Canvis

Pel panflet “Lo Catalanisme” entenem perfectament que açò de el “catalanisme” es tracta d'una doctrina xenòfoba, que busca avivar odis entre comunitats germanes, i que per lo tant és un moviment populiste en estar culpant de tots els mals haguts i per haver a uns atres que verdaderament poca culpa tenen. No existix l'autocrítica en este moviment. Ho sabem de sobres, i ho sofrim actualment. Aixina que esta ideologia populista anirà creixent aprofitant qualsevol moment de crisis, ambient ideal per a aumentar en adeptes. Realment funcionen com una secta ya des del principi. Una de les primeres ocasions que té el catalanisme polític per a inocular el seu virus a atres àmbits de la societat catalana, li ve quan es produïx el temor de que en [[1885]] Espanya puga posar fi al règim proteccioniste que tants beneficis va donar a Catalunya en detriment del restant de províncies Espanyoles. Aixina en l'any 1885 Almirall, en els seus feligresos de llavors, i part de la burguesia catalana entreguen al Rei [[Alfonso XII]] un memorial d'agravis, en on ademés de demanar que se seguixca protegint a l'indústria catalana (el monopoli més be), se li explica per a justificar la descentralisació, tota la llista de mentires històriques difoses pel catalanisme cultural, i de com els catalans són @victimar, estan maltractats, etc.. Es produïx ací el naiximent del plorar victimist agressiu del nacionalisme, alguna cosa que a dia de hui encara persistix.

Pel panflet “Lo Catalanisme” entenem perfectament que açò de el “catalanisme” es tracta d'una doctrina xenòfoba, que busca avivar odis entre comunitats germanes, i que per lo tant és un moviment populiste en estar culpant de tots els mals haguts i per haver a uns atres que verdaderament poca culpa tenen. No existix l'autocrítica en este moviment. Ho sabem de sobres, i ho sofrim actualment. Aixina que esta ideologia populista anirà creixent aprofitant qualsevol moment de crisis, ambient ideal per a aumentar en adeptes. Realment funcionen com una secta ya des del principi. Una de les primeres ocasions que té el catalanisme polític per a inocular el seu virus a atres àmbits de la societat catalana, li ve quan es produïx el temor de que en [[1885]] Espanya puga posar fi al règim proteccioniste que tants beneficis va donar a Catalunya en detriment del restant de províncies Espanyoles. Aixina en l'any 1885 Almirall, en els seus feligresos de llavors, i part de la burguesia catalana entreguen al Rei [[Alfonso XII]] un memorial d'agravis, en on ademés de demanar que se seguixca protegint a l'indústria catalana (el monopoli més be), se li explica per a justificar la descentralisació, tota la llista de mentires històriques difoses pel catalanisme cultural, i de com els catalans són @victimar, estan maltractats, etc.. Es produïx ací el naiximent del plorar victimist agressiu del nacionalisme, alguna cosa que a dia de hui encara persistix.

Durant estos anys huitanta en els que Almirall té el seu paper protagoniste, aniran creant-se els símbols del catalanisme com La diada, 11 de setembre, en 1886 (que va consistir en una missa), l'himne Els Segadors, en 1882, o la sardana que aplegarà una miqueta més vesprada, ya en [[1892]]. Símbols que no gojaran de l'estima de totes les corrents del catalanisme i que s'aniran acceptant en les següents décades. Valentí Almirall serà apartat pronte com a cap del catalanisme. Les escissions del Centre Català, en el que s'agrupaven diferents corrents del catalanisme, conservadors i d'esquerra, l'accés al mateix del multimillonario de llavors Eusebi Güell varen relegar a Almirall a l'ostracisme del catalanisme. Anys més tarde el ya oblidat primer apòstol del catalanisme intentarà ser recuperat pel hui tan mencionat (gràcies a Artur Mes en alusió a C’s), Alejandro Lerroux. En l'any [[1902]] en la traducció al castellà del seu panflet “Lo Catalanisme” Almirall redacta un pròlec en el que acusa als catalanistes de l'época (els seus discípuls) de precisament lo que ell havia fomentat: odi, fanatisme, insultar. En fi el tal Almirall va ser un autèntic pocavergonya, xenòfop, hipòcrita, que va donar orige al catalanisme polític. Anys abans una família d'iguals característiques havia fomentat estes idees en l'àmbit de la cultura.

Durant estos anys huitanta en els que Almirall té el seu paper protagoniste, aniran creant-se els símbols del catalanisme com La diada, 11 de setembre, en 1886 (que va consistir en una missa), l'himne Els Segadors, en 1882, o la sardana que aplegarà una miqueta més vesprada, ya en l'any [[1892]]. Símbols que no gojaran de l'estima de totes les corrents del catalanisme i que s'aniran acceptant en les següents décades. Valentí Almirall serà apartat pronte com a cap del catalanisme. Les escissions del Centre Català, en el que s'agrupaven diferents corrents del catalanisme, conservadors i d'esquerra, l'accés al mateix del multimillonario de llavors Eusebi Güell varen relegar a Almirall a l'ostracisme del catalanisme. Anys més tarde el ya oblidat primer apòstol del catalanisme intentarà ser recuperat pel hui tan mencionat (gràcies a Artur Mes en alusió a C’s), Alejandro Lerroux. En l'any [[1902]] en la traducció al castellà del seu panflet “Lo Catalanisme” Almirall redacta un pròlec en el que acusa als catalanistes de l'época (els seus discípuls) de precisament lo que ell havia fomentat: odi, fanatisme, insultar. En fi el tal Almirall va ser un autèntic pocavergonya, xenòfop, hipòcrita, que va donar orige al catalanisme polític. Anys abans una família d'iguals característiques havia fomentat estes idees en l'àmbit de la cultura.

