Canvis

[[Image:Sart.gif|thumb|right|300px|<center>Llengües de Sardenya.</center>]]

[[Image:Sart.gif|thumb|right|300px|<center>Llengües de Sardenya.</center>]]

El '''sart''' o '''llengua sarda''' (''sardu'' o ''limba sarda'' en sart) és una [[llengua romànica]] parlada en la illa i regió autònoma de [[Sardenya]]. Clasificada com a llengua romànica occidental, es tracta d'una macrollengua integrada per un conjunt de variants dialectals. Està considerada com la més conservadora de les llengües derivades del [[llatí]].

El '''sart''' o '''llengua sarda''' (''sardu'' o ''limba sarda'' en sart) és una [[llengua romànica]] parlada en la illa i regió autònoma de [[Sardenya]]. Clasificada com a llengua romànica occidental, se tracta d'una macrollengua integrada per un conjunt de variants dialectals. Està considerada com la més conservadora de les llengües derivades del [[llatí]].

== Història i orígens ==

== Història i orígens ==

La llengua sarda apareix, com el restant de les llengües romàniques o neollatines, de l’evolució del llatí importat durant l’ocupació romana de l’illa a partir del sigle III a.C. Quan arribaren atres invasors, sigles més tart, el llatí ya s’ha difòs per tota l’illa i manté el caràcter primari de la seua estructura llingüística. Davant esta unitat inicial dels seus caràcters constitutius, sembla ser que cap els volts del segon milenari comencen a apareixer diferenciacions arreu de l’illa en la parla. En tot cas, tot i les constants aparicions de llengües foranes en les successives onades invasores (catalans, castellans, piamontesos), el sart mantindrà la seua particularitat, incorporant en les diverses époques nou vocabulari que poc a poc l’anirà enriquint com a llengua no obstant això mantenint-se molt prospera a les formes del llatí originari.

La llengua sarda apareix, com el restant de les llengües romàniques o neollatines, de l’evolució del llatí importat durant l’ocupació romana de l’illa a partir del sigle III a.C. Quan arribaren atres invasors, sigles més tart, el llatí ya s’ha difòs per tota l’illa i manté el caràcter primari de la seua estructura llingüística. Davant esta unitat inicial dels seus caràcters constitutius, pareix ser que vora el segon mileni comencen a aparéixer diferenciacions arreu de l’illa en la parla. En tot cas, tot i les constants aparicions de llengües foranes en les successives onades invasores (catalans, castellans, piamontesos), el sart mantindrà la seua particularitat, incorporant en les diverses époques nou vocabulari que a poc a poc l’anirà enriquint com a llengua no obstant això mantenint-se molt propenca a les formes del llatí original.

Com passa en els Archius històrics catalans d’esta Alta edat mija, abundantíssims en documentació, a Sardenya hi ha un gran número de documents escrits en llengua autòctona dels [[sigle XI|sigles XI]] i [[sigle XII|XII]]. Sembla ser que el llatí no era excessivament conegut i usat i per això els documents oficials de caràcter llegal varen ser escrits i difosos entre els habitants en la seua llengua, el sart.

Com passa en els archius històrics catalans d’esta alta edat mija, molt abundants en documentació, en Sardenya hi ha un gran número de documents escrits en llengua autòctona dels [[sigle XI|sigles XI]] i [[sigle XII|XII]]. Pareix ser que el llatí no era excessivament conegut i usat i per això els documents oficials de caràcter llegal varen ser escrits i difosos entre els habitants en la seua llengua, el sart.

Els primers testimonis escrits sobre la llengua sarda són de l'[[Edat mija]]. Concretament, fa la seua primera aparició pels volts de l’any [[1000]] com a llengua oficial del Jujat de Calaris (Casteddu), un dels quatre regnes independents en que es dividia l’illa de Sardenya. El primer document és un pergamí datat el [[1070]] i pertanyent a la Cancelleria del Jujat durant el regnat de Torquitori de Lacon-Gunale i està escrit en sart campidanés. Pot ser que este siga el primer document en sart i ya apareixen els elements de la llengua sarda en un acte de donació de [[1063]] del Juge de Torres Barisó I adreçat a l’abat Desideri.

Els primers testimonis escrits sobre la llengua sarda són de l'[[Edat mija]]. Concretament, fa la seua primera aparició vora l’any [[1000]] com a llengua oficial del Jujat de Calaris (Casteddu), un dels quatre regnes independents en que es dividia l’illa de Sardenya. El primer document és un pergamí datat l'any [[1070]] i pertanyent a la Cancelleria del Jujat durant el regnat de Torquitori de Lacon-Gunale i està escrit en sart campidanés. Pot ser que este siga el primer document en sart i ya apareixen els elements de la llengua sarda en un acte de donació de [[1063]] del Juge de Torres Barisó I adreçat a l’abat Desideri.

Ya dels anys 80 del mateix sigle existixen atres documents, estos en sart logudorés, com per eixemple el [[Privilegi Logudorés]]: ''Ego iudice Mariano de Lacon fazo ista carta ad onore de omnes homines de Pisas pro xu toloneu ci mi pecterunt''…

Ya dels anys 80 del mateix sigle existixen atres documents, estos en sart logudorés, com per eixemple el [[Privilegi Logudorés]]: ''Ego iudice Mariano de Lacon fazo ista carta ad onore de omnes homines de Pisas pro xu toloneu ci mi pecterunt''…

== Llingüística==

== Llingüística==

Algunes característiques notables del sart logudorés:

Algunes característiques notables del sart logudorés:

* Compartix en el [[Llengua balear|balear]] i alguns dialectes del [[provençal]] l'us de l'[[artícul salat]] (derivat del [[llatí]] ''ipse''). Els artículs són ''su'' i ''sa'' en singular, en plural varien segons els dialectes: ''is'' o bé ''sos'' i ''sas''.

* Compartix en el [[Llengua balear|balear]] i alguns dialectes del [[provençal]] i del [[valencià]] de [[Tàrbena]] i [[La Vall de Gallinera]] l'us de l'[[artícul salat]] (derivat del [[llatí]] ''ipse''). Els artículs són ''su'' i ''sa'' en singular, en plural varien segons els dialectes: ''is'' o bé ''sos'' i ''sas''.

* Compartix en el [[català]], el [[castellà]], el [[portugués]] i l'[[occità]] l'us del [[subjuntiu]] per expressar l'[[imperatiu]] negatiu.

* Compartix en el [[català]], el [[castellà]], el [[portugués]] i l'[[occità]] l'us del [[subjuntiu]] per expressar l'[[imperatiu]] negatiu.

* La V manté la seua pronuncia bilabial (''bolere''-voler).

* La V manté la seua pronuncia bilabial (''bolere''-voler).