G

La G, g en minúscula, és la sèptima lletra de l'alfabet valencià i quinta de les consonants. Rep el nom de ge.

Fonètica

Representa el fonema oclusiu velar sonor /g/. Per convenció ortogràfica, se recorre al dígraf gu per a representar este fonema davant de e (guerra) i i (guix). També es recorre al dígraf gü en diéresis en la ü, per a representar-lo quan va seguit del fonema [w] seguit a l'hora de e o de i (és dir, /gwe/ (aigües), /gwi/ (pingüí).

Representa l'africada postalveolar sonora de l'alfabet fonètic internacional davant de les lletres e (gerro) i i (giner). A final de paraula i en certes paraules compostes, pot representar el fonema prepalatal africat en paraules com desig, mig i Elig i atres que contenen el dígraf ig.

En les comarques del nort de Castelló es diferencien, entre vocals, els antics dígrafs tg i tj (pronunciats com una ge i una jota normal) de la ge i la jota (pronunciades en estos dialectes com una i més una jota francesa o catalana): la consonant de mege (antigament i hui encara en el nort de Castelló, metge) se diferencia de la de "major" (pronunciat en una i davant de la jota, a l'hora pronunciada com en francés, i sense pronunciar la er final: maijó). Esta característica dialectal i arcaica no és admissible en un valencià estàndart modern, puix només s'usa en el llenguage d'unes zones i no és general en el restant del valencià, que fa sigles que pergué la diferència entre estos sons.

Ortografia

S'escriu ge

• En sò de [g] (gat)

1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G): gàbia, got, gust, regal, engolir, aigua.
2. Inicial i interior de paraula davant de E, I (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.
3. Davant de UE, UI, portarà diéresis la U quan es pronuncie: aigües, llingüístic.
4. En principi de paraula o de sílaba, en els grups consonàntics GR, GL: gràcies, glop, agrana, regle.
5. Davant de D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificància. Excepte cultismes com: acmé, dracma, estricnina, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i derivats.
6. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) s’escriga G: amic, no amig, pero amiga; rec, no reg, pero regar; amarc, no amarg, pero amargar; sanc, no sang, pero sangonera.

• En sò de [ʤ] (girar)

1. En posició inicial de paraula i interior davant de E, I: argila, gel, giner.
2. Excepte davant de –ecc–, –ect– (objecció, objectiu i algunes més), i en uns atres noms de procedència grega o bíblica: Jesús, Jeroni, Jeremies, Jerusalem, jerarquia, jeroglífic.
3. En el grup –IG– en mig de paraula davant de G (formes dels verps acabats en –gir): afigga, rigga, frigga.
4. En posició final de paraula la G darrere de I no és sonora, encara que en derivar se transforme: mig, pero miger; oreig, pero orejar.

• No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha més que un sò africat sonor, representat per G/J en qualsevol posició: viage, no viatge; juge, no jutge; llenguage, no llenguatge; correja, no corretja.
• En sò de [ʧ] (roig)

1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U o de consonant, sempre que la I siga àtona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig (Excepte Càlig i Tírig en les que la I del grup se pronuncia).
2. En posició final de paraula, darrere de I tònica: desig, frig.
3. En posició final de paraula apareix sempre [ʧ], representat per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant E, I i J davant A, O, U), o es mantinga (CH en tots els casos): trapig, trapigen; mig, mija; despaig, despachar.

Vore també

• Alfabet valencià
• Dígraf