Diferència entre les revisions de "Serapis"
(Pàgina nova, en el contingut: «thumb|250px|Estàtua de Serapis '''Serapis''' (també '''Sérapis''', '''Sarapis''' i '''Sárapis'''; en grec…») |
(Sense diferències)
|
Revisió de 18:06 22 maig 2023
Serapis (també Sérapis, Sarapis i Sárapis; en grec Σέραπις; nom egipcíac User-Hep) era una deitat sincrètica greco-egipcíaca a la que Ptolomeo I va declarar patró d'Aleixandria i deu oficial d'Egipte i Grècia en el propòsit de vincular culturalment als dos pobles.
Segons un text de Tácito, Sarapis va ser el deu de la propenca població de Racotis ans que formara part de la gran capital d'Aleixandria; pero és improvable que es construïren temples dedicats als Apis morts, llevat en la seua tomba menfita, el Serapeum de Saqqara.
La més antiga menció de Sarapis es troba en la narració de la mort d'Alejandro, presa dels diaris reals (Arriano, Anábasis, VII. 26). Segons ella, Sarapis té un temple en Babilonia i és de tal importància que només ho nomena a ell en ser consultat el rei agonisant.
Cult
El deu patró d'Aleixandria va obtindre ràpidament un lloc destacat en el món grec. Les representacions humanes d'Isis i Horus varen ser fàcilment adaptades a l'imagineria grega, mentres que Anubis va ser acceptat gràcies a l'image clàssica grega del Porter. El cult de Serapis —junt en Isis, Horus i Anubis— es va propagar a lo llarc del món helenístic, alcançant també a Roma. A la seua volta, l'eixèrcit romà d'Alejandro Severo (qui apareix en algunes monedes front a una image de Serapis) va dur el cult d'esta deitat fins als últims confines de l'Imperi. El cult de Serapis es va convertir aixina en un dels principals d'Occident, conservant popularitat fins als temps de Juliano l'apóstata. La destrucció del Serapeo d'Aleixandria i de la seua famosa image en l'any 391 d. C. o 392 d. C., despuix del decret de Teodosio, va marcar el decliu final del paganisme en tot l'Imperi.
Serapis va ser adorat, principalment, com a deu de la curació. Els seus temples estaven vinculats a concorreguts oràculs que interpretaven els somis.
Referències
- Assmann, Jan (2005) [2001], Death and Salvation in Ancient Egypt, Lorton, David (traductor), Cornell University Press, ISBN 0-8014-4241-9
- Isis i Serapis. UCM
- «The Gods of Ancient Egypt». touregypt.net
- Traunecker, Claude (2001) [1992], The Gods of Egypt, Lorton, David (traductor), Cornell University Press, ISBN 0-8014-3834-9
- Thode, Rosa. El panteón egipcio, en egiptologia.org
- Wilkinson, Richard H. (2003). The Complete Gods and Goddesses of Ancient Egypt. Thames & Hudson. pp. 145–146
Bibliografia
- Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3
- Budhe W.(2003). Libro de los muertos. Primera versión poética. Según el texto jeroglífico publicado por Wallis Budge. Traducción, prólogo y notas A. Laurent. editorial Astri. S.A.
- Castel, Elisa: Gran Diccionario de Mitología Egipcia, en egiptologia.com
- Grimal, Nicolas. Historia del Antiguo Egipto. Akal. ISBN 84-460-0621-9
- Lara Peinado, Federico (2009). Libro de los Muertos (Julia García Lenberg, trad.) (5 edición). Madrid: Tecnos. ISBN 9788481642421
- Melton, J. Gordon (2009), Encyclopedia of American Religions (8.ª edición), Gale Cengage Learning, ISBN 0-7876-9696-X