== El Romanticisme catala ==

== El Romanticisme catala ==

* Castellans: malvats, opresors…

* Castellans: malvats, opresors…

En 1833, apareix publicat un poema en la publicació “El Vapor”, que sembla ser una fita en el despertar Romàntic de Catalunya. No obstant l'autor, Aribau, ho va escriure en Madrit per al seu cap, Gaspar de *Remisa, la principal fortuna de llavors en Espanya (la qual cosa ve a ser un eixemple irònic de *cuan oprimida estava la societat catalana), i no va mostrar, ademés, mai cap interés algun pel moviment cultural que li precediria. De fet Aribau si va ajudar a fomentar realment algun idioma seria el castellà en colaboració en un atre català, *Rivadeneyra. També nos crida l'atenció la forma que té Aribau de cridar a l'idioma català, “llemosí”, nom utilisat de forma habitual des de feya sigles i “censurat” pel nacionalisme intransigent posterior (De fet fins a 1934 encara se seguia utilisant sense problemes, pero a Pompeu Fabra li molestava). És Aribau una prova més de les mil i una mentires a les que nos tenen acostumats els nacionalistes. I és que dit moviment nacionaliste és fill del S.XIX i sobretot de 1898.

En l'any [[1833]], apareix publicat un poema en la publicació “El Vapor”, que sembla ser una fita en el despertar Romàntic de Catalunya. No obstant l'autor, Aribau, ho va escriure en Madrit per al seu cap, Gaspar de *Remisa, la principal fortuna de llavors en Espanya (la qual cosa ve a ser un eixemple irònic de *cuan oprimida estava la societat catalana), i no va mostrar, ademés, mai cap interés algun pel moviment cultural que li precediria. De fet Aribau si va ajudar a fomentar realment algun idioma seria el castellà en colaboració en un atre català, *Rivadeneyra. També nos crida l'atenció la forma que té Aribau de cridar a l'idioma català, “llemosí”, nom utilisat de forma habitual des de feya sigles i “censurat” pel nacionalisme intransigent posterior (De fet fins a 1934 encara se seguia utilisant sense problemes, pero a Pompeu Fabra li molestava). És Aribau una prova més de les mil i una mentires a les que nos tenen acostumats els nacionalistes. I és que dit moviment nacionaliste és fill del S.XIX i sobretot de 1898.

No serà fins a 1841, quan en Joaquim Rubió i *Ors, s'inicie verdaderament l'interés dels romàntics catalans per recuperar el “idioma català per a l'escritura”. En lo *Gayté del Llobregat, veem com ya han quallat en este mateix autor les noveles romàntiques a l'estil de Walter Scott, quan per eixemple nos relata en singular estil el lloc de 1714 i nos parla de “muralles @teñir de sanc catalana”…En dita publicació advertim per a sorpresa del nacionalisme que segons l'autor són els catalans els que s'avergonyixen de parlar català i per lo tant els culpables de l'abandó del mateix. Alguna cosa més que mencionat des del S.XVI i durant el S.XVIII, #lo que no impedix que el nacionalisme seguixca explicant que el castellà es va impondre per obligació despuix de la “conquista” de Catalunya per part dels malvats castellans, quan no la malvada Espanya que al mateix temps no existia encara. cal mencionar que el propi Rubió no va ser *antiespañol, ni *anticastellano, com no ho seran fins a prou temps despuix varis autors catalanistes. Al contrari, Rubió i *Ors parla en nostàlgia d'un passat “gloriós”, pero no és contrari a Espanya. Eixe sentiment *hispanófobo no es manifesta encara en esta época d'inicis del S.XIX, pero la *castellanofobia lliterària anirà evolucionant a conte gotes fins que siga realment un principi bàsic del nacionalisme polític que sorgix a finals del S.XIX, el qual s'encarregarà de *inocularlo en l'ADN de part de la societat catalana. Per lo que, tenint en conte que dit sentiment *hispanófobo part originalment de noveles romàntiques, fa que la situació actual que vivim, nos resulte “patètica”, als no nacionalistes que no hem caigut en braços de l'odi irracional.

