L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià - Contribucions de l'usuari [vlc]

Cuasicristal

2026-07-24T18:40:17Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Ho-Mg-ZnQuasicrystal.jpg|miniatura|Cuasicristal
]]
[[Archiu:Quasicrystal1.jpg|thumb|Model atòmic d'un cuasicristal d'[[Argent|Ag]]-[[Alumini|Al]].]]
Un '''cuasicristal''' és una [[disseny estructural|forma estructural]] de la matèria que és [[orde]]ada pero no [[Rets de Bravais|periòdica]]. Es formen patrons que omplin tot l'espai encara que tenen falta de simetria traslacional. Mentres que els [[cristal]]és, d'acort al clàssic [[teorema de restricció cristalográfica]], poden posseir solament simetria rotacionales de 2, 3, 4, i 6 plecs, el patró de [[Llei de Bragg|difracció de Bragg]] dels cuasicristales mostra picos aguts en atres órdens de simetria, per eixemple de 5 plecs.

Les [[teselado|teselaciones]] aperiódicas varen ser descobertes pels matemàtics a principis de la década de 1960, i uns vint anys despuix es va descobrir que podien ser aplicades a l'estudi dels cuasicristales. El descobriment d'estes formes aperiódicas en la naturalea ha produït un [[Paradigma#Canvi de paradigma|canvie de paradigma]] en el camp de la cristalografia. Els cuasicristales ya havien segut investigats i observats anteriorment<ref>Steurer W., Z. Kristallogr. 219 (2004) 391–446</ref> pero fins a la década de 1980 varen ser ignorats en favor de les idees predominants sobre l'estructura atòmica de la matèria.

A grans traces, un ordenament és no-periòdic si carix de [[simetria traslacional]], lo que significa que una còpia desplaçada mai es correspondrà exactament en el seu original. La definició matemàtica més precisa és que mai hi ha simetria traslacional en més de ''n'' – 1 direccions [[Dependència i independència llineal|linealmente independents]], a on ''n'' és la dimensió de l'espai reblixc; és dir, la teselación tridimensional mostrada en un cuasicristal pot tindre simetria traslacional en dos dimensions. L'habilitat per a difractar ve de l'existència d'un número indefinidament gran d'elements en un espayat regular, una propietat vagament descrita com a orde de llarc alcanç. Experimentalment la aperiodicidad es revela en l'inusual simetria del patró de difracció, que és la simetria d'órdens diferents a 2, 3, 4, o 6. El primer cas oficialment reportat de lo que va vindre a conéixer-se com cuasicristales va ser fet per [[Donen Shechtman]] del [[Technion|Institut Tecnològic Israelita]] i els seus colaboradors en 1984.<ref name=s>{{cita publicació|doi=10.1103/PhysRevLett.53.1951|títul=Metallic Phase with Long-Range Orientational Order and No Translational Symmetry|any=1984|llinage1=Shechtman|nomene1=D.|llinage2=Blech|nomene2=I.|llinage3=Gratias|nomene3=D.|llinage4=Cahn|nomene4=J.|publicació=Physical Review Letters|volum=53|pàgines=1951|bibcode=1984PhRvL..53.1951S|número=20}}</ref> Shechtman va rebre el [[Premi Nobel de Química]] en 2011 per les seues troballes.<ref>http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/chemistry/laureates/2011/</ref> Originalment, la nova forma de matèria, els cuasicristales, va ser cridada "Shechtmanita"<ref>'Impossible' Form of Matter Takes Spotlight In Study of Solids (New York Claves) http://www.nytimes.com/1989/09/05/science/impossible-form-of-matter-takes-spotlight-in-study-of-solids.html?pagewanted=all&src=pm</ref> en honor de Shechtman pel seu descobriment, i va tardar anys en guanyar llegitimitat científica.<ref>Technion’s Shechtman Wins Chemistry Nobel for Discovery of Quasicrystals http://www.bloomberg.com/news/2011-10-05/technion-s-shechtman-wins-chemistry-nobel-for-discovery-of-quasicrystals.html</ref>
== Història ==
[[Archiu:Penrose Tiling (Rhombi).svg|thumb|Una [[teselación de Penrose]].]]

Les estructures cuasiperiódicas han segut ben conegudes des d'abans de el {{sigle|XX||s}}. Per eixemple, les teselas (mosaics, taulells) en una mesquita islàmica medieval en [[Isfahán]], [[Iran]], estan dispostes en un patró cuasicristalino.<ref>{{cita publicació|doi=10.1126/science.1135491|títul=Decagonal and Quasi-Crystalline Tilings in Medieval Islamic Architecture|url=https://archive.org/details/sim_science_2007-02-23_315_5815/page/1106|any=2007|llinage1=Lu|nomene1=P. J.|llinage2=Steinhardt|nomene2=P. J.|publicació=Science|volum=315|número=5815|pàgines=1106–1110|pmid=17322056 |bibcode = 2007Sci...315.1106L }}</ref> En 1961 [[Hao Wang (acadèmic)|Hao Wang]] va fer la pregunta de si el determinar si un conjunt de teselas admet una teselación del pla és un problema algorítmicamente irresoluble o no. Este conjeturó que es pot resoldre, basant-se en l'hipòtesis de que qualsevol conjunt de teselas que poden revestir el pla pot fer-ho ''periòdicament'' (per lo que seria suficient tractar de revestir patrons cada volta majors fins a obtindre un que tesele periòdicament). Pero el seu alumne [[Robert Berger]] va construir dos anys despuix un conjunt d'unes 20 000 teselas quadrades (cridades ara [[teselas de Wang]]) que poden revestir el pla pero no en una disposició periòdica. Conforme el número de conjunts aperiódicos coneguts de teselas creix, cada conjunt semblava contindre inclús menys teselas que el previ. En particular, [[Roger Penrose]] va propondre en 1976 un conjunt de sol dos teselas (conegut com [[Teselación de Penrose]]) que va produir únicament teselaciones no-periòdiques del pla. Estes teselaciones varen mostrar eixemples de simetria de cinc plecs. En retrospectiva, varen ser observats patrons similars en algunes teselaciones decoratives ideades per arquitectes islàmics medievals.<ref>E. Makovicky (1992), 800-year-old pentagonal tiling from Maragha, Iran, and the new varieties of aperiodic tiling it inspired. In: I. Hargittai, editor: Fivefold Symmetry, pp. 67–86. World Scientific, Singapore-London</ref><ref name=Lu></ref> Alan Mackay va mostrar experimentalment en 1982 que el patró de difracció de la teselación de Penrose tenia una [[transformada de Fourier]] bidimensional consistent en picos aguts "delta" disposts en un patró de simetria de cinc plecs.<ref>{{cita publicació|doi=10.1016/0378-4371(82)90359-4|títul=Crystallography and the Penrose Pattern|url=https://archive.org/details/sim_physica-a_1982-08_114a_1-3/page/609|any=1982|llinage1=Mackay|nomene1=A.L.|publicació=Physica A|volum=114|pàgines=609|bibcode = 1982PhyA..114..609M }}</ref> Casi al mateix temps [[Robert Ammann]] va crear un conjunt de teselas aperiódicas que varen produir una simetria de huit plecs. Estos dos eixemples de cuasicristales matemàtics han mostrat estar derivats d'un método més general que els tracta com a proyeccions d'un entramat de major dimensió. Aixina com les curves simples en el pla poden ser obtingudes com a seccions d'un doble con tridimensional, vàries disposicions (periòdiques o aperiódicas) en 2 i 3 dimensions poden ser obtingudes a partir de hiper-entramats postulats en 4 o més dimensions. Els cuasicristales icosaédricos en 3 dimensions com els trobats per Donen Shechtman varen ser proyectats a partir d'un entramat hipercúbico de 6 dimensions per Peter Kramer i Roberto Neri en 1984.<ref>{{cita publicació|doi=10.1107/S0108767384001203|títul=On periodic and senar-periodic space fillings of I(m) obtained by projection|any=1984|llinage1=Kramer|nomene1=P.|llinage2=Neri|nomene2=R.|publicació=Acta Crystallographica|volum=A40|pàgines=580|número=5}}</ref> La teselación està formada per dos teselas en forma romboèdrica.

L'història dels cuasicristales comença en l'artícul de 1984 "Metallic Phase with Long-Range Orientational Order and No Translational Symmetry" (Fase metàlica en orde orientacional de llarc alcanç i sense simetria traslacional) a on Donen Shechtman ''et al.'' varen demostrar un clar patró de difracció en una simetria de cinc plecs. El patró va ser pres d'una aleació [[Alumini|Al]]-[[Manganeso|Mn]] que va ser gelada ràpidament despuix de fondre's.<ref name=s/> A l'any següent, Ishimasa ''et al.'' varen reportar una simetria de dotze plecs en partícules de [[Níquel|Ni]]-[[Cromo|Cr]].<ref>{{cita publicació|doi=10.1103/PhysRevLett.55.511|pmid=10032372|títul=New ordered state between crystalline and amorphous in Ni-Cr particles|any=1985|llinage1=Ishimasa|nomene1=T.|llinage2=Nissen|nomene2=H.-U.|llinage3=Fukano|nomene3=Y.|publicació=Physical Review Letters|volum=55|número=5|pàgines=511–513|bibcode=1985PhRvL..55..511I}}</ref> Pronte varen ser gravats patrons de difracció de huit plecs en [[Aleació|aleacions]] de [[Vanadi|V]]-[[Níquel|Ni]]-[[Silici|Si]] i [[Cromo|Cr]]-[[Níquel|Ni]]-[[Silici|Si]].<ref>{{cita publicació|doi=10.1103/PhysRevLett.59.1010|pmid=10035936|títul=Two-dimensional quasicrystal with eightfold rotational symmetry|any=1987|llinage1=Wang|nomene1=N.|llinage2=Chen|nomene2=H.|llinage3=Kuo|nomene3=K.|publicació=Physical Review Letters|volum=59|número=9|pàgines=1010–1013|bibcode=1987PhRvL..59.1010W}}</ref> A lo llarc dels anys han segut descoberts centenars de cuasicristales en vàries composicions i diferents simetria. Els primers materials cuasicristalinos eren termodinámicamente inestables; quan eren calfats, formaven cristals regulars. No obstant en 1987 va ser descobert el primer de molts cuasicristales estables, fent possible produir grans mostres per al seu estudi i obrint la porta cap a potencials aplicacions. En 2009 una troballa minerológico va oferir evidència de que els cuasicristales podrien formar-se de manera natural baix les condicions geològiques adequades. Els científics varen reportar la primera ocurrència natural de cuasicristales en un nou tipo de mineral trobat en el riu Khatyrka en [[Rússia]] oriental.<ref>{{cita publicació|doi=10.1126/science.1170827|pmid=19498165|títul=Natural Quasicrystals|url=https://archive.org/details/sim_science_2009-06-05_324_5932/page/1306|any=2009|llinage1=Bindi|nomene1=L.|llinage2=Steinhardt|nomene2=P. J.|llinage3=Yao|nomene3=N.|llinage4=Lu|nomene4=P. J.|publicació=Science|volum=324|número=5932|pàgines=1306–9|bibcode = 2009Sci...324.1306B }}</ref> Es va trobar que una mostra del [[holotip]] de l'espècimen rus era un aglomerado de grans superiors a 0.1 milímetros en tamany de vàries fases, majorment [[khatyrkita]], [[cupalita]] (contenint [[Zinc|cinc]] o ferro), alguns minerals d'[[Alumini|Al]]-[[Coure|Cu]]-[[Ferro|Fe]] encara no identificats i la fase cuasicristalina coneguda com [[icosaedrita]] ({{fq|A el|63|Cu|24|Fe|13}}. Els grans de cuasicristal eren d'alta calitat cristalina iguals als dels millors espècimen de laboratori.<ref name=j1>{{cita publicació|apellidar1=Steinhardt|nomene1=Paul|apellidar2=Bindi|nomene2=Luca|títul=Onze upon a clave in Kamchatka: the search for natural quasicrystals|doi=10.1080/14786435.2010.510457|any=2010|pàgines=1|publicació=Philosophical Magazine|url=http://www.physics.princeton.edu/steinh/naturalquasicrystals.html|fechaacceso=5 d'octubre de 2011|fechaarchivo=27 de setembre de 2011|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20110927094940/http://www.physics.princeton.edu/steinh/naturalquasicrystals.html|deadurl=yes}}</ref>

En 1972, de Wolf i van Aalst<ref>de Wolf, R.M. and van Aalst, W. The four dimensional group of γ-Na2CO3, Acta. Cryst. A 28 (1972) S111</ref> varen reportar que el patró de difracció produït per un cristal de [[carbonat de sodi]] no va poder ser etiquetat en tres índexs sino que va necessitar un d'adicional, lo que va implicar que l'estructura subjacent tenia quatre dimensions en el [[Ret recíproca|espai recíproc]]. Atres casos desconcertantes havien segut reportats, pero fins que el concepte de cuasicristal va aplegar a ser establit varen ser justificats o negats. No obstant, a finals de la década de 1980, l'idea es va tornar acceptable i en 1992 la [[Unió Internacional de Cristalografia]] va alterar la seua definició de cristal, ampliant-ho com a resultat de les troballes de Shechtman, i reduint-ho a l'habilitat de produir un patró de difracció clar i reconeixent la possibilitat de que l'ordenament siga periòdic o aperiódico.<ref>El concepte de "cristal aperiódico" va ser falcat per [[Erwin Schrödinger]] en un atre context en un significat alguna cosa diferent. En el seu popular llibre ''[[What is Life? (Schrödinger)|What is life?]]'' en 1944 Schrödinger va buscar explicar cóm és almagasenada l'informació hereditària: si les molècules eren considerades tan menudes, els sòlits amorfos tindrien que ser un tipo de cristal; pero com una estructura periòdica no podria codificar informació, tindria que ser aperiódica. El [[ADN]] va ser posteriorment descobert i, encara que no és cristalí, posseïx les propietats predites per Schrödinger: és una molècula regular pero aperiódica.</ref> Ara les simetria compatibles en translacions són definides com "cristalográficas", deixant lloc per a atres simetria "no-cristalográficas". Aixina les estructures aperiódicas o cuasiperiódicas poden ser dividides en dos classes principals: aquelles en simetria de grup puntual cristalográfico, a les que pertanyen les estructures inconmesurablemente modulades i les estructures compostes, i aquelles en simetria de grup puntual no-cristalográfico, a les quals pertanyen les estructures cuasicristalinas.

El terme "cuasicristal" va ser primerament usat en la prensa poc despuix de l'anunci del descobriment de Shechtman, en un artícul de Steinhardt i Levine.<ref>{{cita publicació|doi=10.1103/PhysRevLett.53.2477|títul=Quasicrystals: A New Class of Ordered Structures|any=1984|llinage1=Levine|nomene1=Dov|apellidar2=Steinhardt|nomene2=Paul|publicació=Physical Review Letters|volum=53|pàgines=2477|bibcode=1984PhRvL..53.2477L|número=26}}</ref>
No obstant, el [[adjectiu]] "cuasicristalino" ha segut vagament aplicat a qualsevol patró en simetria inusual.<ref name=Lu/><ref>{{cita publicació|doi=10.1103/PhysRevE.47.R788|títul=Parametrically excited quasicrystalline surface waves|any=1993|llinage1=Edwards|nomene1=W.|llinage2=Fauve|nomene2=S.|publicació=Physical Review I|volum=47|pàgines=R788|bibcode = 1993PhRvE..47..788I|número=2 }}</ref>

Shechtman va guanyar el [[Premi Nobel de Química]] en 2011 pel seu treball sobre cuasicristales. «El seu descobriment dels cuasicristales va revelar un nou principi per al empaquetamiento d'àtoms i molècules», va dir Lars Thelander, qui va liderar el Comité Nobel de Química de l'acadèmia. «Açò va dur a un canvi de paradigma dins de la química».<ref>{{cita notícia|url=http://www.bbc.co.uk/news/science-environment-15181187|títul=Nobel win for crystal discovery|pub-periòdica=[[BBC News]]|fechaacceso=5 d'octubre de 2011}}</ref><ref>{{cita notícia|títul=Tecnion’s Shechtman Wins Nobel in Chemistry for Quasicrystals Discovery |url=http://www.bloomberg.com/news/2011-10-05/technion-s-shechtman-wins-chemistry-nobel-for-discovery-of-quasicrystals.html}}</ref>
== Descripció matemàtica ==
[[Archiu:Zn-Mg-HoDiffraction.___caps_block_40___|thumb|Patró de [[difracció d'electrons]] d'un cuasicristal de Zn-Mg-Ho icosaédrico.]]

Hi ha moltes formes de definir matemàticament els patrons cuasicristalinos. Una definició, la construcció pel método de "proyecció", està basada en el treball de Harald Bohr.<ref>{{cita publicació|doi=10.1007/BF02395468|títul=Zur Theorie fastperiodischer Funktionen I|any=1925|llinage1=Bohr|nomene1=H.|publicació=Acta Mathematicae|volum=45|pàgines=580}}</ref> Bohr va mostrar que les [[Funció cuasiperiódica|funcions cuasiperiódicas]] sorgixen com a restriccions de les funcions periòdiques d'alta dimensió a una rebanada irracional (una intersecció en un o més [[hiperplano]]s), i va discutir el seu espectre puntual de Fourier. Per a que el cuasicristal en sí mateixa siga aperiódico, esta rebanada deu evitar qualsevol pla de ret de l'entramat de major dimensió. De Bruijn va mostrar que les teselaciones de Penrose poden ser vistes com rebanadas bidimensionales d'estructures [[Hipercubo|hipercúbicas]] de cinc dimensions.<ref>{{cita publicació|títul=Algebraic theory of Penrose's senar-periodic tilings of the plane|any=1981|llinage1=de Bruijn|nomene1=N.|publicació=Nederl. Akad. Wetensch. Proc|volum=A84|pàgines=39}}</ref> De manera equivalent, la transformada de Fourier de tal cuasicristal és diferent de zero solament en un dens conjunt de punts [[Sistema generador|generat]] per múltiples sancers d'un [[conjunt finito]] de [[Base (àlgebra)|vectores base]] (les proyeccions dels primitius vectores de ret recíproca de l'entramat de major dimensió).<ref name=Suck04>J. B. Suck, M. Schreiber, and P. Häussler, [http://books.google.com/books?aneu=a0_F4CiHevkC&pg=PP1 ''Quasicrystals: An Introduction to Structure, Physical Properties, and Applications''] (Springer: Berlin, 2004)</ref>

Les consideracions intuïtives obtingudes a partir d'un simple model de teselaciones aperiódicas són formalment expressades en els conceptes dels conjunts de [[conjunt de Meyer|Meyer]] i de [[Triangulació de Delaunay|Delaunay]]. La contraparte matemàtica de la difracció [[física]] és la transformada de Fourier i la descripció qualitativa d'una image de difracció com "tall clar" o "agut" significa que estan presents singularitats en l'espectre de Fourier. Hi ha diferents métodos per a construir models de cuasicristales. Estos són els mateixos métodos que produïxen teselaciones aperiódicas en la restricció adicional per a la propietat difractiva. Aixina, per a una [[teselación de substitució]] els [[Vector propi i valor propi|valors propis]] de la [[matriu de substitució]] deurien ser [[Número de Pisot-Vijayaraghavan|números de Pisot]]. Les estructures aperiódicas obtingudes pel método "curta i proyecta" són fetes difractivas per mig d'elegir una orientació adequada per a la construcció. Açò és de fet una aproximació geomètrica que té també un gran aprecie pels físics.

La teoria clàssica de cristals reduïx els cristals a punts de ret a on cada punt és el [[Centre de masses|centre de massa]] d'una de les unitats idèntiques del cristal. L'estructura dels cristals pot ser analisada definint un [[Grup (matemàtica)|grup]] associat. Els cuasicristales, per una atra part, estan composts per més d'un tipo d'unitat, per lo que en lloc de rets, deuen ser utilisades les cuasi-rets . En lloc de grups, els [[grupoide]]s, que són la generalisació matemàtica dels grups en la [[teoria de categories]], són la ferramenta apropiada per a estudiar als cuasicristales.<ref>{{cita lliure|llinages=Paterson|nom=Alan L. T.|títul=Groupoids, inverse semigroups, and their operator algebras|url=https://archive.org/details/groupoidsinverse00pate|any=1999|editorial=Springer|pàgines=[https://archive.org/details/groupoidsinverse00pate/page/n177 164]|isbn=0-817-64051-7}}</ref>

La construcció i anàlisis de les estructures cuasicristalinas usant les matemàtiques és una difícil tasca per a la majoria dels experimentalistas. No obstant la modelació de computadora, basat en les teories existents de cuasicristales, ha facilitat esta tasca. Han segut desenrollats programes alvançats<ref name="comp">{{cita publicació|doi=10.1088/1468-6996/9/3/013001|format=free-download review|títul=Software package for structure analysis of quasicrystals|any=2008|llinage1=Yamamoto|nomene1=Akiji|publicació=Science and Technology of Advanced Materials|volum=9|pàgines=013001|bibcode = 2008STAdM...9a3001I }}</ref> que permeten construir, visualisar i analisar les estructures dels cuasicristales i els seus patrons de difracció.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Cristalografia]]
{{Traduït ref|es|Cuasicristal}}

Heyuannia huangi

2026-07-24T18:40:17Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Holotype block of Heyuannia huangi.png|miniatura|Heyuannia huangi
]]
'''''Heyuannia huangi''''' és l'única [[espècie]] coneguda del [[gènero (biologia)|gènero]] extint '''''Heyuannia''''' ("d'[[Heyuan]]") de [[dinosauri]] [[terópodo]] [[ovirraptórido]], que va viure a finals del [[periodo geològic|periodo]] [[Cretácico]], fa aproximadament 66 millons d'anys, en el [[Maastrichtiense]], en lo que hui és [[Àsia]]. L'espècie tipo , ''Heyuannia huangi'', va ser nomenada i descrita per Lü Junchang en 2002. El nom genèric es referix a la ciutat de Heyuan. El nom específic honra a [[Huang Dong]], el director del [[Museu Heyuan]]. L'holotip , '''HYMV1-1''', va ser descobert en [[Guangdong]] prop d'[[Huangsha]] en capes de la [[formació Dalangshan]]. Consistix en un esquelet parcial, incloent el cràneu. Atres sis esquelets varen ser assignats com [[paratipos]] o referit a l'espècie. S'han descobert un significatiu número de espècimen, entre els que es destaca un que podria presentar evidències dels òrguens reproductors.<ref name="lu2002">Lü, J. (2002). "A new oviraptorosaurid (Theropoda: Oviraptorosauria) from the Clapix Cretaceous of southern China." ''Journal of Vertebrate Paleontology'' '''22''', 871-875.</ref>
[[Archiu:Heyuannia.jpg|250px|miniaturadeimagen|dreta|Únics restants descoberts.]]
''Heyuannia'' és un ovirraptórido de tamany mijà. Gregory S. Paul en 2010 va estimar la seua llongitut en 1,5 metros, el pes en vint quilograms.<ref>Paul, G.S., 2010, ''The Princeton Field Guide to Dinosaurs'', Princeton University Press p. 154</ref> El seu cràneu sense dents és relativament curt en un hocico empinat. Tenia braços i dígits molt curts, i es va reduir el seu primer dígit.<ref name="lu2005">Lü, J. (2005). ''Oviraptorid dinosaurs from Southern China.'' Beijing: Geological Publishing House. ISBN 7-116-04368-3. 200 pàgines + 8 plaques. (En Chinenc: pp 1-83, inclou 36 figures & 3 taules. En Engonals: pp 85-200, inclou 5 figures geologicas.)</ref>

''Heyuannia'' va ser assignada per Lü a [[Oviraptoridae]] en 2002. La seua ubicació exacta dins d'este grup és incerta. Els anàlisis posteriors varen donar com resultat una posició en [[Oviraptorinae]] o [[Ingeniinae]]. Segons Lü, la morfologia del muscle de ''Heyuannia'' recolza l'hipòtesis de que els oviraptosaurianos eren, aus no voladoras secundàries.<ref>Lü J., Huang D. and Qiu L., 2005, "The Pectoral Girdle and the Forelimb of ''Heyuannia'' (Dinosauria: Oviraptorosauria)". In: Carpenter (ed.). ''The Carnivorous Dinosaurs''. Indiana University Press. pp 256-273</ref> En el seu blog sobre terópodos el [[paleontòlec]] [[Andrea Cau]] propon que ''[[Ajancingenia yanshini]]'', originalment "Ingenia yanshini", el nom genèric del qual estava preocupat per un nematodo i fora remplazado per Easter en 2013, no obstant, varis problemes ètics en l'estudi citat, inclós el plagi del text i una figura. Per lo tant, a pesar de la validea de ''Ajancingenia'' baix el [[ICZN]], va propondre la sinonimización de ''Ajancingenia'' i ''Heyuannia'' per a evitar un dilema ètic. En 2017 Funston ''et al.'' va publicar un treball a on els autors accepten la sugerència i proponen la combinació ''Heyuannia yanshini''.<ref name=FUN17/><ref>[https://theropoda.blogspot.com/2017/11/una-soluzione-etica-i-sostanziale.html Una solució ètica i substancial a l'acort de ''Ajacingenia'']</ref>

El següent [[cladograma]] seguix el [[anàlisis filogenético]] de 2017 realisat per Funston i colegues.<ref name=FUN17>{{cite journal|last1=Funston|first1=G. F.|last2=Mendonca|first2=S. E.|last3=Currie|first3=P. J.|last4=Barsbold|first4=R.|title=Oviraptorosaur anatomy, diversity and ecology in the Nemegt Basin|journal=Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology|dona't=2017|doi=10.1016/j.palaeo.2017.10.023}}</ref>

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Tàxons fòssils descrits en 2002]]
{{Traduït ref|es|Heyuannia huangi}}

Cristián IV de Dinamarca

2026-07-24T18:40:17Z

Jose2: Text reemplaça - ' Menut ' a ' Chicotet '

[[Archiu:Christian 4 som gammel.jpg|miniatura|Cristián IV de Dinamarca
]]

'''Cristián IV''' '''de Dinamarca''' ([[Hillerød]], 12 d'abril de 1577-[[Copenhague]], 28 de febrer de 1648), també cridat "''el danés''", va ser [[Regne de Dinamarca i Noruega|rei de Dinamarca i de Noruega]] des de 1588 fins a 1648. Al mateix temps, va ser supervisor d'Hamburc entre 1621 i 1625. El seu regnat de més de 59 anys, ha segut el més durador en tota l'història escandinava. Per la seua minoria d'edat, la seua mare, la reina [[Sofia de Mecklemburgo-Güstrow]], va anar la seua [[regente]] entre 1588 i 1595.

És un dels principals héroes militars del seu país, alcançant gran popularitat tant en vida com en la posteritat. Va destacar pel seu caràcter resolt, impetuoso, ambiciós i temerari. Va participar en dos guerres contra [[Suècia]] i en la [[Guerra dels Trenta Anys]]. Va impulsar reformes administratives i militars, i va recolzar el mercantilismo en Dinamarca, colocant els fonaments d'un [[imperi colonial]]. Amant de la cultura i les arts, va patrocinar grans obres arquitectòniques del [[Renaixença]] que varen embellir les ciutats del país.

== Biografia ==
Cristián va nàixer en el [[Castell de Frederiksborg]] en 1577, sent el major dels fills varons de Federico II i Sofia de Mecklemburgo. Chicotet encara, va succeir al seu pare en 1588, quan este va fallir. Va alcançar la majoria d'edat en 1596. El 30 de novembre de 1597 es va unir en matrimoni en [[Ana Catalina de Brandeburgo]], filla de [[Joaquín Federico I de Brandeburgo|Joaquín Federico]], [[margrave]] de [[Brandeburgo]] i duc de [[Prusia]].

La seua primera obra destacada al front del govern va ser una série de reformes en la política interior. També va treballar intensament en l'aspecte defensiu del regne. Va construir noves [[Fortalea (arquitectura)|fortalees]], baix la direcció d'ingeniers [[Països Baixos|neerlandesos]]. L'Armada Real Danesa, que en 1596 consistia d'uns vintidós bucs, va alcançar en 1610 la sifra de xixanta, varis d'ells eren dissenys propis del rei. La constitució d'un eixèrcit nacional va ser més difícil, ya que Cristián depenia de tropes procedents en la seua major part de la [[leva]] de llauradors dels dominis reals.

Cristián va seguir una política d'expansió del [[comerç]] marítim danés, per a traure profit del [[mercantilismo]] que imperava en [[Europa]] en eixa época. Per això, va establir la primera [[imperi colonial|colónia]] danesa en [[Trankebar]], en la costa meridional de l'[[Índia]] i va crear la concessió de la [[Companyia Danesa de les Índies Orientals]], que en gran mida constituiria l'inici del [[Imperi colonial danés]].

== La Guerra de Kalmar ==
Conseguida la reorganisació de l'eixèrcit, va tindre la seua primera experiència bèlica, que li resultaria favorable. Va mamprendre en 1611 una guerra contra [[Suècia]], coneguda com la [[Guerra de Kalmar]], ya que l'operació principal va ser l'ocupació danesa del port de [[Kalmar]]. Cristián va conseguir que el rei suec [[Gustavo II Adolfo de Suècia|Gustavo II Adolfo]] complira en les condicions de la [[Pau de Knäred]] (1613), entre elles el pagament d'un milló de ''[[riksdal]]'' per concepte de danys de guerra.

Conclosa la guerra en Suècia, va fixar la seua atenció en [[Alemània]]. Els seus objectius eren principalment dos: primer, obtindre el control dels grans rius alemans -l'[[Riu Elba|Elba]] i el [[Weser]]- com un mig per a assegurar el domini danés en les mars boreales, i segon, obtindre els territoris secularizados dels #bisbat de [[Bremen (ciutat)|Bremen]] i [[Verden (ciutat)|Verden]] com a herència per als seus fills menors.

Hábilmente va aprofitar l'alarma dels príncips protestants alemans despuix de la [[Batalla de la Montanya Blanca]] en 1620 per a assegurar al seu fill Federico com [[coadjutor]] de la Diòcesis de Bremen en setembre de 1621. Un apany similar va ser alcançat en novembre en la Díócesis de Verden. [[Hamburc]] va tindre que reconéixer, pel pacte de Steinburg (juliol de 1621), la sobirania danesa sobre el [[Holstein]].

== La Guerra dels Trenta Anys ==

El poder creixent dels [[catolicisme|catòlics]] en el nort d'Alemània despuix de 1623 invitava a Cristián a inmiscuir en la [[Guerra dels Trenta Anys]]. Per un temps, es va mantindre al marge, pero les alarmants cridades d'auxili dels [[protestantisme|protestants]] i sobretot, el temor de que Gustavo II Adolfo de Suècia ho suplantara com el campeó de la causa protestant, ho va dur a entrar en guerra contra les forces combinades de l'emperador i la [[Lliga Catòlica (Guerra dels Trenta Anys)|Lliga Catòlica]], sense que contara en una garantia de cooperació en terres alemanes.

El 9 de maig de 1625 Cristián va abandonar Dinamarca per a dirigir-se al front en Alemània. Tenia a la seua disposició entre 19 000 i 25 000 hòmens. Al principi va tindre èxit, pero el 27 d'agost de 1626 va ser derrotat per [[Johann Tserclaes]] en [[Lutter-am-Barenberge]], i en l'estiu de 1627 els catòlics, encapçalats per Tilly i [[Albrecht von Wallenstein]], varen invadir Dinamarca, desolant i ocupant els ducados de [[Schleswig]] i Holstein i tota la península de [[Jutlandia]]. Davant la greu situació, Cristián va pactar una aliança en el seu antic enemic Gustavo II Adolfo de Suècia l'1 de giner de 1628. Gustavo Adolfo es va comprometre a ajudar a Dinamarca en una flota i poc temps despuix, un eixèrcit i una flota dano-suecs varen obligar a Wallenstein a alçar el lloc de [[Stralsund]]. La possessió d'una armada superior va evitar que Dinamarca sofrira pijors dificultats, i en maig de 1629 Cristián va poder concloure una pau en l'emperador en [[Lübeck]], sense cap pèrdua territorial.

== Intrigues ==
Despuix de la guerra, Cristián IV va patir no només en el panorama polític, sino també el familiar. En 1628 es va descobrir una intriga escandalosa en relació en la seua segona esposa, [[Kirsten Munk]], que havia iniciat una relació extramarital en l'oficial [[Ulrik von Grieske]] (1593-1647). Davant les acusacions i l'eixida de Kirsten de la residència real, ella va destapar un nou escàndal: la relació d'una de les seues sirvientas, [[Vibeke Kruse]], en el rei. En giner de 1630 la ruptura en el matrimoni va ser definitiva, i Kirsten es va retirar a les seues possessions de Jutlandia. Cristián va acceptar públicament la seua relació en Vibeke, mantenint-la obertament com el seu amant, en qui va tindre dos fills. Els fills de Vibeke es varen convertir en els enemics naturals dels fills de Kirsten.

Entre 1629 i 1643 Cristián va guanyar novament popularitat i influència. En eixe periodo va obtindre novament el control de la política exterior i de les quotes de peage del [[Oresund]].

== Nova guerra contra Suècia ==

Inclús en el moment més baix dels seus infortunis, Cristián mai va perdre les esperances de recuperar el seu poder. Mai es va reconciliar en Suècia, el seu enemic més perillós, pero tampoc es va encarregar de teixir les aliances necessàries per a protegir les seues possessions del perill suec. Va servir de mediador a favor de l'emperador despuix de la mort de Gustavo II Adolfo en 1632, i a través d'això va intentar minimisar l'influència sueca en Alemània, en escasses ventages per a Dinamarca. La seua política de confrontació en [[Escandinavia]] va irritar al [[parlament]] suec, i una nova guerra suec-danesa pronte va anar només qüestió de temps. En la primavera de 1643 semblava que eixe temps havia aplegat.

Gràcies a les seues conquistes en la Guerra dels Trenta Anys, els suecs podien atacar a Dinamarca des del sur com des de l'orient. Suècia mantenia ademés un pacte en els Països Baixos, lo que servia d'contrapeso a la superioritat danesa en l'mar. En maig, El Consell suec va decidir inclinar-se per la guerra. El 12 de decembre de 1643 el [[mariscal]] suec [[Lennart Torstensson]] va alvançar des de [[Bohemio]], va creuar la frontera sur de Dinamarca, i a finals de giner de 1644 tenia en el seu poder tota la península de Jutlandia. L'atac, hàbil i ràpit, va paralisar a Dinamarca, pero la seua gravetat va fer que Cristián treballara arduamente en la defensa del seu regne.

Als seus sesenta y seis anys, el rei danés va demostrar una energia inagotable. Va treballar nit i dia per a organisar a l'eixèrcit i equipar a l'armada. Afortunadament per a ell, el govern suec va retardar les hostilitats en [[Escania]], la part oriental de Dinamarca, fins a febrer de 1644, de modo que els danesos varen poder preparar la defensa i salvar l'important plaça forta de [[Malmö]].

Torstensson no va poder creuar de Jutlandia a l'illa de [[Fionia]], en espera d'una flota neerlandesa, que va ser destruïda per l'armada danesa entre les illes de [[Sylt]] i [[Rømø]]. Un nou intent per a transportar a l'eixèrcit de Torstensson a les illes daneses va ser frustrat per Cristián IV en persona l'1 de juliol de 1644. Les dos sures enemigues es varen trobar al surest de la [[baïa de Kiel]], i el sobirà danés va demostrar un heroísmo que encara en l'actualitat és lloat pel poble danés. Cristián es trobava en la coberta del ''Trefoldigheten (Trinitat)'' i un [[canó (artilleria)|canó]] junt a ell va explotar per una bala sueca; els asclons de
fusta i metal es varen encaixar en el cos del rei, cegant-ho d'un ull i tirant-ho al pis. Immediatament es va posar de peu i va continuar dirigint la batalla fins al final d'esta. La flota danesa va mostrar la seua superioritat en la batalla, acorralant a la sueca en la baïa de Kiel; no obstant, els suecs varen poder escapar.

A finals de setembre, l'armada danesa va ser aniquilada per les forces combinades de suecs i neerlandesos entre [[Fehmarn]] i [[Lolland]]. Agotada la capacitat militar de Dinamarca, Cristián es va vore obligat acceptar la mediació de [[França]] i les [[Províncies Unides dels Països Baixos|Províncies Unides]]. La pau va ser firmada en [[Tractat de Brömsebro|Brömsebro]] el 8 de febrer de 1645. Dinamarca va cedir a Suècia les illes de [[Illa de Gotland|Gotland]] i [[Saaremaa]] i, per trenta anys, la província d'[[Halland]], mentres que Noruega va cedir les províncies de [[Jämtland]] i [[Härjedalen]].

== Últims anys i llegat ==

Els últims anys de la seua vida varen ser empañados per fortes diferències en els seus gendres, en especial en el més ambiciós d'ells, Corfitz Ulfeldt. El 21 de febrer de 1648, per la seua pròpia voluntat, va ser traslladat a [[Copenhague]], a on va morir una semana despuix. Va ser sepultat en la [[Catedral de Roskilde]].

Parlava, ademés del seu idioma mare, [[idioma alemà|alemà]], [[idioma llatí|llatí]], [[idioma francés|francés]] i [[idioma italià|italià]]. Els seus biógrafs ho consideren un home alegre i hospitalari, al que li agradava la vida social. El seu caràcter era també apassionat, valeroso i en un fort sentit del deure.

Va fundar un gran número de pobles i ciutats, molts dels quals varen ser nomenats en el seu honor: en Dinamarca [[Christianshavn]], [[Kristianstad|Christianstad]] i [[Christianopel]]. [[Christiania (Oslo)|Christianía]] (actual Oslo, refundada en acabant de que la ciutat vella va ser destruïda per un incendi), [[Kristiansand|Christianssand]] i [[Kongsberg|Konningsberg]] en Noruega. [[Glückstadt]] (fundada com a rival d'Hamburc) en Holstein, i [[Kobbermølle]] en Schleswig. Els assentaments urbans eren dissenyats d'acort als ideals del [[Renaixença]], en els carrers en àngul recte entre sí.

En Copenhague va edificar molts edificis renaixentistes, com ''[[Børsen]]'', la ''[[iglésia de Holmen]]'', el [[castell de Rosenborg]], la fortalea ''[[Kastellet]]'', i la ''[[Rundetårn]]'', que va servir com [[observatori]]. Va remodelar el Castell de Frederiksborg en un suntuoso palau renaixentiste, i [[Kronborg]] com a fortalea.

Va fundar la Companyia Danesa de les Índies Orientals, inspirat en la [[Companyia Holandesa de les Índies Orientals|Companyia Holandesa]]. És la figura central de l'himne real danés, ''[[Kong Kristian]]''.

== Família ==
No se sap a ciència certa quants fills va tindre, pero se sap de l'existència de 21.

Es va casar en 1597 en [[Ana Catalina de Brandeburgo]]. En ella va tindre sis fills:
* Federico (1599).
*[[Cristián de Dinamarca (1603-1647)|Cristián]] (1603-1647).
* Sofia (1605).
* Isabel (1606-1608).
* [[Federico III de Dinamarca|Federico III]] (1609-1670). Rei de Dinamarca i Noruega.
* [[Ulrico de Dinamarca (1611-1633)|Ulrico]] (1611-1633).

Estant encara casat, va tindre una primera amant, [[Kirsten Madsdatter]], en qui va tindre un fill illegítim:
* [[Christian Ulrik Gyldenløveu]] (1611-1640).

En [[Karen Andersdatter]], una segona amant, va tindre dos fills més:
* Dorothea Elisabeth Christiansdatter(1613-1615).
* [[Hans Ulrik Gyldenløveu]] (1615-1645).

En el seu amant [[Kirsten Munk]] va contraure [[matrimoni morganàtic]] en 1615. En ella va tindre dèu fills:
* Anne Cahthrine Christiansdatter (1618-1633).
* Sophie Elisabeth Christiansdatter (1619-1657).
* Leonora Christina Christiansdatter (1621-1698).
* [[Valdemar Cristián de Schleswig-Holstein|Valdemar Cristián]] (1622-1656).
* Elisabeth Augusta Christiansdatter (1623-1677).

* Frederik Christian (1625-1627).
* Christiane Christiansdatter (1626-1670).
* Hedevig Christiansdatter (1626-1678).
* Marie Cathrine Christiansdatter (1628).
* Dorothea Elisabeth Christiansdatter (1629-1687).

En [[Vibeke Kruse]] va tindre dos fills reconeguts, encara que possiblement va haver més:
* [[Ulrik Christian Gyldenløveu]] (1630-1658).
* Elisabeth Sofie Christiansdatter (1633-1654).

== Ancestros ==
<center></center>

{{Successió| títul = [[Anex:Monarques de Dinamarca|Rei de Dinamarca]] i [[Anex:Monarques de Noruega|de Noruega]] | periodo = 1588 - 1648 | predecessor = [[Federico II de Dinamarca|Federico II]]| successor = [[Federico III de Dinamarca|Federico III]]}}

== Enllaços externs ==

{{commonscat|Christian IV of Denmark}}

* ''[https://www.rtve.es/alacarta/audios/musica-antiga/musica-antiga-christian-iv-rei-dinamarca-19-11-13/2154449/ Christian IV, rei de Dinamarca]'': edició del 19 d'nov. del 2013 de ''Música antiga'', programa de [[Ràdio Clàssica]].

* ''[https://www.rtve.es/alacarta/audios/musica-antiga/musica-antiga-cort-christian-iv-dinamarca-03-05-16/3596986/ En la cort de Christian IV de Dinamarca]'': edició del 3 de maig del 2016 de ''Música antiga''.

[[Categoria:Reis de Dinamarca del sigle XVI]]
[[Categoria:Reis de Noruega del sigle XVI]]
[[Categoria:Ducs de Holstein (casa de Oldemburgo)]]
[[Categoria:Ducs de Schleswig (casa de Oldemburgo)]]
[[Categoria:Reis de Noruega del sigle XVII]]
[[Categoria:Reis de Dinamarca de la casa de Oldemburgo]]
[[Categoria:Reis de Dinamarca del sigle XVII]]
[[Categoria:Fallits en Copenhague]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Ducs de Holstein (casa d'Oldemburg)]]
[[Categoria:Ducs de Schleswig (casa d'Oldemburg)]]
[[Categoria:Morts el 1648]]
{{Traduït ref|es|Cristián IV de Dinamarca}}

Imperi mogol

2026-07-24T18:40:16Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:MughalEmpire1700.svg|miniatura|Imperi mogol
]]
{{referències adicionals|t=20160509154622}}
{{distinguir|l'[[Imperi mongol]], fundat per [[Gengis Kan]] en l'any 1206 i que va ser el segon més extens de l'història}}

El '''Imperi mogol, Imperi Mughal''', '''Imperi mogol de l'Índia''' o '''Gran mogol''' (en [[Idioma chagatai|chagatai]]: '''''Babür İmparatorluğo'''''; {{lang-fa|{{Nastaliq|شاهان مغول}}|Shāhān-i Moġul}}; {{lang-ur|مغل باد شاہ|Mughal Baadshah}}) va ser un poderós [[Estat]] [[Pobles túrquicos|túrquico]]-[[Mongoles|mongol]] [[islamisme|islàmic]] del [[subcontinent indi]], que va existir entre els sigles {{sigle|XVI}} i {{sigle|XIX}}.<ref>Balfour, I.G. (1976). Encyclopaedia Asiatica: Comprising Indian-subcontinent, Eastern and Southern Àsia. New Delhi: Cosmo Publications. S. 460, S. 488, S. 897. ISBN 978-81-7020-325-4</ref> Va comprendre en el seu periodo d'apogeu la major part dels territoris actualment corresponents a l'[[Índia]], [[Pakistan]] i [[Bangladés]], aplegant a posseir zones d'[[Afganistan]], [[Nepal]], [[Bhutan]] i l'est d'[[Iran]].<ref>{{Cite book |last=Richards|first=John F.|url=https://books.google.com/books?aneu=4evztAEACAAJ|title=The Mughal Empire|dona't=2012-03-28|publisher=Cambridge University Press|isbn=978-0-511-58406-0|language=en}}</ref>

Es diu convencionalment que l'Imperi mogol va ser fundat en 1526 per [[Babur]], príncip túrquico del [[kanato de Chagatai]] i descendent de [[Tamerlán]] i [[Chagatai]], governant de lo que hui és [[Uzbekistan]], qui va contar en l'ajuda dels veïns imperis [[Imperi safávida|safávida]] i [[Imperi otomà|otomà]]<ref name="Gilbert20172">{{Citation |last=Gilbert|first=Marc Jason|title=South Àsia in World History|url=https://books.google.com/books?aneu=1dhKDgAAQBAJ&pg=PA75|year=2017|publisher=Oxford University Press|page=62|isbn=978-0-19-066137-3|access-dona't=2019-07-15|idioma=en}} Cita: "Babur then adroitly gave the Ottomans his promise not to attack them in return for their military aid, which he received in the form of the newest of battlefield inventions, the matchlock gun and cast cannons, as well as instructors to train his men to use them."</ref> per a derrotar al [[Sultanato de Delhi|sultà de Delhi]], [[Ibrahim Lodi]], en la [[Batalla de Panipat (1526)|Primera Batalla de Panipat]] i conquistar les planures del [[Índia septentrional|nort de l'Índia]]. No obstant, l'estructura imperial mogol a voltes es data en l'any 1600, durant el regnat del net de Babur, [[Akbar]].<ref name="Stein20102">{{harvnb|Stein|2010|pp=159–}}. Cita: "Another possible dona't for the beginning of the Mughal regime is 1600 when the institutions that defined the regime were set firmly in plau and when the heartland of the empire was defined; both of these were the accomplishment of Babur's grandson Akbar."</ref> Esta estructura imperial va perdurar fins a 1720, poc despuix de la mort de l'últim gran emperador, [[Aurangzeb]],<ref name="Stein2010-13">{{harvnb|Stein|2010|pp=159–}}. Cita: "The imperial career of the Mughal house is conventionally reckoned to have ended in 1707 when the emperor Aurangzeb, a fifth-generation descendant of Babur, died. His fifty-year reign began in 1658 with the Mughal state seeming as strong as ever or even stronger. But in Aurangzeb's later years the state was brought to the brink of destruction, over which it toppled within a decade and a half after his death; by 1720 imperial Mughal rule was largely finished and an epoch of two imperial centuries had closed."</ref><ref>{{harvnb|Richards|1995|p=xv}}. Cita: "By the latter dona't (1720) the essential structure of the centralized state was disintegrated beyond repair."</ref> durant que el seu regnat l'imperi també va alcançar la seua màxima extensió geogràfica. Reduït posteriorment a la regió de la Vella Delhi i les seues afores per a 1760, l'imperi va ser dissolt formalment pel [[Índia britànica|Raj britànic]] despuix de la [[Rebelió de l'Índia de 1857]].

La dinastia mogol es va destacar per les seues més de dos sigles de domini efectiu sobre gran part de l'Índia, per la capacitat dels seus governants, els qui a lo llarc de sèt generacions varen mantindre un historial de talent excepcional, i per la seua organisació administrativa. Un atre dels seus mèrits va ser l'intent dels mogoles, de religió [[Musulmà|musulmana]], d'integrar a hindús i musulmans en un estat indi unificat.<ref>{{Cita notícia|títul=Mughal dynasty {{!}} Map, Rulers, Decline, & Facts {{!}} Britannica|url=https://www.britannica.com/topic/mughal-dynasty|periòdic=Encyclopedia Britannica|fechaacceso=2025-11-30|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20250816070742/https://www.britannica.com/topic/mughal-dynasty|fechaarchivo=2025-08-16|idioma=en}}</ref>

Si ben l'Imperi mogol es va crear i es va mantindre per mig de la guerra,<ref name="Stein2010-2">{{harvnb|Stein|2010|pp=159–}}. Cita: "The vaunting of such progenitors pointed up the central character of the Mughal regime as a warrior state: it was born in war and it was sustained by war until the eighteenth century when warfare destroyed it."</ref><ref name="Robb2011">{{harvnb|Robb|2011|pp=108–}}. Cita: "The Mughal state was geared for war and succeeded while it won its battles. It controlled territory partly through its network of strongholds, from its fortified capitals in Agra, Delhi or Lahore, which defined its heartlands, to the converted and expanded forts of Rajasthan and the Deccan. The emperor's will be frequently enforced in battle. Hundreds of army scouts were an important source of information. But the empire's administrative structure too was defined by and directed at war. Local military checkpoints or thanas kept order. Directly appointed imperial military and civil commanders (faujdars) controlled the cavalry and infantry, or the administration, in each region. The peasantry in turn were often armed, able to provide supporters for regional powers, and liable to rebellion on their account: continual pacification was required of the rulers."</ref><ref name="Gilbert2017-2">{{Citation |last=Gilbert|first=Marc Jason|title=South Àsia in World History|url=https://books.google.com/books?aneu=1dhKDgAAQBAJ&pg=PA75|pages=75–|year=2017|publisher=Oxford University Press|isbn=978-0-19-066137-3|access-dona't=2019-07-15|archive-dona't=2023-09-22|archive-url=https://web.archive.org/web/20230922031915/https://books.google.com/books?aneu=1dhKDgAAQBAJ&pg=PA75}} Cita: "With Safavid and Ottoman aid, the Mughals would soon join these two powers in a triumvirate of warrior-driven, expansionist, and both militarily and bureaucratically efficient early modern states, now often called "gunpowder empires" due to their common proficiency is using such weapons to conquer lands they sought to control."</ref> no va reprimir enèrgicament les cultures i pobles que va aplegar a governar; més be, els va igualar i va assossegar per mig de noves pràctiques administratives i èlits #gobernant diverses, lo que va conduir a un govern més eficient, centralisat i estandardisat. La base de la riquea colectiva de l'imperi eren els imposts agrícoles, instituïts pel tercer emperador mogol, Akbar.<ref name="Stein2010-3">{{harvnb|Stein|2010|pp=164–}}. Cita: "The resource base of Akbar's new order was land revenue"</ref><ref name="AsherTalbot2006-1">{{harvnb|Asher|Talbot|2006|pp=158–}}. Cita: "The Mughal empire was based in the interior of a large land mass and derived the vast majority of its revenues from agriculture."</ref> Estos imposts, que ascendien a més de la mitat de la producció d'un llaurador,<ref name="Stein2010-4">{{harvnb|Stein|2010|pp=164–}}. Cita: "... well over half of the output from the fields in his realm, after the costs of production had been met, is estimated to have been taken from the peasant producers by way of official taxes and unofficial exactions. Moreover, payments were exacted in money, and this required a well-regulated silver currency."</ref> es pagaven en la moneda d'argent, ben regulada, i varen impulsar a llauradors i artesans a accedir a mercats més amplis.

== Nom ==
El nom «mogol», a voltes també «mogul», deriva del [[Idioma persa|persa]] i és una corrupció del terme [[Mongol (ètnia)|mongol]], en alusió a l'orige de la [[dinastia timúrida]] de [[Babur]]. Este orige mongol no era evident en estos sobirans, la cultura dels quals estava fortament influïda per [[Imperi safávida|Pèrsia]].

Generalment no era usat pels propis sobirans, que preferien cridar-ho Imperi de Babur o '''Gurkani''' (del persa: گورکانیان, ''gūrkāniyān'' ‘gendres’) si es referien a la dinastia.

A partir de el {{sigle|XVIII||s}} i en Occident, no obstant, el nom mogol va ser prevalent; al principi com a designació del seu sobirà: ''El Gran mogol'' i per extensió, de l'imperi. Des de el {{sigle|XIX||s}} és usat en les obres històriques.<ref>Metcalf,Barbara D. i Metcalf ,Thomas R. (2006) A Concise History of Modern Índia. Cambridge university Press, p. 20 <nowiki>ISBN 9781139458870</nowiki></ref>

El ''Ain-i-Akbari'', document que registra les característiques de l'administració d'[[Akbar]], usa Hindustán com a nom de l'estat.

Este imperi és considerat per la [[Història de Pakistan|historiografia paquistaní]] com l'antepassat històric de [[Pakistan]].

== Història ==
L'Imperi mogol va rebre tal nomene perque els seus sobirans pertanyien per la llínea materna del seu fundador, és dir, a descendents del [[jan (títul)|jan]] [[Pobles túrquicos|turc]]<ref>{{Cita web |url=http://www.sizinti.com.tr/konular/ayrinti/hint-diyarindaki-turk-devleti-baburluler-aralik-2010.html |títul=Copia archivada |fechaacceso=16 de novembre de 2013 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20131203012014/http://www.sizinti.com.tr/konular/ayrinti/hint-diyarindaki-turk-devleti-baburluler-aralik-2010.html |fechaarchivo=3 de decembre de 2013 }}</ref><ref>http://www.turkcebilgi.org/bilim/genel-tarih/baburluler-babur-imparatorlugu-gurganiyye-devleti-31601.html</ref>[[Tamerlán]] (o [[Timur Lang]]).

Els inicis de l'Imperi mogol es remonten a un periodo de debilitat del poder timúrida. Els [[uzbecos]] en 1507 pràcticament varen aniquilar als mogoles timuríes en l'àrea que havia segut el centre del seu poder: la [[Transoxiana]] i el [[Gran Jorasán|Jurasán]]. Perseguides, les tropes mogolas es varen retirar al sur de la cordillera del [[Hindú Kush]], i des d'esta zona al centre de l'actual [[Afganistan]]. Un dels descendents de Tamerlán, cridat Zahir al-Din Muhammad, més conegut com Babar o Baber va aprofitar les #discòrdia existents en el [[Subcontinent Indi]] per a invadir-ho temps despuix.

En 1526, Babur va derrotar a l'últim dels sultans de [[Delhi]], [[Ibrahim Lodi]], en la [[batalla de Panipat (1526)|Batalla de Panipat]].

L'imperi va ser pràcticament conquistat durant el regnat d'[[Humayun]] pel líder [[Afganistan|afgà]] [[Sher Shah Suri]] que va establir la dinastia Suri, encara que Humayun va acabar recobrant el poder. Més vesprada, en [[Akbar]] en el poder, l'imperi va créixer de forma considerable i va seguir creixent fins al final del regnat d'[[Aurangzeb]]. A la mort de Aurangzeb en 1707, l'imperi va iniciar un llent pero imparable decliu, encara que va mantindre el poder en el subcontinent indi durant 150 anys més. l'[[Imperi britànic|Imperi Britànic]] va terminar en el mogol en 1857.

Este Imperi mogol (que va dominar l'[[Índia]] entre principis de el {{sigle|XVI||s}} i mediats de el {{sigle|XIX}}) no es deu confondre en l'[[Imperi mongol|Imperi Mongol]] (que va dominar gran part d'Àsia entre els sigles {{sigle|XIII}} i {{sigle|XIV}}).

=== Establiment de l'imperi i regnat de Babur (r. 1526-1530) ===
{{AP|Babur}}
A principis de el {{sigle|XVI||s}}, descendents dels mongoles, [[Turquia|turcs]], [[Pèrsia|perses]] i afgans varen invadir l'Índia baix el liderage de Zahir-ud-Din Babur. [[Babur]] era el bisnieto de [[Tamerlán]], qui havia invadit l'Índia en 1398, i que va anar també durant un breu periodo líder d'un imperi en capital en [[Samarcanda]]. Babur va establir en un inici el seu govern en [[Kabul]], en 1504; més vesprada (1526-1530) es va convertir en el primer governant mogol.<ref name="UN"> Berndl, Klaus (2005). National Geographic visual history of the world. University of Michigan. pp. 318–320. ISBN 978-0-521-52291-5.</ref> La seua intenció era la d'estendre la seua poder més allà del [[Punyab]] a on ya havia realisat un important número d'incursions. L'invitació per part d'un líder afgà en el Punyab li va donar l'oportunitat d'aplegar fins al cor del sultanato de Delhi, governat per [[Ibrahim Lodi]].

Babur va entrar en l'Índia en 1526 junt a un eixèrcit de veterans compost per 12 000 hòmens. Es varen enfrontar a l'eixèrcit del sultà, 100 000 hòmens en poca experiència i molta desunió. Babur va véncer al sultà en la batalla de Panipat, a uns 90 quilómetros al nort de Delhi. Un any més vesprada va derrotar a una confederació [[rajput|rashput]] dirigida per [[Granota Sangha]]. Babur va morir en 1530 abans de poder consolidar els seus triumfos militars. Va deixar escrit un llibre de memòries, conegut com ''Babur-nama'', diversos jardins en [[Kabul]] i [[Lahore|Lajore]] i uns descendents que culminarien el seu desig d'establir un imperi en la zona.<ref name=UN/>

=== El regnat de Jumaiún (r. 1530-1556) ===
{{AP|Humayun}}

Babur va ser succeït pel seu fill [[Humayun|Jumaiún]] (Humayun) que va tindre que enfrontar-se en numerosos problemes. Va sofrir l'atac per part de les tropes afganes liderades per [[Sher Shah Suri]] (que va fundar la [[Imperi suri|dinastia Suri]]) i va tindre que exiliar-se a Pèrsia, país en el que va passar casi 10 anys. En 1545 va conseguir conquistar Kabul i va recomençar les reivindicacions sobre l'Índia; tasca que va resultar més fàcil en el carpiment del poder afgà en la zona despuix de la mort de [[Sher Shah Suri]] en maig de 1545. Humayun va reprendre el control de Delhi en 1555.<ref name=UN/>

=== El regnat de Akbar (r. 1556-1605) ===
{{AP|Akbar}}
[[Humayun|Jumaiún]] va morir en 1556, deixant el treball de consolidar l'imperi al seu fill de tretze anys [[Jalal-ud-Din Akbar|Akbar]]. Despuix de la decisiva victòria en la segona batalla de Panipat en 1556, el regente Bayram Khan va seguir una vigorosa política d'expansió. Tan pronte com Akbar va alcançar la majoria d'edat va escomençar a lliberar-se de les influències dels ministres i la cort i va demostrar la seua pròpia capacitat de liderage. Era un adicte al treball i no dormia més de tres hores al dia. Supervisava personalment l'implementació de les seues polítiques administratives, espina dorsal de l'Imperi mogol durant més de 200 anys. Va seguir conquistant, anexionando consolidant un territori que s'estenia des de Kabul al noroest, [[Cachemira (regió)|Cachemira]] al nort, [[Bengala]] a l'est i més allà del riu Narmada en la zona central d'Índia. El seu imperi era sol comparable al que 1800 anys arrere havia consolidat l'[[Imperi mauria|Imperi Mauria]].

Els métodos d'administració de Akbar varen afiançar el seu poder sobre l'aristocràcia afgana i turca i sobre els intérprets de la llei islàmica, l'[[Ulema|Ulama]]. Va crear un servici imperial el qual es basava en habilitat i no en classe social.<ref>Ballhatchet, Kenneth A. "Akbar". Encyclopædia Britannica. Retrieved 17 July 2017.</ref> Els seus servidors eren remunerats en diners i no en terres i no tenien dret d'herència, de manera que se centralisava el poder en l'estat i assegurava la seua supremacia. Les funcions polítiques i militars estaven separades de les de cobro d'imposts, les quals recaïen baix els funcionaris del tesor de l'imperi. Este sistema administratiu, cridat [[mansabdari]], es basava en la llealtat i el pagament en diners, la qual cosa era la base de l'Imperi mogol.

Akbar va iniciar en 1571 la construcció d'una ciutat amurallada prop d'[[Agra]] cridada [[Fatehpur Sikri]]. Es varen construir palaus per a cada una de les reines, un extens llac artificial i suntuosas fonts d'aigua. No obstant, la ciutat va tindre una vida molt curta i la capital es va traslladar a Lahore en 1585. La raó d'este canvi va ser la falta d'aigua en Fatehpur. En 1599 Akbar va tornar la capitalitat a Agra, ciutat des de la que va governar fins a la seua mort.

Sent un astut governant, Akbar apreciava els desafius que suponien administrar un imperi tan extens. Va introduir una política d'assimilació dels [[Hinduismo|hindús]] que representaven la majoria de la població. Va reclutar a diversos caps hindús i els va premiar en alts càrrecs en el govern; va fomentar els matrimonis entre els mogoles i l'aristocràcia rashput; va permetre la construcció de nous temples; va participar personalment en festivals hinduistas; i va abolir la ''[[yizia]]'' o impost de [[capitació]] que s'aplicava als no musulmans. Per una atra part es va declarar juge suprem de totes les disputes derivades de l'interpretació del [[Corán]] i la [[llei sharia]].

Akbar va fundar una nova religió, cridada ''din-i-ilahi'' (‘fe divina’) que fusionava part dels principis del [[hinduismo]], l'[[islamisme]] i atres religions. La nova religió era compatible en atres en la mida que es demostrara llealtat a l'emperador. En el fondo, no obstant, esta nova religió va ofendre profundament als musulmans ortodoxos. El principi de que l'islamisme era la religió suprema es va vore compromés. La ulama va perdre influència. La conciliació entre les religions i la tolerància cap als hindús i musulmans no ortodoxos va causar una reacció entre els [[musulmans suní]]és. Per una atra part, Akbar va introduir atres canvis. Va animar a les viudes a casar-se de nou, va ser contrari als matrimonis entre chiquets i va persuadir als comerciants de Delhi de dedicar dies especials dels mercats per a les dònes, fins a llavors recloses en les seues llars. Al final del regnat de Akbar, l'Imperi mogol s'estenia per la major part de l'Índia.

La tolerància religiosa va ocasionar un moviment de rebelia per part dels musulmans suní. En la lluita fratricida que va precipitar la caiguda del regnat del net de Akbar, [[Shah Jahan|Sha Jahan]], en 1658, l'aristocràcia va respalar al militar [[islamiste]] Aurangzeb en la pugna contra el seu germà, el poeta i escritor, [[Dara Shikoh]], al com va véncer i va manar decapitar en 1662.

=== Els regnats de Jahangir (r. 1605-1627) i Sha Jahán (r. 1627-1658) ===
{{AP|Jahangir|Sha Jahan}}

L'Imperi mogol baix els governs de [[Jahangir]] i [[Sha Jahan]] es va caracterisar per l'estabilitat política, una forta activitat econòmica, belles pintures i edificis monumentals. Jahangir es va casar en una princesa persa de nom [[Nur Jehan|Nur Yeján]] (llum del món) que es va convertir en el personage més important de la cort despuix de l'emperador. Com a resultat d'això, poetes, artistes i oficials perses varen trobar asil en la cort mogol. El número d'oficials improductius, la corrupció i l'excessiva representació persa varen terminar en l'imparcialitat de la cort. Jahangir va promoure les #conversió al [[islamisme]]; va perseguir als seguidors del [[jainismo]] i va eixecutar al [[gurú]] [[Arjun Dev|Áryuna Dev]], líder dels [[sijismo|sijes]]. L'interés de l'emperatriu en assegurar el tro a un príncip de la seua elecció va fer que [[Sha Yaján|Sha Jahan]] es rebelara en 1622. Eixe mateix any els perses varen prendre [[Kandahar]] en el sur d'Afganistan lo que va significar un revés en el prestigi de l'Imperi mogol.

Entre 1636 i 1646, Sha Jahan va enviar els eixèrcits mogoles a conquistar [[Decán]] i atres zones al noroest de l'Imperi mogol. Encara que varen servir per a demostrar la capacitat militar, estes campanyes drenaron l'economia de l'Imperi mogol. L'estat es convertia cada volta més en una màquina militar i els nobles es multiplicaven lo que aumentava la demanda d'ingressos. L'unificació política i el manteniment de la llei i l'orde en un territori tan extens va fomentar l'aparició de grans centres del comerç i l'artesania com [[Agra]], [[Lahore]], Delhi i [[Ahmadabad]]. Estos centres estaven conectats per carreteres i camins fluvials fins a atres ports o llocs més lluntans. El mundialment famós [[Taj Mahal]] es va construir en Agra durant el regnat de Sha Jahan com a tomba per a la seua amada esposa [[Mumtaz Mahal]]. Este monument simbolisa tant l'arquitectura mogol com les excessives despeses que es produïen en un moment en el que l'economia estava en recessió. La posició econòmica de llauradors i artesans va seguir sense millorar, ya que l'administració va ser incapaç de conseguir canvis en l'estructura social.

=== El regnat de Aurangzeb (r. 1658-1707) ===
{{AP|Aurangzeb}}
L'últim dels grans emperadors mogoles va ser [[Aurangzeb]] que va aplegar al tro despuix d'assessinar a tots els seus germans i ficar en presó al seu pare, [[Sah Jahan|Sha Jahan]]. Durant els 50 anys que va durar el seu regnat l'Imperi mogol va alcançar la seua màxima extensió territorial, alcançant a dominar casi tot el territori de l'Índia actual, unificant el Indostán i el Decán, pero va mostrar també inevitables síntomes de decliu.

La [[burocràcia]] va créixer de forma desmesurada i corrupta i l'eixèrcit va quedar atrassat en armament i tàctiques militars. Aurangzeb va restablir l'ortodòxia musulmana i va adoptar dures polítiques contra els musulmans que no demostraven plenament la seua fe.

L'emperador es va vore envolt en una série de guerres: es va enfrontar contra els [[Pastún|pastunes]] (en Afganistan); els [[Sultanato de Bijapur|sultans de Bijapur]] (en Decán); els marathas (en [[Maharashtra|Majarastra]]) i els [[ahoms]] (en [[Assam]]). Els tumults dels llauradors contra els líders locals es varen fer habituals. La major integració dels seus governs en la fe islàmica va fer que el poble, majoritàriament hinduista, se sentira cada volta més llunt de l'emperador.

[[Aurangzeb]] no solament va prohibir la construcció de nous temples hinduistas, sino que va destruir un gran número dels existents. Com [[fonamentaliste islàmic]] va prohibir la [[música]] en la cort, va abolir les cerimònies i va perseguir als sijes en Punyab; les guerres contínues contra les federacions marathas no varen debilitar a estes, sino que les feroces represàlies de Aurangzeb varen provocar que numerosos clans lleals a l'Imperi mogol s'uniren paulatinament als marathas. Les guerres mateixes llançades per Aurangzeb varen causar un increment en l'extensió territorial de l'imperi, pero varen resultar a la llarga excessivament costoses en recursos, ya que els mogoles gastaven grans cantitats d'hòmens i soldats en estos conflictes per a obtindre a canvi territoris devastats i casi despoblados. Inclusivament, cap a 1700 els fracassos de Aurangzeb per a conquistar i controlar la totalitat del Decán varen fer que les federacions marathas es constituïren en l'Imperi Maratha que a lo llarc de el {{sigle|XVIII||s}} desafiaria en un mateix pla als mogoles.

La crisis econòmica causada per les guerres de Aurangzeb es varen manifestar en el cost excessiu de mantindre la seua maquinària militar i la seua burocràcia, mentres la recaptació de tributs i el comerç escomençava a decaure per les polítiques restrictives i fonamentalistes de l'emperador. Inclusivament encara abans de la mort de Aurangzeb en 1707, quedara en evidència que el poder anava pronte a canviar de mans.

== Decadència i extinció ==

En 1709 va pujar al tro Bahadur Shah I, que no va poder revertir la decadència que havia escomençat en els últims anys de Aurangzeb, i solament va regnar fins a 1712. Els seus descendents varen tindre molt curts regnats, succeint-se fins a sis emperadors entre 1712 i 1720. En 1720 va pujar al tro mogol l'emperador [[Muhammad Shah]], que pese a les seues habilitats gubernativas no va poder impedir la creixent decadència marcada pels atacs del [[Confederació maratha|Imperi Maratha]], els tumults d'[[Afganistan|afgà]]s i [[pashtun]]és en el nort, i la corrupció de les seues cortesanos. De fet en el regnat de Muhammad Shah els perses i afgans de [[Nadir Sah]] varen invadir i varen saquejar Delhi en 1739, duent-se en si numerosos tesors, inclós el [[Tro del Pavo real]]. (vejau [[Invasió de l'Índia per Nader Sah]])

Despuix d'este terrible acontenyiment el poder de l'Imperi mogol es va debilitar més acceleradament, sent omplit eixe buit pels marathas, l'[[Imperi sij|Imperi Sij]] i els [[nizam]] d'[[Hyderabad (estat)|Hyderabad]], mentres els mogoles veen reduït el seu poder efectiu l'àrea més septentrional del [[Indostán]], perdent tota presència en el [[Decán]]. Inclusivament quan la [[Companyia Britànica de les Índies Orientals]] va escomençar el seu predomini en Índia despuix de la [[batalla de Plassey]] en 1757, els britànics denominaven al monarca mogol com "rei de Delhi" i ya no com "emperador".

El carpiment de la [[Confederació Maratha]] despuix de la [[Panipat|tercera batalla de Panipat]] en 1761 no va significar consol per a l'Imperi mogol puix ara la [[Companyia Britànica de les Índies Orientals]] era el poder major en l'Índia. Inclusivament en 1803, despuix de fallancs intents d'assegurar l'autoritat dels mogoles sobre el seu reduït territori, l'emperador Shah Alam{{esd}}II va deure acceptar la protecció de [[Gran Bretanya]] (la qual cosa equivalia a subjectar-se al poder britànic), sent que el seu domini ara es reduïa als actuals estats de [[Punyab]], [[Haryana]], i el nort d'[[Uttar Pradesh]]. Els britànics no varen assumir el govern directe sobre l'Imperi mogol, pero sí varen eixercir el seu control indirecte i varen mantindre als emperadors mogoles com a simples símbols sense poder efectiu; esta situació va terminar quan en la [[Rebelió de l'Índia de 1857|rebelió de 1857]] els soldats cipayos sublevats varen invocar el liderage de l'últim emperador mogol, [[Bahadur Shah II]]. Vençuda la sublevació, el [[Raj britànic]] va assumir el govern directe sobre tota l'[[Índia]] i es va abolir formalment l'Imperi mogol.

== Cultura ==
{{AP|Cultura indo-persa}}


L'Imperi mogol va ser definitiu en els periodos modern primerenc i modern de l'història del sur d'Àsia, en el seu llegat en Índia, Pakistan, Bangladés i Afganistan que es veu en contribucions culturals com:

* Govern imperial centralisat que va consolidar les entitats polítiques més menudes del sur d'Àsia.<ref>{{Cite encyclopedia |title=Mughal Empire – MSN Encarta |url=http://encarta.msn.com/encyclopedia_761564252/mughal_empire.html |archive-url=https://www.webcitation.org/5kx6sg3s9?url=http://encarta.msn.com/encyclopedia_761564252/mughal_empire.html |archive-dona't=2009-11-01}}</ref>
* La fusió del [[art persa|art]] i la [[lliteratura persa|lliteratura]] perses en l'[[Art de la Índia|art indi]].<ref name="r1">{{Cite web |title=Indo-Persian Literature Conference: SOAS: North Indian Literary Culture (1450–1650) |url=http://www.soas.ac.uk/southasia/research/nilc/indopersian/ |access-dona't=2012-11-28 |website=SOAS |fechaarchivo=23 de setembre de 2009 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20090923222924/http://www.soas.ac.uk/southasia/research/nilc/indopersian/ |deadurl=yes }}</ref>
* El desenroll de la [[cuina Mughlai]], una amalgama d'estils culinaris del sur d'Àsia, Iran i Àsia Central.
* El desenroll de la [[roba mogol|roba]], la joyeria i la moda mogolas, utilisant teles ricament decorades com la muselina, la seda, el brocat i el vellut.
* L'estandardisació del [[idioma indostaní]] (l'idioma coloquial de [[Bollywood]]) i, per lo tant, el desenroll del [[hindi]] i del [[urdu]].<ref>{{Cite web |title=Islam: Mughal Empire (1500s, 1600s) |url=http://www.bbc.co.uk/religion/religions/islam/history/mughalempire_1.shtml |access-dona't=2018-06-10 |website=Religions |publisher=BBC}}</ref>
* L'introducció de sofisticades obres hidràuliques i horticultura a l'estil iraní a través de la [[Jardins mogoles|jardineria mogol]].<ref>{{Cite journal |last=Fatma |first=Sadaf |year=2012 |title=Waterworks in Mughal Gardens |journal=Proceedings of the Indian History Congress |volume=73 |pages=1268–1278 |jstor=44156328}}</ref>
* L'introducció dels [[Bany turc|banys turcs]] en el subcontinent indi.
* L'evolució i el refinament de l'[[Arquitectura mogola|arquitectura mogol]] i [[Arquitectura de la Índia|índia]] i, a la seua volta, el desenroll de l'arquitectura palatina Rajput i Sikh posterior. Una fita famosa dels mogoles és el [[Taj Mahal]].

* El desenroll de l'estil [[Pehlwani]] de [[lluita índia]], una combinació de [[malla-yuddha]] índia i [[varzesh-i bastani]] persa.<ref name="Alter1992a">{{Cite journal |last=Alter |first=Joseph S. |dona't=May 1992 |title=The ''sannyasi'' and the Indian Wrestler: The Anatomy of a Relationship |journal=American Ethnologist |volume=19 |issue=2 |pages=317–336 |doi=10.1525/ae.1992.19.2.02a00070 |issn=0094-0496}}</ref><ref name="Alter1992b">{{Cite book |last=Alter |first=Joseph S. |url=https://archive.org/details/wrestlersbodyide00alte |title=The Wrestler's Body: Identity and Ideology in North Índia |publisher=University of Califòrnia Press |year=1992 |isbn=978-0-520-07697-6 |page=[https://archive.org/details/wrestlersbodyide00alte/page/n1 2] |quote=Wrestling in modern Índia is a synthesis of two different traditions: the Persian form of the art brought into South Àsia by the Moguls, and an indigenous Hindu form. |author-link=Joseph Alter |url-access=limited}}</ref>
* La construcció d'escoles [[Maktab (educació)|Maktab]], a on als jóvens se'ls ensenyava el [[Corán]] i la [[Sharia|llei islàmica]] com el ''[[Fatawa-i-Alamgiri|Fatawa-i-Alamgiri]]'' en les seues llengües indígenes.
* El desenroll de la [[música clàssica indostaní]],<ref>{{Cite news |dona't=2000-02-08 |title=Mughal influence on Indian music |work=[[The Hindu]] |url=https://www.thehindu.com/todays-paper/tp-miscellaneous/tp-others/mughal-influence-on-indian-music/article28000731.ece |access-dona't=2019-04-05}}</ref> i instruments com el [[sitar]].<ref name="llanda">{{Citation |last=Swarn Llanda |title=The Journey of the Sitar in Indian Classical Music |url=https://books.google.com/books?aneu=92QXf8B2VXIC&pg=PA24 |page=24 |year=2013 |isbn=978-1475947076}}</ref>
{{clr}}

== Arquitectura mogola ==
{{extracte|Arquitectura mogol|marcador=sí}}
{{clr}}
=== Art i lliteratura ===

{{AP|pintura mogol|Vestimenta mogol}}

La [[pintura mogol|tradició artística mogol]], expressada principalment en miniatures pintades, aixina com en menuts objectes de lux, era eclèctica i prenia elements estilístics i temàtics d'Iran, Índia, China i de la Renaixença europea.<ref>Crill, Rosemary, and Jariwala, Kapil. ''The Indian Portrait, 1560–1860'', pp. 23–27, [[National_Portrait_Gallery,_London]], 2010, {{ISBN|978-1855144095}}; [[Milo Beach|Beach, Milo Cleveland]] (1987), ''Early Mughal painting'', Harvard University Press, pp. 33–37, {{ISBN|978-0674221857}}, [https://books.google.co.uk/books?aneu=MmcoF12hi3AC&pg=PA33 google books]</ref> Els emperadors mogoles a sovint acollien a encuadernadores, ilustradors, pintors i calígrafos iranís de la cort [[Imperi safávida|safávida]] pels punts en comú dels seus estils [[Imperi timúrida|timúridas]] i per l'afinitat mogol per l'art i la caligrafia iranís.<ref>{{Cite journal |last=Soucek |first=Priscilla |year=1987 |title=Persian Artists in Mughal Índia: Influences and Transformations |journal=Muqarnas |volume=4 |pages=166–181 |doi=10.2307/1523102 |jstor=1523102}}</ref> Les miniatures encarregades pels emperadors mogoles es varen centrar inicialment en grans proyectes que ilustraven llibres en escenes històriques plenes d'acontenyiments i de la vida de la cort, pero després varen incloure més imàgens individuals per a àlbums, en retrats i pintures d'animals que mostraven un profunt aprecie per la serenitat i la bellea del món natural.<ref>{{Cite journal |last=Blunt |first=Wilfrid |year=1948 |title=The Mughal Painters of Natural History |journal=The Burlington Magazine |volume=90 |issue=539 |pages=48–50 |jstor=869792}}</ref> Per eixemple, l'emperador Jahangir va encarregar a artistes lluents com [[Ustad Mansur]] que retrataren de manera realista la flora i la fauna inusuals en tot l'imperi.

Les obres lliteràries que Akbar i Jahangir varen ordenar ilustrar anaven des de epopeyas com ''[[Razmnama]]'' (una traducció persa de la epopeya hindú, el ''[[Mahabharata]]'') fins a memòries històriques o biografies de la dinastia com ''[[Baburnama]]'' i ''[[Akbarnama]]'', i ''[[Tuzk-i-Jahangiri]]''. Àlbums ricament terminats (''[[muraqqa]]'') decorats en caligrafia i escenes artístiques es montaven en pàgines en vores decoratives i després es encuadernaban en cobertes de cuiro estampat i dorat o pintat i lacado.<ref>{{Cite web |last=Sardar |first=Marika |dona't=October 2003 |title=The Art of the Mughals After 1600 |url=https://www.metmuseum.org/toah/hd/mugh_2/hd_mugh_2.htm |archive-url=https://web.archive.org/web/20190204014635/https://www.metmuseum.org/toah/hd/mugh_2/hd_mugh_2.htm |archive-dona't=2019-02-04 |website=The MET}}</ref> Aurangzeb (1658-1707) mai va ser un mecenes entusiasta de la pintura, en gran part per motius religiosos, i es va alluntar de la pompa i del ceremonial de la cort al voltant de 1668, despuix de la qual cosa provablement no va encarregar més pintures.<ref>Losty, J. P. Roy, Malini (eds), ''Mughal Índia: Art, Culture and Empire'', 2013, pp. 147, 149, British Library, {{ISBN|978-0712358705}}</ref>

=== Idioma ===

{{AP|idioma persa en el subcontinent indi|persa i urdu|idioma indostaní}}

Encara que els mogoles eren d'orige [[turcomongol]], el seu regnat va promulgar la renaixença i l'apogeu del [[idioma persa]] en el subcontinent indi. Junt en el patrocini lliterari, el persa va ser institucionalisat com a llengua oficial i cortesana; açò va dur a que el persa alcançara casi l'estatus de primera llengua per a molts habitants de l'Índia mogol.<ref>{{Citation|title=2. The Culture and Politics of Persian in Precolonial Hindustan|dona't=2019|url=http://dx.doi.org/10.1525/9780520926738-007|work=Literary Cultures in History|pages=158–167|publisher=University of Califòrnia Press|doi=10.1525/9780520926738-007|isbn=978-0-520-92673-8|s2cid=226770775|access-dona't=2021-07-26}}</ref><ref>{{Citation|last1=Abidi|first1=S. A. H.|title=Persian in South Àsia|url=http://dx.doi.org/10.1017/cbo9780511619069.007|work=Language in South Àsia|pages=105|plau=Cambridge|publisher=Cambridge University Press|isbn=978-0-511-61906-9|access-dona't=2021-07-26|last2=Gargesh|first2=Ravinder|editor1-first=Braj B|editor1-last=Kachru|editor2-first=Yamuna|editor2-last=Kachru|editor3-first=S. N|editor3-last=Sridhar|year=2008|doi=10.1017/cbo9780511619069.007}}</ref> [[Muzaffar Alam]] argumenta que els mogoles varen utilisar el persa a propòsit com a vehícul d'una cultura política [[indo-persa]] general, per a unir el seu divers imperi.<ref>{{Cite book|last=Alam|first=Muzaffar|url=http://worldcat.org/oclc/469379391|title=The languages of political Islam : Índia 1200–1800|dona't=2004|publisher=University of Chicago Press|isbn=0-226-01100-3|pages=134, 144|oclc=469379391}}</ref> El persa va tindre un profunt impacte en els idiomes del sur d'Àsia; un d'eixos idiomes, hui conegut com [[urdu]], es va desenrollar en la capital imperial de Delhi a finals de l'era mogol. Va començar a usar-se en la cort mogola des del regnat de [[Shah Alam II]] i va reemplaçar al persa com l'idioma de l'èlit musulmana.<ref>{{Citation|title=14. A Long History of Urdu Literary Culture, Part 1: Naming and Placing a Literary Culture|dona't=2019|url=http://dx.doi.org/10.1525/9780520926738-019|work=Literary Cultures in History|pages=805–863|publisher=University of Califòrnia Press|doi=10.1525/9780520926738-019|isbn=978-0-520-92673-8|s2cid=226765648|access-dona't=2021-07-26}}</ref><ref>{{Cite web|last=Matthews|first=David|title=Urdu|url=https://iranicaonline.org/articles/urdu|website=Encyclopaedia Iranica}}</ref>

== Pintura mogola ==

Babur, qui va fundar l'Imperi mogol (1526) procedent del [[vall de Ferganá]], va escriure extenses memòries sobre els seus viages i experiències. Jumaiún durant el seu exili va mantindre contacte en alguns dels millors pintors de la cort safaví de Pèrsia, com a amant de les arts Jumaiún contracte a alguns dels pintors recent despedits del prestigiós taller pel sah qui s'havia convertit a una estricta versió de l'islamisme que prohibia que es pintaren figures.
A pesar de que Babur i Jumaiún varen assentar precedents d'aprecie per l'art i la lliteratura, va anar fins al govern de Akbar que va ocórrer un important canvi de l'història de l'art indi.

Aixina Akbar convertint-se en emperador prematurament als 14 anys en acabant de que el seu pare Jumaiún morira en caure per les escales de la seua biblioteca guiat per un clar gust personal va fondre elements de les pràctiques artístiques de Pèrsia, Índia i Europa innovant la pintura en una nova forma.

Per l'interés de Akbar en els relats d'acció i intriga ilustrats va contractar a un centenar d'artistes per a que treballaren en el taller imperial baix la direcció de sèt pintors de la cort d'Iran, les obres que varen realisar en conjunt artistes iranís i indis baix el realisme petició de Akbar revelen un estil clarament nou dotat de vitalitat, eixes obres inclouen:
Llibres de narracions perses.
Biografies.
Texts religiosos hinduistas traduïts al grec.
Relats històrics.

Sha Jahan va transformar la pintura a una manifestació de les enormes riquees que posseïa, en els retrats cada volta més formalisats a on lluïa els millors textils i joyes que varen substituir les escenes narratives que havia introduït Akbar.

Un sigle despuix Muhammad Shah va resucitar un interés per eixes luxoses obres que es varen postergar durant regnats com el de Aurangzeb (preferia la caligrafia a la pintura.

En 1739 la cort de Muhammad Shah va ser saquejada per un caudillo d'Iran el tesor imperial va ser furtat i la biblioteca i les pintures destruïdes i disperses.
{{clr}}
== Anex: Governants de l'Imperi mogol ==
{{extracte|Emperador mogol|secció= Llesta d'emperadors mogoles|marcador=sí}}

== Vore també ==

*[[Colors paniraníes]]

== Referències ==
{{listaref|2}}

== Bibliografia ==

* Embree, Ainslee T.: ''Índia: història del subcontinent des de les cultures del Indo fins al començ del domini anglés''. Mèxic: Sigle Veintiuno, 1987.
* Gascoigne, Bamber: ''Els grans mogoles''. Barcelona: Noguer, 1971. Traducció d'Esteban Riambau.
* Majumdar, Ramesh Chandra: ''An advanced history of Índia''. Madrás: MacMillan Índia Limited, 1981.
*Quintanilla, Sonya:"Visions de l'Índia" Mèxic D.F, Offset Rebosán.

[[Categoria:Imperi mogol]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Imperi mogol]]
{{Traduït ref|es|Imperio mogol}}

Base de Senyes Petrológica del Sol Oceànic (PetDB)

2026-07-24T18:40:16Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

La '''base de senyes petrológica del sol''' '''oceànic''' (PetDB)<ref name="autogenerated1">{{Cita web |url=http://www.petdb.org/ |títul=PetDB |fechaacceso=22 d'abril de 2020 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20080820010048/http://www.petdb.org/ |fechaarchivo=20 d'agost de 2008 }}</ref> és una [[base de senyes relacional]] i un repositori de senyes geoquímicos globals sobre [[Roca ígnea|roques ígneas]] i [[Roca metamòrfica|metamòrfiques]] generades en [[Dorsal mediooceánica|les crestes de l'oceà mig,]] incloent conques d'arc posterior, monts submarins jóvens i [[corfa oceànica]] antiga, aixina també com ofiolitas i xenolitos terrestres del mant i la geoquímica de la corfa inferior i del diamant. Estes senyes s'obtenen per mig d'anàlisis de pols de roca completa, vidres volcànics i minerals per mig d'una àmplia gama de tècniques que inclouen [[Espectrómetro de masses|espectrometria de masses]], espectrometria d'emissió atòmica, espectrometria de [[fluorescència de rajos X]] i anàlisis químics humits. Les senyes són recopilades de la lliteratura científica pels administradors de senyes de PetDB, i també són proporcionats per membres de la comunitat científica. PetDB és administrat pel grup EarthChem<ref>[http://www.earthchem.org/ EarthChem]</ref> baix les instalacions de l'Aliança Interdisciplinària de Senyes de la Terra (IEDA)<ref>[http://www.iedadata.org IEDA]</ref> en l'Observatori de la Terra Lamont-Doherty (LDEO) encapçalat per K. Lehnert. PetDB conta en el respal de la [[Fundació Nacional per a la Ciència|Fundació Nacional per a la Ciència d'Estats Units]].
== Història ==
El desenroll de PetDB<ref name="autogenerated1"/> va començar en 1995 quan els científics de l'Observatori de la Terra Lamont-Doherty (LDEO),<ref>[http://www.ldeo.columbia.edu LDE] O</ref> C. Langmuir (ara en la [[Universitat d'Harvard]]), W. Ryan i A. Boulanger varen vore l'impacte potencial de les noves tecnologies de l'informació tals com la World Wide Web i les bases de senyes relacionals sobre l'us de senyes científiques en l'investigació i en l'aula.

La fase de finançació inicial de PetDB (1996–2001) va recolzar el desenroll de l'estructura de la base de senyes i la població en valors de senyes. La finançació renovada (2002–2007) va permetre la migració de la base de senyes a un entorn basat en ORACLE administrat pel Centre per a la Ret Internacional d'Informació de Ciències de la Terra (CIESIN)<ref>[http://www.ciesin.columbia.edu CIESIN]</ref> de l'Universitat de Columbia,<ref>[http://www.columbia.edu Columbia University]</ref> l'entrada contínua de senyes i la millora d'Interfaç web en un disseny més fàcil d'usar.

PetDB ara és mantingut per EarthChem i finançat per la [[Fundació Nacional per a la Ciència|Fundació Nacional per a la Ciència d'Estats Units]], com un acort cooperatiu.<ref>{{Cita web |url=http://www.iedadata.org/overview |títul=An Overview of IEDA {{!}} Interdisciplinary Earth Data Applications (IEDA) |fechaacceso=21 de febrer de 2020 |fechaarchivo=24 de juliol de 2017 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20170724181844/http://www.iedadata.org/overview |deadurl=yes }}</ref>

L'estructura de base de senyes relacional de PetDB és una implementació basada en mostres i dissenyada per a acomodar senyes químiques i petrológicos per a qualsevol tipo de mostra de roca, junt en [[metadatos]] essencials que proporcionen informació sobre la mostra (per eixemple, ubicació i hora de recolecció, taxonomia, descripció petrográfica) i la calitat de les senyes (per eixemple, procediment analític, medicions estàndar de referència) (Lehnert et al. 2000). Desenrollat inicialment per a PetDB i el seu contraparte subareal GEOROC,<ref name="autogenerated3">[http://georoc.mpch-mainz.gwdg.de/georoc GEOROC]</ref> este model de senyes relacionals ha demostrat utilitat i flexibilitat per mig de la seua aplicació en proyectes de bases de senyes geoquímicos posteriors, inclosos NAVDAT, MetPetDB, i SedDB.

Des del seu inici, PetDB ha recolzat una àmplia gama d'esforços científics, proporcionant un fàcil accés a un conjunt global de senyes geoquímicos de basalt de la [[Dorsal mediooceánica|cresta de l'oceà mig]], peridotita abissals i també mostres de xenolitos del [[mant terrestre]] i la corfa inferior. PetDB ha segut citat en més de 800 artículs científics revisats per parells com la font de senyes utilisades per a desenrollar i provar noves hipòtesis que van des de la composició química i mineralógica del mant de la Terra (p. eix. Salters i Stracke 2004, Thirlwall et al. 2004), a la generació i evolució de la corfa continental i oceànica (p. eix. Weyer i col. 2003, Cipriani et al. 2004), fenomens de transport de fusió (Braun i Kelemen 2002, Spiegelman i Kelemen 2003), als presuposts geoquímicos mundials d'aigua de mar (per eixemple, van der Flierdt et al. 2004).
== Contingut ==
En la seua aplicació actual, PetDB conté i proporciona accés en llínea a un conjunt complet de paràmetros químics (actualment més de 250 elements, òxits, isòtops i relacions d'isòtops), aixina com senyes petrográficos a través d'un interfaç de consulta sofisticada. S'agreguen contínuament noves senyes a la base de senyes a mida que els autors els publiquen i envien a PetDB. Les senyes per a una mostra específica generada per diferents laboratoris o publicada per varis autors es vinculen i integren per mig de l'us d'un identificador únic generat per l'aplicació de la base de senyes.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Petrologia]]
{{Traduït ref|es|Base de Datos Petrológica del Suelo Oceánico (PetDB)}}

Hertz (cràter)

2026-07-24T18:40:15Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Hertz lunar crater LRO.jpg|miniatura|Hertz (cràter)
]]
[[Archiu:Hertz lunar crater ___CAPS_0___.jpg|thumb|250px|left|Fotografia de la missió [[Llunar Reconnaissance Orbiter]]]]
[[Archiu:Hertz crater ___CAPS_1___.jpg|thumb|right|270px|Fotografia de la missió [[Apolo 14]]]]

'''Hertz''' és un [[cràter d'impacte]] que es troba en la [[cara amagada de la Lluna|cara amagada]] de la [[Lluna]], just darrere de l'extremitat oriental. Per la [[libración]] pot ser observat ocasionalment des de la [[Terra]] baix condicions favorables de l'allumenament. Es troba a l'oest-suroest del cràter de major tamany [[Fleming (cràter)|Fleming]], i al nort-noreste de [[Moiseev (cràter)|Moiseev]], alguna cosa més menut. Moiseev s'unix a Hertz a través del cràter satèlit ''Moiseev Z'', formant entre els una cadena de cràters talla.

Es tracta d'una formació d'un cràter un tant desgastat, en una àmplia paret interior. Un cràter en forma de pera s'ubica junt a la paret interior en el seu costat nort. El sol interior carix relativament de traces significatives, en solament una menuda cresta central desplaçada al suroest del punt mig.

Abans de ser nomenat en 1961 per l'[[International Astronomical Union|UAI]],<ref>[http://planetarynames.wr.usgs.gov/feature/2481 Hertz], Gazetteer of Planetary Nomenclature, International Astronomical Union (IAU) Working Group for Planetary System Nomenclature (WGPSN)</ref> esta formació era coneguda com "Cràter 200".<ref>[http://www.lpi.usra.edu/resources/mapcatalog/lunarfarsidecharts/___caps_5___%201stEd/LFC-1%202ndEd/LFC-1A/ Llunar Farside Chart (LFC-1A)]</ref>
{{clear|left}}

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Cràters de la Lluna]]
{{Traduït ref|es|Hertz (cráter)}}

Imperi songhai

2026-07-24T18:40:14Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

El '''Imperi songhai''', també conegut com el '''Imperi songai''', va anar un Estat ubicat en [[Àfrica Occidental]]. Des de començ de el {{sigle|XV||s}} fins a finals de el {{sigle|XVI||s}}, Songhai va ser un dels majors imperis islàmics de l'història.<ref>http://www.africankingdoms.com {{Wayback|url=http://www.africankingdoms.com/ |dona't=20190519102901 }} African Kingdoms</ref> Este imperi portava el nom del seu principal grup ètnic, els [[songhai]]. La seua capital era la ciutat de [[Gao]], a on un Estat Songhai havia existit des de el {{sigle|XI||s}}. La seua base de poder es trobava ubicada en la marge del [[riu Níger]], en els actuals [[Níger]] i [[Burkina Faso]].

L'Estat songhai va existir d'un modo o un atre durant més de mil anys si es traça l'història dels seus governants des del primer assentament en Gao fins al seu estatus semivasallo baix l'[[Imperi de Mali]] i fins a la seua continuació en territori de l'actual Níger com el [[Regne dendi|Regne Dendi]].

Es pensa que els [[songhai]] es varen establir en Gao en dates tan primerenques com el 800 a.{{esd}}C., pero no la varen establir com a capital fins a el {{sigle|XI||s}}, durant el regnat de [[Dia Kossoi]]. No obstant, la dinastia Dia pronte va donar pas als Sonni, lo que va provocar l'ascens de [[Sulaiman-Mar]], qui va obtindre l'independència i hegemonia sobre la ciutat. Se sol acreditar a Mar com el líder va enfrontar el poder de l'Imperi de Mali i va conseguir l'independència per al menut regne songhai de l'época.

== Història ==
=== Primers habitants ===
En l'Antiguetat, varis grups diferents de persones varen formar colectivamente l'identitat Songhai. Entre els primers pobles que es varen assentar en la regió de [[Gao]] es trobava el poble Sorko, que va establir menuts assentaments en les vores del Níger. Els Sorko varen fabricar barcos i canoas en la fusta de l'arbre cailcedrat (Khaya senegalensis), peixcaven i caçaven des dels seus barcos i proporcionaven transport aquàtic per a mercaderies i persones. Un atre grup de persones que es va traslladar a la zona per a viure dels recursos de Níger va ser el poble Gao. Els Gao eren caçadors i s'especialisaven en la caça d'animals de riu com a cocodrils i hipopótams.

L'atre grup conegut que habitava la zona era el poble do, agricultors que cultivaven les fèrtils terres que voregen el riu. Abans de el {{sigle|X||s}}, estos primers pobladors varen ser subyugados pels songhai, més poderosos i a cavall, que es varen fer en el control de la zona. Tots estos grups varen escomençar gradualment a parlar la mateixa llengua, i ells i el seu país varen acabar sent coneguts com els Songhai.<ref name="David C. Conrad" />{{Rp|49}}

Els historiadors discrepen sobre quàn es va produir l'anexió de Gao com a província de Mali. Per a uns va ser en época del ''mansa'' [[Ouali I|Ulé I]] mentres que, per a uns atres, va anar el ''mansa'' [[Mansa Musa|Musa I]] el que va realisar la conquista.

=== Gao i Mali ===
La primera dinastia de reis és obscura, i la major part de l'informació sobre ella procedix d'un antic cementeri prop d'un poble cridat [[Gao-Saney|Saney]], prop de Gao. Les inscripcions d'algunes de les làpides del cementeri indiquen que esta dinastia va governar a finals de el {{sigle|XI||s}} i principis de el {{Sigle|XII}}, i que els seus governants varen rebre el títul de ''[[Malik]]'' (en àrap: "Rei"). Atres làpides mencionen una segona dinastia els governants de la qual duyen el títul de ''zuwa''. Només el mit i la llegenda descriuen els orígens de la '''zuwa'''. El ''[[Tarikh al-Suen]]'' (''Història de Sudan''), escrit en àrap cap a 1655, oferix una història primerenca dels songhai transmesa per tradició oral. En ell es conta que el fundador de la [[dinastia Za]] es dia Za Alayaman (també escrit Dialliaman), que procedia de [[Yemen]] i es va establir en la ciutat de [[Kukiya]].<ref name="David C. Conrad">{{Cite book|url=https://archive.org/details/EmpiresOfMedievalWestAfrica|title=Empires of Medieval West Africa|last=David C. Conrad|dona't=2009}}</ref><ref>Timbuktu i l'Imperi Songhay: El Tarikh al-Suen del-Sadi fins a 1613 i atres documents contemporàneus | [[John Hunwick]] | Pàgina 35 (xxxv)</ref> Lo que va ocórrer en els governants zuwa encara no està registrat.<ref>Timbuktu i l'Imperi Songhay: Tarikh al-Suen del-Sadi fins a 1613 i atres documents contemporàneus | [[John Hunwick]] | Pàgina 36 (xxxvi)</ref>

Les tribus [[Sanhaja]] formaven part dels primers pobladors de la regió de la curva del Níger. Eren coneguts localment com el [[poble tuareg|Tuareg]]. Estes tribus varen eixir a cavall del [[desert del Sàhara]] i varen establir assentaments comercials prop del Níger. En el pas del temps, els comerciants [[norteafricano]] varen creuar el Sàhara i es varen unir als tuaregs en els seus assentaments. Abdós grups comerciaven en els pobles que vivien prop del riu. A mida que aumentava el comerç en la regió, els caps songhai es varen fer en el control del rendable comerç entorn a lo que més vesprada es convertiria en Gao. Entre els productes comercialisats figuraven or, sal, esclaus, [[anous de coa]], cuiro, dátiles i marfil.

En el {{sigle|X||s}}, els caps Songhai havien establit Gao com un menut regne, prenent el control de les persones que vivien a lo llarc de les rutes comercials. Cap a 1300, Gao s'havia tornat lo prou pròspera com per a atraure l'atenció del [[Imperi de Mali]]. Mali va conquistar la ciutat, es va beneficiar del comerç de Gao i va recaptar imposts dels seus reis fins a aproximadament la década de 1430. Els conflictes en la pàtria maliense varen fer impossible mantindre el control de Gao.<ref name="David C. Conrad" />{{Rp|50-51}} [[Ibn Battuta]] va visitar Gao en 1353, quan la ciutat encara formava part de l'Imperi maliense. Va aplegar en barco des de [[Tombuctú]] en el seu viage de tornada de visitar la capital de l'imperi, i va escriure:
<blockquote>''Despuix vaig viajar a la ciutat de Kawkaw, que és una gran ciutat en el Nīl [Níger], una de les millors, més grans i més fèrtils ciutats del Sūdān. Allí hi ha molt arròs, llet, pollets, peix i el pepino, que no té semblant. Les seues gents realisen les seues compres i vendes en cowries, com la gent de Mālī.''{{sfn|Levtzion|Hopkins|2000|p=300}}</blockquote>

Despuix de la mort de [[Mansa Sulayman]] en 1360, les disputes sobre quí devia succeir-li varen debilitar l'Imperi maliense. El regnat de [[Mari Djata II]] va deixar l'imperi en males condicions financeres, pero el regne pròpiament dit va passar intacte a [[Musa II de Mali|Musa II]]. Mari Djata, ''kankoro-sigui'' de Musa, va sofocar una rebelió tuareg en [[Takedda]] i va intentar sofocar la rebelió songhai en Gao. Encara que va tindre èxit en Takedda, no va tornar a sometre Gao.<ref>Stride, G.T & C. Ifeka: "Peoples and Empires of West Africa: West Africa in History 1000-1800". Nelson, 1971</ref> En la década de 1430, Songhai, anteriorment depenent de Mali, va obtindre l'independència baix la [[dinastia Sonni]]. Uns trenta anys més vesprada, Sonni Sulayman Dama va atacar [[Méma]], la província maliense a l'oest de Tombuctú.<ref name="David C. Conrad" />{{Page needed|dona't=September 2019}}

===Sonni Ali===
Despuix de la mort de Sulayman Dama, [[Sonni Ali]] va regnar des de 1464 fins a 1492. De la mateixa manera que els anteriors reis songhai, Alí era musulmà. Els príncips songhai de Gao varen alcançar la plena independència de [[Mali]] en [[Sonni Alí]] (1464-1492), verdader artífex de l'Imperi Songhai, combatent contra els [[peul]]s i els [[tuareg]]s. Este sobirà restaurador, animista convençut, va constituir en vintisset anys un poderós imperi que anava des de [[Kebbi]], en l'actual [[Nigèria]], fins a l'actual regió de [[Segu]]. Entre 1464 i 1468 va fer que el seu imperi songhai controlara el vital eix comercial [[Tombuctú]]-[[Djenné]] i, d'esta manera, tot el comerç transahariano. Sonni Alí va perseguir als musulmans i especialment als círculs intelectuals de Tombuctú lligats als [[tuareg|tuaregs]] i [[Fulbe|fulbes]]. Tota la seua política en este sentit es va vindre avall en la seua mort en 1492. En 1493 es va produir un canvi de dinastia.{{harvnp|Kaba|1981|p=457}}

Durant les seues campanyes d'expansió, Alí va conquistar moltes terres, repelint els atacs dels [[Regnes Mossi|Mossi]] al sur i conquistant al [[poble Dogón]] al nort. Es anexionó Tombuctú en 1468 en acabant de que els líders islàmics de la ciutat li demanaren ajuda per a derrocar als tuaregs, que havien pres la ciutat despuix del decliu de Mali.<ref>Sonni ʿA elī.(2007). Encyclopædia Britannica. Suite de referència definitiva. Chicago: Encyclopædia Britannica.</ref> Quan va intentar conquistar la ciutat comercial de [[Djenné]], els habitants es varen resistir als seus esforços. Despuix de sèt anys de sege, va conseguir que es rendiren per fam, incorporant la ciutat al seu imperi en 1473. L'invasió de Sonni Ali i les seues forces va tindre un impacte negatiu en Tombuctú. Molts relats musulmans ho varen descriure com un tirà, entre ells el [[Tarikh al-fattash]], que va escriure Mahmud Kati. Segons ''[[The Cambridge History of Africa]]'', l'historiador islàmic Al-Sa'vaig donar expressa este sentiment en descriure la seua incursió en Tombuctú:

:Sunni Ali va entrar en Tombuctú, va cometre greus iniquitats, va cremar i va destruir la ciutat i va torturar brutalment a moltes persones que allí es trobaven. Quan Akilu es va enterar de l'arribada de Sonni Ali, va dur mil camellos per a transportar als [[Faqīh|fuqaha]] de [[Sankore]] i es va dirigir en ells a [[Oualata|Walata]]...... El tirà sense Deu va massacrar als que varen permanéixer en Tombuctú i els va humiliar.<ref>The Cambridge History of Africa, Vol 5: University Press, 1977, pp 421</ref>

Sonni Ali va crear una política contra els erudits de Tombuctú, especialment els de la regió de Sankore que estaven associats en els tuaregs. En el seu control de les rutes comercials crítiques i de ciutats com Tombuctú, Sonni Ali va aumentar la riquea de l'Imperi Songhai, que en el seu apogeu superaria la riquea de Mali.<ref>{{Cite book|url=https://open.bu.edu/handle/2144/23133|title=Aspects of West African Islam|last1=Daniel|first1=McCall|last2=Norman|first2=Bennett|dona't=1971|pages=42-45|publisher=Boston University, African Studies Center }}</ref>

===Askia el Gran===

Alí va ser succeït pel general [[soninké]] [[Askia Mohamed I el Gran|Mohamed Ture]] baix que el seu regnat com "[[askia]]" Mohamed I (1493-1528) "Askia el Gran" va alcançar el seu apogeu l'Imperi Songhai i es va convertir en un regne de confessió islàmica. Va organisar els territoris conquistats pel seu predecessor i va estendre el seu poder cap al sur i l'est. Del seu pelegrinage a [[La #Meca]], en 1496-97, va retornar en el títul de califa, lo que li va permetre realisar una verdadera reforma de la societat, segons els consells del juriste islàmic [[al-Maghili]], i continuar les conquistes del seu antecessor Sonni Alí. Va instalar una burocràcia complexa, en ministeris separats per a l'agricultura, l'eixèrcit, i facenda. Va designar a un funcionari supervisor per a cada u d'ells. Va ser un musulmà devot, va fundar escoles religioses públiques, mesquites i va obrir la seua cort a erudits i poetes del món musulmà. Entre 1514 i 1517 va conquistar les mines de [[Bambuk]], va controlar els rics mercats de les ciutats [[Poble hausa|hausa]] de [[Kano]] i [[Katsina (localitat)|Katsina]] i va conseguir mantindre en el desert als tuaregs. Es diu que Askia tenia una actitut cínica cap als regnes que carien de forces de combat professionals.<ref>Thornton, John K.. Warfare in Atlantic Africa, 1500-1800 (Warfare and History) (Kindle Locations 871-872). Taylor and Francis. Kindle Edition.</ref>

Al-Sa'vaig donar, el croniste que va escriure el ''Tarikh al-Suen'', va comparar l'eixèrcit de Askiya en el del seu predecessor:
:"va distinguir entre el civil i l'eixèrcit a diferència de l'suní Ali [1464-92], quan tots eren soldats". ''Va obrir escoles religioses, va construir [[mesquites]] i va obrir la seua cort a erudits i poetes de tot lo món musulmà. Els seus fills varen assistir a una escola islàmica, i va impondre les pràctiques islàmiques, pero no va impondre la religió al seu poble. Askia va completar un dels [[Cinc Pilars de l'Islam]] realisant un [[hajj]] a la #Meca, duent una gran cantitat d'or. Donó partix d'ell a obres de caritat i va gastar el restant en regals per al poble de la #Meca en la finalitat de mostrar la riquea del seu imperi. Els historiadors d'El Caire varen dir que el seu pelegrinage constava de "una escolta de 500 soldats de cavalleria i 1000 d'infanteria, i en ell duya 300.000 peces d'or"''.<ref name=":0" />

L'islam era tan important per a ell que, a la seua tornada, va establir més centres d'aprenentage per tot el seu imperi i va reclutar a erudits musulmans d'Egipte i Marroc per a que ensenyaren en la [[mesquita de Sankore]] de Tombuctú.

Es va interessar per l'astronomia, lo que va propiciar l'aument d'astrònoms i observatoris en la capital.<ref>{{cite book|url=https://books.google.com/books?aneu=LaV-IGZ8VKIC&q=Songhay+astronomy&pg=PA764|title=Civilisació islàmica medieval: L-Z, index|isbn=9780415966924|last1=Meri|first1=Josef W.|year=2006|publisher=Taylor & Francis }}</ref> Askia va iniciar múltiples campanyes militars, inclosa la declaració de la [[yihad]] contra els veïns mossi. Despuix de sometre'ls, no els va obligar a convertir-se a l'islam. El seu eixèrcit estava format per canoas de guerra, una cavalleria, armadures protectores, armes en punta de ferro i una milícia organisada.

Va centralisar l'administració de l'imperi i va establir una burocràcia responsable de la recaptació d'imposts i l'administració de justícia. Va exigir la construcció de canals per a potenciar l'agricultura, lo que a la postre va incrementar el comerç. Va introduir un sistema de [[pesos i mides]] i va nomenar un inspector per a cada u dels principals centres comercials de Songhai.

Durant el seu regnat, l'islam es va afiançar, va florir el [[comerç transahariano]] i les mines de sal de [[Taghaza]] es varen introduir dins dels llímits de l'imperi.

=== Decadència i invasió saadí ===
Les primeres relacions entre el [[Magreb]] i el [[Sudan (regió)|Sudan]] es varen centrar en el control de les importants mines de sal de [[Taghaza]], situades a huitcents quilómetros al sur de l'última població magrebí ([[Tinduf]]) i a cinccents al nort del riu [[Níger]].{{harvnp|Rainero|1966|p=231}} Els songhai gestionaven les mines i contaven en un governador per a la regió a lo manco des de 1497.{{harvnp|Rainero|1966|pp=231-232}} La tendència àrap a expandir-se cap al sur, a la que s'oponien els songhai, va suscitar la disputa pel control de Taghaza, important centre [[Comerç transahariano|comercial sahariano]], ademés de centre miner destacat.{{harvnp|Rainero|1966|p=233}}

En 1528, els fills de Askia es varen rebelar contra ell, declarant rei al seu fill [[Askia Musa|Musa]]. Despuix del derrocament de Musa en 1531, l'Imperi Songhai va entrar en decadència.

En 1545, el sultà de [[Fez]] va exigir al monarca songhai, [[Askia Ishaq I]] que li entregara Taghaza, a lo que este es va negar rotundament.{{harvnp|Rainero|1966|pp=233-234}} Ishaq va enviar ademés uns dos mil [[Tuareg|tuaregs]] a recórrer la zona fronteriça, com a demostració del seu poder.{{harvnp|Rainero|1966|p=234}} En 1557, no obstant, els àraps es varen apoderar de la regió per mig d'un colp de mà.{{harvnp|Rainero|1966|p=234}} Els songhai varen reaccionar evacuant completament el lloc i establint un nou assentament miner cent cinquanta quilómetros més al sur ([[Taghaza al-Ghizlan]]).{{harvnp|Rainero|1966|p=234}} Privats dels mijos per a explotar les mines, els magrebí varen abandonar Taghaza alguns mesos més vesprada; la localitat va recuperar la prosperitat en el regrés de la seua població original que, no obstant, va mantindre també actives les noves mines del sur.{{harvnp|Rainero|1966|p=234}}

La disputa per la població va resorgir vint anys despuix, en 1578, despuix de la victòria d'[[Ahmad al-Mansur]] en la [[batalla de Alcazarquivir]].{{harvnp|Rainero|1966|p=234}} Al-Mansur va intentar, per mig de la diplomàcia, que el sobirà songhai del moment, [[Askia Daud]], abandonara Taghaza, infructuosament.{{harvnp|Rainero|1966|p=235}} En 1581, Ahmad va conquistar varis [[oasis]] en el sur.{{harvnp|Kaba|1981|p=461}}

En 1582, els saadíes varen enviar un eixèrcit de vint mil hòmens cap a [[Tombuctú]] i les demés ciutats del meandre del Níger, pero la hueste va quedar diezmada per la fam i la set en el desert i no va alcançar la meta.{{harvnp|Rainero|1966|p=235}} Despuix de la mort de l'emperador [[Askia Daoud]] en 1583, una [[guerra de successió]] va debilitar l'Imperi Songhai i ho va dividir en dos faccions enfrontades.<ref name="Loimeier">{{Cite book |last1=Loimeier |first1=Roman |date=2013 |title=Les societats musulmanes en Àfrica: A Historical Anthropology |url=https://books.google.com/books?aneu=dR5yCmUejWEC&pg=PA69 |location=Bloomington, Indiana |publisher=Indiana University Press |pages=69 |isbn=9780253007971 |access-dona't=7 d'abril de 2022}}</ref> Mohamed I va ser destronat pels seus fills, iniciant-se un periodo d'inestabilitat per les lluites fratricidas entre els príncips de la família real.

En 1585 al-Mansur va enviar doscents ginets a apropiar-se de Taghaza i evitar a l'hora que la població l'abandonara com havia fet en 1557, pero la notícia va aplegar abans que la força de cavalleria i es va trobar en el lloc desert.{{harvnp|Rainero|1966|pp=235-236}} Poc despuix, els àraps es varen vore obligats a evacuar la localitat de nou.{{harvnp|Rainero|1966|p=236}}

En 1586, la mort d'[[Askia al-Hach]] va desencadenar una nova lluita pel poder en l'Imperi Songhái, que al-Mansur va aprofitar per a reclamar tribut per les mines als songhai.{{harvnp|Kaba|1981|p=461}} Quan [[Askia Ishaq II]] va ascendir al tro songhai, al-Mansur li va solicitar tribut per explotar les mines de Taghaza, que va presentar com a part dels seus dominis, pretensió que Ishaq va rebujar rotundament.{{harvnp|Rainero|1966|p=236}}{{harvnp|Kaba|1981|p=461}} L'arribada a [[Marrakech]] d'un proscrit songhai que es va presentar com a llegítim sobirà desposseït per Ishaq II i dispost a sometre's als saadíes si estos es tornaven al poder, impelió a a el-Mansur a organisar una gran expedició al sur per a apoderar-se del Sudan i de les seues mines d'or.{{harvnp|Rainero|1966|pp=236-237}}

Durant este periodo, els eixèrcits marroquins havien aniquilat una invasió portuguesa en la [[Batalla d'Alcàsser Quibir]], pero es trobaven a la vora de l'agotament econòmic i la bancarrota, ya que necessitaven pagar les defenses utilisades per a mantindre el sege. Açò va dur a [[Ahmad al-Mansur|Sultà Ahmad I al-Mansur]] de la [[dinastia Saadi]] en 1591 sabedor de la debilitat interna de l'Imperi Songhai, a enviar una força d'invasió de mercenaris cap al sur al mando de l'eunuc [[Judar Pachá]], qui va tindre èxit despuix de la [[batalla de Tondibi]]..<ref name="historyfiles.co.uk">{{Cite web|url=https://www.historyfiles.co.uk/kinglistsafrica/africaniger. htm|title=Regnes d'Àfrica - Níger|website=www.historyfiles.co.uk|access-dona't=2020-01-23}}</ref> L'invasió marroquina de Songhai va ser principalment per a fer-se en el control i reactivar el comerç transahariano de sal i or i capturar esclaus per a la seua indústria azucarera en desenroll.<ref name="GHA5">{{cite book |last1=Abitbol |first1=M. |title=Història general d'Àfrica vol. V: Àfrica del sigle XVI al XVIII |dona't=1992 |publisher=UNESCO |url=https://archive.org/details/j.f.adeajayigeneralhistoryofafricavolum/Africa%20V/page/n287/mode/2up |access-dona't=16 de setembre de 2023 |chapter=El fi de l'imperi Songhay|editor=B. A. Ogot}}</ref>{{rp|300}} Despuix d'esta batalla el sobirà songhai va ser assessinat i l'Imperi es va convertir en una província del Sultanato Saadí. [[Tombuctú]] va ser destruïda per una expedició saadí equipada en armes de fòc, enviada pel sultà, que volia beneficiar-se del comerç d'or. Va aplegar aixina el fi d'un dels grans imperis africans. Durant el regnat de Askia, l'eixèrcit songhai estava format per soldats a temps complet, pero el rei mai va modernisar el seu eixèrcit. Per un atre costat, l'eixèrcit invasor marroquí contava en mils d'[[arcabuceros]] i huit canons anglesos.

Judar Pachá era espanyol de naiximent, pero havia segut capturat de chiquet i educat en la cort saadí. Despuix d'una marcha a través del desert del Sàhara, les forces de Judar varen capturar, varen saquejar i varen arrasar les mines de sal de Taghaza i es varen dirigir a Gao. Quan l'emperador [[Askia Ishaq II]] (r. 1588-1591) es va enfrontar a Judar en la [[Batalla de Tondibi]] de 1591, les forces songhai, a pesar de la seua enorme superioritat numèrica, varen ser derrotades per una estampida de ganado provocada per les armes de pólvora dels saadíes.<ref name="historyfiles.co.uk"/> Judar va procedir a saquejar Gao, Tombuctú i Djenné, destruint als songhai com a potència regional. Governar un imperi tan vast va resultar ser massa per a la [[dinastia Saadi]]. Pronte varen renunciar al control de la regió, deixant que es fragmentara en dotzenes de regnes més menuts.<ref name = GHA5></ref>{{rp|308}}

Despuix de la derrota de l'imperi, els nobles es varen traslladar al sur, a una zona coneguda hui com [[Songhai, Níger|Songhai]] en l'actual [[Níger]], a on ya s'havia assentat la dinastia Sonni. Varen formar regnes més menuts, com [[Wanzarbe]], [[Ayerou]], [[Gothèye]], [[Dargol]], [[Téra]], [[Sikié]], [[Kokorou]], [[Gorouol]], [[Karma, Níger|Karma]], [[Namaro]] i, més al sur, el [[Regne Dendi|Dendi]], que va alcançar importància poc despuix.

== Campanya de Tondibi ==
Despuix de la mort de l'emperador [[Askia Daoud]], l'erupció d'una guerra civil per a decidir un successor va debilitar l'Imperi, lo que va motivar que el [[Ahmad al-Mansur|sultà Ahmad I al-Mansur]] de la [[dinastia saadí|dinastia Saadí]] enviara una força d'invasió comandada pel [[eunuc]] [[Yuder Pachá]], en l'objectiu d'apropiar-se del comerç d'or (anys abans, els saadíes havien vençut als portuguesos en la [[batalla de Alcazarquivir]], lo que va conduir a l'inici de grans proyectes arquitectònics i urbanístics i a unes elevades despeses militars, polítics, de palau i propagandístics, que finalment varen deixar les arques públiques casi agotades i a l'Estat a la vora de la bancarrota), provinent del [[Àfrica Occidental]] [[Àfrica subsahariana|subsahariana]]. Yuder Pachá era [[morisco]] de naiximent, pero va ser capturat pels [[Imperi otomà|otomans]] en la seua infància i a continuació educat en la cort saadí.{{harvnp|Rainero|1966|p=218}} Despuix d'una marcha a través del desert del [[Desert del Sahara|Sahara]], la força militar dirigida per Yuder, formada per tropes saadíes, exiliats moriscos i [[Mercenari|mercenaris]] i excarcelar europeus, va capturar, va saquejar i va arrasar les mines de sal de [[Taghaza]], per a despuix marchar cap a la capital [[Gao]]. Quan l'emperador [[Askia Ishaq II]] (1588-1591) es va enfrontar a Yuder en la [[batalla de Tondibi]] de 1591, l'eixèrcit songhai, a pesar del seu tamany notòriament major, va anar àmpliament derrotat, gràcies en part a una estampida de ganado provocada per les armes de fòc saadíes.<ref>https://www.historyfiles.co.uk/kinglistsafrica/africaniger.htm History Files</ref> Yuder va saquejar Gao, [[Tombuctú]] i [[Djenné]], i va acabar en el poder songhai en la regió. Governar un territori tan vast pronte es va convertir en una tasca inasumible per als saadíes, lo que els va dur a renunciar al control de la regió i a deixar que es dividira en dotzenes de regnes menors. Aixina, el poble songhai va crear el [[Regne dendi|Regne Dendi]], en les terres de les que eren originaris.<ref>http://www.africanholocaust.net/africankingdoms.htm#songhay African Kingdoms Songhay</ref>

== Economia ==

Les bases econòmiques de l'Imperi songhai varen ser molt similars a les dels imperis precedents. El comerç transahariano va ser l'activitat més lucrativa; es va exportar cap al nort d'Àfrica sal i or especialment, també [[àmbar gris]], [[goma aràbiga]], pells de lleopart i esclaus..<ref name=":0">{{Cite journal|last=Willard|first=Alice|date=1993-04-01|title=Gold, Islam and Camels: The Transformative Effects of Trade and Ideology|url=https://scholarsarchive.byu.edu/ccr/vol28/iss28/6|journal=Comparative Civilizations Review|volume=28|issue=28|pages=88–89|issn=0733-4540}}</ref> Rebien a canvi productes manufacturados com a collars, armes, espills i teles de seda i de llana, ademés de productes agrícoles com a cavalls i blat. Les activitats agrícoles, degut a que el sol era més fèrtil, eren realisades per numerosos esclaus en grans propietats controlades per l'aristocràcia..<ref>{{Cite web|url=https://www.worldhistory.org/songhai_empire/|title=Songhai Empire|website=World History Encyclopedia|language=en|access-date=2021-08-15}}</ref><ref>{{harvp|Unesco. International Scientific Committee for the Drafting of a General History of Africa|1998|p=79}}</ref> La peixca en el [[riu Níger]] i la ganaderia varen ser també molt importants per a l'economia. La primera activitat va desenrollar una important indústria artesanal de fumats, que va aplegar a exportar-se pels territoris veïns. La societat, fortament jerarquizada, mostrava una gran massa de la població en séries dificultats per a viure en el camp, i una aristocràcia polític-religiosa que junt als rics comerciants vivia lujosamente en les grans poblacions.

== Eixèrcit ==
L'Eixèrcit era, junt en l'Administració civil, els dos pilars del poder dels sobirans songhai.{{harvnp|Rainero|1966|p=222}} El mando suprem corresponia a estos, que nomenaven als generals dels eixèrcits i dirigia en persona les principals operacions militars.{{harvnp|Rainero|1966|p=222}} L'Eixèrcit en el seu conjunt contava en un cap, el ''balama'' o ''dyina koy'' que pertanyia al consell real.{{harvnp|Rainero|1966|p=222}}

Existien soldats professionals, dividits en grans agrupacions: la cavalleria —el cos més selecte, tant per l'orige dels seus membres com per la riquea de les seues armes—, l'infanteria, els auxiliars [[tuareg]]s en les seues camellos, l'infanteria selecta, la guàrdia real i la floteta fluvial.{{harvnp|Rainero|1966|p=222}}

El cos principal de les forces armades songhái era la cavalleria, que manava un ''tara farma''.{{harvnp|Rainero|1966|p=222}} Els seus membres vestien de forma similar als [[Cavalleria medieval|cavallers medievals]] europeus, en armadura i [[cota de malla]].{{harvnp|Rainero|1966|p=222}} Com a armes, portaven una llança llarga, un sabre i un escut de cuiro.{{harvnp|Rainero|1966|p=223}} Encara que la cavalleria era l'arma principal de l'Eixèrcit, els cossos més numerosos eren els de infanteria.{{harvnp|Rainero|1966|p=224}} Els peons anaven armats normalment en un escut, arc i fleches, armament típic de tota la regió.{{harvnp|Rainero|1966|p=224}} Contaven ademés en llances i javalines i una espècie de punyal curve.{{harvnp|Rainero|1966|pp=225-226}} L'infanteria selecta portava les mateixes armes i es distinguia per un braçalet d'or que duyen els seus membres en el braç esquerre.{{harvnp|Rainero|1966|p=224}} Els auxiliars tuaregs i els marins de l'Armada fluvial ampraven les mateixes armes que els infants.{{harvnp|Rainero|1966|p=225}}

La guàrdia real, que rara volta participava en els combats, tenia encomanada únicament la salvaguarda del monarca, encara que era font habitual d'intrigues i confabulaciones contra est.{{harvnp|Rainero|1966|p=225}}

== Vore també ==
* [[Sultanato saadí]]
* [[Imperi de Mali]]
* [[Regne dendi]]
* [[Llengües songhay]] o songhai
* [[Anex:Imperis africans]]
* [[Askia]]
* [[Yuder Pachá]]
* [[Batalla de Tondibi]]

== Referències ==
{{listaref|2}}

== Bibliografia ==
* R. O. Collins & J. M. Burns (2007): ''A History of Sub-Saharan Africa'', [[Cambridge University Press]], ISBN 978-0-521-86746-7.
*
*

[[Categoria:Estats i territoris fundats en els anys 1460]]
[[Categoria:Estats i territoris desapareguts en els anys 1590]]
[[Categoria:Imperi songhai| ]]
[[Categoria:Regnes del Sahel]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Estats i territoris desapareguts als anys 1590]]
[[Categoria:Estats i territoris fundats als anys 1460]]
[[Categoria:Imperi songhai]]
{{Traduït ref|es|Imperio songhai}}

Folga de Cripple Creek

2026-07-24T18:40:14Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

La '''folga dels miners de Cripple Creek''' de 1894 va ser una folga de cinc mesos de la [[Federació Occidental de Miners]] (WFM) en [[Cripple Creek (Colorat)| Cripple Creek]], [[Colorat]], [[Estats Units]]. El resultat va ser una victòria per al sindicat i va ser seguit en 1903 per les [[Guerres Laborals de Colorat]]. És notable per ser l'única volta en l'història dels Estats Units en que es va convocar a una milícia estatal entre maig i juny de 1894 en apoyo de els treballadors en folga.<ref name = "Philpott 26">Philpott, p. 26.</ref>

La folga es va caracterisar per tirotejos i us de [[dinamita]], i va terminar despuix d'un enfrontament entre la milícia de l'estat de Colorat i una força privada que treballava per als propietaris de les mines. En els anys posteriors a la folga, la popularitat i el poder de «WFM» varen aumentar significativament en tota la regió.
== Causes de la folga ==

A fins de el {{sigle|XIX||s}}, [[Cripple Creek]] era la ciutat més gran en el districte d'extracció d'or que incloïa les ciutats de Altman, Anaconda, Arequa, Goldfield, Elkton, Independence i Victor, a unes 20 milles de [[Colorat Springs]] en el costat suroest de [[Pikes Peak]]. L'or de superfície es va descobrir en l'àrea en 1891, i en tres anys operaven allí més de 150 mines.<ref name = "Philpott 26">Philpott, p. 26.</ref><ref>Holbrook, p. 73.</ref>

El pànic de 1893 va provocar la caiguda del preu de l'argent. No obstant, el preu de l'or va permanéixer fix, ya que Estats Units estava integrat en el sistema del [[patró ore]]. L'efecte de l'arribada massiva dels miners d'argent a les mines d'or va causar una reducció dels salaris. Els amos de les mines varen exigir més hores per menys paga.

En giner de 1894, els propietaris de les mines de ''Cripple Creek'', [[JJ Hagerman]], [[David Moffat]] i [[Eben Smith]], els qui en conjunt varen amprar a un terç dels miners de l'àrea, varen anunciar un allargament de la jornada laboral de huit a dèu hores, sense canvis en el salari diari que era de $ 3.00 per dia. Quan els treballadors varen protestar, els propietaris varen acordar amprar als miners durant huit hores al dia, pero en un salari de sol $ 2.50.<ref name = "Philpott 26" /><ref name = "Holbrook 73-4">Holbrook, pp. 73–4.</ref><ref name = "Suggs 17">Suggs, p. 17.</ref>

No molt abans d'esta disputa, els miners de ''Cripple Creek'' varen formar la ''Free Coinage Union''. Una volta que varen entrar en vigència els nous canvis, es varen afiliar a la [[Federació Occidental de Miners]] i es varen convertir en «Local 19». El sindicat tenia la seua sèu en Altman i tenia capítuls en Anaconda, Cripple Creek i Victor.<ref name = "Holbrook 73-4" />

L'1 de febrer de 1894, els amos de la mina varen començar a implementar el dia de 10 hores. El president del sindicat, John Calderwood, va emetre un avís una semana despuix, exigint que els amos de les mines restituïren el dia de huit hores en un salari de $ 3.00. Quan els propietaris no varen respondre, l'unió naixent va colpejar el 7 de febrer. Portland, Pikes Peak, Gold Dollar i algunes mines més menudes varen acceptar la jornada de huit hores i varen permanéixer obertes, pero les mines més grans varen resistir.<ref>Holbrook, p. 74.</ref>
== Events de la folga ==
La folga va tindre un efecte immediat. A fins de febrer, totes les fundició de Colorat estaven tancades o en funcionament a temps parcial. A principis de març, les mines Gold King i Granite varen cedir i varen recomençar el dia de huit hores.<ref>Holbrook, pp. 74–5.</ref>

Els amos de les mines que encara varen mantindre la jornada de 10 hores pronte varen intentar tornar a obrir les seues mines. El 14 de març, varen obtindre una orde judicial que ordenava als miners no interferir en el funcionament de les seues mines i varen contractar a [[Esquirol| esquiroles]]. La WFM inicialment va intentar persuadir a estos hòmens per a que s'uniren al sindicat i es declararen en folga, pero quan no varen tindre èxit, el sindicat va recórrer a les amenaces i la violència. Estes tàctiques varen conseguir expulsar als miners no sindicats fòra del districte.<ref name = "Suggs 18">Suggs, p. 18.</ref><ref name = "Holbrook 75">Holbrook, p. 75.</ref>

El 16 de març, un grup armat de miners va tendir una emboscada i va capturar a sis oficials del sheriff en ruta a la mina «Victor». Es va desnugar una baralla en la que un diputat va rebre un dispar i un atre va ser colpejat en una porra. Un juge de Altman, membre de la WFM, va acusar als diputats de portar armes amagades i pertorbar la pau, i després els va lliberar.<ref name = "Suggs 18" /><ref name = "Holbrook 75" />
=== L'implicació de la milícia de l'estat ===
Despuix de l'assalt als seus oficials, el Sheriff del [[Comtat del Pas (Colorat)| comtat del Pas]]<ref> En 1899, despuix d'una segona folga de WFM en Cripple Creek va ser brutalment reprimida per la milícia de l'estat, la secció més occidental del Comtat del Pas es va convertir en el seu propi país. Hui, Cripple Creek i el districte circumdant es troben en el comtat de Teller, Colorat.</ref> [[MF Bowers]] va contactar en el governador i va solicitar l'intervenció de la milícia estatal, antecessora de la Guàrdia Nacional de Colorat. El governador [[Davis H. Waite]], un populiste de 67 anys , va enviar 300 soldats a la zona el 18 de març baix el mando de l'Ajudant General [[T.J. Tarsney]]. Tarsney va trobar la zona tensa pero tranquila. El president del sindicat, Calderwood, li va assegurar que els membres del sindicat cooperarien en les seues operacions, inclús rendint-se per a l'arrest si aixina ho solicitaven. Convençut de que Bowers havia exagerat la magnitut del caos en la regió, Tarsney va recomanar la retirada de les tropes; Waite va estar d'acort. La milícia estatal va abandonar Cripple Creek el 20 de març.<ref name = "Philpott 26" /><ref name = "Suggs 18" /><ref name = "Holbrook 75-6">Holbrook, pp. 75–6.</ref>

En resposta a la retirada de la milícia estatal, els amos de les mines les mateixes. Bowers va arrestar a Calderwood, a atres 18 miners, i a l'alcalde i mariscal de la ciutat de Altman, que havia recolzat als miners. Varen ser duts a Colorat Springs i ràpidament jujats per varis càrrecs diferents, pero no varen ser declarats culpables. Mentrestant, les arrebatades de violència, com el llançament de pedres i les baralles entre miners i folguistes sindicals varen aumentar en freqüència. Es varen obrir almagasens i cellers, i es varen furtar armes i municions.<ref name = "Suggs 18" /><ref>Holbrook, p. 76.</ref>

A principis de maig, els propietaris de les mines es varen reunir en representants de la WFM en Colorat Springs per a intentar posar fi a la folga. Els propietaris varen oferir retornar a la jornada de huit hores, pero en un salari diari de sol $ 2.75. El sindicat va rebujar l'oferta i les conversacions es varen trencar.<ref name = "Suggs 18" />
=== El sheriff del comtat substituïx a un eixèrcit ===
Poc despuix de finalisar les negociacions en el sindicat, els propietaris de les mines es varen reunir en secret en el sheriff Bowers en Colorat Springs. Li varen dir a Bowers que tenien l'intenció de dur a centenars de treballadors no sindicats i li varen preguntar si podia protegir a una força tan gran d'hòmens. Bowers va dir que no podia, perque el comtat caria dels recursos financers per a pagar i armar a més d'uns pocs ajudants. Els amos de la mina varen oferir subsidiar una força inicial d'aproximadament cent hòmens. Bowers va acceptar i immediatament va començar a reclutar a expolicías i ex bombers de Denver.<ref name = "Philpott 26" /><ref name = "Suggs 18-9">Suggs, pp. 18–9.</ref>

Les notícies de la reunió dels propietaris de la mina en Bowers pronte es varen filtrar i els miners es varen organisar i es varen armar en resposta. Calderwood s'estava anant de gira pels locals de WFM en Colorat per a recaptar fondos per a la folga de Cripple Creek, i aixina va nomenar a Junius J. Johnson , un exoficial de l'Eixèrcit dels EE. UU. per a que assumira les operacions de folga. Johnson va establir immediatament un campament en ''Bull Hill'', que dominava la ciutat de Altman. Va ordenar que es construïren fortificacions, que hi haguera un comissari de abastiment i que els miners perforaren.<ref name = "Philpott 26" /><ref name = "Holbrook 76-7">Holbrook, pp. 76–7.</ref><ref name = "Suggs 19">Suggs, p. 19.</ref>
=== Dinamitan la mina Strong ===

El 24 de maig, els folguistes varen prendre la mina Strong en Battle Mountain, que dominava la ciutat de Victor.<ref name = "Suggs 19" /> Al sendemà, al voltant de les 9 a. m., 125 ajudants del sheriff varen aplegar a Altman i varen establir el campament en la base de Bull Hill. Quan varen escomençar a marchar cap al campament dels folguistes, els miners de la mina Strong varen volar el fos llançant l'estructura a més de 300 metros en l'aire. Uns moments despuix, la caldera de vapor també va ser dinamitada, varen rosar als oficials en fusta, ferro i cable. Els ajudants varen fugir a l'estació de tren i varen abandonar la ciutat.<ref name = "Suggs 19" /><ref name = "Holbrook 77-8">Holbrook, p. 77–8.</ref>

Es va organisar una celebració entre els miners, els qui varen irrompre en almagasens de licors i salons. Eixa nit, alguns dels miners varen carregar un vagó en dinamita i varen intentar moure-ho cap al campament dels oficials, va bolcar abans del seu objectiu i va matar a una vaca. Atres miners volien volar totes les mines de la regió, pero Johnson els va desanimar ràpidament. Frustrats, varis miners borrachos varen furtar un tren de treball i varen llançar vapor a Victor. Varen alcançar al grup d'oficials que fugien i es va desnugar un tiroteig. Un ajudant del sheriff i un miner varen morir, un home de cada costat va resultar ferit i sis folguistes varen ser capturats pels ajudants.<ref name = "Suggs 19" /><ref name = "Holbrook 78-9">Holbrook, pp. 78–9.</ref> Posteriorment, els miners varen capturar a tres oficials de la mina Strong que havien estat presents quan es va fer explotar l'edifici. Un intercanvi formal de presoners va lliberar a tots els presoners d'abdós costats.

Calderwood va retornar durant la nit i va recuperar la calma. Va demanar que es tancaren els salons i va encarcerar a varis miners que havien instigat arrebatades de violència.<ref>Holbrook, p. 79.</ref>

El 26 de maig, els amos de les mines es varen reunir novament en el sheriff Bowers en la ciutat de Colorat. Els propietaris varen acordar proporcionar més fondos per a permetre que l'aguasil allistara a 1200 ajudants adicionals. Bowers va reclutar ràpidament hòmens de tot l'estat i va establir un campament per a ells en la ciutat de Dividix, a uns 19 quilómetros de Cripple Creek.
=== Intervenció de Waite ===
En advertir el tamany de la força que Bowers estava reclutant, el governador [[Davis Hanson Waite]] va mediar novament en l'atac. Va emetre una proclamació el 27 de maig en la que va demanar als miners que dissolgueren el seu campament en Bull Hill. En un desenroll sense igual en l'història laboral nortamericana, també va declarar illegal la força de 1200 ajudants i va ordenar la dissolució del grup. També va ordenar a la milícia estatal estar en alerta per un possible moviment en Cripple Creek. El 28 de maig, el governador va visitar als miners, els qui varen autorisar a Waite a negociar en el seu nom.<ref name = "Philpott 26" /><ref name = "Suggs 19" /><ref name = "Holbrook 79-80">Holbrook, pp. 79–80.</ref>

Una reunió inicial el 30 de maig casi va terminar en un desastre. Waite i varis líders cívics locals varen cridar al president del sindicat Calderwood i als amos de les mines Hagerman i Moffat a una conferència en una sala de reunions en el campus de Colorat College en Colorat Springs. Les conversacions estaven en marcha i alvançaven ben quan una multitut de ciutadans locals varen intentar assaltar l'edifici. Varen culpar a Calderwood i Waite per la violència en Cripple Creek per lo que varen intentar linchar a abdós hòmens. Quan un juge local va distraure a la flota, Calderwood i Waite varen escapar per una porta atrassera i varen pujar al tren que esperava al governador.<ref name = "Holbrook 79-80" />

Les negociacions es varen recomençar en Denver el 2 de juny i les parts varen aplegar a un acort el 4 de juny. L'acort prevea el recomençament del treball en un salari de $ 3.00 per dia i jornada de huit hores. Els propietaris de la mina varen acordar no prendre represàlies ni enjuïciar a cap miner que haja participat en la folga, i els miners varen acordar no discriminar ni acossar a cap treballador no sindicat que va permanéixer amprat en les mines.<ref name = "Philpott 26" /><ref name = "Suggs 19" />
=== Tornada de la milícia estatal ===

En 1300 diputats en Cripple Creek, el Sheriff Bowers no va poder controlar l'eixèrcit que havia creat. El 5 de juny, els oficials es varen mudar a Altman, tal volta com un preludi a la tormenta en Bull Hill. Els ajudants varen tallar el telégraf, els cables telefònics que conectaven la ciutat en l'exterior i varen encarcerar a varis reporters. Preocupada de que la força paramilitar poguera eixir-se de control, Waite va enviar novament a la milícia estatal, esta volta baix el mando del General E.J. Brooks.<ref name = "Philpott 26" /><ref name = "Suggs 19" />

Quan les tropes de l'estat de Colorat varen aplegar a Cripple Creek a primera hora del matí del 6 de juny, ya havia esclatat més violència. Els oficials intercanviaven dispars en els miners en Bull Hill. El general Brooks va moure ràpidament les seues tropes des de l'estació de tren fins als peus de Bull Hill. Quan l'aguasil Bowers i el general Brooks varen començar a discutir qué mides prendrien a continuació, els oficials varen aprofitar la calma i varen tractar d'acusar als miners.<ref>Cada miner duya un rifle, un cinturó de cartuchos i cinc càrregues de dinamita en tapes de percussió. El tossal també s'havia explotat en dinamita, i els miners havien amañado a una balista capaç de llançar còctels Molotov un quarto de milla. El grau del tossal era més pronunciat que el que enfrontaven els britànics en la batalla de Búnquer Hill . Vore Holbrook, pág. 81.</ref> Els miners varen fer sonar el silbato en la mina Victor, alertant al general Brooks. Els soldats de la milícia de l'estat ràpidament varen interceptar als ajudants del sheriff i varen detindre el seu alvanç. Brooks va ordenar als seus hòmens que ocuparen el cim de Bull Hill, i els miners no varen oferir resistència.<ref>Holbrook, p. 81.</ref>

Els ajudants varen dirigir la seua atenció a Cripple Creek. Varen arrestar i varen encarcerar a centenars de ciutadans sense causa. Molts habitants de la ciutat varen ser seqüestrats en el carrer o trets de les seues cases, després palejats, pateados o colpejats. Els ajudants varen formar una espècie d'embut i varen obligar a la gent de la ciutat a passar a través d'ell, escopinyant-los, abofeteandolos i pateandolos. En Bull Hill en el seu poder, el general Brooks va començar a detindre als ajudants. En caure la nit, Brooks havia pres la ciutat i acorralat a tots els hòmens de Bowers.<ref name = "Suggs 19" /><ref name = "Holbrook 81-2">Holbrook, pp. 81–2.</ref>

Waite va amenaçar en declarar la llei marcial, pero els amos de la mina es varen negar a dissoldre la seua força d'ajudants del sheriff. El general Brooks va amenaçar en mantindre a les seues tropes en la regió per atres 30 dies. Davant la possibilitat de pagar una força paramilitar que solament podia quedar-se en les seues mans, els propietaris varen acordar dissoldre-la. Els oficials, que el general Brooks havia enviat per ferrocarril a Colorat Springs, varen començar a dispersar-se l'11 de juny. L'acort de Waite va entrar en vigència el mateix dia i els miners varen tornar a treballar.<ref>Suggs, pp. 19–20.</ref><ref name = "Holbrook 82">Holbrook, p. 82.</ref>

El president de l'Unió, Calderwood i atres 300 miners varen ser arrestats i acusats d'una varietat de delictes. Solament quatre miners varen ser condenats per qualsevol càrrec, i varen anar ràpidament perdonats pel simpàtic governador populiste.<ref name = "Holbrook 82" />

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Història de la mineria]]
{{Traduït ref|es|Huelga de Cripple Creek}}

Anex:Nebuloses planetàries

2026-07-24T18:40:14Z

Jose2: Text reemplaça - ' Menut ' a ' Chicotet '

<center>
{| class="sortable wikitable" border="1" cellspacing="0" cellpadding="3" style="font-size: small"
|-- bgcolor="#"
! Nom
! style="width:100px;" | [[Catàlec Messier]]
! style="width:100px;" | [[NGC]]
! style="width:100px;" | Un atre designador
! style="width:120px;" | Data de descobriment
! style="width:120px;" | Distància ([[any llum|kal]])
! style="width:120px;" | [[Magnitut aparent]]
|--
| [[Nebulosa Dumbbell|Nebulosa Dumbell]]
| [[M27]]
| [[NGC 6853]]
|
| 1764
| 1.36 ± 0.21
| 7.5
|--
| [[Nebulosa de l'Anell]]
| [[M57]]
| [[NGC 6720]]
|
| 1779
| 2.3 ± 1.5
| 9
|--
|
|
|
| [[Mz 1]]
| 1922
| 3.4 ± 0.5
| 12.0
|--
| [[Nebulosa de la Formiga]]
|
|
| [[Mz 3]]
| 1922
| 3.0 (''aprox.'')
| 13.8
|--
| [[Nebulosa Esquimal]]
|
| [[NGC 2392]]
|
| 1787
| 2.9 (''aprox.'')
| 10.1
|--
| [[Nebulosa de l'Insecte]]
|
| [[NGC 6302]]
|
| 1888 (''abans de'') 
| 3.4 ± 0.5
| 7.1B
|--
| [[Nebulosa Ull de gat]]
|
| [[NGC 6543]]
|
| 1786
| 3.3 ± 0.9
| 9.8B
|--
| [[Nebulosa del Chicotet Esperit]]
|
| [[NGC 6369]]
|
| 1800 (''abans de'')
|
| 9.9
|--
| [[Nebulosa Medusa]]
|
|
|
|
| 1.0 (''aprox.'')
| 15.99
|--
| [[Nebulosa Saturn]]
|
| [[NGC 7009]]
|
| 1782
| 3.0 (''aprox.'')
| 12.8
|--
| [[Nebulosa Hélix]]
|
| [[NGC 7293]]
|
| 1824
| 0.68 ± 0.15
| 13.5
|--
| [[Nebulosa Gemini]]
|
| [[NGC 2371]]
|
| 1785
| 3.9 (''aprox.'')
| 13.0
|--
| [[NGC 246|Nebulosa de l'Esquelet]]
|
| [[NGC 246]]
|
| 1785
| 1.8 (''aprox.'')
| 11.8
|--
| [[NGC 6826|Nebulosa de l'Ull que parpadea]]
|
| [[NGC 6826]]
|
| 1793
| 2.2 (''aprox.'')
| 10.0
|--
| [[Nebulosa Rellonge d'Arena]]
|
|
| [[MyCn 18]]
| 1996
| 8.0 (''aprox.'')
| 13.0
|--
| [[Nebulosa Dumbbell Menuda]]
| [[M76]]
| [[NGC 650]], [[NGC 651]]
|
| 1780
| 3.4 (''aprox.'')
| 10.1
|--
| [[Nebulosa del Muçol]]
| [[M97]]
| [[NGC 3587]]
|
| 1781
| 2.6 (''aprox.'')
| 9.9
|--
| [[Nebulosa de l'Aranya Roja]]
|
| [[NGC 6537]]
|
| 1888 (''abans de'') 
| 3.9 (''aprox.'')
| 11.9
|--
| [[Nebulosa del Espirógrafo]]
|
|
| [[IC 418]]
| 1888-1894
| 2.0 (''aprox.'')
| 11
|--
| [[Nebulosa planetària espiral]]
|
| [[NGC 5189]]
|
| 1835
| 2.6 (''aprox.'')
| 9.5
|--
| [[Nebulosa Stingray]]
|
|
| [[Hen 3-1357]]
| 1989
| 18 (''aprox.'')
| 10.75
|--
| [[Nebulosa Ales de Palometa]] o [[Nebulosa de les Chorrada Bessons]]
|
|
| [[M2-9]]
| 1947
| 2.1
| 14.7
|--
| [[Nebulosa de l'Anell del Sur]]
|
| [[NGC 3132]]
|
| 1888 (''abans de'') 
| 2.6 (''aprox.'')
| 9.87
|--
| [[Nebulosa Bola de Neu Blava]]
|
| [[NGC 7662]]
|
| 1784
| 2.2 (''aprox.'')
| 9
|--
|
|
| [[NGC 2438]]
|
| 1786
| 2.9 (''aprox.'')
| 11.5
|--
| [[Nebulosa Chafada]]
|
|
| [[Nebulosa Chafada|M1-92]]
| 1946
| 15.0 (''màxim'')
| 11.7
|--
| [[Nebulosa Retina]]
|
|
| [[IC 4406]]
| 1888-1907 
| 2.0 (''aprox.'')
| 11
|--
|
|
|
| [[IC 3568]]
| 1888-1907 
| 9.0 (''aprox.'')
| 10.6
|--
|
|
| [[NGC 40]]
|
| 1788
| 3.5 (''aprox.'')
| 11.4
|--
|
|
| [[NGC 1514]]
|
| 1790
| 0.6 (''aprox.'')
| 9.3
|--
| [[NGC 3242|Nebulosa Fantasma de Júpiter]]
|
| [[NGC 3242]]
|
| 1785
| 0.7 (''aprox.'')
| 8.6
|--

|
|
| [[NGC 4361]]
|
| 1785
| 4.3 (''aprox.'')
| 10.9
|--
|
|
| [[NGC 5315]]
|
| 1883
| 7.0 (''aprox.'')
| 9.8
|--
|
|
| [[NGC 5882]]
|
| 1834
| 7.5 (''aprox.'')
| 10.5
|--
|
|
| [[NGC 6210]]
|
| 1825
| 6.5 (''aprox.'')
| 8.8
|--
|
|
| [[NGC 6578]]
|
| 1882 ?
| 8.1 (''aprox.'')
| 13
|--
|
|
| [[NGC 6751]]
|
| 1863
| 6.5 (''aprox.'')
| 11.9
|--
|
|
| [[NGC 6891]]
|
| 1884
| 7.2 (''aprox.'')
| 10.7
|--
|
|
| [[NGC 7027]]
|
| 1878
| 3.0 (''aprox.'')
| 10.0
|--
|
|
| [[NGC 7354]]
|
| 1787
| 6.8 (''aprox.'')
| 12.2
|--
|
|
| [[NGC 6884]]
|
| 1883
| 6.5 (''aprox.'')
| 12.5
|--
|
|
| [[NGC 2346]]
|
| 1802
| 3.9 (''aprox.'')
| 11.9
|--
|
|
| [[NGC 2440]]
|
| 1790
| 3.6 (''aprox.'')
| 10.8
|--
|
|
| [[NGC 2867]]
|
| 1834
| 1.7 (''aprox.'')
| 9.7
|--
|
|
| [[NGC 3195]]
|
| 1835
| 5.5 (''aprox.'')
| 11.6
|--
|
|
| [[NGC 3918]]
|
| 1834
| 3.0 (''aprox.'')
| 8.1
|--
|
|
| [[NGC 5307]]
|
| 1836
| 10.0 (''aprox.'')
| 11.2
|--
|
|
| [[NGC 5979]]
|
| 1835
| 11.7 (''aprox.'')
| 11.5
|--
|
|
| [[NGC 6790]]
|
| 1882 ?
| 11.4 (''aprox.'')
| 10
|--
|
|
| [[NGC 6818]]
|
| 1787
| 6.0 (''aprox.'')
| 9.3
|--

|
|
|
| [[Abell 39]]
| 1966
| 7.0 (''aprox.'')
| 13.7
|}
</center>

== Nota ==

Moltes de les distàncies són estimades (indicat en ''aprox.''), ya que les distàncies reals són difícils de calcular per a les nebuloses planetàries.

== Vore també ==

* [[Nebulosa]]
* [[Nebulosa planetària]]
* [[Anex:Protonebulosas planetàries|Llista de protonebulosas planetàries]]

[[Categoria:Nebuloses planetàries]]
[[Categoria:Anexos:Objectes astronòmics|nebuloses planetàries]]

[[Categoria:Anexos:Objectes astronòmics]]

Riu Eria

2026-07-24T18:40:13Z

Jose2: Text reemplaça - ' Menut ' a ' Chicotet '

[[Archiu:Cunas Río Eria 20110424.jpg|miniatura|Riu Eria
]]
El '''Eria''' ([[Idioma lleonés|lleonés]]: ''Eiria''){{cita requerida}} és un [[riu]] del noroest d'[[Espanya]], afluent per la marge dreta del [[riu Órbigo]]. Discorre per les províncies de [[Província de León|León]] i [[Província de Zamora|Zamora]], en nàixer en els monts del [[Teleno]] de la comarca lleonesa de [[Cabrera (León)|La Cabrera]] i desembocar en el riu Órbigo al seu pas per la localitat zamorana de [[Manganeses de la Polvorosa]]. Té una llongitut de 101,54  km i dona forma a una conca que conta en una superfície de 657 [[quilómetro quadrat|km²]].

Té dos trams compresos dins de la [[Ret Natura 2000 en Castella i Lleó|Ret Natura 2000]]. El primer d'ells escomença en el naiximent del riu i terminaria en la localitat de [[Quintanilla de Yuso]], formant part del [[lloc d'importància comunitària]] “Riberes del riu Órbigo i afluents” (LIC-ES4130065). Un atre tram més curt pertanydria al [[lloc d'importància comunitària]] “Montes Aquilanos” (LIC-ES41300117) i inclouria el tram comprés entre la confluència del Eria en el seu afluent el riu Chicotet i la localitat de [[pous de Cabrera ]].<ref>{{cita web |url=http://www.chduero.es/inicio/planificaci%c3%b3n/Planhidrol%c3%b3gico2009/PropuestaPlanHidrol%c3%b3gico/Anex3ZonasProtegidas/tabid/504/Default.aspx |títul=Anex 3. Zones protegides: Capçaleres del riu Eria |fechaacceso=5 de març de 2014 |llinage= |nomene= |enlaceautor=CHD |data= |format= |obra= |editor= |editorial= |ubicació= |idioma= |cita= |fechaarchivo=17 de febrer de 2018 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20180217042631/http://www.chduero.es/inicio/planificaci%C3%B3n/Planhidrol%C3%B3gico2009/PropuestaPlanHidrol%C3%B3gico/Anex3ZonasProtegidas/tabid/504/Default.aspx |deadurl=yes }}</ref>
== Etimologia ==

Segons els veïns de [[Corporals (Truchas)|Corporals]] el nom es deu a que el riu naix en el prat conegut com a ''Font dels Eiros''. Es diu que eixe praderío es correspondria en les ''eiras'' (en castellà, 'eres') a on els romans [[trilla]]ban.<ref>{{Cita publicació| autor = Descosido Forts, Maximino| títul = La Valdería entre el mit i l'història, III| any = 1986| revista = Terres de León: Revista de la Diputació Provincial| número = 64| aneu = ISSN 0495-5773}}</ref>
[[File:El Eria a su paso por Villaferrueña.jpg|thumb|El Eria al seu pas per [[Villaferrueña]].]]
== Geografia ==

El seu naiximent en els [[monts del Teleno]], a on existixen cims de més de 2.000 m, es forma per l'unió de menuts rius com el [[riu Iruela]], el [[riu Truchillas]] i el [[riu Chicotet (afluent del Eria)|riu Menut]], junt en atres rieres i rieres.

Es caracterisa per les seues aigües transparents, alternant raseras i taules, discurrendo entre praderies i zones rocoses alternades per pinades, chops i humeiros.

Les poblacions piscícoles autòctones estan formades per espècies com la trucha comuna ([[Salm trutta fario|Salm trutta morpha fario]]), el barp comú ibèric ([[Luciobarbus bocagei]]), voga del Duero ([[Pseudochondrostoma duriense]]), gobio de riu o barbucón ([[Gobio gobio]]), carranc senyal ([[Pacifastacus leniusculus]]), etc.

En [[Torneros de la Valdería]], està construïda una menuda central hidroelèctrica cridada ''La Casella'', que s'alimenta gràcies a un assut situat en [[Morla de la Valdería]].

Aixina descrivia [[Pascual Madoz]], en la primera mitat de el {{sigle|XIX||s}}, al riu Eria en el tom VII del [[Diccionari geogràfic-estadístic-històric d'Espanya i les seues possessions d'Ultramar]]:

{{cita |Riu en la província de León, partit judicial d'[[Astorga]]; els forma de les aigües que descendixen de la partix Sur del [[Teleno]] i de les del [[llac de Truchillas]]; corre d'Oest a Est; fertiliza els pobles de la Cabrera Alta, i despuix d'un curs de 2 llegües entra en el partit de [[la Bañeza]]; travessa la fèrtil vall de la [[Valdería]], i prop de [[Sant Esteban de Nogales]] endoblega cap a la Suroest i entra en el partit judicial de [[Partit judicial de Benavente|Benavente]] ([[Província de Zamora]]). Deixant a la seua dreta els pobles d'[[Arrabalde]], [[Villaferrueña]], la [[Santa María de la Vega|Verdeñosa]] i [[Morales de Rei]], des del punt del qual va a confondre's en el [[Riu Órbigo|Órbigo]], no llunt del pont de [[Manganeses de la Polvorosa]]. Durant el seu curs rep les aigües de vàries rieres; li creuen alguns ponts de fusta, impulsa els molins harineros suficients a l'abast de pobles per a on pansa, fertiliza gran porció de terreny i crío exquisites truchas.|Pascual Madoz.}}

[[Archiu:Nogarejas Panorama Eria 20050326.jpg|285px|thumb|El riu al seu pas per [[Nogarejas]], localitat del municipi de [[Castrocontrigo]] ([[Província de León|León]], Espanya).]]
[[Archiu:ElRioM___CAPS_10___.jpg|285px|thumb|El riu al seu pas per [[Morales del Rei]] ([[Província de Zamora|Zamora]]).]]
[[Archiu:Río Eria en Villaferrueña.jpg|thumb|El Eria en [[Villaferrueña]].]]
=== Localitats que travessa ===
[[Archiu:Rio Eria.jpg|thumb|Cascada del Eria en [[Villaferrueña]].]]
[[Archiu:Villaferruena-rio-Eria-verano.jpg|thumb|El Eria sec en estiu al seu pas per [[Villaferrueña]].]]

* En la província de León:

:* En la [[comarca de la Cabrera]]:
::* [[Corporals (Truchas)|Corporals]];
::* [[Baillo (Truchas)|Baíllo]];
::* [[Truchas (León)|Truchas]];
::* [[Quintanilla de Yuso]];
::* [[Manzaneda (Truchas)|Manzaneda]];
:* En la [[comarca de la Valdería]]:
::* [[Morla de la Valdería]];
::* [[Torneros de la Valdería]]
::* [[Castrocontrigo]];
::* [[Nogarejas]];
::* [[Pinilla de la Valdería]];
::* [[Pobladura de Yuso]];
::* [[Felechares de la Valdería]];
::* [[Sant Félix de la Valdería]];
::* [[Calçada de la Valdería]];
::* [[Castrocalbón]];
::* [[Sant Esteban de Nogales]];
* En la província de [[província de Zamora|Zamora]]:
:* [[Alcubilla de Nogales]];
:* [[Arrabalde]];
:* [[Villaferrueña]];
:* [[Santa María de la Vega]];
:* [[Morales del Rei]];
:* [[Manganeses de la Polvorosa]], a on desemboca en el [[riu Órbigo]].

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Rius dels Monts de León]]
{{Traduït ref|es|Río Eria}}

Glycine màx

2026-07-24T18:40:12Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Soybean.USDA.jpg|miniatura|Glycine màx]]

'''''Glycine max''''', cridada popularment '''soya''' o '''soja''' (en [[Argentina]], [[Espanya]], [[Paraguay]] i [[Uruguay]]),<ref>{{cita DPD|Soya|fechaacceso=2021-06-06}}</ref> és una [[espècie]] de plantes de la [[Família (biologia)|família]] [[Fabaceae]], o família de les leguminosas. Es cultiva pels seus [[llavor]]s, de contingut mig en [[oli]] (vejau [[Planta oleaginosa]]) i alt en [[proteïna]]. El gra de soya i els seus subproductes ([[Oli de soja|oli]] i [[Farina de soja|farina de soya]]) s'utilisen en l'[[alimentació humana]], del [[Ganaderia|guanyat]] i d'[[aus]]. Es comercialisa en tot lo món pels seus múltiples usos.

Utilisada en [[China]] durant més de 5000 anys,<ref name=TTT>{{cita web |url=http://www.iec.cat/recull/ficheros/2006/03_mar/f1792.pdf |títul=Una altra connexió soia |fechaacceso=7 de febrer de 2012 |data=20 de març de 2006 |autor=[[Joandomènec Ros|Ros, Joandomènec]] |idioma=català |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20120207174512/http://www.iec.cat/recull/ficheros/2006/03_mar/f1792.pdf |pàgina=22 |obra=Diàleg |fechaarchivo=7 de febrer de 2012 |deadurl=yes }}</ref> hui en dia la soja està present en molts aliments,<ref>{{cita lliure |autor=Riaz, Mian N. |títul=Soc applications in food |idioma=anglés |any=2006 |editorial=CRC Press |ubicació=Boca Rata (Florida) |isbn=0-8493-2981-7 |oclc=61217825 }}</ref> tant tradicionals com a nous i també com a aditiu en aliments preparats.<ref name=TTT />

Entre els preparats tradicionals de la soja trobem la [[llet de soja]] i el [[tofu]] entre les preparacions no fermentades i la [[Salsa de soya|salsa de soja]], el [[miso]], el [[nattō]] o el [[tempeh]] entre els fermentats. Per una atra part, la soja és la base per a produir l'oli de soja, que supon casi la mitat dels olis vegetals produïts en el món. Pero la soja també s'utilisa com a ingredient o aditiu de tot tipo de preparats alimenticis com per eixemple embotits, pizzes, hamburgueses, pasticeria i inclús al chocolate.<ref name=TTT />

El cultiu de soya, ademés de ser un factor molt valiós, ajuda en ser humà si s'efectua en el marc d'un [[Rotació de cultius|cultive per rotació]] estacional, ya que [[Fixació de nitrogen|fixa el nitrogen]] en els sols, agotats despuix d'haver-se practicat atres cultius intensius.

El continent americà és el major productor de soja del món: En 2021 es va produir el 87,2{{esd}}% de la soja en esta regió i [[Brasil]], els [[Estats Units]] i [[Argentina]] varen ser els tres majors productors de soja del món.<ref>{{cita web |url=https://www.fao.org/faostat/en/#data/QCL/visualize |títul=Crops and livestock products. Soya beans |fechaacceso=31 d'agost de 2023 |editor=[[Organisació de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura]] (FAO) |idioma=anglés}}</ref>

== Etimologia ==

La paraula «soya» es va originar d'una corrupció dels noms [[cantonés estàndar|cantoneses]] o [[idioma japonés|japonesos]] de la [[salsa de soya]] ({{zh|c=豉油|cy=sihyàuh|j=si6jau4}}; {{lang-ja|醤油|shōyu}}).<ref name=":1">{{Cite journal|last1=Hymowitz|first1=T.|last2=Newell|first2=C.A. |dona't=1981-07-01|title=Taxonomia del géneroGlicina, domesticació i usos de la soja|journal=Economic Botany|language=en|volume=35|issue=3|pages=272-88|doi=10.1007/BF02859119|s2cid=21509807|issn=0013-0001}}</ref>

L'etimologia del gènero, ''[[Glycine]]'', prové de [[Carlos Linneo]]. En nomenar el gènero, Linneo va observar que una de les espècies del gènero tenia una raïl dolça. Basant-se en la dolçor, latinizó la paraula grega per a ‘dolça’, ''glykós''.<ref name=":1" /> El nom del gènero no està relacionat en l'aminoàcit [[glicina]].{{Cn|dona't=Juliol 2021}}

Existix una confusió generalisada de l'equivalència entre «soja groga» (Glycine max) i «soja verda» ([[Vigna radiata]]).

== Descripció ==
La soya varia en creiximent, hàbit, i altura. Pot créixer des de 20 cm fins a 1 metro d'altura i tarda per lo manco 1 dia en germinar.

Les baïnes, tallos i [[full]]s estan cobertes per fins pèls marrons o grisos. Els fulls són trifoliadas, tenen de 3 a 4 [[folíol]]s per full, i medixen de 6-15 cm de llongitut i de 2-7 cm d'ample. Els fulls cauen ans que les llavors estiguen madures. Les [[flor]]és grans, inconspicuas i autofértiles naixen en l'aixella del full i són de color blanc, rosa o púrpura.

El [[frut]] és una [[leguminosa|baïna]] pilosa que creix en grups de 3-5, cada baïna té 3-8 cm de llongitut i usualment conté 2-4 (rarament més) [[llavor]]s de 5-11 mm de diàmetro.

El clafoll de la [[llavor]] és de color negre, marró, blau, groc, vert o abigarrado. El clafoll del llegum (poroto en [[Argentina]]) madura és dura, resistent a l'aigua i protegix al [[cotiledón]] i [[hipocótilo]] (o "germen") de danys. Si es trenca la coberta de la llavor, esta no [[germinació|germinarà]]. La cicatriu, visible sobre la llavor, es diu hilum (de color negre, marró, gris i groc) i en un dels extrems del hilum està el micrópilo, o menuda obertura en la coberta de la llavor que permet l'absorció d'aigua per a brotar.

Les llavors, en nivells molt alts de [[proteïna de soja|proteïna]], poden sofrir [[dessecació]], a pesar d'això sobreviure i reviure despuix de l'absorció d'aigua.<ref>{{Cita publicació |autor=Blackman SA, Obendorf RL, Leopold AC |títul=Maturation Proteins and Sugars in Desiccation Tolerance of Developing Soybean Seeds |publicació=Plant Physiol. |volum=100 |número=1 |pàgines=225-230 |data = setembre de 1992 |pmid=16652951 |pmc=1075542 |url=http://www.plantphysiol.org/cgi/pmidlookup?view=long&pmid=16652951 |doi=10.1104/pp.100.1.225}}</ref>
===Germinació===
La primera etapa de creiximent és la [[germinació]], que es manifesta per primera volta quan emergix la [[radícula]] d'una llavor.<ref name=MP197Capítul2>{{cite book|last1=Purcell|first1=Larry C.|last2=Salmeron|first2=Montserrat|last3=Ashlock|first3=Lanny|title=Manual de producció de soja d'Arkansas - MP197|dona't=2014|chapter=Capítul 2|chapter-url=http://www. uaex.edu/publications/pdf/mp197/chapter2.pdf|publisher=Servici d'Extensió Cooperativa de l'Universitat d'Arkansas|location=Little Roc, AR|pages=1-8|url=http://www.uaex.edu/publications/mp-197.aspx|access-dona't=21 de febrer de 2016|fechaarchivo=4 de març de 2016|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20160304011452/http://www.uaex.edu/publications/mp-197.aspx|deadurl=yes}}</ref>

Esta és la primera etapa del creiximent de la raïl i ocorre dins de les primeres 48 hores baix condicions ideals de creiximent. Les primeres estructures de [[fotosíntesis]], els [[cotiledón|cotiledones]], es desenrollen a partir del [[hipocótilo]], la primera estructura vegetal que emergix del sol. Estos cotiledones actuen com a fulls i com a font de nutrients per a la planta inmadura, proporcionant a la plántula nutrició durant els seus primers 7 a 10 dies.<ref name=MP197Capítul2 />

===Maduració===

Els primers fulls verdaders es desenrollen com un parell de [[Full#Divisions del llim|fulls simples]].<ref name=MP197Capítul2 /> Posteriorment a este primer parell, els [[Talle|nodos]] madurs formen fulls composts en tres fulls. Els fulls trifoliadas madures, que tenen de tres a quatre folíol per full, solen tindre entre 6–15 cm (2.4–5.9 in) de llarc i 2–7 cm (0.79–2.76 in) d'ample. En condicions ideals, el creiximent del talle és continu, produint nous nodos cada quatre dies.

Abans de la floració, les raïls poden créixer 1,9 cm (0,75 polzades) per dia. Si hi ha [[Rizobio| rizobios]] presents, el [[nòdul radicular]] comença quan apareix el tercer nòdul. La nodulación sol continuar durant 8 semanes ans que el procés d'infecció simbiòtica s'estabilise.<ref name=MP197Capítul2 />

Les característiques finals d'una planta de soja són variables, en factors com la genètica, la calitat del sol i el clima que afecten a la seua forma; no obstant, les plantes de soja completament madures solen tindre una altura d'entre 51 i 127 cm.<ref name=MP197Chapter19>{{cite book|last1=Purcell|first1=Larry C.|last2=Salmeron|first2=Montserrat|last3=Ashlock|first3=Lanny|title=Manual de producció de soja d'Arkansas - MP197|dona't=2000|chapter=Capítul 19: Senyes sobre la soja|chapter-url=http://www.uaex.edu/publications/pdf/mp197/chapter19. pdf|editor=Servici d'Extensió Cooperativa de l'Universitat d'Arkansas|ubicació=Little Roc, AR|pàgina=1|url=http://www.uaex.edu/publications/mp-197.aspx|fechaacceso=5 de setembre de 2016|fechaarchivo=4 de març de 2016|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20160304011452/http://www.uaex.edu/publications/mp-197.aspx|deadurl=yes}}</ref> i tenen profunditats de enraizamiento entre 76 i 152 cm.<ref>{{cite book|last1=Bennett|first1=J. Michael|last2=Rhetoric|first2=Emeritus|last3=Hicks|first3=Dona-li R.|last4=Naeve|first4=Seth L.|last5=Bennett|first5=Nancy Bush|title=The Minnesota Soybean Field Book|dona't=2014|publisher=University of Minnesota Extension|location=St Paul, MN|page=33|url=http://www.extension.umn. edu/agriculture/soybean/docs/minnesota-soybean-field-book.pdf|access-dona't=16 de setembre de 2016|archive-url=https://web.archive.org/web/20130930151502/http://www1.extension.umn.edu/agriculture/soybean/docs/minnesota-soybean-field-book.pdf|archive-dona't=30 de setembre de 2013|url-status=}}</ref>

===Floració===

La floració és [[Fotoperiodisme|desencadenada per la duració del dia]]. A sovint comença una volta que els dies es tornen més curts que 12,8 hores.<ref name=MP197Capítul2 /> Esta traça és molt variable, no obstant, en diferents [[varietat (botànica)|varietats]] que reaccionen de manera diferent al canvi de la duració del dia.<ref>{{cite book|last1=Shurtleff|first1=William|last2=Aoyagi|first2=Akiko|title=Història de la soja i els aliments de soja en Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia (1735-2015): Extensively Annotated Bibliography and Sourcebook|dona't=2015|publisher=Soyinfo Center|location=Lafayette, CA|isbn=978-1-928914-80-8|page=490|url=https://books.google.com/books?aneu=0gtpCgAAQBAJ&pg=PA490}}</ref>

La soja forma flors autofértiles i poc visibles que naixen en l'[[Full#Característiques a gran escala (morfologia del full)|axil]] del full i són de color blanc, rosa o morat. Depenent de la varietat de soja, el creiximent dels nodos pot cessar una volta que comença la floració. Les varietats que continuen en el desenroll dels nòduls despuix de la floració es denominen "indeterminats" i són més adequades per a climes en temporades de creiximent més llargues.<ref name=MP197Capítul2 /> A sovint la soja deixa caure els seus fulls ans que les llavors estiguen completament madures.

Per atres parts, estudis han identificat el síndrome de retenció foliar i del talle vert de la soya (RFTV) és comunament conegut com soya loca en Brasil i pot causar pèrdues en el rendiment de la leguminosa d'al voltant del 60%.<ref>{{Cita lliure|edició=Primera|títul=Alvances en el diagnòstic del síndrome del talle vert i retenció foliar de la soya causat pel nematodo Aphelenchoides besseyi|url=https://editorial.agrosavia.co/index.php/publicacions/catalog/book/248|editorial=Corporació Colombiana d'Investigació Agropecuaria (Agrosavia)|data=2022-04|fechaacceso=2023-05-02|doi=10.21930/agrosavia.folded248|nom=Nathali|llinages=López Cardona|nomene2=Carlos A.|llinages2=Hernández Medina}}</ref>

===Resistència de la llavor===
El clafoll de la judeua madura és dura, resistent a l'aigua i protegix el [[cotiledón]] i el [[hipocótilo]] (o "germen") de possibles danys. Si la coberta de la llavor es bada, la llavor no podrà[[Germinació| germinar]]. La cicatriu, visible en la coberta de la llavor, és denominada ''hilum'' (els colors inclouen el negre, el marró, l'beige, el gris i el groc) i en un extrem del hilio es troba l'[[òvul (botànica)|òvul]], o menuda obertura en la coberta de la llavor, la funció principal de la qual és permetre l'absorció d'aigua per a la germinació.

Algunes llavors, com les de soja, que contenen nivells molt elevats de [[proteïna de soja|proteïna]], poden sofrir [[dessecació]], pero sobreviuen i reviuen despuix de l'absorció d'aigua. A. Carl Leopold va començar a estudiar esta capacitat en el Boyce Thompson Institute for Plant Research de l'[[Universitat de Cornell]] a mitan de la década de 1980. Va descobrir que la soja i la dacsa tenen una série de [[carbohidrat]]s solubles que protegixen la viabilitat celular de la llavor.<ref>{{cite journal |pages=225-30 |doi=10.1104/pp.100.1.225 |title=Proteïnes de maduració i sucres en la tolerància a la dessecació de les llavors de soja en desenroll |year=1992 |last1=Blackman |first1=S.A. |last2=Obendorf |first2=R.L. |last3=Leopold |first3=A.C. |journal=Plant Physiology |volume=100 |pmid=16652951 |issue=1|pmc=}}</ref> A principis de la década de 1990 se li varen concedir paleses sobre tècniques de protecció de membranes i proteïnes biològiques en estat sec.

===Capacitat de fixació de nitrogen===
De la mateixa manera que moltes leguminosas, la soja pot [[Fixació de nitrogen|fixar el nitrogen atmosfèric]], per la presència de bactèries [[simbiosis|simbiòtiques]] del grup dels rizobios.<ref>{{cite web|title=El cicle del nitrogen i la fixació del nitrogen|autor=Jim Deacon|editorial=Institut de Biologia Celular i Molecular, L'Universitat d'Edimburc|url=http://www.biology.ed.ac.uk/archive/jdeacon/microbes/nitrogen.htm}}</ref>

== Classificació ==

El nom de gènero ''Glycine'' va ser introduït originalment per [[Linnaeus]] (1737) en la primera edició de [[Genera Plantarum]]. La paraula ''glycine'' deriva del grec - ''glykys'' (dolç) i es referix, provablement al dulzor dels tubèrculs comestibles en forma de [[pera]] (''apis'' en Grec) produïts per la enredadera [[leguminosa]] o herbácea trepadora, ''Glycine apis'', que ara es coneix com ''[[Apis americana]]''. La soya cultivada primer va aparéixer en [[Species Plantarum]], Linnaeus, baix el nom de ''[[Phaseolus]] max'' [[L.]] La combinació, ''Glycine max'' (L.) [[Elmer Drew Merrill|Merr.]], va ser proposta per Merrill en 1917, ha aplegat a ser el nom vàlit per a esta planta.

Com atres collites de llarga domesticació, el parentesc de la soja moderna en les espècies que creixen en forma selvada ya no pot ser traçada en cap grau de certea. És una [[cultígeno|varietat cultural]] en un ampli número de cultivares.

El gènero ''[[Glycine]]'' Wild. es dividix en dos subgéneros: ''[[Glycine]]'' i ''soja''. El subgénero ''soja'' [[Moench]] inclou la soja cultivada, ''G. max'' (L.) Merr., i la soja selvada: ''G. soja'' [[Siebold]] & [[Zucc.]] Abdós espècies són [[anual]]és. La soja creix solament baix cultiu mentres que ''G. soja'' creix en forma selvada en China, Japó, Corea, Taiwan i Rússia. ''Glycine soja'' és el ancestro selvat de la soja: el progenitor selvat. En l'actualitat, el subgénero ''Glycine'' consistix en a lo manco 16 espècies selvades perennes: per eixemple, ''Glycine canescens'', i ''G. tomentella'' [[Hayata]] que es troba en Austràlia i Papúa Nueva Guinea.<ref>http://www.nsrl.uiuc.edu/news/nsrl_pubs/sbr1995/articleid.pdf {{Wayback|url=http://www.nsrl.uiuc.edu/news/nsrl_pubs/sbr1995/articleid.pdf |dona't=20090326095343 }}</ref>

== Composició química de la llavor ==

{{referències|t=20130509|botànica}}

Les llavors madures de soja constituïxen una font concentrada de macronutrientes, principalment d'oli i les proteïnes, que en conjunt representen i aproximadament el 60 % del pes sec de la llavor. En promig, el contingut de proteïna crua varia entre 39% i 40%, mentres que l'oli representa entre el 14% i el 19% del pes sec.<ref name=":0">{{Cita publicació|url=http://link.springer.com/10.1007/s13197-011-0517-7|títul=Physical characteristics and nutritional composition of some new soybean (Glycine max (L.) Merrill) genotypes|llinages=Sharma|nom=Sucheta|llinages2=Kaur|nomene2=Manjot|data=2014-03|publicació=Journal of Food Science and Technology|volum=51|número=3|pàgines=551–557|fechaacceso=2025-10-20|idioma=en|issn=0022-1155|doi=10.1007/s13197-011-0517-7|pmc=3931876|pmid=24587531|llinages3=Goyal|nomene3=Reeti|llinages4=Gill|nomene4=B. S.}}</ref> Els carbohidrats totals constituïxen aproximadament 30-35% del pes sec, dels quals prop del 12-14% correspon a sucres solubles i almidó <ref name=":0" /> i prop del 5% [[cendra]]. Els cultivares comprenen aproximadament 8% clafoll de llavor, 90% [[cotiledón|cotiledones]] i 2% eixos d'[[hipocótilo]] o germen.

Té un alt contingut de proteïnes de bona calitat. Alguns dels seus derivats es consumixen en substitució dels productes cárnicos. Els adults necessiten ingerir en la dieta 8 aminoàcits (els chiquets 9) dels 20 necessaris per a fabricar proteïnes. Les proteïnes més completes, és dir, en tots els aminoàcits necessaris, solen trobar-se en els aliments d'orige animal. No obstant la soja aporta els 8 aminoàcits essencials en l'edat adulta, encara que l'aporte d'metionina siga alguna cosa escàs; pero açò pot compensar-se fàcilment incloent [[llavors de sésam]] (en relativa alta concentració de [[metionina]]), cereals (com avena, dacsa o arròs negre), fruts secs (com a cacaus i armeles) o [[llegums]] en l'alimentació diària.

El principal glúcit de la soja madura són l'disacárido [[sacarosa]] (del 2,5 al 8,2%), el trisacárido [[rafinosa]] (del 0,1 al 1%) compost per una molècula de sacarosa unida a una molècula de [[galactosa]], i el tetrasacárido [[estaquiosa]] (de l'1,4 al 4,1%) compost per una molècula de sacarosa unida a dos molècules de galactosa. Els oligosacàrits rafinosa i estaquiosa protegixen la llavor de la dessecació.

La majoria de la [[proteïna de soja|proteïna de soya]] és una proteïna d'almagasenament relativament estable a la calor. Esta estabilitat permet l'elaboració d'aliments que es deuen cuinar a altes temperatures, tals com el [[tofu]], el suc o suc de soya i les proteïnes vegetals texturizadas (farina de soja) que per a ser fetes deuen ser cuites a temperatures molt elevades.

Els glúcits insolubles de la soja són els polisacàrits complexos de la celulosa, la hemicelulosa i la pectina. La majoria dels glúcits presents en la soja es poden classificar dins de lo que es denomina fibra alimentària.

Els components principals de la soja són:

* Isoflavonas (fitoestrógenos ): dadzeína, genisteína. Són #fenol heterocíclics en una fòrmula estructural similar a la del estradiol.
* Proteïnes: principalment glicina i caseïna.
* Glúcits: holósidos, pentosanos i galactógena.
* Uns atres: lípits, fosfolípits, esteroles (sitosterol, estigmasterol), pigments carotenoides i antocianos, enzimes (amilasa, proteasa, ureasa), vitamines (B, D, I), saponósidos esteroidales, inositol-hexafosfato (IP6), fibra (els brots especialment), etc.

== Cultive ==
{{AP|Cultive de soja}}

=== Condicionamientos geogràfics i climàtics ===

Les necessitats d'aigua de la soja són similars a les del [[dacsa]].{{Harvnp|Bell|1974|p=18}} La soja, durant el seu procés de maduració, exigix suficient humitat per a una bona formació del gra. Per això, el cultiu d'una soja en proteïna de calitat requerix un clima humit, si no s'ampra el [[Regue|regadiu]]. En concret, exigix una [[pluviometria]] d'a lo manco 300 mm en l'época de cultiu, i una relativa absència de pluges en l'época de recolecció per a no obstaculisar la mateixa.{{Harvnp|Bell|1974|p=2}}

La soja requerix humitat, pero es veu afectada de forma molt negativa pels encharcamientos. Per això, el seu cultiu requerix un terreny relativament pla.{{Harvnp|Bell|1974|p=5}}

=== Producció ===

Fins a principis de el {{sigle|XX||s}}, el cultiu i l'alimentació humana en baïna de soja i els seus derivats es reduïa a [[Àsia Oriental]], els territoris de les actuals [[China]], [[Taiwan]], [[Coreja]], [[Japó]] i [[Vietnam]]. La seua difusió en [[Occident]] es deu en gran mida als estudis del nortamericà [[George Washington Carver|George W. Carver]] (1864-1943), que no solament va valorar el seu us per a l'alimentació humana, sino que va ser un dels pioners en plantejar l'us de derivats de soja per a produir [[plàstic]]s i [[combustible]]s (en especial [[biodiésel]]).

No obstant, el cultiu massiu en Occident (en particular en el [[Mig Oest]] nortamericà i en diverses zones agrícoles d'[[Argentina]], [[Brasil]], [[Oriente bolivià|Oriente de Bolívia]], [[Uruguay]] i [[Paraguay]]) va començar a penes en els anys 1970, per a aplegar a tindre en els anys 1990 un auge extremat; substituyendo en molts casos territoris abans dedicats als autèntics cereals ([[blat]], [[dacsa]], etc.) o a la ganaderia i, inclús, amenaçant àrees forestals.

== Usos ==

{{referències|t=20130509|botànica}}
És usada per a molts productes que poden reemplaçar en el seu aporte [[proteïna|proteínico]] a uns atres d'orige animal.

La soja és utilisada per la seua aporte [[proteïna|proteínico]] també com a aliment per a animals, en forma de [[farina de soja|farina de soya]], àrea en la que competix internacionalment en la [[farina de peix]].

Encara que en un notable diferencial inferior en el seu preu, la cotisació internacional de la soya és paralela a la de la farina de peix. Quan escasseja la soya, puja automàticament el preu de la farina de peix i viceversa.

El gran valor [[proteïna|proteínico]] del llegum (posseïx els huit [[Aminoàcit essencial|aminoàcits essencials]]) ho fa un gran substitut de la carn en cultures [[vegano|veganas]]. De la soja s'extrauen subproductes com la [[llet de soja|llet de soya]] o la [[carn de soja|carn de soya]].

És aliment de consum habitual en països orientals com [[China]] i [[Japó]], tant fresca (com a baïnes cuites o [[edamame]]) com processada. D'ella s'obtenen distints derivats com l'[[oli de soja|oli de soya]], la [[salsa de soja|salsa de soya]], els [[brots de soja|brotes de soya]], el [[tōfu]], [[nattō]] o [[miso]]. Del gra s'obté el [[tausí]], que és la judeua de soja salada i fermentada, molt usada en plats chinencs.
Alguns derivats:
* Llet de soya: producte tradicional asiàtic conseguit per llavor mòlta, extret en calenta en aigua i cuit.
* [[Tofu]] o formage de soya: llet de soya coagulada en sals de magnesi, creïlla o vinagre; la humitat és variable segons les preparacions i criança;
* Tempeh: llavor decorticado, cuit en aigua i fermentat durant 24-48 hores d'un bolet; es tenen formes que són rebanadas i fregides.
* [[Yuba (aliment)|Yuba]]: És la "nata" de la llet de soya. S'usa en cuina vegetariana i [[veganismo|vegana]] per a elaborar succedàneus de productes animals.
* Productes fermentats, salses i begudes, típics de la cuina oriental.

=== Beneficis i propietats ===
* [[Hipoglucemia]]: reduïx la taxa de sucres en la sanc (tractament de [[diabetis]]).{{cr}}
* Font de [[proteïna]]s en l'alimentació<ref>{{Cita web|url=https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/007204.htm|títul=Soya: MedlinePlus enciclopèdia mèdica|fechaacceso=2022-05-23|sitioweb=medlineplus.gov|idioma=és}}</ref>
* Prevé els trastorns cardiovasculars; reduïx el [[colesterol]].<ref>[http://www.consumer.es/web/es/alimentacion/2001/02/07/42914.php El consum de soja reduïx el colesterol "mal"]</ref>
* Alivia els trastorns de la [[menopausa]] i [[menstruació|menstruals]] per presentar:
** [[Isoflavonoides]]: en acció hipocolesterolizante.
** [[Fitoestrógenos]]: [[estrògen]]s d'orige vegetal.
* Prevé l'[[osteoporosis]] per la reducció d'estrògens femenins.
* De la soya s'obtenen diversos derivats, com la beguda de soya o el [[tofu]], excelents aliments per a persones intolerants a la lactosa o alèrgiques a la proteïna làctea.

* Per la seua composició lipídica, s'obtenen derivats com la [[lecitina]], utilisada com a ingredient per l'indústria agroalimentària. La lecitina de soya és altament calòrica, unes 763 kcal per cada 100 grams,<ref>{{Cita web|url=https://fdc.nal.usda.gov/fdc-app.html#/food-details/171426/nutrients|títul=FoodData Central|fechaacceso=2022-09-03|sitioweb=fdc.nal.usda.gov}}</ref> bàsicament perque es tracta de lípits, per lo que el seu consum deu ser moderat.
Els oligosacàrits rafinosa i estaquiosa protegixen la llavor de la dessecació pero es tracta de sucres que no són digeribles i contribuïxen a les #flatulència i les molèsties abdominals en els sers humans i els demés animals monogástricos. Els oligosacàrits no digerits es descomponen en l'intestí gràcies als microorganismes produint gasos com el diòxit de carbono, hidrogen i metà.

Ya que els glúcits solubles de la soja es troben en el sèrum i es descomponen durant la fermentació, el concentrat de soja, la proteïna de soja, el tofu, la salsa de soja i els brots de soja germinats no provoquen flatulència. Per un atre costat, pot haver alguns efectes beneficiosos per a l'ingesta d'oligosacàrits com la rafinosa i la estaquiosa, en fomentar l'activitat dels bifidobacterias del còlon contra les bactèries de la putrefacció.

=== Relació en la salut ===
Encara que investigacions de fonts independents desaconsellen el seu us diari en embarassades, adolescents i chiquets menors de 5 anys i que alguns investigadors sostenen que l'elevada proporció de fitoestrógenos en la soja pot carrejar problemes hormonals quan li l'usa en l'alimentació humana, en particular en chiquets, este efecte es produiria únicament quan la soya no és part d'una dieta equilibrada.<ref>{{Cita publicació|url=http://dx.doi.org/10.1007/springerreference_68628|títul=Glycine max Merrill.|publicació=SpringerReference|editorial=Springer-Verlag|fechaacceso=12 de novembre de 2018}}</ref>

Alguns estudis afirmen que els [[fitoestrógenos]], presents en la soja, poden afectar a la calitat d'[[esperma]], reduint el número d'[[espermatozoides]].<ref>{{Cita publicació |url=http://www.hsph.harvard.edu/ |autor=Chavarro J.I., Toth T.L., Sadio S.M., Hauser R. |títul=Soc food and soc isoflavone intake in relation to semen quality parameters among men from an infertility clinic |editorial=Hum Reprod |any=2008 |volum=23 |pàgines=2584-2590}}</ref><ref>{{Cita web |url=http://humrep.oxfordjournals.org/cgi/content/abstract/den243v1 |títul=Copia archivada |fechaacceso=20 de febrer de 2009 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20090124001119/http://humrep.oxfordjournals.org/cgi/content/abstract/den243v1 |fechaarchivo=24 de giner de 2009 }}</ref> En canvi, atres estudis indiquen que existix evidència científica de que les isoflavonas de la soja no tenen efectes feminizantes en l'home, com tampoc provoquen desequilibris hormonals, ni afecten al nivell total de testosterona, ni afecten a la calitat de l'esperma.<ref>http://www.clinsci.org/cs/100/0613/1000613.pdf</ref><ref>http://www.fertstert.org/article/s0015-0282(09)00966-2/abstract</ref> Encara que les molècules de isoflavonas són molt similars als estrògens, els seus efectes sobre l'organisme són molt distints. Les faves de soja i els aliments processats no són els que contenen el més alt "total de fitoestrógeno" contingut en el menjar. Un estudi va trobar que els grups de menjar en fitoestrógenos més alts per cada 100 grams eren els fruts de clafoll i llavors oleaginosas, productes de soya, cereals i pans, els llegums, productes cárnicos, diversos aliments processats que poden contindre soya, vegetals i frutes.<ref>{{Cita publicació |autor=Thompson LU, Boucher BA, Liu Z, Cotterchio M, Kreiger N |títul=Phytoestrogen content of foods consumed in Canada, including isoflavones, lignans, and coumestan |publicació=Nutr Cancer |volum=54 |número=2 |pàgines=184-201 |any=2006 |pmid=16898863 |doi=10.1207/s15327914nc5402_5 }}</ref>

La soya és una font completa de proteïnes segons l'índex [[Puntuació d'aminoàcits corregida per la digestibilidad de les proteïnes|PDCAAS]], sent el primer limitante l'[[aminoàcit]] ([[metionina]]).

== Ingenieria genètica ==
{{Extracte|Soja transgènica}}

== Fertilisació en cultiu ==

És molt important fertilizar els [[cultiu de soja|cultius de soya]] per a obtindre millors rendiments agrícoles. El principal fertilisant utilisat en la producció de soja és el superfosfato de calcio o superfosfato simple, que s'aplica en el moment en que se sembra la llavor, per això se li denomina ''arrancador'', que aporta els requeriments del cultiu en P ([[fòsfor]]), S ([[sofre]]) i Ca ([[calcio]]).

La cantitat a aportar varia entre 50 i 100 kg/ha. La planta com leguminosa s'associa simbióticamente a bactèries del gènero ''[[Bradyrhizobium]]'' i forma nòduls capaços de fixar nitrogen de l'aire.

== Producció mundial ==
{{AP|Països productors de soja a nivell mundial}}

{| class="wikitable" style="clear:left"
! colspan=2|Productors principals de soja (2023) (millons de tonellades)
|-
| {{BRA}} || align="right" | 152,14
|-
| {{USA}} || align="right" | 113,34
|-
| {{ARG}} || align="right" | 25,04
|-
| {{CHN}} || align="right" | 19,49
|-
| {{IND}} || align="right" | 14,98
|-
| {{PARELL}} || align="right" | 10,19
|-
| {{CA}} || align="right" | 6,98
|-
| {{RUS}} || align="right" | 6,60
|-
| {{UKR}} || align="right" | 4,74
|-
| {{BOL}} || align="right" | 3,67
|-
|'''Total (Món)''' || align="right" | '''371,17'''
|}
Font: [[Organisació de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura|FAO]]<ref>{{Cita web |url=http://www.fao.org/faostat/en/#data/QC/ |títul=Soybean Production by FAO Food and Agriculture Organization |idioma=Inglés}}</ref>

== Taxonomia ==

''Glycine max'' va ser descrita per ([[L.]]) [[Elmer Drew Merrill|Merr.]] i publicat en ''[[An Interpretation of Rumphius's Herbarium Amboinense]]'' 274. 1917.<ref name = Trop>{{Cita web |url=http://www.tropicos.org/name/13043775 |títul= ''Glycine max'' |fechaacceso=4 de juny de 2014 |obra= Tropicos.org. [[Missouri Botanical Garden]]}}</ref>
;Sinonímia:
* ''Dolichos soja'' L.
* ''Glycine angustifolia'' [[Friedrich Anton Wilhelm Miquel|Miq.]]
* ''Glycine gracilis'' [[Borís Skvortsov|Skvortsov]]
* ''Glycine hispida'' ([[Moench]]) [[Carl Johann Maximowicz|Maxim.]]
* ''Glycine soja'' sensu auct.
* ''Phaseolus max'' L.
* ''soja angustifolia'' Miq.
* ''soja hispida'' Moench
* ''soja japonica'' [[Gaetano Savi|Savi]]
* ''soja max'' ([[L.]]) [[Charles Vancouver Piper|Piper]]
* ''soja soja'' [[Gustav Karl Wilhelm Hermann Karsten|H.Karst.]]
* ''soja viridis'' Savi<ref>http://www.eol.org/taxa/16434614</ref>

<gallery>
File:Baix_3.jpg
File:Lait-soya-soja-beans-legumineuse-Pixabay.jpg
File:Kalo_Bhatmas.jpg
File:Soybean Oil, Meal and Beans (10059732523).jpg
File:Soc_powder.jpg
</gallery>

==Vore també==
* [[Capoladora]]

== Notes i referències ==
{{listaref|2}}

== Bibliografia ==
*
* Lappe J, i col. 'Effect of a combination of Genistein, PolyUnsaturated Fatty Acids -PUFA- and Vitamins D3 and K1 on Bone Mineral Density -BMD- in postmenopausal women: a randomized, placebo-controlled, double-blind pilot study', Eur J Nutr 2013 Feb;52(1):203-215. PMID 22302614

== Enllaços externs ==
* [http://www.indexmundi.com/es/precios-de-mercat/?mercancia=soja&mesos=300 Preus històrics de la soja, d'acort al FMI]
* [http://www.pararelmundo.com/temas/soja/ Tot sobre soja en Argentina]
* [http://planta-medicinal.com/lista/soja/ Glycine Max Usos]
* [http://www.itacyl.es/opencms_wf/opencms/system/modules/es.jcyl.ita.extranet/elements/galleries/galeria_downloads/publicacion_soja.pdf Cultive de la soja en Castella i Lleó (Conca del Duero)]

[[Categoria:Glycine|max]]
[[Categoria:Plantes oleaginosas]]
[[Categoria:Soja]]
[[Categoria:Nutracéuticos]]
[[Categoria:Resistència a glifosato]]
[[Categoria:Plantes medicinals]]
[[Categoria:Tàxons botànics descrits per Carlos Linneo]]
[[Categoria:Plantes descrites per Merrill]]
[[Categoria:Plantes descrites en 1753]]
[[Categoria:Plantes descrites en 1917]]
[[Categoria:Cultius originaris d'Àsia]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Cultius originaris d'Àsia]]
[[Categoria:Glycine]]
[[Categoria:Nutracèutics]]
{{Traduït ref|es|Glycine max}}

Glacis

2026-07-24T18:40:12Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

{{atres usos}}
[[Archiu:Glacis_almudevar_400.jpg|thumb|Glacis del piedemonte [[Prepirineo|prepirenaico]] ([[Almudévar]], [[Espanya]])]]
En [[geomorfología]] un '''glacis''' és una superfície inclinada que sol trobar-se al peu de cerros, [[escarpe]]s i montanyes. Foucault i Raoult ho definixen en el seu ''Dictionnaire de Géologie'' com “una forma de relleu no [[geologia estructural|estructural]] que consistix en una superfície plana i llaugerament inclinada (alguns graus)”.<ref name=FoucaultFrancois>{{cita lliure|nom=Alain|apellidar=Foucault|nom2=Jean-François|apellidar2=Raoult|idioma=francés|títul=Dictionnaire de Géologie|editorial= Masson,|edició=4ta|any=1995|pàgines=324 p|passage=|isbn=}}</ref> El terme glacis ve del francés i és aproximadament equivalent al ''pediment'' de l'anglés i el ''fussfläche'' de l'alemà.{{sfn|Gutiérrez|2008|p=630}} És inusual que el seu pendent supere els 6°, i més be sol estar entre 2° i 4°{{sfn|Goudie|2013|p=207}} La majoria dels autors moderns consideren els glacis com a formes que ocorren com a franges al voltant de massiços i cerros.{{refn|group="nota"|Al contrari d'estos autors, [[Lester Charles King]] (1907–1989) proponia que els pedimentos constitutian el 90% de les planures en la Terra.<ref>{{Cita publicació|títul=‘‘Canons’’ revisited and reviewed: Lester King’s views of landscape evolution considered 50 years later|publicació=GSA Bulletin|llinages=Twidale|nom=C.R.|número=10|volum=115|pàgines=1155–1172|idioma=anglés|any=2003}}</ref>}} Eixemple d'açò són els inselberg i uns atres [[promontori]]s residuals que solen estar rodejats per glacis.<ref name=Twig14/>{{sfn|Gutiérrez|2008|p=632}} També és comuna trobar glacis al peu de grans [[escarpe]]s.<ref name=Twig14/>{{sfn|Gutiérrez|2008|p=632}}

Aixina com ocorre en atres accidents del relleu els glacis deformats poden ocupar-se com a indicadors de [[tectónica|moviments tectónicos]].<ref>{{Cita publicació|títul=Glacis geometry as a geomorphic marker of recent tectonics: The Guadix–Basa basin (South Spain)|publicació=Geomorphology|url=https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/___caps_2___|llinages=García-Tortosa|nomene=F.J.|llinages2=Alfaro|nomene2=P.|número=4|volum=125|pàgines=517-529|idioma=anglés|llinages3=Sanz de Galdeano|nomene3=C.|llinages4=Galindo-Zaldívar|nomene4=J.|any=2011}}</ref>

S'ha postulat que per a que un glacis (pedimento) creixca la seua taxa d'alvanç cap a l'ala deu ser major a la taxa en la que alvança la formació [[sol]] sobre el glacis, ya que el sol i la vegetació tendixen a estabilisar al glacis.<ref>{{Cita publicació|títul=How do pediments form?: A numerical modeling investigation with comparison to pediments in southern Arizona, USA|publicació=GSA Bulletin|url=https://web.gps.caltech.edu/mpl/Ge126_Reading_List/1815.pdf|idioma=anglés|llinages=Pelletier|nom=Jon D.|fechaacceso=2024-08-10|doi=10.1130/B30128.1|any=2010}}</ref> La roca remanente baix un glacis cobert pot estar altament [[meteorización|meteorizada]].<ref name=Twig14>{{Cita publicació|títul=Pediments and platforms: problems and solutions|publicació=Géomorphologie|url=https://journals.openedition.org/geomorphologie/10480?lang=en|any=2014|llinages=Twidale|nom=Charles Rowland|número=1|volum=20|idioma=anglés}}</ref>
==Tipologia==
Segons el seu orige els geomorfologos distinguixen entre:<ref>{{cita lliure|llinage=Saffache|nom=Pascal|títul=Dictionnaire simplifié de la géographie|editorial=Editions Publibook|any=2003|pàgina=172|idioma=francés}}.</ref><ref>{{cita lliure|nom=Jean-Jacques|apellidar=Delannoy|nom2=Philip|apellidar2=Deline|nomene3=René|apellidar3=Lhénaff|títul=Géographie physique. Aspects et dynamique du géosystème terrestre|editorial=De Boeck Superieur|any=2016|pàgina=237|idioma=francés}}.</ref>
Els '''glacis d'erosió''' o '''glacis d'ablació''': són aquells en la que la roca està nueta o coberta d'enrunes que s'eliminen més o menys ràpidament (glacis de denudació o cobert per una capa prima d'enrunes). Este terme se sol utilisar per a superfícies llaurades a partir de roques blanes, denominant-se "pedimentos" les cavades a partir de roques dures.{{sfn|Goudie|2013|p=208}} No obstant s'ha advertit que la distinció entre roques "dures" i "blanes" comporta certa ambigüitat per lo que ha sugerit obviar esta última subclasificación.{{sfn|Gutiérrez|2008|p=631}}

Els '''glacis aluvials''': a on la roca en el lloc està sepultada per [[sediment]]s de torrentada dèbil (glacis de derrame) o forta (glacis d'acumulació o glacis d'inundació). Estos glacis solen estar excavats, segons la seua pendent, per [[reguero]]s segons el procés d'[[erosió laminar]].{{refn|group="nota"|També cridada [[erosió difusa]], a diferència de l'[[erosió llineal]] característica de l'erosió en canals més profunts com les [[cárcava]]s. Històricament alguns autors nortamericans li han attribuido a l'erosió laminar producte d'inundacions una capacitat exagerada de formar glacis (pedimentos).<ref name=Twig14/>}}

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Accidents del relleu]]
{{Traduït ref|es|Glacis}}

Big N' Tasty

2026-07-24T18:40:08Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:McDonald's Bigntasty.jpg|miniatura|Big N' Tasty
]]
[[Archiu:Big N Tasty burger.jpg|thumb|right|200px|Una hamburguesa Big N' Tasty.]]
'''Big N' Tasty''' (la traducció lliteral de la qual a l'espanyol és 'Gran i Gustosa') és una [[hamburguesa]] de [[McDonalds]] introduïda en vàries ciutats d'[[Estats Units]] en 1997 i a nivell mundial el 16 de febrer de 2001, en la superestrella de la [[NBA]] [[Kobe Bryant]] apareixent en les campanyes publicitàries. Promocionada a 99 centaus en algunes tendes, inclou una part de carn d'un quarto de lliura, llavors de sésam, [[Lactuca sativa|lletuga]], rodajas de tomata, mayonesa, ketchup, [[Allium cep|ceba]] tallada, dos pepinillos, sent cuinada al grill, i que va ser ben rebuda per la clientela.

