Interlingue

Interlingue '
Pronunciació:	AFI:
Atres denominacions:	Occidental
Parlat en:
Regió:
Parlants:
Rànquing:	No està entre els 100 primers
Família:	Llengües artificials
estatus oficial
Llengua oficial de:
Regulat per:	Interlingue-Union (IU)
còdics de la llengua
ISO 639-1	ie
ISO 639-2	ie
ISO/FDIS 639-3	[1]
SIL
vore també: llengua

Interlingue o occidental (nomenat aixina entre 1922-1947) és una llengua artificial creada per Edgar von Wahl, un dels primers esperantistes.

Von Wahl va nàixer en Olviopol, hui Estònia i llavors província de l'Imperi rus, en el sí d'una família de llengua alemana. Els seus consells varen ser seguits per Zamenhof. Oficial de la marina de guerra, va optar pel bando sariste en la Revolució de 1917. Despuix del triumfo dels soviètics, es va exiliar en França, canviant el seu llinage per De Wahl. Descontent en l'esperanto, va decidir crear el seu propi proyecte, al que cridaria occidental. Publica en l'any 1922 el seu proyecte de llengua. Formula la regla de Wahl. Va conseguir reunir un chicotet grup de seguidors, que seguiria editant la revista Cosmoglotta fins als anys 1950.

En l'any 1947 varen decidir canviar el nom pel d'interlingue (No interlingua, nom usat per Peano per al seu "Latino sine flexione", i també per l'Alexander Gode en proyecte d'IALA de 1953). No obstant, l'associació no va tornar a donar senyals de vida fins a la década dels anys 1990, a través d'Internet.

Història i activitat

Començos

Les activitats de l'idioma i els seus usuaris poden vore's a través de la revista Cosmoglotta, la qual es va escomençar a publicar en l'any 1922 en Tallin, Estònia, baix el nom de Kosmoglott. La llengua que de Wahl va anunciar aquell any era el producte d'anys d'experiments personals baixe el nom d'auli (de llengua auxiliar en anglés, auxiliary language), la qual va usar entre els anys 1906 i 1921 i es va guanyar el sobrenom de proto-occidental. Durant el desenroll de l'idioma de Wahl va explicar el seu enfocament en una carta a un conegut, el Baron d'Orczy, escrita en auli:

Mon direcció en la creació de la llengua universal et sembla prou regressiva... Ho entenc prou be, perque l'estic escomençant des de l'atre extrem. No escomence en l'alfabet i la gramàtica i en acabant adapte el vocabulari, sino tot lo contrari: tom tot el material internacional de paraules, sufixos, finals, formes gramaticals, etc., i en acabant treball per a organisar el material, ho ordene, compile, interpole, extrapole i erege.

De Wahl també es va escriure a sovint en el matemàtic italià i creador del latino sine flexione, Guiseppe Peano, i va ser apreciat per la seua selecció de vocabulari internacional, escrivint que:

Crec que el "vocabulario commune" del Professor Peano és ya una obra científica més valiosa que tota la lliteratura escolàstica de l'ido sobre coses imaginàries evocades pel "fonament" de Zamenhof".

Despuix del seu anunci en l'any 1922, Occidental estava casi complet.​ De Wahl no va tindre l'intenció d'anunciar l'idioma durant alguns anys pero despuix d'escoltar que la Societat de Nacions (SDN) havia començat una investigació sobre la qüestió d'un idioma internacional, va decidir accelerar la seua publicació i despuix de rebre una resposta favorable l'any anterior del Subsecretari General Nitobe Inazō de la SDN, que havia adoptat una resolució sobre el tema en 1921. La primera publicació coneguda en Occidental, un fullet titulat Transcendent Algebra de Jacob Linzbach, va aparéixer poc abans del debut de Kosmoglott.

