Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
14 bytes afegits ,  El divendres a les 16:09
sense resum d'edició
Llínea 83: Llínea 83:  
|}
 
|}
   −
===Nassals===
+
=== Nassals ===
    
La consonant [n], quan va davant d'una consonant velar ([g] i [k]) se pronuncia en el sò velar nassal [ŋ], que es fa en la part posterior de la llengua: sa'''n'''c, a'''n'''gul. Les consonants [n] i [m], quan van davant d'una labiodental ([f] i [v]) prenen el sò labiodental nassal [ɱ], que és com una [m], pero feta posant els llavis inferiors en les dents superiors. Açò tots els valenciaparlants ho fan de manera natural, sense pensar i, la major part de vegades, sense donar-se'n conte.
 
La consonant [n], quan va davant d'una consonant velar ([g] i [k]) se pronuncia en el sò velar nassal [ŋ], que es fa en la part posterior de la llengua: sa'''n'''c, a'''n'''gul. Les consonants [n] i [m], quan van davant d'una labiodental ([f] i [v]) prenen el sò labiodental nassal [ɱ], que és com una [m], pero feta posant els llavis inferiors en les dents superiors. Açò tots els valenciaparlants ho fan de manera natural, sense pensar i, la major part de vegades, sense donar-se'n conte.
   −
===Oclusives===
+
=== Oclusives ===
    
En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien oclusives quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], també despuix de [ɫ]): '''b'''aló [ba'lo], am'''b'''ició [am.bi.si'o], con'''d'''ena [kon'de.na], sol'''d'''at [soɫ'dat], an'''g'''ul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): ro'''b'''a ['rɔ.βa], ro'''d'''a ['rɔ.ða], ar'''g'''ument [aɾ.ɣu'ment]...
 
En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien oclusives quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], també despuix de [ɫ]): '''b'''aló [ba'lo], am'''b'''ició [am.bi.si'o], con'''d'''ena [kon'de.na], sol'''d'''at [soɫ'dat], an'''g'''ul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): ro'''b'''a ['rɔ.βa], ro'''d'''a ['rɔ.ða], ar'''g'''ument [aɾ.ɣu'ment]...
Llínea 101: Llínea 101:  
També, en algunes zones, les terminacions -mp, -nt, -nc i -lt i els seus plurals solen emmudir la consonant oclusiva final: cam ['kam] (camp), Vicèn [vi'sɛn] (Vicent), san ['saŋ] (sanc) mol ['moɫ] (molt). Açò és un vulgarisme inadmissible en valencià estàndart.
 
També, en algunes zones, les terminacions -mp, -nt, -nc i -lt i els seus plurals solen emmudir la consonant oclusiva final: cam ['kam] (camp), Vicèn [vi'sɛn] (Vicent), san ['saŋ] (sanc) mol ['moɫ] (molt). Açò és un vulgarisme inadmissible en valencià estàndart.
   −
===Africades i fricatives===
+
=== Africades i fricatives ===
    
En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.sa] (casa), dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.
 
En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.sa] (casa), dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.
Llínea 113: Llínea 113:  
Hui en dia la nostra llengua està tenint una forta tendència, per influència del castellà, a pronunciar el sò [v] com si fora [b]/[β]: bert [bɛɾt] (vert), combers [kom'bɛɾs] (convers), rabe ['ra.βe] (rave)... Esta tendència és un vulgarisme nomenat betacisme, que és inadmissible en el valencià estàndart, que sempre dferencia entre el sò [v] i el sò [b] i la seua variant [β].
 
Hui en dia la nostra llengua està tenint una forta tendència, per influència del castellà, a pronunciar el sò [v] com si fora [b]/[β]: bert [bɛɾt] (vert), combers [kom'bɛɾs] (convers), rabe ['ra.βe] (rave)... Esta tendència és un vulgarisme nomenat betacisme, que és inadmissible en el valencià estàndart, que sempre dferencia entre el sò [v] i el sò [b] i la seua variant [β].
   −
===Aproximants===
+
=== Aproximants ===
    
La nostra llengua sempre ha diferenciat clarament el sò [ʎ] de lloc, del sò [j] de yayo, pero actualment s'està tendint a perdre el primer sò en favor del segon, és un procés que es coneix com a yeisme, que també succeïx en francés i en castellà, pero, a diferència d'estes llengües, el valencià té moltíssimes més voltes el sò [ʎ], per lo que en valencià estàndart és incorrecte perdre este sò. Per a deprendre a pronunciar-lo, soles cal pronunciar una [l], pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.
 
