Usuari:Català

Temes d'interès

Clica aquí per opinar i discutir sobre el que en penses

EL VALENCIÀ NO ÉS CATALÀ (NI GANES)

• El valencià és la llengua parlada a la província de València. Llevat de la capital, on mai s’ha parlat. I de les principals ciutats: Alcira, Játiva, Gandía on quasi s’ha perdut. Aquesta llengua és anomenada d’una manera culta valenciano. El català és la llengua parlada a Catalunya. I segons els catalans, que sempre escombren cap a casa, també a les Balears, al País Valencià, i fins i tot en un tros d'Aragó, en una part de França, i en un poble d’Itàlia. ¡Ah!, i també a Andorra: la Vella.

• El valencià el parlen tres milions i mig. El català deu milions. Però no passa res perquè els lituans són també tres milions i mig.

• El valencià és la llengua dels pobres. El català és la llengua dels rics.

• El valencià és la llengua dels iaios, abuelitos, i de les persones majors, però no tinc problemes per a entendre’m amb ells perquè a mi em parlen en castellà. El català és la llengua que parlen els infants amb els seus avis.

• El català és la llengua del diari Avui. El valencià és la llengua d'una part del Diario Oficial de la Generalitat Valenciana.

• El Català és la llengua del President de la Generalitat i del Parlament. Màxims representants del poble català. El valencià és la llengua dels professors de valencià i de la UPV. Màxims representants del nacionalisme.

• En català és Jordi i Neus. En valencià és Vicente i Amparo.

• El català és una llengua parlada i escrita. El valencià només és una llengua parlada.

• El valencià és una llengua molt antiga, la parlaven els romans. El català serà oficial a Europa i a Espanya.

• El català és la llengua d'una comunitat històrica. El valencià és la llengua de La Comunitat Valenciana.

• El català és la llengua que es fa servir davant un desconegut, per si l’entén. El valencià és la llengua que no s’usa en les converses, per si algú que passa en eixe moment, o que està en la cua, no l’entén. Sempre hi ha algú que pot no entendre’t. S’ha de tenir en compte.

• El català és la llengua que parlen els bisbes catalans, i en la qual preguen els creients. El valencià es la llengua que parlen els rectors valencians en privat, i en la qual reguen els de la comunitat de regants.

• El català és l’única llengua de TV3. El valencià és la llengua dels informatius de Canal 9, i d'una pel·lícula que tornaran a posar l'any que ve que van fer al principi.

• El català és la llengua oficial dels Jocs Olímpics que sonarà arreu del món el dia de la inauguració. La mateixa que el Papa fa servir quan rep els catalans. El valencià és la llengua de l’Himne Regional i s’usa en la cremà i en la presentació de les distintes comissions falleres. També en els ninots de la falla, excepte en els de la plaça de l’Ajuntament, que com és la més important, ho fan en castellà. La Fallera Major de València, màxima representació de la dona valenciana, no sol saber-lo –el valencià–, però no passa res, perquè sí que sap cantar-lo –l’himne–.

• El català l’usen els grans metges i les eminències mèdiques. El valencià els malalts en I’agonia o en situació terminal.

• El català és la llengua de tots. El valencià és la llengua dels valencianoparlants.

• Sense el català no trobaràs feina (el català no m'agrada, el parle perquè m'obliguen). El valencià no val per a res (quan vages a demanar faena no vages parlant en valencià). M’agrada molt el valencià, m'agrada com sona.

• El català no s'entén. El valencià sí s'entén. (Però no vull entendre’l.)

• Cada vegada són més el immigrants que parlen català. Cada vegada són mes el valencians que no parlen valencià.

• El català és una llengua. El valencià és una assignatura.

• La major part dels escrits de la Generalitat Catalana són en català. Només una part insignificant dels escrits de la Generalitat Valenciana són en bilingüe, la resta ho són en castellà.

• El valencià, seguint l’exemple de la Generalitat, no el vol ningú. Solament el 5% creu en l'ensenyament en valencià. -En el futur. El català, seguint l’exemple de la Generalitat, el vol una majoria. Més d’un 60% creu en l’ensenyament en català. En el futur.

• El valencià no és un problema social, ni un problema polític (excepte per una minoria catalanista que s'entesta en parlar-lo i escriure’l, creent-se amb algun dret). Sense cap perill. El català és un problema social, i un problema polític (sobretot per a una minoria espanyolista que s'entesta que no es parle ni s’escriga, creent-se amb tots els drets). Molt perillós.