No serà fins a l'any [[1841]], quan en Joaquim Rubió i Ors, s'inicie verdaderament l'interés dels romàntics catalans per recuperar el “idioma català per a l'escritura”. En lo *Gayté del Llobregat, veem com ya han quallat en este mateix autor les noveles romàntiques a l'estil de Walter Scott, quan per eixemple nos relata en singular estil el lloc de 1714 i nos parla de “muralles @teñir de sanc catalana”…En dita publicació advertim per a sorpresa del nacionalisme que segons l'autor són els catalans els que s'avergonyixen de parlar català i per lo tant els culpables de l'abandó del mateix. Alguna cosa més que mencionat des del S.XVI i durant el S.XVIII, #lo que no impedix que el nacionalisme seguixca explicant que el castellà es va impondre per obligació despuix de la “conquista” de Catalunya per part dels malvats castellans, quan no la malvada Espanya que al mateix temps no existia encara. cal mencionar que el propi Rubió no va ser *antiespañol, ni *anticastellano, com no ho seran fins a prou temps despuix varis autors catalanistes. Al contrari, Rubió i *Ors parla en nostàlgia d'un passat “gloriós”, pero no és contrari a Espanya. Eixe sentiment *hispanófobo no es manifesta encara en esta época d'inicis del S.XIX, pero la *castellanofobia lliterària anirà evolucionant a conte gotes fins que siga realment un principi bàsic del nacionalisme polític que sorgix a finals del S.XIX, el qual s'encarregarà de *inocularlo en l'ADN de part de la societat catalana. Per lo que, tenint en conte que dit sentiment *hispanófobo part originalment de noveles romàntiques, fa que la situació actual que vivim, nos resulte “patètica”, als no nacionalistes que no hem caigut en braços de l'odi irracional.

És puix a partir de les noveles Romàntiques que el nacionalisme ha construït una història INVENTADA de Catalunya. Els nacionalistes no expliquen història a partir de les senyes, o dels fets. Expliquen una història ya “preconcebuda”, en “catalans bons-castellans malvats”, i després adapten als seus dogmes els fets i senyes històriques, ya siga per omissió, manipulació o invenció. Lo que hui expliquen en les escoles, són noveles, ¡sí! noveles romàntiques *repintadas en vàries capes de *hispanofobia. Han construït una història que té que encaixar, per nassos, en les falàcies històriques que van inventant. Aixina lo que ensenyen als catalans sobre 1714 procedix de l'invenció romàntica dels autors del S.XIX. Pero no només es parlarà del famós lloc, sino també de molts atres fets com per eixemple la batalla de Muret, en la que Pedro II d'Aragó, ya convertit en Pere I de Catalunya, pert el sur de França i frena l'expansió “catalana” en Europa. És dir no només es va a molejar una història de la bona Catalunya front a la malvada Castella (després ya Espanya com a sinònim), sino que es  va  a borrar o *ningunear l'història del restant de territoris de la Corona d'Aragó, per a donar exclusiu protagonisme en fets històrics a Catalunya.Tampoc es van a respectar al restant de territoris en l'aspecte cultural. Aixina succeïx en la “*catalanización” d'autors mallorquins, com Ramon Llull, o valencians, com qualsevol del sigle d'or de les lletres valencianes del S.XV. Tot els que siga de l'agrade nacionaliste va a passar  a ser català, posant aixina un accent greu de *acomplejamiento i insult a la pròpia Catalunya, per avergonyir-se dits nacionalistes del seu verdader passat, del com, els que no som nacionalistes nos *enorgullecemos sense cap tipo de complex. Comentar que és incorrecte parlar d'una “Renaixença” “*Renaixença” de la lliteratura catalana, com es coneix al periodo que naix a partir de Rubió i *Ors, ya que para això deuria haver una “mort” anterior, i el problema és que mai va existir. I és que en Catalunya l'interés i amor pel propi idioma procedix “verdaderament” d'este mateix sigle, i sense lloc a dubtes l'aferrar-se en irracional *desmesura a l'idioma català com a fet diferencial primordial en el que es puga parlar o no d'una Nació, també.

És puix a partir de les noveles Romàntiques que el nacionalisme ha construït una història INVENTADA de Catalunya. Els nacionalistes no expliquen història a partir de les senyes, o dels fets. Expliquen una història ya “preconcebuda”, en “catalans bons-castellans malvats”, i després adapten als seus dogmes els fets i senyes històriques, ya siga per omissió, manipulació o invenció. Lo que hui expliquen en les escoles, són noveles, ¡sí! noveles romàntiques *repintadas en vàries capes de *hispanofobia. Han construït una història que té que encaixar, per nassos, en les falàcies històriques que van inventant. Aixina lo que ensenyen als catalans sobre 1714 procedix de l'invenció romàntica dels autors del S.XIX. Pero no només es parlarà del famós lloc, sino també de molts atres fets com per eixemple la batalla de Muret, en la que Pedro II d'Aragó, ya convertit en Pere I de Catalunya, pert el sur de França i frena l'expansió “catalana” en Europa. És dir no només es va a molejar una història de la bona Catalunya front a la malvada Castella (després ya Espanya com a sinònim), sino que es  va  a borrar o *ningunear l'història del restant de territoris de la Corona d'Aragó, per a donar exclusiu protagonisme en fets històrics a Catalunya.Tampoc es van a respectar al restant de territoris en l'aspecte cultural. Aixina succeïx en la “*catalanización” d'autors mallorquins, com Ramon Llull, o valencians, com qualsevol del sigle d'or de les lletres valencianes del S.XV. Tot els que siga de l'agrade nacionaliste va a passar  a ser català, posant aixina un accent greu de *acomplejamiento i insult a la pròpia Catalunya, per avergonyir-se dits nacionalistes del seu verdader passat, del com, els que no som nacionalistes nos *enorgullecemos sense cap tipo de complex. Comentar que és incorrecte parlar d'una “Renaixença” “*Renaixença” de la lliteratura catalana, com es coneix al periodo que naix a partir de Rubió i *Ors, ya que para això deuria haver una “mort” anterior, i el problema és que mai va existir. I és que en Catalunya l'interés i amor pel propi idioma procedix “verdaderament” d'este mateix sigle, i sense lloc a dubtes l'aferrar-se en irracional *desmesura a l'idioma català com a fet diferencial primordial en el que es puga parlar o no d'una Nació, també.