L'occidental va començar a reunir seguidors per la seua legibilitat, a pesar d'una completa falta de gramàtiques i diccionaris. Dos anys més tart, en 1924, de Wahl va escriure que s'estava comunicant en unes 30 persones "en bon occidental" a pesar de la falta de material d'aprenentage.​ Dos societats idistes es varen adherir a l'occidental en el mateix any, una en Viena (Àustria) cridada IdoSocieto Progreso (rebatejada com Societé Cosmoglott Progress) i Societo Progreso en Brno (Checoslovàquia), que va canviar el seu nom a Federali (Federation del amicos del lingue international).​ El primer diccionari, Radicarium Directiv, una colecció de raïls occidentals i els seus equivalents en huit idiomes, es va publicar a l'any següent.

Kosmoglott també va ser un fòrum per a atres idiomes planejats, encara que encara estava escrit principalment en occidental. Fins a l'any 1924, la revista també va estar afiliada a l'Acadèmia pro Interlingua, que promovia el Latino sine flexione de Peano. El nom es va canviar a Cosmoglotta en 1927 quan va començar a promoure oficialment l'occidental en lloc d'atres idiomes, i en giner l'oficina editorial i administrativa de la revista es va traslladar al barri de Mauer en Viena, ara partix de Liesing.​ Gran part de l'èxit inicial de l'occidental en este periodo va provindre de la nova ubicació central de l'oficina, junt en els esforços d'Engelbert Pigal, també d'Àustria, l'artícul dels quals Li Ovre d'Edgar de Wahl ("L'obra d'Edgar de Wahl") va generar interés en l'occidental per part d'usuaris de l'ido.​ L'us en França va començar en l'any 1928 i, a principis de la década següent, la comunitat occidental es va establir en Alemanya, Àustria, Suècia, Checoslovàquia i Suïssa.

Periodo de Viena i Segona Guerra Mundial

El periodo de Viena va estar també marcat per l'estabilitat financera. En l'ajuda de dos respals principals, Hans Hörbiger, de Viena, i G.A. Moore, de Londres, la revista Cosmoglotta va prosperar a pesar de la crisis econòmica. Despuix de la mort d'abdós en 1931, la revista es va vore forçada a dependre de nou dels guanys generats per les subscripcions i les republicacions.

El creixent moviment va començar a fer campanya de manera més assertiva a favor de l'occidental a principis de la década de 1930.​ aprofitant la seua llegibilitat a primera vista en posar-se en contacte en organisacions com a empreses, embaixades, imprentes i la Lliga de Nacions en cartes sancerament en Occidental que a sovint s'entenien i contestaven.​ Eixes cartes a sovint incloïen el peu de pàgina Scrit in lingue international "Occidental" ("Escrit en l'idioma internacional Occidental"). També es va produir un gran número de "documents" numerats en este moment per a introduir el concepte d'un idioma internacional i defendre l'occidental com la resposta a la "torre de Babel" d'Europa.​ En este periodo es varen realisar per primera volta gravacions d'occidental parlat en discs de gramòfon per a la seua distribució.

Els anys de 1935 a 1939 varen ser particularment actius per a Cosmoglotta i es va publicar una segona edició de la revista. Originalment titulada Cosmoglotta-Informationes, pronte va ser rebatejat com Cosmoglotta B, centrant-se en elements d'interés més intern com a qüestions llingüístiques, informes de l'occidental en les notícies i actualisacions financeres. A principis de l'any 1936, sense contar els 110 números de Cosmoglotta i atres revistes i bolletins, existien un total de 80 publicacions en i sobre l'occidental.​

Pero els anys previs a la Segona Guerra Mundial varen plantejar dificultats per a l'occidental i atres idiomes artificials. Es varen prohibir en Alemanya,​ Àustria i Checoslovàquia, es varen vore obligats a dissoldre's, i es varen mantindre baix vigilància per la Gestapo, que també va destruir materials d'ensenyança. La prohibició de les llengües auxiliars en Alemanya va ser particularment amoladora ya que era allí a on vivien la majoria dels occidentalistes en eixe moment. L'impossibilitat d'acceptar el pagament de les subscripcions va ser un colp financer que va continuar despuix de la guerra​ junt en la divisió d'Alemanya en zones d'influència, no totes les quals varen permetre pagaments.

