Llínea 14: |
Llínea 14: |
| == Biografia == | | == Biografia == |
| | | |
− | Va nàixer en una família de llauradors de Cullera, junt a la desembocadura del riu [[Xúquer]] en la [[mar Mediterràneu]] (a 38 km. de la capital [[Valéncia]]). Durant el servici militar ([[1886]]-[[1888]]) va estudiar tres anys de Filosofia i Lletres en l'Universitat de Barcelona, a on en posterioritat va realisar varis cursos de doctorat. El [[12 de març]] de l'any [[1890]] va obtindre la revàlida d'eixe títul de grau en [[Madrit]], en una tesis titulada ''Les idees religioses, polítiques i morals de Jenofonte''. El [[23 de març]] de 1890 es va casar en Dolores Selfa Adán, en qui va tindre catorze fills, entre ells Bernardo, Miguel, Antonio i José. | + | Va nàixer en una família de llauradors de Cullera, junt a la desembocadura del riu [[Xúquer]] en la [[mar Mediterràneu]] (a 38 km. de la capital [[Valéncia]]). Durant el servici militar ([[1886]]-[[1888]]) va estudiar tres anys de Filosofia i Lletres en l'Universitat de Barcelona, on en posterioritat va realisar varis cursos de doctorat. El [[12 de març]] de l'any [[1890]] va obtindre la revàlida d'eixe títul de grau en [[Madrit]], en una tesis titulada ''Les idees religioses, polítiques i morals de Jenofonte''. El [[23 de març]] de 1890 es va casar en Dolores Selfa Adán, en qui va tindre catorze fills, entre ells Bernardo, Miguel, Antonio i José. |
| | | |
| En l'any [[1891]] es va presentar a un concurs per a obtindre la càtedra d'idioma grec en l'Universitat de Granada. Va tindre com a opositors a Ángel Ganivet ([[1865]]-[[1898]]) i [[Miguel de Unamuno]] ([[1864]]-[[1936]]); abdós jóvens s'havien fet amics mentres varen passar tot l'hivern estudiant grec per a accedir a eixa càtedra. Unamuno conseguiria el mateix lloc en l'Universitat de Salamanca. I com Ganivet ya tenia una mereixcuda fama pels seus escrits polítics, i ademés era de la pròpia ciutat de [[Granada]], el tribunal li va concedir la càtedra ad ell, aduint que si be no sabia molt [[grec]], seria capaç de deprendre-ho. Alemany va declarar incompetent al tribunal i ho va recusar. El nou tribunal va estar presidit per Juan Valera ([[1824]]-[[1905]]), [[Marcelino Menéndez Pelayo]] ([[1856]]-[[1912]]), la reina María Cristina ([[1858]]-[[1929]]) i [[Ramón Menéndez Pidal]] ([[1869]]-[[1968]]). | | En l'any [[1891]] es va presentar a un concurs per a obtindre la càtedra d'idioma grec en l'Universitat de Granada. Va tindre com a opositors a Ángel Ganivet ([[1865]]-[[1898]]) i [[Miguel de Unamuno]] ([[1864]]-[[1936]]); abdós jóvens s'havien fet amics mentres varen passar tot l'hivern estudiant grec per a accedir a eixa càtedra. Unamuno conseguiria el mateix lloc en l'Universitat de Salamanca. I com Ganivet ya tenia una mereixcuda fama pels seus escrits polítics, i ademés era de la pròpia ciutat de [[Granada]], el tribunal li va concedir la càtedra ad ell, aduint que si be no sabia molt [[grec]], seria capaç de deprendre-ho. Alemany va declarar incompetent al tribunal i ho va recusar. El nou tribunal va estar presidit per Juan Valera ([[1824]]-[[1905]]), [[Marcelino Menéndez Pelayo]] ([[1856]]-[[1912]]), la reina María Cristina ([[1858]]-[[1929]]) i [[Ramón Menéndez Pidal]] ([[1869]]-[[1968]]). |
Llínea 52: |
Llínea 52: |
| {{Cita| Encara que açò és aixina i estiga hui reconegut per tots els que es dediquen a estos estudis, hi ha certa tendència patrocinada... per alguns que no volen reconéixer l'independència del valencià i ho inclouen en la mateixa denominació de la llengua pròpia d'ells}} | | {{Cita| Encara que açò és aixina i estiga hui reconegut per tots els que es dediquen a estos estudis, hi ha certa tendència patrocinada... per alguns que no volen reconéixer l'independència del valencià i ho inclouen en la mateixa denominació de la llengua pròpia d'ells}} |
| | | |
− | - †
| + | {{Cita|El valencià també en els seus orígens és diferència del català ... tot açò nos diu que el valencià és un romanç independent}} |
| | | |
| {{Cita| No devem callar els valencians, sino protestar de la tendència d'alguns escritors que neguen l'existència de la nostra llengua i de les seues manifestacions, atribuint a la seua lo que no li pertany.}} | | {{Cita| No devem callar els valencians, sino protestar de la tendència d'alguns escritors que neguen l'existència de la nostra llengua i de les seues manifestacions, atribuint a la seua lo que no li pertany.}} |