Canvis

Procedent del proto-indoeuropeu, el grup de llengües cèltiques ocupa una posició intermija, conrològicament parlant, dins de la família indoeuropea, fent la seua aparició despuix de les llengües anatòlies (2000 a. C.), el grec (1400 a. C.), les llengües índiques (1000 a. C.), les llengües iranies (700 a. C.) i les llengües itàliques (600 a. C.), pero ans de les llengües germanes ([[sigle I]] d. C.), el armeni ([[sigle V]]), el tocari ([[sigle VII]]), les llengües eslaves ([[sigle IV]]), les llengües bàltiques ([[sigle XV]]) i el idioma albanés ([[sigle XVI]]).

Procedent del proto-indoeuropeu, el grup de llengües cèltiques ocupa una posició intermija, conrològicament parlant, dins de la família indoeuropea, fent la seua aparició despuix de les llengües anatòlies (2000 a. C.), el grec (1400 a. C.), les llengües índiques (1000 a. C.), les llengües iranies (700 a. C.) i les llengües itàliques (600 a. C.), pero ans de les llengües germanes ([[sigle I]] d. C.), el armeni ([[sigle V]]), el tocari ([[sigle VII]]), les llengües eslaves ([[sigle IV]]), les llengües bàltiques ([[sigle XV]]) i el idioma albanés ([[sigle XVI]]).

Estes foren parlades pels pobles celtes, una série de pobles i tribus de la [[Europa]] Central i Occidental que compartien unes característiques culturals similars: creències religioses, estructura social, estils artístics, sistemes de producció, etc, pero sobre tot, estos pobles parlaven una llengua comú, o més ben dit una série de dialectes inteligibles entre si. En nom per a designar-se a si mateixos utilisaven *gal- o *kel- com mostra el nom de ses llengües i els noms d epobles celtes: Galli, Gàlatae, Galaici, Gaelige, Kel (toi), Gàlatai. D'ahi que els grecs els dien keltoi i els romans galli (pronunciat gal·li(. El nom celta procceix del grec keltoi, nom que gastaven els geògrafs grecs en la primera mitat del I milenari a. C. per a designar als pobles que habitaven Europa central. La primera referència ad est poble la trobem en la Ora Marítima de Avieno, procònsul en [[Àfrica]] en el 336 d. C., basant-se en un original grec del sigle VI a. C., encara que s'encontren escampades diverses alusions als celtes en Hecateu de Milet, Heròdot i Aristòtels.

Estes foren parlades pels pobles celtes, una série de pobles i tribus de la [[Europa]] Central i Occidental que compartien unes característiques culturals similars: creències religioses, estructura social, estils artístics, sistemes de producció, etc, pero sobre tot, estos pobles parlaven una llengua comú, o més ben dit una série de dialectes inteligibles entre si. En nom per a designar-se a si mateixos utilisaven gal- o kel- com mostra el nom de ses llengües i els noms d epobles celtes: Galli, Gàlatae, Galaici, Gaelige, Kel (toi), Gàlatai. D'ahi que els grecs els dien keltoi i els romans galli (pronunciat gal·li(. El nom celta procceix del grec keltoi, nom que gastaven els geògrafs grecs en la primera mitat del I milenari a. C. per a designar als pobles que habitaven Europa central. La primera referència ad est poble la trobem en la Ora Marítima de Avieno, procònsul en [[Àfrica]] en el 336 d. C., basant-se en un original grec del sigle VI a. C., encara que s'encontren escampades diverses alusions als celtes en Hecateu de Milet, Heròdot i Aristòtels.

L'aparició de les llengües celtes està marcada pel debat sobre les teories al respecte, que tendixen a ser contradictòries entre si. Una d'elles afirma que les llengües cèltiques insulars són una unitat front a les llengües cèltiques continentals. Atra de les teories propugna la existència d'una relació galo-britònica d'un orige més arcaic, front al goidèlic, el idioma celtíber i el idioma lepòntic.

L'aparició de les llengües celtes està marcada pel debat sobre les teories al respecte, que tendixen a ser contradictòries entre si. Una d'elles afirma que les llengües cèltiques insulars són una unitat front a les llengües cèltiques continentals. Atra de les teories propugna la existència d'una relació galo-britònica d'un orige més arcaic, front al goidèlic, el idioma celtíber i el idioma lepòntic.