Canvis

La '''llingüística''' és la [[ciència]] que estudia la [[llenguage|llengua natural]]. Estudia totes les manifestacions de la [[parla]] [[home|humana]], és dir, l'estudi de la [[llengua]] en les vertents escrit i oral.  

La '''llingüística''' és la [[ciència]] que estudia la [[llenguage|llengua natural]]. Estudia totes les manifestacions de la [[parla]] [[home|humana]], és dir, l'estudi de la [[llengua]] en les vertents escrit i oral.  

En un sentit ampli la llingüística és l'estudi de les llengües humanes, analisant lo que tenen en comú i lo que les diferencia. Un [[llingüista]] és, per tant, una persona que estudia les llengües.  

En un sentit ampli la llingüística és l'estudi de les llengües humanes, analisant lo que tenen en comú i lo que les diferència. Un [[llingüista]] és, per tant, una persona que estudia les llengües.  

En un sentit més estricte, la llingüística s'opon a la [[gramàtica]] tradicional en qué esta última és normativa (o prescriptiva) mentres que l'atra és descriptiva. Mentres que la gramàtica utilisa els enunciats en térmens de l'adequació a una norma donada, la llingüística a soles descriu.

En un sentit més estricte, la llingüística s'opon a la [[gramàtica]] tradicional en qué esta última és normativa (o prescriptiva) mentres que l'atra és descriptiva. Mentres que la gramàtica utilisa els enunciats en térmens de l'adequació a una norma donada, la llingüística a soles descriu.

== Branques i especialitats de la llingüística ==

== Branques i especialitats de la llingüística ==

La llingüística s'ocupa de descriure i explicar la naturalea del llenguage humà. En relació en això sorgixen qüestions respecte la universalitat del llenguage, la diversitat del llenguage, o el procés d'aprenentage humà dels idiomes, entre molts atres temes. Tots els sers humans, deixant de banda els casos extrems que entren en el camp de la [[patologia]], assolen la competència llingüística de parlar una llengua o signar-la -si es tracta d'una [[llengua signal]]-, que és la que s'usa dins l'entorn on creixen i es desenrollen, i ho fan sense una aparent necessitat d'una instrucció explícita conscient. Mentres que molts animals diferents dels sers humans adquirixen els seus propis sistemes de comunicació, estos animals no poden adquirir el llenguage humà, encara que alguns d'ells poden deprendre a respondre fent algun us de la llengua o, inclús, poden ser entrenats per a usar-la en un determinat nivell bàsic.<ref>[http://www.santafe.edu/~johnson/articles.chimp.html "Animal Language Article" a ''Santafe.edu'']</ref>

La llingüística s'ocupa de descriure i explicar la naturalea del llenguage humà. En relació en això sorgixen qüestions respecte la universalitat del llenguage, la diversitat del llenguage, o el procés d'aprenentage humà dels idiomes, entre molts atres temes. Tots els sers humans, deixant de banda els casos extrems que entren en el camp de la [[patologia]], assolen la competència llingüística de parlar una llengua o signar-la -si es tracta d'una [[llengua signal]]-, que és la que s'usa dins l'entorn a on creixen i es desenrollen, i ho fan sense una aparent necessitat d'una instrucció explícita conscient. Mentres que molts animals diferents dels sers humans adquirixen els seus propis sistemes de comunicació, estos animals no poden adquirir el llenguage humà, encara que alguns d'ells poden deprendre a respondre fent algun us de la llengua o, inclús, poden ser entrenats per a usar-la en un determinat nivell bàsic.<ref>[http://www.santafe.edu/~johnson/articles.chimp.html "Animal Language Article" a ''Santafe.edu'']</ref>