Finalisada la Guerra d'Independència, Pròsper es fixa en l'Archiu de la Corona d'Aragó com una oportunitat per a trobar un lloc laboral idòneu que li permeta retornar a Catalunya. Conseguirà la seua meta i serà nomenat *archivero en abril de 1814, i quatre anys més tarde director de l'Archiu en plenitut de les seues funcions. Este càrrec ho conseguix gràcies a les seues bones relacions en les altes esferes del moment. En març de 1814 davant l'intenció de centralisar-se tots els archius provincials en un únic archiu en Madrit, el propi Pròsper baix @pseudónimo (Félix *Fluralbo) publica una série de reflexions on solicita que no es trasllade. Un més més tarde l'Archiu queda baix el seu control. En dit document podem contemplar com en efecte *Bofarull té un concepte d'Espanya peculiar (hui molt acceptat, a diferència de la mateixa época, i encara menys en sigles anteriors), no frut del seu pas per l'Archiu, sino que és preconcebut. Cert és que Pròsper viu en un temps en el que es posa fi a l'Antic Règim. Un temps en que la paraula Constitució (com la de Càdis) és vista per alguns, al no tindre atres referències, com una colecció de furs, ya que els *constitucions catalans lo eren i per este motiu sense ser lo mateix, la gent es prestava a confusió. Hui succeïx al contrari  i l'ignorança nacionalista veu en els *Constitucions Catalans, no furs, sino una Constitució com la que tenen varis paisos. I , podríem entendre que la paraula Nació, Estat-Sobirà, causara en dita época la mateixa confusió, com la seguix causant hui en dia. Pero és mera especulació el poder entendre les motivacions de Pròsper en intentar *desconceptuar Espanya, i intentar entendre si es tracta d'una confusió llògica, o be es tracta d'un interés desmesurat per recrear un passat de Catalunya preconcebut frut dels seus complexos, i intentar recrear eixe passat en la seua #present, o potser una mescla d'abdós possibilitats. A partir dels escrits de Pròsper, observem una *exultante i exagerada passió pel passat medieval de Catalunya, on no es cansa de parlar d'Estats Sobirans, quan parla de comtats feudals. Aixina per a ell no només Barcelona va ser un Estat *Soberanísimo, sino que també ho va anar *Urgel. El considerar a Espanya només com la Península, haguera escandalisat a atres catalans com Capmany, el qual no va poder llegir dit document en haver fallit un any abans. Apreciem també un interés desmesurat en inclús  presentar a un ya fallit Fernando VII, com a Comte de Barcelona, de Castella i d'Aragó (en separat)…Siga pel motiu que fora *Bofarull ya tenia una idea preconcebuda sobre Catalunya i la seua història, i d'eixa *pre concepció farà un filtre per on deuran passar “i ajustar-se” les seues publicacions inèdites de l'Archiu. Lo que portarà, com denunciarà Antonio *Ubieto, a una “falsificació” de l'història, ademés d'introduir una série d'idees que aniran donant lloc a molts dels *bulos nacionalistes posteriors. I és que de personages. *Patrioteros i apassionats sobre fets històrics varen existir sempre i en qualsevol racó del planeta. També gent que ha falsificat i exagerat fets històrics, quan no s'han inventat descaradament una història en desconéixer fonts i no tindre accés a les mateixes. No obstant nos trobem que en la família *Bofarull, es ven  des de “una aparent serietat i professionalitat” les mateixes #exageració i/o mentires. I açò farà molt dany, ya que molts autors contemporàneus a esta família, les aniran prenent com a fonts fidedignes.