• Els Reis d'Orient quan arriben a dur els regals i la il·lusió als xiquets de València els parlen en castellà. Els Reis d'Orient quan arriben a dur el regals i la il·lusió als infants de Barcelona els parlen en català.

• El valencià no és un problema. Es català sí.

• Al català li va cada vegada pitjor. Al valencià li va cada vegada millor.

• El català ens enveja i ens necessitat: estan tot el dia pendents de nosaltres. Nosaltres ni els envegem ni els necessitem, ni tenim res a aprendre, ni podem aprofitar-nos de res. En tot cas, al contrari.

• Ací es viu millor –diuen alguns–. Ací no es pot viure –diuen uns altres–.

LLUIS RODA (PREMI OCTUBRE DE POESIA, 1989)

VALENCIÀ ÉS CATALÀ (Grup d'Acció Rat-penatista)

Els Valencians i les valencianes estem farts i fartes de tant de borinot que ronda pels nostres carrers. Aquells que propugnen l'existència d'un idioma valencià (que no parlen mai -'para algo es nuestro'-) tornen a ser notícia aquestos dies. Sí, senyores i senyors, el blaverisme i la estupidesa anticatalanista han tornat, i ho han fet, com sempre, acompanyats de tot un seguit de frikis i ignorants, què de no ser per la gravetat de la situació, arribarien fins i tot a fer-nos gràcia.

La intenció d'aquesta plana web no és la de donar arguments científics en defensa de la unitat de la llengua (encara que no ho descartem), des del Grup d'Acció Rat-penatista no acceptem un debat amb la caverna blavenciana en els termes "valencià vs català", ja que es tracta d'una batalla ideada i creada des de Madrid per tal de dividir el poble valencià, mentre que l'únic conflicte lingüístic que existeix al País Valencià, què és entre el castellà i el català, es decanta de part de la 'lengua del imperio'.

La llengua dels valencians i les valencianes és el català, a la qual hem denominat històricament valencià, fent referència al conjunt de dialèctes que es parlen al nostre país. Amb aquesta convicció, senyores i senyors, des del G.A.R. us presentem aquest espai, de d'on anirem desenmascarant tota la mentida sobre la qual es sustenta aquest 'anti-cos' de l'espanyolisme anomenat blaverisme.

Les causes del sorgiment del Blaverisme

El fenomen blaver és, ens agrade o no, un moviment feixista. I ho és perquè té totes les característiques que tindria qualsevol altre tipus de feixisme: naix per les mateixes causes, presenta un tipus de discurs semblant, és absorbit per les masses, etc. En aquesta sintètica exposició, intentaré fer comparacions amb altres fenòmens feixistes, com ara el nazisme.

El naixement del blaverisme, com de qualsevol feixisme, és causat bàsicament per l’existència de crisi. Així, quan els nazis ascendiren al poder, Alemanya patia una de les seues crisis econòmiques més greus de la història. Aquesta crisi financera va provocar una gran conflictivitat social i per tant, una crisi política, que es va traduir en l’elecció de diferents governs en períodes temporals molt breus. El cas del nostre feixisme regional és molt paregut. El País Valencià patia als anys setanta una greu crisi política, econòmica, i cultural. La crisi política va ser causada essencialment per la mort de Franco a l’any 1975. La imminent destrucció del règim franquista va provocar una greu incertesa, així com l’enfonsament dels valors en què es basava la ideologia de la nostra petita burgesia (espanyolisme, ultracatolicisme, anticomunisme…).

La crisi política és molt semblant a la resta de l’estat espanyol, però la crisi econòmica i cultural és diferent segons nacionalitats i regions de l’estat. L’economia valenciana estava bastant enfonsada per causa de la crisi global del petroli que acompanyà occident als anys 70. L’elevada inflació, i l’alt percentatge d’aturats valencians van incidir, sense remei en les classes baixes i mitjanes valencianes.

D’altra banda, si tenim en compte que l’amplia classe mitjana valenciana era culturalment bastant pobre, no resulta difícil imaginar com de senzill pot resultar manipular la ideologia i la identitat nacional d’aquests individus.

Davant una gran massa popular que passa per inestabilitat política, per una crisi econòmica que els fa patir fam i sobretot, que és MOLT INCULTA, el fenomen blaver només necessitava una xicoteta espurna per començar a expandir-se, de la mateixa forma que ho feu el nazisme.