Per tant, els llingüistes assumixen que la capacitat d'adquirir i utilisar el llenguage és innata, fonamentada en el propi potencial biològic dels sers humans, un potencial similar a la capacitat de caminar. No hi ha consens, pero, pel que fa a la magnitut d'este potencial innat o al grau específic de domini del llenguage, el grau en qué estes habilitats innates són específiques del llenguage. Alguns teòrics afirmen que hi ha un una elevada capacitat d'abstracció en el [[cervell]] humà, un conjunt molt gran d'us de [[còdic binari|còdics binaris]], mentres que d'atres afirmen que la capacitat d'deprendre el llenguage és un producte de la [[cognició]] humana en general. Existix, pero, un acort força generalisat en relació a que no hi ha grans diferències [[genètica|genètiques]] subjacents a la diversitat que hi ha entre les llengües: un individu adquirix qualsevol llengua o llengües, independentment de la filiació o de l'orige [[ètnia|ètnic]]. No obstant això, investigacions recents sugerixen que inclús  els dèbils '''biaixos''' genètics en els parlants, despuix de l'acció d'un determinat número de [[generació|generacions]], poden influir en l'evolució de llengües en particular, donant lloc a una distribució no aleatòria de determinats trets llingüístics arreu del món.<ref>[http://www.pnas.org/cgi/content/abstract/0610848104v1 Dediu, D. & Ladd, D.R. (2007). "Linguistic tone is related to the population frequency of the adaptive haplogroups of two brain size genes", ''ASPM and Microcephalin'', PNAS 104:10944-10949]; el sumari es pot consultar [http://www.ling.ed.ac.uk/~s0340638/tonegenes/tonegenessummary.html següent enllaç]. (en anglés)</ref>

Per tant, els llingüistes assumixen que la capacitat d'adquirir i utilisar el llenguage és innata, fonamentada en el propi potencial biològic dels sers humans, un potencial similar a la capacitat de caminar. No hi ha consens, pero, pel que fa a la magnitut d'este potencial innat o al grau específic de domini del llenguage, el grau en qué estes habilitats innates són específiques del llenguage. Alguns teòrics afirmen que hi ha un una elevada capacitat d'abstracció en el [[cervell]] humà, un conjunt molt gran d'us de [[còdic binari|còdics binaris]], mentres que d'atres afirmen que la capacitat d'deprendre el llenguage és un producte de la [[cognició]] humana en general. Existix, pero, un acort força generalisat en relació a que no hi ha grans diferències [[genètica|genètiques]] subjacents a la diversitat que hi ha entre les llengües: un individu adquirix qualsevol llengua o llengües, independentment de la filiació o de l'orige [[ètnia|ètnic]]. No obstant això, investigacions recents sugerixen que inclús  els dèbils '''biaixos''' genètics en els parlants, despuix de l'acció d'un determinat número de [[generació|generacions]], poden influir en l'evolució de llengües en particular, donant lloc a una distribució no aleatòria de determinats trets llingüístics arreu del món.<ref>[http://www.pnas.org/cgi/content/abstract/0610848104v1 Dediu, D. & Ladd, D.R. (2007). "Linguistic tone is related to the population frequency of the adaptive haplogroups of two brain size genes", ''ASPM and Microcephalin'', PNAS 104:10944-10949]; el sumari es pot consultar [http://www.ling.ed.ac.uk/~s0340638/tonegenes/tonegenessummary.html següent enllaç]. (en anglés)</ref>

=== Fonologia ===

=== Fonologia ===

{{Artícul principal|Fonologia}}

{{Artícul principal|Fonologia}}

La Fonologia és una disciplina particular de la llingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües. Establix quins són els [[fonema|fonemes]] d'una determinada [[llengua]], és dir, els sons distintius que servixen com a trets bàsics per diferenciar unes paraules de les atres. També estudia els fenòmens de contacte entre els sons i la seua constitució en [[sílabes]], mots, [[sintagma|sintagmes]] i l'expressió o, en termes fonètics, l'emissió fònica normal llimitada per dos pauses, investigant alhora els trets (nomenats suprasegmentals) susceptibles de comportar una modificació significativa quan es commuten: la durada, la intensitat i el to, dels quals cada llengua fa un us particular.<ref>{{ref-web|url=http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0109698| títul =fonologia |consulta= 15 d'agost de 2010 |autor= |data= |obra= l'Enciclopèdia|editor= Enciclopèdia Catalana, SAU|archiuurl= |archiudata= |llengua=català }}</ref>