En [[Canadà]], el sándwich és venut en el nom de [[Big Xtra]], pres del nom del sándwich al com el Big Tasty va reemplaçar en els Estats Units.

Esta hamburguesa no deu confondre's en la variant europea, a on li la crida simplement '''Big Tasty''' - Les seues primeres vendes varen ser baix un nom diferent en certs restaurants McDonalds en [[Suècia]], en l'estiu de 2003, després va seguir una campanya a nivell nacional durant l'autumne, i a l'hamburguesa finalment li la crida '''Big Tasty''' (desprenent-se de la N') i va ser preparada de manera diferent. També consistix en una part de carn, pero esta volta, d'un terç de lliura; pa de cinc polzades en llavors de sésam, lletuga tallada en quadrats, dos rodajas de tomata, salsa Big Tasty, cebes tallades i tres porcions de formage [[Emmental]].

En el [[Regne Unit]] el '''Big Tasty''' va ser llançat en decembre de 2003, en un eslògan que dia "Perdó Yankis, esta és per a nosatres". Es va vendre entre £2,69 i £3,99 i va ser retirada de tots els restaurants en agost de 2005 com a part d'una neteja de menú, donant va passar a nous [[Sándwich|sándwiches]]. Va ser reintroducida en el menú del Regne Unit com a part d'una promoció llimitada d'autumne el 27 de setembre de 2006. Després d'uns pocs mesos va ser tornada a retirar del menú. Finalment li la va reincorporar al menú en l'estiu de 2007, estant disponible actualment en tots els McDonalds del Regne Unit.

En [[Àustria]], [[Brasil]], [[Guatemala]], [[chile]], [[Dinamarca]], [[Grècia]], [[Itàlia]], [[Mèxic]], [[Noruega]], [[Paraguay]], [[Polònia]], [[Portugal]], [[Puerto Rico]], [[Finlàndia]], [[Equador]], [[Veneçola]],[[Suècia]], i [[Japó]] el sándwich continua sent venut en el nom de '''Big Tasty'''. També va ser llançat en [[Austràlia]] baix este nom el 4 d'abril de 2007. Sempre que és llançat en este nom té la condimentació que correspon al Big Tasty. El Big N' Tasty és comercialisat en Llatinoamèrica en el nom de McNífica.

Adicionalment, es pot tindre una segona variant anomenada 'Cansalada Big Tasty' (la mateixa hamburguesa d'abans en dos parts de cansalada agregades) en [[Països Baixos|Holanda]], [[Polònia]], [[Àustria]] i [[Suècia]]. Comercialisada en Llatinoamèrica com Big Tasty Bacon com a producte promocional per al llançament de la película [[Isse Age: Dawn of the Dinosaurs|L'era de gèl 3]].

Els McDonald's suecs han llançat recentment una tercera variant anomenada 'Tasty de Pollet' que no inclou la salsa Big Tasty anterior.

Segons la pàgina web oficial de McDonald's, el Big Tasty conté unes 909 calories, prop del 50 per cent de lo requerit diàriament en una dieta de 2000 calories. És l'hamburguesa més gran del McMenú.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Hamburgueses]]
{{Traduït ref|es|Big N' Tasty}}

Història de la química

2026-07-24T18:40:07Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:De Re Metallica 1556 p 357AQ20 (3).TIF|miniatura|Història de la química]]

La '''història de la química''' comprén un periodo de temps molt ampli, que va des de la [[prehistòria]] fins al present, i està lligada al desenroll cultural de la humanitat i el seu coneiximent de la naturalea. Les civilisacions antigues ya usaven tecnologies que demostraven el seu coneiximent de les transformacions de la [[Matèria (física)|matèria]], i algunes servirien de base als primers estudis de la [[química]]. Entre elles es conten l'extracció dels [[metal]]és dels seus [[Mena (mineria)|mines]], l'elaboració d'[[Aleació|aleacions]] com el [[bronze]], la fabricació de [[ceràmica]], [[esmalt]]s i [[vidre]], les [[Fermentació|#fermentació]] de la [[cervesa]] i del [[vi]], l'extracció de substàncies de les plantes per a usar-les com a medicines o perfums i la transformació dels greixos en [[sabó]].

Ni la [[filosofia]] ni l'[[alquímia]], la protociencia química, varen ser capaces d'explicar verazmente la naturalea de la [[matèria]] i les seues transformacions. No obstant, a pur de realisar experiments i registrar els seus resultats els alquimistes varen establir els fonaments per a la química moderna. El punt d'inflexió cap a la química moderna es va produir en 1661 en l'obra de [[Robert Boyle]], ''The Sceptical Chymist: or Chymico-Physical Doubts & Paradoxes'' (''[[El químic escèptic: o els dubtes i paradoxes quimio-físiques]]''), a on se separa clarament la química de l'alquímia, advocant per l'introducció del [[método científic]] en els experiments químics. Es considera que la química va alcançar el ranc de ciència de ple dret en les investigacions d'[[Antoine Lavoisier]] i la seua esposa [[Marie-Anne Pierrette Paulze|Marie Anne Pierrette Paulze]], en les que va basar la seua [[llei de conservació de la matèria]], entre atres descobriments que varen assentar els pilars fonamentals de la química. A partir de el {{sigle|XVIII||s}} la química adquirix definitivament les característiques d'una ciència experimental moderna. Es varen desenrollar métodos de medició més precisos que varen permetre un millor coneiximent dels fenomens i es varen desterrar creències no demostrades.

L'història de la química s'entrellaça en la [[història de la física]], com en la [[teoria atòmica]] i en particular en la [[termodinàmica]], des dels seus inicis en el propi [[Antoine Lavoisier|Lavoisier]], i especialment a través de l'obra de [[Willard Gibbs]].<ref>[https://web.lemoyne.edu/giunta/papers.html Selected Classic Papers from the History of Chemistry]</ref>

{{Taula periòdica descobriment}}

== Antecedents ==

La humanitat va deprendre a transformar la matèria en benefici de la seua supervivència i una millora de les seues condicions de vida, en els periodos prehistòrics en ple paleolític i abans de l'últim periodo glacial la humanitat descobrix la primera [[reacció química]] d'importància que varen controlar els sers humans va ser el [[fòc]]. Hi ha restants datats fa al voltant d'1,600 000 anys que atesten el domini del fòc,<ref>Bowman DM, Balch JK, Artaxo P ''et al.'' «Fire in the Earth system.» ''Science''. 2009;324(5926):481-4. doi:10.1126/science.1163886. PMID 19390038. Bibcode:2009Sci...324..481B.</ref> a lo manco des dels temps del ''[[Homo erectus]]''. Este guany es considera una de les tecnologies més importants de l'història. No solament proporcionava calor i llum per a allumenar-se, servia de protecció contra els animals salvages i despuix per a rebujar els boscs per a caçar o cultivar, i ademés seria la base per al control d'atres reaccions químiques, com les derivades de la cocció dels aliments (que varen facilitar la seua digestió i disminuïen la cantitat de [[microorganisme]]s patógenos en ells) i més vesprada de tecnologies més complexes com la [[ceràmica]], la fabricació de rajoles, la [[metalúrgia]], el [[vidre]] o la [[destilació]] de perfums, medicines i atres substàncies contingudes en les plantes. Encara que el fòc fora la primera reacció química usada de manera controlada, les cultures antigues desconeixien la seua [[etiologia]]. Durant milenis es va considerar una força misteriosa i mística capaç de transformar unes substàncies en unes atres produint llum i calor. De la mateixa manera que es desconeixien les causes del restant de transformacions químiques, com les relacionades en la metalúrgia, encara que es dominaren les seues tècniques.

Les primeres civilisacions, com els sumerio, egipcíacs i els babilònics, varen concentrar un coneiximent pràctic en lo que concernix a les arts relacionades en la metalúrgia, ceràmica i tenyides, no obstant, no varen desenrollar teories complexes sobre les seues observacions.<ref>«First chemists», February 13, 1999, ''New Scientist''.</ref>

=== Metalúrgia ===

{{AP|Metalúrgia}}

El primer [[metal]] amprat pels sers humans va ser l'[[or]], que pot trobar-se en [[Metal natiu|forma nativa]], per lo que no necessitava transformacions químiques per al seu us. l'[[argent]] i el [[coure]] també es poden trobar en forma nativa en menudes cantitats (ademés del [[estany]] i el [[ferro]] [[Meteorit metàlic|meteòric]] que apareixen en cantitats exigües) permetent un us llimitat d'objectes [[Metalistería|metalísticos]] en les cultures antigues.<ref name="ephotos">Photos, I., «The Question of Meteorictic versus Smelted Nickel-Rich Iron: Archaeological Evidence and Experimental Results.» ''World Archaeology'' Vol. 20, No. 3, ''Archaeometallurgy'' (febrer 1989), pp. 403-421. [http://www.jstor.org/stable/124562 Versió en llínea.] Consultat el 8 de febrer de 2010.</ref> Les tècniques d'esta [[metalúrgia]] inicial es llimitaven a [[Fusió (canvi d'estat)|fondre]] els metals en l'ajuda del fòc per a purificar-los i donar forma als adorns o ferramentes per mig de mòles o [[cincelado]]. Pero els metals natius són escassos, i fins que es va deprendre a extraure els metals a partir dels seus [[mineral]]és no es va poder generalisar l'us dels objectes metàlics, lo que sí va implicar el control de reaccions químiques.

==== Metalúrgia del bronze ====

{{AP|Fundició (metalúrgia)|Edat del Bronze|l1=Fundició}}

Alguns metals poden obtindre's dels seus [[Mena (mineria)|menas]] simplement calfant els [[mineral]]és en una [[Foguera|pira]], principalment l'[[estany]] i el [[plom]], i a majors temperatures, en un forn, el [[coure]]; en un procés de [[Reducció-oxidació|reducció]] conegut com [[Fundició (metalúrgia)|fundició]]. Les primeres proves d'extracció metalúrgica procedixen del jaciment de [[Çatalhöyük]] en [[Anatolia]] ([[Turquia]]), al voltant de l'any 6400 a. C.,<ref>{{Cita publicació |url=https://archive.org/details/sim_current-anthropology_1983-06_24_3/page/362 |títul=A Model for the Adoption of Metallurgy in the Ancient Middle East |llinages=Heskel |nom=Dennis L. |publicació=Current Anthropology |volum=24 |número=3 |pàgines=362-366 |doi=10.1086/203007 |any=1983}}</ref> i els jaciments arqueològics de [[Majdanpek]], [[Yarmovac]] i [[Plocnik]], els tres en [[Sèrbia]], datats en els milenis V i VI a. C. També són notables les #fundició de coure trobades en el jaciment de Belovode,<ref>{{Cita publicació |títul=On the origins of extractive metallurgy: New evidence from Europe |llinages=Radivojević |nom=Miljana |llinages2=Rehren |nomene2=Thilo |publicació=Journal of Archaeological Science |volum=37 |número=11 |pàgines=2775 |doi=10.1016/j.jas.2010.06.012 |llinages3=Pernicka |nomene3=Ernst |llinages4=Šljivar |nomene4=Dušan |llinages5=Brauns |nomene5=Michael |llinages6=Borić |nomene6=Dušan |any=2010}}</ref> en objectes com un astral de coure del 5500 a. C. pertanyent a la [[cultura de Vinča]].<ref>[http://www.stonepages.com/news/archives/002605.html Neolithic Vinca was a metallurgical culture] {{Wayback|url=http://www.stonepages.com/news/archives/002605.html|dona't=20170919043337 }} Stonepages from news sources November 2007</ref> S'han trobat més vestigis dels primers usos dels metals, datats en l'III mileni a. C., en atres llocs com [[Palmela]] (Portugal), [[Els Millers]] (Espanya) i [[Stonehenge]] (Regne Unit).

Al principi els metals s'usaven per separat o mesclats tal com es trobaven. En mesclar-se el coure en estany o [[arsènic]] intencionadament es varen conseguir metals de millors qualitats, les [[Aleació|aleacions]] denominades [[bronze]]s. En este alvanç tecnològic va sorgir l'[[Edat del Bronze]]. La tecnologia relacionada en el bronze va ser desenrollada en l'[[Oriente Pròxim]] a finals de l'IV mileni a. C.,{{Harvnp|Margueron|2002|loc=«Les primeres utilisacions dels metals»}} datant-se en [[Àsia Menor]] abans del 3000 a. C.; en l'[[antiga Grècia]] es va començar a utilisar a mitan de l'III mileni a. C.; en [[Àsia Central]] el bronze es coneixia al voltant del 2000 a. C. (en [[Afganistan]], [[Turkmenistan]] i [[Iran]]), i poc despuix aplegaria a [[China]], desenrollant-se durant la [[dinastia Shang]]. L'Edat del Bronze no solament va ser el periodo de major desenroll de la metalúrgia (en térmens d'expansió i diversitat) sino que va influir en molts atres camps en estendre l'us d'objectes metàlics. La disponibilitat de ferramentes i armes fabricades en un metal més [[Durea|dur]] i resistent va permetre el desenroll de l'agricultura i els grans eixèrcits, i es varen fomentar les rutes comercials per a l'intercanvi tant dels minerals escassos com de productes terminats. A partir de l'Edat del Bronze els pobles que varen conseguir armes d'aleacions i metals més durs es varen impondre als seus veïns.

==== Metalúrgia del ferro ====

{{AP|Edat del Ferro||Història de la siderúrgia}}

L'extracció del [[ferro]] dels seus menas és molt més difícil que la del [[coure]] i l'[[estany]], ya que requerix un procés de [[Fundició (metalúrgia)|fundició]] més complex, que necessita [[carbó]] (una font de carbono[[carbono|C]]) com [[agent reductor]] i majors temperatures, pero a canvi es conseguix un metal més dur i [[Tenacitat|tenaz]] que el [[bronze]], i molt més abundant. A diferència de la producció del bronze que es va estendre pel [[Vell Món]] a partir d'un foc ubicat en l'[[Oriente Pròxim]] les tècniques de fundició del ferro podrien haver-se desenrollat multipolarmente en distintes parts del món. Existixen restants arqueològics en ferramentes fabricades en ferro sense [[níquel]] (prova de que no és d'orige [[Meteorit metàlic|meteòric]])<ref>[http://books.google.co.uk/books?aneu=7VMVguiMmY0C&pg=PA164 ''Archaeomineralogy'', p. 164.] George Robert Rapp, Springer, 2002.</ref><ref>[http://books.google.co.uk/books?aneu=DaAmwiJ4rnEC&pg=PA125 ''Understanding materials science'', p. 125.], Rolf I. Hummel, Springer, 2004.</ref> en [[Anatolia]] al voltant del 1800 a. C.,<ref>{{Cita publicació |títul=The significance of the composition of excavated iron fragments taken from Stratum III at the site of Kaman-Kalehöyük, Turkey |llinages=Akanuma |nomene=H. |publicació=Anatolian Archaeological Studies |volum=14 |pàgines=147-158 |any=2005}}</ref><ref>{{Cita notícia |títul=Ironware piece unearthed from Turkey found to be oldest steel |url=http://www.hindu.com/thehindu/holnus/001200903261611.htm |data=26 de març de 2009 |fechaacceso=27 de març de 2009 |ubicació=Chennai, Índia |obra=The Hindu |fechaarchivo=29 de març de 2009 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20090329111924/http://www.hindu.com/thehindu/holnus/001200903261611.htm |deadurl=yes }}</ref> pero també s'han trobat ferramentes del periodo comprés entre el 1800 a. C. i 1200 a. C. en la vall del [[Ganges]] en l'[[Índia]],<ref name="Tewari">Tewari, Rakesh (Director, O.P. State Archaeological Department). [http://antiquity.ac.uk/projgall/tewari/tewari.pdf «The origins of Iron Working in Índia: New evidence from the Central Ganga plain and the Eastern Vindhyas.»]</ref> i en jaciments en Àfrica datats al voltant de 1200 a. C.<ref name="millermintz">Duncan I. Miller i N. J. van der Merwe, «Early Metal Working in Sub Saharan Africa.» ''Journal of African History'' 35 (1994) 1-36; Minze Stuiver i N. J. van der Merwe, «Radiocarbon Chronology of the Iron Age in Sub-Saharan Africa.» ''Current Anthropology'' 1968.</ref><ref>McIntosh, Roderick J. [http://www.homestead.com/wysinger/ironage.html «How Old is the Iron Age in Sub-Saharan Africa?»] [[Archaeological Institute of America]] (1999)</ref><ref>Alpern, Stanley B. (2005) [http://muse.jhu.edu/demo/history_in_africa/v032/32.1alpern.pdf «Iron in Sub-Saharan Africa.»] {{Wayback|url=http://muse.jhu.edu/demo/history_in_africa/v032/32.1alpern.pdf |date=20200202045628 }}</ref> Les tecnologies [[Siderúrgia|siderúrgicas]] es varen estendre des del [[Mediterràneu]] cap al nort a partir del 1200 a. C., aplegant al nort d'Europa al voltant del 600 a. C., més o menys en les mateixes dates en les que varen aplegar a [[China]].<ref name="Higham">Higham, Charles. 1996. ''The Bronze Age of Southeast Àsia''.</ref>

La majoria dels métodos d'extracció i purificació de metals usats en l'Antiguetat es descriuen en l'obra de [[Plinio el Vell]], ''[[Naturalis Història]]''. Ademés de descriure les tècniques intenta explicar els métodos i fa observacions molt precises sobre molts [[Mineralogia|minerals]].

=== La ceràmica i el vidre ===

{{AP|Ceràmica|Vidre}}

Ademés de la metalúrgia l'us del fòc va proporcionar als sers humans atres dos importants tecnologies derivades de transformacions físic-químiques, la [[ceràmica]] i el [[vidre]], el desenroll del qual ha acompanyat a la humanitat des de la prehistòria fins al laboratori modern. Els orígens de la ceràmica daten del [[Neolític]] quan el ser humà va descobrir que els recipients fets d'[[argila]], canviaven les seues característiques mecàniques i incrementaven la seua resistència front a l'aigua si eren calfats en el fòc. Per a controlar millor el procés es varen desenrollar diferents tipos de forns, i cada cultura va desenrollar les seues pròpies tècniques i formes.

En Egipte es va descobrir que recobrint la superfície en mescles de determinats minerals (sobretot mescles basades en el [[feldespat]] i la [[galena]]) la ceràmica es cobria en una capa molt dura, menys porosa i lluenta, l'esmalt, el color del qual es podia canviar afegint menudes cantitats d'atres minerals o variant les condicions de aireación del forn. Estes tecnologies es varen difondre ràpidament. En [[China]] es varen perfeccionar les tecnologies de fabricació de les ceràmiques fins a donar en la [[porcelana]] en el {{sigle|VII||s}}. Durant sigles China va mantindre el monopoli en la fabricació de la porcelana, i en Europa es desconeixia com fabricar-la fins a el {{sigle|XVIII||s}} gràcies a [[Johann Friedrich Böttger]].

Relacionat en el desenroll de la ceràmica, apareix el desenroll del vidre a partir del [[cuarzo]] i [[carbonat de sodi]] o [[carbonat de potassi]]. El seu desenroll igualment va escomençar en l'[[Antic Egipte]] i va ser perfeccionat pels romans. La seua producció massiva a finals de el {{sigle|XVIII||s}} va instar al govern francés a premiar per mig de concurs un nou método per a l'obtenció del carbonat sòdic ya que la font habitual (les cendres de fusta) no proporcionava cantitats suficients com per a cobrir la creixent demanda. El guanyador va ser [[Nicolas Leblanc]] encara que el seu procés va caure en desús en favor del [[procés de Solvay]], desenrollat mig sigle més vesprada, que va impulsar enormement el desenroll de l'[[indústria química]].

=== Transformacions orgàniques de l'Antiguetat ===

Les societats antigues usaven un reduït número de transformacions químiques naturals com les [[Fermentació|#fermentació]] del [[vi]], la [[cervesa]] o la [[llet]]. També coneixien la [[Fermentació acètica|transformació]] del [[Etanol|alcohol]] en [[vinagre]], que usaven com a conservant i condiment. Les [[Pelaje|pells]] es [[Curtido|curtían]] i blanquejaven sumergint-les en [[orina]] añeja (que la seua [[urea]] es transforma en [[amoniaco]] quan s'almagasena llarc temps) o solucions de [[palomina]] (que conté [[àcit úrico]]); i també s'usava la seua capacitat blanqueante en les taques persistents dels teixits.<ref>[http://quo.mx/2013/08/22/pragmatas/cinco-usos-de-la-orina Cinc usos històrics de l'orina] {{Wayback|url=http://quo.mx/2013/08/22/pragmatas/cinco-usos-de-la-orina#|dona't=20140106034317 }} en Quo.</ref> Ademés tenien coneiximent del procés de [[saponificación]]; els primers registres de fabricació de sabons daten de [[Babilonia]] al voltant del 2800 a. C.<ref>{{Cita lliure |llinages=Willcox |nom=Michael |títul=Poucher's Perfums, Cosmetics and Soaps |url=http://books.google.com/books?aneu=4HI8dGHgeIQC&pg=PA453 |any=2000 |editorial=Kluwer Academic Publishers |isbn=0-7514-0479-9 |editor=Hilda Butler |ubicació=Dordrecht |edició=10th |pàgina=453 |capítul=Soap |cita=The earliest recorded evidence of the production of soap-like materials dates back to around 2800 BCE in ancient Babylon.}}</ref>

== Teories filosòfiques de l'Antiguetat Clàssica ==

Els [[Filosofia|filòsofs]] varen intentar racionalisar per qué les diferents substàncies tenien diferents propietats (color, durea, olor...), estaven en diferents estats (decorreguts o sòlits) i reaccionaven de diferent manera davant els canvis del mig, per eixemple front a l'aigua, el fòc o en posar-se en contacte en atres substàncies. Estes observacions els varen impulsar a postular les primeres teories sobre la química i la naturalea de la matèria. Estes teories filosòfiques relatives a la química poden trobar-se en totes les civilisacions antigues. Un aspecte comú de totes elles era l'intent de trobar un número reduït d'[[Elements de l'antiguetat|elements primaris]] que es combinarien entre sí per a formar totes les demés substàncies de la naturalea. Solien tractar-se de substàncies conegudes com l'aigua, la terra, la fusta o l'aire/vent, i formes d'energia com el fòc o la llum, ademés de conceptes abstractes com l'[[Éter (mitologia)|éter]] o el cel. Vàries civilisacions diferents varen coincidir en molts d'estos conceptes, inclús entre cultures sense contacte, per eixemple els filòsofs [[Antiga Grècia|grecs]], [[Història de l'Índia|indis]], [[Història de China|chinencs]] i [[Cultura maya|mayas]] consideraven que l'aigua, la terra i el fòc eren elements primaris, encara que cada una d'estes cultures incloïa un o dos elements diferents més en el seu propi llistat.

En la [[Grècia Clàssica]] al voltant del 450 a. C. [[Empédocles]] va afirmar que tota la matèria estava formada per quatre substàncies elementals: terra, fòc, aire i aigua. En sintonia en esta creència l'escola [[Hipócrates|hipocrática]] sostenia que el cos humà estava format per [[Teoria dels quatre #humor|quatre #humor]]. Posteriorment [[Aristóteles]] va afegir als quatre elements clàssics l'[[Éter (mitologia)|éter]], la quintaesencia, raonant que el fòc, la terra, l'aire i l'aigua eren substàncies terrenals i corruptibles, i que com no es percebien canvis en les regions celestials, les estreles i planetes no devien estar formats per ells sino per una substància celestial i immutable.<ref>{{Cita lliure |llinages=G. I. R. Lloyd |títul=Aristotle: The Growth and Structure of his Thought |url=https://archive.org/details/aristotlegrowths00aris |any=1968 |isbn=0-521-09456-9 |ubicació=Cambridge Univ. Pr. |pàgines=[https://archive.org/details/aristotlegrowths00aris/page/n146 133]-139}}</ref> En les seues obres ''[[Física (Aristóteles)|Física]]'' i ''[[Metafísica (Aristóteles)|Metafísica]]'' Aristóteles desenrolla els seus conceptes duals de «[[Substància (Aristóteles)|substància]] i accident», «[[essència]] i forma», «acte i potència» per a explicar els canvis de la naturalea, incloses les transformacions de la matèria. Les seues idees sobre la composició i transformacions de la matèria, i el restant del funcionament de la naturalea, es varen convertir en les predominants tant en Occident com en Orient Mig, influint en les seues cultures durant dos milenis.

=== Filòsofs jónicos o milesios ===

Els filòsofs jónicos o milesios sorgixen en una visió naturalista que consideren la base del món perceptual es troba un principi material a on les explicacions devien fer referència a aspectes constants de la naturalea i dels seus processos de transformació. Per este motiu es pensa que la pregunta dels primers filòsofs pot haver-se referit a l'orde de sorgiment dels elements naturals, més que a l'element últim a partir de la qual cosa tot està constituït.

[[Tals de Mileto]] (624-547 a.{{esd}}C.), tingut per pare de la filosofia grega, intenta buscar l'explicació causal dels fenomens naturals, va considerar l'aigua com l'element primordial d'a on es generen les entitats individuals idea que apareix en el llibre bíblic de Génesis. La substància material persistix, pero canvien les seues qualitats: lo humit, lo sec, lo fret i lo calent. Ya que la substància fonamental en sí mateixa no canvia, solament hi ha transformació i no canvi en un sentit absolut.<ref name=":0">{{Cita lliure |llinages=Katz M. |nomene=TEMES D'HISTÒRIA DE LA QUIMICA |títul=TEMES D'HISTÒRIA DE LA QUIMICA |url=http://www.sociedadbellaterra.cl/wp-content/uploads/2016/08/ASOCIACION-QUIMICA-ARGENTINA-Temes-de-Història-de-la-Qu%C3%ADmica-Llibre.pdf |fechaacceso=22/09/2020 |any=2016 |isbn=978-987-99428-5-7 |pàgina=8 - 20 |idioma=Espanyol |capítul=1}}</ref>

[[Anaximandro de Mileto]] va desenrollar l'idea del '[Ápeiron]'(lo illimitat) és allò a partir de la qual cosa tot s'origina carix de les característiques de qualsevol de les coses individuals que d'allí sorgixen pero és al mateix temps el fonament comú per a tots. El ápeiron es troben entremesclats lo calent, lo fret i lo sec, i en separar-se, donen lloc al fòc, aire, aigua i terra els quals, a la seua volta, generen la naturalea. Desenrolle el primer model astronòmic mecànic que basa la seua explicació en anells de fòc del sol, lluna i les estreles, ademés plantege una teoria sobre l'orige de la vida la generació espontànea basat en el sorgiment de lo humit per l'acció del Sol<ref name=":0" />

[[Anaxímenes de Mileto]] va considerar a l'aire com a element fonamental com a principi viu, dinàmic i infinit dels cossos simples

[[Pitágoras de Samos]], a partir de l'observació de la relació existent entre l'altura dels sons i les llongituts de les cordes de la lira, va deduir la proporcionalitat numèrica que rig l'harmonia tonal. L'idea d'harmonia musical, aplicat a la salut és el restabliment de l'harmonia, En medicina, lo calenta i lo fret, lo humit i lo sec serien considerats oposts harmònics. Les propietats dels números, especialment en combinar-los, varen resultar tan sorprenents que els pitagórico varen buscar constantment #analogia entre els números i les coses, i varen aplegar a fundar una espècie de mística numèrica. Ademés alguns varen afirmar l'existència de 10 principis o posicions fonamentals, entre lo perfecte i imperfecte. La [[Pitagórico|cosmologia pitagórico]] és la primera coneguda que desplaça a la Terra del centre i la concep com girant entorn a un núcleu ardent. Tractant de solucionar un dels tres problemes de la matemàtica antiga, Pitágoras va trobar la demostració de la teorema del quadrat de l'hipotenusa.<ref name=":0" />

El pensament d'[[Heráclito|Heraclito de Éfeso]] mostra una evolució con relación a el dels filòsofs jónicos, sostenia que el fòc era l'element primordial que simbolisa la constant evolució, incorpora la noció de devindre o fluix (teoria del fluir universal), al que va considerar una realitat bàsica subjacent a totes les coses, utilisant el terme logos en una dimensió metafísica entenent-se com a proporcions immutables que regulen totes les tensions entre els elements que generen el canvi.

L'idea de que tot canvi està regulat per proporcions subjacents és d'orige pitagórico, segons Heraclito, el logos implica proporcions immutables, de caràcter matemàtic, que regulen totes les tensions entre els elements que generen el canvi<ref name=":0" />

Les concepcions més conegudes d'[[Empédocles d'Agrigent]] va ser la seua "teoria dels quatre elements" (aigua, aire, terra i fòc). A diferència de l'escola de milesia, no tractarà de reduir a un element originari únic, sino que afirma l'eternitat dels quatre elements fonamentals. Combinant el monisme estructural i el pluralisme estructural. Per influència de Pitágoras, la combinació d'elements per a donar lloc a les entitats materials seguix una determinada proporció, considerada com la seua essència. Per influència de Heráclito, postula una teoria del canvi basada en contraris. Els elements (aigua, aire, terra i fòc) es modifiquen per l'acció de les qualitats (calor, fret, humit i sec).<ref name=":0" />

[[Anaxágoras de Clazomene]] profundise les idees de Empédocles plantejant la "Teoria del tot en tot". D'acort en esta teoria en lloc dels quatre elements fonamentals i eterns existixen infinits elements originaris, o llavors que es diferencien uns d'atres cualitativamente, esta teoria supon la divisibilidad infinita de la matèria. Per a evitar la confusió entre "qualitat" i "element" pas del model de la mescla basat en les proporcions (Empédocles) al de yuxtaposició (de parts idèntiques) baix proporcions.  Per a explicar descriu el ''Nous o inteligència'' com alguna cosa infinit, autònom i autorregulado i separat de les llavors o elements originaris.<ref name=":0" />

[[Platón]] (427-347 a.{{esd}}C.) i despuix [[Aristóteles]] (384-322 a.{{esd}}C.) varen afirmar la teoria dels elements ''peripatéticos'' desenrollada per un coneiximent intuïtiu i no per experimentació: la matèria no presenta cap atribut, pero si se li podia infundir les qualitats o propietats de calor, fret, sequetat i humitat. Assumint que els elements en realitat eren propietats per les quals els objectes eren reconeguts i diferenciats. Per lo que va adoptar el ''doble dualisme'' és dir per la combinació de dos d'estes quatre propietats es podrien obtindre distints tipos d'objectes:<ref name=":0" />

# Aigua = fret + humit
# Aire = humit + calent
# Terra = fret + sec
# Fòc = sec + calent

=== Primers atomista ===

Les teories inicials sobre l'[[atomisme]] es remonten a l'[[Antiga Grècia]] i l'[[Història de la Índia|Antiga Índia]].<ref name="Will">Will Durant (1935), ''Our Oriental Heritage'': The Story of Civilization, Vol I</ref> L'atomisme grec es va iniciar en els filòsofs [[Leucipo de Mileto]] i el seu discípul [[Demócrito]] al voltant del 380 a. C., que varen propondre que la matèria estava composta per diminutes partícules indivisibles i indestructibles, denominades per això ''àtoms'' (del [[Grec antic|grec]] ἄτομος «sense parts», «que no es dividixen»). Afirmacions similars varen ser realisades pel filòsof indi [[Kanada]] en els seus texts de l'escola [[Vaisesika]] en un periodo propenc.<ref name = Will/> També els [[Jainismo|jainistas]] de l'época tenien creències atomista.<ref name = Will/>

Al voltant del 300 a. C. [[Epicuro]] va postular un univers format per àtoms indestructibles en el qual el ser humà devia alcançar l'equilibri. El filòsof [[Lucrecio]] va tractar d'explicar la [[Epicureisme|filosofia epicúrea]] al públic [[Antiga Roma|romà]] en la seua obra del 50 a. C.,<ref>{{Cita web |url=https://www.iep.utm.edu/l/lucretiu.htm |títul=Lucretius (99-55 a. C. aprox.) |fechaacceso=9 de giner de 2007 |llinage=Simpson |nomene=David |data=29 de juny de 2005 |sitioweb=The Internet History of Philosophy}}</ref> ''[[De rerum natura]]'' (''Sobre la naturalea de les coses'').<ref>{{Cita web |url=http://classics.mit.edu/carus/nature_things.html |títul=de Rerum Natura (Sobre la naturalea de les coses) |fechaacceso=9 de giner de 2007 |llinage=Lucretius |data=50 BCE |sitioweb=The Internet Classics Archive |editorial=Massachusetts Institute of Technology}}</ref> En esta obra Lucrecio presenta els principis de l'atomisme, les teories sobre la naturalea de la ment i l'ànima, i explicacions per als sentits i el pensament, el desenroll del món i els fenomens naturals.

Al contrari del concepte modern de atomicismo, esta teoria primitiva estava enfocada més en la naturalea filosòfica de la naturalea, en un interés menor per les observacions empíriques i sense interés pels experiments químics.<ref>Strodach, George K. (2012). ''The Art of Happiness''. New York: Penguin Classics. pp. 7-8. ISBN 0-14-310721-6.</ref>

Tant els atomista grecs i romans com els de l'Índia carien de senyes [[Empirisme|empírics]] que respalaren les seues creències. Sense estes proves, als seus adversaris els va resultar fàcil negar les seues tesis. En Occident l'atomisme mai va conseguir formar part de l'opinió majoritària de l'época. [[Aristóteles]] es va opondre a l'existència dels àtoms en el 330 a. C. i la seua autoritat en el pensament occidental va fer que les idees atomista quedaren postergades durant sigles, fins a ben entrada l'[[Edat Moderna]].

== Alquímia ==

{{AP|Alquímia}}

L'alquímia (del [[Idioma àrap|àrap]] الخيمياء [al-khīmiyā]) és una antiga pràctica [[Protociencia|protocientífica]] i una disciplina [[Filosofia|filosòfica]] que combinava elements de la [[química]], la [[metalúrgia]], la [[física]] i la [[medicina]] en l'[[astrologia]], la [[semiologia]], el [[misticisme]] i l'[[Espiritualisme (moviment religiós)|espiritualisme]]. L'alquímia va ser practicada en [[Mesopotamia]], l'[[Antic Egipte]], [[Pèrsia]], l'[[Antiga Grècia]], l'[[imperi romà]], els [[Califato|califatos islàmics]] medievals i en l'[[Índia]], [[China]] i [[Europa]] fins a el {{sigle|XVIII||s}}, per una complexa diversitat d'escoles i sistemes filosòfics que varen comprendre a lo manco 2500 anys.

=== La pedra filosofal i l'esoterisme ===

l'[[alquímia]] es definix com la busca [[Hermetisme|hermètica]] de la [[pedra filosofal]] (una substància llegendària capaç de [[Transmutació|transmutar]] els metals en or o d'otorgar l'[[immortalitat]] i l'[[omnisciencia]]), l'estudi de la qual estava impregnat de misticisme simbòlic i era molt diferent de la ciència moderna. Els alquimistes treballaven per a fer transformacions a nivell esotèric (espiritual) i exotérico (pràctic).<ref>{{Cita lliure |llinages=Holmyard |nom=I.J. |títul=Alchemy |url=https://archive.org/details/alchemy0000ejho |any=1957 |editorial=Dover, 1990 |ubicació=New York |pàgines=[https://archive.org/details/alchemy0000ejho/page/n14 15], 16}}</ref> Estos aspectes exotéricos [[Protociencia|protocientíficos]] de l'alquímia varen ser els que varen contribuir a l'evolució de la química en l'[[Egipte (província romana)|Egipte greco-romà]], l'[[Edat d'Or de l'islam]] i despuix en Europa. L'alquímia i la química compartixen el seu interés per la composició i les propietats de la matèria, i en anterioritat a el {{sigle|XVIII||s}} no hi havia distinció entre abdós disciplines.<ref>William Royall Newman. ''Atoms and Alchemy: Chymistry and the experimental origins of the scientific revolution.'' [[University of Chicago Press]], 2006. p. xi.</ref>

En el món helènic, l'alquímia en principi va proliferar en combinació en la màgia i l'ocultisme com una forma d'estudi de les substàncies naturals per a transmutarlas en or i descobrir l'elixir de l'eterna joventut.<ref>"International Year of Chemistry - The History of Chemistry". ''G.I.T. Laboratory Journal Europe''. Feb. 25, 2011. Retrieved March 12, 2013.</ref> L'alquímia va ser descoberta i practicada àmpliament en el món àrap despuix de la conquista dels musulmans, i des d'ahí, va ser difuminándose cap a tot lo món medieval i l'Europa Renaixentista a través de les traduccions llatines.<ref>Morris Kline (1985) ''Mathematics for the nonmathematician''. Courier Dover Publications. p. 284. ISBN 0-486-24823-2</ref>

L'alquímia va aportar a la química l'invenció i desenroll de gran part de l'instrumental de laboratori. Els primers alquimistes occidentals, que varen viure en els primers sigles de nostra era, ya varen inventar alguns equipaments i processos usats posteriorment per la química. El [[bany maría]], o bany d'aigua per a calfar controladamente, du el nom de [[María la Judeua]] considerada una de les fundadores de l'alquímia. En les seues obres també apareixen les primeres descripcions del [[María la Judeua#Tribicos|tribikos]] (un tipo de alambique de tres braços) i del [[María la Judeua#Kerotakis|kerotakis]] (un dispositiu per a arreplegar vapors).<ref>{{Cita lliure |llinages=Holmyard |nom=I.J. |títul=Alchemy |url=https://archive.org/details/alchemy0000ejho |any=1957 |editorial=Dover, 1990 |ubicació=New York |pàgines=[https://archive.org/details/alchemy0000ejho/page/n47 48], 49}}</ref> [[Cleopatra l'Alquimista]] va descriure els métodos de fundició i [[destilació]] de l'época, alguns li atribuïxen l'invenció del primer [[alambique]].<ref>Linden, Stanton J. ''The alchemy reader: from Hermes Trismegistus to Isaac Newton'' [[Cambridge University Press]]. 2003, p. 44.</ref> Quan la disciplina es va desenrollar en el món islàmic, l'infraestructura experimental que va establir [[Jabir ibn Hayyan]] influiria en els procediments dels demés alquimistes islàmics, i posteriorment en Europa quan es varen traduir al llatí els seus texts.

En la seua busca de la pedra filosofal els alquimistes varen descobrir i varen deprendre a purificar moltes substàncies químiques com l'[[Alcohol etílico|alcohol]], l'[[amoníac]], la [[moixa càustica]], el [[vitriolo]], l'[[Àcit clorhídric|àcit muriático]] (clorhídric), l'[[àcit nítric]], l'[[àcit cítric]], l'[[àcit acètic]], l'[[àcit fórmico]], l'[[arsènic]], l'[[antimoni]], el [[bismut]] i el [[fòsfor]], entre unes atres.

=== Elements i metals de l'alquímia ===

El sistema d'elements que va usar l'[[alquímia]] [[Edat Mija|medieval]] va ser desenrollat principalment per l'alquimiste persa [[Jābir ibn Hayyān]] i s'arrelava en la tradició dels elements grecs de l'antiguetat clàssica.<ref>{{Cita publicació |títul=The Mineral Exhalation Theory of Metallogenesis in Pre-Modern Mineral Science |llinages=Norris |nom=John A. |publicació=Ambix |volum=53 |pàgines=43 |doi=10.1179/174582306X93183 |any=2006}}</ref> El seu sistema constava dels quatre elements de Empédocles i Aristóteles: aire, terra, fòc i aigua als que s'afegien dos elements filosòfics: el [[sofre]], caracterisat pel principi de combustibilidad, «la pedra que ardix»; i el [[Mercurio (element)|mercuri]] que representava les propietats metàliques. Estos últims eren considerats pels primers alquimistes com a expressions idealizadas dels components irreductibles del [[univers]],<ref>{{Cita lliure |llinages=Clulee |nom=Nicholas H. |títul=John Dee's Natural Philosophy |any=1988 |editorial=Routledge |isbn=978-0-415-00625-5 |pàgines=97}}</ref> i varen ser la principal contribució de l'[[alquímia filosòfica]].

En l'[[Edat Mija]] en [[Occident]] existia tradicionalment una relació entre l'alquímia i l'[[astrologia]] d'estil [[Astrologia occidental|greco-babilònic]]. En eixa época es coneixien [[sèt metals]] (que llevat el mercuri no es consideraven elements) i també es coneixien sèt [[astre]]s entorn a la [[Terra]] (lloc que imperava el [[Teoria geocéntrica|geocentrismo]]), per lo que es relacionava cada metal i les seues propietats en un astre.<ref group="lower-alpha">El [[zinc]] ya es coneixia en China i l'Índia en l'Edat Mija. Es menciona el metal i dos dels seus menas en el ''[[Rasaratna Samuchaya]]'', escrit al voltant del sigle XIII d. C. En les antigues Grècia i Roma es coneixia i usava el [[latón]] (aleació de zinc i coure), encara que es desconeixia la seua naturalea.</ref> L'identificació entre abdós aplegava fins al punt de que el símbol del planeta també s'usava per a representar al metal. Les associacions eren les següents:

{{Columnes|60%}}

* [[Sol]] — [[or]];
* [[Lluna]] — [[argent]];
* [[Mercurio (planeta)|Mercurio]] — [[Mercurio (element)|mercuri]];

{{Nova columna}}

* [[Venus (planeta)|Venus]] — [[coure]];
* [[Mart (planeta)|Mart]] — [[ferro]];

{{Nova columna}}

* [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] — [[estany]];
* [[Saturn (planeta)|Saturn]] — [[plom]].<ref group="lower-alpha">Per esta associació, actualment l'enverinament produït pel plom es coneix com [[saturnisme]]; i el mercuri va adquirir el seu nom definitiu, quedant en desús el seu nom llatí antic ''hydrargyrum'' (que procedia del grec ''hydrargyros'' «argent líquit»). Esta tradició va influir en els científics dels sigles XIX i XX que varen nomenar a tres elements ([[urani]], [[neptuni]] i [[plutoni]]) en honor d'[[Urà (planeta)|Urà]], [[Neptú (planeta)|Neptú]] i [[Plutó (planeta nano)|Plutó]], que no es coneixien en l'Edat Mija.</ref>

{{Final columnes}}

En els últims sigles de l'Edat Mija, entorn a 1250, [[Alberto Magne]] va conseguir aïllar l'[[arsènic]], encara que els seus composts eren ya coneguts des de l'antiguetat. Posteriorment l'alquimiste suís [[Paracelso]] influït per l'alquímia musulmana va ampliar també a sèt els elements en la seua llista alternativa, afegint als quatre tradicionals tres elements alquímicos adicionals, denominats ''tría prima'', tres principis metàlics per a representar les propietats de la matèria: el sofre per a la combustibilidad, el mercuri per a la volatilitat i l'estabilitat, i la sal per a la solidea. Raonava que els quatre elements de la teoria elemental aristotèlica es manifestaven en els cossos com tres principis. Paracelso els considerava principis fonamentals i els explicava recorrent a l'eixemple de la fusta ardint en el fòc. El mercuri que era el principi de la cohesió devia anar-se per a que la fusta es descomponguera, i com era volàtil es desvania en el fum. La calor que es desprenia en les flames provenia del sofre (la combustibilidad) i les cendres que quedaven era la sal que implicava la solidea.<ref>Strathern, 2000. Pàgina 79.</ref>

=== Alquímia en el món islàmic ===

En el [[món islàmic]] es va continuar la tradició clàssica en traduir-se al [[Idioma àrap|àrap]] les obres dels antics grecs i egipcíacs i varen ser la cultura més pròspera en tots els àmbits científics de l'época.<ref>[http://realscience.breckschool.org/upper/fruen/files/enrichmentarticles/files/history.html «The History of Ancient Chemistry.»] {{Wayback|url=http://realscience.breckschool.org/upper/fruen/files/enrichmentarticles/files/history.html|dona't=20150304162204 }}</ref> El desenroll del [[método científic]] modern va ser llent i progressiu, i el principi del método científic en química va començar entre els alquimistes musulmans medievals, iniciat pel persa de el {{sigle|IX||s}}, [[Jābir ibn Hayyān]] (conegut com "Geber" en Europa), que es considera un dels pares de la química.<ref>{{Cita publicació |títul=On wine, chirality and crystallography |llinages=Derewenda |nom=Zygmunt S. |publicació=Acta Crystallographica Section A: Foundations of Crystallography |volum=64 |número=Pt 1 |pàgines=246-258 [247] |bibcode=2008ACCRA..64..246D |doi=10.1107/S0108767307054293 |pmid=18156689 |any=2007}}</ref><ref>John Warren (2005). «War and the Cultural Heritage of Iraq: a sadly mismanaged affair.» ''Third World Quarterly'', Volume 26, Issue 4 & 5, pp. 815-830.</ref><ref>Dr. A. Zahoor (1997), [https://web.archive.org/web/20080630061235/http://www.unhas.ac.id/rhiza/saintis/haiyan.html JABIR IBN HAIYAN (Jabir)], [[Universitat d'Indonèsia]]</ref><ref>Paul Vallely, [https://web.archive.org/web/20080517013534/http://news.independent.co.uk/world/science_technology/article350594.ece How Islamic inventors changed the world], ''[[The Independent]]''</ref> Ell va introduir un enfocament sistemàtic i experimental a l'investigació científica en el [[laboratori]], a diferència dels antics grecs i egipcíacs les obres dels quals es basaven en elucubraciones principalment alegóricas i a voltes ininteligibles.<ref name="Kraus">Kraus, Paul, Jâbir ibn Hayyân, ''Contribution à l'histoire dones idées scientifiques dans l'Islam. I. Li corpus dones écrits jâbiriens. II. Jâbir et la science grecque,''. Cairo (1942-1943). Repr. By Fuat Sezgin, (Natural Sciences in Islam. 67-68), Frankfurt. 2002.</ref><ref group="lower-alpha">Segons Paul Kraus en ''Contribution à l'histoire dones idées scientifiques dans l'Islam. I. Li corpus dones écrits jâbiriens. II. Jâbir et la science grecque'' (2002):

{{Cita|Per a formar-se una idea del lloc històric de l'alquímia de Jabir i afrontar el problema de les seues fonts, és aconsellable comparar lo que nos va quedar de la lliteratura alquímica en idioma grec. Es coneix l'estat deplorable en que va aplegar fins a nosatres esta lliteratura. Recolectada pels científics bizantins del sigle X, el corpus dels alquimistes grecs és un grapat de fragments incoherents, que es remonten a totes les époques des del sigle tercer fins al final de l'edat mija. (...) Els esforços de Berthelot i Ruelle per a posar una miqueta d'orde en esta massa de lliteratura va donar solament pobres resultats, i els investigadors posteriors, entre ells en particular Mrs. Hammer-Jensen, Tannery, Lagercrantz, von Lippmann, Reitzenstein, Ruska, Bidez, Festugiere i uns atres, varen poder traure en clar solament uns pocs detalls (...) L'estudi dels alquimistes grecs no és molt alenador. Inclús un examen superficial dels texts grecs mostra que solament una menuda part s'organisava entorn a verdaders experiments de laboratori: inclús en les obres supostament dedicades a les tècniques, en l'estat en que les trobem actualment, són palabrería sense sentit que rebuja qualsevol interpretació. (...) És diferent en l'alquímia de Jabir. La descripció dels processos és relativament clara i l'instrumentació alquímica, i la classificació metòdica de les substàncies, indica un esperit experimental molt alluntat de l'esoterisme rar i chapucero dels texts grecs. La teoria en la que Jabir recolza les seues operacions és d'una claritat i una unitat impressionant. Més que atres autors en àrap, un nota l'equilibri entre l'ensenyança teòrica i pràctica, entre el ''[[Ilm (coneiximent)|'ilm]]'' i el '''amal''. Es buscaria en va una obra tan sistemàtica entre els texts grecs com per eixemple el ''Llibre de l'els Setanta''.}}

(vejau també: {{Cita web |url=http://www.history-science-technology.com/Geber/Geber%203.htm |títul=A Critical Reassessment of the Geber Problem: Part Three |fechaacceso=9 d'agost de 2008 |autor=[[Ahmad I. Hassan]]|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20081120002432/http://www.history-science-technology.com/Geber/Geber%203.htm |fechaarchivo=20 de novembre de 2008}}</ref> També va inventar l'[[alambique]] tal com ho coneixem i d'ell procedix el seu nom actual (al-anbiq), va descobrir i va analisar moltes substàncies químiques, va establir la distinció entre [[àcit]]s i [[Base (química)|álcalis]], i va fabricar centenars de medicines.<ref>[[Will Durant]] (1980). ''The Age of Faith (The Story of Civilization, Volum 4)'', p. 162-186. Simon & Schuster. ISBN 0-671-01200-2.</ref> Ademés va redefinir la teoria dels elements clàssics, identificant també com a elements al [[Mercurio (element)|mercuri]] i al [[sofre]].<ref name="r8">Strathern, Paul. (2000), ''Mendeleyev's Dream – the Quest for the Elements'', New York: Berkley Books</ref>

Atres renombrados erudits musulmans de l'época com [[Abū al-Rayhān al-Bīrūnī]],<ref>{{Cita publicació |títul=''An Introduction to Islamic Cosmological Doctrines. Conceptions of Nature and Methods Used for Its Study by the Ikhwan Al-Safa'an, Al-Biruni, and Ibn Sina'' by Seyyed [[Hossein Nasr]] |llinages=Marmura |nom=Michael I. |llinages2=Nasr |nomene2=Seyyed Hossein |publicació=Speculum |volum=40 |número=4 |pàgines=744-746 |doi=10.2307/2851429 |any=1965 |separador-autors=, |jstor=2851429}}</ref> [[Avicena]]<ref>[[Robert Briffault]] (1938). ''The Making of Humanity'', p. 196-197.</ref> i [[al-Kindi]] varen criticar i varen rebujar les teories de l'alquímia, particularment la [[Pedra filosofal|transmutació dels metals]]; i [[Nasīr al-Dīn al-Tūsī|al-Tusi]] va enunciar una versió de la [[conservació de la massa]], en afirmar que un cos material podia canviar pero no desaparéixer.<ref>{{Cita publicació |url=https://azer.com/aiweb/categories/magazine/92_folder/92_articles/92_tusi.html |títul=A 13th-Century Darwin? Tusi's Views on Evolution |llinages=Alakbarov |nom=Farid |publicació=Azerbaijan International |volum=9 |pàgina=2 |any=2001 |separador-autors=,}}</ref> [[Al-Razi]] va ser el primer en rebujar a la teoria [[Aristóteles|aristotèlica]] dels quatre [[Elements de l'antiguetat|elements clàssics]] i va marcar el camí de la química usant el laboratori en el sentit modern, ademés de dissenyar i descriure més de vint instruments, alguns dels quals seguixen usant-se actualment com el [[cresol]] o la [[retorta]] de destilació.

L'alquímia del món islàmic va influir posteriorment en Europa en ser traduïts al [[llatí]] els seus texts, sobretot a partir de el {{sigle|XII||s}}, junt als clàssics grecolatinos que havien desaparegut d'Occident. Per eixemple [[Paracelso]] (1493-1541), va reformar la teoria dels quatre elements seguint les seues ensenyances, i en solament un vago coneiximent de la química i la medicina oriental va fundar un híbrit entre alquímia i ciència al que va denominar [[iatroquímica]].

=== Problemes de l'alquímia ===

Des del punt de vista modern, l'alquímia presentava varis problemes. En primer lloc el seu objectiu no era l'ampliació del coneiximent d'un modo racionaliste com actualment entenem una ciència, sino que el seu fi era trobar matèries mítiques com la pedra filosofal, i els descobriments experimentals es produïen de forma colateral. Ademés caria d'un sistema per a nomenar els nous composts que es descobrien, i el seu llenguage era esotèric i vago fins al punt que els seus térmens significaven coses diferents per a distintes persones. De fet segons ''The Fontana History of Chemistry'' (Brock, 1992):

{{Cita|El llenguage de l'alquímia pronte va desenrollar un vocabulari tècnic arcano i reservat dissenyat per a ocultar informació als no iniciats. En gran medida este llenguage és incomprensible per a nosatres hui, encara que aparentment els llectors del ''[[conte del criat del canonge]]'' de [[Geoffrey Chaucer]] i l'audiència de ''[[L'alquimiste (obra de teatre)|L'alquimiste]]'' de [[Ben Jonson]] eren capaços d'interpretar lo suficient com per a riure's d'això.<ref>{{Cita lliure |llinages=Brock |nom=William H. |títul=The Fontana History of Chemistry |url=https://archive.org/details/fontanahistoryof0000broc/page/32 |any=1992 |editorial=Fontana Press |isbn=0-00-686173-3 |ubicació=Londres |pàgines=[https://archive.org/details/fontanahistoryof0000broc/page/32 32-33]}}</ref>}}

El conte «El criat del canonge» dels ''[[Contes de Canterbury]]'' (de finals de el {{sigle|XIV||s}}) expon el costat més fraudulent de l'alquímia, la pretensió de fabricar or a partir de matèries més barates. També [[Dante Alighieri]], un sigle abans, mostra el seu rebuig a este frau en ficar a tots els alquimistes en l'infern del seu ''[[Divina Comèdia]]''.

L'alquímia tampoc disponia d'un método científic llògic i consensuat per a fer els experiments reproduibles. De fet molts alquimistes incloïen entre les anotacions dels seus métodos informació irrellevant com els nivells de la [[marea]] o les [[Fase llunar|fases de la Lluna]]. La naturalea esotèrica i el vocabulari codificat de l'alquímia segons pareix servien sobretot per a ocultar que en realitat no tenien massa certees. Ya en el {{sigle|XIV||s}} s'evidenciaven els clavills en la frontera de l'alquímia, i molta gent es mostrava escèptica. Per a haver alvançat hauria necessitat un método normalisat que permetera a uns atres reproduir els experiments, i haver-los registrat d'un modo clar que permetera expondre lo que se sabia i lo que es desconeixia.

En 1317, el papa [[Juan XXII]] d'[[Aviñón]] va ordenar l'expulsió de tots els alquimistes de França per falsificar moneda. En 1403 es va aprovar una llei en Anglaterra a on es penava en la mort la «multiplicació de metals». A pesar de tot l'alquímia no va desaparéixer, ya que partix de les classes privilegiades i la realea seguia creent que es podia descobrir la pedra filosofal i l'elixir de la vida en el seu profit.<ref>{{Cita lliure |llinages=Brock |nom=William H. |títul=The Fontana History of Chemistry |url=https://archive.org/details/fontanahistoryof0000broc |any=1992 |editorial=Fontana Press |isbn=0-00-686173-3 |ubicació=London, England}}</ref> Durant el [[Renaixença]] l'alquímia exotérica va seguir sent popular en la forma de l'[[iatroquímica]] de [[Paracelso]], mentres que l'[[alquímia espiritual]] també floria fidel a les seues raïls [[Platonisme|platòniques]], [[Hermetisme|hermètiques]] i [[Gnosticismo|gnósticas]]. Aixina que la busca de la pedra filosofal no va ser abandonada a pesar dels escassos alvanços de l'alquímia, i va seguir sent practicada per erudits i meges respectats fins a principis de el {{sigle|XVIII||s}}. Alguns practicants de l'alquímia d'inicis de l'era moderna actualment són reconeguts per les seues grans contribucions a la ciència com [[Jan Baptist van Helmont]], [[Robert Boyle]] i [[Isaac Newton]].

== Sigles {{sigle|XVII}} i {{sigle|XVIII}}: inicis de la química ==

Els intents pràctics de millorar el refinat de les menas minerals i l'extracció dels metals a partir d'elles va ser una important font d'informació per als químics de el {{sigle|XVI||s}}. Entre ells destaca [[Georgius Agrícola]] (1494-1555), que va publicar la gran obra ''[[De re metallica]]'' (''Sobre els metals'') en 1556. En la seua obra es descriuen els processos de l'época en mineria, extracció dels metals i metalúrgia, ya molt complexos i desenrollats. Per eixemple l'obra descriu la diversitat de tipos d'alts forns usats per a la fundició de les menas minerals. Aborda el tema eliminant el misticisme que tenia associat anteriorment, creant una base pràctica que uns atres pogueren desenrollar, i va estimular l'interés pels minerals i la seua composició. No és casual que mencione i use com a referència en numeroses ocasions a l'autor de l'antiguetat [[Plinio el Vell]] i la seua obra ''[[Naturalis Història]]''. S'ha calificat a Agrícola com el pare de la metalúrgia.<ref>[[Karl Alfred von Zittel]] (1901) ''History of Geology and Palaeontology'', p. 15.</ref>

En 1605, [[Francis Bacon]] va publicar ''[[The Proficience and Advancement of Learning]]'' (La capacitat i progrés de l'aprenentage), una obra científic-filosòfica que conté una descripció de cóm deuria ser la pràctica experimental que posteriorment es coneixeria com el [[método científic]].<ref>{{Cita web |url=http://faculty.up.edu/asarnow/eliz4.htm |títul=Sir Francis Bacon: Empiricism |fechaacceso=22 de febrer de 2007 |llinage=Asarnow |nom=Herman |data=8 d'agost de 2005 |sitioweb=An Image-Oriented Introduction to Backgrounds for English Renaissance Literature |editorial=University of Portland |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070201210445/http://faculty.up.edu/asarnow/eliz4.htm |fechaarchivo=1 de febrer de 2007}}</ref> En 1605 [[Michal Sedziwój]] va publicar el tractat alquímico ''Novum Lumen Chymicum'' (La nova llum de la química), que propon per primera volta l'existència en l'aire d'un «aliment per a la vida», que posteriorment es reconeixerà com l'[[oxigen]] (al principi [[Teoria del flogisto|aire desflogistizado]]). En 1615 [[Jean Beguin]] va publicar ''[[Tyrocinium Chymicum]]'' (La pràctica de la química), el primer llibre de text de química, a on apareix la primera [[equació química]].<ref>Crosland, M. P. (1959). "The use of diagrams as chemical 'equations' in the lectures of [[William Cullen]] and [[Joseph Black]]." ''Annals of Science, Vol. 15, No. 2'', Juny</ref> En 1637 [[René Descartes]] va publicar ''[[Discours de la méthode]]'' (''El discurs del método''), un ensaig que basa l'investigació científica en els càlculs matemàtics i la desconfiança en els fets no provats.

L'obra del químic neerlandés [[Jan Baptist van Helmont]], ''Ortus medicinae'' (''L'orige de la medicina'') publicada póstumamente en 1648, es considera la principal obra de transició entre l'alquímia i la química, i va influir notablement en [[Robert Boyle]]. El llibre conté el resultat de numerosos experiments i enuncia una versió inicial de la [[llei de conservació de la massa]]. Baptist van Helmont, que va treballar en el periodo immediatament posterior a [[Paracelso]] i el seu [[iatroquímica]], va indicar que existien atres matèries «insubstàncials» ademés de l'aire, i va falcar per a elles el nom de «[[gas]]» (del grec ''cáos''). Ademés de per l'introducció de la paraula gas en el vocabulari científic i ser el fundador de la [[química neumàtica]], experimentant en reaccions entre gasos, Jan Baptist van Helmont també és recordat actualment per les seues idees sobre la [[generació espontànea]].

En 1669 l'alquimiste alemà [[Hennig Brandt]] va descobrir el [[fòsfor]] a partir de l'[[orina]].<ref>Parkes, G. D.; Mellor, J. W. (1939). ''Mellor's Modern Inorganic Chemistry''. Longman's Green and Co., p. 717.</ref> Per a conseguir-ho va destilar una mescla d'orina i arena (50 gavetes). En evaporar l'[[urea]] va obtindre un material blanc que lluïa en l'obscuritat i ardia en una flama lluenta.

=== Robert Boyle ===

Es considera que el químic anglés [[Robert Boyle]] (1627-1691) va apartar definitivament a la química de l'alquímia en millorar el seu método experimental.<ref>[https://web.archive.org/web/20131203073012/http://understandingscience.ucc.ie/pages/sci_robertboyle.htm Robert Boyle]</ref> Encara que la seua investigació té les seues raïls clarament en la tradició alquímica, actualment es reconeix a Boyle com el primer químic modern, i per això un dels fundadors de la química moderna, i un dels pioners del [[método científic]] experimental modern. Se li coneix principalment per la [[llei de Boyle]] que va presentar en 1662,<ref name="acottLaw">{{Cita publicació |url=http://archive.rubicon-foundation.org/5990 |títul=The diving "Law-ers": A brief resumix of their lives. |llinages=Acott, Chris |publicació=[[South Pacific Underwater Medicine Society]] journal |volum=29 |número=1 |fechaacceso=17 d'abril de 2009 |issn=0813-1988 |oclc=16986801 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20110727224657/http://archive.rubicon-foundation.org/5990 |fechaarchivo=27 de juliol de 2011 |any=1999}}</ref> encara que Boyle no va ser el seu descobridor original. La llei descriu la relació inversamente proporcional que existix entre la [[pressió]] i el [[volum]] d'un gas, si es manté constant la temperatura en un [[sistema tancat]].<ref>Levine, Ira. N (1978). "Physical Chemistry" University of Brooklyn: [[McGraw-Hill]]</ref><ref name="levine_1">Levine, Ira. N. (1978), p. 12 a on apareix la definició original.</ref>

Es reconeix com una fita científica la publicació de l'obra de Boyle ''The Sceptical Chymist: or Chymico-Physical Doubts & Paradoxes'' (''[[El químic escèptic: o els dubtes i paradoxes quimio-físiques]]'') en 1661, que es considera un pilar fonamental del camp de la química. En l'obra Boyle presenta la seua hipòtesis de que tots els fenomens són el resultat de la colisió de les partícules en moviment. Boyle apela als químics per a que experimenten i afirma que els experiments contradiuen que els elements químics es llimiten als quatre [[Elements de l'antiguetat|elements clàssics]]. També va declarar que la química deuria deixar d'estar subordinada a la [[medicina]] o l'alquímia, i deuria alçar-se a l'estatus de ciència per sí mateixa. Destaca el seu defensa de l'experimentació científica rigorosa. Boyle creïa que totes les teories deurien provar-se experimentalment abans de ser considerades certes. La seua obra ademés conté algunes de les primeres idees modernes sobre [[àtom]]s, [[molècula]]s i [[Reacció química|reaccions químiques]], per lo que va marcar l'inici de l'història de la química moderna.

Boyle també va tractar de purificar les substàncies químiques per a obtindre reaccions reproduibles. Va ser un defensor de la filosofia mecànica proposta per [[René Descartes]] per a explicar i quantificar les propietats i interaccions de les substàncies químiques. Boyle era un atomista, pero preferia la paraula ''corpúscul'' a ''àtom''. Va puntualisar que la divisió més menuda de la matèria a la que es mantenien les propietats era a nivell dels corpúsculs. Ademés va realisar numeroses investigacions en una [[bomba d'aire]]. Va observar que en traure l'aire les flames s'extinguien i es morien els animals situats dins, i també feya descendir els nivells del [[barómetro]]. Boyle va repetir els tres experiments de van Helmont, i va anar el primer en usar [[Indicadors de pH|indicadors]] que canviaren de color en l'acidea. Per tot això Boyle va ajudar a assentar els pilars de la [[revolució química]] en la seua filosofia corpuscular [[Mecanicismo|mecànica]].<ref>{{Cita publicació |títul=Styles of Experimentation and Alchemical Matter Theory in the Scientific Revolution |llinages=Ursula Klein |data=July 2007 |publicació=Metascience |editorial=[[Springer Science+Business Mija|Springer]] |volum=16 |número=2 |pàgines=247-256 [247] |issn=1467-9981 |doi=10.1007/s11016-007-9095-8 |postscript=}}</ref>

=== Teoria del flogisto ===

A finals de el {{sigle|XVII||s}} i principis de {{sigle|XVIII}} es va propondre la [[teoria del flogisto]] per a intentar explicar els processos de combustió i [[Reducció-oxidació|òxit-reducció]] per mig de la pèrdua o transferència, respectivament, d'un supòsit decorregut denominat flogisto.<ref>James Bryan Conant, ed. ''The Overthrow of Phlogiston Theory: The Chemical Revolution of 1775–1789''. Cambridge: [[Harvard University Press]] (1950), 14. OCLC 301515203.</ref> La teoria va ser proposta inicialment per [[Johann Becher]] i desenrollada per [[Georg Stahl]], abdós químics alemans. Becher va postular una atra reforma de la teoria dels [[Elements de l'antiguetat|quatre elements]] en la que solament la terra i l'aigua serien components de les matèries, en distintes proporcions, i el fòc i l'aire serien merament agents de les transformacions. A la seua volta existirien tres tipos distints de terres, cada una d'elles portadora d'una propietat: l'aspecte vítreo, la fluïdea o volatilitat, i el caràcter inflamable. Per a esta última [[Georg Stahl]] va falcar el terme flogisto en 1702. Tota substància susceptible de sofrir combustió contindria certa cantitat de flogisto, i el procés de combustió consistiria bàsicament en la pèrdua de dita substància.

Es coneixia des de l'antiguetat que algunes sals metàliques podien ser transformades de nou en els metals de partida. Stahl va explicar este procés suponent que els metals estaven formats per una calç i un principi inflamable carent de massa, el flogisto, per lo que el calcinació, és dir, la formació de la calç, es podia explicar, de la mateixa manera que la combustió, com una solsida de flogisto, el qual es lliberava del metal i deixava la calç al descobert en les cendres. El procés invers, la reducció de la calç al metal, podia ser igualment explicada com una adició de flogisto. Si una substància rica en flogisto, com el carbó, era posada en contacte en una calç metàlica, podia transferir-li la seua flogisto i donar lloc a la formació del metal.

[[Joseph Priestley]] va usar la teoria del flogisto en els seus experiments de [[química pneumática]] per a explicar les transformacions dels gasos. Priestley va denominar al residu d'aire que quedava despuix d'un procés de combustió «aire flogistizado» (en realitat, una mescla de nitrogen i diòxit de carbono), puix pensava que durant la combustió dit aire havia absorbit tot el flogisto que tenia capacitat d'albergar, i per això cessava la combustió. Seguint esta llínea de raonament, quan Priestley va calfar la [[Òxit de mercuri (II)|calç roja de mercuri]] i va arreplegar un tipo d'aire que podia mantindre més temps la combustió ho va denominar «aire desflogistizado». Posteriorment [[Antoine Lavoisier|Lavoisier]] ho cridaria [[oxigen]].

La teoria del flogisto va ser popular durant el {{sigle|XVIII||s}} fins que [[Antoine Lavoisier]] la refutó en la seua obra ''Réflexions sur li phlogistique, pour servir de suite à la théorie de la combustion et de la calcination'' (Reflexions sobre el flogisto, per a formar part de la teoria de la combustió i el calcinació) publicada en 1777. Segons Stahl qualsevol sòlit lliberava flogisto baix l'acció del fòc, després despuix de la combustió perdria massa o la mantindria (segons el flogisto tinguera massa o no). No obstant, Lavoisier va fer experiments calcinant metals i despuix del calcinació en alguns el pes del residu (els òxits) era major que el cos inicial. En estos casos el flogisto tindria un pes negatiu, lo que resultava absurt, i demostrava la inconsistencia de la teoria del flogisto.

=== Descobriments de el {{sigle|XVIII||s}} ===

En el {{sigle|XVIII||s}} es varen multiplicar els descobriments de nous [[Element químic|elements]], gràcies al canvi en els métodos d'investigació. Un fet sense precedents des de l'antiguetat, ya que en els dos milenis anteriors s'havien descobert solament cinc ([[arsènic]], [[antimoni]], [[zinc]],<ref>Pugazhenthy, L (1991) [http://books.google.es/books?aneu=BEHKq19MjAgC&pg=PA2&dq=Zinc+Índia+China&hl=és&sa=X&ei=hDTMUt-UK-Wd0QXDjoGYDg&vejau=0CD0Q6AEwAQ#v=onepage&q=Zinc%20Índia%20China&f=false Zinc Handbook: Properties, Processing, and Use In Design 2ª Edició]. CRC Press, p. 2 ISBN 143981502X</ref> [[bismut]] i [[fòsfor]]). Al voltant de 1735 el químic suec [[Georg Brandt]] va analisar un pigment blau obscur trobat en la mena del coure descobrint lo que posteriorment coneixeríem com [[cobalt]]. En 1748 l'espanyol [[Antonio de Ulloa]] va publicar la descripció d'un nou metal, el [[platí]].<ref>Roberto Moreno. ''[http://books.google.es/books?aneu=K-ALAAAAYAAJ&pg=PA79&dq=platí+Antonio+Ulloa+79&hl=és&sa=X&ei=10SwUpTYHJOR0QXG84DIAg&vejau=0CDUQ6AEwAA#v=onepage&q=platí%20Antonio%20Ulloa%2079&f=false Actes De l'II Centenari de Don Antonio de Ulloa]''. Escola d'Estudis Hispà-Americans (Consell Superior d'Investigacions Científiques), Archiu General d'Índies. Vol. 380 p. 79 ISBN 8400075234</ref> En 1751 un discípul de Stahl, [[Axel Fredrik Cronstedt]], va identificar en una impurea del mineral del coure atre nou metal, el [[níquel]]. A Cronstedt se li considera un dels fundadors de la [[mineralogia]] moderna.<ref>[https://runeberg.org/nfbe/0487.html Nordisk familjebok – Cronstedt]: "''donen moderna mineralogiens och geognosiens grundläggare''" = "''the modern mineralogy's and geognosie's founder''"</ref> En 1766 el químic anglés [[Henry Cavendish]] va aïllar el [[hidrogen]], al que va cridar «aire inflamable». En 1773 el suec [[Carl Wilhelm Scheele]] va descobrir l'[[oxigen]], al que va cridar «aire de fòc»,<ref>Kuhn, 53-60; Schofield (2004), 112-13. The difficulty in precisely defining the clave and plau of the "discovery" of oxygen, within the context of the developing chemical revolution, is one of Thomas Kuhn's central illustrations of the gradual nature of paradigm shifts in ''[[The Structure of Scientific Revolutions]]''.</ref> encara que al no publicar immediatament la seua troballa va donar temps a [[Joseph Priestley]] a publicar-ho 1774, despuix d'haver descobert el mateix gas independentment al com va cridar «aire deflogistizado».<ref>{{Cita web |url=http://www.chemheritage.org/classroom/chemach/forerunners/priestley.html |títul=Joseph Priestley |fechaacceso=22 de febrer de 2007 |any=2005 |sitioweb=Chemical Achievers: The Human Face of Chemical Sciences |editorial=Chemical Heritage Foundation |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070203055832/http://www.chemheritage.org/classroom/chemach/forerunners/priestley.html |fechaarchivo=3 de febrer de 2007}}</ref> En 1783 els germans espanyols [[Juan José Elhuyar|Juan José]] i [[Fausto Elhuyar]] varen conseguir aïllar el [[wolframio]] a partir del mineral [[wolframita]].<ref name="ITIAnews_0605">{{Cita notícia |títul=ITIA Newsletter |url=http://www.itia.info/filelib/newsletter_2005_06.pdf |format=PDF |data=June 2005 |fechaacceso=18 de juny de 2008 |editorial=International Tungsten Industry Association |fechaarchivo=21 de juliol de 2011 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20110721214335/http://www.itia.info/filelib/newsletter_2005_06.pdf}}</ref><ref name="ITIAnews_1205">{{Cita notícia |títul=ITIA Newsletter |url=http://www.itia.info/filelib/newsletter_2005_12.pdf |format=PDF |data=December 2005 |fechaacceso=18 de juny de 2008 |editorial=International Tungsten Industry Association |fechaarchivo=21 de juliol de 2011 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20110721214335/http://www.itia.info/filelib/newsletter_2005_12.pdf}}</ref>

En este sigle també es varen descobrir destacats composts. En 1754 l'escocés [[Joseph Black]] va aïllar el [[diòxit de carbono]], al que va cridar «aire invariable».<ref>{{Cita web |url=http://www.chem.gla.ac.uk/dept/black.htm |títul=Joseph Black |fechaacceso=23 de febrer de 2006 |llinage=Cooper |nom=Alan |any=1999 |sitioweb=History of Glasgow University Chemistry Department |editorial=University of Glasgow Department of Chemistry |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20060410074412/http://www.chem.gla.ac.uk/dept/black.htm |fechaarchivo=10 d'abril de 2006}}</ref> En 1757 el francés [[Louis Claude Cadet de Gassicourt]], mentres investigava els composts de l'arsènic va crear el [[líquit fumante de Cadet]], que posteriorment se sabria que contenia [[òxit de cacodilo]], i per això és considerat el primer compost [[organometálico]] que es va conseguir sintetisar.<ref>{{Cita publicació |url=http://pubs.acs.org/cgi-bin/abstract.cgi/orgnd7/2001/20/i08/abs/om0101947.html |títul=Cadet's Fuming Arsenical Liquid and the Cacodyl Compounds of Bunsen |llinages=Seyferth |nom=Dietmar |publicació=Organometallics |volum=20 |número=8 |pàgines=1488-1498 |doi=10.1021/om0101947 |any=2001}}</ref> I ademés en 1758 Joseph Black va formular el concepte de [[calor latent]] per a explicar els [[canvi d'estat]].<ref>{{Cita lliure |llinages=Partington |nomene=J. R. |enlaceautor=J. R. Partington |títul=A Short History of Chemistry |url=https://archive.org/details/shorthistoryofch0000part_q6h4 |any=1989 |editorial=Dover Publications, Inc |isbn=0-486-65977-1}}</ref> En 1794, [[Elizabeth Fullhame]], va escriure ''Ensaig sobre la combustió (1794),'' també republicado en 1810, en a on va descriure el procés de [[catálisis]], 40 anys ans que ho falcara Jöns Jacob Berzelius.<ref>{{Cita web |url=http://bip.cnrs-mrs.fr/bip10/fulhame.htm |títul=Elizabeth Fulhame |fechaacceso=2021-05-28 |sitioweb=bip.cnrs-mrs.fr |fechaarchivo=2 de juny de 2021 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20210602224612/http://bip.cnrs-mrs.fr/bip10/fulhame.htm |deadurl=yes }}</ref><ref>{{Cita web |url=https://mujeresconciencia.com/2019/08/29/elizabeth-fulhame-un-espectre-que-marque-una-fita-en-la-quimica-moderna/ |títul=Elizabeth Fulhame: Un 'espectre' que va marcar una fita en la química moderna {{!}} Vides científiques |fechaacceso=2021-05-28 |data=2019-08-29 |sitioweb=Dònes en ciència |idioma=és}}</ref>

=== Antoine Lavoisier ===

{{AP|Antoine Lavoisier}}

Encara que l'investigació química es pot remontar a l'antiga [[Babilonia]], [[Antic Egipte|Egipte]], i especialment a [[Pèrsia]] i [[Aràbia]] de l'[[Edat d'Or de l'islam]], la química va florir a partir de l'época d'[[Antoine Lavoisier]], un químic francés reconegut com el «pare de la química moderna». En 1789 Lavoisier va establir formalment la [[llei de conservació de la matèria]], que en el seu honor també es coneix com a «Llei Lomonósov-Lavoisier».<ref>[https://scienceworld.wolfram.com/biography/Lavoisier.html Lavoisier, Antoine (1743-1794) en ''Eric Weisstein's World of Scientific Biography''.] ScienceWorld.</ref> Per a demostrar-la va realisar múltiples experiments. Va demostrar en mides meticulosas que les #transmutació no eren possibles, per eixemple, no es transformava l'aigua en terra, sino que el sediment que s'observa en hervir aigua procedia del contenidor; o que en cremar a l'aire fòsfor i sofre, va provar que encara que els productes pesaven més, el pes guanyat procedia de l'aire.

Repetint els experiments de Priestley va demostrar que l'aire estava compost de dos parts (no era un element), i una d'elles es combinava en els metals per a formar les #calç. En ''Considérations Générales sur la Nature dones Acides'' (1778) va demostrar que la part de l'aire responsable de la combustió també era la font de l'acidea en #dissolució. A l'any següent va nomenar a esta part [[oxigen]] (del grec formador de #àcit), i a l'atra ''assot'' (sense vida). Per això es considera a Lavoisier el descobridor de l'oxigen junt a Preistley i Scheele. També va observar que el «aire inflamable» descobert per Cavendish en combinar-ho en oxigen produïa una condensació, com va informar Priestley, que semblava ser aigua (després tampoc l'aigua era un element), per això va denominar a este gas [[hidrogen]] (del grec «formador d'aigua»).

Com es va indicar en l'apartat anterior, en ''Reflexions sur li Phlogistique'' (1783) Lavoisier refutó la teoria del flogisto per a la combustió. En Rússia [[Mijaíl Lomonosov]] independentment va aplegar a conclusions similars sobre la conservació de la matèria i el flogisto. Ademés Lomonosov va anticipar la [[teoria cinètica]] dels gasos, en considerar que la calor provenia d'una forma de moviment.

Lavoisier va treballar en [[Claude Louis Berthollet]] i uns atres per a idear un sistema de [[Nomenclatura (química)|nomenclatura química]] que va ser la base del sistema modern de nomenar composts químics. En el seu ''Methods of Chemical Nomenclature'' (1787), Lavoisier va inventar la forma de nomenar i classificar composts que s'usa principalment en l'actualitat, que inclou noms com [[àcit sulfúric]], [[sulfat]]s i [[sulfito]]s. En 1785 Berthollet va determinar la composició elemental del [[amoniaco]]. Eixe mateix any Berthollet va ser el primer en usar el gas [[clor]] com blanqueante comercial, i en 1789 va ser el primer en fabricar [[lleixiu]] al burbujear gas a través d'una solució de [[carbonat de sodi]], conseguint una solució d'[[hipoclorito sòdic]]. També va estudiar i va anar el primer en produir un atre fort oxidant i blanqueante de clor, el [[clorato de potassi]] (KClO3), conegut com a sal de Berthollet. Berthollet també és conegut per les seues contribucions a la teoria del [[equilibri químic]] a través del mecanisme de [[reacció reversible]].

L'obra de Lavoisier ''[[Traité Élémentaire de Chimie]]'' (''Tractat elemental de química'', 1789) va ser el primer llibre de text de la química moderna, i presentava un punt de vista unificat de les noves teories químiques, contenia una declaració clara de la llei de conservació de la massa, i negava l'existència del flogisto. Ademés presentava una llista d'elements, o substàncies que no podien descompondre's, que incloïa a l'oxigen, el nitrogen, l'hidrogen, el fòsfor, el mercuri, el zinc i el sofre. No obstant, en la seua llista també s'incloïa la [[llum]] i el [[Teoria calòrica|calòric]], que ell creïa que eren substàncies materials. En l'obra Lavoisier va remarcar que l'observació era la base de la seua química, afirmant que:

{{Cita|He intentat (...) aplegar a la veritat reunint fets, per a suprimir en lo possible el raonament, que a sovint és el responsable d'enganyar-nos, per a seguir en lo possible la llum de l'observació i de l'experiment.}}

Lavoisier va demostrar que els organismes vius descomponien i recomponien l'aire atmosfèric de la mateixa forma que ho feya una flama. Junt a [[Pierre-Simon Laplace]], Lavoisier va usar un [[calorímetro]] per a estimar la calor per unitat de diòxit de carbono produït en una combustió. I va descobrir unes miges similars per a les flames i els animals, lo que indicava que els animals produïen energia per mig d'un tipo de combustió. Ademés va descobrir que el [[diamant]] era una forma cristalina del carbó.

No obstant com és llògic, en la seua obra no tot varen ser encerts. Lavoisier no creïa en l'atomisme i pensava que l'existència real dels àtoms era filosòficament impossible. Lavoisier creïa en la [[teoria dels radicals]] i pensava que els radicals funcionaven com un sol grup que es combinaria en l'oxigen en les reaccions. Creïa que tots els #àcit contenien oxigen. A pesar d'això, la llabor de Lavoisier va ser fonamental per a la ciència química. A l'impuls que es va produir en l'investigació basat en la seua llei de conservació de la massa, la seua teoria sobre la combustió per mig de l'oxigen, ademés de la teoria corpuscular mecànica, es coneix com [[revolució química]]. Despuix de la seua obra la química va adquirir una naturalea estrictament quantitativa, lo que permetria fer prediccions fiables. La seua contribució a la revolució química va ser el resultat principalment del seu esforç conscient d'encaixar tots els seus experiments en el marc d'una sola teoria. Va establir de forma consistent l'us de l'equilibri químic, va usar el descobriment de l'oxigen per a refutar la teoria del flojisto i va desenrollar un nou sistema de nomenclatura química. Llamentablement la seua lluentor i autoritat científica no varen evitar que Lavoisier fora decapitat durant la [[Revolució francesa]]. Després de la seua mort, la seua esposa [[Marie-Anne Pierrette Paulze]], coneguda com a «mare de la química moderna»,<ref>{{Cita web |url=https://mujeresconciencia.com/2019/10/03/marie-anne-pierrette-paulze-lavoisier-la-mare-de-la-quimica-moderna-que-lo-perdio-casi-tot-en-la-revolucion-francesa/ |títul=Marie-Anne Pierrette Paulze-Lavoisier, la mare de la química moderna que ho va perdre (casi) tot en la Revolució Francesa {{!}} Vides científiques |fechaacceso=2021-05-28 |data=2019-10-03 |sitioweb=Dònes en ciència |idioma=és}}</ref> es va dedicar a reunir els apunts i resultats del seu espós, els va ordenar i va editar ella mateixa i en 1803 els va publicar baix el títul de ''Memòries de la química.'' <ref>{{Cita web |url=https://www.uv.mx/cienciahombre/revistae/vol23num1/articulos/mujeres-ciència/index.html |títul=Distintes i distants, dònes en la ciència Marie-Anne Paulze Lavoisier i el naiximent de la quimica moderna - Volum XXIII - número 1 - Revista: La ciència i l'home - Universitat Veracruzana |fechaacceso=2021-05-28 |sitioweb=www.uv.mx}}</ref>

=== Volta i la seua pila ===

{{AP|Història de la pila|Alessandro Volta}}

El físic italià [[Alessandro Volta]] va ser un dels pioners en els estudis sobre l'electricitat. En 1775 Volta va perfeccionar i va popularisar l'[[electróforo]], un dispositiu en dos discs metàlics separats per un conductor humit, pero units en un circuit exterior, capaç de produir [[Electrostàtica|electricitat estàtica]]. En 1794 Volta va revisar els estudis sobre la «electricitat animal». En 1780 [[Luigi Galvani]] havia observat que en posar en contacte dos metals diferents en el [[múscul]] d'una [[granota]] s'originava l'aparició de [[corrent elèctrica]]. A Volta li va interessar l'idea i va començar a experimentar en metals únicament, i va aplegar a la conclusió de que el teixit muscular animal no era necessari per a produir la corrent elèctrica. Esta troballa va suscitar una forta controvèrsia entre els partidaris de l'electricitat animal i els defensors de l'electricitat metàlica, pero la demostració, realisada en 1800, del funcionament de la primera [[pila elèctrica]] va certificar la victòria del bando favorable a les tesis de Volta.<ref>{{Cita web |url=https://www.biografiasyvidas.com/biografia/v/volta.htm |títul=Alessandro Volta |fechaacceso=23 de juny de 2004 |autor=Biografies i Vides}}</ref>

El seu [[pila voltaica]] de 1800 consistia en un apilamiento de varis parells de discs de coure i zinc alternats ([[electrodo]]s) separats per una capa de tela o cartó empapada en salmorra ([[electrolito]]) per a incrementar la conductivitat.<ref name="Mottelay">{{Cita lliure |llinages=Mottelay |nom=Paul Fleury |títul=Bibliographical History of Electricity and Magnetism |url=http://books.google.com/books?aneu=9vzti90Q8i0C&pg=PA247 |any=2008 |editorial=Read Books |isbn=1-4437-2844-6 |edició=Reprint of 1892 |pàgina=247}}</ref> Quan es conectava la part superior i l'inferior en un cable separats, i perdia poca càrrega en el temps quan no li l'utilisa, en lo que Volta va conseguir la primera [[bateria elèctrica]] per a produir electricitat. Per això es considera a Volta el fundador de l'[[electroquímica]].<ref>{{Cita web |url=http://www.ideafinder.com/history/inventors/volta.htm |títul=Inventor Alessandro Volta Biography |fechaacceso=23 de febrer de 2007 |any=2005 |sitioweb=The Great Idea Finder |editorial=The Great Idea Finder}}</ref> A partir de llavors s'usaran les piles voltaicas (o [[Pila galvànica|galvàniques]]) en l'estudi les reaccions [[redox]] i els seus productes. Ademés Alessandro Volta entre 1776 i 1778 es va dedicar a l'estudi de la química dels gasos i va anar el descobridor del [[metà]].

== {{Sigle|XIX||S}}: resorgiment de la teoria atòmica ==

{{AP|Teoria atòmica|Lleis estequiomètriques}}

Despuix d'haver estat aparcat l'[[atomisme]] des de l'antiguetat i únicament esbossat en els models mecànics corpusculars, la [[teoria atòmica]] és represa per [[John Dalton]], qui va postular que els àtoms eren partícules indivisibles que permaneixen inalteradas en els composts, a partir de la qual cosa es varen poder establir les [[lleis estequiomètriques]], base de l'actual [[estequiometría]].

A lo llarc de el {{sigle|XIX||s}} la química va estar dividida entre els seguidors i detractors de la [[teoria atòmica de Dalton]], com [[Wilhelm Ostwald]] i [[Ernst Mach]]. Els impulsors més decidits de la [[teoria atòmica]] inicial varen ser [[Amedeo Avogadro]], [[Ludwig Boltzmann]], entre uns atres, que varen conseguir grans alvanços en la comprensió del comportament dels gasos. La disputa sobre l'existència dels àtoms es resoldria definitivament en l'explicació del [[efecte browniano]] per [[Albert Einstein]] en 1905 i els respectius experiments de [[Jean Perrin]]. Molts varen ser els investigadors que varen treballar baix l'hipòtesis atòmica. [[Svante Arrhenius]] va intuir en part l'estructura interna dels àtoms proponent la seua teoria de l'[[ionisació]] en les #dissolució. Encara que la seua verdadera estructura no s'entrevoria fins a principis de el {{sigle|XX||s}}, a partir dels treballs d'[[Ernest Rutherford]], seguits pel [[model atòmic de Bohr]].

=== John Dalton ===

{{Ap|John Dalton|Teoria atòmica de Dalton}}

En 1803 el científic anglés [[John Dalton]] va propondre la [[Llei de les pressions parcials|llei de Dalton]], que relaciona les pressions parcials dels components d'una mescla de gasos en la pressió total de la mescla.<ref name="dalton">{{Cita web |url=http://www.chemheritage.org/classroom/chemach/periodic/dalton.html |títul=John Dalton |fechaacceso=22 de febrer de 2007 |any=2005 |sitioweb=Chemical Achievers: The Human Face of Chemical Sciences |editorial=Chemical Heritage Foundation |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070220170232/http://www.chemheritage.org/classroom/chemach/periodic/dalton.html |fechaarchivo=20 de febrer de 2007}}</ref> El concepte va ser descobert en 1801, i també es coneix com a llei de les pressions parcials.

Pero la principal contribució de Dalton a la química va ser una nova [[teoria atòmica]] en 1803, a on afirmava que tota la matèria està formada per menudes partícules indivisibles denominades àtoms. En 1808 Dalton va publicar per primera volta ''A New System of Chemical Philosophy'' (Un nou sistema de filosofia química, 1808-1827), en la que desenrollava la primera descripció moderna d'una teoria atòmica. En esta obra identificava els elements químics com un tipo de partícules, i rebuja la [[Història de la teoria molecular#Sigle XVIII|teoria d'afinitats químiques]] defesa per [[Étienne François Geoffroy]] i [[Isaac Newton]], entre uns atres. Dalton va explicar la seua teoria formulant una série d'enunciats simples:<ref>[http://books.google.es/books?aneu=mjvKG4BJ0xwC&pg=PA107&dq=Model+at%C3%B3mico+de+Dalton&hl=és&ei=D87WTJHpOemW4gbawoGRBw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&vejau=0CDgQ6AEwAg#v=onepage&q=Modele%20at%C3%B3mico%20de%20Dalton&f=false Picat, Ana Beatriz; Álvarez Milton. (2008) ''Química I''. Editor EUNED. p. 108.]</ref>

* La [[matèria]] està formada per partícules molt menudes cridades [[àtom]]s, que són indivisibles i no es poden destruir.
* Els àtoms d'un mateix element són iguals entre sí, tenen la mateixa massa i propietats. Els àtoms de diferents elements tenen masses diferents.
* Els àtoms permaneixen sense divisió, aun cuando es combinen en les [[reaccions químiques]].
* Els composts químics es formen en unir-se àtoms de dos o més elements distints.
* Els àtoms, en combinar-se per a formar [[compost]]s guarden relacions simples.
* Els àtoms d'elements diferents es poden combinar en proporcions distintes i formar més d'un compost.

A pesar de la seua utilitat i gran acceptació durant tot el {{sigle|XIX||s}}, la [[teoria atòmica de Dalton]] tenia imprecisions (els dos primers enunciats no són del tot certs) i presentava molts estanys: no aclaria res sobre l'estructura de l'àtom, ni explicava les propietats dels elements, ni quins eren les causes de que s'uniren per a formar composts.

Ademés de definir àtoms, elements i composts, Dalton infirió les proporcions d'alguns elements en els seus composts, partint dels pesos dels seus [[reactiu]]s, per mig del [[Pes atòmic|pes atòmic relatiu]] usant a l'hidrogen com a unitat de massa en la comparació en els demés elements. Seguint les tesis de [[Jeremias Benjamin Richter]] (conegut per falcar el terme ''[[estequiometría]]''), va propondre que quan els elements químics es combinaven per a donar més d'un compost s'unixen en distintes proporcions fixes i [[Número entero|sanceres]]. Açò es coneix com la [[Llei de les proporcions múltiples]] i va ser inclosa en la seua obra ''New System of Chemical Philosophy''. La llei de les proporcions múltiples és una de les lleis bàsiques de la estequiometría i un dels pilars de la seua teoria atòmica. Curiosament a pesar de l'importància d'incloure l'idea d'àtoms com a entitats físiques reals en ''A New System of Chemical Philosophy'', i la creació d'un sistema de símbols químics per a ells, esta obra dedica casi tot el seu text a la teoria calòrica en lloc de l'atomisme.

Per un atre costat va ser el químic francés [[Joseph Proust]] qui va propondre la [[Llei de les proporcions constants|Llei de proporcions definides]], que afirma que els elements sempre es combinen per a formar un determinat compost ho fan en proporcions d'número entero i senzills, basant-se en varis experiments realisats entre 1797 i 1804.<ref>{{Cita web |url=http://www.euchems.org/distinguished/19thcentury/proustlouis.asp |títul=Proust, Joseph Louis (1754-1826) |fechaacceso=23 de febrer de 2007 |any=2005 |sitioweb=100 Distinguished Chemists |editorial=European Association for Chemical and Molecular Science |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20061004012829/http://www.euchems.org/distinguished/19thcentury/proustlouis.asp |fechaarchivo=4 d'octubre de 2006}}</ref> La llei de proporcions múltiples i la de proporcions definides són la base de la estequiometría. Estes dos lleis per sí mateixes no proven l'existència dels àtoms, pero són difícils d'explicar sense assumir que els composts es formen per la combinació d'àtoms en proporcions constants.

=== Jöns Jacob Berzelius ===

{{AP|Jöns Jacob Berzelius}}

Un químic suec discípul de Dalton, [[Jöns Jacob Berzelius]], es va embarcar en un programa sistemàtic de medicions quantitatives precises de les substàncies químiques, assegurant-se de la seua purea. A partir de les quals en 1828 va recopilar una taula de pesos atòmics relatius, a on al [[oxigen]] se li assignava el 100, i que incloïa tots els elements coneguts en l'época. Este treball va proporcionar proves a favor de la teoria atòmica de Dalton: que els composts químics inorgànics estaven formats per àtoms combinats en proporcions d'número entero. Va determinar la composició elemental exacta de gran número de substàncies. Els seus resultats varen confirmar la llei de proporcions definides de Proust. En els seus pesos va usar com a patró a l'oxigen, assignant-li el valor exacte de 100, i a partir d'ell va medir el pes de 43 elements. En descobrir que els pesos atòmics no eren múltiples exactes del pes de l'hidrogen Berzelius va descartar la [[hipòtesis de Prout]], que suponia que els elements estaven formats per àtoms d'hidrogen.

Per a simplificar els experiments en la seua extensa determinació de pesos atòmics va introduir el sistema de símbols químics i notació, que va publicar en la seua obra de 1808 ''Lärbok i Kemien'' (Manual de química), en la que els noms dels elements varen ser abreviats en una o dos lletres de les inicials dels seus noms en llatí. Este sistema de notació, en el que els elements s'expressen per mig de símbols simples i les seues proporcions s'indiquen en números, bàsicament és el mateix que s'usa actualment. L'única diferència és que en lloc de posar els números en el subíndex com actualment (ej: H2O), Berzelius usava superíndexs (H2O).

S'acredita a Berzelius el descobriment dels elements [[silici]], [[seleni]], [[tori]] i [[ceri]]. Ademés els discípuls que treballaven en el laboratori de Berzelius varen identificar el [[liti]] i redescubrieron el [[vanadi]] (descobert originalment per [[Andrés Manuel del Riu]] en 1801 i després descartat en creure-ho [[cromo]]). Berzelius va desenrollar la teoria dels radicals per a la combinació química, que mantenia que les reaccions es produïxen per mig de grups estables d'àtoms denominats [[Radical (química)|radicals]] que s'intercanvien entre les molècules. Creïa que les sals són composts d'un [[àcit]] i una [[Base (química)|base]], i va descobrir que els aniones dels #àcit eren atrets pels electrodos positius (l'[[ànodo]]), mentres que els cationes d'una base eren atrets per l'electrodo negatiu (el [[càtodo]]). Berzelius no creïa en la teoria del [[vitalismo]], en el seu lloc pensava que hi havia una força reguladora que produïa l'organisació dels teixits dels organismes. Ademés s'atribuïx a Berzelius la creació dels térmens químics "[[catálisis]]", "[[polímero]]", "[[isòmer]]" i "[[Alotropía|alótropo]]", encara que les seues definicions originals diferixen considerablement de les actuals. Per eixemple el terme "polímero" que va falcar en 1833 descrivia composts orgànics que compartien la mateixa [[fòrmula empírica]] pero tenien distint pes molecular, el major era polímero del més menut, com la [[glucosa]] (C6H12O6, de la que es desconeixia la seua estructura) i el [[formaldehit]] (CH2O). Per tot això Berzelius és reconegut com un dels pares de la química moderna, junt a Lavoisier, Boyle i Dalton.

=== Davy i la electrólisis ===

{{Main|Humphry Davy}}

El químic anglés [[Humphry Davy]] va ser un pioner en el camp de l'[[electrólisis]] (que consistix en usar l'electricitat en una [[cèlula electrolítica]] a on es produïxen [[Reducció-oxidació|reacciones d'òxit-reducció]] per a separar els composts allí continguts) per a aïllar varis elements nous. Davy va descompondre per electrólisis vàries sals foses i va conseguir descobrir el [[sodi]] i el [[potassi]]. El potassi va ser el primer metal aïllat per mig de electrólisis, a partir la [[Hidròxit potásico|potasa càustica]] (KOH). Abans de el {{sigle|XIX||s}} es desconeixien les diferències entre les sals de sodi i potassi. El sodi va ser aïllat el mateix any a partir de la [[Hidròxit sòdic|moixa càustica]] fosa (NaOH). Quan Davy es va enterar de que Berzelius i Pontin preparaven una amalgama (amalgama de calcio) per mig de la electrólisis de la [[calç]] en mercuri, ho va intentar ell. Davy va conseguir descobrir el [[calcio]] en 1808 en la electrólis de la [[Òxit de calcio|calç]] en [[òxit de mercuri]].<ref name="Enghag2004">{{Cita lliure |llinages=Enghag, P. |títul=Encyclopedia of the elements |url=https://archive.org/details/encyclopediaofel0000engh |any=2004 |editorial=Wiley-VCH Weinheim |isbn=3-527-30666-8 |capítul=11. Sodium and Potassium}}</ref><ref name="Davy1807">{{Cita publicació |url=https://books.google.com/?aneu=Kg9GAAAAMAAJ |títul=On some new Phenomena of Chemical Changes produced by Electricity, particularly the Decomposition of the fixed Alkalies, and the Exhibition of the new Substances, which constitute their Bases |llinages=Davy |nom=Humphry |publicació=Philosophical Transactions of the Royal Society of London |editorial=Royal Society of London. |volum=98 |número=0 |pàgines=1-45 |doi=10.1098/rstl.1808.0001 |any=1808}}</ref> Va seguir treballant en la electrólisis durant tota la seua vida, en 1808, va aïllar el [[magnesi]], l'[[estronci]] i el [[bari]].<ref name="weeks">{{Cita lliure |llinages=Weeks |nom=Mary Elvira |enlaceautor=Mary Elvira Weeks |títul=The Discovery of the Elements |any=1933 |editorial=Journal of Chemical Education |isbn=0-7661-3872-0 |ubicació=Easton, PA |capítul=XII. Other Elements Isolated with the Aid of Potassium and Sodium: Beryllium, Boron, Silicon and Aluminum}}</ref><ref name="history">{{Cita lliure |llinages=Robert I. Krebs |títul=The history and use of our earth's chemical elements: a reference guide |url=https://books.google.com/?aneu=yb9xTj72vNAC |any=2006 |editorial=Greenwood Publishing Group |isbn=0-313-33438-2 |pàgina=80}}</ref>

Davy també va experimentar inhalant gasos. Este procediment experimental casi resulta fatal en vàries ocasions, pero va conduir a descobrir els inusuals efectes del [[òxit nitroso]], que durien a conéixer-ho com a gas de la rialla. En 1774 el químic suec [[Carl Wilhelm Scheele]] va descobrir el [[clor]] i ho va denominar «àcit desflogistizado marí» pensant erròneament que contenia [[oxigen]]. Scheele va observar vàries propietats del gas de clor, com el seu efecte blanqueante sobre el tornasol, i el seu efecte mortal sobre els insectes, el seu color vert groguenc i la seua olor similar al del [[aigua regio]]. No obstant, Scheele no va poder publicar les seues troballes a temps. En 1810 Humphry Davy li va donar al clor el seu nom actual (derivat de la paraula grega χλωρός (khloros) «vert groguenc») insistint que es tractava d'un element.<ref>{{Cita publicació |url=https://www.chemteam.info/chem-History/Davy-Chlorine-1811.html |títul=On a Combination of Oxymuriatic Gas and Oxygene Gas |llinages=Sir Humphry Davy |publicació=Philosophical Transactions of the Royal Society |volum=101 |número=0 |pàgines=155-162 |doi=10.1098/rstl.1811.0008 |any=1811}}</ref> Ademés va demostrar que no es podia obtindre [[oxigen]] a partir de la substància coneguda com a àcit oximuriático (una solució de HCl). Este descobriment va rebatre la definició d'àcit de [[Antoine Lavoisier|Lavoisier]] que els considerava composts d'oxigen.

El [[yodo]] va ser descobert pel químic francés [[Bernard Courtois]] en 1811.<ref name="court">{{Cita publicació |url=http://books.google.com/books?aneu=YGwri-w7sMAC&pg=RA2-PA304 |títul=Découverte d'unix substance nouvelle dans li Vareck |llinages=Courtois, Bernard |publicació=[[Annales de chimie]] |volum=88 |pàgina=304 |any=1813}}</ref><ref>{{Cita publicació |url=http://www.scs.uiuc.edu/mainzv/HIST/awards/OPA%20Papers/2007-Swain.pdf |títul=Bernard Courtois (1777–1838) famed for discovering iodine (1811), and his life in Paris from 1798 |llinages=Swain, Patricia A. |publicació=Bulletin for the History of Chemistry |volum=30 |número=2 |fechaacceso=19 de decembre de 2013 |pàgina=103 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20100714110757/http://www.scs.uiuc.edu/mainzv/HIST/awards/OPA%20Papers/2007-Swain.pdf# |fechaarchivo=14 de juliol de 2010 |any=2005}}</ref> Courtois va donar mostres als seus amics, [[Charles Bernard Desormes]] (1777-1862) i [[Nicolas Clément]] (1779-1841), per a que continuaren l'investigació. També li va donar una miqueta de substància a [[Joseph Louis Gai-Lussac]] i al físic [[André-Marie Ampère]]. El 6 de decembre de 1813, Gay-Lussac va anunciar que es tractava o be d'un nou element, o be d'un compost d'oxigen.<ref name="Gay-Lussac">{{Cita publicació |url=http://books.google.com/books?aneu=YGwri-w7sMAC&pg=RA2-PA511 |títul=Sur un nouvel acide vaig formar avec la substance décourverte parell M. Courtois |llinages=Gai-Lussac, J. |publicació=Annales de chimie |volum=88 |pàgina=311 |any=1813}}</ref><ref>{{Cita publicació |url=http://books.google.com/books?aneu=YGwri-w7sMAC&pg=RA2-PA519 |títul=Sur la combination de l'iode avec d'oxigène |llinages=Gai-Lussac, J. |publicació=Annales de chimie |volum=88 |pàgina=319 |any=1813}}</ref><ref>{{Cita publicació |url=http://books.google.com/books?aneu=Efms0Fri1CQC&pg=PA5 |títul=Mémoire sur l'iode |llinages=Gai-Lussac, J. |publicació=Annales de chimie |volum=91 |pàgina=5 |any=1814}}</ref> Ademés va ser Gay-Lussac qui va sugerir el nom del yodo, a partir de la paraula grega ιώδες (iodes) per al violeta (pel color del vapor de yodo).<ref name=court/><ref name=Gai-Lussac /> A la seua volta Ampère va donar part de la seua mostra a Humphry Davy. Davy va fer alguns experiments en la substància i es va donar conte de les seues similituts en el clor.<ref>{{Cita publicació |url=http://books.google.com/books?aneu=YGwri-w7sMAC&pg=RA2-PA522&lpg=RA2-PA522 |títul=Sur la nouvelle substance découverte parell M. Courtois, dans li sel de Vareck |llinages=Davy, H. |publicació=Annales de chimie |volum=88 |pàgina=322 |any=1813}}</ref> Davy va manar una carta el 10 de decembre a la [[Royal Society of London]] a on afirmava que havia identificat un nou element.<ref>{{Cita publicació |títul=Some Experiments and Observations on a New Substance Which Becomes a Violet Coloured Gas by Heat |llinages=Davy, Humphry |data=1 de giner de 1814 |publicació=Phil. Trans. R. Soc. Lond. |volum=104 |pàgina=74 |doi=10.1098/rstl.1814.0007}}</ref> Lo que va desnugar les discussions entre Davy i Gai-Lussac sobre quí havia identificat primer al yodo com a element, encara que abdós reconeixien a Courtois com el primer en aïllar-ho.

=== Gay-Lussac i les lleis dels gasos ===

{{AP|Joseph Louis Gai-Lussac|Llei de Gay-Lussac}}

El químic francés [[Joseph Louis Gai-Lussac]] compartia en Lavoisier l'interés per l'estudi quantitatiu de les propietats dels gasos. Des del seu primer periodo d'investigació 1801-1802, va manifestar que tots els gasos s'expandien proporcionalment en aumentar la temperatura. A esta conclusió generalment li la denomina [[llei de Charles]], ya que Gay-Lussac li va concedir el crèdit del descobriment a [[Jacques Charles]], per haver aplegat casi a les seues mateixes conclusions en la década de 1780 encara que no les havia publicat.<ref name="GL02">{{Obra citada |títul=Recherches sur la dilatation dones gaz et dones vapeurs |llinages=Gai-Lussac, J. L. |enlaceautor=Joseph Louis Gai-Lussac |url=http://books.google.com/books?aneu=Z6ctSn3TIeYC&pg=PA137#v=onepage&q&f=false |pub-periòdica=Annales de chimie |volum=43 |pàgines=137-175 |year=L'An X – 1802 |trans_title=Researches on the expansion of gasos and vapors}}. [https://web.lemoyne.edu/giunta/gaygas.html English translation (extract).] 

En la pàgina 157, Gay-Lussac menciona les troballes sense publicar de Charles: ''Avant d'aller plus loin, je dois prévenir que quoique j'eusse reconnu un grand nom de fois que els gaz oxigène, assot, hydrogène et acide carbonique, et l'air atmosphérique es dilatent également depuis 0° jusqu'a 80°, li cit. Charles avait vaig remarcar depuis 15 ans la même propriété dans ces gaz ; mais n'avant jamais publié ses résultats, c'est parell li plus grand hasard que je els ai connus''. (Abans d'alvançar, deuria informar que encara que yo vaig reconéixer moltes voltes que els gasos oxigen, nitrogen, hidrogen, i àcit carbónico [diòxit de carbono], ademés de l'aire atmosfèric s'expandixen des de 0° a 80°, el ciutadà Charres s'havia donat conte fa 15 anys les mateixes propietats en els mateixos gasos; encara que mai els va publicar, que per casualitat vaig conéixer.)</ref> Esta llei també va ser descoberta independentment per John Dalton al voltant de 1801, encara que la descripció de Dalton és menys meticulosa que la de Gay-Lussac.<ref>Dalton, J. (1802) [http://books.google.com/books?aneu=3qdJAAAAYAAJ&pg=PA595#v=onepage&q&f=false "Essay IV. On the expansion of elastic fluids by heat,"] ''Memoirs of the Literary and Philosophical Society of Manchester'', vol. 5, pt. 2, pp. 595-602.</ref><ref>http://www.chemistryexplained.com/fe-Ge/Gai-Lussac-Joseph-Louis.html</ref> En 1804 Gay-Lussac va fer varis arriscats ascensos en globo aerostático d'hidrogen fins a altures per damunt 7000 metros sobre el nivell de la mar que li varen permetre investigar atres aspectes dels gasos, una proea que ningú més va realisar en els 50 anys següents. Va prendre mides de la pressió, la temperatura, la humitat i mostres d'aire, que més vesprada va analisar químicament, ademés de realisar medicions magnètiques a vàries altituts.

En 1808 Gay-Lussac va anunciar lo que provablement va ser el seu major guany: a partir d'experiments propis i d'uns atres va deduir que els gasos a volum fix mantenen constant la relació entre la seua pressió i la temperatura. I que els volums dels possibles productes d'una reacció entre gasos ademés estan en proporció senzilla en els volums dels reactius. En atres paraules que els gasos baix les mateixes condicions de pressió i temperatura reaccionen en uns atres en proporcions de volum d'número entero i menuts. Estes conclusions es plasmarien en la [[llei de Gay-Lussac]] i la [[Lleis estequiomètriques#Llei dels volums de combinació|Llei dels volums de combinació]].

Gay-Lussac també va participar junt al seu colega professor en l'[[École Polytechnique]], [[Louis Jacques Thénard]], en les primeres investigacions electroquímiques, i va analisar els elements descoberts per este mig. Entre els seus guanys en este camp destaca el descobriment del bor, per la descomposició del [[àcit bórico]] usant potassi fos. Abdós investigadors varen formar part dels debats de l'época per a modificar la definició dels #àcit i impulsar l'anàlisis dels composts orgànics per a descobrir el seu contingut en oxigen i hidrogen.

=== Amedeo Avogadro ===

{{AP|Amedeo Avogadro|Llei de Avogadro}}

Despuix de la publicació de la [[teoria atòmica de Dalton]] en 1808, algunes de les seues idees centrals varen ser ràpidament adoptades per la majoria dels químics. No obstant durant mig sigle va permanéixer l'incertitut de cóm es configuraria la teoria atòmica i s'aplicaria a les situacions concretes. Per eixemple en les senyes empíriques disponibles fins al moment varis químics de distints països varen desenrollar diversos sistemes de pesos atòmics incompatibles. El físic italià [[Amedeo Avogadro]] (1776-1856) va publicar en 1811 una obra que mostrava una eixida a esta difícil situació. Va presentar l'hipòtesis de que els volums iguals de qualsevol gas, a la mateixa temperatura i pressió, contenien el mateix número de molècules; per la qual cosa la relació entre els [[Pes molecular|pesos moleculars]] de dos gasos era la mateixa proporció que la que hi havia entre les seues #densitat, en les mateixes condicions de pressió i temperatura. Ademés Avogadro va raonar que els gasos corrents no estaven formats per àtoms solitaris sino per molècules que contenien dos o més àtoms (que era l'orige dels distints pesos atòmics registrats). Aixina Avogadro va ser capaç de resoldre el problema en el que s'havien topat Dalton i uns atres quan Gay-Lussac va reportar que per damunt dels 100 °C el volum del vapor d'aigua era dos voltes el volum de l'oxigen usat per a formar-la. Segons Avogadro la molècula d'oxigen es dividia en dos àtoms per a formar l'aigua.

L'hipòtesis de Avogadro va ser ignorada durant mig sigle despuix d'haver segut publicada per primera volta. S'han citat moltes raons per a este desinterés, inclosos alguns problemes teòrics com el dualisme propost per Jöns Jacob Berzelius que considerava que els composts es mantenien junts per l'atracció de les càrregues positives i negatives, lo que faria incompatible l'existència de molècules formades per dos àtoms eléctricamente similars, com el cas de l'oxigen. Ademés existia la barrera de que molts químics eren contraris a adoptar métodos físics (com les determinacions de densitat del vapor) per a resoldre els seus problemes. No obstant, a mitan de sigle les figures més prominents varen escomençar a considerar intolerable la diversitat caòtica de sistemes de pesos atòmics i fòrmules de composts en competència, que varen proliferar a causa de l'incertitut. Ademés varen escomençar a acumular-se proves purament químiques que indicaven que lo afirmado por Avogadro podria ser cert despuix de tot. A mitan de sigle, químics més jóvens com [[Alexander William Williamson|Alexander Williamson]] en Anglaterra, [[Charles Frédéric Gerhardt|Charles Gerhardt]] i [[Charles-Adolphe Wurtz]] en França i [[August Kekulé]] en Alemània, varen escomençar a propondre la reforma de la química teòrica per a que s'ajustara a la teoria de Avogadro.

=== Inicis de la #síntesis orgànica i la seua indústria ===

{{AP|Vitalismo|Friedrich Wöhler|#Síntesis orgànica}}

En acabant de que es comprengueren els principis de la combustió, es va apoderar de la química un atre debat de gran importància: el [[vitalismo]], la distinció essencial entre la matèria orgànica i l'inorgànica. Esta teoria assumia que la matèria orgànica solament podria ser produïda pels [[sers vius]], atribuint este fet a una ''vis vitalis'' (força vital) inherent a la pròpia vida. En 1827 [[William Prout]] va classificar les biomoléculas en tres grups: [[carbohidrat]]s, [[proteïna]]s i [[lípit]]s. Pero el debat del vitalismo es va resoldre quan [[Friedrich Wöhler]] va descobrir accidentalment en 1828 cóm es podia sintetisar l'[[urea]] a partir de [[cianato d'amoni]], demostrant que la matèria orgànica podia crear-se de manera química a partir de reactius inorgànics. A pesar d'això es manté vigent la classificació en [[química orgànica]] i [[Química inorgànica|inorgànica]], ocupant-se la primera essencialment dels composts del [[carbono]] i la segona dels composts dels demés elements.

Anteriorment [[Friedrich Wöhler]] i [[Justus von Liebig]] varen realisar en 1825 el primer descobriment confirmat i explicat d'[[isòmer]]s, encara que el terme fora falcat abans per Berzelius. Treballant en [[àcit ciánico]] i [[àcit fulmínico]], varen deduir correctament que l'isomeria era la conseqüència de la diferent colocació dels mateixos àtoms en l'estructura molecular. Ademés en 1832 Friedrich Wöhler i Justus von Liebig varen descobrir i varen explicar els [[Grup funcional|grups funcionals]] i els [[Radical (química)|radicals]] en la química orgànica, ademés de sintetisar per primera volta el [[benzaldehído]].

Per la seua banda Justus von Liebig va realisar investigacions que varen contribuir de forma crucial en l'[[agricultura]] i la [[bioquímica]] i va treballar en l'organisació de la [[química orgànica]]. Liebig és considerat el pare de l'indústria dels [[fertilisant]]s pel seu descobriment de que el [[nitrogen]] és un nutrient essencial per a les plantes, i la formulació de la [[Llei del Mínim de Liebig|llei del mínim]] que indica l'influència individual de cada nutrient en les collites.

Els últims defensors del vitalismo negaven la qualitat de substància orgànica a un producte de rebuig com la urea. Pero en 1847 [[Adolph Wilhelm Hermann Kolbe|Hermann Kolbe]] va conseguir sintetisar una atra substància orgànica, l'[[àcit acètic]], a partir de fonts totalment inorgàniques, quedant refutado sense lloc a dubtes el vitalismo. La #síntesis de la urea va obrir el camí per a les [[#síntesis orgànica]] de centenars de productes. Ya en 1838 [[Alexandre Wosrerenski]] va obtindre la [[quinona]] a partir de la [[quinina]]. El desenroll de la química orgànica en la segona mitat de el {{sigle|XIX||s}} va estar impulsat inicialment per la busca de nous [[colorant]]s o [[tenyida]]s sintètics. Fins a l'época solament es podia teñir per mig de productes naturals com la [[Carmín|cochinilla]] que resultaven molt cars. El descobriment de l'[[anilina]] per [[Friedrich Ferdinand Runge|Runge]] i la primera #síntesis d'un colorant artificial realisada per [[William Henry Perkin|Perkin]] va obrir grans possibilitats comercials. En 1856, [[William Henry Perkin]], en 18 anys, desafiat pel seu professor [[August Wilhelm von Hofmann]] intentava sintetisar, usant com a precursor [[alquitrán de hulla]], la [[quinina]], el medicament contra la [[malaria]], que fins a llavors era escassa per ser un producte natural. En un dels intents Perkin [[Oxidació|oxidó]] anilina usant [[dicromat potásico]], les impurees de [[toluidina]] varen reaccionar en la anilina produint un precipitat negre, lo que semblava indicar una #síntesis fallanca. En netejar el matraz en alcohol, Perkin va notar que la solució es tornava morada, a causa d'un subproducte que resultaria ser el primer colorant sintètic, la [[mauveína]] o malva de Perkin. Este descobriment originaria l'indústria de les tenyides sintètiques, una de les primeres indústries químiques d'èxit. En 1865 [[Adolf von Baeyer]] va escomençar a fabricar l'[[Colorant índigo|añil]], la tenyida dels pantalons vaquers, fins a llavors obtingut del [[Indigofera tinctoria|índigo]], una fita en l'indústria de la química orgànica que va revolucionar l'indústria de les tenyides.

Una atra important indústria de composts orgànics en l'época va ser la dels explosius. En 1847, el químic italià [[Ascanio Sobrero]] va descobrir la [[nitroglicerina]], que revolucionaria la mineria, pero que resultava extremadament perillosa. El químic suec [[Alfred Nobel]] va descobrir que quan la nitroglicerina era absorbida per una substància inerte com la [[Diatomita|terra de diatomeas]], resultava més segura i manejable; i va patentar esta mescla en 1867 en el nom de [[dinamita]]. Nobel posteriorment va combinar la nitroglicerina en varis composts de [[nitrocelulosa]], similars al [[colodión]], que en combinació d'un atre explosiu de nitrat va resultar una recepta més eficient. El compost obtingut, una substància gelatinosa transparent en un poder explosiu major que la dinamita, es va denominar [[gelignita]] i va ser patentada en 1876. Este descobriment va ser seguit per una multitut de combinacions similars, que es modificaven per l'adició de [[nitrat potásico]] i atres substàncies.

En 1855, [[Benjamin Silliman Jr.]] va iniciar els métodos de [[craqueo]] del [[petròleu]], que són la base de l'indústria [[petroquímica]] actual.<ref>{{Cita web |url=http://www.picturehistory.com/find/p/17879/mcms.html |títul=Benjamin Silliman, Jr. (1816–1885) |fechaacceso=24 de març de 2007 |any=2003 |sitioweb=Picture History |editorial=Picture History LLC |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070707023346/http://www.picturehistory.com/find/p/17879/mcms.html |fechaarchivo=7 de juliol de 2007}}</ref> L'importància dels derivats del petròleu varen fer que l'indústria derivada de la química orgànica adquirira la dimensió que té actualment, en productes com els [[plàstic]]s, els [[carburant]]s, els [[adhesiu]]s, etc. L'indústria dels plàstics es va iniciar en 1862 quan [[Alexander Parkes]] va mostrar en l'[[Exposició Universal de Londres (1862)|exposició universal de Londres]] la [[parkesina]], un dels primers polímero sintètics. Encara que el primer plàstic comercialisat a gran escala (la [[baquelita]]) no escomençaria a la seua distribució fins a l'inici de el {{sigle|XX||s}}.

La fabricació industrial de fàrmacs sintètics es va iniciar en l'[[aspirina]] en 1897, quan [[Felix Hoffmann]] va descobrir en els laboratoris Bayer un procés per a obtindre [[àcit acetil salicílico]] a gran escala i en gran purea.

{{VT|Cronologia de la Química orgànica|#Síntesis de Wöhler}}

=== Congrés de Karlsruhe i els seus antecedents ===

{{AP|Stanislao Cannizzaro|Congrés de Karlsruhe}}

En 1840 [[Germain Henri Hess|Germain Hess]] va propondre la [[llei de Hess]], un dels primers passos cap a la [[llei de conservació de l'energia]], que establix que l'energia absorbida o despresa en una reacció depén solament dels reactius inicials i productes finals, és independent del tipo o número de passos intermijos. En 1848 [[William Thomson|William Thomson (baró de Kelvin)]] va establir el concepte de [[zero absolut]], la temperatura a la que totes les molècules detenen el seu moviment per complet. En 1849 [[Louis Pasteur]] va descobrir que la [[mescla racémica]] d'[[àcit tartárico]] es tracta d'una mescla d'isòmers [[Nomenclatura D-L|levógiros]] i [[Nomenclatura D-L|dextrógiros]], clarificant la naturalea de la [[rotació òptica]] iniciant el camp de l'[[estereoquímica]].<ref>{{Cita web |url=http://www.sthenocorp.com/history.htm |títul=History of Chirality |fechaacceso=12 de març de 2007 |any=2006 |editorial=Stheno Corporation |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070307222010/http://www.sthenocorp.com/history.htm |fechaarchivo=7 de març de 2007}}</ref>

En 1852, [[August Beer]] va establir la [[llei de Beer]], que relaciona l'intensitat de llum absorbida per la dissolució d'una substància en la seua concentració i les propietats de dita substància. Es basa parcialment en una obra anterior de [[Pierre Bouguer]] i [[Johann Heinrich Lambert]]. Esta fòrmula serà la base de la [[Química analítica|tècnica analítica]] coneguda com [[espectrofotometría]],<ref>{{Cita web |url=http://www.photometer.com/en/abc/abc_061.htm |títul=Lambert-Beer Law |fechaacceso=12 de març de 2007 |data=7 de març de 2007 |editorial=Sigrist-Photometer AG}}</ref> l'anàlisis de substàncies químiques per mig de la comparació del tipo i cantitat de llum que absorbixen.

L'hipòtesis de Avogadro va escomençar a conseguir acceptació entre els químics sol en acabant de que el seu compatriota [[Stanislao Cannizzaro]] demostrara el seu valor en 1858, dos anys despuix de la mort de Avogadro. L'investigació de Cannizzaro originalment se centrava en l'anàlisis de productes naturals i les reaccions dels [[Compost aromàtic|composts aromàtics]]. En 1853, va descobrir que quan es tractava el [[benzaldehído]] en una base s'obtenia una mescla d'[[àcit benzóico]] i [[alcohol bencílico]], un fenomen conegut actualment com [[reacció de Cannizzaro]]. Cannizzaro va explicar en un fullet escrit en 1858 que en l'aplicació de les idees de Avogadro es podia construir una teoria [[Estructura química|estructural química]] robusta i consistent, i que coincidia en casi totes les proves empíriques disponibles en l'época. Per eixemple, va senyalar que alguns gasos elementals eren monoatómicos, encara que la majoria eren [[diatómico]]s, i uns pocs eren inclús més complexos. Un atre punt de discussió que tractava va ser les fòrmules dels composts de [[Metal alcalino|metals alcalinos]] (com el [[sodi]]) i els [[alcalinotérreo]]s (com el [[calcio]]). En vista de les seues cridaneres similituts químiques la majoria dels químics els havien assignat el mateix tipo de fòrmula. Cannizzaro discrepava i va situar a estos metals en dos grups diferents lo que eliminava certes anomalies que es donaven en intentar deduir les seues propietats a partir dels seus pesos atòmics. Llamentablement el fullet de Cannizzaro inicialment solament es va publicar en Itàlia i va tindre molt poca difusió.

El verdader impacte del pasquín de Cannizzaro va tindre lloc en el [[congrés de Karlsruhe]], el primer congrés internacional de química que es va reunir en la ciutat alemana de [[Karlsruhe]] en setembre de 1860, en l'objectiu principal d'unificar criteris. Estava organisat per [[August Kekulé]], [[Charles Adolphe Wurtz]] i [[Karl Weltzien]],<ref>{{Cita lliure |llinages=Leicester |nom=Henry M. |títul=The Historical Background of Chemistry |any=1956 |editorial=John Wiley and Sons |isbn=0486610535 |pàgines=191-192}}</ref> i va congregar als químics europeus més importants de l'época. Cannizzaro va ser molt eloqüent, llògic i didàctic en la seua exposició, causant una gran impressió en l'assamblea. Ademés el seu amic Angelo Pavesi va distribuir el seu fullet entre tots els assistents al final de la reunió, la llectura de la qual va convéncer definitivament a la majoria.<ref>{{Cita lliure |llinages=Moore |nomene=F. J. |títul=A History of Chemistry |url=https://archive.org/details/apchemistry200820000moor/page/182 |any=1931 |editorial=McGraw-Hill |isbn=0-07-148855-3 |pàgines=[https://archive.org/details/apchemistry200820000moor/page/182 182–1184]}} (2ª edició)</ref> Aixina Cannizzaro va eixercitar un paper fonamental en la reforma que va impondre la tesis de Avogadro. El sistema de formulació i pesos atòmics resultant va ser adoptat per la majoria dels químics, i és en essència el que s'usa actualment.

=== Espectroscopía i tubos de descàrrega ===

A mitan de el {{sigle|XIX||s}} es varen crear dos tècniques que resultarien fonamentals per a l'estudi de l'estructura de l'àtom: l'[[espectroscopía]] i els [[Tubo de descàrrega|tubos de descàrrega]]. Entre 1859 i 1860 [[Robert Bunsen]] i [[Gustav Kirchhoff]] varen crear l'[[Espectroscopía|anàlisis d'espectres]]. Els [[Espectre atòmic|espectres atòmics]] són séries de llínees que registren l'energia emesa o absorbida pels àtoms. En un [[espectrómetro]] s'excitava una mostra gaseosa, generalment calfant-la, i es feya passar la llum resultant per un [[Prisma (òptica)|prisma]] que separava l'energia de distintes freqüències, que s'imprimien fent-les passar per una [[placa fotogràfica]]. Si l'espectre era d'absorció lo que es descomponia era la llum que es feya passar a través de la mostra de gas, i es registraven les freqüències que absorbia. El resultat era una tira de paper en séries de llínees en distintes posicions segons els distints elements, que representaven les [[Freqüència|freqüències]] d'emissió o absorció característiques de cada element. Bunsen i Kirchoff varen usar la espectroscopía per al [[Química analítica|anàlisis químic]], en poder identificar en esta tècnica la presència de substàncies noves en les mostres, i aixina varen conseguir descobrir el [[cesi]] i el [[rubidi]]. En seguida els científics es varen donar conte de que les llínees dels espectres es disponien de forma periòdica en séries matemàticament formulables, i posteriorment s'associarien en l'estructura dels àtoms.

Els tubos de descàrrega consistien en tubos de vidre en els que es feya parcialment el buit, per lo que en el seu interior quedava un gas en concentració molt menuda (denominat gas enrarit). Dins s'estajaven ademés dos borns separats (ànodo i càtodo) d'un circuit elèctric, i s'estudiava lo que ocorria en l'interior quan es feya passar una corrent elèctrica a través del tubo. El químic i físic anglés [[William Crookes]] va ser el pioner en el camp dels tubos de descàrrega, en inventar el [[tubo de Crookes]], un tubo de descàrrega experimental en el que va poder estudiar el comportament dels [[rajos catódicos]] que ho travessaven. Crookes va destacar per estos estudis dels rajos catódicos en resultar fonamentals per al desenroll de la [[física atòmica]], ya que varen ajudar a desvelar l'estructura de l'àtom. Les seues investigacions varen consistir en observar els efectes de les descàrregues elèctriques en l'espai obscur al voltant del càtodo, situat en l'interior dels tubos que tenien una atmòsfera molt tènue de gas, actualment és denominat espai obscur de Crookes en el seu honor. Va demostrar que els rajos catódicos es desplaçaven en llínees rectes i produïen fosforescència en chocar en determinades substàncies (després estaven formats per partícules materials carregades negativament). Ademés Crookes va aplicar les tècniques espectroscópicas per a estudiar els composts de [[seleni]]. En 1861 Crookes va usar el mateix procés per a descobrir el [[talio]] en alguns depòsits seleníferos. Va continuar treballant en el nou element, ho va aïllar i va estudiar les seues propietats, i en 1873 va determinar el seu pes atòmic.

=== Kekulé i l'estructura orgànica ===

La contribució més important del químic alemà [[Friedrich August Kekulé von Stradonitz]] va ser la seua teoria estructural per als composts orgànics, resumida en dos artículs publicats en 1857 i 1858 i desenrollada en gran detall en la seua popular obra ''Lehrbuch der organischen Chemie'' (''Manual de química orgànica''), el primer tom de la qual va aparéixer en 1859 i va terminar tenint quatre volums. Kekulé va explicar que els àtoms de [[carbono]] tetravalents (que poden formar quatre [[Enllaç químic|enllaços químics]]) s'unixen uns a uns atres per a formar cadenes, que va denominar cadena de #carbono o carboesqueleto, i en el restant de #valència es poden unir a atres tipos d'àtoms (com a hidrogen, oxigen, nitrogen i clor). Estava convençut de que era possible trobar esta estructura en totes les molècules orgàniques, a lo manco en totes les conegudes en l'época. Kekule no era l'únic químic de l'época en creure-ho. El químic escocés [[Archibald Scott Couper]] va publicar una teoria similar casi al mateix temps, i el rus [[Aleksandr Butlerov]] va fer molt per clarificar i expandir la teoria. No obstant Kekulé va ser el principal difusor de la teoria i les seues idees varen prevaldre en la comunitat científica.

En 1864, [[Taste Guldberg]] i [[Peter Waage]], a partir de les idees de Claude Louis Berthollet varen propondre la [[Llei de masses|llei d'acció de masses]]. En 1865, [[Johann Josef Loschmidt]] va determinar el número exacte de molècules que conté un [[mol]] de substància, posteriorment denominat [[constant de Avogadro]].

En 1865, August Kekulé es va basar parcialment en el treball de Loschmidt, entre uns atres, per a establir l'estructura del [[benceno]], explicant-la com un anell de sis àtoms de carbono en enllaços simples i [[Enllaç doble|dobles]] alternats. La nova proposta de Kekulé d'estructura cíclica del benceno va ser molt polèmica pero ningú en l'época va aportar una millor. Actualment se sap que gran part dels composts orgànics contenen estructures cíclicas com el benceno, denominades [[Hidrocarbur aromàtic|aromàtiques]].

=== Mendeléyev i la taula periòdica ===

{{AP|Dmitri Mendeléyev|Taula periòdica dels elements|Descobriment dels elements químics}}

En 1869, els científics ya havien descobert 66 [[Element químic|elements]] diferents i havien determinat la seua massa atòmica. Varen comprovar que alguns elements tenien propietats químiques similars i va haver varis intents de classificar-los segons algunes d'elles en més o menys encert. En 1829 el químic [[Johann Wolfgang Döbereiner|J. W. Döbereiner]] va organisar un sistema de classificació d'elements en el que estos es congregaven en grups de tres denominats tríades. Les propietats químiques dels elements d'una tríade eren similars i les seues propietats físiques variaven de manera ordenada en la seua massa atòmica. En 1862 [[Alexandre-Emile Béguyer de Chancourtois]] va publicar la seua hèliç telúrica, una classificació tridimensional dels elements. En 1864 [[John Alexander Regna Newlands|John Newlands]] va propondre la llei de les octaves i el mateix any [[Julius Lothar Meyer|Lothar Meyer]] va desenrollar una atra classificació en 28 elements organisats segons el seu [[Valéncia (química)|valència]].

Pero qui va terminar donant sentit a una llista ordenada dels elements coneguts (que nos ajudaria a entendre l'estructura interna dels àtoms) va ser [[Dmitri Mendeléyev|Dmitri Ivanovich Mendeléyev]] en desenrollar la primera [[taula periòdica dels elements]] moderna. El químic rus Mendeléyev va intuir que hi havia algun tipo d'orde entre els elements i va passar més de trenta anys recolectant senyes i donant forma al concepte, inicialment en l'intenció d'aclarir el desorde per als seus alumnes. Mendeléyev va acomodar els 66 elements coneguts en eixe moment en la seua taula periòdica per orde creixent de [[pes atòmic]], pero també atenent a les seues propietats, i va encertar en deixar buits en la taula per a elements encara no descoberts. Mendeléyev va descobrir que quan s'ordenaven els elements químics en fila segons aumentava el pes atòmic, fins a aplegar a un que tinguera propietats similars a l'inicial, que se situaria en una nova fila davall, en la taula resultant es trobaven patrons recurrents, o periodicitat, en les propietats dels elements tant en les files (periodos) com en les columnes (grups). Va publicar el seu descobriment en 1869 en la seua obra ''Principis de química''. Ademés el seu sistema li va permetre predir en prou exactitut les propietats d'elements no descoberts fins al moment. En la seua versió de la taula de 1871, va predir les propietats que tindrien provablement tres elements encara no descoberts als que va denominar [[Elements predits per Mendeléyev|ekaboro (Eb), ekaaluminio (Ea) i ekasilicio (És)]], que varen coincidir en les del [[escandio]], [[gali]] i [[germani]], en ser descoberts, lo que va conseguir l'acceptació generalisada d'este sistema d'ordenació.

No obstant, la taula de Mendeléyev no era del tot perfecta. Posteriorment despuix del descobriment de varis elements nous i de perfeccionar-se els métodos de determinació de les masses atòmiques, es va descobrir que alguns elements no estaven en l'orde correcte. La causa d'este problema la determinaria més alvance el químic anglés [[Henry Moseley]], quan es coneguera millor la naturalea de l'àtom, quí va descobrir que lo que determinava un clar patró periòdic de les propietats dels àtoms, és el número de [[protones]] que conté cada element en el seu núcleu, o [[número atómico]], i no la [[massa atòmica]]. Ademés no apareixia cap columna per als [[gasos nobles]], pero en eixes dates no es coneixia encara cap.

=== Josiah Willard Gibbs ===

{{AP|Josiah Willard Gibbs|Física estadística}}

L'obra del físic nortamericà [[Josiah Willard Gibbs|J. Willard Gibbs]] sobre les aplicacions de la [[termodinàmica]] va ser fonamental per a transformar la [[química física]] en una ciència deductiva rigorosa. Durant el periodo de 1876 a 1878, Gibbs va treballar en els principis de la termodinàmica, aplicant-los als complexos processos implicats en les reaccions químiques. Va definir el concepte de [[potencial químic]], o la tendència de que una reacció química es produïxca. En 1876, va publicar la seua obra més famosa, ''On the Equilibrium of Heterogeneous Substances'' (''[[Sobre l'equilibri de les substàncies heterogénees]]''), una recopilació dels seus treballs de termodinàmica i química física en la que desenrolla el concepte d'[[Energia lliure termodinàmica|energia lliure]] per a explicar la base física del [[equilibri químic]].<ref>{{Cita web |url=http://www-groups.dcs.st-and.ac.uk/history/Biographies/Gibbs.html |títul=Josiah Willard Gibbs |fechaacceso=24 de març de 2007 |llinage=O'Connor |nomene=J. J. |any=1997 |sitioweb=MacTutor |editorial=School of Mathematics and Statistics University of St Andrews, Scotland |last2=Robertson |first2=I. F. |fechaarchivo=27 de març de 2010 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20100327095905/http://www-groups.dcs.st-and.ac.uk/history/Biographies/Gibbs.html |deadurl=yes }}</ref> En les equacions de l'energia lliure, Gibbs relaciona matemàticament totes les variables involucrades en una reacció química (temperatura, pressió, volum, energia i [[entropía]]). En este ensaig a on inicia les seues teories sobre les fases de la matèria, considera a cada estat de la matèria és una fase i cada substància un component i les va relacionar en una equació, coneguda com [[regla de les fases de Gibbs]], que servix per a determinar els graus de llibertat d'un sistema en equilibri. En esta obra potser la seua contribució més destacada és l'introducció del concepte d'energia lliure, per lo que una de les seues formes es denomina actualment [[energia lliure de Gibbs]] en el seu honor. L'energia lliure de Gibbs relaciona la tendència d'un sistema físic o químic a disminuir la seua energia i aumentar el seu desorde ([[entropía]]) simultàneament en els processos naturals espontàneus. Les conclusions de Gibbs permeten als investigadors calcular els canvis en l'energia lliure d'un procés, com una reacció química, i determinar la velocitat a la que ocorrerà. Com virtualment tots els processos químics i molts físics impliquen canvis d'este tipo, la seua obra té un impacte significatiu tant en els aspectes teòrics com a experimentals d'esta ciència.

En 1877, [[Ludwig Boltzmann]] va establir les causes estadístiques de molts dels conceptes químics i físics, inclosa la entropía, i la relació en les distribucions de les velocitats moleculars en un gas.<ref>{{Cita web |url=https://scienceworld.wolfram.com/biography/Boltzmann.html |títul=Boltzmann, Ludwig (1844–1906) |fechaacceso=24 de març de 2007 |llinage=Weisstein |nom=Eric W. |any=1996 |sitioweb=Eric Weisstein's World of Scientific Biography |editorial=Wolfram Research Products}}</ref> Junt a Boltzmann i [[James Clerk Maxwell]], Gibbs va crear una nova branca de la física teòrica denominada [[mecànica estadística]] (terme que ell va falcar), que explica que les lleis de la termodinàmica són la conseqüència de les propietats estadístiques de grans conjunts de partícules en interacció. Les relacions causa-efecte que va establir Gibbs entre les propietats estadístiques dels sistemes en moltes partícules i les lleis [[Fenomenologia (ciència)|fenomenológicas]] de la termodinàmica ([[Temperatura|T]], [[Pressió|p]], [[Volum|V]], [[Entropía|S]] i [[Energia interna|O]]) es varen presentar en el seu influent llibre de text ''[[Elementary Principles in Statistical Mechanics]]'' (''Principis elementals de mecànica estadística''), publicat en 1902, un any abans de la seua mort. En esta obra Gibbs revisa en profunditat la relació entre les lleis de la termodinàmica i la teoria estadística del moviment molecular.

=== Van't Hoff i Arrhenius ===

En 1873, [[Jacobus Henricus van 't Hoff]] i [[Joseph Achille Li Bel]] treballant independentment varen desenrollar un model d'[[enllaç químic]] que explicava els experiments de [[Quiralidad (química)|quiralidad]] de Pasteur i proporcionava una causa física per a l'[[activitat òptica]] dels composts quirales.<ref>{{Cita web |url=http://www.chemheritage.org/classroom/chemach/chemsynthesis/vanthoff.html |títul=Jacobus Henricus van't Hoff |fechaacceso=22 de febrer de 2007 |any=2005 |sitioweb=Chemical Achievers: The Human Face of Chemical Sciences |editorial=Chemical Heritage Foundation |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070203060150/http://www.chemheritage.org/classroom/chemach/chemsynthesis/vanthoff.html |fechaarchivo=3 de febrer de 2007}}</ref> La publicació de van 't Hoff ''Voorstel tot Uitbreiding der Tegenwoordige in de Scheikunde gebruikte Structuurformules in de Ruimte'' (''Proposta per al desenroll de les fòrmules químiques estructurals de tres dimensions''), que constava de dotze pàgines de text i una de diagrames, va impulsar el desenroll de l'[[estereoquímica]]. En esta publicació es tracta del concepte de «àtom de [[carbono asimètric]]» que explica l'existència de numerosos isòmers, que no es podien explicar en les fòrmules estructurals existents fins a llavors. Ademés senyalava que existia relació entre l'activitat òptica i esta asimetria de l'àtom de carbono. Ademés, en 1884 Jacobus Henricus van 't Hoff va publicar ''Études de Dynamique chimique'' (''Estudis de química dinàmica''), un influent ensaig sobre [[cinètica química]].<ref>{{Cita web |url=https://nobelprize.org/nobel_prizes/chemistry/laureates/1901/hoff-bio.html |títul=Jacobus H. van 't Hoff: The Nobel Prize in Chemistry 1901 |fechaacceso=28 de febrer de 2007 |any=1966 |sitioweb=Nobel Lectures, Chemistry 1901–1921 |editorial=Elsevier Publishing Company}}</ref> En esta obra explica la relació termodinàmica entre la calor de reacció i el desplaçament de l'equilibri com a resultat d'una variació de temperatura. A volum constant, l'equilibri d'un sistema tendix a desplaçar-se cap a la direcció que s'oponga al canvi de temperatura. Este principi seria ampliat a l'any següent per [[Henry Louis Li Châtelier]], incloent els canvis de volum i pressió. Esta regla denominat [[principi de li Chatelier]], explica els efectes que eixercixen les influències externes sobre la dinàmica de l'equilibri químic.<ref>{{Cita web |url=http://www.bookrags.com/biography/henry-louis-li-chatelier-wsd/ |títul=Henry Louis Li Châtelier |fechaacceso=24 de març de 2007 |any=2005 |sitioweb=World of Scientific Discovery |editorial=Thomson Gale}}</ref>

En 1883, científic suec [[Svante Arrhenius]] va desenrollar la teoria [[Ion|iònica]] per a explicar la conductivitat dels [[electrolito]]s,<ref>{{Cita web |url=http://www.chemheritage.org/classroom/chemach/electrochem/arrhenius.html |títul=Svante August Arrhenius |fechaacceso=22 de febrer de 2007 |any=2005 |sitioweb=Chemical Achievers: The Human Face of Chemical Sciences |editorial=Chemical Heritage Foundation |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070301152336/http://www.chemheritage.org/classroom/chemach/electrochem/arrhenius.html |fechaarchivo=1 de març de 2007}}</ref> suponent que alguns [[solut]]s que en estat sòlit eren neutres es componien de partícules carregades ([[Ion|ions]]) que compensaven la seua càrrega entre sí, i que se separaven en el sí d'una dissolució. En 1885 J. H. van 't Hoff va publicar ''L'Équilibre chimique dans els Systèmes gazeux ou dissous à I'État dilué'' (''Equilibri químic en sistemes gaseosos o de solucions molt diluïdes''), a on demostra que la "[[pressió osmótica]]" en les solucions que estan suficientment diluïdes és proporcional a la [[concentració]] i la temperatura absoluta, de manera que esta pressió pot expressar-se per una fòrmula que solament es diferencia de l'equació de pressió dels gasos en un coeficient ''i''. També va determinar el valor d'este ''i'' per varis métodos. Aixina van 't Hoff va poder provar que les lleis de la termodinàmica per als gasos també podien aplicar-se a les solucions diluïdes. Ademés les seues lleis per a la pressió varen demostrar la validea de la teoria de la dissociació electrolítica de Arrhenius.

=== Descobriments de finals de el {{sigle|XIX||s}} ===

En 1884, [[Hermann Emil Fischer]] va propondre l'estructura de la [[purina]], la base de moltes biomoléculas, que posteriorment va conseguir sintetisar en 1898. Ademés va iniciar el treball de la química de la [[glucosa]] i atres sucres relacionats.<ref>{{Cita web |url=https://nobelprize.org/nobel_prizes/chemistry/laureates/1902/fischer-bio.html |títul=Emil Fischer: The Nobel Prize in Chemistry 1902 |fechaacceso=28 de febrer de 2007 |any=1966 |sitioweb=Nobel Lectures, Chemistry 1901–1921 |editorial=Elsevier Publishing Company}}</ref>

En 1885, [[Eugene Goldstein]] li va donar el seu nom als [[rajos catódicos]], i en 1888 continuant la seua investigació sobre tubos de descàrrega va descobrir els [[rajos canals]], lo que posteriorment ajudaria a desvelar l'estructura del núcleu dels àtoms.<ref>{{Cita web |url=http://www.columbia.edu/itc/chemistry/chem-c2507/navbar/chemhist.html |títul=History of Chemistry |fechaacceso=24 de març de 2007 |sitioweb=Intensive General Chemistry |editorial=Columbia University Department of Chemistry Undergraduate Program}}</ref>

En 1892, [[John Strutt, tercer baró Rayleigh|John Strutt]] va descobrir que el [[nitrogen]] que es trobava en els composts químics tenia un pes menor que l'atmosfèric, i va supondre que es tractava perque estos composts incloïen algun gas més llauger que disminuïa el pes total. En canvi el químic escocés [[William Ramsay]] va atribuir esta discrepància a la presència d'un gas més pesat encara no descobert mesclat en el nitrogen atmosfèric. Usant dos métodos diferents per a eliminar tots els gasos coneguts de l'aire, Ramsay i Rayleigh varen conseguir aïllar un nou gas en 1894, i varen anunciar que havien descobert un gas, monoatómico i inerte, que constituïa casi el 1 % d'aire atmosfèric, al que varen cridar [[argón]], el primer dels [[gasos nobles]] en ser descobert. A l'any següent Ramsay va lliberar un atre gas inerte d'un mineral cridat [[cleveíta]], que va resultar ser el [[heli]], que el seu [[Espectre de freqüències|espectre]] coincidia en el de la llum solar, lo que demostrava la seua presència en el Sol i va determinar que es nomenara com la deidad solar grega, [[#Heli]]. En la seua obra ''The Gasos of the Atmosphere'' (''Els gasos de l'atmòsfera'', 1896), Ramsay va predir que segons les posicions de l'heli i el argón en la [[taula periòdica]] existirien a lo manco tres gasos nobles més. En 1898 Ramsay i el químic anglés [[Morris Travers|Morris W. Travers]] varen aïllar estos tres elements (el [[neó]], [[kriptón]] i [[xenón]]) a partir de l'aire licuado. Posteriorment (1903) William Ramsay va treballar en [[Frederick Soddy]] per a demostrar que les [[Partícula alfa|partícules alfa]] eren núcleus d'heli que es desprenien contínuament en la descomposició del [[Ràdio (element)|ràdio]].

En 1893, [[Alfred Werner]] va descobrir l'estructura octaèdrica dels complexos de cobalt, el primer [[Complex (química)|complex de coordinació]].<ref>{{Cita web |url=https://nobelprize.org/nobel_prizes/chemistry/laureates/1913/werner-bio.html |títul=Alfred Werner: The Nobel Prize in Chemistry 1913 |fechaacceso=24 de març de 2007 |any=1966 |sitioweb=Nobel Lectures, Chemistry 1901–1921 |editorial=Elsevier Publishing Company}}</ref>

En 1897, [[Joseph John Thomson]] va descobrir l'[[electró]], usant un [[tubo de rajos catódicos]]. En 1898 [[Wilhelm Wien]] va demostrar que els [[rajos canals]] (una corrent de ions positius) podien desviar-se pels camps magnètics, i que la desviació era proporcional a la seua [[relació massa carrega]]. Este descobriment ademés d'ajudar a conéixer l'estructura del núcleu dels àtoms, seria la base per a desenrollar la tècnica d'[[anàlisis químic]] denominada [[espectrometria de masses]].<ref>{{Cita web |url=https://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/1911/wien-bio.html |títul=Alfred Werner: The Nobel Prize in Physics 1911 |fechaacceso=24 de març de 2007 |any=1967 |sitioweb=Nobel Lectures, Physics 1901–1921 |editorial=Elsevier Publishing Company}}</ref>

=== Marie i Pierre Curie ===

{{Main|Marie Curie|Pierre Curie|Henri Becquerel}}

[[Pierre Curie]] i [[Marie Curie]] va ser un matrimoni franc-polac de científics famós per la seua investigació pionera en el camp de la [[radioactividad]]. Es considera que l'investigació que varen realisar abdós i [[Henri Becquerel]] va ser la [[pedra angular]] de l'era nuclear. Marie va quedar fascinada en l'obra de Becquerel, el físic francés que va descobrir en 1896 que l'[[urani]] emetia rajos similars als [[rajos X]] descoberts per [[Wilhelm Röntgen]]. Marie Curie va escomençar a estudiar l'urani a finals de 1897 i teorizó, segons un artícul seu de 1904: «que l'emissió de rajos dels composts d'urani és una propietat del propi metal, que és una propietat atòmica de l'element urani independent del seu estat químic o físic.» Curie va continuar i va ampliar el treball de Becquerel realisant els seus propis experiments sobre les emissions de l'urani. Va descobrir que les emissions de rajos eren constants, sense importar la forma o les condicions en que es trobara l'urani, per lo que va supondre que es devien a l'estructura atòmica de l'element. Este descobriment supondria l'inici de la [[física atòmica]]. Els Curie varen falcar el terme ''radioactividad'' per a descriure el fenomen.

Pierre i Marie varen proseguir estudiant les substàncies radiactives separant les presents en tonellades de la mena d'urani i usant l'[[electrómetro]] per a medir la radiació i detectar qualsevol mínima cantitat d'elements radiactius, una tasca que requerix recursos industrials i que ells varen conseguir en condicions relativament rudimentàries. Treballant en el [[pechblenda]] la parella va descobrir un nou element radiactiu, al que varen cridar [[poloni]], en honor del país d'orige de Marie. El 21 de decembre de 1898, varen descobrir la presència d'un atre element radiactiu en la pechblenda, el [[Ràdio (element)|ràdio]]. Llavors la parella Curie va iniciar el treball per a aïllar el poloni i el radi dels seus composts naturals, per a demostrar que eren elements químics. En 1902, els Curie varen anunciar que havien conseguit un [[decigramo]] de radi pur. Els va dur tres anys aïllar el radi pero mai varen ser capaços d'aïllar el poloni. Els Curie, junt a Henri Becquerel, varen rebre el [[Anex:Guanyadors del Premi Nobel de Física|Premi Nobel de física]] de 1903 pel seu estudi de la radiactivitat. Marie Curie va rebre el [[Premi Nobel de química]] en 1911 pel descobriment del radi i el poloni. Per això Marie Curie va ser la primera dòna en rebre un [[Premi Nobel]], la primera persona en rebre dos Premis Nobel i l'única en rebre'ls en dos disciplines científiques diferents.

Encara que Pierre va treballar junt a Marie en l'extracció de substàncies de les mines minerals es va concentrar en l'estudi físic de la radiació dels nous elements (inclosos els efectes químics i lluminosos). Utilisant camps magnètics sobre els rajos que emetia el radi, va conseguir demostrar que contenia partícules positives, negatives i radiació ionizante, que [[Ernest Rutherford]] posteriorment denominaria [[rajos alfa]], [[Rajos beta|beta]] i [[Rajos gamma|gamma]]. Pierre llavors va estudiar estes radiacions per [[calorimetria]] i va observar els efectes físics del radi, obrint el camí de la [[radioteràpia]], i posteriorment Marie Curie va supervisar els primers tractaments de radioteràpia contra el [[Neoplasia|càncer]]. Pierre Curie ademés va estudiar el magnetisme i va descobrir que les substàncies [[ferromagnetica]]s perden les seues propietats magnètiques per damunt d'una temperatura crítica, denominada [[temperatura de Curie]]. Llamentablement va fallir tempranamente en 1906 atropellat per un carruage en París. Les seues obres completes es varen publicar en 1908.

== {{Sigle|XX||S}}: es revela l'estructura de l'àtom ==

A principis d'este sigle sorgixen varis models atòmics que tractarien de paliar les deficiències de la [[teoria atòmica de Dalton]], que es varen basar en gran mida en les senyes acumulades per l'[[espectroscopía]] i els experiments en [[Tubo de descàrrega|tubos de descàrrega]] en l'última part del sigle anterior. Despuix d'haver descobert l'existència dels electrons, en 1903 el primer en elaborar un nou model atòmic va ser [[Joseph John Thomson|J. J. Thomson]] que va propondre que els electrons es distribuïen uniformemente en l'interior de l'àtom suspesos en un núvol de càrrega positiva, per lo que a la seua teoria li la va denominar [[Model atòmic de Thomson|modele del budín de panses]]. En 1904 el físic japonés [[Hantaro Nagaoka]] va propondre un model atòmic orbital en un núcleu dens i massiç.<ref>{{Cita lliure |llinages=Bryson, B. |enlaceautor=Bill Bryson |títul=[[A Short History of Nearly Everything]] |any=2003 |editorial=[[Broadway Books]] |isbn=0-7679-0817-1}}</ref>

En 1903, el botànic rus [[Mijaíl Tsvet]] va inventar la [[cromatografía]], una tècnica transcendental per a la [[química analítica]], en l'intenció de separar substàncies contingudes en les plantes. La cromatografía és un método físic per a separar mescles complexes que es basa el principi de retenció selectiva, ya que diferències sotils en el [[coeficient de partició]] dels composts dona com resultat una retenció diferencial sobre una fase estacionaria i per tant una separació efectiva, lo que permet identificar i determinar les cantitats de dits components.

En 1905, [[Fritz Haver]] i [[Carl Bosch]] varen desenrollar el [[procés d'Haver]] per a fabricar a escala industrial [[amoniaco]], una fita en l'indústria química en grans conseqüències en la producció de fertilisants i de munició. Actualment la producció d'aliments de la mitat de la població del món depén d'este método per a la producció de fertilisants. Haver, junt a [[Max Born]], va propondre el [[cicle de Born-Haver]] per a calcular l'[[energia reticular]] en la formació de composts cristalins iònics. Ademés Haver és considerat el «pare de la [[guerra química]]» pel desenroll de gasos tòxics que s'usarien en la [[Primera Guerra Mundial]].

En 1905, [[Albert Einstein]] va explicar el [[moviment browniano]] de manera que sustentava definitivament la teoria atòmica. En 1907, [[Leo Baekeland]] va inventar la [[baquelita]], el primer plàstic que es va comercialisar en èxit.

En 1909, el físic nortamericà [[Robert Andrews Millikan]] (discípul de [[Walther Nernst]] i [[Max Planck]]) va medir en gran precisió la càrrega individual de l'electró, en el seu famós experiment de les gotes d'oli, i va conseguir confirmar que tots els electrons tenien la mateixa càrrega i massa. I el mateix any [[S. P. L. Sørensen]] va inventar el concepte de [[pH]] i va desenrollar métodos per a medir l'acidea.

En 1911, [[Antonius van donen Broek]] va propondre l'idea que els elements de la taula periòdica s'ordenaren segons les càrregues positives del seu núcleu, en lloc de per el seu pes atòmic. En 1911 es va realisar el primer [[Congrés Solvay]] en Brusseles en l'assistència dels químics i físics més prominents de l'época. En 1912 [[William Henry Bragg]] i [[William Lawrence Bragg]] varen propondre la [[llei de Bragg]] que va crear el camp de la [[cristalografia de rajos X]], fonamental per a estudiar l'estructura cristalina de les substàncies químiques. També en 1912 [[Peter Debye]] va desenrollar el concepte de [[Dipol elèctric|dipol molecular]] per a descriure la distribució asimètrica de càrrega d'algunes molècules.

=== Ernest Rutherford i el seu model atòmic ===

{{AP|Ernest Rutherford|Modele atòmic de Rutherford}}

El físic d'orige neozelandés [[Ernest Rutherford]] és considerat el pare de la [[física nuclear]]. Va estudiar i va clarificar la naturalea de les partícules radioactivas, ademés de donar-los nom (rajos [[Partícula alfa|α]], [[Partícula beta|β]] i [[Rajos gamma|γ]]) demostrant que les dos primeres eren emissions de partícules mentres que els rajos gamma eren [[radiació electromagnètica]] d'alta energia. En 1901 i 1902, Rutherford va treballar junt a [[Frederick Soddy]], per a explicar que la [[radioactividad]] eren emissions degudes a la transmutació dels àtoms, lo que hui coneixem com [[Processos nuclears|reaccions nuclears]]. Varen demostrar experimentalment que els àtoms radiactius es convertien espontàneament en uns atres, expulsant porcions de l'àtom a gran velocitat.

També va observar que l'intensitat de la radioactivitat de les mostres dels elements radiactius decreix en un patró regular i propi fins a aplegar a l'estabilitat, i va denominar a la mitat d'este temps [[periodo de semidesintegración]].

En 1906, Rutherford va dirigir un experiment realisat pels seus alumnes [[Hans Geiger]] (posteriorment conegut pel [[contador Geiger]]) i [[Ernest Marsden]] en l'Universitat de Mánchester. En este célebre experiment, conegut com l'[[experiment de Rutherford]] o experiment Geiger-Marsden, es va bombardejar una finíssima làmina d'or en un fes de partícules alfa, generades per la descomposició del [[radón]]. L'objectiu de l'experiment era evaluar la validea del [[model atòmic de Thomson]]. Si els àtoms d'or s'ajustaven a este model les partícules α els travessarien sense desviar-se o fent-ho pocs graus. Pero els resultats reals varen sorprendre a Rutherford. Encara que moltes partícules α passaven sense desviar-se, un menut percentage sofria grans desviacions, inclús de més de 90 graus. Açò demostrava que en l'interior dels àtoms hi havia una massa relativament gran en càrrega positiva, a la que posteriorment Rutherford va denominar [[núcleu atòmic]], en la que chocaven les partícules α; i refutaba per complet el model de Thomson. A partir d'estos resultats Ernest Rutherford va desenrollar [[Model atòmic de Rutherford|el seu propi model atòmic]], segons el qual l'àtom estava constituït per un núcleu central positiu relativament gran en electrons girant al seu entorn com en un sistema planetari, encara que la major part de l'àtom estava buida (la majoria de les [[Partícula alfa|partícules α]] no trobaven res en qué chocar). Rutherford va ser guardonat en el Premi Nobel de química en 1908 pels seus estudis sobre la radioatividad i l'estructura de l'àtom.

=== Model atòmic de Bohr ===

{{AP|Niels Bohr|model atòmic de Bohr}}

A pesar del seu gran alvanç, el model atòmic de Rutherford presentava un fallo teòric important que els físics no varen tardar en senyalar. Segons la [[teoria electromagnètica]] clàssica una càrrega girant circularmente emetria energia, lo que provocaria que els electrons pergueren energia per l'emissió i terminaren traçant una espiral fins a precipitar-se sobre el núcleu; per lo que els àtoms no podrien ser estables aixina descrits.<ref name="QF1">M. Díaz Penya i A. Roig Muntaner. ''Química Física 1''. Ed. Alambra Universitat, pp. 7-25. ISBN 8420509981</ref> En 1913, el físic danés [[Niels Bohr]] va subsanar esta deficiència introduint el concepte de [[Mecànica quàntica|cuantización]] en l'estructura de l'àtom, en propondre en [[Model atòmic de Bohr|el seu model atòmic]] que els electrons no giraven en qualsevol òrbita, sino que tenen restringit el seu moviment a òrbites de determinats nivells (aquells que el seu [[moment angular]] fora un múltiple sancer d'[[Constant de Planck|h]]/2[[π]]) les quals serien òrbites estacionarias, que no emetrien energia.<ref name="QF1" />

En el model de Bohr els electrons giren en òrbites circulares al voltant del núcleu en nivells cuantizados, és dir, solament determinats [[Ràdio (geometria)|ràdios]] estaven permesos. Les òrbites intermiges no existixen i els electrons emeten o absorbixen energia per a passar a òrbites més baixes o altes, respectivament. Com els electrons solament es troben en determinades òrbites característiques de cada àtom, la magnitut dels bots d'energia que donen en ser excitats són únics per a cada element, i serien els que arrepleguen els [[Espectre d'emissió|espectres atòmics]]. El gran èxit d'este model va ser que les llínees de l'espectre d'emissió experimental de l'hidrogen coincidien perfectament en lo predit per ell. El model atòmic de Bohr va supondre un gran progrés, pero va ser criticat per no explicar la causa de la cuantización (la va plantejar com un postulat) i el seu èxit en els espectres atòmics es reduïa a l'hidrogen i els ions en un sol electró, no és capaç de predir les interaccions més complexes en àtoms en més d'un electró.

Neils Bohr ademés va treballar en el [[Principi de complementarietat (física)|principi de complementarietat]] que afirma que el comportament de l'electró pot interpretar-se de dos formes vàlides, com una ona o com una partícula, o lo que és lo mateix que les teories corpuscular i ondulatoria de la llum no s'exclouen sino que es complementen.

=== Isòtops, protones, neutrons i model de Sommerfeld ===

En 1913 [[Henry Moseley]], treballant sobre l'idea inicial de [[Antonius van donen Broek|van donen Broek]], va introduir el concepte de [[número atómico]] per a arreglar els desajusts de la taula periòdica de Mendeléyev, que es basava en el pes atòmic. També en 1913 [[J. J. Thomson]] va ampliar l'obra de Wien demostrant que les partícules subatòmiques podien separar-se segons la seua [[relació carrega massa]], en una tècnica denominada [[espectrometria de masses]]. El mateix any [[Frederick Soddy]] va formular el concepte d'[[isòtop]], afirmant que existien certs elements en dos o més formes, en idèntiques propietats químiques, pero distint pes atòmic (contradient el [[Model atòmic de Dalton|2.º postulat de Dalton]]). Ademés en 1917 Soddy va descobrir l'element [[protactinio]].

En l'any 1918, Ernest Rutherford va descobrir que quan es disparaven partícules alfa contra el nitrogen gas, els seus [[Centelleador|detectors de centelleo]] captaven núcleus d'hidrogen, per lo que va determinar que el núcleu d'hidrogen devia ser una partícula fonamental, descobrint aixina el [[protón]]. Ademés Rutherford va propondre en 1920 l'existència de partícules neutres en el núcleu per a explicar que els núcleus no es desintegraren per la repulsió electromagnètica dels protones.<ref>{{Cita publicació |títul=Nuclear Constitution of Atoms |llinages=Rutherford, I. |publicació=[[Proceedings of the Royal Society]] A |volum=97 |número=686 |pàgines=374 |bibcode=1920RSPSA..97..374R |doi=10.1098/rspa.1920.0040 |any=1920}}</ref> I finalment [[James Chadwick]] en l'any 1932 va descobrir una partícula nuclear de massa similar al protón pero de càrrega neutra, al que va denominar [[neutró]].<ref>{{Cita publicació |títul=Possible Existence of a Neutron |url=https://archive.org/details/sim_nature-uk_1932-02-27_129_3252/page/312 |llinages=Chadwick |nom=James |publicació=[[Nature (revista)|Nature]] |volum=129 |número=3252 |pàgina=312 |bibcode=1932Natur.129Q.312C |doi=10.1038/129312a0 |any=1932}}</ref> Este descobriment explicava els desajusts de la taula periòdica de Mendeléyev (la presència de neutrons podia aumentar el [[pes atòmic]], pero no la càrrega del núcleu ni el seu [[número atómico]]), justificant aixina la modificació d'Henry Moseley, i també l'existència dels [[isòtop]]s (els isòtops tenien el mateix número de protones pero distint de neutrons).

En 1916, [[Arnold Sommerfeld]] va perfeccionar el model atòmic de Bohr en el [[model atòmic de Sommerfeld]], que va introduir les òrbites [[Elipse|elíptiques]] en un nou [[número quàntic]], l'assimutal, i postulant que no solament l'electró es movia sino que també el núcleu girava al voltant del [[centre de masses]].

En 1931, [[Harold Clayton Urey]] va detectar per primera volta un dels isòtops més destacats, el [[deuteri]] o hidrogen pesat.<ref>{{Cita publicació |títul=Harold Urey and the discovery of deuterium |llinages=Brickwedde |nom=Ferdinand G. |publicació=Physics Today |volum=35 |número=9 |pàgina=34 |bibcode=1982PhT....35i..34B |doi=10.1063/1.2915259 |any=1982}}</ref>

=== Gilbert N. Lewis ===

{{AP|Gilbert N. Lewis}}

El físic químic nortamericà [[Gilbert N. Lewis|Gilbert Newton Lewis]] va iniciar la [[teoria de l'enllaç de valència]]. Esta teoria es basa que els enllaços químics depenen de la cantitat d'electrons que tinguen els àtoms en la seua capa més externa, o capa de valència. En 1902, mentres Lewis intentava explicar la valència als seus alumnes, va representar els àtoms com si foren [[gaveta]]s en els electrons en els [[Vèrtiç (geometria)|vèrtiços]]. Estos «àtoms cúbics» servien per a explicar els huit grups de la taula periòdica i representaven l'idea de que els enllaços químics es formaven per a que els àtoms es transferiren electrons uns a uns atres a l'objecte de completar els huit electrons exteriors, un octet, necessaris per a alcançar l'estabilitat en conseguir la mateixa configuració electrònica exterior que un [[Gasos nobles|gas noble]].

La teoria de Lewis de l'enllaç químic va seguir evolucionant i en 1916 va publicar el seu influent artícul ''The Atom of the Molecule'' (l'àtom de la molècula), a on va propondre que un enllaç químic es forma per l'interacció conjunta de dos electrons compartits. El model de Lewis identificava l'enllaç químic clàssic en la compartición d'un parell d'electrons entre els dos àtoms enllaçats. Lewis va introduir en este artícul els «diagrames d'electrons de punts» per a representar les estructures electròniques dels àtoms i les molècules que actualment es coneixen com [[Estructura de Lewis|estructures de Lewis]], que s'usen pràcticament en tots els llibres de text d'introducció a la química.

Poc despuix de la publicació d'este artícul de 1916, Lewis va escomençar a dedicar-se a l'investigació militar. No va tornar al camp de l'enllaç químic fins a 1923, quan va resumir magistralment el seu model en l'obra titulada ''Valence and the Structure of Atoms and Molecules'' (''Valéncia i l'estructura d'àtoms i molècules''). Este renovat interés per la matèria va ser promogut per les activitats del químic nortamericà [[Irving Langmuir]], investigador de General Electric, que entre 1919 i 1921 va popularisar i va desenrollar el model de Lewis. Posteriorment Langmuir va falcar el terme ''[[enllaç covalente]]''. En 1921, [[Otto Stern]] i [[Walther Gerlach]] estabecieron el concepte mecànic quàntic de spin per a les partícules subatòmiques, que recolzava l'idea de parells d'electrons.

Lewis va desenrollar en 1923 la teoria del parell d'electrons lliures per als [[àcit]]s i [[Base (química)|bases]]. Lewis va redefinir el concepte d'àcit per a ampliar-ho a qualsevol àtom o molècula en un octet incomplet capaç d'acceptar un parell d'electrons. I en contrapartida, les bases serien qualsevol substància en el seu octet complet i un parell d'electrons lliures d'enllaç que puga actuar com a donant a un àcit. Els #àcit i bases d'esta teoria es coneixen com [[#àcit i bases de Lewis]]. En 1923, G. N. Lewis i [[Merle Randall]] varen publicar ''Thermodynamics and the Free Energy of Chemical Substances'' (''Termodinàmica i l'energia lliure de les substàncies químiques''), el primer tractat de termodinàmica química modern.

En la década de 1920, es va adoptar ràpidament el model de Lewis dels parells d'electrons principalment en els camps de la química orgànica i la [[Complex (química)|coordinació]]. En química orgànica esta aplicació es deu principalment a la llabor dels químics britànics [[Arthur Lapworth]], [[Robert Robinson]], [[Thomas Lowry]] i [[Christopher Ingold]]; mentres que en el camp de la química de la coordinació el model de Lewis va ser promocionat per les obres del químic nortamericà [[Maurice Huggins]] i el britànic [[Nevil Sidgwick]].

=== Mecànica quàntica ===

{{AP|Louis de Broglie|Wolfgang Pauli|Erwin Schrödinger|Equació de Schrödinger|Equació de Dirac}}

En la década de 1920 s'establiran els fonaments de la [[mecànica quàntica]], que serà decisiva per a la desvelar la naturalea i el comportament de les [[Partícula subatòmica|partícules subatòmiques]] a partir de llavors.

En 1924, el físic [[Louis de Broglie]] va publicar la seua revolucionària tesis, en la que va presentar la teoria de que l'electró es comporta en una [[Dualitat ona corpúscul|dualitat ona partícula]]. En la seua época es considerava que les ones i els corpúsculs de matèria i llum es comportaven de forma diferent, pero de Broglie va sugerir que estes característiques aparentment diferents en realitat són el mateix comportament observat des de perspectives diferents — que les partícules poden comportar-se com a ones, i que les ones (la radiació) poden comportar-se com les partícules. La proposta de Broglie oferia una explicació a les restriccions de moviment dels [[Electró|electrons]] en l'interior de l'àtom. Les primeres publicacions en l'idea de "ones materials" de De Broglie varen despertar poca atenció entre els físics de l'época, pero una còpia de la seua tesis doctoral va caure en mans d'[[Albert Einstein]], que la va rebre en entusiasme. Einstein no solament la va difondre sino que va treballar per a desenrollar el concepte.

En 1925, el físic austríac [[Wolfgang Pauli]] va establir el [[principi d'exclusió de Pauli]], que afirmava que dos electrons al voltant del mateix núcleu no poden ocupar el mateix [[estat quàntic]] simultàneament, que està definit per quatre [[números quàntics]]. Pauli va fer importants contribucions en els camps de la mecànica quàntica i teoria quàntica. Va ser guardonat en el Premi Nobel de Física 1945 pel seu descobriment del principi d'exclusió, ademés de per els seus estudis de l'estat sòlit i la seua hipòtesis anticipant l'existència del [[neutrino]].

[[Equació de Schrödinger|Equació general de Schrödinger]] per a una [[ona estacionaria]]:

:<math>mathrm i hbar �rac{partial psi(x,t)}{partial t} = - �rac{hbar^2}{2m} �rac{partial^2psi(x,t)}{partial x^2} + V(x) psi</math>

En 1926, a l'edat de 39 anys, el físic teòric [[Erwin Schrödinger]] va crear l'obra considerada el pilar de la mecànica quàntica ondulatoria. En esta obra descriu la seua equació de diferencials parcials que és l'equació bàsica de la mecànica quàntica i que supon per a la mecànica de l'àtom lo mateix que les [[lleis de Newton]] varen supondre per a la comprensió del moviment dels planetes. Adoptant la proposta de Louis de Broglie en 1924 de que la matèria té una naturalea dual i que en algunes situacions es comporten com les ones, Schrödinger desenrolla la teoria d'este comportament plasmant-ho en una equació d'ona, actualment coneguda com l'[[equació de Schrödinger]]. Les solucions de l'equació de Schrödinger, a diferència de les equacions de Newton, són funcions d'ona que descriuen la provabilitat de que ocórrega un fet físic. La seqüència de trayectòries i posicions fàcilment visualizables de la mecànica de Newton, en la mecànica quàntica es reemplacen per una noció més abstracta de [[provabilitat]]és, lo que la fa més obscura i origina [[Gat de Schrödinger|algunes paradoxes]]. Per eixemple a partir del [[model atòmic de Schrödinger]] els electrons ya no es descriuran en òrbites al voltant de l'àtom sino en [[Orbital atòmic|orbitales]].

El físic teòric alemà [[Werner Heisenberg]] també va ser un dels creadors clau de la mecànica quàntica. En 1925, Heisenberg va descobrir la manera de formular les equacions de la mecànica quàntica en térmens de [[Matriu (matemàtiques)|matrius]]. Per este descobriment seria guardonat en el Premi Nobel de Física de 1932, i en el futur facilitaria el càlcul computacional. En 1927 va publicar el seu [[principi d'incertitut]], en el que va basar el seu pensament i pel que és més famós. En ell Heisenberg va demostrar que en estudiar un electró en un àtom es podia determinar la seua posició o la seua velocitat, pero era impossible conéixer les dos al mateix temps.

En 1928, [[Paul Dirac]] va formular l'[[equació de Dirac]], una equació d'ona [[Teoria de la relativitat|relativista]] per a partícules d'[[espin]] ½, com l'electró, que és completament consistent tant en els principis de la mecànica quàntica com en la [[teoria de la relativitat especial]], l'aplicació de la qual als [[Àtom hidrogenoide|àtoms hidrogenoides]] dona lloc al [[model atòmic de Dirac]].

En comprovar-se que els àtoms no fan honor al seu nom (es dividixen en parts), el [[Dualitat ona corpúscul|comportament ondulatorio de les partícules subatòmiques]] i la potencialitat energètica de les [[reaccions nuclears]] es redefiniria l'àmbit de la química (com a única ciència que estudiava la matèria) quedant l'estudi de l'estructura de l'interior d'àtom en el camp de la [[física]].

=== Química quàntica ===

{{AP|Química quàntica}}

Una volta assumits els principis de la mecànica quàntica sorgix la [[química quàntica]] per a aplicar-los a l'estudi dels [[Enllaç químic|enllaços químics]] i de les estructures de les [[molècula]]s i [[Estructura cristalina|estructures cristalines]]. Alguns consideren que la química quàntica va nàixer en 1926 en l'[[equació de Schrödinger]] i [[Model atòmic de Schrödinger|la seua aplicació a l'àtom d'hidrogen]], mentres que uns atres consideren que arranca en 1927 en l'artícul «Wechselwirkung neutraler Atome und Homöopolare Bindung nach der Quantenmechanik» («L'interacció dels àtoms neutres i l'enllaç homopolar segons la mecànica quàntica») de [[Walter Heitler]] i [[Fritz London]]<ref>[[Walter Heitler|W. Heitler]] i [[Fritz London|F. London]], «Wechselwirkung neutraler Atome und Homöopolare Bindung nach der Quantenmechanik.» ''Z. Physik'', 44, 455 (1927).</ref><ref>{{Cita web |url=http://www.fact-archive.com/encyclopedia/Quàntum_chemistry |títul=Quàntum chemistry |fechaacceso=2 de giner de 2014 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20151228224602/http://www.fact-archive.com/encyclopedia/Quàntum_chemistry |fechaarchivo=28 de decembre de 2015}}</ref> Esta és la primera aplicació de la mecànica quàntica a la [[Dihidrógeno|molècula d'hidrogen]] i al fenomen de l'enllaç químic. En els anys següents es varen ser acumulant progressos en els treballs d'[[Edward Teller]], [[Friedrich Hund]], [[Robert S. Mulliken]], [[Max Born]], [[J. Robert Oppenheimer]], [[Linus Pauling]], [[Erich Hückel]], [[Douglas Hartree]], [[Vladimir Aleksandrovich Fock]], entre uns atres, que varen dilucidar que les propietats químiques estaven determinades per les [[Configuració electrònica|estructures electròniques]] dels àtoms i els seus composts.

No obstant, al voltant de 1930, es mantenia l'escepticisme sobre la capacitat de la mecànica quàntica per a resoldre sistemes químics més complexos per les seues dificultats pràctiques. [[Paul Dirac]] descriu la situació:<ref>[[Paul Dirac|P.A.M. Dirac]], «Quàntum Mechanics of Many-Electron Systems», ''Proc. R. Soc. London'', A 123, 714 (1929).</ref>

{{Cita|Les lleis físiques subjacents necessàries para [desenrollar] la teoria matemàtica d'una gran part de la física i tota la química són per tant completament conegudes, i la dificultat està sol en que l'aplicació exacta d'estes lleis conduïx a equacions massa complicades per a poder resoldre's. Per això és desijable que es desenrollen métodos pràctics aproximats d'aplicació de la mecànica quàntica, que puguen conduir a l'explicació de les principals característiques dels sistemes atòmics complexos sense massa càlculs.}}

En 1951, es va publicar un artícul transcendental per a la química quàntica «A Study of Two-Center Integrals Useful in Calculations on Molecular Structure» («Un estudi sobre integrals de dos centres útils per als càlculs d'estructura molecular») de [[Clemens C. J. Roothaan]] sobre les [[equacions de Roothaan]].<ref>[[Clemens C. J. Roothaan|C.C.J. Roothaan]], «A Study of Two-Center Integrals Useful in Calculations on Molecular Structure.» ''J. Chem. Phys.'', 19, 1445 (1951).</ref> que va obrir el camí per a la solució de les equacions de [[Método de Hartree-Fock|camp autoconsistente]] per a molècules menudes com les de l'hidrogen i nitrogen. Estos càlculs es varen realisar en l'ajuda de taules d'integrals que es calculaven en els ordenadors més alvançats de l'época. Els posteriors alvanços de l'[[informàtica]] facilitarien la resolució i representació de les complicades equacions d'ona resultants.

La [[teoria dels orbitales moleculars]] (TOM) es va desenrollar en els anys posteriors a que s'establira la [[teoria de l'enllaç de valència]], al voltant de 1927, principalment obra de [[Friedrich Hund]], [[Robert Mulliken]], [[John C. Slater]] i [[John Lennard-Jones]].<ref>{{Cita lliure |llinages=Coulson |nom=Charles, A. |títul=Valence |any=1952 |editorial=Oxford at the Clarendon Press}}</ref> La TOM originalment es va denominar teoria Hund-Mulliken.<ref name="Mulliken">{{Cita notícia |títul=Spectroscopy, Molecular Orbitals, and Chemical Bonding |url=http://nobelprize.org/nobel_prizes/chemistry/laureates/1966/mulliken-lecture.pdf |format=pdf |editorial=Elsevier Publishing Company |ubicació=Amsterdam |any=1972 |origyear=1966 |séries=Nobel Lectures, Chemistry 1963-1970}}</ref> El terme ''[[Orbital molecular|orbital]]'' va ser introduït per Mulliken en 1932.<ref name="Mulliken" /> Al voltant de 1933 la TOM havia segut acceptada generalizadamente com a vàlida.<ref>{{Cita publicació |url=http://www.quantum-chemistry-history.com/LeJo_Dat/LJ-Hall1.htm Lennard-Jones Paper of 1929 |títul=Foundations of Molecular Orbital Theory. |llinages=Hall |nom=George G |publicació=Advances in Quàntum Chemistry |volum=22 |bibcode=1991AdQC...22....1H |issn=0065-3276 |doi=10.1016/S0065-3276(08)60361-5 |ISBN=978-0-12-034822-0}}</ref>

En els anys 1940 molts físics dedicats a la física molecular i atòmica es varen passar al camp de la [[física nuclear]] (com [[J. Robert Oppenheimer]] o [[Edward Teller]]). En esta época destaquen els treballs del químic nortamericà [[Glenn T. Seaborg]] aïllant i identificant [[elements transuránicos]], sent el coodescubridor de 10 d'ells ([[plutoni]], [[americio]], [[curio]], [[berkelio]], [[californi]], [[einsteinio]], [[fermi]], [[mendelevi]], [[nobeli]] i [[seaborgio]]). Va compartir el novell de química de 1951 en [[Edwin Mattison McMillan]] pels seus respectius descobriments d'elements transuránicos. El [[seaborgio]] va rebre este nom en el seu honor en 1997, per lo que junt a [[Albert Einstein]] són les úniques persones que han rebut tal honor en vida.

=== Mark Oliphant i el descubrimineto de la fusió nuclear ===

{{AP|Mark Oliphant|fusió nuclear}}

1932, va observar per primera volta la fusió de núcleus llaugers (isòtops d'hidrogen). Gràcies als estudis d'[[Ernest Rutherford]] de [[Transmutació nuclear]] conduïts per Mark Oliphant. Posteriorment, durant el restant del sigle, Hans Bethe va estudiar les etapes del cicle principal de la fusió nuclear en les estreles. L'investigació sobre la fusió per a fins militars es va iniciar en la década de 1940 com a part del Proyecte Manhattan, pero no va tindre èxit fins a 1952. L'indagació relativa a fusió controlada en fins civils es va iniciar en la década de 1950, i continua fins al present.

=== Bioquímica i biologia molecular ===

{{AP|Història de la bioquímica|Història de la biologia molecular}}

En iniciar-se la década de 1940 l'extens treball coordinat de la química i la física havia conseguit explicar les propietats químiques sustentant-les en la [[configuració electrònica]] de l'àtom. El llibre de [[Linus Pauling]] ''The Nature of the Chemical Bond'' (''La naturalea de l'enllaç químic'', 1939) usa els principis de la química quàntica per a deduir els [[Geometria molecular|ànguls dels enllaços]] en molècules cada volta més complicades. No obstant, la complexa estructura d'algunes de les molècules biològicament més rellevants encara era desconeguda.

Encara que la [[clorofila]] havia segut aïllada en 1817 pels [[Química|químics]] francesos [[Pierre Joseph Pelletier|Pelletier]] i [[Joseph Bienaimé Caventou|Caventou]],<ref>{{Cita publicació |títul=Joseph Pelletier and Joseph Caventou |url=https://archive.org/details/sim_journal-of-chemical-education_1951-09_28_9/page/454 |llinages=Delépine, Marcel |publicació=[[Journal of Chemical Education]] |volum=28 |número=9 |pàgina=454 |bibcode=1951JChEd..28..454D |doi=10.1021/ed028p454 |any=1951 |més=setembre}}</ref> la seua estructura no va ser deduïda fins a 1940 per [[Hans Fischer]]. En la década de 1940, el químic nortamericà [[Melvin Calvin]] va iniciar les seues investigacions sobre la [[fotosíntesis]], aplicant marcadors radiactius de [[carbono 14]] i va detectar la seqüència de reaccions químiques generades per les plantes en transformar [[diòxit de carbono]] gaseós i l'aigua en oxigen i [[hidrats de carbono]], lo que en l'actualitat es coneix com [[cicle de Calvin]].

En 1937 [[Hans Adolf Krebs]] va descobrir que totes les reaccions de l'interior de les cèlules conegudes involucrades en la respiració celular estaven relacionades entre sí, denominant a esta successió de reaccions cicle de l'àcit cítric, més vesprada conegut com [[cicle de Krebs]]. Per este descobriment va ser guardonat en el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1953.

La majoria dels [[aminoàcit]]s, els components de les [[proteïna]]s, es varen descobrir entre 1819 i 1904. En 1926 [[Theodor Svedberg]] va desenrollar la primera [[Centrífuga|centrifugador analítica]] i la va utilisar per a calcular el pes molecular de la [[hemoglobina]]. En 1933 [[Arne Wilhelm Kaurin Tiselius]] va introduir l'[[electroforesis]] per a separar a les proteïnes en solució. En 1934 [[John Desmond Bernal]] i [[Dorothy Crowfoot Hodgkin]] varen demostrar que les proteïnes, la [[pepsina]] en concret, no eren #coloide aleatoris ya que els seus cristals produïen patrons de [[difracció de rajos X]].<ref>Donald Voet, Judith G. Voet i Charlotte W. Pratt. ''Fonaments De Bioquímica''. Ed. Mèdica Panamericana, p. 130. ISBN 9500623145</ref> En 1951 [[Linus Pauling]] i [[Robert Corey]] varen propondre les estructures de cadena helicoidal ([[hèliç α]]) i laminar ([[làmina β]]) les quals varen ser trobades posteriorment en moltes proteïnes.<ref>Alberts, Bray, Hopkin, Johnson, Lewis, Raff, Roberts, Walter. "Introducció a la Biologia Celular". Segona Edició</ref> En 1953 l'[[experiment de Miller i Urey]] va demostrar que els [[aminoàcit]]s, podien formar-se a partir de molècules inorgàniques simples a partir d'un procés d'estimulació elèctric que podia haver-se produït en la Terra, sent el primer experiment de laboratori en condicions controlades sobre hipòtesis de l'orige de la vida.

També en 1953 [[James D. Watson|James Watson]] i [[Francis Crick]] varen deduir l'estructura de doble cadena [[Hèliç (geometria)|helicoidal]] del [[ADN]] encaixant les senyes de l'estructura de les seues parts constituents i els patrons de [[difracció de rajos X]] obtinguts per [[Rosalind Franklin]].<ref>[http://www.nature.com/nature/dna50/watsoncrick.pdf Watson, J. and Crick, F., «Molecular Structure of Nucleic Acids.»] ''Nature'', April 25, 1953, p. 737-8.</ref> Este descobriment va ser el detonant de l'expansió del camp de la [[bioquímica]]. En 1957 es va demostrar el mecanisme de [[replicació de l'ADN]] per mig del [[experiment de Meselson-Stahl]].
En 1983, [[Kary Mullis]] va desenrollar el método per a la autorreplicación de l'ADN, denominat [[reacció en cadena de la polimerasa]] (coneguda per les seues sigles en anglés com PCR) que revolucionaria el seu procés químic de manipulació en els laboratoris, que faria possible la [[seqüenciació de l'ADN]] dels organismes que culminaria en l'immens [[Proyecte Genoma Humà]], ademés d'obrir el seu us en [[criminalística]] i [[Filiació (antropologia)|filiació]], entre uns atres.