de Wahl, en Tallin, no va poder comunicar-se en l'Unió Occidental en Suïssa des de 1939 fins a octubre de 1947, primer per la guerra i en acabant a l'interceptació del correu entre Suïssa i l'Unió Soviètica. Sense donar-se conte d'açò, de Wahl estava desconcertat per la falta de resposta a les seues contínues cartes; inclús una gran colecció de poesia traduïda a l'occidental mai va ser entregada. L'única carta que va rebre en Suïssa va ser en 1947, preguntant a l'Occidental Union per qué no havia respost a cap de les seues. Mentrestant, la casa de de Wahl i tota la seua biblioteca havien segut destruïdes durant el bombardeig de Tallin. El propi de Wahl va ser encarcerat durant un temps despuix de negar-se a eixir d'Estònia per a anar a Alemanya, i en acabant es va refugiar en un hospital siquiàtric a on va viure la seua vida.

L'esclat de la guerra en 1939 va detindre les publicacions d'abdós Cosmoglottas fins a 1940, pero en 1941 Cosmoglotta B va començar a publicar-se una volta més i va continuar fins a 1950. Es va publicar una edició de Cosmoglotta A o B tots els mesos entre giner de 1937 i setembre de 1939, i en acabant (despuix de l'impacte inicial de la guerra) tots els mesos des de setembre de 1941 fins a juny de 1951. Durant la guerra, solament aquells en Suïssa i Suècia varen poder dedicar-se per complet a l'idioma, portant a terme activitats de forma semioficial.​

Durant la guerra, els occidentalistes varen notar que a sovint es permetia que l'idioma s'enviara per telegrama dins i fòra de Suïssa (especialment des d'i cap a Suècia) inclús sense reconeiximent oficial, suponent que els censors podien entendre-ho​ i podrien pensar que estaven escrits en espanyol o romanche,​ un idioma menor pero oficial en Suïssa que en eixe moment caria d'una ortografia estandardisada. Açò va permetre que tinguera lloc alguna comunicació entre els occidentalistes en Suïssa i Suècia. Als atres centres d'activitat occidental en Europa no els va ser tan be, ya que les existències de materials d'estudi en Viena i Tallin varen ser destruïdes en bombardejos​ i numerosos occidentalistes varen ser enviats a camps de concentració en Alemanya i Checoslovàquia.

Els contactes es varen restablir poc despuix de la guerra pels que es varen quedar, en cartes de països com França, Checoslovàquia, Finlàndia i Gran Bretanya que varen aplegar a Cosmoglotta. Els escritors varen dir que estaven llests per a començar de nou les activitats per a l'idioma.​ Cosmoglotta tenia subscriptors en 58 ciutats de Suïssa​ uns mesos abans del final de la Segona Guerra Mundial en Europa, i Cosmoglotta A va començar a publicar-se novament en 1946.

Estandardisació de l'idioma

Durant la guerra molts occidentalistes es varen dedicar a estandardisar l'idioma.​ De Wahl havia creat Occidental en una série de característiques immutables, pero creïa que seguir les «lleis de la vida» li donava una base lo suficientment ferma com per a seguir una «evolució natural».​ La seua flexibilitat «permetria que el temps i la pràctica s'ocuparen de les modificacions que resultaren necessàries».​ Com a resultat, algunes paraules tenien més d'una forma permesa, lo que no podia resoldre's per decret, deixant aixina la decisió final a la comunitat en incloure abdós formes possibles en els primers diccionaris de l'idioma.​ Un eixemple és el verp scrir (escriure) i una possible una atra forma scripter, ya que abdós creaven #derivació reconeixibles internacionalment: scritura i scritor de scrir, o scriptura i scriptor de scripter.56​ De Wahl va expressar la seua preferència per scrir, trobant scripter alguna cosa pesat, pero va comentar que este últim certament estava permés i que l'occidental podria prendre una evolució similar a les llengües naturals en els que abdós formes es tornen d'us comú, en la forma més llarga tenint un caràcter més pesat i formal i la forma més breu un to més llauger i quotidià (com el story i history en anglés).

