T

La T, t en minúscula, és la vigèsima lletra de l'alfabet valencià i dècima sèptima de les consonants. El seu nom és te. En l'edat mija s'amprava per a formar els dígrafs tj, tg, tn, tm, tl, tll i l'estrany dígraf tx, tots estos hui arcaics en valencià, puix han segut substituits per j, g, n, m, l, ll i ch. Com a curiositat, Lluís Fullana encara reconeixia la pronunciació del dígraf tl, que ell escribia ll, que hui la RACV recull (escrit l-l o tl) en molt poques paraules com ara mol-le (escritura antiga per a mòle), almel-la (variant dialectal d'armela) o guatla (variant antiga de guala). El diccionari de la RACV de vegades recull variants antigues que usaven els dígrafs arcaics, com per eixemple: platja (hui plaja), metge (hui mege), cotna (hui cona), setmana (hui semana), guatla (hui guala), motlle (variant de mol-le, hui mòle), atxa (hui acha, que és una arma, no confondre en l'astral); naturalment totes estes grafies hui són arcaiques, el principal motiu pel qual estan en el diccionari és per a poder llegir texts antics sense cap problema.

Fonètica

En valencià representa l'oclusiva alveolar sorda.

En alguns dialectes és comú la pèrdua de la te final darrere de en (cant, pronunciat can) o de el (molt, pronunciat mol), açò és un vulgarisme inadmissible en el valencià estàndart oral, que sempre pronuncia les tes.

Ortografia

S'escriu te

• Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.
• En el grup consonàntic TR: truc, atraure.
• En el prefix grec AT-: atmòsfera (vore de).
• Davant de Z: dotze.
• En posició final de paraula posarem sempre T encara que en derivar se transforme en D o se conserve: fort, fortalea; cert, certea; càlit, no càlid, pero caliditat; abat, no abad, pero abadia.

Vore també

• Alfabet valencià
• Dígraf