=== Finals de el {{sigle|XX||s}} ===

En 1970, [[John Pople]] va crear el programa [[Gaussian]] que va facilitar enormement els càlculs de la [[química computacional]], com l'equació de Schrödinger molecular segons la [[teoria de orbitales moleculars]].<ref>W. J. Hehre, W. A. Lathan, R. Ditchfield, M. D. Newton i J. A. Pople, Gaussian 70 (Quàntum Chemistry Program Exchange, Program No. 237, 1970).</ref> En 1971 [[Yves Chauvin]] va presentar una explicació al mecanismes de reacció de les [[Metátesis olefínica]]s.<ref>«Catalyse de transformation dones oléfines parell els complexes du tungstène. II. Télomérisation dones oléfines cycliques en présence d'oléfines acycliques.» ''Die Makromolekulare Chemie'' Volume 141, número 1, Data: 9 de febrer de '''1971''', pp. 161-176 Parell Jean-Louis Hérisson, Yves Chauvin {{DOI|10.1002/macp.1971.021410112}}</ref> En 1975 [[Karl Barry Sharpless]] i el seu equip varen descobrir les reaccions d'[[oxidació]] estereoselectivas, com l'[[epoxidación de Sharpless]],<ref>Katsuki, T.; [[K. Barry Sharpless|Sharpless, K. B.]] ''[[J. Am. Chem. Soc.]]'' '''1980''', ''102'', 5974. ({{DOI|10.1021/ja00538a077}})</ref><ref>Hill, J. G.; [[K. Barry Sharpless|Sharpless, K. B.]]; Exon, C. M.; Regenye, R. ''[[Org. Syn.]]'', Coll. Vol. 7, p. 461 (1990); Vol. 63, p.66 (1985). ([http://www.orgsyn.org/orgsyn/prep.asp?prep=cv7p0461 Article])</ref> la [[dihidroxilación asimètrica de Sharpless]],<ref>Jacobsen, I. N.; Marko, I.; Mungall, W. S.; Schroeder, G.; [[K. Barry Sharpless|Sharpless, K. B.]] ''[[J. Am. Chem. Soc.]]'' '''1988''', ''110'', 1968. ({{DOI|10.1021/ja00214a053}})</ref><ref>Kolb, H. C.; Van Nieuwenhze, M. S.; [[K. Barry Sharpless|Sharpless, K. B.]] ''[[Chem. Rev.]]'' '''1994''', ''94'', 2483-2547. (Review) ({{DOI|10.1021/cr00032a009}})</ref><ref>González, J.; Aurigemma, C.; Truesdale, L. ''[[Org. Syn.]]'', Coll. Vol. 10, p.603 (2004); Vol. 79, p.93 (2002). ([http://www.orgsyn.org/orgsyn/prep.asp?prep=v79p0093 Article] {{Wayback|url=http://www.orgsyn.org/orgsyn/prep.asp?prep=v79p0093|dona't=20100824222105}})</ref> i l'[[oxiaminación de Sharpless]].<ref>[[K. Barry Sharpless|Sharpless, K. B.]]; Patrick, D. W.; Truesdale, L. K.; Biller, S. A. ''[[J. Am. Chem. Soc.]]'' '''1975''', ''97'', 2305. ({{DOI|10.1021/ja00841a071}})</ref><ref>Herranz, I.; Biller, S. A.; [[K. Barry Sharpless|Sharpless, K. B.]] ''[[J. Am. Chem. Soc.]]'' '''1978''', ''100'', 3596-3598. ({{DOI|10.1021/ja00479a051}})</ref><ref>Herranz, I.; [[K. Barry Sharpless|Sharpless, K. B.]] ''[[Org. Syn.]]'', Coll. Vol. 7, p. 375 (1990); Vol. 61, p. 85 (1983). ([http://www.orgsyn.org/orgsyn/prep.asp?prep=cv7p0375 Artícul] {{Wayback|url=http://www.orgsyn.org/orgsyn/prep.asp?prep=cv7p0375|dona't=20121020174449}})</ref>

En 1985, [[Harold Kroto]], [[Robert Curl]] i [[Richard Smalley]] va descobrir els [[fullereno]]s, una classe de grans molècules de carbono en forma de [[poliedre]]s en cares hexagonals o pentagonals, el nom de les quals commemora a l'arquitecte [[Richard Buckminster Fuller]] famós per usar dissenys similars en els seus [[Cúpula geodèsica|cúpules geodèsiques]].<ref>{{Cita web |url=https://nobelprize.org/nobel_prizes/chemistry/laureates/1996/ |títul=The Nobel Prize in Chemistry 1996 |fechaacceso=28 de febrer de 2007 |sitioweb=Nobelprize.org |editorial=The Nobel Foundation}}</ref> En 1991 [[Sumio Iijima]] va usar el [[microscopi electrònic]] per a descobrir un tipo de fullereno cilíndric denominat [[nanotubo de carbono|nanotubo]], encara que els primers treballs en este camp s'havien realisat en 1951. Este material és un important component en el camp de la [[nanotecnología]].<ref>{{Cita web |url=http://www.aist.go.jp/aist_e/topics/20020129/20020129.html |títul=Benjamin Franklin Medal awarded to Dr. Sumio Iijima, Director of the Research Center for Advanced Carbon Materials, AIST |fechaacceso=27 de març de 2007 |any=2002 |editorial=National Institute of Advanced Industrial Science and Technology |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070404214121/http://www.aist.go.jp/aist_e/topics/20020129/20020129.html |fechaarchivo=4 d'abril de 2007}}</ref>

En 1994, [[Robert A. Holton]] i el seu equip varen conseguir la primera [[#Síntesis total del taxol de Holton|#síntesis total del taxol]].<ref>«First total synthesis of taxol 1. Functionalization of the B ring.» Robert A. Holton, Carmen Somoza, Hyeong Baik Kim, Feng Liang, Ronald J. Biediger, P. Douglas Boatman, Mitsuru Shindo, Chase C. Smith, Soekchan Kim, ''et al.''; ''[[J. Am. Chem. Soc.]]''; '''1994'''; 116(4); 1597-1598. [http://pubs.acs.org/doi/abs/10.1021/ja00083a066 DOI Abstract]</ref><ref>«First total synthesis of taxol. 2. Completion of the C and D rings.» Robert A. Holton, Hyeong Baik Kim, Carmen Somoza, Feng Liang, Ronald J. Biediger, P. Douglas Boatman, Mitsuru Shindo, Chase C. Smith, Soekchan Kim, ''et al.'' ''[[J. Am. Chem. Soc.]]''; '''1994'''; 116(4) pp 1599-1600 [http://pubs.acs.org/doi/abs/10.1021/ja00083a067 DOI Abstract]</ref><ref>«A synthesis of taxusin.» Robert A. Holton, R. R. Juo, Hyeong B. Kim, Andrew D. Williams, Shinya Harusawa, Richard I. Lowenthal, Sadamu Yogai ''[[J. Am. Chem. Soc.]]''; '''1988'''; 110(19); 6558-6560. [http://pubs.acs.org/doi/abs/10.1021/ja00227a043 Abstract]</ref>

En 1995, [[Eric Cornell]] i [[Carl Wieman]] varen conseguir produir el primer [[Condensado de Bose-Einstein]], un [[estat d'agregació de la matèria]] de certs materials a molt baixes temperatures predit per la mecànica quàntica que no té un equivalent clàssic.<ref>{{Cita web |url=http://www.nist.gov/public_affairs/releases/n01-04.htm |títul=Cornell and Wieman Share 2001 Nobel Prize in Physics |fechaacceso=27 de març de 2007 |any=2001 |sitioweb=NIST News Release |editorial=National Institute of Standards and Technology |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070405231850/http://www.nist.gov/public_affairs/releases/n01-04.htm |fechaarchivo=5 d'abril de 2007}}</ref>

== Vore també ==

=== Històries i #cronologia ===

* [[Anex:Cronologia de la química|Cronologia de la química]]
* [[Descobriment dels elements químics]]
* [[Història de la bioquímica]]
* [[Història de la cromatografía]]
* [[Història de l'electroquímica]]
* [[Història de l'energia]]
* [[Història de la física]]
* [[Història de la taula periòdica]]
* [[Història de la teoria molecular]]
* [[Història de la termodinàmica]]
* [[Premi Nobel de Química]]
* [[Teoria atòmica]]

=== Químics eminents ===

''En orde cronològic:''

== Notes ==

{{Listaref|group=lower-alpha}}

== Referències ==

{{Listaref|2}}

== Enllaços externs ==

* {{Cita publicació |url=http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=2558242&orde=0 |títul=L'història de la química: menuda guia per a navegants. Partix I: velles i noves tendències |llinages=Bertomeu Sánchez, José Ramón; García Belmar, Antonio |volum=104 |número=1 |aneu=ISSN=1575-3417, pp. 56-63 |any=2008 |revista=Anals de la Real Societat Espanyola de Química}}
* {{Cita publicació |url=http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=2662610&orde=0 |títul=L'història de la química: menuda guia per a navegants. Partix II: llibres, revistes, societats, centres d'investigació i ensenyança |llinages=Bertomeu Sánchez, José Ramón; García Belmar, Antonio |volum=104 |número=2 |aneu=ISSN=1575-3417, pp. 146-153 |any=2008 |revista=[[Anals de la Real Societat Espanyola de Química]]}}
* [https://www.ambix.org/ SHAC: Society for the History of Alchemy and Chemistry]

[[Categoria:Història de la química|Història de la química]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Història de la química]]
{{Traduït ref|es|Historia de la química}}

Instalació nuclear de Fordow

2026-07-24T18:40:07Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:NASA FIRMS 2025-06-19 Fordow.png|miniatura|Instalació nuclear de Fordow
]]
La '''instalació nuclear de Fordow''' és una planta subterrànea [[iraní]] d'[[enriquiment d'urani]] ubicada a 32 km al sur de la ciutat de [[Qom (Iran)|Qom]], prop del llogaret de Fordow,<ref>{{Cita notícia|url=http://www.haaretz.com/news/middle-east/russia-regrets-reported-iran-nuclear-activity-in-qom-facility-1.406555|títul=Russia 'regrets' reported Iran nuclear activity in Qom facility|periòdic=[[Haaretz]]|data=2012-1-10|fechaacceso=2025-6-17|subscripció=sí}}</ref> en una antiga base del [[Cossos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica|Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica]].<ref name="wsj">{{Cita notícia|títul=Iran Denounced Over Secret Nuclear Plant|url=https://www.wsj.com/articles/SB125386629947940443|editorial=The Wall Street Journal|data=2009-09-25|fechaacceso=2025-6-17|nom=Jonathan|llinages=Weisman|subscripció=sí}}</ref><ref>{{Cita web|url=http://www.gwu.edu/nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB372/|títul=Underground Facilities: Intelligence and Targeting Issues|fechaacceso=2025-6-17|data=2012-3-23|editorial=National Security Archive}}</ref> És part del [[programa nuclear d'Iran]]. El lloc està baix el control de l'[[Organisme Internacional d'Energia Atòmica]] (OEAI). Es tracta de la segona instalació d'enriquiment d'[[urani]] iraní, l'atra és la de [[Instalació nuclear de Natanz|Natanz]].
L'existència de la planta d'enriquiment, llavors inacabada, va ser revelada per Iran a l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica el 21 de setembre de 2009, pero només en acabant de que el lloc fora ya conegut pels servicis d'inteligència occidentals. Els funcionaris occidentals varen condenar enèrgicament a Iran per no haver revelat l'instalació abans; el president nortamericà [[Barack Obama]] va dir que Fordow hi havia estat baix vigilància nortamericana.<ref>{{Cita notícia|nomene=David E.|llinages=Sanger|títul=Iran Confirms Existence of Nuclear Plant|url=https://www.nytimes.com/2009/09/26/world/middleeast/26nuke.html?hp|periòdic=The New York Claves|data=2009-09-25|fechaacceso=2009-09-25}}</ref> Iran sosté que esta divulgació era coherent en les seues obligacions llegals en virtut del seu Acort de Salvaguardias en el OIEA,<ref>{{Cita web|url=https://www.iaea.org/topics/safeguards-agreements|títul=Safeguards agreements|fechaacceso=2025-6-17|idioma=en|cita=Under a comprehensive safeguards agreement, the IAEA has the right and obligation to ensure that safeguards llaure applied on all nuclear material in the territory, jurisdiction or control of the State for the exclusive purpose of verifying that such material is not diverted to nuclear weapons or other nuclear explosive devices. [En virtut d'un acort de salvaguardias àmplies, el OIEA té el dret i l'obligació de garantisar que s'apliquen salvaguardias a tot el material nuclear que es trobe en el territori, la jurisdicció o el control de l'Estat, en l'exclusiu fi de verificar que dit material no es desvie cap a armes nuclears o atres dispositius explosius nuclears.]}}</ref> que, segons Iran, exigix que Iran declare les noves instalacions 180 dies ans que reben material nuclear.<ref name="jusrist-20120301">{{Cita web|url=https://www.jurist.org/commentary/2010/03/qom-enrichment-facility-was-iran/|títul=The Qom Enrichment Facility: Was Iran Legally Bound to Disclose?|fechaacceso=2025-6-17|autor=Daniel Joyner|data=2010-3-5|sitioweb=Jurist.org}}</ref> El OIEA va declarar que Iran estava obligat pel seu acort de 2003 a declarar l'instalació tan pronte com decidira construir-la.<ref>{{Cita web|url=http://www.iaea.org/publications/documents/board/2009/gov2009-74.pdf|títul=Implementation of the NPT Safeguards Agreement and relevant provisions of Security Council resolutions 1737 (2006), 1747 (2007), 1803 (2008) and 1835 (2008) in the Islamic Republic of Iran|fechaacceso=2025-6-17|data=2009-11-16|sitioweb=GOV/2009/74|editorial=International Atomic Energy Agency}}</ref>

La montanya que alberga la planta de Fordow, cridada Kūh-i Dāgh Ghū’ī, té uns 960 metros d'altura.<ref>{{Cita web|url=https://isis-online.org/isis-reports/detail/irans-natanz-tunnel-complex-deeper-larger-than-expected/8|títul=Iran’s Natanz Tunnel Complex: Deeper, Larger than Expected|fechaacceso=2025-6-19|autor=David Albright, Sarah Burkhard i John Hannah|data=2022-1-13}}</ref> Les instalacions estan ubicades en un sistema de túnels aproximadament 60 metros baix terra. <ref>{{Cita web|url=https://www.rusi.org/explore-our-research/publications/commentary/challenges-involved-military-strikes-against-irans-nuclear-programme|títul=The Challenges Involved in Military Strikes Against Iran’s Nuclear Programme|títulotrad=Els desafius que impliquen els atacs militars contra el programa nuclear d'Iran|fechaacceso=2025-6-19|autor=Darya Dolzikova i Justin Bronk|data=2025-3-21|editor=Royal United Services Institute|idioma=en}}</ref><ref>Natalie Amiri: ''Zwischen donen Welten. Von Macht und Ohnmacht im Iran.'' Aufbau, Berlin 2021, {{ISBN|9783351038809}}; Edició de bojaca ibid. 2022, {{ISBN|9783746640303}}, p. 150.</ref>
== Capacitat ==
En la seua declaració inicial, Iran va afirmar que el propòsit de l'instalació era la producció d'[[hexafluoruro d'urani]] enriquit fins al 5% en [[Urani-235|U-235]], i que l'instalació s'estava construint per a contindre 16 [[Separació isotòpica#Cascades d'enriquiment|cascades]], en un total d'aproximadament 3.000 centrifugador. En setembre de 2011, Iran va anunciar que traslladaria la seua producció d'urani poc enriquit al 20% de Natanz a Fordow.<ref>{{Cita web|url=http://www.iaea.org/publications/documents/board/2011/gov2011-54.pdf|títul=| IAEA|fechaacceso=2026-6-17}}</ref>

En decembre de 2011 va començar l'enriquiment.<ref name="bbc-20120110">{{Cita notícia|url=https://www.bbc.co.uk/news/world-middle-east-16470100|títul=Iran enriching uranium at Fordo plant near Qom|editorial=BBC|data=2012-01-10|fechaacceso=2012-03-01}}</ref> En giner de 2012, el OIEA va anunciar que Iran havia començat a produir urani enriquit fins al 20% per a fins mèdics i que eixe material "permaneix baix la contenció i vigilància de l'organisme".<ref>{{Cita notícia|url=https://www.bbc.co.uk/news/world-middle-east-16470100|títul=Iran enriching uranium at Fordo plant near Qom|editorial=BBC|data=2012-01-10|fechaacceso=2012-03-01}}</ref>

Segons el [[Pla d'Acció Integral Conjunt]] d'abril de 2015, la planta de Fordow devia reestructurar-se per a destinar-la a una utilisació menys intensiva en investigació. L'instalació deixaria d'enriquir urani i d'investigar el seu enriquiment durant a lo manco 15 anys, i es convertiria en un centre de física i tecnologia nuclear. Durant 15 anys, no es mantindrien més d'1.044 centrifugador IR-1 en sis cascades en un ala de Fordow. "Dos d'eixes sis cascades giraran sense urani i seran transformades, inclús per mig de modificacions adequades de l'infraestructura", per a la producció estable de [[Radioisòtop|radioisòtops]] per a us mèdic, agrícola, industrial i científic. Les atres quatre cascades, en tota l'infraestructura associada, permaneixeran inactives. Iran no té permés tindre [[Isòtop fisible|material fisible]] en Fordow.<ref name="BBCSites">{{Cita notícia|data=2010-12-06|títul=Iran's key nuclear sites|url=https://www.bbc.com/news/world-middle-east-11927720|fechaacceso=2025-6-17|obra=BBC News|idioma=en-GB}}</ref><ref name="Bradner">{{Cita web|url=https://www.cnn.com/2015/04/02/politics/iran-nuclear-deal-main-points-of-agreement/|títul=What's in the Iran nuclear deal? 7 key points {{!}} CNN Politics|fechaacceso=2025-6-17|autor=Bradner|nom=Eric|data=2015-04-02|sitioweb=CNN|idioma=en}}</ref><ref name="Key Excerpts">{{Cita web|url=https://obamawhitehouse.archives.gov/the-press-office/2015/07/14/key-excerpts-joint-comprehensive-pla-action-jcpoa|títul=Key Excerpts of the Joint Comprehensive Pla of Action (JCPOA)|fechaacceso=2025-6-17|data=2015-07-14|sitioweb=whitehouse.gov|idioma=en}}</ref>

{{Cita|Segons els térmens de l'acort nuclear en Iran, dos terços de les centrifugador de Fordow han segut retirades en els últims mesos, junt en tot el material nuclear. L'instalació té prohibit realisar qualsevol treball relacionat en l'energia nuclear i s'està reconvertint per a atres usos, eliminant aixina l'amenaça que va motivar el pla d'atac, a lo manco durant els pròxims 15 anys.|''The New York Claves'', 16 de febrer de 2016<ref>David E. Sanger and Mark Mazzetti: [https://www.nytimes.com/2016/02/17/world/middleeast/us-had-cyberattack-planned-if-iran-nuclear-negotiations-failed.html U.S. Had Cyberattack Pla if Iran Nuclear Dispute Led to Conflict]</ref>}} 
En 2018, l'empresa israelita ImageSat va publicar fotografies satelitales que mostraven el recomençament de la construcció i el desenroll en les instalacions de Fordow.<ref>{{Cita web|url=https://www.jerusalemonline.com/israeli-satellite-shows-unusual-activity-in-iranian-nuclear-plant-35648/|títul=Unusual activity in Iranian uranium enrichment plant captured by Israeli satellite|fechaacceso=2025-6-17|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20191019221737/https://www.jerusalemonline.com/israeli-satellite-shows-unusual-activity-in-iranian-nuclear-plant-35648/|fechaarchivo=2019-10-19|urlmuerta=dead}}</ref>

En novembre de 2019, el cap nuclear iraní, [[Alí Akbar Salehí|Ali Akbar Salehi,]] va anunciar que Iran enriquirà urani al 5% en Fordow.<ref>{{Cita web|url=https://www.jpost.com/breaking-News/Iran-will-enrich-uranium-to-5-percent-at-Fordow-nuclear-site-official-606964|títul=Iran will enrich uranium to 5% at Fordow nuclear site – official|fechaacceso=2024-09-04|data=2019-11-05|sitioweb=The Jerusalem Post {{!}} JPost.com|idioma=en}}</ref> En giner de 2020, el lloc tenia 1.044 centrifugador dissenyades per a enriquir hexafluoruro d'urani.<ref name="iw1">{{Cita notícia|títul=Fordow Fuel Enrichment Plant|url=https://www.iranwatch.org/iranian-entities/fordow-fuel-enrichment-plant|fechaacceso=2025-6-17}}</ref>

En giner de 2021, la planta de Fordow va començar a produir urani enriquit al 20%.<ref name="iw1" />

En març de 2023, [[CNN]] va informar que s'havia trobat urani "casi apte per a bombes" en Fordow. El OIEA va confirmar que es va descobrir U-235 en una purea del 83,7% en el lloc, la qual cosa va anar una gran sorpresa per a l'organisme.<ref name="cnn1">{{Cita notícia|url=https://www.cnn.com/2023/03/01/middleeast/iran-uranium-enrichment-iaea-intl/index.html|títul=Near bomb-grade level uranium found in Iranian nuclear plant, says IAEA report|data=Març de 2023|fechaacceso=2025-6-17|autor=Adam Pourahmadi|sitioweb=CNN}}</ref>

En juny de 2024, l'[[Organisme Internacional d'Energia Atòmica|OIEA]] va senyalar que Iran havia construït centrifugador adicionals,<ref name="rtr2">{{Cita notícia|títul=IAEA report: Iran installs more centrifuges at Fordow enrichment plant|url=https://www.reuters.com/world/middle-east/iaea-report-iran-installs-more-centrifuges-fordow-enrichment-plant-2024-06-13/|fechaacceso=2025-6-17|data=2024-6-13|agència=Reuters|autor=Francois Murphy}}</ref> mentres que el ''[[The Washington Post|Washington Post]]'' va comentar sobre l'orde iraní de triplicar la capacitat d'centrifugación de la planta.<ref name="wapo1">{{Cita notícia|títul=Iran signals a major boost in nuclear enrichment at key site|url=https://www.washingtonpost.com/national-security/2024/06/19/iran-nuclear-enrichment-fordow/|fechaacceso=2025-6-17|sitioweb=The Washington Post|subscripció=sí}}</ref> El ''[[The Times of Israel|Claves of Israel]]'' va informar que s'havien instalat quatre noves cascades, pero que encara no s'havien posat en funcionament.<ref name="toi1">{{Cita notícia|títul=Iran installs half of planned new centrifuges at Fordow, IAEA report says|url=https://www.timesofisrael.com/iran-installs-half-of-planned-new-centrifuges-at-fordow-iaea-report-says/|fechaacceso=2025-6-17|data=2024-6-28|agència=Reuters|sitioweb=Claves of Israel}}</ref>
== Història ==

Les autoritats iranís varen afirmar que l'instalació està construïda en lo profunt d'una montanya per les reiterades amenaces d'[[Israel]] d'atacar dites instalacions, que Israel creu que poden utilisar-se per a produir [[Arma nuclear|armes nuclears]].<ref>{{Cita web|url=https://www.pbs.org/wgbh/frontline/article/did-santorum-suggest-iran-wants-nukes-to-bring-back-messiah/|títul=Did Santorum Suggest Iran Wants Nukes to Bring Back Messiah?|autor=Azmat Khan|data=2012-01-13|editorial=[[Public Broadcasting Service]]}}</ref> L'atac a una instalació nuclear tan propenca a la ciutat de [[Qom (Iran)|Qom]], considerada sagrada pels [[Chiismo|musulmans chiítes]], genera preocupació pel possible risc d'una resposta religiosa chií.<ref>{{Cita web|url=http://www.haaretz.com/print-edition/opinion/cries-of-hold-em-back-may-lead-israel-to-strike-iran-1.6986|títul=Cries of 'hold em back' may lead Israel to strike Iran|autor=Akluf Benn|data=2009-09-03|editorial=Haaretz.com}}</ref>

En novembre de 2013, centenars d'iranís, en la seua majoria estudiants de l'Universitat Tecnològica Sharif, acompanyats pel director de la AEOI, [[Alí Akbar Salehí|Ali Akbar Salehi]], i varis representants de l'[[Assamblea Consultiva Islàmica]] (parlament) varen formar una cadena humana al voltant de la planta de Fordow. Els estudiants estaven allí per a mostrar el seu respal al programa nuclear iraní.<ref>{{Cita web|url=http://www.irna.ir/en/news/80911539/politic/iranian_university_students_form_human_chain_around_fordo_nuclear_facility|títul=Iranian university students form human chain around Fordo nuclear facility|fechaacceso=2025-6-17|data=2013-11-19|sitioweb=irna.anar}}</ref><ref>{{Cita web|url=http://english.farsnews.com/newstext.aspx?nn=13920828001435|títul=Farsnews|fechaacceso=2025-6-17|sitioweb=farsnews.com|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20150713033148/http://english.farsnews.com/newstext.aspx?nn=13920828001435|fechaarchivo=2015-7-13|urlmuerta=dead}}</ref>

L'agència de notícies iraní [[Fars]] va informar el 29 d'agost de 2016 que la [[Guàrdia Revolucionària]] iraní havia desplegat missils de defensa aérea russos [[S-300]] front a l'instalació d'enriquiment d'urani. L'entrega del sistema de defensa aérea era part d'un contracte d'armes de 2007 entre Iran i [[Rússia]]. El comandant de la Força Aérea iraní, el general Farsad Esmaili, va reiterar la necessitat del desplegament en una entrevista transmesa per la [[Radiodifusió de la República Islàmica d'Iran]].<ref>{{Cita web|url=http://www.jpost.com/middle-East/Irans-rapid-deployment-of-S-300-to-Fordow-reveals-importance-of-site-466425|títul='Iran's rapid deployment of S-300 to Fordow reveals importance of site'|fechaacceso=2025-6-17|data=2016-8-30|sitioweb=The Jerusalem Post}}</ref><ref>{{Cita web|url=https://www.skynewsarabia.com/world/870266-%D8%A7%D9%95%D8%B3-300-%D9%84%D8%AD%D9%85%D8%A7%D9%8A%D8%A9-%D9%85%D9%86%D8%B4%D8%A7%D9%94%D8%A9-%D9%81%D9%88%D8%B1%D8%AF%D9%88-%D8%A7%D9%84%D9%86%D9%88%D9%88%D9%8A%D8%A9-%D8%A7%D9%84%D8%A7%D9%95%D9%8A%D8%B1%D8%A7%D9%86%D9%8A%D8%A9|títul="إس 300" لحماية منشأة فوردو النووية الإيرانية|fechaacceso=2025-6-17|data=2016-8-29|sitioweb=Sky News}}</ref>

En febrer de 2023, l'[[Organisme Internacional d'Energia Atòmica|OIEA]] va senyalar que la planta de Fordow havia segut modificada.<ref name="rtr1">{{Cita notícia|títul=IAEA chides Iran for undeclared change to Fordow uranium enrichment setup|url=https://www.reuters.com/world/middle-east/iaea-report-chides-iran-undeclared-change-fordow-uranium-enrichment-set-up-2023-02-01/|fechaacceso=2025-6-17|data=2023-2-1|agència=Reuters|autor=Francois Murphy}}</ref>
=== Atacs aéreus israelites i nortamericans de 2025 ===
{{AP|Atacs israelites contra Iran en juny de 2025|Atacs d'Estats Units contra Iran de 2025}}
[[Archiu:Fordow Uranium (Fuel) Enrichment Plant exhibit at the Pentagon, ___caps_block_96___ press briefing on 26 June 2025 (cropped).jpg|miniaturadeimagen|Imàgens dels atacs aéreus de 2025]]
El 13 de juny de 2025, Israel va atacar la planta com a part dels [[Atacs israelites contra Iran en juny de 2025|atacs de juny de 2025 contra Iran]]. Les forces iranís varen dir que havien derribat un [[Vehícul aéreu no tripulat|dron]] israelita. La magnitut del dany no estava clara perque la planta nuclear, de la mateixa manera que la de Natanz, està enterrada a gran profunditat.<ref name="BrunnstromMartina">{{Cita notícia|títul=Damage to Iranian nuclear sites baix far appears limited, experts say|url=https://www.reuters.com/world/middle-east/damage-iranian-nuclear-sites-baix-far-appears-limited-experts-say-2025-06-13/|periòdic=Reuters|data=2025-06-13|fechaacceso=2025-06-17|idioma=en|nom=David|llinages=Brunnstrom}}</ref><ref name="dup-0-34">{{Cita web|url=https://archive.today/20250614012025/https://www.washingtonpost.com/national-security/2025/06/13/iran-nuclear-damage-natanz-fordow/|títul=Iran’s nuclear facilities damaged but not destroyed, experts say|fechaacceso=2025-6-17|autor=Karen DeYoung, Nilo Tabrizy, Evan Hill i Warren P. Strobel|data=2025-6-13}}</ref> Les imàgens satelitales i els informes varen sugerir que alguns llocs sobre la superfície varen ser danyats, pero les instalacions subterrànees que alberguen centrifugador i urani enriquit no haurien segut afectades.<ref name="dup-0-34" /> El 14 de juny, l'Organisació d'Energia Atòmica d'Iran va declarar que s'havien produït danys llimitats en el lloc com a resultat dels atacs.<ref name="FordowDamage">{{Cita web|url=https://aje.io/auoxkc?update=3773872|títul=Iranian official confirms limited damage at Fordow nuclear site|fechaacceso=2025-6-17|data=2025-6-14|sitioweb=Al Jazeera}}</ref>

Els experts militars coincidixen que per la seua ubicació subterrànea i a la resistència del formigó armat empleat, les instalacions de Fordow no poden ser destruïdes en les bombes que actualment posseïx Israel. Si ben Israel conta en [[Arma antibúnker|armes antibúnker]], que es varen utilisar, entre atres coses, en el bombardeig del quarter general subterràneu de la milícia d'[[Hezbolá]] en [[Beirut]] en setembre de 2024, la seua potència explosiva es considera insuficient per a un atac contra Fordow. Per a això, l'eixèrcit israelita precisaria l'ajuda d'Estats Units,<ref>{{Cita web|url=https://www.tagesschau.de/ausland/asien/iran-fordo-102.html|títul=Fordo - ein Problem für Israel und für Trump|títulotrad=Fordow: un problema per a Israel i per a Trump|fechaacceso=2025-6-18|autor=Eckart Aretz|sitioweb=Tagesschau (ARD)|idioma=de}}</ref> qui conta en la bomba pesada antibúnker [[GBU-57]], que pot penetrar a gran profunditat baix terra abans d'explotar, pesa al voltant de 13 tonellades i medix més de sis metros de llarc. L'expert militar nortamericà Masao Dahlgren va declarar a l'agència de notícies [[Agence France-Presse|AFP]] que la carcassa d'acer de la GBU pot penetrar grosses capes de roca i el seu detonador pot detectar cavitats i disparar-se si penetra un búnker. Existix una atra característica única: la GBU-57 actualment solament és transportada per avions de combat [[Northrop Grumman B-2 Spirit]],<ref>{{Cita web|url=https://www.theguardian.com/world/2025/jun/17/us-military-assets-missile-launch-sites-iran-fordow|títul=Could US attack Iran’s Fordow nuclear site? Military movements offer a clue|fechaacceso=2025-6-19|autor=Donen Sabbagh|data=2025-6-17|sitioweb=The Guardian|idioma=en}}</ref> que Israel tampoc té. Per lo tant, les forces armades israelites també dependrien dels bombardero furtivos nortamericans i dels pilots entrenats per a eixes missions.<ref>{{Cita web|url=https://www.berliner-zeitung.de/news/trumps-waffe-gegen-donen-iran-li.2334529|títul=Trumps Waffe gegen donen Iran: Die bunkerbrechende Bombe GBU-57|fechaacceso=2025-6-18|autor=Alexander Schmalz|sitioweb=Berliner Zeitung|idioma=de}}</ref>

Despuix de l'atac israelita, es va dir que Estats Units estava considerant també atacar el lloc, lo que requeriria l'us de bombes GBU-57A/B MOP.<ref>{{Cita web|url=https://thehill.com/policy/international/5358897-us-plans-strike-iran-fordow/|títul=Former Trump official: ‘I think we llaure gearing up for a strike’ on Iran nuclear site|fechaacceso=2025-6-22|autor=Elizabeth Crisp|data=2025-6-19|sitioweb=The Hill|idioma=en}}</ref><ref>{{Cite web|url=https://www.bbc.co.uk/news/resources/idt-868i3c3d-25ec-43cb-bcc0-8832464b91ca|title=Visual guide to Fordo: Iran's secretive nuclear site that only a US bomb could hit|access-dona't=2025-06-22|data=2025-6-20|website=BBC News}}</ref> El 21 de juny de 2025, el president nortamericà Donald Trump va anunciar que bombardero B-2 nortamericans havien atacat l'instalació nuclear, aixina com les de Natanz i [[Programa nuclear d'Iran#Isfahán|Isfahán]].<ref>{{Cite web|url=https://www.bbc.com/news/live/ckg3rzj8emjt|title=Trump says US has bombed Fordo nuclear plant in attack on Iran|access-dona't=2025-06-22|dona't=2025-06-21|website=BBC News}}</ref><ref>{{Cita web|url=https://www.nytimes.com/live/2025/06/21/world/iran-israel-trump?smid=url-share#8c207bd2-a110-5a39-9083-68448f29a13d|títul=Live Updates: Trump Claims Success After Bombing Key Iran Nuclear Sites|fechaacceso=2025-6-22|data=2025-6-22|sitioweb=The New York Claves}}</ref><ref>{{Cite web|url=https://www.cnn.com/world/live-news/israel-iran-conflict-06-21-25-intl-hnk|title=Israel claims killing of Iranian commander as conflict enters second week|access-dona't=2025-06-22|last=Brennan|first=Eve|dona't=2025-06-21|website=CNN|last2=Tanno|first2=Sophie|last3=Lockwood|first3=Pauline|last4=Vogt|first4=Adrienne|last5=Powell|first5=Tori B.|last6=Meyer|first6=Matt|last7=Saltman|first7=Max}}</ref>

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Arquitectura subterrànea]]
{{Traduït ref|es|Instalación nuclear de Fordow}}

Géiser Niland

2026-07-24T18:40:07Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:20190910-mudpotweb-01.jpg|miniatura|Géiser Niland
]]
El '''géiser Niland''' (malnomenat ''«Slow One»'' <ref name="latimes">{{Cita notícia|url=https://www.latimes.com/local/lanow/la-em-ln-niland-mud-pot-20181101-story.html|títul=A Sant Andreas fault mystery: The ‘slow-moving disaster’ in an area where the Big One is feared|obra=Los Angeles Claves|data=2018-11-01|nom=Alejandra|llinages=Reis-Velarde}}</ref> («El Llent» en espanyol), i designat formalment W9)<ref name="dup-0-75">{{Cita publicació|url=https://trid.trb.org/view/1692604|títul=The meandering Món Mud Pot: Or how Salton Siga tectonics affect international trade|llinages=Francuch|nom=Dean G|llinages2=Deane|nomene2=Travis|data=2019|publicació=Proceedings of the 70th Highway Geology Symposium|pàgines=439–456|llinages3=Zamora|nomene3=Carol}}</ref> és una [[gorc de fanc]] en moviment o un manantial de fanc en les afores de [[Niland|Niland Califòrnia,]] en la conca de Salton Trough, àrea d'inestabilitat geològica per la [[Falla de Sant Andrés|falla de Sant Andreas]],<ref name="asce">{{Cita publicació|url=https://ascelibrary.org/doi/abs/10.1061/9780784482797.070|títul=A Moving Mud Spring Threatening Critical Infrastructure, Imperial County, Califòrnia|llinages=Deane|nom=R. Travis|llinages2=Lynch|nomene2=David K.|publicació=Geo-Congress 2020|editorial=ASCE}}</ref> format per la lliberació [[Diòxit de carbono|de diòxit de carbono]] baix terra. És l'únic gorc de fanc o [[volcà de fanc]] que se sap que ha desplaçat la seua ubicació de forma tan significativa.<ref name="dup-1-24">{{Cita notícia|url=https://www.nationalgeographic.com/science/article/bubbling-pool-mud-moving-california-dont-know-why-geology|data=2018-11-09|llinages=Andrews|nom=Robin George|títul=A bubbling pool of mud is on the move, and no one knows why|obra=National Geographic}}</ref><ref name="latimes" /> El géiser ha requerit costosos treballs d'ingenieria des de 2018, ya que ha afectat a la llínea de [[ferrocarril]] d'[[Union Pacific]], [[Ruta Estatal de Califòrnia 111|la ruta 111 de l'estat de Califòrnia]] i atres variades infraestructures.
== Història ==

El géiser es va formar al voltant de 1953<ref name="asce">{{Cita publicació|url=https://ascelibrary.org/doi/abs/10.1061/9780784482797.070|títul=A Moving Mud Spring Threatening Critical Infrastructure, Imperial County, Califòrnia|llinages=Deane|nom=R. Travis|llinages2=Lynch|nomene2=David K.|publicació=Geo-Congress 2020|editorial=ASCE}}</ref><ref name="cbs8">{{Cita notícia|url=https://www.cbs8.com/amp/article/news/local/moving-geyser-impacting-major-roadway-in-imperial-county/509-77982d5a-dbbe-4bc1-aabb-890d579f95fc|títul=Moving geyser impacting major roadway in Imperial County|nom=Shannon|llinages=Handy|data=2021-03-18|archive-url=https://web.archive.org/web/20210319055244/https://www.cbs8.com/amp/article/news/local/moving-geyser-impacting-major-roadway-in-imperial-county/509-77982d5a-dbbe-4bc1-aabb-890d579f95fc|fechaarchivo=2021-03-19|obra=CBS8}}</ref> a uns 8 quilómetros al noroest de Niland<ref name="desert">{{Cita notícia|url=https://www.thedesertreview.com/news/niland-geyser-continues-to-threaten-imperial-county/article_c7254920-08b4-11eb-abd6-9fc327c80af0.html|títul=Niland geyser continues to threaten Imperial County|nom=Kayla|llinages=Kirby|data=2020-10-07|obra=The Desert Review}}</ref> en [[Món, Califòrnia|Món]],<ref name="dup-0-75" /> just al sur de Gillespie Road i a l'est de la Ruta 111 i Davis Road.<ref name="mystery">{{Cita notícia|url=https://www.asce.org/cemagazine/a-moving-mystery/|títul=A moving mystery|obra=Civil Engineering|editorial=American Society of Civil Engineers|llinages=Lynch|nomene=David K.|data=2019}}</ref> En 2008, els [[Geologia|geólogos]] [[David Lynch]] i Kenneth Hudnut ho varen descriure com un «gran gorc en forma d'escut actiu», ubicada en un terreny privat en les coordenades 33 ° 17.117 '-115 ° 34.620' i li varen donar la designació W9.<ref name="bulletin">{{Cita publicació|url=https://authors.library.caltech.edu/12061/1/LYNbssa08.pdf|títul=The Wister Mud Pot Lineament: Southeastward Extension or Abandoned Strand of the Sant Andreas Fault?|llinages=Lynch|nomene=David K.|llinages2=Hudnut|nomene2=Kenneth W.|data=August 2008|publicació=Bulletin of the Seismological Society of America|volum=98|número=4|pàgines=1720–1729|doi=10.1785/0120070252}}</ref> És una d'al voltant de les 33 [[Gorc de fanc|gorcs de fanc]] i [[Volcà de fanc|volcans de fanc]] prop de la costa surest del [[Llac Salton|mar de Salton]],<ref name="threatened">{{Cita notícia|url=https://www.pressreader.com/usa/imperial-valley-press/20180808/281479277238546|títul=Union Pacific railroad, SR-111, threatened by 'mud pot'|obra=Imperial Valley Press|llinages=McDaniel|nom=Chris|data=2018-08-08}}</ref> en una trayectòria provablement vinculada a una llínea de falla, encara que W9 és un cas atípic.<ref name="bulletin" /> En 2015 o 2016,<ref name="dup-1-24" /> possiblement despuix de l'activitat sísmica,<ref name="desert" /> encara que açò és qüestionat pel [[Servici Geològic d'Estats Units|Servici Geològic dels Estats Units]],<ref name="natgeo" /> el géiser va començar, sense precedent, a moure's ràpidament cap al suroest, a jujar per les imàgens de satèlit.<ref name="latimes">{{Cita notícia|url=https://www.latimes.com/local/lanow/la-em-ln-niland-mud-pot-20181101-story.html|títul=A Sant Andreas fault mystery: The ‘slow-moving disaster’ in an area where the Big One is feared|obra=Los Angeles Claves|data=2018-11-01|nom=Alejandra|llinages=Reis-Velarde}}</ref> Abans del recent moviment, des de 2005 el manantial va expulsar aigua cap al sur i l'oest, i en 2014 el Districte de Irrigación del comtat d'Imperial va cavar una sanga en un intent fallanc de desviar l'aigua de la llínea de ferrocarril de l'[[Union Pacific]].<ref name="mystery" /> En octubre de 2017, va expulsar un gran volum d'aigua fangosa en sangues de drenage a l'est de les vies. S'ha desplaçat a un ritme d'aproximadament 6 metros per any en 2018<ref name="dup-1-24" /> i 3 peus per més en 2020.<ref name="desert" /> A finals de 2018, havia creat una conca de 2230 metros quadrats.<ref name="natgeo" /> Està prop de la [[Wister fault|falla de Wister]], una extensió de la falla de Sant Andrés, i es mou perpendicularmente a les llínees de falla. El seu llent moviment ha fet que se li cride ''Slow One'' (El Llent), en alusió a l'esperat terremot [[Falla de Sant Andrés|Big One]].<ref name="latimes" /> Es discutix

si atres manantiales de fanc s'han mogut; la majoria de les fonts diuen que no se sap de cap que ho haja fet<ref name="mystery" /> mentres que Max Rudolph de l'[[Universitat de Califòrnia en Davis|Universitat de Califòrnia]] diu que alguns sí s'han mogut, pero solament notablement en una escala de temps de décades.<ref name="latimes" />
=== Mitigació ===
==== Ferrocarril Union Pacific ====
En maig de 2018, el ferrocarril va amprar [[Topografia|topógrafos]] geològics de l'empresa Shannon & Wilson per a evaluar el lloc i, a la seua volta, varen involucrar a David Lynch, un investigador [[Institut Tecnològic de Califòrnia|de Caltech]] que prèviament havia estudiat els gorcs de fanc.<ref name="dup-0-75" /> Varen trobar que les menudes ones del géiser estaven erosionant gradualment la vora de la [[Caldera volcànica|caldera]]. A mida que el géiser alvançava cap a l'infraestructura de transport de manera crítica durant l'estiu de 2018, el [[comtat d'Imperial]] va declarar una emergència<ref name="latimes">{{Cita notícia|url=https://www.latimes.com/local/lanow/la-em-ln-niland-mud-pot-20181101-story.html|títul=A Sant Andreas fault mystery: The ‘slow-moving disaster’ in an area where the Big One is feared|obra=Los Angeles Claves|data=2018-11-01|nom=Alejandra|llinages=Reis-Velarde}}</ref> en juny, que es va ampliar en agost.<ref name="threatened">{{Cita notícia|url=https://www.pressreader.com/usa/imperial-valley-press/20180808/281479277238546|títul=Union Pacific railroad, SR-111, threatened by 'mud pot'|obra=Imperial Valley Press|llinages=McDaniel|nom=Chris|data=2018-08-08}}</ref>

Els ingeniers varen cavar tres pous per a intentar lliberar la pressió; el primer va provocar un reventón de 30 metros d'aigua térbola, encara que el segon no va trobar cantitats significatives de gas o aigua, i el tercer va tindre que ser afonat a una profunditat de 120 metros per a trobar el gas.<ref name="dup-0-75" /> També varen tirar [[Espigón|escollera]] en la vora occidental, varen bombejar aigua superficial a un ritme de 150,000 litros per dia per a revelar el fondo a 8 metros de profunditat, i en juny de 2018 varen afonar làmines d'acer a 20–25 metros de profunditat i 30 metros d'ample entre el géiser i les vies del tren.<ref name="dup-1-24" /> L'estany original va ser buidada, pero encara quedaven varis gorcs de fanc menudes en la conca.<ref name="mystery">{{Cita notícia|url=https://www.asce.org/cemagazine/a-moving-mystery/|títul=A moving mystery|obra=Civil Engineering|editorial=American Society of Civil Engineers|llinages=Lynch|nomene=David K.|data=2019}}</ref>

No obstant, estos esforços no varen tindre èxit. A mitan de juliol, l'aigua burbujeante havia aplegat a la paret d'acer<ref name="mystery">{{Cita notícia|url=https://www.asce.org/cemagazine/a-moving-mystery/|títul=A moving mystery|obra=Civil Engineering|editorial=American Society of Civil Engineers|llinages=Lynch|nomene=David K.|data=2019}}</ref> i en octubre de 2018, el géiser va trencar esta paret i va continuar baix d'ella. Impulsat per una expulsió de gas, va aparéixer un sumidero de 8 metros de profunditat i 22 d'ample en el costat de la via de la paret i després es va omplir d'aigua.<ref name="natgeo">{{Cita notícia|url=https://www.nationalgeographic.com/science/article/bubbling-pool-mud-moving-california-dont-know-why-geology|data=2018-11-09|llinages=Andrews|nom=Robin George|títul=A bubbling pool of mud is on the move, and no one knows why|obra=National Geographic}}</ref><ref >{{Cita publicació|url=https://trid.trb.org/view/1692604|títul=The meandering Món Mud Pot: Or how Salton Siga tectonics affect international trade|llinages=Francuch|nom=Dean G|llinages2=Deane|nomene2=Travis|data=2019|publicació=Proceedings of the 70th Highway Geology Symposium|pàgines=439–456|llinages3=Zamora|nomene3=Carol}}</ref> Els ingeniers varen reblir repetidament el costat este de la caldera en escollera, que va ser engolguda pel forat, encara que la conca que va quedar a l'est finalment es va omplir a mitan d'octubre.<ref name="mystery" /> El géiser es va creuar en la llínea de ferrocarril de la Union Pacific a finals de 2018, i es va requerir un important treball d'ingenieria per a permetre que continuara el tràfic ferroviari de càrrega d'al voltant de 70 trens per dia<ref name="dup-0-75" /> entre [[Inland Empire (Califòrnia)|Inland Empire]] i [[Yuma|Yuma, Arizona]], encara que es varen reduir les velocitats.<ref name="latimes">{{Cita notícia|url=https://www.latimes.com/local/lanow/la-em-ln-niland-mud-pot-20181101-story.html|títul=A Sant Andreas fault mystery: The ‘slow-moving disaster’ in an area where the Big One is feared|obra=Los Angeles Claves|data=2018-11-01|nom=Alejandra|llinages=Reis-Velarde}}</ref> Estos treballs varen incloure la construcció en octubre de 2018 de pistes temporals cridades [[Shoofly peu|shoofly]],<ref name="natgeo" /> que requerien [[Bateadora|apisonamiento]] semanal per a mantindre's operatives.<ref name="hgs" /> Es va construir un segon shoofly en el costat este, d'a on havia vingut el géiser.<ref name="mystery" />
==== Ruta Estatal 111 ====

En setembre de 2019, [[Departament de Transport de Califòrnia|Caltrans]] va començar un proyecte de mitigació de tres fases de 19<ref name="cbs8">{{Cita notícia|url=https://www.cbs8.com/amp/article/news/local/moving-geyser-impacting-major-roadway-in-imperial-county/509-77982d5a-dbbe-4bc1-aabb-890d579f95fc|títul=Moving geyser impacting major roadway in Imperial County|nom=Shannon|llinages=Handy|data=2021-03-18|archive-url=https://web.archive.org/web/20210319055244/https://www.cbs8.com/amp/article/news/local/moving-geyser-impacting-major-roadway-in-imperial-county/509-77982d5a-dbbe-4bc1-aabb-890d579f95fc|fechaarchivo=2021-03-19|obra=CBS8}}</ref> -21,5<ref name="kyma">{{Cita notícia|url=https://kyma.com/news/special-reports/2021/04/29/a-world-known-phenomenon-in-our-backyard/|títul=SPECIAL REPORT: A world-known phenomenon in our backyard|obra=KYMA|nom=Arlette|llinages=Yousif|data=2021-04-29}}</ref> millons de dólars per a protegir [[Ruta Estatal de Califòrnia 111|la ruta 111 de l'estat de Califòrnia]],<ref name="detour">{{Cita notícia|url=https://www.thedesertreview.com/news/caltrans-builds-niland-sr-111-detour-to-bypass-moving-mud-pot/article_ea53fa1i-cff7-11i9-b695-2f5651c9d461.html|títul=Caltrans Builds Niland SR-111 Detour to Bypass Moving Mud Pot|obra=The Desert Review|data=2019-09-06}}</ref> que va des de [[Interestatal 10|la carretera interestatal 10]] fins a Mèxic.<ref name="latimes">{{Cita notícia|url=https://www.latimes.com/local/lanow/la-em-ln-niland-mud-pot-20181101-story.html|títul=A Sant Andreas fault mystery: The ‘slow-moving disaster’ in an area where the Big One is feared|obra=Los Angeles Claves|data=2018-11-01|nom=Alejandra|llinages=Reis-Velarde}}</ref> Els plans incloïen l'us de murs d'acer per a desviar l'aigua cap a un [[Quebrada|llit]] de grava, l'excavació de drenage baix de la carretera per a dirigir l'[[aigua subterrànea]] cap a un llit de llavat a l'oest de la carretera, i la construcció d'una carretera temporal de huit quilómetros<ref name="ceg">{{Cita notícia|url=https://www.constructionequipmentguide.com/sandb-construction-battles-mud-pots-near-sant-diego/47610|títul=S&B Construction Battles Mud Pots Near San Diego|obra=Construction Equipment Guide|data=2020-03-09|llinages=Rapoport|nom=Irwin}}</ref> a 15 metros a l'oest per a desviar al voltant del géiser, reconstruint la carretera original una volta que el géiser havia alvançat.<ref name="detour" /><ref name="cbs8" /> A fins de setembre de 2019, la carretera es va tancar durant dos semanes en Davis i Gillespie Roads per mides de mitigació, inclós el drenage d'edificis, la reducció dels negocis de les empreses locals i el turisme. El tràfic directe es va desviar cap a l'oest de la mar de Salton a lo llarc de [[Ruta Estatal de Califòrnia 86|la ruta 86 de l'estat de Califòrnia]].<ref>{{Cita notícia|url=https://www.pressreader.com/usa/imperial-valley-press/20191005/281479278159927|títul=Highway 111 closure causes frustration for community|obra=Imperial Valley Press|llinages=Maresh|nom=Michael|data=2019-10-05}}</ref>

En agost de 2020 es varen realisar treballs en el tancament d'un carril durant una semana, en llímit de velocitat reduït.<ref>{{Cita web|url=https://www.imperialctc.org/news-and-announcements/sr-111-niland-geyser-mitigation-update|títul=SR-111 Niland geyser mitigation project update|data=2020-08-06|sitioweb=Imperial County Transportation Commission}}</ref> En octubre de 2020 la Junta de Supervisors del Comtat d'Imperial va aprovar més medides de mitigació d'emergència.<ref name="desert">{{Cita notícia|url=https://www.thedesertreview.com/news/niland-geyser-continues-to-threaten-imperial-county/article_c7254920-08b4-11eb-abd6-9fc327c80af0.html|títul=Niland geyser continues to threaten Imperial County|nom=Kayla|llinages=Kirby|data=2020-10-07|obra=The Desert Review}}</ref> Es va completar els treballs adicionals en abril de 2021 per a estendre la carretera temporal, de nou tancant breument un carril de tràfic.<ref>{{Cita notícia|url=https://www.thedesertreview.com/news/sr-111-lane-closures-north-of-niland-through-friday/article_08def842-9be6-11eb-9d5i-afffb6102836.html|títul=SR-111 lane closures north of Niland through Friday|obra=The Desert Review|data=2021-04-12}}</ref>
==== Una atra infraestructura ====

A principis de 2019 l'[[Transport per canonada|oleoducte]] ''Santa Fe Pacific'' propietat de Kinder Morgan<ref name="latimes">{{Cita notícia|url=https://www.latimes.com/local/lanow/la-em-ln-niland-mud-pot-20181101-story.html|títul=A Sant Andreas fault mystery: The ‘slow-moving disaster’ in an area where the Big One is feared|obra=Los Angeles Claves|data=2018-11-01|nom=Alejandra|llinages=Reis-Velarde}}</ref> que transporta combustible de Sant Diego al conadado d'Imperial va ser desviat en un cost de 3 millons de dólars.<ref>{{Cita notícia|url=https://www.pressreader.com/usa/imperial-valley-press/20181117/281496457320469|títul=Geyser threat compels Kinder Morgan to re-route pipeline|obra=Imperial Valley Press|llinages=Montenegro Brown|nomene=Richard|data=2018-11-17}}</ref><ref name="asce">{{Cita publicació|url=https://ascelibrary.org/doi/abs/10.1061/9780784482797.070|títul=A Moving Mud Spring Threatening Critical Infrastructure, Imperial County, Califòrnia|llinages=Deane|nom=R. Travis|llinages2=Lynch|nomene2=David K.|publicació=Geo-Congress 2020|editorial=ASCE}}</ref><ref name="cbs8">{{Cita notícia|url=https://www.cbs8.com/amp/article/news/local/moving-geyser-impacting-major-roadway-in-imperial-county/509-77982d5a-dbbe-4bc1-aabb-890d579f95fc|títul=Moving geyser impacting major roadway in Imperial County|nom=Shannon|llinages=Handy|data=2021-03-18|archive-url=https://web.archive.org/web/20210319055244/https://www.cbs8.com/amp/article/news/local/moving-geyser-impacting-major-roadway-in-imperial-county/509-77982d5a-dbbe-4bc1-aabb-890d579f95fc|fechaarchivo=2021-03-19|obra=CBS8}}</ref><ref name="desert">{{Cita notícia|url=https://www.thedesertreview.com/news/niland-geyser-continues-to-threaten-imperial-county/article_c7254920-08b4-11eb-abd6-9fc327c80af0.html|títul=Niland geyser continues to threaten Imperial County|nom=Kayla|llinages=Kirby|data=2020-10-07|obra=The Desert Review}}</ref><ref name="hgs">{{Cita publicació|url=https://trid.trb.org/view/1692604|títul=The meandering Món Mud Pot: Or how Salton Siga tectonics affect international trade|llinages=Francuch|nom=Dean G|llinages2=Deane|nomene2=Travis|data=2019|publicació=Proceedings of the 70th Highway Geology Symposium|pàgines=439–456|llinages3=Zamora|nomene3=Carol}}</ref> En 2020, el géiser va amenaçar les llínees de fibra òptica<ref name="desert" /> propietat de [[Verizon Communications|Verizon]]<ref name="latimes" /> i [[AT&T]], que varen ser traslladades.<ref name="ceg">{{Cita notícia|url=https://www.constructionequipmentguide.com/sandb-construction-battles-mud-pots-near-sant-diego/47610|títul=S&B Construction Battles Mud Pots Near San Diego|obra=Construction Equipment Guide|data=2020-03-09|llinages=Rapoport|nom=Irwin}}</ref>

Suponent que el géiser continuara en la mateixa direcció cap a la mar de Salton a tres quilómetros i mig de distància, cap la possibilitat que travesse un estacionament, una carretera secundària, estanys i camps.<ref name="hgs">{{Cita publicació|url=https://trid.trb.org/view/1692604|títul=The meandering Món Mud Pot: Or how Salton Siga tectonics affect international trade|llinages=Francuch|nom=Dean G|llinages2=Deane|nomene2=Travis|data=2019|publicació=Proceedings of the 70th Highway Geology Symposium|pàgines=439–456|llinages3=Zamora|nomene3=Carol}}</ref>
== Composició ==

[[Géiser]] és un nom inapropiat perque la formació no és [[Energia geotèrmica|geotèrmica]] i l'aigua, el fanc i el gas burbujeante no es calfen,<ref name="natgeo">{{Cita notícia|url=https://www.nationalgeographic.com/science/article/bubbling-pool-mud-moving-california-dont-know-why-geology|data=2018-11-09|llinages=Andrews|nom=Robin George|títul=A bubbling pool of mud is on the move, and no one knows why|obra=National Geographic}}</ref> solament medix al voltant de {{Convertir|26,7|C|F|0}}.<ref name="latimes">{{Cita notícia|url=https://www.latimes.com/local/lanow/la-em-ln-niland-mud-pot-20181101-story.html|títul=A Sant Andreas fault mystery: The ‘slow-moving disaster’ in an area where the Big One is feared|obra=Los Angeles Claves|data=2018-11-01|nom=Alejandra|llinages=Reis-Velarde}}</ref> El géiser Niland llibera aigua, diòxit de carbono i sulfur d'hidrogen,<ref name="desert">{{Cita notícia|url=https://www.thedesertreview.com/news/niland-geyser-continues-to-threaten-imperial-county/article_c7254920-08b4-11eb-abd6-9fc327c80af0.html|títul=Niland geyser continues to threaten Imperial County|nom=Kayla|llinages=Kirby|data=2020-10-07|obra=The Desert Review}}</ref> en el fondo de l'estany com [[arenes movedizas]] per la liqüefacció.<ref name="kyma">{{Cita notícia|url=https://kyma.com/news/special-reports/2021/04/29/a-world-known-phenomenon-in-our-backyard/|títul=SPECIAL REPORT: A world-known phenomenon in our backyard|obra=KYMA|nom=Arlette|llinages=Yousif|data=2021-04-29}}</ref> Els geólogos contractats per la Union Pacific varen descobrir que un domo de pressió està espentant aigua cap al géiser.<ref name="desert" /> Es creu que és causat pel diòxit de carbono subterràneu, lliberat de les roques per processos tectónicos quan la falla de Sant Andrés i la [[Dorsal del Pacífic Oriental|dorsal del Pacífic oriental]] interactuen i comprimixen els sediment del [[riu Colorat]]<ref name="natgeo" /> en [[arenisca]] i roca [[Esquisto verda|de esquisto verda]].<ref name="latimes" /> El sulfur d'hidrogen lliberat de l'estany, fàcilment reconeixible per la seua olor a ou podrido, pot provindre d'algues en descomposició o d'activitat geològica.<ref name="natgeo" /> L'activitat sísmica repetida va badar el llit rocós, lo que va permetre que els gasos aplegaren a la superfície.<ref name="latimes" /> La roca circumdant és [[lutita]] sedimentaria blana.<ref name="latimes" />

Els geólogos David Lynch i Travis Deane han plantejat l'hipòtesis de que el diòxit de carbono viage a la superfície a través d'una ruta inclinada, en el costat superior del canal erosionat gradualment per l'aigua i el gas i el costat inferior acumulant-se a mida que els sediment cauen sobre ell. Açò explicaria el moviment horisontal del manantial, que seria d'esperar que es detinguera quan el manantial estiguera directament sobre la font.<ref name="mystery">{{Cita notícia|url=https://www.asce.org/cemagazine/a-moving-mystery/|títul=A moving mystery|obra=Civil Engineering|editorial=American Society of Civil Engineers|llinages=Lynch|nomene=David K.|data=2019}}</ref>

Per raons de seguritat, no hi ha accés públic.<ref name="desert">{{Cita notícia|url=https://www.thedesertreview.com/news/niland-geyser-continues-to-threaten-imperial-county/article_c7254920-08b4-11eb-abd6-9fc327c80af0.html|títul=Niland geyser continues to threaten Imperial County|nom=Kayla|llinages=Kirby|data=2020-10-07|obra=The Desert Review}}</ref> El diòxit de carbono lliberat pel géiser tendix a omplir el seu cràter, lo que ho convertix en un perill extrem d'asfíxia per a qualsevol que estiga prop, encara que la concentració descendix a uns pocs metros.<ref name="latimes">{{Cita notícia|url=https://www.latimes.com/local/lanow/la-em-ln-niland-mud-pot-20181101-story.html|títul=A Sant Andreas fault mystery: The ‘slow-moving disaster’ in an area where the Big One is feared|obra=Los Angeles Claves|data=2018-11-01|nom=Alejandra|llinages=Reis-Velarde}}</ref>

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Volcans de fanc]]
{{Traduït ref|es|Géiser Niland}}

Història de Sudan

2026-07-24T18:40:07Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

Conegut en l'[[Edat Antiga|Antiguetat]] com [[Nubia]], [[Sudan]] va ser incorporat paulatinament al món àrap durant l'expansió [[Islam|islàmica]] de el {{sigle|VII||s}}. El sur, no controlat pels musulmans, va sofrir les incursions dels caçadors d'[[esclau]]s.

Entre 1820 i 1822, Sudan va ser conquistat per [[Egipte]] i anexionado per a entrar, posteriorment, en l'esfera d'influència [[Regne Unit|britànica]]. El Regne Unit va reconéixer la seua independència en 1956. Des de llavors la seua història ha segut convulsa, en constants [[guerra civil|guerres civils]], conflictes ètnics i religiosos entre el govern musulmà i les fraccions cristianes i animista opostes a la [[sharia]] i freqüents colps d'Estat.<ref>{{cita publicació|llinages1=Contreras Valcárcel|nomene1=José Ignacio|títul=Sudan, el avispero de l'Nilo|publicació=Institut Espanyol d'Estudis Estratègics|data=21 d'octubre de 2019|url=https://www.ieee.es/galerias/fichero/docs_opinion/2019/dieeeo94_2019_jigcom_sudan.pdf|fechaacceso=29 d'abril de 2023}}</ref>

== Prehistòria ==

Cap a l'octau mileni abans de Crist, pobles de cultura neolítica s'havien assentat en llogarets fortificadas d'[[atobó]] en l'actual territori de Sudan, els quals complementaven la caça i la peixca en el [[Nilo]], en la recolecció de cereals i la ganaderia. Investigacions antropològiques i arqueològiques indiquen que durant el periodo predinástico [[Nagada]], les poblacions de Nubia i l'Alt Egipte eren ètnicament i culturalment casi idèntics, aixina com els sistemes d'evolució de la realea faraònica cap al 3300 a. C.<ref>[http://www.homestead.com/wysinger/keita-1993.pdf] </ref>
Possiblement des d'[[protohistòria|época protohistòrica]], l'actual territori va estar habitat per pobles [[llengües cushitas|cushitas]] i [[llengües nilosaharianas|nilo-saharians]], junt en atres pobles d'orige incert com els [[idioma meroítico|meroitas]].

== Cultures antigues i clàssiques ==

{{VT|Naqada (cultura)|Regne de Kush|Meroe|Nobatia}}
El primer registre històric del nort de Sudan prové de fonts [[Imperi Antic d'Egipte|egipcíaques]], que descriuen la terra aigües dalt de la primera catarata del [[Ric Nilo|Nilo]], denominada Kush, com una zona "miserable", que daten del tercer mileni a.{{esd}}C. A través dels sigles, es va desenrollar el comerç cap a les actuals terres de Sudan. Caravanes provinents d'Egipte duyen gra a [[Kush]] i tornaven riu avall, a [[Asuán]], en [[marfil]], [[incens]], #cuiro i [[cornalina]] (una pedra usada tant en la joyeria i com en puntes de flecha). Els governadors d'Egipte en particular, valoraven Nubia pel seu or i pels soldats que engrossaven les files de l'eixèrcit del faraó. Periòdicament, durant l'Imperi Antic, expedicions militars egipcíaques varen realisar #penetració en Kush.

Tres regnes [[kush]]itas i [[Meroe|meroíticos]], incloent el de [[Napata]] i la cultura de [[Ballana]] es varen establir en el nort i centre del territori que hui és Sudan des de temps antics, la regió va ser anomenada també com el Regne de Nubia i eixes civilisacions varen florir principalment sobre el riu [[Nilo]] des de la primera fins a la sexta catarata. Estos regnes varen ser influenciats per l'antic Egipte, i després ells varen influenciar al [[Antic Egipte]]. De fet, les fronteres de l'Antic Egipte i els regnes sudanesos fluctuaven prou i lo que és ara el terç superior del Nort de Sudan va ser durant temps antics indistinguible del [[Alt Egipte]].

Durant l'[[Imperi romà]], la frontera sur d'Egipte va sofrir diverses incursions de guerrers nubios. Intentant pacificar la zona l'emperador [[Diocleciano]], va reconéixer als meroíticos com federats (''fœderatii'') de l'Imperi. En tot el periodo, va existir un important víncul comercial entre abdós, aplegant-se a formar unitats militars romanes en mercenaris nubios. En aquell periodo, es va portar a terme una expedició romana des d'Egipte fins a [[Jartum]]. Cap a l'any 298 els romans varen abandonar la zona fronteriça en Nubia.

== Cristianisme en Nubia ==

En l'any 350, el regne meroítico va ser invadit i desfet pel regne [[Etiopia|etíope]] d'[[Regne de Aksum|Aksum]]. A partir de llavors Nubia va donar va passar a tres nous regnes: [[Nobatia]], [[Makuria]] i d'[[Aloa]], convertint-se en els hereus polítics i culturals del regne meroítico, en els quals el cristianisme era la religió oficial. Nobatia en el nort, tenia la seua capital en Faras, en lo que hui és Egipte, Makuria tenia la seua capital en Dunqulah, l'antiga ciutat a la vora de l'Nilo a uns 150 quilómetros al sur de la moderna [[Dunqulah]], i Aloa, en el cor de la vella Meroe, en el sur, tenia la seua capital en [[Sawba]]. En els tres regnes, #aristocràcia guerreres va governar poblacions meroítica de les corts reals, a on els funcionaris duyen títuls grecs emulant la cort [[Imperi bizantí|bizantina]].

Les primeres referències dels regnes successors de Nubia figuren en les narracions dels autors [[Grècia|grecs]] i [[Copto|coptos]] sobre la conversió dels reis de Nubia al cristianisme en el {{sigle|VI||s}}. Segons la tradició, un misionero enviat per l'emperatriu bizantina [[Teodora]] va aplegar a Nobatia i va començar a predicar el evangelio al voltant de 540. És possible que el procés de conversió haguera començat abans, no obstant, baix la égida dels misionero coptos d'Egipte. Els reis de Nubia varen acceptar el cristianisme [[Monofisismo|monofisista]] es practicava en Egipte, reconeixent l'autoritat espiritual del patriarca copto d'[[Aleixandria]] sobre l'iglésia de Nubia.

Una jerarquia dels bisbes nomenats pel patriarca copto i consagrada en Egipte va dirigir les activitats de l'iglésia i va eixercir un poder secular considerable. L'iglésia va determinar una monarquia sacerdotal, lo que confirma la llegitimitat de la seua llínea real. Al mateix temps que el monarca protegia els interessos de l'Iglésia.

L'aparició del cristianisme en Nubia va reobrir els canals cap a les civilisacions del mediterràneu, renovant els llaços culturals i ideològics de Nubia en Egipte. L'Iglésia va promoure l'alfabetisació, a través del clero egipcíac entrenat, per mig d'escoles monásticas i catedralicias. L'us del grec en la llitúrgia en el temps va donar pas a la llengua nubia, que va ser escrita en un alfabet local, que combinava elements d'escrits coptos i meroítico antics. La llengua copta, de fet, va començar a aparéixer coloquialment en círculs eclesiàstics i seculars. Ademés, antigues inscripcions indica l'existència d'un ampli coneiximent de grec coloquial, que va continuar en Nubia en dates tan tardanes com el {{sigle|XII||s}}. A partir de el {{sigle|VII||s}}, no obstant, l'àrap va ser guanyant importància en els regnes de Nubia, especialment com un mig per al comerç.

Els regnes cristians de Nubia que varen sobreviure durant molts sigles, varen alcançar el seu punt més alt de prosperitat i poder militar en els {{sigle|IX||s}} i {{sigle|X||n}}. No obstant, els invasores musulmans àraps, que en 640 havien conquistat Egipte, varen plantejar una séria amenaça per als regnes cristians de Nubia, puix el país es va trobar separat de la cristiandad europea i asiàtica.

== L'islamisació de Nubia ==
{{VT|Islamisació de Sudan}}

l'[[islam]] va començar a fer-se #present al voltant del 640 d.{{esd}}C., a raïl de l'invasió musulmana a Egipte, començant a pressionar cap al sur. Cap a l'any 651, el governador musulmà d'Egipte va llançar una campanya cap al sur, que va aplegar fins a [[Dongola]]. Els eixèrcits àraps i musulmans es varen trobar en una forta resistència i en poca riquea. Es va firmar un tractat de pau entre els àraps i el regne de Makuria, el qual va estar vigent per casi 7 sigles.

Una classe de mercaders àraps es varen establir i varen dominar l'economia en la Sudan feudal. Importants regnes en els següents 1200 anys incloïen als ya mencionats de Nobatia, Makuria i Alodia, en finalisar l'[[Edat Mija]] estos regnes es trobaven ya suplantats per l'islàmic [[Sultanato de Sennar]].

== Sudan en el {{sigle|XIX||s}} ==

=== Sudan turc (1821-1885) ===

En 1820, Sudan va caure baix el domini egipcíac quan [[Mehmet Alí]], [[virrey]] [[Imperi otomà|otomà]] d'Egipte va enviar eixèrcits baix el mando del seu fill [[Ibrahim Pasha]] i [[Mahommed Bey]] a conquistar l'est de Sudan en busca d'or i esclaus. Els successors del virrey varen controlar la totalitat del territori sudanés i varen instaurar una burocràcia centralisada en la ciutat de Jartum. Aixina mateix, varen implementar un sistema impositiu que constituïa el virtual confisc de l'or i de la producció agrícola, a l'hora que varen establir rutes comercials. Pronte Sudan va caure, igual que Egipte, en l'esfera d'influència del [[Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda|Regne Unit]].
El nomenament, en 1877, del general britànic Charles Gordon com a governador de Sudan per part del virrey d'Egipte va respondre tant a compromisos financers d'este últim en Anglaterra com a la corrupció dels jerarcas egipcíacs ocupants.
A fi d'implantar una economia capitalista en Sudan, Gordon es va abocar a garantisar el compliment d'una Convenció (de 1877) per a posar fi al lucratiu comerç d'esclaus.
La pèrdua d'eixa font d'ingressos, la repressió arbitrària per part de les tropes angleses i el descontent general dels sudanés front als imposts i a les imposicions de pràctiques religioses alienes (l'islamisme ortodox egipcíac i el cristianisme a la britànica) varen propiciar l'emergència del líder espiritual sufí Mohamed Ahmad, qui es va proclamar Mahdi (salvador) del seu poble, en 1881.

=== Estat Mahdista (1885-1898) ===
{{AP|Estat mahdista|l1=Estat Mahdista}}
En 1881 el líder religiós [[Muhammad Ahmad|Muhammad Ahmad ibn Abdalla]], autoproclamado [[Mahdi]] ([[Mesías]]), va intentar unificar les tribus de l'oest i centre del país. Va iniciar un tumult nacionaliste contra el domini egipcíac culminant en la [[Sege de Jartum|caiguda de Jartum]] en 1885, en la que el general [[Regne Unit|britànic]] [[Charles George Gordon]] va ser assessinat i es va implantar una teocràcia nacionalista.

l'[[Estat mahdista|Estat Mahdista]] va sobreviure fins a ser derrotat en 1898 per una força anglo-egipcíaca, baix el mando d'[[Horatio Kitchener]], en la [[batalla de Omdurmán]]. El [[Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda|Regne Unit]] va enviar les seues forces armades a Sudan, en l'intenció d'anticipar-se als intents de França, Bèlgica i Itàlia d'establir la seua influència sobre distints sectors del territori sudanés. Per la seua banda, Egipte volia mantindre la seua influència en la zona per l'important accés que posseïx Sudan a l'aigua del ric Nilo, fonamental per a sostindre l'activitat agrícola de la regió.

=== Sudan Anglo-Egipcíac (1899-1955) ===
{{AP|Sudan anglo-egipcíac}}

Despuix de l'enfrontament armat, es va fundar en 1899 una nova administració política en el territori, en la que formalment el [[Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda|Regne Unit]] va acceptar la demanda egipcíaca sobre el Sudan, declarant-se un protectorat anglo-egipcíac, encara que les majors atribucions varen quedar en mans britàniques, ya que els britànics tenien l'última paraula i tots els governadors en general durant la duració del condomini varen ser britànics.

Els britànics varen dividir en 1924 a Sudan en dos colónies separades, el nort i el sur per mig d'un règim de closed districts (districtes tancats), en el que les tropes egipcíaques i britàniques impedien tot contacte entre abdós regions. Un nort predominantment musulmà de parla àrap i un sur de majoria animista i cristiana, a on es va encorajar l'us de l'idioma anglés.
Seguint una política de dividir i governar, els britànics varen tractar de revertir el procés, iniciat baix Mehmet Alí, d'unir la vall de l'Nilo baix el liderage egipcíac i varen posar obstàculs als esforços per seguir unint els dos països. Esta política va ser interiorisada dins de Sudan, en els britànics decidits a exacerbar les diferències i friccions entre els numerosos grups ètnics de Sudan.

En els primers anys d'esta ocupació, els britànics varen introduir el cultiu extensiu de cotó (principal producció de Sudan fins a l'actualitat) i varen expandir les comunicacions, a l'hora que varen otorgar llibertat de cult, a fi d'eliminar la religió com a font de disturbis. Aixina mateix, varen obrir escoles primàries i tècniques i, en 1902, varen inaugurar el Gordon Memorial College, a on una èlit va començar a adquirir educació curricular britànica. Molts varen ser designats per a llocs clau i pertanyien al Congrés General de Graduats, entitat que va evolucionar fins a convertir-se en organisació política.

En 1936, els britànics varen posar fi a la seua ocupació del Regne d'Egipte i el [[Regne Unit]] va exigir al [[Regne d'Egipte]] la firma d'un acort per a prohibir l'entrada a Sudan de militars egipcíacs, els qui, en 1924, havien encapçalat un alçament en unió en nacionalistes compatriotes i tribus sudaneses. A diferència dels caps tribals locals, el Congrés General de Graduats del Gordon Memorial College va pretendre participar en eixes conversacions.
Al no ser reconegut pels britànics, el Congrés es va dividir en dos grups: un de moderat i procliu al Regne Unit, que va contar en la majoria, i un atre radical, que es va bolcar cap a Egipte, el líder de la qual va ser Ismael al-Azhari.

Cap a 1943, Azhari i els seus seguidors varen obtindre la majoria en el Congrés i varen conformar el primer partit polític sudanés, Ashiqa (Germans-Partit Nacional Unioniste- PNU) a partir de 1951. Poc despuix, els moderats es varen organisar en el partit Ummah (Nació) liderat per Armen al-Mahdi, el fill pòstum del mahdi desplaçat pels anglesos en 1898.
En 1951, hostil a la possible incorporació de representants de la regió cristiana i animista del sur en el Congrés, Egipte va derogar el Tractat de condomini anglo-egipcíac i es va proclamar sobirà absolut del territori de Sudan. No obstant, en 1953, El Caire va deure acordar en el [[Regne Unit]] l'autogovern de Sudan.<ref>[http://www.guiadelmundo.org.uy/cd/countries/sdn/history.html Història de Sudan] </ref>

==== Transició a l'independència ====

{{Extracte|Sudan anglo-egipcíac|Transició a l'independència}}

== Independència ==

{{VT|República de Sudan (1956-1969)|Primera guerra civil sudanesa}}

En febrer de 1953, el Regne Unit i Egipte varen aplegar a un acort que establia l'autogovern i la futura autodeterminació de Sudan. El periodo de transició cap a l'independència va començar en la constitució del primer parlament en 1954. El 18 d'agost de 1955 va esclatar un tumult en l'eixèrcit en [[Torit]], en el surest de Sudan,<ref>{{Cite web | url=http://www.sudantribune.com/south-Suen-celebrates-Torit,28325 | title=South Suen celebrates Torit "revolution" day of 1955 - Suen Tribune: Plural news and views on Suen}}</ref> que, encara que va anar ràpidament reprimida, va donar lloc a una insurgencia guerrillera de baix nivell per part d'antics rebels del sur, i va marcar l'inici de la primera guerra civil sudanesa.<ref>{{cite news| url=https://timesmachine.nytimes.com/timesmachine/1955/08/22/80778473.pdf | work=The New York Claves | title=Egypt Bids Britain Act In Suen Revolt | dona't=22 de agostode 1955|idioma=en}}</ref> El 15 de decembre de 1955, el primer ministre de Sudan, Ismail al-Azhari, va anunciar que Sudan declararia unilateralment l'independència quatre dies despuix.<ref>{{cite news| url=https://select.nytimes.com/mem/archive/pdf?res=F60F1EFD3555127B93C4A81789D95F418585F9 | work=The New York Claves | first=London | last=Dispatch | title=Suen 'Freeedom' ser for monday; Premier Vows to Declare End to British-Egyptian Rule -- Step Is Called Illegal | dona't=16 de decembre de 1955}}</ref> El 19 de decembre de 1955, el parlament sudanés va declarar, unilateralment i per unanimitat, l'independència de Sudan.<ref>{{cite news| url=https://select.nytimes.com/mem/archive/pdf?res=F20712F93C54127B93C2AB1789D95F418585F9 | work=The New York Claves | first=London | last=Dispatch | title=Suen Lower House Votes Independence Declaration; Freedom asked by Suen House | dona't=20 de decembre de 1955}}</ref> Els governs britànic i egipcíac varen reconéixer l'independència de Sudan l'1 de giner de 1956.<ref>{{cite book |author1=Guy Arnold |title=Africa: A Modern History |dona't=3 de novembre de 2016 |publisher=Atlantic Books |isbn=9781786490377 |pages=The Suen |url=https://books.google.com/books?aneu=w1I-DAAAQBAJ&dq=The+British+and+Egyptian+governments+recognized+the+independence+of+Suen+on+1+January+1956.&pg=PT97 |access-dona't=20 d'abril de 2022}}</ref> No obstant, el govern de Jartum, dirigit per àraps, va incomplir les promeses fetes al sur de crear un sistema federal, lo que va provocar una gresca d'oficials del sur que va desencadenar l'inici de la primera guerra civil que duraria dèsset anys (1955-1972). En els inicis de la guerra, centenars de burócratas, professors i atres funcionaris del nort que treballaven en el sur varen ser massacrats.

Les pretensions d'un Sudan unificat varen enfrontar al nort [[poble àrap|àrap]] i [[Islam|musulmà]], en un sur a on coexistix el [[cristianisme]] i l'[[animisme]]. Des d'un any abans de l'independència, en 1955, els sudanés del sur es varen embarcar en una guerra civil. Este llarc conflicte entre el govern musulmà i els guerrillers cristians i animistes del sur, ha reflectit les realitats culturals opostes de la [[nació]]. La guerra, junt en llarcs periodos de sequia, varen deixar un milló i mig de morts.

El Partit Nacional Unioniste, baix la direcció del primer ministre [[Ismail al-Azhari]], va dominar el primer gabinet sudanés, que va anar pronte reemplaçat per una coalició de forces polítiques conservadores. El 17 de novembre de 1958, despuix d'una época de dificultats econòmiques i de rivalitats entre partits que varen provocar la paràlisis de l'administració pública, el mariscal [[Ibrahim Abbud]] va portar a terme un colp d'Estat incruent que va acabar en el règim parlamentari.

El mariscal Abbud no va complir la seua promesa de tornar el govern de Sudan als civils, per lo que es varen produir una série de gresques i folgues a finals d'octubre de 1964 que varen dur al derrocament del règim militar. Despuix d'un breu periodo de govern provisional, en les eleccions d'abril de 1965 va accedir al poder el Front Nacional Unit, àmplia coalició que incloïa al Partit Unioniste, la Umma, sindicats, representants del Sur i inclús comunistes. El primer ministre va ser [[Muhammad Ahmad Mahjub]]. No obstant, les disensiones internes en el sí de la coalició, en la que varen ser postergats els comunistes (el Partit Comuniste sudanés va ser dissolt en 1965) i els representants del Sur, varen fer que entre 1966 i 1969 se succeïren una série de governs inestables que varen fracassar en el seu intent de dotar al país d'una constitució i de resoldre les #dissidència internes, i el 25 de maig de 1969 es va produir un nou colp militar.

== República Democràtica de Sudan (1969-1985)==

{{ap|República Democràtica de Sudan|Segona guerra civil sudanesa}}
=== Govern de Numeiry ===

El 25 de maig de 1969, el coronel [[Yaafar al-Numeiry]] va liderar un colp d'Estat, que va derrocar al govern del Partit Democràtic Unioniste. Entre les seues primeres mides, va constituir el Consell Revolucionari en funcions eixecutives baix la seua presidència, integrat per militars, civils i polítics vinculats en el comunisme; també va suspendre la Constitució de Sudan, va dissoldre el parlament i va proscriure tots els partits polítics. Les disputes entre les faccions marxistes i antimarxistas dins del govern militar varen dur en juliol de 1971 a un alçament militar de caràcter izquierdista, dirigit pel [[Partit Comuniste de Sudan]]. Numeiry va ser destituït, pero tres dies despuix, en el respal de Líbia i Egipte, i dels elements anticomunista del seu govern, va conseguir recuperar el poder. Va seguir una violenta repressió dels comunistes, fusilant-se als principals responsables.<ref>[http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1971/07/27/pagina-15/33603319/pdf.html ''La Varguardia Espanyola'', 27 de juliol de 1971]</ref>

En febrer de 1972, el govern de Numeiry va firmar l'[[Acort d'Adís Abeba (1972)|acort de Addis Abeba]] en la guerrilla del Sur que posava fi a la guerra del sur. Este pacte va supondre llavors la creació de la Regió Autònoma de Sudan del Sur, a la que se li va otorgar un cert grau d'autonomia.
En 1983, el president Numeiry va declarar un estat islàmic baix la llei musulmana en tot Sudan, incloent la regió de majoria no-islàmiques del sur. La Regió Autònoma de Sudan del Sur va quedar abolida el 5 de juny de 1983 i ahí varen terminar els efectes de l'Acort d'Adís Abeba i va donar inici a la segona guerra civil sudanesa (1983-2005).<ref>{{cita publicació|llinages1=Moixa|nomene1=Rodrigo|títul=Sudan, un conflicte sense fi|issn= 1885-799X|publicació=Papers de qüestions internacionals|data=2004|número=86|url=http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/cd2/index/assoc/cip0008.dir/cip0008.pdf|fechaacceso=29 d'abril de 2023}}</ref>

Numeiry va procurar millorar les seues relacions en les potències occidentals, i molt especialment en Estats Units, en qui va restablir relacions diplomàtiques en juliol de 1972. La proximitat en els [[Estats Units]] va aumentar baix l'administració de [[Ronald Reagan]]. L'ajuda nortamericana va aumentar de 5 millons de dólars en 1979 a 200 millons en 1983 i després a 254 millons en 1985, principalment per a programes militars. Sudan es va convertir aixina en el segon major receptor de l'ajuda nortamericana en Àfrica (despuix d'Egipte). Es va iniciar la construcció de quatre bases aérees per a estajar a les unitats de la Força de Desplegament Ràpit i una potent estació d'escolta prop de [[Port Sudan]].

En 1984 i 1985, despuix d'un periodo de sequia, varis millons de persones es varen vore amenaçades per la hambruna, especialment en el Sudan occidental. El règim ha tractat d'ocultar la situació a nivell internacional. En març de 1985, l'anunci de l'aument dels preus dels productes de primera necessitat, a petició del [[FMI]] en el que el règim estava negociant, va desencadenar les primeres manifestacions. El 2 d'abril, huit sindicats varen cridar a la movilisació i a una "folga política general fins a l'abolició del règim actual". El dia 3, manifestacions massives varen sacsar [[Jartum]], pero també les principals ciutats del país; la folga va paralisar les institucions i l'economia.

El 6 d'abril de 1985, despuix de l'altíssima inestabilitat política, al-Numeiry va ser derrocat despuix d'un sanguinós colp d'Estat, sent succeït pel general Abderrahman Swaredahab fins a les eleccions de 1986, en la que [[Sadiq al-Mahdi|Sadeq al-Mahdi]] va assumir la presidència de Sudan. El 30 de juny de 1989, no obstant, el seu govern va ser també derrocat en un colp d'Estat liderat per [[Omar Hasan Ahmad al-Bashir|Omar al-Bashir]].

== 1989, colp d'Estat: Omar al-Bashir==
{{ap|Segona guerra civil sudanesa|Colp d'Estat en Sudan de 1989|República de Sudan (1985–2019)}}
En 1989, els militars varen tornar al poder, en [[Omar Hasan Ahmad al-Bashir|Bashir]], d'orientació islàmica, al mando del [[Consell de Mando Revolucionari per a la Salvació Nacional]] (RCC).

L'introducció de la [[Sharia|sharia (llei islàmica)]] en 1991 va provocar la fuga de més de 350.000 sudanés cap a països veïns

Despuix de la seua reelecció com a president en 1996, al-Bashir va negociar sense èxit en el SPLA, per lo que les conversacions de 1997 en [[Nairobi]] varen tindre que ser declarades fracassades. A l'any següent, es varen recomençar les negociacions en la capital keniana. [[Hasan al-Turabi|Hassan al-Turabi]] (llavors president del Parlament) va manifestar en juliol de 1998 que no es podia descartar l'independència del Sur. En 1998, Estats Units va atacar Sudan i va bombardejar la fàbrica de Ash Shifa prop de la capital, Jartum. Estats Units va justificar l'atac per la presunta producció de gas tòxic i la participació de Sudan en els atacs terroristes en Nairobi i Donar és Salaam. Les proves d'estes alegacions no s'han pogut demostrar fins a hui.

En 1999, el parlament sudanés es va dissoldre, [[Omar Hasán Ahmad al Bashir|al-Bashir]] va impondre un estat d'emergència i va deixar fòra del govern als partidaris de [[Hasan al-Turabi|Turabi]]. Es va trencar un acort d'alto el fuego entre el govern i la guerrilla, lo que va dificultar les organisacions d'ajuda.

== Conflicte de Darfur ==
{{ap|Conflicte de Darfur}}

En 2003 en la regió de [[Darfur]] es va iniciar un extermini de la població negra per part dels yanyauid.

== Fi de la guerra civil i independència de Sudan del Sur ==

{{AP|Acorde de Naivasha|Referèndum sobre l'independència de Sudan del Sur de 2011}}

En 2005 va rebre la [[Conflicte Chad-Sudan|declaració de guerra]] del seu veí [[Chad]] i es va firmar l'Acort de Naivasha entre el govern sudanés i la guerrilla del Sur que va posar fi a la guerra civil. [[Omar Hasán Ahmad al Bashir|Al-Bashir]] va estar governant en el seu [[Partit del Congrés Nacional]] junt en el [[Moviment de Lliberació del Poble de Sudan]] durant els sis anys següents.

En 2011, en compliment de l'acort de pau de 2005, es va plantejar una consulta per l'independència del Sur que va votar afirmativamente, proclamant-se eixe mateix any l'independència de [[Sudan del Sur]]. En el referèndum es va buscar donar fi als problemes ètnics i territorials d'esta nació, en la qual cosa es va escindir en dos entitats nacionals; una al nort musulmà i proárabe i una atra al sur, de tendència tradicional i animista.

En giner de 2018, va implementar el pla d'austeritat del [[Fondo Monetari Internacional]], transferint alguns sectors d'importació al sector privat. Com a resultat, el preu del pa es va duplicar; el preu de la gasolina va aumentar un 30%. L'inflació va alcançar el 40%. Els moviments estudiantils i el [[Partit Comuniste de Sudan]] varen organisar manifestacions per a desafiar la política d'Omar al-Bashir. Este últim va reaccionar arrestant al secretari general del Partit Comuniste i a atres dos dirigents del partit, i tancant sis periòdics.<ref>https://www.humanite.fr/afrique-au-soudan-defaut-de-pain-la-matraque-648987</ref>

Des de decembre de 2018, el seu règim s'ha enfrontat al major moviment de protesta en l'història recent del país. L'alçament va tindre lloc en les ciutats de l'extrem nort del país, en particular al voltant de la ciutat de Atbara, el centre històric del sindicalisme sudanés. Les demandes, inicialment centrades en qüestions econòmiques (més de 20 millons de persones viuen per baix del llindar de la pobrea), evolucionen front a la repressió cap a una lluita per la dimissió d'Omar al-Bashir. Al 28 de decembre, unes 40 persones havien segut assessinades segons fonts mèdiques.<ref>https://orientxxi.info/magazine/els-espoirs-d-unix-troisieme-revolution-au-soudan,2834</ref> Les protestes varen culminar en el derrocament del president l'11 d'abril de 2019. Des de 2011, la desocupació ha afectat al 18% de la població activa i casi el 50% de la població viu per baix del llindar de pobrea.

== Caiguda del règim d'Omar al-Bashir ==
{{ap|Colp d'Estat en Sudan de 2019|Revolució sudanesa de 2018-2019|Consell Militar Transitori (2019)|Transició democràtica sudanés de 2019}}

== Enllaços externs ==
*[http://www.ryanspencerreed.com/main.html Photographs from the Suen]
* [https://web.archive.org/web/20110116224705/http://www.life.com/image/first/in-gallery/54131/life-visits-suen-in-1947#index/0 LIFE Visits Suen in 1947 ] - slideshow by ''[[Life magazine]]''
*[http://www.sas.upenn.edu/african_studies/hornet/sd_machar.html South Suen: A History of Political Domination - A Case of Self-Determination, (Riek Machar)]
*[http://www.sas.upenn.edu/african_studies/articles_gen/cvlw_env_sdn.html Civil War in Suen: The Impact of Ecological Degradation]
*[https://web.archive.org/web/20060625220257/http://www.detroitfocus.org/issues/0410/cryforcompassion/index.html Multimèdia Presentation on Darfur]
* [http://histclo.com/country/afr/sud/hist/sh-ind.html History of independent Suen] {{Wayback|url=http://histclo.com/country/afr/sud/hist/sh-ind.html |date=20160305180423 }}

== Referències ==
{{listaref}}

[[Categoria:Història de Sudan| ]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Història del Sudan]]
{{Traduït ref|es|Historia de Sudán}}

Cognició vegetal

2026-07-24T18:40:05Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

La '''cognició vegetal''' o '''gnosofisiología vegetal''' és,<ref>{{cite journal | authors = Michmizos D, Hilioti Z | title = A roadmap towards a functional paradigm for learning & memory in plants | journal = Journal of Plant Physiology | volume = 232 | issue = 1 | pages = 209–215 | dona't = Giner de 2019 | pmid = 30537608 | doi = 10.1016/j.jplph.2018.11.002 }}</ref> com el seu nom indica, l'estudi de les capacitats [[Ment|mentals]] i [[Cognició|cognitives]] de les [[planta]]s.<ref>{{cite book|last1=Hall|first1=Matthew|title=Plants as persons : a philosophical botany|dona't=2011|publisher=State University of New York Press|location=Albany|isbn=978-1-4384-3429-2|url=http://www.sunypress.edu/p-5089-plants-as-persons.aspx}}</ref> Explora l'idea de que les plantes són capaces de respondre a estímuls de l'entorn i deprendre d'ells a fi d'incrementar les seues possibilitats de supervivència. Este terreny s'ha popularisat en els últims anys i ha donat a llum multitut d'investigacions científiques sobre l'inteligència vegetal i les seues confines.<ref>{{cite journal | authors = Gagliano M | title = In a green frame of mind: perspectives on the behavioural ecology and cognitive nature of plants | journal = AoB PLANTS | volume = 7 | dona't = Novembre de 2014 | pmid = 25416727 | pmc = 4287690 | doi = 10.1093/aobpla/plu075 }}</ref> Algunes peces essencials d'investigació insinuen inclús que existixen plantes en estructures físiques anàlogues al [[sistema nerviós]] dels animals.<ref>{{cite journal|last1=Garzon|first1=Paco|last2=Keijzer|first2=Fred|title=Plants: Adaptive behavior, root-brains, and minimal cognition|journal=Adaptive Behavior|dona't=2011|volume=19|issue=3|pages=155–171|doi=10.1177/1059712311409446}}</ref><ref>{{cite journal | authors = Karban R | title = Plant behaviour and communication | journal = Ecology Letters | volume = 11 | issue = 7 | pages = 727–39 | dona't = Juliol de 2008 | pmid = 18400016 | doi = 10.1111/j.1461-0248.2008.01183.x }}</ref>
== Història ==
L'idea de que les plantes també tenen cognició es remonta a [[Charles Darwin]] i la seua obra ''[[The Power of Movement in Plants]]'', en la que ell i el seu fill Francis ampren una metàfora [[neurològica]] per a propondre que les raïls podrien actuar com el cervell d'animals poc desenrollats, ya que reaccionen a les sensacions per a determinar la direcció del seu creiximent.<ref>Darwin, C. (1880). ''[[The Power of Movement in Plants]]''. London: John Murray. [http://darwin-online.org.uk/editorialintroductions/freeman_thepowerofmovementinplants.html Darwin Online] : "The course pursued by the radicle in penetrating the ground must be determined by the tip; hence it has acquired such diverse kinds of sensitiveness. It is hardly an exaggeration to say that the tip of the radicle thus endowed, and having the power of directing the movements of the adjoining parts, acts like the brain of one of the lower animals; the brain being seated within the anterior end of the body, receiving impressions from the sense-organs, and directing the several movements."</ref>

Independentment de la validea d'esta metàfora, l'aplicació de conceptes i terminologia [[Neurociencia|neurocientífica]] a les plantes ha segut considerada correcta, o a lo manco orientativo. La comparació de Darwin entre les raïls i el cervell ha experimentat un resorgir en la [[fisiologia vegetal]] baix la forma de la coneguda com "hipòtesis de la raïl-cervell" ("root-brain hypothesis").<ref>{{Cite news|url=http://www.plantbehavior.org/about-us/|title=ABOUT US - Plant Signaling and Behavior|work=Plant Signaling and Behavior|access-dona't=25 de arzo de 2017|language=anglés}}</ref>

La [[neurobiología]] vegetal sol centrar-se en l'estudi de la part fisiològica, mentres que la cognició vegetal buscaria un estudi més sicològic o ecològic, comprenent processos com la [[Percepció vegetal|percepció]], el [[aprenentage]], la [[Memòria (procés)|memòria]] i la [[consciència]] de les plantes.<ref>{{Cite web|url=https://michaelpollan.com/articles-archive/the-intelligent-plant/|title=The Intelligent Plant |first=Michael | last = Pollan | publisher = The New Yorker |dona't = 23 de decembre de 2013 |website=michaelpollan.com|language=anglés|access-dona't=8 de març de 2019}}</ref> Este marc de treball entranya considerables implicacions ètiques i científiques, ya que podria redefinir la barrera que tradicionalment ha separat la consideració de les plantes i els animals.<ref>{{Cite web|url=https://www.monicagagliano.com/|title=Monica Gagliano - the science of plant behaviour and consciousness|website=Monica Gagliano - the science of plant behaviour and consciousness|access-dona't=25 de març de 2017}}</ref>

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Ecologia]]
{{Traduït ref|es|Cognición vegetal}}

Hector Berlioz

2026-07-24T18:40:04Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Berlioz Petit BNF Gallica-crop.jpg|miniatura|Hector Berlioz
]]
{{Referències adicionals|t=20190308001349}}
{{redirigix ací|Berlioz|Berlioz (desambiguació)}}

'''Louis Hector Berlioz''' ([[La Côte-Saint-André]], 11 de decembre de 1803-[[París]], 8 de març de 1869) va ser un [[compositor]] [[França|francés]] i figura destacada del [[música del Romanticisme|romanticisme]]. La seua obra més coneguda és la ''[[Simfonia fantàstica]]'', estrenada en 1830.

== Biografia ==

Berlioz va nàixer en [[Primera República Francesa|França]] en [[La Côte-Saint-André]], entre [[Lió]] i [[Grenoble]]. El seu pare era [[mege]] (va ser un aficionat a l'[[acupuntura]]) i va enviar al jove Héctor en 1821 a [[París]] a estudiar [[medicina]]. Berlioz va quedar horrorisat pel procés de [[dissecció]] i a pesar de la desaprovació del seu pare, va abandonar la carrera per a estudiar música. Va assistir al Conservatori de París, a on va estudiar composició i òpera, quedant molt impressionat per l'obra i les innovacions del seu mestre [[Jean-François Lesueur]].

=== El moviment romàntic ===

Ràpidament es va sentir identificat en el moviment [[romanticisme|romàntic]] francés. Entre els seus amics estaven els escritors [[Alexandre Dumas (pare)|Alejandro Dumas]], [[Victor Hugo]] i [[Honoré de Balzac]]. Més vesprada, [[Théophile Gautier]] escriuria:

{{cita|Em sembla que Héctor Berlioz, en Victor Hugo i [[Eugène Delacroix]], formen la Santíssima Trinitat de l'art romàntic.}}

Es diu que Berlioz havia segut un romàntic innat, que experimentava intenses emocions des de la més tendra infància, per eixemple quan llegia passages de [[Virgilio]], i més vesprada en una série d'aventures amoroses.

Als 23 anys es va enamorar de l'[[actriu]] [[Irlanda|irlandesa]] [[William Shakespeare|shakesperiana]] [[Harriet Smithson]].

A Smithson les cartes de Berlioz li varen semblar tan exageradamente apassionades que ho va rebujar per complet. No obstant, va ser la [[musa]] inspiradora de la [[simfonia]] que Berlioz estava preparant en eixa época.

En 1830, esta ''[[Simfonia fantàstica]]'' generada per eixes emocions va ser considerada «sorprenent i vívida», pero Smithson no va voler assistir al debut en [[París]]. En aquell moment la naturalea autobiogràfica d'esta obra de [[música programàtica]] (que requeria que els oyents llegiren un fullet en el seu «argument» abans del concert) es va considerar en justícia sensacional i innovadora.

En 1830 (el mateix any del debut de la simfonia) Berlioz va guanyar el [[Premi de Roma]], la beca més important del món de la música.

Pel rebuig de Smithson, Berlioz es va unir sentimentalmente a [[Marie Pleyel|Marie Moke]]. Pero esta romançada va ser terminada abruptament per la mare de Moke, qui la va casar en el pianiste i fabricant de [[piano]]s [[Camille Pleyel]].

Berlioz, que en eixa época ya estava becat en [[Roma]], va planejar cavalcar fins a París, disfrassar-se de sirvienta domèstica, matar a Moke, a la seua mare i al seu nóvio pianiste i suïcidar-se. Va aplegar a viajar fins a [[Niça]], fins que va ser persuadit d'abandonar l'idea.

=== Tornada a París i primer matrimoni ===

Despuix de la seua tornada a París —després de dos anys becat estudiant [[òpera]] italiana en [[Roma]]—, es va enterar de que [[Harriet Smithson]] finalment havia assistit a una presentació de la ''Simfonia Fantàstica''. Ella ràpidament es va donar conte de que era una clara alegoria de les apassionades cartes que Berlioz li havia escrit. Pronte es varen casar, pero pocs anys despuix, desilusionats, es varen separar.

Durant la seua vida, Berlioz va ser més famós com [[director d'orquesta]] que com [[compositor]]. Periòdicament donava cicles de [[concert]]s en [[Alemània]] i [[Anglaterra]], a on dirigia òperes i música simfònica, tant seua com d'atres compositors.

Varis varen ser les seues trobades en el compositor i virtuós del [[violí]] [[Nicolo Paganini]]. D'acort en les memòries del francés, Paganini, despuix d'assistir a una representació de la seua ''[[Simfonia fantàstica]],'' li va oferir una important suma per a que li componguera una peça para viola. Alguna cosa reticent al principi, a les poques semanes Berlioz va escriure una obra, una simfonia concertante, inspirant-se en passages de la novela en vers de [[Lord Byron]] ''Childe-Harold's Pilgrimage''. L'obra, ''[[Harold en Itàlia]]'', no va ser del gust de Paganini, qui la va rebujar per considerar-la d'escassa complexitat tècnica, per lo que la va estrenar [[Chrétien Urhan]], en novembre de 1834.{{sfn|Holoman |1989|p= 161}}

En 1838, estrena la seua primera òpera, Benvenutto Cellini, el llibret de la qual es basa en les memòries de l'escultor florentino de el {{sigle|XVI||s}} del mateix nom. La resposta per part del públic i la crítica és freda.

Els diners pagats per [[Niccolò Paganini|Paganini]] li permet pagar deutes i treballar en major tranquilitat en la seua següent obra, la "simfonia dramàtica" ''Romeo i Julieta'' (que el seu "Somi d'Amor" serà considerat pel mateix Berlioz com el seu "composició favorita"). A la seua estrena va assistir, entre atres personalitats, [[Richard Wagner]], qui va quedar fortament impressionat, lo que no va fer més que reforçar la seua gran admiració pel francés.

En 1840, el govern francés li encarrega la composició d'una obra que commemore els dèu anys de la [[Revolució de 1830]]. Aixina naix el seu ''Gran symphonie funèbre et triomphale,'' estrenada baix la conducció del mateix compositor en la [[plaça de la Bastilla]].

=== Mort ===
[[File:Hector Berlioz 29102017.jpg|thumb|Hector Berlioz tomba en el [[cementeri de Montmartre]] ]]
En 1868 Berlioz, malalt i solament —la seua segona esposa havia mort feya pocs anys i el seu fill únic acabava de morir a causa de la [[febra groga]]—, decidix marchar a [[Niça]] per a morir allí, perque en eixa ciutat havia passat en 1831 «els vint més bells dies de felicitat de [la seua] vida». Pero trentasset anys despuix troba la ciutat molt canviada i la decepció i l'empijorament de la seua salut li fan tornar a París, a on fallirà el 8 de març de 1869.<ref>{{cita publicació |apellidar=Aziza |nom=Claude |idioma=francés |títul=Berlioz: revoir Nice et ne pas mourir|any=2019 |publicació=L'Histoire |volum= |número=457 |pàgines=22 }}</ref> Va ser enterrat en el [[cementeri de Montmartre]] en les seues dos esposes, Harriet Smithson (morta en 1854) i Marie Recio (morta en 1862).

== Influència musical ==
{{AP|Catàlec d'obres de Berlioz}}

{{Multimèdia
| archiu= Beatrice and Benedict.ogg
| títul= "Béatrice et Bénédict"
| descripció= [[Dueto]] de ''[[Béatrice et Bénédict]]'', 1862.
| format = [[Ogg]]
| archiu2= Hector Berlioz - roman carnival overture, op. 9.ogg
| títul2= Obertura del ''Carnestoltes romà, op. 9
| descripció2= Interpretat per la ''Skidmore College Orchestra''.
| format2 = [[ogg]]
}}

Berlioz va estar molt influït per la [[lliteratura]]. En el seu ''[[Simfonia fantàstica]]'', es va inspirar en l'obra de [[Thomas de Quincey]], ''[[Confessions d'un anglés menjador d'opi]]''. Para ''[[La condenación de Fausto]]'' es va basar en la traducció feta per [[Gérard de Nerval]] sobre el ''[[Fausto]]'' de [[Goethe]]; ''[[Harold en Itàlia]]'', està basada en ''[[Els pelegrinages de Childe Harold]]'', de [[Byron]]; ''[[Benvenuto Cellini (òpera)|Benvenuto Cellini]]'', sobre l'autobiografia de [[Benvenuto Cellini|Cellini]]; [[Romeo i Julieta (Berlioz)|''Romeo i Julieta'']], òbviament en l'obra de [[Shakespeare]], ''[[Romeo i Julieta]]''; el seu [[magnum opus]] ''[[Els Troyens]]'' s'inspira en la ''[[Eneida]]'' de [[Virgilio]]; la comèdia ''[[Béatrice et Bénédict]]'' sobre una atra obra de Shakespeare, ''[[Molt soroll i poques anous]]''.

Aparte de les seues influències lliteràries, Berlioz es va fixar en els himnes del seu mestre [[Jean-François Lesueur]] i va imitar molt a [[Ludwig van Beethoven|Beethoven]], en aquell temps desconegut en [[França]]. També va mostrar reverència als treballs de [[Gluck]], [[Wolfgang Amadeus Mozart|Mozart]], [[Étienne Méhul]], [[Carl Maria von Weber]] i [[Gaspare Spontini]].

En 1844, Héctor Berlioz va compondre la primera obra que es coneix per a saxofón, que és el sextet Cante Sagrat, i que va ser estrenada el 3 de febrer de 1844 baix la batuta del propi Berlioz i en [[Adolphe Sax]] en l'interpretació de la seua saxofón.

Héctor Berlioz pren de [[Ludwig van Beethoven|Beethoven]] la teatralitat, deixant de costat lo que es referixca a un model de desenroll temàtic, qüestió fonamental per als músics alemans.

No hi ha traces folklóricos en Berlioz; no obstant, el seu ''Romeo i Julieta'' o la seua ''Simfonia Fantàstica'' són imperfectamente beethovianas i molt franceses.

== Treballs musicológicos ==

El seu ensaig pedagògic ''[[Gran tractat d'instrumentació i orquestació moderna]]'' va establir la seua reputació com a mestre de l'[[instrumentació musical|instrumentació]].

[[Gustav Mahler|Mahler]] i [[Richard Strauss|Strauss]] varen estudiar detenidamente eixe tractat, que també va servir com a model per al llibre de [[Nikolái Rimski-Kórsakov]], qui havia assistit com a estudiant de música als concerts que Berlioz va dirigir en [[Moscou]] i [[San Petersburgo]]. El crític Norman Lebrecht va escriure:

<blockquote>Abans de les visites de Berlioz pràcticament no hi havia [[música acadèmica]] russa. El seu va ser el paradigma que va inspirar eixe gènero. [[Piotr Ilich Chaikovski|Chaikovski]], per a la seua ''Tercera simfonia'', “va prendre” de la ''Simfonia fantàstica'' com si d'una tenda de llepolies es tractara. [[Modest Músorgski]] va morir en una còpia del tractat de Berlioz en el seu llit.<ref>[http://www.scena.org/columns/lebrecht/031210-NL-Berlioz.html]</ref></blockquote>

== Treballs lliteraris ==

Hector Berlioz va publicar les seues ''Memòries'' (obra de caràcter autobiogràfic) i vàries obres de caràcter purament lliterari, com ''Els grotesques de la musique'' i ''Les tertúlies de l'orquesta''.<ref>Títul original: ''Soirées de l’Orchestre.''</ref> Esta última tracta sobre les charrades entre els músics d'un teatre d'òpera d'una ciutat imaginària, durant les quals inclouen el recitat de contes.<ref>Yolanda Quincoces Ochoa: «[http://www.docenotas.com/123861/las-tertúlies-de-la-orquesta-la-faceta-lliterària-de-hector-berlioz/ Les Tertúlies de l'Orquesta: la faceta lliterària de Hector Berlioz]», ''Dotze Notes'', sense data (consultat el 9 de giner de 2017).</ref>

== Resorgiment ==

Va haver un interés renovat per la música de Berlioz en els anys xixanta i setanta, degut en part als esforços del director d'orquesta [[Regne Unit|anglés]] [[Colin Davis]], qui va gravar la seua obra sancera, traent a la llum moltes obres menys conegudes de Berlioz. Ell va ser qui va realisar la primera gravació completa de ''[[Els troyanos]]''.

En el bicentenario del naiximent de Berlioz (2003), va haver una proposta de dur els seus restants al panteón francés, pero el president [[Jacques Chirac]] es va opondre, generant una disputa política sobre el dret de Berlioz a figurar entre les glòries màximes de França, en comparació a figures com [[André Malraux]], [[Jean Jaurés]] i [[Alejandro Dumas]].

== Hector Berlioz com a personage lliterari ==

La personalitat de Berlioz ha inspirat obres lliteràries, teatrals, cinematogràfiques, i musicals.

=== Lliteratura ===

* 1929: [[Étienne Rei]], ''La vie amoureuse de Berlioz'' (Ernest Flammarion, 1929)<ref name = WebB>[http://www.hberlioz.com/pubs/books.htm#novell The Hector Berlioz Website], accedit el 26 de novembre de 2012.</ref>
* 1972: [[F W Kenyon]], ''Passionate Rebel: The Story of Hector Berlioz''<ref name = WebB/>
* 2004: [[Christine Balint]], ''Ophelia’s Fan'' (New York: W W Norton & Company)<ref name = WebB/>
* 2006: [[Jude Morgan]], ''Symphony''<ref name = WebB/>
* 2011: [[Óscar Esquivias]], ''L'arpa eòlica'' (en ''Steampunk: antologia retrofuturista'', Madrit, Faules de Albión). Es tracta d'una [[ucronía]] en el jove Berlioz i [[Luigi Cherubini]] com a protagonistes<ref>[http://www.tercerafundacion.net/biblioteca/ver/original/109396 Ficha en Tercera Fundació], accedit el 26 de novembre de 2012</ref>
* 2012: [[Thierry Rousselet]], ''Épisode ultime de la vie d’un artiste'' (Éditions Li Solitaire)<ref name = WebB/>

=== Teatre ===

* 1972: [[Charles Mérlé]], ''Berlioz'', obra en quatre actes estrenada en el Théâtre de la Porte Saint-Martin de París en 1972.<ref>''Petite Illustration'', n.º 331, 7 de maig de 1972.</ref>
* 2000: [[Olivier Teitgen]], ''Entente cordiale'', obra en tres actes. Ambientada en Londres, en juny de 1855, durant un sopar entre [[Richard Wagner]] i Berlioz.<ref name = WebB/>

=== Cine===
1942: [[Christian-Sus]], "La Symphonie Fantastique", representat per [[Jean Louis Barrault]].

=== Llibrets d'òpera ===

* 2003: [[Christian Wasselin]], ''Els Orages désirés'', libretto per a l'òpera de [[Gérard Condé]]. Tracta sobre l'adolescència de Berlioz. Es va estrenar el 22 de novembre de 2003 en París.<ref name = WebB/>

== Vore també ==

{{portal|Música clàssica}}
* [[Anex:Composicions de Hector Berlioz]]
* [[Nova Escola Alemana]]
* [[Simfonia coral]]
* [[Punta Berlioz]]

== Referències ==
{{Listaref}}

== Bibliografia de Berlioz ==
=== En francés ===
* BERLIOZ Hector, ''Mémoires'', Flammarion, París, 1991, ISBN 2-08-212539-4

=== En espanyol ===

* BERLIOZ Hector, ''Memòries de Hector Berlioz de 1803 a 1865 i els seus viages a Itàlia, Alemània, Rússia i Anglaterra, contats per ell mateixa'', Taurus, colecció «Ensagistes» (n.º 258), Madrit, 1985, traducció en castellà de José Vega Merino, rústica, 21 x 13,5 cm., ISBN 84-306-9954-6. Esta edició existix també en dos volums separats:
** Volum 1: rústica, 21 x 13,5 cm., 238 p., ISBN 84-306-1257-2
** Volum 2: rústica, 21 x 13,5 cm., 245 p., ISBN 84-306-1258-0
* BERLIOZ, Hector, ''Les tertúlies de l'orquesta''. [[Enrique García Revilla]] (editor i traductor). Pròlec de [[Pablo Heras-Casat]]. Akal Música. Madrit, 2015. ISBN 978-84-460-4159-7

== Bibliografia sobre Berlioz ==
=== En francés ===
* BALLIF Claude, ''Berlioz'', Seuil, colecció ''Solfèges'', París, 1979, ISBN 978-2-02-000249-3
* PIATIER François, ''Benvenuto Cellini de Berlioz ou li Mythe de l'artiste'', Aubier, colecció ''Els grands opéras'', París, 1979, ISBN 2-7007-0160-7
* BARRAUD Henri, ''Hector Berlioz'', Fayard, Colecció ''Els Indispensables de la musique'', París, 1989, 506 p., ISBN 978-2-213-02415-8
* CAIRNS David, ''Hector Berlioz Vol.1, La formation d'un artiste : 1803 - 1832'', Fayard, París, octubre de 2002, traducció al francés de Dennis Collins, 720 p. : 13,5 x 21,5 cm., ISBN 2-213-61249-8
* CAIRNS David, ''Hector Berlioz Vol.2, Servitude et grandeur : 1832 - 1869'', Fayard, París, octubre de 2002, traducció al francés de Dennis Collins, 954 p. : 13,5 x 21,5 cm., ISBN 2-213-61250-1
* WASSELIN Christian i SERNA Pierre-René, ''Cahier Berlioz, n° 77'', Éditions de L'Herne, París, giner de 2003, ISBN 2-85197-090-9
* WASSELIN Christian, ''Berlioz : els deux ailes de l'âme'', Éditions Gallimard, París, giner de 2003, ISBN 2-07-076522-9
* Colectiu d'autors baix la direcció de MASSIP Catherine i REYNAUD Cécile, ''Berlioz, la voix du romantisme'', catàlec de l'exposició realisada en la [[Biblioteca Nacional de França]] en 2003 i 2004, BnF/Fayard, París, setembre de 2003, ISBN 2-213-61697-3
* REYNAUD Cécile, BARTOLI Jean-Pierre, BLOOM Peter, baix la direcció de CITRON Pierre, ''Dictionnaire Berlioz'', Fayard, París, octubre de 2003, ISBN 2-213-61528-4
* WASSELIN Christian, ''Berlioz ou li Voyage d'Orphée'', Éditions du Rocher, París, octubre de 2003, ISBN 2-268-04795-4
* SERNA Pierre-René, ''Berlioz de B à Z'', Éditions Van de Velde, París, juny de 2006, ISBN 2-85868-379-4

=== En anglés ===
* HOLOMAN, Dallas Kern. ''Catalogue of the Works of Hector Berlioz'', Bärenreiter, Kassel, 1987, ISBN 3-7618-0449-0
* HOLOMAN, Dallas Kern. ''Berlioz'', Cambridge MA, [[Harvard University Press]], 1989, ISBN 0-674-06778-9
De la biografia de Berlioz per David Cairns existixen dos edicions. L'edició de 1989 correspon al que més vesprada seria el primer volum de dos:
* CAIRNS, David. ''Berlioz: The making of an artist'', Andre Deutsch Ltd., 1989, cartoné, 586 p., ISBN 0-233-97994-8
L'edició de 2000 publica el segon volum (fins a llavors inèdit) aixina com completa el primer:
* CAIRNS, David. ''Berlioz, Vol.1, The making of an artist: 1803 - 1832'', [[University of Califòrnia Press]], març de 2000, cartoné, 672 p., ISBN 0-520-22199-0
* CAIRNS, David. ''Berlioz, Vol.2, Servitude and Greatness: 1832 - 1869'', University of Califòrnia Press, març de 2000, cartoné, 907 p., ISBN 0-520-22200-8
Nota: Advertixca's en la bibliografia en francés l'existència d'una traducció al francés d'esta edició de 2000 de la biografia de Berlioz per David Cairns.

== Enllaços externs ==
{{Commonscat|Hector Berlioz}}
{{Wikiquote|Hector Berlioz}}
* [http://www.classiccat.net/berlioz_h/index.htm Classic Cat - Berlioz mp3s]
* {{IMSLP|aneu=Berlioz, Louis Hector}}
* [https://musopen.org/music/composer/hector-berlioz/ Música] i [https://musopen.org/sheetmusic/composer/hector-berlioz/ partitures] de domini públic en [https://musopen.org/ Musopen]
* [http://www.hberlioz.com/ ''The Hector Berlioz website''] (en anglés i francés)
* [http://penin.berlioz.free.fr ''Els Premières armes du jeune Berlioz : la Messe Solennelle''], per [[Jean-Paul Penin]] (en francés)
* [http://www.intratext.com/catalogo/autori/aut705.htm Obres de Berlioz]: text, concordancias i llista de freqüència

[[Categoria:Hector Berlioz| ]]
[[Categoria:Compositors de música clàssica de França del sigle XIX]]
[[Categoria:Compositors del Romanticisme de França]]
[[Categoria:Compositors d'òpera de França]]
[[Categoria:Compositors clàssics de música d'iglésia]]

[[Categoria:Directors d'orquesta de França]]
[[Categoria:Dramaturcs de França del sigle XIX]]
[[Categoria:Libretistas d'òpera de França]]
[[Categoria:Teòrics de la música del Romanticisme]]
[[Categoria:Premi de Roma de composició musical]]
[[Categoria:Crítics musicals de França]]
[[Categoria:Crítics de música clàssica]]
[[Categoria:Alumnat del Conservatori de París]]
[[Categoria:Antics membres de l'Acadèmia de Belles arts de França (Composició musical)]]
[[Categoria:Membres de l'Acadèmia de les Arts de Berlín]]
[[Categoria:Membres honoraris de la Royal Philharmonic Society]]
[[Categoria:Ateus de França]]
[[Categoria:Persones de Isère]]
[[Categoria:Naixcuts en La Côte-Saint-André]]
[[Categoria:Periodistes de França del sigle XIX}]]
[[Categoria:Fallits en París]]
[[Categoria:Sepultats en el cementeri de Montmartre]]
[[Categoria:Persones que donen nom a un asteroide]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Alumnat del Conservatori de París]]
[[Categoria:Antics membres de l'Acadèmia de Belles Arts de França (Composició musical)]]
[[Categoria:Ateus de França]]
{{Traduït ref|es|Hector Berlioz}}

Humayun

2026-07-24T18:40:03Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Humayun and Babur (Late Shah Jahan Album) Humayun detail.jpg|miniatura|Humayun
]]

'''Humayun''' ([[Kabul]], 6 de març de 1508-[[Delhi]], 22 de febrer de 1556) va ser el segon emperador del [[Imperi mogol]] de l'Índia. Va governar des de 1530 a 1540 (i després entre juny de 1555 i giner de 1556 fins a la seua mort accidental) un territori que hui correspon en [[Afganistan]], [[Pakistan]], i part del nort de l'[[Índia]]. Era fill de [[Babur]], el fundador de l'imperi. Va ascendir al tro el 30 de decembre de 1530 a pesar de l'oposició d'una part de la noblea, heretant del seu pare un immens territori que este no havia tingut temps d'organisar. Va perdre el seu imperi durant un prolongat [[Imperi suri|periodo de temps]] pero finalment, en l'ajuda del [[Imperi safávida|Imperi persa]], ho va recuperar, i encara més gran. En el moment del seu decés, l'Imperi del Gran Mogol ocupava prop d'un milló de quilómetros quadrats.

==Antecedents==
Humayun va nàixer com Nasir al-Din Muhammad de l'esposa favorita de [[Babur]] [[Maham Begum|Māham Begum]] el dimarts 6 de març de 1508. Segons [[Abu'l-Fazl ibn Mubarak|Abu Fazal Allami]], Māham estava emparentada en la noble família del sultà Hussain Mirza de [[Gran Jorasán|Jorasán]]. També estava emparentada en el xeic Ahmād Jami.<ref>{{Cite book |last1=Prasad |first1=Ishwari |year=1955 |title=La vida i l'época de Humayun |url=https://archive.org/details/dli.ernet.507583 /page/n19/mode/1up?view=teatre |publisher=Orient Longmans |page=1-Footnotes}}</ref><ref>{{Cite book |last1=Fazl |first1=Abul |traductor=Henry Beveridge |year=1907 |title=El Akbarnama d'Abu'l Fazl |volume=I |url=https://archive.org/details/in.ernet.dli.2015.55648/page/n296/mode/1up?view=theater |publisher=The Asiatic Society |page=285}}</ref>

La decisió de Babur de dividir els territoris del seu imperi entre dos dels seus fills va ser inusual en l'Índia, encara que havia segut una pràctica comuna en Àsia Central des de l'época de [[Gengis Kan]]. A diferència de la majoria de les [[monarquies]], que practicaven la [[primogenitura]], els timúridas varen seguir l'eixemple de Gengis i no varen deixar tot un regne al fill major. Encara que baix eixe sistema només un [[Chingissid]] podia reclamar la sobirania i l'autoritat khanal, qualsevol varó chinggisid dins d'una determinada sub-branca tenia igual dret al tro (encara que els timúridas no eren chinggisid en la seua ascendència paterna).<ref name="Multiple">Sharaf Al-Din: "Zafar-nama".</ref> Mentres que l'Imperi de Gengis Kan s'havia dividit pacíficament entre els seus fills a la seua mort, casi totes les successions chinggisíes des de llavors havien acabat en fratricidi. <ref>{{cite book |last=Soucek |first=Svat |dona't=2000 |title=A History of Inner Àsia |publisher=Cambridge University Press |isbn=978-0-521-65704-4 |url-access=registration |url=https://archive.org/details/historyofinneras00souc}}</ref>

Despuix de la mort de Timur, els seus territoris es varen dividir entre [[Pir Muhammad (fill de Jahangir)|Pir Muhammad]], [[Miren Shah]], [[Khalil Sultan]] i [[Shah Rukh]], lo que va donar lloc a guerres interfamiliares. <ref>William Bayne Fisher, Peter Jackson, Peter Avery, Lawrence Lockhart, John Andrew Boyle, Ilya Gershevitch, Richard Nelson Frye, Charles Melville, Gavin Hambly, ''The Cambridge History of Iran, Volume VI'' (1986), pp. 99-101</ref> A la mort de Babur, els territoris de Humayun eren els menys segurs. Només havia governat quatre anys, i no tots els ''[[Umrah|umarah]]]'' (nobles) consideraven a Humayun com el governant llegítim. De fet, abans, quan Babur va emmalaltir, alguns nobles varen intentar instalar al seu cunyat, Mahdi Khwaja, com a #gobernant. Encara que este intent va fracassar, va ser una senyal dels problemes que s'aveïnaven.<ref>[https://archive.org/stream/cu31924073036752#page/n189/mode/2up ''Tabakāt Akbarī''], una traducció del volum V de [[The History of Índia, as Told by Its Own Historians]], 1867</ref>

== Regnat de Humayun ==

Aprofitant l'inestabilitat de l'imperi, minat per les intrigues de la cort, els [[rajá]]s somesos pel seu pare es varen rebelar. En 1531, Humayun va dur al seu eixèrcit davant la fortalea de [[Kalinjar]]. Pero per l'escassea de fondos de la tesoreria imperial, va acceptar el fort rescat que se li va oferir i va alçar el lloc. Humayun es va posar llavors en marcha per a sometre als [[Afganistan|afgans]] instalats en [[Bihar]] als que va derrotar en 1532. En decembre d'eixe mateix any va conseguir sometre a les tropes de [[Sher Shah Suri]].

Mentrestant, [[Bahadur Shah]] es anexionó la zona de Malwa (corresponent a una part de l'actual estat de [[Madhya Pradesh]] i del [[Rajastán]]). Bahadur es fortificó en el fort de Chittor. Humayun va prendre el fort i va obligar a Bahadur a fugir. Les tropes de l'imperi varen continuar la seua marcha, prenent la fortalea de [[Mandu]] i les ciutats de Cambay i [[Ahmadabad]]. Va deixar al seu germà Askari com a governador de la zona; este es va vore incapaç de defendre la regió quan en 1536 Bahadur Shah la va atacar.

Mentres Humayun seguia en les seues campanyes en l'oest, Sher Shah va reforçar la seua posició en Bihar i es va llançar a la conquista de [[Bengala]]. Humayun va decidir intentar recuperar Bengala en lloc de perseguir a Sher Shah. El 26 de juny de 1539, les tropes mogoles varen ser derrotades per les afganes en la [[batalla de Chansa]]. Humayun es va vore obligat a fugir fins a [[Agra]] acompanyat únicament per alguns fidels seguidors. Va perdre una nova batalla contra els afgans en [[Batalla de Kanauj|Kanauj]] en 1540 lo que li va obligar novament a fugir, esta volta cap al [[Panyab|Punjab]] i, posteriorment a [[Sind]]. Va ser allí, en Umarkot, a on va nàixer el seu fill i hereu, [[Akbar]], en 1542.

== Desterro i regrés al tro ==

La fugida de Humayun va terminar en [[Pèrsia]] a on el [[sah]] li va oferir tropes per a que poguera recuperar el tro. En 1544, Humayun pren les ciutats de [[Kandahar]] i Kabul, governada pel seu germà Kamran, que la va recuperar en 1546. A l'any següent la ciutat va tornar a ser presa per Humayun. En 1549, Kamran es va apoderar de Kandahar; Humayun va recuperar la vila, va cegar al seu germà i ho va enviar a [[La #Meca]] com a penitència.

Despuix de la mort accidental de Sher Shah durant el lloc de Kalinjar (1545) el seu fill, [[Islam Shah]] li va succeir. Islam Shah va morir en 1554. Estes dos morts varen deixar a la dinastia tambalejant-se i desintegrant-se. Tres rivals pel tro varen marchar cap a Delhi.

Humayun estava ya preparat per a tornar a l'Índia i recuperar el seu tro. En 1554, va entrar en [[Peshawar]]; a l'any següent va prendre [[Lahore]]. En la batalla de Sirhind el 22 de juny de 1555, els eixèrcits de Sikandar Shah Suri varen ser derrotats decisivament.<ref>{{Cite web |dona't=2018-03-18 |title=Battles for Índia at Sirhind |url=https://timesofindia.indiatimes.com/blogs/shooting-straight/battles-for-índia-at-sirhind/ |access-dona't=2022-10-25 |website=Claves of Índia Blog |language=en-US}}</ref> Eixe mateix any, la seua victòria contra les tropes afganes en la [[batalla de Macchiwara]] va consagrar la seua victòria. En juliol de 1555, Humayun va entrar finalment en [[Delhi]] i va recuperar el tro despuix de 15 anys destronat (primer en l'exili i després batallant en territori mogol).<ref>{{Cite journal |last=Toler |first=Pamela D. |dona't=February 2011 |title=An Untimely Death |url=https://search-ebscohost-com.libezp.lib.lsu.edu/login.aspx?direct=true&db=mat&AN=57855763&site=eds-live&scope=site. |journal=Calliope |volume=21 |issue=5 |pages=3 |via=EBSCOhost}}</ref>

== Personalitat ==

Edward S. Holden escriu: "Va ser uniformemente amable i considerat en els seus dependents, devotamente apegado al seu fill Akbar, als seus amics i als seus turbulentos germans. Les desgràcies del seu regnat varen sorgir en gran mida, de la seua incapacitat per a tractar-los en rigor". Ademés, escriu: "Els mateixos defectes del seu caràcter, que ho fan menys admirable com a governant exitós de les nacions, fan que ho apreciem més com a home. La seua fama ha sofrit perque el seu regnat es va produir entre les lluentes conquistes de [[Babur]] i el benèfic art de governar de Akbar; pero no era indigne de ser el fill d'un i el pare de l'atre".<ref name=":0">{{cita llibre |last=Holden |first=Edward S. |year=2004 |title=Mughal Emperors of Hindustan (1398–1707) (Emperadors mogoles del Indostán (1398-1707)) |url=https://archive.org/details/mogulemperorsofh00edwa |location=New Delhi, Índia |publisher=Asian Educational Service |pages=[https://archive.org/details/mogulemperorsofh00edwa/page/122 123]–127 |isbn=978-81-206-1883-1|idioma= anglés}}</ref> Stanley Lane-Poole escriu en el seu llibre ''Medieval Índia'': "El seu nom significava el vencedor (afortunat/conquistador), no hi ha cap tipo en l'història que es cride tan mal com Humayun", era de naturalea indulgent. Ademés, escriu: "De fet, va ser desafortunat... A penes havia gojat del seu tro durant sis mesos en Delhi quan va esvarar des dels polits escalons del seu palau i va morir en el seu quadragèsim nové any (24 de giner de 1556). Si hi havia una possibilitat de caure, Humayun no era l'home que la perdia. Es va tambalejar a lo llarc de la seua vida i va eixir d'ella donant tumbos".<ref>{{cita llibre|title=L'Índia medieval baix el domini mahometano (712-1764)|last=Lane-Poole|first=Stanley|publisher=G. P. Putnam's Sons|year=1903|pages=230-237|idioma= anglés}}</ref>

Humayun va ordenar l'eixecució per aplastamiento per elefant d'un [[iman]] que va creure erròneament que criticava el seu regnat.<ref>Eraly, Abraham. ''Mughal Throne: The Saga of Índia's Great Emperors'', Phoenix House, 2005. {{ISBN|0-7538-1758-6}}, p. 45. en </ref>

== Mort i llegat ==

El segon emperador dels mogoles va morir en 1556 en caure accidentalment des d'una escala de la seua biblioteca. La seua esposa, Hamida Begum, va ordenar construir un [[mausoleu]] en el seu honor. La [[tomba de Humayun]] situada en Delhi està considerada des de 1993 [[Patrimoni de la Humanitat]] per l'[[Unesco]]. Es tracta d'una de les millors mostres de l'art mogol de l'Índia i està considerada la precursora en estil del famós [[Taj Mahal]] d'[[Agra]].

El 24 de giner de 1556, Humayun, en els braços plens de llibres, baixava l'escala de la seua biblioteca quan el [[muecín]] va anunciar l'[[Azaan]] (la cridada a l'oració). Tenia la costum, sempre que sentia la cridada, d'agenollar-se en senyal de reverència. En intentar agenollar-se, es va enganchar el peu en el corfoll, va esvarar varis escalons i es va colpejar el pols en una vora de pedra escarpada. Va morir tres dies despuix.<ref>{{cita llibre |last=Smith |first=Vincent Arthur |year=1958 |title=Akbar: The Great Mogul 1542-1605 |url=https://archive.org/details/in.ernet.dli.2015.499248/page/n37/mode/1up |edició=2ª |editorial= S. Chand & Co. |pages=21-22|idioma= anglés}}</ref> El seu cos va ser enterrat en [[Purana Quila]] inicialment, pero, per un atac d'[[Hemu]] sobre Delhi i la captura de Purana Qila, el cos de Humayun va ser exhumat per l'eixèrcit que fugia i traslladat a Kalanaur en el Punjab a on Akbar va ser coronat. En acabant de que el jove emperador mogol [[Akbar]] derrotara i matara a [[Hemu]] en la [[Segona Batalla de Panipat]]. El cos de Humayun va ser enterrat en la [[Tomba de Humayun]] en Delhi, la primera gran tomba en jardí de l'[[arquitectura mogol]], assentant el precedent que després varen seguir el [[Taj Mahal]] i molts atres monuments indis. Va ser encarregat per la seua favorita i devota esposa principal, [[Bega Begum]].<ref name=Takeo>{{cita web |last=Kamiya |first=Takeo |title=Tumayun's Tomb in Delhi |url=http://www.kamit.jp/02_unesco/12_humayun/hum_eng.htm |publisher=[[UNESCO]] |access-dona't=12 de juliol de 2013}}</ref><ref name="Hum">{{harvnb|Banerji|1938|pp=97, 232}}</ref><ref>{{cita llibre |last=Burke |first=S. M. |title=Akbar, el major mogol |year=1989 |publisher=Munshiram Manoharlal Publishers |page=191 |oclc=243709755 |quote=El mausoleu que Haji Begum va construir en Delhi per a albergar els restants mortals del seu difunt marit ... Una atra característica agradable és la disposició d'un gran jardí al voltant de l'edifici.}}</ref><ref>{{cita llibre |last=Eraly |first=Abraham |title=El món mogol: La vida en l'última edat d'or de l'Índia |url=https://archive.org/details/mughalworldlifei00eral |url-access=limited |year=2007 |publisher=Penguin Books |page=[https://archive.org/details/mughalworldlifei00eral/page/n374 369] |isbn=978-0-14-310262-5}}</ref><ref>{{cite book |last=Henderson |first=Carol I. |title= Culture and Customs of Índia (Cultura i costums de l'Índia) |year=2002 |publisher=Greenwood Press |page=90 |isbn=978-0-313-30513-9 |quote=Despuix de la mort de l'emperador mogol Humayan en 1556, la seua esposa, Hajji Begum, va reunir a un equip d'arquitectes i constructors per a crear una gran tomba en Delhi. Va colocar la tomba en una cuadrícula en un jardí. Este escenari es va convertir en la firma de l'arquitectura mogol i es materialisa perfectament en el Taj Mahal.}}</ref><ref name=mau>{{cita notícia |title= Mausoleum that Humayun never built (El mausoleu que Humayun mai va construir) |url=https://www.thehindu.com/thehindu/mp/2003/04/28/stories/2003042800730200.htm |archive-url=https://web.archive.org/web/20030708165811/http://www.thehindu.com/thehindu/mp/2003/04/28/stories/2003042800730200.htm |idioma= anglés |archive-dona't=8 de juliol de 2003 |access-dona't=31 de giner de 2013 |newspaper=[[The Hindu]]|dona't=28 d'abril de 2003}}</ref>

Akbar va demanar més vesprada a la seua tia paterna, [[Gulbadan Begum]], que escriguera una biografia del seu pare Humayun, el ''Humayun nameh'' (o ''Humayun-nama''), i lo que recordava de Babur.

El títul complet és ''Ahwal Humayun Padshah Jamah Kardom Gulbadan Begum bint Babur Padshah amma Akbar Padshah''.<ref>[http://www.columbia.edu/itc/mealac/pritchett/00litlinks/gulbadan/index.html The Humayun Namah, by Gulbadan Begam, a study site by Deanna Ramsay]</ref> Tenia només huit anys quan va morir Babur, i es va casar als 17, i la seua obra és d'estil persa senzill.

A diferència d'atres biografies reals mogoles (el [[Zafarnama (biografia de Yazdi)|''Zafarnama'' de Timur]], el ''[[Baburnama]]'', i el seu propi ''[[Akbarnama]]'') no ha sobrevixcut cap còpia ricament ilustrada, i l'obra només es coneix per un únic manuscrit maltrecho i llaugerament incomplet, ara en la [[Biblioteca Britànica]], que va aparéixer en la década de 1860. [[Annette Beveridge]] va publicar una traducció a l'anglés en 1901,<ref name="Beveridge2">{{cita llibre |last1=Begam |first1=Gulbaden |editor1-last=Beveridge |editor1-first=Annette Susannah |title= The history of Humāiūn (Humāiūn-nāma) (Història de Humāiūn (Humāiūn-nāma)) |dona't=1902 |publisher=Royal Asiatic Society |location=London |url=https://archive. org/details/historyhumynhum00bevegoog |access-dona't=14 de decembre de 2017}}</ref> i des de l'any 2000 s'han publicat edicions en anglés i [[llengua bengalí|bengalí]].<ref>Bengalí: trans de Pradosh Chattopadhyay, 2006, pub. Chirayata Prokashan, {{ISBN|81-85696-66-7}}</ref>

== Esposes i descendents ==
* De l'unió en Beqa Begum Taghai (1527- 1581), malnomenada Haji Begum, filla de Yadgar Mirza Taghay, va tindre la siguiene descendència:
** A l'Amen Mirza, (Agra 1528 - va morir jove)
** Aqiqa Begum, (Agra 1531 - ofegada en Chausa el 27 de juny de 1539)

* Gul Barg Begum Barlas (1530/1533), filla de Nizamuddin Ali Barlas Khalifa, i de Sultanam Begum (casada primer en Mir Shah Hussein Arghoun); va morir despuix de 1543; no va tindre descendència

* De l'unió en Hamida Banu Begum (Sindh, 29 d'agost de 1541), titulada Mariam Makani; filla del xeic Ali Akbar Jami, malnomenat Bava Dost; (1527 - Agra, 29 d'agost de 1604) va tindre la següent descendència:
** [[Akbar]]
** Jahan Sultan Begum, (Sabz awar 1544 - Kabul 1547)
** Na Begum, (1545/1550 - Kotal Sitara autumne 1557)
** Na Begum, (1545/1550 - Jallalabad autumne 1557)

* Nawab Bilqis Makani Mariam Beg (en Pèrsia 1543/1544), filla de Masum Beg i Sultanam, germana del Shah Tahmasp; sense descendència

* De l'unió en Mah Chuchak Oghlan (1546 - Kabul març de 1564), germana de Bairam Oghlan, va tindre la següent descendència:
** Bakhtunissa Begum o Fakhrunissa Begum, (Kabul 1550 - Agra 1608) casada en Abul Maali Shah, assessinada 13 de maig de 1564 després Kwaja Hassan Naqshabandi
** Sakina Banu Begum, (1551 - despuix de 1578) casada en Shah Ghazi Khan Qazwini, fill de Naqib Khan Qazwini
** Amina Banu Begum, (1552)
** Mohammed Hakim Mirza, (Kabul 19 d'abril de 1553 - Kabul 10 d'octubre de 1585); Governador de Badakstan
** Faruk Fal Mirza, (Kabul 1554- va morir jove)
** Na Begum (1555/1556)

* Shahzada Begum Miranshah (1551), filla del sultà Soleiman Mirza Miranshah i de Haram Begum; sense descendència

=== Concubinas ===
* Maywa Jan, filla de Chamberlain Khadang
* Chand Bibi, ofegada en Chausa, 27 de juny de 1539
* Shad Bibi, ofegada en Chausa, 27 de juny de 1539
* Bibi Gunwar, la descendència del qual va ser:
** Bakshi Banu Begum, (setembre de 1540 - ¿?), casada en el sultà Ibrahim Mirza Miranshah, (1534 - mort en setembre de 1560), fill del sultà Soleiman Mirza Miranshah i de Haram Begum i després en Mirza Sharafuddin Husain Ahrari, fill de Kwaja Muin Ahrari i de Quchak Begum, mort en 1580
* Khanish Agha Khwarizmi, filla de Jujuq Mirza Khwarizmi, la descendència de la qual va ser:
** Ibrahim Mirza, (Kabul 19 d'abril de 1553 - va morir jove)
* Shaham Agha, en pelegrinage a la #Meca 1575
* Bibi Safiya, en pelegrinage a la #Meca 1575

== Referències ==
{{listaref}}

== Bibliografia ==
* {{cita llibre |last=Avasthy |first=Branca Shanker |year=1967 |title=The Mughal Emperor Humayun |publisher=History Dept., University of Allahabad |oclc=469320065|idioma= anglés}}
* {{cita llibre |last=Banerji |first=S. K. |year=1938 |title=Humayun Badshah |url=https://archive.org/details/humayunbadshah035068mbp |publisher=Oxford University Press|idioma= anglés}}
* {{cita llibre |last=Gascoigne |first=Bamber |author-link=Bamber Gascoigne |dona't=1971 |title=The Great Moghuls |location=New York |publisher=Harper & Row |isbn=978-006-011467-1 |url-access=registration |url=https://archive.org/details/greatmoghuls00gasc|idioma= anglés}}
* {{cita llibre |last=Mukhia |first=Harbans |author-link=Harbans Mukhia |dona't=2004 |title=The Mughals of Índia |url=https://archive.org/details/mughalsofindia0000mukh_n7o4 |location=Malden, MA |publisher=Wiley-Blackwell |isbn=978-0-631-18555-0|idioma= anglés }}

* {{cita llibre |last1=Richards |first1=John F. |author-link1=John F. Richards |editor-last=Johnson |editor-first=Gordon |date=1993 |séries=[[The New Cambridge History of Índia]] |title=The Mughal Empire |url=https://books.google.com/books?aneu=HHyVh29gy4QC&pg=PA11 |volume=Part I Volume 5 |publisher=Cambridge University Press |isbn=978-0-521-25119-8|idioma= anglés}}
* {{cita llibre |last=Begum |first=Gulbadan |author-link=Gulbadan Begum |others=Traduït per [[Annette Beveridge]] |title=The History of Humāiūn (Humāiūn-nāmah) (English translation and Persian text) |url=https://archive.org/details/historyofhumayun00gulbrich |year=1902 |publisher=Royal Asiatic Society}}; [http://persian.packhum.org/main?url=pf%3Ffile%3D07701010%26ct%3D0 Traducció en anglés sol, com a text]
* {{cita llibre |author1=Begam Gulbadam |author2=[[Annette Beveridge]] |year=1972 |title=The History of Humāiūn (Humāiūn-nāmah) |url=https://books.google.com/books?aneu=N0WSBgAAQBAJ&q=turki+woman+married+to&pg=PA249 |publisher=Begam Gulbadam |pages=249–}}
* {{cita lliure |author=Jawhar (fl. 1554) |others=Translated by Charles Stewart |title=The Tezkereh Al Vakiāt: Or, Private Memoirs of the Moghul Emperor Humayun |url=https://archive.org/details/tezkerehalvakiat00jawhuoft |year=1832 |publisher=Oriental Translation Fund}}
*''Cambridge History of Índia'', Vol. III & IV, "Turks and Afghan" and "The Mughal Period". (Cambridge) 1928
* Muzaffar Alam & Sanjay Subrahmanyan (Eds.) ''The Mughal State 1526–1750'' (Delhi) 1998
* [[William Irvine (historian)|William Irvine]] ''The Army of the Indian Moghuls''. (London) 1902. (''Last revised 1985'')
* Jos Gommans ''Mughal Warfare'' (Londres) 2002

== Vore també ==
* [[Imperi mogol]]
* [[Índia]]
* [[Islam]]
* [[Arquitectura mogola]]
* [[Jardins mogoles]]
* [[Gulbadan Begum]]

[[Categoria:Emperadors de l'Imperi mogol del sigle XVI (timuridas)]]
[[Categoria:Naixcuts en Kabul]]
[[Categoria:Fallits en Delhi]]
[[Categoria:Akbar]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Akbar]]
[[Categoria:Emperadors de l'Imperi mogol del segle XVI (timurides)]]
[[Categoria:Morts el 1556]]
{{Traduït ref|es|Humayun}}

Illes Mascareñas

2026-07-24T18:40:03Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Mauritius and Réunion at night.jpg|miniatura|Illes Mascareñas
]]

Les '''illes Mascareñas''' {{Etimologia|francés|Îles Mascareignes}} són un grup d'[[illa]]s del suroest del [[oceà Índic]] compost per: [[Reunió (França)|Reunió]], [[Maurici]], [[Rodrigues (Maurici)|Rodrigues]], les [[illes Agalega]] i el banc de [[Carregats Carajos]].

Administrativamente, pertanyen a la [[Maurici|República de Maurici]] (illes de Maurici, Rodrigues, Agalega i Carregats Carajos) i a [[França]], a la regió d'ultramar de la [[Reunió (França)|Reunió]].

A pesar de que les illes es troben prou separades entre sí, li les considera un [[archipèlec]] pel seu [[geologia]] i història comunes.

== Història ==

L'història colonial primerenca de les illes, de la mateixa manera que les del Carib, es va caracterisar per una successió de prens de possessió entre potencies rivals: portuguesos, neerlandesos, francesos i britànics varen governar una part o la totalitat de les illes.

Cap a 1507, l'explorador [[Diogo Fernandes Pereira]] va descobrir el grup d'illes. La zona va permanéixer baix domini nominal portugués fins que [[Étienne de Flacourt]] va aplegar en una esquadra naval francesa i va prendre possessió en 1649.<ref>{{Cite book |title=Illes del sur de l'oceà Índic a l'oest de la llongitut 80 graus este, incloent Madagascar |last=Moriarty |first=Cpt. H.A. |year=1891 |publisher=[[United Kingdom Hydrographic Office|Great Britain Hydrographic Office]] |location=Londres |oclc=416495775 |page=269 |url=https://books.google.com/books?aneu=-NmhAAAAMAAJ&pg=PA269 |access-dona't=2011-06-11 }}</ref> Des del 4 de juny de 1735 fins al 23 de març de 1746, una única colónia francesa de les illes Mascareñas baix el control d'un governador general contenia [[Illa de França (Maurici)|Illa de França]] (actualment [[Maurici]]), [[Île Bourbon]] (Reunió) i [[Seychelles|Séchelles]] (Seychelles). El 14 de juliol de 1767 es va convertir en una colónia de la Corona francesa, encara baix un governador general. Des del 3 de febrer de 1803 fins al 2 de setembre de 1810, la colónia francesa de ''Indes-Orientals'', baix un ''capitaine général'' (capità general), incloïa la Reunió i (nominalmente) les Seychelles.

===Maurici===
Maurici va ser descoberta en el {{sigle|X||s}} pels àraps i va rebre el nom de Dina Harobi, pero el primer assentament permanent ho varen realisar els neerlandesos en 1638. En 1715, França es va apoderar de l'illa i la va mantindre baix el seu control fins que els britànics es varen fer en ella en 1810. Maurici va obtindre l'independència en 1968.

===Rodrigues===
Rodrigues va ser descoberta per primera volta pels [[àraps]], pero va rebre el nom del navegant portugués [[Diogo Rodrigues]]. Va estar baix control neerlandesos en 1601 i va ser colonisada pels francesos en 1691. Gran Bretanya va prendre possessió de Rodrigues en 1809. Quan Maurici va obtindre l'independència en 1968, Rodrigues es va unir a ella per la força. Rodrigues seguix sent una regió autònoma de Maurici.

===Reunió===
Reunió va ser descoberta primer pels àraps i després pels portuguesos, els qui la varen cridar Santa Apolónia. Després va ser ocupada pels francesos com a part de Maurici. Primer va ser habitada per amotinats francesos que varen aplegar a l'illa entre 1646 i 1669.<ref>{{cite journal|last=Combeau|first=Yvan|url=http://documents.irevues.inist.fr/bitstream/handle/2042/14363/hermes_2002_32-33_91.pdf|title=De Bourbon à la Réunion, l'Histoire d'unix Île (du XVIIi au XXi siècle)|journal=Hermès|year=2002|volume=32-33|issue=|pages=91-99|language=fr|access-dona't=2013-10-25|hdl=2042/14363|fechaarchivo=21 de giner de 2022|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20220121054322/http://documents.irevues.inist.fr/bitstream/handle/2042/14363/hermes_2002_32-33_91.pdf|deadurl=yes}}</ref> Va rebre el seu nom actual en 1793. De 1810 a 1815 va estar en mans dels britànics, abans de ser tornat a França. Reunió es va convertir en un [[departament d'ultramar]] de França en 1946.<ref>{{Cite web|title=Reunion History, Location, Map, Population, & Facts|url=https://www.britannica.com/place/reunion|website=Encyclopedia Britannica|language=en|access-date=2020-05-25}}</ref>

===Llínea de temps===
* L'archipèlec va ser descobert pel [[Navegant nàutic|navegant]] [[Portugal|portugués]] [[Pedro de Mascarenhas]] el 9 de febrer de 1513.
* Va ser batejat en 1528 pel navegant dò [[Diogo Rodrigues]], que va donar nom a l'illa [[Rodrigues (illa)|Rodrigues]].
* 25 de juny de 1638: primera pren de possessió de les illes per [[França]].

* 29 de juny de 1642: segona pren de possessió i primer desembarc en la rada de Saint-Paul, en la Reunió.
* 1735: [[Bertrand-François Mahé de la Bourdonnais]] es convertix en el primer governador general de les illes Bourbon i de França, actuals [[Reunió (França)|Reunió]] i [[Maurici]].
* 1764: fallida de la [[Companyia francesa de les Índies Orientals]] i compra de les illes per [[Luis XV]] (efectiva en 1766).
* 1769: liquidació completa de la Companyia francesa de les Índies i compra de les illes.

==Geografia==
l'[[archipèlec]] comprén tres grans illes, [[Maurici]], [[Reunió (França)|Reunió]] i [[Illa Rodrigues|Rodrigues]], ademés d'una série de restants volcànics en els tròpics del suroest de l'oceà Índic, generalment entre 700 i 1500 quilómetros a l'est de Madagascar. El terreny inclou una varietat de [[Sec de coral|secs]], [[atolón]] i illes menudes. Presenten diverses regions [[Topografia|topogràfica]] i [[Edafologia|edàfica]]. En les illes més grans, estos varen donar lloc a una biodiversitat inusual. El [[clima oceànic|clima és oceànic]] i [[Clima tropical|tropical]].

Maurici es troba a 900 km a l'est de [[Madagascar]]. Té una superfície de 1865 km². El punt més alt és de 828 metros. Maurici és la més poblada de les illes Mascareñas,<ref name = strahm>{{Cite journal|jstor=45066025|title=Mascarene Islandsan Introducció|last1=Strahm|first1=Wendy|journal=Curtis's Botanical Magazine|any=1996|volum =13|issue=4|pages=182–185|doi=10.1111/j.1467-8748.1996.tb00567.x}}</ref> en una població d'1 252 964.

Reunió es troba a 150 km al suroest de Maurici. És la major de les illes, en una superfície de 2512 km². El [[Piton dones Neiges]] (3069 m), un volcà extint, és el pico més alt de Reunió i de les illes. El [[pitón de la Fournaise]] és un volcà actiu en Reunió que entra en erupció en freqüència.<ref name = strahm/>

Rodrigues es troba a 574 km a l'est de Maurici. Té una superfície de 109 km², i alcança els 393 metros d'altitut.<ref name = strahm/>

[[Carregats Carajos|Roques de Sant Brandon]], també conegut com a '''banc de Carregats Carajos''', és un [[atolón de coral]] grup que consta d'una barrera de coral, bajíos i illots baixos. És el remanente d'una o més illes volcàniques grans que es varen afonar en les marees creixents. Hui és administrat per Maurici.

Hi ha varis bancs o bajíos sumergits:
* El [[banc de Saya de Malha]] és un gran [[Banc oceànic|banc sumergit]]. Prehistóricamente era un grup d'illes volcàniques, i es va unir al [[Gran Banc de Chagos]] fins que la deriva continental les va separar.
* Els [[bancs de Soudan]] són un grup de bancs baixos en la [[replanell de les Mascareñas]].
* El [[banc de Nazaret]] està ubicat just al nort de Carregats Carajos, i prehistóricamente eren una sola característica geològica. Hui és un banc de peixca gran i poc profunt.
* El [[banc Hawkins]] està ubicat en el punt més al nort de la [[replanell de les Mascareñas]].

==Geologia==

Les illes són d'orige volcànic; [[Saya de Malha Bank|Saya de Malha]] (35 millons d'anys) va ser la primera de les illes Mascareñas en emergir de l'Oceà Índic pel [[punt calent de Reunió]], seguit pel [[banc Nazaret]] (alguns 2000 anys despuix), [[Soudan Banks|bancs Soudan]] i [[Carregats Carajos]]. Les illes més jóvens que es varen formar varen ser Maurici (7-10 millons d'anys), la més antiga de les illes existents, creada junt en la cordillera submarina de Rodrigues. Les illes de Rodrigues i Reunió es varen crear en els últims dos millons d'anys. Reunió és la major de les illes (2500 km²), seguida de Maurici (1900 km²) i Rodrigues (110 km²). Eventualment, Saya de Malha, Nazareth i Soudan varen quedar completament sumergits, quedant Carregats Carajos com un atolón de coral.<ref>{{cite web |author=Emmanuel Van Heygen |url=http://www.phelsumania.com/public/articles /biogeography_dispersal_mascarenes.html |title=Dispersió del gènero Phelsuma en les Mascarenas |publisher=Phelsumania.com |access-dona't=2012-07-09 |archive-url=https://web.archive. org/web/20120716192754/http://www.phelsumania.com/public/articles/biogeography_dispersal_mascarenes.html |archive-dona't=2012-07-16 }}</ref> El punt crític de Reunió estava escomençant a gelar-se i va aparéixer Rodrigues com una menuda illa.

Reunió alberga els picos més alts de les Mascareñas, els volcà en escut [[Pitón dones Neiges]] (3.069 m) i [[Pitón de la Fournaise]] (2.525 m). Piton de la Fournaise, en el cantó surest de Reunió, és un dels volcans més actius del món i va entrar en erupció per última volta en decembre de 2021. [[Piton de la Petite Rivière Noire]] (828 m) és el pico més alt de Maurici, i els suaus tossals de Rodrigues s'eleven a només 390 m.

La [[replanell de les Mascareñas]] és un replanell submarí que s'estén aproximadament 2000  km, des de les [[Seychelles]] fins a Reunió. El replanell cobrix un àrea de més de 115.000 km² d'aigües poc profundes, en profunditats que van des dels 8 als 150 metros, sumergint-se fins als 4000 m fins a la [[planicie abissal]] en les seues vores. La partix sur del replanell, incloent el [[banc de Saya de Malha]], [[banc Nazaret]], [[bancs de Soudan]] i [[Carregats Carajos]] Shoals (Saint Brandon) (llavors una gran illa), va ser format pel punt d'accés de Reunió. Estes varen ser una volta illes volcàniques, molt semblades a Maurici i Reunió, que ara s'han afonat o erosionat per baix del nivell de la mar o, en el cas dels Carregats Carajos, a illes baixes de coral. El banc de Saya de Malha es va formar fa 35 millons d'anys, i despuix el Banc Nazareth i els bajíos Carregats Carajos. Els bancs de pedra calcàrea que es troben en el replanell són els restants dels secs de coral, lo que indica que el replanell era una successió d'illes. Alguns dels bancs poden haver segut illes tan recentment com fa 18.000–6.000 anys, quan els nivells de la mar eren fins a 130 metros més baixos durant l'[[edat de gèl]] més recent.

==Flora==

Els hàbitats de les Mascareñas varien segons el tamany de les illes, la topografia, l'edat i la proximitat a Madagascar, la massa terrestre més propenca. Com és habitual en les illes remotes, la fauna i la flora de les Mascareñas presenten un alt grau d'[[endemisme]]; inclouen més de mil espècies, de les quals varis centenars són endèmiques. Les illes Mascareñas formen una [[ecorregión]] distinta coneguda com a '''Boscs de les Mascareñas'''.<ref name = wwf>[https://www.worldwildlife.org/ecoregions/at0120 Bosc de les Mascareñas]- Terrestrial Ecoregions. World Wildlife Fund</ref> Fins que els europeus es varen instalar en les illes en el {{sigle|XVI||s}}, no se sap que les Mascareñas albergaren població humana alguna, i la fauna de les illes seguia florint durant els primers dies d'assentament. En l'actualitat, gran part de la vegetació natural ha desaparegut i hi ha moltes espècies introduïdes en les illes.

En la prehistòria, les illes estaven cobertes per una gran varietat de boscs tropicals de full ample. Les comunitats vegetals no són homogénees i comprenen a lo manco cinc zones de vegetació prou diferenciades que reflectixen les variacions d'altitut i de règim d'humitat. Entre elles es troben els boscs secs de terres baixes, els boscs esclerófilos semisecos, els boscs humits de terres baixes, els boscs nuvolats de montanya i els brezales de gran altitut en Reunió.<ref name="thebaud">Thébaud, Christophe & Warren, Ben & Cheke, Anthony & Strasberg, Dominique. (2009). Les illes Mascareñas, la biologia. [https://wayback.archive-it.org/all/20120130185300/http://www.edb.ups-tlse.fr/equipe1/Site_Thebaud/Publications_files/EoI_Mascarene_preprint2.pdf]</ref>

Els hàbitats costers inclouen vegetació de plaja, [[chapulls]] costers i boscs pantanosos, que es dividixen en boscs humits de terres baixes en els costats de barlovent de les illes i boscs secs de terres baixes a sotavent.

Els boscs secs de les terres baixes es troben en els costats de sotavent de les illes, des del nivell de la mar fins als 200 metros, en zones en menys d'1.000 mm de precipitació mija anual. Les palmeres són els arbres dominants, incloent espècies de ''[[Latania]]'' i ''[[Dictyosperma album]]'', junt en els pins tornell (''[[Pandanus]]'' spp.).<ref name =thebaud/>

Els boscs esclerófilos semisecos es troben entre la costa i els 360 metros d'altitut en Maurici i Rodrigues, i entre els 200 i els 750 metros d'altitut en les ales occidentals de la Reunió, a on ara només queden menuts pegats d'este tipo de bosc. La precipitació mija anual en els boscs semisecos oscila entre els 1000 i 1500 mm. Els gèneros i famílies d'arbres ben representats en els boscs semisecos inclouen espècies d'[[ébano]] del gènero ''[[Diospyros]]'' ([[Ebenaceae]]), ''[[Pleurostylia]]'' spp. ([[Celastraceae]]), ''[[Foetidia]]'' spp. ([[Lecythidaceae]]), ''[[Olea europaea subsp. cuspidata|Olea europaea'' subsp. ''cuspidata]]'' ([[Oleaceae]]), ''[[Cossinia pinnata]]'' ([[Sapindaceae]]) ''[[Dombeya]]'' spp.([[Malvaceae]]), ''[[Terminalia bentzoe]]'' ([[Combretaceae]]), i ''[[Sideroxylon|Sideroxylon boutonianum]], [[Sideroxylon|Sideroxylon borbonicum]]'', i vàries espècies de ''[[Mimusops]]'' de la família [[Sapotaceae]]. Els arbustos dels boscs semisecos inclouen vàries espècies endèmiques espectaculars de ''[[Hibiscus]]'' ([[Malvaceae]]), ''[[Zanthoxylum]]'' spp. ([[Rutaceae]]), ''[[Obetia ficifolia]]'' ([[Urticaceae]]), i '''Scolopia heterophylla''' ([[Flacourtiaceae]]).<ref name=thebaud/>

Les selves tropicals de terres baixes es caracterisen pels seus densos boscs sempre verts, composts per diverses espècies que creen un dosel de 30 metros o més d'altura. Es troben en les terres baixes orientals de Maurici, des de la costa fins als 800-900 metros d'altitut, i per damunt dels 360 m en les ales occidentals. En la Reunió, els boscs pluvials de les terres baixes es troben entre els 750 i els 1100 m. Es donen en zones en una precipitació mija anual de 1500 a 6000 mm. Els arbres característics són les espècies de ''[[Mimusops]]'' i ''[[Labourdonnaisia]]'' ([[Sapotaceae]]), ''[[Hernandia mascarenensis]]'' ([[Hernandiaceae]]), ''[[Calophyllum]]'' spp. ([[Clusiaceae]]), i espècies de ''[[Syzygium]]'', ''[[Eugenia]]'', ''[[Sideroxylon]]'', i ''[[Monimiastrum]]'' ([[Myrtaceae]]). Els arbustos característics inclouen espècies de ''[[Gaertnera]]'', ''[[Chassalia]]'', ''[[Bertiera]]'' i ''Coffea'' de la família [[Rubiaceae]]. Atres plantes són els [[bambú]]és com el ''[[Nastus borbonicus]]'', numeroses espècies d'orquídees (per eixemple, ''Angraecum'' spp., ''[[Bulbophyllum]]'' spp.) i falagueres, per eixemple, ''[[Asplenium]]'' spp., ''[[Hymenophyllum]]'' spp., ''[[Trichomanes]]'' spp., ''[[Elaphoglossum]]'' spp., i ''[[Marattia]] fraxinea''.<ref name=thebaud/>

Els [[boscs núvols]] són boscs plujosos sempre verts que es troben en les ales de les montanyes en altes precipitacions. Es troben en la Reunió entre 800 i 1900 metros d'altitut en les ales orientals en una precipitació mija anual de 2000-10.000 mm, i entre 1100 i 2000 metros en les ales occidentals en una precipitació mija anual de 2000-3000 mm. En 2005, els boscs núvols relativament intactes seguien cobrint aproximadament 44.000 hectàrees en Reunió. En Maurici es llimiten a una menuda zona de [[Montagne Cocotte]] en el suroest de l'illa, per damunt dels 750 metros d'altitut i en una precipitació mija anual de 4500-5500 mm. Els arbres formen una densa copa de 6 a 10 metros d'altura. Les copes típiques inclouen espècies de ''Dombeya'' en Reunió, i espècies de ''[[Monimia]]'' i ''Tambourissa'' ([[Monimiaceae]]) en abdós illes. Existix un sotobosque de menuts arbres i arbustos que inclou espècies de ''[[Psiadia]]'' (Asteraceae) i ''[[Melicope]]'' (Rutaceae). Els boscs són rics en [[epífitas]] (orquídees, falagueres, verdets, líquenes), falagueres arbòrees emergents (espècies de ''Cyathea'') i, originalment, en palmeres ''[[Acanthophoenix rubra]]'', pero la caça furtiva ha eliminat les palmeres en moltes zones de Reunió. En els boscs núvols també es troben tres comunitats vegetals monodominantes: boscs de ''[[Acacia heterophylla]]'' (Fabaceae) com dosel arbòreu, que són similars als boscs de ''[[Acacia koa]]'' d'[[Hawái]], xares dominades per ''[[Erica reunionensis]]'' (Ericaceae), i boscs hiperhúmedos de pi piñonero (''[[Pandanus montanus]]'').<ref name=thebaud/>

== Vore també ==
* [[Maurici]]
* [[Reunió (França)|Reunió]]

==Referències==
{{Listaref}}

== Bibliografia ==

* Blanchard, Frédéric. ''Guide dones milieux naturels. La Réunion, Maurice, Rodrigues''. París: Eugen Ulmer, 2000. ISBN 2-84138-099-8.

== Enllaços externs ==
{{commonscat|Mascarene Islands|les illes Mascareñas}}

[[Categoria:Illes Mascareñas| ]]
[[Categoria:Illes d'arc volcànic]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Illes Mascarenyes]]
[[Categoria:Illes d'arc volcànic]]
{{Traduït ref|es|Islas Mascareñas}}

Iglésia de La nostra Senyora de l'O (Sevilla)

2026-07-24T18:40:03Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Sevilla2005Julio 039.jpg|miniatura|Iglésia de La nostra Senyora de l'O (Sevilla)
]]
La '''iglésia de La nostra Senyora de l'O''' és un temple catòlic situat en el carrer Castella, en el barri de [[Triana (Sevilla)|Triana]], [[Sevilla]], [[Andalusia]], [[Espanya]]. És la sèu de la [[Germandat de l'O (Sevilla)|Germandat de l'O]].
== Història ==

L'actual Iglésia de l'O té els seus orígens en una antiga ermita-hospital dedicada a Santa Brígida d'Irlanda, regentada per una Germandat en esta mateixa advocación, segons documents de el {{sigle|XV||s}} que es conserven. En ella va començar a practicar-se la contemplació del Misteri de l'Expectació de La nostra Senyora, un antic títul per a la Verge María embarassada i en l'espera al part (advocaciones de l'O i de l'Esperança).

Posteriorment es crearien allí les germandats de La nostra Senyora Santa María de l'O i de Santa Brígida i de les Vérgens Santa Justa i Rufina, que es varen ser establint en esta ermita en data no determinada entre els sigles {{sigle|XV}} i {{sigle|XVI}}. La fusió de les tres citades germandats donaria lloc a la redacció d'unes primeres regles, que varen ser aprovades en l'any 1566.

En els últims anys de el {{sigle|XVII||s}}, i per les reduïdes dimensions de la capella i a la seua mal estat de conservació, es va decidir construir un nou temple, començant-se les obres en l'any 1697 baix la direcció dels [[alarife]]s Pedro i Félix Romero, fills del llavors Mestre Major de les Fàbriques del [[Arzobispado]], [[Pedro Romero González|Pedro Romero]], autor del proyecte.

Realment la direcció de les obres les va portar a terme el primer dels fills, Pedro, quedant Félix com a director de l'ornamentació arquitectònica. En les obres varen intervindre també atres personages importants, com [[Antonio Gil Gataón]], qui va llaurar la portada i les [[Columna (arquitectura)|columna]]s, i el llavors oficial albañil [[Diego Antonio Díaz]], gendre de Pedro Romero i el seu successor després en les obres del Arzobispado com a Mestre Major de les mateixes.

L'iglésia va quedar terminada en l'any 1702 i va ser inaugurada solemnement en febrer d'eixe mateix any. En 1911 l'iglésia va adquirir la condició de [[Parròquia de La nostra Senyora de l'O|sèu parroquial]].
== Descripció de l'immoble ==
=== Interior ===
El temple interiorment s'organisa segons una planta de saló de tres naus i capçalera plana. Té la particularitat de que és el primer cas d'[[iglésia columnaria]] de el {{sigle|XVIII||s}}, utilisant com a soports interns unes belles columnes d'estil [[columna toscana|toscano]] en jaspi roig en bases en jaspi de color negre.

Les tres naus tenen poca diferència d'altura. Es cobrix en [[Volta de canó|voltes de canó]] en [[lunetos]] la nau central; en [[Volta d'aresta|voltes d'aresta]] les laterals, i en [[Volta vaída|voltes vaídas]] les capelles de les capçaleres i les dependències dels peus del temple.

Als peus de l'iglésia, i en la [[nau de l'Epístola]], s'òbrin les dependències de la Germandat, i en elles pot vore's una primera gran sala a on s'exponen alguns dels seus tifells procesionales. Aixina, despuix d'una gran pantalla acristalada apareix part del seu patrimoni, entre el que destaca el pas de misteri complet, montat en el centre de l'espai, i als costats, i protegits per vitrines de cristal, el pali de la Verge, les [[bambalina]]s, i atres elements de valor com el [[sinelabe]] procesional.

De l'interior de l'iglésia destaquen alguns importants [[retaule]]s, repartits a lo llarc del temple; entre ells:
El retaule major, de clar estil [[barroc]] i notables proporcions, que està realisat en fusta tallada i dorada i que presidix l'image del seu titular, La nostra Senyora de la O. Adornat en [[Columna salomónica|columnes salomónicas]] i figures d'àngels, als costats poden vore's les imàgens de les santes Brígida i Bàrbara.
En un lateral de la [[nau del Evangelio]], un menut retaule de sabor [[neoclàssic]] estaja en el seu cos central l'image de [[Nostra Senyora de l'O de Gloria (Sevilla)|Nostra Senyora de l'O de Gloria]], la primitiva titular letífica d'esta iglésia; una Verge de Glòria que es creu que va ser creada en el {{sigle|XVI||s}} i que és d'un autor desconegut.

El més interessant de tots, és el retaule que presidix El nostre Pare Jesús Nazareno i que es troba ubicat en la capella Sacramental, situada en la nau de l'Epístola, i que està realisat en la seua totalitat en grans elements ceràmics policromados; una peça única en el seu gènero, de gran valor i bellea.
=== Exterior ===
En l'exterior conta en una [[torre]] de planta quadrada als peus de la nau del evangelio, lluïda despuix de la seua restauració en color almagra. Acabada en l'any 1699, el seu cos de campanes es presenta emmarcat entre [[Columna salomónica|columnes salomónicas]], servint de precedent al que després es va crear en l'[[Iglésia de Sant Román (Sevilla)|Iglésia de Sant Román]], dissenyada per [[José Tirat]] en 1704.

Com resa en un de les rajoletes d'esta torre, va ser restaurada en 1756 despuix del [[Terremot de Lisboa]] de 1755. En dit motiu se li va dotar de l'actual [[chapitel]] de perfil bulboso revestit de rajoletes blanques i blaves en el que hui es pot vore. Provablement dissenyat per [[Pedro de Silva (arquitecte)|Pedro de Silva]], queda arrematat per una corona i una creu de ferro forjat.

La portada, llaurada per Gil Gataón en marbre rojós, s'estructura a pur de [[pilastra]]s i traspilastras d'orde toscano. Es corona en un [[Frontón (arquitectura)|frontón]] trencat que inclou en el seu centre l'escut de la [[Germandat de l'O (Sevilla)|Germandat]] sostingut per àngels.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Edificis afectats pel terremot de Lisboa de 1755]]
{{Traduït ref|es|Iglesia de Nuestra Señora de la O (Sevilla)}}

Història del Brasil

2026-07-24T18:40:01Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

La '''història de Brasil''' comença en l'[[Poblament d'Amèrica|aplegada dels primers exploradors]] a Amèrica del Sur fa per lo manco {{unitat|20000|anys}}.<ref name="Tira_Peia">{{cita web|url=https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/s0305440313000733|títul=Human occupation in South America by 20,000 BC: the Toca dona Tira Peia site, Piauí, Brazil|publicació=ScienceDirect|idioma=anglés|fechaacceso=14 de febrer de 2019}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.colegiosacramentinas.com.br/professor/wp-content/uploads/2012/03/brasil_pre_història_indis.pdf|títul=A Chegada na Amèrica|publicació=Sacramentinas|fechaacceso=14 de febrer de 2019|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20190214174347/http://www.colegiosacramentinas.com.br/professor/wp-content/uploads/2012/03/brasil_pre_història_indis.pdf|fechaarchivo=14 de febrer de 2019}}</ref> A finals del sigle {{Sigle|XV}}, quan es va subscriure el [[Tractat de Tordesillas]], tota l'àrea hui coneguda com Brasil estava habitada per [[Pobles indígenes de Brasil|tribus seminómadas]] que subsistien de la caça, peixca, recolecció i agricultura. El 26 de giner de 1500, el navegant i explorador, al servici de la [[Corona de Castella]], [[Vicente Yáñez Pinzón]], va aplegar al [[veta de Sant Agustín]], en Pernambuco,<ref name="juliol">[[Juliol Esquerre Llaurat|ESQUERRE LLAURAT, Juliol]], "El descobriment del [[Brasil]] per [[Vicente Yáñez Pinzón]]: la Veta de Sant Agostinho", en ''Huelva en la seua Història X'', Universitat de Huelva, 2005.</ref> i, el 22 d'abril del mateix any, [[Pedro Alvares Cabral]], [[capità general]] d'una [[Descobriments portuguesos|expedició portuguesa]] en ruta cap a les [[Índies]], va aplegar a [[Porte Segur]], en [[Baïa]], convertint a la regió en colónia del [[Regne de Portugal]].<ref name="Anghiera">{{Cita web|url=https://books.google.com.br/books?aneu=5rIVAAAAYAAJ&hl=pt-BR&source=gbs_navlinks_s|títul=Manual d'arqueologia americana|pàgina=77|idioma=espanyol|autor=Henri Beuchat|fechaacceso=27 d'abril de 2019}}</ref>

Trenta anys despuix, la Corona portuguesa va posar en pràctica una política de colonisació de la terra recent descoberta que es va organisar a través de la distribució de les [[Capitanies de Brasil|capitanies hereditárias]] a membres de la noblea, pero eixe sistema va fracassar, ya que solament les capitanies de [[Capitania de Pernambuco|Pernambuco]] i de [[Capitania de São Vicente|São Vicente]] varen prosperar. El país va ser gradualment poblat per portuguesos que buscaven escapar de la pobrea, i per nobles els qui se'ls varen concedir privilegis colonials.

En 1548 es va crear l'[[Estat de Brasil]], en la consegüent instalació d'un [[Anex:Governadors del Brasil colonial|govern general]], i a l'any següent es va fundar la primera sèu colonial, [[Salvador (Baïa)|Salvador]]. L'economia de la colónia, iniciada en l'[[explotació del pal brasil]] — un gran arbre (''[[Paubrasilia echinata]]'') que va donar el seu nom a Brasil, el tronc del qual conté una preciosa tintura roja — i els trueques entre els #colon i els indis, va passar gradualment a estar dominada des de mediats de el {{Sigle|XVI||s}} pel cultiu de la [[canya de sucre]] per l'alta demanda de sucre en Europa, riuada en plantacions anomenades «[[ingeni azucarero|ingenis]]» a lo llarc de la costa noreste — en l'us de [[Esclavitut en Brasil|mane d'obra esclava]], inicialment indígena i despuix africana — que va tindre en Pernambuco el seu principal centre productor, regió que va aplegar a alcançar el lloc de major i més rica àrea de producció de [[sucre]] del món.<ref name="Recife_açúcar">{{Cita web|url=http://wol.jw.org/pt/wol/d/r5/lp-t/102005410|títul=Recife — cidade que surgiu do açúcar|publicació=Despertai!|fechaacceso=4 d'octubre de 2015}}</ref>Durant els primers dos sigles de periodo colonial, atres potències europees, atretes pels vasts recursos naturals i les terra inhabitadas, varen intentar establir colónies en vàries parts del hui territori brasiler, desafiant la bula papal i el [[tractat de Tordesillas]]. Els #colon francesos varen tractar d'establir-se en l'actual [[Riu de Janeiro (ciutat)|Riu de Janeiro]] (de 1555 a 1567, en la cridada ''France Antarctique'' o [[França Antàrtica]]) i en l'actual [[São Luís]] (de 1612 a 1614, en la cridada ''France Équinoxiale'' o [[França Equinoccial]]). Poca influència ètnica o cultural francesa o neerlandesa varen quedar d'eixos intents de colonisació. La finalment frustrada [[invasions neerlandeses de Brasil|intrusió neerlandesa en Brasil]] va ser de més llarga duració i més problemàtica per a Portugal. Els corsarios neerlandesos varen començar per saquejar la costa: varen saquejar Baïa en 1604, i inclús varen capturar temporalment la capital, Sant Salvador. De 1630 a 1654, els neerlandesos es varen establir de forma permanent en el noreste i varen controlar una llarga faixa de la costa més accessible des d'Europa, no obstant, sense adinsar-se en l'interior. Pero els #colon de la [[Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals]] en Brasil estaven en constant estat de lloc, a pesar de la presència en [[Recife]] del gran [[Juan Maurici de Nassau|Juan Maurici de Nassau-Siegen]] com a governador. Despuix de varis anys de guerra oberta, els neerlandesos es varen retirar formalment en 1661.

A finals de el {{Sigle|XVII||s}} es varen descobrir, a través de les ''bandeiras'', importants jaciments d'or en l'interior de Brasil que varen ser determinants per al seu poblament i que puntuen l'inici del cridat [[Febra de l'or en Brasil|Cicle do Ouro]], periodo que marca l'ascens de la [[Capitania de Mines Gerais]], desmembrada de la [[Capitania de São Paulo i Mines d'Or]], en l'economia colonial. En 1763, la sèu de l'Estat de Brasil va ser transferida a [[Riu de Janeiro]].<ref>{{cita web|url=http://idasbrasil.com.br/cicloouro-minasgerais|títul=Cicle do ouro em Mines Gerais|publicació=Anades Brasil|fechaacceso=4 d'octubre de 2015}}</ref>

Durant el {{Sigle|XVIII||s}} varen ocórrer algunes rebelions contra el poder colonial que varen anar durament reprimides, sent la primera d'elles la ''Revolta de Filipe dos Sants'' en 1720. Varen seguir a final del sigle la ''[[Inconfidência Mineira]]'' en 1789 — en la que va destacar [[Tiradentes]] — i la [[Conjura bahiana]] (1798), dos grans moviments marcats ya per l'intenció de proclamar l'independència i, en el segon, reivindicant l'abolició de l'esclavitut.En 1808, en el [[trasllat de la cort portuguesa a Brasil]], fugint de la possible sumissió a [[França]], conseqüència de la [[Guerra de l'Independència Espanyola|Guerra Peninsular]] entaulada entre les tropes portugueses i les de [[Napoleón Bonaparte]], el príncip-regente [[Juan VI de Portugal|Juan de Bragança]], el futur rei [[Juan VI de Portugal|Juan VI]], fill de la [[Maria I de Portugal|regna María I]], va obrir els ports de la llavors colónia, va permetre el funcionament de fàbriques i va fundar el [[Banc do Brasil]]. En 1815, el llavors [[Estat de Brasil]] va ser elevat a la condició de [[Regne de Brasil]], unit als de [[Regne de Portugal|Portugal]] i [[Regne d'Algarve|Algarve]], en el nom oficial del [[Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve]], acumulat [[María I de Portugal]] les tres corones. El 7 de setembre de 1822, [[Pedro I de Brasil|Pedro de Alcântara]] va proclamar l'[[independència de Brasil]] en relació en el [[Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve]], i va fundar l'[[Imperi del Brasil]], sent coronat emperador com [[Pedro I de Brasil i IV de Portugal|Pedro I]] i tenint com a capital a [[Riu de Janeiro]]. Va regnar fins a 1831, quan [[Abdicació de Pedro I de Brasil|va abdicar]] i la Corona brasilera va passar al seu fill, [[Pedro II de Brasil|Pedro de Alcântara]] (fill), que tenia a penes cinc anys.<ref name="ReferenceA">BESOUCHET, Lidia, Pedro II i o século XIX, Nova Fronteira, 1979</ref> Als catorze anys, en 1840, Pedro de Alcântara (fill) va tindre el seu [[Pedro II de Brasil#Coronació anticipada|majoria declarada]], sent coronat emperador a l'any següent com [[Pedro II de Brasil|Don Pedro II]]. En 1888, la seua filla, la [[Isabel de Brasil|princesa Isabel]], va firmar el decret que va extinguir l'esclavitut en Brasil, conegut com [[llei Áurea]].<ref>{{cita web|url=https://educacao.uol.com.br/disciplines/història-brasil/lei-aurea-princesa-isabel-sancionou-a-lei-que-pos-fim-a-escravidao.htm|títul=Lei Áurea - Princesa Isabel sancionou a lei que pôs fim à escravidão|publicació=UOL Educação|fechaacceso=14 de febrer de 2019}}</ref>

El 15 de novembre de 1889 va ocórrer la [[proclamació de la República de Brasil|proclamació de la República]] per mig d'un colp militar del mariscal [[Deodoro dona Fonseca]], donant inici a la cridada [[República Velha]], que solament va aplegar a terminar en 1930 en l'arribada de [[Getúlio Vargas]] al poder. (Des de llavors, Brasil ha segut nominalmente una república democràtica, llevat en tres periodos de dictadura expressa: 1930-1934, 1937-1945 i 1964-1985). A partir d'eixe moment, destaquen en l'història brasilera: l'industrialisació del país; la seua participació en la Segona Guerra Mundial al costat dels Estats Units; la transferència de la capital federal des de Riu de Janeiro a [[Brasília]]; i el [[Colp d'Estat en Brasil en 1964|Colp Militar de 1964]], quan el general [[Humberto de Alencar Castelo Branco|Castelo Branco]] va assumir la [[president de Brasil|presidència]]. La [[Dictadura militar en Brasil|dictadura militar]] (1964-1985), en el pretext de combatre la subversión i la corrupció, va suprimir drets constitucionals, va perseguir i va censurar als mijos de comunicació, va extinguir als partits polítics i va crear el [[bipartidarismo]]. Despuix del fi del règim militar, els diputats federals i senadors es varen reunir en l'any 1988 en l'Assamblea Nacional Constituent i varen promulgar la nova [[Constitució brasilera de 1988|Constitució]], que va ampliar els drets individuals. El país es redemocratizó, va alvançar econòmicament i es va incorporar cada volta més a l'escenari internacional.<ref>[http://vestibular.uol.com.br/ultnot/resumos/ult2770u36.jhtm UOL Vestibular] Democràcia volta com a campanha dones 'Diretas já'</ref><ref name="WB">[http://web.worldbank.org/wbsite/external/countries/lacext/brazilextn/0,,menuPK:322368pagePK:64026187piPK:141126theSitePK:322341,00.html Brazil Country Brief] World Bank</ref>

Brasil és des dels 1970 fins a l'actualitat (2022), la major economia de [[Sudamérica]], la sexta del món i el quint país més poblat. També forma part dels cridats [[BRICS]].

== Periodización ==

La periodización tradicional dividix l'història de Brasil en quatre periodos generals:<ref>{{Cita publicació|data=23 de novembre de 2016|títul=História do Brasil - Resumixc dona História do Brasil per Periodos|url=https://portalsuaescola.com.br/història-do-brasil/|publicació=Portal Sua Escola|fechaacceso=29 de juny de 2018|fechaarchivo=21 de giner de 2019|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20190121204125/https://portalsuaescola.com.br/història-do-brasil/|deadurl=yes}}</ref><ref>{{Cita web|url=https://brasilescola.uol.com.br/historiab/|títul=História do Brasil: o desenvolvimento històric dona sociedade brasileira|fechaacceso=29 de juny de 2018|obra=Brasil Escola|autor=Cláudio Fernandes}}</ref><ref>{{Cita web|url=https://alunosonline.uol.com.br/història-do-brasil/|títul=História do Brasil - Colônia, Império i República|fechaacceso=29 de juny de 2018|obra=Alunos Online|autor=Demercino José Silva Júnior}}</ref><ref>{{Cita web|url=https://mundoeducacao.bol.uol.com.br/historiadobrasil/|títul=História do Brasil. Seção História do Brasil|fechaacceso=29 de juny de 2018|obra=Món Educação}}</ref>

* [[Història precabralina de Brasil|Precabralino]] (fins a 1500);
* [[Brasil colonial|Colonial]] (entre 1500 i 1822);
:* [[Descobriment de Brasil|Descobriment]] (1500)
:* [[Capitanias de Brasil|Capitanies]], [[Estat del Brasil]], societats azucarera i aurífera
:* [[Regne del Brasil|Regne]] i [[trasllat de la cort portuguesa a Brasil|sede de la cort portuguesa]] (1808)
* [[Imperi del Brasil|Imperial]] (de 1822 a 1889);
:* [[Independència de Brasil|Independència]]
:* [[Primer Imperi de Brasil|Primer regnat]] (1823-1824)
:* #Regència (1831-1840)
:* [[Imperi del Brasil#Política interna en el Segon Regnat|Segon regnat]] (1840-1889)

* [[República del Brasil|Republicà]] (des de 1889 fins a hui).
:* [[Proclamació de la República de Brasil|Proclamació de la República]]
:* [[República Velha]] (1889-1930)
:* [[Era Vargas (1930 1945)|Era Vargas]] (1930-1945)
:* [[República Nova|República Populista]] (1946-1964)
:* [[Dictadura militar en Brasil|Dictadura militar]] (1964-1985)
:* Nova República

== Periodo ''predescubrimento'' o precabralino (fins a 1500) ==
{{AP|Història precabralina de Brasil}}

Poc ans que arribaren els europeus, s'estima que la costa oriental d'[[Amèrica del Sur]] estava habitada<ref>{{Cita web |url= http://www.sic.inep.gov.br/index.php?option=com_content&task=view&aneu=161&Itemid=83&lang=br |títul= A Pré-História do Brasil registrada |fechaacceso= 19 de decembre de 2011 |data= 2006 |obra= INEP.gov.br |autor= Mercosul Educacional |idioma= portugués |urlarchivo= https://web.archive.org/web/20110519222451/http://www.sic.inep.gov.br/index.php?option=com_content&task=view&aneu=161&Itemid=83&lang=br |fechaarchivo= 19 de maig de 2011 }}</ref> per casi dos millons d'indígenes, del nort al sur.<ref name="CSF">[http://www.colegiosaofrancisco.com.br/alfa/brasil/historia-do-brasil-3.php Colégio São Francisco] {{Wayback|url=http://www.colegiosaofrancisco.com.br/alfa/brasil/historia-do-brasil-3.php |dona't=20090108191717 }} História do Brasil</ref><ref>[http://www.meusestudos.com/historia-do-brasil/descoberta-do-brasil/origem-dos-povos-americans.html Meus Estudos.com] Origem dos Povos Americans</ref>

La població [[Amerindio|amerindia]] es trobava dividida en nacions indígenes, a la seua volta compostes per varis grups ètnics, entre els que destacaven els [[tupí (ètnia)|tupí-]][[guaraníes]], els [[llengües macro-yê|macro-yê]] i els [[aruacos]]. Els primers es subdividían en [[guaraníes]], tupiniquines i [[tupinambá]]s, entre uns atres. Els [[tupí (ètnia)|tupíes]] s'estenien entre els actuals territoris dels estats de [[Riu Gran del Sur]] i [[Riu Gran del Nort]].<ref name="EM">{{Cita web |url= http://mundoestranho.abril.com.br/materia/que-indis-dominavam-o-llitoral-do-brasil-na-epoca-do-descobrimento |títul= Que índios dominavam o llitoral do Brasil na época do Descobrimento? |fechaacceso= 19 de decembre de 2011 |obra= Abril.com.br |autor= João Paulo Streapco |idioma= portugués |urlarchivo= https://web.archive.org/web/20111210094914/http://mundoestranho.abril.com.br/materia/que-indis-dominavam-o-llitoral-do-brasil-na-epoca-do-descobrimento |fechaarchivo= 10 de decembre de 2011 }}</ref> Els portuguesos varen trobar als natius encara en l'[[Edat de Pedra]] i dividits en vàries [[tribu]]s, la majoria de les quals pertanyien a la [[Família de llengües|família llingüística]] [[Llengües tupí-guaraní|tupí-guaraní]], i que constantment lluitaven entre sí.<ref name="Boxer, p. 100">Boxer, p. 100.</ref> Segons [[Luís dona Câmara Cascudo]], els tupíes varen ser «la primera raça indígena que va tindre contacte en els colonizadores i (...) va derivar en una major presència seua, com l'influència en el [[caboclo|mameluco]], en el mestizo i en el lusità-brasiler que naixia i en l'europeu que es quedava.»<ref name = "Cascudo II 865">{{Cita lliure|llinages=Cascudo |nom= Luís dona Câmara |títul= Dicionário do folclore brasileiro |volum= II |idioma=pt |pàgina=865|cita=«a primeira raça indígena que teve contacte com o colonizador i (…) decorrentemente a de maior presença, com influência no [[mameluco]], no [[mestiço]], no [[lusità-brasileiro]] que nascia i no europeu que es fixava»}}</ref> L'influència tupí es va donar en l'alimentació, en l'idioma, en els processos agrícoles, de caça i de peixca, en les #superstició, en les costums, en el folclore, i com explica Cambra Cascudo:

{{cita|Els tupí eren una raça històrica, estudiada pels misionero, donant una tropa auxiliar, rebent el batisme i ajudant al conquistador a expulsar enemics de la seua terra. (...) Eren els artífexs de la [[hamaca|ret de dormir]], criadors de la [[farina de mandioca]], de la farina de pal, del complex de la goma de [[mandioca]], de les begudes de frutes i raïls, de la carn i els peixos moqueados, elements que varen possibilitar l'alvanç blanc pel sertón.|col2=O tupi era uma raça històrica, estudada pèls missionários, donant a tropa auxiliar, recebendo o batismo i ajudando o conquistador a expulsar inimigos de sua terra. (…) Eram vos artífexs dona rede de dormir, criadors dona farinha de mandioca, farinha de pau, do complexo dona goma de mandioca, dones begudes de frutes i raízes, dona carn i peixe moqueados, elements que possibilitaram o avanço branco pele sertão.|Câmara Cascudo}}

=== Pobles indígenes ===
{{AP|Pobles indígenes de Brasil|Llengües de Brasil}}

El territori de [[Brasil]] ha estat habitat des de fa per lo manco 8000 anys. L'orige dels primers brasilers, cridats «indis» pels [[Portugal|portuguesos]], encara és matèria de discussió entre els arqueòlecs, encara que les proves genètiques sugerixen que Brasil, de la mateixa manera que el restant d'Amèrica, va ser poblada per tribus provinents de [[Siberia]], en el nort asiàtic, les que varen creuar a través del [[estret de Bering]]. La visió tradicional és que varen ser part de la primera ona d'eixos immigrants caçadors que varen aplegar des de Siberia.

Els [[Cordillera dels Vages|Vages]] i les altes montanyes del nort de Sudamérica varen crear un llímit cultural entre les civilisacions agràries de la costa oest (d'a on varen sorgir les ciutats-estat urbanisades i l'[[Imperi incaico|Imperi Incaico]]) i les tribus seminómadas de l'est, que mai varen desenrollar registres escrits o una arquitectura monumental permanent. Per esta raó, molt poc se sap de l'història de Brasil abans de 1500. Els restants arqueològics (principalment ceràmica) revelen vagament un complex patró de desenrolls culturals regionals, migracions internes i grans federacions similars a estats ocasionals.

És ben conegut que el Brasil precolonial, no solament per la seua gran extensió, era un territori cultural, ètnica i llingüísticament molt divers (en l'actual territori de Brasil s'han documentat més de [[llengües de Brasil#Llengües autòctones|240 idiomes diferents]], molts d'ells en l'actualitat extints). Eixos idiomes pertanyien a més de 20 [[família llingüística|famílies llingüístiques]] diferents, sent els dos principals les [[llengües tupí]]és — que ocupaven gran part de la costa i també de l'interior de l'Amazònia — i les [[llengües macro-ye|llengües macro-yê]] — que ocupaven principalment la [[replanell brasiler]]. La major part d'idiomes costeños i del massiç central varen desaparéixer i en l'actualitat els grups indígenes habiten fonamentalment l'Amazònia brasilera.

Cap al sigle {{Sigle|XV}}, quan varen aplegar els primers exploradors europeus, tot el territori estava habitat per tribus índies seminómadas que subsistien d'una combinació de caça, peixca, recolecció i agricultura. La densitat de població era més o menys baixa; els números totals han segut estimats en un milló de persones (pero recents descobriments arqueològics, tal com els mencionats dalt, semblen indicar un número molt major). Encara que molts indis brasilers varen sucumbir a les massacres, a les malalties i a les dures conseqüències de l'[[esclavitut]] i del desplaçament forçós, molts uns atres varen ser absorbits dins de la població brasilera, destacant en açò els [[bandeirante]]s paulistes que esclavizaron durant tres sigles a prop de mig milló d'indis.<ref>Hernâni Donato (1996) [1986]. ''[http://books.google.cl/books?aneu=xeyuqtq3ImUC&printsec=frontcover&hl=és#v=onepage&q&f=false Dicionário dones batalhas brasileiras]''. São Paulo: IBRASA, pp. 66. ISBN 8534800340.</ref> Unes quantes tribus subsistixen en el seu estil de vida en els remots racons de la selva tropical del [[Selva Amazónica|Amazones]].

L'actual cultura brasilera li deu molt a eixos pobles, inclós el desenroll de collites com la [[Manihot esculenta|casava]] i el complex coneiximent necessari per a la supervivència en la selva tropical.

Els #colon portuguesos varen tindre que rebujar els intents de colonisació [[Espanya|espanyols]] ([[guerra de Iguape]]), [[Anglaterra|anglesos]], [[França|francesos]]<ref>Ibíd., 1996: 76; 81; 88. Expulsats definitivament en 1697 despuix d'un fallanc intent de colonisar [[Amapá]].</ref><ref>[[René Dugay-Trouin]], almirant francés va prendre Riu de Janeiro el 12 de febrer de 1711 en 5.000 mariners aprofitant que la majoria de les forces lusitanas estaven ocupades despuix de la [[Guerra dels Emboabas]] en [[Mines Gerais]] -Divaldo Gaspar de Freitas (1975). ''As repercussõés do descobrimento do Brasil, analisadas através do estudo dona formação, característiques i, sobretudo, dones potencialitats i projeção futura dona comunidade lusità-brasileira''. São Paulo: Funde de Perquisicions do Museu Pauliste dona Universidade de São Paulo, pp. 129- amenaçant la ciutat fins al 13 de novembre quan [[Antônio de Albuquerque Coelho de Carvalho]], governador de la recent creada [[Capitania de Sant Pablo i Mines d'Or]] va partir a enfrontar-ho en 1.000 soldats, 2.000 mariners, 4.000 milicians i 7.000 a 8.000 esclaus negres armats -Joel Serrão & António Henrique R. d'Oliveira Marques (1991). ''Nova história dona expansão portuguesa: O império lusità-brasileiro, 1620-1750''. Tom VII. Lisboa: Editorial Estampa, pp. 44. ISBN 978-9-72330-775-7-.</ref> i [[Països Baixos|neerlandesos]]. Aparte d'això varen deure enfrontar les rebelions dels esclaus negres i indígenes i els atacs dels [[quilombo]]s.<ref>Donato, 1996: 83 i 385. En particular en de [[Palmares (quilombo)|Palmares]] destruït per Dumenges Jorge Velho en 1694 en 3.000 soldats (incloent 800 bandeirantes paulistes). El poble tenia 10.000 habitants i dos mil cases.</ref>

I també varen tindre que sometre als pobles del lloc: entre 1556 i 1558, als [[caeté]]s d'[[Alagoas]];<ref>Ibíd., 1996: 73</ref> entre 1558 i 1559, als tupiniquines d'[[Espírito Sant]] (guerra de Ilhéus) i de [[Mines Gerais]] (guerra de Paraguaçu);<ref>Ibíd., 1996: 74 i 388-389. Les campanyes varen ser dirigides per Mem de Sá en 300 lusitanos i 3.700 [[yanacona]]s qui va destruir 160 llogarets.</ref> en 1575, als [[Guerra de Veta Freda|tamoios]] de [[Riu de Janeiro]] i als indis de les missions jesuïtes de [[Sergipe]] (guerra de Aperipe);<ref>Ibíd., 1995: 74-75 i 360. El governador [[Luiz de Brito de Almeida]] va derrotar als cacics Aperipe, Tipita i Surubi que es varen rendir en 1.200 dels seus guerrers que varen terminar sent esclavizados. En 1586 es va rebelar el cacic Mbaopeba qui va resistir per tres anys fins que el seu principal llogaret, que duya el seu nom, va ser assaltada per sorpresa per 60 lusitanos dirigits per [[Cristóvão de Fancs]] i [[Sebastião de Farras]] l'1 de giner de 1589, 300 dels 20.000 guerrers indis (sifres de l'época) varen morir, al sendemà es va donar una batalla en camp obert a on es varen impondre novament els europeus, el cacic va fugir despuix de perdre atres 1.000 guerrers més 400 capturats.</ref> entre 1584 i 1587, als potiguares de [[Paraíba]]<ref>Ibíd., 1996: 75 i 389-390. Els potiguares aliats en els francesos varen véncer a Frutuoso Barbosa en 1579 pero en 1584 el governador Manoel Teles Barreto els va atacar en un eixèrcit de centenars de portuguesos i espanyols, 10 navío i 3.000 yanaconas i no va parar fins a expulsar als francesos. En 1590 els potiguares es varen rebelar pero varen ser derrotats.</ref> i en 1597 als de [[Riu Gran del Nort]];<ref>Ibíd, pp. 76. Els francesos expulsats de Sergipe, Alagoas i Paraíba es varen refugiar en un fort junt al riu Potengi pero una expedició de 178 lusitanos i 800 indis al mando de [[Feliciano Coelho]] i una flota liderada per [[Francisco de Fancs Rego]] els va derrotar.</ref><ref>Leslie Bethell (1990). ''[http://books.google.cl/books?aneu=L_QnAQAAMAAJ&q=20.000+guerrers+missions+jesuïtes&dq=20.000+guerrers+missions+jesuïtes&hl=és&sa=X&ei=ceVQT5fZJsbLgQfXpPnpDQ&vejau=0CE0Q6AEwBQ Història d'Amèrica Llatina]''. Barcelona: Crítica, pp. 111. Els potiguares eren capaços de movilisar 20.000 guerrers i varen anar durant gran part de el {{Sigle|XVI||s}} varen detindre l'alvanç lusitano cap a l'Amazònia.</ref> entre 1603 i 1604, als oriunts de [[Ceará]];<ref>Ibíd., pp. 81 i 308. Els locals eren recolzats pels francesos, Diogo de Campos Moreno i Pedro Coelho de Souza en 65 portuguesos, 2 barcos i 200 indis potiguares i tabajaras els varen derrotar en Ibiapaba (20 de giner de 1604). Aliandosé en el cacic Jacaúna en qui derrotarien en [[Batalla de Guaxenduba]] a una nova expedició francesa.</ref> entre 1663 i 1664, als amazónicos del [[riu Urubu]];<ref>Ibíd., pp. 84, indis caboqueras, buruburus i guanavenas. Expedició d'Antonio Arnau de Vilela.</ref> en 1665, als [[Riu Tapajós|tapajós]];<ref>John Hemming (1978). ''Ret gold: the conquest of the Brazilian Indians''. Cambridge: [[Harvard University Press]], pp. 638. Els tapajós varen reunir un eixèrcit de 60.000 guerrers per a enfrontar als lusitanos.</ref><ref>Anna C. Roosevelt. "Maritime, Highland, Forest Dynamic". (1999). ''The Cambridge History of the Native Peoples of the Americas: South America Part I''. Tom III. Edició de Frank Salomon & Stuart B. Schwartz. Cambridge: [[Cambridge University Press]], pp. 336. ISBN 978-0-52163-075-7. La societat dels Tapajós estava organisada en un señorío, sent considerada la més poderosa i alvançada tribu amazónica. El seu principal centre de poder estava en l'actual [[Santarém]]. Esta societat va sorgir cap a l'any 1000 i des de la seua capital es va expandir per un àrea de 25.000 km² sometent a atres tribus. Es dia que podia movilisar un eixèrcit de 60.000 guerrers i tenia una població total de 250.000 persones.</ref> en 1671, als anicuns de [[Goiás]];<ref>Ibíd., pp. 86. Castanho de Almeida va liderar la campanya.</ref> entre 1683 i 1715, als [[Llengües karirí|carirí]] de [[Baïa (Brasil)|Baïa]] i [[Piauí]];<ref>Ibíd., pp. 87</ref> entre 1709 i 1710, als cambebas del [[ric Amazones]];<ref>Ibíd., pp. 89. Estos indis havien segut convertits per misionero jesuïtes espanyols i quan els lusitanos varen atacar es va enviar una tropa des de [[Quito]] que expulse als bandeirantes.</ref> entre 1723 i 1728, als [[Manaós (tribu)|maneu-vos]] del [[Riu Negre (Amazones)|riu

Negre]];<ref>Norton Shaw, Hume Greenfield & Henry Walter Bats (1845). ''[http://books.google.cl/books?aneu=cUMMAAAAIAAJ&printsec=frontcover&hl=és#v=onepage&q&f=false The Journal of the Royal Geographical Society]''. Tom XV. Londres: John Murray, pp. 96. Els maneu-vos es varen enfrontar durant anys contra els portuguesos i els seus aliats indis al mando del [[Ajuricaba]] fins que una expedició encapçalada pel governador del Gran-Pará [[João dona Maia dona Gama]] va conseguir cercar-ho i forçar-ho a rendir-se en 2.000 dels seus guerrers. Ajuricaba va ser capturada pero termine per suïcidar-se.</ref> entre 1737 i 1738, als [[muras]] del [[Riu Madeira|Madeira]]-[[Riu Purus|Purus]]<ref>[http://www.geocities.ws/terrabrasileira/contatos/mura.html A rebelião dos Mura] Durant tot el {{Sigle|XVIII||s}} els muras varen llançar atacs contra pobles, forts i expedicions portugueses en el centre de l'[[Amazònia]] fins que en 1737-1738 varen llançar una expedició contra ells i els varen esclafar, morint 20.000 segons el jesuíta João Daniel. Debilitats, els muras varen demanar la pau en 1786 pero varen ser vençuts i expulsats de les seues terres pels [[mundrucus]] del [[riu Tapajós]] en 1788. En 1835 junt als [[tapuios]] es varen aliar als rebels cabanos durant la [[Cabanagem]] sent esclafats, en 1863 varen ser finalment somesos.</ref> i la [[Guerra Guaranítica]] (1754-1756).

== Periodo colonial (1500-1815) ==

Del costat europeu, el descobriment de Brasil va ser precedit per varis tractats entre [[Portugal]] i [[Espanya]], establint llímits i dividint el món ya descobert del «món [encara] per descobrir».<ref>Almanac Abril. ALMANAC ABRIL 95: a enciclopédia em multimídia. Abril, São Paulo, 1995.</ref> Eixos llímits varen ser establits poc en acabant de que en 1492 Espanya fera el «descobriment» oficial del territori actualment conegut com [[Amèrica]], tal primer llímit va ser establit per la bula papal alejandrina cridada [[Inter Caetera]] (1493), que, no obstant, els portuguesos varen rebujar argumentant que l'àrbit era un papa d'orige espanyol.

El meridiano va ser desplaçat més cap a l'oest pel [[tractat de Tordesillas]] (1494) en un moment en que no es coneixia Brasil,<ref>[[Oliveira Lima|LIMA, Oliveira]]. Descobrimento do Brasil. in: ''Livro do Centenário (1500-1900) (v. III).'' Rio de Janeiro: Imprensa Nacional, 1902.</ref> i si va ser acatat en la lletra pels portuguesos (encara que mai complit en els fets). El tractat va determinar que les terres a l'est d'un [[meridiano (geografia)|meridiano]] imaginari a 370 [[llegua]]s marítimes a l'oest de les [[illes de Veta Verda]] pertanyien al rei de Portugal, mentres que les terres a l'oest quedaven en mans dels [[regne de Castella|reis de Castella]] (hui Espanya). En l'actual territori de Brasil, la llínea travessava, de nort a sur, des de l'actual ciutat de [[Belém do Pará]] a l'actual [[Estany (Santa Catarina)|Estany]], en [[Santa Catarina]]. Quan va saber del tractat, el rei [[Francisco I de França]] hauria demanat conéixer com era «la clàusula del testament d'Adán» que dividia el planeta entre els reis de Portugal i Espanya i que a ell ho excloïa del repartiment.
=== L'arribada dels europeus ===
{{AP|Descobriment de Brasil|Imperi portugués}}

El periodo comprés entre el [[descobriment de Brasil]] en 1500 (cridat pels portuguesos: ''Descobrimento do Brasil'') fins a l'[[independència de Brasil]], es diu, en Brasil: ''Periodo Colonial''. Els portuguesos, no obstant, criden a este periodo de «la construcció del Brasil» (''A Construção do Brasil''), i ho estenen fins a 1825 quan Portugal va reconéixer l'independència de Brasil.<ref name="Revista Camõés">{{Cita publicació |url=http://www.instituto-camoes.pt/revista/descbrconstr.htm |títul=Brasil: do "descobrimento" à "construção" |any=2000 |més=Giner-març |publicació =Revista Camõés |número=N.º 8 |fechaacceso=26 de maig de 2010 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20100110102748/http://www.instituto-camoes.pt/revista/descbrconstr.htm |fechaarchivo=10 de giner de 2010 |dead-url=yes }}</ref>

La majoria d'historiadors afirmen que el descobridor de Brasil va ser el navegant espanyol [[Vicente Yáñez Pinzón]],<ref name=juliol/> que el 26 de giner de 1500 va desembarcar en el [[veta de Sant Agustín]], en el llitoral sur de [[Pernambuco]] — està considerat com el viage més antic comprovat al territori brasiler.<ref name="Anghiera"/><ref name="Pinzón">{{Cita web|url=https://aventurasnahistoria.uol.com.br/notícies/terra-brasilis/nao-foi-cabral.phtml|títul=Neste dia, em 1500, o Brasil era descoberto... per espanhóis|publicació=Aventures na História|fechaacceso=14 de febrer de 2019|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20190214175936/https://aventurasnahistoria.uol.com.br/notícies/terra-brasilis/nao-foi-cabral.phtml|fechaarchivo=14 de febrer de 2019}}</ref><ref name="Herrera">{{Cita web|url=https://books.google.com.br/books?aneu=wQoiGk0-7f8C&hl=pt-BR&source=gbs_navlinks_s|títul=Història general dels fets dels Castellanos en les illes i terra ferma de la Mar Oceano, Volume 2|pàgina=348|autor=[[Antonio d'Herrera i Tordesillas]]|fechaacceso=27 d'abril de 2019}}</ref><ref>COUTO, Jorge: A Construção do Brasil, Ediçõés Cosmos, 2.ª Ed., Lisboa, 1997.primeiro</ref> Va seguir després viage i va fer una primera exploració de tota la costa fins a la desembocadura del [[ric Amazones]], a on li va alvançar el seu cosí [[Diego de Lepe]], l'expedició del qual seguia la seua estela,<ref name=juliol/><ref>*Laviana Cuetos, Maria Luisa. ''L'Amèrica espanyola, 1492-1898. De les índies a la nostra Amèrica.'' Temes de Hui (1996) p. 21</ref> i este viage es veu reflectit en els ''[[Pleits Colombinos]]''.<ref>MUR OREJÓN, Antonio, ''Pleits Colombinos'', Consell Superior d'Investigacions Científiques, Madrit, 1967</ref> No obstant, per a l'historiografia lusità-brasilera, Brasil va ser descobert el 22 d'abril de 1500, pel [[capità major]] d'una [[Descobriments portuguesos|expedició portuguesa]] en busca de les [[Índies]], [[Pedro Álvares Cabral]], que va aplegar a la costa sur de Baïa, en la regió de l'actual ciutat de [[Porte Segur]], més precisament en el districte de ''Coroa Vermelha''.<ref>[http://www.brasil.gov.br/pais/historia/sec_xvi/ Portal do Governo Brasileiro] História - Século XV/XVI.</ref><ref>{{cita web |url=http://www.hjobrasil.com/ordem.asp?secao=1&categoria=109&subcategoria=316&aneu=3151 |títul=Coroa Vermelha - Santa Cruz Cabrália BA |fechaacceso=30 de maig de 2009 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20130730172359/http://www.hjobrasil.com/ordem.asp?secao=1&categoria=109&subcategoria=316&aneu=3151 |fechaarchivo=30 de juliol de 2013 |dead-url=yes }}</ref> Va ser ell qui prendrà «formalment» el territori en nom del seu país.