L'ortografia era una atra àrea en la que existien vàries possibilitats, a saber, l'ortografia etimològica (adtractiv, opression), l'ortografia històrica (attractiv, oppression) o l'ortografia simplificada (attractiv, opression).​ La primera opció casi mai es va usar, i l'ortografia simplificada finalment es va convertir en l'estàndart en 1939.​ Gran part de l'estandardisació de l'idioma es va portar a terme d'esta manera a través de la preferència de la comunitat (per eixemple, es varen propondre tant ac​ com anc per a la paraula «també», pero la comunitat es va decidir ràpidament per anc), pero no tot va ser aixina. En els dubtes pendents sobre la forma oficial d'algunes paraules i la falta de material general destinat al públic en general,​ es va dedicar molt temps durant la Segona Guerra Mundial a l'estandardisació de l'idioma i la creació de cursos, i per la continuació de la guerra, en agost de 1943 es va prendre la decisió de crear una acadèmia interina per a oficialisar este procés.

Este procés havia començat poc abans de la guerra, i els occidentalistes suïssos, trobant-se aïllats del restant del continent, varen optar per concentrar-se en els materials d'instrucció per a tindre'ls llests al final de la guerra. En fer-ho, en freqüència es varen trobar confrontats en la decisió entre dos formes "teòricament igualment bones" que havien permaneixcut en l'us popular, pero la presència del qual podria ser confusa per a un nou aprenent de l'idioma. L'acadèmia va sostindre que els esforços d'estandardisació es basarien en l'us real, afirmant que:

...l'estandardisació de la llengua té llímits naturals. 'Estandardisar' l'idioma no significa oficialisar arbitràriament una de les possibles solucions i rebujar les atres com a indesijables i irritants. Solament s'estandardisen solucions que ya han segut recolzades per la pràctica.”​

IALA, interlingua i canvi de nom a interlingue

L'Associació Internacional d'Idiomes Auxiliars (IALA), fundada en 1924 per a estudiar i determinar el millor idioma planificat per a la comunicació internacional, fon vista al principi en recel per la comunitat occidental. El seu cofundadora, Alice Vanderbilt Morris, era esperantista, de la mateixa manera que molts dels seus empleats. Molts occidentalistes, inclós el propi de Wahl, creïen que el fet de que el també esperantista William Edward Collinson (conegut entre els llectors de Cosmoglotta per un artícul del seu títul "Alguns punts dèbils de l'occidental") liderara el proyecte significava que l'interlingua havia segut creat en un equip de llingüistes professionals baixe un pretext neutral i científic per a reforçar una recomanació final per a l'esperanto. No obstant, les relacions varen millorar pronte, ya que va quedar clar que la IALA pretenia ser lo més imparcial possible al familiarisar-se en tots els idiomes planificats existents. Ric Berger, un prominent occidentalista que després es va unir a Interlingua en la década de 1950, va detallar una d'eixes visites que va fer en 1935 a Morris la qual va millorar enormement la seua opinió sobre l'organisació:

La meua opinió personal no era tan pessimista, ya que, en trobar-me en Brusseles en 1935, vaig buscar a la Sra. Morris i pronte vaig obtindre una audiència en ella a on la meua encantadora amfitriona em va invitar a parlar en occidental. Li va demanar al seu espós, l'embaixador nortamericà, que vinguera a escoltar-me per a confirmar lo que semblava interessar-los molt: ¡un idioma en el que es poden entendre totes les paraules sense haver-ho deprés! [...] La Sra. Morris podria haver usat la seua fortuna simplement per a recolzar l'esperanto, que era el seu dret com a esperantista convicta. Pero en lloc d'això [...] va decidir donar els seus diners a un tribunal llingüístic neutral per a resoldre científicament el problema, encara que la sentència fòra en contra de les seues conviccions.