Característiques del Blaverisme

L’anticatalanisme, base fonamental del discurs blaver, no és una cosa nova. Sempre ha estat utilitzat, en uns o altres punts de l’estat espanyol i en diverses circumstàncies històriques. Però va ser durant les festes de les falles de 1976 quan va començar a ser explotat en àmbits massius. Aquest blaverisme va començar a ser promogut per un grupet de franquistes de la ciutat de València. En un principi, totes les forces democràtiques del moment prengueren a burla aquest intent moribund per salvar el franquisme. Desafortunadament, s’equivocaven!

Tirar la culpa als catalans de tots els mals dels valencians es va convertir en una molt bona estratègia política, de la mateixa manera que ho va ser l’antisemitisme. Tot moviment feixista té una víctima: en el cas dels nazis, foren els pobre jueus. En el nostre cas, l’atac recau sempre sobre els catalanistes. Però un catalanista pot ser qualsevol individu que no seguisca els postulats del secessionisme lingüístic més radical. Així, tots els partits polítics valencians, a excepció d’Unió Valenciana, han estat acusats de catalanistes. Per posar un exemple, fa poc temps, vaig llegir una enganxina a la ciutat de València, en què hi havia escrit “Zaplana catalaniste”. Definir un idioma valencià diferent del català és tan difícil i absurd que tot individu que pronuncie alguna paraula en valencià pot esdevenir un catalanista. El nivell 0 de catalanitat s’aconsegueix, doncs, abandonant la llengua pròpia i parlant únicament en castellà.

A més a més, el discurs blaver es presenta normalment com a veritat imminent o principi d’evidència. D’aquesta forma es busca l’impacte de la veritat revelada i inqüestionable. En la limitada ment dels blavers les coses són blanques o negres, no admeten matisos. Així doncs, si al nostre estatut figura que el valencià és llengua oficial, per a ells açò ja suposa un prova concloent que parlem un idioma diferent al català. El mateix raonament s’utilitza en afirmar que el català és un altra llengua perquè els nostres escritors clàssics empraven la denominació de “llengua valenciana”. No entenen l’existència de sinònims (llengua catalana = llengua valenciana).

El discurs blaver és tan simplista que agrupa tots els diferents parlars i dialectes de Catalunya en dialecte central, o més concretament, barceloní. Així doncs, la llengua catalana esdevé únicament barcelonina. D’altra banda el dialecte apitxat es converteix en valencià, esborrant ràpidament l’existència d’altres variants valencianes. Davant l’evidència que els baleàrics no parlen com els barcelonins, el blaverisme intenta actualment explicar l’existència d’un altre dialecte amb la mateixa fórmula: convertir la variant balear en “sa llengo balear”, idioma diferenciat també amenaçat per l’expansió pancatalanista.

L’espai d’actuació del blaverisme és el territori del País Valencià i actua per tant, en una zona concreta de l’estat espanyol. No aspira, a conquerir el poder estatal i per aquest motiu mai podrà causar conflictes internacionals. El blaverisme converteix la qüestió nacional valenciana, no resolta a la transició, en tipisme folklòric, i el folklore en aportació autòctona a la madre patria. Així, el feixisme valencià intenta crear una visió molt espanyola de tot allò valencià i evita la consolidació d’un moviment nacionalista que reivindique una amplia autonomia per al País Valencià.

Finalment, el blaverisme, com qualsevol moviment feixista es caracteritza, sobretot a la dècada dels 80 per la violència física cap als anomenats catalanistes. Aquest terrorisme valencià fou promogut pel GAV (Grup d'Acció Valencianista), dirigit per falangistes, ajudats per Fuerza Nueva. Per posar un exemple, Manuel Sanchis Guarner va patir un atac amb paquet-bomba al seu domicili en desembre de 1978 i Joan Fuster va rebre dos explosiones a sa casa de Sueca en setembre de 1981.

Punts confusos del Blaverisme

El discurs blaver és, tot ell, una gran massa confusa, en què costa dibuixar una línia imaginària que separe l'interès de la psicopatologia. És a dir, diferenciar entre un blaver que propugna el discurs anticatalanista, sabent que està basat en mentides i manipulació (interès) i un blaver que realment ha acabat creient el que li han contat sobre els catalanistes (psicopatologia). Diferenciar doncs, entre aquests dos tipus d’individus esdevé ja un punt confusionari del blaverisme. A continuació analitzarem els diversos nuclis confusionaris que conté i en què se sustenta el discurs blaver:

