Arturo Illia
| Arturo Umberto Illia | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Argentina | ||
| Ocupació: | Mege i polític. | ||
| Naiximent: | 4 d'agost de 1900 | ||
| Lloc de naiximent: | Pergamino, Buenos Aires, Argentina | ||
| Defunció: | 18 de giner de 1983 | ||
| Lloc de defunció: | Córdoba, Argentina | ||
Arturo Umberto Illia (Pergamino, Buenos Aires, Argentina, 4 d'agost de 1900 - † Córdoba, Argentina, 18 de giner de 1983) fon un mege i polític argentí, president de la Nació Argentina entre el 12 d'octubre de 1963 i el 28 de juny de 1966, quan fon derrocat per un colp d'Estat cívic-militar. Es va eixercitar també com a senador provincial, diputat nacional i vicegovernador de Córdoba i en l'any 1962 fon elegit governador de la província, càrrec que el colp d'Estat contra el president Frondizi li va impedir assumir. Fon també dirigent de l'Unió Cívica Radical i de l'Unió Cívica Radical del Poble.
Illia aplegà a la presidència de la Nació en eleccions controlades per les Forces Armades en les que es va proscriure al peronisme i al comunisme, i es varen realisar mentres estava detingut l'anterior president constitucional Arturo Frondizi. Durant el seu govern va intentar anular els contractes petrolers firmats per l'expresident Frondizi en companyies estrangeres, pero va acabar per anular uns pocs acorts, renegociar alguns i la majoria de les empreses varen seguir produint. Es va fomentar l'indústria nacional, es va destinar el 23 % del presupost nacional a l'educació (la major sifra en l'història del país), va baixar la desocupació, va disminuir el deute extern, es va dur avant un pla d'alfabetisació i es varen sancionar la Llei de Salari Mínim, Vital i Mòvil i la Llei de Medicaments coneguda com a Llei Oñativia. Durant el seu govern també es destaca l'aprovació de la Resolució 2065 de l'Assamblea General de les Nacions Unides, la qual reconeix l'existència de la disputa territorial per les illes Malvines, sent est un element clau en la continuïtat del reclam argentí en la causa Malvines.
Vixqué casi tota la seua vida en la seua humil casa de Creu de l'Eix (Cruz del Eje), a on es dedicava a la medicina, i que mai va utilisar la seua influència al seu favor, a punt tal de tindre que vendre el seu auto estant en l'eixercici del mando i de negar-se a utilisar fondos públics per a finançar els seus tractaments mèdics. Despuix del seu govern, va mantindre la seua activa militància política, va rebujar la jubilació que li corresponia com a expresident i va tornar al seu poble per a seguir dedicant-se a la medicina.
Els seus crítics varen considerar que «estava totalment alié a la temàtica contemporànea i dissimulava esta carència en una constant apelació a un visceral optimisme i una certa caboteria», i el jujaven durament per la seua política repressiva i antidemocràtica contra el moviment obrer i el peronisme, especialment pels assessinats i el manteniment de les normes proscriptives. La seua personalitat austera i tranquila fon també utilisada per importants mijos de comunicació i sectors de poder afectats per les seues mides, per a instalar l'image d'un president «llent».
En una enquesta realisada en l'any 2013 per a establir les cent «persones més honestes» del món segons els argentins, Illia va ocupar el tercer lloc, darrere del Papa Francesc i un dels pares de la pàtria, Manuel Belgrano, superant a Teresa de Calcuta, Mandela i Gandhi.
Cites[editar | editar còdic]
Nota: Esta frase se pot aplicar, perfectament, a l'absorció que està patint la cultura i llengua valencianes per part de l'imperialisme català (catalanisme, pancatalanisme i l'independentisme català).
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arturo Illia.