En 1945, la IALA va anunciar que planejava crear el seu propi llenguage i va mostrar quatre possibles versions baixe consideració, totes les quals eren naturalistes en lloc d'esquemàtiques. Els occidentalistes estaven en general complaguts de que la IALA haguera decidit crear un llenguage de naturalea tan similar a l'occidental, veent-lo com una associació creible que donava pes al seu argument de que un idioma auxiliar deuria procedir de l'estudi dels idiomes naturals en lloc d'intentar encaixar en un sistema artificial. Ric Berger fon particularment positiu en descriure l'idioma que la IALA estava creant com una victòria per a la "escola natural"; ("¡Li naturalitá esset victoriosi!") i "casi el mateix idioma"; en 1948. No obstant, encara tenia reserves, dubtant de que un proyecte en un aspecte i una estructura tan similars seria capaç de "provocar sobtadament la caiguda dels prejuïns [contra les llengües planificades] i crear l'unitat entre els partidaris de les llengües internacionals". També temia que simplement podria "dispersar als partidaris de l'idioma natural sense res que mostrar" en acabant de que l'occidental haguera creat "unitat en l'escola naturalista" durant tant temps.

Si ben els dos idiomes tenien un vocabulari idèntic en un 90 per cent sense tindre en conte les diferències ortogràfiques (per eixemple, en filosofie i philosophia considerades la mateixa paraula), estructural i derivacionalment eren molt diferents. La Regla de De Wahl en l'occidental havia eliminat en la seua majoria els verps llatins de doble raïl (verps com actuar: ager, act- o enviar: mitter, miss-), mentres que l'interlingua simplement els acceptava com partix integrant d'un sistema naturaliste. Els idiomes de control (italià, espanyol i/o portugués, francés, anglés) utilisats per l'interlingua per a formar el seu vocabulari en la seua majoria requerixen que una paraula elegible es trobe en tres idiomes d'orige (la "regla de tres"), lo que entraria en conflicte en el substrat germànic de l'occidental i vàries atres paraules que serien, per definició, inelegibles en un idioma unificat que retinguera la metodologia de l'interlingua. L'acceptació de paraules occidentals com mann, strax, old i sestra (Interlingua: viro, immediatament, vetere, soror) en l'interlingua solament podria fer-se eliminant els idiomes de control, el núcleu mateix de la metodologia de l'interlingua per a determinar el seu vocabulari. L'interlingua també permetia conjugacions verbals irregulars opcionals com so, són i sia com a primera persona del singular, tercera persona del plural i subjuntiu de esser, el verp 'ser'.

L'occidental també s'estava recuperant de la guerra. Cosmoglotta va continuar informant fins a 1946 sobre quí havien sobrevixcut a la guerra, quí d'ells estaven llests per a participar novament i quí encara estaven fora de contacte. La revista es va vore afectada financerament pels costs d'impressió unflats de la posguerra i la seua incapacitat per a cobrar pagaments de certs països, en marcat contrast en la ben finançada IALA en sèu en Nova York.

La política internacional fon una atra dificultat per als occidentalistes despuix de la guerra. El començ de la Guerra Freda va crear una situació particularment incómoda per a l'Occidental-Union, el nom de la qual llamentablement coincidia en el d'una lliga política antirrusa; els occidentaliste suïssos creïen que eixa era la raó per la que es varen interceptar totes les cartes de De Wahl des de Tallin. De Wahl va permanéixer inconscient dels desenrolls en l'idioma i la proposta pel restant de la seua vida. A principis de 1948 els occidentalistes checoslovacs havien començat a solicitar un nou nom que els permetera continuar en les seues activitats llingüístiques sense sospites, proponent el nom de Interal (International auxiliari lingue), a lo que el sindicat va respondre que el terme Interlingue seria més apropiat i que eren lliures d'introduir l'idioma com "Interlingue (Occidental)", o inclús eliminar la menció d'Occidental entre paréntesis si aixina ho desijaven. Ric Berger va començar a advocar per un canvi de nom d'Occidental a Interlingue en 1948 que també esperava que ajudaria en una fusió entre els dos idiomes. La votació oficial sobre el canvi de nom a Interlingue va tindre lloc en el ple d'Occidental Union en 1949 i va ser aprovada en un respal del 91 per cent, lo que va fer que el nom oficial Interlingue, en Interlingue (Occidental) també permés, a partir de setembre de 1949.

