Paul Grice

Herbert Paul Grice (13 de març de 1913, Birmingham, Anglaterra - 28 d’agost de 1988, Berkeley, Califòrnia), fon un filòsof britànic, conegut sobretot per les seues contribucions a la filosofia del llenguage en l’àmbit de la teoria del significat i de la comunicació. El seu treball, recopilat en l’obra Studies in the Way of Words, ha tengut una gran importància en filosofia i pragmàtica llingüística, en implicacions i implicatures també en l’àmbit de la ciència cognitiva en general.

Vida

Naixcut i criat en el Regne Unit, Grice cursà els seus primers estudis en el Clifton College i en acabant entrà en l’Universitat d’Oxford. Despuix d’un periodo breu d’ensenyança en Rossall, tornà a Oxford, com a professor, a on va ensenyar fins a 1967, se traslladà als Estats Units per a eixercir un càrrec de professor en l’Universitat de Califòrnia. Va tornar al Regne Unit en 1979 per a fer algunes conferències. Morí en 1988 quan encara eixercia el càrrec de professor en Berkeley. Se varen reimprimir molts dels seus ensajos i el seu llibre Studies in the Ways of Words en 1979.

Grice i el significat

El treball de Grice constituïx u dels fonaments en l’aproximació moderna de la pragmàtica. Se tenen principalment en conte les seues contribucions a l’estudi del significat del parlant i del significat llingüístic, aixina com de les interrelacions entre els dos. Proporcionà i desenrollà, en efecte, un anàlisis de la noció de significat llingüístic en térmens de significat del parlant. Per a explicar de quin modo poden ser enteses les elocucions no lliterals, postulà l’existència d’un principi cooperatiu general en la conversació, del qual deriven certes màximes específiques.

Grice introduí la noció de les implicatures per a substituir la de implicació, usada fins llavors, i que considerà inadequada per a la seua proposta llingüística. El context és un factor molt important a tindre en conte a l’analisar un text o una conversació, ya que segons la situació comunicativa en la que nos trobem podem percebre d’una forma o d’una atra el significat de lo que s’ha dit. No només depén del context en sí, és dir, lo que et rodeja, sino que també se té de destacar la cultura en la que se desenrolla l’acció. Per lo tant, segons la cultura el context serà comprés d’una forma o d’una atra.

Grice formula una teoria de forma oposta a la concepció contextual d’interpretació dels enunciats. S’encarrega de donar-li al llenguage un nou enfocament pragmàtic i estudia aquells principis que regulen l’interpretació dels enunciats construint una espècie de model per a ajudar-nos a regular cóm se produïx l’intercanvi comunicatiu. Les paraules també poden tindre un significat afegit, de tal manera que Grice crea este model per a vore quins factors condicionen eixe nou significat.

Per això, este autor propon principis no normatius, sino descriptius, tot ho extrau a partir de la conversació. Per lo tant, no se tracta de normes obligatòries que rigen, organisen i donen lleis a la conversació, sino que partixen de la conversació i la descriuen. Tots estos principis s’inclouen dins de lo que Grice nomena el principi de cooperació. Eixe principi es una condició per a que nostre interlocutor comprenga lo que li diguem, una espècie de condició preparatòria que tots els participants deuen complir per a que la conversació siga coherent. Aixina, no és normatiu, pero el seu no compliment pot desembocar en una sanció social.

Màximes conversacionals

El principi de cooperació se concreta en una série de categories, denominades màximes de conversació, que descriuen cóm té de ser lo que es diu en una conversació, per a que esta siga més precisa i manco ambigua:

1. Màxima de cantitat:

• Que la seua contribució continga tanta informació com se requerix
• Que la seua contribució no continga més informació de la que se requerix

2. Màxima de calitat (de veracitat)

• No afirme lo que crega fals
• No afirme res de lo que no tinga probes suficients

3. Màxima de relació (de rellevància)

• Que lo que parle oportunament siga rellevant

4. Màximes de modo (modalitat, fonamentalment intenta ser clar)

• Evite expressar-se obscurament
• Evite ser ambigu
• Siga breu
• Siga ordenat

Una vegada plantejada la teoria de Grice, podem aplegar a pensar que tenia una concepció un poc idealista i normativa de la comunicació, ya que contínuament l’interlocutor, en una conversació normal, està violant eixes màximes.

Encara que la teoria de Grice se té que vore també des del punt de vista en el que no formula una série de principis que deuen impondre’s als participants d’una conversació per a que es comporten d’una forma o una atra, sino és que principalment una teoria de l’interpretació dels enunciats. Ademés, segons Grice, mentres no es violen obertament les màximes, tota persona seguix el principi de cooperació i de màxima. Quan se viola una màxima no obertament, lo que fem és reinterpretar lo que s’ha dit, no seria contradictori en el principi de cooperació sino que seria un nou contingut de significació. Ahí apareixen les implicatures, que nos permeten cobrir les distàncies entre lo que es diu i lo que efectivament se comunica, és dir, lo que el parlant vol comunicar. Si apliquem estrictament les màximes del principi de cooperació de Grice, pareix que parlar és simplement transmetre una série de senyes verdaderes i necessàries sense ambigüitat.

El propi Grice se donà conte de que la seua teoria era insuficient, que parlar era molt més que donar/rebre una informació i que, en efecte, feyen falta unes atres màximes, pero morí ans que li donara temps a reformular la seua teoria.

Crítiques i examinadors

En morir, alguns dels seus discípuls, com ara Sperber i Wilson (1986-1989), escomençaren a investigar i feren tot lo contrari, ya que varen reduir el número de màximes de Grice. L’elaboració de la teoria de la rellevància per part de Sperber i Wilson ha segut u dels desenrolls més significatius de la pragmàtica. Esta teoria abraça molt més puix que no només se basa en la interpretació individual de les expressions en context, sino que també es preocupa de l’ironia i la metàfora, entre atres. A diferència de Grice, les metàfores no es consideren desviacions de la parla verdadera, sino una conseqüència de la busca de rellevància. Stephen Neale examina detalladament el treball de Grice en Paul Grice y la filosofía lingüística de la lengua (1992). Vejau: Comunicación y cognición; Blackwell Publishing, 1986.

Bibliografia

• Siobhan Chapman: Paul Grice: Philosopher and Linguist. Houndmills: Palgrave Macmillan, 2005.
• Wayne Davis: Implicature: Intention, Convention, and Principle in the Failure of Gricean Theory. Cambridge: Cambridge University Press, 1998.

Enllaços externs

• Enciclopèdia de filosofia de Stanford: Paul Grice (anglés) - Richard E. Grandy.