El 9 de març de 1500, el portugués [[Pedro Alvares Cabral|Pedro Álvares Cabral]], deixant Lisboa, va començar un viage per a oficialment descobrir i prendre possessió de les noves terres per a la Corona, i després continuar el viage cap a l'Índia, contorneando Àfrica, per a aplegar a [[Calicut]].<ref>[http://www.brasil.gov.br/pais/historia/sec_xvi/ Portal do Governo Brasileiro] - História do Brasil</ref> Duya dos carabelas i 13 naos, i per tripulació 1500 hòmens,<ref name="BN Armada">[http://purl.pt/162/1/brasil/13_armada.html Biblioteca Nacional] As Viagens dos Portuguesos - A Armada</ref> entre els més experimentats: [[Nicolau Coelho]], que acabava de retornar d'Índia;<ref name="BN Armada"/> [[Bartolomeu Dias]], que havia descobert el [[veta de Bona Esperança]];<ref name="BN Armada"/> i el seu germà [[Diogo Dias]], que més vesprada [[Pero Vaz de Caminha]] descriuria ballant en la plaja en [[Porte Segur]] en els índios, a la manera d'ells i al són d'una gaita» ''(«ao jeito deles i ao som de uma gaita»)''.<ref name="Caminha">[http://pt.wikisource.org/wiki/carta_a_el_rei_d._Manuel_(ortografia_atualizada) Wikisource] - Carta al Rei D. Manuel</ref> Les principals naos es dien ''Anunciada'', ''São Pedro'', ''Espírito Sant'', ''El-Rei'', ''Santa Creu'', ''Frol de la Mar'', ''Victoria'' i ''Trindade''.<ref>[[João Batista Ribeiro d'Andrade Fernandes|RIBEIRO]], «História do Brasil», pág.43</ref> El vicecomandante de la flota era [[Sancho de Tovar]] i atres capitans eren Simão de Miranda, Aires Gomes da Silva, Nuno Leitão,<ref>[http://purl.pt/162/1/brasil/32_leitao_cunha.html Biblioteca Nacional] As Viagens dos Portuguesos - Nuno Lião dona Cunha</ref> Vasc de Ataíde, Pero Dias, [[Gaspar de Lemos]], Luís Pires, Simão de Pina, Pedro de Ataíde (de sobrenom ''Inferno''), ademés dels ya citats Nicolau Coelho i Bartolomeu Dias. Per factor, l'armada duya a Aires Correia, que havia de quedar-se en l'Índia,<ref name="BN Armada"/> i pels escribanos Gonçalo Gil Barbosa i Pero Vaz de Caminha. Entre els pilots, que eren els verdaders navegants, anaven Afonso Lopes i Pero Escobar.<ref>[http://www.unemat.br/pesquisa/coeduc/downloads/como_o_brasil_foi_descoberto.pdf Enciclopédia Delta] {{Wayback|url=http://www.unemat.br/pesquisa/coeduc/downloads/como_o_brasil_foi_descoberto.pdf |dona't=20090711000831 }} Com o Brasil foi descoberto?</ref> Diu la ''Crônica do Sereníssimo Rei D. Manuel I'':

{{Cita|I, perque el Rei sempre va ser molt inclinat a les coses que tocaven nostra Santa fe catòlica, va manar en esta armada huit flares de l'orde de Sant Francisco, hòmens lletrats, dels que era Vicari fra Enrique, que despuix va ser confesor del Rei i Bisbe de Ceuta, que com huit capellans i un vicari, els va ordenar permanéixer en Calicut, per a que administraren els sacraments als portuguesos i als de la terra si volgueren convertir-se a la fe.|col2=I, perque el Rei sempre foi mui inclinat às coisas que tocavam a nossa Santa fé catòlica, mandou nesta armada oito frades dona ordem de S. Francisco, homens lletrats, de que era Vigário frei Henrique, que depois foi confessor del Rei i Bispo de Ceuta, vos quais com oito capelãés i um vigário, ordenou que ficassem em Calecut, per a administrarem vos sacraments aos portuguesos i aos dona terra es es quisessem converter à fé.|''Crônica do Sereníssimo Rei D. Manuel I''}}

Es levaron les ancores en Lisboa, la flota va passar per l'illa de [[São Nicolau]], en l'archipèlec de Veta Verda, el 16 de març. S'havien alluntat de la costa africana prop de les [[Canàries]], duts pels [[vents alisios]] en direcció a l'occident. El 21 d'abril, des de la nau capitana es varen avistar en la mar, surant, plantes. Més vesprada varen sorgir pardals marins, senyals de terra propenca. En amanecer del 22 d'abril es va sentir un crit de ''«terra à vista»'' («terra a la vista»), puix es va avistar el mont que Cabral va batejar com [[mont Pascoal]], en el llitoral sur de l'actual Baïa.

Allí varen arribar les naos, discutint-se fins a hui sí hauria segut exactament en [[Porte Segur]] o en [[Santa Cruz Cabrália]] (més precisament en l'[[illot]] de ''Coroa Vermelha'', en el [[municipi]] de Santa Cruz Cabrália), i varen fer contacte en els tupiniquines, locals pacífics. La terra, que els natius cridaven [[Pindorama]] («terra de les palmeres»), va anar en un principi cridat pels portuguesos ''Ilha de Vora Cruz'' i en ella va ser erigit un [[padrão]] (marca de possessió en nom de la [[Corona portuguesa]]). Més vesprada, la terra seria rebatejada com ''Terra de Santa Creu'' i, posteriorment, ''Brasil''. Estava situada a 5000 km al sur de les terres descobertes per [[Cristóbal Colón]] en 1492 i a 1 400 km de la [[llínea de Tordesillas]]. Sérgio Buarque d'Holanda descriu, en ''História Geral dona Civilização Brasileira'':

{{cita|Havent veleado per al nort, varen trobar dèu llegües més alvance un sec en port adins, molt segur. Al sendemà, dissabte, varen entrar els navío en el port i varen ancorar més prop de la terra. El lloc, que tots varen trobar deleitoso, proporcionava bon anclaje i podia albergar a més de 200 embarcacions. Alguna gent d'a bordo va ser a terra, pero no varen poder entendre la algarabía dels habitants, diferent de totes les llengües conegudes.|col2=Tendo velejado para o nort, acharam dez léguas mais adiante um sec com porte dins, muito segur. No dia seguinte, dissabte, entraram vos navios no porte i ancoraram mais perto dona terra. O lloc, que tots acharam deleitoso, proporcionava boa ancoragem i podia abrigar mais de 200 embarcaçõés. Alguma gent de brode foi à terra, mes não pôde entendre a algaravia dos habitants, diferent de totes as línguas conhecidas.|Sérgio Buarque d'Holanda}}

El 26 d'abril, un dumenge (el de [[Pasqua]]), va ser oficiada la [[Primera missa en Brasil|primera missa en el sol brasiler]] pel fra Henrique Soares (o pel fra Henrique de Coímbra),<ref name="BN Armada" /> que va predicar sobre el Evangelio del dia. Varen batejar la terra com la ''Ilha dona Vora Cruz'' l'1 de maig i, en una segona missa, Cabral va prendre possessió de la terra en nom del rei de Portugal. En el mateix dia, els navío varen partir, deixant en la terra a lo manco dos [[desterrat]]s i dos [[grumete]]s que havien fugit de brode. Cabral va partir cap a l'Índia per la via certa que sabia existia a partir de la costa brasilera, és dir, va creuar una atra volta l'oceà Atlàntic i va costejar Àfrica.

El rei [[Manuel I de Portugal|Don Manuel I]] va rebre la notícia del descobriment semanes despuix gràcies a les cartes escrites per ''Mestre João'', físic i cirugià de Don Manuel,<ref name="BN Armada" /> i [[Pero Vaz de Caminha]]. Dutes en la nau de [[Gaspar de Lemos]], les cartes descrivien de forma pormenorizar les condicions geogràfiques i als seus habitants, des de llavors cridats ''índios''. Atent als objectius de la Corona en l'expansió marítima, Caminha informava al rei:<ref name="Caminha" />

{{cita| En ella fins ara no podem saber que hi haja or ni argent, ni una miqueta de metal ni de ferro li'l vàrem vore; pero la terra en sí és de molts bons aires, aixina frets i templats com els de entre Duero i Miño, perque en este temps d'ara aixina els trobem com els de allà; les aigües són moltes infinites i de tal manera és graciosa, que volent aprofitar-se es donarà en ella tot per be de les aigües que té; pero el millor frut que en ella es pot fer em sembla que serà salvar a esta gent (...) bona i de bona senzillea.|col2=Nela vaig nugar agora não podem saber que haja ouro nem prata, nem alguma coisa de metal nem de ferro lho vàrem vore; pero a terra em si é de muitos bons llaures, assi frios i temperados com vos d'antre Doiro i Minho, perque neste tempo de agora assi vos achamos com vos de lá; águas são muitas infindas i em tal maneira é graciosa, que querendo aproveitar-es donar-es-á nela tudo per bem dones águas que tem; pero o melhor frut que nela es pode fazer em sembla que serà salvar esta gent (…) boa i de boa simplicidade.|Pero Vaz de Caminha}}
L'historiador [[Damião de Góis]] narra el descobriment en la seua llengua renaixentista:

{{cita|Navegant ao oest, als xxiiij dies del més d'abril varen vore terra, de lo que anaren molt alegres, perque pel rumbo en que yacer, venia a ser cap de les que fins a llavors eren descobertes. Padralures Cabral va posar front per a aquella banda i com estiguera be a la vista, mando al seu maestre que un esquife fòra a terra, i quan va tornar després en noves de ser molt fresca i viciosa, dient que va vore anar gent baixa i nueta per la plaja, de cabell llarc i corredizo, en arcs i frechas en les mans, per lo que va manar alguns dels capitans que anaren en els bateos armats vore si açò era aixina, els que sense eixir en terra varen tornar a la capitana afirmant ser veritat lo que el maestre diguera. En el moment en que es va iniciar la nit d'un temporal, en el que varen córrer a lo llarc de la costa fins que varen prendre un port molt bo, a on Pedralures va sorgir en les atres naos i per ser tal va nomenar Porte Segur.|col2=Navegant a loeste, aos xxiiij dias do més Dabril viram terra, do que forão muito alegres, perque pol rumo em que jazia, vaig voreão não ser nenhuma dones que vaig nugar então eram descubertas. Padralures Cabral fez rosto para aquela banda & com forão bem à vista, mandou ao seu mestre que no esquife fosse a terra, o qual tornou logo com novas de ser muito fresca & viçosa, dizendo que vira anar gent baça & nua pela praia, de cabelo comprido & corredio, com arcs & frechas nas mãvos, pèl que mandou alguns dos capitãés que fossem com vos bateis armats vore es isto era assi, vos quaes sem sairem em terra tornaram à capitaina afirmant ser verdade o que o mestre dixera. Estant já sobrancora es alevantou de noite hum temporal, com que correram de longo dona costa nugue tomarem hum porte muito bom, onde Pedralures surgio com as outras naos & per ser tal lhe pos nome Porte Segur.|Damião de Góis}}

Ademés de les cartes dalt mencionades, un atre important document sobre el descobriment de Brasil és el conegut com ''Relate do Pilot Anônimo''. En un primer moment, el rei de Portugal va mantindre en secret el descobriment de la nova terra. El restant del món va passar a conéixer Brasil des de per lo manco 1507, quan eixa terra va aparéixer en el nom de ''Amèrica'' en la carta (mapa) de [[Martin Waldseemüller]], en el que està senyalat en la costa el ''Porte Segur''.<ref>{{Cita web |url=http://www.henry-davis.com/MAPS/Ren/Ren1/310.html |títul=Mapa-Múndi de 1507 de Martin Waldseemüller |fechaacceso=22 de juny de 2019 |fechaarchivo=8 de febrer de 2013 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20130208103307/http://www.henry-davis.com/MAPS/Ren/Ren1/310.html |deadurl=yes }}</ref>

=== Expedicions exploratòries ===

En 1501, una gran expedició exploratòria, la primera flota de reconeiximent, en tres naos, va trobar com a recurs explotable a penes el [[pal brasil]], de fusta rojosa i valiosa usada en la tintoreria europea, pero va fer un alçament de la costa. Comandada per [[Gaspar de Lemos]], el viage va començar el 10 de maig de 1501 i terminaria en la tornada a Lisboa el 7 de setembre de 1502, despuix de recórrer la costa i nomenar els principals accidents geogràfics. Sobre el comandant, poden haver segut D. Nuno Manuel, [[André Gonçalves (explorador)|André Gonçalves]], [[Fernão de Noronha]], [[Gonçalo Coelho]] o Gaspar de Lemos, sent este últim el nom més acceptat. Alguns historiadors neguen la possibilitat de Gonçalo Coelho, que solament hauria partit de Lisboa en 1502. El [[baró de Riu Branco]] en el seu ''Efemérides'', es fixa en André Gonçalves, que és la versió més comunament acceptada. Pero André Gonçalves formava part de la flota de Cabral, que va retornar a Lisboa quan l'expedició de 1501 ya havia partit per a Brasil i en ella es va creuar a l'altura de l'archipèlec de Veta Verda. Aixina, molts historiadors opten per Gaspar de Lemos, que entre juny i juliol de 1500, ya havia aplegat a Portugal en la notícia del descobriment. El florentino [[Américo Vespucio]] anava com a pilot en la flota (i pel seu nom seria batejat tot el continent, més tarde). Despuix de 67 dies de viage, el 16 d'agost, la flota va alcançar lo que hui és el [[veta de São Roque]] ([[Riu Gran do Nort]]) i, segons Câmara Cascudo, allí va plantar el marc de possessió més antic de Brasil. No va haver, en eixe moment, contactes entre els portuguesos i els indis [[potiguaras]].

Durant les expedicions, els portuguesos aconstumbraban batejar els accidents geogràfics seguint el calendari en els noms dels sants dels dies, fent cas omís dels noms locals donades pels natius. L'1 de novembre ([[Dia de Tots els Sants]]), varen aplegar a la [[baïa de Tots els Sants]], el 21 de decembre (dia de Sant Tomás) al [[veta de São Vaig prendre]], l'1 de giner de 1502 a la [[baïa de Guanabara]] (per això batejada com "[[Riu de Janeiro]]") i el 6 de giner ([[Dia de Reis]]) a l'[[angra (ensenar)|angra]] (baïa) batejada com [[Angra dos Reis]]. Atres llocs descoberts varen ser la desembocadura del [[ric São Francisco]] i el [[veta Freda]]. Les tres naos que varen aplegar a la [[baïa de Guanabara]] anaven comandadas per Gonçalo Coelho, i en elles anava Vespucio. Prenent l'estreta entrada de la barra per la desembocadura d'un riu, la varen cridar riu de Janeiro, nom que es va estendre a la ciutat de São Sebastião que allí s'empinaria més vesprada.

En 1503 va haver una nova expedició, esta volta comandada (sense #controvèrsia) per Gonçalo Coelho, sense ser establit cap assentament o [[factoria]]. Es va organisar en funció d'un contracte del rei de l'en un grup de comerciants de Lisboa per a extraure el pal brasil. Duya de nou a Vespucio i sis navío. Va partir en maig de Lisboa, estava en agost en l'[[illa de Fernando de Noronha]] i allí es va afonar el buc insígnia, dispersandose l'armada. Vespucio va poder haver anat a Baïa, passat sis mesos en veta Freda, a on va ingressar 40 llegües terra adins. Allí hauria deixat 24 hòmens en víveres per a sis mesos. Coelho, segons pareix, va estar arreplegat en la regió a on es fundaria despuix la ciutat de Riu de Janeiro, possiblement durant dos o tres anys.

En eixa ocasió, Vespucio, al servici de Portugal, va retornar al major port natural de la costa brasilera, la baïa de Tots els Sants. Durant les tres primeres décades, el llitoral bahiano, en els seus innumerables ensenar, va servir fonamentalment com a respal a la ruta de l'Índia, el comerç de la qual de productes de lux —seda, estores, porcelana i espècies— era més ventajós que els productes oferits per la nova colónia. En els menuts i grans ports naturals bahianos, en especial en el de Tots els Sants, les flotes s'abastien d'aigua i de llenya i aprofitaven per a fer menudes reparacions.

En Riu de Janeiro, alguns navío varen arribar al lloc que els indis cridaven de ''Uruçu-Mirim'', l'actual [[plaja del Flamengo]]. Junt a la desembocadura del [[riu Carioca]] (otrora abundant font d'aigua dolça) es varen erigir una casa de pedra i un [[arraial]], deixant-se en el lloc desollados i gallines. La construcció va inspirar el nom que els indis varen donar al local (''cari-oca'', 'casa dels blancs'), que passaria a ser el gentílico de la ciutat de Riu. El arraial, no obstant, va anar després destruït. Atres esquadres passarien per la baïa de Guanabara: la de [[Cristóvão Jacques]], en 1516; la de [[Fernando de Magallanes]] (que va cridar al lloc ''baía de Santa Luzia''), en 1519, en la [[primera circumnavegació del món]]; una atra volta la de Jacques, en 1526, i la de [[Martim Afonso de Sousa]], en 1531.

Atres expedicions al llitoral brasiler poden haver ocorregut, ya que des de 1504 se senyalen activitats de [[corsario]]s. Holanda, en ''Raízes do Brasil'', cita al capità francés [[Paulmier de Gonneville]], d'[[Honfleur]], que va permanéixer sis mesos en el llitoral de Santa Catarina.<ref>Leyla Perrone Moisés, ''Vinte Luas: Viagem de Paulmier de Gonneville ao Brasil, 1503-1505,'' [[Companhia dones Lletres]], São Paulo, 1992</ref> L'activitat dels navegants portuguesos s'inspirava en la [[llibertat de navegació|doctrina de la llibertat de les mars]], expressada per [[Hugo Grotius]] em ''[[Mare liberum]]'', base de la reacció europea contra Espanya i Portugal, generant la [[pirateria]] ampliada per les mars del planeta.<ref>[http://www.revistamilitar.pt/modules/articles/article.php?aneu=139 Revista Militar.pt] {{Wayback|url=http://www.revistamilitar.pt/modules/articles/article.php?aneu=139 |dona't=20110519222450 }} A Tese do "Mare Liberum" (1608) i vos Ventos dona História</ref>

=== Extracció del pal brasil ===
{{Extracte|Explotació del pal brasil}}
=== Administració colonial ===
{{AP|Colonisació de Brasil}}

==== Capitanies de la Mar (1516-1532) ====

L'administració de les terres ultramarinas, que en un principi va ser llogada a Fernão de Noronha, agent de la Casa Fugger (1503-1511), va quedar a càrrec directe de la Corona, que no podia contindre les freqüents incursions de francesos en la nova terra. Per això, en 1516, [[Manuel I de Portugal|D. Manuel I]] i el seu Consell varen crear en les [[Azores]] i [[Madeira]] les anomenades «capitanies de la mar», per analogia en les establides en l'oceà Índic. L'objectiu fonamental era garantisar el monopoli de la navegació i la política del ''mare clausum'' (mar tancada). Cada dos anys, el capità de la mar partia en una esquadra per a realisar una travessia d'inspecció en el llitoral, defenent-ho de les incursions franceses o castellanes. Brasil hauria segut visitat per quatre #armada.

Les #armada de [[Cristóvão Jacques]] es varen afirmar en insistència en el Riu de l'Argent. També en 1516 va ocórrer la primera tentativa de [[colonisació]] metòdica i d'aprofitament de la terra en base en una plantació de [[canya de sucre]] (duta des de Veta Verda) i en la fabricació del [[sucre]]. Ya va deure haver alguns intents de capitanies i establiments en terra ferma, puix el 15 de juliol de 1526 el rei Manuel I va autorisar [[Pero Capico]],<ref>[http://books.google.co.il/books?aneu=4FAezV2IKwUC&pg=PA39&lpg=PA39&dq=Pedro+Capico&source=web&ots=DgcaxFSW7c&sig=v8NvQexkqfAcXRyiqdAfYbTeop4&hl=iw&sa=X&oi=book_result&resnum=7&ct=result Google Book Search] PORCHAT, Edith - Informaçõés històriques sobre São Paulo no século de sua fundação. Editora Iluminuras. 1993. p.39</ref> «capitão de uma capitania do Brasil», a retornar a Portugal perque «lhe era acabat o tempo de sua capitania». A Capico, que era tècnic d'administració colonial, li havia segut confiada la [[Feitorias de Igarassu i na Ilha de Itamaracá|factoria de Itamaracá]], en l'actual estat de [[Pernambuco]].<ref>{{cita web|url=http://www.historiahistoria.com.br/materia.cfm?tb=artigos&aneu=164|títul=Primeiros Engenhos do Brasil Colonial i o Engenho São Jorge dos Erasmos: Preliminars de uma Dotze Energia|publicació=História i-história|fechaacceso=29 de outubro de 2016|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20161018205428/http://www.historiahistoria.com.br/materia.cfm?tb=artigos&aneu=164|fechaarchivo=18 d'octubre de 2016|dead-url=yes}}</ref>

[[Roberto Simonsen]] (en ''História Econômica do Brasil'', pág.120) comenta:

I [[João Batista Ribeiro d'Andrade Fernandes|João Ribeiro]] (en ''História do Brasil'') diu:
{{cita|(…) despuix de les primeres exploracions, les terres de Brasil es varen convertir en un constant teatre de la pirateria universal. Especuladors francesos, alemans, judeus i espanyols ací aporten, comercien en el gentío o es asalvajan i en ells conviuen en igual barbàrie. Els navegants de tots els punts ací es aprovisionan o s'abriguen de les tempestats. Els aventurers ací desembarquen, i viuen a la ventura, en companyia de desterrats i forajidos. Lo que procura la cort portuguesa de D. Manuel I són les riquees d'Orient, i si alguna expedició dalt ací i es demora (....) no és el Brasil que les atrau, sino la fascinació d'Orient.|col2=... depois dones primeiras exploraçõés, as terras do Brasil tornaram-es constant teatre dona pirataria universal. Especuladors francesos, alemãés, judeus i espanhóis aqui aportam, comerciam com o gentio ou seelvajam-s'i com eles convivem em igual barbaria. Vos navegadors de tots vos pontos aqui es aprovisionam ou es abrigam dones tempestats. Aventureiros aqui desembarcam, i vivem à ventura, na companhia de degredados i foragidos. O que procura a cort portuguesa de D. Manuel I são as riquees do Orient, i es alguma expedição aqui toca i es demora, (....) não é o Brasil que as atrai mes ainda a fascinação do Orient.|João Ribeiro}}

==== Capitanies hereditàries (1532-1549) ====
{{AP|Capitanies de Brasil}}

L'apatia solament cessaria quan [[João III de Portugal|D. João III]] va ascendir al tro. En la década de 1530, Portugal començava a perdre l'hegemonia del comerç en [[Àfrica Occidental]] i en l'[[oceà Índic]]. Circulaven insistents notícies del descobriment d'or i d'argent en l'[[Amèrica espanyola]]. En 1532, el rei va decidir ocupar les terres per mig del sistema de capitanies, pero en règim hereditari, pel qual l'explotació passaria a ser dret de família. El capità i governador, títuls concedits al donatario, tindria amplis poders, entre ells el de fundar assentaments (viles i ciutats), concedir [[sesmaria]]s i administrar justícia. El sistema de [[capitanias de Brasil|capitanies hereditàries]] implicava una divisió de terres vastíssimes, donadas a capitans-donatarios (''capitãés-donatários'') que serien responsables del seu control i desenroll, i que devien soportar les despeses de la colonisació. Es donaron als que posseïen condicions financeres per a costejar eixa empresa de colonisació, que eren principalment «membres de la burocràcia estatal» i «militars i navegants lligats a la conquista de l'Índia», segons [[Eduardo Bo]] (en la ''História de Brasil''). Segons el mateix autor, la sugerència li hauria aplegat al rei per [[Diogo de Gouveia]],<ref>[http://www.drealentejo.pt/intranet/deposito/205196/dgouveia.htm Escola Secundária Diogo de Gouveia (Beja)] {{Wayback|url=http://www.drealentejo.pt/intranet/deposito/205196/dgouveia.htm |dona't=20110519222450 }} Diogo de Gouveia: o patró dona Escola</ref> ilustre humaniste portugués, i responia a una «absoluta falta de interesse dona alta nobreza lusitana» en les terres americanes.

El víncul jurídic entre el rei de Portugal i cada donatario era establit en dos documents: la ''Carta de Donació'', que conferia la possessió i la ''Carta Foral'' que determinava drets i deures. Per la primera, el donatário rebia la possessió de la terra, podent transmetre-la als seus fills, pero no vendre-la. Rebia també una sesmaría de dèu [[llegua]]s de costa. Devia fundar viles, distribuir terres a qui desijara cultivar-les i construir ingenis. El donatario eixercia plena autoritat en el camp judicial i administratiu per a nomenar funcionaris i aplicar la justícia, podent fins a decretar la pena de mort per a [[esclau]]s, [[Amerindio|indis]] i hòmens lliures. Adquiria alguns drets: excepció d'imposts, venda d'esclaus indis i rebuda de part de les rendes degudes a la Corona. Podia esclavizar als indígenes, obligant-los a treballar o enviar-los com a esclaus a Portugal fins a un màxim de 30 per any. La ''Carta Foral'' tractava, principalment, dels tributs a ser pagats pels #colon. Definia lo que pertanyia a la Corona i al donatario. Si eren descoberts metals i pedres precioses, el 20% seria de la Corona i per al donatario seria un 10% dels productes del sol. La Corona detentaba el monopoli del comerç de pal brasil i de les espècies. El donatario podia donar sesmarías als [[cristianisme|cristians]] que pogueren colonisar-les i defendre-les, tornant-se aixina #colon.

Es varen crear en eixa divisió territorial quinze franges llongitudinals —de diferents amples que anaven des d'accidents geogràfics en el llitoral fins al [[meridiano de Tordesillas]]<ref group=Nota>Textualment: "''(…) que es trace i assinale pèl dito mar Oceano uma raia ou linha direta de pol a pol; convém a saber, do pol Àrtic ao pol Antàrtic, que é de nort a sul, a qual raia ou linha i sinal es tenha de donar i dê direita, com dito é, a trezentas i setanta léguas dones ilhas de Veta Verda em direção à partix do poente, per graus ou per outra maneira, que melhor i mais rapidamente es possa efetuar contanto que não seja dau mais. I que tudo o que vaig nugar aqui tenha achado i descoberto, i daqui em diante es achar i descobrir pèl dito senhor rei de Portugal i per seus navío, tant ilhas com terra ferm des de dita raia i linha donada na forma supracitada indo pela dita partix do alce dins dona dita raia para a part do alce ou do nort ou do sul dele, contanto que não seja atravessando a dita raia, que tudo seja, i fique i pertença ao dito senhor rei de Portugal i aos seus sucessores, per a sempre. I que tot o mais, assim ilhas com terra ferm, conhecidas i per conhecer, descobertas i per descobrir, que estão ou forem trobats pèls ditos senhores rei i rainha de Castela, de Aragão etc., i per seus navios, des de dita raia donada na forma supra indicada indo pela dita part de poente, depois de passada a dita raia em direção ao poente ou ao nort-sul dela, que tudo seja i fique, i pertença, aos ditos senhores rei i rainha de Castela, de Lião etc. i aos seus sucessores, per a sempre.''"</ref> — que varen ser oferides a dotze donatarios. D'ells, quatre mai varen ser a Brasil; tres d'ells varen fallir poc despuix; tres més varen retornar a Portugal; un va ser arrestat per herejía (Tourinho) i solament dos d'ells es varen dedicar realment a la colonisació: [[Duarte Coelho]], en la [[capitania de Pernambuco]], i [[Martim Afonso de Sousa]], en la [[capitania de São Vicente]].

De les quinze capitanies originals, a penes les capitanies de Pernambuco i de São Vicente varen prosperar. L'atenció de les terres brasileres requeria un viage de dos mesos des de Portugal, en el que a la por dels ''monstros'' que habitarien l'oceà (en la superstició europea), les tempestats eren freqüents. Els viages transocéanicos encara eren una novetat i l'idea de viure en mig d'una selva no agradava als propietaris de les capitanies. Ademés, les notícies de les noves terres no eren molt alenadores: boscs jagantescs i impenetrables, [[antropofagia|pobles antropòfecs]] i cap riquea mineral encara descoberta. En 1536, va aplegar el donatario de la capitania de la Baïa de Tots els Sants, Francisco Pereira Coutinho, que va fundar l'[[Arraial do Pereira]], en la futura ciutat de [[Salvador (Bahia)|Salvador]], encara que es va revelar mal administrador i va ser assessinat pels tupinambás.<ref>[http://www.salvador.ba.gov.br/index.php?option=com_content&task=view&aneu=21&Itemid=40 Portal de Salvador] {{Wayback|url=http://www.salvador.ba.gov.br/index.php?option=com_content&task=view&aneu=21&Itemid=40 |dona't=20080615173410 }} História de Salvador</ref> Tampoc varen tindre major èxit les capitanies dels Ilhéus i de l'Esperit Sant, devastades pels [[aimorés]] i tupiniquins.

{{VT|Capitania de Pernambuco#Història|l1=Història de la capitania de Pernambuco|Capitania del Riu Gran#Història|l2=Història de la capitania del Riu Gran|Capitania del Maranhão#Història|l3=Història de la capitania del Maranhão}}
==== Govern General (1549-1580) ====

===== Vaig prendre de Sousa =====

Despuix del fracàs del proyecte de capitanies, el rei João III va unificar les capitanies baix un [[Govern General de Brasil]] i el 7 de giner de 1549 va nomenar a [[Vaig prendre de Sousa]] per a assumir el càrrec de governador general. L'expedició del primer governador va aplegar a Brasil el 29 de març del mateix any, en órdens per a fundar una ciutat per a albergar la sèu de l'administració colonial. El lloc elegit va ser la [[baïa de Tots els Sants]] i la ciutat va ser anomenada [[Salvador (Bahia)|São Salvador dona Baía de Tots vos Sants]]. L'excelent posició geogràfica entre les capitanies de Pernambuco i de São Vicente i en un punt més o menys equidistant de les extremitats del territori, les favorables condicions d'assentament i defensa, el clima càlit i el sol fèrtil varen fer que el rei decidira revertir la capitania per a la Corona (expropiant al donatario Pereira Coutinho).<ref name="Faina"/> Les tasques de Tomás de Sousa eren fer efectiva la custòdia de la costa, auxiliar als donatarios, organisar l'orde polític i jurídic en la colónia. El governador va organisar la vida municipal, i sobretot la producció azucarera: va distribuir terres i va manar obrir carreteres, ademés de fer construir una drassana.

D'esta manera, el Govern General va centralisar l'administració colonial, subordinant les capitanies a un sol [[governador general]] que fera més ràpit el procés de colonisació. En 1548, es va elaborar el [[Regimento do Governador-Geral]]<ref>[http://www2.correioweb.com.br/cw/edicao_20020624/sup_dej_240602_54.htm Correio Braziliense] {{Wayback|url=http://www2.correioweb.com.br/cw/edicao_20020624/sup_dej_240602_54.htm |dona't=20091006042454 }} Ponto Final - Evolução històrica do direito brasileiro (IV): o século XVII. 24/06/2002</ref> (Reglament del Governador General), que reglamentava el treball del governador i dels seus principals auxiliars —l'[[oidor major]] (''ouvidor-mor'', Justícia), el [[proveïdor major]] (''provedor-mor'', Facenda) i el [[capità major]] (''capitão-mor'', Defensa)—.<ref>[http://www.vestibulareconcursos.com/modules/smartsection/item.php?itemid=459&page=2 Vestibular i Concursos] {{Wayback|url=http://www.vestibulareconcursos.com/modules/smartsection/item.php?itemid=459&page=2 |dona't=20090218034450 }} Resumixc de História do Brasil I</ref> El governador també va dur a Brasil als primers misionero catòlics, de l'orde dels [[jesuïta]]s, com el pare [[Manuel dona Nóbrega]]. Per órdens seues, es varen introduir en la colónia els primers caps de ganado, de novillos duts des de Veta Verda. En aplegar a Baïa, Tomás de Sousa va trobar al vell Arraial do Pereira en els seus moradores, i varen canviar el nom del lloc a Vila Velha. També vivien en les afores el nàufrec [[Diogo Álvares]] "Caramuru" i la seua esposa [[Catarina Paraguaçu|Paraguaçu]] (batejada com Catarina), prop de la capella de La nostra Senyora de les Gràcies (hui el barri de [[Graça (Salvador)|Graça]], en Salvador). Consta que Tomás de Sousa hi hauria personalment ajudat a construir les cases i a carregar pedres i fustes per a construir la capella de La nostra Senyora de la Concepció de la Plaja, una de les primeres iglésies empinades en Brasil. Vaig prendre de Souza va visitar les capitanies del sur de Brasil, i, en 1553, va crear la Vila de [[Sant André dona Broda do Camp]], traslladada en 1560 per al [[Pátio do Colégio]] donant orige a la [[São Paulo (ciutat)|ciutat de São Paulo]].

===== Duarte dona Costa =====

En 1553, per solicitut, Vaig prendre de Sousa va ser exonerat del seu càrrec i reemplaçat per [[Duarte dona Costa]], fidalc i senador en les Corts de Lisboa. En la seua expedició varen ser també 260 persones, incloent al seu fill, [[Álvaro dona Costa]], i el llavors novicio [[José de Anchieta]], jesuíta canari que seria el pioner en la catequesis dels natius americans. L'administració de Duarte va ser conturbada. Ya d'inici, l'intenció d'Álvaro en esclavizar als indígenes, inclosos els catequizados, va chocar en l'impertinència de [[Pero Fernandes Sardinha]],, primer bisbe de Brasil. El governador va intervindre a favor del fill i va autorisar la captura d'indígenes per al seu us en treball esclau. Dispost a dur personalment les queixes al rei de Portugal, Sardinha va ser a Lisboa en 1556, pero va naufragar en la costa d'[[Alagoas]] i va acabar finalment devorat per caníbals [[caeté]]s.

Durant el govern de Duarte dona Costa, una expedició de protestants francesos es va instalar permanentment en Guanabara i va fundar la colónia de la [[França Antàrtica]]. Ultrajada, l'Ajuntament de Baïa va apelar a la Corona per la substitució del governador. En 1556, Duarte va ser exonerat, va retornar a Lisboa i en el seu lloc es va enviar a Mem de Sá, en la missió de recuperar la possessió portuguesa de la costa sur.

===== Mem de Sá =====
El tercer governador general, [[Mem de Sá]] (1558-1572), va donar continuïtat a la política de concessió de [[sesmaria]]s als #colon i va montar ell mateixa un ingeni, en les màrgens del [[riu Sergipe]], que més vesprada vindria a pertànyer al [[comte de Linhares]] ([[Engenho de Sergipe do Comte]]). Per a enfrontar-se als #colon francesos establits en la [[França Antàrtica]], aliats dels tamoios en la [[baïa de Guanabara]], Mem de Sá es va aliar en els [[temiminó]]s del cacic [[Arariboia]]. El seu nebot, [[Estácio de Sá]], comandó la recuperació de la regió i va fundar la ciutat de [[Rio de Janeiro (ciutat)|Riu de Janeiro]] el 20 de giner de 1565, dia de [[Sant Sebastià]].

==== Unió Ibèrica (1580-1640) ====
{{AP|Portugal baix la Casa d'Àustria|l1=Unió Ibèrica}}

En la desaparició del rei Sebastião i despuix la mort de D. Henrique I, Portugal va estar baix l'[[unió personal]] en Espanya i va ser governada pels tres reis Felipes ([[Felipe II d'Espanya|Felipe II]], [[Felipe III d'Espanya|Felipe III]] i [[Felipe IV d'Espanya|Felipe IV]], dels que es resta un ordinal quan es referixen a Portugal i al Brasil). Açò virtualment va acabar en la llínea divisòria del meridiano de Tordesillas i va permetre que Brasil s'expandira cap a l'oest.

Vàries expedicions exploratòries de l'interior (cridat "[[Sertão (conceito)|vos sertõés]]") varen ser organisades, anaren baix les órdens directes de la Corona ("[[entrades i banderes|entrades]]") o per caçadors d'esclaus paulistes ("[[bandeira]]s" d'a on el nom de ''[[bandeirante]]s''). Estes expedicions duraven anys i tenien l'objectiu principalment de capturar indis com a esclaus i trobar pedres precioses i metals valiosos, com a or i argent. Varen ser bandeirantes famosos, entre uns atres, [[Fernão Dias Paes Leme]], [[Bartolomeu Bo da Silva]] (''Anhanguera''), [[Antônio Raposo Tavares|Raposo Tavares]], [[Dumenges Jorge Velho]], [[Borba Gat|Manuel de Borba Gat]] i [[Antônio Pereira de Azevedo|Antônio Azevedo]].

L'Unió Ibèrica també va colocar a Brasil en conflicte en les potències europees que eren amigues de Portugal, pero enemigues d'Espanya, com [[Anglaterra]] i [[Holanda]]. La capitania de Pernambuco, la més rica de totes les possessions portugueses, a continuació, es va convertir en un objectiu codiciat. Ya en l'any 1595, durant la [[guerra anglo-espanyola (1585-1604)]], l'almirant anglés [[James Lancaster]] va prendre per assalt el [[port de Recife]], a on va permanéixer durant casi un més saquejant les riquees transportades des de l'interior, en l'episodi conegut com [[saqueig de Recife]], única expedició de [[Carta de cors|cors]] d'Anglaterra que va tindre com a objectiu principal Brasil, i que va representar el més ric botí de l'història de la navegació de cors del periodo isabelino. Holanda, per la seua banda, [[Invasions holandeses del Brasil|va atacar i va invadir extenses franges del llitoral nordestino]], fixant-se principalment en Pernambuco durant vintiquatre anys.<ref name="Faina">{{cita web|url=https://books.google.com.br/books/about/A_faina_a_festa_i_o_rito.html?hl=pt-BR&aneu=N-ue_iT-jkQC|títul=A Faina, a Festa i o Rito. Uma etnografia històrica sobre as gents do mar (sécs XVII ao XIX)|pàgina=122|autor=Luiz Geraldo Silva|publicació=Google Books|fechaacceso=3 de juliol de 2016}}</ref><ref name="Lancaster">{{cita web|url=https://issuu.com/juliana.st/docs/pirates_no_brasil__as_incriveis_his|títul=Pirates no Brasil: As incríveis histórias dos ladrõés dos mars que pilharam nosso llitoral|pàgina=92|autor=Jean Marcel Carvalho França, Sheila Hue|publicació=Issuu|fechaacceso=3 de juliol de 2016|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20160816175421/https://issuu.com/juliana.st/docs/pirates_no_brasil__as_incriveis_his|fechaarchivo=16 d'agost de 2016|dead-url=yes}}</ref>

==== Estat de Maranhão i Estat de Brasil (1621-1755) ====

{{AP|Estat de Brasil|Estat de Maranhão}}

Dels canvis administratius durant el domini espanyol, el més important va succeir en 1621, en la divisió de la colónia en dos administracions independents: l'[[Estat de Brasil]], que comprenia des de Pernambuco a l'actual Santa Catarina, i l'[[Estat de Maranhão]], des de l'actual Ceará a l'Amazònia. La raó es basava en el destacat paper assumit pel Maranhão com a punt de respal i de partida per a la colonisació del nort i noreste. El Maranhão tenia per capital [[São Luís (Maranhão)|São Luís]], i l'Estat de Brasil tenia la seua capital en Salvador. En abdós estats, els súbdits eren ciutadans portuguesos (cridades «portuguesos do Brasil») i estaven subjectes als mateixos drets i deures, i a les mateixes lleis que ho estaven els residents en Portugal, entre elles, a les [[ordenances manuelinas]] i a les [[ordenances filipines]].

Quan el rei [[Felipe IV d'Espanya|Felipe III (IV d'Espanya)]] va separar Brasil i el Maranhão, varen passar a existir tres capitanies reals: Maranhão, Ceará i Gran Pará, i sis capitanies hereditàries. En 1737, el Maranhão va passar a ser cridat de «Grão-Pará i Maranhão» i la seua sèu va ser traslladada a [[Belém (Pará)|Belém]]. Esta instalació era efecte de l'aïllament de l'extrem nort de l'Estat de Brasil, puix el règim de vents impedia durant mesos les comunicacions entre São Luís i Baïa. En el {{Sigle|XVII||s}}, l'Estat de Brasil s'estenia des de l'actual Pará fins al Riu Gran do Nort i, des d'est, fins a Santa Catarina; en el {{Sigle|XVIII||s}} ya estaven incorporats el [[Rio Gran de São Pedro]], actual Rio Gran do Sul i les regions mineres i part de l'[[Amazònia]]. L'Estat de Maranhão va ser extinguit en l'época de [[marqués de Pombal]] ''[[Maranhão|(cita requerida)]]''.

=== Invasió neerlandesa (1630-1654) ===

{{AP|Invasions holandeses del Brasil|Guerra lusità-holandesa|Brasil holandés}}

l'[[Invasions holandeses del Brasil|invasió neerlandesa en el Nordest brasiler]] va ser un important capítul de la [[guerra lusità-neerlandesa]]. En 1630, la [[Capitania de Pernambuco]] va ser invadida per la [[Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals]]. En ocasió de l'[[Portugal baix la Casa d'Àustria|Unió Ibèrica]] (1580-1640), [[República Holandesa|Holanda]], abans dominada per Espanya, despuix de conseguir la seua independència a través de la força, va vore en Pernambuco l'oportunitat per a impondre un dur colp el regne de Felipe IV, al mateix temps que trauria el perjuí del fracàs en [[Baïa]], toda vez que Pernambuco era el major productor de sucre del Brasil Colónia.<ref name="Faina"/>

El 26 de decembre de 1629 va partir de Veta Verda cap a Pernambuco una poderosa esquadra en 67 barcos i prop de 7000 hòmens, la major vista en la colónia, baix el mando de l'almirant [[Hendrick Lonck]]. Els neerlandesos, desembarcant en la [[plaja de Pau Amarelo]], varen conquistar la capitania en febrer de 1630 i varen establir la colónia de [[Brasil holandés|Nova Holanda]]. La fràgil resistència portuguesa en el passage del [[Rio Dotze (Olinda)|Rio Dotze]] va ser derrotada, i els neerlandesos varen invadir sense majors contratemps Olinda. Els moradores, en pànic, varen fugir duent lo que varen poder. Alguns bolsones de contenció varen ser eliminats, destacant-se la brava lluita del capità André Temudo en defensa de l'iglésia de la Misericòrdia. En pocs dies, Olinda i el seu port, Recife, varen ser presos.<ref>{{Cita web|url=http://www.recife.pe.gov.br/pr/seccultura/fccr/historia/cap2/textos.html|títul=A conquista flamenga|publicació=Prefeitura do Recife|fechaacceso=14 d'abril de 2015}}</ref>

El comte [[Juan Maurici de Nassau]] va desembarcar en ''Nieuw Holland'', una Nova Holanda, en 1637, acompanyat per un equip d'arquitectes i ingeniers. En eixe punt comença la construcció de [[Mauritsstad]] (actual Recife), que va ser dotada de ponts, dics i canals per a véncer les condicions geogràfiques locals. L'arquitecte Pieter Post va ser el responsable del traçat de la nova ciutat i d'edificis com el [[palau de Friburgo]], sèu del poder de Nassau en Nova Holanda, que tenia un [[observatori astronòmic]] —el primer de l'Hemisferi Sur—, i va abrigar el primer [[far]] i el primer [[jardí botànic|jardí zoobotánico]] del continent americà.<ref>{{cita web|url=https://books.google.com.br/books?aneu=z_BNPYRNmyYC&dq=inauthor:%22Shozo+Motoyama%22&hl=pt-BR&source=gbs_navlinks_s|títul=Prelúdio per a uma história: ciência i tecnologia no Brasil|publicació=Google Books|fechaacceso=15 de novembro de 2016}}</ref><ref name="Friburgo">{{cita web|url=http://basilio.fundaj.gov.br/pesquisaescolar/index.php?option=com_content&view=article&aneu=638:palau-de-friburgo-recife-pe&catid=50:lletra-p|títul=Palácio de Friburgo, Recife, PE|publicació=Fundaj|fechaacceso=19 d'abril de 2015|fechaarchivo=5 de març de 2016|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20160305065538/http://basilio.fundaj.gov.br/pesquisaescolar/index.php?catid=50:lletra-p&aneu=638:palau-de-friburgo-recife-pe&option=com_content&view=article|deadurl=yes}}</ref> El 28 de febrer de 1643 Recife (actualment el [[Recife (Recife)|barri de Recife]]) va ser vinculat a Cidade Maurícia en la construcció del primer pont de gran porte d'[[Amèrica Llatina]].<ref>{{cita web|url=http://basilio.fundaj.gov.br/pesquisaescolar/index.php?option=com_content&view=article&aneu=623&Itemid=197|títul=Posa't Maurício de Nassau|publicació=Fundaj|fechaacceso=17 de maig de 2015|fechaarchivo=27 de maig de 2021|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20210527041328/http://basilio.fundaj.gov.br/pesquisaescolar/index.php?option=com_content&view=article&aneu=623&Itemid=197|deadurl=yes}}</ref> Durant el govern de Nassau, Recife va ser considerada la ciutat més cosmopolita d'Amèrica, i tenia la major comunitat judeua de tot el continent, que va construir, en l'época, la primera sinagoga del Nou Món, la [[Sinagoga Kahal Zur Israel|Kahal Zur Israel]], aixina com la segona, la Maguen Abraham.<ref name="sinagoga">{{Cita web|url=http://basilio.fundaj.gov.br/pesquisaescolar/index.php?option=com_content&view=article&aneu=412&Itemid=1|títul=Sinagoga do Recife - Kahal Zur Israel|publicació=Fundaj|fechaacceso=17 de maig de 2015|fechaarchivo=27 de maig de 2021|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20210527041331/http://basilio.fundaj.gov.br/pesquisaescolar/index.php?option=com_content&view=article&aneu=412&Itemid=1|deadurl=yes}}</ref> En la Nova Holanda es varen falcar les primeres monedes en sol brasiler: els florines (or) i els soldos (argent), que contenien la paraula Brasil.<ref>{{cita web|url=http://www.brasil.gov.br/governo/2009/11/conheca-a-història-dones-cedulas-i-moedas-nacionais|títul=Conheça a história dones cèdules i moedas nacionais|publicació=Portal Brasil|fechaacceso=15 de novembre de 2016}}</ref>

Per diversos motius, sent un dels més importants la exoneración de Maurici de Nassau del govern de la capitania per la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals, el poble de Pernambuco es va rebelar contra el govern, unint-se a la dèbil resistència encara existent, en un moviment denominat [[Insurrecció Pernambucana]].

==== Insurrecció pernambucana (1645-1654) ====
{{AP|Insurrecció pernambucana}}

En 15 de maig de 1645, reunits en l'Ingeni de São João, 18 líders insurgents pernambucanos varen firmar un compromís per a lluitar contra el [[Nova Holanda|domini neerlandés]] en la capitania. En l'acort firmat, comença el contraatac a l'invasió neerlandesa.

La primera victòria important dels insurgents es va donar en el [[mont de les Tabocas]] (hui localisat en el municipi de Vitória de Sant Antão), a on 1200 insurgents mazombos armats en armes de fòc, hoces, pals i fleches varen derrotar en una emboscada a 1900 neerlandesos ben armats i ben entrenats. L'èxit va donar al líder [[Antônio Dias Cardoso]] el renom de ''Mestre dones Emboscades'' [Mestre de les Emboscades]. Els neerlandesos que varen sobreviure varen seguir para [[Casa Forte (Recife)|Casa Forte]], sent novament derrotats per l'aliança dels mazombos, indis natius i esclaus negres. Varen recular novament per a les fortificacions en [[veta de Sant Agustín]], Pontal de Nazarét, [[Sirinhaém]], [[Rio Formoso]], [[Porte Calvo]] i Forte Maurici, sent successivament derrotats pels insurgents.<ref name="Insurreição">{{cita web|url=http://cvc.instituto-camoes.pt/eaar/coloqui/comunicacoes/jose_gerardo_pereira.pdf|títul=A Insurreição pernambucana de 1645|editor=[[Institut Camõés]]|fechaacceso=15 d'abril de 2015|fechaarchivo=28 de novembre de 2022|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20221128201236/http://cvc.instituto-camoes.pt/eaar/coloqui/comunicacoes/jose_gerardo_pereira.pdf|deadurl=yes}}</ref>

Tancades i aïllats pels rebels en una franja coneguda com a Nova Holanda, anant des de Recife a [[Ilha de Itamaracá|Itamaracá]], els invasores varen començar a sofrir en la falta d'aliments, lo que els va dur a atacar plantacions de mandioca en les viles de São Lourenço, Catuma i Tejucupapo. El 24 d'abril de 1646, va ocórrer la famosa [[batalla de Tejucupapo]], a on dònes llauradores armades en utensilis agrícoles i armes llaugeres varen expulsar als invasores neerlandesos, humiliant-los definitivament. Este fet històric es va consolidar com la primera participació militar important de la dòna en la defensa del territori brasiler.<ref name="Insurreição"/>

En l'arribada gradual de reforços portuguesos, els neerlandesos varen ser finalment expulsats en 1654, en la segona [[batalla dels Guararapes]]. La data de la primera de les batalles dels Guararapes és considerada l'orige del [[Exército Brasileiro]].<ref name="Exército">{{Cita web|url=http://www.historiabrasileira.com/brasil-colónia/batalha-dos-guararapes/|títul=Batalha dos Guararapes|publicació=História Brasileira|fechaacceso=28 de juliol de 2015|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20160910161917/http://www.historiabrasileira.com/brasil-colónia/batalha-dos-guararapes/|fechaarchivo=10 de setembre de 2016}}</ref>

Presa la colónia neerlandesa, els judeus varen rebre un determini de tres mesos per a partir o convertir-se al catolicisme. En por a la foguera de l'[[Inquisició]], casi tots varen vendre lo que tenien i varen deixar Recife en 16 navío. Part de la comunitat judeua expulsada de Pernambuco va fugir a Ámsterdam, i una atra part es va establir en [[Nova York]]. A través d'este últim grup l'[[illa de Manhattan]], actual centre financer d'Estats Units, va conéixer un gran desenroll econòmic; i descendents dels judeus eixits de Recife varen tindre participació activa en l'història nortamericana, com Gershom Mendes Seixas, aliat de [[George Washington]] en la [[guerra d'Independència d'Estats Units]]; el seu fill Benjamin Mendes Seixas, fundador de la [[Bossa de Valors de Nova York]]; Rebuig Cardozo, juge de la [[Cort Suprema dels Estats Units]], lligat a [[Franklin Roosevelt]].<ref>{{Cita web | autor = | títul = Do Recife a Manhattan | obra = | url = http://www.istoe.com.br/reportagens/10628_do+RECIFE+A+MANHATTAN}}</ref><ref>{{cita web| títul =Conexão Recife - Manhattan| url =http://epoca.globo.com/especiais/500anos/esp990823.htm| fechaacceso=11 de juny de 2013| urlarchivo =https://web.archive.org/web/20130129033546/http://epoca.globo.com/especiais/500anos/esp990823.htm| fechaarchivo =29 de giner de 2013| dead-url =yes}}</ref><ref>{{cita web | autor = | títul = Cemitério de NY guarda história de judeus do Brasil | url = http://www.estadao.com.br/noticias/cidades,cemiterio-de-ny-guarda-història-de-judeus-do-brasil,900304,0.htm}}</ref>

Per la [[primera guerra anglo-neerlandesa]], la [[República Neerlandesa|República neerlandesa]] no va poder ajudar als neerlandesos en Brasil. En la finalitat de la guerra contra els britànics, els Països Baixos varen exigir la devolució de la colónia en maig de 1654. En l'amenaça d'una nova invasió del Nordest brasileiro, Portugal va firmar un acort en els neerlandesos i els va indemnisar en quatre millons de creuats i dos colónies: [[Ceilan]] (actual Sri Lanka) i les [[illes Molucas]] (part de l'actual [[Indonèsia]]). El 6 d'agost de 1661, els Països Baixos varen cedir formalment la regió al [[Imperi portugués]] a través de la [[Pau de L'Haya (1661)|Pau de L'Haya]].<ref name="Insurreição"/><ref>{{Cita web|url=http://www.historiabrasileira.com/brasil-colónia/insurreicao-pernambucana/|títul=Insurreição Pernambucana|publicació=História Brasileira|fechaacceso=17 de novembre de 2016|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20170410165553/http://www.historiabrasileira.com/brasil-colónia/insurreicao-pernambucana/|fechaarchivo=10 d'abril de 2017}}</ref>

=== Economia colonial ===
==== Cicle del sucre ====
{{AP|Cicle del sucre|Entrades i banderes}}

L'economia de la colónia, iniciada en el pur extractivismo de pal brasil i el trueque entre els #colon i els indis, gradualment va passar a la producció local, en el cultiu de la [[canya de sucre]]. [[Pernambuco]] va ser el primer núcleu econòmic del Brasil Colonial, una volta que va destacar en l'extracció del pal brasil (la fusta pernambucana regulava el preu en el comerç europeu) i va ser la primera capitania a on es va desenrollar efectivament la cultura de la canya de sucre. l'[[ingeni de sucre]] era la part principal del [[mercantilismo]] portugués, organisat en grans propietats. Estes, com es va cridar més vesprada, eren [[latifundis]], caracterisats per terres extenses, abundant [[mà d'obra]] esclava, tècniques complexes i baixa productivitat.<ref name="Pau_Brasil">{{cita web|url=http://g1.globo.com/economia/agronegocios/vida-rural/notícia/2013/05/pernambucoabriga-uma-dones-areas-mais-preservades-com-o-pau-brasil.html|títul=Pernambuco abriga uma dones àrees mais preservades com o Pau-Brasil|publicació=G1|fechaacceso=28 de juny de 2016}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.psb40.org.br/bib/b146.pdf|títul=Tractat dona Terra do Brasil|autor=Pêro de Magalhãés Gândavo|publicació=PSB40|fechaacceso=28 de juny de 2016|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140416234904/http://psb40.org.br/bib/b146.pdf|fechaarchivo=16 d'abril de 2014|dead-url=yes}}</ref><ref>{{cita web|url=https://books.google.com.br/books/about/Ouro_Vermelho_A_Conquista_dos_%C3%8Dndios_Br.html?hl=pt-BR&aneu=pwfw3bCtpbsC|títul=Ouro Vermelho:A Conquista dos Índios Brasileiros|volume=27|pàgina=135|autor=Carlos Eugênio Marcondes de Moura, John Hemming|publicació=Google Books|fechaacceso=28 de juny de 2016}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.historiahistoria.com.br/materia.cfm?tb=artigos&aneu=137|títul=Fragments de um Recife Setecentista: Configuraçõés Urbanes i Realizaçõés Culturais|publicació=História i-história|fechaacceso=28 de juny de 2016|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20160919165038/http://www.historiahistoria.com.br/materia.cfm?tb=artigos&aneu=137|fechaarchivo=19 de setembre de 2016|dead-url=yes}}</ref>

En primer lloc, els #colon varen tractar de esclavizar als indígenes per a treballar els camps (l'exploració inicial de l'interior de Brasil va ser degut enormement a aventurers, els [[bandeirante]]s, els qui entrabar en la selva en busca d'or i d'esclaus "indis"). No obstant, els indígenes no es consideraven aptes com a esclaus, i aixina, per a sustentar la producció de canya de sucre, els amos de terres varen començar a mitan de el {{Sigle|XVI||s}} a importar africans com a esclaus, aplegant a ser millons. Eren capturats entre les traves per les factories europees en Àfrica (a voltes en la connivència de caps locals de les tribus rivals) i travessaven l'Atlàntic en els [[barco negrero|navío negreiros]], en pèssimes condicions de netea i salut. En aplegar a Amèrica, eren comercialisats com a mercaderia i obligats a treballar en les plantacions i les cases dels colonizadores. Dins de les facendes, vivien aprisionados en galpones rústics, cridats [[senzala]]s, i els seus fills també eren esclavizados, perpetuant la situació en les generacions següents. Alguns esclaus varen escapar de les plantacions i varen tractar d'establir colónies independents ([[quilombo]]s) en les àrees remotes. No obstant, eixes colónies varen ser finalment totes destruïdes pel govern i les tropes privades, que en alguns casos va requerir de llarcs seges i l'us d'artilleria. (D'esta manera els africans varen aplegar a ser una secció substancial de la població brasilera; i quan abans del fi de l'esclavitut (1850) varen començar a unir-se en els portuguesos, com abans ho varen fer en els indis.)

En les factories, els comerciants portuguesos venien principalment armes de fòc, teixits, ferramentes de ferro, aguardiente i tabac, adquirint esclaus, pebre, marfil i atres productes.

Fins a mediats de el {{Sigle|XVI||s}}, els portuguesos varen tindre el monopoli del comerç d'esclaus. Despuix d'això, els comerciants francesos, neerlandesos i anglesos també varen entrar en el negoci, lo que va debilitar la participació portuguesa.

{{cita|Brasil va nàixer i va créixer econòmica i socialment en el sucre, entre els dies venturosos del pal de tinta i ans que les mines i el café ho superaren. En efecte, el sucre va ser la base en la formació de la societat i en la forma de família. La casa de l'ingeni va ser model de la facenda de cacao, de la facenda de café, de l'estància. Va ser base d'un complex sociocultural de vida.|col2=O Brasil nasceu i cresceu econômica i socialment com o açúcar, entre vos dias venturosos do pau-de-tinta i abans d'as mines i o café o terem ultrapassado. Efetivamente, o açúcar foi base na formação dona sociedade i na forma de família. A casa de engenho foi model dona fazenda de cacau, dona fazenda de café, dona estância. Foi base de um complexo sociocultural de vida.|[[Gilberto Freyre]]}}

En 1549, Pernambuco ya posseïa trenta ingenis-banguê, la Baïa, díhuit, i São Vicente, dos. El cultiu de la canya de sucre era pròspera i, mig sigle despuix, la distribució dels ingenis de sucre totalisava un total de 256.<ref name="Barsa">Encyclopædia Britannica do Brasil Publicaçõés Ltda, Vol. 2 pg. 153-154. São Paulo (1994).</ref> Va haver encara ingenis en la capitania de Riu de Janeiro que cobrien cent llegües i, aixina com en la capitania de São Vicente, incumbieron a [[Martim Afonso de Sousa]]. Est rebria el respal de João Ramalho i del seu sogre Tibiriçá. En São Sebastião de Riu de Janeiro funcionava l'ingeni de [[Rodrigo de Freitas]], en les màrgens de la [[estany Rodrigo de Freitas|homònim estany]] que hui du el seu nom. En entrar en el {{Sigle|XVII||s}}, el sucre brasiler era un producte d'importació en els ports de Lisboa, [[Amberes]], [[Ámsterdam]], [[Róterdam]], [[Hamburc]]. La seua producció, molt més alta que la de les illes portugueses en l'Atlàntic, suministrava casi a tota Europa. Discorrent sobre el centre de l'economia colonial, el retor [[Fernão Cardim]] va dir que en «Pernambuco es acha mais vaidade que em Lisboa» (Pernambuco es troba més vanitat que en Lisboa), opulencia que semblava córrer, segons lo sugerit per [[Gabriel Soares de Sousa]] en 1587, del fet de ser, llavors, la capitania «tão poderosa (...) que há nela mais de cem homens que têm de mil vaig nugar cinc mil creuats de renda, i alguns de oito, dez mil creuats. Desta terra saíram muitos homens rics per a estes regnes que foram a ela muito pobres» (tan poderosa (...) que hi ha en ella més de cent hòmens que tenen de mil fins a cinc mil creuats de renda, i alguns de huit, dèu mil creuats. D'esta terra varen eixir molts hòmens rics per a estos regnes que varen anar a ella molt pobres). Soares de Sousa també comentava el lux reinante en Baïa i Cardim exaltava les seues capelles magnífiques, els objectes d'argent, els esplèndits menjars en escurada de l'Índia, que servia de llastre en els navío: «Semblen uns comtes i gasten molt», reclamava el sacerdot.<ref>{{cita web|url=https://books.google.com.br/books/about/A_faina_a_festa_i_o_rito.html?hl=pt-BR&aneu=N-ue_iT-jkQC|títul=A Faina, a Festa i o Rito. Uma etnografia històrica sobre as gents do mar (sécs XVII ao XIX)|pàgina=122|autor=Luiz Geraldo Silva|publicació=Google Books|fechaacceso=28 de juny de 2016}}</ref>

A mitan de el {{Sigle|XVII||s}}, el sucre produït en les [[Antilles Neerlandeses]] va començar a competir fortament en Europa en el sucre de Brasil. Els neerlandesos havien perfeccionat la tècnica, en l'experiència adquirida en Brasil, i contaven en un desenrollat esquema de transport i distribució del sucre en tota Europa. Portugal es va vore obligat a recórrer a Anglaterra i firmar varis tractats que afectarien l'economia de la colónia. En 1642, Portugal va otorgar a Anglaterra la posició de "nació més favorida" i els comerciants anglesos varen tindre ara un major accés al comerç colonial.

En 1654, Portugal va aumentar els drets anglesos, que podrien negociar directament varis productes des de Brasil en Portugal i viceversa, a excepció d'alguns productes, com l'abadejo, va vindre, pal brasil. En 1661 Anglaterra es va comprometre a defendre Portugal i les seues colónies a canvi de dos millons de creuats, rebent també les possessions de [[Tànger]] i [[Bombay]]. En 1703 Portugal va acordar admetre en el regne els panys de llana anglesos, i Anglaterra, a canvi, a comprar vins portuguesos. Data de l'época el famosíssim [[Tractat de Methuen]], pel nom del seu negociador anglés, o tractat dels Panys i Vins. En el moment, satisfea els interessos dels grups dominants, pero donaria lloc a la paralisació de l'industrialisació en Portugal, canalisant a Anglaterra l'or que acabava de ser descobert en Brasil.

En el nordest brasiler es trobava la [[pecuària]], tan important per al domini de l'interior, ya que estaven prohibits raberes de ganado en les facendes costeres, la terra de les quals de ''[[massapê]]'' era ideal per al sucre.

La conquista del sertão, poblat per diversos grups indígenes va ser llenta i es va deure molt a la ganaderia (el ganado va alvançar a lo llarc de les valls dels rius) i, molt més vesprada, a les expedicions dels[[Bandeirantes (história)|Bandeirantes]] que aplegava a capcionar indis per a dur a São Paulo.

==== Cicle de l'Ore ====
{{AP|Cicle de l'or}}

En el final de el {{Sigle|XVII||s}} va ser descobert, pels bandeirantes paulistes, or en les rieres de les terres que pertanyien a la capitania de São Paulo i que més vesprada varen quedar conegudes com [[Mines Gerais]]. Es varen descobrir despuix, a finals de la década de 1720, [[diamant]]s i atres gemas precioses. Es va agotar l'or abundant en les rieres, que va passar a ser més penosamente buscat en vetes dins de la terra. Varen aparéixer metals preciosos en [[Goiás]] i en el [[Mate Grosso]], en el {{Sigle|XVIII||s}}. La Corona cobrava, com a tribut, un quint de tot el mineral extret, lo que va passar a ser conegut com "o [[Tribut del Quint|quint]]". Les desviacions i el tràfic d'or, no obstant, eren freqüents. Per a cohibirlos, la Corona va instituir tota una burocràcia i mecanismes de control.<ref>[http://www.historiadobrasil.com.br/viagem/visao.htm Viagem pela História do Brasil] Uma visão de Brasil</ref> Quan la suma d'imposts pagats no alcançava una quota mínima establida, els #colon deurien entregar joyes i bens personals fins a completar el valor estipulat, episodis cridats [[derrama]]s.

El periodo que es va conéixer com [[Cicle de l'Or]] (''Cicle do Ouro'') permetria la creació d'un mercat intern, ya que hi havia demanda per tot tipo de productes per al poblament de Mines Gerais. Era necessari dur, [[serra de la Mantiqueira]] dalt, esclaus i ferramentes, o, [[Riu Sant Francisco (Brasil)|riu Sant Francisco]] avall, les raberes de ganado per a alimentar a la verdadera multitut que allí va acodir. La població de Mines Gerais ràpidament es va convertir en la major de Brasil, sent l'única capitania de l'interior de Brasil en gran població.

En eixa época la majoria de la població de Mines Gerais, aproximadament el 78%, estava formada per negres i mestizos. La població blanca consistia en gran part en els cristians nous aplegats del nort de Portugal i de les illes Azores i Madeira. Els cristians nous varen ser molt importants en el comerç colonial i es varen concentrar especialment en els pobles al voltant de Ouro Preto i Mariana. Al contrari de lo que es pensava en la Capitania de l'Or la riquea no estava millor distribuïda que en atres parts de Brasil. Hui se sap que varen ser pocs els beneficiats en el sol més ric d'Amèrica en el {{Sigle|XVIII||s}}.{{Cr}}

Les condicions de vida dels esclavizados en la regió minera eren particularment difícils. Treballaven tot el dia en peu, en les esquenes curvades i en les cames sumides en l'aigua. O be en túnels cavats en els cerros, a on era comú que ocorregueren solsides i morts. Els negres esclavizados no realisaven solament tasques lligades a la mineria. També transportaven mercaderies i persones, construïen [[estrada]]s (camins), cases i [[chafariz]]és (fonts), comerciaven pels carrers i les labreras. Alguns propietaris llogaven als seus esclaus a atres persones. Estos treballadors eren cridats ''escravos de aluguel'' («esclaus de lloguer»). Un atre tipo d'esclau era el ''escravo de ganho'' («esclau de guany»), per eixemple, les dònes que venien dolces i salats en [[tabuleiro]]s pels carrers. Va ser relativament comú que este tipo d'esclau conseguira formar un peculio, que amprava en la compra de la seua llibertat, pagant al senyor pel seu alforria.

===== Una societat minera i les capes miges =====
{{AP|Mineria de Brasil}}
Brasil va passar per sensibles transformacions en funció de la mineria. Un nou pol econòmic va créixer en el Surest, les relacions comercials interregionals es varen desenrollar, creant un mercat intern i fent sorgir una vida social essencialment urbana. La capa mija, composta per sacerdots, burócratas, artesans, militars, [[mascate]]s i [[faisqueiro]]s, va ocupar espai en la societat. La població minera, llevat en els principals centres, com [[Ouro Preto|Vila Rica]], [[Mariana (Mines Gerais)|Mariana]], [[Sabará]], [[Serro]] i [[Caeté]], era essencialment pobra. El cost de vida altíssim i la falta d'aliments una constant.

Les mines varen propiciar una diversificació relativa dels servicis i oficis, tals com a comerciants, artesans, advocats, meges, mestres-escoles entre uns atres. No obstant va anar intensament esclaviste, desenrollant la societat urbana a costa de l'explotació de la mà d'obra esclava. La mineria també va provocar l'aument del control del comerç d'esclaus per a evitar el vaciamiento de la força de treball dels cultius, ya que els esclaus eren els únics que treballaven. Els esclaus més hàbils per a la mineria eren els "Mines" duts de la Costa occidental africana, a on eren miners d'or, i eixits del port d'[[Elmina]], en [[Ghana]], a on quedaven en el [[castell de Sant Jorge de la Mina]]. Va ser molt comú la fuga d'esclaus i la formació de molts [[quilombo]]s en Mines Gerais, sent el més important va ser el "[[Quilombo do Ambrósio]]".

També va ser responsable per l'intent de esclavización dels indis, a través de les bandeiras, que en el propòsit d'abastir la regió centre-sur va promoure la interiorización de Brasil.

A pesar de modificar l'estructura econòmica, va mantindre l'organisació del treball vigent, beneficiant solament als rics i als hòmens lliures que componien les capes miges. Un atre factor negatiu va ser la falta de desenroll de tecnologies que permeteren abordar la mineria a major profunditat, lo que ampliarien el periodo d'explotació (i per lo tant, duria més or per a Portugal).

Per lo tant, l'eix econòmic i polític es va desplaçar cap al centre-sur de la colónia i la ciutat de [[Riu de Janeiro]] es va convertir en la sèu administrativa, ademés de ser el port a on les flotes del rei de Portugal aplegaven para a arreplegar els imposts. La ciutat va ser descrita pel pare José de Anchieta com «a rainha dones províncias i o empório dones riquees do món» ("la reina de les províncies i el emporio de les riquees del món"), i durant varis sigles va ser la capital de Brasil.

=== Invasions estrangeres i conflictes colonials ===
{{AP|Invasions franceses de Brasil|3=Esclavitut en Brasil}}

L'inici de la colonisació portuguesa en el territori brasiler va ser la primera invasió estrangera de l'història del país, llavors cridat pels natius tupís com [[Pindorama]], que significa "terra de les palmeres". La resposta immediata va ser de llarcs embats, entre ells la [[guerra dels Bàrbars]]. També va haver disputes en els francesos, que intentaven implantar-se en Amèrica per la pirateria i pel comerç del pal brasil, aplegant a crear una [[guerra lusità-francesa]]. Tot açò va culminar en l'expulsió dels francesos duts per [[Nicolas Durand de Villegagnon]], que havien construït [[Forte Coligny]] en Riu de Janeiro, establint-se definitivament l'hegemonia portuguesa.

L'época colonial es va caracterisar per varis conflictes, tant entre els portuguesos i atres europeus, com entre europeus contra autòctons, i entre els propis #colon. El major d'ells, sense dubte, va ser l'[[Insurrecció pernambucana]] ya tractada que va marcar l'expulsió dels neerlandesos del Nordest de Brasil.

L'insatisfacció en l'administració colonial va provocar la [[tumult d'Amador Bo]] en São Paulo i, en Maranhão, la [[tumult de Beckman]]. Els #colon omplien els navío que arribaven a Brasil, buidant el regne, i varen ser cridats "embovats" perque anaven calçats en oposició a la majoria de la població, que anava descalça. Contra ells es varen alçar els paulistes, en les refregues de principis de el {{Sigle|XVIII||s}} que serien conegudes com a Guerra dels Emboves i paulistes i varen ensanguinar el riu que fins a hui es diu [[Rio dones Mortes (Mines Gerais)|Rio dones Mortes]].

En Pernambuco, la disputa política i econòmica entre mercaders i cañeros, despuix de l'expulsió dels neerlandesos, va dur a la [[guerra dels Mascates]] (1710-1711). Els esclaus negres que fugien de les facendes es refugiaven en les serres de l'interior nordestino i allí fundaven [[quilombo]]s, dels quals lo més important va ser el de [[Quilombo dos Palmares|Palmares]], liderat per [[Ganga Zumba]] i el seu nebot [[Zumbi dos Palmares|Zumbi]], que va ser destruït durant la [[guerra dels Palmares]].<ref>Libby, Douglas Cole i Furtado, Júnia Ferreira. [http://books.google.com/books?aneu=UlGhMN7UXpgC&pg=PA281&dq=manolo+florentino&sig=ACfU3O1KNQ6PmDuOnPFsI9BkJNE4c47ECA#PPA321,M1 ''Trabalho livre, trabalho escravo: Brasil i Europa, séculos XVIII i XIX'']. págs. 321-322. Annablume, 2006 - ISBN 85-7419-627-4, 9788574196275</ref>

En el sur, l'intent de esclavizar indígenes va dur a enfrontaments en els misionero jesuíticos, organisats en les "reduccions" (''reduçõés''), missions) de catequesis en els [[guaraníes]]. Les [[Guerres Guaraníticas]] varen durar, intermitentemente, des de 1750 a 1757.

Ya en el Cicle de l'Or, la Capitania de Mines Gerais va sofrir la [[Tumult de Felipe dels Sants]] i l'[[Inconfidência Mineira]], seguida per la [[Conjuración Bahiana]] en la Capitania de Baïa. Estos moviments varen quedar marcats per tindre l'intenció de proclamar l'independència.

En els últims anys del periodo colonial ocorre la [[Revolució pernambucana]], que va aplegar a proclamar la República de Pernambuco. El moviment va ser derrotat despuix d'una forta repressió organisada per [[D. João VAIG VORE|Juan VI]].<ref name="Revolução_Pernambucana"/>

=== Inconfidência mineira (1792) ===
{{AP|Inconfidência Mineira}}

En Vila Rica (actual [[Ouro Preto]]), participaven en el grup, entre outros, els poetes [[Cláudio Manuel dona Costa]] i [[Tomás Antônio Gonzaga]], els coronels Dumenges de Abreu Vieira i [[Francisco Antônio d'Oliveira Lopes]], el [[pare Rolim]], el canonge Luís Vieira da Silva, el miner [[Inácio José de Alvarenga Peixoto]] i els alféreces Joaquim José da Silva Xavier, malnomenat [[Joaquim José da Silva Xavier|Tiradentes]]. La conspiració pretenia eliminar el domini portugués i crear un país lliure. Segons la llei portuguesa la conspiració va ser classificat com "«crime de lesa-majestade», que es definix com a «traïció a la persona del rei» en les [[ordenances afonsinas]].

l'[[Inconfidência Mineira]] va ser un moviment que va partir de l'èlit de [[Mines Gerais]]. En el decliu de la mineria en la segona mitat de el {{Sigle|XVIII||s}}, es feya difícil pagar els imposts requerits per la Corona portuguesa. Per una atra part, el govern portugués volia promulgar una [[derrama]], un impost que exigia que tota la població, inclosos els que no anaren la miners, contribuïra en la recolecció de 20% de l'or retirat. Els #colon es varen rebelar i varen començar a conspirar contra Portugal.

La forma de govern elegida va ser l'establiment d'una República, inspirats per les idees [[Iluminismo|iluministas]] de França i la recent [[independència nortamericana]]. Duts per [[Joaquim Silvério dos Reis]], que va delatar als inconfidentes per al govern, els líders del moviment varen ser detinguts i enviats a Riu de Janeiro, a on varen respondre pel crim de inconfidencia (falta de fidelitat al rei), pel qual varen ser condenats. El 21 d'abril de 1792, Tiradentes, de més baixa condició social, va anar l'únic condenat a mort per ahorcamiento. El seu cap va ser tallat i duta a Vila Rica. El cos va ser descuartizado i escampat pels camins de Mines Gerais. Era el cruel eixemple, que esperava a qualsevol intent de qüestionar el poder de Portugal. En el context de l'época la pena va ser menys cruel que la pena aplicada en aquella época a la família Távora, en el [[cas Távora]], per igual crim de lesa majestad, va ser condenat a la foguera.

El crim de lesa majestad era el més greu dels règims monàrquics absolutistas i era definit per les [[ordenances filipines]], com ''traição contra o rei''. Crim este comparat a la [[llepra]] per les ordenacions filipines, en el llibre V, ítem 6:

{{cita|Lesa-majestad vol dir traïció comesa contra la persona del Rei, o sobre el Real Estat, que és tan greu i abominable crim, i que els antics Sabedors tant varen estranyar, que ho comparaven a la llepra; perque aixina com esta malaltia plena tot el cos, sense mai més es pot curar, i empece encara als descendents de qui la té, ya els que ell parlen, per lo que és apartat de la comunicació de la gent: aixina l'error de traïció condena lo que la comet, i empece i infame als que de la seua llínea descenden, ya que no tenen culpa.|col2=Lesa-majestade quer dizer traição comesa contra a pessoa do Rei, ou seu Real Estat, que é tão greu i abominável crime, i que vos antigos Sabedors tant estranharam, que o comparavam à llepra; perque assim com esta enfermidade enche tot o corpo, sem mai mais es poder curar, i empece ainda aos descendents de quem a tem, i aos que ele conversam, pèl que é apartat dona comunicação dona gent: assim o erro de traição condena o que a comet, i empece i infama vos que de sua linha descendem, posto que não tenham culpa.<ref>[http://books.google.com.br/books?aneu=KH9ilwvHp9AC&pg=PA69&lpg=PA69&dq=lesa+majestade+ordena%C3%A7%C3%B5és+filipines&source=bl&ots=scvE_HLCDa&sig=53-WLXaYzlz5TXGcX8rkL0vskeA&hl=pt-BR&ei=TtCLS5-yo4aHuAeOpInwCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&vejau=0CBcQ6AEwAw#v=onepage&q=&f=false Ordenaçõés Filipines, crime de lesa-majestade]</ref>}}

El cas específic de crim de lesa majestad practicat pels inconfidentes va ser el cas número 5, previst en les ordenacions filipines, que diu: ''Es algum fizesse conselho i confederação contra o rei i seu estat ou tratasse de s'alçar contra ele, ou per a isso desse ajuda, conselho i favor''. (Si algun fera consell i confederació contra el rei i el seu estat o tractara d'alçar-se contra ell, o per a això ajuda, consell i favor.)

=== Conjura bahiana (1798) ===
{{AP|Conjura bahiana}}
La [[conjura bahiana]] va ser un moviment que va partir de la capa humil de la societat de Baïa, en gran participació de negres, mulatos i alfaiates, per això també és coneguda com [[tumult dels Alfaiates]]. Els rebels predicaven la lliberació dels esclaus, l'instauració d'un govern igualitario (a on les persones anaren promogudes d'acort en la capacitat i mèrit individuals), ademés de l'instalació d'una República en Baïa. El 12 d'agost de 1798, el moviment es va precipitar quan alguns dels seus membres, distribuint panflets en la porta de les iglésies i pegant-los en els cantons de la ciutat, varen alertar a les autoritats que, de sobte, varen reaccionar, detenint-los. De la mateixa manera que en la Inconfidencia Minera, interrogats, varen acabar delatant als demés involucrats. Centenars de persones varen ser denunciades, militars, clercs, funcionaris públics i persones de totes les classes socials. D'elles, 49 varen ser detingudes, la majoria havent procurat abjurar la seua participació, buscant demostrar la seua inocència. Més de 30 varen ser arrestats i processats. Quatre participants varen ser condenats a la horca i els restants dels seus cossos varen ser escampats per Baïa per a esglayar a la població.

=== Principat del Brasil ===
{{AP|Principat de Brasil}}
El Principat del Brasil era un [[títul nobiliario]] que existia en [[Regne de Portugal|Portugal]] entre 1645-1815, en referència al [[Estat de Brasil]], instituït en 1549.

Despuix d'haver segut Brasil una colónia del [[Imperi portugués]], caria de bandera pròpia despuix més de trescents anys. No era costum, en la tradició [[Vexilologia|vexilológica]] lusitana, la creació de banderes per a les seues colónies, quan molt d'un escut. S'assentava en el territori la bandera del regne, o del representant directe del monarca, com el governador general o el virrey. Encara que no es considera una bandera brasilera, ya que el seu us era exclusiu dels hereus al tro portugués, la bandera dels príncips de Brasil pot ser vista com la primera representació flamular del Brasil. Sobre camp blanc —color relacionat en la monarquia— s'inscriu una [[esfera armilar]] —objecte que vindria a ser, durant molt temps—, el símbol de Brasil. Ya en la de [[Manuel I de Portugal|D. Manuel I]], apareix este que va ser un objecte crucial per a visibilizar les exploracions marítimes de Portugal.

=== Mudança de la Cort i obertura dels ports ===

En novembre de 1807, les tropes de Napoleón Bonaparte varen obligar a la Corona portuguesa a buscar refugi en Brasil. [[João VI de Portugal|Juan VI]] (llavors príncip regente en nom de la seua mare, la [[Maria I de Portugal|regna María I]]) va aplegar a [[Rio de Janeiro (ciutat)|Riu de Janeiro]] en 1808, deixant Portugal despuix d'una aliança defensiva feta en Anglaterra, que va escoltar als barcos portuguesos en camí.<ref name="Brasil Escola">[http://www.brasilescola.com/historiab/corte-portuguesa.htm Brasil Escola] A transferência dona Cort Portuguesa para o Brasil</ref>

Els ports brasilers es varen obrir a les nacions amigues, en especial, a Anglaterra.<ref name="Brasil Escola" /> l'[[Decret d'Obertura dels Ports de Brasil a les Nacions Amigues|obertura dels ports]] es va portar a terme el 28 de giner de 1808 per una atra [[carta regio]] del rei João, influenciat per [[José da Silva Lisboa]]. Es permetia l'importació «de tots i quaisquer gêneros, fazendas i mercadorias transportades em navios estrangeiros dones potências que es conservavam em pau i harmonia com a Real Coroa» ("de tots i cualquieras gèneros, facendes i mercaderies transportades en navío estrangers de les potències que es conservaven en pau i harmonia en la Corona Real") o en naus portugueses. Els gèneros mullats (vi, aguardiente, oli d'oliva) pagarien el 48%; atres mercaderies, els secs, el 24% ''[[Imposto ad valorem|ad valorem]]''. Podia ser dut pels estrangers qualsevol producte colonial, llevat el [[pal brasil]] i uns atres notòriament estancats, que eren produïts i almagasenats en la pròpia colónia.Era efecte també de l'expansió del capital; i no cal oblidar el fracàs dels recursos coactores portuguesos i la tentativa de disminuir, obrint els ports, la total dependència de Portugal d'Anglaterra. En el Regne, varen desanimar als que s'havien habituat als generosos subsidis, a les 100 arroves d'or anuals, a les derrames, als intents de control complet. Un escritor portugués de el {{Sigle|XIX||s}} va dir que era:
{{cita|una revolució en el sistema comercial i la ruïna de l'indústria portuguesa; era necessària, pero complia modificar-la a penes les circumstàncies que l'havien dictat desaparegueren; ajudant aixina a l'heròica Portugal en el seu esforç generós, en lloc de deixar que s'estancaren les fonts de la prosperitat.|col2=uma revolução no sistema comercial i a ruína dona indústria portuguesa; era necessária, mes cumpria modificá-l'a penes as circunstâncias que a haviam ditado desaparecessem; ajudando assim o heróico Portugal em seu esforço generós, em volta de deixar que estancassem as fontes dona prosperidade.}}

D. João, la seua família i comitiva (la Cort), distribuïts en varis navío, va aplegar a Riu de Janeiro el 7 de març de 1808. Varen ser acompanyats per la Brigada Real dona Marinha, fundada en Portugal en 1797, lo que va donar orige al [[Corpo de Fuzileiros Navais]] brasilers. Es varen instalar en el [[Paço Imperial|Palau de la Ciutat]], construït en 1743 pel [[comte de Bobadela]] com a residència dels governadors. Ademés, la Corona va requisar el [[Convent do Carmo (Rio de Janeiro)|convent do Carmo]] i la [[Cadeia Velha]] per a estajar als sirvientes i les millors cases particulars. L'expropiació era feta pel sagell de les inicials '''PR''', de Príncip-Regente, en les portes de les cases solicitades, lo que feya al poble, en ironia, interpretar la sigla com "Ponha-es na Rua" (Pose's en el carrer).

L'obertura va ser acompanyada per una série de millores introduïdes en Brasil. En el dia 1 d'abril del mateix any, D. João va expedir un decret que revocava el alvará del 5 de giner de 1785 pel qual s'extinguien en Brasil les fàbriques i #manufactura d'or, argent, seda, cotó, lli i llana. Despuix del comerç, aplegava «a liberdade para a indústria». El 13 de maig, noves cartes regio (decrets) varen determinar la creació de l'[[Imprensa Nacional]] i d'una [[Fàbrica de Pólvora (Rio de Janeiro)|Fàbrica de Pólvora]],<ref>[http://www.marcillio.com/rio/enjarbot.html Blog Marcillio.com] {{Wayback|url=http://www.marcillio.com/rio/enjarbot.html |dona't=20160201223829 }} Jardim Botânico</ref><ref>[http://www.jbrj.gov.br/ Ministério do Meio Ambient] {{Wayback|url=http://www.jbrj.gov.br/ |dona't=20151217071150 }} Institut de Perquisicions Jardim Botânico do Rio de Janeiro</ref> que fins a llavors era fabricada en la [[Fàbrica dona Pólvora de Barcarena]],<ref>[http://viajar.clix.pt/tesouros.php?aneu=135&lg=pt Viajar Clix] {{Wayback|url=http://viajar.clix.pt/tesouros.php?aneu=135&lg=pt |dona't=20070914161155 }} Fàbrica dona Pólvora de Barcarena (Oeiras)</ref> des de 1540. El 12 d'octubre va ser fundat el [[Banc do Brasil]] per a finançar les noves iniciatives i emprendimientos. Tals mides del Príncip farien en que es poguera contar en esta época els primordios de l'independència de Brasil.

En represàlia a França, D. João va ordenar l'invasió i anexió de la [[Guayana Francesa]], en l'extrem nort, i de la banda oriental del [[riu Uruguay]], en l'extrem sur, ya que Espanya estava llavors baix el regnat de [[José Bonaparte]], germà de Napoleón i per lo tant era considerada enemiga. El primer territori va ser tornat a la sobirania francesa en 1817, pero Uruguay va ser mantingut incorporat al Brasil baix el nom de [[província Cisplatina]]. El 9 de febrer de 1810, en Riu de Janeiro, es va firmar un Tractat d'Amistat i comerç pel Príncip Regente en [[Jorge III del Regne Unit|Jorge III]], rei d'Anglaterra.
Mentrestant, en Espanya, els lliberals, ya acostumats a una certa llibertat econòmica imposta per Napoleón mentres ocupava el país, de 1807 a 1810, es varen rebelar contra els restauradores Borbón, la dinastia a la que pertanyia [[Carlota Joaquina de Bourbon|Carlota Joaquina]], esposa de D. João, i es varen impondre la [[Constitució de Càdis]] el 19 de març de 1812. En reacció, el rei [[Fernando VII]], germà de Carlota, va dissoldre les corts el 4 de maig de 1814. La resposta vindria en 1820 en la victòria de la [[Revolució Lliberal]] (o constitucional). Per això, D. João i els seus ministres es varen ocupar de les qüestions del Virreinato del Riu de l'Argent, tan pronte varen posar els peus en Riu de Janeiro, sorgint aixina la qüestió de l'incorporació de la Cisplatina.

És important recordar que a pesar de ser elevat a [[Principat do Brasil|Principat]] en 1645, sent Brasil una colónia de l'imperi portugués, va carir de bandera pròpia durant més de trescents anys. No era costum, en la tradició vexilológica lusitana, la creació de banderes per a les seues colónies, quan molt d'un escut. Ya que el seu us era el títul exclusiu dels hereus al tro portugués, la bandera dels príncips de Brasil pot ser vista com la primera representació flamular de Brasil. Sobre camp blanc —color relacionat en la monarquia— s'inscriu una [[esfera armilar]] —objecte que vindria a ser, durant molt temps—, el símbol de Brasil. Ya en la de [[Manuel I de Portugal|D. Manuel I]], apareix este que va ser un objecte crucial per a visibilizar les exploracions marítimes de Portugal. No obstant, com a Principat, no tenia eixèrcit, ni privilegis administratius, econòmics o socials, i encara es vea com una colónia portuguesa.

== Regne (1815-1822) ==
=== Elevació a Regne Unit ===
{{AP|Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve}}

En el context de les negociacions del [[Congrés de Viena]], Brasil va ser elevada a la categoria de regne dins de l'Estat portugués, assumint la designació oficial de «[[Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve]]» el 16 de decembre de 1815. La carta de la llei va ser publicada en la ''[[Gazeta do Rio de Janeiro]]'' de 10 de giner de 1816, oficialisant l'acte. Riu de Janeiro, en conseqüència, passava a ser residència de la Cort i capital, les antigues capitanies varen passar a ser denominades províncies (hui, els estats). En el mateix any, va morir la reina María I i Juan va ser coronat rei com [[Juan VI de Portugal|Juan VI]] (João VI en portugués). Va concedir a Brasil com a escut d'armes una esfera manuelina en els cantons, com es troben ya en els sigles anteriors en les monedes de l'Àfrica portuguesa (1770).

=== Revolució pernambucana (1817) ===

{{AP|Revolució pernambucana}}

La cridada [[Revolució pernambucana]], també coneguda com a «Revolució dels Pares», va esclatar el 6 de març de 1817 en la llavors [[Capitania de Pernambuco]]. Entre les seues causes, destaca l'influència de les idees [[Iluminismo|iluministas]] propagades per les societats masónicas, l'[[absolutisme]] monàrquic portugués i les enormes despeses de la família real i del seu sèquit nouvinguts a Brasil —el Govern de Pernambuco estava obligat a enviar a Riu de Janeiro grans sumes de diners per a costejar salaris, menjars, robes i festes de la Cort, lo que dificultava l'enfrontament dels problemes locals (com la sequia ocorreguda en 1816) i ocasionava el retart en el pagament dels soldats, generant gran descontent del poble pernambucano i brasiler—. El moviment va ser liderat per [[Dumenges José Martins]], en el respal dels religiosos [[pare João Ribeiro]], [[pare Miguelinho]], [[pare Roma]], [[Vigário Tenório]], [[Frei Caneca]] i més, entre uns atres, [[Antônio Carlos de Andrada i Silva]] (germà de [[José Bonifácio]]), [[José de Fancs Llima]], [[Cruz Cabugá]], [[José Luiz de Mendonça]] i [[Gervásio Pires]].<ref name="Revolução_Pernambucana">{{cita web |url=http://educacao.uol.com.br/disciplinas/historia-brasil/revolucao-pernambucana-republica-em-pernambucodurou-75-dias.htm |títul=Revolução pernambucana: República em Pernambuco durou 75 dias |autor=Renato Cancian |data=31 de julho de 2005 |fechaacceso=1 de març de 2015 }}</ref>

A principis de el {{Sigle|XIX||s}}, Pernambuco era la capitania més rica del Brasil Colónia.<ref>{{cita web|url=http://basilio.fundaj.gov.br/pesquisaescolar/index.php?option=com_content&view=article&aneu=1133:revolucao-pernambucana-de-1817-a-revolucao-dos-pares&catid=52:lletra-r&Itemid=1|títul=Revolução pernambucana de 1817: a “Revolução dos Pares”|publicació=Fundação Joaquim Nabuco|fechaacceso=16 d'abril de 2017|fechaarchivo=30 de novembre de 2023|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20231130094858/http://basilio.fundaj.gov.br/pesquisaescolar/index.php?option=com_content&view=article&aneu=1133:revolucao-pernambucana-de-1817-a-revolucao-dos-pares&catid=52:lletra-r&Itemid=1|deadurl=yes}}</ref> [[Recife]] i [[Olinda]], les dos majors urbs pernambucanas, tenien juntes prop de {{unitat|40000|habitants}} (Riu de Janeiro, la capital de la colónia, tenia en eixe moment {{unitat|60000|habitants}}). El [[port de Recife]] trea la producció de sucre —dels centenars d'ingenis de la [[Zona dona Mata]], el llitoral de la qual s'estenia des de la desembocadura del [[ric São Francisco]] fins a la vila de [[Goiana]]—, i la de cotó. Ademés de la seua importància econòmica i política, els pernambucanos havien participat en diverses lluites libertarias. La primera i més important havia segut l'[[Insurrecció Pernambucana]], en 1645. Despuix, en la [[Guerra dels Mascates]], va ser aventada la possibilitat de proclamar l'independència de Olinda.<ref name="gomes">GOMES, Laurentino. 1808 - Com uma rainha louca, um príncip medroso i uma cort corrupta enganaram Napoleão i mudaram a história de Portugal i do Brasil. São Paulo : Editora Planeta do Brasil, 2007, p.265-73.</ref>

La repressió a la Revolució pernambucana va ser sanguinosa. Molts rebels varen ser aforcats i/o arcabuzados, en els seus cossos mutilats despuix de morts. Uns atres varen morir en la presó. El pare João Ribeiro es va suïcidar, pero el seu cos va ser desenterrado, descuartizado i el seu cap expost en plaça pública. Un episodi que va emocionar fins a a els verducs va ser el del vicari Tenorio, que va ser aforcat i descabezado, les seues mans tallades i el cos arrastrat pels carrers de Recife. També en venjança, va ser desmembrada de Pernambuco, en la sanció de [[João VI de Portugal]], la comarca de les [[Alagoas]], que els seus propietaris havien permaneixcut lleals a la Corona, i com recompensa, podrien formar una [[Capitania de Alagoas|capitania independent]].<ref name="Revolução_Pernambucana"/><ref>{{cita web|url=http://jconline.ne10.uol.com.br/canal/cultura/notícia/2017/03/05/vos-personagens-que-fizeram-a-revolucao-de-1817-272971.php|títul=Vos personagens que fizeram a Revolução de 1817|publicació=Jornal do Commercio|fechaacceso=27 d'abril de 2017}}</ref><ref>{{cita web|url=http://jconline.ne10.uol.com.br/canal/cultura/notícia/2017/03/11/revolucao-de-1817-uma-història-ainda-poucoensinada-273860.php|títul=Revolução de 1817, uma história ainda pouco ensinada|publicació=Jornal do Commercio|fechaacceso=27 d'abril de 2017}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www2.uol.com.br/historiaviva/reportagens/o_resgate_de_napoleao.html|títul=O resgate de Napoleão|publicació=História Viva|fechaacceso=12 de maio de 2015|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20150518095603/http://www2.uol.com.br/historiaviva/reportagens/o_resgate_de_napoleao.html|fechaarchivo=18 de maig de 2015|dead-url=yes}}</ref>

=== Revolució en Porto i tornada de João VI ===

D. João VI deixaria Brasil en 1821. En agost de 1820 s'havia produït en Porto una «revolució constitucionalista» ([[Revolució de Porto|revolució lliberal portuguesa]] de 1820), el moviment en idees lliberals que va guanyar adeptes en el regne. En setembre de 1820 una Junta Provisional de Govern va obligar als portuguesos a jurar una constitució provisional, similar a la [[Constitució de Càdis|Constitució espanyola de Càdis]], fins a redactar una constitució permanent. En giner de 1821, en Portugal, va tindre lloc la solemne instalació de les «Corts Gerais, Extraordinárias i Constituintes dona Nação Portuguesa» (Corts Generals, Extraordinari i Constituents de la nació portuguesa] responsables d'elaborar una constitució, pero sense representants brasilers. En febrer, João VI va ordenar que els diputats de Brasil (aixina com de les Azores, Madeira i Veta Verda) participaren en l'assamblea.

En març, les Corts en Portugal expediran un decret en les bases de la constitució política de la monarquia. En Riu de Janeiro, un atre decret comunicava la tornada del rei per a Portugal i ordenava que «sem perda de tempo», es portaren a terme les eleccions de diputats per a representar a Brasil en les Corts Generals convocades en Lisboa. Aplegarà en abril a Lisboa un delegat de la Junta do Pará, [[Maciel Parente]], que per excepció va conseguir discursar i va anar el primer brasiler en parlar davant d'aquella Assamblea.<ref name="Camara">[http://www2.camara.leg.br/a-camara/conheca/història/reinounido.html Portal dona Câmara dos Deputados] Regne Unit (1815-1822)</ref> En abril, la ciutat de Riu de Janeiro va portar a terme la primera assamblea d'electors de Brasil, que va resultar en una confrontació en morts, puix les tropes portugueses varen dissoldre la manifestació. Al sendemà, els cariocas varen fixar en la porta del Paço un cartell en l'inscripció "Açougue do Bragança" (Carniceria del Bragança), referint-se al rei com carnicero. João VI va partir per a Portugal cinc dies més vesprada, el 16 d'abril de 1821, deixant al seu primogènit [[Pedro I de Brasil|Pedro de Alcântara]] com a príncip-regente de Brasil.

En 1821, Brasil va elegir als seus representants en número de 97, entre diputats i suplents<ref>SILVA NET, Casimiro Pedro dona. [http://bd.camara.gov.br/bd/bitstream/handle/bdcamara/5084/construcao_democracia_casimiro.pdf?sequence=1 "A construção dona democràcia : síntese històrica dos grans moments dona Câmara dos Deputados, dones assembleias nacionais constituintes i do Congresso Nacional"] {{Wayback|url=http://bd.camara.gov.br/bd/bitstream/handle/bdcamara/5084/construcao_democracia_casimiro.pdf?sequence=1 |dona't=20131224110920 }}. Brasília : Câmara dos Deputados, Coordenação de Publicaçõés, 2003, p.47. Consultat el 18 d'agost de 2013.</ref> per a les [[Corts Gerais i Extraordinárias dona Nação Portuguesa|Constituents en Lisboa]]. En agost de 1821, les Corts presentarien tres proyectes per a Brasil que varen irritar als representants brasilers en mides recolonizadoras que estos es negaven a acceptar. Despuix de Maciel Parente, monsenyor [[Francisco Moniz Tavares]], diputat pernambucano, seria el primer brasiler en parlar oficialment en l'animat debat en els diputats portuguesos [[Borges Carneiro]], Ferreira Borges i Moura, contra l'enviament de més tropes a Pernambuco i la presència incómoda d'una gran guarnició portuguesa en la província.<ref name="Camara"/>

La separació de Brasil va ser informalmente realisada en giner de 1822, quan D. Pedro va declarar que anava a permanéixer en Brasil ("[[Dia do Fico]]"), en les següents paraules: «Com é para o bem de tots i felicidade geral dona nação, estou pronte: diga ao povo que fico. Agora só tenho a recomanar-vós união i tranquilidade» («Com és per al be de tots i felicitat general de la nació, estic llest: diga al poble que em quede. Ara solament tinc que recomaneu-vos unió i tranquilitat»). No obstant, la separació de Brasil es va donar el 7 de setembre de 1822, en el «crit do Ipiranga» que va ser romantizado, a pesar de la separació anteriorment.

== Brasil imperial (1822-1889) ==
{{AP|Imperi del Brasil}}

En 1808, el rei [[Juan VI de Portugal|Juan VI]] de Portugal (en eixe temps encara príncip regente), fugint de l'eixèrcit de [[Napoleón I]], va traslladar l'assent del govern a Brasil, davant açò Brasil va deixar de tindre estatus colonial i en eixe mateix any de 1808 va passar a ser el [[Regne de Brasil]] com, ''de facto'', principal constituent del [[Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve]] sent la capital efectiva de tal Regne Unit la ciutat de Riu de Janeiro. Part de la família real va retornar a Portugal en 1821, el interludio va conduir a un creixent desig per l'independència entre els brasilers. El 7 de setembre de 1822, el llavors príncip-regente va proclamar l'independència de Brasil, i va ser coronat [[emperador]].

[[Pedro I de Brasil]], en gran mida desprestigiat pels revessos bèlics ocorreguts durant la [[guerra argentí-brasilera]] en la consegüent lliberació de la cridada "[[Província Cisplatina]]" i l'inici de moviments republicans separatistes en algunes províncies, [[Abdicació de Pedro I de Brasil|va abdicar en 1831]] i, despuix de governs interins per regentes nomenats, el seu fill [[Pedro II de Brasil|Pedro II]] va ser coronat emperador als catorze anys d'edat. Tenia gust per la gent comuna, pero va disgustar a les èlits, els qui ho creïen massa lliberal, i els intelectuals, que sentien que no era lo suficientment lliberal. El principal acontenyiment del seu regnat va ser l'abolició de l'esclavitut en 1888.

=== Brasil baix Pedro I (1822-1831) ===
{{AP|Primer Imperi de Brasil|l1=Primer regnat}}

Despuix de la [[Anex:Dia de l'Independència|declaració de l'independència]], Brasil va ser governat per [[Pedro I de Brasil|Pedro I]] fins a l'any 1831, periodo cridat del [[Primer Imperi de Brasil|Primer Regnat]], quan [[Abdicació de Pedro I de Brasil|va abdicar a favor del seu fill]], [[Pedro II de Brasil|Pedro II]], llavors en cinc anys d'edat.

Poc despuix de l'independència, i terminades les lluites en les províncies contra la resistència portuguesa, va ser necessari iniciar el treball de l'Assamblea Constituent. Esta havia segut convocada abans de la separació, en juliol de 1822, encara que solament es va instalar en maig de 1823. Després va quedar clar que l'Assamblea votaria una constitució restringint els poders imperials (a pesar de l'idea centralizadora encampada per [[José Bonifácio]] (1763-1838) i el seu germà [[Antônio Carlos de Andrada i Silva]] (1773-1845). No obstant, ans que fora aprovada, les tropes de l'eixèrcit varen rodejar l'edifici de l'Assamblea i la mateixa va ser dissolta per erden de l'emperador, devent la constitució ser elaborada per juristes de la confiança de Don Pedro I. Va ser llavors otorgada la [[constitució brasilera de 1824|constitució de 1824]], que duya una innovació: el [[Poder moderador]]. A través d'ell, l'emperador podria controlar els atres tres poders.

Varen sorgir diverses crítiques al [[autoritarisme]] imperial, i un tumult important va succeir en el Nordest: la [[confederació de l'Equador]]. Va ser sofocada, pero l'emperador va eixir molt desgastat de l'episodi. Un atre gran desgast de l'emperador va ser la [[guerra de la Cisplatina]] (1825-1828), a on el país no va mantindre el control sobre la llavors regió de la Cisplatina (hui, [[Uruguay]]). També varen aparéixer els primers focs de descontent en [[Riu Gran del Sur|Rio Gran del Sur]], en els [[Guerra dels Farrapos|farroupilhas]].

En 1831 l'emperador va decidir visitar les províncies, en un últim intent de restablir la pau interna. El viage deuria començar per Mines Gerais; pero allí l'emperador va trobar una recepció freda, puix acabava de ser assessinat Líbero Badaró, un important periodiste d'oposició. A la seua tornada a Riu de Janeiro, Dom Pedro deuria ser honrat pels portuguesos, que li preparaven una festa de respal; pero els brasilers, no estant conformes en la festa, es varen enfrontar en els portuguesos en l'episodi conegut com la [[Nit de les Garrafadas]].

Don Pedro va intentar una atra mida: va nomenar un gabinet de ministres d'ampli respal popular. Pero es va desentender dels ministres i després va despedir al gabinet, substituint-ho per un atre prou més impopular. Front a una manifestació popular que va rebre el respal de l'eixèrcit, no va tindre molta elecció, aixina va crear el quint poder. Pero no va funcionar l'idea, i no quedava res a l'emperador a no ser la renúncia, el 7 d'abril de 1831.

==== Confederació de l'Equador (1824) ====
{{AP|Confederació de l'Equador}}

La [[confederació de l'Equador]] va ser un [[moviment revolucionari]], de caràcter [[Independència|emancipacionista]] (o [[Territori autònom|autonomiste]]) i [[Republicanisme|republicà]] ocorregut en Pernambuco. Va representar la principal reacció contra la tendència [[Absolutisme|absolutista]] i la política centralizadora del govern de [[Pedro I de Brasil|D. Pedro I]], esbossada en la [[constitució brasilera de 1824|Carta otorgada de 1824]], la primera [[constitució de Brasil|Constitució del país]].<ref>{{cita web|url=http://escola.britannica.com.br/article/483190/confederacao-do-Equador|títul=Confederação do Equador|publicació=Britannica Escola|fechaacceso=31 de giner de 2017}}</ref>
El conflicte tenia raïls en moviments anteriors en la regió: la [[guerra dels Mascates]] (1710-1711) i la [[Revolució pernambucana]] (1817), esta última de caràcter republicà.

El centre irradiador i el liderage del tumult varen recaure en la [[província de Pernambuco]], que ya s'havia rebelat en 1817 i enfrontava dificultats econòmiques. Més allà de la crisis, la província es resentia econòmicament en tindre que pagar elevades taxas per a sufragar les despeses de la sèu imperial establida en Riu de Janeiro, que les justificava com a necessàries per a dur avant les guerres provincials posteriors a l'independència (algunes províncies es varen resistir a la separació de Portugal). Pernambuco havia esperat que la primera Constitució de l'Imperi seria del tipo federaliste, i que donaria autonomia a les províncies per a resoldre les seues qüestions.

La repressió al moviment va ser severa. Don Pedro I va demanar préstams a Anglaterra i va contractar tropes en l'exterior, que varen seguir cap a [[Recife]] baix el mando de [[Thomas Cochrane]]. Els rebels varen ser somesos, i varis líders del tumult, com [[Frei Caneca]], varen ser aforcats o fusilats. També en represàlia, Don Pedro I va deslligar del territori pernambucano, a través del decret del 7 de juliol de 1824, l'extensa [[Comarca do Rio de São Francisco]] (actual [[Mesorregião do Extrem Oest Baiano|Oest Baiano]]), passant inicialment a Mines Gerais i, despuix, a Baïa. Eixa va ser l'última porció de terra desmembrada de Pernambuco, imponent a la província una gran reducció territorial, passant de {{unitat|250000|km²}} a solament {{unitat|98000|km²}}.<ref>{{Cita web|url=http://www2.camara.leg.br/legin/fed/decret_sn/1824-1899/decret-38643-7-julho-1824-567287-publicacaooriginal-90684-pe.html|títul=DECRETE DE 7 DE JULHO DE 1824 - Publicação Original|publicació=Portal Câmara dos Deputados|fechaacceso=31 de giner de 2017}}</ref>

=== Regència (1831-1840) ===

{{AP|Periodo de Regència (Brasil)}}
Durant el periodo de 1831 a 1840, Brasil va ser governat per diversos regentes, encarregats d'administrar el país mentres l'hereu al tro, [[Pedro II de Brasil|Pedro II]], era menor d'edat.<ref name="ReferenceA"/> En principi, la regència era trina, és dir, eren tres els governants responsables de la política brasilera, pero en 1834 un acte adicional que dega més autonomia a les províncies, va substituir el caràcter triple de la regència per un govern més centralizador.

El primer regente va ser el pare [[Diogo Antônio Feijó]], que va destacar per tindre un govern de #inspiració lliberals, pero que per les pressions polítiques i socials, va tindre que renunciar.<ref>SOUSA, Octávio Tarquínio de. ''História dos Fundadors do Império do Brasil (v. VII: Diogo Antônio Feijó''. Rio de Janeiro: Livraria José Olympio Editora, 1957.</ref> Eixe primer govern de caràcter lliberal va caure per a donar lloc al del conservador [[Araújo Llima]], que va centralisar el poder en les seues mans, sent atacat vehementemente pels lliberals, que solament varen reprendre el poder pel [[Declaració de Majoria|colp de la majoria d'edat]]. Destaquen en este periodo l'inestabilitat política i l'actuació del tutor [[José Bonifácio]], que va assegurar el tro per a
D. Pedro II.

Es va iniciar en este periodo la [[Guerra dels Farrapos|Revolució farroupilha]] (1835-1845) (de ''farrapos'', que en portugués, significa ‘harapos'; «harapiento» ―‘pordiosero’―, va anar el malnom despectiu que les autoritats brasileres varen donar als independentistes de la Regió sur), en la que els gauchos es varen rebelar contra la política interna de l'Imperi i varen declarar la [[República Piratini]]. També en este periodo varen ocórrer més tumults, com la [[Guerra dels Cabanos|Cabanada]] (1832-1835), en [[Alagoas]] i [[Pernambuco]]; la [[Cabanagem]] (1835-1840), en [[Pará]]; la [[revuellta dels Malês]] i la [[Sabinada]] (1837-1838), en [[Baïa]]; i la [[Balaiada]] (1838-1841), en [[Maranhão]].

=== Regnat de Pedro II (1840-1889) ===
{{AP|Segon regnat (Brasil)}}

El periodo conegut com [[segon regnat]] va començar en el [[Colp de la Majoria]] (1840, que en quinze anys va dur a [[Pedro II de Brasil|D. Pedro II]] al tro, ans que complira els 18 anys. El periodo es pot dividir en tres etapes principals:
* l'anomenada fase de ''consolidació'' (1840-1850), en el que les lluites internes varen ser pacificadas, el [[cicle del café|café va escomençar la seua expansió]] i la tarifa [[Alves Branco]] va permetre l'Era [[Irineu Evangelista de Sousa|Mauá]].
* el cridat ''apogeu'' de l'Imperi (1850-1889), un periodo marcat per gran estabilitat política en el que no va succeir en Brasil cap revolució, alguna cosa inèdit en el món: 39 anys de pau interna en un país, permesa pel sistema parlamentari (el ''[[Segon Regnat#Parlamentarisme às avessas|parlamentarisme às avessas]]'') i per la política d'intercanvi de favors. En térmens de [[relacions internacionals]], el periodo està marcat per la [[Qüestió Christie]] (1862-1865) i per la [[guerra del Paraguay]] (1864-1870);
* el cridat ''decliu'' de l'Imperi, marcat per la [[qüestió militar]], per la [[qüestió religiosa]], per les lluites abolicionistes i pel moviment republicà, que varen conduir al fi del règim monàrquic.

L'economia, que va tindre com a base principal l'agricultura —convertint-se en eixe moment el [[café]] en el principal producte exportat per Brasil durant el regnat de Pedro II, en substitució de la [[canya de sucre]]—, va presentar una expansió del 900%.<ref>Enciclopèdia Encarta 2006</ref> La falta de mà d'obra, en l'época anomenada de «falta de braços para a lavoura», com a conseqüència de la lliberació dels esclaus, es va solucionar atraent a centenars de mils d'immigrants, en la seua majoria [[italia]]nos, [[portuguesos]] i [[alemans]].<ref>{{cita web|url=http://www.scielo.br/img/revistas/rsp/v8s0/03t2.gif|títul=Entrada de estrangeiros no Brasil segon as principais nacionalitats|publicació=SciELO|fechaacceso=4 de outubro de 2015}}</ref> Lo que va fer al país desenrollar una base industrial i començar a expandir-se cap a l'interior.

En eixe periodo, es va construir una àmplia ret ferroviària, sent Brasil el segon país llatinoamericà en implantar-ho, i durant la [[Guerra de la Triple Aliança|guerra del Paraguay o de la Triple Aliança]] (1864-1870), tenia la quarta major marina de guerra del món.<ref>{{Cita web |url=http://www.secom.unb.br/unbagencia/ag0403-03.htm |títul=UNB |fechaacceso=12 d'octubre de 2008 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20110519222615/http://www.secom.unb.br/unbagencia/ag0403-03.htm |fechaarchivo=19 de maig de 2011 |dead-url=yes }}</ref> La mà d'obra esclava, per pressió interna de les oligarquies paulistes, mineiras i fluminenses, s'havia mantingut vigent fins a l'any de 1818 quan va ser illegalisada per l'aprovació de la [[llei Áurea]]. Entretant, s'havia iniciat un gradual procés de decadència ya des de 1850 —any del fi del tràfic negrero, per pressió d'Anglaterra—, ademés d'estar l'Emperador estava en contra de l'esclavitut, causada per l'opció dels productors de café paulistes, que preferien la mà d'obra assalariada dels immigrants europeus, per la [[malaria]] que estava diezmando a la població esclava en eixa época i per la guerra de Paraguay, quan els negres que en ella varen participar varen ser lliberats.

A partir de 1870 es va assistir al creiximent dels moviments [[República|republicans]] en el país. En 1889 un [[colp militar]] va traure del càrrec de [[primer ministre]] al [[vescomte de Ouro Preto]], i, per incentiu de republicans com [[Benjamin Constant Botelho de Magalhãés]] (1836-1891) o del mariscal [[Deodoro dona Fonseca]] (1827-1892), es va proclamar la República i es va enviar a l'exili a la [[Família Imperial brasilera|família imperial]]. Diversos factors varen contribuir a la caiguda de la Monarquia, entre uns atres, l'insatisfacció de la elite agrària en l'abolició de l'esclavitut sense que els propietaris rurals anaren indemnisats pels perjuïns sofrits; el descontent dels cafetaleros de l'Oest pauliste que es varen convertir en adeptes del [[Partit Republicà Pauliste]] i de l'abolició, puix usaven a penes mà d'obra europea dels immigrants; i la pèrdua de respal dels militars —especialment de l'eixèrcit— que se sentien desprestigiats entenent que l'emperador preferia a la [[marina de Brasil]] i que anhelaven més el poder; i per les interferències de l'emperador en assunts de l'Iglésia.

No va haver cap participació popular en la [[proclamació de la República de Brasil]] i lo que va ocórrer, tècnicament, fon un [[colp militar]]. El poble brasiler recolzava a l'emperador. El corresponsal del diari ''Diário Popular'', de São Paulo, Aristides Llop, va escriure en l'edició del 18 de novembre del periòdic, sobre el derrocament de l'imperi, la frase històrica:

{{cita|Per ara, el color del govern és purament militar i deurà ser aixina. El fet va ser d'ells, d'ells solament perque la colaboració de l'element civil va ser casi nula. El poble va assistir a tot bestializado, atònit, sorprés, sense conéixer lo que significava. Molts varen creure sériament estar veent una parada.|col2=Per ora, a cor do governo é purament militar i deverá ser assim. O fato foi deles, deles só perque a colaboração do element civil foi quase nula. O povo assistiu àquilo tudo bestializado, atônito, surpreso, sem conhecer o que significava. Muitos acreditaram sériament estar embene uma parada!|Aristides Llop}}

Per a aforrar conflictes, no va haver violència i la família imperial va poder exiliar-se en Europa en seguritat.<ref>[http://www.suapesquisa.com/historiadobrasil/proclamacaodarepublica.htm Sua Perquisició.com.br] Proclamação dona República</ref><ref>IBGE, [http://www1.ibge.gov.br/ibgeteen/povoamento/tabelas/imigracao_nacionalidade_84a33.htm ''Imigração no Brasil per nacionalidade''] {{Wayback|url=http://www1.ibge.gov.br/ibgeteen/povoamento/tabelas/imigracao_nacionalidade_84a33.htm |dona't=20010305200924 }}.</ref> D. Pedro II va firmar la seua renúncia en la mateixa firma del seu pare en abdicar en 1831: Pedro de Alcântara.

==== Procés cap a l'abolició de l'esclavitut ====
{{AP|Abolició de l'esclavitut|Esclavitut en Brasil}}

Els primers moviments contra l'esclavitut varen ser fets pels misionero jesuïtes, que varen combatre la esclavización dels indígenes pero varen tolerar la dels africans. El fi gradual de la tracta d'esclaus es va decidir en el [[Congrés de Viena]] en 1815. Des de 1810, Anglaterra va fer una série d'exigències a Portugal i va passar des de 1845 a reprimir violentament la tracta internacional d'esclaus, recolzat en la llei anglesa cridada [[Bill Aberdeen|llei Aberdeen]]. En 1850, la [[llei Eusebio de Queirós]] va abolir el tràfic internacional d'esclaus en Brasil.

En 1871 el Parlament brasiler va aprovar i la [[Isabel de Brasil|Princesa Isabel]] va sancionar la llei 2040, coneguda com a llei Rio Branco o [[llei de la Pancha Lliure]], determinant que tots els fills d'esclaus naixcuts des de llavors serien lliures a partir dels 21 anys.

El 28 de setembre de 1885 es va promulgar una atra llei, la [[llei dels Sexagenaris]] (llei Saraiva-Cotegipe) que determinava la «extinció gradual de l'element servil» i creava fondos per a l'indemnisació als propietaris d'esclaus i determinava que els esclaus a partir dels 60 anys podrien ser lliures.<ref>[http://www.historiadobrasil.net/escravidao/ História do Brasil.net] Escravidão no Brasil: Vos Escravos</ref> Aixina, en estes dos lleis (Pancha Lliure i Sexagenaris), l'abolició dels esclaus seria gradual, sent els esclaus lliberats en alcançar eixa edat de 60 anys.

En 1880 es va crear la ''[[Sociedade Brasileira Contra a Escravidão]]'' ([[Societat Brasilera Contra l'Esclavitut]]) que, junt en la ''[[Associação Central Abolicionista]]''<ref>[http://www.meusestudos.com/historia-do-brasil/segon-regnat/fim-do-escravismo.html Meus estudos.com] História do Brasil - Fim do escravismo</ref> i atres organisacions, va passar a ser coneguda per la Confederação Abolicionista<ref name="CB">[http://www.culturabrasil.pro.br/decliniodoimperio.htm Cultura Brasil.com.br] {{Wayback|url=http://www.culturabrasil.pro.br/decliniodoimperio.htm |dona't=20081226153109 }} O Império entra em crise (1870-1889)</ref> liderada per [[José do Patrocínio]] (1854-1905), fill d'una esclava negra en un sacerdot. En 1884, els governs de Ceará i d'Amazones varen abolir, en els seus territoris, l'esclavitut, en lo que varen ser pioners.

Les fugues d'esclaus varen aumentar molt, despuix de 1885, quan es va abolir la pena d'assot per als negres fugits, lo que va estimular les fugues. L'eixèrcit es negava a perseguir als negres fugits. Cal recordar encara els ''[[Caifases]]'', liderats per [[Antônio Bento (abolicioniste)|Antônio Bento]] (1843-1898) ),<ref name="CB"/> que promovien la fuga dels negres, perseguien als capitans de xara (''capitãés-de-mate'') i amenaçaven als senyors esclavistes.<ref>[http://www.fdc.br/artigos/..%5C%5CArquivos%5CArtigos%5C19%5CDiscriminacao.pdf Faculdade de Direito de Campos] {{Wayback|url=http://www.fdc.br/artigos/..%5C%5CArquivos%5CArtigos%5C19%5CDiscriminacao.pdf |date=20210527041322 }} Discriminação</ref> En São Paulo, la policia, en 1888, tampoc anava darrere de negres fugits.

L'abolició definitiva era necessària. Hi ha diferències en el número d'esclaus existents en 1888: hi havia, segons alguns estudiosos, {{unitat|1400000|esclaus}} per a una població de 14 millons d'habitants: prop del 11%;<ref name="CB"/> pero, segons la matrícula d'esclaus, conclosa el 30 de març de 1887, el número era de solament {{unitat|720000|esclaus}}.<ref>ANNAES do Parlament Brazileiro - Camara dos Srs. Deputados, terceira sessao Vigesima Llegislatura de 1888 Volume I, Imprensa Nacional RJ 1888, pàgina 50</ref>

Finalment, el president del Consell de Ministres del «Gabinet del 10 de març», [[João Alfredo Correia d'Oliveira]] (1835-1919), del [[Partit Conservador (Brasil Império)|Partit Conservador]], va promoure la votació d'una llei que determinava l'extinció definitiva de l'esclavitut en Brasil. El 13 de maig de 1888, la [[Isabel de Brasil|princesa Isabel]] va sancionar la [[Llei Áurea]], que ya havia segut aprovada pel Parlament, abolint tota i qualsevol forma d'esclavitut en Brasil. En acabant de que la Princesa firmara la Llei Áurea, en saludar-la, [[João Maurício Wanderley]] (1815-1889), el baró de Cotejipe, l'únic senador que va votar en contra del proyecte de l'abolició de l'esclavitut, profetizó:

{{cita|La senyora acaba de redimir una raça i perdre el tro.|A senhora acabou de redimir uma raça i perdre o tro.|Barão de Cotegipe}}

L'aristocràcia esclavista, oligarquia rural arruïnada en l'abolició sense indemnisació, va culpar al govern i es va adherir als diversos partits republicans existents, especialment al [[Partit Republicà Pauliste]] i al [[PRM]], que feyen en l'oposició al règim monàrquic, aixina, una de les conseqüències de l'abolició seria caiguda de la monarquia. Els menuts propietaris que no podien recórrer a la mà d'obra assalariada proporcionada pels immigrants europeus també varen quedar arruïnats. Solament l'economia cafetera de l'oest pauliste, en comparació a la d'atres regions, no va sofrir sacsades, puix ya es basava en la mà d'obra lliure, assalariada. Molts esclaus negres varen permanéixer en el camp, practicant una economia de subsistència, en menuts lots, uns atres varen buscar les ciutats, a on varen entrar en un procés de marginació. Desocupats, varen passar a viure en barraques i barraques en els cerros i en els suburbis.

I d'acort en l'anàlisis de Everardo Vallim Pereira de Souza, reportant-se a les consideracions del [[Antônio da Silva Prat]] (1840-1929), les conseqüències de l'abolició dels esclaus, el 13 de maig de 1888, deixant sense ampar als antics esclaus, varen ser funestas:

{{cita|Segons la previsió del Conseller Antônio Prat, decretada d'ofegar la "Llei 13 de maig", els seus efectes varen ser els més desastrosos. Els ex-esclaus, habituats a la tutela i curatela dels seus ex-senyors, debataron en gran part de les facendes i varen anar a "tentar la vida" en les ciutats; intent aquell que consistia en: aguardiente a litros, misèria, crims, malalties i mort prematura. Dos anys despuix del decret de la llei, tal volta la mitat del nou element lliure havia desaparegut. Els grangers difícilment trobaven "meios" que de les labranzas volgueren cuidar. Tots els servicis es varen desorganisar; tan gran va ser l'descalabro social. L'única part de São Paulo que menys va sofrir va ser la que, per anticipat, hi havia ya rebut alguna immigració estrangera; el general de la Província va perdre casi tota la collita de café per falta de cosechadores.|col2=Segon a previsão do Conselheiro Antônio Prat, decretada de afogadilho a “Lei 13 de maio”, seus efeitos foram vos mais desastrosos. Vos ex-escravos, habituats à tutela i curatela de seus ex-senhores, debandaram em gran part dones fazendas i foram "tentar a vida" nas cidades; tentâme aquele que consistia em: aguardente aos litros, miséria, crimes, enfermidades i morte prematura. Dois anos depois do decrete dona lei, talvez metade do novo element livre havia já desaparegut! Vos fazendeiros dificilmente encontravam "meieiros" que dones lavouras quisessem cuidar. Tots vos serviços desorganizaram-es; tão gran foi o descalabro social. A part única de São Paulo que menys sofreu foi a que, antecipadamente, havia já recebido alguma imigração estrangeira; O geral dona Província perdeu quase tota a safra de café per falta de colhedores.|Everardo Vallim Pereira de Souza<ref>PEREIRA DE SOUZA, Everardo Vallim,'' Reminiscências em torne do Antônio da Silva Prat'', jornal [[O Estat de S. Paulo]], 26 de fevereiro de 1940, transcrito em ''1.º Centenário do Conselheiro Antônio Prat'', Editora Revista dos Tribunais, São Paulo, 1946.</ref>}}

Brasil va ser l'últim país independent del continent americà en abolir l'esclavitut. L'últim país del món a abolir l'esclavitut va ser [[Mauritània]], solament el 9 de novembre de 1981, pel decret de número 81.234.<ref>{{Cita web |url=http://www.revistadehistoria.com.br/v2/home/?go=detalhe&aneu=1569 |títul=Revista de História dona Biblioteca Nacional |fechaacceso=1 de març de 2010 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20110519224249/http://www.revistadehistoria.com.br/v2/home/?go=detalhe&aneu=1569 |fechaarchivo=19 de maig de 2011 |dead-url=yes }}</ref>

== Primera República (1889-1930) ==
{{AP|República Velha|}}

El 15 de novembre de 1889, el mariscal [[Deodoro dona Fonseca]] [[Proclamació de la República de Brasil|va decretar el fi del periodo imperial]] en un [[colp d'Estat]] baix la forma d'una cuartelada casi sense força política i cap respal popular,<ref>O.S. Library of Congress, Federal Research Division, Country Studies: Brazil, [http://lcweb2.loc.gov/cgi-bin/query/r?frd/cstdy:field(DOCID+br0022) "The Republican Era, 1889-1985"]. Library of Congress. Consultat el 16 d'agost de 2007.</ref> i l'inici d'un periodo republicà dictatorial, destituint a l'últim emperador brasiler, Pedro II, que va tindre que partir en exili a Europa. El nom del país va canviar de «Imperi del Brasil» a «[[Estats Units del Brasil]]» (que en 1967 va ser canviat a [[República Federativa del Brasil]]). La primera constitució de la República de Brasil va ser feta el 15 de novembre de 1890. Despuix de quatre anys de dictadura en un caos i vàries morts de federalistes, negres lluitant pels seus drets, entre uns atres, es va iniciar l'era civil de la [[República Velha|República Vella]], en la cridada [[República Oligàrquica]]. Des de 1889 fins a 1930, el govern va ser alternant-se entre els dominants estats de [[São Paulo]] i [[Mines Gerais]].

En 1895 el [[Regne Unit]] va cedir l'estratègica [[illa de Trinitat (Brasil)|illa de Trinitat]] a l'estat brasiler i casi coetánemente un territori, el de [[Pirara]] que estava litigado entre la [[Guayana Britànica]], [[Veneçola]] i Brasil; els èxits en la política internacional també es varen donar en el litigi per les [[Missions Orientals#Missions Orientals Mesopotámicas|Missions Orientals Mesopotámicas]] reclamades per [[Argentina]] i el sector del [[Oyapoque]] (aproximadament l'actual [[Amapá]]) reclamat per [[França]]. En 1903 Brasil es va anexar l'[[Acre (Brasil)|Acre]] despuix de véncer a [[Bolívia]] en la «[[Guerra de l'Acre|Guerra del Caucho]]». De la mateixa manera varen ser favorables a Brasil tots els atres litigis en els demés estats llatinoamericans limítrofs (per eixemple [[Perú]] i [[Colòmbia]]).

En els últims anys de el {{Sigle|XIX||s}}, el [[café]] va començar a reemplaçar al sucre com el principal recurs d'exportació del país. El negoci del café va causar que Brasil creixquera econòmicament, atraent a molts immigrants europeus, particularment d'[[Itàlia]] i [[Alemània]]. Este influix de llabor també va permetre al país desenrollar una economia industrial que es va expandir llunt de la costa.

En 1922, jóvens oficials de la classe mija varen reaccionar: era el moviment tenentismo (de la paraula tinent). El primer alçament va tindre lloc el 5 de juliol de 1922 en la fortalea de Igrejinha. Encara que reprimit despuix d'una forta resistència, el moviment del 5 de juliol és de gran importància política. Va marcar l'inici de l'assalt a la "vella república oligàrquica" i el seu carpiment fins a la seua desaparició en 1930. Dos anys més vesprada, en juliol de 1924, va esclatar un tumult militar en São Paulo; els insurgents inclús varen conseguir ocupar la ciutat durant tres semanes. Un tercer tumult va tindre lloc en Rio Gran do Sul en 1925, i l'última en 1926.<ref name=":0">{{Cita lliure|títul=L'Amérique latine au XXe siècle : 1889-1929|any=1991|editor=Éditions du Seuil|pàgina=118-125}}</ref>

Els objectius dels militars rebels són essencialment els de les classes miges, insatisfetes en la situació econòmica i política de Brasil, sense que siga possible cap canvi democràtic per un sistema polític bloquejat per el "domini dels governants" baix un sistema baix el qual els grans terratinents i la gran burguesia dicten les condicions en els estats. Les demandes del moviment inclouen el vot secret, la llibertat de prensa i d'associació, el respecte dels resultats electorals, l'alfabetisació i la nacionalisació de certs interessos econòmics estrangers.<ref name=":0" />

És també en este context que té lloc la marcha de la columna Prestes. Luis Carlos Prestes era ingenier militar, futur secretari general del Partit Comuniste de Brasil i comandant de l'Estat Major del líder del tumult de Sao Paulo, Miguel Costa. Al cap d'una columna d'uns pocs centenars de soldats, es va comprometre a difondre les idees revolucionàries per tot el país. Despuix d'una marcha d'abril de 1925 a febrer de 1927, constantment perseguida per l'eixèrcit federal sense ser derrotada, la columna va buscar asil en Bolívia.<ref name=":0" />

Els empresaris (barons del café, magnats de les finances i el comerç, oligarquia industrial urbana, etc.) s'apoderen d'una gran part de l'Estat. Per a evitar el colapse dels preus del café per l'aument constant de la producció, l'Estat compra l'excedent i ho almagasena. Per a això, utilisa el préstam: entre 1906 i 1930 es varen demanar prestats 72,7 millons de lliures esterlines per a esta política de valorisació del café. Les garanties i condicions d'estos préstams solen ser draconianas; el préstam de 10 millons de lliures esterlines de Rothschild està respalat pel control aduanero com a garantia i la promesa de que Brasil no solicitarà nous préstams sense l'aprovació del Banc [[Rothschild]].<ref name=":0" />

La República Vella va finalisar en 1930 en un colp militar que va posar en la presidència a un civil, [[Getúlio Vargas]].

=== Conflictes ===

El periodo va estar marcat per innumerables conflictes, de #naturalea distintes. Externament destaquen solament dos: la [[Revolució Acreana]], que va anar el procés políticosocial que va dur a l'incorporació del territori de l'actual estat d'[[Acre (estat)|Acre]] a Brasil; i la [[Brasil en la Primera Guerra Mundial|participació del país en l'I Guerra Mundial]], en la que a pesar de que la participació militar del país va ser insignificant per al resultat general del conflicte, havent-se restringit bàsicament a l'enviament d'una esquadra naval per a participar en la [[guerra antisubmarina]] en el noroest d'Àfrica i en el Mediterràneu, en 1918,<ref>Arthur Oscar Saldanha dona Gama; "A marinha do Brasil na primeira guerra mundial" Capemi, Rio de Janeiro 1982</ref> la mateixa va donar a Brasil el dret a participar en la [[Conferència de Pau de París (1919)|Conferència de Pau de París]] de 1919.<ref>"O Brasil i a Primeira Guerra Mundial: a diplomàcia brasileira i as grans potências" Institut Geogràfic Brasileiro 1990</ref>

En el pla intern, este primer periodo republicà va estar marcat per greus crisis econòmiques, com la del [[ensillamiento]] (''encilhamento''), que varen contribuir a agudisar encara més l'inestabilitat general.<ref>Schulz, John "Exército na Política; Origens dona Intervenção Militar * 1850-1894" EdUSP 1994, Pág.189 (3.º parágrafo) ISBN 8531401887</ref> En l'àmbit polític, per eixemple, entre 1891 i 1927 es varen produir varis tumults i conflictes en el país, tant militars —com, per eixemple: [[Revolta dona Armada#A primeira Revolta dona Armada|1.ª Revolta dona Armada]] en l'any 1891, la [[Revolta dona Armada#A segona Revolta dona Armada|2.ª Revolta dona Armada]] en 1893, la [[Revolució Federalista|Revolució federalista]] entre 1893-1895, [[Tumult de la Chibata]] en 1910, la [[Revolta dos 18 do Forte de Copacabana|Tumult dels tinents]] en 1922, la [[Revolta Paulista de 1924|Revolta de 1924]], que es desdobló en la [[Columna Prestes]]— com a civils —com, per eixemple): la [[guerra de Canudos]] 1893-1897, la [[Tumult de la vacuna]] en 1904,<ref name="GOV">[http://www.brasil.gov.br/pais/historia/sec_xx/ Portal do Governo Brasileiro] Século XX</ref> la [[Guerra del Contestat]] entre 1912-1916 i els [[greves operárias|moviments oprerarios]] de 1917-1919—.

També en este periodo, va ocórrer l'auge del [[cangaço]],<ref name="CSF"/> havent segut el seu exponent més famós Virgulino Ferreira da Silva, popularment conegut com
"[[Virgulino Ferreira da Silva|Lampião]]".

Encara que tots estos events varen ser controlats pel govern central i la majoria varen ser de caràcter localisat, l'acumulació d'eixes tensions socials i econòmiques va ser poc a poc minant el règim, lo que sumat als efectes causats per les crisis de la [[Crisis de 1929#Atres països|depressió de 1929]] i de les eleccions federals de 1930, varen acabar duent al [[Revolució de 1930|moviment de 1930]] que va posar fi a este primer periodo de la república en Brasil.

=== Política del «café en llet» ===
{{AP|Política del café en llet}}

Entre 1889 i 1930, el govern va ser oficialment una democràcia constitucional i, a partir de 1894, la Presidència va alternar entre els estats dominants de l'época, [[São Paulo (estat)|São Paulo]] i [[Mines Gerais]]. Com els paulistes eren grans productors de café, i els miners estaven orientats a la producció lletera, la situació política del periodo es coneix com [[Política del café en llet]].<ref name=casahist>{{cita web| url=http://www.casahistoria.net/brazil.htm#Republic_1889-1964| títul=CasaHistória "Republic 1889-1964"| fechaacceso=12 de juny de 2007| urlarchivo=https://web.archive.org/web/20180706075126/http://www.casahistoria.net/brazil.htm#Republic_1889-1964| fechaarchivo=6 de juliol de 2018| dead-url=yes}}</ref><ref name=uscongress>O.S. Library of Congress, Federal Research Division, Country Studies: Brazil, [http://lcweb2.loc.gov/cgi-bin/query/r?frd/cstdy:field(DOCID+br0022) "The Era of Getúlio Vargas, 1930-54"]</ref>

Este equilibri de poder entre els estats, va ser una política creada pel president [[Campos Sales]], cridada de [[Política dels Estats]] o [[Política dels governadors]]. La República Vella va terminar en 1930, en la [[Revolució de 1930]], encapçalada per [[Getúlio Dornelles Vargas|Getúlio Vargas]] un civil, instituint-ho "Govern Provisional", fins que es convocaren noves eleccions. Sobre la seua política, Campos Sales va dir:

{{cita|Uns atres varen donar a la meua política la denominació de "Política dels Governadors", Haurien encertat si digueren "Política dels Estats". Esta denominació expressaria millor el meu pensament|col2=Outros deram à minha política a denominação de "Política dos Governadores", Teriam encertat es dissessem "Política dos Estats". Esta denominação exprimiria melhor o meu pensamento.|Campos Sales<ref name=Campos>CAMPS IX-LOS, Manuel Ferraz de, ''Dona Propaganda à Presidêcia'', Editora UNB, 1983.</ref>}}

I el seu pensament va ser definit aixina per ell:

{{cita|Este règim, dia yo en el meu últim mensage, la verdadera força política, que en l'apretat unitarisme de l'Imperi residia en el poder central, es va desplaçar als Estats. La política dels Estats, és dir, la política que fortifica els vínculs d'harmonia entre els Estats i l'Unió és, puix, en la seua essència, la política nacional. És allí, en la suma d'estes unitats autònomes, que es troba la verdadera sobirania de l'opinió. Lo que pensen els Estats pensa l'Unió.|col2=Neste regime, disse eu na minha última mensagem, a verdadeira força política, que no apertado unitarisme do Império residia no poder central, deslocou-es para vos Estats. A Política dos Estats, isto é, a política que fortifica vos vínculs de harmonia entre vos Estats i a União é, pois, na sua essência, a política nacional. É lá, na soma destas unitats autônomas, que es encontra a verdadeira soberania dona opinião. O que pensam vos Estats pensa a União.|Campos Sales<ref name=Campos />}}

== Era Vargas (1930-1945) ==

El periodo que va de 1930 a 1945, a partir del derrocament del president Washington Luis en 1930, fins al regrés del país a la democràcia en 1945, és cridat d'Era Vargas, en raó del fort control en la persona del [[caudillismo|caudillo]] Getúlio Dorneles Vargas, que va assumir el control del país en el periodo. En este periodo està comprés el cridat [[Estat Novo (Brasil)|Estat Novo]] (1937-1945).

Una [[junta militar]] va prendre el control del país en 1930 i [[Getúlio Dorneles Vargas]] va alcançar el poder com a president provisional. El canvi de règim va implicar la decadència de l'oligarquia cafetera i l'ascens de les classes miges i les oligarquies perifèriques. Vargas va governar en una forma o una atra de manera continuada, llevat un breu periodo, fins al seu suïcidi en 1954. Des de 1930, els successius governs varen conseguir el creiximent de l'indústria i l'agricultura i el desenroll de l'extens interior brasiler.

Getúlio Vargas va governar com a President provisional entre 1930 i 1934. El colp militar havia suspés la vigència de la Constitució de 1891, si ben Vargas havia promés la promulgació d'una nova Carta Magna. En juliol de 1932 va esclatar en [[São Paulo]] la cridada [[Revolució Constitucionalista de 1932|Revolució Constitucionalista]], que exigia l'instauració d'un règim constitucional i va ser sofocada en octubre. En 1934 es va proclamar una nova Constitució i Getúlio Vargas va ser elegit president pel Congrés.

Els tres anys següents varen ser de progressiva polarisació política. Varen guanyar força organisacions izquierdista com [[Aliança Nacional Libertadora]] o el [[Partit Comuniste Brasiler]]; també va sorgir un moviment d'inspiració fascista cridat [[Integralismo]]. En 1935 va fracassar una intentona revolucionària d'esquerra encapçalada per certs sectors de l'eixèrcit i alguns individus lligats a l'[[URSS]]; poc despuix els integralistas intenten un ''[[putsch]]''. Aprofitant el clima de pànic reinante, el 10 de novembre de 1937, un any abans de les eleccions presidencials, Getúlio Vargas dona un colp d'Estat i es convertix en dictador. El règim instaurat, de caràcter [[populisme|populiste]], es va denominar [[Estat Novo (Brasil)|Estat Novo]]. El 29 d'octubre de 1945, els militars obliguen a Vargas a deixar el poder.

=== Revolució de 1930 i Govern Provisional ===
L'1 de març de 1930 ocorre l'última elecció presidencial de la República Vella. Varen disputar eixa elecció el president de Sao Paulo (hui es diu governador) [[Júlio Prestes de Albuquerque]] recolzat pel president [[Washington Luís]] i per 17 estats contra el candidat [[Getúlio Vargas]] recolzat a penes per 3 estats: Mines Gerais, Paraíba i Rio Gran do Sul. Júlio Prestes va ser elegit i aclamat president, pero els perdedors no varen reconéixer la seua victòria.

Aixina, el 3 d'octubre es va iniciar la que serà coneguda com [[Revolució de 1930]]. Quan les tropes revolucionàries varen marchar a Riu de Janeiro, llavors capital federal, es produïx el 24 d'octubre un [[colp militar]] que depusó al president Washington Luis, que fora abans president de São Paulo. Washington Luis va ser depost i exiliat, i a Prestes se li va impedir prendre possessió com a president de la república i també va ser exiliat. Es va formar una [[Junta Governativa Provisória de 1930|Junta Militar Provisional]], que llavors va passar el poder a Getúlio Dorneles Vargas, el 3 de novembre de 1930, tancant la República Vella i iniciant el Govern Provisional que tenia a Vargas com el seu cap.

Despuix de la pren del poder en novembre de 1930, Vargas va nomenar interventors federals per a governar els estats. Para [[São Paulo (estat)|São Paulo]], per eixemple, va ser nomenat el tinent [[João Alberto Lins de Fancs]], un pernambucano, sent que la majoria dels líders paulistes varen ser exiliats. En Baïa, va ser nomenat un [[Ceará|cearense]], [[Juracy Magalhãés]], i aixina tots. Des de l'exili en Portugal, Prestes escrivia, ya en 1931, acreditant que la situació de la dictadura s'estava convertint en insostenible:

{{cita|Lo que no es comprén és que una nació, com Brasil, despuix de més d'un sigle de vida constitucional i lliberalisme, retrocedira cap a una dictadura sense frens i sense llímits com eixa que nos degrada i enjaje davant el món civilisat.|col2=O que não es compreende é que uma [[nação]], com o Brasil, após mais de um [[século]] de vida constitucional i [[lliberalisme]], retrogradasse per a uma ditadura sem freios i sem llimites com essa que nos degrada i enxovalha perante o [[món]] civilisat.|Júlio Prestes.<ref>Carta de Júlio Prestes pertanyent al Arquivo Particular de Jacqueline Melo Ferreira.</ref>}}

En iniciar-se l'any 1932, creixen els reclams dels polítics paulistes que es varen unir al [[#Front Única Paulista]], en pro del fi de l'interferència dels tinents en São Paulo i per l'instalació d'una assamblea nacional constituent que posaria fi al Govern Provisional, que era califiacado pels paulistes de ''ditadura''.<ref>[http://www.cpdoc.fgv.br/nav_historia/htm/anos30-37/ev_front_unica.htm FGV CPDOC] {{Wayback|url=http://www.cpdoc.fgv.br/nav_historia/htm/anos30-37/ev_front_unica.htm |dona't=20081029045202 }} Anos de Incerteza (1930 - 1937): Revolução Constitucionalista de 1932</ref> Una previsible reacció dels paulistes a una colusión contra São Paulo i els seus interessos ya va ser percebuda en 1929 pel senador fluminense [[Irineu Machado]], que afirmava:

{{cita|La reacció contra la candidatura del Dr. Júlio Prestes no representa un gest contra el president de l'estat, sino una reacció contra São Paulo, que s'alçarà perque açò significa un gest de llegítima defensa dels seus propis interessos.|col2=A reação contra a candidatura do Dr. Júlio Prestes representa não um gest contra o president do estat, mes uma reação contra São Paulo, que s'alçarà perque isto significa um gest de llegítima defesa de seus próprios interesses.|Irineu Machado<ref>HENRIQUES, Affonso, Ascensão i Queda de Getúlio Vargas, 3 volumes, Editora Record, 1965</ref>}}

Els paulistes, que havien mantingut un esquema de domini polític junt a l'estat de Mines Gerais durant la Primera República, varen intentar articular una revolució en 1932 per a depondre a Vargas. La justificació trobada per les oligarquies locals per a buscar respal del poble era que el país necessitava una Constitució, puix, des de 1930, Vargas duya dient que «assumia provisionalment» la Presidència i que lo abans possible entregaria una nova Constitució al país, en la conseqüent celebració posterior d'eleccions per a la presidència.<ref>[http://vestibular.uol.com.br/ultnot/resumos/ult2770u22.jhtm UOL Vestibular] Getúlio Vargas instaura novo projeto nacional</ref> D'ahí el nom de [[Revolució Constitucionalista de 1932]], desencadenada el 9 de juliol. Els paulistes varen ser recolzats pel sur de Mate Grosso, a on es va crear l'[[Estat de Maracaju]], pero les tropes federals, ajudades per les tropes gauchas i mineiras, varen garantisar una victòria de Vargas despuix de tres mesos de lluita, en lo que va anar la major guerra civil brasilera de tots els temps. Finalment, el 3 de maig de 1933, es varen celebrar eleccions per a una [[Assamblea Nacional Constituent]] que en 1934 va elegir al propi Vargas com a president de la república.

=== Periodo constitucional de Getúlio Vargas ===
Este govern constitucional va durar tres anys fins a 1937. Varen ser anys conturbados, en que es va donar certa polarisació en la política nacional.<ref name="uscongress"/><ref>Valença, Márcio M. [http://www.lse.ac.uk/collections/geographyandenvironment/research/researchpapers/rp58.pdf "Patron-Client Relations and Politics in Brazil: A Historical Overview"]. Retrieved June 16, 2007.</ref> D'un costat va guanyar força l'esquerra, representada principalment per l'[[Aliança Nacional Libertadora]] (ANL) i el [[Partit Comuniste Brasileiro]] (PCB); d'un atre a la dreta, que guanya forma en un moviment d'inspiració fascista cridat [[Integralismo]].

Una articulació revolucionària d'esquerra va ser intentada en 1935, cridada l'[[Intentona Comunista]], per part d'un sector de les forces armades i d'alguns individus lligats a l'[[URSS]]. Un dels principals líders d'eixe moviment va ser el exteniente de l'eixèrcit [[Luís Carlos Prestes]], que va ser capturat i va quedar incomunicat durant 8 anys. La seua dòna, la comunista i la judeua [[Olga Benário]], va tindre un destí pijor: el [[Suprem Tribunal Federal]] la va expatriar per a l'Alemània Nazi, seguint els acorts d'extradició vigents entre Brasil i Alemània que mantenien relacions diplomàtiques normals. Olga va acabar morint en un [[camp de concentració]], concloent un dels episodis més vexatoris de la política exterior brasilera.

L'escritor [[Graciliano Ramos]] també va ser arrestat despuix de la Intentona Comunista, supostament per practicar activitats subversivas. Un retrat dels seus dies en la presó i de la situació política inestable del país està gravat en el seu llibre ''[[Memórias do Cárcere (Graciliano Ramos)|Memórias do Cárcere]]''.

=== ''Estat Novo'' ===

Gràcies al clima de pànic provocat per la polarisació política (els integristes intenten un ''putsch'' algun temps despuix, en 1938), Getúlio Vargas articula una situació que li permet decretar un [[colp d'Estat]] dos mesos abans de l'elecció presidencial fixada per a giner de 1938. En 10 de novembre de 1937, Vargas anuncia l'[[Estat Novo (Brasil)|Estat Novo]]. En un inici, la justificació del colp va ser l'existència d'un pla comuniste para la pren del poder, «recolzat per Moscou», el cridat [[Pla Cohen]]. Posteriorment es va descobrir que el pla va ser un armassó dels agents de Vargas. El respal militar i el respal de la classe mija varen garantisar l'èxit del colp, puix feya ya temps que creixien els temors de que el comunisme podria promoure una revolució en Brasil.

Vargas va conseguir prolongar els seus anys en la Presidència fins a 1945. És emblemàtic notar que una de les figures més conegudes del seu govern va ser el cap de policia [[Filinto Muller]]. La censura va oprimir l'expressió artística i científica: en 1939 es crea el [[Departament de Imprensa i Propaganda|DIP]], Departament de Prensa i Propaganda. Ademés de la censura, el DIP actuava en la propaganda pro-Vargas i contrària a la [[República Velha]], fent que l'image del president fora exaltada a l'extrem.

Per eixes característiques va ser que, iniciada la Segona Guerra Mundial, no se sabia si Getúlio Vargas recolzaria al [[Potències de l'Eix|Eix]] (en qui semblava tindre més afinitat) o als [[Aliats de la Segona Guerra Mundial|Aliats]]. Els Estats Units tenien plans per a invadir el Nordest de Brasil, si el govern de Vargas insistia en mantindre a Brasil [[País neutre|neutre]].<ref>[http://www.istoe.com.br/reportagens/40070_invasao+PELE+NORDEST?pathImagens=&path=&atualArea=internalPage ISTOÉ] - EUA planejavam prendre o País case Getúlio não entrasse na guerra contra vos nazistas. Pàgina acessada em [[17 de novembro]] de 2010.</ref><ref>[http://www.dw-world.de/dw/article/0,,1450782,00.html DW-World] - [[O Pentágono]] quis invadir o Brasil. Consultat el 17 de novembre de 2010.</ref> El clima de tensió va culminar en l'adheriment als països aliats en 1942, despuix de varis atacs alemans a bucs mercants brasilers que varen resultar en la mort de decenes de persones. La negociació getulista obtindria ventages econòmiques i militars: es va instituir un acort econòmic en els Estats Units que va possibilitar l'implantació de la [[Companhia Siderúrgica Nacional]] (CSN). Ademés, un atre acort va possibilitar el rearmamento de les forces armades brasileres.

Ademés de la CSN, va haver uns atres importants guanys fets per l'Estat Novo tals com: el [[Ministério dona Aeronàutica]], la [[Força Aérea Brasileira]], el [[Conselho Nacional do Petròleu]], el [[Departament Administratiu do Serviço Públic]], la [[Companhia Nacional de Álcalis]], la [[Companhia Val do Rio Dotze]], l'[[Institut de Resseguros do Brasil]], al [[Companhia Hidrelétrica do São Francisco]], a estrada [[Rio-Bahia]], el [[Còdic Penal]], el [[Còdic de Processo Penal Brasileiro]] i la [[Consolidação dones Leis do Trabalho]], la [[Justiça do Trabalho]], el [[salari mínim]] i l'estabilitat en l'ocupació del treballador, despuix de dèu anys en l'ocupació.

La pressió popular per la creació d'una força expedicionaria es va tornar concreta, inclús contra la voluntat de Vargas, que va afirmar que l'enviament de tropes brasileres ocorreria quan «la cobra fumara». Posteriorment, percebent la creixent pressió interna (capes miges urbanes) i externa (els Estats Units temien una possible desestabilisació de poder en Brasil, no desijosa en temps de guerra), Vargas va cedir, creant la [[Força Expedicionária Brasileira]] (Força Expedicionaria Brasilera, FEB); el lema del qual fòra «La cobra va a fumar». La compensació a l'ajuda financera es va donar de forma llogística i material: es va garantisar el suministrament de matèries primeres als aliats ([[Cicle dona borracha|2.º cicle del caucho]]), i es va permetre l'instalació d'una base militar en la regió Nordest (Rio Gran do Nort), garantisat el domini llogístic i militar dels aliats sobre l'atlàntic sur.

Al final de la guerra, tenia poc sentit que Vargas continuara en el poder. El [[fascisme]] havia segut derrotat, i els brasilers ho varen notar. Vargas va ser obligat a renunciar el 29 d'octubre de 1945 per les forces armades, seguint cap al seu estat natal, [[Riu Gran del Sur]], i eligiendose senador de la república.

== Periodo Populiste (1945-1964) ==
{{AP|República Nova}}

El periodo conegut com «[[República Nova]]» o «República del 46» comença en la renúncia forçada de Vargas, en octubre de 1945.<ref name="ABL">[http://www.academia.org.br/abl/cgi/cgilua.exe/sys/start.htm?infoid=581&sid=335 Acadèmia Brasileira de Lletres] Getúlio Vargas</ref> El general [[Eurico Gaspar Dutra]] va ser el president electe i investit a l'any següent. En 1946 es va promulgar una nova [[constitució brasilera de 1946|Constitució]],<ref>[http://pt.wikisource.org/wiki/constitui%C3%A7%C3%A3o_do_Brasil_de_1946 Wikisource] Constituição de 1946 dos Estats Units do Brasil</ref> més democràtica que l'anterior, que restaurava els drets individuals.

En 1950, Brasil rep la [[Copa del Món de Fútbol]]. A pesar de perdre la final #front Uruguay, per 2 a 1,<ref>[http://www.fifa.com/worldcup/archive/edition=7/results/index.html FIFA.com] {{Wayback|url=http://www.fifa.com/worldcup/archive/edition=7/results/index.html |date=20071003063119 }} 1950 FIFA World Cup Brazil {{en}}</ref> coloca al país definitivament en l'escenari internacional, bat tots els récorts i deixa com llegat l'[[Estadi de Maracaná]], el major del país.<ref>{{cita web |url=http://www.worldstadiums.com/south_america/countries/brazil/rio_de_janeiro.shtml |títul=World Stadiums |fechaacceso=12 d'octubre de 2008 |urlarchivo=https://www.webcitation.org/6ckkpblau?url=http://www.worldstadiums.com/south_america/countries/brazil/rio_de_janeiro.shtml |fechaarchivo=21 de novembre de 2012 |dead-url=yes }}</ref> Encara en 1950, el major comunicador brasiler de el {{Sigle|XX||s}}, [[Assis Chateaubriand]], va inaugurar la [[TV Tupi São Paulo]], que al principi es dia ''PRF-3''. La seua cadena de radi, periòdics i televisió creixia a ulls vistes.

En eixe any, Getúlio Vargas va ser una volta més elegit president, esta volta per vot directe.<ref name="ABL"/> En el seu segon govern es va crear la companyia [[Petrobrás]], frut de les tendències nacionalistes que varen rebre respal de les capes obreres, dels intelectuals i del moviment estudiantil. Pero els temps ya no eren els mateixos, i Getúlio no va conseguir conduir tan be al seu govern. En 1954 Vargas es va suïcidar dins del [[Palácio do Catete]].<ref name="ABL"/> Va assumir la presidència el vicepresident, [[João Fernandes Campos Café Filho]].

En 1955, [[Juscelino Kubitschek]] va ser elegit president i va prendre possessió en giner de 1956, encara que es va enfrontar a vàries tentatives de colp.<ref>[http://www.cpdoc.fgv.br/nav_jk/htm/biografias/juscelino_kubitschek.asp FGV-CPDOC] {{Wayback|url=http://www.cpdoc.fgv.br/nav_jk/htm/biografias/juscelino_kubitschek.asp |dona't=20150315094527 }} Juscelino Kubitschek</ref> El seu govern es va caracterisar pel cridat [[desenrollisme]], doctrina que es detenia en els alvanços tècnic-industrials com a suposta evidència d'un alvanç general del país.<ref>[http://www.britannica.com/ebchecked/topic/324243/juscelino-Kubitschek Britannica Online Encyclopedia] Juscelino Kubitschek</ref> El lema del desenrollisme baix Juscelino va ser «50 anos em 5».<ref>{{cita web |títul=Pla de Metes criat per JK foi um marc dona economia brasileira |data=17 de febrer de 2006 |url=http://aol.universiabrasil.net/materia/materia.jsp?matèria=10094 |autor=Renato Marques |fechaacceso=12 d'agost de 2007 }}</ref> En 1960, Kubitschek va inaugurar [[Brasília]], la nova capital de Brasil.<ref>[http://www.suapesquisa.com/historiadobrasil/governo_jk.htm Sua Perquisició.com] Governo JK</ref>

En l'any 1961, [[Jânio Quadros]], elegit en 1960, va assumir la presidència, pero va renunciar en agost del mateix any.<ref name=HELI>SILVA, Hélio i CARNEIRO, Maria Cecilia Ribas. ''A Renúncia 1961''. São Paulo: Editora Três, 1975.</ref> Jânio, un antic professor [[Mate Grosso do Sul|sur-matogrosense]] radicat en Sant Pablo predicava la moralización del govern, va iniciar la seua carrera política en el [[Partit Democrata Cristão (1945-1965)|PDC]] i es va elegir en el respal de l'[[UDN]], va fer un govern contradictori: al costat de mides polèmiques (com la prohibició de llança perfum i de la baralla de gall), el president va condecorar al revolucionari argentí [[Che Guevara|Ernesto Che Guevara]],<ref name=ORDEM>[http://almanaque.folha.uol.com.br/brasil_20ago1961.htm ''Jânio condecora Guevara.'' Folha de S.Paulo, 20 d'agost de 1961]</ref><ref name=ORDEMb>{{Cita web |url=http://www.picturapixel.com/blog/?p=509 |títul=Jânio condecora Guevara |fechaacceso=24 de juny de 2019 |fechaarchivo=26 de decembre de 2008 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20081226161742/http://www.picturapixel.com/blog/?p=509 |deadurl=yes }}</ref> per a la sorpresa de la UDN. En la condecoració, Jânio intentava una aproximació en el bloc socialiste en fins estrictament econòmics, pero no va anar aixina l'interpretació de la dreta brasilera, que va passar a alardear el pànic en la "inminencia" del comunisme.

El vicepresident [[João Goulart]], popularment conegut com "Jango", va assumir el 7 de setembre de 1961 la presidència, despuix d'una crisis política: els militars no volien acceptar-ho en la presidència, alegant el "perill comuniste", és dir que Jango era simpatisant del comunisme i mantenia a varis comunistes en el seu govern. Ademés d'antic ministre laborista, Goulart es trobava en China quan la dimissió de Jânio Quadros. Una solució intermija va ser acceptada i es va instalar el [[parlamentarisme]] en Brasil.

En 1963, entretant, João Goulart va recuperar la jefatura de govern en el referèndum que va aprovar el regrés del [[presidencialismo]]. Goulart, que va acometre una política de reformes socials, va governar fins a l'1 d'abril de 1964, quan es va refugiar en Uruguay depost pel [[colp d'Estat en Brasil en 1964|colp d'Estat de 1964]], en les maniobres de les oligarquies tradicionals i la [[CIA]]. En el seu govern va haver constants problemes creats per l'oposició militar, en part pel seu nacionalisme i a posicions polítiques radicals com la dels eslògans «Na lei ou na marra» (En la llei o en la marra) i «terra ou morte», en relació en la [[reforma agrària]]. La major protesta dels sectors conservadors de la societat contra el seu govern va ocórrer en les ciutats de São Paulo i Riu de Janeiro, el 19 de març de 1964, en la cridada [[Marcha dona Família com Deus pela Liberdade]].

== Dictadura militar (1964-1985) ==
{{AP|Dictadura militar en Brasil}}

El [[colp Militar en Brasil en 1964|colp militar]] depon a [[João Goulart]], gela les ambicions personals i partidàries de qualsevol ideologia i instaura un règim d'excepció que perdurarà oficialment fins a 1985. El règim va tindre cinc presidents, que si ben eren civils en eixercir la presidència, eren oficials generals en reserva. Són, en orde cronològic: els mariscals [[Castelo Branco]] i [[Artur dona Costa i Silva]], i els generals [[Emílio Garrastazu Médici]], [[Ernesto Geisel]] i [[João Baptista Figueiredo]]. Baixe l'influència de tècnics com [[Eugênio Gudin]], [[Roberto Campos]] i [[Antonio Delfim Netto]], el règim militar va portar a terme reformes econòmiques, fiscals i estructurals, adoptant inclús algunes de les propostes de [[João Goulart]], com la reforma agrària i la nacionalisació d'empreses d'infraestructures.

El govern de João Goulart va estar marcat per una alta inflació, l'estancament econòmic i una forta oposició de l'[[Iglésia Catòlica|Iglésia catòlica]] i de les [[forces armades]] que ho acusaven de permetre l'indisciplina en les Forces Armades i de fer un govern de caràcter izquierdista. El 31 de març de 1964 les Forces Armades varen donar el conegut com [[Colp Militar de 1964]] destituint a Goulart que es va exiliar en Uruguay. Els líders civils del colp, varen anar els governadors dels estats de Riu de Janeiro, [[Carlos Lacerda]], de Mines Gerais, [[Magalhãés Pinte]] i de São Paulo, [[Adhemar Pereira de Fancs|Adhemar de Fancs]]. La majoria dels militars que varen participar en el colp d'Estat eren antics tinents de la [[Revolució de 1930]], entre ells, [[Juraci Vieira de Magalhãés|Juraci Magalhãés]], [[Humberto de Alencar Castelo Branco]], [[Juarez Távora]], [[Emílio Garrastazu Médici|Médici]], [[Geisel]] i [[Cordeiro de Farias]].

Varen ser cinc els presidents de la república, tots generals d'eixèrcit, durant el [[règim militar]]: el general [[Humberto de Alencar Castelo Branco]], seguit pel general [[Arthur dona Costa i Silva]] (1967-1969), abdós elegits pel [[Congrés Nacional de Brasil|Congresso Nacional]]; el general [[Emilio Garrastazu Médici]] (1968-1974), triat per la [[Junta militar brasilera de 1969|Junta Militar]] que va assumir el poder en la mort de Costa i Silva en 1969 i elegit per un colege electoral: el general [[Ernesto Geisel]] (1974-1979) i el general [[João Baptista d'Oliveira Figueiredo]] (1979-1984) abdós també varen ser elegits per coleges electorals formats pel Congrés Nacional més representants de les assamblees llegislatives dels estats.

Entre les característiques adquirides pels governs derivats del colp militar, també cridats «Revolució de 1964» i de «Contra-Revolució de 1964», destaquen el combat a la [[subversión]] practicada per guerrilles d'orientació izquierdista, la supressió d'alguns dels drets constitucionals dels elements i institucions lligats a la suposta tentativa de colp pels comunistes, i una forta [[censura]] a la prensa, despuix de l'edició del [[Nugue Institucional Número Cinc|AI-5]] de 13 de decembre de 1968.
El colp d'Estat va ser cridat «Contra-Revolució de 1964» perque els golpista estarien tractant d'impedir una provable revolució comunista en Brasil, en els mòles de la recent ocorreguda revolució cubana ocorreguda anys abans.<ref>ROLLEMBERG, Denise, ''O apoio de Cuba à luta armada no Brasil'', Editora Mauad, Rio de Janeiro, 2001</ref>

En 1965, per l'Acte Institucional n.º 2, tots els partits polítics llavors existents varen ser declarats dissolts, i va començar l'intensificació de la repressió política als comunistes. Solament dos partits eren permesos, l'[[Aliança Renovadora Nacional]] (ARENA), i el [[Moviment Democràtic Brasiler]] (MDB), que va vindre a servir de refugi a tota l'esquerra i extrema esquerra política.

En els menuts municipis, no obstant, la divisió entre els dos partits, o a voltes, dins del mateix partit polític, puix cada partit podia llançar fins a tres candidats a alcalde (les sublegendas), no era d'idees o paradigmes, sino disputes personals entre els líders locals. En 1970, el MDB casi es va extinguir per haver tingut una votació mínima per al Congrés Nacional.

En 1967, el nom del país es va canviar pel «[[República Federativa del Brasil]]».<ref>CasaHistória website, [http://www.casahistoria.net/brazil.htm#Military_Rule "Military Rule"] {{Wayback|url=http://www.casahistoria.net/brazil.htm#Military_Rule |dona't=20180706075126 }}. Retrieved June 12, 2007.</ref> Es varen crear la [[Bandera vicepresidència de Brasil]] i el [[Màstil de la Plaça dels Tres Poders]]. En configurar una época de fort civisme, també es va definir l'actual format de [[pren de president de Brasil|possessió dels presidents]].<ref>{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/decreto/d70274.htm|títul=DECRETE No 70.274, DE 9 DE MARÇO DE 1972.|data=5 de julho de 2018|publicació=Planalto}}</ref><ref name="planalto.gov.br">{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/decreto-lei/Del0288.htm|títul=DECRETE-LEI N.º 288, DE 28 DE FEVEREIRO DE 1967.|data=16 de novembro de 2017|publicació=Planalto}}</ref>

El 15 de març de 1967, promulgada la [[Constitució brasilera de 1967|sexta Constitució Brasilera]] pel Congrés, institucionalisant el moviment i establint eleccions indirectes per a president, realisada via colege electoral, este electe directament. A partir d'aquell dia quedaven revocats els actes institucionals baixats des de 1964. Eixe mateix dia, davant el creiximent dels moviments de contestació al règim militar, el general Arthur dona Costa i Silva va assumir la Presidència de la República. Pero esta normalitat institucional donada per la constitució de 1967 va durar poc. El 13 de decembre de 1968, Costa i Silva va tancar el Congrés Nacional i va decretar l'[[Acta Institucional n.º 5]], l'AI-5, que li va donar el dret de tancar el Parlament, cessar drets polítics i suprimir el dret de ''[[habeas corpus]]''. En 1969, es va fer una àmplia reforma de la constitució de 1967, coneguda com a esmena constitucional n.º 1, que la va tornar més autoritària.

En este periodo, es va intensificar la [[guerrilla|lluita armada]] en les ciutats i en el camp en busca del derrocament del govern militar. Pràcticament, tot va començar en l'atentat en l'[[Aeroport Internacional de Guararapes]], en [[Recife]], en 1966, en diversos morts i ferits, i en atres punts del país, principalment en São Paulo i Riu de Janeiro. Va ser despuix de la configuració d'esta conjuntura de terror i justificacions de part dels grups comunistes que la censura va tindre la seua implantació consolidada.

En 1969, Costa i Silva va sofrir una trombosis i va quedar incapacitat; una [[Junta militar brasilera de 1969|junta militar]] formada pels comandants de les Forces Armades va assumir el poder. En octubre, el general Médici va prendre possessió com a president electe pel Congrés Nacional que ell va demanar que fora reobert.

Médici comandó el periodo de major repressió als grups izquierdista que varen combatre a la dictadura militar, en especial, la repressió als grups de revolucionaris i guerrillers marxistes, sent arrestats sospitosos i colaboradors, i ocasionalment exiliats, torturats i/o morts en enfrontaments en les forces policials de l'Estat. En 1969, els guerrillers varen atacar el Quarter General de l'II Eixèrcit, actual [[Comando Militar del Surest]], en São Paulo, quan va morir el soldat [[Mário Kozel Filho]].

En el govern Médici va començar el moviment guerriller en l'[[Guerrilla del Araguaia|Araguaia]] i la realisació de seqüestres d'embaixadors estrangers i assalts a bancs comercials per grups d'esquerra. Estos seqüestres eren usats, en la seua majoria, com a forma de pressionar al govern militar a lliberar presos polítics. Despuix de la redemocratización del país, es varen contabilisar més de trescents morts, per abdós costats.

En 1974, el general [[Ernesto Geisel]] va assumir la presidència, tenint que afrontar grans problemes econòmics, causats pel deute extern creat pel govern Médici, agravats per la crisis internacional del petròleu, i una alta taxa d'inflació.<ref name="Geisel">{{Cita web |url=http://elogica.br.inter.net/crdubeux/hgeisel.html |títul=Copia archivada |fechaacceso=24 de juny de 2019 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20090312053324/http://elogica.br.inter.net/crdubeux/hgeisel.html |fechaarchivo=12 de març de 2009 }}</ref>

Geisel va iniciar l'obertura democràtica "llenta, gradual i segura", que va ser continuada pel seu successor, el [[João Baptista d'Oliveira Figueiredo|general Figueiredo]] (1979-1985). Figueiredo no solament va permetre la tornada de polítics exiliats o prohibits de les activitats polítiques durant els anys 1960 i 70. Varen ser amnistiats els militants de les guerrilles del temps de govern Médici. Figueiredo també va autorisar que eixos amnistados concorregueren a les eleccions municipals i estatals en 1982.

El règim militar va terminar en les eleccions indirectes per a president en 1984, en [[Paulo Maluf]] competint pel [[Partit Democràtic Social|PDS]] i [[Tancredo Neves]] pel [[Partit do Movimento Democràtic Brasileiro|PMDB]] recolzat pel [[Front Lliberal]], dissidència del PDS liderada per [[José Sarney]] i [[Marque Maciel]]. En l'elecció indirecta del 15 de giner de 1985, va guanyar Tancredo Neves, per a governar durant 6 anys, a partir del 15 de març de 1985, fins a 1991. No tots, en l'oposició al règim militar, concordaven en el llançament de la candidatura Tancredo Neves. El [[Partit dos Trabalhadores|PT]] va expulsar dels seus quadros als seus diputats que varen votar a Tancredo Neves en el colege electoral. Varen ser expulsats del PT: la diputada federal [[Beth Mendes]] i els diputats federals [[Aírton Soares]] i José Eudes.

Estes eleccions, les últimes eleccions indirectes de l'història brasilera, varen ser precedides d'una enorme campanya popular en favor d'eleccions directes, portada a terme per partits d'oposició, al front del PMDB, que buscava l'aprovació pel Congrés Nacional de l'Esmena Constitucional que proponia realisació d'eleccions directes. La campanya va ser anomenada "[[Diretas já]]", i tenia al front el diputat [[Dante d'Oliveira]], creador de la proposta d'Esmena. El 25 d'abril de 1984, l'esmena va ser votada i va obtindre 298 vots a favor, 65 en contra, 3 abstencions i 112 diputats no varen comparéixer al plenari el dia de la votació. Aixina l'esmena va ser rebujada per no alcançar el número mínim de vots per a l'aprovació de l'[[esmena constitucional]].

La societat es va presentar inicialment entusiasta en el règim per conseqüència del progrés econòmic, pero en la manipulació dels mijos a través de la censura i la propaganda oficial, poc a poc es va ser oponent al règim autoritari. Les #exageració del sistema de repressió política, com la mort del [[periodiste]] i [[militant]] del [[Partit Comuniste Brasiler]] (PCB) [[Vladimir Herzog]], varen dur al propi president Geisel a adoptar posicions enèrgiques contra la "llínea dura". Mils d'indis varen ser desplaçats per la força, o varen morir per a construir carreteres o assuts hidroelèctrics en les seues terres.<ref>https://www.theguardian.com/environment/2018/oct/09/brazils-bolsonaro-would-unleash-a-war-on-the-environment</ref>
En les eleccions de 1976 l'oposició va tindre un número creixent de vots, lo que va dur a una "llenta, segura i gradual" obertura política, en les regrés de varis exiliats polítics, el fi de la censura prèvia a la prensa, l'amnistia i el moviment de [[Diretas Já]], de gran càrrega simbòlica, que exigia les celebracions d'eleccions presidencials directes, en lloc de l'elecció indirecta que es va realisar durant la major part de la dictadura.<ref name="sigloXX" />

Els principals guanys dels governs militars varen ser: el [[Pont Rio-Niterói]], els metros de São Paulo i Riu de Janeiro, la [[central hidroelèctrica de Itaipú]], la [[represa de Sobradinho]], l'[[Açominas]], la [[Ferrovia do Aço]], la [[carretera Transamazónica]], el [[FGTS]], el [[Banc Nacional dona Habitação|BNH]], la reforma administrativa a través de decret-llei n.º 200, el [[Banc Central de Brasil]], la [[Policia Federal (Brasil)|Policia Federal]] (fins a llavors Departament Federal de Seguritat Pública), l'[[Embrapa]], l'[[Incra]] i el sistema [[Discagem direta internacional|DDI]]. Durant el periodo també es varen instaurar el [[Còdic Tributário Nacional]], el [[Còdic de Mineração]], l'actual [[Còdic Eleitoral brasileiro]], l'[[Estatut de la Terra]], l'[[Estatut del Índio]], el [[Còdic Penal Militar]], l'[[Ordem de Precedência no Brasil]], l'actual [[Lei de Segurança Nacional]] i la Llei do Divórcio (Llei n.º 6.515). Algunes superintendencias de desenroll varen ser fundades ([[Superintendencia de Desenroll del Centre-Oest|SUDECO]], [[Superintendencia de Desenroll del Sur|SUDESUL]], [[Suframa]], [[Superintendencia de Desenroll de l'Amazònia|SUDAM]] i [[Companhia de Desenvolvimento dos Vals do São Francisco i do Parnaíba|CODEVASF]]), proyectes com [[Projeto Rondon|Rodon]] i o [[Projeto Gran Carajás|Gran Carajás]], institucions orientades a la previsió ([[INPS]], [[IAPAS]], [[INAMPS]], SIMPAS i [[Dataprev]]), va haver una política d'integració nacional, en el [[Pla d'Integració Nacional]], i una valorisació de l'alcohol, en la finalitat de [[Proálcool]].<ref name="planalto.gov.br"/><ref>{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/leis/l4504.htm|títul=LEI N.º 4.504, DE 30 DE NOVEMBRO DE 1964.|data=16 de novembro de 2017|publicació=Planalto}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/leis/l4595.htm|títul=LEI N.º 4.595, DE 31 DE DEZEMBRO DE 1964.|data=16 de novembro de 2017 |publicació=Planalto}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/leis/l4737compilado.htm|títul=Lei n.º 4.737, de 15 de julho de 1965|data=16 de novembro de 2017|publicació=Planalto}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/leis/l5172.htm|títul=LEI N.º 5.172, DE 25 DE OUTUBRO DE 1966.|data=16 de novembro de 2017|publicació=Planalto}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/leis/1950-1969/L5122.htm|títul=LEI N.º 5.122, DE 28 DE SETEMBRO DE 1966.|data=16 de novembro de 2017|publicació=Planalto}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/leis/l5107.htm|títul=LEI No 5.107, DE 13 DE SETEMBRO DE 1966.|data=16 de novembro de 2017|publicació=Planalto}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/leis/l5173.htm|títul=LEI N.º 5.173, DE 27 DE OUTUBRO DE 1966.|data=16 de novembro de 2017|publicació=Planalto}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.planalto.gov.br/ccivil_03/decreto-lei/del0227.htm|títul=DECRETE-LEI N.º 227, DE 28 DE FEVEREIRO DE 1967.|data=16 de novembro de 2017|publicació=Planalto}}</ref>

== Nova República (1985-actualitat) ==
{{AP|Nova República (Brasil)}}

El primer [[President de Brasil|president]] civil elegit des del [[Colp d'Estat en Brasil en 1964|Colp d'Estat]] de 1964 va ser [[Tancredo Neves]]. No obstant, no va aplegar a assumir el càrrec en sofrir unes complicacions postoperatorias que li durien a la mort el 21 d'abril de 1985. Abans, el 15 de març, havia assumit interinamente la [[Presidencialismo en Brasil|presidència]] [[José Sarney]] i ya de forma definitiva en morir Neves. La democràcia va ser oficialment restablida en 1988 en promulgar-se l'actual [[Constitució de Brasil|Constitució Federal]].<ref name=democràcia>{{cita web|url=http://electionresources.org/br/index_en.html |títul=Recursos Electorals en l'Internet: Eleccions Federals en Brasil |autor=Manuel Álvarez-Rivera |editorial= |data=30 d'octubre de 2006 |fechaacceso=3 de febrer de 2009 |idioma= }}</ref> [[Fernando Collor de Mello]], del menut [[Partit dona Renovação Nacional]], va ser elegit president en 1989 en les primeres eleccions directes des de 1964.<ref name=sigloXX>{{cita publicació |url=http://www.brasil.gov.br/espanhol/el_pais/historia/sec_xx/ |títul=Història. {{Sigle|XX||S}}. |autor= |editorial=Govern brasiler. |data= |fechaacceso=3 de febrer de 2009 |idioma=portugués }}</ref> El seu govern va durar fins a 1992, quan va renunciar per un procés de ''[[impeachment|impugnació]] contra ell a raïl d'una série de denúncies que varen envoldre a Collor en casos de corrupció. La corrupció va ser dirigida pel seu tesorer en la campanya electoral, [[Paulo César Farias]].<ref name=sigloXX /><ref>{{cita publicació |url=http://www.jstor.org/pss/166101 |títul=The Rise and Fall of President Collor and Its Impact on Brazilian Democracy |autor=Kurt Weyland |editorial=Govern brasiler. |data= |fechaacceso=3 de febrer de 2009 |idioma=portugués }}</ref> El vice president, [[Itamar Franco]], assumix el càrrec en el seu lloc.<ref name=sigloXX />''

En el govern de Itamar Franco va nàixer el [[Pla Real]], articulat pel seu ministre de Facenda, [[Fernando Henrique Cardoso]].<ref>ROCHA, Sonia, Revista Brasileira de Estudos Populacionais - TEXT PER A DISCUSSÃO N.º 439 RENDA I POBREA: VOS IMPACTES DO PLA REAL, Rio de Janeiro, dezembro de 1996, pág. 1. Disponible [https://web.archive.org/web/20110519222715/http://www.ipea.gov.br/pub/td/td0439.pdf ací]</ref> El govern Itamar va contar en la presència de varis senadors com a ministres. Els historiadors apleguen a considerar este fenomen com un "parlamentarisme blanc". Per l'èxit del pla, Cardoso seria elegit president en 1994 sent després reelegit en 1998. Va complir dos mandats i va transmetre la banda presidencial al seu successor l'1 de giner de 2003.

=== {{Sigle|XXI||S}} ===

==== Década dels 2000 ====

En les [[eleccions generals de Brasil de 2002|eleccions]] de 2002, el candidat opositor [[Luis Inácio Lula da Silva]], del [[Partit dels Treballadors (Brasil)|Partit dels Treballadors]] va véncer al successor de Cardoso en el [[PSDB]], [[José Serra]], sent elegit president en aproximadament el 61% dels vots vàlits. De nou tornaria a véncer en [[eleccions generals de Brasil de 2006|2006]], esta volta a [[Geraldo Alckmin]], també del PSDB.<ref>{{cita publicació |url=http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/latin_america/newsid_6097000/6097582.stm |títul=Lula triumfa en segona tornada |autor=Max Seitz |editorial=[[British Broadcasting Corporation|BBC]] |data=30 d'octubre de 2006 |fechaacceso=3 de febrer de 2009 |idioma= }}</ref><ref>[http://noticias.terra.com.br/eleicoes2006/interna/0,,OI1219137-EI6652,00.html Terra] Notícias - Eleiçõés 2006: Lula venç Alckmin i é reeleito president. 29/10/2006</ref> En 2003, Lula va llançar la [[Bossa Família]], un programa de benestar social considerat com el pilar principal de la seua política de lluita contra la pobrea. Els ingressos dels més pobres varen aumentar un 14% en 2004, i s'estima que Bossa Família va representar dos terços d'este creiximent. En 2004, va llançar el programa "farmàcies populars", destinat a fer accessibles als més desfavorits els medicaments considerats essencials. Està eixecutant el programa Fome Zero ("Fam Zero"), que proporciona a les famílies pobres accés a productes alimenticis bàsics a través de l'assistència social. Durant el primer mandat de Lula, la desnutrición infantil va disminuir en un 46%. En maig de 2010, el Programa Mundial d'Aliments (PMA) de l'ONU va otorgar a Lula da Silva el títul de «campeó del món en la lluita contra la fam».<ref>http://sociologiaaqp.blogspot.com/2011/02/cual-és-el-balanç-social-de-lula-per.html</ref> Durant la primera década de el {{Sigle|XXI||s}}, Brasil va ser classificat junt a [[China]], [[Rússia]], [[Índia]] i [[Suràfrica]] pel grup financer [[Goldman Sachs]] en un grup denominat [[BRICS]], que reunia els mercats emergents més prometedors per al sigle. De fet, Brasil va tindre un gran creiximent en les exportacions a partir de 2004, i inclús en un real valorat i la crisis internacional, va alcançar en 2008 exportacions de {{unitat|197900|millons}} de US $, importacions de {{unitat|173200|millons}} de dólars,<ref name="MDIC">[http://www.desenvolvimento.gov.br/sitio/interna/interna.php?area=5&menu=571 Ministério do Desenvolvimento, Indústria i Comércio Exterior] {{Wayback|url=http://www.desenvolvimento.gov.br/sitio/interna/interna.php?area=5&menu=571 |dona't=20080313045945 }} Balança comercial brasileira - daus consolidats</ref> estant entre els 19 majors exportadors del planeta.<ref>[[CIA]]: [[The World Factbook]], [https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2078rank.html?countryName=Brazil&countryCode=BR&regionCode=sa#BR Country Comparison: Exports] {{Wayback|url=https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2078rank.html?countryName=Brazil&countryCode=BR&regionCode=sa#BR|dona't=20160810185946}}, consultat el[[12 de julho]] de 2009. Nota: O Brasil apareix na llista em 21o., mes isso es deve ao fato dona llista considerar a [[União Europeia]] i [[Hong Kong]] com "països".</ref>

==== Década de 2010 ====

El 31 d'octubre de 2010, en la segona ronda de les eleccions, [[Dilma Rousseff]], successora de Lula da Silva al front del Partit dels Treballadors, va ser elegida per a convertir-se en la primera dòna presidenta de Brasil, imponent-se al socialdemócrata [[José Serra]]. L'1 de giner de 2011, Dilma Rousseff, va assumir la presidència de la República, convertint-se en la primera dòna en assumir el lloc de cap d'Estat i també de cap de Govern en tota l'història de Brasil.<ref>{{cita web|url=http://g1.globo.com/jornal-nacional/notícia/2011/01/dilma-rousseff-i-primeira-mulher-assumir-presidència-do-brasil.html|títul=Dilma Rousseff é a primeira mulher a assumir a Presidência do Brasil|autor=Jornal Nacional|data=1 de giner de 2011|publicació=g1.globo.com|fechaacceso=14 de març de 2011}}</ref><ref>{{cita web|url=http://www.santacruztudodebom.com.br/noticias-do-bairro/672-dilma-rousseff-assume-a-presidència.html|títul=Dilma Rousseff assume a presidência|data=1 de giner de 2011|publicació=santacruztudodebom.com.br|fechaacceso=14 de març de 2011}}</ref> El seu govern va estar marcat per una forta desacceleració econòmica i va escomençar a perdre popularitat a partir de 2013, en mig de les [[Jornades de juny]], protestes dirigides a ella pero també a tota la classe política brasilera, tenint com a causa immediata l'aument en les tarifes de transport públic en les grans ciutats. En el cas de les [[eleccions presidencials brasileres de 2014]], Dilma va conseguir ser reelegida vencent al candidat [[Aécio Neves]] en el segon regrés per un estret marge (51,64% a 48,36%).<ref>{{cita web|url=http://g1.globo.com/politica/eleicoes/2014/noticia/2014/10/dilma-i-reeleita-president-i-àmplia-per a-16-anos-cicle-do-pt-no-poder.html|títul=Dilma é reeleita president i àmplia per a 16 anos cicle do PT no poder|data=26 d'octubre de 2014|fechaacceso=10 d'agost de 2016}}</ref> A l'inici del seu segon mandat el seu rebuig va alcançar casi el 70% gràcies a mides impopulars, i en mig de [[Protests contra o Governo Dilma Rousseff|protestes populars]] despuix de revelacions de que polítics de diversos partits estaven sent investigats per la [[Polícia Federal de Brasil|Policia Federal]] per esquemes de [[Propina (português brasileiro)|propines]] involucrant estatals i contractistes.<ref>{{cita web|url=http://g1.globo.com/politica/noticia/2015/07/governo-dilma-tem-aprovacao-de-9-aponta-perquisició-ibope.html|títul=Governo Dilma tem aprovação de 9%, aponta perquisició Ibope|publicació=G1|data=1 de julho de 2015|fechaacceso=31 d'agost de 2016}}</ref> El 2 de decembre de 2015, el president de [[Câmara dos Deputados do Brasil|Câmara dos Deputados]] va acollir una [[Impeachment de Dilma Rousseff|peticiónde ''impeachment'' contra Rousseff]] sobre la base de les cridades "[[pedaladas fiscais]]" comeses pel govern, que, segons els juristes responsables, varen incomplir la [[Llei de Responsabilitat Fiscal]]; i el 29 de març de 2016, el partit del vicepresident del país i del president de la Câmara va anunciar la seua ruptura oficial en el govern de Dilma.<ref>{{cita web|url=http://g1.globo.com/politica/noticia/2015/12/eduardo-cunha-informa-que-autorizou-processo-de-impeachment-de-dilma.html|títul=Eduardo Cunha autorisa obrir processo de impeachment de Dilma|publicació=G1|data=2 de dezembro de 2015|fechaacceso=31 d'agost de 2016}}</ref><ref>{{cita web|url=http://noticias.uol.com.br/politica/ultimas-notícies/2016/03/29/pmdb-oficialisa-sua-saida-do-governo-dilma-em-reuniao-de-poucos-minuts.htm|títul=PMDB oficialisa sua saída do governo Dilma em reunião de poucos minuts|publicació=UOL|data=29 de març de 2016|fechaacceso=31 d'agost de 2016}}</ref> El 17 d'abril de 2016, la Cámara va aprovar l'inici del procés de destitució, i el 12 de maig, per decisió del [[Senat Federal de Brasil|Senat]], la mandatària va ser apartada del càrrec.<ref>{{cita web |url=http://g1.globo.com/politica/processo-de-impeachment-de-dilma/notícia/2016/04/camara-aprova-prosseguimento-do-processo-de-impeachment-no-senat.html |títul=Câmara aprova prosseguimento do processo de impeachment no Senat |publicació=G1 |data=17 d'abril de 2016 |fechaacceso=17 d'abril de 2016}}</ref><ref>{{cita web |url=http://www2.camara.leg.br/camaranoticias/noticias/politica/508623-SENAT-APROVA-OBERTURA-DE-PROCESSO-DE-IMPEACHMENT-I-AFASTA-DILMA-PER-180-DIAS.html |títul=Senat aprova obertura de processo de impeachment i afasta Dilma per 180 dias

|publicació=Senat Federal |data=12 de maio de 2016 |fechaacceso=9 de juny de 2016}}</ref> Dilma Rousseff va ser deposta el 31 d'agost de 2016, assumint llavors el vicepresident [[Michel Témer]].<ref>{{cita web|url=http://www1.folha.uol.com.br/poder/2016/08/1808784-senat-cassa-mandat-de-dilma-congresso-dara-posse-efetiva-a-témer.shtml|títul=Senat cassa mandat de Dilma; Congresso donarà posse efetiva a Témer|publicació=Folha de S.Paulo|data=31 d'agost de 2016|fechaacceso=31 d'agost de 2016}}</ref> En les eleccions de 2018 va ser elegit [[Jair Bolsonaro]], primer president de la República egresado de les Forces Armades des del final del Règim Militar, derrotant a [[Fernando Haddad]], candidat recolzat per Lula i Rousseff, per 55,13% a 44,87% dels vots vàlits.<ref>{{cita web|url=https://notícies.uol.com.br/politica/eleicoes/2018/notícies/2018/10/28/bolsonaro-eleito-maior-diferenca-oito-anos.htm|títul=Bolsonaro é eleito com a maior diferença percentual de vots des de 2010|fechaacceso=2 de giner de 2019|obra=UOL Eleiçõés 2018}}</ref>

==== Década de 2020 ====
{{VT|Intent de colp d'Estat en Brasil de 2022-2023}}

Durant la presidència de Bolsonaro, l'instalació d'[[energia eòlica]] i [[energia solar]] va alcançar el seu nivell més alt a lo llarc de l'història. Em febrer de 2021, capacitat instalada total de l'energia eòlica va ser de 19,1 GW.<ref>[http://www.ons.org.br/acervodigitaldocumentosepublicacoes/boletim%20Mensal%20de%20Gera%C3%A7%C3%A3o%20I%C3%B3lica%202021-02.pdf Boletim Mensal de Geração Eòlica Fevereiro/2021 ]</ref> En 2020 Brasil va ser l'octau país del món en térmens de potència eòlica instalada (17,2 GW).<ref name="irena.org">[https://www.irena.org/-/mija/Files/IRENA/Agency/Publication/2021/Apr/IRENA_RE_Capacity_Statistics_2021.pdf ESTADÍSTIQUES DE CAPACITAT RENOVABLE 2021]</ref> En abril de 2021 la capacitat total instalada d'[[energia solar fotovoltaica]] va ser de 8,9 GW.<ref>[http://www.ons.org.br/acervodigitaldocumentosepublicacoes/boletim%20Mensal%20de%20Gera%C3%A7%C3%A3o%20Solar%202021-04.pdf Boletim Mensal de Geração Solar Fotovoltaica Abril/2021]</ref> En 2020, Brasil va ser el 14 ° país del món en térmens d'energia solar instalada (7,8 GW).<ref name="irena.org"/> Un dels principals objectius del govern de Bolsonaro és completar l'eixecució de més de 14.000 obres promeses per governs anteriors, que mai es varen terminar, moltes de les quals inclús havien començat. Segons càlculs, l'eixecució i terminació de les obres ya iniciades costaria al voltant de R $ 144 mil millons.<ref>[https://epocanegocios.globo.com/Economia/notícia/2019/10/epoca-negocis-reprendre-obres-destrava-nugue-r-144-bilhoes.html Reprendre obres destrava vaig nugar R $ 144 bilhõés]</ref> Algunes de les obres vials més importants realisades en el mandat de Bolsonaro inclouen: finalisació de la duplicació de la [[BR-116]] en Rio Gran do Sul,<ref>[https://www.gov.br/pt-br/notícies/transite-i-transports/2021/01/obres-avancam-no-rio-gran-do-sul-com-a-duplicacao-dona-br-116 Obres avançam no Rio Gran do Sul com a duplicação dona BR-116]</ref> de la [[BR-101]] en el Nordest,<ref>[https://www.gov.br/pt-br/notícies/transite-i-transports/2021/03/governo-conclui-90-dones-obres-de-duplicacao-do-lot-1-na-br-101-es Governo conclui 90% dones obres de duplicação do lot 1 na BR-101 / ES]</ref> de [[BR-116]] en Baïa,<ref>[https://www.gov.br/pt-br/notícies/transite-i-transports/2021/03/governo-entrega-duplicacao-dona-br-116-bahia Governo entrega duplicação dona BR-116 Bahia]</ref> de [[BR-364]] entre Cuiabá i Rondon ópolis,<ref>[https://www.gov.br/dnit/pt-br/assuntos/notícies/dnit-segue-com-a-construcao-de-tres-viadutos-na-br-163-364-em-cuiaba DNIT segue com a construção de três viadutos na BR-163/364, em Cuiabá]</ref> duplicació del [[BR-470]] en Santa Catarina,<ref>[https://www.gov.br/dnit/pt-br/assuntos/notícies/dnit-finalisa-o-ano-com-mais-de-163-quilometros-de-pista-recuperada-em-santa-catarina DNIT finalisa o ano com mais de 163 milles de pista recuperada em Santa Catarina]</ref> de [[BR-280]] en Santa Catarina,<ref>[https://www.gov.br/dnit/pt-br/assuntos/notícies/dnit-avanca-nas-obres-de-duplicacao-dona-br-280-em-santa-catarina Alvanços del DNIT en les obres de duplicació de la BR-280 en Santa Catarina]</ref> de la [[BR-381]] en Mines Gerais,<ref>[https://www.gov.br/dnit/pt-br/assuntos/notícies/obres-de-duplicacao-na-br-381-sao-destaque-em-mines-gerais-em-2020 Obres de duplicació na BR-381 são destaque em Mines Gerais em 2020]</ref> construcció del Pont d'Integració Internacional (que unix Foz do Iguaçu en President Franco, en Paraguay),<ref>[https://www.itaipu.gov.br/responsabilidade-social/segona-posa't-sobre-o-rio-parana Segona posa't sobre o Rio Paraná]</ref> licitació per a la construcció d'un pont que conectarà Porte Murtinho (MS) en Carmelo Peralta (Paraguay) per a la realisació del [[Corredor Bioceánico]],<ref>[http://www.ms.gov.br/publicado-edital-per a-construcao-dona-posa't-sobre-o-rio-paraguai-entre-porte-murtinho-i-carmelo-peralta Publicat Edital per a construção dona posa't sobre o Rio Paraguai entre Porte Murtinho i Carmelo Peralta]</ref> finalisació de l'asfaltat de [[BR-163]] en Pará,<ref>[https://www1.folha.uol.com.br/poder/2020/10/trecho-dona-br-163-foi-asfaltat-no-governo-bolsonaro-com-afirma-post.shtml Un tram de la BR-163 va ser pavimentado durant el govern de Bolsonaro, segons consta en el correu]</ref> inauguració del Pont Abunã que conecta Rondônia en Acre,<ref>[https://www.diariodaamazonia.com.br/ponte-do-rio-madeira-deve-ser-inaugurada-em-abril/ Posa't do Rio Madeira deu ser inaugurat en abril]</ref>

pavimentació de BR en el noreste com [[BR-222]]<ref>[https://www.gov.br/pt-br/notícies/transite-i-transports/2020/12/br-222-no-piaui-ganha-mais-47-quilometros-de-pavimentacao-asfaltica BR-222, en Piauí, guanya atres 47 quilómetros de paviment asfàltic]</ref> i la [[BR-235]],<ref>[https://estradas.com.br/br-235-ganha-77-quilometros-de-pista-pavimentada-em-jeremoabo-na-bahia/ BR-235 gana 77 quilómetros de carril-pavimentado en Jeremoabo (BA)]</ref> ademés de sent noves concessions per a les principals carreteres de Paraná<ref>[https://g1.globo.com/pr/parana/notícia/2021/01/29/projeto-que-preve-para-a-concessao-de-rodovias-i-reducao-de-tarifes-de-pedagios-i-aprovado-i-sera-debatut-a-partir-de-fevereiro.ghtml S'aprova un proyecte que preveu la concessió de carreteres i reducció de peages en Paraná i es debatrà a partir de febrer]</ref> i [[Via Dutra]],<ref>[https://g1.globo.com/sp/val-do-paraiba-regiao/notícia/2021/02/23/contracte-de-concessao-dona-dutra-i-prorrogat-per-mais-um-ano-antt-aprova-reducao-no-pedagio.ghtml El contracte de concessió de Dutra s'estén per un atre any; La ANTT aprova la reducció de peages]</ref> entre uns atres. Durant el govern de Bolsonaro, també hi ha hagut un major enfocament en la construcció de ferrocarrils, en el Govern, per eixemple, inaugurant un tram del Ferrocarril Nort-Sur, entre Goiás i São Paulo,<ref>{{Cita web|url=https://agenciabrasil.ebc.com.br/politica/notícia/2021-03/bolsonaro-participa-de-inauguracao-de-trecho-dona-ferrovia-nort-sul|títul=Bolsonaro participa en l'inauguració d'un tram del Ferrocarril Nort-Sul}}</ref> inici de la construcció del Ferrocarril d'Integració Este-Oest en Baïa,<ref>[https://agenciabrasil.ebc.com.br/politica/notícia/2020-09/governo-firma-acordo-com-exercito-per a-construcao-de-ferrovia-na-bahia Govern firma conveni en l'Eixèrcit per a construir un ferrocarril en Baïa]</ref> ademés de planificar la construcció de Ferrogrão, entre Mate Grosso i Pará,<ref>[https://www.gov.br/pt-br/notícies/transite-i-transports/2021/01/estudos-per a-implantacao-de-ferrovia-contarao-com-apoio-de-universidade-do-per als estudis per a l'implementació del ferrocarril tindran el respal de la uni versidad de Pará]</ref> entre uns atres.

== Vore també ==

== Notes ==
{{listaref|group=Nota|2}}
{{listaref|3}}
== Referències ==
{{traduït ref|pt|História do Brasil}}
== Bibliografia ==
* Prat Junior, Caio. ''História econômica do Brasil''. (http://www.afoiceeomartelo.com.br/posfsa/autores/prado%20Jr,%20Caio/Història%20Economica%20do%20Brasil.pdf)
* Furtado, Celso. ''Formação econômica do Brasil''. (http://www.afoiceeomartelo.com.br/posfsa/autores/furtado,%20Celso/Celso%20Furtado%20-%20Forma%C3%A7%C3%A3o%20Econ%C3%B4mica%20do%20Brasil.pdf)
* [http://www.usp.br/cje/anexos/pierre/ribeiro_darcy_povo_brasileiro_formacao_e_o_sentido_do_brasil.pdf "O povo brasileiro", autor Darcy Ribeiro]

== Enllaços externs ==

[[Categoria:Història de Brasil| ]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Història del Brasil]]
{{Traduït ref|es|Historia del Brasil}}

Gomphidius roseus

2026-07-24T18:40:00Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Gomphidius roseus.jpg|miniatura|''Gomphidius roseus (''Gomphidius roseus'')]]

El '''''Gomphidius roseus''''', conegut com '''gonfidio rosa''', és un [[Agárico|fongo agárico]] que creix en boscs europeus. Encara que presenta [[Làmines (micología)|làmines]], forma part de l'orde ''[[Boletales]]'', junt en les bolletes. El seu capell, d'un distintiu to rosa coral, apareix en autumne entre les pinades, sempre en rodalia del ''Suillus bovinus'', un fongo en el que sembla mantindre una [[Parasitisme|relació parasitaria]].