El debut de l'interlingua en 1951 va debilitar al interlingue-occidental, que fins a llavors no havia segut qüestionat en el camp dels idiomes auxiliars planificats naturalistes. La percepció de Vĕra Barandovská-Frank de la situació en eixe moment fon la següent (traduït de l'esperanto):

En el camp dels llenguages planificats naturalistes, l'occidental-interlingue no havia segut qüestionat fins a eixe moment (especialment despuix de la mort d'Otto Jespersen, autor de Novial), ya que tots els nous proyectes eren casi imitacions d'ell. Açò també s'aplicava a l'interlingua, pero duya en si un diccionari de 27 000 paraules elaborat per llingüistes professionals que generava un gran respecte, a pesar de que en principi solament confirmava el camí que havia iniciat De Wahl. El Senat de la Interlingue-Union i la Interlingue-Academie varen acceptar les propostes de que (1) la Interlingue-Union es convertixca en un membre colectiu de la IALA i (2) la Interlingue-Union seguira sent favorable a l'activitat futura de la IALA i moralment recolzar-la. La primera proposta no va ser acceptada, pero la segona sí, donant una colaboració pràctica i respal a l'interlingua.

André Martinet, el penúltim director de la IALA, va fer observacions similars a les de Matejka. Va confessar que la seua variant preferida de la interlingua era la més propenca al interlingue que l'oficialisada per Gode. En estes circumstàncies, els esforços de Ric Berger per a traslladar a tots els usuaris del interlingue en massa a l'interlingua de IALA va causar commoció en el moviment a favor del interlingue posat que, fins a llavors, havia segut el seu més férreu defensor. El seu "heregia" va causar dubtes i interrupcions en els círculs del interlingue, especialment en acabant de que es va involucrar en la publicació de "Revista d'Interlingua". Es va demostrar que l'idea anterior d'una fusió natural d'abdós idiomes no era realiste, i el nou idioma es va convertir en un rival.

Don Harlow resumix de manera similar l'any 1951 per a l'occidental:

L'interlingua tenia un electorat llest per a usar. Havien passat casi trenta anys des de la creació de l'occidental, la força del qual en el món "naturaliste" havia impedit que atres proyectes "naturalistes" desenrollaren els seus propis moviments. Pero l'estrela de l'occidental s'havia desvanit des de la guerra. Ara, com un raig caigut del cel, va aplegar este regal enviat pel cel: un nou idioma construït encara més "naturaliste" que l'occidental. A pesar dels intents dels partidaris acèrrims de l'occidental d'evitar lo inevitable, per eixemple, per mig de tàctiques com canviar el nom del seu idioma al de interlingue, la majoria dels occidentalistes restants varen fer el breu pelegrinage al santuari de l'interlingua.

Lliteratura

Atres texts no lliteraris

Si be les principals obres escrites en occidental han segut obres lliteràries, existixen atres publicacions en este idioma que no es podrien calificar com a tals. És el cas d'obres com:

1. Le Axiome de Paralleles de Euclides a Hilbert, de Carl-Erik Sjöstedt. Publicat en l'any 1986, es tracta d'una enciclopèdia de matemàtiques.
2. Alguns llibres de text publicats en internet per Vicente Costalago en l'any 2020.

Enllaç extern

• Diccionari valencià-occidental