la seua anterior posició en Llevant i que tinguera que escomençar de nou. Davant dels estrals causats pel Sit en terres d'Oriola i Xàtiva, Mundir de Lleida i al-Qádir de Valéncia tornaren a reconéixer el seu protectorat. Este domini sobre les taifes llevantines despertà el recel de Berenguer II, qui, al vore que no podia fer-se en eixos regnes musulmans, formà una gran coalició contra el Sit, pero este vencé i apresonà al barceloní en el pinar de Tévar, al qual tornà la llibertat sense exigir-li rescat.
El sometiment d'alguns alcaits i de Mundir i son fill, que per mig de tribut posaren Lleida, Tortosa i Dénia baix la protecció del Sit. En l'any 1090 dominava pràcticament tot el Llevant espanyol.
Eixe mateix any ajudà a Anfós VI en contra de Granada, pero una acció del Sit no fon interpretada be pel rei que tornà a enemistar-se en el Sit fins al punt d'intentar Anfós, en ajuda d'Aragó, Barcelona, Pisa i Gènova en 1092, la conquista de Valéncia, sense respectar el protectorat que sobre ella eixercia el Sit. Éste respongué en un atac devastador a terres de Calahorra i Nájera, les del seu enemic Garcia Ordóñez, açò obligà a Anfós a abandonar Valéncia per a acodir en ajuda del seu favorit.
Traició de Ibn Yahhaf[editar | editar còdic]
Mentrimentres en Valéncia es preparava una revolució contra el rei al-Qádir, que dugué a la conquista de la bella ciutat. En absència del Sit, el cadí Ibn Yahháf conspirà contra al-Qádir i en favor dels almoràvits, que ya estaven en Alzira. Al-Qádir fugí i conseguí ocultar-se, pero fon descobert i assessinat en 1092, Ibn Yahhaf s'apoderà del seu tesor. Les fortalees de Valéncia foren entregades als almoràvits i la ciutat començà a regir-se per una comissió de notables.
Senyor de Valéncia[editar | editar còdic]
El Sit tornà dispost a venjar l'assessinat d'al-Qádir. Conquistà Yuballa (El Puig). La guarnició almoràvit fon expulsada a Dénia. El Sit és convertí en Senyor de Valéncia. Els almoràvits és retiren sense combatre i el Sit establix una rodada duríssima a la ciutat, que és rendí el 15 juny de 1094.
Davant dels notables musulmans dictà un benigne estatut per al govern de la ciutat: ell seria juge suprem, pero els musulmans conservarien les seues propietats, la ciutat i la mesquita. Veent estable la seua situació en Valéncia, feu vindre a la seua dòna i a sos fills. Fins llavors el Sit no havia tengut conflictes armats en els almoràvits. Estos havien unificat tots els regnes taifes d'al-Andalus, excepte els de Valéncia, Saragossa, Lleida i Tortosa, els protegits pel Sit.
Batalla de Quart[editar | editar còdic]
En decembre de l'any 1094 és produí un llògic i esperat atac contra Valéncia, participant un gran eixercit almoràvit baix l'autoritat d'un nebot de l'emir Yusuf ibn Tásufin. El Sit es mantingué dèu dies a la defensiva darrere dels murs de la ciutat, al cap dels quals realisà una inesperada eixida i els derrotà per sancer en el Pla de Quart, apresonà a molts i agarrà un fabulós botí. En Quart i a mans del Sit, els almoràvits, fins llavors invencibles, conegueren la seua primera gran derrota.
Governant Valéncia[editar | editar còdic]
El Sit decidix venjar a al-Qádir. Les sospites recaigueren sobre el cadí ibn Yahháf. Un tribunal musulmà condenà a ibn Yahháf a ser lapidat, pero el Sit, aplicant un Dret castellà, feu que fera mort en la foguera (maig 1095). Pronte és produïren escarots, això feu que el Sit canviara l'estatut que havia concedit als musulmans per un atre manco tolerant que seria l'aplicat pels cristians en les seues conquistes durant el sigle XII. La mesquita major, fon convertida en iglésia i més tart en la Catedral de Santa Maria en l'any 1097.
Últimes batalles[editar | editar còdic]
En Bairén, el Sit i Pere I d'Aragó derrotaren per sancer al poderós eixercit almoràvit en giner de 1097. Segona gran victòria sobre els almoràvits. Els últims actes bèlics del Sit foren les conquistes d'Almenara i Murviedro en 1098), en lo que el territori valencià quedà en una seguritat total.