• 1- Confusió terminològica: els blavers pateixen fetitxisme nominalista, unit a un ús reduccionista de la paraula “català”. Els fetitxistes nominalistes, de ment simplista, creuen que la simple denominació crea la realitat. Opinen que cada cosa té la seua paraula i, a paraules diferents, els atribueix coses diferents. No creuen, per tant, en l’existència de sinònims. A conseqüència d’açò, parlar de valencià i català, és considerat per l’individu que pateix de fetixisme nominalista com parlar de dues coses necessàriament diferents. Basant-se en el reduccionisme que atribueix a la paraula català, allò que únicament pertany al Principat de Catalunya, és obvi que el valencià no és català. Quan un blaver sent dir que el valencià és un dialecte del català, no entén que el nostre dialecte forma part del conjunt de variants que conformen la llengua catalana. Ho entén però, com un dialecte del barceloní, o del principatí, i per tant, com una degradació del propi particularisme (el valencià) en un benefici d’un altre (el del Principat).

• 2- Falsa identificació entre catalanitat cultural i catalanisme polític: dues realitats diferenciades són transformades en una barreja indiferenciada i jerarquitzada políticament. Per tant, l’exercici de la condició cultural catalana (escriure una novel•la en valencià, per exemple) s’interpreta com a simple exercici de suport logístic a un projecte polític determinat (nacionalista, independentista, el dels Països Catalans…). D’altra banda escriure en un valencià correcte, és a dir, normatiu, és també considerat com una acció de suport al catalanisme polític i per tant, quelcom refutable. Aquest es converteix en un mecanisme senzill però eficaç per frenar la normalització lingüística a terres valencianes.

• 3- Homogeneïtzació de totes les formes de catalanisme polític en una massa indiferenciada: aquest factor, combinat amb la lògica que estableix dues dualitats oposades (bons, nosaltres / roïns, tots els altres), actua provocant l’expulsió cap a l’àmbit catalanista de tot allò que no participa de l’essencialitat feixista regional. Així doncs, i com ja havia comentat, tots els partits polítics, a excepció d’Unió Valenciana passen a ser considerats com a “agents de l’imperialisme catalanista”.

• 4- Interpretació de la no-castellanitat en termes de antiespanyolitat: per aquest mecanisme el blaver, com qualsevol feixista espanyolista, interpreta la reivindicació cultural de les nacions perifèriques de la península Ibèrica com un atac contra la nació espanyola, únicament castellana. De la mateixa forma, escriure en valencià és un símptoma percebut com quelcom totalment antiespanyol per aquells que només veurien acceptable la conservació d’una subcultura autòctona folkloritzada i residual.

• 5- Impossibilitat d’establir límits definitoris entre català i valencià: aquest factor, també comentat en l’anterior capítol, tendeix a situar el nivell 0 de catalanisme en l’abandonament de la parla valenciana. Les escasses diferències entre el dialecte valencià i el central són suplides mitjançant la validació de castellanismes com a paraules valencianes. Aquesta falta de precisió permet un ampli marge d’actuació individual que pot convertir qualsevol individu en un filòleg, capaç de determinar el que és català i el que és valencià. Aquest fet provoca precisament un augment de l’autoestima del blaver, que veu la seua peresa intel•lectual convertida en un saber infús i l’impulsa a seguir defensant el discurs del blaverisme.

• 6- Polivalència contradictòria de l’estereotip catalanista: l’estereotip del catalanista que ha estat confeccionat de forma allunyada a la realitat, recull tants tòpics i clixés que permeten convertir qualsevol individu en un catalanista. Així el blaverisme recull el clixé construït pel feixisme castellà dels anys 30, respecte al moviment democraticonacional de Catalunya (separatisme disfressat d’autonomisme, hipòcrita, antiespanyol, anacrònic, mediocre, egoista, immoral, imperialista sobre el País Valencià i les Illes Balears), el tradicional estereotip de català de dretes, que es va consolidar durant el franquisme (treballador, seriós, negociant, pesseter, conservador, clerical, particularista), els tòpics sobre el moviment sociocultural a Catalunya durant els darrers anys del franquisme (progressisme, europeisme, liberalisme burgès, esnobisme, modernitat), com també els tòpics que la dreta empra per caracteritzar el moviment valencià democraticonacional de l’última etapa del franquisme (marxisme, contracultura, tercermundisme, utopisme, estètica de “proges” pobres, seguidisme respecte a Catalunya, etc…). A més de tots els tòpics esmentats i les contradiccions que s’observen, l’estereotip catalanista, totalment demonitzat, recull també una sèrie de representacions del mal: droga, delinqüència, criminalitat, terrorisme, desordre familiar, etc.

Troba més informació sobre aquest apartat a: Valencià és català