La Fonologia és una disciplina particular de la llingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües. Establix quins són els [[fonema|fonemes]] d'una determinada [[llengua]], és dir, els sons distintius que servixen com a trets bàsics per diferenciar unes paraules de les atres. També estudia els fenòmens de contacte entre els sons i la seua constitució en [[sílabes]], mots, [[sintagma|sintagmes]] i l'expressió o, en térmens fonètics, l'emissió fònica normal llimitada per dos pauses, investigant alhora els trets (nomenats suprasegmentals) susceptibles de comportar una modificació significativa quan es commuten: la duració, la intensitat i el to, dels quals cada llengua fa un us particular.<ref>{{ref-web|url=http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0109698| títul =fonologia |consulta= 15 d'agost de 2010 |autor= |data= |obra= l'Enciclopèdia|editor= Enciclopèdia Catalana, SAU|archiuurl= |archiudata= |llengua=català }}</ref>

=== Morfologia ===

=== Morfologia ===

Al darrer terç de sigle apareixen els neogramàtics que aporten una concepció molt més rigorosa, desvinculen la llingüística de les ciències naturals i la situen en la [[sicologia]] i la sociologia. Hi destaquen Hermann Paul, el sicòlec Wundt, Gabelentz, etc.  

Al darrer terç de sigle apareixen els neogramàtics que aporten una concepció molt més rigorosa, desvinculen la llingüística de les ciències naturals i la situen en la [[sicologia]] i la sociologia. Hi destaquen Hermann Paul, el sicòlec Wundt, Gabelentz, etc.  

[[Ferdinand de Saussure]] és el principal fundador de la llingüística estructural moderna, considera la llengua com un sistema de signes, i establix les famoses dicotomies llengua/parla, sincronia/diacronia, relacions paradigmàtiques/sintagmàtiques, crea el concepte de sintagma, etc. A partir d'ell sorgixen les diferents escoles estructurals europees: els diferents funcionalismes: Jakobson i l'escola de Praga, Martinet, Coseriu; i el cas particular de la glossemàtica de Hjelmslev.

[[Ferdinand de Saussure]] és el principal fundador de la llingüística estructural moderna, considera la llengua com un sistema de signes, i establix les famoses dicotomies llengua/parla, sincronia/diacronia, relacions paradigmàtiques/sintagmàtiques, crea el concepte de sintagma, etc. A partir d'ell sorgixen les diferents escoles estructurals europees: els diferents funcionalismes: Jakobson i l'escola de Praga, Martinet, [[Eugeni Coseriu|Coseriu]]; i el cas particular de la glossemàtica de Hjelmslev.

En Amèrica destaquen dos corrents: el culturalista, en [[Edward Sapir]], líder a la llingüística estructural americana, que va ser un dels principals que varen explorar les relacions entre el llenguatge i l'antropologia. La seua metodologia va eixercir una influència cabal sobre els seus successors. I la corrent formalista iniciat per [[Leonard Bloomfield]], fidel al positivisme, continuat pels distribucionalistes, i posteriorment per la gramàtica generativa de [[Noam Chomsky]], desenrollada baix la direcció del seu professor [[Zellig Harris]], inspirada en la informàtica, i que va convertir-se en el model dominant a partir dels anys '60 fins als '80. A partir dels '90 s'impon la llingüista cognitiva, en autors com Lakoff i Langacker.

En Amèrica destaquen dos corrents: el culturalista, en [[Edward Sapir]], líder a la llingüística estructural americana, que va ser un dels principals que varen explorar les relacions entre el llenguatge i l'antropologia. La seua metodologia va eixercir una influència cabal sobre els seus successors. I la corrent formalista iniciat per [[Leonard Bloomfield]], fidel al positivisme, continuat pels distribucionalistes, i posteriorment per la gramàtica generativa de [[Noam Chomsky]], desenrollada baix la direcció del seu professor [[Zellig Harris]], inspirada en la informàtica, i que va convertir-se en el model dominant a partir dels anys '60 fins als '80. A partir dels '90 s'impon la llingüista cognitiva, en autors com Lakoff i Langacker.