Mort del Sit i eixida castellana de Valéncia[editar | editar còdic]
El dumenge 10 de juliol de 1099, mor el Sit en Valéncia. Tota la cristiandat plorà la seua mort.
El Sit morí en Valéncia el 10 de juliol de 1099, la seua viuda Ximena Diaz vixqué i governà durant tres anys en Valéncia. Sitiada en 1101, Jimena demanà auxili a Anfós VI, que acodí en el seu socors i davant de quina presència els almoràvits es retiraren. Pero el monarca considerà impossible mantindre's en la plaça, molt alluntada de Lleó, i ordenà que fora abandonada i incendiada en maig de 1102.
Els restos mortals del Sit foren conduïts pels seus vassalls al Monasteri de Sant Pere de Cardeña.
Fills[editar | editar còdic]
Tres fills tingué el Sit de la seua dòna: Diego naixqué en l'any 1075 i morí en la batalla de Consuegra front als almoràvits en 1097; Cristina es casà en Ramiro de Navarra i el fill del qual, Garcia Ramírez, seria rei; i Maria es casà en Ramon Berenguer III el Gran, de Barcelona.
Cantar del "Mio Çid"[editar | editar còdic]
La figura del Sit i les seues gestes mereixqueren l'honor de protagonisar el primer cantar de gesta de la lliteratura castellana, el Cantar del Mio Çid. No és poema sino cantar, ya que com a lletra d'una cançó ha de ser presa i no com a text d'un poema. Aixina puix, el Cantar del Mio Çid és una cançó recitada pels joglars d'aquells temps migevals. El text que nos ha arribat, és una transcripció d'un copiste al que li diuen Pere Abbat en un manuscrit del sigle XIV, conservat en la Biblioteca Nacional. Encara que hi ha quin n'opina que poguera ser l'autor i no un mer copiste.
Els últims estudis afirmen que l'autor fon un escrivà de la cort de Valéncia, un musulmà o mossàrap valencià que rebé l'orde d'escriure les gestes del Sit ordenat pel mateix Sit com a tàctica de propaganda.
Es possible que ya existira un primitiu Cantar del Mio Çid en 1120, encara que el de millor contingut és el conservat de 1207.
sesenta pendones le acompañan.
Hombres y mujeres salen a verlo,
los burgaleses y burgalesas se asoman a las ventanas:
todos afligidos y llorosos.
De todas las bocas sale el mismo lamento:
¡Oh Dios, qué buen vasallo si tuviese buen Señor!
Mío Çid Roy Díaz por Burgos entrove,
En sue compaña sessaenta pendones;
exien lo ver mugieres e varones,
burgeses e burgesas por las finiestras sone.
De las sus bocas todos dizían una razóne:
Dios, que buen vassallo, si oviese buen señore!Referències[editar | editar còdic]
- ↑ «[*
«Sit». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). "Sit", sobrenom valencià de Ruyz Díaz de Vivar]». Real Acadèmia de Cultura Valenciana. [Consulta: 12 juny 2018].
- ↑ «[*«Cit». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). "Sit", variant ortogràfica de "sit"]». Real Acadèmia de Cultura Valenciana. [Consulta: 12 juny 2018].
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Coscollá Sanz, Vicente, La Valencia musulmana, Valencia, Carena Editors, 2003. ISBN 84-87398-75-8
- Guichard, Pierre, Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia, siglos XI-XIII, Madrid, Biblioteca Nueva; Universitat de Valéncia (Historia, 16), 2001. ISBN 978-84-7030-852-9
- Menéndez Pidal, Ramón. «Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101», Revista de Filología Española, t. 5 (1918), Madrid, Sucesores de Hernando, 1918. Copia digital Valladolid, Junta de Castilla y León. Consejería de Cultura y Turismo. Dirección General de Promociones e Instituciones Culturales, 2009-2010
- Torres Sevilla-Quiñones de León, Margarita Cecilia, «El linaje del Cid», Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval. n.º 13 (2000-2002), págs. 343-360. ISSN 0212-2480
- y Boix Jovaní, Alfonso , Guerra en Šarq Alʼandalus: Las batallas cidianas de Morella (1084) y Cuarte (1094), Zaragoza, Instituto de Estudios Islámicos y del Oriente Próximo, 2005. ISBN 978-84-95736-04-8
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre El Sit.- «Sit». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).