== Taxonomia ==
''Gomphidius roseus'' va ser descrit originalment en 1821 pel micólogo suec [[Elias Magnus Fries]] baix el nom ''Agaricus glutinosus β roseus''. Posteriorment, en 1838, Fries ho va reconéixer com a espècie independent i ho reclasificó en el gènero ''Gomphidius''.<ref>{{cita lliure |título=Systema mycologicum, sistens fungorum ordines, genera et species huc usque cognitas [Taxonomical System for Mycology, consisting of an ordering of the fungi, genera and species, as currently understood|url=https://archive.org/details/systemamycologic01frie/page/n3/mode/2up |llinage=Fries |nom=Elias Magnus |any=1821|volum=1 |p=315|idioma=la}}</ref> El terme genèric prové del [[Grec antic|grec]] γομφος (gomphos), que significa «tapó» o «tacha de gran tamany i forma de falca»,<ref>{{cita llibre|apellidar1=Liddell | nomene1= Henry George | apellidar2= Scott | nomene2= Robert |any=1980|título=Greek-English Lexicon, Abridged Edition|publicació=Oxford University Press|isbn=978-0-19-910207-5|url=https://archive.org/details/lexicon00lidd|idioma=en}}</ref> mentres que el [[nom botànic]] ''roseus'' és un adjectiu llatí que aludix al color rosa.<ref>{{cita lliure|llinage= Simpson | nomene= Don P. | título = Cassell's Latin Dictionary | publicació = Cassell Ltd.| any = 1979|edició = 5|p= 883| isbn=978-0-304-52257-6}}</ref>

== Descripció ==
El [[Píleo (micología)|capell]] del ''Gomphidius roseus'' presenta una tonalitat rosa coral i sol medir fins a 5 cm de diàmetro, encara que ocasionalment pot ser més gran. Al principi té forma convexa, pero en la maduració es aplana i adquirix un color més propenc a la rajola. Com ocorre en atres membres del gènero, la seua superfície és a sovint viscosa o pegajosa, i carix de les taques obscures característiques del ''G. glutinosus''.<ref name=Nilper>{{cita llibre| apellidar1= Nilson | nomene1=Sven | apellidar2= Persson | nomene2=Ole | any = 1977 | título = Fungi of Northern Europe 1: Larger Fungi (Excluding Gill-Fungi)|url=https://books.google.com.uy/books/about/Fungi_of_Northern_Europe_1.html?aneu=AZza0AEACAAJ&redir_esc=i | editorial = Penguin|isbn=978-0-14-063005-3|p=112|idioma=en}}</ref> El [[Estípite (micología)|peu]] medix entre 2,5 i 4,5 cm d'alt per 0,4 a 1 cm d'ample, en un [[Anell (micología)|anell]] poc definit. És de color blanc, en matisos rosats o vinosos, i a sovint presenta tonalitats grogues cap a la base. La carn, blanquecina en possibles reflexos rosats, té un sabor i aroma molt sotils. Les làmines, que descendixen pel peu, són grisos, mentres que l'[[esporada]] és de color pardo negruzco.<ref name=Phillips06>{{cita lliure| llinage= Roger | nomene= Phillips | any = 2006 | título = Mushrooms|url=https://books.google.com.uy/books/about/Mushrooms.html?aneu=I1yyVz3xRcMC&redir_esc=i| publicació = Pa MacMillan | isbn = 978-0-330-44237-4|p=270–71|idioma=en}}</ref>

== Distribució i hàbitat ==

Esta espècie és poc comuna que es troba en [[Europa]], pero no està present en [[Amèrica del Nort]], a on apareix una espècie similar de tonalitat rosa, ''G. subroseus''.<ref name=Arora2nd>{{cita lliure |nom=David | apellidar=Arora |any=1986 |título=Mushrooms Demystified |editorial=Tingues Speed Press |isbn=978-0-89815-169-5 |p=[https://archive.org/details/mushroomsdemysti00aror_0/page/483 483] |url=https://archive.org/details/mushroomsdemysti00aror_0/page/483|idioma=en}}</ref> S'ha registrat la seua presència en [[Ucrània]]<ref>{{cita revista |apellidar1=Akulov |nomene1=O.Yu |apellidar2=Pryidiuk |nomene2=M.P. |título=The preliminary checklist of boletoid fungi of Ukraine |revista=Pagine vaig donar Micologia |any=2007 |volum=27 |edició=117-144 |url=https://www.researchgate.net/profile/mykola-Prydiuk/publication/323320519_The_preliminary_checklist_of_boletoid_fungi_of_Ukraine/links/5a8dona6cea6fdcc808c0i4934/The-preliminary-checklist-of-boletoid-fungi-of-Ukraine.pdf|idioma=en}}</ref> i sol créixer en boscs de pins, especialment en associació en ''[[Pinus sylvestris]]'' i el fongo ''Suillus bovinus'', en el que manté una estreta relació. A sovint permaneix amagat entre la vegetació baixa,<ref name=Haas69>{{cita lliure | llinage = Haas |nom=Hans | any = 1969 | título = The Young Specialist looks at Fungi|url=https://books.google.com.uy/books/about/The_Young_Specialist_Looks_at_Fungi.html?aneu=ksQ_AAAAYAAJ&redir_esc=i |p=52| publicació = Burke | isbn= 978-0-222-79409-3|idioma=en}}</ref> i els seus cossos fructífers emergixen durant l'autumne.<ref name=Phillips06/>

== Ecologia ==
De la mateixa manera que atres membres de la família ''Gomphidiaceae'', ''Gomphidius roseus'' ha segut considerat tradicionalment un fongo [[Ectomicorriza|ectomicorrízico]], que forma relacions simbiòtiques en arbres hospedadores. No obstant, es troba exclusivament junt al fongo ''Suillus bovinus'', i actualment es creu que és parasitario del seu [[micelio]].<ref name="Olsson 2000"/> Esta hipòtesis se sustenta en observacions microscòpiques que revelen que ''G. roseus'' inserta haustoris en les cèlules de les raïls de les plantes i no desenrolla un micelio significatiu per sí mateixa. Ademés, ''G. roseus'' mai apareix en aïllament, sino únicament en presència de ''S. bovinus'', encara que este últim sí pot créixer sense el primer.<ref name="Olsson 2000">{{cita revista |autor=Olsson PA, Munzenberger B, Mahmood S, Erland S |any=2000 |título=Molecular and anatomical evidence for a three-way association between ''Pinus sylvestris'' and the ectomycorrhizal fungi ''Suillus bovinus'' and ''Gomphidius roseus'' |revista=Mycological Research |volum=104 |edició=11 |p=1372–78 |doi=10.1017/S0953756200002823|url=http://lup.lub.lu.se/record/146986|idioma=en}}</ref>

== Comestibilidad ==
No és considerat tòxic, pero se li atribuïx una calitat culinària baixa, per lo que no es recomana la seua recolecció.<ref name=Phillips06/><ref name=Lamaison05>{{cita lliure |título=The Great Encyclopedia of Mushrooms |llinage1=Lamaison |nomene1=Jean-Louis |apellidar2=Polese|nomene2=Jean-Marie |any=2005 |publicació=Könemann |isbn=978-3-8331-1239-3|p=34|idioma=en|url=https://archive.org/details/greatencyclopedi0000llepe}}</ref>

== Referències ==
{{listaref|2}}

== Enllaços externs ==
{{traduït ref|en|Gomphidius roseus}}

[[Categoria:Boletales]]
[[Categoria:Fongos d'Europa]]

[[Categoria:Foncs d'Europa]]
{{Traduït ref|es|Gomphidius roseus}}

Hyptis verticillata

2026-07-24T18:40:00Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

'''''Hyptis verticillata''''' és una [[espècie]] de planta [[fanerógama]] pertanyent a les [[lamiáceas]].
==Descripció==
Són herbes o arbusts menuts, que alcancen un tamany de fins a 25 cm d'alt, aromàtics; tallos jóvens menudamente puberulentos en [[tricoma]]s llarcs en els nucs (glabros). Fulls lineares, angostamente elíptiques o oblongas, 2.2–9.5 cm de llarc i 0.5–2 cm d'ample, àpiç acuminado (redonejat o agut), base atenuada, marge irregularment serrat els 2/3 apicales, envés en tricomas en el nervi principal, glabrescente; pecíol 0.1–2 cm de llarc. Inflorescència de verticilastros ben espayats i mai espiciformes, en les aixelles dels fulls reduïts, verticilastros 0.2–0.8 cm de llarc i 0.5–0.8 mm d'ample (llaugerament més amples en frut), 11–15 flors, verticilastros sésiles, pero cada flor en pedicel definit, curt i filiforme, bràctees reemplaçades per prominents fascículos de tricomas; cáliz 2–2.5 mm de llarc, externament glabro o menudamente puberulento, internament glabro, dents àmpliament deltoides, erectos, 0.5–0.75 mm de llarc; corola blanca (violeta), tubo 1.5–2 mm de llarc, llim 1–1.5 mm de llarc. Cáliz fructífer 2–3 mm de llarc i 1–2 mm d'ample, dents 0.4–1 mm de llarc; nuececillas 1–1.5 mm de llarc, glabras.<ref name = Trop/>

==Distribució i hàbitat==
Planta originària d'[[Amèrica]] tropical, que habita en climes càlits i semicálidos des del nivell de la mar fins als 760 m d'altitut. Associada a vegetació pertorbada derivada de boscs tropicals subperennifolios i perennifolios.

==Propietats==
En l'[[Estat d'Hidalgo]], [[Oaxaca]] i [[Veracruz]], s'inclou en els rams en els que es "agrana" a les persones quan se'ls realisa una neta. Per al mal aire, en [[Pobla]], coloquen una ramita baix el coixí del chiquet o li donen una "agranada". En cas d'ull, en Veracruz, les agranades es fan en herba del negre, epazotillo ('''''Hyptis verticillata''''') i un ou.

Com [[analgésico]] per al dolor de [[reuma]], en els fulls es prepara un tamalito que s'aplica calent, o es posen els fulls curtidas en aguardiente en la part dolorida. Per al dolor d'estòmec, es beu el cocimiento de les branques, preparat junt en [[hediondilla]] (sp. n/r) i [[guayabo]] (sp. n/r) o s'aplica sobre l'estòmec una cataplasma feta en les branques maceradas en aguardiente. Per al còlic o ventiadura, els fulls de la planta es posen en l'estòmec junt en dos ous de gallina cuits en un comal. Contra el mal de cap o de cos, s'aplica la planta completa martafallada, localment o en frotaciones.

S'utilisa per a infeccions de la pell en general. En el cas de grans, es coloca un emplasto en els fulls mòlts, i per als mesquins i la tinya s'aplica la llacor directament.

Per a alguns problemes de l'aparat digestiu, com [[diarrea]], es beu el cocimiento de les branques tendres (cogollo), de la mateixa manera que en cas de pujos per [[disenteria]], clapit i contra cucs. tractament de la quijada i quan es presenten hemorràgies, pasme, tlazole o primea extrema.
;Química:
Pocs estudis químics s'han realçat sobre ''H. verticillata''. De fulls i tallos s'han aïllat els [[lignano]]s [[beta-peltatín]] i 4’-demetil-deoxi-podofilotoxin, composts detectats també només en els fulls. En els refillols s'han identificat el triterpenol [[àcit oleanólico]], i el esterol [[beta-sitosterol]].<ref name = Mtm/>

== Taxonomia ==

''Hyptis verticillata'' va ser descrita per [[Nikolaus Joseph von Jacquin]] i publicat en ''[[Collectanea]]'' 1: 101–102. 1786[1787].<ref name = Trop>{{cita web |url=http://www.tropicos.org/name/17601471 |título= ''Hyptis verticillata''|fechaacceso=2 de març de 2014 |obra= Tropicos.org. [[Missouri Botanical Garden]]}}</ref>
;[[Etimologia]]:
'''''Hyptis''''': nom genèric que deriva de les paraules [[idioma grec|gregues]]:
''huptios'' per a "tornat", per la posició del llavi inferior de la flor.<ref>[http://www.calflora.net/botanicalnames/pagehi-HY.html En Noms Botànics]</ref>

'''''verticillata''''': [[epítet]] [[llatí]]o que significa "en verticilos".<ref>[http://www.winternet.com/chuckg/dictionary/dictionary.186.html En Epítets Botànics]</ref>
;[[sinonímia (biologia)|Sinònims]]:
* ''Hyptis axillaris'' Fernald
* ''Hyptis parviflora'' M.Martens & Galeotti
* ''Hyptis pringlei'' Fernald
* ''Mentha hyptiformis'' Lam.
* ''Mesosphaerum verticillatum'' (Jacq.) Kuntze

* ''Stachys patens'' Sw.<ref>[http://www.theplantlist.org/tpl/record/kew-102218 ''Hyptis verticillata'' en PlantList]</ref><ref>{{cita web|url=http://apps.kew.org/wcsp/namedetail.do?name_aneu=102218 |título=''Hyptis verticillata'' |work= World Checklist of Selected Plant Families|accessdate=2 de març de 2014}}</ref>

==Noms comuns==
En Mèxic: Epazotillo, granera del negre, herba bona, herba del colp, herba Martín, herba negra, herba del negre, mosote, vara negra, yerba de Sant Martín.<ref name = Mtm>{{Cita web |url=http://www.medicinatradicionalmexicana.unam.mx/monografia.php?l=3&t=Herba_de el_negre&aneu=7575 |título=En medicina tradicional mexicana |fechaacceso=2 de març de 2014 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20160306171859/http://www.medicinatradicionalmexicana.unam.mx/monografia.php?l=3&t=Herba_de el_negre&aneu=7575 |fechaarchivo=6 de març de 2016 }}</ref>

== Referències ==
{{listaref}}

[[Categoria:Hyptis|verticillata]]
[[Categoria:Plantes herbàcees]]
[[Categoria:Plantes descrites en 1786]]
[[Categoria:Flora d'Amèrica]]
[[Categoria:Plantes descrites per Jacquin]]

[[Categoria:Flora d'Amèrica]]
{{Traduït ref|es|Hyptis verticillata}}

Història d'Alemània

2026-07-24T18:39:59Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

El territori de l'actual Alemània ha estat habitat des de temps remots, pero varen deure passar molts sigles —en numeroses immigracions, invasions i conquistes— per a que es configuraren les particularitats nacionals dels [[Poble alemà|alemans]]. En el sentit estricte de la paraula, Alemània com a Estat no va existir fins a la fundació del [[Imperi alemà]] en 1871. Fins a eixe moment, "Alemània" havia segut conformada per centenars de principats i comtats que, si be compartien una sola llengua i donaven tribut a un sol [[Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic|emperador]], eren ''de facto'' independents entre sí.

El terme ''deutsch'' (alemà) data de el {{sigle|VIII||s}} i originalment feya referència a la part oriental del [[Regne dels francs en l'época merovingia|regne dels francs]], que en eixe moment comprenia lo que és ara França i Alemània. Este terme derivaria del germànic ''thouthaz'' 'poble' (cognado del [[llatí]] ''tōles teues'' 'tot [el poble]'). El primer regne "alemà" independent va sorgir en l'any 919 en la forma del [[Regne de Germania|regne germà]], naixcut del [[França Oriental|regne franc oriental]]. El [[Sacre Imperi Romà Germànic]] (Primer Reich) va ser establit per [[Otón I del Sacre Imperi Romà Germànic|Otón el Gran]] en el 962 i va perdurar per casi mil anys fins a la seua dissolució en 1806 durant les [[guerres napoleòniques]]. A pesar de la seua longevitat, mai va conseguir transformar-se en un [[Estat nació]] modern com ho varen fer els seus veïns d'Europa Occidental.

Començada la [[Reforma protestant]] en 1517, Alemània es va dividir en un nort [[Protestantisme|protestant]] i un sur [[Iglésia catòlica|catòlic]]. Abdós parts es varen enfrontar en la desastrosa [[guerra dels Trenta Anys]] (1618-48), que va resultar en la desaparició de l'autoritat imperial i una desintegració encara més profunda en el moribunt Reich. Els següents sigles varen ser dominats per la rivalitat entre [[Àustria]] i [[Prusia]] —abdós part del Sacre Imperi—, els qui varen barallar per l'hegemonia absoluta del món alemà mentres el poder de l'emperador continuava decaent. L'imperi va ser formalment dissolt en 1806 per les pressions de [[Napoleón Bonaparte]], qui va conquistar i va reorganisar el territori en la [[Confederació del Rin]]. Els més de trescents [[Estat imperial|estats imperials]] varen ser convertits en trentassís estats clients del [[Primer Imperi francés]]. Despuix de la derrota de França en 1815 es va crear la [[Confederació Germànica]], la qual va mantindre les fronteres i administració creades durant el periodo napoleònic. El concepte d'una Alemània unificada va nàixer a la parell de l'auge del [[nacionalisme]] en la mitat de el {{sigle|XIX||s}}. El principal debat en este periodo va ser la cridada ''[[Qüestió alemana]]'', que determinaria el futur de la nació i l'Estat que la lideraria (Prusia o Àustria).

l'[[Unificació alemana|Unificació d'Alemània]] va concloure en la proclamació del [[Imperi alemà]] (Segon Reich) el 18 de giner de 1871, en Prusia al cap. En iniciar el {{sigle|XX||s}}, Alemània ya era una de les grans potències d'Europa, rivalizando en l'hegemonia de Regne Unit. L'imperi va liderar a les [[Potències Centrals]] durant la [[Primera Guerra Mundial]] (1914-18), que va resultar en la seua derrota i partició per part dels [[Aliats (Primera Guerra Mundial)|Aliats]]. El Reich va ser reemplaçat per la [[República de Weimar]], que va sofrir d'una constant inestabilitat política i econòmica. Despuix de la [[Gran Depressió]], el país va entrar en una severa crisis que va facilitar l'auge del [[Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà]], que [[Ascens d'Adolf Hitler en poder|va aplegar al poder en 1933]] en l'elecció d'[[Adolf Hitler]] com a canceller. Hitler va proclamar el [[Alemània nazi|Tercer Reich]] i va portar a terme una política expansionista que va resultar en l'esclat de la [[Segona Guerra Mundial]] (1939-1945), conflicte que va tornar a concloure en derrota alemana.

Com a part de la [[Guerra Freda]], el país va ser dividit en una [[Alemània Occidental|Alemània capitaliste Occidental]] i una [[República Democràtica Alemana|Alemània comunista Oriental]]. En els anys de la posguerra es va donar un [[Expulsió d'alemans despuix de la Segona Guerra Mundial|èxodo massiu]] per tota Europa en la que millons d'alemans varen ser reubicats o expulsats dels [[antics territoris orientals d'Alemània]]. En la década de 1950 es va donar el [[milacre econòmic alemà]], gràcies al com Alemània Occidental va obtindre una gran expansió econòmica. La caiguda del [[Mur de Berlín]] en 1989 va marcar el fi de la divisió del país.

L'actual [[Alemània|República Federal d'Alemània]] va nàixer el 3 d'octubre de 1990, data en la que va entrar en vigor la [[Reunificación alemana]]. Esta data és commemorada com el [[Dia de l'Unitat Alemana]], la festa nacional de la nació.

== Prehistòria ==

=== Edat de Pedra ===

Durant l'[[Edat de Pedra]], els boscs alemans estaven poblats per grups nómades de caçadors i recolectors. Constituïen les formes primitives de ''[[Homo sapiens]]'', com el [[Homo heidelbergensis|Home de Heidelberg]], que va viure fa 400 000 anys. Poc despuix, varen aparéixer formes més alvançades de ''Homo sapiens'', com demostren restants com el [[cràneu de Steinheim]] (d'uns 300 000 anys d'antiguetat) i el més propenc de Ehringsdorf, de fa 100 000 anys. Un atre tipo humà va ser el [[Homo neanderthalensis|Neanderthal]], descobert prop de [[Düsseldorf]], que va viure fa 100 000 anys. El tipo més recent, que va aparéixer cap al 40 000 a. C., va anar el de [[Home d'Cromañón|Cro-Magnon]], un membre del ''Homo sapiens'', espècie del ser humà actual.

Els pobles caçadors es varen trobar en pobles agrícoles, representants de les cultures més alvançades del suroest d'Àsia, que varen emigrar per la vall del [[Danubio]] fins al centre de l'actual territori alemà entorn al 4500 a. C. Estes poblacions es varen mesclar i varen instalar, convivint en grans barraques de fusta, en sostres a dos aigües, coneixien la ceràmica i realisaven intercanvis de pedres precioses, astrals de sílex i closques en els pobles del [[Mar Mediterràneu|Mediterràneu]]. Quan s'agotaven els seus camps de cultiu, treballats en azadón manual, es traslladaven de lloc, tornant pocs anys despuix d'açò.

=== Edat del Bronze ===

l'[[Edat del Bronze]] va començar en el centre d'Alemània, [[Bohemio]] i [[Àustria]] cap al 2500 a. C. en el coneiximent de l'aleació del coure i de l'estany adquirit de pobles del Mediterràneu Oriental. Al voltant del 2300 a. C. varen aplegar noves onades de pobles procedents, provablement, del sur de Rússia. Estos [[indoeuropeo]]s varen ser els antepassats dels germans, que es varen instalar en el nort i sur d'Alemània, els pobles bàltics i eslaus en l'est i els celtes en el sur i oest.

Els grups del centre i sur es varen mesclar en la [[cultura del got campaniforme]], que es va traslladar cap a l'est des d'[[Espanya]] i [[Portugal]] cap a l'any 2000 a. C. Els pobles representants de la cultura del got campaniforme, provablement indoeuropeos, varen ser hàbils treballadors del metal. Varen desenrollar una floreciente cultura en Alemània i varen intercanviar àmbar, procedent de la costa del [[mar Bàltica]], per bronze i ceràmica de la mar Mediterrànea.

Des del 1800 fins al 400 a. C., els pobles celtes del sur d'Alemània i d'Àustria varen desenrollar una série de progressos en el treball del metal, configurant vàries cultures ([[Cultura dels camps d'urnes]], [[Cultura de Hallstatt|de Hallstatt]] i [[Cultura de la Tène|de la Tène]]), cada una de les quals es va difondre per tota [[Europa]]; varen introduir l'us del ferro per a fabricar ferramentes de treball i armes. La cultura cèltica de la Tène va realisar excelents treballs de metal i va utilisar llaurats tirats per bous i carros en rodes. Les [[Pobles germànics|tribus germàniques]] varen absorbir gran part de la cultura celta, la qual finalment va terminar extinta.

Abans dels romans, els habitants de l'actual Alemània eren fonamentalment els [[pobles germànics]], grups nómades o seminómadas i que de la mateixa manera que els romans tenien esclaus, pero que en lloc de tindre'ls de servici domèstic, els cobraven imposts.{{cr}} A estos pobles se'ls reconeix com a pobles germànics pel parentivo filogenético de [[llengües germàniques|les seues llengües]]. Ya durant l'antiguetat alguns germans varen adaptar l'[[alfabet etrusc]] creant aixina l'[[alfabet rúnic]], aplegant inclús a poder comunicar-se entre sí. El [[idioma protogermánico|protogermánico]] se situa cap al 750 a. C., per lo que cap a el {{sigle|I|d|s}} les seues llengües ya presentarien una important diversificació encara que les llengües dels grups més propencs encara podrien tindre certa [[Llengües mútuament inteligibles|inteligibilitat mútua]]. L'evidència filogenético sugerix que cap a el {{sigle|I||s}} hi hauria hagut tres grups de varietats germàniques: el [[Llengües nòrdiques|germànic septentrional]], confinades bàsicament a Escandinavia i Dinamarca, el [[Llengües germàniques orientals|germànic oriental]] i l'[[Llengües germàniques occidentals|occidental]] que hauria segut el grup predominant en Alemània occidental.

== Orígens d'Alemània ==

=== Época romana ===
{{AP|Germania Superior|Germania Inferior}}
{{VT|Germania Magna}}

Durant el govern d'[[Augusto]], primer [[emperador romà]], els germans es familiarizaron en les tàctiques de guerra romanes, mantenint al mateix temps la seua identitat tribal. En l'any 9 d. C., tres [[Legió romana|legions romanes]] dirigides per [[Publio Quintilio Vare|Vare]] varen ser aniquilades pels [[queruscos]] i el seu cap [[Arminio]] en la [[batalla del bosc de Teutoburgo]]. Per lo tant, l'Alemània moderna, pel que fa al [[Rin]] i el [[Danubio]], es va mantindre fòra de l'Imperi romà, lo que va donar un canvi brusc a l'història d'ampliació de l'imperi romà, perque els romans no varen tornar a intentar invadir més allà del Rin. En l'época de [[Tácito]], tribus germàniques es varen establir a lo llarc del Rin i el Danubio, ocupant la major part de la zona moderna d'Alemània.

=== Periodo de les Grans Migracions ===
{{Artícul principal|Periodo de les grans migracions}}
El {{sigle|III||s}} va vore el sorgiment d'un gran número de tribus germàniques de l'oest: [[Poble alamán|alamanes]], [[Poble franc|francs]], [[catos]], [[Poble sajón|sajones]], [[frisones]] i [[turingios]]. En eixe moment estos pobles varen iniciar el [[periodo de les grans migracions]] que es va estendre per varis sigles.<ref>{{cita lliure |títul=The Cambridge Ancient History |volum=Volum 12: The crisis of empride, A.D. 193-337 |idioma=anglés |any=2009 |editorial=Cambridge University Press |ubicació=Cambridge |isbn=0-521-30199-8 |oclc=1041957339 |pàgina=442 }}</ref> Estos i atres pobles germans són els ancestros dels alemans i francesos actuals.

Estes "migracions" bàsicament varen consistir en la conquista de diferents regions de l'Imperi romà per vàries tribus germàniques, entre les que destaquen els [[Poble franc|francs]], els [[Poble visigodo|visigodos]] i els [[Poble ostrogodo|ostrogodos]], primer com una forma de restituir lo que havien perdut ajudant als romans en les guerres contra els hunos en el {{sigle|V||s}}, ya que els emperadors romans prometien terres en Itàlia als reis dels pobles germànics, pero despuix no les entregaven i els reis les prenien; després com [[foederati]] (confederados) dels romans quan l'Imperi romà no tenia recursos per a defendre's dels invasores externs, com els vàndals, que també eren tribus germàniques. Els visigodos varen prendre [[Dacia]] i els [[vàndals]] es varen instalar en Hispania (l'actual Espanya i Portugal). L'emperador romà va cedir Hispania als visigodos si ells treen als vàndals de l'imperi. Els vàndals, fugint dels visigodos, [[guerra vàndala (429-435)|varen marchar al nort d'Àfrica i ho varen saquejar]]. Des de la ciutat d'[[Hipona]] els vàndals varen aplegar a una drassana, varen deprendre a fabricar barcos, es varen convertir en pirates i varen assolar el Mediterràneu.

Este procés d'aliances temporals en antics enemics va donar orige al feudalisme de l'Edat Mija. Com l'idea d'esclavitut dels germànics consistia en cobrar imposts i deixar que els contribuents (els esclaus) seguixquen fent lo que saben fer, eixe va ser el sistema de govern impost en l'Imperi romà desintegrat.{{Cita requerida}}

=== Época franca ===

{{VT|Regne Franc|Imperi carolingio|França Oriental}}

Des del seu ascens en el 768 com a rei franc, [[Carlomagno]] va consolidar el poder franc i va iniciar un ràpit alvanç cap a bona part dels territoris de l'Alemània actual. Aixina, [[Sajonia]] i [[Baviera]], els dos Estats més organisats de [[Germania romana|Germania]], varen caure baix el seu jou. La seua autoritat va ser confirmada en ser coronat ''[[Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic|Emperador dels Romans]]'' en el Nadal de l'any 800 en [[Roma]].<ref>{{Cita lliure |llinages=Rivera Quintana |nomene=Juan Carlos |títul=Breu història de Carlomagno i el Sacre Imperi Romà Germànic |url=https://books.google.com.pe/books?redir_esc=i&hl=és&aneu=7FAe7wOdig4C&q=800#v=onepage&q=imperator%20romanorum&f=false |any=2008 |editorial=Edicions Nowtilus S.L. |isbn=9788497636001 |oclc=867768756 |ubicació=Madrit |pàgina=60 }}</ref> La ciutat alemana d'[[Aquisgrà]] es va convertir en la capital imperial.<ref>{{Cita lliure |llinages=Rivera Quintana |nomene=Juan Carlos |títul=Breu història de Carlomagno i el Sacre Imperi Romà Germànic |url=https://books.google.com.pe/books?redir_esc=i&hl=és&aneu=7FAe7wOdig4C&q=800#v=onepage&q=imperator%20romanorum&f=false |any=2008 |editorial=Edicions Nowtilus S.L. |isbn=9788497636001 |oclc=867768756 |ubicació=Madrit |pàgina=99 }}</ref> El seu fill [[Ludovico Pío]] va heretar el seu imperi, pero la seua dèbil figura va provocar el seu decliu, culminat en la partició imperial en els successius [[Tractat de Verdún]] (843), [[Tractat de Mersen|Tractat de Meersen]] (870) i [[Tractat de Ribemont]] (880). La [[França Oriental]] —sorgida en [[Verdún]] en [[Luis el Germànic]] com a rei— seria l'orige de lo que hui és Alemània. Les regions a l'oest del riu Rin varen quedar englobades en la cridada [[Lotaringia]], terres de [[Lotario I]], germà i rival de Luis, junt en les zones més orientals de França i el [[Regne d'Itàlia (774-962)|Regne d'Itàlia]], en Roma com la seua capital.

En morir Luis en el 876, la França Oriental va quedar dividida entre els seus tres fills: Sajonia (nort), Baviera (surest) i [[Suabia]] (suroest). A diferència de lo vixcut fins a llavors, els tres Estats varen colaborar estretament. [[Carlos III el Gros]], rei de Suabia, va conseguir governar breument sobretot el vell [[Imperi carolingio]] entre 881 i 887. A pesar de dividir-se immediatament despuix de la seua mort, la llengua comuna i la també comuna llegislació varen facilitar que, casi un sigle despuix, el territori de l'oest torne a ser reunificado.

== Sacre Imperi Romà Germànic (962–1806, Primer Reich) ==
{{AP|Sacre Imperi Romà Germànic}}

=== Formació de l'Imperi ===
En decembre de 918 va fallir [[Conrado I d'Alemània|Conrado I]], últim governant franc de la [[França Oriental]]. Va ser succeït per [[Enrique I de Sajonia|Enrique el Pajarero]], qui va ser elegit per la nova [[Reichstag (Sacre Imperi Romà Germànic)|Dieta imperial]] en maig del 919.<ref>{{cita lliure |llinages1=Becher |nomene1=Matthias |títul=Otto der Großi. Kaiser und Reich |data=2012 |idioma=alemà |editorial=C. H. Beck |ubicació=Munich |isbn=9783406630613 |oclc=760134380 |pàgina=76 |url=https://books.google.com/books?aneu=yPpTmXngUfAC&dq |cita=''genauer zwischen dem 12. und dem 24. Mai 919'' [més precisament entre el 12 i el 24 de maig de 919]}}</ref> Enrique sol ser identificat com el primer "[[Regne de Germania|rei d'Alemània]]" ya que va anar el primer natiu germà en controlar el territori alemà (encara que cal mencionar que el caràcter ''franc'' del regne no seria reemplaçat fins a un parell de sigles més alvance). Va defendre Alemània de les invasions dels [[Poble magiar|magiares]], derrotant-los definitivament en la [[batalla de Merseburgo]] del 933. També va realisar diverses conquistes, com l'anexió del [[Lotaringia|ducado de Lotaringia]], iniciant un procés d'reunificación que seria conclós pel seu fill. Uns anys despuix de l'ascens d'Enrique, en el 924, va fallir [[Berengario del Friul|Berengario d'Itàlia]], últim [[emperador]] carolingio. En Occident no va existir cap emperador per les següents quatre décades.

[[Otón I del Sacre Imperi Romà Germànic|Otón el Gran]], hereu d'Enrique, va consolidar el seu poder despuix de la [[batalla de Lechfeld]] del 955, en la que va terminar definitivament en l'amenaça magiar. Despuix d'esta decisiva victòria, Otón va ser reconegut com el rei absolut de tota Germania i va conseguir la reunificación de part de l'antic [[Imperi carolingio]], disminuint el poder dels nobles locals i consolidant-se com el governant absolut de Germania. La més important de les seues campanyes es va donar en Itàlia, a on va protegir al papa [[Juan XII]] dels atacs del rei [[Berengario II d'Itàlia]], que tenia ambicions d'anexar els [[Estats Pontificis]].

El 2 de febrer del 962 Otón va ser coronat [[Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic|emperador]] pel papa.<ref>{{cita lliure |llinages=Li Goff |nom=Jacques |llinages2=Schmitt |nomene2=Jean-Claude |títul=Diccionari raonat de l'Occident medieval |url=http://books.google.es/books?aneu=LHWMKZUpgPAC&lpg=PA376&dq=&hl=és&pg=PA376#v=onepage&q=&f=false |editorial=Edicions AKAL |ubicació=Madrit |any=2003 |pàgina=376 |isbn=9788446014584 |oclc=690445095}}</ref> Este event marca el naiximent del [[Sacre Imperi Romà Germànic]] (o el seu restabliment, segons alguns historiadors). El 13 de febrer es va firmar el '' Diplomar Ottonianum'', que confirmava les donacions de Pipino, Carlomagno i la ''Constitutio Romana'' del 824,<ref>{{cita web |url=http://asv.vatican.va/es/doc/962.htm |títul=Diplomar de Otón I emperador |fechaacceso=18 de maig de 2007 |editor=Archiu Secret Vaticà |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070318164058/http://asv.vatican.va/es/doc/962.htm |fechaarchivo=18 de maig de 2007 }}</ref> de modo que vinculava l'Imperi carolingio en el germànic. Otón va basar la seua llegitimitat per mig del ''[[translatio imperii]]'', considerant al poble germà com el verdader hereu del [[Imperi romà]]. No obstant, els emperadors —referits com ''[[Augusto (títul)|Augustus]]''— inicialment no varen utilisar l'apelatiu "dels romans", provablement per a no entrar en conflicte en els [[Anex:Emperadors bizantins|emperadors romans d'Orient]] (o [[Imperi bizantí|bizantino]]) en [[Constantinopla]], que encara ostentaven dit títul i es consideraven els llegítims hereus de Roma. El terme ''Imperator Romanorum'' solament aplegaria a ser d'us comú més alvance, des del regnat d'[[Otón II]] (967-983).

Sobre el nom "oficial" de l'Estat el terme "''Sacrum Imperium''" apareix per primera volta en 1157,<ref name="Barraclough 2022">{{cita web |autor=Barraclough, Geoffrey |capítul=Holy Roman Empire. Historical empire, Europe |títul=[[Enciclopèdia Britànica]] en llínea |data=7 de març de 2022 |idioma=anglés |url=https://www.britannica.com/place/holy-Roman-Empire |fechaacceso=9 d'abril de 2022 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20220408160553/https://www.britannica.com/place/holy-Roman-Empire |fechaarchivo=8 d'abril de 2022 }}</ref> durant el regnat de [[Federico I Barbarroja]],<ref>{{cita web |autor=Patze, Hans |capítul=Frederick I. Holy Roman emperor |títul=[[Enciclopèdia Britànica]] en llínea |data=6 de juny de 2021 |idioma=anglés |url=https://www.britannica.com/biography/frederick-I-Holy-Roman-emperor |fechaacceso=9 d'abril de 2022 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20220407034305/https://www.britannica.com/biography/frederick-I-Holy-Roman-emperor |fechaarchivo=7 d'abril de 2022 |deadurl=no }}</ref> mentres que "''Sacrum Romanum Imperium''" apareix en 1254.<ref name="Barraclough 2022" /> Finalment, en 1512, se li va agregar el terme "''Nationis Germanicæ''" (de la nació germànica). Aixina, en els seus últims trescents anys, l'Imperi va ser conegut oficialment com el ''Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica''.
Durant el govern de Otón va iniciar el cridat [[Renaixença otoniano]], una época d'esplendor cultural gràcies a l'activitat de les escoles i l'interés dels emperadors per a promocionar les arts. D'este periodo destaquen dos notables figures: [[Abón de Fleury]] i [[Selvat II|Gerberto de Aurillac]], els qui varen promoure l'[[Art otoniano|art]] i l'[[arquitectura otoniana]] per tota Alemània.

No obstant, ya en els seus primers es feya clar un dels conflictes que plagarían a l'Imperi en els sigles per vindre: el conflicte entre l'[[emperador]], qui posseïa el [[Dret diví dels reis|dret diví]], i el [[papa]], que era la representació de Deu en la Terra. A penes es va marchar Otón de Roma, [[Juan XII]] va iniciar a conspirar en contra seua. Temerós del creixent poder del germà, va demanar ajuda a antics enemics i va terminar formant una aliança en [[Adalberto II de Ivrea|Adalberto II]],<ref>{{Cita llibre |apellidar1=Mann |nomene1=Horace K. |llinage2=Hollnsteiner |nomene2=Johannes |títul=The lives of the popes in the early middle ages |url=https://archive.org/details/popesearlymid04mannuoft/page/254/mode/2up |any=1902 |editorial=Kegan Paul, Trench, Trubner & Co., ltd. |ubicació=Londres |pàgina=254 |idioma=anglés |capítul=John XII}}</ref> fill de [[Berengario II d'Itàlia]], que havia tractat de depondre-ho solament un parell d'anys arrere. Despuix d'enterar-se del complot, Otón ho va depondre i va colocar a [[#León VIII]].

=== Plena i Baixa Edat Mija ===
Durant el regnat d'[[Enrique III el Negre|Enrique III]] (1039-1056), l'autoritat imperial sobre l'Iglésia va alcançar el seu punt màxim. L'Iglésia va reaccionar en la creació del [[Colege Cardenalicio]] i la [[Reforma gregoriana]] promoguda pel papa [[Gregorio VII]]. Ell va insistir en el seu ''[[Dictatus Papae]]'', exigint l'autoritat absoluta per al nomenament de càrrecs eclesiàstics en 1075. Esta crisis va resultar en la [[querella de les #investidura]], en la que l'emperador [[Enrique IV del Sacre Imperi Romà Germànic|Enrique IV]] es va vore obligat a sometre's l'Iglésia despuix de ser [[Excomunió|excomulgado]] en 1077. En 1122 es va alcançar una reconciliació temporal entre [[Enrique V del Sacre Imperi Romà Germànic|Enrique V]] i el papa en el [[Concordato de Worms]]. En la conclusió de la disputa, l'Iglésia romana i el papat varen recuperar el control suprem sobre tots els assunts religiosos.

Entre 1096 i 1291 es varen organisar diverses [[creuades]] que varen resultar en la creació de diverses organisacions tals com els [[Cavallers templarios]], l'[[Orde de Sant Joan de Jerusalem]] i l'[[Orde Teutónica]]. Esta última va ser la més important de totes, ya que seria la responsable de l'establiment de la futura [[Prusia]], originada del [[Estat monástico dels Cavallers Teutónicos|Estat Teutónico]] fundat en 1224. L'atra gran potència alemana va ser [[Àustria]], que va nàixer en el 962 baix el nom de [[Marca d'Àustria|Marchia Austriae]]. En 1152, l'Estat va ser elevat a un [[Archiducado d'Àustria|Archiducado]] i l'emperador li va otorgar una major independència per mig del ''[[Privilegium Minus]]''.

El Sacre Imperi Romà Germànic va estar en el seu màxim apogeu durant el regnat de [[Federico I Barbarroja]] (1155-1190). Quan va assumir el tro, l'Imperi estava sumit en una decadència com a resultat de les polítiques feudals, que havien resultat en la creació de casi 1600 principats independents.<ref>{{cita lliure |llinages1=Dahmus |nomene1=Joseph Henry |títul=The Middle Ages: A Popular History |data=1968 |editorial=Doubleday |ubicació=Universitat d'Indiana |pàgina=359 |url=https://books.google.com.pe/books?redir_esc=i&hl=és&aneu=XaCYAAAAMAAJ&focus=searchwithinvolume&q=1600+}}</ref> Federico va canviar l'estructura senyorial en tot l'Imperi, reorganisant a l'eixèrcit i establint nous imposts per als nobles, moviment que va donar una forta espenta a la naixent [[economia monetària]]. També va abolir els [[Ducado raïl|ducados raïl]], que consistien en antics territoris de tribus germàniques autònomes. No obstant, els conflictes en l'iglésia no es varen detindre. En 1177, després d'una série de fallanques invasions a Itàlia, es va firmar la [[Pau de Venècia]], que va terminar el conflicte de l'emperador en el papa [[Alejandro III (papa)|Alejandro III]]. Les [[Ciutat-Estat|ciutats-Estat]] italianes varen ser reconegudes com a ciutats lliures per mig de la [[Pau de Constanza]], encara que ''[[De iure|de jure]]'' seguien sent part de l'Imperi en reconéixer l'autoritat de l'Emperador.<ref>{{cita lliure |autor=Li Goff, Jacques |enlaceautor=Jacques Li Goff |títul=La Baixa Edat Mija |any=1998 |editorial=Sigle XXI |ubicació=Mèxic D.F. |isbn=968-23-0495-4 |oclc=41983881 |pàgina=101 }}</ref>

En 1190 es va establir l'[[Orde Teutónica]],<ref>{{cita lliure |autor=Geiss, Imanuel |títul=Geschichte griffbereit |volum=Volum 5: Begriffe. Die sachsystematische Dimension der Weltgeschichte |idioma=alemà |any=1993 |editorial=Harenberg Lexikon-Verlag |ubicació=Dortmund |isbn=3-611-00317-4 |oclc=610914127 |capítul=Deutscher Orde |pàgines=219-220 }}</ref> que, en el marc de les [[creuades bàltiques]], colonisaria els territoris orientals més allà d'Alemània fins a sometre, cristianizar i assimilar als [[prusios]]. En 1194, com a resultat del matrimoni entre [[Enrique VI del Sacre Imperi Romà Germànic|Enrique VI]] i [[Constanza I de Sicília]], el tro sicilià va ser reclamat pels [[Dinastia Hohenstaufen|Hohenstaufen]]. Aixina, tota Itàlia va passar a ser part de l'Imperi, que va alcançar la seua màxima extensió territorial.

[[Federico II Hohenstaufen]], net de Barbarroja, va continuar les polítiques reformistes del seu yayo. A pesar de la seua gran habilitat administrativa i política, sent capaç de [[Sexta creuada|recuperar Jerusalem]] fent mer us de la diplomàcia, va tindre que enfrontar-se a les forces del papa [[Gregorio IX]], qui va aplegar a acusar-ho de ser l'[[anticristo]].{{cr}} La seua repentina mort en 1250 va provocar el [[Gran Interregne]], guerra civil que va culminar en la pujada al poder de [[Rodolfo I de Habsburgo]] en 1273. Rodolfo va ser el primer Habsburgo en obtindre els ducados d'[[Ducado d'Àustria|Àustria]] i [[Ducado de Estiria|Estiria]], que continuarien baix el poder de la seua família fins al fi de la [[Primera Guerra Mundial]]. Des de 1438, tots els emperadors varen ser membres de la [[Casa de Habsburgo]].

Sobre lo administratiu, l'edicte de la [[Bula d'Or de 1356]] va establir la constitució bàsica de l'imperi fins a la seua dissolució. Es va codificar l'elecció de l'emperador per sèt [[Príncip elector|príncips electors]].<ref>{{Cita lliure |llinages=Fulbrook |nom=Mary |títul=A Concise History of Germany |url=https://archive.org/details/isbn_9780521368360 |any=1991|editorial=Cambridge University Press |isbn=978-0-521-36836-0 |oclc=1049798285 |pàgina=27 |idioma=anglés}}</ref> Estes reformes varen coincidir en la propagació de la [[Pesta Negra]], que va matar entre un 30 i 60 % de tota la població europea.<ref>{{Cite book |url=https://books.google.com/books?aneu=YiHHnV08ebkC&pg=PA21| publisher=University of New Mexico |last=Austin Alchon | first=Suzanne |title=A pest in the land: new world epidemics in a global perspective |year=2003 |page=21 |isbn=978-0-8263-2871-7 |oclc=876504328 }}</ref> En mija de la pandèmia es va donar una brutal persecució cap als [[judeus]], els qui varen ser culpats de l'aparició de la pesta.

=== Reforma Protestant i guerra dels Trenta Anys ===
{{Artícul principal|Història d'Alemània en temps de la Reforma}}
En 1517, el teòlec [[Martín Lutero]] va escriure els seus [[Les noventa y cinco tesis|noventa y cinco tesis]]. La llista contenia 95 afirmacions que Lutero sostenia mostraven la corrupció de l'[[Iglésia catòlica]]. Este event va donar orige a la [[Reforma protestant]], que va actuar, en l'àmbit polític i sobretot en els seus orígens, com a factor cohesionador entre la multitut de principats alemans i, en conseqüència, com a factor determinant de lo que podria cridar-se la «essència alemana».<ref>{{Cita publicació |autor=Mestre Cano, Ignacio C. |títul=Protestantisme, pensament i cultura en Alemània|url=http://www.ub.edu/geocrit/b3w-1132.pdf |any=2015 |publicació=Biblio3W. Revista bibliogràfica de geografia i ciències socials |volum=XX |número=1.132 |issn=1138-9796 |pàgina=5}}</ref>

En 1524 va esclatar la [[guerra dels llauradors alemans]] en [[Suabia]], [[Franconia]] i [[Turingia]] contra els príncips i senyors, encorajat per la prédica dels reformistes. Pero els rebels, que contaven en l'assistència d'alguns nobles hàbils en l'art de la guerra tals com [[Götz von Berlichingen]] i [[Florian Geyer]] (en Franconia), i el teòlec [[Thomas Müntzer]] (en Turingia), pronte varen ser sofocades pels príncips territorials. Uns 100 000 llauradors alemans varen ser massacrats durant el tumult.<ref>{{cita lliure |autor=Baylor, Michael G. |títul=The German Reformation and the Peasants' War: A Brief History with Documents |idioma=anglés |any=2012 |editorial=Bedford/St. Martin's |ubicació=Boston |oclc=795433990 }}</ref> En la [[Protesta de Espira|protesta dels príncips luteranos]] en la [[Reichstag (Sacre Imperi Romà Germànic)|Dieta Imperial]] d'[[Dieta de Espira (1529)|Espira]] (1529) i el rebuig de la "[[Confessió d'Augsburc]]" luterana en Augsburc (1530), finalment emergix una iglésia luterana independent.<ref>John Lotherington, ''The German Reformation'' (2014)</ref>

A partir de 1545 va començar la [[Contrarreforma]]. El principal impuls ho va proveir l'[[Companyia de Jesús|Orde dels Jesuïtes]], fundada per l'espanyol [[Ignacio de Loyola]]. En este moment les zones del noreste i central d'Alemània eren protestants en la seua gran majoria, mentres que el sur i oest d'Alemània permaneixien predominantment catòlics. En 1555 la [[Pau d'Augsburc]] va reconéixer la fe luterana. Pero el tractat també va estipular que la religió de l'Estat era la del seu governant ([[Cuius regio, eius religio]]).

El conflicte religiós i polític resultant va conduir a l'esclat de la [[guerra dels Trenta Anys]] en 1618. El conflicte va iniciar, en efecte, com una verdadera [[guerra de religió]], pero, especialment despuix de l'entrada de [[França en l'Edat Moderna|França]] en 1635, es va transformar en una matança sense principis i envolt en el caos. Aixina, la França catòlica va lluitar contra els Habsburgo catòlics d'Alemània i Espanya per raons de pura ventaja política i territorial. En els eixèrcits protestants, molta de la motivació religiosa es va perdre despuix de la mort de [[Gustavo II Adolfo de Suècia|Gustavo II de Suècia]]. Els mercenaris varen aplegar a dominar el conflicte mentres les terres alemanes i d'Europa eren devastades.<ref>{{Cita lliure|llinages=McMurdie|nom=Justin|enlaceautor=|títul=The Thirty Years' War: Examining the Origins and Effects of Corpus Christianum's Defining Conflict|url=https://digitalcommons.georgefox.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1016&context=seminary_masters&httpsredir=1&referer=|fechaacceso=|any=2014|editorial=George Fox University|isbn=|editor=|ubicació=|pàgina=87|idioma=|capítul=|format=PDF}}</ref> Com a conseqüència de la lluita, la població dels Estats alemans es va reduir en un 30 %.

La guerra va finalisar en la [[Pau de Westfalia]] de 1648. L'Imperi va quedar [[de facto]] fragmentat en numerosos principats independents i va tindre que cedir els territoris d'[[Alsàcia]] a França i [[Pomerania]] a Suècia (temporalment), ademés de reconéixer l'independència dels [[Països Baixos]]. Açò no solament va resultar ser el fi del somi dels [[Habsburgo]] d'un Imperi reunificado baix el [[Iglésia catòlica|catolicisme romà]], sino que també va resultar en el fi de la seua hegemonia sobre els assunts europeus. Pero a pesar de tots estos revessos, les terres de la Casa Habsburgo varen sobreviure relativament intactes. Estes es varen convertir en un bloc molt més coherent en l'absorció de [[Bohemio]] i la restauració del catolicisme. En la desintegració de l'Imperi, Àustria es va convertir en una potència independent i va continuar com la líder indiscutible del món alemà, títul que conservaria fins a l'auge de Prusia un parell de sigles més vesprada.<ref>{{Cita lliure|llinages=McMurdie|nom=Justin|enlaceautor=|títul=The Thirty Years' War: Examining the Origins and Effects of Corpus Christianum's Defining Conflict|url=https://digitalcommons.georgefox.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1016&context=seminary_masters&httpsredir=1&referer=|fechaacceso=|any=2014|editorial=George Fox University|isbn=|editor=|ubicació=|pàgina=72|idioma=|capítul=|format=PDF}}</ref>

No obstant, la fragmentació no va detindre el gran desenroll cultural que ocorreria des de el {{sigle|XVIII||s}}. La competència entre les diferents parts de l'Imperi (clercs, príncips, comtes i comerciants) va dur a un florecimiento de lliteratura, música i ciència únic en l'història. Aixina, este periodo de gran cultura, conegut com ''[[Classicisme de Weimar|Deutsche Klassik]]'' va ser també el de major divisió i debilitat del poder imperial.<ref name=":0">{{Cita lliure|llinages=Benz|nom=Wolfgang|enlaceautor=|títul=Alemània 1815 - 1945: rumbs del nacionalisme|url=https://books.google.com.pe/books?aneu=BLai69Mh5yAC&pg=PA10&dq=Confederaci%C3%B3n+de el+Rin+%2B+Alemània&hl=és-419&sa=X&vejau=2ahUKEwjQj56o-OzsAhXkILkGHZftDRAQ6AEwAHoECAIQAg#v=onepage&q=Camins%20cap a%20el%20Estat-naci%C3%B3n&f=false|fechaacceso=|any=2002|editorial=UNAM|isbn=9789683697875|editor=|ubicació=|pàgina=9-39|idioma=|capítul=Camins cap a l'Estat-nació, 1815-1870}}</ref>

=== Auge de Prusia ===
{{Artícul principal|Història de Prusia}}
En 1525, durant la [[Reforma Protestant]], l'[[Estat monástico dels Cavallers Teutónicos]] va ser secularizado i reorganisat per una branca de la [[Dinastia Hohenzollern]], transformant-ho en el [[Ducado de Prusia]]. En 1618, el ducado de Prusia va passar a la branca principal dels Hohenzollern, que governaven Brandeburgo ([[feu]] del Sacre Imperi), formant l'Estat de [[Brandeburgo-Prusia]]. Oficialment, Prusia era un vassall de la [[Confederació Polac-Lituana]], que va derrotar als Cavallers teutónicos en la [[Guerra dels Tretze Anys (1454-1466)]]. Esta situació va canviar en l'ascens de [[Federico Guillermo I de Brandeburgo]] en 1640. Les seues polítiques varen formar les bases per a la futura potència, centralisant l'administració política i organisant un poderós eixèrcit.<ref>{{Cita web|url=https://www.britannica.com/biography/frederick-William-elector-of-Brandenburg|títul=Frederick William, elector of Brandenbur|any=2020|editor=Stephan Skalweit|editorial=''[[Enciclopèdia Britannica]]''}}</ref>

En iniciar el {{sigle|XVIII||s}} s'inicia la transformació de [[Prusia]] (elevat a un [[Regne de Prusia|regne]] en 1701) en una verdadera potència europea. El llarc regnat de [[Federico II el Gran]] dona un gran impuls a la consolidació d'este regne, que es va vore envolt en les guerres de [[Guerra de Successió Austríaca|Successió Austríaca]] i [[Guerra dels Sèt Anys|dels Sèt Anys]]. A partir de llavors [[Prusia]] disputaria a la [[casa d'Àustria]] l'hegemonia d'Alemània. Federico va posar en pràctica el [[despotisme ilustrat]] i va realisar una série de reformes polítiques i econòmiques que varen resultar en un ràpit desenroll social i econòmic del seu Estat.

El poder de Prusia i l'estat decadent de [[Confederació Polac-Lituana]] varen permetre que, entre 1772 i 1795, es donaren les [[Particions de Polònia]]. Àustria, Rússia i Prusia es varen dividir el territori entre sí; l'Estat polac desapareixerà del mapa fins a l'establiment de la [[Segona República Polaca]] en 1918.

=== Fi de l'Imperi ===

A la mort de [[Carlos VI d'Alemània]] en 1740, l'Imperi es va vore sacsat per una série de crisis que varen posar en evidència la seua decadència final. Les successives guerres de el {{sigle|XVIII||s}} havien debilitat a l'imperi fins a un punt de no tornada. Des de feya temps que la sòrt del Sacre Imperi depenia únicament dels governants d'Àustria, els [[Habsburgo]], i de la postura que assumiren els demés cossos polítics de l'imperi front a esta.

Europa va tornar a ser l'escenari d'un conflicte continental en esclatar la [[Revolució francesa]] en 1789. El Sacre Imperi —encara que més encertat seria simplement referir-se a Àustria i Prusia— ràpidament es va aliar en Anglaterra per a detindre la revolució. En 1795 es va intentar reformar a l'Imperi per mig de la [[mediatización i secularisació]] dels Estats imperials en tal de crear una millor defensa contra els francesos. No obstant, açò va ser en va. En setembre de 1805, [[Napoleón Bonaparte]] va iniciar l'invasió d'Alemània.<ref>{{Cita lliure|llinages=Brooks, Richard|nomene=|enlaceautor=|títul=Atles of World Military History|url=https://archive.org/details/atlasofworldmili0000harp|fechaacceso=|any=2000|editorial=HarperCollins.|isbn=0-7607-2025-8.|editor=|ubicació=Londres|pàgina=[https://archive.org/details/atlasofworldmili0000harp/page/108 108]|idioma=|capítul=}}</ref> Els francesos varen obtindre la seua victòria final en la decisiva [[batalla de Austerlitz]], que va concloure en la [[Tercera Coalició|Tercera Guerra de Coalició]]. El 6 d'agost de 1806, [[Francisco II del Sacre Imperi Romà Germànic, I d'Àustria|Francisco II]] va abdicar al tro i va declarar formalment la dissolució del Sacre Imperi de la Nació Germànica.<ref>{{cita lliure|llinages1=Nipperdey|nomene1=Thomas|títul=Germany from Napoleon to Bismarck: 1800-1866|data=2014|editorial=Princeton University Press|isbn=9781400864300|pàgina=4|url=https://books.google.com.pe/books?aneu=FYMABAAAQBAJ&printsec=frontcover&dq=dissolution+of+the+holy+roman+empire&hl=és&sa=X&vejau=2ahUKEwiZ2KPjrdrsAhW5ILkGHb3zCncQ6AEwBHoECAkQAg#v=onepage&q=%226%20August%201806%22&f=false}}</ref>

== Confederació Germànica (1815–1866) ==

{{AP|Confederació Germànica}}
{{VT|Confederació del Rin}}

=== Antecedents ===
Despuix de derrotar a les forces austríaques i prusianas, Napoleón va establir la [[Confederació del Rin]]. La divisió alemana en sinnúmeros de territoris va terminar, i estos varen ser acomodats en comtats de tamany mijà. L'Alemània Napoleònica va sofrir una série de transformacions que li modernisarien a un ritme prou ràpit. Es va establir el [[Còdic Civil de França]], es varen eliminar els privilegis de la noblea, es va emancipar a l'campesinado, es va reformar el sistema tributari i es va obrir el camí per a un procés d'[[Industrialisació per substitució d'importacions|industrialisació]].<ref name=":0" />

Napoleón va ser derrotat per [[Regne de Prusia|Prusia]], [[Imperi austríac|Àustria]] (''Imperi'' des de 1804), [[Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda|Regne Unit]], [[Imperi rus|Rússia]] i [[Suècia]] en la decisiva [[Batalla de Leipzig]] de 1813, despuix de la qual cosa la seua Confederació va escomençar a colapsar. En setembre de 1814 va iniciar el [[Congrés de Viena]], en el que s'establiria un nou orde europeu. Inicialment es va pensar en restaurar al Sacre Imperi, pero esta decisió va ser rebujada pels seus antics Estats.<ref name=":0" /> Tant Prusia com Àustria varen obtindre importants guanys territorials, repartint-se el nort i sur respectivament. Les 39 divisions establides per Napoleón varen ser deixades relativament intactes en la nova [[Confederació Germànica]], facilitant la futura unificació de la nació.

=== Confederació ===

Despuix d'abdicar l'últim monarca del Sacre Imperi, va escomençar, en els antics Estats que ho componien, una dispar busca per crear un [[Estat nació]] alemà unificat. La ''[[Qüestió alemana]]'' es debatia entre la creació d'una «gran Alemània», que incloguera els territoris germanófonos (promoguda per [[Àustria]]), o una «menuda Alemània» formada exclusivament pels Estats del nort (recolzada per [[Prusia]]). A esta disyuntiva se sumava la qüestió institucional sobre el repartiment de poder entre el poble i la corona. L'unió finalment resultant va supondre una decepció per a una població que era cada volta més familiar en el concepte del nacionalisme patriòtic.

Un nou pas cap a l'unificació va ocórrer en 1834, quan es va formar l'[[Unió Aduanero d'Alemània]]. Dita unió buscava una unitat econòmica en els Estats alemans, els quals estaven experimentant un considerable desenroll econòmic. Àustria no va poder controlar la direcció econòmica de la Confederació, la qual va escomençar a ser encapçalada per la puixant Prusia. Conforme els Estats anaven desenrollant la seua indústria, la necessitat d'una nació unificada es va fer més evident.

En març de 1848, la [[Revolucions de 1848|revolució va esclatar en Alemània]]. Entre maig de 1848 i març de 1849 es va formar en [[Fráncfort del Meno]] el [[Parlament de Fráncfort|primer Parlament lliurement elegit]] i es va promulgar el seu [[Constitució de Fráncfort de 1849|primera constitució]]. El [[parlament]] va exigir que, com a emperador alemà, el monarca tindria que renunciar al seu [[Dret diví dels reis|caràcter diví]] i concebre's a sí mateixa com ejecutor de la voluntat del poble. No obstant, ni Prusia ni Àustria desijaven el triumfo d'una revolució lliberal. [[Federico Guillermo IV de Prusia]] va rebujar la corona imperial i va dissoldre el congrés, terminant en l'intent d'unificació. L'eixèrcit va terminar en els sublevamientos i la Confederació va ser restablida.<ref>{{Cita web|url=http://www.andalan.es/?p=12193|títul=La Revolució alemana de 1848|autor=Eduardo Montagut Contreras|any=2016|editorial=Andalán}}</ref> En la década següent varen continuar les persecucions a lliberals, lo que va provocar que una part de la població alemana emigrara als [[Estats Units d'Amèrica]].

En la década de 1860 destaca la figura del canceller [[Otto von Bismarck]], que va favorir en Prusia a l'eixecutiu contra el Parlament. En 1862, despuix de ser nomenat [[Ministre-President de Prusia|primer ministre de Prusia]], va mamprendre una important reforma militar que li va permetre dispondre d'un poderós eixèrcit per a portar a terme els seus plans d'unificació alemana. En 1864 va conseguir [[Guerra dels Ducados|arrebatar a Dinamarca]] els ducados de [[Lauenburg|Lauenburgo]], [[Schleswig]], i [[Holstein]] en l'ajuda d'Àustria. Esta aliança va ser efímera i abdós potències varen tornar a disputar-se el control d'Alemània. El conflicte austro-prusiano, que va dominar els últims tres sigles de l'història alemana, finalment va concloure en 1866 en la [[guerra de les Sèt Semanes]]. Prusia va establir la [[Confederació Alemana del Nort]], que definitivament va excloure a Àustria del restant de la nació alemana.

== Unificació alemana (1866–1871) ==

{{AP|Unificació alemana}}L'història d'Alemània com [[Estat nació]] s'inicia en 1871 en instaurar-se l'[[Imperi alemà]]. En anterioritat, lo que coneixem com [[Alemània]] va ser una agrupació d'Estats en el marc del [[Sacre Imperi Romà Germànic]], format a partir de la divisió en 843 del [[Imperi carolingio]] de [[Carlomagno]]. Este Imperi va existir en diverses formes fins a la seua dissolució oficial en 1806 com a conseqüència de les [[Guerres Napoleòniques]].

=== Confederació Alemana del Nort ===

Bismarck va redactar la constitució que va entrar en vigor l'1 de juliol de 1867; es declarava President al Rei de Prusia i a Bismarck com a canceller. Els Estats estaven representats en el Bundesrat (Congrés Federal) en 43 escans (dels quals 17 eren prusianos). Per a les eleccions al Reichstag, Bismarck va introduir en Alemània el sufragi masculí. El Bundesrat es va convertir en el Parlament del Zollverein en 1867, intentant crear una rodalia major en els Estats meridionals, permetent-los enviar representants al Bundesrat. El poder prusiano va despertar els recels francesos, que temien la constitució d'un Estat fort que poguera fer-los ombra en el continent europeu. Per una atra part, Bismarck considerava que una guerra contra França podria consolidar a l'Alemània unificada en la que somiava, guanyant-se el respal dels pocs ducados que mantenien la seua independència.

El conflicte en [[Segon Imperi francés|França]] va escomençar despuix de la deposición d'[[Isabel II d'Espanya]] en la [[Revolució de 1868]]. Prusia va intentar colocar en el tro espanyol a [[Leopoldo de Hohenzollern-Sigmaringen]], lo que significaria una abismal ventaja política contra França. Açò va resultar en l'esclat de la [[guerra franc-prusiana]] en 1870, en la que la superioritat alemana es va fer ràpidament evident. [[Napoleón III]] va ser capturat en la [[batalla de Sedán]] i la seua [[Segon Imperi francés]] va colapsar. El nou govern no va poder frenar l'alvanç alemà, els qui [[Lloc de París (1870-1871)|varen sitiar París]] en setembre. Els francesos es varen rendir en giner de l'any següent, donant com resultat el [[Tractat de Versalles (1871)|Tractat de Versalles de 1871]]. França va tindre que pagar cinc mil millons de francs com a indemnisació i cedir l'[[Alsàcia-Lorena]] a Alemània.

=== Proclamació del Segon Reich ===

En la victòria sobre França, els estats del sur de [[Baden (estat)|Baden]], [[Hesse-Darmstadt]], [[Württemberg]] i [[Baviera]] finalment es varen unir a la Confederació. Els dies 9 i 10 de decembre de 1870, el [[Reichstag (parlament alemà)|Reichstag]] va votar per a oferir el títul de l'Emperador al rei prusiano. Els príncips alemans es varen congregar en la [[Galeria dels Espills]] del [[Palau de Versalles]] —residència del famós rei francés [[Luis XIV de França|Luis XIV]], el ''Rei Sol'', conquistador ciutats i estats alemans— i varen proclamar l'inici del [[Imperi alemà]] el 18 de giner de 1871, en [[Guillermo I d'Alemània|Guillermo I]] com a primer [[emperador alemà]]. L'acte va unificar a tots els Estats de la Confederació en una unitat econòmica, política i administrativa de caràcter [[Federació|federal]] dominada per [[Prusia]]. El 18 de giner coincidia en la coronació de [[Federico I de Prusia|Federico III de Brandeburgo]] com [[Federico I de Prusia|Federico I]] en 1701, event que va donar naiximent al [[Regne de Prusia]].

== Imperi alemà (1871–1918, Segon Reich) ==

{{AP|Imperi alemà}}
{{VT|Imperi colonial alemà}}

L'Imperi alemà es funda el 18 de giner de 1871 despuix de la victòria de Prusia en la [[guerra franc-prusiana]], i es conseguix l'unificació dels diferents estats alemans entorn a Prusia, excloent a [[Àustria]]. Aixina Prusia es convertix en [[Alemània]], baix el liderage del canceller [[Otto von Bismarck]], qui serà el verdader artífex de l'unificació. S'inicia un periodo de gran desenroll nacional alemà en tots els camps: economia, política i milícia. Des de llavors Alemània es transforma junt al [[Regne Unit]] com a part de les potències mundials, encara que inicialment no va tindre ambicions colonials, particularment durant el govern de Bismarck.

A partir d'este punt i durant les següents dos décades s'establixen els cridats "sistemes bismarckianos", que dominen la política europea. Va fomentar les aliances en Europa per a aïllar a França per un costat i aspirava a consolidar l'influència d'Alemània en Europa per l'atre. Les seues principals polítiques internes es varen centrar en la supressió del socialisme i la reducció de la forta influència de l'Iglésia Catòlica en les seues adherentes. Va emetre una série de lleis que incloïen atenció mèdica universal, plans de pensions i atres programes de seguritat social. Les seues polítiques de [[Kulturkampf]] varen ser resistides en vehemència pels catòlics, que varen organisar l'oposició política en el Partit del Centre ([[Partit de Centre (Alemània)|Zentrum]]). El poder industrial i econòmic alemà havia creixcut per a igualar a Gran Bretanya en iniciar el {{sigle|XX||s}}.

En el [[Congrés de Berlín de 1878]] es reunixen els representants de varis Estats europeus baix la presidència de Bismarck en el propòsit de reorganisar els [[Balcans]] despuix de la [[Guerra Rus-Turca de 1877–1878|Guerra Rus-Turca de 1877-1878]], aixina com per a equilibrar els interessos d'[[Anglaterra]], [[Rússia]] i [[Àustria-Hongria]] en la zona. Despuix, Bismarck convoca entre 1884 i 1885 la [[conferència de Berlín]] en la que les potències fixen les pautes per al [[Repartiment d'Àfrica|repartixc colonial d'Àfrica]]. En 1882 es va firmar la [[Triple Aliança (1882)|Triple Aliança]], compromís entre Alemània, Àustria (transformada en l'[[Imperi Austro-Hongarés]] en 1867) i el [[Regne d'Itàlia (1861-1946)|Regne d'Itàlia]], que [[Unificació italiana|va completar la seua unificació]] paralelament a l'alemana.

En la coronació de [[Guillermo II d'Alemània|Guillermo II]] en 1888 s'inicia un enfrontament entre l'Estat i Bismarck, el qual va terminar en la seua destitució en 1890. L'emperador serà incapaç de continuar en les polítiques implantades per Bismarck, i Alemània es veu poc poc en l'incapacitat de mantindre l'equilibri europeu, que para llavors era més que mai la base de l'equilibri mundial. El Kaiser es va embarcar en una perillosa [[Pau armada|carrera armamentista naval]] en Gran Bretanya. Baixe el mando de l'almirant [[Alfred von Tirpitz]], la [[Marina Imperial alemana]] pretenia rivalizar en la [[Royal Navy]] britànica per la supremacia naval en el món.<ref>{{Cita lliure|llinages1=Willmott|nomene1=H. P.|títul=World War I|data=2003|editorial=Dorling Kindersley|ubicació=Nova York|isbn=0-7894-9627-5|url=https://www.worldcat.org/oclc/52541937|llinages=|enlaceautor=|fechaacceso=|any=|editor=|pàgina=21|capítul=}}</ref> Les seues polítiques agressives, conegudes com la ''[[Weltpolitik]]'', varen contribuir en gran mida a la Gran Guerra que s'aveïnava.

=== Primera Guerra Mundial ===
{{Artícul principal|Primera Guerra Mundial}}

En 1914 va esclatar la [[Primera Guerra Mundial]] com a conseqüència del [[Atentat de Sarajevo]] contra l'hereu al tro del [[Imperi austrohúngaro]]. Sense que [[Guillermo II d'Alemània|Guillermo II]] ho sabera, els ministres i generals austrohúngaros ya havien convençut a [[Francisco José d'Àustria]], d'ochenta y cuatro anys d'edat, que firmara una declaració de guerra contra Sèrbia. Com a conseqüència directa, Rússia va escomençar una movilisació general per a atacar Àustria en defensa de Sèrbia. Segons el pla original, Alemània atacaria primer a l'enemic més fort, en este cas França. El pla suponia que Rússia tardaria més en completar la seua movilisació i ademés que el seu eixèrcit no estava plenament preparat per a la guerra. Derrotar a França havia segut relativament fàcil durant la [[guerra franc-prusiana]] de 1870, pero en les fronteres de 1914, un atac al surest de França podia ser detingut per les fortalees fronterices franceses. Els alemans varen invadir a través de Bèlgica, que [[Ocupació alemana de Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial|va ser ocupada per l'Imperi]].

El conflicte va terminar en l'[[armistici de l'11 de novembre de 1918]]. La [[Revolució de Novembre]] en Alemània va forçar l'abdicació de Guillermo II, marcant el fi de la [[dinastia Hohenzollern]] (que continua existint en la figura de [[Jorge Federico de Prusia]] com a príncip hereu). Les nacions vencedores varen impondre el [[Tractat de Versalles (1919)|Tractat de Versalles]] el 28 de juny de l'any següent. De les moltes disposicions del tractat, una de les més importants i controvertides estipulava que les [[Potències Centrals]] (Alemània i els seus aliats) acceptaren tota la responsabilitat moral i material d'haver causat la guerra. Ademés, la nació deurien desarmar-se, realisar importants concessions territorials als vencedors i pagar exorbitantes indemnisacions econòmiques als Estats victoriosos. El tractat va ser percebut en Alemània com una humillante continuació de la guerra per atres mijos i la seua durea se cita a sovint com un factor que va facilitar el posterior ascens del nazisme en el país.<ref name="llig h">Lee, Stephen J.: ''Europe, 1890-1945''. Routledge 2003, p. 131. ISBN 0-415-25455-8.</ref>

== República de Weimar (1919–1933) ==

{{AP|República de Weimar}}
Despuix de la derrota en la Primera Guerra Mundial, es constituïx la [[República de Weimar]] (nom historiográfico, ya que l'Estat va seguir denominant-se com ''[[Reich alemà|Deutsches Reich]]''). És un periodo de gran inestabilitat per la fragmentació parlamentària en partits minoritaris i al rebuig dels militars a acceptar la derrota i els acorts imposts pels vencedors. Els seus inicis també varen ser marcats per #sublevació populars, com l'[[Alçament Espartaquista]].

La crisis econòmica com a conseqüència del Tractat de Versalles, que feya que Alemània pagara grans tributs com a trofeu de guerra, i la hiperinflación comporten la ruïna per a una gran part de la classe mija, i esta situació s'agrava despuix de la [[Gran Depressió]] de 1929. L'impressió irracional de diners durant la República de Weimar va produir una hiperinflación que fa que fins al dia de hui els alemans temen a l'inflació, al revés de lo que ocorre en Estats Units, a on es tem a la deflación. Aixina es produïx una situació propícia per a l'auge d'idees nacionalistes i fascistes. En les eleccions de 1933, el [[Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà]] (NSDAP, nazi) conseguix aplegar al poder, i finalisarà en seguida la primera experiència democràtica alemana.

En ocasions s'ha atribuït a les deficiències d'esta [[Constitució de Weimar|Constitució]] els yerros de la República i la seua caiguda. No obstant, distints autors senyalen que cap constitució democràtica haguera pogut fer front a la falta de respal popular al règim, que va desembocar en la seua crisis final i l'ascens nazi. Afigen que la Constitució weimariana va funcionar notablement be durant el govern de [[Gustav Stresemann]], entre 1924 i 1929.<ref>{{cita lliure|llinages1=Díez Espinosa|nomene1=José Ramón|títul=Societat i cultura en la República de Weimar: el fracàs d'una ilusió|data=1994|editorial=Universitat de Valladolit|ubicació=Valladolit|isbn=84-7762-607-3|pàgina=95-97}}</ref><ref>{{cita lliure|llinages1=Klein|nomene1=Claude|títul=Dels espartaquistas al nazisme: la República de Weimar|data=1985|editorial=Sarpe|ubicació=Madrit|isbn=84-7291-938-2|pàgina=32-33|oclc=433835461}}</ref>

== Alemània nazi (1933-1945, Tercer Reich) ==

{{AP|Alemània nazi}}
{{VT|Segona Guerra Mundial|Holocaust}}

L'adversitat econòmica —deguda tant a les condicions de la pau com a la [[gran depressió]] mundial— és marcada com una explicació de per qué els partits antidemocràtics, tant de l'ala dreta com de l'ala esquerra, varen anar àmpliament recolzats pels líders d'opinió i votants alemans. En les eleccions extraordinàries de [[Eleccions parlamentàries d'Alemània de juliol de 1932|juliol]] i [[Eleccions parlamentàries d'Alemània de novembre de 1932|novembre]] de 1932, el [[Partit Nacional-Socialiste Alemà dels Treballadors]] (NSDAP, «partit [[Nazisme|nazi]]») va obtindre 37,3 % i 33,0 % dels vots, respectivament.<ref>{{Cita web|url=http://www.willy-brandt.org/bwbs_biografie/Hitler_bei_Hindenburg_B1071.html|títul=Hitler bei Hindenburg|fechaacceso=16 de març de 2008|any=2005|obra=Bundeskanzler- Willy- Brandt- Stiftung|idioma=alemà|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20080412230652/http://www.willy-brandt.org/bwbs_biografie/Hitler_bei_Hindenburg_B1071.html|fechaarchivo=12 d'abril de 2008}}</ref> El 30 de giner de 1933, [[Adolf Hitler]] va ser nomenat [[cap de Govern]].

Hitler havia intentat un colp d'Estat anteriorment (el cridat [[Putsch de Munich]], en 1923) que va resultar en fracàs. Va ser a la presó i va escriure ''[[La meua Lluita]]'', llibre en el que considera que la guerra i la pobrea alemanes es devien als judeus que explotaven a les persones, dominaven els periòdics, les notícies, els bancs i es dedicaven al comerç sexual (tracta de blanques). En este llibre també va deixar en clar el seu [[antisemitisme]], culpant als judeus de ser part d'un complot en contra del poble alemà. Una volta que va eixir de la presó va ser ovacionat com a héroe.

El 27 de febrer de 1933, el [[Incendi del Reichstag|Reichstag va ser incendiat]]. Els nazis varen acusar als comunistes, tant alemans com a estrangers, de l'incendi. Alguns historiadors sugerixen que l'event va ser una [[operació de falsa bandera]] en la finalitat d'aumentar el seu creixent poder. Fora qui anara el seu autor, lo cert és que els principals beneficiats d'este succés varen ser els propis nazis, que varen poder consolidar el seu poder i eliminar als comunistes, que junt als [[Partit Socialdemócrata d'Alemània|socialdemócrates]] eren els principals opositors al [[NSDAP]].<ref>{{cita notícia|títul=El dia en que la democràcia alemana va ser pastura de les flames|url=http://internacional.elpais.com/internacional/2008/02/27/actualidad/1204066814_850215.html|fechaacceso=18 de giner de 2015|agència=EFE|editorial=El País|data=27 de febrer de 2008}}</ref> Alguns drets democràtics fonamentals varen ser derogats posteriorment en virtut d'un [[Decret de l'Incendi del Reichstag|decrete d'emergència]]. Poc despuix, una [[Llei habilitante de 1933|Llei]] va donar al govern el ple poder llegislatiu. Solament el [[Partit Socialdemócrata d'Alemània]] va votar en contra d'ella; els comunistes no varen poder presentar oposició, ya que els seus diputats havien segut assessinats o encarcerats.<ref name="Stackelberg">Stackelberg, Roderick: ''Hitler's Germany: origins, interpretations, legacies''. Routledge 1999, p. 103. ISBN 0-415-20114-4.</ref><ref>Scheck, Raffael. [http://www.colby.edu/personal/r/rmscheck/germanye1.html Establishing a Dictatorship: The Stabilization of Nazi Power] Colby College. Retrieved 2006, 07-12.</ref>

La política de ''[[Lebensraum]]'' (espai vital) implementada per Hitler i basada que tots els països de parla alemana devien estar units, es va vore reforçada gràcies al [[Pacte de Munich]], lo que finalment va dur l'esclat de la [[Segona Guerra Mundial]] en Europa l'1 de setembre de 1939. Alemània va obtindre inicialment grans èxits militars i va conseguir el control sobre [[França]], [[Bèlgica]], [[Països Baixos]], [[Dinamarca]], [[Luxemburc]], [[Balcans]], [[Grècia]] i [[Noruega]] en Europa, [[Tunis]] i [[Líbia]] en el [[nort d'Àfrica]].

Esta guerra no solament va ser caràcter econòmic-polític, sino que va servir per a aplicar severes lleis racistes. No solament es varen assessinar sis millons de judeus, gitanos, russos, serbis, polacs i atres #ètnia, sino que en els camps de concentració creats en tots els territoris conquistats es va tancar a gitanos, deficients mentals, homosexuals i dissidents ideològics. Estes persones eren privades de la seua llibertat i els seus bens i, despuix de ser aïllades en [[guetos]], varen ser esclavizadas per al treball gratuït (esclavitut), fins a resultar inservibles per debilitat, malaltia o desnutrición, llavors li les eixecutava o es realisava experiments científics en ells. Els nazis varen perfeccionar els assessinats massius, creant les cámara. El millor eixemple d'això es pot vore encara en el [[camp de concentració]] d'[[Auschwitz]] (Polònia). Esta massacre va durar anys en el silenci, la suposta ignorança o el consentiment del restant dels països del planeta que participaven en la guerra.

L'atac a l'[[URSS]] en 1941 va ser decisiu per a demostrar que l'eixèrcit era insuficient per a comprendre tanta extensió de terreny. Les fracassades campanyes russes de 1941 i 1942 pretenien, la primera, alcançar [[Moscou]] per a tallar els suministraments [[siberia]]nos i, la segona, aplegar al [[mar Caspio]] per a controlar el petròleu. A açò se suma que els russos tenien doscents millons d'habitants i varen desenrollar els missils ''Katiusha'' que varen fer retrocedir a Hitler. També va haver lluites internes en Alemània per detindre a Hitler, ya que els seus generals es donaven conte de que pretenia alguna cosa impossible. Ademés, l'ingrés dels Estats Units en la guerra ajuda a la derrota d'Alemània, que firma la seua rendició el 8 de maig de 1945, poc despuix del [[Mort d'Adolf Hitler|suïcidi d'Hitler]]. Entre juliol i agost de 1945, la [[Conferència de Potsdam]] va definir el mapa polític d'Europa i les zones d'ocupació en Alemània i Àustria.

La guerra va resultar en una gran pèrdua de territori, quinze millons d'alemans expulsats, quarantacinc anys de divisió, ya que el país es va separar en l'Alemània oriental i l'occidental, i lo més important uns cinc millons de morts en Alemània i més de cinquanta en el macabre balanç final de la lluita.

== Alemània durant la Guerra Freda (1945–1989) ==

{{AP|Història d'Alemània des de 1945}}
{{VT|Història d'Alemània Occidental|Història d'Alemània Oriental}}

En la [[conferència de Potsdam]] realisada en agost de 1945, poc despuix de la [[Fi de la Segona Guerra Mundial en Europa|rendició incondicional de l'Alemània nazi]] el 8 de maig de 1945, els aliats varen dividir Alemània en quatre zones d'ocupació militar: [[França]] al suroest, [[Zona d'ocupació britànica|Gran Bretanya al noroest]], [[Zona d'ocupació nortamericana|Estats Units al sur]], i l'[[Zona d'ocupació soviètica|Unió Soviètica]] a l'est. Les antigues (1919-1937) províncies d'Alemània a l'est de la [[Llínea Oder-Neisse]] ([[Prusia oriental]], l'est de [[Pomerania]] i [[Silesia]]) varen ser transferides a [[Polònia]], mudant el país cap a l'oest.

Alemània, com a país dividit, va encarnar la [[guerra freda]] com cap atre país. L'ocupació del territori per part dels aliats va tindre com a icon al [[mur de Berlín]] i va perdurar més de quatre décades. A pesar de ser un dels països derrotats en la guerra, Alemània (la [[República Federal Alemana]]) va iniciar una fulgurant recuperació institucional a partir dels anys 1950 i es va transformar en la quarta potència econòmica a nivell mundial, superant a Regne Unit i França, que havien resultat vencedors en el conflicte.

Alemània dona un gir radical en els seus històricament conflictives [[Relacions franc-alemanes|relacions en França]], i després dels [[tractats de Roma]] inicia junt a este país una política d'acostament, que queda plasmada en el “tractat del [[Palau de l'Elíseu|Elíseu]]” de 1963. Des de llavors, les dos nacions han format una dupla que fa front comuna sobre els assunts internacionals.

== Reunificación d'Alemània (1990) ==
{{AP|Reunificación alemana}}

En setembre de 1990, un més abans de la reunificación alemana, les quatre potències aliades i els dos Estats alemans varen firmar un tractat en Moscou ([[Tractat Dos més Quatre]]) que posava fi als drets i les responsabilitats dels poders aliats respecte a Alemània. Les forces soviètiques ubicades en l'Alemània oriental varen completar el seu retir el 31 d'agost de 1994 i una semana despuix li varen seguir les forces aliades. [[United States European Command|Únicament soldats nortamericans i britànics]], ubicats en el marc de l'[[OTAN]], permaneixen en la República Federal.

== Alemània i l'Unió Europea ==

En la seua calitat d'[[Història de l'Unió Europea|Estat fundador]], Alemània eixercita un paper central en la construcció de l'[[Unió Europea]] (UE). Va ser justament el ministre francés de llinage germànic, [[Robert Schuman]], qui en 1950 va pronunciar el [[Declaració Schuman|discurs que, es considera, va assentar les bases de l'Unió]].

[[Cronologia de l'Unió Europea|Durant cinc décades]] diferents, mandataris des de [[Konrad Adenauer]] fins a [[Gerhard Schröder]] han participat de manera decidida respalant a l'UE i convertint a Alemània en el principal promotor de l'[[Ampliació de l'Unió Europea|Ampliació de l'Unió]].

En 2001 es dona el pas més important en matèria d'unió econòmica europea, en la creació de la Moneda Comuna de l'UE, l'[[euro]] (€), el valor inicial del qual era de 0,80 [[Dólar nortamericà|dólars nortamericans]] ya que es pretenia competir en els mercats en certa ventaja per als productes europeus. Durant cert temps varen coexistir les monedes locals, el [[marc alemà]] en este cas, com l'euro fins que aquelles (franc, marc, lira, pesseta, escuts, etc.) varen ser definitivament abolides en benefici de la nova moneda única europea.

En maig de 2005, el parlament alemà va ratificar el [[Tractat pel que s'establix una Constitució per a Europa]], que es pretenia que entrara en vigor l'11 de novembre de 2006, en acabant de que fora ratificat pels Estats membres, pero davant la victòria de el “no” en França i Països Baixos, el cim del CUE del 15 i 16 de juny de 2006 va prendre noves resolucions.

Es va establir que, durant la presidència del CUE en el primer semestre de 2007 a càrrec d'Alemània, s'elaboraria una proposta sobre la que no es varen fixar detalls. Els membres varen pactar ademés celebrar una reunió el 25 de març de 2007 en Alemània per a commemorar el quinquagèsim aniversari dels [[Tractats de Roma]]. En este cim, varen firmar una declaració política que va arreplegar els “valors i ambicions” de l'Unió.

{{VT|Història de l'Unió Europea|Cronologia de l'Unió Europea}}

== Referències ==
{{listaref|2}}

== Vore també ==
* [[Història territorial d'Alemània]]
* [[Història militar d'Alemània]]
* [[Història econòmica d'Alemània]]
* [[Història del constitucionalisme alemà]]
* [[Història dels judeus en Alemània]]
* [[Història de l'homosexualitat en Alemània]]

Història de ciutats alemanes:
* [[Història de Berlín]]
* [[Història de Munich]]
* [[Història de Fráncfort del Meno]]

== Enllaços externs ==
* [https://web.archive.org/web/20061018023838/http://www.rootsweb.com/deubadnw/history/maps/maps.htm Mapes històrics]

[[Categoria:Història d'Alemània| ]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Història d'Alemanya]]
{{Traduït ref|es|Historia de Alemania}}

Història de la seda

2026-07-24T18:39:59Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Court ladies pounding silk from a painting (捣练图) by Emperor Huizong.jpg|miniatura|Batut de la seda ([[Dinastia Song]], {{sigle|XI||s}})]]

Segons la tradició [[chinenca]], la '''història de la seda''' escomença en el {{sigle|XVII|a|s}} Proseguix durant tres milenis d'exclusivitat durant els que China exporta este teixit preciós sense revelar jamai el secret de la seua fabricació. L'art de fabricar seda es va transmetre despuix a atres [[civilisació|civilisacions]] gràcies a mercaders, lladres i espies de tot tipo, com a monges o diplomàtics. Una volta aplegada a [[Europa occidental]] a finals de l'[[Edat Mija]], la producció de [[seda]] alcança la fase de l'[[industrialisació]] a partir de el {{sigle|XIX||s}}. Després sofrirà una important decadència, relacionada en el ràpit desenroll de la fabricació d'este teixit en certs països d'[[Àsia]] i en les epidèmies que varen afectar als [[cuc de seda|cucs de seda]] en [[França]]. S'ha tornat a convertir finalment en una producció essencialment asiàtica.
== Mits i llegendes sobre els seus orígens ==
[[Archiu:MulberrySilk.___CAPS_3___|thumb|left|Seda blanca]]
La seda ha permaneixcut durant tant temps com un misteri que les numeroses civilisacions que la varen descobrir, en especial gràcies a les [[ruta de la seda|rutes de la seda]] que recorren [[Eurasia]], varen inventar numeroses llegendes al respecte. Per eixemple, les llegendes [[Pèrsia|perses]] donen conte de l'aparició de la primera parella de cucs de seda, sorgits del cos de [[Job (Bíblia)|Job]].

Per una atra part, els escrits de [[Confucio]] i la tradició chinenca<ref>{{Cita web |url=http://www.i-candi.co.uk/history-of-silk.htm |títul=Silk - its manufacture and its history » |fechaacceso=17 d'octubre de 2006 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20061019000645/http://i-candi.co.uk/history-of-silk.htm |fechaarchivo=19 d'octubre de 2006 }}</ref> conten que en el {{sigle|XVII|a|s}} un capoll de cuc de seda va caure en la tassa de [[té]] de l'emperatriu [[Leizu]].<ref>[[w:Leizu|Leizu]] (en anglés)</ref> En intentar traure-ho de la seua tassa, la jove de catorze anys va escomençar a devanar el fil del capoll. Va tindre llavors l'idea de teixir-ho. Despuix d'observar la vida del [[bombyx mori|cuc de seda]] a instàncies del seu marit, l'[[Emperador Groc|Emperador Groc Huang Vaig donar]], va escomençar a ensenyar a la seua cort el modo de criar-los, la [[sericicultura]]. Des d'eixe moment, la jove permaneixerà en la [[mitologia chinenca]] com [[deesa]] de la seda.

Sobre l'orige del [[cuc de seda]], una atra llegenda de la China nos conta que una chicona havia promés que es casaria en quí li duguera de regrés al seu pare, que estava en la guerra. En escoltar esta promesa el cavall de la família va eixir en busca del pare i a partir de llavors l'animal mirava a la chica en intencions de que esta complira el seu oferiment, davant tant “atreviment” es va donar mort al cavall i li'l va despellotar. Un dia, la chicona, al vore la pell del cavall posada al sol, va escomençar a calcigar-la dient: “¡I encara volies casar-te en mi!”. Llavors de sobte la pell va envoldre a la chica i varen desaparéixer junts. Temps despuix varen aparéixer sobre un arbre, a on formaven una parella de cucs de seda.

Sempre seguint les llegendes, la seda va eixir de China en direcció a l'Índia en els cabells d'una [[princesa]] promesa a un príncip de [[Khotan]]. Esta princesa, negant-se a quedar-se sense la seua amada tela, va desafiar la prohibició imperial d'exportar cucs de seda.

A pesar de que la seda va ser exportada molt pronte a països estrangers, la sericicultura va ser sempre un secret cuidadosadament guardat pels chinencs. Els atres pobles varen tindre que inventar diversos orígens per a este maravellós teixit. Aixina, els [[Antiga Roma|Romans]], grans admiradors del teixit, estaven convençuts de que els chinencs obtenien el fil dels fulls dels arbres.<ref>Leáse: [https://web.archive.org/web/20070522153024/http://www.clio.fr/___caps_5___/les_relations_entre_le_monde_romain_et_la_chine__la_tentation_du_far_east.asp Jean-Noël Robert, "Les relacions entre el món romà i China: la tentació del Lluntà Est, Clio 2006.] (paràgraf: «Els Sers, poble desconegut d'un país inencontrable»).</ref> El coneiximent que en l'[[Imperi romà]] tenien de la seda chinenca, resaltava sobretot lo imaginari, el secretisme i lo exòtic. En un principi, els romans s'imaginaven que la seda era el producte d'una espècie d'arbre de llana i que estos “sers (de Sericum) bebedores d'aigua”, vivien fins als 200 o els 300 anys. Això és per eixemple lo que afirmava [[Plinio el Vell]] en la seua ''Història natural''<ref>«Els Sers, célebres per la llana dels seus boscs [...] extrauen el plumón blanc dels fulls, regant-les en aigua; després les dònes realisen el doble treball de devanar i teixir» (Plinio el Vell, ''Història natural'', llibre VI, 20)</ref> o [[Virgilio]] en les ''[[Geórgicas]]''.
== L'exclusiva chinenca ==
=== Aparició de la seda ===
[[Archiu:Bombyx mori Cocon 02.jpg|thumb|200px|right|El capoll del que s'extrau el fil de seda.]]

No resulta possible datar en exactitut l'aparició del teixit en China. S'han trobat fragments de seda en les tombes reals de la [[Dinastia Shang]], que va regnar entre els sigles {{sigle|XVII}} i {{sigle|XI}} a. C.<ref name=Meyer>Charles Meyer, en «Dones mûriers dans li jardin du mandarin», en ''Història'', n.º 648, decembre del 2000.</ref> pero l'us quotidià de la seda només sembla tindre la seua culminació baix la [[Dinastia Han]], és dir, dos sigles abans de l'era cristiana.

Per aquella época, China ya havia perdut el seu secret, ya que [[coreja]]nos, [[Japó|japonesos]] i més vesprada [[Índia|indis]] ya ho havien descobert. Algunes alusions a este teixit en l'[[Antic Testament]] demostren que era conegut en l'Oest d'Àsia en els temps bíblics. Els especialistes opinen que des de el {{sigle|II|a|s}}, els chinencs ya havien establit una ret comercial en l'objectiu d'exportar seda a Occident. Per eixemple, s'utilisava en la cort [[aqueménida]] i pel seu rei [[Darío III]] quan [[Alejandro Magne]] va conquistar este Imperi. A pesar de que la seda es va difondre ràpidament a través d'[[Eurasia]], la seua producció va quedar durant tres mil anys com una exclusiva chinenca, si exceptuem a Japó.
=== Us de la seda en China antiga i medieval ===

L'obtenció del fil de seda, va existir en [[China]] des del Periodo [[Neolític]]. La llegenda diu, que va ser introduïda per Nûgua, l'esposa de l'héroe cultural [[Fuxi]]. El poeta [[Lou Shou]] va redactar en el {{sigle|XII||s}}, una série de poemes que es referixen a la crío dels [[cucs de seda]] i a l'aprofitament del capoll, processos que es consideraven eren de ple domini de la dòna, per ser més delicada i pacient que l'home. Estos poemes formen la segona part de la seua obra ''[[Geng-Zhitu]]''.<ref>{{Enllaç trencat|1=http://www.reseau-asie.com/article-en/li-gengzhitu-li-livre-du-riz-et-de-la-soie/ |2=http://www.reseau-asie.com/article-en/li-gengzhitu-li-livre-du-riz-et-de-la-soie/ |bot=InternetArchiveBot }}</ref> La primera part està dedicada a l'arròs. La crío del cuc de seda i el cultiu de la morera blanca, necessiten una altitut mija i un clima templat, en un terreny fi i fresca. Estes condicions idònees, es complixen en les regions montanyoses de la China central i oriental.

En China, país que concentra lo essencial en l'us i en la producció, el cultiu de les [[morera]]s i la crío de cucs de seda va ser tasca inicialment destinada a les dònes, dedicant-se mils d'elles a esta tasca. A pesar de que alguns hagen vist en el desenroll d'este producte un lux inútil, la seda es va convertir en un objecte de desig per part de l'alta societat, fins al punt de que el ''[[Liji]]'' va regular el seu us en relació en el protocol imperial.<ref name=Meyer /> Els llauradors no varen tindre dret a dur seda fins a varis sigles despuix, en la [[dinastia Qing]] (1644-1911).<ref name=Meyer />

L'indústria de la seda va estar monopolisada per China durant uns 3000 anys, degut a que es va promulgar un decret imperial pel que es castigava en la pena de mort a qui divulgara fora de l'Imperi els secrets d'obtenció i fabricació de les precioses teles de seda

[[Archiu:Mawangdui2.jpg|thumb|100px|Manuscrit [[taoísta]] sobre seda trobat en una tomba en [[Mawangdui]].]]

L'us de la seda queda com a exclusiva de la família imperial i dels més alts dignatarios durant prop de mil anys. Després el seu us es va ser estenent progressivament a atres classes de la societat chinenca. Ademés de para ser dut, a sovint es destinava el teixit a fins decoratius. És, ademés, usat des de molt primerenca época en fins econòmics: en alguns instruments [[Música|musicals]], en la [[peixca]] i inclús en els [[arc (arma)|arcs]].

El paper va ser en tota seguritat un dels majors descobriments dels chinencs. Des de el {{sigle|III|a|s}} es fabricaven en Àsia tot tipo de papers a chicoteta escala en els més diversos materials.<ref>p 454 Histoire dones techniques - Gille</ref> El paper fet en corfa de morera data de el {{sigle|II|a|s}}. Seda, [[bambú]], [[Lli textil|lli]], palla d'[[arròs]] o [[blat]] es varen usar indistintament. El paper fet en seda es convertix aixina en el primer paper de lux. S'han trobat en la tomba d'una marquesa morta cap a l'any 168, en [[Mawangdui]] ([[Hunan]]), proves d'escritura sobre seda d'eixa época (vore image). El material era certament més car, pero també més pràctic que el bambú. Aixina, s'han descobert tractats sobre diverses ciències ([[meteorologia]], [[medicina]], [[astrologia]], [[adivinación]]...) o inclús [[mapa]]s<ref>La seda ha segut des de llavors un soport privilegiat per a la cartografia, usat en especial pels aliats durant la [[Segona Guerra Mundial]]. Es trobarà en este artícul una història completa de la cartografia sobre seda: (en anglés) [https://web.archive.org/web/20070928015706/http://www.travellady.com/issues/december03/ahistoryofsilkmaps.htm Estelle Plous, « A History of Silk Maps», TravelLady Magazine]</ref> el soport del qual era la seda.<ref>vore (en anglés) Wikipedia contributors, « [[:w:en:Ma-wang-tui_Texts|Mawangdui Silk Texts]]», ''Wikipedia, The Free Encyclopedia''</ref>

[[Archiu:Anonymous-Describing the Doctrine Under a Tree.jpg|thumb|left|175px|Pintura sobre seda chinenca del sigle VIII.]]
Durant la [[dinastia Han]], la seda passa a ser poc a poc un valor de lux per sí mateixa i no un simple material. S'utilisa per a pagar als funcionaris i recompensar als ciutadans en especials mèrits. De la mateixa manera que a voltes s'estima el preu dels productes segons el seu pes en [[patró ore|or]], la llongitut del teixit aplega a ser un patró monetari en China. L'us de la seda alcança tal importància que "seda" (纟) pansa a ser pronte un dels principals "[[radical (sinograma)|radicals]]" del [[alfabet]] chinenc (230 dels 5.000 caràcters més freqüents ho usen).

La riquea que aporta la seda a China provoca el desig dels pobles veïns. A partir de el {{sigle|III|a|s}}, els [[xiongnu]], antepassats dels [[hunos]], saquegen de modo habitual durant dos sigles i mig les províncies de l'Imperi Han. L'emperador oferix ocasionalment a estos pobles seda a canvi de [[pau]]. Durant més de mil anys, la seda serà el regal [[diplomàcia|diplomàtic]] més habitual de l'Emperador chinenc als seus veïns o als seus vassalls.<ref name=Meyer />

De modo general, l'us de la seda va seguir en China un còdic molt estricte. Els [[dinastia Tang|emperadors Tang]], per eixemple, imponen als [[Mandarín (burócrata)|mandarines]] l'us d'un color en particular segons les funcions que eixerciten en la societat. Baixe els [[Dinastia Ming|Ming]], la seda desenrolla tot tipo d'accessoris: [[mocador]]s, moneders, [[cinturó (penyora)|cinturons]] o inclús un simple tros de tela brodat fent alusió a qualsevol dels dotze animals reals o fabulosos. Estos accessoris de moda queden a sovint associats a una particular posició; hi ha un [[gorro]] per al [[guerrer]], un per al [[juge]], un per als [[noble]]s i uns atres d'us religiós. Les dònes de l'alta societat chinenca també respecten estes pràctiques codificades i porten a terme un important us de la seda en els seus vestits, als que afigen molts motius decoratius.<ref name=Meyer /> S'han trobat descripcions, com les d'una obra de el {{sigle|XIII||s}}, el ''Jinpingmei:''

{{Cita|Loto d'or duya una jaqueta guateada de seda de Shandong, en doble alzacuello, adornada en ocas salvages en mig de les flors i els juncs; el coll era recte de setí blanc brodat en flors i es tancava en uns botons en forma d'abelles d'or sobre crisantems.<ref name=Meyer />}}
=== La seda chinenca i el seu comerç ===

Numerosos descobriments mostren que la seda es va convertir pronte en un material de lux apreciat en els països estrangers. El seu comerç és molt anterior a l'obertura oficial de les [[ruta de la seda|rutes de la seda]] pels chinencs. Per eixemple, s'ha trobat en el [[Valle dels Reis]] una mòmia [[Antic Egipte|egipcíaca]] del 1070 a. C. que tenia objectes de seda.<ref name=silkroadfoundation>[http://www.silkroadfoundation.org/artl/silkhistory.shtml ''History of Silk'', Skil road Foundation]</ref>

Primer els [[Grècia Antiga|grecs]] i més alvance els [[Antiga Roma|romans]] varen escomençar a parlar dels ''[[sers]]'' (‘sedosos’) a partir de el {{sigle|IV|a|s}} per a designar als habitants d'un lluntà regne, China. Segons alguns historiadors, el primer contacte dels romans en la seda va ser el de les legions del governador de [[Síria (província romana)|Síria]], [[Craso|Licinio Craso]]. En l'any 53 a. C., durant la [[batalla de Carrhae]], prop del [[Éufrates]], els legionaris varen quedar tan sorpresos per la lluentor dels estandarts de l'eixèrcit [[Imperi Partixc|part]] que es varen donar a la fuga.<ref name=silkroadfoundation />

[[Archiu:Silk Road in the I century ___CAPS_21___ - es.svg|thumb|left|400px|Les principals rutes de la seda entre 500 a. C. i el 500.]]
Els chinencs varen començar a interessar-se per expandir-se cap a l'oest a partir de el {{sigle|II|a|s}}, lo que va dur com a conseqüència l'obertura de la Ruta de la Seda. La més important eixia de [[Pequín]] i passava pel nort o pel sur del desert de [[Taklamakán]], un dels més àrits del món, abans de travessar la [[cordillera del Pamir]]. Les [[caravana (comitiva)|caravanes]] que prenien este camí per a canviar seda per atres mercaderies eren per lo general importants, i incloïen entre 100 i 500 persones i [[Camelus|camello]]s i [[yak]]s, cada u dels quals podia dur uns 140 quilos de mercaderia. Aplegaven a [[Antioquía]] i les costes del [[Mediterràneu]] a la veta d'un any. Pel sur, una ruta secundària passava per [[Yunan]], [[Birmània]] i l'[[Índia]] abans d'unir-se a la del Nort<ref>Fonts:
* «Histoire de la Route de la soie», en ''Encyclopaedia Universalis''.
* Meyer, Charles: «Els routes de la soie: 22 siècles d'aventure», en ''Història'', n.º  648, decembre del 2000.</ref>

Poc despuix de la conquista d'[[Egipte]] en el 30 a. C., s'inicia un comerç regular entre els romans i Àsia, marcat pel desig dels romans cap a eixe teixit aplegat d'[[Extrem Oriente]] com era la seda que els revenien els [[Imperi Partixc|parts]]. Este desig és tan gran que el [[Senat Romà]] tracta sense èxit de prohibir l'us de seda, tant per raons econòmiques com a morals. L'importació de seda chinenca provoca importants fluix d'or a l'exterior de l'imperi, mentres les penyores de seda es veen com un signe de [[decadència]] i immoralitat.

{{Cita|Puc vore vestimentes de seda, si teixits que no cobrixen el cos, ni tan sols la decència d'un home, poden cridar-se vestimentes... Miserables borres de sirvienta fabricades de modo que l'evidència de l'adulteri es transparent a través d'eixe fi vestit que i que fan que el seu marit no conega millor que un estrany el cos de la seua esposa.|[[Séneca el Jove]]<ref>[[Séneca el Jove]], ''Declamació'' Vol. I.</ref>}}


Durant les [[invasions bàrbares]], la seda aplega també als pobles "bàrbars". A modo d'eixemple, el rei [[visigodo]] [[Alarico I]] aplega fins a [[Roma]] en 408 i exigix unes 4000 corfolls de seda entre el [[tribut]] d'[[or]] i [[argent]] que solicita per a no arrasar la ciutat.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Sericicultura]]
{{Traduït ref|es|Historia de la seda}}

Història de l'astronomia

2026-07-24T18:39:58Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Nebra Scheibe.jpg|miniatura|Història de l'astronomia
]]
La '''història de l'astronomia''' és el relat de les [[observacions]], [[descobriments]] i [[coneiximent]]s adquirits a lo llarc de la [[història]] en matèria [[astronomia|astronòmica]].

L'astronomia sorgix des de que la humanitat va deixar de ser nómada i es va escomençar a convertir en sedentaria; Despuix de formar civilisacions o comunitats va escomençar el seu interés pels astres. Des de temps inmemorables s'ha vist interessat en els mateixos. Estos han ensenyat cicles constants i inmutabilidad durant el curt periodo de la vida del ser humà, lo que va anar una ferramenta útil per a determinar els periodos d'abundància per a la [[caça]] i la [[caça-recolecció|recolecció]] o d'aquells com el [[hivern]] en que es requeria d'una preparació per a sobreviure als canvis climàtics adversos. La pràctica d'estes observacions és tan certa i universal que s'han trobat a lo largo y ancho de el planeta en totes aquelles parts en a on han habitat els sers humans. Es deduïx llavors que l'astronomia és provablement un dels oficis més antics, manifestant-se en totes les cultures humanes.

En casi totes les religions antigues existia una [[cosmogonia]] que intentava explicar l'orige de l'univers, lligant este a elements mitològics. L'història de l'astronomia és tan antiga com l'història del ser humà. Antigament s'ocupava, únicament, de l'observació i prediccions dels moviments dels objectes visibles a simple vista, quedant separada durant molt temps de la [[Física]].

Sembla ser que les [[piràmides d'Egipte]] varen ser construïdes sobre patrons astronòmics molt precisos.
En 1999 es va descobrir en [[Sajonia-Anhalt]] (Alemània) el famós [[disc celest de Nebra]] (del 1600 a. C.), que és la representació més antiga coneguda de la [[esfera celest|volta celest]]. Potser varen ser els [[astronomia chinenca|astrònoms chinencs]] els qui varen dividir, per primera volta, el cel en [[constelació|constelacions]].
Els antics grecs varen fer importants contribucions a l'astronomia, entre elles, la definició de [[magnitut (astronomia)|magnitut]].
En Europa, les dotze constelacions que marquen el moviment anual del Sol varen ser denominades [[zodíac|constelacions zodiacales]].
l'[[astronomia precolombina]] (posterior a el {{sigle|XII||s}}) posseïa [[calendari]]s molt exactes.

La inmutabilidad del cel està alterada per canvis reals que l'home en les seues observacions i coneiximent primitiu no podia explicar, i d'allí va nàixer l'idea de que en el firmament habitaven poderosos sers que influïen en els destins de les comunitats i que posseïen comportaments humans, i que per tant requerien d'adoració per a rebre els seus favors o a lo manco evitar o mitigar els seus castics. Este component religiós va estar estretament relacionat a l'estudi dels astres durant sigles, fins que els alvanços científics i tecnològics varen ser aclarint molts dels fenomens que en un principi no eren compresos. Esta separació no va ocórrer pacíficament i molts dels antics [[astrònom]]s varen ser perseguits i jujats en propondre una nova organisació de l'univers. Actualment estos factors religiosos sobreviuen en la vida moderna com [[superstició|superstició]].

A pesar de la creència comuna, els grecs sabien de la esfericidad de la Terra. No va passar desapercebut per a ells el fet de que l'ombra de la Terra proyectada en la Lluna era redona, ni que no es veuen les mateixes constelacions en el nort del [[mar Mediterrànea]] que en el sur. En el model [[Aristóteles|aristotèlic]] lo celestial pertanyia a la perfecció («cossos celests perfectament esfèrics movent-se en òrbites circulares perfectes») mentres que lo terrestre era imperfecte; estos dos regnes es consideraven com oposts. Aristóteles defenia la [[teoria geocéntrica]] per a desenrollar els seus postulats. Va ser provablement [[Eratóstenes]] qui dissenyara l'[[esfera armilar]], que és un [[astrolabio]], per a mostrar el moviment aparent de les estreles al voltant de la terra.

l'[[astronomia observacional]] va estar casi totalment estancada en Europa durant l'[[Edat Mija]], a excepció d'algunes aportacions com la d'[[Alfonso X de Castella|Alfonso X l'Sabio]] en els seus [[taules alfonsíes]], o els tractats d'[[Alcabitius]], pero va florir en el món en l'[[Imperi persa]] i la [[astronomia àrap|cultura àrap]]. Al final de el {{sigle|X||s}}, un gran observatori va ser construït prop de [[Teheran]] (Iran), per l'astrònom persa [[Abu Mahmud Joyandí|Al-Khujandi]], qui va observar una série de passos meridianos del Sol, lo que li va permetre calcular l'[[oblicuidad de la eclíptica]]. També en Pèrsia, [[Omar Khayyam]] va elaborar una reforma al calendari que ho feya més precís que el [[calendari juliano]], acostant-se al [[calendari gregoriano]]. A finals de el {{sigle|IX||s}}, l'astrònom persa [[Al-Farghani]] va escriure àmpliament sobre el moviment dels cossos celests. El seu treball va ser traduït al [[llatí]] en el {{sigle|XII||s}}. [[Abraham Zacuto]] va ser el responsable en el {{sigle|XV||s}} d'adaptar les teories astronòmiques conegudes fins al moment per a aplicar-les a la navegació de la marina portuguesa. Esta aplicació va permetre a [[Portugal]] ser la puntera en el món dels descobriments de noves terres fòra d'Europa.

{{VT|Anex:Cronologia de l'astronomia}}

== Astronomia pretelescópica ==

En l'història de l'astronomia, l'astronomia pretelescópica es referix a les observacions, instruments, teories i conceptes astronòmics desenrollats en les distintes civilisacions durant el periodo històric que precedix a l'aparició i us del [[telescopi refractor]]. Els telescopis refractors cohabitaron en les últimes observacions pretelescópicas. Varen ser ràpidament utilisats a gran escala pels observadors, com [[Galileo Galilei]] en 1609 en el seu ''perspicillum'' apuntant cap al cel.

=== L'observació del cel en la prehistòria ===

Per definició, no existix informació directa o escrita sobre les observacions del cel durant el [[Paleolític]] i solament alguns indicis aïllats permeten sospitar d'ells. Segons autors rars, com la paleoastrónoma francesa Chantal Jègues-Wolkiewiez (anys 1950), determinats objectes donen testimoni de l'observació de les estreles, del Sol o de la Lluna dibuixant una cartografia de les posicions dels objectes celests.

Una atra font d'informació és la tradició narrativa i el lèxic de llengües antigues o vives. Aixina, la designació indoeuropea dels «orsos» polars o del «alce» per a l'[[estrela polar]], i de varis atres [[asterisme]]s i [[constelacions]], testimonia una cultura molt antiga, de la mateixa manera que el nom més recent de Septentrión (‘sèt bous’ [baixe el jou]) que equivaldria a una cultura agrícola. Les correspondències de nocions mítiques comunes entre zones distants (Europa i Amèrica del Nort, en particular) no semblen fortuïtes, lo que implicaria una herència d'a lo manco {{unitat|15000|anys}} d'antiguetat.

Segons l'arqueòlec nortamericà Alexander Marshack (1918-2004), les indentaciones gravades en un os d'àguila desenterrado en l'[[abric Blanchard]] i que daten de fa uns {{unitat|32000|anys}} correspondrien a anotacions llunars: el seu número i posició podrien estar relacionats en [[lunación|lunaciones]].<ref>Marshack, Alexander (1972): ''The roots of civilization: the cognitive beginning of man’s first art, symbol and notation''. Nova York: McGraw-Hill, 1972.</ref>
Segons Chantal Jègues-Wolkiewiez, l'ornamentació específica de les grutas del sur de França, quan correspon per eixemple als solsticis, seria un atre element significatiu. Esta autora inclús considera que les pintures d'estes coves podrien ser cartes estelars. Per a ella, l'escenari del Pou de la [[cova de Lascaux]] (d'uns {{unitat|17000|anys}} d'antiguetat) supondria coneiximents astronòmics: sugerix reconéixer allí una representació de les [[Pléyades (astronomia)|Pléyades]] i del [[zodíac]].

{{Cita|La visualisació de la llum solar en la porta d'entrada a la cova durant aproximadament 50 minuts durant la posada del sol en el moment del solstici d'estiu, confirma este allumenament complet de la rotonda durant este periodo solsticial en el moment de la creació de l'obra. Allumenament que permet inclús treballar a plena llum, durant casi una hora, durant uns dies a l'any, a principis d'estiu. Pero també la llum de la lluna plena de matí durant el solstici d'hivern.|col2=La visualisation de la lumière solaire sur la porte d'entrée de la grotte pendant 50 minutes environ lors du coucher solaire au moment du solstice d'été, confirme cet éclairement complet de la rotonde pendant cette période solsticiale au temps de la création de l'œuvre. Éclairement permettant même un travail en pleine lumière, presque durant unix heure pendant quelques jours parell an au début de l'été. Mais aussi lumière de la pleine lune li matin lors du solstice d'hiver.|Chantal Jègues-Wolkiewiez}}

El significat profunt d'estos mapes es desconeix; podria ser religiós o de calendari, marcant els periodos importants de migració d'animals, de caça, etc. Esta hipòtesis, inicialment qüestionada en nom de diversos prejuïns, científics o no,<ref>Neyret, F. (2007) - « "Lascaux, li ciel dones premiers hommes" ou La scientifique indépendante, li reporter et la chaîne culturelle », [http://www.zetetique.fr/divers/poz29.pdf ''La Newsletter de l’OZ''] {{Wayback|url=http://www.zetetique.fr/divers/poz29.pdf |dona't=20090920070100 }}, novembre 2007, 029, {{p.|12-16}}.</ref>
resulta estimulant una volta que es té en conte la interdisciplinariedad. La falta d'evidència arqueològica explícita no significa en modo algun que l'observació del cel no eixercitara cap paper entre els humans prehistòrics: açò està ben atestat en les cultures contemporànees de caçadors-recolectors, com els [[aborigen australians]].

Del [[Neolític]] els jaciments trobats es multipliquen encara que la seua interpretació seguix sent delicada. L'implantació de calendaris, que atesten un coneiximent cert de l'evolució del cel, va anar de vital importància per a estes civilisacions agràries. La capacitat d'anticipar events estacionals o anuals va fer possible la [[planificació]]. Per tant, es va donar una interpretació religiosa a les possibles causes dels fenomens celests.

El sorgiment de les pràctiques agràries va ser potser acompanyat per la pràctica de diversos cults uranos (que es relacionen en el cel, espai dedicat a lo sagrat) i, en ells, de l'astronomia i de l'[[astrologia]] (aixina com en atres llocs, l'[[astrologia caldea]] i la [[astrologia chinenca|chinenca]]).

Innumerables sepultures d'esta época estan orientades cap a una direcció particular del cel. Entre els descobriments arqueològics associats a la pràctica del calendari, cal mencionar els [[cons rituals d'or]] desenterrados en França i el sur d'Alemània, interpretats com els tocats dels sacerdots d'un cult solar, i el [[disc de Nebra]]{{Cita requerida}}. El [[círcul de Goseck]], traçat fa casi 7000 anys, és l'observatori solar més antic conegut.{{Cita requerida}}

Els vestigis que han aparegut del [[Neolític]], com els grans círculs megalítics dels que els més coneguts són [[Nabta Plaja]], de 6000 a 6500 anys d'antiguetat, o [[Stonehenge]] (Wiltshire, Anglaterra), erigit entre 5000 i 3500 anys [[abans del present]], difícilment poden calificar-se com a observatoris. La seua funció era sobretot religiosa, i l'observació, si va haver alguna observació, es llimitava a l'identificació ritual de les alliniacions solars, tal volta llunars o planetàries ([[Venus (planeta)|Venus]]), en el moment de l'eixida i posada d'eixos cossos en determinats periodos de temps de l'any. Ademés, els grups culturals que els varen erigir no complixen les condicions abans expostes: es caracterisen en particular per l'absència d'escrits i de documents que permeten deduir en certea que la funció dels monuments megalítics comportava efectivament un component astronòmic, o que inclús l'astronomia jugara un paper important dins de tals grups. Encara que [[Camille Flammarion]], per eixemple, i molts uns atres abans i despuix d'ell, parlaran en relació en losde [[Megalit|círculs megalítics]] de «monuments en finalitat astronòmica» i «observatoris de pedra». Pero els estudis arqueoastronómicos portats a terme durant els últims trenta anys han matisat fortament tal afirmació.

Des dels anys 1970, l'[[arqueoastronomía]], que es dedica a l'estudi d'este tipo de construccions i del seu significat astronòmic, s'ha convertit en una disciplina independent.

Entre els llocs arqueològics que han segut considerats per alguns com a llocs per a l'[[Observatori astronòmic|observació astronòmica]], es troben:

===Europa prehistòrica===

Des de 1990, la comprensió dels europeus prehistòrics ha canviat radicalment gràcies als descobriments d'antics artefactes astronòmics en tota Europa. Eixos artefactes demostren que els europeus del Neolític i de l'Edat del Bronze tenien ya un coneiximent sofisticat de [[matemàtiques]] i astronomia. Entre eixos descobriments es troben:

* L'arqueòlec paleolític [[Alexander Marshack]] va propondre una teoria en 1972 de que els ossos de jaciments en Àfrica i Europa possiblement de fa {{AC|35000|0}} podrien haver-se marcat de manera que rastrejaren les fases de la Lluna,<ref>{{cite book|last = Marshak|first = Alexander|date =1972|publisher = Littlehampton Book Services Ltd|title = The Roots of Civilization: the cognitive beginnings of man's first art, symbol, and notation|url = https://archive.org/details/rootsofcivilizat0000mars_v3f8|isbn = 978-0297994497}}</ref>{{page needed|dona't=January 2019}} una interpretació que ha segut criticada.<ref>{{cite journal|last = Davidson|first = Iain|dona't =1993|publisher = American Anthropologistd|title = The Roots of Civilization: The Cognitive Beginnings of Man's First Art, Symbol and Notation|journal=American Anthropologist|volume=95|number=4|pages=1027-1028|doi=10.1525/aa.1993.95.4.02a00350}}</ref>

* El calendari de [[Jaciment arqueològic de Warren Field|Warren Field]] en la vall del [[riu Dee]] en [[Aberdeenshire]], [[Escòcia]]. [[excavació|Excavat]] per primera volta en 2004, fins a 2013 no es va revelar com una troballa de gran importància, sent fins a la data el calendari més antic conegut, creat al voltant de el {{AC|8000|0}} i anterior a tots els demés calendaris en uns 5000 anys. El calendari pren la forma d'un monument [[mesolítico]] primerenc que conté una série de 12 clots que semblen haurien ajudat a l'observador a seguir els mesos llunars imitant les fases de la Lluna. També s'alinea en l'eixida del sol en el solstici d'hivern, coordinant aixina l'any solar en els cicles llunars. El monument hauria segut mantingut i remodelat periòdicament, potser fins a centenars de voltes, en resposta als canvis dels cicles solars/llunars, a lo llarc de 6000 anys, fins que el calendari va deixar d'utilisar-se fa uns 4000 anys.<ref>{{cite news|url=http://www.birmingham.ac.uk/research/our/news/items/beginning-of-clave.aspx|work=University of Birmingham|title=The Beginning of Clave?|dona't=2013|fechaacceso=8 de novembre de 2023|fechaarchivo=21 de setembre de 2013|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20130921162036/http://www.birmingham.ac.uk/research/our/news/items/beginning-of-clave.aspx|deadurl=yes}}</ref><ref>{{cite news|url=https://www.bbc.com/news/uk-scotland-north-east-orkney-shetland-23286928|work=BBC News|title='World's oldest calendar' discovered in Scottish field|dona't=2013}}</ref><ref>{{cite news|url=http://news.nationalgeographic.com/news/2013/07/130715-worlds-oldest-calendar-llunar-cycle-pits-mesolithic-scotland/|work=Roff Smith, National Geographic|title=World's Oldest Calendar Discovered in O.K.|dona't=2013-07-15}}</ref><ref>{{citation|last1=V. Gaffney|title=Clave and a Plau: A luni-solar 'clave-reckoner' from 8th millennium BC Scotland|journal=Internet Archaeology|issue=34|dona't=2013|url=http://intarch.ac.uk/journal/issue34/gaffney_index.html|doi=10.11141/ia.34.1|access-dona't=7 d'octubre de 2014|display-authors=etal}}</ref>

* El [[círcul de Goseck]] està situat en [[Alemània]] i pertany a la [[cultura de la ceràmica de bandes]]. Descobert per primera volta en 1991, la seua importància solament va quedar clara en acabant de que els resultats de les excavacions arqueològiques varen estar disponibles en 2004. El lloc és un dels centenars de [[Fosses circulares|recints circulares]] similars construïts en una regió que comprén [[Àustria]], [[Alemània]] i la [[República Checa]] durant un periodo de 200 anys que va començar poc despuix de el {{AC|5000|0}}.<ref>{{cite news|url=http://www.sonnenobservatorium-goseck.info/|title=Sonnenobservatorium Goseck }}</ref>

* El [[disc celest de Nebra]] és un disc de bronze de l'[[Edat del Bronze]] que va ser enterrat en Alemània, no llunt del círcul de Goseck, al voltant de el {{AC|1600|0}}. Medix uns 30 cm de diàmetro en una massa de 2,2 kg i mostra una pàtina blava verdosa (d'oxidació) en incrustaciones de símbols dorats. Trobat per lladres arqueològics en 1999 i recuperat en Suïssa en 2002, pronte va ser reconegut com un descobriment espectacular, entre els més importants de el {{sigle|XX||s}}.<ref>{{citation|title=The Nebra Sky Disc|publisher=Landesamt für Denkmalpflege und Archäologie Sachsen-Anhalt / Landesmuseum für Vorgeschichte|url=http://www.lda-lsa.de/en/nebra_sky_disc/|access-dona't=2014-10-15}}</ref><ref>{{citation|title=Nebra Sky Disc|publisher=UNESCO: Memory of the World|url=http://www.unesco.org/new/en/communication-and-information/flagship-project-activities/memory-of-the-world/register/full-list-of-registered-heritage/registered-heritage-page-6/nebra-sky-disc/|access-dona't=2014-10-15}}</ref>

Les investigacions varen revelar que l'objecte havia estat en us entorn 400 anys abans del sepeli ({{AC|2000|0}}), pero que en el moment del sepeli el seu us ya havia segut oblidat. Les incrustaciones d'or representaven la lluna plena, una lluna creixent d'uns 4 o 5 dies d'edat i el cúmul d'estreles de les [[Pléyades (astronomia)|Pléyades]] en una disposició específica que formava la representació més antiga coneguda de fenomens celests. Dotze mesos llunars passen en 354 dies, lo que requerix que un calendari inserte un més bisiesto cada dos o tres anys per a mantindre's sincronisat en les estacions de l'any solar (lo que ho convertix en [[calendari lunisolar]]). Les primeres descripcions conegudes d'esta coordinació varen ser registrades pels babilonios en els sigles {{Sigle|VI}} o {{sigle|VII|a|s}}, més de mil anys despuix. Eixes descripcions varen verificar el coneiximent antic de la representació celestial del disc celest de Nebra com la disposició precisa necessària per a jujar quàn insertar el [[intercalació (cronometraje)|més intercalario]] en un calendari lunisolar, convertint-ho en un rellonge astronòmic per a regular dit calendari mil o més anys abans que qualsevol atre método conegut.<ref>{{citation|title=The sky disc of Nebra: Bronze age sky disc deciphered|publisher=Deutsche Welle|dona't=2002|url=https://www.bibliotecapleyades.net/arqueologia/nebra_disk.htm|access-dona't=2014-10-15}}</ref>

* El lloc de [[Kokino]], descobert en 2001, es troba sobre un [[con volcànic]] extint a una altitut de {{convert|1013|m|ft}}, ocupant al voltant de 0,5 hectàrees en vistes al camp circumdant en [[Macedònia del Nort]]. Un observatori astronòmic de l'Edat de Bronze es va construir allí al voltant de {{AC|1900|0}} i va servir contínuament a la comunitat propenca que va viure allí fins a aproximadament {{AC|700|0}}. L'espai central s'utilisava per a observar l'eixida del Sol i la lluna plena. Tres marques ubiquen l'eixida del sol en els solsticis d'estiu i hivern i en els dos equinoccios. Quatre més donen les declinació mínimes i màximes de la lluna plena, en estiu i en hivern. Dos medixen la duració dels mesos llunars. Junts, concilien els cicles solar i llunar en marcar les 235 [[lunación|lunaciones]] que ocorren durant 19 anys solars, regulant un calendari llunar. Sobre una plataforma separada de l'espai central, en una elevació més baixa, es varen fer quatre assents de pedra (trons) alineats de nort a sur, junt en un marcador de trinchera tallat en el mur oriental. Este marcador permet que la llum del Sol naixent caiga solament sobre el segon tro, en ple estiu (al voltant del 31 de juliol). S'utilisava per a una cerimònia ritual que vinculava al governant en el deu solar local i també marcava el final de la temporada de creiximent i el moment de la collita.<ref>{{citation|title=Archaeo-astronomical Site Kokino|work=UNESCO World Heritage|dona't=2009|url=https://whc.unesco.org/en/tentativelists/5413/|access-dona't=27 d'octubre de 2014}}</ref>
* Els [[capells dorats]] d'Alemània, França i Suïssa que daten del 1400 a el {{AC|800|0}} estan associats en la [[cultura dels camps d'urnes]] de l'Edat del Bronze. Els capells dorats estan decorats en un [[motiu (arts visuals)|Motiu]] en espiral del [[Sol]] i la [[Lluna]]. Provablement eren una espècie de [[calendari]] utilisat para [[calibrar]] entre el [[calendari llunar]] i el [[calendari solar|solar]].<ref>{{cite news|url=https://books.google.com/books?aneu=h0BIkXNZJZsC&pg=PA262|work=T. Douglas Price, Oxford University Press|title=Europe Before Rome: A Site-by-Site Tour of the Stone, Bronze, and Iron Ages|page=262|dona't=2013|isbn=978-0-19-991470-8|last1=Douglas Price|first1=T. }}</ref><ref>{{cite news|url=https://books.google.com/books?aneu=GdlzA3yUlTUC&pg=PA14|work=Geoff Stray, Bloomsbury Publishing USA|title=The Mayan and Other Ancient Calendars|page=14|dona't=2007|isbn=9780802716347|last1=Stray|first1=Geoff }}</ref>

Moderns estudiosos han demostrat que l'ornamentació dels cons de pa d'or del [[Capell Dorat de Schifferstadt|tipo Schifferstadt]], al que l'eixemple del [[capell dorat de Berlín]] pertany, representen seqüències sistemàtiques en térmens de número i tipos d'adorns per banda. Un estudi detallat de l'eixemple de Berlín, que és l'únic completament conservat, va mostrar que els símbols provablement representen un [[calendari lunisolar]]. L'objecte hauria permés la determinació de dates o periodos tant en el [[calendari llunar|llunar]] com en el [[calendari solar]].<ref name="L2">Wilfried Menghin (Hrsg.): ''Acta Praehistorica et Archaeologica.'' Unze, Potsdam 32.2000, págs. 31-108. {{ISSN|0341-1184}}</ref>

== L'astronomia en les civilisacions antigues ==

=== Babilonia ===

{{Extracte|Astronomia babilònica|marcador=sí}}

=== Antic Egipte===

{{Extracte|Astronomia egipcíaca|marcador=sí}}

=== Antiga Grècia ===

{{Extracte|Astronomia grega|marcador=sí}}

=== China ===

{{Extracte|Astronomia chinenca|marcador=sí}}

=== Índia ===

{{Extracte|Astronomia índia|marcador=sí}}

=== Mayas ===

{{Extracte|Astronomia maya|marcador=sí}}

=== Austràlia ===

{{Extracte|Astronomia aborigen australiana|marcador=sí}}

== Astronomia medieval ==

=== El saber astronòmic de l'Europa medieval ===

A pesar de la creència popular de que l'[[Edat Mija]] va ser una época obscura per al coneiximent, les investigacions més recents han revelat una image més complexa de l'estudi i l'ensenyança en el periodo comprés entre els sigles {{sigle|IV||n}} i {{sigle|XVI||n}}.<ref>McCluskey (1999) ''Astronomies and cultures in early medieval Europe''. Cambridge University Press.</ref>
En particular, el coneiximent astronòmic de l'Antiguetat va permanéixer viu entre els erudits de parla helènica del [[Imperi bizantí]] i fins a el {{sigle|XII||s}}, l'Occident llatí havia conservat molt pocs texts científics.

[[Europa Occidental]] va entrar en l'Edat Mija en grans dificultats que varen afectar a la producció intelectual del continent. Els tractats astronòmics més alvançats de l'[[antiguetat clàssica]] s'havien escrit en grec i, en el decliu del coneiximent d'eixe idioma, solament es varen poder estudiar resums simplificats i texts pràctics. Els texts més influents que varen transmetre esta antiga tradició en llatí varen ser:<ref>Bruce S. Eastwood, ''Ordering the heavens: roman astronomy and cosmology in the carolingian Renaissance'', Leiden: Brill, 2007.</ref>

* ''[[Comentari al Somi de Escipión|Commentarii in Somnium Scipionis]]'' (Comentari al Somi de Escipión), una obra de [[Macrobio]] (fi s. {{Sigle|IV}}-430), en la que el vell Escipión s'apareix al seu net (adoptiu) i li descriu la vida del ben despuix de la mort i la constitució de l'univers des d'un punt de vista estoico i neoplatónico, lo que li permet disertar sobre la naturalea del [[cosmos]], transmetent gran part de la filosofia clàssica a la Baixa Edat Mija<ref name="EB1911">{{EB1911|inline=i|wstitle=Macrobius, Ambrosius Theodosius|volume=17|page=269}}</ref> i revelant el diàmetro del Sol com el doble del diàmetro de la Terra.<ref>{{cite book|title=The Biographical Encyclopedia of Astronomers|dona't=2007|publisher=Springer|location=New York|isbn=978-0-387-30400-7|page=723|doi=10.1007/978-0-387-30400-7_882|chapter=Macrobius, Ambrosius (Theodosius)|editor-last1=Hockey|editor-first1=Thomas}}</ref>

* ''[[Història natural (obra de Plinio)|Naturalis història]]'' (77 d. C.) una completa enciclopèdia de ciències naturals de [[Plinio el Vell|Plinio]] (23-79), el primer tema del qual tractat és l'Astronomia, en el Llibre II. Comença en l'univers conegut i critica rotundament els intents de cosmologia com una locada, una debilitat tractar de trobar la forma de Deu,<ref>''Història Natural'' II:14.</ref> o supondre que tal ser es preocuparia pels assunts humans.<ref>''Història Natural '' II:20</ref> inclosa la visió de que existixen innumerables móns ademés de la Terra. Coincidix en els quatre elements (aristotèlics), fòc, terra, aire i aigua,<ref>''Història Natural'' II:11.</ref> i registra els sèt «planetes», inclosos el Sol i la Lluna.<ref> ''Història Natural'' II:28-51.</ref> La Terra és una esfera suspesa en mig de l'espai.<ref>''Història Natural'' II:5-6, 10.</ref> Menciona els [[eclipse]]s, pero considera pretencioso l'almanac d'[[Hiparco de Nicea|Hiparco]] per semblar saber cóm funciona la Naturalea.<ref>''Història Natural'' II:24.</ref> Cita l'estimació de [[Posidonio]] de que la Lluna està a 370 000 km de distància.{{efn|La sifra de Posidonio era precisa: la [[distància llunar (astronomia)|distància a la lluna]] varia entre 356 500 km en el perigeo i 406 700 km en apogeu.}} Descriu els [[cometa]]s, senyalant que solament Aristóteles ha registrat haver vist més d'un al mateix temps.<ref>''Història Natural'' I:89-90.</ref>
* ''Timaeus a Calcidio translatus commentarioque instructus'' (‘traducció i comentari del «Timeo» de Platón’), obra de [[Calcidio]] (s. IV), que ademés de l'importància de ser l'únic text de Platón conegut en l'Edat Mija<ref group=Nota>l'[[Edat Mija]] solament va conéixer de [[Platón]] el ''Timaeus'', fins a 1158 (quan [[Henri Aristippus]] va traduir al llatí el ''[[Meno]]'' i el ''[[Fedón]]'': {{Cita|És a través de Calcidio que l'ànima del món serà concebuda com una perspectiva trinitaria evocada pels [[Escola de Chartres|chartreses]] [[Bernard de Chartres]] i [[Thierry de Chartres]], aixina com la noció d'un univers tancat ordenat (''universitas'').}}</ref> en el comentari repren/reprén la major part del capítul de ''Astronomia'' de la ''Exposició de coneiximents matemàtics útils per a llegir a Platón'' de [[Teón de Esmirna]].<ref>J. Dupuis: préface à la traduction de Théon de Smyrne, [https://remacle.org/bloodwolf/erudits/theon/table.htm ''Exposition dones connaissances mathématiques utiles pour la lecture de Platon''.] Hachette, 1892.</ref> Expon els coneiximents astronòmics del sigle I i, junt als models de Eudoxo i [[Hiparco de Nicea|Hiparco]], el model atribuït a [[Heráclides Póntico]], que fa circular a Afrodita al voltant del Sol.<ref>[[Pierre Duhem]], ''Li système du monde'', Tom III, p. 61.</ref>

* ''Les nupcias de Mercurio en Filologia o De Nuptiis'', una enciclopèdia de [[Marcianà Capella]] (c. 360-c. 428), el llibre del qual VIII, ''Astronomia'' es presenta com a originària d'Egipte i rendix homenage a les obres d'[[Eratóstenes]], [[Claudio Ptolomeo|Ptolomeo]] i [[Hiparco de Nicea|Hiparco]], inaccessibles als contemporàneus de Capella que no parlaven grec. Un eixemple del valor de referència d'estes obres, sense consulta directa, la constituïx la senya de la circumferència de la Terra que seguint a Eratóstenes és de {{unitat|252000|[[Estadi (unitat de llongitut)|estadis]]}}, el método dels quals d'obtenció no descriu. Este llibre és considerat el tractat d'astronomia més complet fins a el {{sigle|XII||s}}, i serà també el més popular durant tot el Medioevo. En efecte, l'autor assumix la postura antològica respecte a l'astronomia de la seua época, i no dubta en recopilar les teories existents a pesar de ser opostes: l'eixemple més notori és la seua presentació de la concepció geoheliocéntrica d'[[Heráclides Póntico]] (segons la qual [[Mercurio (planeta)|Mercurio]] i [[Venus (planeta)|Venus]] giren al voltant del [[Sol]], mentres la Terra permaneix estacionaria), que es codea en l'obra en el [[Teoria geocéntrica|geocentrismo]] de Ptolomeo, descrivint abdós teories sense que l'autor prenga partit.

En el {{sigle|VI||s}}, el bisbe [[Gregorio de Tours]] (538-594) va senyalar que havia deprés astronomia llegint ''a cappella'', i va passar a amprar dit coneiximent per a descriure un método pel qual els monges podien determinar el temps d'oració de nit mirant les estreles.<ref>McCluskey (1999) ''Astronomies and cultures in early medieval Europe''. Cambridge University Press. págs. 101-110.</ref>
A pesar d'això, molts llibres de l'[[Alta Edat Mija]] varen recolzar la esfericidad de la Terra.<ref>B. Eastwood and G. Graßhoff (2004): «Planetary diagrams for roman astronomy in medieval Europe, ca. 800-1500», artícul en anglés publicat en la revista ''Transactions of the American Philosophical Society'', 94, 3, págs. 49-50. Filadèlfia (Estats Units), 2004.</ref>

En el {{sigle|VII||s}}, el monge anglés [[Beda]] (c. 672-735) va publicar un text titulat ''De temporum ratione'' [Sobre el càlcul del temps] que proporcionava als eclesiàstics el coneiximent astronòmic pràctic necessari per a calcular la data correcta de les festivitats variables per mig d'un procediment cridat ''[[computus|cómputus]]'', en instruccions per a calcular la data de la Pasqua a partir del dia de plenilunio pascual, per a determinar el moviment del Sol i la Lluna a través del [[zodiaco|zodíac]], aixina com atres contes relacionats en el calendari. L'obra té una introducció a la visió tradicional antiga i medieval del [[cosmos]], ademés d'una explicació de cóm la [[Terra esfèrica]] influïa en la llongitut canviant de la [[dia (contrapost a nit)|llum del dia]], de cóm el moviment [[estacions de l'any|estacional]] del [[Sol]] i la [[Lluna]] alterava l'apariència canviant del [[plenilunio]] en el crepúscul de la nit.<ref>{{cita lliure|idioma=en|llinage-editor=Wallis|nom-editor=Faith|any=2004|títul=The reckoning of clave|ubicació=Liverpool|editorial=Liverpool University Press|isbn=978-0-85323-693-1|pàgines=82-85, 307-312}}</ref>
També es va registrar l'efecte de la Lluna en les marees. L'autor va argumentar que la sincronisació de les marees dos voltes al dia està relacionada en la Lluna i que el cicle mensual llunar de les marees de primavera i estiu també està vinculat en la posició del satèlit natural.<ref>Wallis, op. cit., pp.64-65.</ref>
Este text va seguir sent un element important de l'educació del clero des de el {{sigle|VII||s}} fins a molt despuix del sorgiment de les universitats en el {{sigle|XII||s}}.<ref>Faith Wallis (editora i traductora) (2004): ''Bede: the reckoning of clave'' Liverpool (Regne Unit): Liverpool University Press, 2004, págs. xviii-xxxiv.</ref>

La varietat d'escrits romans antics supervivents sobre astronomia i les ensenyances de Beda i els seus seguidors va començar a estudiar-se sériament durant el {{sigle|VIII||s}}. Pero va anar en les reformes polítiques de [[Carlomagno]], i especialment les reformes educatives, quan l'astronomia va recuperar el seu ranc com a disciplina docent en el conegut com [[renaixença carolingio]].<ref>McCluskey (1999) ''Astronomies and Cultures in Early Medieval Europe''. Cambridge University Press. pp. 131-164</ref>
Carlomagno va encomanar al monge anglosaxó [[Alcuino de York]] la reforma de l'ensenyança en l'Imperi que es difondria per una ret d'[[escoles episcopals]] que haurien de crear-se en cada una de les [[diòcesis]]. Es va establir un [[currículum (educació)|currículum]] estandardisat a partir de les sèt arts lliberals ―el [[trivium]], o ensenyança lliterària ([[gramàtica]], [[retòrica]] i [[dialèctica]]) i el [[quadrivium]], o ensenyança científica ([[aritmètica]], [[geometria]], [[astronomia]] i [[música]])―<ref name="Riché&Verger">Cf. {{cita lliure|autor1=Pierre Riché|autor2=Jacques Verger|títul=Dones nains sur dones épaules de géants - Maîtres et élèves au Moyen Âge|ubicació=París|editor=[[Éditions Tallandier]]|any=2006|pàgines=46-49}}</ref>
per al seu us en eixes escoles i Alcuino mateixa es va encarregar de la recopilació i de la pròpia redacció de tot tipo de llibres de text, a voltes tan rudimentaris com a llistes de paraules.<ref>Cantor, pag. 189.</ref>
L'astronomia se sumaria a les disciplines tradicionals en l'idea també de formar als clercs en el càlcul del ''computus''<ref name="Mall">Segons {{cita lliure|autor1=Eduard Mall|títul=Philippe de Thaon, comput (éd. critique)|ubicació=Strasbourg|editor=Karl J. Trübner|any=1873|capítul=Introduction}}.</ref>

tradicionalment confiada als [[rabino]]s.<ref name="Couderc1946">Segons {{cita lliure|autor1=Paul Couderc|títul=Li calendrier|ubicació=París|editorial=[[Presses universitaires de France|PUF]]|série=[[Que sais-je?]]|any=1946|capítul=IV. Calendrier ecclésiastique}}.</ref>
En el {{sigle|IX||s}}, circulaven en Europa occidental tècniques per a calcular la posició dels planetes i encara que els erudits medievals ya varen reconéixer els seus defectes, els texts que descriuen estes tècniques varen continuar sent copiats reflectint un interés en els moviments dels planetes i en el seu significat astrológico.<ref>David Juste, "Neither Observation nor Astronomical Tables: An Alternative Way of Computing the Planetary Llongituts in the Early Western Middle Ages," pp. 181-222 in Charles Burnett, Jan P. Hogendijk, Kim Plofker, and Michio Yano, ''Studies in the Exact Sciences in Honour of David Pingree'', (Leiden: Brill, 2004).</ref>
No obstant, estes reformes carolingias no varen tindre l'èxit esperat a llarc determini, per lo que el coneiximent astronòmic va seguir sent rudimentari en la pràctica. Si be és cert que sempre es va respectar el cànon tradicional de les [[arts lliberals]], a on l'astronomia formava partix integrant del ''[[quadrivium]]'', en la pràctica les escoles monásticas de l'[[Alta Edat Mija]] generalment solament ensenyaven el ''[[trivium]]'', que ignorava les ciències matemàtiques.

En qualsevol cas, va anar durant l'época carolingia quan una còpia dels ''Phænomena'' [Fenomens], poemes didàctics d'[[Arato]] de [[Solo (Cilicia)|Sols]], que va reaparéixer en forma de manuscrit suntuosamente allumenat, [[Aratea de Leiden]], provablement una donació de [[Luis el Piadós]]. Estos poemes deuen haver segut duts de [[Lotaringia]] per un tal ''Astronomus'' al que solament es coneix pel títul de les seues obres. Els texts d'astronomia més difosos fins a finals de l'Edat Mija varen ser, ademés dels ''Phænomena'' de Aratos, les descripcions de les constelacions de ''[[De Astronomica|Poeticon Astronomicon]]'', atribuïdes per tradició a [[Higino|Gayo Juliol Higino]], ara es qüestionen. Tot el coneiximent de la mitologia clàssica relacionat en les constelacions va provindre essencialment d'estes dos obres. Els allumenament varen ser de gran valor artístic. Per un atre costat, les posicions que els iluminadores donaven a les estreles no tenen pràcticament res a vore en la realitat de l'[[esfera celest]]; varen ser modificades per a coincidir millor en les representacions alegóricas de les constelacions.

A partir de el {{sigle|X||s}}, el contacte en el món oriental i àrap, iniciat a través de les [[Creuades]] i del moviment de [[Reconquista]] de la península ibèrica, va motivar que molts erudits varen començar a viajar a Espanya i Sicília per a buscar coneiximents que havien oït que existien en el món de parla àrap. Els autors àraps havien mantingut durant molt temps un contacte regular en les obres clàssiques gregues (Aristóteles, per eixemple), havent fet un treball de traducció que serà molt valiós per als occidentals, que varen tornar a entrar en contacte en les seues raïls erudites ''oblidades''. De fet, tant en Espanya ([[Escola de traductors de Toledo]]), com en el sur d'Itàlia, els traductors (que varen traduir al llatí de l'àrap i del grec) varen realisar una cantitat considerable de traduccions que varen permetre alvanços importants en astronomia, matemáticaa, biologia i medicina, i que seran el caldo de cultiu de l'evolució intelectual europea dels sigles posteriors.

A finals de el {{sigle|X||s}}, Gerberto de Aurillac (c. 945-1003) (que aplegarà a ser el [[Selvat II|papa Selvat II]] en 999-1003) va estudiar les fonts científiques àraps en Catalunya a on va integrar, ademés de l'[[Sistema de numeració decimal|escritura decimal posicional]], els coneiximents astronòmics vinculats al astrolabio en el tractat ''Sententiae astrolabii'' traduït per [[Lupito de Barcelona]] en 980. l'[[esfera armilar]], per eixemple, va ser reintroducida a través d'[[Al-Ándalus]] gràcies als esforços de Gerberto,<ref>Darlington, Oscar G. "Gerbert, the Teacher," ''The American Historical Review'' (Volume 52, Number 3, 1947) pp. 467-472.</ref>

que va aplicar l'us de tubos d'observació en la seua esfera armilar per a fixar la posició de l'estrela polar i registrar les medicions dels tròpics i de l'equador.<ref>Darlington, Oscar G. "Gerbert, the Teacher," ''The American Historical Review'' (Volume 52, Number 3, 1947) pp. 669-670.</ref>
També en texts àraps es varen trobar per primera volta algunes tècniques astronòmiques pràctiques relacionades en el calendari i el cronometraje, sobretot les relacionades en l'[[astrolabio]]. Pronte, estudiosos com [[Hermann von Reichenau|Hermann de Reichenau]] estaven escrivint texts en llatí sobre els usos i la construcció del astrolabio i uns atres, com [[Walcher de Malvern]], usaven el astrolabio per a observar el temps dels eclipses en la finalitat de provar la validea de les taules del ''computus''.<ref>McCluskey (1999) ''Astronomies and Cultures in Early Medieval Europe''. Cambridge University Press. pp. 171-187.</ref>
Reichenau va ser un dels primers erudits cristians en estimar la circumferència de la Terra en el método d'[[Eratóstenes]].

Els demés tractats d'astronomia dels autors de l'Antiguetat solament es varen copiar més vesprada, en els inicis de l'[[escolàstica]] en el {{sigle|XII||s}}: [[Gerardo de Cremona]] va realisar la primera traducció al llatí del ''Almagesto'' a partir d'una traducció àrap. Després, estos texts (principalment els de Ptolomeo i Aristóteles) varen ser cada volta més comentats. Sobre completar-los, rectificar-los o comprovar el seu contingut per mig de verdaderes observacions dels cels, açò anava més allà de la concepció que l'home medieval tenia del coneiximent. L'arribada d'eixos nous texts traduïts va coincidir en l'auge de les universitats en l'Europa medieval ―Bolonya (1088), París (1150) i Oxford (1167)―, en la que pronte varen trobar una llar.<ref>McCluskey (1999) ''Astronomies and Cultures in Early Medieval Europe''. Cambridge University Press. pp. 188-192.</ref>
Reflectint l'introducció de l'astronomia en les universitats, [[Johannes de Sacrobosco|Juan de Sacrobosco]] va escriure una série d'influents llibres de text d'introducció a l'astronomia: ''L'esfera'', un ''Cómputus'', un text sobre el quadrant i un atre sobre càlcul.<ref>Pedersen, Olaf (1985). «In quest of Sacrobosco», artícul en anglés publicat en la revista ''Journal for the History of Astronomy'', 16: págs. 175-221.</ref>

En el {{sigle|XIV||s}}, [[Nicolás Oresme|Nicole Oresme]] (1323-1382), més tarde bisbe de Liseux, va demostrar que ni els texts bíblics ni els arguments físics presentats contra el moviment de la Terra eren demostrativos i va aduir l'argument de la simplicitat per a la teoria de que la Terra es mou, i no els cels. No obstant, va concloure que "els cels es mouen i no la terra: perque Deu va establir el món que no es mourà".<ref>Nicole Oresme, ''Li livre du ciel et du monde'', xxv, ed. A. D. Menut and A. J. Denomy, trans. A. D. Menut, (Madison: Univ. of Wisconsin Pr., 1968), quotation at pp. 536-537.</ref>
Per un atre costat, la moradura [[Nicolás de Cusa]] va sugerir en alguns dels seus escrits científics que la Terra girava al voltant del Sol i que cada estrela és en sí mateixa un sol distant.

{{AP|Universitat medieval|Ciència en l'Edat Mija}}

=== Món islàmic ===

{{Extracte|Astronomia islàmica|marcador=sí}}

== Astronomia moderna ==

=== Renaixença ===

Durant el {{sigle|XV||s}} hi ha un creiximent accelerat del comerç entre les nacions mediterrànees, lo que du a l'exploració de noves rutes comercials cap a [[Oriente]] i a [[Occident]], estes últimes són les que varen permetre l'arribada dels europeus a Amèrica. Este creiximent en les necessitats de navegació va impulsar el desenroll de sistemes d'orientació i navegació i en això l'estudi a fondo de matèries com la [[geografia]], [[astronomia]], [[cartografia]], [[meteorologia]], i la [[tecnologia]] per a la creació de nous instruments de medició com [[Compàs (instrument)|compassos]] i [[rellonge]]és.

En el {{sigle|XV||s}} es va renovar l'interés en l'estudi dels cels gràcies, en part, a l'[[escola de traductors de Toledo]], creada pel rei [[Alfonso X de Castella|Alfonso X l'Sabio]] (1221-1284) els qui escomencen a traduir antics texts astronòmics.

Personages com [[Johann Müller Regiomontano]] (1436-1476), varen començar a realisar observacions astronòmiques i a discutir les teories establides al punt que [[Nicolás de Cusa]] (1401-1464), en 1464 va plantejar que la Terra no es trobava en repòs i que l'univers no podia concebre's com [[finito]], començant d'alguna manera a badar-se el sistema imperant fins a eixe moment.

[[Nicolás Copérnico]] (1473-1543) repren/reprén les idees heliocentristas i propon un sistema en el qual el Sol es troba immòvil en el centre de l'univers i al seu entorn giren els planetes en òrbites en «moviment perfecte», és dir circular. Este sistema copernicano, no obstant, adolia dels mateixos o més errors que el geocéntrico postulat per Ptolomeo, en el sentit de que no explicava el moviment retrògrat dels planetes i errava en la predicció d'atres fenomens celests. Copérnico, per tant, va incloure igualment epiciclos per a aproximar-se a les observacions realisades.

[[Tycho Brahe]] (1546-1601), home acomodat i de vida dissipada, va anar un gran observador del cel i va realisar les més precises observacions i medicions astronòmiques per a la seua época, entre atres coses perque va tindre la capacitat econòmica per a construir el seu propi observatori i instruments de medició. Les medicions de Brahe no varen tindre, no obstant, major utilitat fins que [[Johannes Kepler]] (1571-1630) les utilisara. Kepler va gastar molts anys tractant de trobar la solució als problemes que es tenien en el sistema enunciat per Copérnico, utilisant models de moviment planetari basats principalment en els sòlits perfectes de [[Platón]]. En les senyes completes obtingudes despuix de la mort de Brahe, va aplegar per fi a l'enteniment de les òrbites planetàries, provant en elipses en lloc dels models perfectes de Platón, i va poder llavors enunciar els seus [[Lleis de Kepler|lleis del moviment planetari]].

* Els planetes giren al voltant del Sol en òrbites elíptiques estant est en un dels seus focs.
* Una llínea dibuixada entre un planeta i el Sol agrana àrees iguals en temps iguals.
* Publicada anys despuix al món (1619): La gaveta de la distància mija al Sol és proporcional al quadrat del temps que tarda en completar una òrbita.

[[Galileo Galilei]] (1564-1642) va ser un dels defensors més importants de la teoria heliocentrista. Va construir un [[telescopi]] a partir d'un invent del neerlandés [[Hans Lippershey]] i va anar el primer en utilisar-ho per a l'estudi dels astres, descobrint els [[Cràter d'impacte|cràters]] de la [[Lluna]], les [[llunes de Júpiter]], les [[Taca solar|taques solars]] i les [[fases de Venus]]. Les seues observacions tan sol eren compatibles en el model copernicano.

El treball de Galileo ho va enfrontar a l'[[Iglésia catòlica]], que ya havia prohibit el llibre de Copérnico ''[[De revolutionibus orbium coelestium]]''. Despuix de varis enfrontaments en els religiosos en els quals va ser respalat pel papa [[Urbà VIII]], i a pesar de que se li demanara moderació en la difusió dels seus estudis, Galileo va escriure ''[[Diàlecs sobre els dos màxims sistemes del món]]''. En esta obra va ridiculisar la posició de l'Iglésia a través de Simplicio el Simplón. Per esta desobediència va ser dut a juí en a on va ser obligat a abjurar de les seues creències i posteriorment reclós baix arrest domiciliari, que va durar el restant de la seua vida.<ref>{{Cita web|url=https://www.muyhistoria.es/efemerides/acontecimiento/muere-galileo-galilei-901566903475/amp|títul=8 de giner: Mor Galileo Galilei|autor=Daniel Prim|sitioweb=muyhistoria.és}}</ref>
Va morir en la bendició papal als 88 anys. A finals de el {{sigle|XX||s}} el papa [[Juan Pablo II]] va demanar disculpes al món per esta injustícia que la seua Iglésia havia comés contra Galileo.

=== {{Sigle|XVII||S}} ===

A partir dels desenrolls tècnics, òptics i de les noves teories matemàtiques i físiques es va donar un gran impuls a les ciències i en particular a l'astronomia. Es varen descobrir i varen catalogar mils d'objectes celests. Apareixen en el {{sigle|XVII||s}} grans hòmens constructors de lo que hui coneixem com a astronomia moderna: [[Johannes Hevelius]] (observacions de la lluna i cometes), [[Christian Huygens]] ([[anells de Saturn]] i Titán), [[Giovanni Cassini|Giovanni Domenico Cassini]] ([[satèlits de Saturn]]), [[Ole Rømer]] (velocitat de la llum a partir dels eclipses dels [[satèlits de Júpiter]] en 1676) i [[John Flamsteed]] (fundador del [[Observatori de Greenwich]] en 1675).

==== L'astronomia matemàtica: Newton ====

Ya des dels seus anys universitaris [[Isaac Newton]] va estar involucrat en estudis matemàtics, observacions astronòmiques, físiques i químiques. En 1686 va publicar la seua famosa obra ''[[Philosophiae Naturalis Principia Mathematica|Phylosofíæ naturalis principia mathemática]]'', que també conté la [[llei de la gravitació universal]], varis estudis sobre el [[fluidodinámica|moviment de decorreguts]] i les lleis de colisió. Les seues tres lleis que expliquen la dinàmica del sistema solar, varen fer innecessari definitivament l'empirisme en l'explicació d'eixos moviments celests. Són:
* Un cos permaneix en repòs o en moviment en llínea recta i a una velocitat constant a menos que una força externa actue sobre ell.
* La força aplicada per un cos sobre un atre, genera una força d'igual magnitut sobre el primer pero en contra direcció.

Es diu que Newton va ser inspirat per la caiguda d'una poma per a imaginar l'efecte de la gravetat, encara que està comprovat que això és tan sol una llegenda que servix com a metàfora per a entendre la força de la gravitació: la mateixa força gravitatoria que fa caure la poma s'estén cap a la Lluna i si no fòra per ella la Lluna escaparia de l'òrbita terrestre. La [[llei de la gravitació universal]] diu que:

{{Cita|Dos cossos s'atrauen un a l'atre en una força que és directament proporcional a la massa de cada u i inversamente proporcional al quadrat de la distància que els separa.}}

Newton també va ser responsable del [[càlcul infinitesimal]], les [[Funció (matemàtica)|funcions d'una variable]] i la construcció de tangentes en curves planes. En [[òptica]] va expondre la teoria de la [[Llum|descomposició de la llum blanca]] segons la famosa experiència del [[Prisma (òptica)|prisma]], brindant també explicacions sobre el fenomen del [[arc iris]].<ref>«Newton, Isaac», en Enciclopèdia dei ragazzi, Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana, 2004-2006.</ref>
També va estudiar la forma de la Terra, l'efecte dels destorbament deguts a l'acció gravitacional del Sol i per tant el fenomen de les marees, d'a on també va derivar l'evaluació de la massa de la Lluna. També va interpretar la precesión dels equinoccios a partir de la forma irregular de la Terra, i va evaluar el aplanamiento polar coneixent la velocitat de rotació i les dimensions del planeta.<ref>{{cita web|url=https://astrocultura.uai.it/tesi/federica_rizzetti/newton.htm|títul=Isaac Newton|editor= Astrocultura UAI|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>
Newton va modificar el disseny dels telescopis de l'época en un model per ell cridat [[telescopi reflector|reflectores newtonianos]].

==== Els telescopis milloren: nous descobriments ====

[[Christian Huygens]] es va dedicar als estudis de [[física]] i [[mecànica]] obtenint descobriments fonamentals. Va ser el responsable de la primera hipòtesis de la [[conservació de l'energia]], introduint la «força viva» que posteriorment es denominarà «[[energia cinètica]]», aplicada conceptualment també a la possibilitat d'explicar els fenomens naturals en térmens de canvis de velocitat i posició d'àtoms microscòpics. Va ser el primer en plantejar l'hipòtesis d'una [[teoria ondulatoria de la llum]] segons menuts experiments, entrant aixina en polèmica en [[Isaac Newton|Newton]], que recolzava la teoria corpuscular, controvèrsia que terminaria solament en la concepció moderna de la doble naturalea de la [[llum]]: ondulatoria i corpuscular. També va treballar en òptica, millorant significativament els instruments astronòmics i construint un ocular adequat per a reduir l'aberració cromàtica. Estes millores òptiques li varen permetre descobrir els [[anells de Saturn]] i la seua lluna més gran, [[Titán (satèlit)|Titán]] (en 1665).<ref>{{cita lliure|autor= Joanne Baker|títul =Cinquanta grans idees en física|any=2009|editor=Edizioni Dedalo|p=60|ISBN=978-88-220-6808-8}}</ref>

[[Giovanni Domenico Cassini]] va descobrir en 1665 una brecha en els anells de Saturn, la cridada [[divisió de Cassini]]. Posteriorment va descobrir alguns satèlits: [[Jápeto (satèlit)]] (1671), [[Rea (satèlit)|Rea]] (1672), [[Dione (satèlit)|Dione]] i [[Tetis (satèlit)|Tetis]] (1684).<ref>{{cita web|url=https://www.space.com/18902-giovanni-cassini.html|títul = Biografia de Giovanni Cassini|editorial=[[Space.com]]|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>
També va determinar l'unitat astronòmica en un error inferior al 7,5%.<ref>{{cita web|url=http://www.memospazio.it/l-unita-astronomica-o-la-faticosa-ricerca-della - distancia-del-sol#.O4L5cnasJ-4|títul =L'unitat astronòmica (o la laboriosa busca de la distància al Sol)|fechaacceso=26 maig 2014|urlarchivo=https://web.archive.org /web/20140527220304/http://www.memospazio.it/l-unita-astronomica-o-la-faticosa-ricerca-della-denziale-del-sole#.O4L5cnasJ-4|fechaarchivo=27 de maig de 2014}}</ref><ref>«Distanza», en Treccani.it - Enciclopedie on line, Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana.</ref>

[[Ole Rømer]] va colaborar en Cassini en l'introducció del [[micrómetro filar]] i també va tindre la primera idea de l'[[ensellament equatorial]]. El seu nom, no obstant, està indubtablement vinculat a la primera medició verdadera de la [[velocitat de la llum]]: utilisant les [[efemérides]] de Júpiter, va observar cóm persistia un cert temps entre el fenomen calculat (eclipse o [[Trànsit (astronomia)|trànsit]] del satèlit) i la realitat; d'això va deduir que, donada la considerable distància entre la Terra i Júpiter, la llum tardava un cert temps en aplegar a la Terra, contradient les creències de l'época sobre la instantaneidad dels fenomens lluminosos. Va aplegar inclús a establir que la llum viajava a una velocitat de 225 000 km/s, front als 300 000 km/s reals.<ref>{{cita web|url=http://www.lcas-astronomy.org/articles/ display.php?filename=ole_christensen_romer&category=biographies|títul =Astronomy Bio: Ole Christensen Romer|editor=The Lake County Astronomical Society|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

[[Edmund Halley]] en 1678 va ser nomenat membre de la [[Royal Society]]. En 1682 va observar el cometa que duria el seu nom, suponent que completava una [[revolució]] completa a lo llarc de la seua òrbita cada 76 anys. Per mig de càlculs va predir el següent pas que es va produir a temps, pero que ell no va vore per la seua mort. En 1718 va destacar els moviments propis de les [[estreles]], demostrant que a lo manco tres d'elles, [[Sirius]], [[Procyon (estrela)|Procyon]] i [[Arturo (estrela)]], havien canviat de posició des de l'época de Ptolomeo; també va descobrir el cúmul d'Hércules.<ref>{{cita web|url=http://messier.seds.org/xtra/bios/halley.html|títul =Edmond Halley (October 29, 1656 - January 14, 1742)|editor=Seeds.org|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de2014}}</ref>

El nom de [[James Bradley]] està vinculat al descobriment de l'[[aberració de la llum]], que va aplanar el camí per a futures medicions dels [[paralaje|paralajes estelars]]. En observar l'estrela [[Etamin|γ Draconis]], sospitosa de canviar de posició, va descobrir un moviment opost a l'esperat. Anotant totes les senyes necessàries, com la temperatura i el comportament del telescopi, va anunciar el descobriment de l'aberració en 1729. No obstant, va advertir que, en calcular els efectes de l'aberració, persistia una desviació fixa de 2" d'arc, lo que indicava l'existència d'un atre fenomen: el fenomen en qüestió era la [[nutación]], que determina un desplaçament de les posicions estelars cada 18,6 anys.<ref>«Bradley James», en Dizionario delle scienze fisiche, Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana, 1996.</ref>

=== {{Sigle|XVIII||S}} ===

La teoria de Newton va prendre temps per a establir-se en Europa. [[Descartes]] plantejava la teoria de vórtices i [[Christiaan Huygens]], [[Gottfried Wilhelm Leibniz]] i [[Jacques Cassini]] havien acceptat solament parts del sistema de Newton, preferint la seua pròpia filosofia. No va ser sino fins a [[Voltaire]] que es va publicar un experiment sobre les marees en 1738.<ref>Bryant, Walter W. (1907): [http://archive.org/stream/ahistoryofastronomy/bryant-AHistoryOfAstronomy#page/ «Història de l'astronomia»], pàgina 53.</ref>

Finalment en 1748, l'[[Acadèmia de les Ciències francesa]] va oferir una recompensa per a la resolució dels destorbament de Júpiter i Saturn que finalment va ser resolt per [[Euler]], [[Joseph-Louis de Lagrange]] (1736-1813) i [[Laplace]], establint les bases del sistema solar.

==== El catàlec de Messier ====

[[Charles Messier]], astrònom francés, va publicar en 1774 el famós [[catàlec Messier|catàlec que du el seu nom]]. Ávido caçador de cometes, va descobrir uns quinze i va observar molts uns atres. Es va apassionar per catalogar els objectes del cel, incloent ademés una breu descripció. Va utilisar un modest reflector de 19 cm instalat en el Hôtel de Cluny en el centre de París. En les seues incursions celests va descobrir i va catalogar varis objectes famosos entre ells [[nebulosa]]s, [[galàxia]]s i [[Cúmul estelar|cúmuls]], aplegant a la sifra de 103 objectes; més vesprada, atres astrònoms varen afegir més, duent el catàlec a 110. El catàlec de Messier, per innovador que fòra, tenia alguns estanys d'observació provocades per la modèstia de l'instrument utilisat.<ref>{{cita web|url=http://messier.seds.org/xtra/history/m-cat.html|títul=Charres Messier's Catalog of Nebulae and Star Clusters|editorial=Seds.org|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>
De fet, despuix de casi un sigle, Herschel va resoldre en estreles objectes que Messier considerava simples nebulositat.<ref>{{cita web|url=http://messier.seds.org/xtra/history/her-obsm.html|títul=William Herschel's Observations of the Messier Objects|editorial=Seds.org|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

==== Herschel i el descobriment d'Urà ====

En 1781, [[William Herschel]] (1738-1822) va descobrir [[Urà (planeta)|Urà]] utilisant un modest telescopi de 18 cm. Este descobriment, que li va convertir en [[astrònom real]], va anar totalment accidental: mentres feya recontes d'estreles per a determinar la forma de la galàxia, va notar la presència d'una estrela prop de l'estrela 1 Geminorum; es va donar conte de que lo que tenia en el seu ocular no era una estrela, sino que va supondre que era un cometa, perque en incrementar l'aument havia notat un disc circular. Aixina, va fer una comunicació oficial a la [[Royal Society]], que senyalava que havia descobert un planeta. En 1787 va descobrir també dos satèlits d'Urà, [[Titania (satèlit)|Titania]] i [[Oberon (satèlit)|Oberon]],<ref name=space1>{{cita web|url=https://www.space.com/17432-william-herschel.html|títul=William Herschel Biography|editorial=[[Space.com]]|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref> i va anar el primer en observar també els [[anells d'Urà]], encara que l'efecte es va interpretar com un defecte òptic; de fet, els anells no es confirmaran fins a 1977.<ref>{{cita web|autor=Royal Astronomical Society|url=https://solarsystem.nasa.gov/news/display.cfm?News_ANEU=19435|títul=Did William Herschel Discover the Rings of Uranus in the 18th Century?|editorial=[[NASA]]|data=18 aprile 2007|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140527215228/https://solarsystem.nasa.gov/news/display.cfm?News_ANEU=19435#|fechaarchivo=27 de maig de 2014}}</ref> En 1789, en un telescopi d'1,2 m de diàmetro, va anar el primer en observar dos satèlits dins de l'anell de Saturn, [[Encelado (satèlit)|Encelado]] i [[Mimes (satèlit)|Mimes]].<ref name=space1/> Va descobrir el sistema doble ξ Bootis,<ref>{{cita web|url=http://www.solstation.com/stars/xibootis.htm|títul=Xi Boötis 2|editorial=Sol Company|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref> la doble [[Algieba]] (γ Leonis),<ref>{{cita web|url=http://stardate.org/radio/program/algieba|títul=Algieba|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>
el [[cúmul globular]] [[NGC 2419]] en la [[constelació de Gat cerval]]. Per a obtindre estos excelents resultats, Herschel havia construït un dels telescopis més grans de l'época, un newtoniano en un diàmetro d'1,22 m i una distància focal de 12,20 m. Per a construir-ho va necessitar tres anys de treball des de 1786 fins a 1789, perfeccionant també les tècniques de fabricació de telescopis i òptiques. També va estudiar la forma visible de la galàxia, traçant un dibuix complet i comprenent la seua forma lenticular<ref name=space1/>.

==== La mecànica celest ====

[[Joseph-Louis Lagrange]], ademés de les seues aportacions a la matemàtica analítica i al càlcul de funcions, va desenrollar un model de [[mecànica celest]] molt més complex i precís. En 1773 va observar que era possible expressar les [[força de la gravetat|lleis de Newton]] en térmens de l'acció d'un camp de força que omplia l'espai contínuament. D'esta manera va tindre llavors en conte els efectes dels destorbament provocats per atres planetes sobre diversos valors com l'inclinament de l'òrbita, la direcció i llongitut de l'eix major o l'excentricitat de la elipse. Semblava aixina que els cossos celests, encara que mantenien el seu [[òrbita]] establida a lo llarc del temps, sofrien múltiples influències dels demés planetes.<ref>«LAGRANGE, Giuseppe Luigi», en Storia della scienza, Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana, 2001-2004.</ref>

Un atre aporte vàlit a la mecànica celest va ser el de [[Pierre Simon Laplace]], qui va descobrir la naturalea cíclica del moviment de Júpiter i Saturn, naturalea cíclica estimada en aproximadament en 900 anys, per lo que els planetes semblen accelerar-se o desaccelerar-se entre sí. Esta variació ya era coneguda per Lagrange, pero solament Laplace la va atribuir a un moviment cíclico, confirmant l'idea de que el [[sistema solar]] presentava moviments no aleatoris inclús en una escala temporal gran.<ref>{{cita web|url=https://www.britannica.com/ebchecked/topic/330320/pierre-Simon-marquis-de-Laplace|títul=Pierre-Simon, marquis de Laplace|editorial=[[Enciclopèdia Britannica]]|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

==== Les invencions de Fraunhofer i les medicions de paralaje de Bessel ====

{{AP|Història de l'espectroscòpia}}

[[Joseph von Fraunhofer]] va ser l'artífex d'una menuda revolució instrumental. En 1812 va començar a estudiar un método per a obtindre plaques de vidre lliures d'[[aberració cromàtica|aberracions]] de l'image. Per a conseguir-ho, necessitava treballar en cada color produït per les aberracions. Després va explotar el método del [[Prisma (òptica)|prisma]] en el que va descompondre la llum solar, pero en la descomposició dels colors va observar que l'espectre produït mantenia vàries llínees negres completament independents del vidre utilisat: havia descobert les [[llínees de Fraunhofer]]. De fet, les llínees negres no depenien de l'òptica, sino de la llum solar. En realitat ya havien segut observades per atres òptics, pero Fraunhofer va ser el primer en anotar la seua posició segons la denominació de les lletres de l'alfabet. Serà posteriorment Kirchhoff qui interpretarà correctament l'orige de les estranyes llínees negres. Fraunhofer també va ser el primer en tindre l'intuïció d'utilisar una [[ret de difracció]], en lloc d'un prisma, per a la [[descomposició de la llum blanca]]. En este mig l'image dels espectres era més precisa que la obtenible en el prisma, introduint-se aixina un nou model d'[[espectroscopi]].<ref>«Spettroscopia», en Enciclopèdia Italiana, Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana.</ref>
Després va perfeccionar un instrument que conduiria a nous descobriments astronòmics, el [[heliómetro]], inicialment utilisat per a medir el diàmetro solar. Despuix de les millores de Fraunhofer, Bessel va conseguir obtindre la mida del primer [[paralaje estelar]].<ref name=Bessel/>

[[Friedrich Wilhelm Bessel]] va ser un dels astrònoms més representatius de el {{sigle|XIX||s}}. En 1838, gràcies a l'introducció del heliómetro de Fraunhofer, Bessel va conseguir observar el primer paralaje estelar i, per tant, determinar la distància a l'estrela. Per a la primera medició Bessel va elegir l'estrela [[61 Cygni]], en major moviment propi que les demés; despuix de sis mesos d'observacions va trobar un paralaje que va determinar una distància de 10,7 anys llum, un valor molt precís inclús per a l'actualitat. En 1844, despuix de décades d'observacions, Bessel va anunciar que [[Sirius]] girava al voltant del centre de gravetat d'un sistema, és dir, que Sirius incloïa un objecte invisible. Estos descobriments varen obrir el camí a l'estudi de la posició de les estreles, aixina com a la consciència de que l'univers visible mostrava dimensions enormes, molt més allà de les expectatives inicials.<ref name=Bessel>{{cita web|url=http://messier.seds.org/xtra/bios/bessel.html|títul=Friedrich Wilhelm Bessel (July 22, 1784 - March 17, 1846)|editorial=Seds.org|fechaacceso=26 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20120204150631/http://messier.seds.org/xtra/bios/bessel.html|fechaarchivo=4 febbraio 2012}}</ref>

==== La formació del sistema solar ====

{{AP|Formació i evolució del sistema solar}}

Els coneiximents llavors alcançats en el camp de la mecànica celest varen permetre desenrollar teories vinculades a la formació del sistema solar a partir de la primera teoria exposta: la dels vórtices de Descartes.<ref>{{cita lliure|autor= Bignami|autor=Ranzini|autor=Venturoli|títul=La vita nell'univers|editorial= Pearson Itàlia|any= 2007|p= 18|ISBN= 88-424-2088-3}}</ref> [[Georges-Louis Leclerc de Buffon]] va plantejar l'hipòtesis de que el sistema solar va nàixer del Sol despuix del pas propenc d'una estrela: el cos hauria extret matèria del Sol, creant cossos planetaris. Esta idea va ser immediatament definida com a teoria catastrofista.<ref>{{cita web|url=http://stelle.bo.astro.it/letture/webcorso/webleggere/bedgene/beg3.html|títul=La genesi del Sistema solare|editorial=Osservatorio astronomico vaig donar Bologna|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

En 1755, el filòsof alemà [[Immanuel Kant]] i, posteriorment, de forma independent en 1796 també [[Pierre Simon Laplace|Laplace]], varen expondre una nova teoria que més vesprada es va definir com [[Nebulosa solar|teoria de Kant-Laplace]]. La teoria postulava el naiximent del sistema solar a partir d'un núvol de gas que, posada en rotació per a no colapsar sobre sí mateixa, hauria format l'estrela que hui es coneix, el Sol, en el centre, mentres que fora el gas s'hauria agregat formant els [[protoplaneta]]s; en el temps el Sol s'hauria allumenat com una estrela, i havent agranat la presència de núvols i pols que després caïen sobre les superfícies planetàries, els cridats protoplanetas s'haurien convertit en els que es coneixen ara. Esta teoria, encara acceptada hui en dia, explica, per eixemple, per qué els [[jagant gaseós|planetes gaseosos]] varen permanéixer fòra del sistema, aixina com la seua disposició uniforme en el pla de la eclíptica. No obstant, manté algunes inconsistencias, per eixemple no se sap per qué el material nebular deuria haver-se agregat.<ref name=Woolfson1993>{{cita publicació|autor= M. M. Woolfson|títul=Solar System - its origin and evolution|publicació=Q. J. R. Astr. Soc.|volume=34|pp=1-20|any=1993|url=https://adsabs.harvard.edu/abs/1993QJRAS..34....1W}}</ref><ref name=Montmerle2006>{{cita publicació|autor= T. Montmerle|autor=J.-C. Augereau|autor2=M. Chaussidon|títul=Solar System Formation and Early Evolution: the First 100 Million Years|publicació=Earth, Moon, and Planets|volume=98|editorial=Spinger|pàgines=39-95|any=2006url=https://adsabs.harvard.edu/abs/2006EM%26P...98...39M}}</ref>

=== {{Sigle|XIX||S}} ===

L'observació astronòmica cada volta més detallada va permetre el descobriment d'objectes celests diferents a les estreles fixes, els planetes i [[cometa]]s.

Estos nous objectes observats eren com a pegats de llum que pel seu aspecte se'ls va donar el nom de [[nebulosa]]s. L'alemà [[Friedrich Wilhelm Herschel]] (1738-1822) va ser un dels primers en estudiar estos objectes, músic de professió, finalment va abandonar les notes per les estreles, la seua germana [[Caroline Herschel]] (1750-1848), va treballar en ell realisant agranats de zones del cel, en la qual cosa varen dibuixar un mapa de la [[galàxia]] en un gran número d'estreles observades. Herschell també va realisar atres importants descobriments com [[Urà (planeta)|Urà]], Les seues llunes [[Titania (lluna)|Titania]] i [[Oberón (lluna)|Oberón]] i les [[llunes de Saturn]] [[Encélado (satèlit)|Encélado]] i [[Mimes (satèlit)|Mimes]].

Durant el {{sigle|XVIII||s}} un dels objectius dels estudis astronòmics va ser el de calcular les distàncies en l'univers. El sistema de medició va ser la [[paralaje]], que medix el moviment d'una estrela sobre les estreles veïnes quan s'observa des de dos punts diferents. La primera distància a una estrela medida en este método va ser realisada per [[Friedrich Bessel]] (1784-1846) en 1838 va ser a 61 del [[Cisne (constelació)]] obtenint una distància de 11 [[anys llum]] i, posteriorment, [[Alfa Centauri|Alfa Centauro]] en una distància de 4,3 anys llum.

==== El descobriment dels primers asteroides ====

L'1 de giner de 1801, [[Giuseppe Piazzi]] de [[Palermo]] va descobrir un objecte celest que a primera vista semblava un cometa. Una volta que es va fer públic el descobriment, Gauss va començar a observar el cos per a determinar els seus paràmetros orbitales, pero l'objecte passava darrere del Sol; va ser [[Heinrich Wilhelm Olbers]] qui ho va trobar en 1802. Despuix d'evaluar l'òrbita i la distància, [[William Herschel]] va definir l'objecte com« [[asteroide]]», ya que, pel menut diàmetro, no podia ''resoldre'' el disc, donant-li aixina un ''casi estelar''. Piazzi ho va batejar en el nom de Cerere Ferdinandea, posteriorment canviat a [[Ceres (planeta nano)|Ceres]]. Inicialment es creïa que Ceres era un nou planeta, també perque es trobava exactament a la distància predita per la [[llei de Titius-Bode|llei empírica de Titius-Bode]].<ref name=O.Schiapparelli>{{cita web|url=https://www.astrogeo.va.it/astronom/asteroidi/storiaasteroidi.php|títul=Asteroidi - Cenni storici|editor=[[Osservatorio astronomico G.V. Schiaparelli]]|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

En uns pocs anys, Olbers va descobrir [[(2) Pala|Pallas]] i [[(4) Vesta|Vesta]]; [[(3) Juno|Juno]] va ser descoberta casi al mateix temps per [[Karl Ludwig Harding]]. No obstant, despuix dels quatre primers, va caldre esperar uns quaranta anys per a vore un nou descobriment ([[(5) Astraea|Astrea]], descobert per [[Karl Ludwig Hencke]]).<ref name=O.Schiapparelli/>

A pesar del continu aument de tals descobriments, els asteroides varen ser considerats planetes fins a al voltant de 1851, quan varen ser reclasificados com «[[cos menor|cossos menors]]» del sistema solar, ordenats sobre la base d'un número progressiu i ya no es basa en la distància al Sol (com els planetes)..<ref>{{cita web|url=http://aa.usno.navy.mil/faq/docs/minorplanets.php|títul=When did the asteroids became minor planets?|autor=vaig donar James L. Hilton|editor=usno.navy.mil|fechaacceso=25 de maig de 2014|fechaarchivo=12 de juny de 2016|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20160612180437/http://aa.usno.navy.mil/faq/docs/minorplanets.php}}</ref>

==== El Sol i el cicle de les taques ====

{{AP|Variació solar|l1=Cicle d'activitat solar d'onze anys}}

En 1848, [[Johann Rudolf Wolf]] va introduir un método de medició diària de les [[taques solars]], també cridat «[[número de Wolf]]»; este valor té en conte el número dels grups de taques presents i d'aquelles singulars, seguit d'un factor K per a evaluar les condicions d'observació. Immediatament despuix de l'introducció d'este método, es va poder calcular la tendència cíclica de l'activitat solar des de 1700 fins a l'actualitat, descobrint-se l'existència de diversos cicles d'activitat solar, el més evident dels quals és el d'11,04 anys. <ref name=Nasaedu/>

[[Richard Christopher Carrington]] va derivar la llei de rotació diferencial del [[Sol]] i va definir la «migració» de les taques cap a l'equador durant el cicle. La migració en latitut es va descobrir organisant totes les taques observades en un gràfic en forma de palometa. L'1 de setembre de 1859, Carrington va observar una nova classe de fenomens solars: les [[llamaradas]]. Va vore una espècie de llampada que centelleaba entre dos taques en una duració de cinc minuts; poc despuix es va produir una [[tormenta magnètica]], les agulles de la brúixola varen enfollir i al sendemà va aparéixer una [[aurora boreal]]. Este fenomen es repetix cada volta que ocorre una llamarada en el Sol.<ref name=Nasaedu>{{cita web|url=http://www-istp.gsfc.nasa.gov/education/whsun.html|títul=The Sun histoy|editor=[[NASA]]|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

==== El azaroso descobriment de Neptú ====

{{AP|Descobriment de Neptú}}

El 23 de setembre de 1846 es va produir el descobriment de [[Neptú (planeta)|Neptú]]. Els acontenyiments relacionats en el seu descobriment varen ser prou complexos: en 1821 un colaborador de Laplace, [[Alexis Bouvard]], va publicar les efemérides d'Urà, pero en l'introducció del llibre va senyalar que hi havia discrepàncies en les posició del planeta; immediatament va pensar en l'idea d'un cos perturbador.<ref>{{cita lliure|títul=The Biographical Encyclopedia of Astronomers|autor=Thomas Hockey|any=2009|editor=Springer Publishing|isbn=978-0-387-31022-0|fechaacceso= 2 giugno 2014|url=http://www.springerreference.com/docs/html/chapterdbid/58193.html}}</ref>

En 1823, Bessel va iniciar una série d'observacions en busca del planeta, comparant les senyes de Bouvard, pero sense obtindre resultat algun. [[George Biddell Airy]], nomenat director del [[observatori de Cambridge]], també va constatar estes discrepàncies entre els càlculs i les observacions, presentant un informe oficial. [[John Couch Adams]], despuix d'uns mesos de treball, va concloure que els destorbament eren causats per un planeta; despuix de dos anys d'anàlisis de les observacions va indicar en quina posició es podia trobar el nou cos. Inclús [[Urbain Li Verrier]], despuix d'haver obtingut les mateixes conclusions, va instar als seus colegues francesos a realisar investigacions, pero al no haver conseguit un gran consens, va recórrer posteriorment, en l'[[Observatori de Berlín]], a [[Johann Gottfried Galle]].<ref>{{cita web|url=http://archive.oapd.inaf.it/othersites/sc/starchild/whos_who_level2/adams.html|títul=John Couch Adams|editor=Osservatorio astronomico vaig donar Padova|fechaacceso=2 giugno 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140602200221/http://archive.oapd.inaf.it/othersites/sc/starchild/whos_who_level2/adams.html|fechaarchivo=2 giugno 2014}}</ref>
Galle va identificar el nou planeta en la primera nit d'observació despuix de 25 anys d'intents. El descobriment va ser el triumfo de la mecànica celest i els càlculs matemàtics.<ref>«L'Ottocento: astronomia. La scoperta vaig donar Nettuno i il problema del perielio vaig donar Mercurio», en ''Storia della scienza'', Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana, 2001-2004.</ref><ref name="chronology">{{cita web|autor=N. Kollerstrom|any=2001|url=https://www.ucl.ac.uk/sts/nk/neptune/chron.htm|títul=A Neptune Discovery Chronology|sitioweb=The British Case for Co-prediction|editor=University College London|fechaacceso=26 de maig de2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20051119031753/http://www.ucl.ac.uk/sts/nk/neptune/chron.htm|fechaarchivo=19 de novembre de 2005}}</ref>

==== L'espectre dels elements químics ====

[[Robert Wilhelm Bunsen]] es va dedicar a una série d'experiments sobre l'acció química de la llum utilisant el seu famós invent: el [[mistera Bunsen]] (un cremador de gas ajustable). Va intentar identificar substàncies químiques per mig de la coloració de la flama posada en contacte en les substàncies. Al principi va intentar identificar els colors tènues en filtres de colors, pero sense obtindre una mida precisa; Posteriorment, el seu amic [[Gustav Robert Kirchhoff]] va sugerir l'idea d'observar la flama a través d'un [[espectroscopi]]. L'idea va ser tan bona que abdós varen començar a estudiar els seus efectes en diferents substàncies, descobrint la correlació entre substàncies i [[llínees de Fraunhofer]]. Per a comprovar la conexió real entre l'espectre i l'element químic, varen portar a terme atres experiments invertint la condició, i per tant observant cóm es produïen les mateixes llínees, en [[emissió]] o en [[absorció (òptica)]], segons l'estat del material.<ref>{{cita web|url=https://www.chemheritage.org/discover/online-resources/chemistry-in-history/themes/the-path-to-the-periodic-table/bunsen-and-kirchhoff.aspx|títul=Robert Bunsen and Gustav Kirchhoff|editor=Chemical Heritage Foundation|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

==== Els primers passos de l'espectroscòpia ====

{{AP|Història de l'espectroscòpia}}
[[Angelo Secchi]] va continuar el treball recent iniciat per Kirchhoff classificant les estreles segons la seua [[espectre]]. De fet, estava convençut de que a gran escala les estreles presentaven una llògica subdivisió. Utilisant un espectrógraf, Secchi va distinguir les estreles en quatre categories: Tipo I, II, III i IV. La divisió espectral va adquirir encara més importància quan es va descobrir la conexió en la temperatura de la superfície. Secchi va tindre aixina l'oportunitat d'elaborar el primer catàlec espectral de l'història de l'astronomia.<ref>{{cita web|autor=Piero Bianucci|url=http://www.lastampa.it/2012/06/25/scienza/il-cel/angelo-secchi-astronomoe-gesuita-scomodo-VNLaF7aOCQ94M8VbOzUKjK/pagina.html|títul=Angelo Secchi, astronomo i gesuita scomodo|editor=[[La Stampa]]|data=25 de juny de 2012|fechaacceso=26 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140527211905/http://www.lastampa.it/2012/06/25/scienza/il-cel/angelo-secchi-astronomoe-gesuita-scomodo-VNLaF7aOCQ94M8VbOzUKjK/pagina.html|fechaarchivo=27 de maig de 2014}}</ref>

[[William Huggins]], despuix de llegir l'informe de Kirchhoff sobre l'identificació dels [[element químic|elements químics]] a través de l'espectre, va decidir realisar investigacions en este camp. Utilisant un espectrógraf, va començar la seua investigació sobre atres objectes del cel: en els cometes va identificar la presència d'[[hidrocarbur]]s gaseosos, i en 1866 va apuntar el seu instrument a una nova en la [[Corona Borealis]], notant una enorme erupció d'[[hidrogen]] i uns atres [[gasos]]. D'esta manera va començar l'estudi dels mecanismes de les [[nova]]s, ya que encara es pensava que eren noves estreles o objectes que es movien ràpidament.<ref>«L'Ottocento: astronomia. La spettroscopia i la nascita dell'astrofisica», en ''Storia della scienza'', Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana, 2001-2004.</ref>

[[Joseph Norman Lockyer]] (1836-1920), el fundador de la revista ''[[Nature]]'', va descobrir que en el Sol apareixien llínees d'un element desconegut, més tarde cridat [[heli]]. El seu va ser un descobriment fonamental per a l'[[astronomia]], ya que l'heli és una substància clau en el procés evolutiu de les estreles.<ref name=Repubblica>{{cita web|url=http://dizionari.repubblica.it/enciclopedia/l/lockyer_josephnorman.php|títul=Joseph Lockyer|editor=[[La Repubblica (quotidiano)|La Repubblica]]|fechaacceso=26 de maig de2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140527230036/http://dizionari.repubblica.it/enciclopedia/l/lockyer_josephnorman.php|fechaarchivo=27 de maig de2014}}</ref>
En 1890, durant un viage a [[Grècia]], va observar l'orientació dels [[temple]]s [[Grècia|grecs]] i va notar que els eixos estaven alineats en la direcció de l'ascens i la posada del Sol. Després va assumir que els temples egipcíacs també podrien tindre orientacions. Aixina, va mamprendre l'estudi d'alguns monuments i va descobrir que sèt temples egipcíacs estaven orientats cap a l'eixida de Siri.<ref>{{cita lliure|autor=Luciano Cresci|títul=Stelle celebri|editor=Hoepli|p=48|ISBN=978-88-203-3082-8}}</ref>
Els descobriments de Lockyer varen ser immediatament apreciats. Després va trobar l'orientació del [[complex de temples de Karnak|temple de Ammon-Ra]] en [[Karnak]], i posteriorment va ampliar la seua investigació a [[Stonehenge]], conseguint establir la data de la seua fundació.<ref name=Repubblica/>

==== Mit de la terra plana ====

{{AP|Terra plana|Mit de la creència en una Terra plana}}
A partir de el {{sigle|XIX||s}}, va sorgir el mit històric que sostenia que la doctrina predominant durant l'[[Edat Mija]] era que la Terra era plana. Un dels primers defensors d'este mit va ser l'escritor nortamericà [[Washington Irving]], qui va sostindre que [[Cristóbal Colón]] va tindre que superar l'oposició dels eclesiàstics per a obtindre el patrocini del seu viage d'exploració,<ref>Irving, Washington (1835). ''A history of the life and voyages of Christopher Columbus'' 1. Filadèlfia: Carey, Lligga & Blanchard.</ref>
a pesar de que els erudits europeus de el {{sigle|XV||s}} sabien que la Terra era esfèrica.<ref>Grant, Edward (1994), ''Planets, stars, and orbs: the medieval cosmos, 1200-1687'', Cambridge: Cambridge University Press, pp. 620-622, 626-630.</ref>
En 1834, pocs anys despuix de la publicació del llibre de Irving, [[Jean-Antoine Letronne|Jean Antoine Letronne]], un acadèmic francés de fortes idees antirreligiosas, va tergiversar als pares de l'iglésia i els seus successors medievals com a creents en una Terra plana en la seua ''Sobre les idees cosmográficas dels pares de l'iglésia.''<ref>{{Cita lliure|títul=Œuvres chooises de A.-J. Letronne..|url=http://archive.org/details/uvreschooisesde04fagngoog|editorial=París, I. Leroux|data=1881|fechaacceso=2021-09-12|llinages=New York Public Library|nomene=M. (Antoine-Jean)|nomene2=Edmond|llinages2=Fagnan}}</ref>

L'orige del moviment que defén que la Terra és plana es troba en l'obra de l'inventor anglés [[Samuel Birley Rowbotham]], qui sostenia la creència de que la Terra era un disc pla centrat en el [[pol nort]] i tancat en el seu llímit sur per un mur de gèl, en el [[Sol]], la [[Lluna]], els [[planeta]]s i les [[estrela]]s a tan sol uns centenars de [[milla]]s sobre la seua superfície.<ref>{{Cita web|url=https://www.cantab.net/users/michael.behrend/ebooks/PlaneTruth/pages/Chapter_01.html|títul=The plane truth: a history of the flat-earth movement|fechaacceso=2021-09-12|sitioweb=www.cantab.net}}</ref>

Al respecte va publicar en 1849 un panflet de 16 pàgines, al com va convertir en llibre en 1865. Este sistema ideat per Rowbotham, al com va cridar ''Astronomia zetética'', es basa casi enterament en passages bíblics.<ref>{{Cita lliure|títul=Flat Earth: the history of an infamous idea|url=http://archive.org/details/flatearthhistory0000garw|editorial=London: Macmillan|data=2007|fechaacceso=2021-09-12|isbn=978-1-4050-4702-9|llinages=Internet Archive|nom=Christine}}</ref> Rowbotham i els seus seguidors varen alcançar notorietat en enredrar-se en debats públics escandalosos en els científics destacats del seu temps. Despuix de la mort de Rowbotham, els seus seguidors varen crear la Societat Zetética Universal, publicant una revista titulada ''The Earth Not a Globe Review'', i varen permanéixer actius fins a ben entrat el {{sigle|XX||s}}.

=== {{Sigle|XX||S}} ===

La teoria heliocéntrica aplega a el {{sigle|XX||s}} en tot el seu esplendor, el Sol és el centre de l'univers i tot gira al voltant d'ell inclosos tots els objectes de l'espai profunt dins dels quals es trobaven unes nebuloses molt especials cridades nebuloses espirals. A principis del sigle pervivia la teoria dels univers illa esbossada per [[Kant]] en la qual les nebuloses espirals eren univers illa separats de la Via Làctea a la qual pertanyia el Sol. Esta teoria va ser fortament recolzada per Herschel pero no es tenien proves que la sustentaren.

==== El mecanisme de les estreles ====

[[Ejnar Hertzsprung]] i [[Henry Norris Russell]] varen portar a terme per separat un valiós treball de simplificació. Herztsprung va idear una teoria clasificatoria d'estreles del mateix tipo espectral segons la seua lluminositat, temperatura i massa. L'intuïció matemàtica conduirà llavors a un diagrama desenrollat paralelament per Russell a on es representen els tipos d'estreles segons un esquema llògic i segons classes d'estreles.<ref>{{cita web|url=https://www.focus.it/scienza/spazio/che_cose_il_diagramma_di_hertzsprung-Russell_C39.aspx|títul=Che cos'è il diagramma vaig donar Hertzsprung-Russell?|editorial=[[Focus (periodico 1992)|Focus]].it|fechaacceso=26 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140528005805/https://www.focus.it/scienza/spazio/che_cose_il_diagramma_di_hertzsprung-Russell_C39.aspx|fechaarchivo=28 de maig de 2014}}</ref>
No obstant, encara que el [[diagrama de Hertzsprung-Russell]] va aclarir els tipos i comportaments de les estreles, encara quedava per entendre quin era el mecanisme evolutiu i la dinàmica interna de les estreles.

[[Arthur Stanley Eddington]], des de l'inici dels seus estudis, s'havia interessat per l'equilibri intern de les estreles i els mecanismes relacionats. Va aplicar la [[llei dels gasos perfectes]] a les estreles, conseguint calcular la lluentor d'una estrela si poguera conéixer la seua massa i la seua ràdio. Posteriorment va treballar en el mecanisme de les cefeidas descobertes per [[Henrietta Swan Leavitt]].<ref>{{cita lliure|autor=John Gribbin, Mary Gribbin|títul=Oltre la Via Lattea. Gli scienziati che hanno misurato l'univers|editorial=Edizioni Dedalo|any=2007|isbn=88-220-6295-7}}</ref>
Eddington es va donar conte de que les variacions de lluentor estaven associades en variacions en el radi de l'estrela. Els seus estudis sobre l'equilibri de les estreles varen descriure el model estelar com un equilibri de forces: la variació de les forces gravitacionals i radiants determinava una variació dels mecanismes interns de l'estrela. Entre atres coses, Eddington va entendre que el "motor" de les estreles estava vinculat a alguna forma de [[reacció nuclear|reaccions nuclears]] que actuaven trencant els núcleus dels elements segons alguna reacció subatòmica. En 1920 va considerar a l'hidrogen responsable de les reaccions nuclears desencadenades per les pressions i temperatures internes de les estreles; en eixes condicions el procés de ruptura dels núcleus tendix a autoalimentarse, desencadenant reaccions exotèrmiques.<ref>{{cita web|url=http://www-history.mcs.st-andrews.ac.uk/Biographies/Eddington.html|títul=Arthur Stanley Eddington|editorial=history.mcs.st-andrews.ac.uk|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

==== L'expansió de l'Univers ====

El científic que va revolucionar la forma comuna d'entendre la matèria i l'univers va ser sense dubte [[Albert Einstein]]. En 1905 va publicar el seu «[[Teoria de la relativitat especial]]», que trastocaría els fonaments de la [[física clàssica]]. En ell, per eixemple, s'afirmava que el temps no devia considerar-se un concepte absolut, sino relatiu, ya que varia en funció de la velocitat de l'observador. En la relativitat especial trobem també la famosa fòrmula [[I=mc²|''I''=''mc''²]], i l'explicació de les emissions de llum en quants d'energia anomenats posteriorment [[fotó|fotons]]; D'esta manera també es va poder explicar l'efecte fotoeléctrico, l'interpretació del qual no era possible en la física clàssica.

En 1916 va presentar de forma definitiva la seua «[[Teoria General de la Relativitat]]», segons la qual la gravetat d'un cos és capaç de modificar les propietats de l'espai físic, plantejant aixina l'hipòtesis de la curvatura del [[espai-temps]]. De la teoria es deduïa que l'univers no era estàtic sino que s'expandia, per lo que Einstein va introduir la cridada [[constant cosmológica]] per a «detindre» l'expansió i adequar la seua teoria als coneiximents del moment. La validea de les seues afirmacions teòriques va ser confirmada experimentalment gràcies a les medicions de la rotació de l'orientació de l'òrbita de [[Mercurio (planeta)|Mercurio]], al fenomen del [[corriment al roig]] de les estreles i, finalment, a la curvatura dels rajos de llum en els camps gravitacionals. En 1950 va publicar un apèndix a la seua teoria de la relativitat en el que explicava l'espai cuatridimensional i l'idea d'un univers com una entitat finita i en expansió.<ref>«Einstein, Albert», en Treccani.it - Enciclopedie on line, Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana.</ref>
Posteriorment, en 1953 va publicar un segon apèndix en el que va expondre els principis d'una «[[Teoria del Camp Unificat]]» per mig de la qual es relacionaven la gravitació i l'[[electromagnetisme]], lo que tornava els fenomens físics macroscòpics a una única teoria. Esta idea pren ara el nom de «[[Teoria del Tot]]» en la que es hipotetiza l'unió de totes les forces físiques en una sola teoria.<ref>{{cita web|url=http://www.galileonet.it/articles/4c32e12f5fc52b3adf000829|títul=L'ultima lettera vaig donar Albert Einstein|fechaacceso=26 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140528010332/http://www.galileonet.it/articles/4c32e12f5fc52b3adf000829|fechaarchivo=28 de maig de 2014}}</ref>

En 1929, [[Edwin Hubble]] va observar un corriment en l'espectre de les galàxies cap al roig. Este desplaçament, també cridat ''[[redshift]]'' o [[corriment al roig]], solament podria explicar-se com un efecte de l'alluntament de les galàxies unes d'unes atres. En arreplegar en un diagrama la velocitat d'alluntament de les galàxies i la seua distància, va notar que el gràfic tenia una tendència llineal, lo que significava que a mida que aumentava la distància, aumentava la velocitat de les galàxies. Pero no solament això: l'observació d'objectes lluntans tornava la visió de l'Univers tal com era en el passat. Per això va introduir una famosa constant (més vesprada anomenada "[[constant de Hubble]]") que vincula esta important relació.<ref>{{cita web|autor=Nola Taylor Redd|url=https://www.space.com/15665-edwin-powell-hubble.html|títul=Edwin Powell Hubble: Biography|editorial=[[Space.com]]|data=12 de maig de 2012|fechaacceso=26 de maig de 2016}}</ref>

En 1931 [[Georges Lemaître]] (1894-1966), matemàtic i sacerdot, en un artícul publicat en la revista ''[[Nature]]'', fusionant els resultats de les investigacions de Slipher, Hubble i Einstein desenrollava la relació del corriment al roig en un univers en expansió i va propondre que ho hauria fet a partir d'un punt inicial, al que va cridar ''atomo primigeni''.<ref>G. Lemaître, ''The Beginning of the World from the Point of View of Quàntum Theory'', Nature '''127''' (1931), n. 3210, pp. 706. {{doi|10.1038/127706b0}}</ref>
L'astrònom [[Fred Hoyle]] (1915-2001) ―contrari a esta teoria― la va cridar despectivamente «[[Big Bang]]», que és com es coneix en l'actualitat a la teoria més acceptada com a orige de l'univers.

==== La nostra galàxia i les galàxies ====

El descobriment i estudi de les [[Estrela variable|estreles variables]] (estreles que varien en lluentor periòdicament), iniciat principalment per [[Harlow Shapley]] (1885-1972) va dur a descobrir un tipo especial d'elles que la seua característica era que els canvis de lluentor estaven relaciones en la seua lluminositat intrínseca, com l'estrela prototip es va trobar en la [[Constelacions|constelació]] de [[cefeo]] se'ls va denominar [[cefeidas]]. En conéixer la seua lluminositat d'un objecte celest basta aplicar la [[Llei de l'inversa del quadrat|llei del quadrat invers]] ―que diu que la lluentor disminuïx d'acort al quadrat de la distància― per a calcular la distància a la que es troba de l'observador. Shapley va trobar en 1917 que els [[Cúmul globular|cúmuls globulars]], grups de millons d'estreles que formen un cúmul compacte i redó que giren al voltant dels centres galàctics, estan molt més alluntats del Sol que del centre de la galàxia i d'esta manera el sistema solar deuria estar localisat en la perifèria, llunt del centre de l'univers al voltant del com giren els cúmuls globulars i els demés astres observats i que per això el Sol no estava situat en el centre de la galàxia (com havia cregut [[William Herschel]]).

Shapley també creïa que les nebuloses espirals, descobertes en el sigle anterior per [[William Parsons]], eren part de la nostra galàxia. [[Edwin Hubble]] (1889-1953), el 19 de febrer de 1924, li va escriure a Shapley, que defenia l'existència d'una única galàxia: «Segurament li interessarà saber que he trobat una variable cefeida en la nebulosa de Andrómeda». D'esta manera es va revelar que les nebuloses espirals no eren simples cúmuls de gas dins de la Via Làctea sino verdaderes galàxies independents o com Kant va descriure «univers illa».<ref>Margherita Hack, Walter Ferreri, Guido Cossard, ''Il lungo racconto dell'origine'', Baldini Castoldi, 2012</ref>
Hubble va classificar les galàxies segons la seua apariència, agrupant-les en tres classes (elíptiques, espirals i espirals barradas).