Finalisada la Guerra d'Independència, Pròsper es fixa en l'Archiu de la Corona d'Aragó com una oportunitat per a trobar un lloc laboral idòneu que li permeta retornar a Catalunya. Conseguirà la seua meta i serà nomenat *archivero en abril de 1814, i quatre anys més tarde director de l'Archiu en plenitut de les seues funcions. Este càrrec ho conseguix gràcies a les seues bones relacions en les altes esferes del moment. En març de 1814 davant l'intenció de centralisar-se tots els archius provincials en un únic archiu en Madrit, el propi Pròsper baix @pseudónimo (Félix *Fluralbo) publica una série de reflexions on solicita que no es trasllade. Un més més tarde l'Archiu queda baix el seu control. En dit document podem contemplar com en efecte *Bofarull té un concepte d'Espanya peculiar (hui molt acceptat, a diferència de la mateixa época, i encara menys en sigles anteriors), no frut del seu pas per l'Archiu, sino que és preconcebut. Cert és que Pròsper viu en un temps en el que es posa fi a l'Antic Règim. Un temps en que la paraula Constitució (com la de Càdis) és vista per alguns, al no tindre atres referències, com una colecció de furs, ya que els *constitucions catalans lo eren i per este motiu sense ser lo mateix, la gent es prestava a confusió. Hui succeïx al contrari  i l'ignorança nacionalista veu en els *Constitucions Catalans, no furs, sino una Constitució com la que tenen varis paisos. I , podríem entendre que la paraula Nació, Estat-Sobirà, causara en dita época la mateixa confusió, com la seguix causant hui en dia. Pero és mera especulació el poder entendre les motivacions de Pròsper en intentar *desconceptuar Espanya, i intentar entendre si es tracta d'una confusió llògica, o be es tracta d'un interés desmesurat per recrear un passat de Catalunya preconcebut frut dels seus complexos, i intentar recrear eixe passat en la seua #present, o potser una mescla d'abdós possibilitats. A partir dels escrits de Pròsper, observem una *exultante i exagerada passió pel passat medieval de Catalunya, on no es cansa de parlar d'Estats Sobirans, quan parla de comtats feudals. Aixina per a ell no només Barcelona va ser un Estat *Soberanísimo, sino que també ho va anar *Urgel. El considerar a Espanya només com la Península, haguera escandalisat a atres catalans com Capmany, el qual no va poder llegir dit document en haver fallit un any abans. Apreciem també un interés desmesurat en inclús  presentar a un ya fallit Fernando VII, com a Comte de Barcelona, de Castella i d'Aragó (en separat)…Siga pel motiu que fora *Bofarull ya tenia una idea preconcebuda sobre Catalunya i la seua història, i d'eixa *pre concepció farà un filtre per on deuran passar “i ajustar-se” les seues publicacions inèdites de l'Archiu. Lo que portarà, com denunciarà Antonio *Ubieto, a una “falsificació” de l'història, ademés d'introduir una série d'idees que aniran donant lloc a molts dels *bulos nacionalistes posteriors. I és que de personages. *Patrioteros i apassionats sobre fets històrics varen existir sempre i en qualsevol racó del planeta. També gent que ha falsificat i exagerat fets històrics, quan no s'han inventat descaradament una història en desconéixer fonts i no tindre accés a les mateixes. No obstant nos trobem que en la família *Bofarull, es ven  des de “una aparent serietat i professionalitat” les mateixes #exageració i/o mentires. I açò farà molt dany, ya que molts autors contemporàneus a esta família, les aniran prenent com a fonts fidedignes.

I és eixa *pre concepció d'Espanya i Catalunya la que farà que les seues publicacions tinguen que adaptar-se a la mateixa. I si no s'adapta, puix com sabem gràcies a Antonio *Ubieto, s'eliminen, o es manipulen. I aixina és, Pròsper ha passat a l'història com el manipulador del *Llibre de *Repartiments de Valéncia, en el que va tachar tots els llinages castellans, aragonesos, etc.. Tots els llinages que no eren catalans, per a que quedara com a prova de que la conquista i posterior repoblament només es va realisar en catalans. A pesar de que un repartiment tampoc significa repoblar. Dita manipulació va ser demostrada per Antonio *Ubieto, #lo que li va ocasionar en el seu moment el ser amenaçat per radicals nacionalistes. En el tom V del seu llibre “Història d'Aragó, Creació i desenroll de la Corona d'Aragó” *Ubieto, denunciava algunes manipulacions (i pèrdua de documents, com un dels #testament de Jaime I) realisades per Pròsper de *Bofarull i posteriorment el nebot d'este, Antonio. Aixina *Ubieto dia lo següent:

I és eixa *pre concepció d'Espanya i Catalunya la que farà que les seues publicacions tinguen que adaptar-se a la mateixa. I si no s'adapta, puix com sabem gràcies a Antonio *Ubieto, s'eliminen, o es manipulen. I aixina és, Pròsper ha passat a l'història com el manipulador del *Llibre de *Repartiments de Valéncia, en el que va tachar tots els llinages castellans, aragonesos, etc.. Tots els llinages que no eren catalans, per a que quedara com a prova de que la conquista i posterior repoblament només es va realisar en catalans. A pesar de que un repartiment tampoc significa repoblar. Dita manipulació va ser demostrada per Antonio *Ubieto, lo que li va ocasionar en el seu moment el ser amenaçat per radicals nacionalistes. En el tom V del seu llibre “Història d'Aragó, Creació i desenroll de la Corona d'Aragó” *Ubieto, denunciava algunes manipulacions (i pèrdua de documents, com un dels #testament de Jaime I) realisades per Pròsper de *Bofarull i posteriorment el nebot d'este, Antonio. Aixina *Ubieto dia lo següent:

“Les base del moviment *regeneracionista (*Renaixença) apareix fonamentada històricament en la Colecció de Documents Inèdits de l'Archiu de la Corona d'Aragó, que va començar a publicar en l'any 1848 Dò Pròsper de *Bofarull i *Mascaró, director a l'adop de dit archiu. Colecció que es coneix *abreviadamente com *Codoin, que s'ha considerat modèlica. Pero ací trobem *mixtificación o falsificació, encara que hi ha més”.

“Les base del moviment *regeneracionista (*Renaixença) apareix fonamentada històricament en la Colecció de Documents Inèdits de l'Archiu de la Corona d'Aragó, que va començar a publicar en l'any 1848 Dò Pròsper de *Bofarull i *Mascaró, director a l'adop de dit archiu. Colecció que es coneix *abreviadamente com *Codoin, que s'ha considerat modèlica. Pero ací trobem *mixtificación o falsificació, encara que hi ha més”.