La nostra llengua sempre ha diferenciat clarament el sò [ʎ] de lloc, del sò [j] de yayo, pero actualment s'està tendint a perdre el primer sò en favor del segon, és un procés que es coneix com a yeisme, que també succeïx en francés i en castellà, pero, a diferència d'estes llengües, el valencià té moltíssimes més voltes el sò [ʎ], per lo que en valencià estàndart és incorrecte perdre este sò. Per a deprendre a pronunciar-lo, soles cal pronunciar una [l], pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.
Llínea 119: Llínea 119:  
En valencià, el sò de [l] té una variant nomenada "el fosca", popularment coneguda com a "el catalana" o "el anglesa", el seu símbol fonètic és [ɫ]. Esta variant de la el ocorre sempre que vaja seguida de consonant o estiga a final de paraula: alcohol [aɫ.ko'ɔɫ], mel ['mɛɫ], calvície [kaɫ'vi.si.e]... Este sò és característic del valencià, puix les llengues de l'entorn pronuncien la el diferent: en castellà i el francés sempre pronuncien la el "clara" [l], mentres que els balears i catalans la pronuncien sempre "fosca" [ɫ], la distrbució que té el valencià d'usar generalment la el clara, pero davant de consonant o a final de paraula, usar la fosca és una distribució que nos ve del llatí i que poques llengues romàniques han conservat (a soles el valencià i el portugués). En un valencià estàndart és inadmissible pronunciar totes les els a la castellana o a la catalana, s'ha de seguir la distribució tradicional.
 
En valencià, el sò de [l] té una variant nomenada "el fosca", popularment coneguda com a "el catalana" o "el anglesa", el seu símbol fonètic és [ɫ]. Esta variant de la el ocorre sempre que vaja seguida de consonant o estiga a final de paraula: alcohol [aɫ.ko'ɔɫ], mel ['mɛɫ], calvície [kaɫ'vi.si.e]... Este sò és característic del valencià, puix les llengues de l'entorn pronuncien la el diferent: en castellà i el francés sempre pronuncien la el "clara" [l], mentres que els balears i catalans la pronuncien sempre "fosca" [ɫ], la distrbució que té el valencià d'usar generalment la el clara, pero davant de consonant o a final de paraula, usar la fosca és una distribució que nos ve del llatí i que poques llengues romàniques han conservat (a soles el valencià i el portugués). En un valencià estàndart és inadmissible pronunciar totes les els a la castellana o a la catalana, s'ha de seguir la distribució tradicional.
   −
===Vibrants===
+
=== Vibrants ===
    
En valencià tenim dos classes de vibrants: la simple i la múltiple. La seua distribució és fàcil: a principi de paraula, despuix de les consonants [ɫ] i [n] i quan és doble, el seu sò és múltiple [r], en el restant de casos, és simple [ɾ]. Açò és una cosa que els valenciaparlants fan intuïtivament.
 
En valencià tenim dos classes de vibrants: la simple i la múltiple. La seua distribució és fàcil: a principi de paraula, despuix de les consonants [ɫ] i [n] i quan és doble, el seu sò és múltiple [r], en el restant de casos, és simple [ɾ]. Açò és una cosa que els valenciaparlants fan intuïtivament.
Llínea 181: Llínea 181:  
|}
 
|}
   −
===Pronunciacions coloquials de les vocals===
+
=== Pronunciacions coloquials de les vocals ===
    
En moltes zones, la vocal [e] tendix, en contacte en una consonant palatal, a sonar com si fora una [i]: "menjar" i "senyor", pronunciades [min'd͡ʒaɾ] i [si'ɲoɾ]. També, en el nort valencià hi ha una tendència a pronunciar la vocal [a] com si fora [ɛ] en les paraules que comencen per lla-: "llarc" i "llapis", pronunciades ['ʎɛɾk] i ['ʎɛ.pis].
 
En moltes zones, la vocal [e] tendix, en contacte en una consonant palatal, a sonar com si fora una [i]: "menjar" i "senyor", pronunciades [min'd͡ʒaɾ] i [si'ɲoɾ]. També, en el nort valencià hi ha una tendència a pronunciar la vocal [a] com si fora [ɛ] en les paraules que comencen per lla-: "llarc" i "llapis", pronunciades ['ʎɛɾk] i ['ʎɛ.pis].
Llínea 189: Llínea 189:  
Estos fenómens propis de la llengua coloquial són inacceptables en valencià estàndart, que sempre pronunciarà les vocals com estan escrites.
 
Estos fenómens propis de la llengua coloquial són inacceptables en valencià estàndart, que sempre pronunciarà les vocals com estan escrites.
   −
===Harmonia vocàlica===
+
=== Harmonia vocàlica ===
 
[[Archiu:Harmonització vocàlica al valencià.png|miniaturadeimagen|Mapa que mostra els llocs a on hi ha harmonia vocàlica i de quina classe es dona (en català)]]
 
[[Archiu:Harmonització vocàlica al valencià.png|miniaturadeimagen|Mapa que mostra els llocs a on hi ha harmonia vocàlica i de quina classe es dona (en català)]]
 
L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Poden hi haure cinc classes d'harmonia vocàlica, depenent de la zona:
 
L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Poden hi haure cinc classes d'harmonia vocàlica, depenent de la zona:
113 205

edicions

Menú de navegació