Els descobriments de Hubble varen estimular l'estudi de les nebuloses espirals, el jove [[Vesto Slipher]] qui treballava en l'[[observatori Lowell]] baix les órdens del tristament célebre [[Percival Lowell]], estava encarregat del seu estudi, durant les seues investigacions va trobar que dites nebuloses espirals tenien un corriment al roig persistent en els seus espectres (un objecte que s'allunta de l'observador allarga les llongituts d'ona per ell emeses corrent-se cap al roig en l'espectre estudiat). No obstant Slipher no va trobar l'explicació a la seua troballa. En un treball independent Hubble en medir les distàncies de 25 galàxies va trobar una correlació directa entre la seua distància i el grau de corriment o en atres paraules la velocitat a la que s'allunten.

Un rival vàlit del Hubble en el camp de l'estudi de les galàxies va ser [[Fritz Zwicky]]. Utilisant el [[telescopi]] del [[Observatori del Monte Colomer]], va descobrir un gran número de [[galàxia]]s compactes, formades únicament pel núcleu. A partir de l'estudi en profunditat de la seua distribució va advertir la tendència de les galàxies a unir-se en [[Supercúmulo estelar|supercúmulos]].<ref>{{cita web|url=http://www.galassiere.it/ammassigx.htm|títul=Gli ammassi vaig donar galassie|editorial=Il Galassiere|fechaacceso=25 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140525233736/http://www.galassiere.it/ammassigx.htm#|fechaarchivo=25 de maig de 2014}}</ref>
Ya en 1933 Zwicky va plantejar l'hipòtesis de la possible existència de [[matèria obscura]]: en observar les interaccions gravitacionals d'algunes galàxies, va observar que la matèria visible era insuficient per a mantindre-les unides, i per tant va estimar la presència d'una cantitat total de matèria vint voltes major que la visible.

En 1934, despuix del descobriment de l'existència de [[neutrons]] en laboratoris terrestres, Zwicky junt en Baade varen plantejar l'hipòtesis de que les explosions de [[supernova]]i podrien haver deixat un núcleu format per neutrons com a residu, és dir, una "[[estrela de neutrons]]".<ref>{{cita web|url=http://www.studymode.com/essays/fritz-Zwicky-And-Supernovae-126365.html|títul=Fritz Zwicky and Supernovae|fechaacceso=26 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140528005618/http://www.studymode.com/essays/fritz-Zwicky-And-Supernovae-126365.html|fechaarchivo=28 de maig de 2014}}</ref>

Durant més de trenta anys la seua existència es va considerar pura especulació teòrica. Més vesprada, no obstant, en 1967, [[Jocelyn Bell]] i [[Anthony Hewish]] varen detectar senyals de radi pulsantes provinents d'una direcció fixa en l'espai. Despuix d'observacions posteriors, es va descobrir que les pulsacions, que duraven aproximadament 2 centèsimes de segon, es repetien en intervals constants d'aproximadament 1 segon: les pulsacions procedien d'un [[púlsar]], és dir, d'una [[estrela de neutrons]].<ref>{{cita web|url=https://www.pbs.org/wgbh/aso/databank/entries/dp67be.html|títul=Bell and Hewish discover pulsars|editorial=PBS.org|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

==== El descobriment de Plutó ====

El 18 de febrer de 1930, l'astrònom [[Clyde Tombaugh]] va descobrir [[Plutó (planeta)|Plutó]]. En el seu moment es creïa que les [[destorbament (astronomia)|destorbament]] observades en l'òrbita de [[Neptú (planeta)|Neptú]] es devien a l'existència d'un atre planeta; Quan Tombaugh va descobrir Plutó va pensar que havia resolt el problema, pero atres estudis posteriors varen demostrar que Plutó era massa menut per a causar tals destorbament.

==== Els forats negres ====

La primera hipòtesis del [[forat negre]] va ser formulada en 1796 per Laplace, qui va plantejar l'hipòtesis de l'existència d'estreles "invisibles", ya que eren tan massives que feyen impossible que la llum escapara d'elles.<ref name=Inaf1>{{cita web|url=http://www.iasf-milano.inaf.it/Divulgazione/divulgazione.php?pg=gamma_sorg_buchin&mn=gamma&lin=gamma_sorg_buchin|títul=I buchi neri|editorial=[[Istituto Nazionale vaig donar Astrofisica|INAF]]|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

Quan es va introduir la [[Relativitat General]], l'existència de forats negres tenia un considerable respal teòric. [[Karl Schwarzschild]] de fet, explotant les bases teòriques de la relativitat, va postular l'existència de el "[[ràdio de Schwarzschild]]" o "[[horisó de successos]]", una regió al voltant d'un forat negre des de la qual la llum no pot escapar. El radi d'eixa regió depén de la massa del cos, i el seu valor és 2,95 voltes la massa del propi cos, expressada en masses solars.<ref name=Inaf1/>

[[Robert Oppenheimer]] va demostrar en 1939 cóm un cos de gran massa, que havia consumit el seu combustible, podria colapsar per a formar un forat negre. La seua demostració, no obstant, va quedar confinada a la teoria fins a 1965, quan es va descobrir. a 7000 [[Any llum|anys llum]] de distància de la Terra, un possible forat negre, [[Cygnus X-1]] era un objecte massa gran per a ser una estrela de neutrons i massa menut per a ser una estrela ordinària.<ref>{{cita web|url=https://www.vialattea.net/esperti/php/risposta.php?num=6490|títul=Buchi neri|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

==== L'estat de estacionario ====

{{AP|Teoria de l'estat estacionario }}

Despuix de la Segona Guerra Mundial, els científics [[Fred Hoyle|Hoyle]], [[Thomas Gold|Gold]] i [[Hermann Bondi|Bondi]] varen propondre de forma independent un model d'[[Teoria de l'estat estacionario|Univers estable]].

Per a no contradir la llei de Hubble (per lo tant, sobre l'evidència d'un univers en expansió), varen plantejar l'hipòtesis d'un [[Univers]] en moviment, pero estacionario en la seua evolució, és dir, immutable en el temps i uniforme. La seua densitat per tant, en lloc de disminuir com en el model en expansió, permaneixeria constant gràcies a una creació contínua de matèria a partir de la ''res''; d'esta manera es validaria el [[principi cosmológico perfecte]], que hipotetiza un Univers uniforme en la seua distribució i igual en el temps, admetent l'igualtat de les lleis físiques en tots els llocs. De fet, el model en expansió tira dubtes sobre esta hipòtesis.<ref>{{cita lliure|autor=Alfonso Pérez de Laborda|títul=Dalla relatività al big-bang|editor=Jaca Book|any=2007|pàgina=26|isbn=978-88-16-57268-3}}</ref>

[[Fred Hoyle]], fervent partidari de l'estat estacionario, va anar també el científic que va sugerir l'idea de que el ''combustible'' nuclear de les estreles era l'heli, que hauria format diversos elements en el núcleu de les estreles, entre ells el carbono, oxigen i inclús elements pesats com el ferro.<ref>{{cita web|url=https://www.britannica.com/ebchecked/topic/273606/sir-Fred-Hoyle|títul=Sir Fred Hoyle|editorial=[[Enciclopèdia Britannica]]}}</ref>

==== La radiació de fondo ====

En 1948, en l'Universitat George Washington, [[Ralph Alpher|Alpher]], [[George Gamow|Gamow]] i Herman varen plantejar l'hipòtesis de que immediatament despuix del [[Big Bang]], quan l'Univers tenia una duració estimable rn fraccions de segon, com a resultat de l'expansió es devia haver produït una [[radiació còsmica de fondo]], en un valor de 5 [[Kelvin|K]]. Ademés, Gamow va plantejar l'hipòtesis de que l'univers primordial era extremadament calent i que l'expansió posterior, en el consegüent descens de les temperatures, hauria ''congelat'' la composició de la matèria primordial. De fet, el seu càlcul serà confirmat posteriorment per observacions.<ref>{{cita lliure|autor=Jean-Philippe Uzan|autor2=Bénédicte Leclercq|títul=L'importanza vaig donar essere costante. I pilastri della fisica sono davvero solidi?|editorial=Dedalo|any=2008|p=150|isbn=88-220-0240-7}}</ref>

En 1965, [[Arno Penzias]] i [[Robert Woodrow Wilson]], dels [[Bell Telephone Laboratories]] en [[Nova Jersey]], mentres investigaven un destorbament continu en les comunicacions intercontinentals, varen descobrir l'existència d'una radiació constant, sense variacions estacionals ni direccions preferencials. Casualment, investigadors de l'Universitat de Princeton varen conéixer els resultats de Penzias i Wilson, interpretant el descobriment com a prova de l'existència de radiació de fondo. Posteriorment es va confirmar que va emetre a 3 [[Kelvin|K]]: era la confirmació de l'existència de la radiació que impregna l'Univers, el cridat «eco del [[Big Bang]]». L'impactant descobriment va substituir a la teoria de l'estat estacionario i va proporcionar una evidència clara de l'orige i l'expansió de l'Univers. Pel descobriment, Penzias i Wilson varen rebre el [[Premi Nobel]].<ref>{{cita web|url=http://www.bo.astro.it/sait/spigolature/spigo499base.html|títul=La radiazione cosmica vaig donar fondo|editorial=Osservatorio astronomico vaig donar Bologna|fechaacceso=25 de maig de2014}}</ref>

====El desenroll de la astronáutica ====

{{AP|Carrera espacial|Anex:Cronologia de sondes espacials}}

L'astronomia va tindre un major desenroll en el naiximent de l'[[astronáutica]]: gràcies a ella es va poder comprendre l'univers d'una manera més profunda i precisa. De fet, en el llançament dels primers [[satèlits artificials]] va ser possible descobrir alguns aspectes desconeguts de l'univers. Gràcies al satèlit [[Explorer 1]] en 1958 es varen descobrir els [[cinturons de van Allen]],<ref>{{cita web|url=http://nssdc.gsfc.nasa.gov/nmc/mastercatalog.do?sc=1958-001A|títul=Explorer 1|editorial=[[NASA]]|fechaacceso=26 de maig de2014|fechaarchivo=6 de març de 2013|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20130306103926/http://nssdc.gsfc.nasa.gov/nmc/mastercatalog.do?sc=1958-001A}}</ref>
posteriorment en el major desenroll dels programes espacials el camp d'acció de la astronáutica es va ampliar en l'enviament de les primeres sondes espacials a la Lluna. Ademés del pas fonamental del [[alunizaje]] en 1969 (precedit per l'exploració de les sondes automàtiques [[Surveyor]]), també es varen llançar atres missions per a explorar el sistema solar: en 1961 l'[[Unió Soviètica]] envia les primeres sondes a Venus i Mart.<ref>{{cita web|url=http://nssdc.gsfc.nasa.gov/planetary/venera.html|títul=Soviet Missions to Venus|editorial=[[NASA]]|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de2014}}</ref>

En 1965 la sonda nortamericà [[Mariner 4]] va ser la primera en sobrevolar [[Mart (planeta)|Mart]] transmetent imàgens. En 1971 la sonda soviètica [[Venera 7]] va ser la primera en aterrisar en [[Venus (planeta)|Venus]], mentres que la posterior [[Venera 9]] també va enviar imàgens de la superfície.<ref>{{cita web|url=https://www.russianspaceweb.com/spacecraft_planetary_venus.html|títul=A complete list of Russian launches toward Venus|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>
Eixe mateix any, el [[Mars 3]] soviètic va aterrisar en Mart pero no va enviar imàgens. Va caldre esperar fins a 1976 en el [[Programa Viking]] nortamericà per a descobrir l'aspecte del planeta des del sol.<ref>{{cita web|url=http://www.repubblica.it/2005/b/sezioni/scienza_e_tecnologia/marte/missioni-viking/missioni-viking.html|títul=Trent'anni fa il Viking 1 el seu Mart: Inviò li prime foto dal Pianeta rosso|editorial=[[La Repubblica (quotidiano)|La Repubblica]]|data=19 luglio 2006|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

Dos anys abans la sonda [[Mariner 10]] va alcançar [[Mercurio (planeta)|Mercurio]].<ref>{{cita web|url=http://nssdc.gsfc.nasa.gov/nmc/spacecraftdisplay.do?aneu=1973-085A|títul=Mariner 10|editorial=[[NASA]]|idioma=en|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

Gràcies a les missions interplanetàries del [[Programa Pioneer]] en 1973, la [[Pioneer 10]] va ser la primera sonda en enviar imàgens de prop de [[Júpiter (planeta)|Júpiter]]. El [[Pioneer 11]] va sobrevolar per primera volta [[Saturn (planeta)|Saturn]] en 1979.<ref>{{cita web|url=https://www.astronomia.com/2009/09/04/le-sonde-pioneer-10-i-11/|títul=Li sonde Pioneer 10 i 11|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>
L'inici del [[Programa Voyager]] va permetre un coneiximent detallat dels planetes gaseosos del sistema solar, pero sobretot el primer sobrevole d'[[Urà (planeta)|Urà]] en 1986 i de [[Neptú (planeta)|Neptú]] en 1989 per la [[Voyager 2]].<ref>{{cita web|url=http://www.focus.it/scienza/spazio/voyager-1-dope-35-anni-ai-confini-del-sistema-solare_C12.aspx|títul=Voyager 1, dope 35 anni ai confini del sistema solare|editorial=[[Focus (periodico 1992)|Focus]]|fechaacceso=26 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140527215125/http://www.focus.it/scienza/spazio/voyager-1-dope-35-anni-ai-confini-del-sistema-solare_C12.aspx|fechaarchivo=27 de maig de 2014}}</ref>

En 1986 gràcies al pas propenc del [[cometa Halley]], la [[Giotto (sonda espacial)|sonda Giotto]] va ser la sonda que més es va acostar a l'astre, prenent fotografies espectaculars. En els [[anys noranta]] la sonda [[Ulysses (sonda espacial)|Ulysses]] va realisar les primeres observacions dels pols del [[Sol]].

Un renovat interés per la Lluna i Mart ha permés el llançament d'una série de programes d'exploració d'estos últims cossos, en l'intenció de preparar en el futur les [[Missions tripulades|aterrisage humà en Mart]]. <ref>{{cita web|url=https://www.repubblica.it/scienze/2014/01/13/news/marte_si_studia_il_viaggio_delluomo_un_italiano_a_capo_del_team_la_nostra_economia_dipender_dalle_risorse_extraterrestri-75581205/|títul=Così l'uomo andrà la seua Mart|editorial=La Repubblica|data=13 gennaio 2014|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

El coneiximent astronòmic es va ampliar significativament en la posada en òrbita del [[Telescopi Espacial Hubble]], lo que va permetre dur la mirada més allà dels llímits ya alcançats pels telescopis terrestres. Gràcies al telescopi espacial, de fet, va ser possible descobrir que l'univers es troba actualment en una fase d'expansió accelerada i que sembla, en les regions de l'espai profunt, molt uniforme.<ref>{{cita web|url=https://www.ansa.it/scienza/notizie/rubriche/spazioastro/2014/03/17/24-anni-telescopi-Hubble_10244724.html|títul=I 24 anni del telescopi Hubble|editorial=[[ANSA]].it|data=17 març 2014|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

==== La teoria inflacionaria ====

{{AP|Inflació còsmica}}

En 1981, el físic [[Alan Guth]] (n.1947) va plantejar l'hipòtesis de la teoria de l'univers inflacionario. Despuix de les investigacions realisades per cosmólogos, s'ha aplegat a comprendre que no tota la matèria eixercix una atracció gravitacional: de fet, es pensa que a altes temperatures i densitat existix alguna matèria que "[[Antigravedad|antigravita]]". En este supòsit, Guth va plantejar l'hipòtesis de la possibilitat de que en les primeres fraccions de segon de vida de l'univers, precisament en l'interval entre 10−35
i 10−32
segons despuix del Big Bang, l'influència de l'[[antimatèria]] favorira una expansió fortament accelerada. D'esta manera es podria explicar l'aparent homogeneïtat de l'Univers. Esta teoria encara requerix evidència observacional que puga confirmar la seua sostenibilitat.<ref>{{Cita enciclopèdia|autor=Mario Rigutti|títul=Storia dell'astronomia occidentale|capítul=cap. Origine ed evoluzione dell'univers|editorial=Giunti Editore|any=1999|ISBN =978-88-09-01423-7}}.</ref><ref>{{cita lliure|autor=Margherita Hack|títul=L'univers nel terzo millennio|editorial=Rizzoli|any=2007|pàgina=293|isbn=978-88-17-01508-0}}</ref>

En 1998 tres equips independents de científics varen descobrir, analisant senyes del [[telescopi Hubble]] relacionats en [[Supernova de tipo Ia|supernovas de tipo Ia]], que l'Univers no solament s'estava expandint sino que la seua expansió s'accelera. En 2011 este descobriment va otorgar als científics [[Saul Perlmutter]], [[Brian Schmidt]] i [[Adam Reiss]] el [[Premi Nobel de Física]].<ref>{{cita web|url=https://www.media.inaf.it/2011/10/04/nobel-per-la-fisica-all%I2%80%99univers-che-accelera/|títul=Nobel per la Fisica all'Univers che accelera|editorial=[[Istituto Nazionale vaig donar Astrofisica|INAF]]|fechaacceso=17 de juliol de 2014}}</ref>

Este descobriment, posteriorment corroborat també per les medicions del [[Telescopi Espacial Spitzer|Telescopi Spitzer]], posa en realitat una enorme problema cosmológico, ya que fins fa poc l'expansió es considerava l'únic frut de l'espenta final del [[Big Bang]]. Hui se supon que esta expansió accelerada depén d'algun paper de l'energia obscura que tendiria a superar la gravetat natural entre galàxies en un efecte opost.

==== Teoria de cordes ====

{{AP|Teoria de cordes}}

La teoria de cordes és una [[teoria]] de la [[física]] que planteja l'hipòtesis de que la matèria, l'energia i, en alguns casos, l'[[espai (física)|espai]] i el [[temps]] són en realitat la manifestació d'entitats físiques subjacents, cridades cuerdo o [[D-branas]], depenent del número de dimensions en les que es desenrollen. Les seues bases es varen assentar en 1968 quan el físic teòric [[Gabriele Veneziano]] tractant de comprendre la [[força nuclear forta]], va fer un descobriment sensacional. Va trobar que una funció de [[número complejo|variables complexes]] creada pel matemàtic suís [[Leonhard Euler]], la [[Funció beta de Euler|funció beta]], s'ajustava perfectament a les senyes sobre l'[[interacció forta]]; en aplicar la funció beta a la força forta, la fòrmula va funcionar, pero ningú va poder explicar per qué.<ref>{{cita web|url=http://www.scienceonthenet.eu/node/232|títul=Gabriele Veneziano|editorial=Scienze.net|fechaacceso=26 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140528010041/http://www.scienceonthenet.eu/node/232|fechaarchivo=28 de maig de 2014}}</ref>

La teoria anula molts aspectes de la física tradicional, plantejant, entre atres coses, l'hipòtesis de l'existència de cordes gravitacionals que contenen 14 dimensions. Si, per un costat, esta teoria és capaç d'explicar certs processos encara obscurs relacionats en l'estructura de l'univers, per un atre, encara no és capaç de produir cap predicció subjecta a verificació experimental; per tant, no hi ha confirmacions òbvies de la teoria. No obstant, és una teoria molt activa i de ràpit desenroll.<ref>{{cita publicació|autor=G. Veneziano|any=1968|títul=Construction of a crossing-symmetric, Regge-behaved amplitude for linearly rising trajectories|publicació=Nuovo Cimente A|volume=57|pp=190-197|doi=10.1007/BF02824451}}</ref><ref>{{cita publicació|autor=P. Vaig donar Vecchia|any=2008|títul=The Birth of String Theory|publicació=Physics|volume=737|pp=59-118|url=http://www-hep.physics.uiowa.edu/vincent/courses/29276/Vecchia.pdf|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20110902183813/http://www-hep.physics.uiowa.edu/vincent/courses/29276/Vecchia.pdf|fechaarchivo=2 settembre 2011}}</ref>

=== {{Sigle|XXI||S}} ===

En l'actualitat se sap que habitem un minúscul planeta d'un [[sistema solar]] regit pel Sol que alvança en el primer terç de la seua vida i que està localisat en la perifèria de la [[Via Làctea]], una galàxia espiral barrada composta per mils de millons de sols, que posseïx com les demés galàxies un [[forat negre]] súper massiu en el seu centre i que forma part d'un conjunt galàctic cridat [[Grup Local]], el qual, a la seua volta, es troba dins d'un supercúmulo de galàxies. L'univers està constituït per mils de millons de galàxies com la Via Làctea i se li ha calculat una edat entre 13 500 i 13 900 millons d'anys, i la seua expansió s'accelera constantment.

Moltes bestreta científiques i tècnics òbrin noves finestres a l'estudi de l'espai ―es dispon de poderosos telescopis terrestres i orbitales, algunes [[sonda espacial|sondes]] interplanetàries estan aplegant als confines del sistema solar i alguns [[robot]]s es troben en la superfície d'atres móns― aumentant la capacitat del ser humà de conéixer el seu entorn astronòmic.

==== Planetes extrasolars ====

{{AP|Planeta extrasolar}}

En 1992 es varen descobrir dos [[exoplaneta]]s al voltant d'un [[pulsar]],<ref>{{cita publicació|autor=A. Wolszczan|autor2=D. A. Frail|títul=A planetary system around the millisecond pulsar PSR1257 + 12|url=https://www.nature.com/nature/journal/v355/n6356/abs/355145a0.html|editor=[[Nature]]|volum=355|pàgines= 145-147|data=9 de giner de 1992|doi=10.1038/355145a0|fechaacceso=5 giugno 2014}}</ref>
i en 1995 [[Michel Mayor]] i [[Didier Queloz]] varen confirmar l'existència del [[51 Pegasi b|primer planeta extrasolar]] al voltant d'una [[anàloga solar|estrela similar al Sol]].<ref>{{cita publicació|idioma=en|url=https://www.nature.com/nature/journal/v378/n6555/abs/378355a0.html|autor=Michel Major|autor2=D. Queloz|títul=A Jupiter-mass companion to a solar-type star|publicació=[[Nature]]|volum=378|any=1995|pàgines=355-359|doi=10.1038/378355a0|fechaacceso=5 giugno 2014}}</ref><ref>{{cita lliure|autor=Giovanna Tinetti|títul=I pianeti extrasolari. Alla ricerca vaig donar nuovi mondi nella nostra galassia|editor=Il Mulino|any=2013|url=http://books.google.it/books?aneu=4rdMnwEACAAJ&dq=I+pianeti+extrasolari.+Alla+ricerca+vaig donar+nuovi+mondi+nella+nostra+galassia&hl=it&sa=X&ei=aRmQU7fyG46i7Aagi4CICQ&vejau=0CDYQ6AEwAA|isbn=978-88-15-24477-2}}</ref>
La notícia va causar un gran revol en el món científic. Des de llavors, el perfeccionament de les tècniques d'observació ha permés un desenroll exponencial de descobriments en métodos cada volta més precisos, i el desenroll de missions espacials específiques han convertit la busca d'exoplanetes en un dels temes de major interés astronòmic. Varis planetes han segut descoberts en el {{sigle|XXI||s}} en el método de la [[velocitat radial]], especialment [[planetes jagants|jagants gaseosos]], mentres que en el llançament de telescopis espacials abans del [[COROT]] i despuix del [[telescopi espacial Kepler]], s'han descobert mils de planetes<ref>{{cita web|títul=Kepler scopre 715 possibili nuovi pianeti|url=http://www.nationalgeographic.it/scienza/spazio/2014/02/28/news/kepler_scopre_715_nuovi_pianeti_extrasolari-2030750/|editor=[[National Geographic]]|data=28 febbraio 2014|fechaacceso=5 giugno 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140714080038/http://www.nationalgeographic.it/scienza/spazio/2014/02/28/news/kepler_scopre_715_nuovi_pianeti_extrasolari-2030750/|fechaarchivo=14 de juliol de 2014}}</ref>
utilisant el [[Trànsit (astronomia)|método del trànsit]], a pesar de que, en el cas del Kepler, solament es va observar una menuda porció del cel.<ref>{{cita web|títul=Due soli per due pianeti|url=http://www.focus.it/scienza/spazio/due-soli-per-due-pianeti_C7.aspx|fechaacceso=5 giugno 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20130630214545/http://www.focus.it/scienza/spazio/due-soli-per-due-pianeti_C7.aspx|fechaarchivo=30 de juny de 2013}}</ref>
L'interés s'ha desplaçat cada volta més cap a la busca de [[planeta terrestre|planetes similars a la Terra]] ubicats a certa distància de la seua estrela, en la cridada ''[[zona habitable]]'', a on podria existir aigua líquida en superfície, una condició favorable per a albergar formes de vida. S'han descobert sistemes planetaris prou diferents al sistema solar, la conformació del qual posa en dubte les teories normalment acceptades sobre la formació planetària.<ref>{{cita web|url=http://www.inaf.it/it/campi-vaig donar-attivita/stelle-popolazioni-stellari-i-mezzo-interstellare/pianeti-extrasolari|títul=Pianeti extrasolari|editor=[[Istituto Nazionale vaig donar Astrofisica|INAF]]|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

==== Descobriments sobre el sistema solar ====

En giner de 2005 un grup d'astrònoms liderats per [[Michael I. Brown]] varen descobrir [[Eris (planeta nano)|Eris]]. En estar més allà de [[Plutó (planeta)|Plutó]], Eris va anar originalment definit com el dècim planeta del sistema solar, pero en 2006, despuix d'una decisió de l'[[Unió Astronòmica Internacional]], Eris va ser classificat com [[planeta nano]], definició que també es va aplicar a Plutó.

En 2015 dos sondes espacials nortamericans varen enviar imàgens de primer pla de [[Ceres (planeta nano)|Ceres]] i Plutó per primera volta.

L'11 de febrer de 2016 es va anunciar el descobriment de l'[[ona gravitacional]] teorizada per [[Albert Einstein]] per mig de la detecció conjunta dels instruments [[LLIGUE]] i l'[[VIRGO|interferómetro VIRGO]].<ref>{{Cita web|url = https://www.corriere.it/scienze/16_febbraio_11/onde-gravitazionali-annuncio-scoperta-fisica-univers-9b799cd6-d097-11i5-9819-2c2b53be318b.shtml|títul = Scoperte li onde gravitazionali: Einstein aveva ragione|fechaacceso = 11 febbraio 2016|sitioweb = Correguera della Sera}}</ref>

==== Present i futur ====

En el {{sigle|XXI||s}}, els estudis en el camp cosmológico han rebut un impuls considerable gràcies a noves tècniques d'estudi i a nous instruments. Hi ha proves de l'existència de la [[matèria obscura]], suposta des de feya algun temps,<ref></ref>
i es va descobrir que l'[[energia obscura]], responsable de l'[[acceleració de l'Univers|acceleració de l'expansió]] de l'univers, constituïx el 70% de tota l'energia present en l'univers. La [[Barión|matèria no bariónica]] constituïx la gran majoria de la composició de l'univers i l'estudi de la [[física de partícules]] s'ha convertit en un dels punts de major interés per a comprendre l'[[Edat de l'univers]], la seua geometria i el seu destí final.<ref>''La nuova astronomia'', en XXI secolo, Roma, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana, 2009-2010.</ref>
L'entrada en funcionament en 2008 del [[accelerador de partícules|accelerador]] [[Gran Colisionador de Hadrones|LHC]] del [[CERN]] va permetre el descobriment del [[bosón de Higgs]], una partícula elemental solament prèviament teorizada i fonamental en la teoria en el [[model estàndar]]. <ref></ref>

La sonda [[WMAP]] ha medit la [[radiació còsmica de fondo]] en gran precisió, estimant l'edat de l'Univers en {{ma|13.7}} i confirmant que l'Univers està compost solament en un 4% per matèria bariónica.<ref>{{cita web|url=http://www.rainews.it/it/news.php?newsid=32600|títul=Astronomia. La Nasa fotografa l'Univers bebè|editor=RaiNews|fechaacceso=27 de maig de 2014|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140528005822/http://www.rainews.it/it/news.php?newsid=32600|fechaarchivo=28 de maig de 2014}}</ref>

El substitut del [[Telescopi Espacial Hubble]], el [[Telescopi Espacial James Webb]], gràcies a les noves tecnologies i al seu major diàmetro permetrà a partir del 2022 acostar les regions de l'espai profunt, tractant de determinar les condicions inicials de formació de l'univers.<ref>{{cita web|url=https://sci.eixa.int/jwst/|títul=JWST|editor=EIXA|fechaacceso=26 de maig de 2014}}</ref>

== Vore també ==

* [[Anex:Cronologia de l'astronomia]]
* [[Història de la gnomónica]]
* [[Història de l'espectroscòpia]]
* [[Història del telescopi]]
* [[Història de l'observació de Mart]]
* [[Història de l'observació llunar]]
* [[Arqueoastronomía]]
* [[Gran història]]

== Referències ==

{{Listaref|group=Nota}}
{{Listaref|2}}

== Bibliografia ==

* Hetherington, Barry (1992): ''A Chronicle of Pre-Telescopic Astronomy''. Londres: John Wiley & Sons, 1992. ISBN 0-471-95942-1.

== Enllaços externs ==

* [http://www.wdl.org/es/item/2856 ''El llibre d'instrucció sobre plans desviats i plans simples''], manuscrit en àrap que data de 1740 i parla d'astronomia pràctica, en diagrames.
* [https://brunelleschi.imss.fi.it/museum/esim.asp?c=500004 Institute and Museum of the History of Science - Pretelescopic astronomy] {{en}}
* [http://sunearthday.nasa.gov/2005/index.htm NASA: antics observatoris] {{en}}

[[Categoria:Història de l'astronomia]]
[[Categoria:Història de l'astrologia]]
[[Categoria:Història de la ciència per disciplines|Astronomia]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Història de l'astronomia]]
{{Traduït ref|es|Historia de la astronomía}}

Genoma mitocondrial

2026-07-24T18:39:58Z

Jose2: Text reemplaça - ' Menut ' a ' Chicotet '

[[Archiu:Mitochondrial DNA en.svg|miniatura|Genoma mitocondrial
]]
[[Archiu:Mitochondrial ___CAPS_0___ and diseases.png|thumb|300px|Representació de el ADN mitocondrial mostrant els loci afectats en algunes malalties humanes.]]
El '''genoma mitocondrial''' o '''[[ADN]] mitocondrial''' ('''ADNmt/ADNm''') és el material genètic present en les [[mitocondrias]], els [[orgànul]]s que realisen la [[respiració celular]].<ref>{{cita web|apellidar=Sykes|nomene=B|títul=Mitochondrial DNA and human history|url=http://genome.wellcome.ac.uk/doc____caps_6___.html|obra=The Human Genome|editorial=[[Wellcome Trust]]|fechaacceso=5 de febrer de 2012|enlaceautor=Bryan Sykes|data=10 de setembre de 2003|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20150907140051/http://genome.wellcome.ac.uk/doc____caps_7___.html|fechaarchivo=7 de setembre de 2015}}</ref> El ADN mitocondrial es reproduïx per sí mateix semi-autónomamente quan la [[cèlula eucariota]] es dividix.<ref>{{cita web|títul=Mitochondrial DNA: The Eve Gene|url=http://www.bradshawfoundation.com/journey/eve.html|obra=Bradshaw Foundation|editorial=Bradshaw Foundation|fechaacceso=5 de novembre de 2012|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20130712005132/http://www.bradshawfoundation.com/journey/eve.html|fechaarchivo=12 de juliol de 2013}}</ref>
[[Archiu:Mitochondrial ___CAPS_10___ lg-es.png|miniaturadeimagen|El ADN mitocondrial és el menut cromosoma circular que es troba en l'interior de les mitocondrias. Estos orgànuls, presents en totes les cèlules eucariota, són el motor de la cèlula. Les mitocondrias, i per tant el ADN mitocondrial, es transmeten exclusivament de mare a fill a través de l'òvul.]]
El ADN mitocondrial va ser descobert en 1963, per [[Margit M. K. Nass]] i [[Sylvan Nass]] utilisant [[microscopía electrònica]] i un marcador sensitivo a el ADN mitocondrial.<ref>Nass, M.M. & Nass, S. (1963 at the Wenner-Gren Institute for Experimental Biology, [[Universitat d'Estocolm]], [[Estocolm]], [[Suècia]]): ''[http://www.jcb.org/cgi/reprint/19/3/593.pdf Intramitochondrial Fibers with DNA characteristics]'' (PDF). In: ''J. Cell. Biol.'' Bd. 19, S. 593–629. PMID 14086138</ref>
Evolutivamente, el ADN mitocondrial provablement descendix de [[genomes circulares]] que varen ser englobats per un [[#Orige filogenético|antic ancestro]] de les [[cèlules eucarióticas]].
== Característiques ==
Este ADN, de la mateixa manera que els [[ADN bacterià]]s, és una molècula [[bicatenaria]], circular, tancada, sense extrems (cromosoma mitocondrial). En els sers humans té un tamany de 16.569 parells de bases, contenint un menut número de [[gen]]és, distribuïts entre la cadena H (de ''heavy'', pesada en [[idioma anglés|anglés]]) i la cadena L (de ''light'', llaugera), per la seua diferent densitat quan són [[centrifugación|centrifugadas]] en gradient de [[clorur de cesi|CsCl]].<ref name="Montier">{{cita publicació | autor =Clay Montier LL, Deng JJ, Bai I |títul=Number matters: control of mammalian mitochondrial DNA copy number |any=2009 |publicació=J Genet Genomics| volum=36 |número=3 |pàgines=125-131 |pmid= 19302968}}</ref>

El número de gens en el ADN mitocondrial és de 37,<ref name="Novo">{{cita lliure| autor = Novo Villaverde, F.J. |títul= Genètica Humana | any = 2007 | editorial = Madrit: Pearson | isbn = 8483223598 }} (Recomanat)</ref> front als 20.000 - 25.000 gens de el ADN cromosòmic nuclear humà.<ref name="Chen,2005">{{cita publicació |autors= Chen J, Butow R |títul=The organization and inheritance of the mitochondrial genome |any=2005 |publicació=Nature Reviews Genetics |volum=6 |número= |pàgines=815-825 |doi=10.1038/nrg1708 }}</ref>

Codifica dos [[ARN ribosómicos]], 22 ARN de transferència i 13 [[proteïna]]s que participen en la [[fosforilación oxidativa]]. El cromosoma mitocondrial s'organisa en «[[nucleoide]]s», de tamany variable i d'uns 0,068 nanómetros de tamany en humans,<ref name="Chen">doi:10.1038/nrg1708</ref> i formats por entre 5-7 cromosomes i algunes proteïnes, com el [[factor de transcripció mitocondrial A]], la [[proteïna d'unió a ADN mitocondrial de cadena senzilla]] i la helicasa [[PEO1|Twinkle]]. El seu número per mitocondria és molt variable, pero la seua distribució es realisa a intervals fixos, i molts d'ells semblen localisar-se en els «tubos mitocondrials».<ref name=Wiesner>{{cita publicació |doi=10.1016/0006-291X(92)90517-O |pmid=1550563 |títul=Counting target molecules by exponential polymerase chain reaction: Copy number of mitochondrial DNA in rat tissues |publicació=Biochemical and Biophysical Research Communications |volum=183 |número=2 |pàgines=553–9 |any=1992 |llinage1=Wiesner |nomene1=Rudolf J. |llinage2=Rüegg |nomene2=J.Caspar |apellidar3=Morano |nomene3=Ingo }}</ref> Sembla ser que els nucleoides mitocondrials podrien tindre un comportament «en capes», portant a terme la replicació en el seu centre, mentres que en la perifèria situen la [[traducció (biologia)|traducció]] de les proteïnes necessàries per a la cadena respiratòria.<ref name="Montier"/> El número de tals nucleoides seria de varis centenars (400-800) en cèlules de cultiu,<ref name="Prachar">PMID 20577028</ref> i molt menors en atres espècies en que el seu tamany és major.<ref name="Chen"/>

El ADN mitocondrial està en replicació constant, independentment del [[cicle celular|cicle]] i del tipo celular. Es pensa que té lloc de forma asíncrona, és dir, que té lloc en les dos cadenes en temps diferents i en dos orígens distints cap a direccions contràries. El començ tindria lloc en l'orige de la cadena pesada, situat en el bucle D, i replicaria esta prenent com a mòle la cadena llaugera. Quan s'alcança el segon orige, situat a dos terços de distància del primer, comença la segona ronda de replicació en sentit opost. S'ha propost un nou sistema de replicació que coexistiria en el primer. Seria bidireccional i comportaria una coordinació entre bri directes i retardades. En la replicació en mamífers estarien involucrades la [[ADN polimerasa gamma|polimerasa γ]] i la [[helicasa]] [[PEO1|twinkle]].<ref>{{cita publicació| doi = 10.1155/2010/737385| issn = 1110-7251| volum = 2010| pàgines = 737385| llinage = Smits| nom = Paulien| coautores = Jan Smeitink, Lambert van donen Heuvel| títul = Mitochondrial translation and beyond: processes implicated in combined oxidative phosphorylation deficiencies| publicació = J. of Biomedicine & Biotechnology| data = 2010}}</ref>

El ADN mitocondrial està somés a un important estrés per la seua proximitat en els centres de producció de radicals lliures d'oxigen, de manera que disponen d'una variada i complexa maquinària de reparació, la qual cosa inclou diverses formes de recombinació, tant homòloga com inhomóloga<ref name="">PMID 20544882</ref>
== Orige filogenético ==
El genoma mitocondrial dels eucariota es va originar provablement despuix de l'[[endocitosis]] d'una [[eubacteria]] aeròbica i la subsecuente transferència successiva de molts gens cap al genoma nuclear.<ref>{{cita publicació |doi=10.1007/s10815-012-9785-z |pmid=22562241 |pmc=3430774 |títul=Influence of microsurgical varicocelectomy on human sperm mitochondrial DNA copy number: A pilot study |publicació=J. of Assisted Reproduction and Genetics |volum=29 |número=8 |pàgines=759–64 |any=2012 |llinage1=Gabriel |nomene1=Maria Sant |llinage2=Chan |nomene2=Sam W. |llinage3=Alhathal |nomene3=Naif |apellidar4=Chen |nomene4=Junjian Z. |llinage5=Zini |nomene5=Armand }}</ref>

Esta hipòtesis va sorgir degut a que l'organisació del genoma mitocondrial és radicalment diferent del genoma nuclear. Els genomes mitocondrials presenten vàries característiques dels genomes [[procariota]]s com:
* Chicotet en tamany.
* Absència d'[[intrón|intrones]].
* Percentage molt elevat de ADN codificante.
* Ribosoma de 70S.

* Falta generalisada de seqüències repetides i gens de ARNr comparativament menuts, semblats als d'procariota.

L'evolució del còdic genètic mitocondrial és provablement el resultat d'una pressió de selecció reduïda en resposta a una capacitat codificante molt disminuïda.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Genómica]]
{{Traduït ref|es|Genoma mitocondrial}}

Gruta Cosquer

2026-07-24T18:39:58Z

Jose2: Text reemplaça - ' Menut ' a ' Chicotet '

[[Archiu:Prehistoric Hand Outline Cosquer Cave.JPG|miniatura|Gruta Cosquer
]]
[[Archiu:Prehistoric Hand Outline Cosquer Cave.JPG|thumb|right|200px|''Plantilla ''d'una mà humana de la gruta Cosquer, datada fa 27.000 AP, tal com s'expon en el Museu Nacional d'Arqueologia de Saint-Germain-en-Laye, França.]]
{{coord|43.202736|5.449085|type:landmark_region:FR|format=dms|display=title}}

La '''gruta Cosquer''' {{Etimologia|francés|Grotte Cosquer}} és una cova submarina famosa per contindre [[Pintura rupestre|pintures prehistòriques]] del [[Paleolític]]. La gruta està situada en la [[calanque de la Triperie]], a l'est de [[Marsella]], prop de la veta [[Calanque de Morgiou|Morgiou]]. La seua entrada es troba a uns 37 m per baix del nivell del [[mar Mediterrànea]], i es pensa que va poder haver segut usada com a santuari entre el 27 000 i el 19 000 a. C., ans que la seua entrada quedara coberta per l'aument del nivell de l'mar. La gruta té més de 200 figures [[Pintura rupestre|parietals]] corresponents a dos fases d'ocupació, una en la fase del [[Gravetiense]] i una atra en la del [[Solutrense]].

Du el nom de Henri Cosquer, el buç francés que la va trobar en 1985, encara que el seu descobriment no es va fer públic fins a 1991, quan tres buços es varen perdre en la cova i varen morir.<ref>Vore el lloc de French Roc Archive, «Cosquer: The Cave Beneath the Siga for the history of the cave», disponible en: http://www.bradshawfoundation.com/cosquer/acknowledgements.php.</ref>
== Història del descobriment ==

Henri Cosquer, un submariniste professional de [[Cassis (Bouches-du-Rhône)|Cassis]], va descobrir la boca de la cova casualment en 1985. Pensant estar davant d'una cova interessant, va entrar recorrent un obscur passadiç submarí que despuix d'uns 160 m baix l'aigua conduïa a una gran sala parcialment inundada, d'uns 50 m de diàmetro i que presentava numeroses [[estalactita]]s. Va ser poc temps despuix, revelant les fotos preses, quan Cosquer es va donar conte de la marca d'una mà en només tres dits impresa en una paret per mig de la tècnica d'[[estarcido]]. El buç va retornar després a la cova, esta volta en companyia d'alguns amics, i el descobriment va resultar sorprenent: més d'un centenar de figures geomètriques, de mans humanes i d'animals, estaven pintades en les parets i cobertes per una fina capa de [[calcita]]. La va explorar poc a poc i la va visitar vàries voltes junt a persones de la seua confiança sense donar part a les autoritats de la seua existència. Despuix de la mort accidental de tres buços en el passadiç d'accés, va declarar l'existència de la gruta al «Quartier dones affaires maritimes» de Marsella el 3 de setembre de 1991. L'expedient va ser remés a la Direcció d'investigacions arqueològiques submarines (''Direction dones recherches archéologiques sous-marines'', DRASM) i despuix al Servici d'Arqueologia regional (''Service régional de l'archéologie''), dependent del [[Ministeri de Cultura de França]].<ref name="Clottes 1992">Clottes, J., Beltrán, A., Courtin, J. et Cosquer, H. (1992) - « La Grotte Cosquer (Cap Morgiou, Marseille) », ''[[Bulletin de la Société préhistorique française]]'', t. 89, 4, pp. 98-128.</ref>·<ref name="Clottes 2007">Clottes, J., Courtin, J. et Vanrell, L. (2007) - « La grotte Cosquer à Marseille », in: ''Grottes ornées en France'', Els dossiers d'archéologie, n° 324, pp. 38-45.</ref>

El primer reconeiximent es va portar a terme del 18 al 20 de setembre d'eixe mateix any, en l'ajuda de la nau de la DRASM, ''L'Archéonaute''. Va ser dirigida per [[Jean Courtin]], paleontòlec, prehistoriador i buç, i per [[Jean Clottes]], especialiste en art parietal. Es va estimar que les pintures es remontarien a no menys de 20.000 anys arrere, i, per lo tant, serien més antigues que les de [[Lascaux]], que ''solament'' tenen 13.000 anys.

La cova no va quedar oberta al públic i la seua entrada va ser bloquejada en blocs de formigó en la finalitat de preservar-la i previndre accidents.

En juny de 1992, una nova missió va permetre el rodage de la película ''Li Secret de la grotte Cosquer''.<ref> Realisació: Bernard Rebatel et Gilles Sourice, Producció: Fanny Broadcast, Duració: 26 min.</ref>
=== Verificació de la seua autenticitat ===

La cova va ser visitada en atres ocasions i estudiada per varis experts que, no obstant, per la ''sensacional'' edat de les pintures i a no trobar proves fiables en [[carbono 14]] (les pintures eren massa antigues per a ser capaces de garantisar l'edat), pensaven que era flagrantemente falses, fetes ingeniosamente pel mateix Cosquer i els seus amics per a fer-se publicitat. A favor de la sinceritat del buç francés va jugar un paper crucial la [[calcita]] que cobria les fresca: esta es forma per sedimentación i eixe procés pot durar mils d'anys, sent difícil de falsificar en poc temps.

La confirmació final de l'autenticitat de les pintures es va produir solament en 1998, quan un estudi molt cuidadós dels materials utilisats per a la seua producció va descobrir restants de fusta i de polen extints en la zona des de l'última [[era glacial]]. Per lo tant, el conjunt parietal de Cosquer va ser datat en un periodo comprés entre el 27 000 i el 19 000 a. C. És per tant més antic que [[Lascaux]] i un dels més antics existents en el món.

En 2002 i 2003, es va concedir a [[Luc Vanrell]] autorisació per a realisar una nova investigació i realisar un inventari de totes les pintures.<ref></ref>
== Descripció de la cavitat ==
[[Archiu:Cosquer Cave Section.svg|250px|thumb|right|Secció de la gruta i el túnel d'entrada, mostrant el nivell de l'mar.]]
[[Archiu:Calanque de Morgiou.jpg|250px|thumb|right|Panorama dels calanques de [[Calanque de Morgiou|Morgiou]] i de [[Calanque de Sugiton|Sugiton]]]]

A partir de la reconstrucció científica, s'ha segut capaç de determinar que, fa 27.000 anys, la cova es trobava als peus d'un barranc, davant el qual es trobava provablement una [[estepa]]: era el periodo de l'[[Glaciació de Würm|última glaciació]], per lo que el clima era molt més sever comparable a l'actual de Noruega. La ribera de la mar Mediterrànea estava a una distància de 10,8 km, en l'entrada de la cova a uns 120 m sobre el llavors nivell de l'mar. Els hòmens prehistòrics (en la seua majoria, [[home de Cro-Magnon|cromañón]]) la freqüentaven en fins rituals o de caça, i es va trobar que, en el periodo intermig entre les diferents datacions de les pintures, la cavitat va ser abandonada. Quan a l'inici del [[Holoceno]] el nivell de la mar va començar a aumentar gradualment l'entrada de la gruta va quedar sumergida.

La gruta és hui accessible per un túnel de 175 metros de llarc l'entrada del qual es troba a 37 metros baix el nivell de la mar actual.<ref></ref> Té vàries seccions:

* en les parts emergides:
** la Sala Nort;
** la Gran Sala;
** la ''Plaja'' («Plage»);
** l'Arca (''L'Arche'');
** el Caos (''Li Chaos'');
** La Sala del Felino (''Ix-li du Félin'');
* en les parts sumergides, tot o en part:
** el Chicotet Pou inundat (''Li Petit Puits noyé'');
** la Sala Baixa;
** el Gran Pou inundat (''Li Grand Puits noyé'');
** la Galeria d'accés.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Cuevas marines]]
{{Traduït ref|es|Gruta Cosquer}}

Illa baixa

2026-07-24T18:39:58Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

Una '''illa baixa''' o '''illa coralina''' és un tipo d'[[illa]] formada a partir de [[Detrito|detritos]] de [[coral]] i de material orgànic associat.<ref name="britannicaCoralIsland">{{Cita web|url=http://www.britannica.com/ebchecked/topic/137072/coral-island|títul=coral island|fechaacceso=2012-12-26|editorial=Encyclopædia Britannica}}</ref> Ocorre en àrees tropicals i subtropicales, típicament com a part d'un [[sec de coral]] que ha creixcut fins a cobrir un àrea molt major baix l'mar. El terme '''illa baixa''' es pot utilisar per a distinguir-les de les [[Illa volcànica|illes altes]], que es formen per mig d'[[Erupció volcànica|acció volcànica]].<ref>{{Cita publicació|títul='High' and 'Low' Islands in the Eastern Carolines|llinages=Murphy|nom=Raymond E.|data=July 1949|publicació=Geographical Review|volum=39|número=3|doi=10.2307/210643}}</ref> Les illes baixes es formen com a resultat de la [[sedimentación]] sobre un sec de coral o pel [[Alçament (geologia)|alçament]] de dites illes.
== Ecosistema ==

Els secs de coral són alguns dels ecosistemes més antics del planeta; a lo llarc del [[temps geològic]], formen enormes secs de [[calcàrea]]. L'entorn del sec alberga més espècies de plantes i animals que qualsevol atre hàbitat.<ref name="BarnesMann1991AquaticEcology">{{Cita lliure|títul=Fundamentals of Aquatic Ecology|llinages=Barnes, R.S.K.|llinages2=Mann, K.H.|editorial=Blackwell Publishing|any=1991|isbn=978-0-632-02983-9|pàgines=217–227|url={{google books |plainurl=i |aneu=mOZZlzgdTrwC|page=227}}}}</ref><ref name="Fuchs">{{Cita publicació|url=http://library.queensu.ca/ojs/index.php/ISE/article/view/4627|títul=Effects of Coral Reef Complexity on Invertebrate Biodiversity|llinages=Fuchs. T|publicació=Immediate Science Ecology Publishing|pàgines=1–10|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20150402153213/http://library.queensu.ca/ojs/index.php/ISE/article/view/4627|fechaarchivo=2015-04-02|any=2013}}</ref> Els secs de coral són vitals per a la vida en múltiples aspectes, alguns dels quals inclouen l'estructura, l'ecologia i els cicles de nutrients que sustenten la [[Biodiversitat|diversitat biològica]] en els secs.

Els secs de coral construïxen enormes esquelets [[Calcáreo|calcáreos]] que servixen com a llar per a animals com a peixos que s'amaguen dins dels recovecos del sec i [[percebes]] que s'adherixen directament a l'estructura del coral. Les estructures també ajuden a les plantes que necessiten el sol per a realisar [[fotosíntesis]], elevant-les a la superfície de l'oceà a on la llum del sol pot penetrar l'aigua. Les estructures també creen zones tranquiles en l'oceà que proporcionen un lloc per a que prosperen espècies de peixos i plantes.

En el transcurs del temps geològic, un sec pot aplegar a la superfície i convertir-se en una illa de coral, a on comença a conformar un ecosistema completament nou per a les criatures terrestres.<ref name=":0">{{Cita lliure|títul=A Coral IslandL The story of One Tree Island|url=https://archive.org/details/coralislandstory0000heat|llinages=Heatwole|nom=Harold|editorial=William Collins|any=1981|isbn=978-0002164429|ubicació=Austràlia|pàgines=[https://archive.org/details/coralislandstory0000heat/page/130 130]}}</ref>
== Formació ==

Una illa baixa comença com una [[illa volcànica]] sobre un [[Punt calent (geologia)|punt calent geològic]]. A mida que el volcà va emergint de la mar, creix un [[Sec perifèric|sec]] en la vora externa del volcà. El volcà finalment s'allunta del punt calent per mig de la [[tectónica de plaques]]. Una volta que açò ocorre, el volcà ya no pot seguir el ritme de l'[[erosió]] de les ones i sofrix [[subsidencia]].

Una volta sumergida l'illa, el coral deu seguir creixent per a permanéixer en la [[Zona fótica|zona epipelágica]]. Açò fa que el coral creixca fins a convertir-se en un [[atolón]] en una [[Estany coster|estany]] poc profunda en el mig. L'estany sofrix [[Acreció (geologia)|acreció]] i crea una illa completament feta de materials de [[carbonat]]. En posterioritat, el procés s'enriquix en els restants de les plantes que creixen en l'illa.<ref>{{Cita lliure|títul=Marine Geology: Exploring New Frontiers of the Ocean|url=https://archive.org/details/marinegeologyexp00eric|llinages=Erickson|nom=Jon|editorial=Facts on File, Inc.|any=2003|isbn=978-0816048748|ubicació=United States|pàgines=[https://archive.org/details/marinegeologyexp00eric/page/n140 126]}}</ref>
=== Illa baixa versus illa alta ===
El terme "illa baixa" es referix a l'orige geològic més que a una classificació estricta respecte a l'altura de l'illa. Algunes illes baixes, com [[Banaba]], [[Makatea (illa)|Makatea]], [[Nauru]] i [[Niue]], s'eleven vàries decenes de metros sobre el [[nivell de la mar]], mentres que numeroses illes altes (les d'orige volcànic) s'eleven a penes uns pocs metros sobre el nivell de la mar, a sovint classificades com [[Illot|illots]]. Les illes baixes rodegen les [[Estany coster|estanys]] dels [[Atolón|atolones]]. Els dos tipos d'illes solen trobar-se molt prop una d'una atra. Est és especialment el cas entre les [[anex:Llista d'Illes del Pacífic|illes de l'Oceà Pacífic Sur]], a on les illes baixes es troben en els secs que rodegen la majoria de les illes altes.
== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Atolones]]
{{Traduït ref|es|Isla baja}}

Aditiu alimentici

2026-07-24T18:39:57Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

Un '''aditiu alimentici''' (o aditiu per a pensos) és una substància afegida intencionadament al [[pens]] o al [[aliment per a animals]] en la finalitat de millorar les seues propietats nutricionals, tecnològiques, sensorials o zootécnicas.<ref name="EU1831">{{Cita publicació|url=https://eur-lex.europa.eu/llegal-content/EN/TXT/HTML/?uri=CELEX:32003R1831&from=EN|títul=Regulation (EC) No 1831/2003 of the European Parliament and of the Council of 22 September 2003 on additives for use in animal nutrition|publicació=Official Journal of the European Union|volum=L268|pàgines=29-43|data=2003-10-18|idioma=en}}</ref> Dits aditius inclouen [[vitamina]]s, [[aminoàcit]]s, [[àcit gras|àcit grassos]], [[mineral]]és, [[medicament|productes farmacèutics]], composts [[fungi|fúngicos]] i [[esteroide]]vos.<ref name="MerckCattle">{{Cita web|url=http://www.merckmanuals.com/vet/management_and_nutrition/nutrition_cattle/nutritional_requirements_of_beef_cattle.html|títul=Nutritional Requirements of Beef Cattle|fechaacceso=2015-03-18|sitioweb=Merck Veterinary Manual|editorial=Merck & Co.|data=October 2014|idioma=en}}</ref><ref name="MerckPoultry">{{Cita web|url=http://arquivo.pt/wayback/20160514230250/http://www.merckmanuals.com/vet/poultry/nutrition_and_management_poultry/nutritional_requirements_of_poultry.html|títul=Nutritional Requirements of Poultry|fechaacceso=2015-03-18|sitioweb=Merck Veterinary Manual|data=March 2012|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20160514230250/http://www.merckmanuals.com/vet/poultry/nutrition_and_management_poultry/nutritional_requirements_of_poultry.html|fechaarchivo=2016-05-14|idioma=en}}</ref><ref name="DeLange2024">{{Cita publicació|títul=The role of feed additives in sustainable livestock production|llinages=De Lange|nomene=K.|llinages2=et al.|data=2024|publicació=Animal Feed Science and Technology|volum=310|pàgines=115963|doi=10.1016/j.anifeedsci.2024.115963|pmid=39882219}}</ref> Els aditius poden afectar la presentació de l'aliment, l'higiene, la digestibilidad o l'efecte sobre la salut intestinal.<ref name="MerckCattle" /><ref name="Dai2025">{{Cita publicació|títul=Organic Acid Feed Additives: Enhancing Intestinal Health and Growth Performance in Poultry and Swine|llinages=Dai|nom=Z.|llinages2=et al.|data=2025|publicació=Journal of Animal Physiology and Animal Nutrition|doi=10.1111/jpn.14145|pmid=40534295}}</ref><ref name="Fava2025">{{Cita publicació|títul=Beyond antibiotics: prospects of direct-fed microbials for animal nutrition|llinages=Fava|nom=A.|llinages2=et al.|data=2025|publicació=Italian Journal of Animal Science|volum=24|número=1|pàgines=1-18|doi=10.1080/1828051X.2024.2444372|pmid=40534296}}</ref> S'utilisen per a millorar l'eficiència de la conversió alimentícia, la calitat dels productes animals i la salut general del ganado.<ref name="FAO2024">{{Cita publicació|títul=Antimicrobial use in livestock and the role of feed additives in reducing reliance on antibiotics|llinages=FAO|data=2024|publicació=FAO Animal Production and Health Report|número=8|url=https://www.fao.org/documents/card/en/c/cc9876en|idioma=en}}</ref>
== Classificació funcional ==
Els aditius per a pensos es classifiquen segons la seua funció principal, d'acort en el Reglament (CE) n.º 1831/2003 de l'[[Unió Europea]]:<ref name="EU1831" /><ref name="AFS2023">{{Cita web|url=https://www.fao.org/animal-feed/additives|títul=Feed additives: An overview of technological and functional categories|fechaacceso=2026-07-02|sitioweb=FAO Animal Production and Health|editorial=Food and Agriculture Organization of the United Nations|idioma=en}}</ref>

* '''Aditius tecnològics''': substàncies afegides als pensos en fins tecnològics (p. eix., conservants, antioxidants, emulsionantes, agents anticompactantes, reguladors de l'acidea, ensilantes).<ref name="AFS2023" />
* '''Aditius sensorials''': substàncies que milloren o canvien les propietats organolépticas de l'aliment (p. eix., aromatizantes, colorants).
* '''Aditius nutricionals''': vitamines, provitaminas, oligoelementos, aminoàcits, urea i composts similars que cobrixen necessitats nutricionals específiques.

* '''Aditius zootécnicos''': aditius utilisats per a afectar favorablement el rendiment dels animals en bon estat de salut o el mig ambient (p. eix., digestors, probióticos, prebióticos, enzimes, mejoradores de la flora intestinal).<ref name="Sousa2025">{{Cita publicació|títul=Fique-analysis of probiotic supplementation on gut health and feed efficiency in weaned piglets|llinages=Sousa|nomene=M.|llinages2=et al.|data=2025|publicació=Porcine Health Management|volum=11|pàgines=15|doi=10.1186/s40813-025-00431-0|pmc=11979813|pmid=40534295}}</ref>
* '''Coccidiostatos i histomonostatos''': substàncies utilisades per a suprimir o eliminar protozoos paràsits (coccidios) o el paràsit histomona, respectivament (esta categoria va ser prohibida en la UE en 2009 i reemplaçada per alternatives probióticas).<ref name="EU1831" /><ref name="SustainableAmerica">{{Cita web|url=https://sustainableamerica.org/blog/what-llaure-feed-additives|títul=What Llaure Feed Additives?|fechaacceso=2026-07-02|sitioweb=Sustainable America|data=2022-06-20|idioma=en}}</ref>
== Marco regulatorio ==
=== Estats Units ===
Abans de la [[Llei de Disponibilitat de Medicaments per a Animals de 1996]] (Animal Drug Availability Act, ADAA), els [[aliment per a animals|aliments per a animals]] estaven disponibles de dos maneres: com [[Medicament de venda lliure|medicaments de venda lliure]] (OTC) o en [[Recepta mèdica|recepta]] d'un [[veterinari]].<ref name="FDA_ADAA">{{Cita web|url=https://www.fda.gov/animal-veterinary/animal-drug-availability-act-1996|títul=Animal Drug Availability Act of 1996|fechaacceso=2026-07-02|sitioweb=U.S. Food and Drug Administration|data=2024-08-15|idioma=en}}</ref> La ADAA va introduir el concepte de "aliment medicado" (medicated feed), que està disponible sense recepta baix certes condicions, i va establir un marc per a l'aprovació de medicaments per a animals que s'administren a través de l'aliment. l'[[Administració d'Aliments i Medicaments]] (FDA) regula els aditius per a pensos a través del Centre de Medicina Veterinària (CVM).<ref name="FDA_CVM">{{Cita web|url=https://www.fda.gov/animal-veterinary|títul=Animal & Veterinary|fechaacceso=2026-07-02|sitioweb=U.S. Food and Drug Administration|data=2024-12-01|idioma=en}}</ref>
=== Unió Europea ===
D'acort en el Reglament (CE) n.º 1831/2003 del Parlament Europeu i del Consell,<ref name="EU1831" /> tots els aditius per a pensos que es comercialisen en l'[[Unió Europea]] deuen sometre's a un exhaustiu procés d'aprovació abans de la seua comercialisació. Els solicitants deuen presentar un expedient davant l'[[Autoritat Europea de Seguritat Alimentària]] (EFSA), el Laboratori Europeu de Referència (EURL) i la [[Comissió Europea]]. El procés d'evaluació inclou criteris de seguritat per als animals, els consumidors, els treballadors i el mig ambient.<ref name="EFSA_FeedAdditives">{{Cita web|url=https://www.efsa.europa.eu/en/topics/topic/feed-additives|títul=Feed Additives|fechaacceso=2026-07-02|sitioweb=European Food Safety Authority|data=2025-06-10|idioma=en}}</ref> Per als aditius que afirmen un efecte zootécnico (millora del rendiment animal), es deuen presentar suficients senyes empíriques d'ensajos controlats per a confirmar dites afirmacions.<ref name="EU1831" />
=== Atres països ===
En atres regions, com [[Amèrica Llatina]] i [[Àsia]], els marcs regulatorios varien significativament. Molts països han adoptat estàndars basats en les directrius del [[Codex Alimentarius]] i de l'[[Organisació Mundial de Sanitat Animal]] (OIE), encara que l'harmonisació internacional seguix sent un desafiu.<ref name="Codex_FeedAdditives">{{Cita web|url=https://www.fao.org/fao-who-codexalimentarius/thematic-areas/animal-feed/en/|títul=Animal Feed|fechaacceso=2026-07-02|sitioweb=Codex Alimentarius|editorial=FAO/WHO|idioma=en}}</ref>

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Ganado]]
{{Traduït ref|es|Aditivo alimenticio}}

Riu Yeniséi

2026-07-24T18:39:56Z

Jose2: Text reemplaça - ' Menut ' a ' Chicotet '

[[Archiu:Krasnoyarsk, View of Yenisey River, Russia.jpg|miniatura|Riu Yeniséi
]]
{{redirigix ací|Yeniséi}}

El '''riu Yeniséi''' ({{lang-ru| Енисей}}) és un llarc riu de la [[Rússia asiàtica]] o [[Siberia]] que fluïx en direcció nort a través de les repúbliques de [[República de Tuvá|Tuvá]] i [[Jakasia]], i el [[krai de Krasnoyarsk]] fins a desaguar en el [[Golf de Yeniséi|golf homònim]] ([[mar de Kara]], [[oceà Àrtic]]). Té una llongitut de {{unitat|4093|km}}, pero contant el sistema fluvial Yeniséi-[[Riu Angará|Angará]]-[[llac Baikal]]-[[Riu Selengá|Selengá]]-[[Riu Ider|Ider]] alcança els {{unitat|5539|km}}, lo que ho situa com el [[Anex:Rius més llarcs de la Terra|quint riu més llarc del món]], despuix del [[Ric Amazones|Amazones]], [[Nilo]], [[Yangtsé]] i el [[Riu Mississipi|Mississipi]]-[[Riu Misuri|Misuri]].<ref name="ienissei">El riu Yeniséi té una llongitut de {{unitat|4093|km}}, encara que se sol considerar dividit en trams, sent la part alta el Yeniséi Superior, que a la seua volta es forma per l'unió del Gran Yeniséi (Bolshói Yeniséi) i el Chicotet Yeniséi (Maly Yeniséi). El riu Angará té {{unitat|1779|km}}, i unix el llac Baikal en el curs mig del riu Yeniséi. El major afluent del llac Baikal és el riu Selengá, en una llongitut de {{unitat|992|km}}. El [[riu Ideriin]], que discorre ya per Mongòlia, en {{unitat|452|km}}, és el més llarc dels dos rius que originen el riu Selengá. El sistema total Yeniséi—Angará—llac Baikal—Selengá—Ider té {{unitat|5539|km}}.</ref> La seua conca comprén uns {{unitat|2580000|km²}}, la [[Anex:Conques del món per superfície|8.ª del món]].

== Geografia ==
El riu Yeniséi naix en [[Kizil]] (Tuvá), de la confluència del [[riu Bolshói Yeniséi]] (Gran Yeniséi) i el [[Riu Mali Yeniséi|ric Maly Yeniséi]] (Menut Yeniséi), que provenen dels [[monts Sayanes]] Orientals a lo llarc de la frontera rus-mongola, i desemboca en el [[mar de Kara]], [[oceà Àrtic]], en un estuari d'uns {{unitat|400|km}} conformat per la baïa de Yeniséi i el [[golf de Yeniséi]].

<gallery mode=packed>
Archiu:Ru200107240021.jpg|Assut del riu Yeniséi en [[Divnogorsk]]
Archiu:Yenisey from the Railway Bridge.JPG|El riu Yeniséi al seu pas per [[Krasnoyarsk]]
Archiu:Bank of Yenisei River.jpg|El Yeniséi vist des del [[transiberiano]], prop de [[Krasnoyarsk]]
Archiu:Jenissej 82.37757I 70.72558N.jpg|Desembocadura del Yeniséi en el [[golf del Yeniséi|golf homònim]] ([[mar de Kara]])
</gallery>

Els seus principals afluents són: el [[riu Angará]], el [[Tunguska Pedregoso]] i el [[Tunguska Inferior]]; els tres pel seu marge dreta.

Discorre pel centre de Siberia en direcció sur-nort. La major part del riu és navegable, salve entre novembre i maig que permaneix gelat. El seu curs superior és turbulento, lo que ha segut aprofitat per a la construcció de centrals hidroelèctriques, destacant els assuts de Sayán i [[Krasnoyarsk]].

Les ciutats més importants per les que discorre el riu són Kizil, [[Shagonar]], [[Sayanogorsk]], [[Abakán]], [[Divnogorsk]], Krasnoyarsk, [[Yeniseisk]], [[Lesosibirsk]], [[Igarka]] i [[Dudinka]].

== Transcripció del nom ==
La transcripció a l'espanyol més correcta és ''Yeniséi'' o, en tot cas, ''Yenisey'', encara que és freqüent trobar en diversos atles i texts algunes transcripcions poc correctes: ''Ienisei'', ''Jenisej'' o ''Jenisei''.

== Sistema fluvial del riu Yeniséi ==
{{AP|Categoria:Rius de la conca del Yeniséi}}
El sistema fluvial del riu Yeniséi és un dels majors del món, i si es considera el sistema Yeniséi-Angará-Selengá-Ideriín ocupa el [[Anex:Llista dels rius més llarcs del món|5.º per llongitut]] i el 8.º per àrea de conca. Els principals afluents del sistema s'arrepleguen en la taula que seguix, ordenats aigües avall açò, des de la font a la desembocadura (la taula no està completa).
{{clr}}

{| class="sortable" border="0" align="center" valign="top" style="vertical-align:top; border: 1px solid #999; background-color:#FFFFFF; font-size:100%"
|+ style="background:black; color:white" |El riu Yeniséi i els seus afluents (de més de {{unitat|200|km}} i primaris destacats)
|-bgcolor=#d8d8d8 align=center
!
!
! width=10px|
! width=10px|
! width=10px|
! width=10px|
! width=10px|
!
! width=90px|
! width=120px|
! width=70px|
! width=70px|
! width=70px|
! width=140px|
! width=75px|  
! width=50px|  
|- bgcolor=#d8d8d8 align=center
| width=35px colspan=2|Ramal
| colspan=6| Nom ric
| Nom (rus)
| Desembocadura
| Llongitut (km)
| Conca (km²)
| Cabal (m³/s)

| Subjecte(s) federal(és)
| Un atre(s) país(és)
| width=60px |Tram
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6 | [[Riu Bolshói Yeniséi]] (Gran Yeniséi) || Большой Енисей || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:605}} || align=right| {{formatnum:56800}} || align=right| {{formatnum:592}} || {{RUS|TY}} || — || bgcolor=#D2FFDA rowspan=2 | Fonts
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6 | [[Riu Mali Yeniséi]] (Menut Yeniséi) || Ма́лый Енисей || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:680}} || align=right| {{formatnum:59850}} || align=right| {{formatnum:428}} || {{RUS|TY}} || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6| [[Riu Jémchik]] || Хемчик || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:320}} || align=right| {{formatnum:27000}} || align=right| {{formatnum:119}} || {{RUS|TY}} || — || bgcolor=#ECECF7 rowspan=13 | Yeniséi Superior<ref>Este tram, conegut com Yeniséi Superior, té una llongitut de {{unitat|1480|km}}</ref>
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6| [[Riu Us]] || Ус || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:236}} || align=right| {{formatnum:6880}} || align=right| {{formatnum:66}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6| [[Riu Kanteguir]] || Кантегир || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:180}} || align=right| {{formatnum:3500}} || align=right| {{formatnum:55}} || {{RUS|TY}} {{RUS|KHA}} ||
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6| [[Riu Oya]] || Оя || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:240}} || align=right| {{formatnum:4500}} || align=right| {{formatnum:63}}|| {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6| [[Riu Abakán]] || Абака́н || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:514}} || align=right| {{formatnum:32000}} || align=right| {{formatnum:400}} || {{RUS|KYA}} {{RUS|KHA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6| [[Riu Tubá]]<ref>El riu Tubá es forma per la confluència del riu Amyl i el riu Kazyr-Kizir. En la seua font el riu Kazyr, té una llongitut total de {{unitat|507|km}}.</ref> || Туба || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:119}} || align=right| {{formatnum:42600}} || align=right| {{formatnum:263}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Kazyr]] || Казыр || Riu Tubá || {{formatnum:388}} || {{formatnum:20900}} || {{formatnum:317}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Kizir]] || || Riu Kazyr|| {{formatnum:300}} || {{formatnum:9170}} || {{formatnum:251}} || {{RUS|KYA}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Amyl]] || Амыл || Riu Tubá || {{formatnum:400}} || {{formatnum:9850}} || {{formatnum:215}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6| [[Riu Mana]] || Мана || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:475}} || align=right| {{formatnum:9260}} || align=right| {{formatnum:100}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6| [[Riu Kan]] || Кан || Yeniséi Superior || align=right| {{formatnum:629}} || align=right| {{formatnum:36900}} || align=right| {{formatnum:291}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Agul]] || Агул || Riu Kan || {{formatnum:347}} || {{formatnum:11600}} || {{formatnum:136}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"

| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Kungús]] || Кунгус|| Riu Agul|| {{formatnum:250}} || {{formatnum:3800}} || {{formatnum:37.1}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6| [[Riu Angará]] || Ангара || Riu Yeniséi || align=right| {{formatnum:1779}} || align=right| {{formatnum:1039000}} || align=right| {{formatnum:4950}} || {{RUS|KYA}} {{RUS|IRK}} || — || bgcolor=#f1defa rowspan=43 | Curs mig
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Taséyeva]]—[[Riu Chuna|Chuná]]<ref>El Taséyeva té solament {{unitat|116|km}}, pero en una de les seues font, el [[riu Chuna|riu Chuná]], alcança els {{unitat|1319|km}}.</ref>|| Тасеева || Riu Angará || {{formatnum:116}} || {{formatnum:128000}} || {{formatnum:740}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Biriusa|Riu Biriusá]] || Бирюса || Riu Taséyeva || {{formatnum:1012}} || {{formatnum:55800}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Tagul]] || || Riu Biriusá || {{formatnum:300}} || {{formatnum:7990}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Tumanshet]] || Туманшет || Riu Biriusá || {{formatnum:280}} || {{formatnum:4580}} || {{formatnum:52.6}} || {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Chuna|Riu Chuná]] || || Riu Taséyeva || {{formatnum:1203}} || {{formatnum:56800}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Usolka]] || || Riu Taséyeva || {{formatnum:356 }} || {{formatnum:10300}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Kámenka]] || Каменка || Riu Angará || {{formatnum:313}} || {{formatnum:11400}} || {{formatnum:74}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Irkinéyeva]] || Иркинеева || Riu Angará || {{formatnum:363}} || {{formatnum:13600}} || {{formatnum:47.1}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Karabulá]] || Карабула || Riu Angará || {{formatnum:210}} || {{formatnum:4850}} || {{formatnum:11.1}} || {{RUS|IRK}} {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Mura]] || Мура || Riu Angará || {{formatnum:330}} || {{formatnum:10800}} || {{formatnum:30}} || {{RUS|IRK}} {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Kova]] || Кова || Riu Angará || {{formatnum:452}} || {{formatnum:11700}} || {{formatnum:46}} || {{RUS|IRK}} {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Chadobets|Riu Chádobets]] || Чадобец || Riu Angará || {{formatnum:647}} || {{formatnum:19700}} || {{formatnum:63}} || {{RUS|KYA}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Kata]] || Ката || Riu Angará || {{formatnum:300}} || {{formatnum:7950}} || {{formatnum:46}} || {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Ilim]] || Илим || Riu Angará || {{formatnum:589}} || {{formatnum:30300}} || {{formatnum:139}} || {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"

| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Oká (afluent del Angará)|Riu Oká]] || Ока́ || Riu Angará || {{formatnum:630}} || {{formatnum:34000}} || {{formatnum:274}} || {{RUS|BU}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Iya]] || Ия || Riu Angará || {{formatnum:512}} || {{formatnum:18100}} || {{formatnum:}} || {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Bolshaya Bélaya]] || Большая Белая || Riu Angará || {{formatnum:359}} || {{formatnum:18000}} || {{formatnum:}} || {{RUS|BU}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Urik]] || Урик || Riu Angará || {{formatnum:250}} || {{formatnum:3300}} || {{formatnum:41}} || {{RUS|BU}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Málaya Bélaya]] || Малая Белая || Riu Angará || {{formatnum:240}} || {{formatnum:5100}} || {{formatnum:70}} || {{RUS|BU}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Kitói]] || Китой || Riu Angará || {{formatnum:316}} || {{formatnum:9190}} || {{formatnum:115}} || {{RUS|BU}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Irkut]] || Иркут || Riu Angará || {{formatnum:488}} || {{formatnum:15000}} || {{formatnum:140}} || {{RUS|BU}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color: #ecf3fc;"
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Lago Baikal]] || Озеро Байкал || Riu Angará || — || — || — || {{RUS|BU}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Angará Superior]] || || Lago Baikal || {{formatnum:438}} ||{{formatnum: 21400}} || {{formatnum:265}} || {{RUS|BU}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Barguzín]] || Баргузин || Lago Baikal || {{formatnum:480}} ||{{formatnum: 21100}} || {{formatnum:130}} || {{RUS|BU}} || —
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Ina]] || Ина || Riu Barguzín|| {{formatnum:220}} ||{{formatnum: 4600}} || {{formatnum:40}} || {{RUS|BU}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Turka]] || Турка || Lago Baikal || {{formatnum:240}} ||{{formatnum: 5200}} || {{formatnum:50}} || {{RUS|BU}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Selengá]]<ref>La part superior discorre per Mongòlia.</ref> || Селенга || Lago Baikal || {{formatnum:1024}} || {{formatnum:447000}} || {{formatnum:310}} || {{RUS|BU}} || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Udá (Selengá)|Riu Udá]] || Уда || Riu Selengá || {{formatnum:467}} || {{formatnum:34700}} || {{formatnum:}} || {{RUS|BU}} || —
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=4 bgcolor=#ffffff | — || colspan=2 | [[Riu Judún]] || Худун || Riu Udá || {{formatnum:210}} || {{formatnum:7800}} || {{formatnum:12.7}} || {{RUS|BU}} || —
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Jilok]] || Хилок || Riu Selengá || {{formatnum:840}} || {{formatnum:38500}} || {{formatnum:}} || {{RUS|BU}} {{RUS|ZAB}} || —
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;

| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Chikói]] || Чикой || Riu Selengá || {{formatnum:769}} || {{formatnum:46200}} || {{formatnum:263}} || {{RUS|BU}} {{RUS|ZAB}} || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=4 bgcolor=#ffffff | — || colspan=2 | [[Riu Menza]] || Менза || Riu Chikói|| {{formatnum:337}} || {{formatnum:13800}} || {{formatnum:}} || {{RUS|ZAB}} || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Témnik]] || || Riu Selengá || {{formatnum:314}}|| {{formatnum:5480}} || {{formatnum:}} || {{RUS|BU}} || —
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Dzhidá]] || Джида o Хилок || Riu Selengá || {{formatnum:558}} || {{formatnum:23500}} || {{formatnum:}} || {{RUS|BU}} || —
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Orjón]] || Орхон гол || Riu Selengá || {{formatnum:1124}} || {{formatnum:132835}} || {{formatnum:96}} || — || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=4 bgcolor=#ffffff | — || colspan=2 | [[Riu Tuul]] || Туул гол|| Riu Orjón || {{formatnum:704}} ||{{formatnum:49840}} || {{formatnum:}} || — || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Eg]] (o Egiin Gol) || Эгийн гол || Riu Selengá || {{formatnum:475}} || {{formatnum:49100}} || {{formatnum:}} || — || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — ||colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Üür]] || Үүрийн гол || Riu Selengá || {{formatnum:331}} || {{formatnum:12300}} || {{formatnum:}} || — || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — ||colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Janui]] || Хануйн гол || Riu Selengá || {{formatnum:421}} || {{formatnum:14620}} || {{formatnum:}} || — || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Ider]] || Идэрийн гол || Riu Selengá || {{formatnum:452}} || {{formatnum:24555}} || {{formatnum:}} || — || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=4 bgcolor=#ffffff | — || colspan=2 | [[Riu Chulut]] || || Riu Ider || {{formatnum:415}}|| {{formatnum:10750}} || {{formatnum:}} || — || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color:#f6f6f6;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=3 bgcolor=#ffffff | — || colspan=3 | [[Riu Delgermörön]] (o Mörön gol) || Дэлгэрмөрөн || Riu Selengá || {{formatnum:445}} || {{formatnum:29640}} || {{formatnum:35}} || — || {{MNG}}
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6 | [[Riu Bolshói Pit]] || Большой Пит || Riu Yeniséi || align=right| {{formatnum:415}} || align=right| {{formatnum:21700}} || align=right| {{formatnum:240}} || {{RUS|KYA}} || — || bgcolor=#eddada rowspan=37 | Curs inferior
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6 | [[Ric Ka]] || Кас || Riu Yeniséi || align=right| {{formatnum:464}} || align=right| {{formatnum:11200}} || align=right| {{formatnum:65}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6 | [[Riu Sym]] || Сым || Riu Yeniséi || align=right| {{formatnum:694}} || align=right| {{formatnum:31600}} || align=right| {{formatnum:175}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6 | [[Tunguska Pedregoso]] (Podkámennaya Tunguska) || Подкаменная Тунгуска || Riu Yeniséi || align=right| {{formatnum:1865}} || align=right| {{formatnum:240000}} || align=right| {{formatnum:1650}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;

| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Velmo|Riu Velmó]] || Вельмо || Tunguska Pedregoso || {{formatnum:504}} || {{formatnum:33800}} || {{formatnum:380}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Teya]] || Тея || Riu Velmó || {{formatnum:245}} || {{formatnum:9000}} || {{formatnum:68.3}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Chunya]]-Chuna del Nort<ref>El [[riu Chunya]] té solament {{unitat|727|km}}, pero en una de les seues fonts, el Chuna del Nort, alcança els {{unitat|908|km}}</ref> || Чуня || Tunguska Pedregoso || {{formatnum:908}} || {{formatnum:70500}} || {{formatnum:435}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Chunku Superior]] || Верх. Чунку || Riu Chunya || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{formatnum:}}|| {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Tychany]] || Тычаны || Riu Chunya || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{formatnum:}}|| {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Kamo (Rússia)|Riu Kamo]] || Камо || Tunguska Pedregoso || {{formatnum:339}} || {{formatnum:14500}} || {{formatnum:}}|| {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Tetere]] || Тэтэрэ || Tunguska Pedregoso || {{formatnum:486}} || {{formatnum:13700}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Katanga|Riu Kátanga]] || || Tunguska Pedregoso || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6 | [[Riu Yeloguy]] || Елогуй || Riu Yeniséi || align=right| {{formatnum:464}} || align=right| {{formatnum:25100}} || align=right| {{formatnum:150}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6 | [[Riu Bajtá]] || Бахта́|| Riu Yeniséi || align=right| {{formatnum:498}} || align=right| {{formatnum: 35500}} || align=right| {{formatnum:270}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6 | [[Tunguska Inferior]] (Nízhnyaya Tunguska) || Нижняя Тунгуска- || Riu Yeniséi ||align=right| {{formatnum:2989}} || align=right| {{formatnum: 473000}} || align=right| {{formatnum:3600}} || {{RUS|KYA}} {{RUS|IRK}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Sévernaya]] || Северная || Tunguska Inferior || {{formatnum:336}} || {{formatnum:23600}} || {{formatnum:195}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Yerachimo]] || Ерачимо|| Tunguska Inferior || {{formatnum:180}} || {{formatnum:9100}} || {{formatnum:139 }} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — ||bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Tutonchana]] || Тутончана || Tunguska Inferior || {{formatnum:459}} || {{formatnum:16800}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Uchami]] || Учами || Tunguska Inferior || {{formatnum:466}} || {{formatnum:21000}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Taimura]] || Таймура || Tunguska Inferior || {{formatnum:454}} || {{formatnum:32500}} || {{formatnum:87.6}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;

| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Vivi]] || Виви || Tunguska Inferior || {{formatnum:426}} || {{formatnum:28500}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Yambukán]] || Ямбукан|| Tunguska Inferior || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Nidym]] || Нидым || Tunguska Inferior || {{formatnum:379}} || {{formatnum:14500}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Kochechum]] || Кочечум || Tunguska Inferior || {{formatnum:733}} || {{formatnum:96400}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Turu]] || Туру || Riu Kocecum || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Tembenchi]] || Тембенчи || Riu Kocecum || {{formatnum:571}} || {{formatnum:21600}} || {{formatnum:252}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#eef9fa;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || colspan=2 bgcolor=#ffffff | — || colspan=4 | [[Riu Embenchime]] || Эмбенчимэ || Riu Kocecum || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Ilimpeya]] || Илимпея || Tunguska Inferior || {{formatnum:611}} || {{formatnum:17400}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Eyka]] || Ейка || Tunguska Inferior || {{formatnum:400}} || {{formatnum:18900}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Bolshaya Yerioma]] || Большая Ерёма || Tunguska Inferior || {{formatnum:411}} || {{formatnum:13500}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Nepa]] || Непа || Tunguska Inferior || {{formatnum:683}} || {{formatnum:19100}} || {{formatnum:20}} || {{RUS|IRK}} ||
—
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6 | [[Riu Turuján]] || Турухан || Yeniséi || align=right| {{formatnum: 639}} || align=right| {{formatnum: 35800}} || align=right| {{formatnum: 370}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color:#ecf3fc;
| bgcolor=#eae3i3| — || bgcolor=#eae3i3 | — || bgcolor=#ffffff | — || colspan=5 | [[Riu Baicha Inferior]] || || Riu Turuján || {{formatnum: 608}} ||{{formatnum: 8070}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6 | [[Riu Kem']] || Кемь || Yeniséi || align=right| {{formatnum:356}} || align=right| {{formatnum: 8940}} || {{formatnum:}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6 | [[Riu Kureika]] || Курейка || Yeniséi || align=right| {{formatnum: 888}}|| align=right| {{formatnum: 44700}} || align=right| {{formatnum: 664}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"
| bgcolor=#d8d8d8 | — || bgcolor=#d8d8d8 | D || colspan=6 | [[Riu Kanthai]]<ref>El riu Khantai drena el llac Chicotet oest, i a través d'est, el també homònim [[llac de Khantai]]. Considerant totes les seues fonts, supera els {{unitat|300|km}}.</ref> || Курейка || Riu Yeniséi || align=right| {{formatnum: 174}}|| align=right| {{formatnum: 30700}} || align=right| {{formatnum: 595}} || {{RUS|KYA}} || —
|-valign=top style="background-color: #i6i6fa;"

| bgcolor=#d8d8d8 | I || bgcolor=#d8d8d8 | — || colspan=6 | [[Riu Bolshaya Jeta]] || Большая Хета || Riu Yeniséi || align=right| {{formatnum:646}} || align=right| {{formatnum: 20700}} || align=right| {{formatnum:211}} || {{RUS|KYA}} || —
|}

== Notes ==
{{listaref}}

== Enllaços externs ==
{{commonscat|Yenisei River}}

[[Categoria:Riu Yeniséi| ]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Riu Yeniséi]]
{{Traduït ref|es|Río Yeniséi}}

Histamina

2026-07-24T18:39:55Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

{| class="toccolours" border="1" style="float: right; clear: right; margin: 0 0 1em 1em; border-collapse: collapse;"
! align="center" cellspacing="3" style="border: 1px solid #C0C090; background-color: #F8EABA; margin-bottom: 3px;" colspan="2"| '''Histamina''' 
|-
| align="center" colspan="2" bgcolor="#" | [[Archiu:Histamine.png|250px|right]] 
|-
| [[Nomenclatura IUPAC|Nom sistemàtic]]
| 4-(2-aminoetil)-1,3-diazol
|-
| [[Fòrmula química]]
| [[carbono|C]]5[[hidrogen|H]]9[[nitrogen|N]]3
|-
| [[Massa molecular]]
| 111.06 g/mol
|-
| [[Punt de fusió]]
| 83.5 °C
|-
| [[Punt d'ebullició]]
| 209.5 °C
|-
| [[Número CAS]]
| [51-45-6]
|-
| [[Simplified molecular input line entry specification|SMILES]]
| xxxxx
|-
|}

La '''histamina''' és una [[amina]] [[imidazol|imidazólica]] involucrada en les respostes locals del [[sistema inmunitario]].<ref>{{cita web|títul=histamina|url=https://dle.raer.és/histamina|obra=RAE}}</ref> També regula funcions normals en l'[[estòmec]] i actua com [[neurotransmissor]] en el sistema nerviós central.<ref>Marieb, E. (2001). ''Human anatomy & physiology''. Sant Francisco: Benjamin Cummings, 414. ISBN 0-8053-4989-8.</ref> Una nova evidència indica que la histamina també eixercita una funció en la [[quimiotaxis]] de [[glòbul blanc|glòbuls blanc]]s com els [[eosinòfils]].<ref name=ros />

Des de la década de 1950 se sap que la histamina està en el [[cervell]], pero fins fa poc es desconeixia la seua funció. Les funcions fòra del [[sistema nerviós]] han segut un impediment per a pensar que era un [[neurotransmissor]]. És sintetisada i lliberada per neurones del sistema nerviós, que usen la histamina com neuromodulador. Fòra del sistema nerviós central és un mediador de processos fisiològics. Es troba fonamentalment en [[Mastòcit |cèlules acebades]] del teixit conectivo; en els [[leucocit]]s [[basófilos]] i en les [[cèlules ECL]].<ref name=pastrana />
== Síntesis i metabolisme ==
[[Archiu:Histidine histamine.gif|thumb|Acció de la metiltransferasa en la síntesis de histamina per descarboxilación de la histidina.]]

La histamina és una [[amina]] composta per un [[Imidazol|anell imidazólico]] i un grup etilamino com [[cadena lateral]].
Químicament, la histamina és ''2-(4-imidazol) etilamina'' i la seua fòrmula és [[carbono|C]]5[[hidrogen|H]]9[[nitrogen|N]]3. És el producte de la [[descarboxilación]] del [[aminoàcit]] [[histidina]], una reacció [[Catálisis|catalizada]] per l'[[enzima]] L-histidin descarboxilasa. És una amina [[Hidrófilo|hidrofílica]] vasoactiva (d'ahí el seu nom). Una volta formada, la histamina és almagasenada o ràpidament inactivada pel sistema digestiu. La histamina és catabolizada per la histamina-N-metiltransferasa i la diamina-oxidasa, i possiblement siga capturada per algun transportador. Algunes formes d'[[intoxicació alimentària]], es deuen a la conversió de histidina en histamina en el menjar descompost o mal refrigerada, com el peix. Ajuda a la resposta inflamatoria del [[sistema inmunitario]].
=== Síntesis ===
Les [[neurona]]s que sintetisen i lliberen histamina són les del [[núcleu tuberomamilar]] i el núcleu posterior del [[hipotàlem]]. En les cèlules del núcleu tuberomamilar no s'ha identificat un sistema de transport específic per a neurones histaminérgicas. Una volta sintetisada, s'introduïx en vesícules i eixirà estimulada pel [[calcio]].

Sense ser neurones, els [[mastòcit]]s i les cèlules del [[endoteli]] vascular també sintetisen i almagasenen histamina. La síntesis de histamina es produïx a partir de l'aminoàcit L-[[histidina]], catalizada per la histidina descarboxilasa (HDC). La síntesis ve regulada per la presència de histidina en el mig. La HDC provablement no estiga saturada, ya que la km≈ 0,1 mm. La HDC és modulada per la [[proteïna quinasa A]]. Es proyecta a casi totes les regions del cervell des del [[bulbo olfatori]] a la [[mèdula espinal]].
=== Regulació ===

La histamina també té un control negatiu de la seua pròpia síntesis, a través d'[[autorreceptor]]és [[H3C]]. El sistema de recaptación s'ha identificat en les terminals [[axón]]icas, [[dendrita|dendríticas]] i recentment es creu que existix una participació de les [[Cèlula glial|cèlules gliales]], durant els experiments fets en [[rata]]. Hi ha dos [[enzima]]s que participen en el [[catabolisme]] de la histamina, que són la histamina metil-transferasa ([[HMT]]), i la vaig donar[[amino]] [[oxidasa]] (DAO).<ref>[http://amifarmacia-amifarmacia.blogspot.com.es/2011/08/dao-diamino-oxidasa-un-nou-alvanç-en.html DAO (diamino-oxidasa), un nou alvanç en la comprensió de la migranya]</ref><ref>{{Cita web |url=http://www.medicentro.net/contenido.asp?ContenidoId=35 |títul=Test de l'Enzima DAO |fechaacceso=4 d'abril de 2013 |fechaarchivo=26 d'octubre de 2014 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20141026165402/http://www.medicentro.net/contenido.asp?ContenidoId=35 |deadurl=yes }}</ref> La carència de DAO ocasiona histaminosis alimentària. De les dos enzimes, la que s'expressa en el sistema nerviós central és la HMT. La DAO és la principal fora del [[sistema nerviós central]]. La histamina neuronal, la qual juga un paper com [[neuromodulador]] o [[neurotransmissor]], té una regulació ràpida, mentres que la histamina dels [[mastòcit]]s és llenta en la seua regulació.
== Funcions ==
[[Archiu:Allergy degranulation processes 01.svg|200px|thumb|Procés de desgranulación d'un mastòcit: '''1.''' [[Antígeno]], '''2.''' [[Anticòs]] (IgE), '''3.''' Receptor FcεRI, '''4.''' Mediadors: histamina, [[proteasa]]s, [[quimioquina]]s, [[heparina]], '''5.''' Grànuls, '''6.''' [[Mastòcit]], '''7.''' Mediadors: [[prostaglandina]]s, [[leucotrieno]]s, [[tromboxano]]s.]]
=== Alèrgies ===
La histamina intervé decisivament en les reaccions de hipersensibilidad immediata i alèrgica.<ref name=pastrana /> Com a part de la resposta alèrgica a un [[antígeno]] es generen [[anticòs]]s ([[Immunoglobulina I|IgE]]),<ref>EPELDE, F.; SAENZ CUSI, L. i ALVAREZ AUNON, A.. [http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0212-71992001000400012&lng=és&nrm=iso Isquemia miocárdiaca despuix d'una picadura d'avespa] (en espanyol). An. Med. Interna (Madrit) [online]. 2001, vol.18, n.4 [citat 2010-01-13], pp. 61-61. ISSN 0212-7199.</ref> que s'unixen a la superfície de les [[Mastòcit|cèlules acebades]] i els [[basófilo]]s a través de receptors Fc (Fracció constant) de gran afinitat, que són específics de la IgE. Les persones atópicas generen anticossos de tipo IgE contra antígenos comunament inhalats; constituïx est una traça hereditària i s'ha identificat un “possible producte gènic”.

La histamina està considerada com un modulador tant de la resposta [[Immunitat humoral|immune humoral]] com de la [[Immunitat celular|celular]] aixina com el major mediador de reaccions d'[[hipersensibilidad]] immediates. En el [[cervell]], hi ha a lo manco dos tipos de cèlules que almagasenen histamina: [[neurona]]s i [[mastòcit]]s. Els mastòcits en el Sistema Nerviós Central contenen una extraordinària varietat de mediadors químics, incloent histamina, [[serotonina]] (5-HT), [[calicreína]], i [[Factor de necrosis tumoral|factor-α de necrosis tumoral]], els quals poden aumentar la permeabilidad microvascular,<ref name="ros">{{Cita publicació|url=https://scielo.isciii.és/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272003000400013&lng=és&nrm=iso|títul=Anafilaxia|llinages=C.|nom=Rubio,|llinages2=E.|nom2=Lasa,|data=00/2003|publicació=Anals del Sistema Sanitari de Navarresa|volum=26|fechaacceso=2026-02-12|issn=1137-6627|urlarchivo=http://web.archive.org/web/20250715192512/https://scielo.isciii.és/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272003000400013&lng=és&nrm=iso|fechaarchivo=2025-07-15|llinages3=E.|nom3=Arroabarren,|llinages4=S.|nom4=Garrido,|llinages5=B.E.|nom5=García,|llinages6=A.I.|nom6=Tabar,}}</ref> facilita la [[quimiotaxis]] dels [[leucocit]]s, adheriment, i [[angiopelosis|extravasación]] de cèlules inflamatorias en el cervell i la [[mèdula espinal]]. Estos events són importants en moltes malalties inflamatorias del Sistema Nerviós Central tals com [[encefalomielitis]] i [[esclerosis múltiple]]. Ademés, la histamina, la [[bradiquinina]], [[eicosanoide]]s i els [[Radical (química)|radicals lliures]] són també secretados despuix d'un [[Traumatisme|trauma]], [[isquemia]], [[epilèpsia]]s i inflamacions.

Si s'aplica a dosis grans o és lliberada durant una anafilaxia, la histamina ocasiona disminució profunda de la pressió arterial. En la dilatació dels gots fins, s'atrapen gran cantitat de sanc, aumenta la permeabilidad i ix plasma de la circulació, i per tant disminuïx el volum sanguíneu eficaç, la tornada venoso i el [[despesa cardíaca]].
=== Paper com a neurotransmissor ===
La histamina pot actuar com neuromodulador, modulant o regulant les respostes a atres neurotransmisores. S'ha comprovat que la histamina interactua en l'[[acetilcolina]], [[opiáceo]]s, [[GABA]], etc. La histamina incrementa la excitabilidad de les neurones del sistema nerviós central. Està regulant funcions hipotalámicas, relació vigília/somie—per mig dels receptors H1, la qual cosa explica la capacitat sedante dels antihistamínics clàssics—, en actuar sobre els receptors H1 inhibixen el [[gana]] i hi ha funcions vegetatives en les quals potser també jugue un paper important (control de la [[pressió sanguínea]], regulació de [[glucosa]] i [[lípit]]s, la regulació del consum de líquits, temperatura corporal i secreció d'[[hormona antidiurética]], aixina com la percepció del [[dolor]]). Un excés de histamina pot estar relacionat en una contracció permanent d'un [[múscul]] o grup de músculs provocant [[distonía]]. Ademés del seu paper en funcions fisiològiques, s'ha pensat que la histamina juga un paper en malalties degenerativas ([[esclerosis múltiple]], [[Alzheimer]], [[Parkinson]]). Es creu que la malaltia del Parkinson és una malaltia multi-factorial, com a factors genètics. Se sap que el [[MPTP]] és tòxic per a les neurones dopaminérgicas. S'usa per a forçar una espècie de Parkinson en rates. Hi ha un aument en la lliberació de metabòlits de la histamina, i que eixes cèlules són especialment sensibles a la histamina.

S'ha demostrat que la histamina està envolta en la degeneració neuronal i [[neurotoxicidad]]. l'[[encefalopatia de Wernicke]] és un desorde caracterisat per dany patològic selectiu en la llínea mija del [[Tàlem (SNC)|tàlem]], cossos mamilares, i certs núcleus cerebrals. La deficiència de [[tiamina]] és un factor crític en l'etiologia d'este desorde. Langlais ''et al'', usant un model de [[rata]]s en encefalopatia de Wernicke induïda per una deficiència aguda de tiamina piritiamino-induïda (PTD), va apuntar a la mort neuronal induïda per histamina en este model. Els nivells de histamina en el tàlem mig, i no en atres àrees, es va incrementar en rates en etapa de prelesión (180 % del control) i es va elevar encara més (380 %) en els mateixos animals quan la [[necrosis]] era evident. El pretratamiento en α-fluorometilhistidina, un inhibidor irreversible de histidina descarboxilasa, va produir una protecció significativa contra la pèrdua neuronal induïda per PTD en el núcleu talámico anteromedial i [[Núcleu intralaminar del tàlem|intralaminar de la llínea mija]].
=== Regulació cardiovascular ===
La histamina és un vasodilatador,<ref name=pastrana>PASTRANA, J.; BLASCO, R.; ERCE, R. i PINILLOS, M.A.. [http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272003000200014&lng=és&nrm=iso Picadures i mordeduras d'animals] (en espanyol). Anals Sis Sant Navarra [online]. 2003, vol.26, suppl.1 [citat 2010-01-13], pp. 225-241. ISSN 1137-6627.</ref> per interacció dels receptors H1 i H2 que estan distribuïts en tots els gots de resistència i casi tots els llits vasculars. Es poden distinguir respostes quantitatives distintes quan els receptors són activats per separat. Els receptors H1 tenen més afinitat per la histamina i medien la dilatació pel [[òxit nítric]] el començ del qual és ràpit i lleu. En canvi els receptors H2 que estimula la via [[adenosín monofosfato]] cíclico (AMPc) – proteincinasa A en múscul pla, origina una dilatació que sorgix en més llentitut i dura més temps.

La lliberació de histamina comporta a un aument en la permeabilidad capilar per efecte sobre els gots menuts com a conseqüència de l'eixida de proteïnes plasmáticas i de líquits cap als espais extracelulares, increment del fluix de la limfa i del seu contingut proteínico i de la formació d'edema els receptors H1 són els que més actuen en esta reacció.

La histamina tendix a produir vasoconstricción en els gots sanguíneus de major calibre en algunes espècies més que en unes atres. Per eixemple en rosegadors pot estendre's esta constricció fins a les arteriolas i pot dissimular la vasodilatación dels gots més fins i pot causar increment de la resistència perifèrica i hipertensió arterial. Per mediació dels receptors H1 pot haver constricció d'algunes venes i artèries coronarias de conducció.

Per acció de la histamina es modifiquen en forma directa la contractibilidad i els fenomens elèctrics del cor. Té efecte [[inotrópico]] positiu en els músculs auriculars i ventriculares en estimular la penetració de [[calcio]], i té efecte [[cronotrópico]] positiu en incrementar la despolarización diastólica en el [[nòdul sinusal]]. També retarda la conducció auriculo – ventricular, intensifica l'automatisme i en altes dosis pot haver arrítmia. Casi tots els efectes són mediats pels receptors H2, mentres que el retardo de la conducció auriculo – ventricular és mediada per receptors H1.
=== Múscul pla extravascular ===
La histamina produïx contracció dels [[múscul pla|músculs plans]],<ref name=ros /> baix actuació dels receptors H1 i la relaixació és mediada en la seua major part pels receptors H2. Les respostes varien àmpliament fins a en una mateixa persona. Dosis menudes de histamina també desencadena bronco constricció intensa en humans en asma bronquial i atres neumopatías i en persones sanes l'efecte és menys intens. La constricció és mediada pels receptors H1 i la relaixació pels receptors H2.
=== Suc gàstric ===
[[Archiu:Célula ___CAPS_59___ regulación fisiológica.png |miniaturadeimagen|300px |Cèlula ECL en el centre. Regulació fisiològica. Aferencias i receptors i eferencias]]

La histamina és un potent secretagogo gàstric i desencadena excreció abundant d'àcit per les [[Cèlula parietal|cèlules parietals]], en actuar en els receptors H2. També aumenta la producció de [[pepsinogeno]] i [[factor intrínsec]]. No obstant la secreció d'[[àcit]] també es produïx per estimulació del neumogástrico (vago) i per l'hormona entérica gastrina sobre les [[cèlules ECL]].<ref>PEREZ PIMIENTO, A. J. et al. [http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0212-71992001000500010&lng=és&nrm=iso Síndrome de anafilaxia induïda per eixercici] (en espanyol). An. Med. Interna (Madrit) [online]. 2001, vol.18, n.5 [citat 2010-01-13], pp. 49-53. ISSN 0212-7199.</ref> Se sap que la histamina és el mediador predominant de la secreció àcida, per estimulació dels receptors H2; ademés, en reacció a la histamina, també junt en l'hormona Gastrina i el neurotrasmisor Acetilcolina, s'estimula la secreció d'H+ des de les cèlules parietals gàstriques .
=== Lliberació d'atres autacoides ===
[[Archiu:Mast cell tumor cytology 2.___CAPS_68___|thumb|200px|Mastòcits plens de grànuls (de color violeta) de histamina.]]

En lliberar-se la histamina es lliberen tota una gama de mediadors de l'[[inflamació]] en activar-se les cèlules acebades o mastòcits. L'estimulació dels receptors IgE també activa a la [[fosfolipasa A2]], la qual cosa fa que sorgixquen molt diversos mediadors que inclouen el [[factor activador de plaquetes]] i metabòlits d'[[àcit araquidónico]].

El [[leucotrieno D4]], generat per esta via és un potent constrictor de la [[Múscul pla|musculatura plana]] del [[Bronqui|arbre bronquial]]. Les [[Cinina]]s també són generades durant algunes reaccions alèrgiques; aixina com atres composts els quals contribuïxen a la reacció alèrgica.

Varis estudis han mostrat que la histamina és lliberada com a part del [[orgasme]] humà des dels mastòcits dels [[genital]]és, i la producció de histamina s'ha conectat en el [[rubor]] sexual en les [[dòna]]és. S'ha demostrat que despuix de l'administració de medicaments que s'oponen a la histamina, com la [[cimetidina]] i la [[ranitidina]], causen una disminució de la [[libido]].<ref name="White">White, J. M., & Rumbold, G. R. (1988). Behavioural effects of histamine and its antagonists: a review. ''Psychopharmacology,'' '''95(1)''':1-14. PMID 3133686</ref> La histamina pot ser que també forme part del procés d'[[erecció]] del [[pene]].<ref name="White"/><ref>Cará, A. M., Lopes-Martins, R. A., Antunes, E., Nahoum, C. R., & De Nucci, G. (1995). The role of histamine in human penile erection. ''British Journal of Urology'', '''75(2)''':220-4. PMID 7850330</ref>

Reacció triple de Lewis: si s'injecta histamina en la [[dermis]], la histamina desencadena una reacció triple que consistix en una zona de rubor local que s'estén en un radi de milímetros al voltant del lloc d'injecció, hiperèmia o eritema que s'estén en promig {{unitat|1|cm}} o més allà de la zona de rubor local i que sorgix en major llentitut i una roncha o pápula que s'identifica després d'1 a 2 minuts i s'ubica en la mateixa àrea d'injecció inicial
=== Fàrmacs, pépticos, verins i atres agents ===
====Substàncies incitadoras de lliberació de histamina (alérgenos)====
Moltes substàncies inciten a la lliberació de histamina de les cèlules acebades de manera directa i sense sensibilisació prèvia. El fenomen revist una gran importància clínica perque pot explicar reaccions anafilactoides inesperades. El “[[síndrome del coll roig]]”, induït per [[vancomicina]] i que afecta la mitat superior del cos en [[hiperèmia]] facial i [[hipotensió]] potser siga mediat en part per la lliberació de Histamina.

Als pocs segons de l'injecció intravenosa d'un liberador de histamina es produïx en el ser humà una sensació ardorosa i pruriginosa; dit efecte més intens en les palmes de les mans, en la cara, el cuiro cabellut i l'orelles, és seguit per la sensació de calor intensa. La pell s'enrogix i el rubor es dissemina pronte cap al tronc.

Disminuïx la pressió arterial, aumenta la freqüència cardíaca i la persona sol queixar-se de mal de cap. A la veta d'uns minuts la pressió arterial es normalisa i apareixen pápulas en la regió de la pell enrogida. També es presenten [[còlic]]s, [[nàusea]]s, hipersecreción de àcit i [[broncoespasmo]] moderat.
====Aliments i substàncies portadores de histamina (Escombroidosis)====
{{AP|Escombroidosis}}
Substàncies externes igualment poden aportar histamina a l'organisme. El més significatiu d'ells són la carn dels peixos, producte de la descomposició bacteriana que es produïx despuix de ser capturat el peix. Això es deu a que l'activitat bacteriana provoca la degradació de l'aminoàcit [[histidina]] present en la carn, lo que comporta a que es produïxca concentracions elevades de histamina en este tipo d'aliments; la qual cosa provoca una intoxicació alimentària denominada [[Escombroidosis]].<ref>[http://zl.elsevier.es/es/revista/semergen-medicina-família-40/sospita-escombroidosis-13077019-situacions-clinicas-2005 A Hijano Baola, P Carreño Freire, JC Estévez Muñoz, C García de la Rasilla Cooper: ''Sospita de escombroidosis''.] {{Wayback|url=http://zl.elsevier.es/es/revista/semergen-medicina-família-40/sospita-escombroidosis-13077019-situacions-clinicas-2005 |dona't=20140221210935 }} SEMERGEN - Medicina de família. Vol. 31. Núm. 07, juliol 2005, doi: 10.1016/S1138-3593(05)72941-5. Consultat el 7 de febrer de 2014.</ref>

Debido a ello en l'[[indústria alimentària]], es medix el contingut de histamina present per a este tipo d'aliments que puguen presentar alts continguts de Histamina; en la finalitat de garantisar el seu inocuidad al moment de ser consumit.
====Fàrmacs====
Molts medicaments [[neuroléptico]]s actuen millorant la disponibilitat de la histamina<ref>Ito, C. (2004). The role of the central histaminergic system on schizophrenia ''Drug News Perspect'', '''17(6)''':383-7. PMID 15334189</ref> (s'ha descobert que sobre la mitat dels pacients diagnosticats d'[[esquizofrènia]] posseïxen baixos nivells de histamina en [[sanc]]).

El sistema de histamina neuronal té moltes interaccions en varis sistemes de neurotransmisores. Aixina que, els agonistas i antagonistas de la histamina modulen la secreció de la [[dopamina]] (DA) i la via de regulació de receptors de la histamina, i a l'inversa, els agonistas i antagonistas de la dopamina modulen la secreció de histamina via receptors de dopamina en l'hipotàlem i múscul estriado. Esta relació pot estar relacionada en l'interacció entre les neurones de histamina centrals i el sistema extrapiramidal. Se sap que la histamina induïx [[catalèpsia]], la qual ha segut sugerida com un model animal de la malaltia de Parkinson. Els antagonistas de la histamina s'usen com a drogues antiparkinsonianas.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Química dels aliments]]
{{Traduït ref|es|Histamina}}

Handroanthus pulcherrimus

2026-07-24T18:39:55Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

El '''lapacho groc misionero''' o '''lapachillo''' ('''''Handroanthus pulcherrimus''''') és una [[espècie]] de [[Bignoniaceae|bignoniácea]] [[arbre|arbòrea]] del [[Gènero (biologia)|gènero]] ''[[Handroanthus]]''. El seu [[Nom comú|denominació comuna]] es deu a que les seues flors són de color groc intens, lo que ho torne apropiat per a l'ornamentació de jardins i l'arborat urbà.

== Distribució i hàbitat ==

Este arbre es distribuïx en el centre este d'[[Amèrica del Sur]].<ref>Lohmann, L. G. & Ulloa Ulloa, C. (2006). Bignoniaceae. En Checklist of the World, "MOBOT/NYBG/Kew Gardens.iPlants prototype.</ref> Li'l troba en l'est del [[Brasil]]<ref>Gentry, A. H. (1992). Bignoniaceae-Part II (Tribe Tecomeae). Flora Neotropica Monogr. Volum: 25 (II) Pàgines: 1-370. ISSN: 0071-5794. The New York Botanical Garden.</ref> en els [[Organisació territorial de Brasil|estats]] de: [[Mines Gerais]] (reserva biològica dona Represa do Grama), [[Estat de Riu de Janeiro|Ric de Janeiro]], [[Estat de São Paulo|São Paulo]], [[Mate Grosso del Sur]], [[Estat de Paraná|Paraná]],<ref>Angely, J. A. (1965). Flora Analítica do Paraná. Pàgines: 5-728. Editor: Institut Paranaense de Botànica. Lloc de publicació: São Paulo.</ref> [[Santa Catarina]]<ref>Sandwith, N. I. & Hunt D. (1974). Bignoniáceas, pp. 1-172, en en P. Raulino Reitz (ed.), Flora Ilustrada Caterinense, vol. I (Bignon.). Itajai, Santa Catarina.</ref> i [[Riu Gran del Sur]]; en l'est del [[Paraguay]]<ref>Stutz, L. C. (1983). Études floristiques de divers stades secondaires dones formations forestières du Haut Parana (Paraguay oriental). Inventaire floristique d'unix réserve forestiere. Candollea Volum: 38 Pàgines: 541-573. ISSN: 00710373-2967.</ref><ref>López, J. A. & J. I. L. Little (1987). Arbres comuns del Paraguay. pp 1–425. Cos de Pau, Colecció i Intercanvi d'Informació, Washington, D.C.</ref> en els [[Organisació territorial de Paraguay|departaments]] de: [[Departament d'Alt Paraná|Alt Paraná]], [[Departament de Caaguazú|Caaguazú]], [[Departament de Caazapá|Caazapá]], [[Departament de Itapúa|Itapúa]], [[Departament de Missions|Missions]] i [[Departament de Ñeembucú|Ñeembucú]]; i en el [[Nordest argentí|nordest]] de l'[[Argentina]],<ref>Buchinger, M. (1960). Les Espècies Argentines del gènero Tabebuia. Revista Invest. Forest. 2(1): 3-25.</ref> en el sector nort de la [[mesopotamia argentina|mesopotamia]] de dit país, a on ocorre en l'àrea d'influència del [[riu Iguazú]] i de les conques miges i superiors dels rius [[Riu Paraná|Paraná]] i [[Riu Uruguay|Uruguay]] de la mateixa manera que en els seus tributaris, en les [[Províncies d'Argentina|províncies]] de [[Província de Missions|Missions]]<ref>Tortorelli, L. A. (1956). Fustes i Boscs Argentins. Buenos Aires: Acme S. A.</ref> i [[província de Corrents|Corrents]].<ref>Zuloaga, F. O., O. N. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & I. Marchesi. -eds.- (2008). Catàlec de les plantes vasculars del Con Sur. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107(1–3): i–xcvi, 1–3348.</ref>

Habita en selves subtropicales i tropicals en altituts d'entre el nivell marí i els 300 [[Altitut|{{esd|m s. n. m.}}]].<ref>Fabris, H. A. (1965). Flora Argentina: Bignoniaceae. Rev. Mus. L'Argent, Secc. Bot. Volum: 9 Pàgines: 273-419 ISSN: 0372-4611.</ref>

Preferix créixer dins de la foresta ribereña, encara que també habita els bosquetes de cerros baixos, sobre terra negra, entre pedres, aixina com en biòtops de restinga en la costa marítima sudbrasileña, sobre sol arenenc. És amprat com un [[arbre urbà]].

== Descripció ==

És una espècie arbòrea, generalment d'entre 5 i 8 metros d'alt, pero que pot alcançar fins a 35 m, en un fuste recte de 70 cm de diàmetro, corfa pardo grisácea rugosa, segmentada en plaques irregulars; branques de secció circular, ocráceo canosas.

Fulls oposts, palmadas, dividides en 5 foliolos semicoriáceos (rar fins a 7), en les vores sanceres, els quals tenen el fes oliváceo obscur i contrastadamente el envés de color grisáceo pàlit a glauco.<ref name="Zapater">Zapater, M. A., Califano, L. M., Del Castell, I. M., Quiroga, M. A., & Lozano, I. C. (2009). Les espècies natives i exòtiques de Tabebuia i Handroanthus (Tecomeae, Bignoniaceae) en Argentina. Darwiniana, 47(1), 185-220.</ref>

Florix generalment en primavera, a partir de setembre, en una segona floració entre mediats de giner i febrer (més rar fins a abril), podent estar en o sense fulls en eixe moment. Tirsos —en densa pubescencia groguenca— en fins a 10 flors. La seua copa es cobrix de flors prou grans, de 60 a 82 mm de llongitut, en la corola de color groc fort, alguna cosa estriado de marró-rojós en la gola; el cáliz és densament tomentoso.

Comença a presentar fruts madurs des de novembre. El frut és una càpsula en forma de llarc llegum, d'una llongitut de 17 a 33 cm, i un ample de casi 1 cm, de color pardo obscur, casi glabra, que en madurar se seca i obri, lliberant multitut de llavors aladas, de 20 a 30 mm de llarc per 5 a 7 mm d'ample i 0,6 a 0,8 mm de gruixa, les que són dispersades pel vent.<ref name="Zapater" />

; Característiques diagnòstiques
Esta espècie es distinguix d'atres del seu gènero per presentar folíols elíptics, en la vora sancera, i cromáticamente molt discolores, en posseir el envés en tons glaucos a causa del dens tomento adpreso blancuzco. Esta última característica li és comuna en ''[[Handroanthus albus|H. albus]]'', la qual és simpátrica en la província de Missions, pero li la pot distinguir perque esta última exhibix folíols d'un tamany major, en numerosos nervis distanciats regularment, i en tot el marge dentado o serrat.

== Taxonomia ==

Este lapacho va ser descrit originalment en l'any 1948 pel [[Botànica|botànic]] [[Noel Yvri Sandwith]], baix el nom científic de ''Tabebuia pulcherrima''.<ref>Sandwith, N. H. Lilloa (1948). 14: 133.</ref> En l'any 2007 va ser transferit al [[Gènero (biologia)|gènero]] ''[[Handroanthus]]'' per [[Susan O. Grose]].<ref>Grose, S. O & R. G. Olmestead (2007). Evolution of a Charismatic Neotropical Clade: Molecular Phylogeny of Tabebuia s. l., Crescentieae, and Allied Genera (Bignoniaceae). Syst. Bot. 32(3): 650-659.</ref>

; Localitat i eixemplar tipo
L'eixemplar holotip és el catalogat com: Bertoni 2937. Va ser colectado per l'sabio paraguayà d'orige [[Suïssa|suís]] [[Moisés Santiago Bertoni]] en el territori de Missions, nordest de l'Argentina.

== Referències ==
{{listaref|2}}

[[Categoria:Flora d'Amèrica del Sur]]
[[Categoria:Handroanthus|pulcherrimus]]
[[Categoria:Plantes descrites en 1948]]

[[Categoria:Flora d'Amèrica]]
{{Traduït ref|es|Handroanthus pulcherrimus}}

Història de Singapur

2026-07-24T18:39:54Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

{{artícul bo}}

La '''història de Singapur''' va començar en el {{sigle|XIV||s}}, quan l'illa de ''Temasek'' va ser renombrada ''Singapura'' ("ciutat dels lleons"). En eixe mateix sigle, i baix el mandat del príncip [[Parameswara (sultà)|Parameswara]], [[Singapur]] va aumentar en importància en la creació d'un [[Port|port marítim]], que va ser destruït en 1613 per [[Portugal|portuguesos]].

L'història del Singapur modern va començar en 1819, quan l'[[Anglaterra|anglés]] [[Thomas Stamford Raffles]] va construir un [[Port de Singapur|port]] [[Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda|britànic]] que va permetre que l'illa es convertira en un important centre comercial en [[Índia]] i [[China (regió)|China]], i fora un prestigiós lloc comercial del [[Surest Asiàtic]], transformant-se aixina en una eminent ciutat portuària.

Durant la [[Segona Guerra Mundial]], l'[[Imperi Japonés|Imperi japonés]] [[Batalla de Singapur|va conquistar Singapur]], i ho va ocupar des de 1942 fins a 1945. En finalisar la guerra, Singapur va tornar a formar part de la colónia britànica, pero esta volta se li varen concedir alts nivells d'[[autogovern]]. Singapur es va unir a la [[Federació de Malàsia]], formant [[Malàsia]] en 1963. No obstant, pronte es varen evidenciar les diferències, per lo que Singapur va ser expulsada de Malàsia i es va convertir en una [[Acort d'independència de Singapur de 1965|república independent]] el 9 d'agost de 1965.

Per a poder fer front a la desocupació i a una greu crisis immobiliària , Singapur va iniciar un programa de [[modernisació]], que es va centrar sobretot en la creació de [[manufactura]]s, el desenroll de grans urbanisacions i altes inversions en [[educació pública]]. Des de la seua independència, l'economia de Singapur ha creixcut de mija un 9 % anual. En la década de 1990, l'estat es va convertir en una de les nacions més pròsperes del món, en una forta [[economia de mercat]] lliure, una gran [[Comerç internacional|exportació internacional]], i un dels [[Producte interior brut|PIB]] [[per càpita]] més elevats d'[[Àsia]].<ref>{{cita web|url = http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2006/02/data/index.aspx|títul = World Economic Outlook Database|fechaacceso = Setembre de 2006|editorial = [[Fondo Monetari Internacional]]}}</ref>

== Singapur antiga ==
{{VT|Sang Nila Utama}}

El primer escrit sobre Singapur del que es té constància és una narració [[Idioma chinenc|chinenca]] de el {{sigle|III||s}} en la que es descriu l'illa de ''Pu Luo Chung'' (en [[idioma chinenc|chinenc]]: 蒲罗中) en la [[península de Malaca]]. Este nom és una transliteración del [[malayo]] "Pulau Ujong", que significa "l'illa del final".<ref name="utexas">{{cita web|url = http://inic.utexas.edu/asnic/countries/singapore/singapore-History.html|títul = Singapore: History, Singapore 1994|fechaacceso = 7 de juliol de 2006|editorial = Asian Studies Universitat de Texas en Austin|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060716035339/http://inic.utexas.edu/asnic/countries/singapore/singapore-History.html|fechaarchivo = 16 de juliol de 2006}}</ref> L'escrit [[Sejarah Melayu]] (''Anals Malayos''), considerat casi una narració mitològica, tanca entre els seus lloms l'història del príncip Sri Tri Buana, també conegut com [[Sang Nila Utama]], qui va aplegar a l'illa en el {{sigle|XIII||s}}. Segons la narració, el príncip va avistar una criatura estranya, creent erròneament que es tractava d'un [[Panthera lligc|lleó]], per lo que va identificar a este animal com a signe d'identitat d'aquelles terres, i va fundar el poblat "Singapura", que significa "ciutat dels lleons" en [[sánscrito]].<ref name="uslcPrecolonial">{{cita web|url = https://countrystudies.us/singapore/3.htm|títul = Singapore - Precolonial Era|fechaacceso = 18 de juny de 2006|autor = O.S. Library of Congress}}</ref>

En 1320, l'[[Imperi mongol]] va enviar una missió comercial a un lloc cridat [[Long Ya Men]], que es creu que es tracta de [[Keppel Harbour]], situat en el surest de l'illa.<ref>{{cita web|url = http://www.pbs.org/nbr/site/research/educators/060106_15a/|títul = Singapore: Relations with Malaysia|fechaacceso = 10 de giner de 2006|autor = Community Television Foundation of South Florida|editorial = Public Broadcasting Service|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20061222073109/http://www.pbs.org/nbr/site/research/educators/060106_15a/|fechaarchivo = 22 de decembre de 2006}}</ref> El viager chinenc [[Wang Dayuan]] va visitar l'illa sobre l'any 1330, i va descriure un poblat cridat Donen Ma Xi (en chinenc: 淡马锡, del malayo ''Tamasik''), en el que habitaven tant chinencs com [[malayos]]. El [[Nagarakretagama]], un poema épico en [[javanés]] escrit en 1365, també es referix al poblat de l'illa en el nom de Temasek ("la ciutat de la mar"). Excavacions recents en Fort Canning Park han trobat evidències de que, en el {{sigle|XIV||s}}, Singapur va ser un important i concorregut enclavament comercial.<ref>{{cita web|url = http://www.seaarchaeology.com/v1/html/sg/fort_canning.html|títul = Archaeology in Singapore - Fort Canning Site|fechaacceso = 9 de juliol de 2006|editorial = Southeast-Asian Archaeology|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20070429114614/http://www.seaarchaeology.com/v1/html/sg/fort_canning.html|fechaarchivo = 29 d'abril de 2007}}</ref>

En la década de 1390, el príncip [[Parameswara (sultà)|Parameswara]], despuix de ser derrocat pel [[Majapahit|Imperi Majapahit]], va fugir cap a Temasek. Parameswara va governar l'illa durant varis anys, fins que va ser obligat a marchar-se a [[Malaca]], a on va fundar el [[Malaca|sultanato de Malaca]].<ref name="uslcPrecolonial" /> Singapur es va convertir en un important port comercial en el sultanato de Malaca, i més vesprada, en el [[Johore|sultanato de Johore]].<ref name="utexas" /> En 1613, els portuguesos varen incendiar el poblat, i l'illa es va afonar en l'oblit.<ref name="uslcPrecolonial" />

== Fundació de la Singapur moderna (1819) ==

Entre els sigles {{sigle|XVI}} i {{sigle|XIX}}, l'archipèlec d'[[Insulindia]] va ser sometent-se poc a poc a les [[colonialisme|colónies]] [[Europa|europees]], començant en 1509 en l'arribada dels portuguesos a [[Malaca]]. Durant el {{sigle|XVII||s}}, l'[[Imperi neerlandés]] va prendre el control de la majoria dels ports de la regió, relegant als portuguesos a un segon pla. Els neerlandesos es varen fer en el [[monopoli]] comercial de l'archipèlec, sobretot en el comerç d'[[espècia]]s, el producte més important de la regió llavors. Atres colónies europees, com la [[Imperi Britànic|britànica]], varen tindre molta menor presència en aquell moment.<ref name="uslcFounding">{{cita web|url = https://countrystudies.us/singapore/4.htm|títul = Singapore - Founding and Early Years|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|autor = O.S. Library of Congress}}</ref>

En 1818, [[Thomas Stamford Raffles]] va ser nomenat [[Tinent Governador]] de la colónia britànica en la província [[indonèsia]] de [[Bengkulu]]. Raffles va ser determinant a l'hora de mermar el poder dels neerlandesos en l'archipèlec, escomençant per la ruta comercial entre [[China (regió)|China]] i el [[Raj Britànic]], ruta de vital importància sobretot pel comerç del [[opi]] en China. Els neerlandesos havien asfixiat el comerç de l'Imperi britànic en la regió per mig de la prohibició del comerç britànic en els ports baix domini neerlandés, o imponent-los altes tarifes. Raffles va construir un port en l'[[estret de Malaca]], un enclavament vital per al comerç entre China i Índia, en l'esperança de fer front als neerlandesos. Va convéncer a [[Francis Rawdon-Hastings]], el [[Governador General de l'Índia]] i al seu superior de la [[Companyia Britànica de les Índies Orientals]] per a finançar una nova base britànica en la regió.<ref name="uslcFounding" />

Raffles va aplegar a Singapur el 29 de giner de 1819 i no va tardar en donar-se conte de que l'illa era un emplaçament perfecte per al port. Es tractava d'un lloc situat al sur de la [[península de Malaca]], prop del concorregut estret de Malaca, en abastiment d'aigua fresca, i en molta fusta per a la reparació de barcos, un lloc ideal per a la colocació del port. Raffles va fundar allí una menuda colónia d'a penes varis centenars d'habitants, encapçalat per [[Temenggong]]. L'illa es trobava baix el mandat de [[Tengku Rahman]], sultà de Johore. No obstant, el poder del sultà es trobava debilitat en la regió, i Temenggong i els seus oficials es mantenien fidels a [[Tengku Hussein]] (el germà major de Tengku Rahman), qui estava exiliat en l'[[archipèlec de Riau]]. En ajuda de Temenggong, Raffles va convéncer a Tengku Hussein per a que tornara a Singapur, i se li va reconéixer com el verdader sultà de Johore a costa d'un pagament anual. Hussein va permetre aixina la construcció del port britànic i Raffles va establir un lloc comercial en Singapur.<ref name="uslcFounding" /> El 6 de febrer de 1819 es firma un tractat oficial, naixent aixina la [[Singapur]] moderna.<ref>{{cita web|url = http://www.mindef.gov.sg/imindef/about_us/history/the_early_years/v01n02b_history.html |títul = 1819 - The February Documents|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|autor = Jenny Ng|data = 7 de febrer de 1997|editorial = Ministeri de Defensa de Singapur}}</ref><ref>{{cita web|url = http://app.supremecourt.gov.sg/default.aspx?pgID=39l|títul = Milestones in Singapore's Llegal History|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|editorial = Cort Suprema de Singapur|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20070927183512/http://app.supremecourt.gov.sg/default.aspx?pgID=39l|fechaarchivo = 27 de setembre de 2007}}</ref>

== Desenroll inicial (1819-1826) ==

Despuix de firmar el tractat, Raffles va tornar a Bengkulu i va deixar al [[William Farquhar|comandant William Farquhar]] a càrrec de la nova colónia, junt en un menut regiment de soldats indis i algunes armes d'[[artilleria]]. Establir un port comercial des de zero comporta un enorme esforç, pero el proyecte gojava d'una bona finançació, i Raffles havia decidit que seria un [[Zona Franca|port lliure]]. El poblat va ser creixent veloçment, i la notícia de la construcció del port lliure es va propagar vertiginosamente per tot l'archipèlec. En poc temps, comerciants àraps i chinencs varen acodir en massa cap a l'illa, en la finalitat d'evitar els alts imposts dels ports neerlandesos. Durant el primer any, els ingressos del comerç varen rondar els 400 000$ ([[real de 8]] o dólar espanyol). En 1821 la població de l'illa va aumentar en 5000 habitants i el volum del comerç va ser de 8 millons de dólars. La població va superar els 10 000 habitants en 1825, manejant sifres de 22 millons de dólars, i superant en ingressos al prestigiós port de [[Penang]].<ref name="uslcFounding" />

Raffles va retornar a Singapur en 1822 i va ser decisiu en moltes de les decisions de Farquhar, a pesar de que este havia encertat fins a llavors en tot lo que havia realisat durant el seu mandat en estos primers anys. Per a aumentar els ingressos, Farquhar havia recorregut a vendre llicències per a permetre els [[jocs d'encert]] i la venda d'opi, coses en les que Raffles no estava para res d'acort, considerant-les mals socials. Escandalisat pel descontrol que estava sofrint la colónia, Raffles va redactar una série de noves polítiques per al poblat. També es va encarregar d'organisar Singapur, subdividiéndola per mig del ''Pla de Raffles'' de Singapur.<ref name="uslcFounding" /> Hui en dia encara queda chafada d'aquella organisació en els barris ètnics de la ciutat.

El 7 de juny de 1823, Raffles va firmar un segon tractat en el sultà i Temenggong, el qual estenia la possessió de l'Imperi britànic en l'illa. Tant el sultà com Temenggong varen negociar la majoria dels drets administratius de l'illa, inclosa la recollida de les taxes portuàries a canvi d'una suma que ascendia a 1500$ i 800$ respectivament al més de per vida. Este acort va permetre que l'illa quedara governada baix la llegislació anglesa, pero tenint en conte les costums, tradicions i religió de la zona.<ref name="uslcFounding" /> Raffles va reemplaçar com a governador a Farquhar per [[John Crawfurd]], un eficient i prudent administrador.<ref>{{cita publicació| autor = John Bastin| títul = Malayan Portraits: John Crawfurd| any = 1954| publicació = Malaya| volum = 3| aneu = p. 697-698}}</ref> En octubre de 1823 Raffles va partir cap a [[Gran Bretanya]] i jamai va tornar a Singapur. Va morir en 1826, als 44 anys.<ref>{{cita publicació| autor = J. C. M. Khoo, C. G. Kwa, L. I. Khoo| títul = The Death of Sir Thomas Stamford Raffles (1781 – 1826)| any = 1998| publicació = Singapore Medical Journal| volum = 39| número = 12| aneu = p. 564-565}}</ref>

== Les Colónies de l'Estret (1826-1867) ==

El lloc alvançat britànic en Singapur es va posar en dubte en un principi per les protestes del govern neerlandés de que els britànics havien violat la seua esfera d'influències. Pero Singapur en seguida es va convertir en un important lloc comercial, consolidant el poder britànic en l'illa, i fent-se oficial en el [[Tractat anglo-neerlandés de 1824]], dividint aixina l'archipèlec Malayo entre dos colónies fortament establides. La regió nortenya de l'Estret de Malaca, incloent Singapur, es trobava baix domini britànic. En 1826, Singapur, Penang i Malaca es varen unir formant les Colónies Britàniques dels Estrets (''Straits Settlements''), administrats per la Companyia Britànica de les Índies Orientals.<ref name="uslcFlourishing">{{cita web|url = https://countrystudies.us/singapore/5.htm|títul = Singapore - A Flourishing Free Ports|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|autor = O.S. Library of Congress}}</ref>

En les décades posteriors, Singapur va créixer fins a convertir-se en un important port de la regió. El seu èxit es va deure a vàries raons, entre elles l'obertura de mercat en China, l'arribada dels [[barcos de vapor]], i la producció de [[caucho]] i [[estany]] en Malàsia.<ref>{{cita web|url = http://www.sg/explore/history_straits.htm|títul = The Straits Settlements|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|autor = Ministry of Information, Communications and the Arts|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060713023023/http://www.sg/explore/history_straits.htm|fechaarchivo = 13 de juliol de 2006}}</ref> El fet de ser un port lliure li va proporcionar una gran ventaja sobre atres ciutats portuàries colonials de Batavia ([[Jakarta]]) i [[Manila]], a on es recaptaven imposts, i va atraure a multitut de comerciants chinencs, malayos, àraps, i indis. L'obertura del [[Canal de Suez]] en 1869 va aumentar les possibilitats de comerç en Singapur. En 1880, 1,5 millons de [[tonellada]]s de mercaderies passaven cada any per Singapur, lo que representava el 80 % del total transportat per barcos de vapor.<ref>{{cita web|url = http://www.scholars.nus.edu.sg/post/singapore/economics/harborchron.html|títul = Singapore Harbor from Its Founding to the Present: A Brief Chronology|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|autor = George P. Landow|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060812003115/http://www.scholars.nus.edu.sg/post/singapore/economics/harborchron.html|fechaarchivo = 12 d'agost de 2006}}</ref> El comerç lliure d'imposts va florir en la ciutat, i moltes cases mercants es varen establir en Singapur, en la seua majoria per empreses europees, encara que també es varen instalar mercants judeus, chinencs, àraps, armenis, i indis. També hi havia intermediaris chinencs que manejaven el comerç entre els mercants europeus i asiàtics.<ref name="uslcFlourishing" />

En 1827 els chinencs eren el grup ètnic majoritari en Singapur. Es tractava dels [[Bava-Nyonya]], els qui eren descendents dels colonizadores chinencs, i els [[culí]]és chinencs, els qui varen fugir cap a Singapur per a escapar de les corruixes econòmiques que va causar la [[guerra de l'Opi]] en el surest de China. Molts varen aplegar a Singapur en condició de treballadors contractats, i eren varons en la seua majoria. Els malayos eren el segon grup ètnic predominant fins a la década de 1860, treballaven normalment com a peixcadors, artesans, o com a assalariats vivint en zones rurals. En 1860 els indis es varen convertir en la segona ètnia majoritària de Singapur, tractant-se de treballadors no qualificats, comerciants, o convictes enviats allí per a eixercitar treballs en obres públiques com la neteja de les jungles i la creació de carreteres. També hi havia tropes d'indis [[cipayos]] guarnicionadas en Singapur pels britànics.<ref name="uslcFlourishing" />

A pesar de l'impressionant creiximent de Singapur, l'administració de l'illa era ineficaç, estava desatesa, i no es preocupava pel benestar de la població. Els governants observaven lo que passava des de l'Índia, i tant el llenguage com la cultura local de Singapur els eren desconeguts. Si be és cert que la població de Singapur s'hi havia cuadriplicado des de 1830 fins a 1867, el tamany del servici civil del govern no havia canviat en absolut des de llavors. Açò va causar que la major part de la població no tinguera accés als servicis sanitaris públics, i vàries malalties com el [[còlera]] i la [[pigota]] varen causar greus problemes de salut.<ref name="uslcFlourishing" /> El resultat d'esta inefectivitat política, el predomini de varons en la regió i l'alt analfabetisme, va anar el d'una societat desorganisada i caòtica. En 1850 solament es disponia de 12 oficials de policia per a una població propenca als 60 000 habitants. La [[prostitució]], el [[jocs d'encert|jugue]], i l'abús de les drogues (concretament opi) estava descontrolado i era molt freqüent en la societat. Les societats secretes chinenques (l'equivalent actual a les [[Tríade (organisació criminal)|tríades]]) es varen tornar tremendament poderoses, i algunes d'elles tenien decenes de mils de membres. Les lluites territorials entre les societats rivals deixaven de tant en tant centenars de morts, i els intents per reprimir-les varen tindre un èxit llimitat.<ref>{{cita lliure| llinages = Irene Lim| títul = Secret societies in Singapore| any = 1999| editorial = National Heritage Board, Singapore History Museum, Singapore| aneu = ISBN 981-3018-79-8}}</ref>

== Les colónies de la Corona britànica (1867-1942) ==

Singapur va continuar el seu desenroll, i les deficiències administratives de les [[Colónies de l'Estret]] es varen tornar preocupants. La comunitat mercant de la zona començava a manifestar-se en contra de la llegislació britànica. L'1 d'abril de 1867, el govern britànic va acordar un conveni per a que les Colónies de l'Estret anaren una [[Territori Britànic d'Ultramar|colónia de la corona]] independent. Esta nova colónia va estar al mando d'un governador baix la supervisió del [[Secretari d'Estat per a les Colónies]] de [[Londres]]. Este nou governador era auxiliat per un consell eixecutiu i un consell llegislatiu.<ref name="uslcCrown">{{cita web|url = https://countrystudies.us/singapore/6.htm|títul = Crown Colony|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|autor = O.S. Library of Congress}}</ref> Encara que els membres d'abdós consells no podien ser elegits, en el pas del temps el número de membres locals va ser aumentant.

El govern colonial va mamprendre llavors la tasca de solucionar els problemes que la societat de Singapur estava travessant. En 1877, es va establir un Protectorat Chinenc a càrrec de William A. Pickering per a atendre les necessitats de la comunitat chinenca, especialment per a controlar els abusos del comerç dels coolies i per a protegir a les dònes chinenques de la prostitució forçada.<ref name="uslcCrown" /> En 1889 el governador [[Cecil Clementi Smith]] va prohibir les societats secretes, conduint-les cap a la [[clandestinitat]].<ref name="uslcCrown" /> No obstant, multitut de problemes socials varen quedar sense solucionar-se, inclosa l'escassea de vivendes, el pèssim estat sanitari de la ciutat, i la deplorable calitat de vida. En 1906, els [[Tongmenghui]], una organisació revolucionària chinenca en el propòsit de derrocar a la [[Dinastia Qing]], i dirigida per [[Sun Yat-sen]], va fundar la sucursal Nanyang en Singapur, que es va amprar com a sèu de l'organisació en el [[Surest Asiàtic]].<ref name="uslcCrown" /> La població immigrant chinenca de Singapur va contribuir generosament en Tongmenghui, qui en 1911, va organisar la [[Revolució de Xinhai]], la qual va donar lloc més vesprada a la [[República de China]].

Singapur no es va vore a penes afectada per la [[Primera Guerra Mundial]] (1914-1918), ya que el conflicte no es va estendre pel Surest Asiàtic. L'únic fet realment significatiu durant la guerra va ser un [[gresca]] ocorregut en 1915 pels indis musulmans [[cipayos]] de l'eixèrcit britànic guarnicionados en Singapur.<ref>{{cita lliure| llinages = R. W. I. Harper, H. Miller| títul = Singapore Mutiny| any = 1984| editorial = Singapore: [[Oxford University Press]]| aneu = ISBN 0-19-582549-7}}</ref> En escoltar rumors de que anaven a ser enviats a lluitar contra l'[[Imperi otomà]], els soldats es varen sublevar, matant als seus oficials i a varis civils britànics abans de ser reprimits per tropes aplegades des de [[Johore]] i [[Birmània]].<ref>{{cita web|url = http://www.nesa.org.uk/html/singapore_massacre__1915_.htm|títul = Singapore Massacre (1915)|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|autor = National Ex-Services Association|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20051217161712/http://nesa.org.uk/html/singapore_massacre__1915_.htm|fechaarchivo = 17 de decembre de 2005}}</ref> En finalisar la guerra, el govern britànic va enviar recursos per a la creació d'una base naval en Singapur, en la finalitat de dissuadir la creixent ambició del [[Imperi Japonés]]. Terminada en 1939, i en un cost de 500 millons de dólars, la base naval podia presumir de ser el [[dic sec]] més gran del món llavors, el tercer moll flotant, i tindre una reserva de combustible suficient com per a abastir a la marina britànica al complet durant sis mesos. Estava defesa per canons navals pesats de 15 polzades i per esquadrons de la [[Real Força Aérea (Regne Unit)|Real Força Aérea]] estacionats en la base aérea de Tengah. [[Winston Churchill]] ho va definir com el "[[Gibraltar]] de l'Este". Desafortunadament per als britànics, la base no albergava cap flota de manera permanent. La [[Home Fleet|flota britànica]] es trobava estacionada en Europa pero es tenia planejat l'enviament ràpit de naus a Singapur en quant sorgira algun problema. No obstant, la [[Segona Guerra Mundial]] va esclatar en 1939 i la flota es va ocupar en defendre Gran Bretanya en la [[batalla d'Anglaterra]].<ref>{{cita lliure| llinages = W. David McIntyre| títul = The Rise and Fall of the Singapore Naval Base, 1919-1942| any = 1979| editorial = London: Macmillan| isbn= 0-333-24867-8}}</ref>

== La Batalla de Singapur i l'ocupació japonesa (1942-1945) ==
{{AP|Batalla de Singapur}}

El govern japonés havia planejat conquistar el [[Surest Asiàtic]] per a assegurar-se el suministrament de [[matèries primeres]] com el [[petròleu]] i el [[caucho]] en les que abastir el seu eixèrcit i les seues indústries. Singapur disponia de la principal base naval aliada de la regió, per lo que constituïa un clar objectiu militar. Els comandants militars britànics de Singapur creïen que l'inevitable atac japonés vindria des del sur per la mar, puix la densa selva malaya del nort serviria com a barrera natural contra una invasió terrestre. Els britànics havien preparat no obstant un pla de defensa contra un possible atac pel nort, pero mai varen aplegar a completar els preparatius. L'eixèrcit estava convençut de que la fortalea de Singapur resistiria qualsevol atac japonés i esta confiança es va vore reforçada en l'enviament cap a Singapur de la ''Força Z'', un esquadró britànic format principalment pel [[acorazar]] ''[[HMS Prince of Wales (53)|HMS Prince of Wales]]'' i el [[Travessia (buc de guerra)|travessia]] ''[[HMS Repulse]]''. El [[#portaavions]] ''[[HMS Indomitable]]'' anava a acompanyar a l'esquadró en la defensa de Singapur pero es va encallar durant la travessia, deixant a l'esquadró sense cobertura aérea.

El 5 de decembre de 1941, el governador de Singapur, [[Shenton Thomas]], i el comandant de la força aérea britànica en la zona varen rebre informes sobre una invasió japonesa imminent pero varen preferir no activar el pla de defensa de Malaya per a no alarmar a la població.<ref name=Weir>{{cita lliure|llinages=Weir|nom=Stephen|títul=History's Worst Decisions: And the People who Made Them|any=2005|editorial=Murdoch Books|isbn=978 1 74045 669 2|pàgines=141-147|ubicació=New York}}</ref>

El 7 de decembre [[Japó]] [[Atac a Pearl Harbor|va atacar Pearl Harbor]] i atres possessions nortamericanes i britàniques en el Pacífic, en lo que va donar començ la [[Guerra del Pacífic (1937-1945)|guerra del Pacífic]]. La força aérea japonesa va atacar l'aeròdrom de Singapur i va destruir en terra al 90% dels avions britànics.<ref name=Weir/>

El 8 de decembre les forces japoneses varen desembarcar en [[Kota Bharu]], en el nort de Malaya. A penes dos dies despuix, el ''Prince of Wales'' i el ''Repulse'', que havien eixit a la trobada de la flota invasora, varen ser afonats per avions japonesos en la [[batalla del golf de Siam]] prop de [[Pahang]], en la derrota més bochornosa de la marina britànica de tota la Segona Guerra Mundial. El [[Close Air Support|recolze aéreu]] aliat no va aplegar a temps per a protegir als dos barcos.<ref>{{cita lliure| llinages = Martin Middlebrook i Patrick Mahonehy| títul = Battleship: The Sinking of the Prince Of Wales and the Repulse| any = 1979| editorial = Charres Scribner's Sons, New York}}</ref> Despuix d'este incident, Singapur i Malaya varen sofrir constants [[bombardeig estratègic|atacs aéreus]], inclosos varis dirigits cap a estructures civils com a hospitals o vivendes, causant des de decenes fins a centenars de baixes en cada atac.

L'eixèrcit japonés alvançava ràpidament cap al sur per la península de Malaca, polvorisant o sortejant la resistència aliada<ref>{{cita web|url = http://orbat.com/site/history/historical/malaysia/malayan1941.html|títul = The Malayan Campaign 1941|fechaacceso = 7 de decembre de 2005|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20051119192312/http://orbat.com/site/history/historical/malaysia/malayan1941.html|fechaarchivo = 19 de novembre de 2005}}</ref> a pesar de la seua inferioritat numèrica. Les forces aliades no posseïen [[carros de combat]] en considerar-los inapropiats per a la [[pluvisilva|selva tropical]], i la seua numerosa [[infanteria]] caria d'experiència prèvia en combat i es va mostrar impotent davant els tancs llaugers dels japonesos.<ref name=Weir/> Com la resistència es mostrava ineficaç a l'atac, les forces aliades es varen vore obligades a retrocedir cap al sur, cap a Singapur. El 31 de giner de 1942, a penes 55 dies despuix de l'invasió, els japonesos ya havien conquistat tota la península de Malaca, i l'atac a Singapur era imminent.<ref>{{cita lliure| llinages = Peter Thompson| títul = The Battle for Singapore| any = 2005| editorial = London| isbn= 0-7499-5068-4}}</ref>

Els aliats, en l'intenció de frenar l'alvanç de les tropes japoneses, varen destruir el pas elevat que unia [[Johore]] en Singapur. No obstant, varis dies despuix els japonesos varen conseguir creuar l'estret de Johore en pots inflables. Durant este periodo es varen portar a terme alguns combats de les forces aliades, incloent voluntaris civils de Singapur, contra l'eixèrcit japonés, com per eixemple la [[Batalla de Pasir Panjang]].<ref>{{cita lliure| llinages = Colin Smith| títul = Singapore Burning: Heroism and Surrender in World War II| url = https://archive.org/details/singaporeburning0000smit| any = 2005| editorial = Penguin books| aneu = ISBN 0-670-91341-3}}</ref> No obstant, en la majoria de les defenses destrossades i els suministraments agotats, el [[tinent general]] [[Arthur Ernest Percival]] es va rendir i no va tindre més remei que entregar Singapur al general [[Tomoyuki Yamashita]], del [[Eixèrcit Imperial Japonés]] en el dia d'[[any nou chinenc]], el 15 de febrer de 1942. Al voltant de {{nts|130000}} tropes índies, australianes, i britàniques es varen convertir en presoneres de guerra, moltes de les quals serien transportades posteriorment a [[Birmània]], [[Japó]], [[Coreja]], i [[Manchuria]] en els denominats "barcos de l'infern" per a la seua utilisació com a mà d'obra esclava. La derrota en Singapur ha segut considerada el major fracàs de les forces armades britàniques en la seua història.<ref>{{cita lliure| llinages = John George Smyth| títul = Percival and the Tragedy of Singapore| any = 1971| editorial = MacDonald and Company}}</ref>

Singapur va ser renombrada '''Syonan-to''' (en [[idioma japonés|japonés]]: 昭南島 ''Shōnan-tō'', "Llum de l'illa del sur") i els japonesos la varen ocupar entre 1942 i 1945. Esta etapa és la més obscura de tota l'història de Singapur, puix l'eixèrcit japonés va impondre dures mides contra la població. Les tropes japoneses varen cometre numeroses atrocitats, especialment per part dels ''[[Kempeitai]]'', la [[policia militar]] japonesa.<ref>{{cita lliure| llinages = Kang| nom = Jew Koon| títul = Chinese in Singapore during the Japanese occupation, 1942-1945| any = 1981| editorial = Academic exercise - Dept. of History, National University of Singapore}}</ref> Varen ser ells els autors de la [[massacre de Sook]], a on varen morir multitut de civils chinencs, per haver respalat la [[segona guerra sino-japonesa]]. Les eixecucions en massa es varen dur entre 25.000 i 50.000 vides en Malaya i Singapur. El restant de la població va travessar grans dificultats durant els tres anys i mig d'ocupació japonesa.<ref>{{cita publicació| autor = Kevin Blackburn| títul = The Collective Memory of the Sook Ching Massacre and the Creation of the Civilian War Memorial of Singapore| any = 2000| publicació = Journal of the Malaysian Branch of the Royal Asiatic Society| volum = 73| número = 2| aneu = p. 71-90}}</ref>

== Posguerra (1945-1955) ==

Despuix de la [[rendició de Japó]] el 15 d'agost de 1945, Singapur va estar un temps en estat d'[[anomia (ciències socials)|anomia]], i durant eixe temps es varen cometre multitut de #vandalisme, saquejos, i assessinats vengativos. El 15 de setembre de 1945 les tropes britàniques, dirigides per [[Louis Mountbatten]], varen retornar a Singapur per a reconéixer oficialment la rendició de les forces japoneses de [[Seishirō Itagaki]], en representació d'[[Hisaichi Terauchi]], i es va formar una administració militar britànica per a governar l'illa fins a març de 1946. La major part de l'[[infraestructura urbana]] havia quedat arrasada en la guerra, inclosos els suministraments d'aigua i [[electricitat]], els servicis telefònics, i les instalacions del Port de Singapur. La gran escassea d'aliments va causar greus problemes d'malnutrición i va ocasionar una ona desenfrenada de malalties, crims, i violència. L'alt preu dels aliments, la desocupació, i el descontent dels treballadors, va culminar en una série de folgues en 1947, paralisant el transport públic i molts atres servicis. A finals de 1947, l'economia va començar a recobrar el rumbo, agilitada per la creixent demanda mundial de [[corcho]] i [[estany]], pero encara es tardarien varis anys més per a que l'economia alcançara els nivells anteriors a la guerra.<ref name="uslcAftermathOfWar">{{cita web|url = https://countrystudies.us/singapore/9.htm|títul = Singapore - Aftermath of War|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|autor = O.S. Library of Congress}}</ref>

El fracàs britànic en la defensa de Singapur els va restar tota la credibilitat que posseïen com a #gobernant infalibles. En les décades posteriors a la guerra es va produir un despertar polític per part de la població local, i varen emergir els sentiments [[antiimperialista]] i [[nacionalistes]], plasmant-se per mig de l'eslògan "''Merdeka''", que en malayo significa "independència". Els britànics, per la seua banda, estaven disposts a aumentar gradualment l'autogestió del país.<ref name="uslcAftermathOfWar" /> L'1 d'abril de 1946, les [[Colónies de l'Estret]] es varen separar, i Singapur es va convertir en una colónia de la corona separada, governada per un administrador civil. En juliol de 1947, es varen establir els consells eixecutius i llegislatius, i es varen programar les eleccions de sis membres del consell llegislatiu per al següent any.<ref name="micaSelfGovernment">{{cita web|url = http://www.sg/explore/history_towards.htm|títul = Towards Self-government|fechaacceso = 18 de juny de 2006|autor = Ministry of Information, Communications and the Arts, Singapore|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060713023113/http://www.sg/explore/history_towards.htm|fechaarchivo = 13 de juliol de 2006}}</ref>

=== Primer consell llegislatiu (1948-1951) ===

En març de 1948 varen tindre lloc les primeres [[eleccions en Singapur]], i es varen llimitar a l'elecció de solament sis dels vinticinc escans del consell llegislatiu. Ademés, només tenien [[dret a vot]] els [[Súbdit britànic|súbdits britànics]], i, d'ells, només {{nts|23000}} (aproximadament el 10%) es varen registrar per a votar. Els demés representants del consell llegislatiu eren elegits pel govern o per les cambres de comerç.<ref name="uslcAftermathOfWar" /> Dels sis escans que el poble podia elegir, tres d'ells li'ls va dur el [[Partit Progressiste (Singapur)|Partit Progressiste]] (SPP), un partit conservador dirigit per adinerats empresaris, que rebujaven l'independència com a opció immediata. Els atres tres escans els varen ocupar distints partits independentistes.

Tres mesos despuix de les eleccions, varis grups [[comuniste]]s varen portar a terme un alçament armat en Malaya, i els britànics varen impondre dures mides de control en tal de mantindre controlats als grups [[esquerra política|izquierdista]] en Singapur i Malaya, i ademés es va impondre una polèmica llei que permetia al govern el dret d'arrestar i detindre sense la necessitat d'un juí previ a persones sospitoses de ser "amenaces per a la seguritat". Com els grups izquierdista eren els principals detractors del sistema colonial, el progrés del [[autogovern]] es va paralisar durant varis anys.<ref name="uslcAftermathOfWar" />

=== Segon consell llegislatiu (1951-1955) ===

En 1951 es varen realisar unes segones eleccions per al consell llegislatiu. En esta ocasió, el número d'escans representats en les eleccions va ascendir a nou. Les eleccions varen estar dominades de nou pel SPP, partit que va collir sis escans. Si be és cert que este fet va contribuir a la creació d'un govern local en Singapur, el poder de l'administració colonial encara era dominant. En 1953, en els comunistes trobant-se totalment reprimits en la regió, una comissió britànica, encapçalada per [[George William Rendel]], va propondre una forma llimitada d'autogovern de Singapur. El consell llegislatiu va ser reemplaçat per una nova assamblea llegislativa formada per treinta y dos escans, vinticinc dels quals elegits en els sufragis. El gabinet estaria format per un [[consell de ministres]] i pel [[cap de Govern]], per lo que es tractaria d'un [[sistema parlamentari]]. Els britànics conservarien cert control en vàries àrees, com la seguritat interna, les relacions exteriors, i el poder de [[vet]] sobre la llegislació.

En 2 d'abril de 1955 es varen efectuar les [[Eleccions generals de Singapur de 1955|eleccions per a l'assamblea llegislativa]]. Varen resultar ser molt actives i participatives, en l'ingrés de nous partits polítics. No obstant, esta volta els votants estaven registrats directament, cosa que no ocorria en els anteriors comicis, i expandint aixina l'electorat sobre els {{nts|300000}} participants. El SPP va resultar ser el gran derrotat de les eleccions, conseguint solament quatre escans. El partit que va obtindre més vots va ser el recent format ''Labour Front'', de tendència izquierdista, conseguint dèu escans i formant una coalició en l'Aliança UMNO-MCA, la qual va guanyar tres escans.<ref name="uslcAftermathOfWar" /> Un atre recent format, el partit izquierdista [[Partit d'Acció Popular]] (PAP), va conseguir tres escans.

== Autogovern (1955-1963) ==
=== Autonomia parcial (1955-1959) ===

David Marshall, líder del partit ''Labour Front'', es va convertir en el primer [[cap de Govern]] de Singapur. Va presidir un govern en altes #inestabilitat, rebent poca o nula colaboració tant del govern colonial com del restant de partits polítics. El descontent social anava en aument, i en maig de 1955, va esclatar el tumult de Hock Lee, causant quatre morts i desprestigiant el govern de Marshall.<ref>{{cita web|url = http://ourstory.asia1.com.sg/independence/ref/hocklee.html|títul = 1955- Hock Llig Bus Riots|fechaacceso = 27 de juny de 2006|editorial = Singapore Press Holdings|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060511212836/http://ourstory.asia1.com.sg/independence/ref/hocklee.html|fechaarchivo = 11 de maig de 2006}}</ref> En 1956 esclata el tumult de l'Escola Secundària China entre els seus estudiants, incrementant encara més la tensió entre el govern local i els estudiants i sindicats chinencs, en clares tendències comunistes.

En abril de 1956, Marshall va estar al front d'una delegació en Londres per a negociar una autonomia completa, pero les discussions varen finalisar sense èxit, puix els britànics no estaven disposts a abandonar el control de la seguritat interna de Singapur. Els britànics estaven molt preocupats per les possibles influències comunistes i per les numeroses [[folga]]s que podrien fer que l'economia de Singapur es desestabilisara, ademés, pensaven que el govern local de Singapur s'havia mostrat inefectivo davant els disturbis anteriors. Marshall va dimitir despuix de la ruptura de les negociacions.

El nou ministre cap, [[Lim Yew Hock]], va llançar una ofensiva contra els grups comunistes i izquierdista, encarcerant a numerosos dirigents sindicalistes i membres pro-comunistes del PAP baix l'acusació de "alterar la seguritat".<ref name="uslcRoadToIndependence">{{cita web|url = https://countrystudies.us/singapore/10.htm|títul = Singapore - Road to Independence|fechaacceso = 27 de juny de 2006|autor = O.S. Library of Congress}}</ref> El govern britànic va donar el vist i plau a estes mides, i quan en març de 1957 es varen reiniciar les negociacions, el govern britànic va donar per fi llum verda a l'autogovern complet de Singapur. Es va crear aixina l'Estat de Singapur, en la seua pròpia ciutadania. L'assamblea llegislativa es va expandir a cincuenta y uno membres, tots triats per mig d'elecció popular, i el [[Primer Ministre de Singapur|primer ministre]], junt en el gabinet, controlarien tots els aspectes del govern, llevat les [[Relacions exteriors de Singapur|relaciones exteriors]] i la defensa. El governador va ser reemplaçat per un ''Yang vaig donar-Pertuan Negara'' ([[cap d'Estat]]).<ref name="uslcRoadToIndependence" />

=== Autonomia total (1959-1963) ===
En maig de 1959 se celebren unes [[Eleccions generals de Singapur de 1959|noves eleccions per a l'assamblea llegislativa]]. El Partit d'acció popular (PAP) va arrasar en les eleccions conseguint quarantatrés dels cincuenta y uno escans. El seu èxit es va basar en guanyar-se l'acceptació de la població de parla chinenca, sobretot dels sindicats i de les organisacions estudiantils radicals. El seu líder, [[Lee Kuan Yew]], un jove advocat que va estudiar en l'[[Universitat de Cambridge]], es va convertir en el [[Primer Ministre de Singapur|primer ministre]] de Singapur en 1961.

Els empresaris, tant locals com a estrangers, varen acollir la victòria del PAP en certa desanimació, puix molts integrants del partit eren pro-comunistes, i moltes empreses varen ser desplaçades a [[Kuala Lumpur]] per este motiu.<ref name="uslcRoadToIndependence" /> A pesar d'això, el govern del PAP es va embarcar en un ambiciós proyecte que se centrava en solucionar els problemes econòmics i socials de Singapur. El desenroll econòmic estava supervisat pel nou ministre de Facenda [[Goh Keng Swee]], l'estratègia de la qual era incitar a l'[[inversió]] tant local com a estrangera en vàries mides, entre elles els incentius fiscals o la construcció d'un gran [[polígon industrial]] en [[Jurong]].<ref name="uslcRoadToIndependence" /> Es va reformar el sistema educatiu per a la formació de mà d'obra qualificada, i es va promoure l'[[idioma anglés|anglés]] per davant del [[idioma chinenc|chinenc]] com a idioma oficial d'ensenyança. Els sindicats es varen consolidar en una sola organisació central, cridada Congrés Nacional dels Sindicats (NTUC), en la finalitat d'eliminar el malestar laboral. Referent a les reformes socials, es va portar a terme un agressiu proyecte de vivenda, puix esta estava suponent un greu problema des de feya temps.<ref name="uslcRoadToIndependence" />

=== Campanya per la fusió ===

A pesar de l'èxit conseguit en l'anterior govern, els dirigents del PAP pensaven que el futur de Singapur passava per anexionarse en Malaya. Segons el seu criteri, els llaços històrics i econòmics entre Malaya i Singapur eren molt forts com per a continuar sent nacions separades, i varen lluitar enèrgicament per la fusió. Per una atra part, els integrants pro-comunistes del PAP s'oponien fermament a la fusió, tement una pèrdua d'influència política i aixina quedar eclipsats pel partit majoritari de Malaya, la UMNO, que ademés era un partit que es reconeixia anticomunista. Per la seua banda, els líders de la UMNO també es varen mostrar escèptics a l'idea de l'anexió degut a que tenien sérios dubtes del paper del PAP en el govern, i ademés, per l'alta població chinenca en Singapur, la fusió alteraria l'equilibri racial de la que tant depenia el seu poder polític. La fusió no es pren en conte fins que, en 1961, [[Ong Eng Guan]], ministre procomunista del PAP, abandona les files del partit. Els comunistes derroten al PAP en les eleccions parcials, amenaçant en desmontar el govern de Lee. Despuix d'este fet, la UMNO, atemorisat per la possible pren de poder dels comunistes, accepta la fusió. El 27 de maig, el primer ministre de Malaya, [[Tunku Abdul Rahman]], va propondre l'idea de formar la [[Federació de Malàsia]], que incloïa les ya existents Federació de Malaya, Singapur, [[Brunei]], i els territoris del Borneo britànic de [[Sabah]] i [[Sarawak]]. Els líders de la UMNO creïen que l'alt índex de població malaya en els territoris de Borneo compensaria la població chinenca de Singapur.<ref name="uslcRoadToIndependence" />

La proposta de Malàsia va intensificar les disputes entre els comunistes i els moderats dins del PAP. Els comunistes, liderats per [[Lim Chin Siong]], abandonen el PAP i formen un nou partit, cridat ''Barisan Sosialis'' (Front Socialiste), per a lluitar en contra de l'anexió. En canvi, Lee va convocar un [[referèndum]] sobre la fusió i va fer una intensa campanya de la seua proposta, aprofitant la gran influència que el partit posseïa sobre els mijos de comunicació. El referèndum, celebrat l'1 de setembre de 1962, va finalisar en el 70% dels votants a favor de l'anexió.

El 9 de juliol de 1963, els líders del govern de Singapur, Malaya, Sabah i Sarawak, varen firmar oficialment l'Acort de Malàsia, establint aixina la [[Federació de Malàsia]].<ref name="uslcRoadToIndependence" />

== Incorporació de Singapur en Malàsia (1963–1965) ==
{{AP|Història de Malàsia}}

=== Anexió ===
{{AP|Referèndum sobre l'estatus polític de Singapur de 1962}}

El 16 de setembre de 1963, Malaya, [[Singapur]], [[Sabah]] i [[Sarawak]], formen [[Malàsia]] oficialment. L'unió va beneficiar econòmicament a Singapur en la creació d'un mercat lliure comú, eliminant els #aranzel i aliviant la desocupació. El govern britànic va aprovar la fusió, convençuts de que la seguritat interna de Singapur es voria reforçada en la formació de Malàsia.

Ya des del principi varen sorgir els problemes. Un partit associat a la UMNO va participar en les Eleccions Generals de Singapur de 1963, a pesar de que la UMNO va fer un pacte en el PAP per a que els primers no participaren en la vida política de Singapur durant els primers anys de formació de Malàsia. Encara que la UMNO no va obtindre un gran resultat, les relacions entre la UMNO i el PAP es varen deteriorar, i el PAP, a modo de venjança, es va presentar a les eleccions federals de 1964 com a part de la Convenció Solidària de Malàsia, guanyant un escan en el Parlament de Malàsia.

=== Tensió racial ===
Les tensions radicals es varen incrementar dràsticament en a penes un any, i ademés formaven part de l'estratègia del partit comuniste (''Barisan Sosialis'') per a desacreditar al govern de Singapur i al govern federal malayo. En particular, la població chinenca de Singapur va ser la més afectada, sobretot per la política de [[discriminació positiva]] al colectiu malayo, que els otorgava privilegis segons l'artícul 153 de la Constitució de Malàsia. Lee Kuan Yew i atres líders polítics de Singapur varen lluitar per l'igualtat de totes les races de Malàsia.

Mentrestant, les acusacions del govern federal de Malàsia incitaven a la població de raça malaya de Singapur per a que cregueren que el PAP estava maltractant als malayos. La política exterior també es va convertir en una font de problemes quan [[Sukarno]], el president d'[[Indonèsia]], va declarar l'estat de confrontació en Malàsia i va iniciar activitats militars contra la nació recent formada, incloent el bombardeig del MacDonald House, un edifici històric de Singapur, pels comandos indonesis en març de 1965, matant a tres persones.<ref>{{cita web|url = http://ourstory.asia1.com.sg/merger/headline/mterror1.html|títul = Terror Bomb Kills 2 Girls at Bank|autor = The Straits Claves|data = 1965|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20140201103011/http://ourstory.asia1.com.sg/merger/headline/mterror1.html|fechaarchivo = 1 de febrer de 2014}}</ref> Indonèsia també va incentivar les accions de sedició per a provocar els enfrontaments entre malayos i chinencs.<ref name="uslcRoadToIndependence" /> Es varen produir multitut de disturbis entre les dos races, i es va instaurar un [[toc de queda]] per a restablir l'orde. Els disturbis més famosos varen ser els Disturbis Racials de 1964, que varen començar el dia del naiximent de [[Mahoma]], el 21 de juliol, saldant-se en vintitrés morts i varis centenars de ferits. Durant els disturbis, el transport es va interrompre, i en conseqüència els preus dels aliments es varen disparar, causant greus corruixes al poble.

Els governs estatal i federal també travessaven conflictes econòmics. Els dirigents de la UMNO temien que el domini econòmic de Singapur poguera causar un important canvi polític més allà de [[Kuala Lumpur]]. A pesar de l'acort previ del mercat lliure comú, el restant de Malàsia seguia mantenint certs #aranzel en Singapur. En represàlia, Singapur es va negar a proporcionar a Sabah i a Sarawak la totalitat dels préstams acordats prèviament per al desenroll econòmic dels dos estats de l'est. Les pèssimes relacions es varen intensificar encara més, les conversacions varen cessar, i els abusius discursos i escrits es varen convertir en rutinaris. Els extremistes de la UMNO varen reclamar l'[[arrest]] de [[Lee Kuan Yew]].

=== Separació ===
{{AP|Acorde d'independència de Singapur de 1965}}

A falta d'alternatives per a evitar el continu derramamiento de sanc, el primer ministre de Malàsia [[Tunku Abdul Rahman]] va decidir [[Acort d'independència de Singapur de 1965|expulsar a Singapur de la federació]]. El 9 d'agost de 1965 l'expulsió de Singapur se somet a votació en el Parlament de Malàsia, finalisant en un aplastant 126-0 a favor. Eixe mateix dia, un lacrimoso Lee Kuan Yew va anunciar en una conferència de prensa televisada que Singapur era una nació sobirana i independent. La conferència va ser també molt emotiva per moments, citant textualment:{{cita|Per a mi, este és un moment d'oix. Tota la meua vida, la meua vida adulta, he cregut en la fusió i unitat d'abdós territoris.<ref>{{cita web|url = http://ourstory.asia1.com.sg/merger/merger.html|títul = Road to Independence|fechaacceso = 28 de juny de 2006|autor = AsiaOne|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20131013002423/http://ourstory.asia1.com.sg/merger/merger.html|fechaarchivo = 13 d'octubre de 2013}}</ref>}} El nou estat es va convertir en la República de Singapur, i [[Yusof Ishak]] va ser designat el primer [[President de Singapur|president]].<ref>{{cita web|url = http://www.sg/explore/history_independence.htm|títul = Singapore Infomap - Independence|editorial = Ministeri d'Informació, Comunicacions i Art|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060713022938/http://www.sg/explore/history_independence.htm|fechaarchivo = 13 de juliol de 2006}}</ref>

== República de Singapur (1965–actualitat) ==

=== 1965 - 1979 ===

Despuix d'obtindre l'independència, el futur de Singapur es plago d'incertitut. La confrontació en [[Indonèsia]] continuava, i la facció més conservadora de la UMNO s'oponia a la separació, puix Singapur es trobava en sérios perills de ser atacat per l'eixèrcit d'Indonèsia i podia ser readmés forçosament en la federació de Malàsia baix condicions desfavorables. Singapur va solicitar de colp i repent el reconeiximent internacional de la seua sobirania. Va entrar en les [[Nacions Unides]] el 21 de setembre de 1965 i en la [[Mancomunidad Britànica de Nacions]] en octubre del mateix any. El ministre d'assunts exteriors Sinnathamby Rajaratnam va encapçalar un nou servici exterior, va ajudar en la firma de l'independència de Singapur, i va mantindre relacions públiques en atres països.<ref>{{cita web|url = http://www.channelnewsasia.com/stories/singaporelocalnews/view/194463/1/.html|títul = Former DPM Rajaratnam dies at age 90|data = 2006|editorial = Channel NewsAsia|fechaacceso = 26 d'abril de 2008|fechaarchivo = 23 de febrer de 2006|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060223203203/http://www.channelnewsasia.com/stories/singaporelocalnews/view/194463/1/.html|deadurl = yes}}</ref> Més vesprada, el 8 d'agost de 1967, Singapur cofundó l'[[Associació de Nacions del Surest Asiàtic]] i en 1970 va ser admesa en el [[Moviment de Països No Alineats]].<ref>{{cita web|url = http://www.mfa.gov.sg/internet/abtmfa/aboutmfa_h2.htm|títul = About MFA, 1970s|fechaacceso = 17 de juliol de 2006|editorial = Ministry of Foreign Affairs|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20061002095635/http://www.mfa.gov.sg/internet/abtmfa/aboutmfa_h2.htm|fechaarchivo = 2 d'octubre de 2006}}</ref>

No obstant, el menut estat insular de Singapur va ser qüestionat per molts i els [[mijos de comunicació]] es mostraven escèptics sobre les possibilitats de supervivència del país. Multitut de problemes pressionaven al país, com l'alta desocupació, problemes d'urbanisació, d'educació, i la falta de [[recursos naturals]] i d'[[accidents geogràfics]].<ref name="uslcTwoDecadesOfIndependence">{{cita web|url = https://countrystudies.us/singapore/11.htm|títul = Singapore - Two Decades of Independence|fechaacceso = 28 de juliol de 2006|autor = O.S. Library of Congress}}</ref> El [[desocupació]] rondava el 10%-12%, amenaçant en desencadenar nous disturbis civils.

En 1961 es va crear la Junta de Desenroll Econòmic de Singapur per a formular i aplicar les estratègies econòmiques nacionals, centrant-se sobretot en el sector de l'[[indústria secundària]].<ref>{{cita web|url = http://www.sg/explore/history_coming.htm|títul = Singapore Infomap - Coming of Age|fechaacceso = 17 de juliol de 2006|editorial = Ministeri d'Informació, Comunicacions i Arts|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060713023054/http://www.sg/explore/history_coming.htm|fechaarchivo = 13 de juliol de 2006}}</ref> Es creen aixina numerosos [[polígons industrials]], especialment en [[Jurong]], i es va atraure [[inversió estrangera]] en incentius tributaris. l'[[industrialisació]] va transformar el sector de l'indústria secundària en el sector que obtenia majors ingressos i productes. El [[sector servicis]] també va cobrar certa importància, incrementada especialment pels servicis portuaris i el creixent comerç. Estos progressos varen contribuir a aliviar el problema de la desocupació. Singapur també va atraure a potents companyies petroleres com [[Royal Dutch Shell|Shell]] o [[Esso]], les quals varen establir [[refineria]]s de petròleu, i a mitan de la década de 1970, Singapur es convertix en un dels tres majors centres de refinat del món.<ref name="uslcTwoDecadesOfIndependence" /> El govern va invertir grans sumes de diners en el sistema educatiu, i va adoptar l'[[idioma anglés|anglés]] com a llengua oficial per a l'ensenyança, insistint en la formació de [[mà d'obra]] qualificada per a eixercitar treballs en les indústries.

La falta de vivendes públiques, la pèssima [[sanitat]], i l'alta desocupació, varen donar lloc a crims i a problemes de salut. l'[[ocupació de propietats|ocupació]] va donar lloc a riscs per a la seguritat, i varen causar disturbis en 1961 en Bukit Ho Swee, resultant mortes quatre persones, i 16.000 sense llar.<ref>{{cita web|url = http://www.scdf.gov.sg/general/about_us/milestones/1888_1990.html|títul = Milestone - 1888-1990|fechaacceso = 17 de juliol de 2006|autor = Forces de Defensa Civil de Singapur|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060510204004/http://www.scdf.gov.sg/general/about_us/milestones/1888_1990.html|fechaarchivo = 10 de maig de 2006}}</ref> La Junta de Desenroll de Vivenda, creada abans de l'independència, va conseguir enormes èxits i va portar a terme multitut de proyectes de construcció de vivendes públiques a preus assequibles per a aliviar el problema de l'ocupació. A la veta d'una década, la majoria de la població habitava en estos apartaments. El Central Provident Fund (CPF), creat en 1968, va permetre que els residents pogueren adquirir pisos per mig d'ajudes econòmiques, aumentant aixina la propietat de vivenda de Singapur.<ref>{{cita web|url = http://mycpf.cpf.gov.sg/cpf/about-Us/HistoryofCPF.htm|títul = History of CPF|fechaacceso = 17 de juliol de 2006|autor = Central Provident Fund|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20061004111058/http://mycpf.cpf.gov.sg/cpf/about-Us/HistoryofCPF.htm|fechaarchivo = 4 d'octubre de 2006}}</ref>

Les tropes britàniques havien permaneixcut en Singapur encara despuix de l'obtenció de l'independència, pero en 1968 [[Londres]] va anunciar la seua decisió de retirar les tropes en 1971.<ref>{{cita web|url = http://www.mindef.gov.sg/imindef/about_us/history/birth_of_saf/v01n01a_history.html|títul = 1968 - British Withdrawal|fechaacceso = 18 de juliol de 2006|autor = N. Vijayan|data = 1997|editorial = Ministeri de Defensa de Singapur}}</ref> Singapur es va propondre llavors crear el seu propi eixèrcit, les Forces Armades de Singapur, i en 1967 s'introduïx un programa per al servici nacional.<ref>{{cita web|url = http://www.mindef.gov.sg/imindef/about_us/history/birth_of_saf/v06n03_history.html|títul = 1967 - March 1967 National Service Begins|fechaacceso = 17 de juliol de 2006|autor = Lim Gek Hong|data = 2002|editorial = Ministeri de Defensa de Singapur}}</ref>

=== Décades de 1980 i 1990 ===

El desenroll econòmic de Singapur continua en la década de 1980, caent la desocupació un 3% i creixent el [[PIB]] un promig del 8% fins a 1999. Durant esta década, Singapur va començar a millorar les seues indústries tecnològicament, com el sector de la [[fabricació de circuits integrats]], en la finalitat de competir contra la [[mà d'obra]] més barata dels països veïns. En 1981 l'[[Aeroport Internacional de Singapur]] obri les seues portes i [[Singapore Airlines]] es convertirà en el temps en una de les principals llínees aérees del món.<ref>{{cita web|url = http://www.changiairport.com.sg/changi/en/about_us/history_changi.html|títul = History of Changi Airport|editorial = Autoritats d'Aviació Civil de Singapur|urlarchivo = https://www.webcitation.org/6davqcdl3?url=http://www.changiairport.com/home|fechaarchivo = 11 de giner de 2013}}</ref> El [[Port de Singapur]] va descollar com un dels ports més actius del món, i el [[turisme]] i [[sector servicis]] també va créixer de forma descomunal durant este periodo. Singapur es convertix aixina en un important centre de transport i en un important destí turístic.

La Junta de Desenroll de Vivenda va continuar la promoció d'apartaments públics en ciutats especialment dissenyades i construïdes per a este fi, com Ang Mo Kio. Estos nous complexos residencials eren molt més alts i confortables que els anteriors. En l'actualitat, entre el 80% i el 90% de la població viu en estos apartaments públics. En 1987 es posa en funcionament la primera llínea del [[Metro de Singapur]], conectant el centre de la ciutat en els principals complexos residencials.<ref>{{cita web|url = http://www.lta.gov.sg/public_transport/pt_rail_tracing.htm|títul = 1982 - The Year Work Began|fechaacceso = 7 de decembre de 2005|editorial = Autoritats de Transport Terrestre|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20050906234147/http://www.lta.gov.sg/public_transport/pt_rail_tracing.htm|fechaarchivo = 6 de setembre de 2005}}</ref>

La situació política de Singapur travessava un moment d'estabilitat, i continuava en domini del Partit d'acció popular, partit que va monopolisar el parlament del país durant 15 anys seguits, des de 1966 fins a 1981, guanyant en dit periodo tots els escans en les eleccions.<ref>{{cita web|url = http://www.singapore-elections.com/be1981/|títul = Parliamentary By-Election 1981|editorial = Singapore-elections.com|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060614091051/http://www.singapore-elections.com/be1981/|fechaarchivo = 14 de juny de 2006}}</ref> Alguns activistes i opositors al partit ho tachaven d'[[autoritarisme|autoritari]] al vore com una violació dels drets polítics l'estricta regulació política de la que feya us el partit i les activitats sobre els mijos de comunicació.<ref>{{cita web|url = http://news.bbc.co.uk/2/hi/asia-pacific/4976536.stm|títul = Singapore elections|data = 2006|editorial = BBC}}</ref> Els partits de l'oposició han citat varis eixemples d'este autoritarisme, com la condena de l'opositor polític Chee Soon Juan per protestes illegals, i les demandes contra J.B. Jeyaretnam.<ref>{{cita web|url = http://web.amnesty.org/report2005/sgp-summary-eng|títul = Report 2005 - Singapore|data = 2004|editorial = [[Amnistía Internacional]]|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20051019001845/http://web.amnesty.org/report2005/sgp-summary-eng|fechaarchivo = 19 d'octubre de 2005}}</ref> El fet de no posseir [[separació de poders]] entre el govern i el sistema judicial ha donat lloc a gran cantitat d'acusacions d'[[error judicial|errors judicials]] per part dels partits de l'oposició.

El govern de Singapur va sofrir grans modificacions. En 1984 es varen introduir els Membres del Parlament no Constitucionals, estos eren membres de l'oposició que formaven part del parlament de Singapur a pesar de que no varen guanyar dit lloc en les eleccions, i es feya per a que l'oposició tinguera una mínima representació en el parlament. Fins a tres líders dels partits de l'oposició podien ocupar estos llocs. En 1988 es va introduir la Circumscripció de Singapur per a garantisar la representació de les minories en el parlament.<ref>{{cita web|url = http://statutes.agc.gov.sg/non_version/cgi-bin/cgi_getdata.pl?actno=2001-REVED-218&doctitle=PARLIAMENTARY%20ELECTIONS%20ACT%0A&segid=946439076-000003|títul = Parliamentary Elections Act|fechaacceso = 8 de maig de 2006|editorial = Singapore Statutes Online}}</ref> En 1990 sorgixen els Membres Nominats del Parlament per a permetre la participació d'electorat no elegit i extern al partit.<ref name="HoKhaiLeong">{{cita lliure| llinages = Ho Khai Leong| títul = Shared Responsibilities, Unshared Power: The Politics of Policy-Making in Singapore| any = 2003| editorial = Eastern University Press| aneu = ISBN 981-210-218-3}}</ref> En 1991 es modifica la Constitució de Singapur per a permetre que el [[President de Singapur]] posseïxca poder de [[vet]] en l'us de reserves nacionals i en els nomenaments a càrrecs públics.<ref>{{cita web|url = http://www.elections.gov.sg/presidential_elections.htm|títul = Presidential Elections|data = 2006|editorial = Elections Department Singapore}}</ref> Els partits de l'oposició es queixaven de que la circumscripció de Singapur els posava obstàculs per a entrar en el parlament, i l'[[escrutini uninominal majoritari]] que s'eixercia llavors perjudicava als partits minoritaris.<ref>{{cita lliure| llinages = Chua Beng Huat| títul = Communitarian Ideology and Democracy in Singapore| any = 1995| editorial = Taylor & Francis| aneu = ISBN 0-203-03372-8}}</ref>

En 1990, [[Lee Kuan Yew]] es va retirar del poder i va nomenar a [[Goh Chok Tong]] com el nou primer ministre del país. Goh presentava una forma de liderage molt més oberta i consultiva, més propícia a la modernisació que estava per vindre. En 1997, Singapur va sofrir els efectes de la [[crisis financera asiàtica]] i va introduir vàries mides, com a corts en la contribució en el Central Provident Fund, pero, a pesar d'això, i segons un informe del [[Fòrum Econòmic Mundial]] del mateix any, Singapur continuava sent el país més competitiu del món.<ref>{{cita web|url = http://www.weforum.org/pdf/global_competitiveness_reports/reports/gcr_2006/chapter_1_1.pdf|títul = The Competitiveness Indexes|fechaacceso = 26 d'abril de 2008|autor = Fòrum Econòmic Mundial|format = PDF|idioma = anglés|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20061027004058/http://www.weforum.org/pdf/global_competitiveness_reports/reports/gcr_2006/chapter_1_1.pdf|fechaarchivo = 27 d'octubre de 2006}}</ref> En 1999, Sellapan Ramanathan Nathan va ser nomenat [[cap de l'estat]].

=== 2000 - actualitat ===

En els primers anys de la década de 2000, Singapur va travessar per una de les seues crisis més greus despuix de l'independència, en casos com l'[[terrorisme|amenaça terroriste]] o el [[síndrome respiratori agut sever]] en 2003, que va causar vàries decenes de morts i centenars de ferits. En decembre de 2001 es va descobrir un complot per a detonar vàries bombes en les embaixades i en atres infraestructures de Singapur,<ref>{{cita web|url = http://www2.mha.gov.sg/mha/detailed.jsp?artid=667&type=4&root=0&parent=0&cat=0&mode=arc|títul = White Paper - The Jemaah Islamiyah Arrests and The Threat of Terrorism, Singapore|data = 2003|editorial = Ministeri d'Assunts Exteriors de Singapur|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20050728090201/http://www2.mha.gov.sg/mha/detailed.jsp?artid=667&type=4&root=0&parent=0&cat=0&mode=arc|fechaarchivo = 28 de juliol de 2005}}</ref> i 36 membres del grup [[Yihadismo|terroriste islàmic]] [[Jemaah Islamiya]] queden arrestats en l'operació.<ref>{{cita web|url = http://www.forbes.com/work/feeds/afx/2005/11/11/afx2331703.html|títul = Islamic militant detained in Singapore under Internal Security Act|data = 2005|editorial = AFX News Limited|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20071013124954/http://www.forbes.com/work/feeds/afx/2005/11/11/afx2331703.html|fechaarchivo = 13 d'octubre de 2007}}</ref> Des de llavors s'han extremat les mides se seguritat per a la detecció i prevenció del terrorisme, i per a minimisar els danys en cas que ocórrega.<ref>{{cita web|url = http://www.spf.gov.sg/cterror/swg_index.htm|títul = Counter-Terrorism|editorial = Singapore Police Force|fechaacceso = 26 d'abril de 2008|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20070612074643/http://www.spf.gov.sg/cterror/swg_index.htm#|fechaarchivo = 12 de juny de 2007}}</ref>.En 2004 [[Lee Hsien Loong]], fill major de [[Lee Kuan Yew]], es va convertir en el tercer primer ministre de l'història de Singapur. Va introduir varis canvis en algunes polítiques, com la reducció del servici nacional de dos anys i mig, a dos anys, o la llegalisació dels [[joc d'encert|jocs d'encert]] en els [[cassino de joc|cassinos]].<ref>{{cita web|url = http://www.channelnewsasia.com/casino/text_pmlee.htm|títul = Ministerial Statement - Proposal to develop Integrated Resorts|autor = Lee Hsien Loong|data = 2005|editorial = Channel NewsAsia|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20050420004032/http://www.channelnewsasia.com/casino/text_pmlee.htm|fechaarchivo = 20 d'abril de 2005}}</ref> Les eleccions de Singapur de 2006 varen tindre la peculiaritat de l'us d'[[internet]] i dels [[blog]]s per a comentar i discutir els comicis, en lloc dels [[mijos de comunicació]] oficials.<ref>{{cita web|url = http://www.todayonline.com/articles/107441.asp|títul = bloggerselections.net|data = 2006|editorial = Today (Diari de Singapur)|urlarchivo = https://web.archive.org/web/20060811162051/http://www.todayonline.com/articles/107441.asp|fechaarchivo = 11 d'agost de 2006}}</ref> El PAP va resultar de nou ser el vencedor, obtenint 82 dels 84 escans del parlament, i el 66 % dels vots.<ref>{{cita web|url = http://www.channelnewsasia.com/stories/singaporelocalnews/view/206936/1/.html|títul = Singapore's PAP returned to power|data = 2006|editorial = Channel NewsAsia|fechaacceso = 26 d'abril de 2008|fechaarchivo = 16 de juliol de 2009|urlarchivo = https://arquivo.pt/wayback/20090716151627/http://www.channelnewsasia.com/stories/singaporelocalnews/view/206936/1/.html|deadurl = yes}}</ref>

== Referències ==
{{Listaref|2}}

== Enllaços externs ==
* [https://web.archive.org/web/20060427030111/http://www.sg/explore/history.htm Història de Singapur] Breu història de Singapur. Govern de Singapur.
* [http://countrystudies.us/singapore/ Singapur, al detall] Entrada de Singapur en la [[Biblioteca del Congrés d'Estats Units]]. Història detallada de Singapur.
* [https://web.archive.org/web/20060208025332/http://ourstory.asia1.com.sg/merger/headline/mdream.html Un somi fet añicos] Discurs complet de Tunku Abdul Rahman en el Parlament de Malàsia, anunciant la separació de Singapur.

[[Categoria:Història de Singapur]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Història de Singapur]]
{{Traduït ref|es|Historia de Singapur}}

Fonolita

2026-07-24T18:39:54Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Aegirine-phonolite2-2005.jpg|miniatura|Fonolita
]]
[[Archiu:Phonolith.___caps_block_0___|right|thumb|250px|Fonolita ([[Hohentwiel]])]]
[[Archiu:Phonolite.webm|thumb|Demostració del sò que produïx una fonolita en el [[Cerro de la Campana]] (Hermosillo, Són., Mèxic)]]
La '''fonolita''' és una rara [[roca ígnea]] volcànica ([[Roca volcànica|extrusiva]]) de composició intermija (entre [[félsico|félsicos]] i [[máfico|máficos]]), en textures entre afaníticas i porfídicas.

El nom "fonolita" prové del grec i significa "pedra sonora" pel sò metàlic que produïx si colpeja una placa no fracturada.
== Orige ==
La fonolita és inusual ya que es forma a partir d'un contingut de sílice altament insaturado al derretirse a nivells baixos de [[fusió parcial]] (menys del 10%) en roques alúmina de la corfa inferior, com [[tonalita]], [[monzonita]] i roques metamòrfiques. La fusió de tals roques en un grau molt baix promou la lliberació d'[[alumini]], [[potassi]], [[sodi]] i [[calcio]] a través de la fusió del [[feldespat]], en certa participació de minerals máficos. La mescla resultant té baixa saturació de [[sílice]] (és dir, el cuarzo està absent de la fusió o de les roques solidificadas), en feldespatoides que dominen sobre el feldespat en la massa fosa.

L'aparició de la fonolita està associada a alguns processos geològics i events tectónicos, que poden conduir a la fusió de litologia precursores adequades. Estos inclouen vulcanisme intracontinental, com es pot formar per damunt del mant cobert per [[corfa continental]] grossa. Les zones alcalinas i riques en [[granit|granit]] de tipo A solen estar associades a les fonolitas. Les fonolitas també poden aparéixer pel baix grau de fusió parcial baix les plaques de material granític en colisió dels cinturons orogénicos.
== Mineralogia ==
Les fonolitas, ya que són productes de baix grau de fusió parcial, tenen una saturació de sílice baixa, i tenen feldespatoides en la seua mineralogia normativa.

Els conjunts minerals en els jaciments de fonolita solen ser abundants en feldespatoides ([[nefelina]], [[sodalita]], [[hauynita]], [[leucita]] i [[analcita]]) i feldespat alcalino ([[sanidina]], [[anortoclasa]] o [[ortoclasa]]), i [[plagioclasa]] sòdica rara. La [[biotita]], els [[anfíbol|anfíboles]] rics en sodi, els [[piroxenos]] i l'[[olivino]] ric en [[ferro]] es troben en freqüència en menor cantitat. Les fases accessòries inclouen [[titanita]], [[apatita]], [[corindón]], [[zircón]], [[magnetita]] i [[ilmenita]]. Les fonolitas tenen una baixa saturació de sílice, com ilustra la posició de fonolita en la [[classificació TAS]] i [[Diagrama QAPF|diagrames QAPF]].

La fonolita és un equivalent granulado fi de [[sienita]] nefelina,<ref name="fonolita"></ref> i la génesis d'estos magma es discutix en el tractament d'eixe tipo de roca.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Roques alcalinas]]
{{Traduït ref|es|Fonolita}}

Guerres de religió de França

2026-07-24T18:39:52Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Francois Dubois 001.jpg|miniatura|Guerres de religió de França
]]

{{Guerres franc-espanyoles}}

Les '''guerres de religió de França''' varen ser una série d'[[guerra civil|enfrontaments civils]] que es varen desenrollar en el [[Antic Règim en França|regne de França]] i en el [[regne de Navarra]] durant la segona mitat de el {{sigle|XVI||s}}. Es distinguixen fins a huit guerres distintes ocorregudes entre 1562 i 1598, si be la violència va ser constant durant tot el periodo.

El detonant de les guerres de religió varen ser les disputes religioses entre [[catolicisme|catòlics]] i [[protestantisme|protestants]] [[calvinismo|calvinistas]], coneguts com [[hugonotes]], exacerbadas per les disputes entre les cases nobiliarias que varen abanderar estes faccions religioses, en especial els [[Casa de Borbón|Borbón]] i els [[Casa de Guisa|Guisa]]. Es creu que el detonant va ser la [[Massacre de Wassy]].

Per añadidura, la guerra civil francesa va tindre dimensions internacionals, implicant en la lluita a la potencia protestant del moment, l'[[Anglaterra]] d'[[Isabel I d'Anglaterra|Isabel I]], en la màxima defensora del catolicisme i major potència de l'época, l'[[Espanya]] de [[Felipe II d'Espanya|Felipe II]]. Debido a ello, el conflicte va influir de manera determinant en l'èxit de la rebelió de les [[Províncies Unides dels Països Baixos|Províncies Unides]] contra el domini espanyol i en l'expansió de les confessions protestants en el [[Sacre Imperi Romà Germànic]], regit pel tio de Felipe II, l'emperador [[Fernando I de Habsburgo]].

El conflicte va acabar en l'extinció de la [[Dinastia Valois|dinastia Valois-Angulema]] i l'ascens al poder d'[[Enrique IV de França|Enrique IV de Borbón]], que despuix de la seua conversió al catolicisme va promulgar l'[[Edicte de Nantes]] en 1598, garantisant una certa tolerància religiosa cap als protestants.

No obstant, els conflictes entre la Corona i els hugonotes es varen revivar periòdicament, fins que el net d'Enrique IV, [[Luis XIV de França|Luis XIV]], va revocar tal tolerància en l'[[Edicte de Fontainebleau]] de 1685, proscrivint tota religió llevat la catòlica, lo que va provocar l'exili de més de 200{{esd}}000 hugonotes.

== Causes del conflicte ==
=== La discòrdia religiosa ===
Des de finals de el {{Sigle|XIV||s}}, i en especial en el [[Renaixença]], s'havia anat desenrollant una corrent reformista que qüestionava els tradicionals principis de la religió catòlica, aixina com l'autoritat de l'Iglésia de Roma, la seua relació en els poders seculars i la riquea, influència política i privilegis acumulats pel clero.

Les #discòrdia escomencen entre els anys 1540 i 1550 per #destrucció [[iconoclasta]]s comeses per protestants d'objectes del ritual romà que els catòlics consideraven sagrats: [[relíquia]]s, [[custòdia]]s i estàtues de sants.{{cr}} A finals del regnat d'[[Enrique II de França|Enrique II]], el conflicte es politisa i en morir el rei en 1559, els partits religiosos s'organisen per a preparar les seues estructures militars. Les guerres de religió comencen en 1562 i proseguixen, en intervals de pau, fins a 1598, en promulgar-se l'[[Edicte de Nantes]].

Estos disturbis religiosos resulten especialment difícils d'estudiar per la seua complexitat. A les diferències religioses se superponen enfrontaments polítics, [[lluites socials]], divergències culturals i, per últim, un context [[Europa|europeu]] tens.

=== Carpiment del poder real ===
A finals de el {{Sigle|XV||s}} i principis de el {{Sigle|XVI}}, la monarquia francesa havia ampliat extraordinàriament les bases del seu poder territorial, financer, econòmic i militar, establint un govern fins a cert punt centralisat. L'equilibri entre noblea i monarquia es va mantindre durant els regnats de [[Francisco I de França|Francisco I]] i [[Enrique II de França|Enrique II]], que es varen recolzar en la noblea per a poder governar, buscant el seu consell i auxili, pero sense deixar-se dominar i sense tolerar cap oposició al seu poder.

Una nova alta noblea havia prosperat a l'ampar de la monarquia despuix de la desaparició dels grans ducados de Borgoña i Bretanya. Les famílies nobiliarias més importants del moment eren els [[Casa de Guisa|Guisa]], els [[Casa de Borbón|Borbón]] i els [[Montmorency]], que s'enfrontaran entre sí a lo llarc de les guerres de religió. Estes tres grans famílies eixercien el control del govern central, a través del favor del Rei, i el govern local, per mig d'una ret de #clientela.

Eixe equilibri es va trencar en morir Enrique II en 1559. En ser els reis [[Francisco II de França|Francisco II]] i [[Carlos IX de França|Carlos IX]] massa incapaços o massa jóvens per a regnar, la competència de la noblea pel favor del rei es va convertir en una lluita per controlar el poder real.

Per una atra part, els intents de la regna mare [[Catalina de Médici]] i el seu canceller [[Michel de L'Hospital]] per crear una verdadera administració professional pròpia de la Corona, integrada per membres de la burguesia i la baixa noblea, varen provocar el descontent de l'alta noblea, davant lo que entenia com una marginació en la seua tradicional funció assessora. L'intent de capejar la situació i mantindre la continuïtat de l'Estat per mig de la tolerància religiosa solament va provocar que abdós faccions se sentiren agraviades en l'actuació de la Corona. Tot això es va combinar en la desunió religiosa en un moviment que faria tambalejar la monarquia i sumiria al país en un llarc periodo de lluites intestinas.

El resultat immediat va ser la ruptura de l'equilibri del poder polític, ya que la casa Montmorency, oposta de bestreta a la política real, es trobava fermament unida entre sí i en atres grups per la religió, lo que va fer possible la formació de verdaders partits polítics, tan poderosos que varen aplegar a prendre el poder. L'explicació de per qué estes guerres en França es varen allargar 36 anys, residix precisament en la transformació de les confessions en partits: el Partit Hugonote i la Lliga Catòlica.

El primer apareix com a conseqüència de la politisació de l'[[Iglésies Reformades|Iglésia Reformada]], i en defensa de la seua fe triada front als intents catòlics de frenar la seua expansió, i la segona com a reacció als èxits i excessos dels [[hugonotes]], ya en plena lluita pel poder entre la casa de Borbón i la casa de Guisa-Lorena.

A lo llarc de les guerres de religió, la monarquia, l'existència de la qual mai va aplegar a ser qüestionada, va perdre el control de la situació i es va vore incapaç de reprimir o posar fi la lluita de partits, resultant vans els esforços desplegats pels dos últims Valois (Carlos IX, Enrique III i la seua mare Catalina de Médici) per a preservar el poder real davant el colapse de l'orde polític.

Per últim, cal destacar l'àmplia participació social, puix les guerres de religió varen implicar a tots els estrats socials, des de les èlits a les masses populars. Tot això reflectix una massiva reacció social al progrés de la construcció de l'Estat autoritari i unificat, intentant els rebels restaurar i revitalisar antigues institucions o proyectar atres noves.

L'insubordinació dels francesos pren com a model el comportament de príncips i grans senyors, que s'alcen en armes sense permís del monarca. El [[feudalisme]] que encara es viu en França, queda de manifest en la progressiva autonomia dels senyors i dels seus partidaris. La convocatòria dels [[Estats Generals de França|Estats Generals]], que es va portar a terme 35 voltes durant les guerres de religió, dona testimoni palés del carpiment de l'autoritat real. Els reis necessitaven el respal dels seus súbdits per a poder adoptar decisions que es respectaren; va aplegar a qüestionar-se inclús el poder real, per aquells que també desijaven que el rei es plegara a la voluntat d'estos òrguens consultius.

=== Principals protagonistes ===
==== Els Valois-Angulema ====
La casa real governant en França era una branca menor de la [[dinastia Valois]], la que era a la seua volta una branca menor dels [[Capeto]]. Estava formada per la regna mare Catalina de Médici, viuda d'Enrique II, els seus fills (Francisco II, Carlos IX, Enrique III i Francisco de Alençon) i filles (Isabel, Claudia i Margot o Margarita).

==== Els Borbón ====

Descendents directes [[Luis IX de França|Sant Luis IX]], els Borbones eren príncips de sanc i hereus dels Valois. Es trobaven dividits entre catòlics i protestants, i tindran dificultats per a enaltir a un verdader cap. [[Luis de Condé]] i el seu fill [[Enrique I de Borbón-Condé|Enrique de Condé]], [[Antonio de Borbón]] i el seu fill [[Enrique IV de França|Enrique IV]] abanderen la causa dels hugonotes, front al [[Carlos I de Borbón (arquebisbe de Ruan)|moradura de Borbón]]. Finalment, Enrique IV conseguiria impondre's en dificultats, i a la mort d'Enrique III assumiria la corona de França.

==== Els Guisa ====

Cosins del [[Duc de Lorena|duc]] [[Carlos III de Lorena]], varen ascendir políticament gràcies a [[Claudio I de Guisa|Claudio]] i [[Francisco de Guisa|Francisco de Lorena]] (els dos primers ducs de Guisa) i al matrimoni de [[María de Guisa]] en [[Jacobo V d'Escòcia]], del que va nàixer [[María Estuardo]], reina d'Escòcia i esposa de Francisco II. Varen pertànyer també a la família [[Carlos, moradura de Lorena|la moradura de Lorena]], el [[Duc de Guisa|duc]] [[Enrique I de Guisa|Enrique de Guisa]] i [[Carlos de Mayena]].

Els Guisa varen liderar al catolicisme francés, varen ser inmensamente populars i varen servir de respal a la tambaleante dinastia Valois, i encara que a causa de la seua intransigencia la [[Catalina de Médici|regna mare]] els va marginar ocasionalment, varen retornar de modo triumfal a la primera fila política gràcies a la seua popularitat i al respal d'Espanya.