Com a eixemple de l'estil “*Bofarull” podem prendre esta obra “Els Comtes de Barcelona *vindicados” publicada en 1836. En este document apreciem una obsessió malaltiça per remarcar de forma insistentment repetitiva lo de “Comtes Sobirans”, pero ademés apreciem que el tal Pròsper se servix en senyalar com a evidències lo que no és capaç d'acompanyar en un justificant que demostre tals veritats. Segons pareix tals veritats ho són perque ho diu o pensa ell mateixa. Estem davant un senyor en el que l'història es té que adaptar a les seues idees. Aixina per que ell ho diu, els comtes feudals eren sobirans i eixos territoris han segut independents compartint durant molt temps “Príncip” en atres territoris. Esta idea de Pròsper revestida d'aparent serietat farà molt dany i influirà en tot aquell es prenga la seua font com alguna cosa sério, i en absolut manipulat o falsificat. No obstant cal dir que la no acceptació i Espanya com a nació històrica encara tardarà en ser adoptada,i no aplegarà fins als temps de Prat de la *Riba. Catalans contemporàneus i immediatament anteriors a *Bofarull, tals com Capmany o Juan Francisco *Masdeu, no plantegen en absolut eixa *desnacionalización d'Espanya o eixa no acceptació d'Espanya com a poble. Al contrari. La llínea de Pròsper és la d'inculcar-nos que cada feu va ser un estat independent, o en el millor dels casos, “*confederados “entre sí compartint únicament Rei, traslladant d'esta forma conceptes moderns a l'edat mija, i viceversa. Esta llínea la va a desenrollar àmpliament el seu nebot Antonio. I és este i atres autors, a partir d'esta família, els que aniran portant dita llínea cap a posicions cada volta més extremistes en les que s'intentarà deslligar a Catalunya de tot lo espanyol, “matant a Espanya “, negant-la com a Nació (ni històrica, ni contemporànea) al mateix temps que s'eleva a Catalunya de Regió a Nació (Estat Sobirà) en tota regla. És Pròsper qui posa la primera pedra per a “*desconceptualizar” l'història de Catalunya. A partir d'ell el seu nebot nos parlarà de Confederacions històriques, com la *Catalano-Aragonesa, terme que tindrà àmplia acceptació entre el catalanisme. Molts autors a partir de llavors van a intentar remarcar les glòries d'un passat extraordinari de Catalunya. Pero si eixe passat porta el nom de Corona d'Aragó, i això molesta, es canvia; i si el sigle d'or va ser valencià, puix ara també és català. I si Ramon Llull va nàixer en Mallorca, puix era català també…I aixina va ser…i aixina continuem.

Com a eixemple de l'estil “Bofarull” podem prendre esta obra “Els Comtes de Barcelona *vindicados” publicada en l'any [[1836]]. En este document apreciem una obsessió malaltiça per remarcar de forma insistentment repetitiva lo de “Comtes Sobirans”, pero ademés apreciem que el tal Pròsper se servix en senyalar com a evidències lo que no és capaç d'acompanyar en un justificant que demostre tals veritats. Segons pareix tals veritats ho són perque ho diu o pensa ell mateixa. Estem davant un senyor en el que l'història es té que adaptar a les seues idees. Aixina per que ell ho diu, els comtes feudals eren sobirans i eixos territoris han segut independents compartint durant molt temps “Príncip” en atres territoris. Esta idea de Pròsper revestida d'aparent serietat farà molt dany i influirà en tot aquell es prenga la seua font com alguna cosa sério, i en absolut manipulat o falsificat. No obstant cal dir que la no acceptació i Espanya com a nació històrica encara tardarà en ser adoptada,i no aplegarà fins als temps de Prat de la Riba. Catalans contemporàneus i immediatament anteriors a *Bofarull, tals com Capmany o Juan Francisco Masdeu, no plantegen en absolut eixa *desnacionalización d'Espanya o eixa no acceptació d'Espanya com a poble. Al contrari. La llínea de Pròsper és la d'inculcar-nos que cada feu va ser un estat independent, o en el millor dels casos, “*confederados “entre sí compartint únicament Rei, traslladant d'esta forma conceptes moderns a l'edat mija, i viceversa. Esta llínea la va a desenrollar àmpliament el seu nebot Antonio. I és este i atres autors, a partir d'esta família, els que aniran portant dita llínea cap a posicions cada volta més extremistes en les que s'intentarà deslligar a Catalunya de tot lo espanyol, “matant a Espanya “, negant-la com a Nació (ni històrica, ni contemporànea) al mateix temps que s'eleva a Catalunya de Regió a Nació (Estat Sobirà) en tota regla. És Pròsper qui posa la primera pedra per a “*desconceptualizar” l'història de Catalunya. A partir d'ell el seu nebot nos parlarà de Confederacions històriques, com la *Catalano-Aragonesa, terme que tindrà àmplia acceptació entre el catalanisme. Molts autors a partir de llavors van a intentar remarcar les glòries d'un passat extraordinari de Catalunya. Pero si eixe passat porta el nom de Corona d'Aragó, i això molesta, es canvia; i si el sigle d'or va ser valencià, puix ara també és català. I si Ramon Llull va nàixer en Mallorca, puix era català també…I aixina va ser…i aixina continuem.

