88
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 23:
Llínea 23: + + + + + + + + + + + + + +
→VIDA ETERNA
Les arrels de la filosofia occidental estan en Plató i Aristòtil, el primer és discípul de Sòcrates i el segon és discípul de Plató. Plató creïa no soles en l'immortalitat de l'ànima, sino també en la seua preexistència abans del naiximent de les persones. Els dos basen la seua creència en les propietats espirituals de l'ànima.<br />
Les arrels de la filosofia occidental estan en Plató i Aristòtil, el primer és discípul de Sòcrates i el segon és discípul de Plató. Plató creïa no soles en l'immortalitat de l'ànima, sino també en la seua preexistència abans del naiximent de les persones. Els dos basen la seua creència en les propietats espirituals de l'ànima.<br />
L'ànima és el principi immaterial que dona unitat al cos d'un ser viu; allò que fa que l'organisme, a pesar de tindre moltes parts, funcione com un sol subjecte; allò que manté unides i coordinades les parts d'un ser viu; que no pot ser un component material, perque a continuació nos hauríem de preguntar com s'unix eixa part coordinadora a lo restant del cos. És, com hem dit adés, un principi immaterial que informa totes les parts del cos.<br />
L'ànima és el principi immaterial que dona unitat al cos d'un ser viu; allò que fa que l'organisme, a pesar de tindre moltes parts, funcione com un sol subjecte; allò que manté unides i coordinades les parts d'un ser viu; que no pot ser un component material, perque a continuació nos hauríem de preguntar com s'unix eixa part coordinadora a lo restant del cos. És, com hem dit adés, un principi immaterial que informa totes les parts del cos.<br />
Segons este concepte, posseïxen ànima tots els sers vius, plantes i animals. Pero l'ànima de les persones és especial, perque dota a les persones de capacitats que estan per damunt de la matèria, i que són bàsicament dos, incloses dins de la capacitat del coneiximent humà:<br />
* La capacitat de reflexió. La matèria no és reflexiva: un ull no pot vore's a si mateix, com no siga mirant-se en un espill; un dit no pot tocar-se a si mateix, sino que toca atres coses; els animals no són conscients del seu coneiximent; en canvi la persona humana és conscient del seu coneiximent: coneix que està coneixent; pot fer una introspecció de la seua persona.<br />
L'afirmació de que un animal no és conscient del seu coneiximent és discutida per alguns, pero lo ben cert és que no es poden dissenyar experiments per a comprovar la reflexió del coneiximent, i nos hem de guiar pels efectes del comportament, i aixina com els sers humans som capaços d'altruisme, és dir, de reconéixer en un atre “un atre yo”, i patir per ell (= compadir, condoldre), i treballar per ell, el comportament animal nos dona mostres d'altruisme només en casos de parentesc, és dir, comportaments instintius a favor de la pròpia descendència o dels seus germans o membres de la manada: cooperació instintiva.<br />
* - La capacitat d'abstracció. El coneiximent humà és capaç de formar idees que transcendixen la matèria. Açò és fàcil d'explicar en el cas de les idees negatives: “un automòvil no negre”. Eixa idea no respon a cap realitat material, perque no existixen automòvils “no negres”, sino automòvils blancs, grocs, grisos, rojos... Eixe concepte ("no negre") és frut d'una abstracció a partir de les realitats materials.<br />
Com que l'ànima humana és capaç d'accions que transcendixen la matèria, diem que és espiritual, i si transcendix la matèria, ha de continuar existint encara que la matèria desaparega, que es descomponga en la mort. L'ànima humana perviu més allà de la mort. Un atre problema serà com podrà conéixer o manifestar-se si li falta el cos, que és la matèria a través de la qual coneixia i es manifestava.<br />
=== 1.2. Immortalitat de l'ànima segons l'antiguetat clàssica ===