El rei [[Enrique III de França|Enrique III]] va tractar de lliurar-se de les ingerències dels Guisa assessinant-los, pero solament va conseguir guanyar-se el despreci universal dels catòlics. En 1588 la Lliga Catòlica va prendre París i va expulsar al Rei, que es va entregar als protestants i va anar finalment assessinat per un fanàtic catòlic. A pesar de la seua derrota i de la seua sumissió final a Enrique IV, gojaven del suficient poder com per a que el rei preferira pactar en ells a destruir-los.

==== Els Montmorency ====

Una de les famílies en més abolengo i poder de França. El condestable [[Anne de Montmorency]] va ser engrandit per Francisco I, que ho va nomenar duc i condestable. Encara que va perdre posteriorment el favor d'este rei, va eixercir una gran influència sobre Enrique II, obtenint una immensa fortuna. En esta família es troben [[Francisco de Montmorency]] i els germans Châtillon: [[Odet de Coligny|la moradura de Châtillon]] [[François de Coligny|François d'Andelot]] i [[Gaspar II de Coligny]]. Dividits entre catòlics i protestants, els Montmorency es varen unir contra la creixent influència dels seus rivals els Guisa. La seua pugna pel poder va fer que la primera fase de les guerres de religió fòra en bona mida una guerra privada entre abdós famílies.

Els Montmorency varen ser els grans perdedors del conflicte, ya que casi tots els seus membres varen morir en combat, assessinats, encarcerats o exiliats. Varen resorgir junt a [[Enrique IV de França|Enrique IV de Borbón]], en [[Enrique I de Montmorency|Enrique de Montmorency-Damville]].

=== L'implicació dels països veïns ===
{| align=right cellspacing="0" style="margin-left: 15px; text-align: center; border:2px solid #aaaaaa; background-color:#fff; font-size: 95%; padding:5px;" class=box; width="459x"
|---
|colspan="4" style="background: #fff; text-align: center;"|'''Caps d'Estat durant les guerres de religió'''
|-
|colspan="1" text-align: center;"|'''Reis de França'''||colspan="1"; text-align: center;"|'''Governadors dels Països Baixos espanyols'''||colspan="1" rowspan="1"; text-align: center;"|'''Reis d'Espanya'''||colspan="1" rowspan="1"; text-align: center;"|'''Reis d'Anglaterra'''
|-
|colspan="1" style="background: #ddf; text-align: center; border-right:dotted; border-width:2px;"|[[Enrique II de França|Enrique II]]||colspan="1" style="background: #fef; text-align: center;"|[[Manuel Filiberto de Saboya]]||colspan="1" rowspan="11" style="background: #ffd; text-align: center;"| [[Felipe II d'Espanya|Felipe II]]||colspan="1" rowspan="12" style="background: #fdd; text-align: center; border-width:2px; border-left:dotted; border-top:dotted; border-top:dbottom; border-width:2px;"| [[Isabel I d'Anglaterra|Isabel I]]
|-
|colspan="1" rowspan="1" style="background: #ddf; text-align: center; border-top:dotted; border-right:dotted; border-width:2px;"|[[Francisco II de França|Francisco II]]||colspan="1" rowspan="2" style="background: #fef; text-align: center; border-top:dotted; border-bottom:dotted; border-width:2px;"| [[Margarita de Parma]]
|-
|rowspan="1" colspan="1" style="background: #ddf; text-align: center; border-top:dotted; border-right:dotted; border-width:2px"|
|-
| colspan="1" style="background: #ddf; border-width:2px;"|[[Carlos IX de França|Carlos IX]] || rowspan="1" colspan="1" style="background: #fef; text-align: center; border-left:dotted; border-width:2px;"| [[Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel|El duc d'Alba]]

|-

|rowspan="3" colspan="1" style="background: #ddf; text-align: center; border-top:dotted; border-right:dotted; border-width:2px;"| [[Enrique III de França|Enrique III]]|| rowspan="1" colspan="1" style="background: #fef; text-align: center; border-top:dotted; border-width:2px;"|[[Luis de Requesens]]
|-
|rowspan="1" colspan="1" style="background: #fef; text-align: center; border-width:2px; border-top:dotted;"|[[Juan d'Àustria|Don Juan d'Àustria]]
|-
|rowspan="1" colspan="1" style="background: #fef; text-align: center; border-width:2px; border-top:dotted;"| [[Alejandro Farnesio (duc de Parma)|Alejandro]]
|-
|rowspan="1" colspan="1" style="background: #ddf; border-top:dotted; border-width:1px;"| ||colspan="1" style="background: #fef; border-left:top; border-width:2px;"|[[Farnesio]]
|-
|rowspan="4" colspan="1" style="background: #ddf; text-align: center; border-right:dotted; border-width:2px;"| [[Enrique IV de França|Enrique IV]]||colspan="1" style="background: #fef; border-top:dotted; border-width:2px"|[[Pedro Ernesto de Mansfeld]]
|-
| style="background: #fef; border-top:dotted; border-width:2px"|[[Ernesto d'Àustria]]
|-
| style="background: #fef; border-top:dotted; border-width:2px"|[[Pedro Enríquez de Acevedo]]
|-
| style="background: #fef; border-top:dotted; border-width:2px"| [[Alberto d'Àustria|Archiduc Alberto d'Àustria]]|| style="background: #ffd; border-top:dotted; border-width:2px;"| [[Felipe III d'Espanya|Felipe III]]
|}

Les guerres de religió en França són també la conseqüència de l'intervenció de països veïns que tracten de debilitar-la. En ser derrotada França en la [[Batalla de Sant Quintín (1557)|Batalla de Sant Quintín]] en 1557 i firmar el [[Tractat de Cateau-Cambrésis]], veu perdre la seua hegemonia en benefici d'[[Espanya]], vencedora en dita batalla. No obstant, i a pesar del seu decliu durant la segona mitat de el {{Sigle|XVI||s}}, França continuarà sent una gran potència [[Europa|europea]]. La reina d'[[Anglaterra]] [[Isabel I d'Anglaterra|Isabel I]] intervé en apoyo de els protestants, i el rei d'[[Espanya]], [[Felipe II d'Espanya|Felipe II]], recolzarà al clan dels Guisa, catòlics intransigents. Durant les guerres de religió, França estarà dividida, puix, en dos faccions recolzades financera i militarment per potències estrangeres. Durant els anys 1580, Anglaterra i Espanya s'enfrontaran utilisant França com a escenari.

Pero hi ha també reivindicacions territorials. [[Anglaterra]] desija recuperar [[Calais]], perduda en 1558, i [[Espanya]] intenta recuperar la part septentrional de [[Navarra]]. Per la seua banda, [[Saboya]], aliada a Espanya, vol recuperar les ciutats [[italia]]nas ocupades per França despuix de les [[guerres d'Itàlia]].

Les guerres de religió en França depenen molt del context europeu. Açò és especialment significatiu en el cas dels [[Països Baixos espanyols]], en els que els disturbis polítics i religiosos s'accentuen a partir de 1566. La guerra en [[Flandes]] repercutix automàticament en els conflictes francesos i viceversa.

També el rei de França recorre a eixèrcits estrangers per a restablir la seua autoritat. Recorre a contingents [[Suïssa|suïssos]] i [[italia]]nos, enviats pel [[Papa]]. Abdós bandos recorren als [[reiter]]s [[Alemània|alemans]]. Els espanyols utilisen aixina mateix tropes [[Flandes|flamenques]].

== Els orígens del conflicte ==
=== Prolegómenos ===

Els primers problemes religiosos varen aparéixer baix el regnat de [[Francisco I de França|Francisco I]] (1515-1547). Motius purament religiosos aparte, el rei de França creïa que la doctrina protestant era nefasta per a la seua autoritat. Es va opondre categòricament a estos quan es produïxen les primeres agressions [[iconoclasta]]s a imàgens i relíquies religioses. A partir del [[Assunt dels Pasquines]], que va consistir que els hugonotes varen posar cartells propagandístics per tot el país, aplegant inclús al dormitori del rei, en la nit del 17 al 18 d'octubre de 1534 va començar la persecució dels protestants, publicant-se els primers edictes condenatoris i produint-se en 1545 la [[massacre de Mérindol]].<ref>{{Cita lliure|títul=Història moderna|url=https://books.google.com/books?aneu=Bclk7EjjwP0C&newbks=0&printsec=frontcover&pg=PA217&dq=massacre+de+merindol+1545&hl=és|editorial=Edicions AKAL|data=2005-05-11|fechaacceso=2023-10-18|isbn=978-84-7600-990-1|idioma=és|nomene=B.|llinages=Bennassar|nom2=J.|llinages2=Jacquart|nomene3=N.|llinages3=Blayau|nomene4=M.|llinages4=Denis|nomene5=F.|llinages5=Lebrun}}</ref>

Va ser durant el regnat del seu fill [[Enrique II de França|Enrique II]] (1547-1559) quan les tensions religioses varen aumentar perillosament. Més intolerant encara que el seu pare, Enrique II va acossar sense treua als [[hereje]]s. Va multiplicar els edictes i va crear els tribunals coneguts com ''"[[Cambra Ardent|cambres ardents]]"'' per a condenar-los a la [[foguera]]. A pesar d'eixa persecució, est és també el moment de major auge del protestantisme. Baixe la direcció d'inteligents líders, com [[Juan Calvino]], el protestantisme va ser guanyant adeptes. Els entorns urbans (artesans i burguesos) i la noblea varen ser el terreny més propici per al seu creiximent. El seu dinamisme i el seu èxit varen provocar l'odi feroç entre els catòlics més fervents. Abdós confessions es consideraven en possessió de la veritat sobre la fe. El país estava a la vora d'una crisis religiosa, i solament la forta autoritat del Rei va fer que França permaneixquera unida durant les seues guerres contra [[Espanya]]. La tràgica mort d'Enrique II a raïl d'un accident durant un torneig, en 1559, va obrir un periodo d'incertitut.

=== El regnat de Francisco II (1559-1560) ===

El primogènit d'Enrique II de França i de Catalina de Médici va succeir al seu pare als 16 anys. Encara que era major d'edat i podia regnar, va abandonar el govern en mans dels tios de la seua esposa María Estuardo, els germans Guisa, abanderats del catolicisme. Els Guisa varen ocupar les millors estàncies del [[palau del Louvre]], tenint aixina el control i l'accés a la persona del Rei. En la Facenda arruïnada per les successives derrotes davant les armes espanyoles i la Corona tambaleante, la reina viuda Catalina va decidir recolzar-se en els Guisa, que ràpidament varen copar els llocs clau. El duc [[Francisco de Guisa|Francisco I]] va rebre el mando dels eixèrcits, i el seu germà [[Carlos, moradura de Lorena]], va dispondre de les finances i dels assunts de l'Iglésia. A l'objecte de sanear la Facenda regio, la despesa pública va ser dràsticament retallat, lo que va generar numeroses protestes, que varen anar durament reprimides.<ref>Frieda 2005: 151-152 i 161-162.</ref>

Trencat el delicat equilibri existent, les rivalitats entre l'alta noblea es varen accentuar, pero els Montmorency varen ser assossegats, a lo manco temporalment, en garantisar-se'ls els seus càrrecs i privilegis.<ref>Frieda 2005: 153.</ref>

Per la seua banda, la casa de Borbón, la més enaltida del regne, estava desijosa de recuperar la seua preponderancia, perduda despuix de la ruptura entre Francisco I i el [[Carlos III de Borbón|Condestable de Borbón]] en 1523. En la seua condició de príncips de sanc real, els Borbones hagueren degut ostentar la presidència del Consell Real, pero la Moradura de Lorena es va fer en el control del mateix. [[Antonio de Borbón]], rei de Navarra (entenga's: de la Navarresa francesa, al nort dels Pirineus, ya que el regne havia segut anexionado per [[Fernando II d'Aragó]], en menys dret, encara que despuix ho varen confirmar les Corts en les que no varen estar presentes els seus opositors, quan [[Carlos I d'Espanya|Carlos I]], seguint les recomanacions del [[Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel|Duc d'Alba]], que els considerava indefendibles, va abandonar dits territoris), va ser neutralisat en despachar-ho a Espanya per a acompanyar a [[Isabel de Valois (1546-1568)|Isabel de Valois]] fins a la residència del seu espós Felipe II, despuix de la seua boda per poders en París, en la que va estar representat pel duc d'Alba.<ref>Frieda 2005: 154-155.</ref>

La persecució religiosa iniciada per la moradura de Lorena, que ademés era [[gran inquisidor de França]], va agravar el problema religiós, i a pesar dels intents mediadors de la reina Catalina, els calvinistas varen buscar protecció i liderage en la persona de [[Luis I de Borbón-Condé|Luis de Borbón]], príncip de Condé, germà d'Antonio de Borbón, que en la seua condició de segundón estimava que la causa religiosa podria permetre-li ascendir al cim del poder.<ref>Frieda 2005: 162-163.</ref>

El resultat de tot això va ser la [[Conspiració de Amboise]] en 1560, el primer incident greu de les guerres de religió, que tenia per objecte fer-se en la persona del Rei i sostraure-ho a l'influència dels germans Guisa, que serien apartats del poder i processats. No obstant, per a evitar implicar-se directament en el complot, Condé va deixar l'eixecució del pla en mans d'un noble menor, el [[Godofredo de Barry|Senyor de la Renaudie]], l'incompetència de la qual va resultar en el descobriment del complot. El rei es va traslladar a la fortalea d'[[Amboise]], i els conspiradores varen ser capturats i eixecutats.<ref>Frieda 2005: 166-170.</ref>

Pronte va quedar clar que lo únic que volia un important sector dels hugonotes era acabar en els Guisa, i que quedarien assossegats si estos eren substituïts per un Consell Real dirigit pels Borbones. Es varen entaular conversacions, i entorn a la regna mare i el canceller Michel de L’Hospital va sorgir un partit “polític” en la Cort, l'objectiu de la qual era conseguir una solució pacífica al problema religiós i el restabliment de la supremacia regio. L'assamblea reunida a instàncies de Catalina en Fontainebleau, en agost de 1560, va enfortir la posició de la regna mare, pero va ser incapaç d'acabar en el predomini dels Guisa.<ref>Frieda 2005: 173-4.</ref>

Davant l'impossibilitat d'eliminar als Guisa, els Borbones es varen inclinar cap al calvinismo. Va pesar també en la decisió l'objectiu de conquistar [[Navarra]], la corona del qual pretenien, a la catolicísima [[Espanya]]. Mantenint-se en l'ortodòxia catòlica, i en els Guisa en el poder, la ruptura en Espanya era impossible. Per la seua banda, els Montmorency favorien els disturbis, encara que no estigueren aliats en els Borbones. Els hugonotes es varen preparar aixina per a la guerra, atacant importants ciutats del sur i el suroest francés. La guerra civil semblava imminent quan la regna mare va convocar a Condé i a Antonio de Borbón a [[Orleáns]] per a respondre per la seua leva militar illegal. Acovardit, el rei de Navarra va obedir, en lo que Condé va ser arrestat, jujat i condenat a mort pels Guisa.<ref>Frieda 2005: 175-7.</ref>

La situació semblava estar en punt mort quan Francisco II, despuix de 16 mesos de regnat, va caure greument malalt en novembre de 1560, poc abans de produir-se la reunió dels Estats Generals en Orleáns. Catalina va aprofitar l'ocasió per a reconciliar als seus enemics, perdonant als Borbones i oferint-los una posició de privilegi. A canvi va obtindre la regència del seu fill Carlos, i va garantisar als Guisa que no serien castigats pels seus excessos. Francisco va morir el 5 de decembre, en lo que María Estuardo va retornar a Escòcia, i Catalina es va convertir en reina regente, despuix d'haver neutralisat i reconciliat, a lo manco nominalmente, a les cases de Borbón i Guisa.<ref>Frieda 2005: 177-9.</ref>

=== El regnat de Carlos IX (1560-1574) ===

Catalina de Medici, convertida ''de facto'' en governant del regne, es va aplicar a la tasca d'intentar acabar en les divisions internes, assegurar l'autoritat real i restaurar el poder de la monarquia francesa. Carlos IX contava 10 anys d'edat, en lo que la reina disponia d'un mínim de 4 anys per a portar a terme els seus plans. En primer lloc, a Antonio de Borbón se li va nomenar tinent general del regne i Condé va ser posat en llibertat. La Moradura de Lorena va ser separat del poder, pero Francisco de Guisa va ser confirmat en la jefatura de l'eixèrcit. Per la seua banda, els Montmorency varen decidir que podrien prosperar en el nou regnat. Aixina, la Casa Real i les principals famílies de la noblea varen conseguir presentar un front unit en els Estats Generals convocats en decembre de 1560. No es va conseguir resoldre la desesperante falta d'ingressos de la Facenda, pero sí acabar en els abusos judicials, eliminar #aduana internes i unificar pesos i mides. Aixina mateix, es va acordar la reunió dels Estats a lo manco una volta cada cinc anys.<ref>Frieda 2005: 181-6.</ref>

La reina tampoc va conseguir unir al dividit regne. La política de tolerància esbossada pel canceller [[Michel de L'Hospital]] va alterar la situació. l'[[edicte de Ramoritin]] (giner de 1560), que pretenia aliviar la situació dels protestants, no va entrar en vigor, i la política conciliadora de Catalina solament va servir per a fer-la semblar dèbil als ulls dels calvinistas, que exigien més i més concessions, i per a alarmar als catòlics, cada volta més hostils en ella i en els reformats. Aixina, els Guisa es varen unir als Montmorency i al [[Jacques d'Albon de Saint-André|mariscal de Saint-André]] en abril de 1561, recolzats per Espanya, per a preservar la fe catòlica i mamprendre una creuada contra el protestantisme. Per llavors, el calvinismo estava en el seu apogeu: tenia més de dos millons d'adeptes, cada volta més politisats, irritats i violents. La situació va empijorar als ulls dels catòlics quan, despuix de la reunió dels Estats Generals en [[Pontoise]], es va reclamar la llibertat religiosa, el confisc dels bens eclesiàstics i l'instauració d'altes contribucions per al clero. L'intent de negociació, conegut com [[coloqui de Poissy]], va generar encara més divisió i descontent, desembocant en nous disturbis en París i el sur de França. Catòlics i protestants es varen armar, i la violència es va multiplicar per tot el regne.<ref>Frieda 2005: 187-201.</ref>

El resultat va ser que Catalina de Médici va promulgar l'[[Edicte de Saint-Germain]] (17 de giner de 1562), un últim intent de solució pacífica a la discòrdia religiosa. Es permetia als hugonotes practicar el seu cult fòra de les ciutats i en les seues cases particulars. Ademés podien reunir-se en #sínodo, prèvia autorisació real. Els ministres reformats eren reconeguts i, per últim, els hugonotes podien constituir també corporacions religioses. Respecte als nobles, se'ls permetia absoluta llibertat de consciència. Pero la tolerància civil instaurada per la reina va produir l'efecte contrari al que es buscava. Els protestants rebujaven una ciutadania de segona classe, els catòlics estaven furiosos i el Parlament es va negar a ratificar-ho. Pressionat, Antonio de Borbón es va decidir abandonar el protestantisme i unir-se als Guisa i els Montmorency.<ref>Frieda 2005: 201-3.</ref>

El 18 de març, el duc de Guisa i els seus hòmens varen donar mort en circumstàncies obscures a 23<ref>Pierre Miquel. ''Els Guerres de religion''. Club France Loisirs, 1980, ISBN 2-7274-20785-8, pág 229</ref> protestants reunits en una granja per a celebrar el cult. Va ser l'anomenada matança de [[Wassy]]. En retornar a París, el duc va ser rebut com un héroe pel poble, que demanava una creuada contra els hugonotes. La reina Catalina va portar a terme un últim intent per a mantindre la pau, pero el duc va pressionar a la regente en aparéixer en les seues tropes en [[Fontainebleau]], a on es trobava la Cort. El jove rei i la seua mare varen ser forçats a seguir-li a París en l'excusa de protegir-los dels protestants, obligant-los d'eixe modo a prendre partit pels catòlics. En [[Sens]] un centenar de calvinistas varen ser degollats. En París, varen ser saquejades les cases dels hugonotes rics. En [[Tours]] es va tindre tancats als protestants tres dies sense donar-los de menjar, després varen ser duts a la vora del [[Loira]] i assessinats. Per la seua banda, Condé va abandonar la capital, unint forces en Coligny i es va posar al cap dels calvinistas, apoderant-se de la ciutat de Orleáns. Els hugonotes en armes varen proclamar la seua llealtat al Rei, afirmant que tan sol pretenien lliurar-se dels Guisa i fer respectar l'edicte que els concedia la llibertat del seu cult. Varen degollar a alguns catòlics, sobretot sacerdots, varen saquejar les iglésies i varen destruir els altars, els crucifixos, els ornaments, les relíquies, els quadros i les estàtues dels sants que denominaven ídols, la qual cosa semblava llavors un crim pijor que l'assessinat. Les guerres de religió havien començat.<ref>Frieda 2005: 204-6.</ref>

== El conflicte ==
=== L'ofensiva protestant (1560-1570) ===
En la primera fase de les guerres, el protestantisme va ser guanyant força entre la noblea i en les ciutats. El creixent número d'adeptes va desencadenar en els protestants un impuls entusiasta que els va dur a creure en la possibilitat de convertir a tot el país. Despuix de varis enfrontaments, la [[Matança de Sant Bartolomé]] en 1572 va tallar dràsticament el desenroll del moviment i va posar fi definitivament a les ilusions dels protestants.

==== Primera guerra de religió (1562-1563) ====

Res més escomençar la guerra, els hugonotes varen demanar ajuda a Ginebra, Anglaterra i als príncips protestants del Sacre Imperi, mentres que la reina i els seus nobles varen fer lo propi en Espanya i els Estats italians. Pel [[Tractat de Hampton Court (1562)|tractat de Hampton Court]], Condé va conseguir el respal de la reina d'Anglaterra, mentres que Felipe II va enviar a les seues tropes a lluitar pels realistes.

Va haver varis escenaris en esta primera guerra. El més important va ser el que es va desenrollar entorn al [[Loira]] i en [[Normandia]]. La segona zona de combat es va situar en el surest, en especial en [[Llenguadoc]], i la tercera zona de combat es desenrolla en el suroest, a on [[Blas de Montluc]] va reprimir implacablemente als protestants, als que va derrotar en la [[batalla de Vergt]]. En mig de les terribles #crueltat d'abdós bandos, a la veta d'un més els calvinistas varen conseguir apoderar-se d'una gran cantitat de ciutats, algunes molt importants, com [[Lió]], Orleáns o [[Ruan]], la segona ciutat del país. En cada conquista, els protestants saquejaven i destruïen les iglésies. Els catòlics varen sofrir enormes pèrdues, pero els hugonotes no varen conseguir apoderar-se de [[Toulouse]] ni [[Bordeus]], i pronte les forces realistes varen prendre l'ofensiva, començant una llarga campanya de seges per a tractar de recuperar les ciutats perdudes. Una a una varen ser recuperades Tours, Poitiers, [[Angers]] i [[Bourges]]. Finalment, en el sege de Ruan va morir Antonio de Borbón, deixant per hereu al seu jove fill Enrique, que seria educat per Juana de Navarra en el calvinismo.<ref>Frieda 2005: 207-210.</ref>

La [[batalla de Dreux]] (19 de decembre de 1562) va donar ventaja a l'eixèrcit real. Condé va ser fet presoner, pero el bando catòlic també va sofrir la mort del [[Jacques d'Albon de Saint-André|Mariscal de Saint-André]] i la captura del condestable Anne de Montmorency. El duc Francisco de Guisa va fallir aixina mateix a la veta d'un parell de mesos, assessinat en febrer de 1563, durant el lloc de Orleáns, segons pareix a instàncies de Coligny, lo que donaria inici a l'amarc desig de venjança dels Guisa.<ref>Frieda 2005: 210-12.</ref>

En Guisa mort i Condé presoner, i abdós bandos descabezados, la reina Catalina va poder mamprendre les conversacions de pau, que varen culminar en l'[[Edicte de Amboise]] (19 de març de 1563), pel qual les ciutats de Ruan, Orleans i Lió varen tornar al control dels catòlics. Es va garantisar la llibertat de consciència als hugonotes i es va autorisar el cult protestant de portes adins per al poble pla, i obertament en les propietats dels nobles, obrint aixina un periodo de tolerància civil. París i les seues afores varen quedar, no obstant, vetats als protestants.<ref>Frieda 2005: 213-214.</ref>

Esta guerra va tindre dures conseqüències. A causa de la violència sofrida, ciutats com Ruan, Orleans i Lió passaran a ser la sèu del catolicisme més intransigent. El final de la guerra induïx a molts catòlics a venjar-se dels protestants. Durant 1563 es varen entaular molts pleits per a tractar de condenar als hugonotes que havien saquejat les iglésies. Al final, la pau imposta per la regna mare va resultar ser molt precària. L'odi dels catòlics cap als protestants va aumentar per la terrible destrucció que estos havien causat en les ciutats. Sobre els calvinistas, varen seguir convençuts de que se'ls sometia a una posició subordinada i que era necessari reformar França. A pesar de la pau, cap dels partits es va desarmar, i les rencors i els desijos de venjança es varen traduir en numerosos assessinats. Cada bando acusava a l'atre de no respectar la pau. A l'objecte de cimentar la mateixa i assegurar la llealtat dels nobles a la Corona, el rei Carlos IX va ser declarat major d'edat en agost de 1563.<ref>Frieda 2005: 215-219.</ref>

==== Segona guerra de religió (1567-1568) ====

Despuix de quatre anys de pau, el regne es trobava una atra volta a la vora del conflicte armat. El reinicie de les hostilitats en 1567 va tindre tres raons: el fracàs de l'aplicació de l'edicte de Amboise en les províncies, les tensions internacionals i la rivalitat cortesana entre el [[Luis I de Borbón-Condé|Príncip de Condé]] i el jove germà del rei, [[Enrique III de França|Enrique]], [[duc d'Anjou]], d'a penes setze anys. L'ascensió del jove príncip va despertar els recels de l'ambiciós Condé, que va deixar la Cort per a fer palesa la seua disconformitat.

En 1566, una violenta ona [[iconoclasta]] va caure sobre iglésies i convents dels [[Països Baixos]]. L'eixèrcit espanyol enviat des del [[Ducado de Milà|Milanesado]] als Països Baixos per a reprimir el tumult es va moure a lo llarc de la frontera en França. La rodalia d'esta hueste, potencialment hostil, va revivar tant els temors dels hugonotes com els de el rei de França, qui, per a protegir-se davant un possible atac espanyol, va reclutar un eixèrcit de mercenaris suïssos. La contracta dels suïssos va multiplicar, a la seua volta, els temors dels hugonotes que varen començar a preparar-se per a una nova guerra. Davant la repressió del Duc d'Alba en els Països Baixos, cundió l'agitació entre els hugonotes dirigits per Coligny, que varen exigir el respal francés als rebels. No obstant, la reina Catalina no estava disposta a declarar la guerra al seu poderós gendre, i quan va quedar palés que no toleraria als reformats que atacaven violentament als catòlics, els hugonotes varen escomençar a témer que la regna mare s'aliaria en els espanyols per a acabar en el protestantisme.<ref>Frieda 2005: 249-252.</ref>

La segona guerra va esclatar el 28 de setembre de 1567 en intentar els líders hugonotes, dirigits per Condé, apoderar-se de la família real i la moradura de Lorena en un colp de mà, la cridada ''[[sorpresa de Meaux]]''. La regna mare, confiada en la seua política de concòrdia, es va sentir ultrajada per l'atac de Condé i va decidir castigar durament als traïdors. Els dos eixèrcits es varen tornar a enfrontar i una atra volta els protestants varen ser derrotats el 10 de novembre en la [[Batalla de Saint-Denis (1567)|Batalla de Saint-Denis]], pero el Condestable de Montmorency va caure en el combat. La regna mare va nomenar llavors al seu volgut fill Enrique d'Anjou tinent general de l'eixèrcit, a pesar de les protestes. El jove de 16 anys va ser incapaç de detindre l'alvanç hugonote. Finalment, el carpiment dels dos bandos va dur a la firma de la [[Pau en Longjumeau]] el 22 de març de 1568. A canvi de llicenciar als mercenaris suïssos i tornar a impondre sense restriccions l'Edicte de Amboise, els hugonotes es varen comprometre a retirar-se del territori conquistat.<ref>Frieda 2005: 253-259.</ref>

==== Tercera guerra de religió (1568-1570) ====

La pau de Longjumeau no va supondre el fi dels enfrontaments, ya que els protestants es varen negar a abandonar les places que havien conquistat. A mida que la violència es multiplicava per tot el regne, va quedar de manifest que la fràgil pau no valia el paper en que va ser escrita. Als pocs mesos de la treua, la regna mare va tractar d'anticipar-se a l'enemic i va ordenar detindre al príncip de Condé (28 de juliol de 1568), el qual, advertit, fuig junt en Coligny. A l'espera de l'esclat de la guerra, la reina va fer pública la [[Declaració de Saint-Maur]], que revocava totes les concessions de l'Edicte de Amboise i prohibia tota religió que no fora el catolicisme. Per les mateixes dates va fallir la seua filla Isabel de Valois, esposa de Felipe II, en lo que aliança entre Espanya i França va escomençar a tambalejar-se.<ref>Frieda 2005: 260-267.</ref>

Catalina va sobornar al [[Guillermo d'Orange|Príncip d'Orange]] per a que ixquera de França i s'abstinguera d'ajudar als hugonotes. L'eixèrcit realiste, posat novament a les órdens d'Enrique d'Anjou, va derrotar a les tropes protestants en la [[batalla de Jarnac]], el 15 de març de 1569. Els hugonotes varen sofrir greus pèrdues, entre elles el decés de Condé. [[Gaspar de Coligny]] es va convertir llavors en el líder dels hugonotes. Va recuperar els restants de l'eixèrcit i es va dirigir al sur per a reclutar més tropes. Va prendre ademés baix la seua protecció als fills d'Antonio de Borbón i Condé: Enrique de Navarra i Enrique de Condé.<ref>Frieda 2005: 265-269.</ref>

En el respal dels príncips protestants del Sacre Imperi, els hugonotes varen tornar pronte a l'ofensiva. No obstant, els realistes els varen derrotar una volta més en la [[batalla de Moncontour]] (3 d'octubre de 1569), en lo que els hugonotes es fortificaron entorn al seu baluart de [[La Rochelle]]. Les dificultats per a reduir als rebels, la falta de fondos, les celosies entre el Rei i el seu germà del Duc d'Anjou, i les divergències entre la noblea realista varen acabar neutralisant els seus progressos i varen dur a la regna mare a intentar una nova pacificació. Coligny va formar el cridat ''“eixèrcit dels vescomtes”'', en nobles del Llenguadoc, i va recuperar l'iniciativa militar. L'Almirant es trobava de nou marchant cap a París quan es va firmar una nova treua, la [[Pau de Saint-Germain]] del 8 d'agost de 1570. Este tractat reinstauraba la llibertat de consciència i cult i convertia La Rochelle, [[Coñac]], [[Montauban]] i [[La Charité-sur-Loire|La Charité]] en places franques per als hugonotes. Les propietats expropiades als mateixos els serien tornades i finalisaria la discriminació per motius religiosos en els càrrecs administratius i les institucions de l'Estat. Cap de les parts es va sentir feliç en esta nova pau.<ref>Frieda 2005: 270-279.</ref>

=== La guerra dels ''descontents'' (1572-1580) ===
En este periodo les guerres de religió semblen més be un conflicte polític dut per un partit catòlic moderat, descontent pel reforçament del poder real. En cap d'este moviment se situa el propi germà del rei, [[Francisco d'Anjou|Francisco de Alençon]], junt a l'alta noblea catòlica.

==== Quarta guerra de religió (1572-1573) ====

Molt possiblement la regna mare fora perfectament conscient de la fragilitat de la pau de Saint-Germain, pero la mateixa li proporcionava un temps preciós per a apuntalar el regne i assentar les bases d'una estratègia a llarc determini que permetera a la dinastia Valois sobreviure a les guerres de religió i als embats de la noblea levantisca. La germana del Rei, [[Margarita de Valois|Margot]], es va convertir en una peça fonamental per a l'estratègia política del regne. Per la seua banda, Carlos IX va casar en [[Isabel d'Àustria (reina de França)|Isabel d'Àustria]], filla del [[emperador]] [[Maximiliano II]]. Respecte a Enrique d'Anjou, la seua proyectada boda en [[Isabel I d'Anglaterra|Isabel d'Anglaterra]] va ser un fracàs, pero en quedar vacant el tro polac, Catalina de Medici va començar a sondejar les possibilitats de convertir al seu fill favorit en [[rei de Polònia]]. La reina va tractar aixina mateix de concertar-li a Margot un matrimoni ventajós per al regne, a pesar dels esforços de la Moradura de Lorena per a casar-la en el seu nebot Enrique de Guisa (en el qual Margot ya mantenia una apassionada romançada). En primer lloc es va pretendre casar-la en [[Sebastián I de Portugal]], pero casi immediatament va sorgir el proyecte d'enllaçar-la en [[Enrique IV de França|Enrique de Navarra]], el fill d'Antonio de Borbón, príncip de sanc. La reina [[Juana de Albret|Juana III de Navarra]], que va rebujar de pla tal enllaç, va fallir poc despuix, segons pareix de #tuberculosis, si be la llegenda ha volgut que Catalina l'enverinara en uns guants perfumados.<ref>Frieda 2005: 280-310.</ref>

Com a resultat de la pau de Saint-Germain, el líder hugonote Gaspar de Coligny va passar a formar part del Consell Real. Pronte es va guanyar la voluntat del jove rei Carlos, desijós de sacsar-se el domini de la seua mare. En la finalitat d'unir als francesos en una empresa comuna que posara fi a les lluites civils, Coligny va propondre la renúncia a l'aliança en Espanya i l'intervenció en els [[Països Baixos Espanyols|Països Baixos]] en defensa dels seus germans de fe, els rebels holandesos. Va començar a ajudar clandestinament als orangistas en armes i diners, i quan un eixèrcit hugonote va creuar en secret la frontera d'[[Artois]], va ser palesa que l'almirant provocaria la guerra pel seu conte per a forçar al Rei a trencar en Espanya, a pesar de la negativa del restant del Consell. Para la regna mare va quedar clar que suprimir a Coligny era essencial per a assegurar la pau en els Habsburgo i la supervivència del regne. Aixina mateix, la boda entre Enrique de Navarra i Margot, que devia haver servit per a afiançar la pau entre els dos partits religiosos, no va fer sino agudisar les tensions. Catòlics i protestants varen fer palés el seu rebuig frontal al matrimoni d'una princesa de França en el rei de Navarra. La cort estava en tensió, i Catalina de Médici no va conseguir obtindre el permís del Papa per a este matrimoni excepcional en un hereje. Els prelats francesos dubtaven, no sabent qué actitut prendre. La regna mare va posar en joc tota la seua astúcia a fi de convéncer a la moradura de Borbón per a que oficiara la boda, conseguint-ho finalment per mig d'un ardid. Margot, no obstant, no va consentir el matrimoni en un protestant, per a caramull tan poc atractiu, i va anar el propi Rei qui va haver d'obligar-la a asentir en el cap.<ref>Frieda 2005: 311-320.</ref>

Per la seua banda, Coligny seguia reclutant tropes per a mamprendre la guerra res més consumada la boda. Catalina havia conseguit que el seu dèbil fill es distanciara de l'Almirant i la seua proyectada guerra. El 22 d'agost de 1572, Coligny va ser víctima d'un atentat orquestat per la regna mare, Anjou i els Guisa, perdent el braç esquerre d'un arcabuzazo. Este atentat va encendre als mils de hugonotes enfeixats en la capital aquell calorós més d'agost. Conscient del perille protestant, el rei, desconeixent l'implicació de la seua mare, es va entrevistar en Coligny per a assegurar-li l'ampar real. La tensió va seguir aumentant, i pronte els facciosos catòlics i protestants varen començar a chocar entre sí. La nit del 23 d'agost, una multitut de hugonotes es va presentar davant el [[Louvre]] i les residències dels Guisa clamant venjança i assegurant que pronte tornarien el colp. L'amenaça hugonote i l'investigació iniciada pel rei per a clarificar els fets que, indefectiblemente, conduïa fins a Catalina de Médici, va atemorisar a esta, que va actuar a la desesperada. Tement per la seua vida i per la supervivència de la seua dinastia, Catalina es va entrevistar en el rei i li va fer partícip del complot que es preparava, assegurant-li que solament descabezando als hugonotes es podria evitar una guerra civil. Carlos IX va decidir eliminar als cabecilla protestants, exceptuant al seu cunyat Enrique de Navarra i al príncip de Condé. Pero lo que devia haver segut una operació quirúrgica va escapar als designis dels seus autors i es va convertir en una terrible degollina, la [[Matança de Sant Bartolomé]], de la que solament varen escapar uns pocs hugonotes. La massacre va durar 3 dies, durant els quals la família real, incapaç de detindre els assessinats, es va atrincherar en el Louvre, tement per les seues vides. Tan terrible matança, acolliment en goig pel Papa (mal informat per la regna mare) i l'Europa catòlica, no va aplegar a destruir totalment el moviment hugonote, encara que sí va alterar l'actitut del partit sobre els Valois. La reina Catalina va haver d'enfrontar-se al fet de que tant ella com els seus fills s'havien guanyat l'odi etern dels protestants. Els líders hugonotes, Condé i Enrique de Navarra, rehens en la Cort, varen ser obligats a abjurar de la seua religió. Aixina i tot, la guerra civil havia tornat a esclatar.<ref>Frieda 2005: 321-350.</ref>

Els fets de París varen desencadenar accions similars en Ruan, Orleáns, Bordeus i Tolosa, en un saldo de {{Formatnum|10000}} a {{Formatnum|15000}} calvinistas assessinats, obligant al partit hugonote a reorganisar-se en les províncies del sur i de l'oest, i a iniciar un moviment d'aproximació cap a el “partit polític”, que creïa en la tolerància com a mig indispensable per a alcançar la pau. El fracàs del [[Sege de la Rochelle (1573)|lloc de la Rochelle]] per part de l'eixèrcit real fa que esta guerra termine relativament pronte. La regna mare i Carlos IX es varen afanar en assegurar l'elecció d'Enrique d'Anjou com a rei de Polònia, encara que per motius completament diferents: la regna mare, per amor al seu fill, i el rei i els seus germans, per odi i enveja. Tot això va contribuir a que en juliol de 1573 es firmara un nou tractat de pau, l'[[Edicte de Boulogne]], pel qual els hugonotes tornaven a tindre llibertat de consciència en tot el regne, aixina com de cult en les places de la Rochelle, [[Nîmes]] i [[Montauban]].<ref name=autogenerated2>Frieda 2005: 350-354.</ref>

Enrique d'Anjou va ser elegit finalment [[Rei de Polònia]] l'11 de maig de 1573. No obstant, quan va abandonar de mala gana la Cort per a anar a una terra estranya, era ya evident que el rei Carlos, la salut del qual sempre va ser pèssima, es moria. En mig d'un clima de conspiracions, la regna mare Catalina va fer que el rei reconeguera a Anjou com el seu presunt hereu, per a aixina evitar qualsevol jugada dels seus germans. El germà menor del Rei, el [[Duc de Alençon]], codiciava el tro i va formar una caçola que incloïa a la seua germana Margot, als Montmorency, a Condé i a Enrique de Navarra. Pero els talents de Alençon no estaven a l'altura de les seues ambicions, convertint-se en un mer instrument de polítics més aguts, decidits a utilisar al príncip per a acabar en la reina Catalina. Frustrat un #terramaner intent d'esta caçola per a apoderar-se de la persona del Rei, Carlos va mamprendre una ofensiva contra els Montmorency, arrestant als líders familiars, lo que va resultar en l'aparició d'un nou partit contrari a la Corona, els “polítics”. Finalment, Carlos IX va morir el 30 de maig de 1574.<ref name=autogenerated2 />

==== Quinta guerra de religió (1574-1576) ====

Mentres Enrique III fugia de Polònia a tota pressa per a ocupar el tro del seu difunt germà, va començar la quinta guerra de religió, en l'evasió de Condé de la Cort en la que es trobava en llibertat vigilada des de la Matança de Sant Bartolomé. El nou Rei va ser solemnement coronat en [[Reims]] el 13 de febrer de 1575 en el nom d'Enrique III, i el 15 de febrer es va casar en [[Luisa de Lorena-Vaudémont|Luisa de Lorena]]. Encara que despertava els recels dels seus coetáneos en ser homosexual i sumament afeminat, Enrique era un polític experimentat que va començar a governar en vigor, adoptant una política de repressió contra els hugonotes, que, a eixemple de la Rochelle, havien constituït un Estat independent en el Llenguadoc. No obstant, l'aliança dels hugonotes en el partit dels “polítics” va resultar desastrosa per al nou monarca. Condé va invadir el país des de la frontera en el Sacre Imperi al mando d'un eixèrcit mercenari prestat pel [[comte palatino del Rin]], [[Juan Casimiro del Palatinado-Simmern|Juan Casimiro]], mentres que el propi germà del Rei, Alençon, va desertar. La defección va ser seguida de la fugida d'Enrique de Navarra als seus estats. En el regne a la vora de la desintegració, la quinta guerra va terminar el 6 de maig de 1576, quan el rei va acceptar signar el humillante [[Edicte de Beaulieu]], en tal de conservar el tro. Enrique III va tirar tota la culpa de semblant catàstrofe a la seua mare i al seu germà, i jamai els perdonaria. Els 63 artículs del mateix varen ser el major triumfo dels hugonotes fins a la data. Alençon, la deserció del qual va posar en sus al rei Enrique, va rebre numerosos títuls i propietats, incloent el [[ducado d'Anjou]]. La matança de Sant Bartolomé va ser condenada, i Coligny i els hugonotes morts, rehabilitats. Les seues viudes i òrfens varen rebre pensions reals durant 6 anys. Els protestants passaven a tindre huit places fortes, i Enrique de Navarra va rebre la lugartenencia de la [[Guiena]]. França es va comprometre a pagar les soldadas dels mercenaris de Condé, i el comte palatino del Rin va rebre propietats en França i una assignació de {{Formatnum|40000}} lliures anuals. Finalment, el rei es va comprometre a convocar els Estats Generals abans de sis mesos.<ref>Frieda 2005: 375-411.</ref>

==== Sexta guerra de religió (1576-1577) ====

Sentint-se humiliats i traïcionats per la debilitat del Rei, els catòlics varen constituir un verdader partit polític, la [[Lliga Catòlica (França)|Lliga Catòlica]], que va imitar l'organisació i les tàctiques empleades en tant èxit pels hugonotes. En vespres de la reunió dels Estats Generals, el seu objectiu era obligar al Rei a subordinar-se als seus dictats. Pero al vore que els tres estaments representats estarien dominats per fanàtics catòlics, tant els hugonotes com els “polítics” es varen negar a considerar vàlida la reunió. Enrique de Guisa, que havia recolzat tácitamente a la Lliga, va començar a ser considerat pels catòlics el seu paladín, i com a descendent directe de [[Carlomagno]], l'home més indicat per a acabar en la corrupta dinastia Valois, ocupar el tro de França i acabar en la herejía. No obstant, esta propaganda va resultar contraproduent, en servir tan sol per a reconciliar al Rei en el seu germà Alençon, ara duc d'Anjou, els qui varen aplacar el seu mutu odi per a evitar l'hegemonia dels Guisa.<ref>Frieda 2005: 413-414.</ref>

En la reunió dels Estats Generals el rei va decidir posar-se al cap de la Lliga, comprometent-se, en la seua condició de "Rei Cristianísimo", a lluitar contra els hugonotes. El monarca es va negar aixina mateix a acceptar les exigències dels Estats o a cedir un àpiç de la seua sobirania. Pero, per la seua banda, els Estats no varen entregar ni un cèntim al Rei per a finançar la guerra, de modo que Enrique va invitar en va als líders hugonotes a discutir la situació. La Sexta guerra va ser breu, pero el duc d'Anjou es va distinguir per les seues matances guanyant-se l'odi etern dels hugonotes, per a satisfacció del Rei i la regna mare, conscients de que el presunt hereu del tro ya mai podria unir-se als seus antics aliats. Finalment, el conflicte va concloure en la [[Pau de Bergerac]] del 17 de setembre de 1577 i en l'[[Edicte de Poitiers]] del 8 d'octubre, que confirmava la Pau de Bergerac, restringia les condicions del cult protestant i acabava en les humiliacions més notables de l'Edicte de Beaulieu.<ref>Frieda 2005: 415-418.</ref>

Mentres que la regna mare mamprenia un viage de apaciguamiento pel sur de França, el rei Enrique i el seu germà varen aprofitar l'ocasió per a recomençar la seua enemistat. Anjou pretenia fer-se rei dels Països Baixos, lo que haguera significat la guerra en Espanya, i les violentes bregues entre els partidaris d'abdós varen ensanguinar la Cort. Finalment, Anjou va protagonisar en 1578 una inútil i ignominiosa incursió en els Països Baixos, que indispuso a Felipe II d'Espanya en el rei de França. Finalment, la proyectada boda d'Anjou en Isabel d'Anglaterra va fracassar momentàneament, davant el rebuig del poble i la Cort.<ref>Frieda 2005: 419-425.</ref>

==== Sèptima guerra de religió, o ''guerra dels enamorats'' (1579-1580) ====
En 1579 va esclatar novament el conflicte, afortunadament en baixa intensitat, quan els escàndals sexuals de Margot, l'esposa d'Enrique de Navarra en [[Nérac]], varen aplegar a oïts del rei Enrique, que va remoure la ferida en els seus comentaris sarcàstics. Estes provocacions i les contínues incursions catòliques varen provocar l'ofensiva dels protestants descontents en l'última pau. La breu i absurda guerra va concloure, entre l'indiferència general, en la pren de [[Cahors]] per Enrique de Navarra i la [[Pau de Fleix]], el 26 de novembre de 1580, que prorrogava sis anys els privilegis de les places fortes dels protestants.<ref name=autogenerated1>Frieda 2005:425-6</ref>

Entretant, la mort del rei [[Sebastián de Portugal]] va gelar les relacions en Espanya en reclamar Catalina el tro d'este país per damunt dels drets successoris de Felipe II. Anjou, proclamat ''"protector de la llibertat dels Països Baixos"'', va convéncer a Enrique III per a que ajudara als rebels sitiats en [[Cambrai]], al mateix temps que tractava d'implicar obertament a [[Anglaterra]] en el conflicte. Despuix de fracassar definitivament en els seus proyectes de boda en Isabel I, Francisco d'Anjou va entrar en [[Amberes]] com a nou senyor dels Països Baixos. La seua impopularitat solament es va vore superada per la frustració que li suponia ser un sobirà desposseït, un figurón carent de poder en mans de [[Guillermo d'Orange]]. Despuix d'intentar prendre la seua pròpia capital per la força, i fracassar estrepitosamente davant els terços espanyols dirigits per [[Alejandro Farnesio (duc de Parma)|Alejandro Farnesio]], Anjou va emmalaltir i va retornar a París, reconciliant-se en Enrique III abans de morir el 19 de juny de 1584. Mentres, les expedicions enviades per la regna mare per a expulsar als espanyols de [[Crisis successòria portuguesa de 1580|Portugal]] varen ser un atre complet fracàs.<ref name=autogenerated1 />

=== L'ofensiva catòlica (1580-1598) ===
En el tercer i últim periodo els catòlics, aliats en Espanya, tracten d'expulsar als protestants del regne. L'última fase de les guerres de religió va ser la més sanguinosa de totes, una verdadera guerra a gran escala, en l'intervenció directa de potències estrangeres i contínues matances azuzadas pels odis acumulats de 20 anys de conflicte.

==== Octava guerra de religió o ''guerra dels tres Enriques'' (1585-1598) ====
{{atres usos|Guerra dels tres Enriques (977-978)}}

La situació encara es complicaria més quan es va fer palesa que Enrique III no tindria descendència. En morir Anjou es va produir una terrible crisis dinàstica, ya que la corona corresponia llegítimament al hugonote Enrique de Navarra, en la seua condició de cosí d'Enrique III en vigèsim primer grau i descendent directe de [[Roberto de Clermont]], sext fill de [[Luis IX de França]]. Enrique III va deixar clar que reconeixia al Borbón per successor seu (esperant que es reconvertira al catolicisme), pero la Lliga Catòlica no va reconéixer els seus drets, sino els de el seu tio el vell [[Carlos I de Borbón (arquebisbe de Ruan)|Moradura de Borbón]].<ref>Frieda 2005: 437-438.</ref>

Va esclatar llavors la més llarga i encarniçada de totes les guerres de religió, la coneguda com ''"guerra dels tres Enriques”'', ya que en ella varen combatre Enrique III, Enrique de Navarra i Enrique de Guisa. Front als hugonotes aliats en la Corona, la Lliga Catòlica contava en el respal militar i financer d'Espanya i, despuix del fracàs de l'intent de la regna mare per a negociar en Guisa, la Lliga es va fer pronte en el control de tot el nort i el noroest de França, amenaçant París. Enrique III, atrapat, es avino a firmar el [[Tractat de Nemours]], el 7 de juliol de 1585, pel que revocava tots els anteriors edictes de tolerància i prohibia el protestantisme. Enrique de Navarra, en ser un hereje, quedava exclós de la successió al tro. Ademés, la Lliga es va apoderar de numeroses ciutats.<ref>Frieda 2005: 438-442.</ref>

Enrique de Navarra, recolzat militarment pel [[Electorat del Palatinado|Palatinado]] i [[Regne de Dinamarca i Noruega|Dinamarca]], es va convéncer de que solament una victòria decisiva sobre els Guisa podria tornar-li el seu lloc en la successió. El conflicte es va agudisar a raïl de l'eixecució de [[María Estuardo]] en febrer de 1587. Decidit a acabar en Anglaterra, Felipe II necessitava una França pacificada per a mamprendre la seua campanya contra [[Isabel I d'Anglaterra|Isabel Tudor]]. No obstant, les forces catòliques dirigides pels favorits del Rei varen ser derrotades, i la Lliga va exigir l'entrada en vigor de lo acordat en Nemours, aixina com la publicació de les disposicions [[Concilie de Trento|conciliessis de Trento]], l'introducció de l'Inquisició i el confisc de bens dels protestants per a sufragar la guerra. Els enfrontaments entre catòlics i hugonotes es varen endurir en l'aliança entre els protestants i els rebels neerlandesos alçats contra Espanya, i la dels catòlics de la Lliga en Felipe II d'Espanya. Despreciat per Espanya i per la Lliga, Enrique III va ser incapaç de mantindre la seua autoritat i va deure fugir de París despuix del [[Dia de les barricades (1588)|Dia de les barricades]], el 12 de maig de 1588. Guisa es va fer en el control de la capital, recolzat per la població. Finalment, Enrique III va acceptar les exigències de la Lliga (5 de juliol de 1588) a canvi de que trencara de colp i repent la seua aliança en Espanya. L'acta d'Unió publicada el 21 de juliol amnistiava als participants en el ''"Dia de les barricades"'', reconeixia a la Moradura de Borbón com a hereu del regne, nomenava a Guisa tinent general i concedia terres i beneficis al clan i els seus partidaris.<ref>Frieda 2005: 447-462.</ref>

Pero el fracàs de l'[[Armada Invencible]] infundió nous ànims en el rei i el partit dels “polítics”, mentres que els Guisa sofrien un dur revés. Enrique III, envalentit, va tractar de sometre a la Lliga i va ordenar l'assessinat d'Enrique de Guisa durant la reunió dels Estats en Blois. Guisa va morir el 23 de decembre de 1588 a mans de la guàrdia real, i a continuació varen ser encarcerats el germà del Duc, la moradura [[Luis II, moradura de Guisa|Luis II de Guisa]] (assessinat poc despuix) i tota la seua caçola. Els cadàvers dels Guisa varen ser incinerats en una estufa del [[Castell de Blois]] per a evitar que les tombes dels "màrtirs" es convertiren en objecte de veneració de la Lliga Catòlica. Uns dies despuix, el 5 de giner de 1589, moria la regna mare [[Catalina de Médici]] i el rei tornava a aliar-se en Enrique de Navarra per a combatre als Guisa. Despuix de varis mesos de sanguinós conflicte, l'1 d'agost Enrique III va ser assessinat pel flare dominico [[Jacques Clément]] mentres intentava ocupar París. El cap dels hugonotes, Enrique de Navarra, es va convertir aixina en rei de França en el nom d'Enrique IV.<ref>Frieda 2005: 462-476.</ref>

En la desaparició violenta del monarca, la guerra civil francesa va entrar en la seua última etapa: la lluita per la successió al tro de França i la reconquista del regne. La Lliga va proclamar a la Moradura de Borbón com ''Carlos X'', pero poc despuix va ser capturat per Enrique IV. Els papers es varen invertir, i els hugonotes es varen convertir en legitimistas, passant a defendre el dret hereditari i l'autoritat real, units als ''politiques'' i als realistes que recolzaven al Borbón, exaltant la sobirania del rei i la necessitat d'obediència. La Lliga, per un atre costat, va fer seus els temes del dret a la resistència i de la sobirania popular difosos pels hugonotes. Espanya va intervindre activament, decidida a evitar l'ascens al tro francés d'un hereje i a promoure la candidatura de l'infanta [[Isabel Clara Eugenia]], filla de Felipe II i Isabel de Valois. Despuix de quatre anys de lluita, la conversió d'Enrique IV al catolicisme el 25 de juliol de 1593, a on va pronunciar la famosa frase "[[París be val una missa]]", li va obrir les portes de la capital el 22 de març de 1594 i li va permetre alcançar una treua en la Lliga. Enrique IV va mantindre encara una guerra contra Felipe II, que va començar en algunes victòries espanyoles, com en el [[sege de Doullens]] en juliol de 1595 i en [[Sege de Calais (1596)|Calais]] en abril de 1596, pero la derrota espanyola en [[Amiens]] el 25 de setembre de 1597 va propiciar el 2 de maig de 1598 la [[Pau de Vervins]]. El problema religiós va quedar resolt en l'[[Edicte de Nantes]], el 13 d'abril de 1598, en el que s'arreplegaven totes les disposicions relatives a la tolerància religiosa que s'havien acordat anteriorment, i que va entrar al fi plenament en vigor.<ref>Frieda 2005: 476-480.</ref>

== Vore també ==
* [[Anex:Cronologia de França]]
* [[Tractat de Lió (1601)]]
* [[Rebelions dels hugonotes]]
* [[Guerres de religió en Europa]]
* [[La regne Margot]] (película francesa de 1994 que tracta sobre la massacre)

== Referències ==
=== Notes ===
{{Listaref|4}}

=== Bibliografia ===
* Constant, Jean-Marie: ''Els Français pendant els guerres de Religion''. Hachette Littératures, 2002. ISBN 2-01-235311-8
* Crouzet, Denis:
**''Els Guerriers de Dieu. La violence au temps dones troubles de religion (v. 1525–v. 1610)''. Champ Vallon, colecció « Époques», 2005 (1.ª edició 1990) ISBN 2-87673-430-3
** ''La Genèse de la Réforme française 1520-1562''. SÈUS, col. "Histoire moderne" n.° 109, Paris, 1999 (1.ª ed. 1996) ISBN 2-7181-9281-X
* Frieda, Leonie: ''Catalina de Médici. Una Biografia''. ed. Sigle XXI, Madrit, 2005. ISBN 84-323-1221-5
* Jouanna, Arlette (dir.): ''Histoire et dictionnaire dones guerres de religion, 1559–1598'', Robert Laffont, col. "Bouquins", 1998. ISBN 2-221-07425-4
* Tenenti, Alberto: ''L'Edat Moderna: Sigles {{Sigle|XVI}}-{{Sigle|XVIII}}''. Crítica, Barcelona, 2000. ISBN 84-8432-136-3
* Venard, Marc: ''El Món i la seua Història'', Volum VI: ''Els Començos del Món Modern (Sigles {{Sigle|XVI}} i {{Sigle|XVII}})''. Arcs Vergara, Barcelona, 1972. ISBN 84-7017-127-5

== Enllaços externs ==
{{commonscat|Guerres de religions in France}}

[[Categoria:Guerres de religió de França| ]]
[[Categoria:Cristianisme i violència]]
[[Categoria:França en el sigle XVI]]
[[Categoria:Història de l'Iglésia catòlica en França]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Cristianisme i violència]]
[[Categoria:França al segle XVI]]
[[Categoria:Guerres de religió de França]]
{{Traduït ref|es|Guerras de religión de Francia}}

Geografia dels Alps

2026-07-24T18:39:52Z

Jose2: Text reemplaça - ' Menut ' a ' Chicotet '

[[Archiu:Alps from space.png|thumb|right|300px|Els Alps des de l'espai]]
[[Archiu:Alpenrelief 02.jpg|right|thumb|300px|[[Relleu sombreado]] basat en DEM/image [[hipsometría|hipsométrica]] dels Alps en els llímits dels països]]

La '''geografia dels Alps''' comprén una gran superfície. Este artícul descriu els [[Frontera|llímits]] dels [[Alps]] en la seua totalitat, i també les subdivisions de la [[cordillera]], seguint el curs de les principals cadenes dels Alps i descriu els [[llac]]s i els [[glaciar]]és que es troben en la regió.
==Llímits dels Alps==
Els Alps formen una llarga cordillera que domina [[Europa Central]], incloent parts d'[[Itàlia]], [[França]], [[Suïssa]], [[Liechtenstein]], [[Àustria]], [[Eslovènia]], [[Alemània]] i (si s'inclou la serra [[Günser Gebirge]] o el [[Ödenburger Gebirge]] en els Alps) [[Hongria]]. En algunes zones, com en la vora de la [[Riu Po|conca del Po]], el llímit de la cordillera no deixa lloc a dubtes, pero a on els Alps llimiten en atres regions montanyoses o en tossals, la frontera pot ser més difícil de traçar. Estes cordilleres veïnes són els [[Montes Apenins|Apenins]], el [[Massiç Central]], el [[Jura (cordillera)|Jura]], la [[Selva Negra]], la [[Selva d'Bohemio|Böhmerwald]], els [[Cárpatos]] i les montanyes de la [[península balcànica]].

El llímit entre els Apenins i els Alps se senyala normalment en el [[Colle vaig donar Cadibona]], a 435 {{esd|[[m s. n. m.]]}}, sobre [[Savona]] en la costa [[italia]]na.

El [[riu Ródano]] forma un clar llímit entre els Alps formats [[tectónica]]ment del Massiç Central, format en gran mida [[volcà]]icamente. Si es va corrent dalt, el Ródano endoblega cap a l'est prop de [[Lió]], i forma part del llímit entre els Alps i el Jura que acaba en el [[llac Ginebra]]. Una zona de planura va des d'ací al [[llac Neuchâtel]], continuant la frontera, en el Jura al noroest i els Alps al surest. Des del llac Neuchâtel a la seua confluència en el [[Rin]], l'[[riu Aar|Aar]] forma el llímit.

La Selva Negra està separada dels Alps pel Rin i el [[llac Constanza]], pero la delimitació exacta és difícil en l'Alemània meridional, a on la terra va alçant-se suaument per a trobar les montanyes (conegut en [[Idioma alemà|alemà]] com ''Schwäbisch-Bayerisches Alpenvorland'', els "Prealpes suabo-bavars").

En [[Àustria]], el [[Danubio]] corre al nort dels Alps, separant-los de la major part de la [[Selva d'Bohemio|Böhmerwald]], encara que algunes menudes zones, com el [[Dunkelsteiner Wald]] al sur de [[Wachau]], pertanyen [[geologia|geològicament]] a la Selva d'Bohemio (''Böhmerwald'') a pesar d'estar al sur del Danubio. El [[Wienerwald]] prop de [[Viena]] forma el cantó noreste dels Alps, i ací el Danubio passa pel seu punt més propenc als Alps (vejau [[Conca Vienesa]]).

A l'est de Viena, només el [[Marchfeld]], un [[terreny inundable]] de 30 km d'ample separa la part més oriental dels Alps dels [[Menuts Cárpatos]]. Despuix de Viena, la [[Planura Panónica]] una gran zona d'[[estepa]] es troba en la vora dels Alps, senyalant clarament el llímit oriental de la cordillera.

L'extensió més suroriental dels Alps es troba en [[Eslovènia]], incloent [[Pohorje]], els [[Alps Kámnicos]] i els [[Alps Julianos]] (estos últims compartits en Itàlia). La ciutat d'[[Idrija]] pot prendre's com a punt de referència per a la llínea que dividix els Alps al nort i el replanell de [[Karst]] al sur, que després du a les montanyes dels [[Balcans]].

El restant del llímit meridional dels Alps està clarament marcat pel riu Po i la seua conca.

Esta delimitació dels Alps, no obstant, és en gran mida subjectiva i oberta a la discussió. En particular, alguns restringixen l'us del terme "Alps" a les montanyes més altes en el centre de la cordillera, relegant les serres i tossals que les rodegen a l'estatus de [[Prealpes]] o [[piedemonte]]. Açò pugues a voltes dur a definicions contradictòries, tals com considerar al [[Mont Ventoux]] fora dels Alps (no hi ha al voltant d'ell montanyes comparativament del mateix tamany, i està a considerable distància de la principal cadena dels Alps).

No és possible, igualment, definir als Alps geològicament, ya que els mateixos acontenyiments [[orogènia|orogénicos]] que varen crear els Alps també varen crear cordilleres veïnes com els Cárpatos. Vore també [[Geologia dels Alps]]. Els Alps són una província fisiográfica distintiva respecte al més ampli Sistema Alpí, pero els Alps estan composts de tres seccions fisiográficas distintives, les seccions fisiográficas dels Alps orientals, meridionals i occidentals.
==Subdivisió==
Mentres que menuts grups dins dels Alps poden definir-se fàcilment pels passos a abdós costats, definir grans unitats pot ser problemàtic. Existix una divisió tradicional entre els [[Alps occidentals]] i els [[Alps orientals]], que usa el [[pas de Splügen]] ([[Idioma italià|italià]], Passo dello Spluga) en la frontera [[suïssa|suís]]-[[italia]]na, junt en el [[Rin]] al nort i el [[llac Com]] en el sur com les traces definitorios. Encara que el pas de Splügen no és ni el pas més baix ni tampoc el més important dels Alps, queda aproximadament a la mitat de la llongitut de la cadena principal, i per això és un llímit convenient.
===Alps orientals===
Els [[Alps orientals]] estan normalment subdivididos de conformitat en la diferent [[litologia]] (composició de la roca) de les parts més centrals dels Alps i els grups en les seues vores nort i sur:
* [[Flysch|Zona de ''flysch'']] (fins als [[Wienerwald|Boscs de Viena]] a [[Bregenzerwald]]. El [[Jura (cordillera)|Jura]] suís ''no'' pertany geogràficament als Alps;
* [[Alps calizos septentrionals]], en picos de fins a 3000 m;
* [[Alps Centrals Orientals|Alps orientals centrals]] (Àustria, Suïssa), picos de fins a 4050 m;
* [[Alps calizos meridionals]], picos de fins a 3500 m.
El llímit entre els [[Alps suïssos|Alps centrals]] i els Alps calizos meridionals es troba en la [[falla periadriática]]. Els Alps calizaos septentrionals estan separats dels Alps orientals centrals per la [[zona de Greywacke]].

No obstant, la subdivisió geològica, basada en la [[tectónica]], sugerix un sistema diferent:
* El ''sistema [[Nappes helvètics|helvético]]'' al nort (incloent els monts Jura),
* El ''sistema [[Nappes penínicos|penínico]]'': principalment els Alps centrals ([[Finestra de Engadine]] i [[Finestra de Hohe Tauern|de Tauern]]) i Alps de ''[[flysch]],''
* El ''sistema [[Nappes austroalpinos|austroalpino]]'': [[Alps calizos septentrionals]], zona de Graywacke-[[esquisto]], [[basamento (geologia)|cristalí]] central,
* els [[Alps meridionals (geologia)|Alps meridionals]] (Alps calizos meridionals i atres cadenes al sur de la falla periadriática)
* parts al sur d'una enorme [[falla geològica]] ("falla dinárico-alpina") dels [[Alps Dináricos]].

Dins dels Alps orientals, la subdivisió més àmpliament utilisada és la de Alpenvereins-Einteilung (=''disposició del club alpí''), que dividix la regió en setanta àrees menors. Vore [[Alps calcáreos septentrionals]], [[Alps Centrals Orientals|Alps orientals centrals]] i [[Alps calcáreos meridionals]] para més detalls.

Denominacions regionals dins dels Alps orientals són els [[Alps Bavars|Alps de Baviera]], [[Alps del Tirol|del Tirol]], en les cadenes [[Zillertal]] i [[Tauern]], [[Alps Lombardos|Lombardos]], [[Alps Dolomíticos|Dolomíticos]] o dolomitas, [[Alps Cárnicos|Cárnicos]], [[Alps Julianos|Julianos]] i [[Karawanken]].
===Alps occidentals===
Els Alps occidentals es subdividen normalment en els següents:
*[[Alps Ligures]] (des de [[Savona]] a [[Colle vaig donar Tenda]])
*[[Alps marítims|Alps Marítims]] (des de Colle vaig donar Tenda a [[Colle de la Maddalena]])
*[[Alps Cocios]] (des de Colle de la Maddalena a [[Col du Mont Genevre]])
*[[Alps del Delfinat]] (des de Col du Mont Genevre a [[Col du Mont Cenis]])
*[[Alps Grayos]] (des de Col du Mont Cenis al [[Menut Sant Bernardo|passe del Chicotet Sant Bernardo]])
*[[Alps del Chablais]] (des del [[llac Ginebra]] fins al [[Col dones Montets]])
*[[Alps Peninos]] (des del pas del Chicotet Gran Sant Bernardo fins al [[port del Simplon]])
*[[Alps Lepontinos]] (des del port del Simplón al [[pas Splügen]])
*[[Alps Berneses]] (al nort del [[Ródano]] fins al [[pas de Grimsel]])
*[[Alps Urner]] (des del pas Grimsel fins al riu [[Reuss]])
*[[Alps glaroneses]] (noreste del [[pas Oberalp]])
*[[Alps de Appenzell]] (al nort de [[Sargans]])

===Subdivisió italiana tradicional dels Alps===
Als chiquets italians se'ls ensenya des de l'[[escola primària]] esta subdivisió tradicional dels Alps: ''Marittime'' ([[Alps marítims|Alps Marítims]]), ''Cozie'' ([[Alps Cocios]]), ''Graie'' ([[Alps Grayos]]), ''Pennine'' ([[Alps Peninos]]), ''Lepontine'' ([[Alps Lepontinos]]), ''Retiche'' ([[Alps Réticos]]), ''Carniche'' ([[Alps Cárnicos]]), ''Giulie'' ([[Alps Julianos]]). Usualment, per a ajudar als chiquets a recordar esta subdivisió, se'ls ensenya la següent frase, composta per les primeres sílabes dels noms de la subdivisió: "MA CO(n) GRA(n) PEN(a) LE RECA GIU" (lo que significa "pero en gran dolor ell els abat").

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Geografia d'Europa]]
{{Traduït ref|es|Geografía de los Alpes}}

Allis-Chalmers

2026-07-24T18:39:51Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

'''Allis-Chalmers''' va ser un fabricant [[Estats Units|nortamericà]] de maquinària per a distintes [[indústria]]s. Les seues llínees empresarials varen incloure [[maquinària agrícola]], [[Maquinària de construcció|equipament de construcció]], [[Generació d'energia elèctrica|generació elèctrica]] i tendits elèctrics; i maquinària per a us en plantes industrials com [[fàbrica]]s, [[Molino de gra|molins de farina]], [[Aserradero|serrería]], [[Manufactura textil|manufactura textils]], fundició, [[Afino|refineria]], mines, i refinat de [[Mineria|menas]]. '''Allis-Chalmers''' es va fundar en 1901, com una fusió de la companyia Edward P. Allis (dedicada a la construcció de [[Màquina de vapor|motors de vapor]] i equipament d'acería), de la companyia Fraser & Chalmers (fabricant d'equips per a mineria i excavació de menas), de la companyia Gates Iron Works (productora d'equips per a cantería i fàbriques de ciment), i de la llínea industrial de la companyia Dickson (especialisada en motors i compressors). En 1912, el grup d'indústries va passar a cridar-se '''Allis-Chalmers Manufacturing Company'''. Durant els següents 70 anys la seua maquinària industrial es va instalar en incontables acería, mines, i plantes industrials al voltant de tot lo món. Els seus [[tractor]]és de color taronja i les seues [[cosechadoras]]s plateadas es varen fer acreedores d'un mereixcut prestigi entre els agricultors de numerosos països. En les décades de 1980 i 1990, una série de [[Desinversión|desinversión]] varen transformar la firma, lo que finalment va dur a la seua dissolució en 1999, quan es varen tancar de forma definitiva les seues oficines de Milwaukee. Les empreses [[Allis-Chalmers Energy]] i [[AGCO Corporation|AGCO]] procedixen de l'extint grup matriu.
== Història ==
=== Visió general ===
El fotógraf i escritor Randy Leffingwell (1993)<ref name="Leffingwell1993p17">{{Harvnb|Leffingwell|1993|p=17}}.</ref> ha documentat els orígens de la companyia, reflectint el caràcter dels seus productes. Descriu cóm la companyia "va créixer a pur de adquirir i consolidar numeroses [[Innovació|innovacions]]", procedents de vàries empreses més menudes; senyalant que el "[[Metalistería|treball dels metals]] i la maquinària eren el seu llegat comú. Fracassos i èxits [[Finances|financers]] varen propiciar la seua unió".

El antic eixecutiu comercial Walter M. Buescher (1991) comentava que Allis-Chalmers "va ser un «conglomerat industrial» ans que el propi terme fora falcat".<ref name="Buescher1991p316">{{Harvnb|Buescher|1991|p=316}}.</ref> Allis-Chalmers, a pesar del víncul comú en la maquinària de les distintes companyies que la varen formar, va ser una amalgama pionera de numeroses llínees empresarials dispars, cada cual en un mercat únic, iniciant una era en una época en la que les fusions entre indústries del mateix tipo eren freqüents, pero no aixina les ''aliances travesseres'' entre companyies, encara res comunes.
=== {{Sigle|XIX||S}} ===

En 1860, l'empresari [[Edward P. Allis]] va comprar una companyia en bancarrota en una subasta, la Reliance Works de [[Milwaukee]] ([[Wisconsin]]), que havia pertanygut a James Decker i a Charles Seville.<ref name="WI_Hist_Soc_on_Edward_Allis_Co">{{Citation|author=Wisconsin Historical Society|title=Preface to an 1888 milling catalogue from the Allis Company. Edward P. Allis and Company Reliance Works. Illustrated Catalogue of Roller Mills and other Special Machinery|url=http://www.wisconsinhistory.org/turningpoints/search.asp?aneu=1186|accessdate=2 de febrer de 2013|postscript=.}}</ref> Decker & Seville estava especialisada en la fabricació de [[Molino de gra|molins de gra.]] Baixe l'administració de Allis, l'empresa va resorgir i "va escomençar a produir motors de vapor i molins de gra coincidint en l'época en que moltes serrería i molins de farina s'estaven dotant de [[Màquina de vapor|màquines de vapor]]." A pesar de que el [[Pànic de 1873|pànic financer de 1873]] "va sorprendre a Edward Allis en plena expansió"<ref name="Leffingwell1993p17" /> i li va obligar a declarar-se en bancarrota, "la seua bona reputació li va salvar i va poder reflotar l'empresa ràpidament",<ref name="Leffingwell1993p17" /> fundant la Companyia Edward P. Allis. En paraules de Leffingwell, "va saber contractar a coneguts experts: George Hinkley, que va perfeccionar la [[serra de cinta]]; William Gray; que va revolucionar el procés de la molienda de farina per mig de l'us de rodells; i Edwin Reynolds, que va desenrollar el [[màquina de vapor Corliss|motor de vapor Corliss]]". Mort Allis en 1889, els seus fills (Charles Allis i William Allis) i els atres propietaris principals varen continuar prosperant, i cap a 1900 l'empresa s'havia convertit en un dels constructors de motors de vapor més grans d'Amèrica.<ref name="Leffingwell1993p18">{{Harvnb|Leffingwell|1993|p=18}}.</ref>

[[Archiu:Gates_Iron_Works,_Interior,_1896.jpg|mini|Interior dels tallers de Gates Iron Works (1896).<ref>[//en.wikipedia.org/wiki/Arnold,_Horace_L. Arnold, Horace L.] "[https://archive.org/stream/factoryindustria11newy#page/262/mode/2up Modern Machine-Shop Economics. Part II]" in ''[//en.wikipedia.org/wiki/Engineering_Magazine Engineering Magazine]'' 11. 1896</ref>]]

Thomas Chalmers era un immigrant escocés que va aplegar als Estats Units aproximadament en 1842. Cap a 1844 es trobava en [[Chicago]] ([[Illinois]]) i havia trobat treball en P. W. Gates, que la seua [[Herrero|forja]] abastia els almagasens de [[llaurat]]s, vagons, i equips per a moldre gra.<ref name="ConnectingTheWindyCity.com_Thomas-Chalmers-House">{{Citation|author=Jim|title=Thomas Chalmers House at 315 South Ashland Boulevard|work=Connecting the Windy City|url=http://www.connectingthewindycity.com/2012/09/thomas-chalmers-house-at-315-south.html|accessdate=2 de febrer de 2012|postscript=.}}</ref> La empresa de Gates "va construir la primera serrería operada per vapor en el país, quan Chicago era el principal productor de taulons de [[Fusta per a la construcció|fusta]] en els Estats Units." En 1872, Thomas Chalmers va fundar la companyia Fraser & Chalmers dedicada a fabricar maquinària minera, [[Caldera (màquina)|calderes]], i [[Bomba hidràulica|bombes.]]<ref name="Encyclopedia_of_Chicago_on_Fraser_and_Chalmers_Co">{{Citation|last=Wilson|first=Mark R.|last2=Porter|first2=Stephen R.|last3=Reiff|first3=Janice L.|title=Dictionary of Leading Chicago Businesses (1820-2000), part of the Encyclopedia of Chicago|url=http://www.encyclopedia.chicagohistory.org/pages/2677.html|accessdate=2 de febrer de 2013|postscript=.}}</ref> Cap a 1880 la seua llínea de productes incloïa motors de vapor, i en la década de 1890 l'empresa s'havia convertit en un dels fabricants més grans del món d'equipament miner. El fill de Thomas Chalmers, William James Chalmers, va ser president de la companyia des de 1890 a 1901. Entretant, l'empresa Gates Iron Works, en implicació de la família Chalmers, es va especialisar en construir màquines per a [[Capoladora|triturar]] i polvorisar roques, aixina com molins de ciment.

Una atra família immigrant escocesa, els Dickson, varen aplegar a Canadà i els Estats Units en la década de 1830. Cap a 1852 havien organisat un almagasén de maquinària i productes de fundició (Dickson & Company) en [[Scranton (Pennsilvània)]]. En 1856 [[Thomas Dickson (industrialist)|Thomas Dickson]] va passar a presidir la companyia, i en 1862 es va fundar la [[Dickson Manufacturing Company]]. Ya en 1900 l'empresa es dedicava a la construcció de [[Caldera (màquina)|calderes]], [[Màquina de vapor|motors de vapor]], [[locomotora]]s, [[Motor de combustió interna|motors de combustió interna]], [[màquina sopladora|soplador]]és, i [[Compressor|compressors d'aire]].

Els accionistes principals de les firmes Edward P. Allis, Fraser & Chalmers, i Gates varen decidir fusionar les seues companyies. Edwin Reynolds va pensar que Allis podria controlar el negoci de motors industrials. En maig de 1901 es va fundar la companyia Allis-Chalmers. Va adquirir el negoci de motors industrials de Dickson, mentres que el negoci de locomotores de Dickson es va integrar en la nova empresa fabricant de material ferroviari: la [[Alco|Companyia de Locomotores Americana]] (ALCO).
=== 1901–1911 ===
[[Archiu:Allis-Chalmers_Bisbee_converter_from_Catalog_3_1902.png|mini|Convertidor Bisbee Allis-Chalmers per a la fundició de menas de coure (1902).]]
[[Archiu:Allis-Chalmers_rotary_cement_kiln_photo_in_Cement_Age_1910_v11_n6_p398.png|mini|Una foto de la revista ''Cement Age ''(1910), d'un forn de ciment rotatiu, construït per Allis-Chalmers.]]

El director general de la nova companyia era Charles Allis, el seu germà William presidia el consell i William J. Chalmers era [[Director eixecutiu|director d'operacions.]] Poc en acabant de que la fusió va estar completada, es va construir una nova fàbrica en un àrea a l'oest de Milwaukee, llavors coneguda com North Greenfield. La fàbrica va acabar donant nom al lloc, rebatejat en 1902 com [[West Allis (Wisconsin)]].

En el seu grup de firmes, Allis-Chalmers podia oferir una gran varietat d'equips per a la [[Pirometalurgia|indústria pirometalúrgica]], com a forns i [[Convertidor metalúrgic|convertidors]] per a reduir, [[Fundició (metalúrgia)|fondre]] i [[Afino|refinar]] metals;<ref name="A-C_catalogue_3_1902">{{Citation |author=Allis-Chalmers Company |year=1902 |title=Roasting, Smelting, Refining: Catalogue, Issue 3 |edition=6 |volume= |issue= |publisher=Allis-Chalmers Company |url=https://books.google.com/books?aneu=E0IsAQAAMAAJ&pg=PA3#v=onepage&f=false |postscript=.}}</ref> molins molturadores de [[Molino|menas]], vàries classes de [[capoladora]]s i pulverizadoras; [[Molino de pisón|molins apisonadores]], molins de rodells, [[Molino de boles|molins de boles]], molins cònics i molins prensadores; [[Cianuración de l'ore|depòsits de cianuración]] i atres tancs de concentració; elevadors miners; tot tipo de vagonetes; i plantes per a fabricar briquetas de carbó; aixina com les bombes, tancs, calderes, compressors, acumuladors hidràulics, canonades, vàlvules, [[Cedazo|tamisos]], i les cintes transportadoras necessàries per a conectar els elements anteriors. Com atres companyies que fabricaven grans equips per a empreses industrials, també suministrava els corresponents servicis de consultoria, tendint i posant en funcionament instalacions de servicis. També assessorava a companyies mineres sobre cóm dissenyar una planta de tractament de menas, construir els seus edificis i instalar la seua maquinària, encarregant-se d'ensenyar als empleats cóm utilisar-la i mantindre-la.<ref name="Bond2011">{{Harvnb|Bond|2011}}.</ref>

En 1903 va adquirir la Companyia Elèctrica Bullock de [[Cincinnati]], [[Ohio]], lo que va supondre afegir [[Turbina de vapor|turbines de vapor]] als equips industrials produïts per Allis-Chalmers.<ref name="Boston_Evening_Transcript_1903-10-21_p6">{{Citation |author=Boston Evening Transcript staff |title=Absorbiu by Allis-Chalmers Co |newspaper=Boston Evening Transcript |page=6 |dona't=21 d'octubre de 1903 |accessdate=9 de febrer de 2013 |url=https://news.google.com/newspapers?aneu=jiE0AAAAIBAJ&sjid=XeEIAAAAIBAJ&pg=5772%2C3142472 |postscript=.}}</ref>
=== 1912–1919 ===
[[Archiu:Corliss-allis-chalmers.jpg|mini|Un [[motor estacionario]] de vapor Allis-Chalmers del tipo Corliss]]

En 1912, Allis-Chalmers estava travessant problemes financers, lo que va obligar a reorganisar la companyia, que es va rebatejar com Allis-Chalmers Manufacturing Company. Otto Falk, antic [[General de brigada|brigadier general]] de la Guàrdia Nacional de Wisconsin, va anar el designat per a dirigir l'operació.<ref name="Leffingwell1993p18"/> Es va centrar en desenrollar nous productes i en ampliar els seus mercats. Falk va detectar un gran potencial de creiximent en la mecanisació de l'agricultura, que per llavors estava florint per tota Norteamérica. Els primers tractors Allis-Chalmers, el Model 10-18, el Model 6-12, i el Model 15-30, es varen desenrollar i varen comercialisar entre 1914 i 1919, expandint-se ademés la gama de productes agrícoles.
=== Década de 1920 ===
[[Archiu:Allis-Chalmers_tractor_advert_in_Farm_Mechanics_May_1921_v5_n1_p75.png|mini|Anunci dels tractors Allis-Chalmers en la revista ''Farm Mechanics (Mecànica de Granja)'', 1921, mostrant els models 6-12, 12-20, i 18-30.]]
[[Archiu:WoodlandAG____caps_block_27____United.___caps_block_28___|mini|Tractor United, exhibit en el Centre d'Història Heidrick Ag, en Woodland, Califòrnia, EE. UU.]]

Continuant la tendència del periodo 1900–1920, els ''[[Rugientes Veintes]]'' varen ser una época favorable per a la fusió i inclús per a la creació de [[Conglomerat d'empreses|conglomerats]] empresarials. A la seua volta, les granges nortamericanes varen continuar mecanisant-se a un fort ritme. Allis-Chalmers va seguir incrementant les seues vendes dels tractors 18-30, 12-20 i 15-25, aixina com del tractor United, el model U.

El famós inventor i ingenier [[Nikola Tesla]] va estar treballant en [[Milwaukee]] para Allis-Chalmers entre 1919–1922.<ref>"Wizard: The Life And Claves Of Nikola Tesla: The Life and Claves of Nikola Tesla" by Marc Seifer - page 398</ref>

En 1926, Otto Falk va contractar a Harry Merritt,<ref name="Leffingwell1993p29">{{Harvnb|Leffingwell|1993|p=29}}.</ref><ref name="Buescher1991pp34-38">{{Harvnb|Buescher|1991|pp=34–38}}.</ref> que seria directiu en el negoci de tractors de Allis-Chalmers durant molts anys. Merritt havia treballat en vendes i comercialisació de vàries marques de equipament agrícola i de construcció. Treballava en [[Holt Manufacturing Company|Holt]] quan Falk ho va fichar. Buescher,<ref name="Buescher1991pp34-38"/> que va treballar a les órdens de Merritt, considera al propi Merritt com l'artífex de la revitalisació del negoci d'equipament agrícola de Allis-Chalmers, transformant-ho en la principal font de beneficis de tot el grup.<ref name="Buescher1991pp34-38"/> Buescher afirma que: "Alguns diuen que el General Falk va dur a Harry Merritt a Milwaukee per a liquidar la divisió de tractors, plagada de problemes. Uns atres diuen que se li va fichar per a insuflar nova vida a la moribunda i ruïnosa operativa. Inclús si la primera suposició anara correcta, el segon supost va provar ser el resultat cert. […] Despuix de la arribada de Merritt, el panorama dels beneficis va canviar radicalment. El negoci d'equipament agrícola va provar ser un salvavides financer per a l'empresa. […] De no valdre pràcticament res en 1927, Merritt va vore cóm el negoci d'equipament agrícola va passar a acaparar el xixanta per cent del total de vendes corporatives."<ref name="Buescher1991pp34-38"/>

També en 1926, Allis-Chalmers adquirit Nordyke Marmon & Company d'[[Indianápolis]], [[Indiana]], un fabricant d'equipament de molins harineros. En 1927 va absorbir la Pittsburgh Transformer Company, un fabricant de [[transformador]]és elèctrics.

En 1928, Allis-Chalmers va adquirir la Companyia de Tractors Monarch de [[Springfield Illinois|Springfield (Illinois)]], afegint a la seua gama de productes una llínea de [[Tractor oruga|tractors oruga]].<ref name="Sanders1996p32">{{Harvnb|Sanders|1996}}, [https://books.google.com/books?aneu=naldQDSyGRQC&pg=PA32&cd=1#v=onepage&f=false p. 32].</ref> En 1929 va incorporar al grup la companyia de maquinària agrícola La Crosse, de [[La Crosse (Wisconsin)]]. La companyia disponia de llaurats i de maquinària de gran calitat, que com habitualment, va servir per a expandir la gama de productes de Allis-Chalmers.<ref name="Buescher1991pp42-43">{{Harvnb|Buescher|1991|pp=42–43}}.</ref>

També en 1929, Harry Merritt estava en Califòrnia, quan es va fixar en el cridaner color taronja de les [[Eschscholzia californica|roselles]] locals, lo que li va induir a pensar sobre l'us de colors lluents en els productes de l'empresa. Que els objectes en colors lluents es puguen vore gran distància podia ser un reclam per a vendre equipament agrícola. Pronte va canviar l'aspecte dels tractors Allis-Chalmers, que es varen pintar de ''[[taronja persa]]'', el color de pintura disponible més semblat al de la rosella de Califòrnia. Aixina va escomençar la tradició del color taronja dels tractors Allis-Chalmers. Varis competidors farien lo propi durant la década següent, com [[International Harvester]] en un roig intens (1936), [[Minneapolis-Moline]] canviat a un to dorat (finals dels anys 1930), i [[Case Corporation|Case]] utilisant un roig flamígero (també a finals de la década de 1930). [[Deere & Company|John Deere]] ya utilisava un esquema de color distintiu, en el seu vert lluent i groc.

En 1928, Henry Ford va cancelar la producció en EE. UU. del [[Fordson|tractor Fordson]]. Açò va afectar al negoci de moltes empreses: comerciants d'equipament agrícola venedors del Fordson, tallers de reparació, i constructors d'equipaments dissenyats específicament per al tractor de Ford (com per eixemple, les cosechadoras Gleaner, i numerosos tractors industrials). Moltes d'estes empreses varen formar un conglomerat en 1928, denominat United Tractor & Equipment Company. La United va aplegar a un acort en Allis-Chalmers per a construir un tractor que substituïra al desaparegut Fordson. No obstant, cap a 1930, el conglomerat d'empreses de la United va colapsar. Les raons que varis autors han donat d'esta fallida han segut els desacorts entre els seus inversors, l'inici de la Gran Depressió, i el fet que la Ford Motor Ltd d'Anglaterra, que continuava fabricant el Fordson independentment de la companyia dels EE. UU., va començar a exportar nous [[Fordson]] a Amèrica. El tractor de la United es va convertir en el Allis-Chalmers Model U.
=== Década de 1930 ===
[[Archiu:Two_row_corn_picker.jpg|mini|Tallador de dacsa de dos files]]
[[Archiu:Allis-Chalmers____caps_block_39____1939.jpg|mini|Un Model WC de 1939.]]
[[Archiu:Allis-Chalmers Allis-Chalmers Model B tractor next to a Fordson.jpg|mini|Un Model B, en un [[Fordson]] darrere.]]
Els anys 1930 varen ser una década de transició. A pesar de la [[Gran Depressió]], Allis-Chalmers va seguir sent rendable gràcies a que es va mantindre estable la demanda de la seua maquinària.

En 1931, va adquirir Alvanç-Rumely de [[La Porte (Indiana)]],<ref name="Buescher1991pp40-41">{{Harvnb|Buescher|1991|pp=40–41}}.</ref> principalment perque Merritt volia controlar la ret comercial de la companyia, en 24 empreses subsidiàries i aproximadament 2500 comerciants, lo que va incrementar la capacitat de vendes de Allis-Chalmers en el negoci d'equipament agrícola. També en 1931, la capacitat de l'empresa es va expandir de nou, gràcies a l'adquisició del negoci d'equipament elèctric de Brown, Boveri & Cie, operació financera propiciada per la Gran Depressió.<ref name="Wilkins2009p339">{{Harvnb|Wilkins|2009}}, [https://books.google.com/books?aneu=TEfEwVxJTkUC&pg=PA339#v=onepage&f=false p. 339].</ref> Despuix de 1931, Allis-Chalmers posseïa la llicència per a la venda en els Estats Units dels productes europeus fabricats per Brown, Boveri & Cie.

En 1932, Allis-Chalmers va colaborar en [[Firestone]] per a introduir [[neumàtic]]s de goma en els seus tractors.<ref name="Buescher1991pp38-39">{{Harvnb|Buescher|1991|pp=38–39}}.</ref> Esta innovació es va estendre ràpidament a lo ample de tota la indústria, millorant el consum de combustible i la força de tracció entre un 10 i un 20 %, lo que para molts agricultors va ser una sorpresa. En els cinc anys següents, els neumàtics de goma havien desplaçat a les rodes d'acer estriadas aproximadament en la mitat de tots els tractors venuts. Les rodes de acer estriadas varen quedar com un equipament opcional en la década de 1940. També en 1932, Allis-Chalmers adquirit la Companyia Ryan Manufacturing, lo que va afegir varis models de [[motoniveladora]]s a les seues llínees d'equips per a la construcció.

En 1933, Allis-Chalmers va introduir el seu Model WC, la primera generació de tractors agrícoles de propòsit general, que es convertiria en el model més venut de tots els temps. En 1937, un model més llauger i assequible de segona generació, el Model B, també es va convertir en un gran èxit de vendes. El seu [[cosechadora]] multicultivo remolcada era líder del mercat.

En octubre de 1937, Allis-Chalmers va ser una de les catorze principals companyies de manufactura elèctriques que varen acodir als tribunals per a evitar que els [[sindicat]]s pogueren excloure als contractistes i els seus productes en els edificis comercials a través de l'us concertat de la "Clàusula d'Hòmens i Mijos". La demanda de Allis-Chalmers i els seus aliats finalment va conseguir que el [[Cort Suprema dels Estats Units|Tribunal Suprem]] emetera una sentència el 18 de juny de 1945, que va acabar en certes pràctiques dels sindicats que violaven la [[Llei Sherman Antitrust]].<ref name="US_Supreme_Court_case_325">{{Citation|author=U.S. Supreme Court|year=1945|title=Allen Bradley Co. et al. v. Local Union 3, International Brotherhood of Electrical Workers, et al., ''U.S. Supreme Court case 325, U.S.797''}}</ref>
=== Década de 1940 ===
[[Archiu:Allis_Chalmers_M_6_High_Speed_Tractor_from_Wo-___caps_block_47___.jpg|mini|Un tractor M6 per a us militar.]]
[[Archiu:Allis-Chalmers____caps_block_49___.jpg|mini|Un Allis-Chalmers Model WD.]]
La [[Segona Guerra Mundial]] va provocar que Allis-Chalmers, com moltes atres companyies industrials, permaneixquera extremadament ocupada. Les seues llínees de productes civils varen experimentar un periodo en el que varen quedar "en espera", llimitades a produir els recanvis necessaris per a mantindre la maquinària existent en servici, mentres que es va donar prioritat a la fabricació de material bèlic, que va alcançar valors màxims.<ref name="Buescher1991pp193-196">{{Harvnb|Buescher|1991|pp=193–196}}.</ref> Des de finals dels anys1930 fins a la mitat dels 1940, Allis-Chalmers va produir maquinària per a unitats [[Armada|navals]], com a motors de vapor per als [[classe Liberty|cargueros del tipo Liberty]], [[Turbina de vapor|turbines de vapor]], generadors, i [[Motor elèctric|motors elèctrics]]; [[Tractor d'artilleria|tractors d'artilleria]] i tractors per a atres usos de l'eixèrcit; controls i canvis elèctrics; i atres productes. Allis-Chalmers era també una de les moltes empreses contractades per a suministrar equipament destinat al [[Proyecte Manhattan]].<ref name="Milwaukee_Journal_1946-01-20_p1">{{Citation|author=Milwaukee Journal staff|title=Allis-Chalmers' share in atomic bomb is told|newspaper=The Milwaukee Journal|dona't=20 de giner de 1946|accessdate=9 de febrer de 2013|url=https://news.google.com/newspapers?aneu=gx8jAAAAIBAJ&sjid=KCUEAAAAIBAJ&pg=4019%2C1281497|postscript=.}}</ref> La seua experiència en maquinària minera i de molienda va fer que anara una elecció llògica per a la mineria i el equipament de processat de l'urani. Allis-Chalmers va ocupar el lloc 45 entre les empreses nortamericanes pel valor dels seus contractes de producció militar durant la Segona Guerra Mundial.<ref>[//en.wikipedia.org/wiki/Whiz_Kids_(Department_of_Defense) Peck, Merton J.] & [//en.wikipedia.org/wiki/Frederic_M._Scherer Scherer, Frederic M.] ''The Weapons Acquisition Process: An Economic Analysis'' (1962) [//en.wikipedia.org/wiki/Harvard_Business_School Harvard Business School] p.619</ref>

Immediatament despuix del final de la guerra, en 1945–1946, Allis-Chalmers va soportar una [[folga]] d'11 mesos de duració.<ref name="Buescher1991pp197-198">{{Harvnb|Buescher|1991|pp=197–198}}.</ref> Buescher estava convençut de que l'empresa mai es va recuperar per complet dels efectes d'esta folga.<ref name="Buescher1991p317">{{Harvnb|Buescher|1991|p=317}}.</ref> Esta afirmació sembla discutible, donats els numerosos èxits que Allis-Chalmers va collir durant els 30 anys següents, incloent el pròsper negoci de l'equipament agrícola en les décades de 1950 i 1960. Pero certament va donar als seus competidors una oportunitat de copar part d'este mercat.

En 1948, el Model WC es va millorar en vàries característiques adicionals, preludiando el llançament del Model WD, un atre èxit de vendes. El WD es va convertir en una fita per a la companyia. Incloïa l'entrega de potència completament independent, per mig d'un sistema de dos embragues.<ref name="Wendel_2004">{{Harvnb|Wendel|2004}}.</ref> Era possible ajustar l'entrega de potència a les rodes atrasseres, lo que es va convertir en un estàndart de l'indústria. La producció d'este model va continuar fins a 1953, en casi 150.000 unitats fabricades.<ref name="Grooms_and_Peterson_2000">{{Harvnb|Grooms|Peterson|2000}}.</ref>
=== Década de 1950 ===
[[Archiu:Allis_Chalmers____caps_block_60____-_15A_produced_since_1945.jpg|mini|Un buldòzer Allis-Chalmers HD-15]]
[[Archiu:Allis-Chalmers_Model____caps_block_62___.jpg|mini|Un tractor Allis-Chalmers Modele D15]]
Els anys 1950 varen ser un temps de gran demanda de tractors més [[Potència (física)|potents]], aixina com en major capacitat en els seus sistemes [[Màquina hidràulica|hidràulics]] i elèctrics. També va ser una década d'intensa dieselización, que va afectar tant a les locomotores de ferrocarril com als tractors agrícoles i a l'equipament de construcció. En 1953, Allis-Chalmers va adquirir la Companyia de Motors Buda d'[[Harvey (Illinois)]]. En esta compra, va poder dispondre dels seus propis [[Motor diésel|motors diésel]],<ref name="Buescher1991p248">{{Harvnb|Buescher|1991|p=248}}.</ref><ref name="Haycraft2000pp123-125">{{Harvnb|Haycraft|2000|pp=123–125}}.</ref> ya que el seu proveïdor anterior, [[Detroit Dièsel]] (fins a llavors una divisió de [[General Motors]]) havia segut adquirida recentment per la companyia d'equipament pesat [[Euclid Trucks|Euclid]], un competidor en el negoci d'equipament de la construcció.<ref name="Haycraft2000pp123-125"/> Els models "Buda-Lanova" varen ser rebatejats com "Allis-Chalmers Dièsel". Els ingeniers responsables d'estos motors varen estar ocupats durant els anys següents<ref name="Buescher1991p248"/> actualisant i expandint la seua gama de propulsors.

En 1952, la companyia va adquirir Laplant-Choate, afegint varis models d'[[escarificador]]és a la seua llínea d'equips de construcció.

En 1953 es va introduir el WD-45, reemplaçant a el WD. El motor es va aumentar a 3700 cc de cilindrada, rendint 30 CV.<ref>[http://www.ritchiewiki.com/wiki/index.php/university_of_nebraska_tractor_test Proves de Nebraska].</ref> Açò era casi duplicar la potència de el WD.<ref>{{cite book|last=Wendel|first=C.H.|title=Farm Tractors: 1890- 1980|dona't=2005|publisher=kp books|location=Iola, WI|isbn=0-87349-726-0|pages=45–46}}</ref> Es va utilisar un nou acoplament, dissenyat per la pròpia Allis-Chalmers.<ref name="Wendel_2004"/> Permetia operar el gancho del remolc des del lloc del conductor. Un WD-45 en motor Buda diésel es va llançar en 1955. Este model es va mantindre en producció fins a la presentació de la série D en 1957.

En 1955, es va adquirir la companyia Gleaner, un moviment important per al negoci de cosechadoras combinades. Allis era el líder del mercat de tractors agrícoles combinats, en la seua llínea de cosechadoras multi cultiu. Adquirint Gleaner, també es va convertir en líder en màquines autopropulsadas, i ademés posseïa dos de les marques principals en cosechadoras combinades. La gama de Gleaner va acabar superant als antics models de Allis-Chalmers, i durant varis anys les vendes de Gleaner varen ser la principal font de beneficis del grup.<ref name="Buescher1991p270">{{Harvnb|Buescher|1991|p=270}}.</ref> Despuix de l'adquisició, Gleaner va continuar fabricant en la mateixa factoria d'[[Independence (Misuri)]].

En 1957 es va introduir la gama de tractors Allis-Chalmers de la Série D. Va gojar d'un gran èxit durant la década següent.

En 1959, Allis-Chalmers adquirit la companyia francesa Vendeuvre. També en 1959, va comprar l'empresa Tractomotive de [[Deerfield (Illinois)]], que havia segut proveïdora d'equipament auxiliar a lo manco a lo llarc d'una década.<ref name="Haycraft2000pp123-125"/>

En la "Història del negoci d'equipament de la construcció" (2000),<ref name="Haycraft2000pp123-125"/> Haycraft va expressar el punt de vista de que Allis-Chalmers va confiar massa i durant un temps excessiu en els seus proveïdors d'equipament auxiliar, en lloc d'invertir en el desenroll de productes propis.<ref name="Haycraft2000pp123-125"/> En la seua opinió, esta estratègia va llimitar l'èxit de la companyia en este negoci, i finalment va tindre que acabar invertint per a acometre el seu desenroll en qualsevol cas.<ref name="Haycraft2000pp123-125"/> Els comentaris de Buescher sobre la adquisició de Buda i la necessitat subsegüent de millorar els seus dissenys semblen corroborar esta impressió.<ref name="Buescher1991p248"/> Aixina i tot, el tema és complex. En un atre passage de la seua memòria,<ref name="Buescher1991pp201-203">{{Harvnb|Buescher|1991|pp=201–203}}.</ref> Buescher presenta un punt de vista contrari, senyalant que l'inversió en investigació i desenroll de productes és una activitat cara, que a sovint no recompensa a l'innovador i majoritàriament beneficia a les còpies dels seus competidors.<ref name="Buescher1991pp201-203" />
=== Décades de 1960 i 1970 ===
[[Archiu:Allis-Chalmers____caps_block_72____foot_spring-tooth_drag_harrow.jpg|mini|Un Allis-Chalmers D17 en una [[Grada (agricultura)|grada]] a remolc]]
[[Archiu:1965_Gleaner_E_harvester.___caps_block_74___|mini| Cosechadora Gleaner I (1965)]]
[[Archiu:Allis-Chalmers____caps_block_75____series____caps_block_76____tractor.jpg|mini|Un tractor Allis-Chalmers D21 Série II]]
En 1960, el govern d'Estats Units desautorizó un intent de formar un [[Cartell (economia)|càrtel]] en l'indústria d'equipament elèctric pesat. Afectava a 13 companyies, incloent les més grans de l'indústria ([[Westinghouse Electric|Westinghouse]], [[General Electric]], i Allis-Chalmers), en preu fix i ofertes emparellades.<ref name="Toledo_Blade_1960-06-14_p3">{{Citation|author=Wire service staff|dona't=14 de juny de 1960|title=Firm admits price fixing: Allis-Chalmers one of 13 charged|newspaper=The Toledo Blade|page=4|url=https://news.google.com/newspapers?aneu=9zwxAAAAIBAJ&sjid=8gAEAAAAIBAJ&pg=6135%2C3731665|postscript=.}}</ref> Algunes companyies varen defendre la seua inocència, pero els advocats de Allis-Chalmers varen reconéixer la seua culpabilitat. A pesar de que un motiu per a formar càrtels és intentar que empreses profitoses passen a ser obscenamente profitoses, en este cas, segons Buescher, es tractava més be d'un intent desesperat (i atolondrado) de crear un jagantesc càrtel elèctric per a transformar els números rojos en beneficis, en un ambient en el que s'havia desencadenat una competència feroç.<ref name="Buescher1991p317-318">{{Harvnb|Buescher|1991|pp=317–318}}.</ref>

La Série D va continuar la seua exitosa carrera en els anys 1960. Per primera volta, es va instalar una sobrealimentació per turbo de série en el D19. Pronte va ser seguit pel 190 i el 190 XT, que era un competidor directe del [[John Deere Modele 4020]], en 98 CV.

En 1965, Allis-Chalmers va adquirir [[Simplicity Outdoor|Simplicity]] per a la seua llínea de talladors d'herba i equipament de jardí. També en aquell any es va posar en funcionament el reactor nuclear d'investigació [[SAFARI-1]].<ref>Study Commission on U.S. Policy toward Southern Africa (U.S.), [https://books.google.com/books?aneu=sq43lnbklEUC&pg=PA345&dq=%22And+Allis-Chalmers+constructed+South+Africa%27s+first+research+reactor,+which+went+into+operation+in+1965.%22&hl=de&sa=X&ei=Td-KU7CJJcTfObLwgKAH&redir_esc=i#v=onepage&q=%22And%20Allis-Chalmers%20constructed%20South%20Africa%27s%20first%20research%20reactor%2C%20which%20went%20into%20operation%20in%201965.%22&f=false South Africa]: Clave Running Out : the Report of the Study Commission on U.S p. 345</ref>

En els anys 1960, els equipaments agrícoles i de construcció, de la mateixa manera que les indústries elèctriques pesades, no varen ser tan profitoses per a Allis-Chalmers com lo havien segut en les décades de 1930, 1940 i 1950. Es va mantindre una prosperitat raonable en la llínea d'equipament agrícola, pero l'economia de totes les activitats industrials va passar a experimentar majors incertituts i un èxit més fugaç per a les empreses que no ostentaven el número un o dos en el seu camp. Allis-Chalmers ocupava a sovint el número tres o quatre, quan Deere i Internacional Harvester varen escomençar a liderar el negoci de la maquinària agrícola, Caterpillar i Case dominaven el negoci de la maquinària de construcció, i Westinghouse i General Electric s'imponien en els mercats dels equips elèctrics pesats. A finals dels anys 1960, es va accentuar la tendència a la formació de mega-conglomerats, com [[Ling-Temco-Vought]], [[Gulf+Western]] o [[White Consolidated]], en una autèntica borrachera d'adquisicions industrials. Allis-Chalmers va ser objecte de varis intents infructuosos d'absorció per part d'estes macro empreses. Serà en esta mateixa época i clima empresarial quan [[Tenneco]] va absorbir a Case.

En 1960, Allis-Chalmers va construir la primera planta de granulado de menas en la mina Humboldt de Míchigan. La companyia aplegaria a construir unes 50 d'estes plantes.<ref>J. Stjernberg, O. Isaksson, J. C. Ion. "[http://www.scielo.org.za/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S2225-62532015000200010 The grate-kiln induration machine - history, advantages, and drawbacks, and outline for the future]". ''Journal of the Southern African Institute of Mining and Metallurgy'', February, 2015.</ref>

En 1974, el negoci de maquinària de la construcció de Allis-Chalmers es va reorganisar per mig de la seua [[Empresa conjunta|associació]] en [[Fiat|Fiat SPA]],<ref name="Buescher1991p316"/><ref name="Dean2001p134">{{Harvnb|Dean|2001|p=134}}.</ref> que inicialment va comprar una participació majoritària del 65 % del negoci.<ref name="Dean2001p134">{{Harvnb|Dean|2001|p=134}}.</ref> La nova companyia es va denominar [[Fiat-Allis]].

Despuix de 78 anys d'activitat ininterrompuda, en maig de 1975 la companyia va tancar la seua vella factoria de 81.000 m² de North Side en [[Pittsburgh]], que donava treball a 1100 empleats a temps complet, dedicats a la producció de transformadors de distribució i als seus instruments de control.<ref>{{cite web|url=https://news.google.com/newspapers?aneu=qJ5RAAAAIBAJ&sjid=jm0DAAAAIBAJ&dq=regional+industrial+hiram+milton&pg=5290,2412397|title=Pittsburgh Post-Gazette - Google News Archive Search|website=news.google.com|accessdate=10 de juny de 2018}}</ref>

En 1977, per a competir en el puixant segment de mercat de tractors diésel compactes (com els [[Kubota]] i els Ford 1000 i 1600 construïts per [[Shibaura (companyia)|Shibaura]]), Allis-Chalmers va escomençar a importar de Japó tractors Hinomoto en motors diésel Toyosha. Eren [[Badge engineering|etiquetats]] en la marca Allis-Chalmers per a la seua venda en els Estats Units.

En 1978 es va formar una aliança en [[Siemens AG|Siemens]], donant orige a l'empresa Siemens-Allis, dedicada al suministrament d'equipament d'equips de control elèctric.<ref name="ACcontroldirect.com">{{Citation|author=ACcontroldirect.com|title=Allis-Chalmers & Siemens-Allis Electrical Control Parts (information about Siemens-Allis)|url=http://www.accontroldirect.com/|accessdate=3 de febrer de 2013|postscript=.|fechaarchivo=26 de novembre de 2010|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20101126213935/http://www.accontroldirect.com/|deadurl=yes}}</ref>
=== Décades de 1980 i 1990 ===
[[Archiu:Allis-Chalmers_7060_in_Wisconsin.jpg|mini|Un Allis-Chalmers 7060 en Wisconsin.]]
La companyia va escomençar la década de 1980 enfrontant-se a un clima de canvi econòmic ràpit, forçada entre lluites financeres a vendre llínees empresarials importants.

En 1983, Allis-Chalmers va vendre Simplicity, la divisió de cortacéspedes i material de jardineria.<ref name="AllisChalmersLawn.com_About">{{Citation|author=Briggs & Stratton Power Products Group LLC|title=AllisChalmersLawn.com > About|url=http://www.allischalmerslawn.com/about_us/|accessdate=2 de febrer de 2013|postscript=.|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20121018195003/http://www.allischalmerslawn.com/about_us/|fechaarchivo=18 d'octubre de 2012}}</ref>

1985 va ser un any de gran recessió per a Allis-Chalmers, quan es va replegar en tres de les seues llínees empresarials principals:

* Fiat-Allis va passar a ser propietat de Fiat, que va comprar la participació minoritària restant. La companyia es va rebatejar com Fiatallis.<ref name="Haycraft2000p278">{{Harvnb|Haycraft|2000|p=278}}.</ref>
* El negoci de maquinària agrícola es va vendre a K-H-D (Klöckner-Humboldt-Deutz, Deutz AG) d'Alemània, per llavors propietària de [[Deutz-Fahr]]. K-H-D va rebatejar el negoci com [[Deutz-Allis]], descatalogant els tractors de color taronja Allis Chalmers de la Série 8000 a favor dels tractors verts construïts per White en motors Deutz refrigerats per aire.
* Siemens-Allis es va donar per terminada quan Siemens va comprar la participació accionarial minoritària restant. Siemens va fusionar la companyia en la seua divisió d'Energia i d'Automatisació.

En 1988, Allis-Chalmers va vendre el seu negoci de [http://www.aafintl.com filtres d'aire] en Estats Units (en 27 instalacions de producció internacionals i vendes en més de 100 països) per aproximadament 225 millons de dólars a [http://www.fundinguniverse.com/company-histories/aaf-mcquay-incorporated-history Snyder General Corporation] de Dallas, una empresa global de control de calitat de l'aire.

En 1990, Deutz-Allis va ser venuda als seus administradors i es va convertir en Allis-Gleaner Corporation (AGCO). Els tractors varen escomençar a vendre's baix el nom de AGCO-Allis, i varen tornar una atra volta a pintar-se de color taronja. La marca de tractors de color taronja es va mantindre en producció fins a 2010, quan AGCO va anunciar que estava cancelant la marca.<ref>{{cite web|url=http://farmindustrynews.com/tractors/agco-phase-out|title=AGCO phase out|dona't=1 de giner de 2010|publisher=|accessdate=10 de juny de 2018}}</ref>

En 1998, els restants del negoci de Allis-Chalmers varen ser [[Desinversión|desinvertidos]], i en giner de 1999, la companyia va tancar oficialment les seues oficines de Milwaukee. Els negocis de servicis restants es varen agrupar en Allis-Chalmers Energy, en sèu en [[Houston (Texas)]].
=== Reutilisació de la marca despuix de l'any 2000 ===
En agost de 2008, [[Briggs & Stratton]] va anunciar que posava a la venda tractors cortacésped baix la marca Allis-Chalmers.<ref>[http://milwaukee.bizjournals.com/milwaukee/stories/2008/08/18/daily38.html Business Journal of Milwaukee, Thursday, August 21, 2008]</ref>
== Sèus ==
[[Archiu:Allis-Chalmers_engine_block.___caps_block_109___|dreta|mini|Bloc de motor Allis-Chalmers]]

* Oficines corporatives, Milwaukee, Wisconsin
* Planta de tractors, West Allis, Wisconsin
* Planta de cosechadoras Gleaner, Independence (Misuri) (antiga sèu de Gleaner)
* Planta de tractors, La Porte, Indiana (heretada de Advance-Rumely)
* Planta de montage, La Crosse, Wisconsin (heretada de la Crosse Plow Works)
* Planta de tractors, Gadsden, Alabama
* Planta d'equipament pesat en Springfield, Illinois (heretada de l'adquisició de la Companyia de Tractors Monarch)
* Planta d'equipament pesat en Deerfield, Illinois (heretada de la adquisició de Tractomotive)
* Planta de tractors en Cedar Rapids, Iowa
* Vàries fàbriques de components en Chicago
* Unes atres

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Equipament de mineria]]
{{Traduït ref|es|Allis-Chalmers}}

Història de l'antic Israel

2026-07-24T18:39:51Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:A reconstructed israelite house, Monarchy period3.jpg|miniatura|Història de l'antic Israel
]]

La '''història de l'Israel antic''' comprén l'història dels [[israelita]]s, és dir, dels habitants dels antics regnes d'[[Regne d'Israel|Israel]] i de [[Regne de Judá|Judá]], dos Estats de l'[[Edat del Ferro]] ubicats en l'[[antic Orient Pròxim]]. Els restants arqueològics més antics de la civilisació israelita es daten entre els sigles {{sigle|XII|a|}} i {{sigle|X|a|}} i el nom «Israel» es menciona per primera volta en el 1209 a. C.<ref>Coogan, Michael D., ed. (1998). The Oxford History of the Biblical World (en anglés, p. 91). Oxford University Press. ISBN 9780195139372. Stager, Lawrence I. "Forging an Identity: The Emergence of Ancient Israel".</ref> En el {{sigle|X|a|s}}, el Regne d'Israel es va convertir en una potència regional fins a la seua conquista pel [[Imperi assiri]] en el {{Esd|722 a. C.}} El Regne de Judá, situat al sur d'Israel, va sorgir al voltant del sigle {{sigle|IX|a|}} i {{sigle|VIII|a|}} i, despuix de ser un regne independent, es va convertir en un [[Estat vassall|estat clientelar]] primer de l'Imperi assiri i despuix del [[Imperi babilònic]]. Quan els israelitas es varen alçar contra la dominació babilonia, l'Imperi babilonio va conquistar i va destruir la ciutat de [[Jerusalem]] i va dur als judeus a l'exili en lo que es coneix com el [[Captiveri de Babilonia]].

Es concentra especialment en l'estudi dels [[poble hebreu|hebreus]] o [[tribus d'Israel|israelitas]] durant este periodo, i de forma secundària en els atres pobles en els que varen conviure —com [[amonitas]], [[amorreos]], [[fenicios]], [[filisteos]], [[hititas]], [[madianitas]] i [[moabitas]]—. Les fonts sobre este periodo són principalment els escrits bíblics —la [[Bíblia hebrea]] o ''[[Tanaj]]'', coneguda pels cristians com [[Antic Testament]]—, el [[Talmud]], el llibre etíope [[Kebra Nagast]] i els escrits de [[Nicolás de Damasc]], [[Artapano d'Aleixandria]], [[Filó d'Aleixandria]] i [[Flavio Josefo]]. Aixina mateix, una atra font principal d'informació són els descobriments [[Arqueologia|arqueològics]] en [[Asiria]], [[Babilonia]], [[Egipte]] o [[Moab]], aixina com els vestigis i inscripcions en el propi territori d'estudi de les regions.

== Introducció ==
L'història de la regió ocupada més alvance pels regnes d'[[Israel]] i [[Regne de Judá|Judá]] oferix problemes particulars per a l'historiador modern. Per l'associació d'esta àrea en lo relatat en la [[Bíblia]], hi ha una tendència a vore l'història del [[Alce mediterràneu]] des d'una perspectiva casi purament bíblica, prestant escassa atenció al periodo posbíblico. Els estudis arqueològics han tendit a vore's a través del relat bíblic,<ref>{{Cita lliure |autor=Whitelam, Keith |títul=L'invenció de l'antic Israel: el silenci de l'història de Palestina. (en anglés) |any= 1997 |editorial= Routledge}}</ref> fent difícil d'entendre l'història d'esta important zona dins del context arqueològic de la totalitat d'[[Oriente Pròxim]].

Per això és difícil donar una visió que siga recolzada per la totalitat dels historiadors. Les dates exactes i les #precisió que pogueren donar estan en continu debat, no hi ha acontenyiments bíblics l'any exacte dels quals es puga validar per fonts externes abans de el {{sigle|IX|a|s}} (coronació d'[[Omrí]], rei d'[[Israel]]): totes les dates anteriors són extrapolacions. Ademés, la Bíblia no es presta molt fàcilment a estos càlculs, no indica més referències que la vida dels distints personages, i la llínea històrica deu ser reconstruïda agregant senyes, un procés que introduïx errors per [[grosseig]]. Les dates més antigues utilisen la Bíblia com a única font, una visió cridada ''maximalista''.

Els ''minimalistes'' discutixen que alguns acontenyiments succeïren, i afirmen que les dates són dubtoses: si la mateixa existència del [[Regne d'Israel (Monarquia Unida)|Regne unit d'Israel]] està en dubte, és insubstàncial afirmar que es va desintegrar en 922 a. C. Philip Davies<ref>{{Cita lliure |autor=Davies, Philip |títul=Escrigues i Escoles: la canonisació de les Escritures hebrees. (en anglés) |any=1998 |editorial= Knox Press}}</ref> per eixemple, explica cóm el Cànon bíblic pugues haver-se realisat solament per a gent en una llarga tradició en llectura i escritura, que es troben solament en l'última época persa o primera helenística, i afirma que els relats de periodos anteriors són en gran partix #reconstrucció basades en tradicions orals. Els minimalistes no discutixen que alguns dels acontenyiments posteriors a el {{sigle|IX|a|s}} tinguen corroboració, com [[l'estela de Mesha]]; la discrepància sorgix en el periodo anterior, a on el relat bíblic sembla estar en desacort en lo descobert per l'arqueologia moderna.

Un atre problema és el causat per diferències sobre terminologia dels periodos històrics. Per eixemple, el periodo en el final de l'[[Edat del Bronze#Bronze Antic:|Edat Antiga del bronze]] el principi de la [[Edat del Bronze#Bronze Mig|mija]], és cridat ''EB-MB'' per Kathleen Kenyon,<ref>{{Cita lliure |autor=Kenyon, Kathleen M and Moorey, P.R.S. |títul=La Bíblia i la recent arqueologia, pág. 19-26 |any=1987}}</ref> ''MB I'' per Guillermo Foxwell Albright, ''cananita mig I'' per Yohanan Aharoni,<ref> {{Cita lliure |autor=Aharoni, Yohanan. |títul=Arqueologia del regne d'Israel, pág. 80-89 |any= 1978 |editorial= Philadelphia}}</ref> i ''bronze primerenc IV'' per Guillermo Dever i Eliezer Oren.

=== Periodización ===

==== Definició del fi del periodo ====
Sol haver dos interpretacions de lo que es consideraria el llímit més tardà de la locució «Israel antic». Molts acadèmics consideren com a posterior a esta periodización el [[periodo del Segon Temple]], coincidint en gran mida en l'[[Antiguetat clàssica]] i, cap a finals del periodo, en la fundació del [[cristianisme]].<ref name=":1">{{Cita lliure|edició=1. ed|títul=A brief history on ancient Israel|url=https://archive.org/details/briefhistoryofan0000matt|editorial=Westminster John Knox Press|data=2002|fechaacceso=2023-09-11|isbn=978-0-664-22436-3|nom=Victor H.|llinages=Matthews}}</ref> Segons esta accepció, el fi de l'Israel bíblic ocorreria en la conquista [[Imperi neobabilónico|neobabilónica]], i més encara, en el [[Captiveri de Babilonia]], i que els hebreus retornats a Terra Santa de la captivitat ya podrien ser identificats més com a ‘judeus’ que com ‘israelitas’. Tractant-se de finals d'este periodo, cap a la destrucció del Segon Temple pels [[Imperi romà|romans]], la majoria de fonts històric-religioses ya no serien bíbliques sino rabínicas i exteriors.<ref>{{Cita lliure|edició=1. publ|títul=Reconstructing the society of ancient Israel|editorial=Westminster John Knox Press|data=1999|fechaacceso=2023-09-11|isbn=978-0-664-22265-9|série=Library of ancient Israel|nomene=Paula M.|llinages=McNutt}}</ref>

L'atra accepció inclou en la definició també el periodo del Segon Temple —sent més be una definició conceptual—<ref>{{Cita web|url=https://www.livescience.com/55774-ancient-israel.html|títul=Ancient Israel: A Brief History|fechaacceso=2023-09-11|llinage=updated|nom=Owen Jarus last|data=2022-03-16|sitioweb=livescience.com|idioma=en}}</ref> argumentant que si ben va haver un abans i un despuix del captiveri babilònic, es tracta d'una continuació del relat israelita, que forma part de la narrativa hebrea i les tradicions judeues (i que el Segon Temple en sí es considera des d'esta perspectiva la continuació del [[Temple de Salomón]]).<ref name=":1" /> És dir, que encara que no es pot parlar d'un Israel com a entitat política (de fet, tampoc ho va haver en l'última época del Regne de Judá), sí es pot referir-se al periodo històric com a part d'este concepte. Moltes voltes es parla del «antic Israel en el sentit estricte del terme» vs. «l'antic Israel en el sentit més ampli».<ref>{{Cita lliure|títul=Ancient Israel: its life and institutions|editorial=Eerdmans Publishing Company|data=1997|fechaacceso=2023-09-11|isbn=978-0-8028-4278-7|série=The Biblical resource séries|nomene=Roland de|llinages=Vaux}}</ref>

== Civilisacions en Israel ==

=== En la Bíblia ===
El [[Génesis]] narra el principi d'Israel i ho vincula a tres patriarques; [[Abraham]], [[Isaac]] i [[Jacob]], l'últim també conegut com ''Israel'' i del com va derivar posteriorment el nom de la terra. Jacob, cridat un «arameo vagabunt» ([[Deuteronomio]] 26:5), va retornar a [[Faran]], la llar dels seus antepassats, per a obtindre esposa. Durant la seua tornada des de Faran a [[Canaán]] va creuar el Jaboc, un afluent oriental del riu Jordán ([[Génesis]] 32:22-33). Enviant a la seua família i criats llunt, eixa nit va lluitar en un lloc que es va cridar en avant Peniel, en un àngel que de matí li va demanar el seu nom. Des de llavors lo renombraron «Israel», 'el que baralla en Deu'. Va ser pare de 12 fills, de les seues esposes [[Lligga]] i [[Raquel]] (filles de [[Labán]]), i de les seues sirvientas Bilha i Zilpa. Els dotze varen ser cridats els ''Fills d'Israel''. Esta història sobre els orígens d'Israel ho localisa en la zona oriental de [[Jordània]]. Els següents relats es varen traslladar a l'oest en l'història del saqueig de [[Siquem]] (Génesis 34:1-33), despuix de la qual cosa l'àrea del tossal de Canaán es considera com la base des de la que va créixer Israel.

=== Historicidad ===
Guillermo F. Albright, Nelson Glueck i I. A. Speiser han situat este relat en el [[Edat del Bronze#Bronze Mig:|bronze mig]] basant-se en tres punts: noms personals, modo de la vida, i costums.<ref>{{Cita web |autor=Halsall, Paul |url=http://www.fordham.edu/halsall/ancient/asbook06.html#Pre-Israelite%20Canaan/Palestine/Syria |títul=Canaan preisraelita |fechaacceso=2007 |idioma=anglés |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20140907005331/http://www.fordham.edu/halsall/ancient/asbook06.html#Pre-Israelite%20Canaan/Palestine/Syria |fechaarchivo=7 de setembre de 2014 }}</ref> Atres erudits, no obstant, han sugerit dates més tardanes per a l'edat patriarcal puix estes característiques varen ser duradores en la vida del Propenc Orient. Cyrus Gordon,<ref> {{Cita lliure |autor=Gordon, Cyrus H. |títul=Génesis: un món de mits i patriarques |any=1997 |editorial= New York University Press}}</ref> basant la seua discussió en l'arribada de pastors nómades [[monoteisme|monoteistes]] durant el final de l'época d'[[Amarna]], va sugerir que és més correcte situar-ho en l'última edat de bronze. Juan Van Seters, basant-se en l'us generalisat de camellos, en els reis filisteos de Gerar, en l'existència d'una economia monetària i en la compra de terra, assegura que l'història pertany a l'[[Edat del Ferro|edat de ferro]]. Atres erudits (particularment, Martin Noth) troben difícil el determinar qualsevol periodo per als patriarques, i sugerixen que l'importància dels texts bíblics no és necessàriament el seu historicidad, sino l'indicar cóm funcionava la societat israelita durant l'Edat dels Metals.

Més recentment, anàlisis per activació de neutrons realisats per Jan Gunneweg de l'Universitat Hebrea de [[Jerusalem]],<ref name=autogenerated3>{{Cita web |autor=Gunneweg, Jan |url=https://pluto.mscc.huji.ac.il/%7Emsjan/neutron.html |títul= Archaeometry, Neutron Activation Analysis, Jan Gunneweg|fechaacceso = 2007 |idioma=anglés}}</ref> estudiant assentaments associats en el principi de l'edat de ferro, demostren evidència d'un moviment de #colon en l'àrea des del noreste, lo que està d'acort en esta història.<ref name=autogenerated3 /><ref>{{Cita lliure |autor=Finkelstein, Israel i Silberman, Neil Asher |títul=The Bible Unearthed: Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of its Sacred Texts |any=2001 |isbn = 0-684-86912-8}}</ref>

== Prehistòria ==

Excavacions al sur del [[Mar de Galilea|llac de Tiberiades]] i en atres parts de la vall del Jordán han permés traure a la llum rastres d'homínits que es remontaven al [[paleolític inferior]], o siga datades fa més d'un milló d'anys. Uns atres [[fòssil]]és descoberts tenen una edat aproximada de 300 000 anys, i l'us de coves per l'home sembla començar en l'[[Achelense#El Achelense Superior|Achelense superior]]. El fòssil del [[home de Galilea]] té una antiguetat de prop de 140 000 anys.

* Entre el [[Paleolític superior|mileni {{sigle|xi}}]] i el {{sigle|ix|a}} es desenrolla en [[Canaán]] la ''civilisació [[Natufiense]]'', segurament [[nómada]], de la que es troben alguns vestigis. Esta civilisació estaria composta per dos grups de poblacions llaugerament diferents, per una part els antepassats de pobles del tipo eurafricano (els que serien Canaán, [[Mesopotamia]], [[Iran]] i [[Anatolia]] en temps històrics) i els ancestros de pobles protomediterráneos, també numerosos en Canaán.
* A partir del mileni {{sigle|ix|a}} les [[Neolític|tribus neolíticas]] varen domesticar plantes, animals, es sedentarizaron i varen practicar l'[[agricultura]] i la [[ganaderia]]. Entre els anys 10 000 i 8000 a. C., les ferramentes d'[[os]] adquirixen importància i els [[Talla lítica|útils de pedra]] un desenroll característic. Durant este periodo les condicions climàtiques són favorables als assentaments humans, en més precipitacions i temperatures suaus.
* A partir del mileni {{sigle|vii|a}} la ciutat de ''Er Riha'' ([[Jericó]]) s'alça com una de les més antigues del món, és l'época en que es constituïxen les primeres ciutats. Durant l'últim quarto d'este mileni apareix la [[ceràmica]], aixina com atres formes d'[[artesania]].
* Canaán del mileni {{sigle|vaig vore}} i de la primera mitat de el {{sigle|v|a}} es coneix mal, se suponen desplaçaments de població que poden ser deguts a variacions climàtiques. Tant les montanyes com la regió costera estan ocupades per una civilisació de caràcter forestal, com dona prova el predomini d'instruments destinats al treball de la [[fusta]].
** A mitan del mileni {{sigle|v|a}} els assentaments antics de la vall del [[Riu Jordán|Jordán]], com Jericó, varen ser ocupats de nou per la millora de les condicions climàtiques.
** Al final del mileni {{sigle|v|a}} Canaán va alcançar un nivell de desenroll econòmic i cultural que li acostava al de les civilisacions del nort de [[Síria]] que s'havien beneficiat abans d'influències [[Mesopotamia|mesopotámicas]].
* Mileni {{sigle|iv|a}}: La civilisació cananea es va organisar en un sistema de ciutats-Estat, frut de la fusió entre agricultors sedentarios i pastors seminómadas.
** En la primera part del mileni varen aplegar des del nort les tècniques [[metalúrgia|metalúrgiques]] i el treball del marfil. Varen aparéixer estructures tècniques i econòmiques adaptades a les regions seques: allí es varen instalar menudes #colectivitat que vivien del cultiu de [[cereal]]és i de la crío de ganado major i menor.
** En la segona mitat del mileni {{sigle|iv|a}}comença l'influència egipcíaca sobre la regió.
** Cap al final, la civilisació dels agricultors i ganaders desapareix sense que siga possible establir vínculs en la formació de la civilisació cananea del mileni {{sigle|iii|a}} Fins a 2400 a. C. el clima va ser una miqueta més humit que hui dia.
:El començ d'intercanvis entre Canaán i [[Egipte]] gràcies al [[Camí dels Reis]] que creuava el desert de Sinaí, cap al final del mileni {{sigle|iv|a}}, és un acontenyiment de primera importància ya que fins a llavors Canaán havia segut un «atzucac» subjecte solament a influències asiàtiques. Estes relacions varen prendre una amplitut considerable, gràcies a l'utilisació de bous com a animals de tir, capaços de creuar els aproximadament 200 quilómetros de casi desert que separen el sur cananeo de la delta del [[Nilo]]. Per lo tant, el Llevant comença a eixercitar el paper de zona de pas, a on es creuaven les influències, i a sovint les armes, dels grans imperis d'Egipte i l'Orient Pròxim asiàtic.
* El mileni {{sigle|iii|a}} és el de la civilisació cananea que s'estén fins a temps històrics. Encara que l'[[escritura]] no aparega en la regió abans de la segona mitat del mileni {{sigle|ii|a}}, tenint en conte de l'estat de superproducció, centralisació i redistribució dels excedents alimentaris, els historiadors consideren que este nou orde econòmic, social i polític senyala l'entrada en l'història en el transcurs del mileni {{sigle|iii|a}} Pels intercanvis en Egipte, la regió es desenrolla i s'enriquix, especialisant-se en el comerç de ceràmica, mentres numeroses ciutats es desenrollen i consoliden.

== Periodo cananeo: del mileni {{sigle|iii|a}} a el {{sigle|XVI|a|s}} ==

Els historiadors consideren generalment que el periodo cananeo s'estén des del principi del mileni {{sigle|iii|a}} fins al final de el {{sigle|XVI|a|s}}

Al final del mileni {{sigle|iii|a}}, les poblacions seminómadas varen creuar el Jordán i varen penetrar en Canaán, causant l'afonament de les estructures socioeconòmiques existents: es varen destruir i varen abandonar les ciutats, i l'economia va tornar a la ganaderia. A partir de el {{sigle|XIX|a|s}} va començar un aument dels assentaments permanents i una disminució del número de tribus, pero permaneixent encara molt prop de l'organisació tribal. Este periodo durant el qual els desplaçaments entre Àsia, des de Mesopotamia, i Egipte eren intensos, correspon a un moment d'agitació intern que va servir de preludi a l'invasió d'Egipte pels [[hicsos]] (''Príncips dels països estrangers''). Durant este mateix periodo, les ciutats cananeas varen començar a rodejar-se en [[muralla]]s. L'existència de la ciutat cananea de ''Ourousalim'' ([[Jerusalem]]) se certifica en escrits que daten de el {{sigle|XXI|a|s}}

Els atacs i infiltracions repetits varen obrir als hicsos el camí cap a la part oriental de la delta del [[Nilo]], a on es varen instalar i varen fer d'[[Avaris]] la seua capital en el {{sigle|XVI|a|s}} En esta época, Canaán, part d'un imperi colocat baix l'autoritat de Avaris, va alcançar un nivell de civilisació notable: potents fortificacions rodejaven les residències dels reyezuelos cananeos, en guerra permanent uns contra uns atres i que recorrien als carros de guerra arrastrats per cavalls. Les desigualtats socials es mostren clarament: Es construïen espaciosas residències que contrastaven en els cuchitriles que els seus contemporàneus ocupaven. Les tombes, cavades en la roca, eren sepultures generalment familiars; armes i joyes de bona calitat acompanyaven els restants dels difunts afortunats. En l'àmbit de la ceràmica, les formes imiten al metal. Es veu estendre's per la regió una [[alfarería]] hicsa: negra, polida i incrustada de pasta de calcàrea blanca, aixina com treballs sobre marfil de gran calitat; també són reputats els cananeos del nort (proto[[fenicios]]) per la tenyida en púrpura.
* Cap a 1850 a. C. la ciutat d'[[Ascalón]] es va convertir en capital d'un regne i en port molt actiu sobre el [[Mar Mediterrànea]], des d'a on s'exportaven els productes de l'interior. Rodejada d'una muralla de 2 km de circumferència, la ciutat devia contar en prop de 15 000 habitants.
* En esta época comença la migració de les [[tribus d'Israel]] cap a [[Canaán]], possiblement des del sur de la regió caucásica. No existix documentació històrica verificable. Segons l'[[Antic Testament]], és el periodo corresponent a [[Abraham]], [[Isaac]] i [[Jacob]], que comprendria fins a 1650 a. C. aproximadament.
* Completant la lliberació nacional mampresa pels faraons de la dessetena dinastia, [[Amosis I]] es va apoderar de Avaris i va expulsar als hicsos fins a Àsia. Aixina que, cap a mediats de el {{sigle|XVI|a|s}} Egipte va conquistar Canaán a on el protectorat egipcíac es va mantindre durant tres sigles i mig, durant els quals la situació internacional sofrix numeroses modificacions: els conflictes en els [[hitita]]s i les freqüents rebelions dels [[beduino]]s acampats en el Negev i Sinaí varen implicar #destrucció, saquejos, i deportacions.

== Domini egipcíac ==
En l'Èxodo es relata cóm alguns dels descendents d'Israel es varen convertir en esclaus egipcíacs. S'han donat vàries explicacions per a relatar les circumstàncies baix les quals açò va ocórrer, alguns historiadors creuen que va poder haver-se pel canvi de les condicions polítiques en Egipte: en 1650 a. C. el nort d'Egipte va ser conquistat per tribus d'un poble cridat ''Hicso'' pels egipcíacs, segons pareix una mescla de [[Pobles semitas|semita]]s i d'[[hurrita]]s. Els hicsos varen ser expulsats per [[Amosis I]] (1550-1525 a. C.), el primer [[faraó]] de la [[Dinastia XVIII|dihuitena dinastia]] en la que comença l'[[Imperi Nou]]. Amosis va destruir la capital dels hicsos en [[Avaris]] i els seus successors varen conquistar la ciutat de Saruhen (prop de Gaza),<ref>{{Cita lliure |autor=Mayani, Zacharie |títul=Els hicsos i el món bíblic}}</ref> i varen destruir confederacions canaanitas en [[Megido]], [[Hazor]] i [[Qadesh]].

[[Tutmosis III]] (1504 a. C. al 1450 a. C.) va establir l'imperi d'Egipte sobre l'occident del Propenc Orient, derrotant a la confederació cananea en Megido i prenent la ciutat de Joppa, traslladant la frontera des del [[Sinaí]] a la curva d'[[Éufrates]], conseguint la màxima extensió territorial en la zona. (No són pocs els erudits que ho mencionen com l'emperador de l'Èxodo)

El domini egipcíac es va mantindre en la regió de Canaán (zona en la qual devien emergir Israel i Judá) fins al regnat de [[Ramsés VI]], qui va regnar prop 1150 a. C. 
Cronologia aproximada:<ref>Solament des de el {{sigle|IX|a|s}} hi ha fonts asirias contemporànees que permeten comprovar les senyes bíbliques.</ref>
* 1440 a. C.: regnat d'[[Amenhotep II]] (circa 1450-1424 a.{{esd}}C.), durant el qual es troba en els texts egipcíacs la primera menció del poble [[Habiru]] (possiblement hebreus).<ref>Es menciona als habiru en les [[cartes de Amarna]], que inclouen moltes de governants cananeos vassalls, escrites en [[acadio]] —la llengua diplomàtica de l'época— als faraons egipcíacs en el {{sigle|XIV|a|s}}</ref> L'evidència recentment descoberta sembla indicar que molts habirus parlaven hurrita;<ref>(S'ha trobat el cridat ''[[Prisma de Tikunani]]'', un artefacte d'argila en una inscripció cuneïforme en acadio, que enumera els noms dels soldats ''[[Habiru]]'' del rei Tunip-Etššup de [[Tikunani]] (un regne menut del nort mesopotámico). Este rei era contemporàneu del hitita [[Hattusili I]] (circa 1550 a. C.). Desgraciadament va resultar que la majoria dels 438 soldats Habiru de Tunip-Tessup tenia noms hurritas que no es podrien explicar en cap llengua cananea (la família a la qual pertany l'hebreu) o cap atra llengua semítica. El restant dels noms és semítico, llevat un. Açò també va plantejar el dubte sobre si Habiru no anara un grup ètnic.</ref> possiblement era una casta social més que un [[Ètnia|grup ètnic]], i inclús poden haver estat incorporats en els grups tribals dels primers israelitas.<ref>{{Cita lliure |autor=Finkelstein, Israel i Silberman, Neil Asher |títul=The Bible Unearthed: Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of its Sacred Texts |any=2001 |isbn=0-684-86912-8}}</ref><ref>{{Cita lliure |autor=Mieroop, Marc van |títul=Història de l'Orient Pròxim, 3.000-323 a. C. |any=2003 |isbn = 0-631-22552-8}}</ref><ref name=autogenerated2>{{Cita lliure |autor=Redford, Donald |títul=Egipte, Canaan i Israel en els temps antics |any= 1992 |editorial= [[Princeton University Press]]}}</ref>
* Circa 1400 a. C.: primera menció als [[shasu]] en expedients egipcíacs trobats en el sur del [[Mar Morta]]. Shasu és un nom que conté un grup [[Tradició yavista|yavista]], encara que l'inscripció egipcíaca d'[[Amenhotep III]], en el temple de Soleb, "Yhw en la terra del Shasu", no utilisa el determinativo per a un deu ni per a la gent, sino per al nom d'un lloc.
* 1350-1330 a. C.: la correspondència d'[[Amarna]] dona conte detallada de les [[Cartes de Amarna|cartes]] intercanviades durant el periodo de dominació egipcíaca en Canaán durant el regnat d'[[Akenatón]]. Els alcaldes locals, tals com Abdi Khepa de Jerusalem i Labaya de Siquem, eren delegats del faraó, i actuaven a favor seu. Akenaton els informa d'haver enviat a la regió a un regiment de Medjay ([[Nubia]]) per a mantindre orde. En este periodo comença l'expansió hitita en el nort de Síria, i es coneix la propagació d'una epidèmia en la regió.
* 1300 a. C.: alguns comentaristes de la Bíblia calculen el naiximent de [[Moisés]] al voltant d'esta data. Pero uns atres ho coloquen abans del 1500 a.{{esd}}C.

* 1292 a. C.: comença la [[Dinastia XIX]] en el regnat de [[Ramsés I]]. [[Ramsés II]] (1279-1213) va firmar un [[Tractat de Qadesh|tractat]] en els hititas despuix de cedir-los el nort del Llevant. Va conduir una campanya a través del territori que més vesprada seria Israel, despuix de la rebelió dels shasu que va seguir a la [[batalla de Qadesh]], establint una guarnició egipcíaca en [[Moab]].

* Circa 1200 a. C.: l'imperi hitita d'[[Anatolia]] va ser conquistat per tribus aplegades de l'oest. Els cananeos de la costa nort, (cridats posteriorment "[[fenicios]]" pels [[Grècia|grecs]]) varen poder haver segut desplaçats temporalment, pero varen retornar despuix de la marcha dels invasores que no es varen assentar en el lloc.<ref>{{Cita web |autor=Abdelnour, Farras |url=http://leb.net/farras/ugarit.htm |títul=Ugarit |fechaacceso=2007 |idioma=anglés |urlarchivo=https://archive.today/20120530140023/http://leb.net/farras/ugarit.htm |fechaarchivo=30 de maig de 2012 }}</ref>
* 1187 a. C.: Invasió d'Egipte pels [[Pobles de la Mar]]. Entre ells estava un grup cridat ''P-r-s-t'' (primer registrat pels egipcíacs com a P-r/l-s-t) identificat generalment en els [[filisteos]]. Apareixen en una inscripció del temple construït per [[Ramsés III]] en [[Medinet Habu]], a on descriu la seua victòria contra els pobles de l'mar. Els estudiosos de la bíblia de el {{sigle|XIX||s}} varen identificar la terra dels filisteos (Filistea o ''Plesheth'', en el significat hebreu de "invasores")<ref>Plesheth (pel-eh'-sheth) - Paraula #6429 del Strong’s Hebrew Bible Dictionary -</ref> en ''Palastu'' i ''Pilista'' de les inscripcions [[asiria]]s, segons el ''diccionari de la Bíblia'' de Easton (1897). Atres grups ademés dels filisteos eren els tjekker, dananeos i shardana. El contraatac de Ramsés III va destruir la majoria dels llocs cananeos. El mateix faraó va permetre més alvance als filisteos i tjekker, i possiblement també als dananeos, reconstruir les ciutats del camí coster, cridades en l'Èxodo el ''Camí dels Filisteos'', nom que s'utilisa per a denotar la regió costera habitada per este poble. Les cinc ciutats filisteas principals eren [[Gaza]], [[Ashdod]], Ekron, [[Gath]], i [[Ascalón]]. L'arqueologia moderna sugerix intercanvis culturals en [[Civilisació micénica|Micenas]]. Encara que els filisteos varen adoptar la cultura i la llengua local cananea abans de deixar qualsevol text escrit, s'atribuïx un orige indoeuropeo per a les poques paraules filisteas conegudes.
* 1150 a. C.: problemes interns d'Egipte conduïxen a la retirada de les guarnicions egipcíaques assentades en [[Bet She'an]], en la vall del Jordán, Megido i Gaza, durant el regnat de [[Ramsés VI]].

El periodo entre el final de la dihuitena i principis de la vigèsima dinastia va ser particularment confús. La [[Bíblia]] especifica que els israelitas varen eixir d'Egipte 480 anys ans que el rei [[Salomón]] construïra el Temple (1.º Re 6:1). Esta construcció data aproximadament de l'any 970 a.{{esd}}C. per lo que la data aproximada per a l'Èxodo resulta ser 1450 a.{{esd}}C., sugerint que Tutmosis III va poder haver segut el faraó relacionat en l'[[Èxodo]].

L'Èxodo d'Egipte dels israelitas i la seua cronologia estan en permanent debat. No obstant, ya que la Bíblia indica que els hebreus varen partir de la ciutat anomenada [[Avaris|Ramesés]] i a cap a [[Sukkot|Sucot]],<ref>[https://www.biblegateway.com/passage/?search=%C3%89xodo+12&version=RVR1995 Èxodo 12:37]: "Varen partir els fills d'Israel de Ramesés cap a Sucot. Eren uns siscents mil hòmens de peu, sense contar els chiquets."</ref> ciutats que són datades en el {{sigle|XIII|a|s}}, durant el periodo en que [[Ramsés II]] governava Egipte, en el camp de l'investigació es considera l'any {{Esd|1250 a. C.}}<ref>Simón Dubnow, ''Manual de l'Història Judeua'', Buenos Aires: Sigal, 1977, pp. 34 i 673; Gabrielle Sigau-Rajna, ''Abecedaire du Judaïsme'', París: Flammarion, 2000, p. 116; Philip Wilkinson, ''Religiõés'' (Religions, 2008), Riu de Janeiro: Zahar, 2011, p. 62.</ref> H.W.F. Saggs observa en els seus escrits acadèmics que:

{{cita|La menció de la ciutat de Ramesés en [[Llibre de l'Èxodo|Èxodo 1:11]] mentres que localitat d'almagasenage, construïda en part pels esclaus israelitas, oferix de fet un indici cronològic, ya que hui és sabut que Ramsés II va construir una ciutat, Per-Ramsés —[[Avaris|Pi-Ramsés]]—, la qual es correspon en el nom proporcionat per la Bíblia. Això tendix a posicionar l'esclavitut dels hebreus en Egipte i la seua eixida d'eixe país en el {{sigle|XIII|a|s}}<ref>H.W.F. Saggs, "Li monde juif avant l'Exil", en: ''Li monde du Judaïsme'' (The Jewish World, 1979), ed. Elie Kedourie, Londres i París: Thames & Hudson, 2003, p. 42. Anàloga és la posició de Kenneth A. Kitchen (''Rehabilitació de l'Antic Testament'', Michigan: William B. Eerdmans, 2003). El text bíblic narra ademés que "[[Tribus d'Israel|els fills d'Israel]] [...] varen edificar per al faraó les ciutats d'almagasenage, Pitón i Ramesés" ([https://www.biblegateway.com/passage/?search=%C3%89xodo+1&version=RVR1995 ''Èxodo'' 1:6, 11]).</ref>}}

Evidència extrabíblica de la presència israelita en Canaán es troba sis anys despuix de la mort de Ramsés II, en l'[[Estela de Merenptah]], en una inscripció realisada per eixe faraó sobre la seua campanya militar en terres de Canaán cap a 1210-1208 a. C. Ademés d'això, alguns erudits sostenen que s'ha trobat una atra referència més antiga a «Israel» en el cridat ''Relleu de pedestal de Berlín'' ({{sigle|XIV-XIII|a|s}}), una inscripció de pedra d'orige egipcíac,<ref>{{Cita publicació|url=https://doi.org/10.1163/15685330-12341266|títul=The Earliest Reference to Israel and Its Possible Archaeological and Historical Background|llinages=Zwickel|nom=Wolfgang|llinages2=van der Veen|nomene2=Pieter|data=2017-01-23|publicació=Vetus Testamentum|volum=67|número=1|pàgines=129–140|fechaacceso=2021-10-09|issn=0042-4935|doi=10.1163/15685330-12341266}}</ref> encara que açò és qüestionat per uns atres.<ref>{{Cita lliure|títul=Geschichte und Gott: XV. Europäischer Kongress für Theologie (14.–18. September 2014 in Berlin)|editorial=Evangelische Verlagsanstalt|fechaacceso=2023-07-27|isbn=978-3-374-04580-8|idioma=de|nom=Faried|llinages=Adrom|any=2016|pàgines=288–301|capítul=Israel in Berlin? Identifizierungsvorschläge zur Fremdvölkerliste Berlin 21687|llinage-editor=Meyer-Blanck|nom-editor=Michael|url-capítul=https://books.google.és/books?aneu=my8jEAAAQBAJ&pg=PA288}}</ref>

== Dificultats en la cronologia bíblica ==

El total dels regnats dels reis de Judá entre el quarto [[any de regnat]] de Salomón, quan se supon que va construir el [[Temple de Jerusalem|Temple]], i la destrucció de Jerusalem en 586 a. C., dona 430 anys.

Ya que Salomón va regnar aproximadament des de l'any 970 a.{{esd}}C., l'edificació del Temple queda fixada al voltant d'eixa data. Açò sugeriria que l'edificació del Temple va ocórrer prop de l'any 967 o 966 a. C.

Segons la Bíblia (Reis 6:1), entre eixa construcció i l'èxodo havien transcorregut un total de 480 anys, lo que dona la data de 1447 a. C. aproximadament per a l'èxodo, acostant-ho sugestivamente al final del regnat de [[Tutmosis III]].<ref name=autogenerated2 /> Segons Èxodo 12:40, el desterro en Egipte havia durat 430 anys, en el resultat que l'arribada dels israelitas a l'Nilo deuria haver ocorregut en el regnat de [[Sesostris I]], que va començar cap a 1920 a. C. Agregant les llargues vides d'[[Abraham]], [[Isaac]] i [[Jacob]], caldria datar l'arribada de Abraham a Canaán en el 2141 a. C., i l'arribada a Egipte en 2116 a. C., durant la [[Dinastia X|dècima dinastia]] la capital de la qual estava en [[Heracleópolis Magna]]. La "servitut" en Egipte hauria ocupat el periodo entre les [[Dinastia XII|dinasties XII]] a la [[Dinastia XVIII|XVIII]].

Com en Números 32:13 s'assignen 40 anys a vagar pel Sinaí, les conquistes de [[Josué (personage bíblic)|Josué]] deuen haver ocorregut durant el regnat d'[[Amenofis II]], quan tot Canaán estava en poder d'Egipte pero els egipcíacs ''“havien conegut el poder del Deu hebreu Yahvé”'' [“''Luego que em cobrixca de glòria a costa del faraó i els seus guerrers, els egipcíacs sabran que soc el Senyor''” (Éx 14:18)] (per lo que des del desastre de l'eixèrcit egipcíac ya no els haurien tornat a perseguir, perque ''les #proea del Deu d'Israel es varen difondre profusamente, inclús entre els filisteos'' (1.º Sam 4:8; 6:6).

Després de la caiguda de Jericó (que va ocórrer, tal com ho varen revelar els treballs de [[Kathleen Kenyon]], prop del 1550 a.{{esd}}C.,<ref name=":0">{{Cita lliure|títul=How Israel Became a People|url=https://books.google.és/books?aneu=7QU7GFNe7nsC&pg=PT160|editorial=Abingdon Press|data=2013-02-01|fechaacceso=2023-07-27|isbn=978-1-4267-5543-9|idioma=en|nom=Dr Ralph K.|llinages=Hawkins}}</ref> encara que l'erosió permet l'existència conjetural d'un assentament destruït en el {{sigle|XIII|a|s}}<ref name=":0" />), el periodo dels [[Juges]] s'estendria fins a prop del 1010 a. C., sent després reemplaçats pel periodo monàrquic del rei [[Saúl]]. Desafortunadament les fonts egipcíaques no diuen res sobre Israel, Josué o els seus successors, i la Bíblia no diu res sobre els Amenofis, Tutmosis o Ramsés d'este periodo.<ref>Ibid pág. 257-259</ref>

Per a solucionar esta classe de problemes, alguns estudiosos confessionals, com els [[Egiptología|egiptòlecs]] [[Kenneth Kitchen|Kennet Kitchen]] i [[David A Faulk]] han propost una cronologia alternativa, datant l'Èxodo i el començ de les conquistes de Canaán en el {{sigle|XIII|a|s}} <ref>{{Cita lliure|títul=The Ark of the Covenant in Its Egyptian Context: An Illustrated Journey|url=https://books.google.com/books?aneu=EfvJEAAAQBAJ&lpg=PP1&pg=PA5#v=onepage&q&f=false|editorial=Hendrickson Publishers|data=2020-01-01|fechaacceso=2025-03-02|isbn=978-1-68307-267-6|idioma=en|nom=David|llinages=Falk|pàgina=11}}</ref> basant-se que els números bíblics, com els de 1 reis 6:1, generalment són [[Numerología bíblica|simbòlics]] i no sempre tenen un propòsit cronològic exacte.<ref>{{Cita lliure|títul=On the Reliability of the Old Testament|url=https://books.google.com/books?redir_esc=i&aneu=Kw6O05qBiXcC&q=480#v=snippet&q=480&f=false|editorial=Wm. B. Eerdmans Publishing|data=2006-06-09|fechaacceso=2025-03-02|isbn=978-0-8028-0396-2|idioma=en|nom=K. A.|llinages=Kitchen|pàgina=203}}</ref> <ref>Joshua Berman. "''But is it History? The Historical Accuracy of the Tanakh''". p. 19-21</ref><ref>James K. Hoffmeier. ''[https://etsjets.org/wp-content/uploads/2010/06/files_JETS-PDFs_50_50-2_JETS_50-2_225-247_Hoffmeier.pdf What is the biblical dona't for the exodus? a response to Bryant Wood]''. p. 235-239</ref>

== La conquista de Canaán ==
{{AP|Canaán}}

Clarament, el procés de l'infiltració israelita en Canaán és més complicat que lo narrat en la Bíblia. El patró de l'establiment i la génesis d'Israel com a poble va ser un procés complex que implicava principalment a grups natius de pastors de Canaán (potser incloent habiru i shasu), en una certa infiltració de grups exteriors, tals com hititas i [[arameos]] del nort aixina com grups meridionals de shasus tals com els keinitas, algun dels quals pugues haver vingut d'atres zones controlades per Egipte. Quan Israel conquistava Canaán, Egipte estava nominalmente en control de la regió.<ref>''Conquest of Canaán in Biblical Archeology'' (www.truthnet.org)</ref>

Genèticament, els judeus demostren tindre conexions en el poble [[Poble kurdo|kurdo]] i atres grups del nort d'[[Iraq]], sugerint esta com l'àrea de la qual la majoria dels seus antepassats varen vindre originalment, un fet confirmat arqueológicamente a partir del periodo Khirbet Kerak, periodo mig de l'[[Edat del Bronze]], en l'expansió dels [[hurrita]]s (horreos en el [[Tanaj]]), i en la dels shasu (= egipcíac) i de ahlamu (= en acadio assiri, arameos) al principi de l'[[Edat del Ferro]].<ref>{{Cita lliure |autor=Dever, William G. |títul=What Did the Biblical Writers Know and When Did They Know It? |any=2001 |isbn = 0-8028-4794-3}}</ref><ref>{{Cita lliure |autor=Dever, William G.| |títul=Who Were the Early Israelites and Where Did They Menja from? |any=2003 |isbn = 0-8028-0975-8}}</ref><ref>{{Cita lliure |autor=Mazar, Amihai |títul=Arqueologia de les terres bíbliques, 10.000 - 586 adC. |any= 1990 |isbn = 0-385-42590-2}}</ref>

Segons la Bíblia, despuix d'eixir d'Egipte, els israelitas varen vagar pel desert durant una generació, per a invadir després la terra de Canaán destruint ciutats cananeas, com Ai, Jericó i Hazor baix les órdens de [[Josué (personage bíblic)|Josué]]. No obstant, este fet també li l'adjudica Ramses II que assegura haver conquistat Canaán i destruït Jericó i atres ciutats circa 1200 a. C.,<ref>{{Cita lliure |autor=Kitchen, Kenneth A. |títul= On the Reliability of the Old Testament |any= 2003 |isbn = 0-8028-4960-1|editorial= William B. Eerdmans Publishing Company}}</ref> a pesar del fet de que Ai i Jericó semblen haver estat deshabitades en este temps, des de que havien segut destruïdes prop del 1400 a. C. Molts uns atres dels llocs mencionats en el [[Llibre de Josué]] també semblen haver estat abandonats en el 1200 (data sugerida per Mattfield com la més provable per a l'Èxodo), pero estaven ocupats en el {{sigle|VII|a|s}} Atres grups podien haver eixercitat un paper protagoniste en la destrucció de centres urbans durant l'última edat de bronze, com els pobles de la mar, entre els quals estaven els filisteos i els mateixos egipcíacs, que varen invadir la zona moltes voltes. Les guerres entre les [[ciutat estat|ciutats-estats]] veïnes han eixercitat provablement un paper important.

=== Periodo dels Juges ===

Si els israelitas varen retornar a Canaán cap al 1400 a. C., esta era una época en que els grans poders de la regió estaven concentrats entre Egipte i els ascendents hititas. Posteriorment, cap a l'any 1200 a.{{esd}}C. va ser l'época dels "pobles de la mar", en la que filisteos, tjekkers i possiblement dananeos es varen instalar a lo llarc de la costa des de [[Gaza]] en el sur a Joppa en el nort. Oriente Pròxim semblava viure en una edat obscura, de la que va tardar sigles en eixir. La recuperació sembla que va començar en les ciutats comerciants de l'àrea filistea, seguint cap al nort, a les [[Fenicios|fenicias]] abans d'alvançar cap a les zones interiors, els tossals de Judea i Samaria (que rebrien els beneficis del comerç a finals de el {{Sigle|X|a|s}} ).

En els seus atacs inicials baix Josué els hebreus varen ocupar la majoria de Canaán, que varen repartir segons les llínees familiars tradicionals derivades dels fills de Jacob i de José (les [[tribus d'Israel]]). No hi havia cap govern formal, i el poble era guiat pels ''juges''.

Els ''Juges'' eren els líders carismàtics del seu temps, persones inspirades per l'Esperit Sant (Jue 3:10; 6:34; 11:29; 13:25; 14:6,19; 15:14,19).
Eren els pastors del poble que generalment pertanyien a les famílies més importants de les seues tribus .(2.ª Sam 7:7)

En este temps, el nom "Israel" es menciona per primera volta (si no abans) en una font arqueològica contemporànea, l'[[Estela de Merenptah]].

== Orígens de la monarquia ==

Cap a el {{sigle|XI|a|s}} els fills dels sacerdots-Juges prenien ''“lo millor de les ofrenes per a sí mateixos”. Es donaven a l'avarícia, el soborn i pervirtieron el dret'' (1.º Sam 2:14; 8:3). Aixina mateix ''Tractaven en despreci l'ofrena del Senyor'' (1.º Sam 2:17). La cohesió israelita i la protecció que Deu brindava a eixa nació depenia de "seguir el camí del Senyor", per la qual cosa anaven camí a la dissolució.

Al mateix temps la prosperitat va tornar a la regió al final de l'edat de bronze, es va recuperar el comerç en Egipte i Mesopotamia, i es varen obrir noves rutes comercials, des de Cadesh-Barnea al sur, d'[[Hebrón]], [[Jerusalem]] i [[Laquís]] en [[Samaria (ciutat)|Samaria]], a Siloé, [[Siquem]] i a través de Galilea, a [[Megido]] i tot el [[vall de Jezreel]]. Esta ruta amenaçava el monopoli comercial dels filisteos, que varen intentar dominar-la tant directament, en una intervenció militar contra les tribus d'Israel, com indirectament, promovent a mercenaris a posicions de poder com els [[Achish]] de Gath, posteriors aliats de David.

Segons lo permés en el capítul 7 del [[Deuteronomio]], Israel va decidir elegir un rei per a lluitar en eficàcia ([[I Samuel]] 8:6, 20) contra l'amenaça dels seus veïns. Segons els llibres de Samuel, l'últim dels juges, la nació va demanar un rei perque els fills de Elí (El sum sacerdot de l'época), que havien segut designats com a juges, varen amprar mal el seu càrrec. Encara que ell va intentar dissuadir-los, els israelitas estaven resolts, per lo que Saúl ben Qish, de la tribu de Rebuig, va ser ungido com a rei per Samuel. Desafortunadament, no s'ha trobat cap evidència independent sobre l'existència de Saúl, encara que el primer periodo de l'[[Edat del Ferro]] era una fase d'expansionisme filisteo, lo que està d'acort en el relat bíblic.
{{VT|Via Maris|Camí dels Reis}}

== Regne unit d'Israel ==
{{AP|Regne d'Israel (Monarquia Unida)}}

La Bíblia relata el poderós i extens [[Regne d'Israel]] (en hebreu: ממלכת יִשְׂרָאֵל, Mamlejet Yisra'el) molt superior a la de l'actual estat d'Israel, ya que comprenia des del sur del [[Líban]] a la península del [[Sinaí]] i del [[mar Mediterrànea]] al [[riu Jordán]], segons els escrits de Samuel.

Els arqueòlecs i historiadors [[Israel Finkelstein|Finkelstein]] i [[Neil Asher Silberman|Silberman]]; en l'época dels regnats de David i Salomón Jerusalem sembla estar despoblada o en solament uns centenars d'habitants: insuficients per a governar un imperi que comprenguera des del [[Éufrates]] a [[Eilath]]. Asseguren que la primera referència independent per al Regne d'Israel és de 890 a. C., mentres que per al de Judá és aproximadament 750 a. C. Sugerixen que, pels prejuïns religiosos, els autors bíblics varen suprimir els guanys de la dinastia d'[[Omrí]] (que la Bíblia descriu com a politeistes) atribuint-los a una suposta edat d'or dels governants monoteistes.<ref>{{Cita lliure |autor=Finkelstein, Israel; Silberman, Neil |títul=The Bible Unearthed |any=2001 |isbn = 0-7432-2338-1|editorial= Ed. Free Press}}</ref>

=== 1020 a. C.: Israel durant el regnat de Saúl ===
{{AP|Saúl}}
El regnat de Saúl va ser curt, va governar relativament pocs anys i va ser acusat de corrupte, encara que alguns manuscrits antics donen la sifra de 40 anys (#cf. [[Nou Testament]], que li dona un regnat de quaranta anys); encara que basant-se en el número de les batalles que se li atribuïxen, és provable que regnara vintidós anys. Va morir en batalla contra els filisteos; (combat de Gilboá) batalla en la que David no participa, puix, sent perseguit, va tindre que refugiar-se al costat d'un líder filisteo (Aquis).

Segons les fonts, David i Saúl s'havien convertit en enemics, per lo manco des del punt de vista de Saúl. Les fonts descriuen a Jonatán, fill de Saúl, o be a Michal, la seua filla, (font antimonárquica i monàrquica respectivament) com qui va ajudar a David a escapar de Saúl, encara que assumint la reconciliació abans de la seua mort.

David ya havia segut "ungido" com a rei per Samuel (abans de la mort de Saúl), pero un hereu, Ishbaal ben Saúl, va assumir el control d'Israel. Est va governar solament dos anys ans que ho assessinaren.<ref>[[2 Samuel]] 2:10</ref>

=== 1007 a. C.: David regna en Judá ===
{{AP|David}}
David es va convertir en rei (pero únicament de la tribu meridional: Judá). Governaria des de la ciutat d'Hebrón durant sèt anys, per a recent despuix ser designat rei de tota la nació (Israel i Judá).

Cert número de crítics i erudits bíblics han sugerit que David va conseguir eixa ansiada '''unificació de les 12 tribus''' en base en el seu carisma, pero lo que realment sembla llegitimar-ho és la seua férrea determinació de fer complir la ''Llei de Yahvé'' (Jehová). [Els líders de les tribus li varen dir: ''“os i carn teua som”'' (2.ª Sam 5:1-3)].

El líder judeu seria –en la seua valentia i pietat- el unificador de les tribus israelitas. Va conseguir també fer de Jerusalem la capital de la nació i alguna cosa largamente enyorat pels fidels: recuperar i dur l'Arca de l'Aliança (que el seu cult havia perdut intensitat en temps dels Juges ) (Jos 7:6; 2.ª Sam 6:2)
D'acort a les Escritures, en la segona mitat del seu regnat apareixen desviacions, alguns crims i certes conjures que culminen en [[Absalón]], fill de David, propost com a nou rei.

La Bíblia llavors descriu com un gran sector del poble es rebela i assumix el control de Judea, forçant a David a l'exili a l'est del Jordán.<ref>Esta secció del text bíblic, i el restant dels llibres de Samuel sembla pertànyer a una sola font, que retrata a Israel i Judea com a regnes absolutament distints.</ref>

Segons Samuel, David va llançar un contraatac i va triumfar, encara que en la pèrdua de Absalón, el seu fill. Reconquistada Judea, i afirmat el control sobre Israel, David retorna a l'oest del Jordán, encara que continua sofrint rebelions per part d'Israel, superant en èxit cada una.

=== 1000 a. C.: David regna en Jerusalem ===

Segons les escritures, David va mamprendre campanyes militars contra els enemics de Judá i Israel, i va derrotar a enemics tals com els filisteos, [[amonita]]s i [[arameos]], conseguint aixina que les fronteres permaneixqueren segures, encara que va sofrir la sublevació del seu fill [[Absalom]], erigit com a rei en Hebrón, que va ser derrotat i mort per les tropes de David. Despuix d'arrebatar Jerusalem als jebuseos, va traslladar a esta ciutat fortificada la cort, que estava en Hebrón, i l'[[Arca de l'Aliança]], que es trobava en Quiryat Yearim.<ref group=nota>En 2008 es varen trobar proves de l'existència d'un regne fort en Khirbet Qeiyafa. Ha segut datat en el carbono-14 per l'Universitat d'Oxford entre de 1050 i 970 a. C., l'época en que se situa el regnat de David. Seymour Gitin, arqueòlec i director de l'Institut de Albright de Jerusalem (institució nortamericana privada) que ha estudiat les troballes de Khirbet Qeiyafa, assegura que les troballes de 2008 proven que «hi havia un centre urbà en el {{sigle|X|a|s}} en els tossals al nort del Valle de Elah».</ref>

Baixe el seu govern, Israel va passar de regne a imperi, i la seua esfera d'influència militar i política en Orient Pròxim es va ampliar, controlant a estats més dèbils com als filisteos, Moab, Edom, Ammon, i convertint en vassalles a algunes ciutats-estats arameas (Aram-Zobah i Aram-Damasc). Les fronteres anaven de la mar Mediterrànea al desert àrap, del [[mar Rojo]] al riu [[Éufrates]].<ref>[[2 Samuel]]</ref> Alguns arqueòlecs moderns, encara que minoritaris, creuen que l'àrea baix control de Judá i Israel en esta época, excloent els territoris fenicios en la costa mediterrànea, no excedia de 34 000 km²; d'ells, el regne d'Israel comprenia prop de 24 000 km².<ref group=nota>Una inscripció trobada en Tell Donen datada en 850-835 a. C. s'interpreta que parla de la ''casa de David'' (ביתדוד); l'estela de Mesha de Moab, sembla contindre la mateixa frase; i Kenneth Kitchen ha traduït una inscripció del faraó [[Sheshonq I]] de c. 945 a. C. que menciona "les terres de David"
</ref><ref>{{Cita lliure |autor= McKenzie, Steven |títul= King David: A Biography |url= https://archive.org/details/kingdavid00stev |any= 2002 |isbn = 978-0-19-513273-1|editorial= [[Oxford University Press]]}}</ref>

No obstant, l'interpretació de l'evidència arqueològica sobre l'alcanç i la naturalea de Judá i Jerusalem en el {{sigle|X|a|s}} és un tema d'intens debat. [[Israel Finkelstein]] i [[Zeev Herzog]] de l'[[Universitat de Tel Aviv]] pensen que el registre arqueològic no recolza l'opinió de que Israel en eixe moment era un estat important, sino més be un menut regne tribal.<ref>David i de Salomón: En busca de la Sagrada Bíblia, els reis i les raïls de la tradició occidental p. 20</ref> Finkelstein diu en ''[[La Bíblia desenterrada]]'': «En la base d'estudis arqueològics, Judá es va mantindre relativament buida de població permanent, molt aïllats i la dreta molt marginal fins al cap de l'hora prevista per al David i Salomón, sense grans centres urbans i sense jerarquia pronunciada de caserius, llogarets i ciutats».<ref>Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman,''La Bíblia desenterrada: Nova visió arqueològica de l'antic Israel i l'orige del seu Sagrada Texts'', p.132. Més [http://www.theosophy-nw.org/theosnw/world/christ/xt-sbd2.htm este resum] del llibre de Finkelstein i Silberman.</ref> D'acort en [[Zeev Herzog]] «la monarquia unida de David i Salomón, que és descrit per la Bíblia com un poder regional, era com a molt un menut regne tribal».<ref> [https://web.archive.org/web/20210811064225/http://websites.umich.edu/proflame/neh/arch.htm Ze'ev Herzog - La deconstrucción de les muralles de Jericó]</ref> En l'atre costat [[William G. Dever |William Dever]], en el seu ''[[¿Qué varen fer els escritors bíblics i que sabien?]]'', sosté que l'evidència arqueològica i antropològica recolza el relat bíblic àmplia d'un Estat de Judea en el {{sigle|X|a|s}},<ref>{{Cita lliure|títul=What Did the Biblical Writers Know and When Did They Know It?: What Archeology Ca Tell Us About the Reality of Ancient Israel|url=https://books.google.és/books?aneu=6-VxwC5rQtwC&pg=PA127|editorial=Wm. B. Eerdmans Publishing|isbn=978-0-8028-2126-3|idioma=en|nom=William G.|llinages=Dever|any=2001}}</ref> i en esta llínea també li recolzen atres arqueòlecs.<ref>{{Cita publicació|url=http://dx.doi.org/10.52486/01.00001.1|títul=The Study of the 10th Century BCE in the Early 21st Century CE: An Overview|llinages=Avraham Faust|nom=Avraham|llinages2=Garfinkel|nomene2=Yosef|data=2021-06-18|publicació=Jerusalem Journal of Archaeology|volum=1|pàgines=1–14|fechaacceso=2021-10-09|issn=2788-8819|doi=10.52486/01.00001.1|llinages3=Madeleine Mumcuoglu|nomene3=Madeleine}}</ref>
Enquestes de la superfície es troba destinada a la localisació i canvis en els patrons d'assentament de població han demostrat que entre els sigles {{sigle|xvi}} i {{sigle|viii|a}}, periodo que inclou els regnes bíblics de David i Salomón, tota la població de la regió montanyosa de Judá, no era més que unes 5000 persones, la majoria d'elles pastors errantes, en una zona urbanisada que constava d'una vintena de menuts pobles.<ref>El patró d'assentament en l'antic Judá, vejau A. Ofer, "Tota la regió montanyosa de Judá: de la franja de la liquidació a una monarquia pròspera", en I. Finkelstein i N. Na amen, eds.''Del nomadisme a la monarquia''(Jerusalem: Israel Exploration Society, 1994), pp. 92-121; "els tossals de Judea en el periodo bíblic", Qadmoniot 115 (1998), 40-52 (en hebreu), "el periodo monàrquic en el Altiplano de Judea" en A. Mazar, ed. ''Estudis en l'Arqueologia de l'Edat de Ferro en Israel i Jordània'' (Sheffield: Sheffield Academic Press, 2001), pp. 14-37.</ref>

=== 965 a. C.: regnat de Salomón ===
{{AP|Salomón}}

A la mort de David li va succeir el seu fill [[Salomón]], que va obtindre el regne sobre el seu germà major, [[Adonías]], a qui va tindre que eliminar més alvance. El regnat de Salomón va dur una pau sense precedents.

Tant David com Salomón varen firmar aliances en el rei [[Hiram I]] de Tir, i a canvi de l'entrega de terres varen aplegar en gran número artesans, treballadors experts, diners, joyes, fusta de cedre i atres mercaderies. El palau de David i el temple de Salomón se suponen construïts en l'ajuda de recursos tirios i gràcies als seus arquitectes, com [[Hiram (arquitecte)|Hiram]].

Salomón va reconstruir gran número de ciutats importants, com Megido, Hazor, i Gazer (esta ha segut excavada per arqueòlecs, i s'han descobert grans construccions, com els estables per als cavalls de Salomón, junt en fonts per a abrevaderos).

Va mamprendre numeroses obres arquitectòniques, entre les que destaca per damunt de totes la construcció del [[Temple de Salomón|Temple de Jerusalem]] com a assent per a l'arca de l'Aliança; també va alçar un palau i va realisar obres públiques com un terraplé que unia el temple en la ciutat de Jerusalem.<ref group=nota>Les proves històriques sobre el rei Salomón, independents del relat bíblic, són escasses. Les excavacions arqueològiques en Hazor, Megiddo, Bethshan i [[Gézer]] han descobert estructures que els arqueòlecs israelites Ammon Ben-Tor, Amihai Mazar i el nortamericà William G. Dever sostenen que pertanyen al seu regne i que totes eixes ciutats varen ser destruïdes per un atac de [[Sheshonq I]]. Finkelstein sosté que estes estructures són d'un sigle despuix del regnat de Salomón.</ref>

Va regnar durant 40 anys, durant els quals varen poder ''‘formar un poble’'', tindre prosperitat, i viure ''‘seguint els preceptes del Senyor’ ''(1.º Re 3:20, 8:25).
Salomón havia obtingut '''Saber''' –la qual estava basada en ''Seguir els manaments de Deu''- (Sal 119:98,104 –vore 1.º Re 2:2; Job 28:28-).
Durant eixe periodo, la seguritat interna i el control de les vies de comunicació varen facilitar l'expansió del comerç, la qual cosa incrementava la prosperitat encara que s'acostava perillosament al modo de vida dels cananeos (que la Llei de Yahvé repudiava) . Va mantindre relacions en [[Ofir]] i [[reina de Saba|Saba]].<ref>I Reis 9, 28</ref>

Va aplegar a ser el rei més ric de tots (1.º Re 9:26; 10:4). Pero en l'última etapa del seu regnat, la corrupció anava en aument; la cort i la burocràcia s'expandien (1.º Re 4; 11:3). En la conclusió de les transaccions en el rei [[Hiram I]] de Tir va demostrar no ser just, sino que va tractar de traure ventages (1.º Re 9:12-14).
En mig d'una vida suntuosa va permetre l'ascens de molts sacerdots que eren indignes (2.ª Re 23:13, 5).

==Divisió en dos regnes==

La Bíblia narra que en la mort de Salomón en 931 a. C.,<ref>En un estudi portat a terme dins del Programa Científic Israelita i dedicat a l'història del poble judeu s'afirma que el Regne de Judá va emergir després de la mort de Salomón (''The Jewish People'', Jerusalem: Keter, 1973, secció 7); reafirmat per Sarah Kochab, ''Israel'', Barcelona: Foli, 2005, p. 26.</ref> deixant com a hereu al seu fill [[Roboam]], les tensions entre les dèu tribus israelitas del nort i aquelles de Judá i Rebuig en el sur varen alcançar un punt de crisis. Quan Roboam va desoír les queixes econòmiques, el territori d'Israel va ser dividit en dos entitats hebrees: el Regne d'Israel en el nort i el Regne de Judá en el sur. El primer va incloure en el seu territori a Siquem i Samaria; el segon va conservar Jerusalem. La majoria de les demés províncies vassalles no-hebrees es varen perdre.

El [[Regne d'Israel]] es va mantindre independent des de l'any 930 a. C. fins a 722 a. C., quan va ser conquistat pel [[Asiria|imperi assiri]]. El [[Regne de Judá]] va tindre una vida més llarga que el seu rival, existint fins a 586 a. C., quan va ser conquistat pel [[Babilonia|imperi babilònic]].<ref>[[I Reis]]</ref><ref>[[II Cròniques]]</ref>

Respecte a la monarquia dividida, la [[Septuaginta|Bíblia dels setanta]], els [[Masoreta|masoretas]] i [[Flavio Josefo]] mencionen diferents figures. Es desconeix si els dos regnes varen utilisar el mateix calendari, ademés de si els anys dels regnats són complets o en part, i s'ignora si va haver corregencias.
[[Isaías (profeta)|Isaías]] va expressar que els regnes de "Israel i Judá perseguixen solament el lucre" (Is 9:18-21). Aquelles pràctiques corruptes que es trobaven en els pobles veïns (ambició, enveja, opressió dels més dèbils…) varen ser introduïdes en Israel contrariant la Llei de Yahvé. L'antiga advertència (viure a banda… no imitar les costums de les demés nacions) (Deuteronomio 12:29,30) s'havia tirat a l'oblit. Es va deixar de costat aquell sentit de ‘poble religiós’(Dt 12:5,14) i les tribus es varen dividir per un problema d'índole econòmic (els tributs) (1.º Re 12:15, 18)

===[[Regne d'Israel]], 930-722 a. C.===

{{VT|Anex:Reis d'Israel}}

Al voltant de l'any 930 a.{{esd}}C., [[Jeroboam I|Jeroboam]] va liderar la rebelió de les tribus nortenyes establint el regne d'Israel (I Reis), en capital en [[Siquem]].<ref>Estudi portat a terme dins del Programa Científic Israelita i dedicat a l'història del poble judeu (''The Jewish People'', Jerusalem: Keter, 1973, secció 7); també Sarah Kochab, ''Israel'', Barcelona: Foli, 2005, p. 26.</ref> B. S. J. Isserlin assegura que el regne d'Israel era similar als cananeos del seu entorn geogràfic, tant en la seua política i economia com en els plantejaments urbans, artístics i industrials.<ref>{{Cita lliure |autor=Isserlin, B. S. J. |títul= The Israelites |isbn = 0-8006-3426-8|editorial= Augsburg Fortress Publishers}}</ref>

Econòmicament l'estat d'Israel sembla haver-se desenrollat millor que el seu veí del sur, per les majors precipitacions i uns sistemes agrícoles més productius pero sobretot, per la seua posició estratègica per a aprofitar el comerç regional.
La Bíblia indica que Yahvé estava «indignat» en les tribus nortenyes pel modo de vida ostentoso, desigual i corrupte que practicaven. A la seua volta, la tribu de Judá es mantenia a penes «una miqueta menys infel… reconeix encara a Deu» (Oseas 4:15; 11:12; Amós 2:4-8).

Segons el relat bíblic, que no es pot comprovar per fonts exteriors, va haver 19 reis en Israel. Políticament va ser menys estable que Judá, mantenint una direcció carismàtica per mèrits, i la competència entre les famílies predominants sembla dependre molt més d'acorts (de trasfondo comercial) en poders exteriors, com [[Tir]], [[Aram]] o [[Asiria]] que en la seua pròpia autoritat. Esta necessitat d'aplacar a veïns importants va començar ya en el regnat de Jeroboam, quan, a pesar de les fortalees de Tirzah, [[Siquem]], i Penuel, Israel va ser invadit pel [[faraó]] [[Sheshonq I]] de la [[dinastia XXII]].<ref>[https://web.archive.org/web/20071022165822/http://jafi.org.il/agenda/spanish/index4-1-16.asp#7 Noves evidències arqueològiques]</ref>

El regne d'Israel sembla haver segut més poderós en la segona mitat de el {{sigle|IX|a|s}}, quan [[Omrí]] (885-874 a. C.) va fundar una nova dinastia en capital en Samaria, ciutat millor protegida, en l'ajuda de la ciutat [[Fenicios|fenicia]] de Tir, reforçant esta aliança en casar al seu fill i successor, [[Acab]] (874-853 a. C.), en la filla del governant de Tir Etbaal (cridada Jezabel), i a la seua filla Atalía en el fill del rei [[Josafat de Judá|Josafat]] de Judá, el futur rei Joram. Acab va formalisar múltiples aliances entre els menuts regnes i va contribuir en 2000 carros i 10{{esd}}000 soldats a la coalició que va derrotar a [[Salmanasar III]] en Qarqar (853 a. C.).

El text bíblic narra que estaven imitant "el materialisme de Asiria i nacions veïnes" (2.ª Reis 17:13-16). I Deu transmetia: "¡ai d'ells quan yo aplegue a abandonar-los!" (Oseas 9:12; vore Dt 28:36). Varen ser advertits: "Sobre les seues riquees creixerà la hortiga" (Oseas 9:6; Miqueas 2:3); "Faré que sigau deportats…" i "l'assiri serà el seu rei…" (Is 7:17-8:4; Amós 5:27; 6:14; Vos 11:5).

Dotze anys més vesprada, [[Jehú]], en ajuda del regne d'[[Aram]], va donar un colp en el qual Acab i la seua família varen ser assessinats, i és ungido rei d'Israel pel profeta [[Eliseo]]. La Bíblia no fa cap referència al fet, pero les fonts asirias es referixen a Jehu com un monarca de la casa de Omri, lo que pot indicar que este colp era el resultat de lluites dins de la mateixa família predominant. Cap al 838 a. C. es aviene a pagar un tribut a [[Salmanasar III]] per a defendre's dels arameos de Damasc. Jehú es mostra agenollat davant el monarca assiri en l'obelisc negre de Salmanasar, i és l'únic monarca de qualsevol d'abdós estats del que es conserva un retrat.

Com a resultat d'estos canvis, Israel, de la mateixa manera que el seu veí meridional Judá, va caure dins de l'influència del regne arameo de [[Damasc]]. El rei Hazael guio als arameos contra [[Joram d'Israel]] i [[Ocozías de Judá]], derrotant-los en Ramoth-Gilead. Despuix d'esta batalla, Hazael va rebujar dos ataques assiris contra els territoris israelitas situats a l'est del Jordán, i la ciutat filistea de [[Gath]] i va intentar prendre Jerusalem ([[II Reis]], 2 12-17). Una inscripció descoberta en Tel Donen es considera erigida per Hazael, despuix de la batalla de Ramoth-Gilead.<ref>Excavacions recents en Gath han revelat l'evidència del lloc i conquista de la ciutat.</ref>

[[Jeroboam II]] va ser coronat rei d'Israel en 787 a. C. Va lluitar contra Damasc i Moab en un intent d'expansió, mentres els assiris amenaçaven als regnes judeus. Jeroboam II va morir en l'any 747 a. C. en una rebelió popular, i en ell va acabar la dinastia de Jehú.

De la sanguinosa rebelió, Menahem es va erigir en rei el 745 a. C., i va acceptar pagar tribut a [[Tiglath-Pileser III]]. Li va succeir el seu fill [[Pecajías]], que va perdre el tro davant Pecaj.

Pecaj va intentar una coalició en Rasón de Damasc i Ajaz de Judá, per a combatre als assiris. Pero Ajaz recolza a [[Asiria]], lo que va dur a la caiguda d'Israel en poder del rei assiri [[Sargón II]], que ho va incorporar al seu imperi en el 720 a. C. (II Reis 17, 3-6) (Es va complir aixina la profecia bíblica de Oseas 11:5).

L'evidència arqueològica demostra que molta gent va fugir al sur, cap a Judá la capital del qual (Jerusalem) sembla haver creixcut prop del 500 % en este temps. En esta época moltes tradicions nortenyes varen començar a seguir-se en la regió de Judá.

Este periodo de l'eclipse d'Israel va coincidir en l'aparició d'una llínea de profetes independents, [[Amós (profeta)|Amós]], [[Joel (profeta)|Joel]], [[Oseas (profeta)|Oseas]] i [[Elías]], [[Eliseo]] i [[Isaías (profeta)|Isaías]] altament crítics en els monarques d'Israel. La tradició espiritual que més alvance creixeria en l'història bíblica, va tindre ací els seus orígens, segons molts exégetas bíblics.

==== [[Profeta|Profetes del Regne d'Israel]] ====
* [[Elías]], l'oponent de les invencions religioses baix Acab i Jezabel, 870-852 a.{{esd}}C.<ref name="TOT">''The Old Testament'', Londres: Hermes, 2002, p. 239: "The Old Testament Prophets".</ref>
* [[Eliseo]], el successor elegit d'Elías, 855-798 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>
* [[Amós (profeta)|Amós]], 780-760 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>
*[[Jonás (profeta)|Jonás]], c. 750 a. C.<ref>{{Bíblia|2 Reis|14:23-25|2 Reis 14:23-25}}</ref>
* [[Oseas (profeta)|Oseas]], 760-722 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>

=== [[Regne de Judá]], 928-587 a. C. ===

{{VT|Anex:Reis de Judá}}
Quan en 928 a. C. el regne d'Israel va ser dividit, les tribus de Judá i Rebuig varen permanéixer fidels a [[Roboam]], formant el regne de Judá en capital en Jerusalem. Roboam va lluitar contra el rei de les tribus nortenyes (Jeroboam d'Israel), guerra que va mantindre el seu fill [[Abías]] o Abiyam ([[II Cròniques]] 12 i 13), acabant en el seu eixèrcit i prenent [[Betel]].

Li va succeir el seu fill Torra, que va prohibir el cult als ídols, va rebujar als madianitas i als [[Etiopia|etíope]] que havien invadit Judá, i va lluitar contra [[Basa]], rei d'Israel, en l'ajuda de Ben-Hadad, rei de [[Síria]].

La dinastia de Omrí va extremar la guerra contra Judá, ajudada per la seua aliança dinàstica en Tir. El rei [[Ocozías de Judá|Ocozías]], fill de Joram, va ser assessinat en l'any 846 a. C., la seua mare [[Atalía]] es va fer en el poder i va iniciar en Jerusalem una persecució contra els que s'oponien al cult del deu [[Baal]]. Sis anys despuix, Atalía va ser assessinada.

En 838 a. C. [[Joás de Judá|Joás]], fill de Ocozías, va ser coronat rei de Judá i en Jerusalem es va destruir el temple de Baal, expulsant-se als seus sacerdots. Es va restaurar la religió de Yahvé, la mateixa actitut que pren Yehú en Israel destruint el temple de Baal en Samaria. Joás va acceptar pagar un tribut a Salmanasar III per a defendre's dels arameos de Damasc, i en el 800 a. C. Damasc va ser vençuda pel rei assiri [[Adadnarari III]], conquistant Joás en l'any 802 a. C. les zones que havien dominat els arameos en [[Galilea]].

Durant el regnat d'[[Acaz]], la població de Jerusalem va créixer enormement com a resultat de l'arribada de molts refugiats israelitas que fugien del nort, passant de ser un menut mercat local a una ciutat important. Durant el regnat d'[[Ezequías]] (725-697 a. C.), el seu fill, la població havia creixcut al voltant d'un 500 %.<ref>Finkelsetein, Israel, and Silberman, Niel Asher (2002), "The Bible Unearthed: Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of Its Sacred Texts" (Free Press)</ref> Ezequías va realisar grans obres, incloent l'ampliació de les muralles per a incloure la nova població tant en Jerusalem com en [[Laquís]], va construir la piscina de Siloé per a donar a la ciutat una font independent d'aigua en l'interior de la ciutat i també va ampliar el [[Temple de Jerusalem|Temple]].

Phillip Davies i uns atres sugerixen que en este temps Jerusalem va establir la seua pròpia escola d'escrigues, reunint les fonts de tradició oral que es coneixen com ''[[Tradició yavista]]''.<ref>Davies, Phillip R. (1998), "Scribes and Schools: The Canonization of the Hebrew Scriptures" (Westminister John Knox Press)</ref> La Bíblia també explica que Ezequías va mamprendre importants reformes religioses, procurant sense èxit centralisar les pràctiques religioses en el Temple i erradicar l'adoració a la ''serp Nehustan'', cult que durava des dels temps de [[Moisés]]. Sembla haver seguit el camí de Salomón, recopilant el '''saber''' (la qual cosa es basava en “seguir els manaments del Senyor” (Dt 4:6; Sal 119:98; Baruc 4:1) atribuïda a este monarca.

Potser incitat pels faraons de la [[dinastia XXVI|dinastia vigèsim sexta egipcíaca]] va formar i va dirigir una coalició en els filisteos intentant unificar Judá i Israel. Els assiris, que dominaven la zona filistea varen impondre el famós [[sege de Laquis]] i després de prendre la segundad ciutat més important del regne judeu la varen passar a cendres. Després varen procedir a cercar les afores de Jerusalem. [[Senaquerib]] es jactó d'haver "tancat a Ezequías en Jerusalem com a un pardal en una gàbia", pero la Bíblia parla del ''àngel del senyor que colpeja violentament als sitiadores assiris'', relat que sembla senyalar algun tipo d'epidèmia. Els assiris varen deure retirar-se, pero varen poder impondre un tribut que va empobrir a la població de Judá durant una generació i va conduir a la total revocació de les reformes de Ezequías.

Durant el regnat del seu fill [[Manasés de Judá|Manasés]] (697-642 a. C.), baix la més suau dominació dels reis [[Asarhaddón]] i [[Asurbanipal]], es va produir una recuperació econòmica, encara que en desmedro de la justícia i rectitud. Se sap que va passar cert temps en Asarhaddón en [[Babilonia]] i que va acompanyar a Asurbanipal en l'invasió a [[Egipte]].

El fill de Manasés, Amón, va tindre un regnat insignificant ans que fora assessinat l'any 639 i passara el tro al seu fill [[Josías de Judá|Josías]], encara un chiquet. En 633 a. C. el sacerdot Helcías, pare de [[Jeremías (profeta)|Jeremías]], va trobar un llibre de la Torá perdut (II Reis 22:8) que va atribuir a Moisés, possiblement el [[Deuteronomio]], lo que va conduir a reformes importants del cult.<ref>Martin Noth va demostrar que el Deuteronomio diferix dels atres quatre llibres del Pentateuco, i que va ser compost en gran part durant el regnat de Josías convertint al rei en un héroe conectat de prop en el sacerdoci de Siloé</ref> Este regnat va vore l'eclipse i afonada de l'imperi assiri, lo que va dur a Josías a seguir la trayectòria de Ezequías centralisant tota el cult en Jerusalem, i instituint el [[Pésaj]]. Va intentar unificar els regnes judeus i va lluitar per lliberar-se de Asiria, i despuix de la caiguda d'esta (612 a. C.), per lliberar-se d'Egipte. Va morir en batalla, resistint l'alvanç del faraó [[Necao II]] en 609 a. C.
En el 608 a. C. Necao II va impondre com a rei a Eliaquim, en el nom de [[Joaquim]]. Els egipcíacs varen ser derrotats pels babilonios el 605 a. C. en ''Karkemish'', i Egipte va quedar somés pel rei babilonio [[Nabucodonosor II]], que influenciava també sobre Judá.

L'any 598 a. C. Nabucodonosor II va depondre a Joaquim, que es negava a pagar tribut. El seu fill [[Joaquín, rei de Judá|Joaquín]] tampoc colaborava, aixina que l'eixèrcit babilonio va encarcerar a Joaquín i a tota l'aristocràcia del regne de Judá.

Nabucodonosor II va nomenar a Matanías rei de Judá en l'any 589 a. C. i, baix el nom de [[Sedecías de Judá|Sedecías]], va anar l'últim rei judeu. L'imperi babilònic va arrasar Jerusalem, el seu Temple va ser destruït en 587 a. C. i l'èlit judeua va ser obligada a viure en Babilonia.(II Reis 25:1-9).

==== Profetes del Regne de Judá ====

* [[Joel (profeta)|Joel]], 810-750 a.{{esd}}C.<ref name="TOT">''The Old Testament'', Londres: Hermes, 2002, p. 239: "The Old Testament Prophets".</ref>
* [[Isaías (profeta)|Isaías]], 740-700 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>
* [[Miqueas (profeta)|Miqueas]], 742-687 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>
* [[Sofonías (profeta)|Sofonías]], 640-610 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>
* [[Nahum (profeta)|Nahum]], {{Esd|630-612 a. C.}}<ref name="TOT"/>
* Hulda (profetisa), 610-605 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>
* [[Habacuc (profeta)|Habacuc]], 605 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>
* [[Jeremías (profeta)|Jeremías]], 626-587 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>
* [[Ezequiel (profeta)|Ezequiel]], 593-570 a.{{esd}}C.<ref name="TOT"/>

== Captiveri i tornada ==

=== Captiveri assiri dels israelitas del nort ===
En l'any 853 a. C. [[Salmanasar III]] de Asiria i posteriorment [[Sargón II]] en el 722 a. C. varen conquistar les dèu tribus nortenyes d'Israel destruint la seua capital, Samaria, i enviant a la població a l'exili i captiveri. La majoria dels habitants, incloent la classe dirigent, va ser [[Deportacions (Imperi neoasirio)|deportada]] a atres terres ocupades per l'imperi assiri i es va dur gent d'eixos llocs a Samaria. Aixina, dispersats entre atres nacions, assimilats en noves cultures, varen aplegar a perdre la seua identitat original. Mai varen tornar, com a poble, a la terra d'Israel, se'ls va cridar ''les dèu tribus perdudes''.

=== Captiveri babilònic dels judeus ===
(Tissot, 1896-1902).]]

* 605 a. C.: primera [[Diàspora#La diàspora judeua|diàspora]]. La “part noble” del poble judeu (entre ells el profeta Daniel) es veu forçada a viure en territori imperial i baix els seus lineamientos.

* 586 a. C.: Babilonia conquista Judá i la seua capital, [[Jerusalem]]. Gran part de la població, sobretot la noblea, va ser deportada a Babilonia. A això es referix comunament l'expressió [[Captiveri de Babilonia]].

Molts varen conseguir fugir a Egipte, Síria, Mesopotamia, o Pèrsia.
El rei de Judá (cego i somés) conservava el seu títul nominal (Jer 52:31) i els hebreus “valiosos” eren ubicats en càrrecs importants de l'administració imperial (Dn 1:19; 2:49). No obstant, els judeus se sentien "esclaus" ya que qui impartia els dictàmens en relació en la vida, el ritual i cult era el monarca babilònic (Daniel 3:10; 37).
Els judeus estaven captivats… (Jer 50:33). Ya no podrien regir les seues vides puix les forces imperials els conduirien cap a l'[[idolatría]], forma de vida en la que es priorisava el materialisme (Je 52:30).
En [[Babilonia]], els judeus varen permanéixer casi 50 anys.<ref>De fet 49 anys, ya que es varen vore obligats a permanéixer allí entre 586 i 537 a. C.</ref>

=== Domini persa ===

Sèt decenis despuix, Deu transmetia al rei de Babilonia: ''“El teu imperi... serà donat als perses”'' (Dn 4:24; 5: 20-28).
En l'any 559 a. C.: [[Ciro II el Gran]] es va convertir en rei de [[Pèrsia]], i va conquistar Babilonia en el 539 a. C. L'imperi persa va governar Àsia occidental, incloent a Israel, fins a 332 a. C.

Com la majoria dels grans emperadors de l'Antiguetat, Ciro va permetre als seus súbdits practicar la seua pròpia religió mentres que incorporaren al monarca i li feren ofrenes. Respecte als judeus, Ciro va prendre la mida d'acabar en el seu estatus de nació esclava, encara que la relació va seguir sent una de dependència. Estes reformes es reflectixen en el [[cilindre de Ciro]] i en els llibres bíblics d'[[I Cròniques]] i d'[[Llibre de Esdras|Esdras]], que indiquen que Ciro va traure als israelitas de la servitut en Babilonia i, per decret, en 537 a. C., els va otorgar la permisión per a tornar a la terra d'Israel i reedificar el [[Temple de Jerusalem]], cosa que partix d'ells va portar a terme.<ref>Part considerable del poble judeu va deixar Babilonia, mes una atra part va permanéixer en ella des de llavors.</ref>

== Segon Temple ==

=== Reconstrucció del Temple ===

Ciro va permetre que Sesbasar, príncip de la tribu de Judá, i [[Zorobabel]] dugueren als judeus de Babilonia a Jerusalem. Se'ls va permetre tornar en els objectes del Temple que els babilònics havien pres, i varen començar la construcció del segon temple ([[Esdras]] 1 i ss., [[Llibre de Isaías|(Isaías)]] 44 i 45), que es conclourà en 525 a. C. baix la direcció espiritual dels profetes Ageo i [[Zacarías (profeta)|Zacarías]]. En este temps Terra Santa era una [[satrapía]] persa coneguda com Yehud.

Els papirs de Elefantina (circa 450 - 419 a. C.) de la colónia militar judeua en Egipte demostren que en este temps alguns judeus seguien sent politeistes, i consideraven que [[Yahveh]] tenia com a esposa a la deesa [[Anat]].

En 445 a. C. Artajerjes va nomenar virrey de Judá a Nehemías, que fortificó Jerusalem per a defendre's del governador de Samaria.
Els pocs mils de judeus retornats estaven despullats de les riquees materials. La vida se'ls tornava difícil baix el domini persa. La reformada vida israelita va ser conduïda pels escrigues judeus [[Nehemías]] ([[Llibre de Nehemías|Nehemías]] 1-6) i [[Esdras]]; este últim va instituir la sinagoga i els seus servicis d'oracions, i va coronar la Torá llegint-la en públic davant la gran assamblea que va instalar en Jerusalem. Començava a renàixer l'impuls de '''comunitat religiosa''', conseguint que ''Deu tornara a estar en mig d'ells'' (Ageo 2:5,6,20)

Per la seua banda els samaritanos varen construir el seu propi Temple en el mont Garizim en 428 a. C. ([[II Macabeos]] 6,2).

{{VT|Anex:Governadors de Judea durant la dominació persa}}

=== L'herència d'Alejandro Magne ===

Els perses varen ser derrotats per [[Alejandro Magne]], en el 331 a. C., en l'imperi del qual estava inclós Israel. Es diu que no va atacar Jerusalem despuix que una delegació de judeus ho convenceren de la seua llealtat, mostrant-li les profecies contingudes en les escritures que açò devia ocórrer.
{{cita|S'alçarà després un rei valent, el qual dominarà en gran poder i farà la seua voluntat. Pero quan s'haja alçat, el seu regne serà quebrantado i repartit cap als quatre vents del cel; no als seus descendents, ni segons el domini en que ell va dominar; perque el seu regne serà arrancat i serà per a uns atres fòra d'ells.|Daniel 11:3-4}}
{{cita|I l'macho cabrío es va engrandir en gran manera; pero estant en la seua major força, aquella gran banya va ser quebrat, i en el seu lloc varen eixir atres quatre banyes notables cap als quatre vents del cel. I d'un d'ells va eixir una banya menuda, que va créixer molt al sur, i a l'orient, i cap a la terra gloriosa.|Daniel 8:8-9}}
En el 323 a. C. moria Alejandro, i en la lluita pel poder Israel va canviar de mans per lo manco cinc voltes en a penes vint anys. [[Babilonia]] i Síria varen ser governades pels [[Imperi seléucida|seléucidas]], i Egipte pels [[Dinastia Ptolemaica|ptolomeos]]. Durant el regnat de [[Ptolomeo II]] (281-246 a. C.) es va traduir la Septuaginta en [[Aleixandria]]. En esta época varen començar a prendre importància algunes sectes, com els [[fariseos]], [[saduceos]] i [[esenios]].

El rei seléucida [[Antíoco IV Epífanes]] va atacar i va véncer als ptolomeos i va conquistar el seu imperi, saquejant Jerusalem per a usar els fondos del Temple. Entre 174-163 a. C. va promulgar vàries ordenances per a conseguir la helenización dels judeus: va tractar de suprimir el cult a Yahveh, va prohibir el judaisme suspenent tota classe de manifestació religiosa i va tractar d'establir el cult als [[Mitologia grega|deus grecs]]. Les imposició d'idees gregues feya sentir ‘esclavizados’ als judeus (1.º Mac 8:18).