La família *Bofarull va controlar l'Archiu de la Corona d'Aragó durant un sigle. Despuix de Pròsper (1814-1840; 1844-1849), el seu fill Manuel *Bofarull *Sartorio  (1850-1892), i despuix el seu net, Francisco *Bofarull Sanes (1893-1911) varen dirigir l'activitat de l'institució.

La família Bofarull va controlar l'Archiu de la Corona d'Aragó durant un sigle. Despuix de Pròsper (1814-1840; 1844-1849), el seu fill Manuel Bofarull Sartorio  (1850-1892), i despuix el seu net, Francisco *Bofarull Sanes (1893-1911) varen dirigir l'activitat de l'institució.

A pesar de que la manipulació del *Llibre de *Repartiments del *Regne de Valéncia, és gravíssima, cal dir que el nebot de Pròsper, Antonio, és un personage molt més transcendental respecte a la seua contribució a la manipulació de l'història de Catalunya i en la difusió de falàcies, frut del seu apassionat interés per exagerar i *glorificar el passat, real o inventat, de Catalunya. Antonio va tindre a un bon mestre en este sentit en el seu tio, pero també, com a fill de “bon romàntic català i fan de Walter Scott”, és Antonio un dels *difusores i *incitadores  a l'odi a lo castellà.

A pesar de que la manipulació del Llibre de Repartiment del [[Regne de Valéncia]], és gravíssima, cal dir que el nebot de Pròsper, Antonio, és un personage molt més transcendental respecte a la seua contribució a la manipulació de l'història de Catalunya i en la difusió de falàcies, frut del seu apassionat interés per exagerar i glorificar el passat, real o inventat, de Catalunya. Antonio va tindre a un bon mestre en este sentit en el seu tio, pero també, com a fill de “bon romàntic català i fan de Walter Scott”, és Antonio un dels *difusores i *incitadores  a l'odi a lo castellà.

Va ser Antonio autor d'una àmplia i extensa bibliografia. La seua activitat lliterària va ser *extenuante i se li deu reconéixer en este sentit la seua llabor per difondre l'història de Catalunya, encara a pesar del seu biaix “@chovinista” en moltes de les seues publicacions, que tant dany varen fer justament al correcte coneiximent de la mateixa. Ell, en *Victor *Balguer varen ser els impulsors de la Restauració *dels *Jocs *Florals de Barcelona, en 1859. És Antonio autor de la primera novela en català de l'época, “La *Orfaneta de *Menargues o Catalunya *Agonisant”, en on se nos reinterpreta el Compromís de Casp i se nos presenta al malvat Fernando de *Antequera, primer Rei d'Aragó *Trastámara, com el malvat castellà que li va llevar el tro al llegítim i molt català Jaime de *Urgel, “el desgraciat”. Es tracta d'una novela, no d'un llibre d'història, no obstant de la mateixa manera que les noveles anteriors a la mateixa, influïdes per l'estil de Walter Scott, van a difondre unes idees de mals i bons, en lo que l'història es deurà adaptar a esta visió romàntica, creant per a Catalunya, una història en la seua major part falsa. És també Antonio autor del concepte “Confederació *Catalano-Aragonesa”, eixemple de la “*desconceptualización” de l'història per part d'esta corrent romàntica que controlava l'Archiu de la Corona d'Aragó. Dita idea definitivament té acolliment entre els catalanistes de l'época. L'estil d'Antonio, és apassionat, exagerat i fins a obsessiu quan es tracta d'adornar les seues falàcies i invencions. Aixina podem apreciar en varis pròlecs de les seues obres, el “@chovinismo” català malaltiç que professava este senyor.

Va ser Antonio autor d'una àmplia i extensa bibliografia. La seua activitat lliterària va ser *extenuante i se li deu reconéixer en este sentit la seua llabor per difondre l'història de Catalunya, encara a pesar del seu biaix “@chovinista” en moltes de les seues publicacions, que tant dany varen fer justament al correcte coneiximent de la mateixa. Ell, en *Victor *Balguer varen ser els impulsors de la Restauració *dels *Jocs *Florals de Barcelona, en 1859. És Antonio autor de la primera novela en català de l'época, “La *Orfaneta de *Menargues o Catalunya *Agonisant”, en on se nos reinterpreta el Compromís de Casp i se nos presenta al malvat Fernando de *Antequera, primer Rei d'Aragó *Trastámara, com el malvat castellà que li va llevar el tro al llegítim i molt català Jaime de *Urgel, “el desgraciat”. Es tracta d'una novela, no d'un llibre d'història, no obstant de la mateixa manera que les noveles anteriors a la mateixa, influïdes per l'estil de Walter Scott, van a difondre unes idees de mals i bons, en lo que l'història es deurà adaptar a esta visió romàntica, creant per a Catalunya, una història en la seua major part falsa. És també Antonio autor del concepte “Confederació *Catalano-Aragonesa”, eixemple de la “*desconceptualización” de l'història per part d'esta corrent romàntica que controlava l'Archiu de la Corona d'Aragó. Dita idea definitivament té acolliment entre els catalanistes de l'época. L'estil d'Antonio, és apassionat, exagerat i fins a obsessiu quan es tracta d'adornar les seues falàcies i invencions. Aixina podem apreciar en varis pròlecs de les seues obres, el “@chovinismo” català malaltiç que professava este senyor.