En la lliteratura clàssica grecorromana, es traslluïx la creença en que les ànimes dels morts continuen existint, encara que en un inframón, al que nomenen ''l'hades'', del qual no es pot eixir, ni poden comunicar-se en els vius, ni poden realisar cap activitat; les ànimes estan com a dormides. L'hades és descrit per primera vegada per Homer (sigle VIII a. C.) en les seues obres L'Ilíada i L'Odisea, i el nom és una simplificació del terme "regne d'Hades", deïtat grega que governa les ànimes dels morts.<br />
És cert que existix també la ''nigromància'', activitat que eixercixen algunes persones en dots especials, rebudes com a regal d'alguna divinitat. Estes persones eren capaces de comunicar-se en els difunts i transmetre mensages dels difunts per al vius, generalment en propòsits d'endevinació del futur. Coneguda és l'activitat nigromàntica de la ''pítia'' de l'oràcul de Delfos<ref>GRAVES, Robert: Los mitos griegos, I, pág. 97. Alianza Editorial, Madrid, 2001, ISBN 84-206-7262-9</ref>.<br />
La creença en l'existència de l'hades i d'una situació de infraexitència de les ànimes dels morts era prou general en tot Occident, i no es diferencia molt d'allò que creïen els judeus en l'època anterior a l'invasió de Palestina pels assiris i els caldeus (que ocorregueren en els segles VIII a VI abans de Crist). Els judeus parlaven del ''sheol'', de característiques semblants a l'hades, i encara que els judeus piadosos mostraven l'esperança de que Deu els protegiria en el sheol, lo ben cert és que el comú dels judeus esperava en esta vida la retribució de les bones obres o el castic de les males obres, en els autors dels fets o en la seua descendència, puix no esperaven molta activitat per a les ànimes en el sheol. Aixina, en els salm 87 (88) escriu l'autor: “¿faràs tu maravelles pels morts? ¿s'alçaran les ombres per a donar-te gràcies? ¿s'anuncia en el sepulcre la teua misericòrdia, o la teua fidelitat en el regne de la mort? ¿es coneixen les teues maravelles en la tenebra, o la teua justícia en el país de l'oblit?”<ref>Traducció feta a partir de la versió llitúrgica espanyola del salm.</ref>. Arguments que donen força a la seua petició en la que demana a Deu que el lliure de la mort.<br />
Els antics egipcis diferenciaven diversos graus de benestar en el món dels morts, cosa que justifica la preparació dels soterraments per part de la gent més adinerada, com per eixemple les famoses piràmides per als faraons; es tractava de guanyar el favor de les divinitats davant d'un juí a l'ànima; en l'Egipte primitiu, es creïa que les ànimes dels bons eren acollides per ''Osiris'', deesa de la resurrecció, i les roïnes quedaven en poder d'''Ammit'', deu devorador del morts. Pero sempre les referències a la vida després de la mort descriuen una existència d'ombres, inferior a la vida tal com es coneix en este món<ref>- Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3<br />
- Lara Peinado, Federico: Libro de los Muertos [1989]. Madrid: Tecnos, 5ª edición, 2009. ISBN 978-84-309-4804-8.</ref>.<br />
Esta idea del juí després de la mort ve replegada també pel poeta romà ''Virgili'' (70 - 19 a.C.) en la seua descripció de l'''hades'' que fa en la seua obra ''L'Eneida''; la seua concepció es considera "precristiana", puix a més de considerar un premi per als bons difunts (que viuen en els ''Camps Elíseus'') i un castic per als roïns (que viuen en el ''Tàrtar''), deixa també una possibilitat de purificació dels difunts abans d'accedir al premi, cosa semblant al ''purgatori'' cristià. Pot ser per això, el lliterat italià ''Dante Alighieri'' (1265-1321), en la seua coneguda obra ''La Divina Comedia'', adjudica a Virgili el paper de guía en la visita a l'infern i al purgatori. Pero de la mateixa manera que hem descrit per al cas dels egipcis, la vida d'ultratomba és sempre descrita com a "inframón entre ombres".<br />
{{listaref}}
{{listaref}}
[[Categoria:Religió]]
[[Categoria:Religió]]