En esta introducció, escrita en 1850, nos podem fer una clara idea del pensament i estil d'Antonio *Bofarull. Un pensament que serà el precursor del catalanisme més intransigent que, no obstant, encara tardaria en aplegar. Note's que no nega el naiximent d'Espanya en els Reis Catòlics, i que a continuació existiren Monarques d'Espanya (alguna cosa que contradiu al seu tio). I és que com ya s'ha comentat la mentira nacionalista anirà evolucionant poc a poc, afegint també nous *bulos. En lo que els primers nacionalistes, com Prat de la *Riba, serien inclús  considerats “@españolista” pels nacionalistes més radicals de hui. De fet poc temps despuix de formar-se la *Lliga Regionalista, de Prat de la *Riba i *Cambó, els seus membres ya seran acusats de no ser verdaders catalanistes. Un atre eixemple que nos retrata a Antonio de *Bofarull i el seu toc “*castellanófobo” és la publicació “Els *trobadors *nous” en el qual arrepleguem una poesia que ataca a aquells que s'avergonyixen per parlar català i volen fer-se passar per castellans.

En esta introducció, escrita en l'any [[1850]], nos podem fer una clara idea del pensament i estil d'Antonio Bofarull. Un pensament que serà el precursor del catalanisme més intransigent que, no obstant, encara tardaria en aplegar. Note's que no nega el naiximent d'Espanya en els Reis Catòlics, i que a continuació existiren Monarques d'Espanya (alguna cosa que contradiu al seu tio). I és que com ya s'ha comentat la mentira nacionalista anirà evolucionant poc a poc, afegint també nous *bulos. En lo que els primers nacionalistes, com Prat de la *Riba, serien inclús  considerats “@españolista” pels nacionalistes més radicals de hui. De fet poc temps despuix de formar-se la *Lliga Regionalista, de Prat de la *Riba i *Cambó, els seus membres ya seran acusats de no ser verdaders catalanistes. Un atre eixemple que nos retrata a Antonio de *Bofarull i el seu toc “*castellanófobo” és la publicació “Els *trobadors *nous” en el qual arrepleguem una poesia que ataca a aquells que s'avergonyixen per parlar català i volen fer-se passar per castellans.

En el palau *Requesens de Barcelona, es troba la *Reial *Acadèmia dels *Bones *Lletres, creada en 1726, en temps de Felipe V. Una acadèmia que a lo llarc del S.XVIII no va tindre un paper destacat en “la recuperació de la consciència nacional” de Catalunya, pero que en el S.XIX, el romanticisme català, la *famila *Bofarull, i demés autors, sí que tindrà un paper més que destacat. Per la mateixa passaran personages com Andrés *Avelino *Pi i *Arimón, que contribuiran, en els *Bofarull (i molts atres més) a presentar-nos una història de Catalunya passada pel filtre de la mentira i la manipulació. Eixemple d'això ho trobem en la seua obra “Barcelona antiga i moderna” publicada en 1854, on nos introduïx per eixemple sobre l'existència d'un Estat Català que va durar més de mil anys, també sobre un naiximent inequívoc de Catalunya en l'any 988 (no és pioner en tal afirmació pero és contundent en la mateixa), pero ademés nos introduïx en l'idea que en eixa mateixa época, des de Felipe V, Catalunya està ocupada militarment. Afirmacions desgavellades i/o molt qüestionables, que han persistit fins a hui, encara sabent de sobres que es tracten en la seua major part d'autèntiques falsetats, o veritats a miges.

En el palau *Requesens de Barcelona, es troba la *Reial *Acadèmia dels *Bones *Lletres, creada en 1726, en temps de Felipe V. Una acadèmia que a lo llarc del S.XVIII no va tindre un paper destacat en “la recuperació de la consciència nacional” de Catalunya, pero que en el S.XIX, el romanticisme català, la *famila *Bofarull, i demés autors, sí que tindrà un paper més que destacat. Per la mateixa passaran personages com Andrés *Avelino *Pi i *Arimón, que contribuiran, en els *Bofarull (i molts atres més) a presentar-nos una història de Catalunya passada pel filtre de la mentira i la manipulació. Eixemple d'això ho trobem en la seua obra “Barcelona antiga i moderna” publicada en 1854, on nos introduïx per eixemple sobre l'existència d'un Estat Català que va durar més de mil anys, també sobre un naiximent inequívoc de Catalunya en l'any 988 (no és pioner en tal afirmació pero és contundent en la mateixa), pero ademés nos introduïx en l'idea que en eixa mateixa época, des de Felipe V, Catalunya està ocupada militarment. Afirmacions desgavellades i/o molt qüestionables, que han persistit fins a hui, encara sabent de sobres que es tracten en la seua major part d'autèntiques falsetats, o veritats a miges.

== Advertències sobre el nacionalisme històricament ninguneades ==

== Advertències sobre el nacionalisme històricament ninguneades ==

== Cedir i donar la raó sempre als nacionalistes. una constant en la política espanyola en fatals conseqüències ==

== Cedir i donar la raó sempre als nacionalistes. una constant en la política espanyola en fatals conseqüències ==