''“...els sacerdots ya no mostraven celosia pel servici de l'altar; sino que ...descuidant els sacrificis, ...eren invitats a llançar el disc”''(2.ª Macabeos 4:14,15).
Pero el sacerdot judeu [[Matatías]] i els seus dos fills (els [[Macabeos]]) varen conseguir alçar als "judeus piadosos" (jasidim) en contra seua i ho varen expulsar. La festa judeua de [[Jánuca]] commemora este fet ([[I Macabeos]]).

== Regne asmoneo (104 a.{{esd}}C. - 37 a.{{esd}}C.) ==

[[Judas Macabeo]] va recuperar Jerusalem en 164 a. C., purificant el Temple, recomençant els sacrificis; en 150 a. C. es va expulsar als siris de Jerusalem, formant-se Judá com a Estat judeu independent. Començava el regnat dels [[Asmoneos]], recolzat pels [[fariseo]]s (168-142 a. C.). quan l'imperi seléucida va caure en 129 a. C., l'estat judeu va adquirir plena autonomia.

[[Juan Hircano]], fill de Simón Macabeo i sum sacerdot, va governar des de Jerusalem entre 134 i 104 a. C., pero no va ser reconegut com a rei al no ser descendent de David. Es anexionó Jordània, Samaria, Galilea i [[Idumea]], en el respal de [[Imperi romà|Roma]]. Els idumeos varen ser forçats a convertir-se al judaisme.

En 105 a. C. el nou rei i sum sacerdot de Judá, Alejandro Janneo, va canviar el respal dels fariseos pel de els [[saduceo]]s.

== Ocupació romana ==

En l'any 63 a. C. [[Pompeyo]] va conquistar la regió, convertint-la en regne tributari de [[Antiga Roma|Roma]], i entre 57 i 55 a. C. [[Aulo Gabinio]], procònsul de Síria, va repartir el regne asmoneo en Galilea, Samaria i Judea, en 5 districtes baix la jurisdicció del [[Sanedrín]]. Va reprimir un tumult popular i va restituir a Juan Hircano II com a sum sacerdot. Durant la seua campanya en Egipte, Alejandro, fill de Aristóbulo II, va arrebatar a Hircano II el títul de sum sacerdot, pero en l'any 54 a. C. Gabinio va restablir l'orde.

En 40 a. C. [[Herodes el Gran]] va ser designat rei dels judeus pel [[Senat romà]], lo que no indicava independència pero sí una certa autonomia, i una total exenció d'imposts. Durant el seu regnat varen nàixer [[Jesús de Nazareth]] i [[Juan el Batiste|Juan Bautista]]. Li va succeir [[Herodes Antipas]], nomenat tetrarca de Galilea i Perea l'any 4 a. C.

En l'any 6, [[Arquelao]], etnarca de Samaria, Judea i Idumea va ser depost per [[Augusto]], i el territori es anexionó a Síria com [[Judea|Província de Judea]], en capital en Cesàrea, baix govern directe de Roma. [[Publio Sulpicio Quirino|Quirino]], [[Llegat (Roma)|llegat]] de Síria, va organisar el primer [[Cens de població|cense]] de Judea al que s'oponien els [[zelotes]] dirigits per [[Judas el Galileo]].<ref>Josefo en Antiguetats judeues, llibre XVIII.</ref>

Va seguir un breu periodo de pau en Judá i Galilea durant els anys 7-26, durant els quals va morir (l'any 9) [[Hillel]], president del Sanedrín i opost a la rigidea religiosa de [[Shammai]], i l'any 18 el prefecto Valerio Grat va nomenar sum sacerdot a Caifás, que seria depost en el 36 pel llegat siri [[Vitelio]].

L'any 26 [[Poncio Pilatos]] va ser nomenat governador de Judea. Durant el seu mandat (26 - 36) va ser decapitat Juan Bautista i crucificado Jesús. També va ser depost per Vitelo.

Despuix de la mort de Herodes Antipas l'any 39, [[Claudio]] designa com a rei dels judeus a [[Herodes Agripa I]] (41-44), a [[Herodes de Calcis]] i posteriorment a [[Herodes Agripa II]], (48-100), sèptim i últim rei de la família Herodes.

=== Primera guerra judeu-romana ===
Va començar en l'any 66, quan Eleazar ben Ananías, va cessar les oracions i els sacrificis en el Temple en honor al [[Nerón|emperador romà]] i va manar atacar a la guarnició de Jerusalem, tot això pel robo del tesor del Temple. Herodes Agripa II va fugir i els judeus varen conseguir fer front al llegat de Síria fins a l'arribada del general [[Vespasiano]] en l'any 67, que va conseguir conquistar el nort. En el 69 va ser nomenat emperador, deixant al seu fill [[Tito]] l'encàrrec de prendre Jerusalem.

=== Destrucció de Jerusalem ===
[[Tito]] va conseguir prendre la ciutat i arrasar en la població en l'any 70, destruint el segon Temple, del com solament es va mantindre parcialment en peu la paret occidental, coneguda actualment com el "[[mur de les planyences]]". L'última fortalea rebel, [[Masada]], va caure l'any 73. A continuació, els romans varen substituir la figura del procurador per un [[pretor]], i varen estacionar de forma permanent la X [[Legió]].

El rabino Yochanan ben Zakai, fugit de Jerusalem, va obtindre el permís del general romà per a establir un centre d'aprenentage judeu i formar el Sanedrín en la ciutat de [[Yavne]], lo que es considera el començ del judaisme rabínico, quan es va recopilar la [[Halajá]].<ref>[http://www.jewishencyclopedia.com/view.jsp?artid=362&letter=J Enciclopèdia Judeua, Yochanan ben Zakai]</ref> El Sanedrín es va convertir en el cos religiós, polític i judicial suprem per als judeus per tot lo món fins al 425, quan va ser dissolt per l'emperador [[Marcià (emperador)|Marcianà]].

=== Segona guerra judeu-romana ===
Cridada [[guerra de Kitos]], va començar en el 113 deguda a les mides de [[Trajano]] contra els judeus: prohibició de l'estudi de la [[Torá]] i l'observança del [[Shabat]], mides preses per a assegurar-se la retaguàrdia mentres lluitava contra l'[[Imperi Partixc]]. El tumult es va produir en varis llocs per la diàspora: en [[Cirene]], des d'a on es va estendre a Aleixandria, en [[Chipre]], i en Mesopotamia, sent durament reprimida pels romans. En el 118 va ser nomenat emperador [[Adriano]], que va prometre autorisar la reconstrucció del Temple, lo que va dur la pau a la regió.

=== Tercera guerra judeu-romana ===
En 132 va esclatar la [[rebelió de Bar Kojba]], deguda a vàries raons, pero sobretot als decrets dictats per Adriano que prohibien el [[Brit Milá]], la celebració del [[Shabat]], i les lleis de purea en la família, aixina com per les notícies de que pretenia alçar un temple en honor de [[Júpiter (mitologia)|Júpiter]] sobre les ruïnes del de Jerusalem.

[[Akiva ben Iosef]], que presidia el Sanedrín, va convéncer al restant dels seus membres de nomenar nasí (príncip) a [[Simón bar Kojba]], que va declarar l'independència front a l'Imperi romà, mantenint a Israel durant tres anys com a estat independent i aplegant a emetre la seua pròpia [[moneda]]. Els romans varen enviar nou legions per a reconquistar Israel, adoptant una estratègia de terra cremada: segons [[Dión Casio]], varen morir 580.000 persones i es varen arrasar 50 pobles fortificados i 985 llogarets. Bar Kojba es va refugiar en la fortalea de Betar, a on va ser capturat i mort pels romans en el 135.

Jerusalem també va ser arrasada, i per a evitar la tornada dels judeus es va construir una ciutat romana, [[Aelia Capitolina]], i es aposentó una guarnició en el lloc a on s'havia alçat el Temple. Per a completar la humiliació, es va cridar des de llavors a la regió Província de Palestina, elegint el nom dels filisteos a els qui Roma va identificar com a enemics dels judeus. La majoria de la població judeua va ser assessinada, esclavizada o exiliada i la religió judeua prohibida, en lo que el centre de la vida religiosa judeua va passar a Babilonia. En el {{sigle|IV||s}}, [[Constantino I el Gran]] va permetre als judeus retornar a Jerusalem a llamentar la seua derrota una volta a l'any, el [[Tisha b'Av|9 de Av]], en el [[Mur de les Llamentacions]].

== Vore també ==
* [[Història dels judeus|Història del poble judeu]]
* [[Geografia d'Israel]]
* [[Alce mediterràneu]]
* [[Història de l'antic Alce]]
* [[Canaán]]
* [[Tribus d'Israel]]
* [[Regne d'Israel]]
* [[Reis d'Israel]]
* [[Regne de Judá]]
* [[Reis de Judá]]
* [[#León de Judá]]
* [[Sion]]
* [[Judea]]
* [[Història dels judeus en la Terra d'Israel]]
* [[Arqueologia d'Israel]]

== Fonts ==
=== Notes ===
<references group=nota />

=== Cites ===
{{listaref|2}}

=== Bibliografia ===
* {{Cita lliure |autor=Cazelles, Henri |títul=Història política d'Israel: Des dels orígens a Alejandro Magne |any=1984 |isbn = 84-7057-355-1|editorial= Edicions Cristiandad}}
* Dubnow, Simón. ''Història del poble judeu'', Buenos Aires: Sigal, 1977.
* {{Cita lliure |autor= Herrmann, Siegfried |títul=Història d'Israel en l'época de l'antic testament |any=1985 |isbn = 84-301-0770-3|editorial= Edicions Seguix-me}}
* {{Cita lliure|llinages=Junkal-Guevara|nomene=Miren|títul=Aproximació a l'història dels orígens d'Israel: Notes de la presentació d'un estat de la qüestió|any=2021|editorial=Editorial Verp Diví|isbn=978-84-9073-740-8}}
* {{Cita publicació |autor=Kitchen, K. A. |títul="A Possible Mention of David in the Clapix Tenth Century B.C." |any=1997 |publicació= Journal for the Study of the Old Testament |número= 76 |aneu= pág. 29-44}}

* {{Cita lliure |autor= Krämer, Gudrun |títul=Història de Palestina. Des de la conquista otomana fins a la fundació de l'estat d'Israel |any=2006 |isbn = 978-84-323-1274-8|editorial= Sigle XXI d'Espanya Editors}}
* {{Cita lliure |autor= Renan, Ernest |títul=Història del poble d'Israel |any=1986 |isbn = 84-7634-316-7|editorial= Orbis}}
* {{Cita lliure |autor=Vaux, Roland de |títul= Història antiga d'Israel |any= 1975 |isbn = 84-7057-169-9|editorial= Edicions Cristiandad}}

== Enllaços externs ==
{{commonscat|Ancient Israel and Judah}}
* {{Cita web |autor= AishLatino.com |url= http://www.aishlatino.com/israel/israelaldia/un_musulman_en_tierra_judia.asp |títul= Un Musulmà en Terra Judeua |fechaacceso= 31 de juliol de 2008 |fechaarchivo= 4 de març de 2016 |urlarchivo= https://web.archive.org/web/20160304191805/http://www.aishlatino.com/israel/israelaldia/un_musulman_en_tierra_judia.asp |deadurl= yes }}
* {{Cita web |autor=Martín-Cano Abreu, Francisca |any=2001 |url=http://es.geocities.com/culturaarcaica/canaan.html |títul=Prehistòria de Canaán |fechaacceso=20 d'agost de 2007 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20010719181928/http://es.geocities.com/culturaarcaica/canaan.html |fechaarchivo=19 de juliol de 2001}}
* {{Cita web |autor=Rodríguez, Itzel |url=http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/html/conflicto_palestina/histheb.htm |títul=Història de Palestina |fechaacceso=13 de setembre de 2007 |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070929092044/http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/html/conflicto_palestina/histheb.htm |fechaarchivo=29 de setembre de 2007}}
* {{Cita web |autor=Pounds, Wil |any= 1998 |url= http://www.abideinchrist.org/es/chronisres.html |títul=Cronologia de l'Història d'Israel |fechaacceso=13 de setembre de 2007}}
* {{Cita web |autor= Rapel, Ioel |url= http://www.masuah.org/historia.htm |títul= Història Antiga i Moderna del poble d'Israel |fechaacceso= 13 de setembre 2007 |urlarchivo= https://web.archive.org/web/20071025060114/http://www.masuah.org/historia.htm# |fechaarchivo= 25 d'octubre de 2007 }}
* {{Cita web |url= http://www.jewishencyclopedia.com/view.jsp?artid=294&letter=I&search=Israel |títul=Kingdom of Israel |obra=Enciclopèdia judeua |fechaacceso=27 d'agost de 2007 |idioma=anglés}}
* {{Cita web |url= http://www.jewishencyclopedia.com/view.jsp?artid=593&letter=J&search=Judah |títul=Kingdom of Judah |obra=Enciclopèdia judeua |fechaacceso=04 de setembre de 2007 |idioma=anglés}}

[[Categoria:Història antiga d'Israel| ]]
[[Categoria:Història de la regió mediterrànea|Antic Israel]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Història antiga d'Israel]]
[[Categoria:Història de la regió mediterrània]]
{{Traduït ref|es|Historia del antiguo Israel}}

Herbívor

2026-07-24T18:39:50Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Fawn and mother.jpg|miniatura|Herbívor
]]
[[File:Texas longhorn.jpg|thumb|Rumiant.]]
En la [[zoologia]], un '''herbívor''' és un [[Animalia|animal]] que s'alimenta principalment de plantes. En la pràctica molts animals principalment herbívors també s'alimenten de [[proteïna]]s animals, com a insectes, ous, etc. En la [[cadena trófica]], els herbívors són els [[Consumidor (biologia)|consumidors primaris]], mentres que els que s'alimenten de carn són consumidors secundaris. Les persones que no mengen carn no són considerats herbívors, sino [[vegetarianismo|vegetarians]].<ref>{{cita web|títul=Herbívor i vegetarià no són sinònims|url=http://www.fundeu.es/recomendacion/herbivorovegetariano/|fechaacceso= 8 de giner de 2015|obra=Fundéu BBVA}}</ref><ref>{{cita publicació | data=octubre, novembre, decembre 2007 | número=9 | títul= recomanacions que fa la fundéu| publicació=A on diu... Bolletí de la Fundació de l'Espanyol Urgent | pàgines=18-22 | url=http://www.fundeu.es/files/revistas/dondedicen09.pdf | fechaacceso=10 de giner de 2015 | idioma=espanyol }}</ref>

Alguns herbívors poden ser classificats com [[frugívoro]]s, els quals mengen majorment [[fruta]]s, i [[folívoro]]s els que s'especialisen en menjar [[full]]s. Esta especialisació es troba llunt de ser universal i molts animals que mengen frutes o fulls mengen també atres parts de plantes, en particular [[raïl (botànica)|raïls]] i [[llavor]]s. Les dietes d'alguns animals herbívors varien en les estacions, especialment en les [[Clima templat|zones templades]], a on les fonts d'alimentació disponibles varien en el curs de l'any. Els animals que s'alimenten dels fulls dels arbres i arbustos a voltes es denominen foliófagos o ramoneadores. Els animals que s'alimenten de fusta es denominen [[xilofagia|xilófagos]], mentres que els animals que s'alimenten de llavors es denominen [[granívoro]]s.

El grup més important dels [[Mammalia|mamífers]] herbívors ho formen els [[rumiant]]s, aquells animals que digerixen els aliments en dos etapes, primer els consumixen i després realisen la rumia. Esta consistix en regurgitar el material semidigerido i tornar-ho a mastegar per a desfer-ho i agregar-li [[saliva]]. El seu [[mandíbula]] els permet fer moviments laterals per a poder triturar i ensalivar els aliments. Els seus [[dent molar|molar]] són molt plans, i permeten martafallar els aliments fins a formar una pasta. La seua saliva dona reacció [[alcalino|alcalina]], lo que permet digerir millor els [[glúcit|carbohidrats]]. La flora intestinal té un paper molt important en la digestió de materials vegetals.

[[File:Viburnum lesquereuxii fossil.jpg|thumb|right|Full fosilizada de ''Viburnum lesquereuxii'' en senyals de herbivoría; ([[Cretácico]]) Comtat de Ellsworth, Kansas. Escala 10{{esd}}mm.]]
Els [[Insecta|insectes]] són potser el grup més important d'herbívors pel seu impacte en la vegetació. Les [[Isoptera|termites]] tenen una flora intestinal rica i complexa que els permet digerir materials sumament difícils de digerir tals com la [[celulosa]]. Els [[Aphididae|áfidos]] o pulgones s'alimenten dels decorreguts vegetals i són molt abundants tant en número d'individus com en número d'espècies. Les [[oruga (larva)|orugas]] de pràcticament totes les espècies de [[Lepidoptera|lepidòpters]] són herbívores i, en certs casos, poden causar defoliació de boscs íntegres.
==Interaccions planta-herbívor==

Les interaccions entre plantes i herbívors poden eixercitar un paper predominant en la dinàmica dels [[ecosistemes]] com [[Comunitat (ecologia)|comunitat]] estructura i processos funcionals.<ref name=":1">{{Cite journal|last1=Sandsten|first1=Håkan|last2=Klaassen|first2=Marcel|date=2008-03-12|title="Swan foraging shapes spatial distribution of two submerged plants, favouring the preferred prey species"|journal=Oecologia|volume=156|issue=3|pages=569-576|pmid=18335250|pmc=2373415|bibcode=2008Oecol.156 .. 569S|issn=0029-8549}}</ref><ref name=": 2">{{Cite journal|last1=Descombes|first1=Patrice|last2=Marchon|first2=Jérémy|last3=Pradervand|first3=Jean-Nicolas|last4=Bilat|first4=Julia|last5=Guisen|first5=Antoine|last6=Rasmann|first6=Sergio|last7=Pellissier|first7=Loïc|dona't=2016- 10-17|title=La palatabilidad de les plantes a nivell comunitari aumenta en l'elevació a mida que disminuïx l'abundància d'insectes herbívors|url=http://dx.doi.org/10.1111/1365-2745.12664|journal=Journal of Ecology|volume=105|issue=1|pages=142–151|doi=10.1111/1365-2745.12664|s2cid=88658391 |issn=0022-0477}}</ref> La diversitat de les espècies de plantes i la [[Distribució de les espècies|distribució]] a sovint són impulsades per la herbivoría, i és provable que les compensació entre la [[Competència (biologia)|competitivitat]] de les plantes i la capacitat de defendre's, i entre la colonisació i la mortalitat permeten la coexistència entre les espècies en presència d'herbívors.<ref>{{Cite journal|last=Lubchenco|first=Jane|date=Giner 1978|title=Diversitat d'espècies vegetals en una comunitat marina intermareal: Importància de la preferència alimentària dels herbívors i de la capacitat competitiva de les algues|url=http://dx.doi.org/10.1086/283250|journal=The American Naturalist|volume=112|issue=983|pages=23-39|s2cid=84801707|issn=0003-0147}}</ref><ref>{{Cite journal|last1=Gleeson|first1=Scott K.|last2=Wilson|first2=David Sloan|dona't=April 1986|title=Equilibrium Diet: Optimal Foraging and Prey Coexistence|url=http://dx.doi.org/10.2307/3565460|journal=Oikos|volume=46|issue=2|pages=139|doi=10.2307/3565460|jstor=3565460|issn=0030-1299}}</ref><ref>{{Cite journal|last1=Olff|first1=Han|last2=Ritchie|first2=Mark E.|dona't=July 1998|title=Efectes dels herbívors en la diversitat de les plantes dels pasturages|url=http://dx.doi.org/10.1016/s0169-5347(98)01364-0|journal=Trends in Ecology & Evolution|volume=13|issue=7|pages=261-265|doi=10.1016/s0169-5347(98)01364-0|pmid=21238294|issn=0169-5347|hdl=11370/3i3ec5d4-fa03-4490-94i3-66534b3fe62f}}</ref><ref name=":3">{{Cite journal|last1=Hidding|first1=Bert|last2=Nolet|first2=Bart A. |last3=de Boer|first3=Thijs|last4=de Vries|first4=Peter P.|last5=Klaassen|first5=Marcel|date=2009-09-10|title=La herbivoría de vertebrats per damunt i per baix del sol pot favorir cada una a una espècie subordinada diferent en una comunitat de plantes aquàtiques|journal=Oecologia|volume=162|issue=1|pages=199-208|doi=10.1007/s00442-009-1450-6|pmid=19756762|pmc=2776151|issn=0029-8549}}</ref> No obstant, els efectes de la herbivoría en la diversitat i riquea de les plantes és variable. Per eixemple, l'aument de l'abundància d'herbívors com els cérvols disminuïx la diversitat de plantes i la [[riquea d'espècies]],<ref>{{Cite journal|last1=Arcese|first1=P.|last2=Schuster|first2=R.|last3=Campbell|first3=L.|last4=Barber|first4=A.|last5=Martin|first5=T. G.|dona't=2014-09-11|title=La densitat de cérvols i la palatabilidad de les plantes prediuen la cobertura de arbustos, la riquea, la diversitat i el valor alimentari aborigen en un archipèlec nortamericà|url=http://dx.doi.org/10.1111/ddi.12241 |journal=Diversity and Distributions|volume=20|issue=12|pages=1368-1378|doi=10.1111/ddi.12241|s2cid=86779418 |issn=1366-9516}}</ref> mentres que uns atres grans mamífers herbívors com el bisonte controlen les espècies dominants lo que permet que atres espècies prosperen.<ref>{{Cite journal|last=Collins|first=S. L.|dona't=1998-05-01|title=Modulació de la diversitat pel pastoreig i la sega en praderies d'herba alta

natives|url=http://dx.doi.org/10.1126/science.280.5364.745|journal=Science|volume=280|issue=5364|pages=745-747|doi=10.1126/science.280.5364.745|pmid=9563952|bibcode=1998Sci...280..745C|issn=0036-8075}}</ref> Les interaccions entre plantes i herbívors també poden operar de manera que les comunitats de plantes medien en les comunitats d'herbívors.<ref name=": 4">{{Cite journal |last=Pellissier |first=Loïc |last2=Ndiribe |first2=Charlotte |last3=Dubuis |first3=Anne |last4=Pradervand |first4=Jean-. Nicolas |last5=Salamin |first5=Nicolas |last6=Guisen |first6=Antoine |last7=Rasmann |first7=Sergio |date=2013 |title=La rotació dels linajes de plantes dona forma a la diversitat beta filogenético dels herbívors a lo llarc de gradient ecològics |journal=Ecology Letters |volume=16 |issue=5 |pages=600-608 |doi=10.1111/ele.12083 |pmid=23448096}}</ref> Les comunitats vegetals que són més diverses solen sostindre una major riquea d'herbívors en proporcionar un conjunt major i més divers de recursos.<ref>{{Cite journal|last=Tilman|first=D.|dona't=1997-08-29|title=L'influència de la diversitat funcional i la composició en els processos de l'ecosistema|url=http://dx.doi.org/10.1126/science.277.5330.1300|journal=Science|volume=277|issue=5330|pages=1300–1302|doi=10.1126/science.277.5330.1300|issn=0036-8075}}</ref>
[[File:Олень з кленовим листком.jpg|miniatura|[[Cervus nippon|cérvol sika]].]]

La [[coevolución]] i la [[filogenético]] correlació entre herbívors i plantes són aspectes importants de l'influència de les interaccions entre herbívors i plantes en les comunitats i el funcionament dels ecosistemes, especialment pel que fa als insectes herbívors.<ref name=":2" >Descombes, Patrice; Marchon, Jérémy; Pradervand, Jean-Nicolas; Bilat, Julia; Guisen, Antoine; Rasmann, Sergio; Pellissier, Loïc (17 October 2016). "Community-level plant palatability increases with elevation as insect herbivore abundance declines". Journal of Ecology. 105 (1): 142–151. doi:10.1111/1365-2745.12664. ISSN 0022-0477</ref><ref name=":4" >Pellissier, Loïc; Ndiribe, Charlotte; Dubuis, Anne; Pradervand, Jean-Nicolas; Salamin, Nicolas; Guisen, Antoine; Rasmann, Sergio (2013). "Turnover of plant lineages shapes herbivore phylogenetic beta diversity along ecological gradients". Ecology Letters. 16 (5): 600–608.</ref><ref>{{Cite journal|last1=Mitter|first1=Charles|last2=Farrell|first2=Brian|last3=Futuyma|first3=Douglas J.|dona't=September 1991|title=Estudis filogenético de les interaccions entre insectes i plantes: Insights into the genesis of diversity|url=http://dx.doi.org/10.1016/0169-5347(91)90007-k|journal=Trends in Ecology & Evolution|volume=6|issue=9|pages=290-293|doi=10.1016/0169-5347(91)90007-k|pmid=21232484|issn=0169-5347}}</ref> Açò és evident en les adaptacions que desenrollen les plantes per a tolerar i/o defendre's de la herbivoría dels insectes i les respostes dels herbívors per a superar estes adaptacions. L'evolució de les interaccions antagónicas i mutualistes entre plantes i herbívors no són mútuament excloents i poden coincidir.<ref name=":5">{{Cite journal|last1=de Mazancourt|first1=Claire|last2=Loreau|first2=Michel|last3=Dieckmann|first3=Ulf|dona't=August 2001|title=¿Pot l'evolució de la defensa de les plantes conduir al mutualisme entre plantes i herbívors?|url=http://dx.doi.org/10.1086/321306|journal=The American Naturalist|volume=158|issue=2|pages=109-123|doi=10.1086/321306|pmid=18707340|s2cid=15722747|issn=0003-0147}}</ref> S'ha comprovat que la filogenia de les plantes facilita la colonisació i l'ensamblage de les comunitats d'herbívors, i existixen proves de la vinculació filogenético entre la [[diversitat beta]] de les plantes i la diversitat beta dels [[clados]] d'insectes, com les [[palometes]].<ref name=":4" /> Este tipo de retroalimentación eco-evolutiva entre plantes i herbívors és provablement la principal força impulsora de la diversitat de plantes i herbívors.<ref name=":4" /><ref>{{Cite journal|last1=Farrell|first1=Brian D.|last2=Dussourd|first2=David E.|last3=Mitter|first3=Charres|dona't=Octubre 1991|title=Escalada de la defensa de les plantes: ¿Els canals de làtex i resina estimulen la diversificació de les plantes? |url=http://dx.doi.org/10.1086/285258|journal=The American Naturalist|volume=138|issue=4|pages=881-900|doi=10.1086/285258|s2cid=86725259|issn=0003-0147}}</ref>

Factors abióticos com el [[clima]] i la [[Biogeografía|característiques biogeográficas]] també influïxen en les comunitats i interaccions entre plantes i herbívors. Per eixemple, en els chapulls templats d'aigua dolça les comunitats d'herbívors aquàtics canvien segons l'estació de l'any, sent abundants les espècies que s'alimenten de la vegetació sobre el sol durant l'estiu, i estant presentes les espècies que s'alimenten baix el sol en els mesos d'hivern.<ref name=":1" /><ref name=":3" /> Estes comunitats d'herbívors estacionals diferixen tant en el seu ensamblage com en les seues funcions dins de l'ecosistema de [[chapull]].<ref name=":3" /> Estes diferències en les modalitats dels herbívors poden conduir potencialment a compensació que influïxen en les traces de les espècies i poden dur a efectes aditius en la composició de la [[Comunitat (ecologia)|comunitat]] i el funcionament de l'ecosistema.<ref name=":1" /><ref name=":3" /> Els canvis estacionals i els gradient ambientals, com l'elevació i la [[latitut]], solen afectar a la [[palatabilidad]] de les plantes, lo que a la seua volta influïx en els conjunts de comunitats d'herbívors i viceversa.<ref name=":2" /><ref>{{Cite journal|last1=Pennings|first1=Steven C. |last2=Silliman|first2=Brian R.|dona't=September 2005|title=LINKING BIOGEOGRAPHY AND COMMUNITY ECOLOGY: LATITUDINAL VARIATION IN PLANT-HERBIVORE INTERACTION STRENGTH|url=http://dx.doi.org/10.1890/04-1022|journal=Ecology|volume=86|issue=9|pages=2310-2319|doi=10.1890/04-1022|issn=0012-9658}}</ref> Els eixemples inclouen una disminució en l'abundància de larves masticadoras de fulls en l'autumne quan la palatabilidad dels fulls de fusta dura disminuïx per un aument dels nivells de [[tanino]] que resulta en una disminució de la [[riquea d'espècies]] d'artròpodes,<ref>{{Cite journal|last1=Futuyma|first1=Douglas J. |last2=Gould|first2=Fred|dona't=Març de 1979|title=Asciaciones de plantes i insectes en boscs caducifolios|url=http://dx.doi.org/10.2307/1942571|journal=Ecological Monographs|volume=49|issue=1|pages=33-50|doi=10.2307/1942571|jstor=1942571|issn=0012-9615}}</ref> i l'aument de la palatabilidad de les comunitats vegetals a major altura, a on l'abundància de [[saltamontes]] és menor.<ref name=":2" /> Els estresores climàtics, com l'[[acidificació dels oceans]], poden provocar també respostes en les interaccions entre plantes i herbívors en relació en la palatabilidad.<ref>{{Cite journal|last1=Poore|first1=Alistair G. B.|last2=Grava-Landry|first2=Alexia|last3=Favret|first3=Margaux|last4=Sheppard Brennand|first4=Hannah|last5=Byrne|first5=Maria|last6=Dworjanyn|first6=Symon A. |dona't=2013-05-15|title=Efectes directes i indirectes de l'acidificació i el calfament dels oceans en una interacció planta-herbívor marí|url=http://dx.doi.org/10.1007/s00442-013-2683-i|journal=Oecologia|volume=173|issue=3|pages=1113-1124|doi=10.1007/s00442-013-2683-i|pmid=23673470|bibcode=2013Oecol.173 .1113P|s2cid=10990079|issn=0029-8549}}</ref>
===Estratègies dels herbívors===
[[File:Aphid-sap.jpg|right|thumb|Els [[Aphidoidea|áfidos]] s'alimenten de decorreguts en la [[llacor|llacor de les plantes]].]]
La miríade de defenses que presenten les plantes fa que els seus herbívors necessiten una série d'habilitats per a superar estes defenses i obtindre l'aliment. Açò permet als herbívors aumentar la seua alimentació i l'us d'una planta hoste. Els herbívors tenen tres estratègies principals per a enfrontar-se a les defenses de les plantes: elecció, modificació de l'herbívor i modificació de la planta.

L'elecció de l'alimentació implica quines plantes elegix consumir un herbívor. S'ha sugerit que molts herbívors s'alimenten d'una varietat de plantes per a equilibrar el seu consum de nutrients i evitar consumir massa d'un tipo de substància química defensiva. No obstant, açò implica un compromís entre alimentar-se de moltes espècies de plantes per a evitar les toxines o especialisar-se en un tipo de planta que puga ser desintoxicada.<ref>{{cite journal | last1 = Dearing | first1 = M.D. | last2 = Mangione | first2 = A.M. | last3 = Karasov | first3 = W.H. | dona't = May 2000 | title = Diet breadth of mammalian herbivores: nutrient versus detoxification constraints | journal = Oecologia | volume = 123 | issue = 3| pages = 397-405 | doi = 10.1007/s004420051027 | pmid = 28308595 | bibcode = 2000Oecol.123 ..397D | s2cid = 914899 }}</ref>

La modificació dels herbívors es produïx quan diverses adaptacions del cos o dels sistemes digestius dels herbívors els permeten superar les defenses de les plantes. Açò pot incloure la desintoxicació de metabòlits secundaris,<ref name="Karban, R 2002">{{cite journal | last1 = Karban | first1 = R. | last2 = Agrawal | first2 = A.A. | dona't = November 2002 | title = Herbivore Offense | journal = Annual Review of Ecology and Systematics | volume = 33 | pages = 641-664 | doi=10.1146/annurev.ecolsys.33.010802.150443}}</ref> seqüestrant toxines de forma inalterada,<ref>{{cite journal | last1 = Nishida | first1 = R. | dona't = January 2002 | title = Sequestration of Defensive Substances from Plants by Lepidoptera | journal = Annual Review of Entomology | volume = 47 | pages = 57-92 | pmid = 11729069 | doi = 10.1146/annurev.ento.47.091201.145121 }}</ref> o evitar les toxines, per eixemple, per mig de la producció de grans cantitats de saliva per a reduir l'eficàcia de les defenses. Els herbívors també poden utilisar simbiontes per a evadir les defenses de les plantes. Per eixemple, alguns áfidos utilisen bactèries en el seu intestí per a proporcionar aminoàcits essencials que falten en la seua dieta de llacor.<ref>{{cite journal | last1 = Douglas | first1 = A.E. | dona't = January 1998 | title = Nutritional Interactions in Insect-Microbial Symbioses: Aphids and Their Symbiotic Bactèria Buchnera | journal = Annual Review of Entomology | volume = 43 | pages = 17-37 | doi = 10.1146/annurev.ento.43.1.17 | pmid = 15012383 }}</ref>

La modificació de les plantes es produïx quan els herbívors manipulen els seus assuts vegetals per a aumentar la seua alimentació. Per eixemple, algunes orugas enrollan els fulls per a reduir l'eficàcia de les defenses de les plantes activades per la llum solar.<ref>{{cite journal | last1 = Sagers | first1 = C.L. | year = 1992 | title = Manipulació de la calitat de la planta hoste: els herbívors mantenen els fulls en l'obscuritat | journal = Functional Ecology | volume = 6 | issue = 6| pages = 741-743 | doi=10.2307/2389971| jstor = 2389971 }}</ref>
===Defensa de les plantes===
Una defensa de la planta és una traça que aumenta l'aptitut de la planta quan s'enfronta a la herbivoría. Açò es medix en relació en una atra planta que carix de la traça defensiva. Les defenses de les plantes aumenten la supervivència i/o la reproducció (fitness) de les plantes baix la pressió de la depredación dels herbívors.

La defensa pot dividir-se en dos categories principals, la tolerància i la resistència. La tolerància és la capacitat d'una planta per a soportar el dany sense una reducció de l'aptitut.<ref name=":0">{{Cite journal|last1=Call|first1=Anson|last2=St Clair|first2=Samuel B|dona't=2018-10-01|editor-last=Ryan|editor-first=Michael|title=El moment i el modo de la herbivoría d'ungulats simulada alteren les estratègies de defensa de l'àlber temblón|url=https://academic.oup.com/treephys/article/38/10/1476/5048677|journal=Tree Physiology|language=en|volume=38|issue=10|pages=1476–1485|doi=10.1093/treephys/tpy071|pmid=29982736|issn=1758-4469}}</ref> Açò pot ocórrer desviant la herbivoría a parts de la planta no essencials, l'assignació de recursos, el creiximent compensatori, o pel ràpit rebrot i la recuperació de la herbivoría.<ref>{{Cite journal |last1=Hawkes |first1=Christine V. |last2=Sullivan |first2=Jon J. |dona't=2001 |title=THE IMPACT OF HERBIVORY ON PLANTS IN DIFFERENT RESOURCE CONDITIONS: A META-ANALYSIS |url=https://esajournals.onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1890/0012-9658%282001%29082%5B2045%3ATIOHOP%5D2.0.CO%3B2 |journal=Ecology |volume=82 |issue=7 |pages=2045–2058 |doi=10.1890/0012-9658(2001)082[2045:TIOHOP]2.0.CO;2 |via=Wiley}}</ref> La resistència es referix a la capacitat d'una planta per a reduir la cantitat de dany que rep dels herbívors.<ref name=":0" /> Açò pot ocórrer a través de l'estalvi en l'espai o el temps,<ref>{{cite journal | last1 = Milchunas | first1 = D.G. | last2 = Noy-Meir | first2 = I. | data = octubre de 2002 | títul = Refugis de pastoreig, estalvi extern de la herbivoría i diversitat de plantes | revista = Oikos | volum = 99 | número = 1| pàgines = 113-130 | doi=10.1034/j.1600-0706.2002.990112.x}}</ref> defenses físiques, o defenses químiques. Les defenses poden ser constitutives, sempre presents en la planta, o induïdes, produïdes o translocadas per la planta despuix d'un dany o estrés.<ref>{{cite journal | last1 = Edwards | first1 = P.J. | last2 = Wratten | first2 = S.D. | dona't = March 1985 | title = Defenses induïdes de les plantes contra el pastoreig d'insectes: ¿fet o artefacte? | journal = Oikos | volume = 44 | issue = 1| pages = 70-74 | doi=10.2307/3544045| jstor = 3544045 }}</ref>

Les defenses físiques, o mecàniques, són barreres o estructures dissenyades per a dissuadir als herbívors o reduir les taxes d'ingestió, disminuint la herbivoría general. Les espines i les púas, com les que es troben en les roses o les [[acacia]]s, són un eixemple, de la mateixa manera que les espines dels cactus. Pèls més menuts coneguts com [[tricomas]] poden cobrir els fulls o els tallos i són especialment eficaços contra els herbívors invertebrats.<ref>{{cite journal | last1 = Pillemer | first1 = E.A. | last2 = Tingey | first2 = W.M. | dona't = 1976-08-06 | title = Hooked Trichomes: A Physical Plant Barrier to a Major Agricultural Pest | journal = Science | volume = 193 | issue = 4252| pages = 482-484 | doi = 10.1126/science.193.4252.482 | pmid = 17841820 | bibcode = 1976Sci...193..482P | s2cid = 26751736 }}</ref> Ademés, algunes plantes tenen [[cera]]s o [[resina]]s que alteren la seua textura, fent-les difícils de menjar. També l'incorporació de sílice en les parets celulars és anàloga a la del paper de la lignina en el sentit de que és un component estructural resistent a la compressió de les parets celulars; de modo que les plantes en les seues parets celulars impregnades de sílice reben aixina una mida de protecció contra la herbivoría.<ref>{{Cite journal |last=Epstein |first=I |dona't=1994-01-04 |title=L'anomalia del silici en la biologia vegetal. |url=https://pnas.org/doi/full/10.1073/pnas.91.1.11 |journal=Proceedings of the National Academy of Sciences |language=en |volume=91 |issue=1 |pages=11-17 |doi=10.1073/pnas.91.1.11 |issn=0027-8424 |pmc=42876 |pmid=11607449}}</ref>

Les defenses químiques són [[metabòlits secundaris]] produïts per la planta que dissuadixen de la herbivoría. Hi ha una gran varietat d'elles en la naturalea i una sola planta pot tindre centenars de defenses químiques diferents. Les defenses químiques poden dividir-se en dos grups principals, les defenses basades en el carbono i les defenses basades en el nitrogen.

#Les defenses basades en el carbono inclouen els [[terpenos]] i els [[polifenoles|fenòlics]]. Els terpenos es deriven d'unitats de isopreno de 5 carbono i comprenen olis essencials, carotenoides, resines i làtex. Poden tindre vàries funcions que pertorben als herbívors, com l'inhibició de la formació de [[trifosfato d'adenosina|trifosfato d'adenosina (ATP)]], de les [[hormones]] de la muda o del sistema nerviós.<ref>{{cite journal | last1 = Langenheim | first1 = J.H. | data = juny de 1994 | títul = Terpenoides de plantes superiors: una visió fitocéntrica de les seues funcions ecològiques | revista = Journal of Chemical Ecology | volum = 20 | número = 6| pàgines = 1223-1280 | doi = 10.1007/BF02059809 | pmid = 24242340 | s2cid = 25360410 }}</ref> Els fenòlics combinen un anell de carbono aromàtic en un grup hidroxilo. Hi ha varis fenòlics diferents, com les lignina, que es troben en les parets celulars i són molt indigestas, llevat para els microorganismes especialisats; els [[taninos]], que tenen un sabor amarc i s'unixen a les proteïnes fent-les indigestas; i les furanocumerinas, que produïxen radicals lliures que alteren el ADN, les proteïnes i els lípits, i poden causar irritament en la pell.
#Les defenses basades en el nitrogen se sintetisen a partir d'aminoàcits i es presenten principalment en forma d'[[alcaloide]] i cianógenos. Els alcaloide inclouen substàncies comunament reconegudes com la [[cafeïna]], la [[nicotina]] i la [[morfina]]. Estos composts solen ser amarcs i poden inhibir la síntesis de ADN o ARN o bloquejar la transmissió de senyals del sistema nerviós. Els cianógenos reben el seu nom del [[cianur]] almagasenat en els seus teixits. Este es llibera quan la planta es danya i inhibix la respiració celular i el transport d'electrons.

Les plantes també han canviat característiques que aumenten la provabilitat d'atraure als enemics naturals dels herbívors. Algunes emeten semioquímicos, olors que atrauen als enemics naturals, mentres que unes atres proporcionen aliment i estage per a mantindre la presència dels enemics naturals, per eixemple, [[formigues]] que reduïxen la herbivoría.<ref>{{cite journal | last1 = Heil | first1 = M. | last2 = Koch | first2 = T. | last3 = Hilpert | first3 = A. | last4 = Fiala first4 = B. | last5 = Boland | first5 = W. | last6 = Linsenmair | first6 = K. Eduard | date = 2001-01-30 | title = La producció de néctar extrafloral de la planta associada a les formigues, Macaranga tanarius, és una resposta defensiva induïda, indirecta, provocada per l'àcit jasmónico | journal = Proceedings of the National Academy of Sciences | volume = 98 | issue = 3| pages = 1083-1088 | doi = 10.1073/pnas.031563398 | pmid=11158598 | pmc=14712| bibcode = 2001PNAS...98.1083H }}</ref>
Una determinada espècie vegetal sol tindre molts tipos de mecanismes defensius, mecànics o químics, constitutius o induïts, que li permeten escapar dels herbívors.
===Teoria del depredador-presa===
Segons la teoria de les interaccions [[depredador]]-presa, la relació entre els herbívors i les plantes és cíclica.<ref name=":7">{{Cite book |last=Gotelli |first=Nicholas J. |url=https://www.worldcat.org/oclc/31816245 |title=A primer of ecology |dona't=1995 |publisher=Sinauer Associates |isbn=0-87893-270-4 |location=Sunderland, Mass. |oclc=31816245}}</ref> Quan els assuts (plantes) són numeroses els seus depredadors (herbívors) aumenten en número, reduint la població d'assuts, lo que a la seua volta fa que el número de depredadors disminuïxca.<ref name=":7" /> La població d'assuts acaba recuperant-se, iniciant un nou cicle. Açò sugerix que la població de l'herbívor fluctua entorn a la capacitat de càrrega de la font d'aliment, en este cas, la planta.

En estes poblacions fluctuantes intervenen varis factors que contribuïxen a estabilisar la dinàmica depredador-presa. Per eixemple, es manté l'heterogeneïtat espacial, lo que significa que sempre hi haurà bosses de plantes que no troben els herbívors. Esta dinàmica estabilizadora eixercita un paper especialment important per als herbívors especialistes que s'alimenten d'una espècie de planta i evita que estos especialistes acaben en la seua font d'aliment.<ref name=":8">{{Cite book |last=Smith |first=Robert Leo |url=https://www.worldcat.org/oclc/44391592 |title=Ecology & field biology |dona't=2001 |publisher=Benjamin Cummings - T. M. Smith |isbn=0-321-04290-5 |oclc=44391592}}</ref> Les defenses dels assuts també ajuden a estabilisar la dinàmica entre depredadors i preses, i para més informació sobre estes relacions vore la secció sobre defenses de les plantes. Menjar un segon tipo de presa ajuda a estabilisar les poblacions dels herbívors.<ref name=":8" /> Alternar entre dos o més tipos de plantes proporciona estabilitat poblacional a l'herbívor, mentres que les poblacions de les plantes oscilen.<ref name=":7" /> Açò juga un paper important per als herbívors generalistes que mengen una varietat de plantes. Els herbívors clau mantenen les poblacions de la vegetació baix control i permeten una major diversitat tant d'herbívors com de plantes.<ref name=":8" /> Quan un herbívor o una planta invasora entra en el sistema, l'equilibri es trenca i la diversitat pot colapsar fins a convertir-se en un sistema monotaxónico.<ref name=":8" />

La relació d'anada i regrés entre la defensa de les plantes i l'ofensiva dels herbívors impulsa la [[coevolución]] entre les plantes i els herbívors, donant lloc a una "carrera armamentística coevolutiva".<ref name="Karban, R 2002"/><ref>{{cite journal | last1=Pixeu | first1=R.J. | last2=Oliver | first2=A.J. | last3=King | first3=D.R. | last4=Hubach | first4=P.H. | dona't=Març 1985 | title=El paper coevolutivo del fluoroacetato en les interaccions planta-animal en Austràlia | journal=Oikos | volume=44 | issue=1| pages=55-60 | doi=10.2307/3544043| jstor=3544043 }}</ref> Els mecanismes d'escape i radiació per a la coevolución, presenta l'idea de que les adaptacions en els herbívors i les seues plantes hospedadoras, ha segut la força impulsora de l'[[especiación]].<ref name= Ehrlich>{{cite journal | last1=Ehrlich | first1=P. R. | last2=Raven | first2=P. H. | data=Decembre 1964 | title=Palometes i plantes: un estudi de coevolución | journal=Evolution | volum=18 | issue=4| pàgines=586-608 | doi=10.2307/2406212 | jstor=2406212 }}</ref><ref name= Thompson>Thompson, J. 1999. Lo que sabem i no sabem sobre la coevolución: els insectes herbívors i les plantes com a cas de prova. Pàgines 7-30 en H. Olff, V. K. Brown, R. H. Drent, i British Ecological Society Symposium 1997 (autor corporatiu), editors. Herbívors: entre plantes i depredadors. Blackwell Science, Londres, Regne Unit.</ref>
=== Mutualisme ===

Encara que gran part de l'interacció entre la herbivoría i la defensa de les plantes és negativa, ya que un individu reduïx l'aptitut de l'atre, una atra part és beneficiosa. Esta herbivoría beneficiosa pren la forma de [[Mutualisme (biologia)|mutualisme]]s en la que abdós socis es beneficien d'alguna manera de l'interacció. La [[dispersió de llavors]] per part dels herbívors i la [[polinisació]] són dos formes de herbivoría mutualista en les que l'herbívor rep un recurs alimentici i la planta és ajudada en la seua reproducció.<ref>{{cite journal|last1=Herrera|first1=C.M.|dona't=March 1985|title=Determinants of Plant-Animal Coevolution: El cas de la dispersió mutualista de llavors per part dels vertebrats|journal=Oikos|volume=44|issue=1|pages=132-141|doi=10.2307/3544054|jstor=3544054}}</ref> Les plantes també poden vore's afectades indirectament pels herbívors a través del reciclage de nutrients, beneficiant-se les plantes dels herbívors quan els nutrients es reciclen de forma molt eficient.<ref name=":5" /> Una atra forma de mutualisme planta-herbívor són els canvis físics en el mig ambient i/o en l'estructura de la comunitat vegetal per part dels herbívors que servixen com a ingeniers de l'ecosistema, com el revolcarse per part dels bisontes.<ref>{{Cite journal|last1=Nickell|first1=Zachary|last2=Varriano|first2=Sofia|last3=Plemmons|first3=Eric|last4=Moren|first4=Matthew D. |dona't=Setembre 2018|title=L'ingenieria de l'ecosistema pel bisonte (Bison bison ) revolcándose aumenta l'heterogeneïtat de la comunitat d'artròpodes en l'espai i el temps|journal=Ecosphere|volume=9|issue=9|pages=i02436|doi=10.1002/ecs2.2436|issn=2150-8925}}</ref> Els cisnes formen una relació mútua en les espècies de plantes que forrajean en cavar i pertorbar el sediment, lo que elimina les plantes competidores i permet posteriorment la colonisació d'atres espècies de plantes.<ref name=":1" /><ref name=":3" />

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Térmens d'ecologia]]
{{Traduït ref|es|Herbívoro}}

Aethinosis

2026-07-24T18:39:50Z

Jose2: Text reemplaça - ' Menut ' a ' Chicotet '

[[Image:Aethina tumida.jpg|thumb|right|216px|''Larves Aethina tumida'']][[Archiu:Aethina tumida 5208065.jpg|thumb|120px]][[Archiu:Aethina tumida 5208064.jpg|thumb|180px]]
La '''aethinosis''' o '''etinosis''' és una malaltia de les [[Colmena|colmenas]] provocada pel [[Coleoptera|coleòpter]] [[Nitidulidae|nitidúlido]] ''[[Aethina tumida]],''
les larves del qual es nutrixen de [[mel]], [[polen]] i ous produint galeries en els [[Panal|panales]] i destruint-los. S'apleguen a trobar fins a 30.000 larves per colmena. Les heces depostes en la mel no determinen la fermentació. La colónia es debilita fins al colapse.
Les races europees de ''[[Apis mellifera]]'' no saben defendre's, les africanes apleguen a recobrir els insectes en [[propóleos]].

Menut escarabat de les colmenas [[Aethina tumida]], Murray (1867).
És un escarabat de l'Orde [[Coleoptera]], de la Família [[Nitidulidae]], un grup caracterisat per la seua afinitat a productes de plantes que fermenten. En el cas de Aethina tumida, l'afinitat als productes de plantes que fermenten associada en les colónies de les abelles, per nomenar mel i polen, pero es pot reproduir en frutes fermentades (existixen numeroses espècies). Es pensa que va ser transportat a Norteamérica en frutes contaminades des del sur d'Àfrica, d'a on són originaris.
El Chicotet Escarabat de la Colmena. L'adult del Chicotet Escarabat és d'aproximadament 3/16 a 1/4 polzades de llarc i oval en dos antenes molt característiques terminades en forma de mall. És un volador fort, entra a l'interior de les colmenas volant per la piquera, es mou ràpit. La larva es veu superficialment similar la larva de l'arna de la cera.
== Etiologia ==

La ràpida expansió del [[Aethina tumida]], coleòpter que parasita els colmenares, originari d'[[Àfrica]] meridional trobat en [[Estats Units]] en 1998, en el 2000 en [[Egipte]] i recentment en [[Canadà]], [[Austràlia]] (2002) i [[Nicaragua]] 2014 i les notícies ya aparegudes en revistes especialisades fa pensar que serà una plaga que s'estendrà mundialment com la [[Varroa]].

Originàriament d'[[Àfrica]], de la regió [[Subsahariana]], afectava originalment a les subespecies [[Apis mellifera scutellata]] i [[Apis mellifera capensis]], En estat adult té cinc milímetros de llongitut i el seu color varia del marró obscur al negre.

En [[Suràfrica]] és considerat un mal menor, que ataca principalment a les colónies dèbils i als quadros almagasenats, no sent generalment necessari el seu tractament.
== Epizootiología ==

La dispersió de la malaltia es realisa pel vol de l'escarabat i es veu favorida per la trashumancia. Els ous es poden també dispersar adherits al cos de les abelles.
S'ha comprovat que pot viure fins a cinc dies sense menjar ni beure per lo que cal anar en conte en el material de reposició.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Malalties de les abelles]]
{{Traduït ref|es|Aethinosis}}

Història del cristianisme

2026-07-24T18:39:49Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:DebateBetweenCatholicsAndOrientalChristiansInThe13thCenturyAcre1290.jpg|miniatura|Història del cristianisme
]]
{{referències|t=20130824}}
{{redirigix|Història eclesiàstica|Història Ecclesiastica}}
{{redirigix|Història de l'Iglésia}}

La '''història del cristianisme''' comença en [[Jesús]], un predicador i mestre judeu itinerant, que va ser [[Crucifixión de Jesús|crucificado]] en [[Jerusalem]] {{circa|30-33 d. C.}}, en la [[Judea (província romana)|província romana de Judea]].{{sfn|Wilken|2013|pp=6-16}}. Els seus seguidors varen proclamar que era l'[[Encarnación (cristianisme)|encarnació]] de [[Deu en el cristianisme|Deu]] i que hi havia [[Resurrecció de Jesús|resucitat d'entre els morts]]. En els dos milenis transcorreguts des de llavors, el [[cristianisme]] s'ha estés per tot lo món, convertint-se en la religió més gran del món en més de dos mil millons de fidels en tot lo món. En 2020, Pew va estimar que el número de cristians en tot lo món era d'al voltant de 2380 millons.<ref name="pew2010-2020">{{cite web|url=https://www.pewresearch.orgreligion/2025/06/09/how-the-global-religious-landscape-changed-from-2010-to-2020/|title=Cóm va canviar el panorama religiós mundial entre 2010 i 2020. Els musulmans varen créixer més ràpidament; els cristians es varen quedar arrere sobre l'aument de la població mundial|editor=[[Pew Research Center]]|data=9 de juny de 2025|fechaacceso=28-06-2025}}{{cite web |autor=Fahmy, Conrad Hackett; Marcin Stonawski; Yunping Tong; Stephanie Kramer; Anne Shi i Dalia |data=9 de juny de 2025 |títul=Cóm va canviar el panorama religiós mundial entre 2010 i 2020 |url=https://www.pewresearch.org/wp-content/uploads/sites/20/2025/06/PR_2025.06.09_global-religious-change_report. pdf|fechaacceso=10-06-2025 |editor=Pew Research Center}}</ref><ref>{{Cite web|títul=Explorador de senyes sobre religió {{!}} GRF|url=http://www.globalreligiousfutures.org/explorer#/? subtopic=15&chartType=bar&year=2020&data_type=number&religious_affiliation=all&destination=to&countries=Worldwide&age_group=all&gender=all&pdfMode=false|access-dona't=2022-10-13|website=www.globalreligiousfutures.org}}</ref> Segons diversos estudiosos i fonts, les altes taxes de natalitat i les [[Conversió al cristianisme|#conversió]] en el [[Divisió Nort-Sur|Sur Global]] es varen citar com les raons del creiximent de la població cristiana.<ref>{{cite news|title=The List: The World's Fastest-Growing Religions|work=[[Foreign Policy]]|dona't=14 de maig de 2007|url=https://foreignpolicy.com/2007/05/14/ the-list-the-worlds-fastest-growing-religions/|access-dona't=11 de febrer de 2020|archive-dona't=29 de març de 2019|archive-url=https://web.archive.org/web/20190329150234/https://foreignpolicy.com/2007/05/14/ the-list-the-worlds-fastest-growing-religions/|url-status=|quote=Darrere de la tendència: altes taxes de natalitat i #conversió en el sur global.}}</ref><ref>{{cite book|title=A History of Christian Conversion|first=David|last=W. Kling|year=2020|isbn=9780195320923|pages=586–587|publisher=Oxford University Press}}</ref><ref>{{cite book|title=Christianity in Sub-Saharan Africa: Edinburgh Companions to Global Christianity|first=Kenneth|last=R. Ross|year=2017|isbn=9781474412049|page=17|publisher=Edinburgh University Press}}</ref><ref>{{cite book|title=An Introduction to Christianity|first=Lindo|last=Woodhea|year=2004|isbn=9780521786553|page=386|publisher=Cambridge University Press|quote=El creiximent està relacionat no solament en la conversió, sino també en una alta taxa de creiximent demogràfic.}}</ref><ref>{{cite book|title=Religions and Development|first=Emma|last=Tomalin|year=2013|isbn=9781136827488|page=6|publisher=Routledge}}</ref><ref>{{cite book|title=African Studies in Russia: Works of the Institute for African Studies of the Russian Academy of Sciences Yearbook 2014-2016|first=Dmitriev|last=R. V|year=2018|isbn=9781988391069|page=60|publisher=MeaBooks Inc|quote=En conseqüència, la conversió influïx en el creiximent de la comunitat cristiana en un grau molt major que en la musulmana, lo que supon casi el 29 % del creiximent anual de la població cristiana.}}</ref>

Els primers seguidors de Jesús eren [[Judeocristians|cristians judeus]] [[Apocalipticismo|apocalípticos]].{{sfn|Wilken|2013|pp=6-16}} L'inclusió dels «gentils» (és dir, els no judeus) en l'Iglésia cristiana primitiva en desenroll va provocar la separació del cristianisme primitiu del judaisme durant els dos primers sigles de l'[[Anno Domini|era cristiana]].{{sfn|Wilken|2013|pp=37-46}} En l'any 313, l'emperador romà [[Constantino I]] va promulgar l'[[Edicte de Milà]] que llegalisava el cult cristià.{{sfn|Wilken|2013|pp=75-87}} En el 380, en l'[[Edicte de Tesalónica]] promulgat baix [[Teodosio I el Gran|Teodosio I]], l'[[Imperi romà]] va adoptar oficialment el [[cristianisme niceno]] com el seu [[Religió estatal de l'Imperi romà|religió estatal]].{{sfn|Wilken|2013|pp=127-135}} Varis debats [[Cristología|cristológicos sobre la naturalea humana i divina de Jesús]] varen consumir a l'Iglésia cristiana durant tres sigles, i es varen convocar sèt concilios ecuménicos per a resoldre estos debats.{{sfn|Wilken|2013|pp=88-98}} l'[[arrianismo]] va ser condenat en el [[Concilie de Nicea I]] (325), que va recolzar la doctrina trinitaria exposta en el [[Símbol niceno-constantinopolitano|credo niceno-constantinopolitano]].{{sfn|Wilken|2013|pp=88-98}}

En l'[[Alta Edat Mija]], les activitats misionero varen difondre el cristianisme cap a l'occident i al nort (entre els [[pobles germànics]]);{{sfn|Wilken|2013|pp=257-268, 269-278}} cap a l'orient (entre els [[armenis]], els [[georgianos]] i els [[pobles eslaus]]),{{sfn|Wilken|2013|pp=229-237, 344-354}} en [[Orient Mig]] (entre els [[Síria|siris]] i els egipcíacs),{{sfn|Wilken|2013|pp=205-213, 222-228}} en [[Àfrica Oriental|Àfrica oriental]] (entre els [[Etiopia|etíope]]),{{sfn|Wilken|2013|pp=214-221}} i més allà, en Àsia central, China i l'Índia.{{sfn|Wilken|2013|pp=238-245}} Durant la [[Plena Edat Mija]], el cristianisme oriental i l'occidental es varen distanciar, lo que va conduir al [[Cisma d'Oriente|Cisma d'Orient i Occident]] de 1054. Les creixents [[Crítiques a l'Iglésia catòlica|crítiques]] a l'[[Jerarquia de l'Iglésia catòlica|estructura eclesiàstica]] catòlica romana i la seua corrupció varen conduir a la [[Reforma protestant|Reforma Protestant]] i als [[Protestantisme|moviments de reforma]] relacionats en ella en els sigles {{Sigle|XV}} i {{Sigle|XVI}}, que varen concloure en les [[Guerres de religió en Europa|guerres de religió europees]] que varen desencadenar l'escissió del cristianisme occidental. Des de l'época del [[Renaixença]], en la [[Colonisació europea d'Amèrica|colonisació europea de les Américas]] i atres continents instigada activament per les iglésies cristianes,<ref name="Pointer 2011">{{cite book|author-last=Pointer|author-first=Richard W.|year=2011|chapter=Part III: The Boundaries of Tolerance and Intolerance in Early America – Native Freedom? Indians and Religious Tolerance in Early America|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=2xCaQ7_H2kAC&pg=PA168|editor1-last=Beneke|editor1-first=Chris|editor2-last=Grenda|editor2-first=Christopher S.|title=The First Prejudice: Religious Tolerance and Intolerance in Early America|location=[[Philadelphia]] and [[Oxford]]|publisher=[[University of Pennsylvania Press]]|séries=Early American Studies|pages=168–194|isbn=9780812223149|lccn=2010015803|jstor=j.ctt3fhn13.10}}</ref><ref name="Corrigan-Neal 2010">{{cite book|editor1-last=Corrigan|editor1-first=John|editor2-last=Neal|editor2-first=Lynn S.|year=2010|chapter=Religious Intolerance toward Native American Religions|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=xiKib92zBzsC&pg=PA125|title=Religious Intolerance in America: A Documentary History|location=[[Chapel Hill, North Carolina]]|publisher=[[University of North Carolina Press]]|pages=125–146|doi=10.5149/9780807895955_corrigan.9|isbn=9780807833896|s2cid=183694926|lccn=2009044820}}</ref><ref name="Stannard 1992">{{cite book|last=Stannard|first=David I.|author-link=David Stannard|year=1992|chapter=Pestilence and Genocide|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=cXQ8DwAAQBAJ&pg=PA57|title=American Holocaust: Columbus and the Conquest of the New World|location=[[Oxford]] and [[New York City|New York]]|publisher=[[Oxford University Press]]|pages=57–146|isbn=0-19-508557-4}}</ref><ref name="Thornton 1987">{{cite book|last=Thornton|first=Russell|author-link=Russell Thornton|year=1987|title=American Indian Holocaust and Survival: A Population History Since 1492|chapter=Overview of Decline: 1492 to 1890–1900|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=9iQYSQ9i60MC&pg=PA42|location=[[Norman, Oklahoma]]|publisher=[[University of Oklahoma Press]]|séries=The Civilization of the American Indian Séries|volume=186|pages=42–158|isbn=0-8061-2074-6}}</ref> el cristianisme s'ha expandit per tot lo món.<ref>Adherents.com, [https://web.archive.org/web/20000816004118/http://www.adherents.com/religions_by_adherents.html ''Religions by Adherents'']</ref> En l'actualitat, hi ha [[Anex:Cristianisme per país|més de dos mil millons de cristians]] en tot lo món<ref>{{cite web|url=https://worldpopulationreview.com/country-rànquings/religion-by-country|title=Religion by Country 2021|website=worldpopulationreview.com|access-dona't=2021-12-18}}</ref> i el cristianisme s'ha [[Principals grups religiosos|convertit en la major religió del món]].<ref>{{cite book|author-last=MacCulloch|author-first=Diarmaid|author-link=Diarmaid MacCulloch|year=2009|title=[[A History of Christianity: The First Three Thousand Years]]|location=[[Londres|London]] and [[New York City|New York]]|publisher=[[Penguin Books]]|edition=1st|isbn=978-0-7139-9869-6|oclc=2009379999}}</ref> En l'últim sigle, a mida que l'influència del cristianisme ha disminuït

progressivament en el [[Occident|món occidental]], el cristianisme seguix sent la religió predominant en Europa (incloent Rússia) i Amèrica, i ha creixcut ràpidament en Àsia, aixina com en els països del [[Sur global|Sur Global]] i del cridat [[Tercer món|Tercer Món]], sobretot en Amèrica Llatina, China, Corea del Sur i gran part de l'Àfrica subsahariana.<ref name="Jenkins 2011">{{cite book|last=Jenkins|first=Philip|author-link=Philip Jenkins|year=2011|title=The Next Christendom: The Coming of Global Christianity|chapter=The Rise of the New Christianity|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=rPBoAgAAQBAJ&pg=PA101|location=[[Oxford]] and [[New York City|New York]]|publisher=[[Oxford University Press]]|pages=101–133|isbn=9780199767465|lccn=2010046058}}</ref><ref name="Freston 2008">{{cite book|author-last=Freston|author-first=Paul|year=2008|chapter=The Changing Face of Christian Proselytization: New Actors from the Global South|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=i5TCBQAAQBAJ&pg=PA109|editor-last=Hackett|editor-first=Rosalind I. J.|editor-link=Rosalind Hackett|title=Proselytization Revisited: Rights Talk, Free Markets, and Culture Wars|location=[[New York City|New York]] and [[Londres|London]]|publisher=[[Routledge]]|edition=1st|pages=109–138|isbn=9781845532284|lccn=2007046731}}</ref><ref name="Robbins 2004">{{cite journal|title=The Globalization of Pentecostal and Charismatic Christianity|dona't=October 2004|journal=[[Annual Review of Anthropology]]|publisher=[[Annual Reviews (publisher)|Annual Reviews]]|volume=33|pages=117–143|editor1-last=Brenneis|editor1-first=Don|editor1-link=Don Brenneis|issn=1545-4290|doi=10.1146/annurev.anthro.32.061002.093421|author-last=Robbins|author-first=Joel|editor2-last=Strier|editor2-first=Karen B.|editor2-link=Karen B. Strier|jstor=25064848|s2cid=145722188}}</ref><ref name="Robert 2000">{{cite journal|url=http://www.internationalbulletin.org/issues/2000-02/2000-02-050-robert.pdf|title=Shifting Southward: Global Christianity Since 1945|author-link=Dana L. Robert|date=April 2000|journal=[[International Bulletin of Missionary Research]]|publisher=[[SAGE Publications]] on behalf of the Overseas Ministries Study Center|volume=24|issue=2|pages=50–58|editor-last=Hastings|editor-first=Thomas J.|issn=0272-6122|doi=10.1177/239693930002400201|author-last=Robert|author-first=Dana L.|s2cid=152096915|archive-url=https://web.archive.org/web/20220130215756/http://www.internationalbulletin.org/issues/2000-02/2000-02-050-robert.pdf|archive-dona't=2022-01-30|access-dona't=2022-02-16}}</ref>

== Raïls del cristianisme ==
{{VT|Antecedents històrics del Nou Testament|Judaisme del Segon Temple|Periodo del Segon Temple|l1=Antecedents històrics del Nou Testament|l2=Judaisme del Segon Temple|l3=Periodo del Segon Temple}}

El clima religiós, social i polític de la [[Judea (província romana)|Judea romana]] de el {{Sigle|I||s}} i les seues províncies veïnes era extremadament divers i es caracterisava constantment per l'agitació sociopolítica,{{sfn|Wilken|2013|pp=6-16}}<ref name="Davies-Horbury">{{cite book|editor1-last=Davies|editor1-first=W. D.|editor1-link=W. D. Davies|editor2-last=Horbury|editor2-first=William|editor2-link=William Horbury|editor3-last=Sturdy|editor3-first=John|editor-link3=John V. M. Sturdy|year=2001|origyear=1999|chapter=The social, economic, and political history of Palestine 63 BCE–70 CE|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=AW2BuWcalXIC&pg=PA94|title=The Cambridge History of Judaism, Volume 3: The Early Roman Period|location=[[Cambridge]] and [[New York City|New York]]|publisher=[[Cambridge University Press]]|pages=94–167|isbn=9780521243773}}</ref><ref>{{harvnb|Schwartz|2009|p=49|ps=: Though we know of more radical Jewish organizations in the first century—the Christians llaure the best-known example—the three main sects llaure evidence not simply of Judaism’s diversity but also of the power of its ideological mainstream.}}</ref> en numerosos moviments judaics tant religiosos com a polítics.<ref>{{harvnb|Schwartz|2009|p=91|ps=: Though Josephus speaks of three (and in one polemical passage of four) sects, it seems certain that there were many more sectarian groups in first-century Palestine.}}</ref> L'antic historiador romà-judeu [[Flavio Josefo|Josefo]] va descriure les quatre sectes més destacades dins del [[judaisme del Segon Temple]]: els [[fariseos]], els [[saduceos]], els [[esenios]] i una «quarta filosofia»{{sfn|Schwartz|2009|p=91-2}} sense nom, que els historiadors moderns reconeixen com els [[zelote]]s i els [[Sicarios (Judea)|sicarios]].<ref name="Rappaport 2011">{{cite book|author-last=Rappaport|author-first=Uriel|year=2011|chapter=Who Were the Sicarii?|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=tmCWlYQDrOoC&pg=PA323|editor-last=Popović|editor-first=Mladen|title=The Jewish Revolt Against Rome: Interdisciplinary Perspectives|location=[[Leiden]] and [[Boston]]|publisher=[[Brill Publishers]]|séries=Supplements to the Journal for the Study of Judaism|volume=154|pages=323–342|doi=10.1163/9789004216693_013|isbn=978-90-04-21669-3|issn=1384-2161|lccn=2011035131|s2cid=191907812}}</ref> El {{Sigle|I|a|s}} i el {{Sigle|I|d|s}} varen tindre numerosos líders religiosos carismàtics que varen contribuir a lo que es convertiria en la [[Mishná]] del [[judaisme rabínico]], incloent als sabio judeus [[Yohanan ben Zakai|Yohanan ben Zakkai]] i [[Hanina ben Dosa]]. El [[Mesías en el judaisme|messianisme judeu]], i el concepte de Mesías judeu, té les seues raïls en la lliteratura apocalíptica escrita entre el {{Sigle|II|a|s}} i el {{Sigle|I|a|s}},<ref name="Davies-Finkelstein">{{cite book|editor1-last=Davies|editor1-first=W. D.|editor1-link=W. D. Davies|editor2-last=Finkelstein|editor2-first=Louis|editor2-link=Louis Finkelstein|year=2003|origyear=1989|chapter=The Matrix of Apocalyptic|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=Pa75TjBSRkwC&pg=PA524|title=The Cambridge History of Judaism, Volume 2: The Hellenistic Age|location=[[Cambridge]] and [[New York City|New York]]|publisher=[[Cambridge University Press]]|pages=524–533|isbn=9780521219297|oclc=872998103}}</ref> que prometia un futur líder «ungido» ([[mesías]] o rei) de la [[Casa de David|llínea davídica]] per a resucitar el Regne israelita de Deu, en lloc dels governants estrangers de l'época.{{sfn|Wilken|2013|pp=6-16}}

=== Raïls judaiques ===
Jesús i els seus primers [[Apòstol|discípuls]] varen ser judeus.{{sfn|Klutz|2002|pp=178–190}}{{sfn|Goodman|2007|pp=30–32}} El cristianisme va continuar utilisant les escritures sagrades hebrees, convertint-se el [[Tanaj]] en lo que hui es coneix com l'[[Antic Testament]]. Acceptant moltes doctrines fonamentals del [[judaisme]], com el [[monoteisme]], el [[lliure albir]] i el Mesías, terme [[idioma hebreu|hebreu]] usualment traduït com [[mesías]] en espanyol, i el seu equivalent [[Crist]] (''Cristos'' "[el] ungido" en [[llenguage grec|grec]]).

Es reunien en [[Iglésia casera|menuts grups dins de llars privades]], a on l'escenari típic per al cult era el menjar comunitari.{{sfn|Esler|2017|p=11}}{{sfn|White|2017|p=686}} Els vells (cridats [[presbíteros]] o [[bisbes]]) supervisaven els menuts grups, proporcionant els recursos econòmics necessaris per al menjar i les distribucions caritatives. {{sfn|Stewart|2014|loc=intro.}}{{sfn|McGowan|2016|p=370}}{{sfn|Brown|2012|p=64}}{{sfn|Reed|1905|pp=1-2}} Les dònes constituïen un número significatiu dels primers membres del cristianisme. {{sfn|Lieu|1999|p=5}} La religió resultava atractiva perque les dònes podien alcançar una major llibertat a través de les activitats religioses que la que els permetien les costums romanes. {{sfn|Gardner|1991|p=67}}{{sfn|Pomeroy|1995|p=xv}}{{sfn|MacDonald|1996|p=10-11}}{{sfn|Lieu|1999|pp=20–21}} Les epístoles paulinas reconeixen la seua presència en les primeres #congregació cristianes.{{sfn|MacDonald|1996|pp=163, 167}}{{sfn|Cloke|1995|pp=5–7, 82}} És molt provable que el cristianisme començara en Jerusalem en menys de 1000 creents, que varen créixer fins a alcançar aproximadament un centenar de [[Cristianisme primitiu#Les primeres comunitats cristianes: organisació i llitúrgia|menudes iglésies domèstiques]], cada una en una mija de setanta membres, en l'any 100.{{sfn|Hopkins|1998|p=202}}

=== Relacions en el món helenístico i romà ===
L'ideologia del cristianisme, combinada en el seu impacte social, va ser fonamental per a este creiximent.{{sfn|Judge|2010|pp=217–218}}{{sfn|Hopkins|1998|p=224}} El cristianisme va oferir a les persones noves formes de pensar.{{sfn|Van Dam|1985|p=2}}{{sfn|Brown|1997|p=28}}{{sfn|Brown|1998|pp=24–25}}{{sfn|Judge|2010|p=262}} Per eixemple, l'idea de que el poder de Deu es manifestava a través de Jesús en una inversió del poder desafiava els conceptes romans de jerarquia.{{sfn|Van Dam|1985|p=4}}{{sfn|Judge|2010|p=197}}{{sfn|Malcolm|2013|pp=14–18; 27}} En opinió del sociòlec Rodney Stark, el cristianisme va créixer perque constituïa una «comunitat intensa» que proporcionava un «sentit de pertinença» únic.{{sfn|Stark|1996|pp=207, 215}}{{sfn|Praet|1992–1993|p=73}} No obstant, el cristianisme primitiu mostra tant inclusió com a exclusió.{{sfn|Mitchell|Young|2006|p=588}} La fe en Jesús era la característica crucial i definitoria per a convertir-se en cristià, i el cristianisme primitiu era molt inclusivo en qualsevol que expressara dita fe.{{sfn|Meeks|2003|pp=79–81}}{{sfn|Dowley|2018|p=14}} El professor de filosofia antiga Danny Praet escriu que els creents també eren molt exclusius; estaven separats dels no creents per una forta barrera social basada en la creència més que en el ritual, a l'estil tradicional romà.{{sfn|Praet|1992–1993|p=36}}{{sfn|Green|2010|pp=126–127}}{{sfn|Praet|1992–1993|pp=68, 108}}

Les dònes ocupen un lloc destacat en les epístoles paulinas{{sfn|MacDonald|1996|p=10-11, 169}}{{sfn|Guy|2011|pp=10, 75, 188}} i en l'[[Art paleocristiano|art cristià primitiu]]. {{sfn|Tulloch|2004|p=302}}{{sfn|Gardner|1991|p=67}}{{sfn|LaFosse|2017|pp=385–387}}{{refn|group=note|La vida ascética resultava atractiva per a un gran número de dònes perque els concedia cert control sobre el seu destí,{{sfn|Stewart|2017|p=308}}{ {sfn|Kraemer|1980|pp=298; 300–301; 306-307}} els oferia una via d'escape del matrimoni i la maternitat, i una vida intelectual en accés al poder social i econòmic.{{sfn|Castelli|2004|p=251}}{{sfn|Milnor|2011|loc=abstract}}{{sfn|Stewart|2017|p=308}} Els registres eclesiàstics de el {{sigle|II||s}} enumeren grups de dònes que «eixercien l'ofici de viudes».{{sfn|MacDonald|2003|p=169}}{{sfn|Guy|2011|pp=10, 75, 188}}
Gran part de les crítiques anticristianas més #virulent d'este periodo estaven relacionades en la «iniciativa femenina», lo que va poder haver contribuït a l'esporàdica pero creixent [[Persecució als cristians en l'Imperi romà|persecució]].{{sfn|MacDonald|1996|pp=126; 157; 167–168; 202; 242}}

La Terra d'Israel va ser disputada pels antics imperis, degut en gran part a la seua ubicació geogràfica. Estava en mig de dos grans rutes comercials: [[Antic Egipte|Egipte]] i [[Mesopotamia]], [[Aràbia]] i [[Àsia Menor]]. [[Alejandro Magne]] que va derrotar als perses i es va apropiar de Palestina, quan va ser rebut en triumfo en Jerusalem, va ser considerat per molts el mesías tan esperat. Despuix de la mort d'Alejandro (323 a. C.), [[Ptolomeo I]] es posesiona d'Egipte, [[Seleuco I]] s'apropia d'[[Asiria]] i novament Palestina queda en discòrdia. Recordant l'ideologia d'Alejandro, que era unir a tota la humanitat baix una mateixa civilisació de tonalitat marcadament grega (fusió denominada [[Helenisme]]), esta fusió combinava elements grecs en atres presos de les civilisacions conquistades, encara variant de regió en regió. Açò li va donar una unitat a la conca del Mediterràneu, que serviria a l'expansió del [[Imperi romà]] i al cristianisme per mig de la predicació del [[Evangelio]]. Per als judeus l'helenisme era una amenaça per a la seua religió, puix la [[filosofia helenística]] era politeista. La pressió de l'helenisme era constant i la fidelitat dels judeus al seu Deu i a les seues tradicions també. Esta pressió va desnugar una rebelió per una part dels judeus [[macabeos]], els qui es varen rebelar contra l'helenisme dels [[seléucidas]], els qui pretenien impondre els seus ideals.

Posteriorment, es presenta el romà [[Pompeyo el Gran|Pompeyo]] en el 63 a. C., qui pren Palestina deponent a l'últim dels macabeos, [[Aristóbulo II]]. La política romana era tolerant en la religió i les costums dels pobles conquistats. [[Herodes I]], que no era d'ètnia hebrea sino idumeo, encara que judeu per religió, va fer tot lo possible per introduir l'helenisme, a tal grau que, per a agradar als romans, va intentar colocar un àguila en l'entrada del [[Temple de Jerusalem]], la qual cosa va provocar una rebelió novament, que es va sofocar en dos mil crucifixiones.

Els cristians varen ser perseguits per l'Imperi romà perque no defenien les creències fonamentals de la societat romana i el seu alluntament de la religió pública els va convertir en blanc de sospites i rumors.{{sfn|Castelli|2004|pp=38-39}}{{sfn|Gaddis|2005|pp=30–31}}{{sfn|Frend|2006|p=504}}{{sfn|Dodds|1970|loc=pp. 111–112, 112 n.1}} Durant la major part dels seus primers sigles, el cristianisme va ser tolerat i els episodis de persecució varen ser locals.{{sfn|Moss|2012|p=129}} La persecució dels cristians per part de l'emperador [[Nerón]] a mitan de el {{sigle|I||s}} es va llimitar a Roma. No va haver persecucions en tot l'imperi fins a la década de 250.{{sfn|Barnes|1968|p=50}} La persecució oficial [[Persecució de Diocleciano|va alcançar el seu punt àlgit baix Diocleciano]] entre 303 i 311.{{sfn|Rives|1999|p=141}}{{sfn|Croix|2006|pp=139–140}}{{sfn|Gaddis|2005|pp=30–31}}

En l'any 200, el número de cristians havia aumentat a més de 200 000 persones, i existien comunitats en un tamany mig d'entre 500 i 1000 persones en aproximadament entre 200 i 400 ciutats. En l'any 250, el cristianisme havia creixcut fins a superar el milló de fidels.{{sfn|Harnett|2017|pp=200; 217}}{{sfn|Hopkins|1998|pp=192–193}} Les iglésies domèstiques varen ser substituïdes per edificis dissenyats per a ser iglésies, en sales de reunió, aules i menjadors.{{sfn|Runciman|2004|p=5}}{{sfn|Hopkins|1998|pp=203, 206}} En diferents moments i llocs es va desenrollar un govern eclesiàstic més formal. Els bisbes varen ser essencials per a este desenroll, i el seu poder i influència varen aumentar a mida que varen començar a presidir àrees més grans en múltiples iglésies. {{sfn|Carrington|2011|pp=153, 266}}{{sfn|Stewart|2014|loc=intro}}{{sfn|Siker|2017|p=216}}{{sfn|Wilken|2013|p=90}}

Durant este temps existien grups religiosos com els [[fariseos]] que eren un partit del poble i no gojaven de les ventages materials que otorgava el règim romà i velaven per complir la llei, creïen en la [[resurrecció]] i en l'existència dels àngels. Els [[saduceos]] eren el partit de l'aristocràcia, els interessos de la qual els duyen a colaborar en el règim. Eren aristócrates i conservadors, no creïen en la resurrecció ni en els àngels. Els [[zelotes]] eren extremistes militants que s'oponien tenazmente al règim romà. Jesús i els [[apòstols]] estaven més prop dels fariseos en la doctrina (Jesús no els va criticar per ser mals judeus, sino perque en el seu afany de complir la llei s'oblidaven dels sers humans). Tots els partits i totes les sectes judeues tenien alguna cosa en comuna, compartien el [[monoteisme]] ètic i l'esperança [[escatológica]].{{sfn|Judge|2010|pp=217–218}}{{sfn|Hopkins|1998|p=224}} Christianity offered people new ways of thinking.{{sfn|Van Dam|1985|p=2}}{{sfn|Brown|1997|p=28}}{{sfn|Brown|1998|pp=24–25}}{{sfn|Judge|2010|p=262}}

* El monoteisme ètic: Creència en un sol Deu. Deu requerix alguna cosa més que un servici apropiat, requerix "la justícia" entre els sers humans (encara que la justícia l'interpretava cada grup de manera distinta) i honrar a Deu en tota la vida mateixa.
* L'esperança escatológica: Guardaven l'esperança mesiánica, creïen fermament que el dia aplegaria quan Deu intervinguera en l'història d'Israel i el complir un "regne de Pau i Justícia".

Estes varen ser les bases per al cristianisme, ya que varen ajudar a la seua expansió per tot l'Imperi romà.{{sfn|Tulloch|2004|p=302}}{{sfn|Gardner|1991|p=67}}{{sfn|MacDonald|1996|pp=126; 157; 167–168; 202; 242}}{{sfn|LaFosse|2017|pp=385–387}}

El cristianisme també va continuar en molts dels patrons trobats en el judaisme de l'época de Jesús, com l'adaptació de la forma llitúrgica de l'adoració en la [[sinagoga]] a l'[[iglésia (edifici)|iglésia]] o [[temple]]; l'[[oració (religió)|oració]]; l'utilisació de les sagrades escritures; un calendari religiós; l'us de la música en himnes i oració; ademés de disciplines com el [[dejuni]]. Els cristians varen adoptar inicialment les traduccions gregues de les escritures judeues, conegudes com la [[Septuaginta]], com la seua pròpia [[Bíblia]], i més tarde canonizaron molts dels llibres del [[Nou Testament]].

=== Ministeri de Jesús ===
{{AP|Cronologia de Jesús|Jesús històric|Historicidad de Jesús|Vida de Jesús en el Nou Testament|Ministeri de Jesús}}Les principals fonts d'informació sobre la [[Vida de Jesús en el Nou Testament|vida]] i les ensenyances de Jesús són els [[Evangelio|quatre evangelios canònics]] i, en menor mida, els ''[[Fets dels Apòstols]]'' i les [[epístoles paulinas]]. Segons els Evangelios, Jesús és el [[Fill de Deu]], que va ser [[Crucifixión de Jesús|crucificado]] cap a l'any 30-33 en Jerusalem.{{sfn|Wilken|2013|pp=6-16}} Els seus seguidors creuen que hi havia [[Resurrecció de Jesús|resucitat d'entre els morts]] i havia segut exaltat per Deu, anunciant l'arribada del Regne de Deu.{{sfn|Wilken|2013|pp=6-16}}

== Inicis del cristianisme ==
{{AP|Cristianisme en el sigle I}}
Els historiadors de l'Iglésia consideren que el [[cristianisme primitiu]] comença en el ministeri de Jesús (c. 27-30) i termina en el [[Concilie de Nicea I]] (325). Se sol dividir en dos periodos: la ''Era Apostólica'' (c. 30-100, quan els primers apòstols encara vivien) i el ''[[Periodo preniceno|Periodo Preniceno]]'' (c. 100-325).<ref>{{cite book|last1=Schaff|first1=Philip|author-link1=Philip Schaff|any-original=1858–1890|title=History of the Christian Church|url=https://books.google.com/books?aneu=I6fBpjjN64sC|volume=2: Davant-Nicene Christianity. A.D. 100–325|publisher=Christian Classics Ethereal Library|dona't=1998|isbn=9781610250412|access-dona't=2019-10-13|quote=The davant-Nicene age... is the natural transition from the Apostolic age to the Nicene age....}}</ref>

Els primers cristians eren predominantment judeus.{{sfn|Klutz|2002|pp=178–190}}{{sfn|Goodman|2007|pp=30–32}} Es reunien en [[iglésies caseres|menuts grups dins de cases particulars]], a on l'escenari típic per al cult era el menjar comunitari.{{sfn|Esler|2017|p=11}}{{sfn|White|2017|p=686}} Els vells (cridats [[presbíteros]] o [[bisbes]]) supervisaven els menuts grups, proporcionant lo necessari per al menjar i les distribucions caritatives.{{sfn|Stewart|2014|loc=intro.}}{{sfn|McGowan|2016|p=370}}{{sfn|Brown|2012|p=64}}{{sfn|Reed|1905|pp=1-2}} Les [[Dònes en l'història de l'Iglésia|dònes]] constituïen un número significatiu dels primers membres del cristianisme.{{sfn|Lieu|1999|p=5}} La religió resultava atractiva perque les dònes podien alcançar una major llibertat a través de les activitats religioses que la que els permetien les costums romanes.{{sfn|Gardner|1991|p=67}}{{sfn|Pomeroy|1995|p=xv}}{{sfn|MacDonald|1996|p=10-11}}{{sfn|Lieu|1999|pp=20–21}} Les epístoles paulinas reconeixen la seua presència en les primeres #congregació cristianes.{{sfn|MacDonald|1996|pp=163, 167}}{{sfn|Cloke|1995|pp=5–7, 82}} És molt provable que el cristianisme començara en Jerusalem en menys de 1000 creents, que varen créixer fins a alcançar aproximadament un centenar de [[Iglésia casera|menudes iglésies domèstiques]], cada una en una mija de setanta membres, en l'any 100.{{sfn|Hopkins|1998|p=202}}

Els fets que varen ocórrer en els primers anys del cristianisme es relaten en el llibre dels Fets dels Apòstols. Actualment es qüestiona la veracitat d'alguns d'estos relats per la gran proliferació de llibres falsos sobre els Fets (o Actes) dels apòstols que abundaven durant el cristianisme primitiu, pero la major part ha mantingut l'essència del mensage, confirmat per evidència arqueològica recent.

=== L'Iglésia cristiana primitiva ===
{{AP|Cristianisme primitiu}}
El concepte "[[judeocristians]] primitius" és utilisat a sovint en discutir sobre el [[cristianisme primitiu]]. [[Jesús de Nazaret]], els seus dotze apòstols, els [[vells (religió)|vells]] i la major part dels seus seguidors eren [[judeu]]s. Aixina com els 3000 convertits en [[Pentecostés]] després de la [[crucifixión de Jesús|crucifixión]] descrita en els Fets dels Apòstols 2, a on tots els judeus, prosélitos i tots els convertits al cristianisme eren no [[pagà|gentils]] abans de la conversió de l'oficial [[Imperi romà|romà]] [[Cornelio el centurión|Cornelio]] per [[Simón Pedro]] en Fets 10, qui és considerat segons la tradició com el primer gentil en ser convertit al cristianisme. La més gran divisió en el cristianisme abans d'eixe temps es va presentar entre els judeus helenísticos i no helenísticos o els de parla grega i els de parla aramea (Fets 6). No obstant, despuix de la conversió de Cornelio i la seua acceptació com a cristià, ara existia un atre grup, els cristians gentils. Com un moviment [[Escatologia (religió)|escatológico]], varen anticipar que els gentils es transformarien al Deu d'[[Israel]] com lo profetizaba [[Isaías (profeta)|Isaías]] en els versículs 56:6-8. El [[Nou Testament]] no utilisa el terme "gentil-cristià" o "judeu-cristià". En canvi, l'apòstol [[Pablo de Tarso|Pablo]] escriu contra els qui, estant [[circumcisió#Orige|circuncidados]], se separaven dels no circuncisos, o volien obligar als adults no circuncisos a circuncidarse per a pertànyer a la comunitat cristiana:

{{cita|Perque en Crist Jesús, ni la circumcisió ni la incircuncisión tenen valor, sino solament la fe que actua per la caritat.|[[Epístola als gálatas]] 5, 6}}

Circuncisos i no circuncisos s'interpreten generalment com [[judeu]]s i [[Grècia|grecs]] respectivament, sent estos últims els qui predominaven. No obstant, açò pot ser una simplificació excessiva de la realitat en la província de [[Judea]] de el {{Sigle|I||s}}: existien alguns judeus que no seguien circuncidándose, i alguns grecs (cridats prosélitos o judaizantes) que sí ho feyen ademés d'atres tals com a egipcíacs i etíope.

=== Final de l'etapa apostólica ===
{{AP|Periodo apostólico}}

Cap a l'any 62, el sum sacerdot del [[judaisme]], [[Ananías]], va fer arrestar a [[Santiago el germà de Jesús|Santiago]], que encapçalava l'[[Iglésia de Jerusalem (cristianisme primitiu)|Iglésia de Jerusalem]] i lo ajustició. Un dels seus germans, [[Simón]], va ser cridat a succeir-ho, pero la situació política d'Israel s'agravava i els conflictes interns del judaisme eren cada dia majors. Es creu que Pablo va ser decapitat i Pedro va ser mort crucificado boca avall en Roma durant la persecució per part de [[Nerón]]. Al final de el {{Sigle|I||s}}, dels apòstols originals vivia tan sol Juan, que s'havia traslladat a [[Éfeso]], l'iglésia del qual es considera mare de moltes d'Àsia Menor i Grècia, a on es manifestaven brots [[gnosticismo|gnósticos]].

En l'emperador [[Vespasiano]], el cristianisme va seguir estenent-se, fins que en l'any 90 en l'imperi baix l'emperador [[Nerva]] (de qui diu el seu biógraf [[Xifilino]] que «no va permetre que s'acusara a ningú per haver observat les cerimònies de la religió judaica o haver descuidat el cult dels deus»), va poder retornar Juan a Éfeso, i pocs anys despuix va fallir, a edat molt alvançada. En la seua mort (cap a l'any 100) conclou l'etapa apostólica.

La [[Didaché]] i atres escrits dels [[Pares Apostólicos]] documenten les principals pràctiques de l'iglésia primitiva, per eixemple:

* [[Clemente de Roma]], tercer ''epískopo'' d'aquella ciutat, escriu la seua [[Primera epístola de Clemente|carta als Corintios]] prop de l'any 96.
* [[Ignacio de Antioquía]] escriu sèt cartes poc temps abans del seu martiri en el 107.
* [[Policarpo de Esmirna]], discípul de l'apòstol Juan, escriu el seu [[Epístola de Policarpo als Filipenses|epístola als Filipenses]] prop de l'any 107.

=== Màrtirs de el {{sigle|I||s}} ===
{{AP|Persecució als cristians}}
* [[Esteban Màrtir|Esteban]] el primer màrtir.
* [[Santiago el Major]], apòstol.
* [[Pablo de Tarso]], apòstol.
* [[Simón Pedro]], apòstol.
* [[Onésimo]], discípul de Pablo
* [[Ignacio de Antioquía]], discípul de Pedro i primer arquebisbe de Antioquía despuix d'ell.
* [[Tecla de Iconio]], discípula de Pablo, que entre les dònes va rebre el tractament de protomártir.<ref>{{cita lliure|títul=The Oxford Handbook of Early Christian Studies |editor=Harvey, Susan Ashbrook; Hunter, David G. |any=2008 |ubicació=Nova York |editorial=[[Oxford University Press]] |isbn=978-0-19-927156-6 |pàgina=470 |url=http://books.google.com.ar/books?aneu=0-ovhYLJkRYC&pg=PA470&dq=thecla+proto-martyr&hl=és-419&sa=X&ei=XMslVL2SFPPbsAS38oLgBw&vejau=0CCQQ6AEwATgK#v=onepage&q=thecla%20proto-martyr&f=false}}</ref>
* [[Apolinar de Rávena]], bisbe.
* [[Feliciano de Còrdova]].
* [[Pedro de Rates]], bisbe de Braga.
* [[Marcià de Siracusa]], bisbe.

=== Els apologistas ===
{{AP|Apologia del cristianisme}}
* [[Justino Màrtir]], convertit de la filosofia grega.
* [[Atenágoras d'Atenes]]
* [[Apolonio (màrtir)|Apolonio]]
* [[Teófilo de Antioquía]]
* [[Melitón de Sardes]]
* [[Lactancio]]
* [[Minucio Félix]]

=== Els escrits ===
Els primers cristians varen produir durant l'història molts cànons importants i atres obres lliteràries descrites dins de l'organisació de l'Iglésia Cristiana. Una de les primeres d'estes és la [[Didaché]], el qual és normalment datat a finals del primer o inicis del segon sigle.

Les [[Actes dels màrtirs]] arrepleguen les actes dels processos judicials contra els cristians, relats de testics i llegendes vàries sobre els primers màrtirs cristians.

=== Primeres herejías ===
Les disputes de [[Doctrina cristiana|doctrines]] varen començar en els inicis del cristianisme. L'Iglésia cristiana va organisar concilios per a resoldre estos assunts. Els concilios que representen a tota l'Iglésia cristiana varen ser cridats [[concilie ecuménico|concilios ecuménicos]]. Alguns grups varen ser rebujats per [[hereje]]s, com per eixemple:

Arrio (discípul del bisbe Pablo de Samosata) era un líder entre els cristians que tenia un enteniment molt particular del moviment [[trinitarismo|trinitarista]], reflectint la divinitat natural de Crist. Encara que molts dels escrits d'[[Arrio]] varen ser destruïts per l'emperador [[Constantino I el Gran|Constantino]], podem inferir pels arguments d'[[Atanasio|Atanasio d'Aleixandria]] contra Arrio, alguns conceptes bàsics del moviment.

L'hipòtesis de Arrio era que Jesús va ser creat per Deu (com en, "Va haver un temps a on el Fill no ho era"), i per això, era "secundari" a Deu. El seu text de prova primària era Juan 17:3. Per la seua banda, la posició del cristianisme tradicional era que Jesús va ser i sempre ha segut diví, i que té una naturalea divina junt en el Pare i l'[[Esperit Sant]]: existix una Trinitat santa i completa, aixina mateix homogénea, és dir, les tres persones tenen el mateix ranc.

=== Gnosticismo ===
Un moviment filosòfic-religiós grec conegut com [[gnosticismo]] s'havia desenrollat casi al mateix temps que el cristianisme. Molts seguidors d'este moviment varen ser també cristians i ensenyaven una #síntesis dels dos sistemes de creències. Açò va produir una gran controvèrsia en l'iglésia primitiva.

Les interpretacions gnósticas diferien de la corrent principal del cristianisme, degut a que cristians ortodoxos prenen una interpretació lliteral dels [[evangelio]]s com les correctes, mentres que els gnósticos tendixen a llegir-les com una [[alegoria]].

=== Religions competidores ===
El cristianisme no era l'única religió que buscava creents en el {{Sigle|I||s}}. Els historiadors moderns del món romà, a sovint posen interés en lo que ells criden "[[religió mistérica|religions mistéricas]]" o "cults mistéricos" que varen començar en l'últim sigle de la [[República Romana]] i es varen ser incrementant durant els sigles del [[Imperi romà]]. Autors romans, tals com [[Tito Livio]], comenten l'importació de "deus foràneus" entre els carrers de l'estat romà. El [[judaisme]] també rep creents i en alguns casos varen fer proselitisme activament. El Nou Testament reflectix una classe de persones a els qui se'ls referix com a 'creents en Deu' els qui es pensa que són gentils convertits, potser aquells els qui no s'havien circuncidado; [[Filó d'Aleixandria]] fa explícit el deure els judeus de rebre als nous creents.

==== Maniqueísmo ====
{{AP|Maniqueísmo}}

El maniqueísmo era una de les majors religions antigues. Encara que la seua forma organisada es troba casi extinta hui, un revivamiento s'ha intentat baix el nom de neomaniqueísmo. No obstant, la majoria dels escrits del seu fundador, el profeta [[Mani]], s'han perdut. Alguns estudiosos argumenten que la seua influència continua subtilment per mig d'[[Agustín de Hipona]], qui es va convertir al cristianisme des del maniqueísmo i que els seus escrits continuen sent de gran influència entre teòlecs catòlics i protestants (recordem que Martín Lutero va ser un monge agustino).

La religió va ser fundada per Mani, qui es diu que naix en l'occident del [[Imperi persa]] i va viure aproximadament entre els anys 210 i 275. El nom Mani és més un títul de respecte més que un nom personal. Este títul va ser assumit pel fundador mateix i va reemplaçar completament el seu nom personal de tal forma que no es coneix el seu nom precís. Mani va ser influenciat pel [[mandeísmo]] i va començar a predicar en una edat primerenca. Es declarava com el [[Paráclito]], com es promet en el Nou Testament: l'[[Últim Profeta]] i [[Sagell dels Profetes]] que finalisaven la successió de l'home guiat per Deu i incloïen figures tals com [[Zoroastro]], [[Hermes]], [[Platón]], [[Buda]] i Jesús.

El maniqueísmo arreplega elements de les sectes dualistas, aixina com del [[mitraísmo]]. Els seus creents varen fer molts esforços per a incloure totes les tradicions religioses conegudes en la seua fe. Com a resultat, varen preservar molts treballs apócrifos cristians, com [[Fets de Tomás]], que d'una atra forma s'haguera perdut. Mani s'empenyorava en descriure's com un "discípul de Jesucristo", pero l'iglésia ortodoxa ho va rebujar com hereje.

== Sigles {{Sigle|II}} i {{Sigle|III}} ==
{{AP|Cristianisme en el sigle II|Persecució a cristians en l'Imperi romà}}

En el segon sigle de nostra era, numerosos erudits varen començar a produir escrits que nos ajuden a entendre la forma en que es va desenrollar el [[cristianisme]]. Estos escrits es poden agrupar en dos grans categories, treballs dirigits a una àmplia audiència d'erudits no creents i treballs dirigits a aquells que es consideraven cristians. Els escrits per als no creents es dien usualment "apologètics" en el mateix sentit que el discurs donat per [[Sócrates]] en el seu defensa davant l'assamblea ateniense, cridada ''Apologia'' la paraula de la qual en [[llenguage grec|grec]] significa "acció de parlar en defensa d'algú".<ref>{{cita web|títul=Apologia (etimologia)|url=http://etimologias.dechile.net/?apologi.a}}</ref> Els [[Apologia del cristianisme|apologistas]], com es coneix a estos autors, fan una presentació per a classes educades de les creències cristianes, a sovint associades en un atac de les creències i pràctiques dels pagans.

Atres escrits tenen el propòsit d'instruir i amonestar als germans cristians. Molts escrits d'este periodo, no obstant, varen sucumbir a la destrucció de l'[[Iglésia catòlica]] primitiva com [[herejía]]s, o en desacort en el seu mensage. Aixina i tot, hui en dia s'han trobat escrits com l'[[Evangelio de Tomás]] en 1945.

=== Orige i evolució de la jerarquia en l'Iglésia cristiana ===
En l'Iglésia, despuix de les primeres autoritats de caràcter carismàtic en forma d'apòstols, en desaparéixer estos, emergixen en les comunitats cristianes les estructures jeràrquiques que s'assemblen a les de les societats d'a on procedixen. Es distinguixen dos blocs:

* En les comunitats d'orige hebreu, s'establia un govern colegial de vells o [[presbíteros]], que seguia la tradició judeua, procedents de les famílies més importants o de les sinagogues. Esta colegiación estava a la seua volta presidida per un atre vell, que en temps anteriors, en Jerusalem va aplegar a ser Santiago, el germà de Jesús.
* En les comunitats de majoria gentil, l'Iglésia era governada per un colege de [[bisbes]] (''episcopoi'') i [[diáconos]]. Les figures dels [[bisbe]]s com a prototips d'autoritat i supervisors de la població cristiana urbana són els encarregats de l'administració, prefectos i gestors, mentres que els diáconos són els servidors o siervo.

Esta doble estructura jeràrquica inicial del cristianisme va ser tendint llentament a l'unificació per a totes les iglésies, fusionant-se els bisbes i els presbíteros, encara que per un temps se'ls denominara indistintament. Finalment es varen establir les condicions per a poder aspirar a bisbe, i igualment, per a l'escaló inferior dels diáconos, en les seues principals tasques assistencials, administratives i auxiliars dels bisbes.<ref>{{cita lliure | llinages=Estrada| nomene=Juan Antonio| títul=Història del Cristianisme. El Món Antic| editorial=Trotta | editor= | ubicació=Madrit | any=2011 | isbn=978-84-8164-763-1 | pàgines=164-169 |url= }}</ref>

== {{Sigle|IV||S}} ==
{{AP|Cristianisme en el sigle IV}}
Molts escrits d'este periodo varen ser traduïts en els llibres dels Pares Nicenos i post Nicenos.

=== Desenroll del cànon de l'escritura ===
Els cristians consideren que la [[Bíblia]] conté el núcleu central de la [[Revelació divina|revelació]] de Deu, si be l'Iglésia catòlica inclou, com a part de la revelació, la [[Sagrada Tradició|Tradició]]. En el passar del temps, l'[[Iglésia catòlica]] va determinar quins llibres formen part del [[Cànon bíblic|cànon]] de la Bíblia i quins no, distinguint entre texts inspirats i texts no inspirats per Deu. Això explica que existixquen llibres sorgits en ambients propencs al cristianisme que no es consideren com a part de la Bíblia ni pels catòlics ni per atres grups cristians: Un evangelio de Sant Tomás, un atre de Sant Pedro, Fets de Sant Pablo, uns atres de Sant Joan, un Apocalipsis atribuït a Pedro.<ref name="aciprensa_1">{{cita web |url=http://www.aciprensa.com/biblia/index.html|títul=http://www.aciprensa.com/biblia/index.html }}</ref>

En un principi, no existia un llistat oficial de llibres del Nou Testament. Dins del cristianisme primitiu es prenien en consideració solament les "Escritures", els llibres sagrats del judaisme que varen ser traduïts al grec i inclosos en l'anomenada Bíblia "[[Septuaginta]]". Esta compilació incloïa també als llibres cridats [[deuterocanónicos]] acceptats per l'[[Iglésia catòlica]] i [[apócrifos]] pels protestants. Els LXX o Septuaginta és la que Sant Pablo crida "Escritures" en els seus escrits.<ref name="aciprensa_1"/>

El procés de conformació de lo que actualment es coneix com a Bíblia és el següent: l'[[Iglésia catòlica]] va donar la llista dels llibres que es consideraven inspirats pel [[Esperit Sant]], la que va ser declarada per l'autoritat dels papes [[Damaso I]], [[Siricio I]] i [[Inocencio I]]<ref name="aciprensa_1"/>
, i pels següents concilios i #sínodo: [[Sínodo Romà]] en l'any 382, [[Concilie de Hipona]] en l'any 393, III [[Concilie de Cartago]] en l'any 397 i IV Concilie de Cartago en l'any 419. Est va ser el mateix nou testament que varen utilisar [[Martín Lutero]] i [[Juan Calvino]].<ref name="aciprensa_1"/>

=== Cànon de l'Antic Testament ===
Despuix de Jesucristo els judeus en Jamnia varen llevar els deuterocanónicos del cànon del seu [[Tanaj]] usant un criteri anticristiano{{Cita requerida}}. Açò implicaria que els judeus ya no tenien autoritat per a designar qué llibres eren inspirats, sino més be la primitiva Iglésia i esta havia acceptat la versió dels LXX o [[Septuaginta]]. Ademés, que la versió que Sant Pablo cita en les seues epístoles és la Septuaginta i és a la que es referix quan parla de l'Escritures.

La versió dels LXX (l'Antic Testament en grec) està conformada per 46 llibres:

[[Génesis]], [[Èxodo]], [[Levítico]], [[Números (religió)|Números]], [[Deuteronomio]], [[Llibre de Josué|Josué]], [[Llibre dels Juges|Juges]], [[Llibre de Rut|Rut]], els dos llibres de Samuel ([[I Samuel]] i [[II Samuel]]), els dos llibres dels Reis ([[I Reis]] i [[II Reis]]), els dos llibres de les Cròniques ([[I Cròniques]] i [[II Cròniques]]), [[Llibre de Esdras|Esdras]], [[Llibre de Nehemías|Nehemías]], [[Llibre de Ester|Ester]], [[Llibre de Job|Job]], els [[Llibre dels Salms|Salms]], els [[Proverbis]], l'[[Eclesiastés]], el [[Cantar dels Cantares]], [[Llibre de Isaías|Isaías]], [[Llibre de Jeremías|Jeremías]], les [[Llibre de les Llamentacions|Llamentacions]], [[Llibre de Baruc|Baruc]], [[Llibre de Ezequiel|Ezequiel]], [[Llibre de Daniel|Daniel]], [[Llibre de Oseas|Oseas]], [[Llibre de Joel|Joel]], [[Llibre de Amós|Amós]], [[Llibre de Abdías|Abdías]], [[Llibre de Jonás|Jonás]], [[Llibre de Miqueas|Miqueas]], [[Llibre de Nahúm|Nahúm]], [[Llibre de Habacuc|Habacuc]], [[Llibre de Sofonías|Sofonías]], [[Llibre de Ageo|Ageo]], [[Llibre de Zacarías|Zacarías]], [[Llibre de Malaquías|Malaquías]]. Ademés conté els [[llibres deuterocanónicos]] de [[Llibre de Tobit|Tobías]], [[Llibre de Judit|Judit]], [[Llibre de Baruc|Baruc]], [[Llibre d'Eclesiàstic|Eclesiàstic]], [[I Macabeos]], [[Macabeos 2|II de Macabeos]] i [[Llibre de Sabiduria|Saber]], més les seccions gregues de Ester i Daniel que no estan en els proto-canònics.

Els judeus tenien dos cànons per als seus llibres sants: el breu o [[cànon Palestinense|palestinense]] i el llarc o alejandrino. El breu està conformat per 39 llibres i es dividix en tres parts: [[Torá]] (La Llei), [[Nevi'im]] (Profetes) i [[Ketuvim]] (escrits), l'[[acrònim]] d'estes tres parts dona com resultat la paraula Tanak o [[Tanaj]]. A estos 39 llibres se'ls coneix com a llibres "proto-canònics". El cànon de Palestina es va fer en Jamnia, i està basat en una traducció hebrea de la Bíblia feta despuix de Crist; no són els texts originals sino una traducció.

Els judeus en [[Aleixandria]] creïen que Deu no deixava de comunicar-se en el seu poble inclús fòra d'Israel, i allumenava als seus fills en les noves circumstàncies en que es trobaven.{{Cita requerida}}

Jesús va deure usar el cànon curt o palestinense, pero els apòstols, en dur el Evangelio a tot l'Imperi romà, varen usar el [[cànon alejandrino]]. L'Iglésia primitiva va rebre este cànon que consta de 46 llibres.

A partir de l'any 393 diferents concilios, varen ser precisant la llista dels Llibres "canònics" per a l'Iglésia cristiana. Estos varen ser:
el [[Concilie de Hipona]] en l'any 393,
el [[Concilie de Cartago]] en els anys 397 i 419,
el [[Concilie de Florencia]] en l'any 1441 i

el [[concilie de Trento]] en l'any 1546.

Els [[protestants]] admeten com a llibres sagrats els 39 llibres del cànon hebreu que va ser fixat despuix de Crist pels judeus, sense cap intervenció cristiana. El primer que va negar la canonicidad dels llibres deuterocanónicos va ser [[Carlstadt]] en 1520, i despuix [[Martin Lutero|Lutero]] en 1534 i [[Juan Calvino|Calvino]] en 1540. Encara que Lutero sembla contradir-se puix en el seu Comentari sobre Sant Joan va dir: "Estem obligats a admetre dels papistes que ells tenen la Paraula de Deu, que l'hem rebut d'ells, i que sense ells no tindríem cap coneiximent d'esta". Esta Iglésia "papiste" va pronunciar que els 73 llibres que componen l'Antic i Nou Testament són revelació.

El bisbe [[Melitón de Sardes]] va registrar la primera llesta coneguda de la Septuaginta en l'any {{esd|170 d. C.}} Contenia 45 llibres, semblara que falta un posat que el llibre de les Llamentacions es considerava com a part de Jeremías.

=== Nou Testament ===
El [[Nou Testament]] està format per 27 llibres, i es dividix en quatre parts: l'[[Evangelio]] o Evangelios, els [[Fets dels Apòstols]], les [[Epístola]]s i l'[[Apocalipsis]]. D'estos llibres, sèt varen ser posats en dubte: [[Epístola als Hebreus]], [[Epístola de Santiago]], [[segona epístola de Pedro]], [[segona epístola de Juan]], [[tercera epístola de Juan]], [[epístola de Judas]] i Apocalipsis. El dubte de que anaren inspirats fundava sobre la seua autenticitat.

En l'Iglésia primitiva, la regla de fe es trobava en l'ensenyança oral dels apòstols i dels primers evangelizadores. Passat el temps, eixa generació va escomençar a morir i es va sentir l'urgència de consignar per escrit les ensenyances de [[Jesucristo]] i les traces més sobreixents de la seua vida. Esta és la causa dels escrits dels Evangelios. Per una atra part, d'acort als problemes que anaven sorgint els apòstols alimentaven espiritualmente als seus fidels per mig de cartes. Est va ser l'orige de les Epístoles.

A finals de el {{sigle|I||s}} i principis de el {{sigle|II||s}}, la colecció d'escrits variava d'una iglésia a una atra. Ademés en el {{sigle|II||s}}, les idees del hereje [[Marción]], que afirmava que únicament l'[[Evangelio de Lucas]] i les dèu epístoles de Pablo tenien un orige diví; i del montanismo, que pretenia introduir com a llibres sants els escrits de [[Montano (hereje)|Montano]], varen afanyar la determinació del Cànon del Nou Testament.

En temps de [[Sant Agustín]], els [[concilie de Hipona|concilios de Hipona]] en l'any 393 i de Cartago anys 397 i 419 (coneguts com els concilios africans) varen reconéixer els 27 llibres, aixina com el [[concilie de Trullo]] (Constantinopla, en el 692) i el [[concilie de Florencia|concilie florentino]] en 1441.

El protestantisme va renovar antics dubtes i va excloure alguns llibres. El doctor Martín Lutero rebujava Hebreus, Santiago, Judas i Apocalipsis. En el Concilie de Trento celebrat en 1546, es va presentar oficial i dogmáticamente la llista íntegra del [[Nou Testament]]. L'explicació teològica era que els llibres devien ser revelats pel [[Esperit Sant]] i transmesos fidelment per ell. Els principals criteris pràctics varen ser quatre: el seu orige apostólico o de la generació apostólica, la seua ortodòxia en la doctrina, el seu us llitúrgic i el seu us generalisat.

== Sigles {{Sigle|IV}} i {{Sigle|V}}: oficialisació del cristianisme en l'Imperi romà ==
{{AP|Cristianisme en l'antiguetat tardana}}

=== El paper de l'emperador Constantino I ===
{{AP|Constantino I i el cristianisme}}

Tradicionalment s'ha considerat que el «[[Edicte de Milà]]» de 313, firmat pels emperadors [[Constantino I el Gran|Constantino I]] i [[Licinio]], va ser la norma que va decretar la [[llibertat de cults]] en tot l'[[Imperi Romà]] posant aixina fi a les [[Persecució a cristians en l'Imperi romà|persecucions dels cristians]].<ref>{{cita web |url=http://www.biografiasyvidas.com/monografia/constantino/|títul=http://www.biografiasyvidas.com/monografia/constantino/ }}</ref> No obstant, segons [[Paul Veyne]], «la tolerància estava establida des de feya dos anys» pel [[edicte de Tolerància de Nicomedia|edicte de Galerio]], promulgat en [[Nicomedia]] el 30 d'abril de 311, per lo que «despuix del seu [[batalla del Pont Milvio|victòria en el pont Milvio]], [[Constantino I|Constantino]] no va tindre necessitat cap de promulgar un edicte en tal sentit». El «edicte de Milà» era en realitat un ''[[mandatum]]'', una ''[[epístula]]'' que contenia instruccions per al compliment de l'edicte de Galerio, ampliat en la restitució dels bens de les iglésies per acort dels dos emperadors.{{Harvnp|Veyne|2008|pp=212-213|ps=«La [[hagiografia]] constantiniana ulterior va fer d'este acort tancat en Milà i de les instruccions complementàries un edicte en tota regla, el mèrit de la qual correspondria en exclusiva a Constantino. No deixa de ser cert que a ell li correspon l'iniciativa i el mèrit principal».}}
La [[Constantino I i el cristianisme|conversió al cristianisme de l'emperador Constantino]] va ser un punt d'inflexió per a l'Iglésia cristiana.<ref name="H. Moren Cruz 2004 p. 55">R. Gerberding and J. H. Moren Cruz, ''Medieval Worlds'' (New York: Houghton Mifflin Company, 2004) p. 55</ref> Va recolzar financerament a l'Iglésia, va construir vàries basíliques, va otorgar privilegis (per eixemple, exenció de certs imposts) al clero, va promoure cristians a alguns alts càrrecs i va tornar les propietats confiscades.<ref>R. Gerberding and J. H. Moren Cruz, ''Medieval Worlds'' (New York: Houghton Mifflin Company, 2004) pp. 55–56</ref> Ademés, Constantino va jugar un paper actiu en el liderage de l'Iglésia. En 316 va actuar com a juge en una disputa en el nort d'Àfrica sobre la [[donatismo|controvèrsia donatista]]. Més significativament, en 325 va convocar el [[Concilie de Nicea I|Concilie de Nicea]], el primer concilie ecuménico. D'esta manera, va establir un precedent per a l'emperador com a responsable davant Deu per la salut espiritual dels seus súbdits i, per tant, en el deure mantindre l'ortodòxia. Devia fer complir la doctrina, erradicar la herejía i defendre l'unitat eclesiàstica.<ref>Richards, Jeffrey. ''The Popes and the Papacy in the Early Middle Ages 476–752'' (London: Routledge & Kegan Paul, 1979) pp. 14–15</ref>

=== Arrianismo i Concilie de Nicea ===
{{AP|Arrianismo}}
[[Arrio]] (250-336) proponia que Jesús i Deu estaven molt separats i eren entitats diferents: Jesús estava més prop de Deu que cap atre humà, pero va nàixer humà, i no tenia una existència prèvia, per això no era Deu; una persona pareguda o semblant a Deu, sense ser necessàriament el mateix. Per una atra part, Deu havia existit sempre. Arrio sentia que qualsevol intent de reconéixer la [[divinitat]] de Crist desdibuixava la llínea entre el cristianisme i les religions paganes. Si el cristianisme reconeixia dos deus separats, el Pare i Jesús, es convertiria en una [[politeisme|religió politeista]].

En contra del arrianismo, en el [[Concilie de Nicea I|Concilie de Nicea]] es va aprovar un credo per a expressar la fe de l'Iglésia cristiana en la que es declara que Jesús era “consubstancial” en Deu Pare.<ref>J. L. González: ''Història del cristianisme'' (tom 1, pág. 174). Miami: Unilit, 2003.</ref>

=== Intent de tornar al «paganisme» per l'emperador Juliano ===

El successor del fill de Constantino, el seu nebot [[Juliano el Apóstata|Juliano]], baix l'influència del seu conseller Mardonio, va renunciar al cristianisme i va adoptar una forma neoplatónica i mística de [[paganisme]], lo que va commocionar a la jerarquia cristiana.<ref name="Ricciotti">{{harvnb|Ricciotti|1999|p=}}</ref> Va començar a reobrir temples pagans, modificant-los per a que se semblaren a les tradicions cristianes, i va establir la caritat pública (prèviament desconeguda en el paganisme romà). L'emperador (denominat "l'[[Apóstata]]" pel seu rebuig del cristianisme i la seua conversió al [[mitraísmo]] i al [[neoplatonismo]]) també va eliminar els privilegis concedits al clero cristià (com l'exenció d'imposts), va prohibir a les distintes confessions cristianes perseguir-se entre sí i va tornar a dur a arquebisbes que havien segut proscrits per ser [[arrianismo|arrianos]].

=== El cristianisme es convertix en religió de l'Estat ===
L'oposició de l'emperador [[Juliano el Apóstata|Juliano]] va durar poc i el cristianisme va ser finalment convertit en la religió oficial de l'Imperi Romà per mig del [[Edicte de Tesalónica]] promulgat per l'emperador niceno [[Teodosio I]] en l'any 380.

=== Primeres #controvèrsia cristológicas ===
Les #controvèrsia cristológicas inclouen examen de preguntes com: ¿era Crist diví, humà, un ser angélico creat, o més allà d'una simple classificació en una d'estes categories? ¿Els milacres de Crist realment varen canviar la realitat física o solament eren simbòlics? ¿El cos de Crist realment es va elevar de la mort o el Crist resucitat era un ser sobrenatural que no estava llimitat per les lleis físiques?

* [[Arrio]], [[Atanasio d'Aleixandria]]
* [[Diodoro de Sicília]], [[Teodoro de Mopsuestia]]
* [[Cirilo d'Aleixandria]] i [[Nestorio]]
* El [[concilie de Éfeso]] anti[[nestorianismo|nestoriano]] i el [[concilie de Calcedonia]] anti[[monofisitismo|monofisita]] en el 451.
* La busca per la reconciliació i la herejía d'una voluntat ([[monotelismo]], la creència de que Jesucristo tenia una voluntat [divina] com a oposició a les dos voluntats, una divina i una atra humana). El [[concilie de Constantinopla II|Quint concilie ecuménico]] va condenar el monotelismo i va fallar en alcançar la reconciliació desijada per l'emperador bizantí.

== {{Sigle|V||S}} ==
{{AP|Cristianisme en el sigle V}}
=== La conversió del món mediterràneu ===

* [[Agustín de Hipona]]
* [[Jerónimo de Estridón]]

=== Desenroll del cristianisme fora del món mediterràneu ===
El cristianisme no va estar restringit a la conca mediterrànea i a les seues afores; en el temps de Jesús una gran proporció de població judeua vivia en [[Mesopotamia]], fòra del [[Imperi romà]], especialment en la ciutat de [[Babilonia (ciutat)|Babilonia]], a on es va desenrollar gran part del [[Talmud]].

* [[Cristians de Sant Tomás]] s'establixen en [[Índia]] possiblement començant en 52 i certament fins a abans de 325.
* Cristianisme en [[Iglésia ortodoxa etíop|Etiopia]].
* Cristianisme en l'[[Imperi sasánida]]
* El cristianisme aplega a les [[illes britàniques]].
** El cristianisme aplega a [[Irlanda]] (datat tradicionalment en 432) i l'evolució del [[cristianisme cèltic]].
** Misionero irlandesos i la disseminació del cristianisme a Bretanya i el nort d'Europa.
** L'establiment de l'autoritat papal en Irlanda despuix del [[Cisma d'Orient|Gran Cisma]].
* Cristians [[Nestorianismo|nestorianos]] viagen per la [[Ruta de la Seda]] per a establir una comunitat en la [[Dinastia Tang]] en capital en [[Chang'an]], construint la [[Pagoda Daqin]] en 640.

== Alta Edat Mija (476–842) ==
{{AP|Història del cristianisme durant l'Edat Mija|Cristianisme en el sigle VI|Cristianisme en el sigle VII|Cristianisme en el sigle VIII|Cristianisme en el sigle IX}}

La transició cap a l'[[Alta Edat Mija]] va ser un procés gradual i localisat. Les àrees rurals es varen convertir en centres de poder, mentres que les zones urbanes varen ser en decliu. Encara que un major número de cristians va permanéixer en l'[[Cristiandad oriental|orient]] (zones gregues), en [[Cristiandad occidental|occident]] (zones llatines) es varen produir importants desenrolls, i cada u d'ells va adoptar formes distintives. Els [[Papa|bisbes de Roma]], els papes, es varen vore obligats a adaptar-se unes circumstàncies dràsticament canviants. Mantenint solament una llealtat a l'emperador solament de nom, es varen vore obligats a negociar equilibris en els «governants bàrbars» de les antigues províncies romanes. En orient, l'Iglésia va mantindre la seua estructura i caràcter i va evolucionar més llentament.

=== Expansió misionero occidental ===
{{Further|Cristianisme celta|Cristianisme germànic}}

La pèrdua paulatina del domini del [[Imperi romà d'Occident]], substituït pels [[foederati]] i regnes [[Pobles germànics|germànics]], va coincidir en esforços misionero primerencs en àrees no controlades pel [[Caiguda de l'Imperi romà d'Occident|imperi en decadència]].<ref>Kenneth Scott Latourette, ''A history of the expansion of Christianity: vol. 2, The thousand years of uncertainty: A.D. 500 – A.D. 1500''</ref> Ya en el {{Sigle|V||s}}, activitats misionero des de la [[Britania (província romana)|Britania romana]] cap a les àrees celtes ([[Escòcia]], [[Irlanda]] i [[Gales]]) varen produir tradicions rivals primerenques del [[cristianisme celta]], que posteriorment es varen reintegrar baix l'Iglésia de Roma. Els sants cristians [[Patricio d'Irlanda|Patricio]], [[Columba de Iona|Columba]] i [[Columbano de Luxeuil|Columbano]] varen ser destacats misionero de l'época en el noroest d'Europa. Les [[Anglosaxons|tribus anglosaxones]] que varen invadir el sur de Britania algun temps despuix de l'abandó romà eren inicialment paganes, pero varen ser convertides al cristianisme per [[Agustín de Canterbury]] en la missió del Papa [[Gregorio Magne]]. Pronte es va convertir en un centre misionero, i misionero com [[Wilfredo de York|Wilfredo]], [[Wilibrordo]], [[Lulo de Hersfeld|Lulo]] i [[Bonifacio de Magúncia|Bonifacio]] varen convertir als seus parents [[Poble sajón|sajones]] en [[Germania Magna|Germania]].

Els habitants [[Cultura galorromana|galorromanos]] de la [[Galia]] (l'actual França i Bèlgica), majoritàriament cristians, varen ser invadits pels [[Poble franc|francs]] al començament de el {{Sigle|V||s}}. Els habitants natius varen ser perseguits fins que el rei franc [[Clodoveo I]] es va convertir del paganisme al [[Iglésia catòlica|catolicisme]] en 496. Clodoveo va insistir que els seus nobles seguiren el seu eixemple, enfortint el seu recent establit regne en unir la fe dels governants en la dels governats.<ref name="Janet L. Nelson 1996">Janet L. Nelson, ''The Frankish world, 750–900'' (1996)</ref> Despuix de l'auge del [[Regne dels francs en l'época merovingia|regne franc]] i l'estabilisació de les condicions polítiques, la part occidental de l'Iglésia va incrementar les activitats misionero, recolzades per la [[dinastia merovingia]] com a mig per a pacificar a pobles veïns problemàtics. Despuix de la fundació d'una iglésia en [[Utrecht]] per part de [[Wilibrordo]], es varen produir reaccions negatives quan el [[Frisones|rei frisón]] pagà [[Radbod]] va destruir molts centres cristians entre 716 i 719. En el 717, l'misionero anglés [[Bonifacio de Magúncia|Bonifacio]] va ser enviat en ajuda de Wilibrordo, restablint iglésies en [[Frisia (regió històrica)|Frisia]] i continuant les missions en Germania.<ref name="Janet L. Nelson 1996" /> A finals de el {{Sigle|VIII||s}}, [[Carlomagno]] va recórrer a matances massives per a sometre als sajones pagans i obligar-los a acceptar el cristianisme per la força.<ref>Alessandro Barber, ''Charlemagne: Father of a Continent'', University of Califòrnia Press, 2004, p40-50</ref>

=== L'auge de l'islam ===
L'islam va sorgir en la [[Aràbia|península aràbiga]] en el {{Sigle|VII||s}} en l'aparició del profeta [[Mahoma]]. En els sigles {{Sigle|VII}} i {{Sigle|VIII}}, els musulmans conseguixen [[Expansió musulmana|expandir el seu imperi]] apoderant-se de territoris que comprenien des de la península ibèrica en l'occident fins a l'Índia en orient, molts dels quals eren territoris de majoria cristiana.

==== Califato ortodox (632–661) ====

Durant el [[Califato ortodox|califato ortodox (rashidun)]], en tant eren considerats «[[Dhimmi|Gent del Llibre]]» en la [[Islam|religió islàmica]], els cristians baix el domini musulmà estaven somesos a l'estatus de ''[[dhimmi]]'' (junt en els [[Poble judeu|judeus]], [[samaritanos]], [[Gnosticismo|gnósticos]], [[Mandeísmo|mandeos]] i [[Zoroastrismo|zoroastrianos]]), que era inferior al dels [[Musulmà|musulmans]].<ref name="Yeor 2002">{{cite book|last=Ye'or|first=Bat|author-link=Bat Ye'or|year=2002|origyear=2001|title=[[Islam and Dhimmitude: Where Civilizations Collide]]|chapter=The Orient on the Eve of Islam: Political and Economic Aspects of Dhimmitude|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=n4kTdYgwQPkC&pg=PA33|location=[[Madison, New Jersey]] and [[Vancouver, British Columbia]]|publisher=[[Fairleigh Dickinson University Press]]|pages=33–80|isbn=978-1-61147-235-6|lccn=2001040101}}</ref><ref name="Stillman 1998">{{cite book|last=Stillman|first=Norman A.|author-link=Norman Stillman|year=1998|origyear=1979|title=The Jews of Arab Lands: A History and Source Book|chapter=Under the New Order|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=bFN2ismyhEYC&pg=PA22|location=[[Philadelphia]]|publisher=[[Jewish Publication Society]]|pages=22–28|isbn=978-0-8276-0198-7}}</ref><ref name="Runciman 19872">{{cite book|last=Runciman|first=Steven|author-link=Steven Runciman|year=1987|any-original=|chapter=The Reign of Antichrist|chapter-url=|title=[[A History of the Crusades|A History of the Crusades, Volume 1: The First Crusade and the Foundation of the Kingdom of Jerusalem]]|location=[[Cambridge]]|publisher=[[Cambridge University Press]]|pages=20–37|isbn=978-0-521-34770-9}}</ref> Els cristians i atres minories religioses s'enfrontaven aixina a la [[Discriminació religiosa|discriminació]] i [[persecució religiosa]], ya que se'ls prohibia fer [[proselitisme]] (per als cristians, estava prohibit [[Evangelización|evangelizar o difondre el cristianisme]]) en les [[Expansió musulmana|terres invadides pels musulmans àraps]] baix pena de mort, se'ls prohibia dur armes, eixercir determinades professions i se'ls obligava a vestir de forma diferent per a distinguir-se dels àraps.<ref name="Stillman 1998" /> En virtut de la [[Sharía|llei islàmica]] (''sharīʿa''), els no musulmans estaven obligats a pagar els imposts de la ''[[yizia]]'' i el ''[[jarach]]'',<ref name="Yeor 2002" /><ref name="Stillman 1998" /><ref name="Runciman 19872"/> junt en els forts rescats que els governants musulmans cobraven periòdicament a les comunitats cristianes per a finançar les campanyes militars, tot la qual cosa aportava una part important dels ingressos als estats islàmics i, en canvi, reduïa a molts cristians a la pobrea, i estes dificultats financeres i socials varen obligar a molts cristians a convertir-se a l'islam.<ref name="Stillman 1998" /> Els cristians que no podien pagar estos imposts es veen obligats a entregar els seus fills als governants musulmans com a pagament, els qui els venien com a esclaus a llars musulmanes a on se'ls obligava a convertir-se a l'islam.<ref name="Stillman 1998" />

Segons la tradició de l'[[Iglésia ortodoxa siríaca]], la [[Conquista musulmana de Síria i Palestina|conquista musulmana de l'Alce]] va ser un consol per als cristians oprimits pel [[Imperi romà d'Occident]].<ref name="Runciman 19872"/> [[Miguel el Siri]], [[Patriarcat de Antioquía|patriarca de Antioquía]], va escriure més vesprada que el Deu cristià havia «alçat des del sur als fills d'Ismael per a lliurar-nos per ells de les mans dels romans».<ref name="Runciman 19872"/> Vàries comunitats cristianes de les regions de [[Palestina (regió)|Palestina]], [[Síria]], [[Líban]] i [[Armènia]] guardaven rencors contra el govern de l'Imperi romà d'Occident o en el del [[Imperi bizantí]], per lo que preferien viure en condicions econòmiques i polítiques més favorables com ''dhimmi'' baix els governants musulmans.<ref name="Runciman 19872"/> No obstant, els historiadors moderns també reconeixen que les poblacions cristianes que vivien en les terres invadides pels eixèrcits àraps musulmans entre els sigles {{Sigle|VII}} i {{Sigle|X}} d. C. varen sofrir en múltiples ocasions la persecució religiosa, la [[violència religiosa]] i el [[Màrtir|martiri]] a mans de funcionaris i governants àraps musulmans;<ref name="Runciman 19872"/><ref name="Sahner 20202">{{cite book|last=Sahner|first=Christian C.|year=2020|any-original=2018|title=Christian Martyrs under Islam: Religious Violence and the Making of the Muslim World|chapter=Introduction: Christian Martyrs under Islam|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=TZqzDwAAQBAJ&pg=PA1|location=[[Princeton, New Jersey]] and [[Woodstock, Oxfordshire]]|publisher=[[Princeton University Press]]|pages=1–28|isbn=978-0-691-17910-0|lccn=2017956010}}</ref><ref name="Fierro 20082">{{cite journal|title=Decapitation of Christians and Muslims in the Medieval Iberian Peninsula: Narratives, Images, Contemporary Perceptions|dona't=January 2008|journal=[[Comparative Literature Studies]]|publisher=[[Penn State University Press]]|volume=45|issue=2: ''Al-Andalus and Its Legacies''|pages=137–164|location=[[Philadelphia, Pennsylvania]]|issn=1528-4212|doi=10.2307/complitstudies.45.2.0137|author-last=Fierro|author-first=Maribel|jstor=25659647|s2cid=161217907}}</ref><ref name="Trombley 19962">{{cite journal|title=''The Martyrs of Còrdova: Community and Family Conflict in an Age of Mass Conversion'' (review)|dona't=Winter 1996|journal=[[Journal of Early Christian Studies]]|publisher=[[Johns Hopkins University Press]]|volume=4|issue=4|pages=581–582|location=[[Baltimore, Maryland]]|issn=1086-3184|doi=10.1353/earl.1996.0079|author-last=Trombley|author-first=Frank R.|s2cid=170001371}}</ref> molts varen ser eixecutats baix la [[Pena de mort en l'Islam|pena de mort islàmica]] per defendre la seua fe cristiana per mig de dramàtics actes de resistència tals com negar-se a convertir-se a l'islam, el [[Apostasía en l'islam|repudie de la religió islàmica]] i la posterior reconversió al cristianisme, i la blasfèmia cap a les creències musulmanes.<ref name="Sahner 20202"/><ref name="Fierro 20082"/><ref name="Trombley 19962"/>

==== Califato omeya (661–750) ====

Segons l'escola [[Hanafí|Ḥanafī]] de la [[Sharía|llei islàmica]] (''sharīʿa''), el testimoni d'un no musulmà (com un cristià o un judeu) no es considerava vàlit front al testimoni d'un musulmà en assunts llegals o civils. Històricament, en la [[Cultura musulmana|cultura islàmica]] i en la llei islàmica tradicional s'ha prohibit a les dònes musulmanes casar-se en hòmens cristians o judeus, mentres que als hòmens musulmans se'ls ha permés casar-se en dònes cristianes o judeues.<ref>{{cite book|author-last=Elmali-Karakaya|author-first=Ayse|year=2020|chapter=Being Married to a Senar-Muslim Husband: Religious Identity in Muslim Women's Interfaith Marriages|editor1-last=Hood|editor1-first=Ralph W.|editor2-last=Cheruvallil-Contractor|editor2-first=Sariya|title=Research in the Social Scientific Study of Religion: A Diversity of Paradigms|volume=31|pages=388–410|location=[[Leiden]] and [[Boston]]|publisher=[[Brill Publishers]]|doi=10.1163/9789004443969_020|isbn=978-90-04-44348-8|s2cid=234539750|issn=1046-8064}}</ref><ref>{{cite journal|url=https://ilj.law.indiana.edu/articles/84/84_2_Leeman.pdf|title=Interfaith Marriage in Islam: An Examination of the Llegal Theory Behind the Traditional and Reformist Positions|dona't=Spring 2009|journal=[[Indiana Law Journal]]|publisher=[[Indiana University Maurer School of Law]]|volume=84|issue=2|pages=743–772|location=[[Bloomington, Indiana]]|issn=0019-6665|last=Leeman|first=A. B.|s2cid=52224503|archive-url=https://web.archive.org/web/20181123062516/https://ilj.law.indiana.edu/articles/84/84_2_Leeman.pdf|archive-dona't=2018-11-23|access-dona't=2021-08-25}}</ref> Els cristians somesos al domini islàmic tenien dret a convertir-se a l'islam o a qualsevol atra religió, mentres que, pel contrari, un ''[[Apostasía en l'islam|murtad]]'', o un apóstata de l'islam, s'enfrontava a severs castics o inclús al [[hadd]], que podia incloure la [[Pena de mort en l'Islam|pena de mort islàmica]].<ref name="Sahner 20202"/><ref name="Fierro 20082"/><ref name="Trombley 19962"/>

En general, els cristians somesos al domini islàmic podien practicar la seua religió en algunes llimitacions notables derivades del apócrifo ''[[Pacte d'Omar]]''. Este tractat, supostament promulgat en l'any 717 d. C., prohibia als cristians exhibir públicament la creu en els edificis de les iglésies, convocar als congregantes a l'oració en un tañido de campanes, reconstruir o reparar iglésies i monasteris en acabant de que hagueren segut destruïts o danyats, i imponia atres restriccions relacionades en les ocupacions, la roba i les armes.<ref>{{cite web|url=http://www.christianitytoday.com/ch/2002/issue74/jul26.html|title=The Pact of Umar|work=Christian History|access-dona't=2015-03-24}}</ref> El [[califato omeya]] va perseguir a molts cristians [[bereberes]] en els sigles {{Sigle|VII}} i {{Sigle|VIII}} d. C., que poc a poc es varen ser convertint a l'islam.<ref>''The Disappearance of Christianity from North Africa in the Wake of the Rise of Islam'' C. J. Speel, II Church History, Vol. 29, No. 4 (Dec. 1960), pp. 379–397</ref>

En [[al-Ándalus]] [[Califato de Còrdova|omeya]] (en la [[península ibèrica]]), l'escola [[Malikí|Mālikī]] de la llei islàmica era la més estesa.<ref name="Fierro 20082" /> Els martiris de quarantahuit màrtirs cristians que varen tindre lloc en l'[[emirat de Còrdova]] entre el 850 i el 859 d. C. estan arreplegats en el [[Hagiografia|tractat hagiogràfic]] escrit per l'erudit cristià i latinista ibèric [[Eulogio de Còrdova]].<ref name="Sahner 20202" /><ref name="Fierro 20082" /><ref name="Trombley 19962" /> Els [[màrtirs de Còrdova]] varen ser eixecutats baix el govern d'[[Abderramán II]] i [[Mohamed I de Còrdova|Mohamed I]], i l'hagiografia de Eulogio descriu en detall les eixecucions dels màrtirs per violacions capitals de la llei islàmica, entre elles la apostasía i la blasfèmia.<ref name="Sahner 20202" /><ref name="Fierro 20082" /><ref name="Trombley 19962" />

==== Califato abasí ====

Científics i erudits cristians orientals del món islàmic medieval (en particular cristians [[Iglésia ortodoxa siríaca|jacobites]] i [[Nestorianismo|nestorianos]]) varen contribuir a la [[civilisació islàmica]] àrap durant el regnat dels omeyas i els [[Califato abasí|abasíes]], traduint obres de [[Filosofia grega|filòsofs grecs]] al [[Idioma siríaco|siríaco]] i, posteriorment, a l'àrap.<ref>Hill, Donald. ''Islamic Science and Engineering''. 1993. Edinburgh Univ. Press. {{ISBN|0-7486-0455-3}}, p. 4</ref><ref>{{cite book|title=The Legend of the Middle Ages|author=Brague, Rémi|url=https://books.google.com/books?aneu=c8YjEkLPXNYC|isbn=978-0-226-07080-3|page=164|year=2009}}</ref><ref>{{cite book|first=Kitty|last=Ferguson|title=Pythagoras: His Lives and the Legacy of a Rational Universe|url=https://books.google.com/books?aneu=trM7NJz011oC&pg=PT100|year=2011|publisher=Icon Books Limited|isbn=978-1-84831-250-0|page=100|quote=It was in the Near and Middle East and North Africa that the old traditions of teaching and learning continued, and where Christian scholars were carefully preserving ancient texts and knowledge of the ancient Greek language}}</ref> També varen destacar en filosofia, ciència, teologia i medicina.<ref>{{cite book|last=Kaser|first=Karl|title=The Balkans and the Near East: Introduction to a Shared History|url=https://books.google.com/books?aneu=j3i8muwLf8AC&pg=PA137|year=2011|publisher=LIT Verlag Münster|isbn=978-3-643-50190-5|page=135}}</ref><ref>Rémi Brague, [https://www.christiansofiraq.com/assyriancontributionstotheislamiccivilization.htm Assyrians contributions to the Islamic civilization] {{Wayback|url=https://www.christiansofiraq.com/assyriancontributionstotheislamiccivilization.htm |dona't=20130927015958 }}</ref><ref>Britannica, [https://www.britannica.com/ebchecked/topic/409819/nestorian Nestorian]</ref> Aixina mateix, els meges personals dels califes abasíes eren a sovint cristians assiris, com els de la [[Bajtishu|dinastia Bajtishu]], que va servir al califato durant molt temps.

El [[califato abasí]] va ser menys tolerant en el cristianisme que els [[Califato omeya|califes omeyas]]<ref name="Runciman 19872"/> No obstant, es va seguir amprant a funcionaris cristians en el govern, i als cristians de l'[[Iglésia de l'Orient]] se'ls va encarregar a sovint la traducció de la [[Filosofia grega|filosofia]] i les [[matemàtica grega]].<ref name="Runciman 19872" /> Els escrits d'[[al-Jahiz]] atacaven als cristians per ser massa pròspers, i sugerix que eren capaços d'ignorar inclús les restriccions que els imponia l'Estat.<ref name="Runciman 19872" /> A finals de el {{Sigle|IX||s}}, el [[Patriarcat de Jerusalem|patriarca de Jerusalem]] Teodosio, va escriure al seu colega el [[patriarca de Constantinopla]] [[Ignacio de Constantinopla|Ignacio]] que «són justs i no nos fan cap mal ni nos mostren cap violència».<ref name="Runciman 19872" />

Elías de Heliópolis, traslladat a Damasc des d'[[Heliópolis]] ([[Baalbek]]), va ser acusat de apostasía del cristianisme despuix d'assistir a una festa celebrada per un àrap musulmà, i es va vore obligat a fugir de Damasc cap a la seua ciutat natal, retornant huit anys despuix, a on va ser reconegut i encarcerat pel «[[Eparquía|eparca]]», provablement el juriste al-Laít ibn Sa'd.<ref name=":15">{{cite web|url=https://www.doaks.org/research/byzantine/resources/hagiography/hagiointro.pdf|title=Dumbarton Oaks Hagiography Database|year=1998|website=www.doaks.org|publisher=[[Harvard University]]|location=[[Dumbarton Oaks]]|editor1-last=Kazhdan|editor1-first=Alexander P.|editor1-link=Alexander Kazhdan|editor2-last=Talbot|editor2-first=Alice-Mary|editor2-link=Alice-Mary Talbot|access-dona't=2022-04-11}}</ref>{{rp|34}}Despuix de negar-se a convertir-se a l'islam baix tortura, va ser dut davant l'emir damasceno i parent del califa [[al-Mahdi]] (r. 775-785), Muhammad ibn-Ibrahim, qui va prometre un bon tracte si Elías es convertia.<ref name=":15" />{{rp|34}}Davant les seues reiterades negatives, Elías va ser torturat i decapitat i el seu cos cremat, desmembrado i tirat al riu Crisorraso ([[Barada]]) en l'any 779 d. C.<ref name=":15" />{{rp|34}}

Segons el ''Synaxarion de Constantinopla'', el [[higúmeno]] Miguel de Zobe i trentassís dels seus monges del monasteri de Zobe, prop de Sebasteia ([[Sivas]]), varen ser assessinats en un assalt a la comunitat.<ref name=":15" />{{rp|70}}El perpetrador va ser el «emir dels [[Ismaelita|agarenos]]», «Alim», provablement Alí ibn-Sulayman, un governador abasí que va assolar el territori romà en l'any 785 d. C..<ref name=":15" />{{rp|70}}Baco el Jove va ser decapitat en Jerusalem en 786-787 d. C. Baco era palestí, la família del qual, havent segut cristiana, havia segut convertida a l'islam pel seu pare.<ref name=":15" />{{rp|29–30}} Baco, no obstant, va seguir sent criptocristiano i va mamprendre un pelegrinage a Jerusalem, despuix de la qual va ser batejat i va entrar en el monasteri de [[Mar Saba]].<ref name=":15" />{{rp|29–30}}El reencontre en la seua família va provocar que es reconvertiren al cristianisme, aixina com el juí i eixecució de Baco per apostasía baix l'emir #gobernant Harthama ibn A'yan.<ref name=":15" />{{rp|29–30}}

Despuix del [[saqueig de Amorio]] en 838, ciutat natal de l'emperador [[Teófilo (emperador)|Teófilo]] (r. 829-842) i el seu [[Dinastia frigia|dinastia amoriana]], el califa [[Al-Mutásim|al-Mu'tásim]] (r. 833-842) va prendre més de quaranta presoners romans,<ref name=":15" />{{rp|41–42}}que varen ser duts a la capital, [[Samarra]], a on, despuix de sèt anys de debats teològics i repetides negatives a convertir-se a l'islam, varen ser condenats a mort en març de 845 baix el califa [[al-Wáthiq]] (r. 842-847).<ref name=":15" />{{rp|41–42}}Una generació despuix eren venerats com els [[42 Màrtirs de Amorio|42 màrtirs de Amorio]]. Segons el seu hagiógrafo Euodio, que provablement va escriure una generació despuix dels fets, la derrota en Amorio es devia atribuir a Teófilo i a la seua [[iconoclasia]].<ref name=":15" />{{rp|41–42}}Segons algunes #hagiografia posteriors, inclosa la d'un dels varis escritors bizantins mijos conegut com Miguel el Sinkellos, entre els cuarenta y dos es trobaven Calistos, el [[Dux (Antiga Roma)|dux]] del [[thema de Colonea]], i l'heròic màrtir Teodoro Karteros..<ref name=":15" />{{rp|41–42}}

Durant la [[Guerres árabo-bizantines#Resorgiment bizantí: 863-sigle XI|fase de el {{Sigle|X||s}}]] de les [[guerres árabo-bizantino]], les victòries dels romans sobre els àraps varen donar lloc a atacs de turbes contra cristians, d'els qui es creïa simpatizaban en l'estat romà.<ref name="Runciman 19872" /> Segons [[Bar Hebraeus]], el ''[[Catolicós|catholicus]]'' de l'Iglésia de l'Orient, el patriarca Abraham III (r. 906-937), va escriure al gran visir que «els nestorianos som amics dels àraps i resem per les seues victòries».<ref name="Runciman 19872" /> Esta actitut dels nestorianos, «que no tenen un atre rei que els àraps», la contraponia a la de l'Iglésia ortodoxa grega, els emperadors de la qual, segons ell, «mai havien deixat de fer la guerra als àraps».<ref name="Runciman 19872" /> Entre el 923 i el 924 d. C., vàries iglésies ortodoxes varen ser destruïdes per violència de turbes en [[Ramla]], [[Ascalón]], [[Cesarea Marítima]] i [[Damasc]].<ref name="Runciman 19872" /> En cada cas, segons el croniste àrap [[Melquitas|melquita]] [[Eutiquio d'Aleixandria]], el califa [[al-Muqtádir]] (r. 908-932) va contribuir a la reconstrucció dels bens eclesiàstics.<ref name="Runciman 19872" />

=== Iconoclasia bizantina ===

{{Main|Iconoclasia bizantina}}Despuix d'una série de durs revessos militars contra els musulmans, l'[[Iconoclasia bizantina|iconoclasia]] va sorgir en les [[Thema|províncies de l'Imperi bizantí]] a principis de el {{Sigle|VIII||s}}. En la década de 720, l'emperador bizantí [[#León III (emperador)|#León III el Isáurico]] va prohibir la representació pictòrica de Crist, els sants i les escenes bíbliques. En l'occident llatí, el papa [[Gregorio III]] va celebrar dos #sínodo en Roma i va condenar les accions de #León. El [[Concilie de Hieria|concilie iconoclasta]] bizantí, celebrat en Hieria en l'any 754 d. C., va dictaminar que els retrats sagrats eren heréticos.<ref>{{cite web|url=https://sourcebooks.fordham.edu/source/icon-cncl754.asp|title=Medieval Sourcebook: Iconoclastic Council, 754 – EPITOME OF THE DEFINITION OF THE ICONOCLASTIC CONCILIABULUM, HELD IN CONSTANTINOPLE, A.D. 754|last=Halsall|first=Paul|year=2021|publisher=Fordham University Center for Medieval Studies at the Fordham University|location=[[Nova York]]|archive-url=https://web.archive.org/web/20220321165741/https://sourcebooks.fordham.edu/source/icon-cncl754.asp|archive-dona't=2022-03-21|origyear=1996|series=Internet History Sourcebooks Project|access-dona't=2022-04-11}}</ref> El moviment iconoclasta va destruir gran part de l'història artística primerenca de l'Iglésia cristiana. El moviment iconoclasta va ser definit posteriorment com herético en el 787 d. C. baix el [[Concilie de Nicea II]] (el sèptim concilie ecuménico), pero va tindre un breu resorgiment entre el 815 i el 842 d. C.

== Plena Edat Mija (800–1299) ==
{{AP|Cristianisme en el sigle IX|Cristianisme en el sigle X|Cristianisme en el sigle XI|Cristianisme en el sigle XII|Cristianisme en el sigle XIII}}
=== Renaixença carolingio ===
{{Main|Renaixença carolingio}} {{Further|Donació de Pipino|Papat franc}}

El [[Renaixença carolingio]] va ser un periodo de renaixença intelectual i cultural de la lliteratura, les arts i els estudis bíblics durant els sigles {{Sigle|VIII}} i {{Sigle|IX}} baix el govern de la [[dinastia carolingia]], principalment durant els regnats dels reis [[Poble franc|francs]] [[Carlomagno]], fundador i primer emperador del [[Imperi carolingio]], i el seu fill [[Ludovico Pío]]. Per a fer front als problemes d'analfabetisme entre el clero i els escrigues de la cort, Carlomagno va fundar escoles i va atraure a la seua cort als hòmens més erudits de tota Europa.

=== Reforma monástica ===
{{Further|Reforma benedictina anglesa|Reforma gregoriana|}}A partir de el {{Sigle|VI||s}}, la majoria dels [[monasteri]]s de l'occident catòlic pertanyien a l'[[Orde de Sant Benito|orde benedictina]]. Per l'adheriment més estricte a una [[Regla de sant Benito|regla benedictina]] reformada, l'[[abadia de Cluny]] es va convertir en el principal centre reconegut del monacato occidental des de finals de el {{Sigle|X||s}}. Cluny va crear una gran orde federada en la que els administradors de les cases subsidiàries actuaven com a diputats de l'abad de Cluny i responien davant ell. L'esperit cluniacense va eixercir una influència revitalizadora en l'[[Normandos|Iglésia normanda]], en el seu apogeu des de la segona mitat de el {{Sigle|X||s}} fins a principis de el {{Sigle|XII||s}}.

La següent ona de reforma monástica va aplegar en el [[Orde del Císter|moviment cisterciense]]. La primera abadia cisterciense es va fundar en 1098, en l'[[Abadia de Císter|abadia de Cîteaux]]. La nota dominant de la vida cisterciense va ser el regrés a l'observança lliteral de la regla benedictina, rebujant els desenrolls dels benedictinos. La traça més cridanera de la reforma va ser el regrés al treball manual, i especialment al treball de camp. Inspirats per [[Bernardo de Claraval]], el principal constructor dels cistercienses, es varen convertir en la principal força d'[[Tecnologia medieval|alvanç i difusió tecnològica de l'Europa medieval]]. Per a finals de el {{Sigle|XII||s}}, les cases cistercienses sumaven 500, i en el seu apogeu, en el {{Sigle|XV||s}}, l'orde afirmava tindre prop de 750 cases. La major part d'elles es varen construir en zones desérticas, i varen eixercitar un paper important en l'incorporació d'eixes zones aïllades d'Europa al cultiu econòmic.

Un tercer nivell de reforma monástica va ser l'establiment de les [[Orde mendicante|órdens mendicantes]]. Coneguts comunament com a «flares», els mendicantes viuen baix una regla monástica en vots tradicionals de [[Consells evangèlics|pobrea, castitat i obediència]], pero fan recalcament en la predicació, l'activitat misionero i l'educació, en un monasteri aïllat. A partir de el {{Sigle|XII||s}}, els seguidors de [[Francisco d'Assís]] varen instituir l'[[Orde Franciscana]], i posteriorment [[Dumenge de Guzmán|Sant Dumenge]] va iniciar l'[[Orde de Predicadores|Orde Dominicana]].

=== Creixents tensions entre Orient i Occident ===
Tensions en l'unitat cristiana havien començat a fer-se evidents ya en el {{Sigle|IV||s}}. Es tractava de dos problemes bàsics: la naturalea de la [[Primat papal|primacia del bisbe de Roma]] i les implicacions teològiques d'afegir una clàusula al [[Símbol niceno-constantinopolitano|Credo de Nicea]], coneguda com [[clàusula Filioque]]. Estes qüestions doctrinales es varen discutir obertament per primera volta en el patriarcat de [[Focio]] (858-867 i 877-886). Les Iglésies orientals consideraven que la concepció de Roma sobre la naturalea del poder episcopal s'oponia directament a l'estructura essencialment conciliar de l'Iglésia i, per tant, varen considerar que abdós [[eclesiología]]s eren antitéticas.<ref>{{cite book|title=The Orthodox Church London|last=Ware|first=Kallistos|publisher=St. Vladimir's Seminary Press|year=1995|isbn=978-0-913836-58-3|url-access=registration|url=https://archive.org/details/orthodoxway0000ware}}</ref>

Una atra qüestió que es va convertir en un gran irritament per a la [[cristiandad]] oriental va ser l'introducció gradual en el Credo de Nicea en occident de la [[clàusula Filioque]] —que significa «i del Fill»—, com en «l'Esperit Sant... que procedix del Pare i del Fill», quan el credo original, sancionat pels concilios i encara utilisat hui en dia pels ortodoxos, diu simplement «l'Esperit Sant,... que procedix del Pare». L'Iglésia oriental va argumentar que la frase s'havia afegit de manera unilateral i, per tant, illegítima, ya que mai s'havia consultat a orient.<ref>History of Russian Philosophy by Nikolai Lossky {{ISBN|978-0-8236-8074-0}} Quoting [[Aleksey Khomyakov]] p. 87.</ref> Ademés d'esta qüestió eclesiológica, l'Iglésia oriental també considerava que la clàusula del Filioque era inacceptable per motius dogmàtics.<ref name="autogenerated2">The Mystical Theology of the Eastern Church by [[Vladimir Lossky]], SVS Press, 1997. ({{ISBN|0-913836-31-1}}) James Clarke & Co Ltd, 1991. ({{ISBN|0-227-67919-9}})</ref>

==== Cisma de Focio ====
{{Main|Cisma de Focio}}En el {{Sigle|IX||s}} va sorgir una controvèrsia entre el cristianisme oriental (bizantino, ortodox grec) i l'occidental (llatí, catòlic romà) que es va precipitar per l'oposició del papa [[Nicolás I (papa)|Nicolás I]] al nomenament per l'emperador bizantí [[Miguel III]] de [[Focio|Focio I]] (un llaic) com [[patriarca de Constantinopla]] en tongada d'[[Ignacio de Constantinopla|Ignacio]]. A Focio se li va negar una disculpa per part del Papa per punts anteriors de disputa entre Orient i Occident. Focio es va negar a acceptar la supremacia del papa en assunts orientals o a acceptar la [[clàusula Filioque]]. La delegació llatina en el concilie de la seua consagració li va pressionar per a que acceptara la clàusula en la finalitat d'assegurar-se el seu respal. La controvèrsia també afectava als drets jurisdiccionals eclesiàstics d'orient i occident en l'iglésia búlgara. Focio va fer una concessió sobre la qüestió dels drets jurisdiccionals relatius a Bulgària, i els llegats papals es varen conformar en la seua devolució de Bulgària a Roma. Esta concessió, no obstant, va anar purament nominal, ya que la tornada de Bulgària al [[rito bizantí]] en 870 ya li havia assegurat una iglésia autocéfala. Sense el consentiment de [[Boris I de Bulgària]], el papat no va poder fer valdre cap de les seues reivindicacions.

Nicolás I excomulgó a Focio en 867, declarant a Ignacio com a patriarca llegítim. Esta acció junt al fet de que Nicolás I es entrometiera, enviant els seus propis misionero, en la [[cristianización de Bulgària]] que estava sent portada a terme pels bizantino, va provocar que Focio, recolzat per l'emperador, en un sínodo celebrat també en l'any 867 en Bizancio, excomulgara al papa i a l'iglésia occidental sancera, aprofitant ademés per a rebujar l'inclusió de la clàusula Filioque en el [[Credo niceno]]. Eixe mateix any, l'influent cortesano [[Basilio I]] va usurpar el tro imperial de mans de Miguel III i reinstaló a Ignacio com a patriarca. Despuix de la mort d'Ignacio en el 877, Focio va ser nomenat de nou, pero un acort entre ell i el papa [[Juan VIII]] va previndre un segon cisma. Focio va ser depost de nou en el 886 i va passar els seus últims anys en retir condenant a occident per la seua suposta herejía.

El problema central va ser la reclamació papal de tindre jurisdicció en orient, no les acusacions de herejía. El cisma va sorgir en gran medida com una lluita pel control eclesiàstic del sur dels [[Península balcànica|Balcans]] i per un choc de personalitats entre els líders de les dos sèus, abdós elegits en l'any 858 i els regnats del qual varen terminar en el 867. El cisma fociano es va diferenciar aixina de lo ocorregut en el {{Sigle|XI||s}}, quan es va qüestionar l'autoritat del Papa per haver-la perdut a causa de la herejía. El cisma fociano va contribuir a polarisar Orient i Occident durant sigles, en part per la falsa pero estesa creència d'un segon excomunió de Focio. Esta idea va ser finalment desmentida en el {{Sigle|XX||s}}, lo que ha contribuït a rehabilitar a Focio en certa mida en Occident.
=== Disseminació del cristianisme en Europa central i oriental ===
* Els Sants [[Cirilo i Metodio|Cirilo]] i [[Cirilo i Metodio|Metodio]] traduïxen la Bíblia i la llitúrgia al [[antic eslau eclesiàstic]] en el {{sigle|IX||s}}.
* La [[cristianización de la Rus de Kiev]] en 988 dissemina el cristianisme entre els [[eslaus orientals]], establint l'identitat cristiana oriental d'[[Ucrània]], [[Bielorússia]] i [[Rússia]].

=== Cisma entre Orient i Occident (1054) ===
{{AP|Cisma d'Oriente|Successió apostólica}}
El [[Cisma d'Oriente|Cisma Oriente-Occident]], també conegut com el «Gran Cisma», va separar a l'Iglésia en les branques occidental (llatina) i oriental (grega), és dir, el catolicisme occidental i l'ortodòxia oriental. Va ser la primera gran divisió des de que certs grups orienales havien rebujat els decrets del [[Concilie de Calcedonia]] (vejau [[Iglésies ortodoxes orientals]]) i va anar molt més significativa. Encara que normalment es data en 1054, el Cisma d'Orient-Occident va ser en realitat el resultat d'un llarc periodo de distanciament entre la cristiandad llatina i grega sobre la naturalea de la primacia papal i certes qüestions doctrinales relatives a la [[clàusula Filioque]], pero es va intensificar a partir de diferències culturals, geogràfiques, geopolítiques i llingüístiques.

El cisma va prendre molt temps en desenrollar-se; els temes principals varen ser el paper del papa de Roma i la [[clàusula Filioque]]. El cisma «oficial» va ocórrer en 1054, per l'excomunió romà del [[Patriarca de Constantinopla]] [[Miguel I Cerulario]], seguit per l'excomunió constantinopolitana del representant del papa. Els #excomunió varen ser rescindits mútuament pel papa i el patriarca de Constantinopla en la década de 1960, pero aixina i tot el cisma no ha segut eliminat per complet.

El Gran Cisma es va produir entre el [[Iglésia catòlica|catolicisme]] i l'[[Iglésia ortodoxa|ortodòxia oriental]]. Abdós tradicions posen émfasis en la [[successió apostólica]], i històricament abdós asseguren ser l'única descendència llegítima de l'Iglésia primitiva. Cada una, ademés, assevera mantindre de manera més correcta la tradició dels apòstols i que l'atra s'ha desviat. Els catòlics romans a sovint es referixen a sí mateixos simplement com a «catòlics», que significa «universal», i mantenen que també són ortodoxos. Els ortodoxos orientals es referixen a sí mateixos simplement com a «ortodoxos» que significa «adoració correcta», i també es denominen a sí mateixos catòlics. Inicialment, el cisma era primordialmente entre l'Orient i l'Occident, pero hui abdós #congregació estan esteses per tot lo món. Encara es referixen entre elles en eixos térmens per raons històriques.

=== Querella de les #investidura ===
{{Main|Querella de les #investidura}}

La [[querella de les #investidura]], també cridada «querella de les #investidura llaiques», va anar el conflicte més important entre els poders seculars i religiosos que va tindre lloc en l'[[Europa medieval]]. Va començar com una disputa en el {{Sigle|XI||s}} entre l'emperador del [[Sacre Imperi Romà Germànic]] [[Enrique IV del Sacre Imperi Romà Germànic|Enrique IV]] i el [[Gregorio VII|papa Gregorio VII]] sobre quí devia nomenar als bisbes ([[investidura]]). El fi de l'investidura llaica amenaçava en socavar el poder del Sacre Imperi Romà i les ambicions de la noblea europea. En ser els #bisbat mers nomenaments vitalicis, un rei podia controlar millor els seus poders i ingressos que els de els nobles hereditaris. Millor inclús, podia deixar el lloc de bisbe vacant i seguir recaptant els ingressos, teòricament en fideicomiso per al nou bisbe, o assignar un bisbat com a pagament a un noble útil. L'Iglésia Catòlica volia acabar en l'investidura llaica per a posar fi a est i atres abusos, per a reformar el episcopado i proporcionar una millor atenció pastoral. El papa [[Gregorio VII]] va promulgar el ''[[Dictatus Papae]]'', que declarava que solament el papa podia nomenar bisbes. El rebuig del decret per part d'Enrique IV va provocar la seua [[excomunió]] i un tumult ducal. Finalment, Enrique IV va rebre l'absolució despuix d'una [[Humiliació de Canossa|dramàtica penitència pública]], encara que la [[Gran Tumult Sajona]] i el conflicte sobre l'investidura varen continuar.

Una controvèrsia similar es va produir en Anglaterra entre el rei [[Enrique I d'Anglaterra|Enrique I]] i [[Anselmo de Canterbury|Sant Anselmo]], [[arquebisbe de Canterbury]], sobre l'investidura i la vacant episcopal. La disputa anglesa es va resoldre en el Concordato de Londres (1107), en el que el rei renunciava a la seua pretensió d'investir als bisbes, pero seguia exigint un jurament de fidelitat. Est va ser un model parcial per al [[Concordato de Worms]] (''Pactum Calixtinum''), que va resoldre la controvèrsia de l'investidura imperial en un compromís que permetia a les autoritats seculars certa mida de control, pero concedia la selecció dels bisbes als seus [[Canonge|canonges catedralicios]]. Com a símbol del compromís, tant les autoritats eclesiàstiques com les llaiques varen investir als bisbes en el [[Bàcul pastoral|bàcul]] i l'anell eclesiales, respectivament.

=== Les creuades ===
{{Main|Creuades}}

En general, les [[Creuades]] (1095-1291) es referixen a les campanyes [[Cristiandad|cristianes europees]] en [[Terra Santa]] patrocinades pel Papat contra els musulmans per a reconquistar la [[Palestina (regió)|regió de Palestina]].<ref name="Ekdahl 2005">{{cite book|author-last=Ekdahl|author-first=Sven|year=2005|chapter=Part II: Approaches to the Evidence – Crusades and Colonization in the Baltic|editor-last=Nicholson|editor-first=Helen J.|title=Palgrave Advances in the Crusades|url=https://archive.org/details/palgraveadvances0000unse_i4c9|location=[[Londres|London]]|publisher=[[Palgrave Macmillan]]|séries=Palgrave Advances|pages=[https://archive.org/details/palgraveadvances0000unse_i4c9/page/n193 172]–203|doi=10.1057/9780230524095_9|isbn=978-0-230-52409-5|issn=2947-6658}}</ref><ref name="Abulafia 1999">{{cite book|author-last=Abulafia|author-first=David|author-link=David Abulafia|year=1999|chapter=Part V: The Mediterranean Frontiers – The thirteenth-century crusades in the Mediterranean|chapter-url=https://books.google.com/books?aneu=bclfdU_2lesC&pg=PA569|title=The New Cambridge Medieval History, Volume 5: c.1198–c.1300|location=[[Cambridge]] and [[New York City|New York]]|publisher=[[Cambridge University Press]]|pages=569–589|doi=10.1017/CHOL9780521362894.027|isbn=9781139055734}}</ref><ref>{{cite web|url=https://www.metmuseum.org/toah/hd/crus/hd_crus.htm|title=The Crusades (1095–1291)|author=|dona't=2014-02|website=www.metmuseum.org|publisher=Department of Medieval Art and The Cloisters at the [[Metropolitan Museum of Art]]|location=[[Nova York]]|archive-url=https://web.archive.org/web/20220323200702/https://www.metmuseum.org/toah/hd/crus/hd_crus.htm|archive-dona't=2022-03-23|url-status=|séries=Heilbrunn Timeline of Art History|access-dona't=2022-03-31}}</ref> Va haver atres expedicions creuades contra les forces islàmiques en el Mediterràneu, principalment en el sur d'Espanya, el sur d'Itàlia i les illes de Chipre, Malta i Sicília.<ref name="Abulafia 1999" /> El papat també va patrocinar numeroses [[Creuades bàltiques|creuades contra els pobles pagans]] del [[Regió Bàltica|noreste d'Europa]] per a sometre'ls i convertir-los per la força al cristianisme,<ref name="Ekdahl 2005" /> contra els seus enemics polítics en Europa occidental i contra minories religioses heréticas o cismáticas dins de la cristiandad europea.<ref>Tyerman, C. (2006). [https://catalog.hathitrust.org/Record/005290950/Home God's war: a new history of the Crusades]. Cambridge, Mass.: Belknap Press of Harvard University Press.</ref>

[[Terra Santa]] havia format part de l'Imperi Romà, i per tant del [[Imperi bizantí]], fins a les [[Expansió musulmana|invasions àraps musulmanes]] dels sigles {{Sigle|VII}} i {{Sigle|VIII}}. A partir de llavors, als cristians se'ls permetia generalment visitar els llocs sagrats de Terra Santa fins a 1071, quan els [[Dinastia selyúcida|turcs selyúcidas]] varen tancar les [[Pelegrinage|pelegrinages]] cristianes i varen atacar als bizantino, derrotant-los en la [[batalla de Manzikert]]. L'emperador [[Allunte I Comneno|Allunte I]] va demanar ajuda al papa [[Urbà II]] contra l'agressió islàmica. Provablement esperava que el Papa li donara diners per a contractar mercenaris. En lloc d'això, Urbà II va fer una crida als cavallers de la cristiandad en un discurs pronunciat en el [[Concilie de Clermont]] el 27 de novembre de 1095, combinant l'idea del pelegrinage a Terra Santa en la de lliurar una guerra santa contra els infels.<ref>{{cite book|last1=Riley-Smith|first1=Jonathan|title=The Oxford illustrated history of the crusades|dona't=1995|publisher=Oxford University Press|isbn=978-0-19-820435-0}}{{page needed|dona't=January 2022}}</ref>

La [[Primera creuada|Primera Creuada]] va capturar [[Antioquía]] en 1099 i després Jerusalem. La [[Segona creuada|Segona Creuada]] va tindre lloc en 1145, quan [[Edesa]] va ser capturada per forces islàmiques. Jerusalem es va mantindre fins a 1187 i la [[Tercera creuada|Tercera Creuada]], despuix de les batalles entre [[Ricardo I d'Anglaterra|Ricardo Cor de #León]] i [[Saladino]]. La [[Quarta creuada|Quarta Creuada]], iniciada per [[Inocencio III]] en 1202, pretenia recapturar Terra Santa, pero pronte va ser subvertida pels venecians, que varen utilisar les tropes per a saquejar la ciutat cristiana de Zara. Inocencio excomulgó als venecians i als creuats. Finalment, els creuats varen aplegar a Constantinopla, pero per les lluites que varen sorgir entre ells i els bizantino, els creuats varen saquejar [[Constantinopla]] i atres parts d'[[Anatolia|Àsia Menor]], en lloc de procedir a la Terra Santa, establint efectivament l'[[Imperi llatí|Imperi Llatí de Constantinopla]] en Grècia i Àsia Menor. Esta va anar efectivament l'última creuada patrocinada pel papat; les creuades posteriors varen ser patrocinades per particulars. Cinc creuades a Terra Santa, que varen culminar en el [[sege d'Acre]] de 1219, varen posar fi essencialment a la presència occidental en Terra Santa.<ref name=":14">{{cite book|last1=Setton|first1=Kenneth M|title=A history of the Crusades|url=https://archive.org/details/firsthundredyear0001bald|dona't=1969|publisher=University of Wisconsin Press|isbn=978-0-299-04834-1|oclc=51975}}{{page needed|dona't=January 2022}}</ref> Aixina, encara que Jerusalem es va mantindre durant casi un sigle i atres bastions d'Orient Pròxim seguirien en possessió dels cristians durant molt més temps, les creuades en Terra Santa no varen conseguir finalment establir regnes cristians permanents.

Per un atre costat, les creuades en el sur d'Espanya (la ''[[Reconquista]]''), el sur d'Itàlia i Sicília varen acabar provocant la desaparició del poder islàmic en eixes regions; els [[Orde Teutónica|cavallers teutónicos]] varen ampliar els dominis cristians en Europa oriental en la cridada [[creuada de Livonia]], i subyugaron i varen convertir a la força als eslaus pagans de l'Alemània oriental moderna en la [[creuada dels wendos]]. Creuades molt manco freqüents dins de la cristiandad, com la [[creuada albigense]] contra els [[Catarisme|càtars]] del sur de França, combinat en l'[[inquisició]] que es va instalar com a conseqüència, varen conseguir el seu objectiu de mantindre l'unitat doctrinal.<ref>For such an analysis, see Brian Tierney and Sidney Painter, ''Western Europe in the Middle Ages 300–1475''. 6th ed. (McGraw-Hill 1998)</ref>

=== Iglésia cristiana i Estat en el medievo occidental ===
* Papa [[Gregorio VII]]
* [[Inquisició]] i [[Inquisició medieval]]

=== Finals de l'Edat Mija ===
* El moviment conciliador
* Humanisme cristià
* Fi del [[Imperi bizantí]] en 1453
* [[Caça de bruixes]]

== Edat Moderna ==
{{AP|Cristianisme en el sigle XV|Cristianisme en el sigle XVI|Cristianisme en el sigle XVII}}
=== Amèrica antiga ===
* [[Conquistador]]és
* [[Santería]], una fusió del catolicisme en tradicions religioses d'Àfrica occidental dutes originalment entre els esclaus.

=== La reforma protestant i la contrarreforma catòlica ===
{{AP|Reforma protestant|Contrarreforma}}
* El rol de l'[[imprenta]] de [[Juan Gutenberg]] en la disseminació dels texts reformistes.
* [[Martín Lutero]]
* [[Juan Calvino]] i el [[Calvinismo]]
* [[Bíblia King James]]
* [[Concilie de Trento]]
* [[Guerra dels Trenta Anys]]
* [[Inquisició]]
* [[Reforma Radical]] i els [[Anabaptismo|Anabaptistas]]
** [[Amish]], [[Menonitas]]

=== Sorgiment de les confessions religioses del protestantisme ===
:''Discutix l'alçament de les majors confessions religioses despuix de la Reforma Protestant i els reptes enfrontats pel catolicisme.''
* [[Iglésies batistes]]
* [[Iglésies presbiterianas]]
* [[Iglésia d'Anglaterra]]
* [[John Wesley]] i el [[metodismo]]
** [[Francis Asbury]], [[Thomas Coke (Metodista)|Thomas Coke]] i [[Iglésia metodista unida|Metodismo Americà]]
* [[Primer Gran Despertar]]
* [[Pentecostalismo]]
* [[Luteranismo]]
* [[Germandats de Crist]]
* Els [[puritano]]s
* Els [[cuáquero]]s
* [[Noconformistas]]
* La [[guerra civil anglesa]]
* Congrés de Religions, 1893

== Edat Contemporànea ==
=== {{Sigle|XIX||S}} ===
{{AP|Cristianisme en el sigle XIX}}
* Resorgiment catòlic en l'Europa Romàntica

* Anglocatólicos o [[Moviment d'Oxford]] en l'[[Iglésia d'Anglaterra]]
* Misionero i Colonialisme
* [[Friedrich Schleiermacher]] i el [[Cristianisme Lliberal]]

=== Anticlericalismo i comunisme ateu ===
En alguns moviments revolucionaris l'Iglésia catòlica va ser vista com a aliada en els governants derrocats, per lo que va ser perseguida. Per eixemple, despuix de la [[Revolució francesa]] i de la [[Revolució mexicana]] va haver accions de persecució i represàlia contra els catòlics. En el context del món comuniste, [[Karl Marx]] es va referir a la religió com el "[[opi del poble]]"<ref>{{Cita web|url=http://www3.baylor.edu/Scott_Moore/texts/Marx_Opium.html|títul="The Opium of the People" by Marx|fechaacceso=2023-11-05|data=2005-12-31|sitioweb=web.archive.org|fechaarchivo=31 de decembre de 2005|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20051231052704/http://www3.baylor.edu/Scott_Moore/texts/Marx_Opium.html|deadurl=}}</ref> i els governs [[Marxisme-leninisme|marxiste-leninista]] de el {{sigle|XX||s}} a sovint eren ateus; d'estos, solament [[Albània]] es va declarar oficialment com un estat ateu.

=== {{Sigle|XX||S}} i {{sigle|XXI||s}} ===
{{AP|Cristianisme en el sigle XX|Cristianisme en el sigle XXI}}
El cristianisme en el {{sigle|XX||s}} es caracterisa per una fragmentació accelerada. El sigle va vore l'alçament de grups lliberals i conservadors, aixina com una secularisació general de la societat occidental. L'Iglésia catòlica va instituir moltes reformes per a modernisar-se. Els misionero varen fer incursions en el [[Lluntà orient]], establint seguidors en [[China continental|China]], [[Taiwan]] i [[Japó]]. Al mateix temps, la persecució en l'Europa Oriental comunista i l'Unió Soviètica va dur a molts cristians ortodoxos a l'Europa Occidental i als Estats Units, aumentant el contacte entre el cristianisme occidental i oriental. Ademés, l'[[ecumenismo]] va créixer en importància, el començ de la qual va ser en la [[Conferència Misionero d'Edimburc]] en 1910, encara que es critica que Llatinoamèrica haja segut exclosa degut a que la predicació protestant en Llatinoamèrica ha segut freqüentment anticatólica.<ref>''González, J. L. 2003. Història del cristianisme: Tom 2.'' Editorial Unilit: Miami, Fla.</ref>

=== Reformes catòliques ===
* [[Concilie Vaticà II]]
* [[Ecumenismo|Iniciatives ecuménicas]]
** Anatemas (#excomunió) del [[Cisma d'Orient|Gran Cisma]] revocades mútuament pel [[papa]] i el [[patriarca de Constantinopla]] (1960).
** Papa [[Juan Pablo II]]

=== Atres moviments ===
Atre moviment que va créixer en el {{sigle|XX||s}} va ser l'[[anarquisme cristià]], que rebuja l'iglésia cristiana, estat o qualsevol un atre poder llevat el de Deu. També creuen en la no violència absoluta. El llibre de [[#León Tolstói]] cridat ''El Regne de Deu està dins de tu'' publicat en 1894 va ser el catalisador d'este moviment.

En la década dels 50, es va donar una expansió evangèlica en Amèrica. La prosperitat posterior a la Segona Guerra Mundial experimentada en [[Estats Units]] també va tindre efectes religiosos, denominats "fonamentalisme morfològic". El número de temples cristians va aumentar, i les activitats de les [[Iglésies evangèliques]] varen créixer expansivamente.

Dins del catolicisme sorgix formalment en els anys 60 la [[Teologia de la Lliberació]] (T.L.) en [[Amèrica Llatina]], com a resposta al malestar produït per l'opressió i la pobrea característiques dels pobles d'esta regió. L'Iglésia catòlica de manera oficial no accepta els postulats de la T.L., per una possible estreta relació en el marxisme, encara que els teòlecs de la lliberació neguen tal relació, encara que sí accepten l'existència de conceptes com la lluita de classes. No obstant, l'Iglésia catòlica de totes formes sí accepta alguns postulats de la mateixa T.L. sobretot referent a la necessitat de llibertat dels pobles en el món, pero generalisant també l'idea a la llibertat dels atres pecats també.

Un atre desenroll notable en el {{sigle|XX||s}} dins del cristianisme va ser l'alçament de moviments [[pentecostalismo|pentecostales]]. Encara que les seues raïls daten des d'abans de l'any 1900, el seu naiximent real s'atribuïx comunament a el {{sigle|XX||s}}. Varen brotar de raïls metodistas, es varen alçar de les reunions en una missió urbana en el carrer Azusa en [[Los Àngeles]]. Des d'ahí es varen disseminar per tot lo món, dut per aquells els qui varen experimentar lo que creuen ser moviments miraculosos de Deu en eixe lloc. El pentecostalismo, que va donar inici al [[moviment carismàtic]] dins de confessions ya establides, continua sent una important força en el cristianisme occidental.

==== Modernisme i la reacció fonamentalista ====
Les implicacions radicals de les influències científiques i culturals per l'[[Ilustració]] es varen fer notar en les Iglésies protestants, especialment en el {{sigle|XIX||s}}; el [[cristianisme lliberal]] pretenia unir a les Iglésies junt en l'àmplia revolució que el modernisme representava. En fer-ho, noves aproximacions crítiques de la Bíblia varen ser desenrollades, noves actituts es varen tornar evidents sobre el rol de la religió en la societat, i un nou pensament va començar a qüestionar les casi universalment acceptades definicions del cristianisme ortodox.

En reacció a estos acontenyiments, el fonamentalisme cristià va ser un moviment que rebujava les influències radicals de l'humanisme filosòfic, degut a que afectaven al cristianisme. Apuntant especialment als #alcanç crítics de l'interpretació de la Bíblia, i tractant de bloquejar les incursions fetes en les seues iglésies cristianes per #presunció científiques atees, els fonamentalistes varen començar a aparéixer en vàries confessions com a moviments independents numerosos de resistència als bruscs canvis del cristianisme històric. En el temps, els moviments fonamentalistes evangèlics s'havien dividit en dos branques, una en l'etiqueta de ''fonamentalista'', mentres que un moviment més moderat va preferir l'etiqueta de ''evangèlic''. Encara que abdós moviments es varen originar primerament en el món anglosaxó, la majoria dels Evangèlics es troben en tots els llocs.

{{VT|Fonamentalisme cristià}}

==== L'auge del moviment evangèlic ====
En els Estats Units i en el restant del món, hi ha hagut un marcat creiximent del sector [[Evangelicalismo|evangèlic]] de les confessions protestants, especialment en aquelles que s'identifiquen exclusivament com a evangèliques, i un decliu d'aquelles Iglésies identificades en corrents més lliberals. En el periodo de entreguerras (anys 20), el [[cristianisme lliberal]] va ser el sector de més ràpit creiximent, cosa que va canviar despuix de la Segona Guerra Mundial, quan dirigents de tendència més conservadora varen arribar a les estructures eclesiàstiques.

El moviment evangèlic no és una entitat. Les Iglésies evangèliques i els seus seguidors no poden ser fàcilment classificats. La majoria no és fonamentalista, en l'estricte sentit que alguns donen a eixe terme, encara que molts se seguixen referint a sí mateixos com a tals.

No obstant, el moviment ha conseguit manejar-se d'una manera informal, per a reservar el nom de ''Evangèlic'' per a aquells grups i creents que s'adherixen a una professió de fe cristiana que ells consideren històrica, una ''paleo-ortodòxia'', com alguns la denominen. Aquells que es denominen "evangèlics moderats" senyalen mantindre's encara més units a eixos fonaments cristians "històrics", i els "evangèlics lliberals" no s'apliquen a sí mateixos este apelatiu en térmens definitorios de la seua teologia, sino que de la seua vida "progressiva" en la perspectiva cívica, social o científica.

Existix una gran diversitat de comunitats evangèliques al voltant del món, els llaços entre elles són solament aparents (vàries organisacions locals i globals els vinculen, pero cap a tots), pero la majoria coincidix en les següents creències: una "alta estima" de les Escritures, creència en la deidad de Crist, en la Trinitat, en la salvació per gràcia per mig de la fe, en la resurrecció física de Crist, per mencionar solament algunes.

==== Evangelismo en la finestra 10/40 ====
{{AP|finestra 10/40}}

Evangèlics definixen i priorisen esforços per a alcançar als "no alcançats" a fins de el {{sigle|XX||s}} i principis de el {{Sigle|XXI||s}} en enfocar-se en països que es troben entre les #latitut 10° nort i 40° sur. Esta àrea està dominada majorment per nacions musulmanes, moltes de les quals no permeten misionero d'atres religions en els seus països.

=== La disseminació del llaïcisme ===
En [[Europa Occidental]] existix un alluntament general de l'observança religiosa i creències de les ensenyances cristianes i es mouen cap al [[llaïcisme]]. La "secularisació de la societat", atribuïda al temps del [[Renaixença]] i els anys següents, és la major responsable d'este moviment. Per eixemple, un estudi fet per la Gallup International Millennium mostra que solament un sext dels europeus va a servicis religiosos regulars, menys de la mitat tenen a Deu com de "suma importància", i solament el 40 % creu en un "Deu personal". Encara que la gran majoria considera que "pertanyen" a una [[confessió religiosa]]. Els números mostren que la "de-cristianización" d'Europa ha començat llentament a caminar en la direcció oposta.

En [[Norteamérica]], [[Suramérica]] i [[Austràlia]], els atres tres continents a on el cristianisme és la religió professada dominant, l'observança religiosa és més alta que en Europa. Al mateix temps, estes regions a sovint són vistes per atres nacions com a conservadores i "victorianes" en la seua urbanitat social.

Sudamérica, històricament catòlica, ha experimentat una gran infusió evangèlica en els últims 80 anys per l'influència d'misionero evangèlics. Per eixemple, en [[Brasil]], el país més gran del continent, és el país en major número de catòlics del món i al mateix temps el que té el major número d'evangèlics. Algunes de les més grans #congregació en el món es troben en Brasil; també en Colòmbia, un país de tradició catòlica està sofrint canvis dramàtics en la seua societat ya que el cristianisme evangèlic està creixent de manera exponencial, solament en la ciutat capital [[Bogotà]] es troben les iglésies en les que es congreguen en grups de 1000, 3000, 10000 i fins a 50000.{{cita requerida}}

== Historiografia ==
Historiadors del cristianisme varen ser:
* [[Eusebio de Cesarea]]
* [[Gregorio de Tours]]
* [[César Baronio]]
* [[Isaac Casaubon]]
* [[Edward Gibbon]]

== Vore també ==
{{Portal|Cristianisme}}
* [[Història de l'Iglésia catòlica]]
* [[Llínea de temps del cristianisme]]
* [[Filosofia cristiana]]
* [[Anarquisme cristià]]
* [[Primers centres de la cristiandad]]
* [[Expansió del cristianisme en els primers sigles medievals]]
* [[Història del cristianisme en Espanya]]
* [[Homosexualitat i cristianisme]]
* [[Neopentecostalismo]]

== Bibliografia ==
* Cortés, Antonio. ''Història del Cristianisme: Vol. III: El Món Modern''. Madrit: Editorial Trotta/Universitat de Granada, 2006. ISBN 84-8164-799-3.
*
* Gonzales, Just. ''The Story of Christianity: Vol. 1: The Early Church to the Reformation''. Sant Francisco: Harper, 1984. ISBN 0-06-063315-8
* Gonzales, Just. ''The Story of Christianity, Vol. 2: The Reformation to the Present Day''. Sant Francisco: Harper, 1985. ISBN 0-06-063316-6
*
* Latorette, Kenneth Scott. ''A History of Christianity'' (2 vols.).
*
*
*
* Mitre, Emilio. ''Història del Cristianisme: Vol. II: El Món Medieval''. Madrit: Editorial Trotta/Universitat de Granada, 2004. ISBN 84-8164-715-2.
*
* Sotomayor, Manuel i José Fernández. ''Història del Cristianisme: Vol. I: El Món Antic''. Madrit: Editorial Trotta/Universitat de Granada, 2005 (2.º edició). ISBN 84-8164-763-2.
* Shelley, Bruce L. (1996) ''Church History in Plain Language'' (2.º edició) ISBN 0-8499-3861-9.
* {{cita lliure |llinage={{versalita|Veyne}}|nomene=Paul |enlaceautor=Paul Veyne |títul=El somi de Constantino. El fi de l'imperi pagà i el naiximent del món cristià |url= |títul-trad=Quand notre monde est devenu chrétien (312-394) |any=2008 |any-original=2007 |editorial=Paidós |ubicació=Barcelona |isbn=978-84-493-2155-9|capítul= |pàgines= |cita=}}

== Notes ==
{{listaref|2}}

== Enllaços externs ==
* [http://www.primeroscristianos.com Història dels primers cristians]
* [https://web.archive.org/web/20060909175126/http://etext.lib.virginia.edu/cgi-local/DHI/dhi.cgi?aneu=dv1-49 ''Diccionari d'Història de les Idees'':] Cristianisme en l'història

* [https://web.archive.org/web/20060909175504/http://etext.lib.virginia.edu/cgi-local/DHI/dhi.cgi?aneu=dv1-50 ''Diccionari d'Història de les Idees'':] Iglésia cristiana com una institució
* [http://www.thearda.com American Religion Data Archive] {{en}}
* [https://web.archive.org/web/20150924085906/http://www.religiousbook.net/books/online_books/sh/heart_20.html Early Stages of the Establishment of Christianity] {{en}}
* [https://web.archive.org/web/20100724191531/http://www.theandros.com/ ''Theandros''], revista de teologia ortodoxa i filosofia que conté artículs del cristianisme primitiu i estudis patrísticos {{en}}
* [http://www.cristianismo-primitiu.org Història del cristianisme primitiu] - Pàgina en l'història del cristianisme des d'una perspectiva crítica.
* [[Adomnán]]: ''Sobre els llocs sagrats'' (''De Locis Sanctis'').
** [http://remacle.org/bloodwolf/historiens/adamnan/table.htm Text bilingüe] [[llatí]]-[[Idioma francés|francés]], en introducció i anotacions en este idioma, en el [http://remacle.org/ lloc] de Philippe Remacle (1944-2011): la traducció francesa és en el seu major partix la que oferix Édouard Charton (1807-1890) en el seu llibre ''Viagers antics i moderns'' (''Voyageurs anciens et modernes'', París, 1854-1857), tom II: ''Viagers de l'Edat Mija des de el {{Sigle|VI||a}} de l'Era Cristiana fins a el {{Sigle|XIV}}'' (''Voyageurs du Moyen Âge depuis li sixième siècle de l’ère chrétienne jusqu’au quatorzième'', París, 1854).

[[Categoria:Història del cristianisme| ]]

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Història del cristianisme]]
{{Traduït ref|es|Historia del cristianismo}}

Horisó arqueològic

2026-07-24T18:39:49Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

'''Horisó arqueològic''' és una convenció utilisada pels investigadors per a l'estudi d'un periodo de cultura material (art i artefactes comuns) àmpliament difòs en un [[jaciment arqueològic]] o, més habitualment, sobre una gran àrea geogràfica, i que constituïx un nivell diferenciat en la '''seqüència arqueològica''' de tal jaciment o regió.<ref>{{cita lliure | nom = Christopher A. | llinage = Pool | any = 2007 | títul = Olmec Archaeology and Early Mesoamerica | editorial = [[Cambridge University Press]] | publicació = Cambridge | isbn = 978-0-521-78882-3 | pàgina = 181}}</ref>

Este terme és utilisat per a designar una série de relacions estratigráficas que formen una '''fase arqueològica''' o són part del procés per a determinar les fases arqueològiques d'un jaciment. Un horisó arqueològic ha de ser entés com una ruptura en contexts formats dins d'una '''[[Matrix Harris|matriu d'Harris]]''', denotant un canvi d'época en un jaciment determinat per mig de la delimitació en el temps de les troballes trobades dins del context arqueològic.

El seu us és poc freqüent en l'arqueologia [[Eurasia|euroasiàtica]], sent més habitual en l'[[Amèrica|americana]]. En l'àrea [[Vages|andina]], per eixemple, s'utilisa per a identificar els processos de formació i ruptura de grans unitats socioculturals relacionades entre sí per motius polítics, religiosos o econòmics:
* El [[Horisó Primerenc]] estaria lligat a l'expansió de l'iconografia [[Cultura Chavín|chavín]] i certes tècniques textils innovadores associades.
* El [[Horisó Mig]] a la producció [[metalúrgia|metalúrgica]] del coure i bronze identificades en [[Cultura Tiahuanaco|Tiahuanaco]] i [[Cultura Huari|Huari]].
* El [[Horisó Tardà]] a l'expansió [[inca]].<ref>[http://www.lablaa.org/blaavirtual/publicacionesbanrep/bolmuseo/1996/jldi41/jldi01a.htm El bronze i l'horisó mig] {{Wayback|url=http://www.lablaa.org/blaavirtual/publicacionesbanrep/bolmuseo/1996/jldi41/jldi01a.htm |dona't=20090417064326 }}</ref>

<center><div style="float:center; margin: 3mm; padding: 1mm; width: 650px; border: 1px solid;">
<center>
{| align=center
|[[Archiu:Zonnepoort tiwanaku.jpg|150px]]
|[[Archiu:Ethnologisches Museum Dahlem Berlin Mai 2006 001.jpg|150px]]
|[[Archiu:Piquillacta Archaeological site - street.jpg|150px]]
|[[Archiu:Fardo Wari.jpg|150px]]
|}''Elements pertanyents al [[Horisó Mig]]. D'esquerra a dreta: [[Porta del Sol (Tiwanaku)|Porta del Sol]] i ceràmica ritual tiahuanaca; carrer de Pikillaqta i bala funerària huari.''
</center></div></center>

Eixemples d'horisons arqueològics europeus serien:
* El '''Horisó dels sepulcros d'ocre''', en el que s'identifiquen els elements de ruptura associats a la denominada per [[Marija Gimbutas|Gimbutas]] invasió dels [[Hipòtesis dels kurganes|kurganes]], detectant-se nous ritos funeraris, elements materials nous com l'astral de combat de pedra o la ceràmica cordada, l'us del cavall, etc. Enterraven als seus morts individualment baix un [[túmulo]] i coberts d'ocre, d'ahí el nom.<ref>{{cita lliure | nom = Paloma | llinages = González Marcén | autor2 = Lull, Vicente | autor3 = Risch, Robert | any = 1992 | títul = Arqueologia d'Europa, 2250-1200 A.C. Una introducció a la "Edat del Bronze" | edició = primera | editorial = Editorial Síntesis | publicació = Madrit | isbn = 84-7738-128-3 | pàgines = 31-32,38}}</ref>
* El '''Dark Earth horizon''' (Terra Negra o Obscura) d'Anglaterra, que separa els artefactes romans dels posteriors artefactes natius i per mig del qual es pot apreciar l'abandó de les àrees urbanes de la [[Britannia]] romana durant el {{sigle|II|d|s}}

* L'horisó [[Cultura del got campaniforme|campaniforme]],<ref>{{cita lliure | nom = Paloma | llinages = González Marcén | autor2 = Lull, Vicente | autor3 = Risch, Robert | títul = Arqueologia d'Europa, 2250-1200 A.C. Una introducció a la "Edat del Bronze" | pàgines = 61-62}}</ref> que tipifica un periodo de temps i un vast espai caracterisats per una cultura material que incorpora per primera volta en les regions en les que es desenrolla (casi tota Europa occidental) la [[metalúrgia]], primer del coure i posteriorment del bronze. Açò va ser possible gràcies a la creació d'un dens entramat comercial desconegut fins a llavors, la qual cosa va representar un revolucionari canvi cultural constatat per l'arqueologia. Els seus artefactes característics varen ser el got campaniforme; els punyals de lengüeta i les [[Punta de Palmela|puntes de flecha tipo Palmela]], abdós de coure; els braçalets de arquero; els botons d'os en perforació en V; etc.

El terme és usat a voltes d'un modo alguna cosa incorrecte, en lloc de les paraules [[nivell]] o [[estrat]]:
* Els horisons A, B i C de la [[cultura de la ceràmica cordada]] en el sur d'Alemània (també denominats ''Steps''/escalons, A, B i C),<ref name=copper1_2000>[http://www.bris.ac.uk/archanth/staff/heyd/copper1.pdf The Clapix Copper Age in Southern Germany - Volker Heyd, 2000]</ref> contemporàneus de la campaniforme pero en els seus propis elements culturals característics, com varen ser la ceràmica cordada, l'astral de guerra votivo, l'us de cavalls i vehículs de rodes, etc. Estan associats també a l'introducció de la metalúrgia en les regions per a on es va estendre (Europa central, del nort i oriental), aixina com a la difusió d'algunes llengües indoeuropeas.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Estratigrafia]]
{{Traduït ref|es|Horizonte arqueológico}}

Desaiguador

2026-07-24T18:39:49Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:Trottoirkolk.jpg|miniatura|Desaiguador
]]
{{distinguir|el [[desaiguador (fontaneria)|desaiguador]] de fontaneria}}
[[Archiu:Storm Drain.___CAPS_0___|thumb|Boca de tormenta (estil americà) en us durant una pluja]]
[[Archiu:Storm drain pipe (crop).___CAPS_1___|thumb|Boca de tormenta en la seua encanyat a la vista per davall per llabors de construcció]]
[[Archiu:Kutná hora cobblestones5.jpg|thumb|upright|Vella boca de tormenta en Kutná Hora, la [[República Checa]].]]
Un '''desaiguador''', '''desaguadero''', '''sumidero''', '''imbornal''',<ref>{{Cita DLE|imbornal|}} '''imbornal''': ''Obertura practicada en la calçada per a conduir l'aigua de pluja o de rec a l'aigüera.''</ref> '''coladera''', '''drenage''', '''sistema de drenage''' o '''sifa''',<ref>Entrada de «[https://www.asale.org/damer/sifa sifa]» en el DAMER.</ref> (en [[Cuba]] i [[Yucatán]]) està dissenyat per a drenar la [[pluja]] i [[aigua]] superficial des de carrers pavimentadas, plages d'estacionament, aceres i terrats. Els desaiguadors varien en disseny des de menuts pous secs residencials a grans sistemes municipals. Els desaiguadors són alimentats per les [[cuneta]]s que hi ha en la majoria de les [[Autopista|autopistes]], [[Carretera|carreteres]] i atres camins molt transitats, i per declius lleus en terrats o grans plages d'estacionament que convergixen cap a on es troba ubicat el desaiguador, com aixina també en poblacions d'àrees que experimenten pluges fortes, [[inundació|inundacions]] i poblacions [[costa|costeres]] que experimenten [[tormentes]] freqüents. Molts sistemes de drenage per a tormentes estan dissenyats per a drenar l'aigua de tormenta, sense tractar, cap a rius o corrents d'aigua.<ref name="UNO">Municipal Stormwater Management. T.N Dec, A.Reese (2002) 1176 pag. ISBN 978-1566705844, ISBN 1566705843 </ref>
== Funció ==
=== Boca de tormenta ===

L'entrada del desaiguador es denomina boca de tormenta o imbornal. Hi ha dos tipos de boques de tormenta; boques de tormenta laterals i boques de tormenta emparrilladas. Les boques de tormentes laterals estan localisades adjacents al rastell (cordonera) i posseïxen una obertura baix la pedra atrassera o llindar per a captar el fluix. Les mateixes estan usualment deprimides en el costat invers del canal a fi de millorar la capacitat de captura. Les boques de tormenta emparrilladas tenen barbacoes o reixetes per a evitar que objectes voluminosos i [[enruna|enrunes]] caiguen en el sistema d'aigüeres. No obstant, les seues barres estan lo prou àmpliament espayades per a que el fluix d'aigua no es veja impedit. Conseqüentment, sediment i molts objectes menuts poden passar i caure. Ademés, si les barres del emparillado estan massa apartades, les obertures poden aplegar a representar un risc per a ciclistes i peatons en l'àrea. Les barbacoes en recalats llarcs i estretes són de particular preocupació per als ciclistes, ya que les mateixes poden causar accidents al cicliste. Les boques de tormenta en carrers i àrees d'aparcament deuen ser lo prou forts per a soportar el pes dels vehículs.<ref>Stormwater: Best Management Practices and Detention for Water Quality, Drainage, and Cso Management. B. Urbonas, P.Stahre (1993) 449pag ISBN 0138474923
ISBN 978-0138474928</ref>

Alguna cosa del sediment més pesat i alguns objectes menuts poden aplegar a assentar-se en una conca de captura, o clot, la qual yacer immediatament per baix del punt d'eixida, a on l'aigua de la part superior del reservorio constituït per la conca de captura fluïx per damunt cap a l'aigüeral pròpiament dit. La conca de captura complix en gran medida la mateixa funció que la "trampa" en la [[fontaneria]] de l'aigua servida domèstica.

En Estats Units, a diferència de la trampa de fontaneria, la conca de captura no evita necessàriament que escapen els gasos d'aigüera tals com el [[àcit sulfhídrico|sulfur d'hidrogen]] i el [[metà]]. En canvi en el Regne Unit, a on són cridades ''gulley-pots'' (que vindria a significar "gorcs tragonas"), les mateixes estan dissenyades com a verdaderes trampes plenes d'aigua i sí bloquegen la tornada de gasos i rosegadors.

La majoria de les conques de captura contenen aigua estancada durant les parts més seques de l'any i poden ser usades pels [[culicidae|mosquits]] per a reproduir-se. A voltes s'utilisen larvicidas o hormones antilarvarias, per a controlar la reproducció de mosquits en les conques de captura. Els mosquits poden ser impedits d'alcançar les aigües quetes o l'aigüeral pròpiament dit per mig de l'us d'un "filtre de con invertit". Un atre método de control antimosquito és desparramar una fina capa d'oli en la superfície de l'aigua estancada, interferint en els tubos respiratoris de les larves de mosquit.

L'eixercite de les conques de captura en la tasca d'eliminar [[sediment]]s i uns atres [[contaminació hídrica|contaminants]] depén del disseny de la conca de captura (per eixemple, el tamany del clot), i del manteniment rutinari per a retindre l'almagasenament disponible en el clot a fi de capturar sediment. Les municipalitat usualment tenen grans camions de desagote que efectuen esta tasca.

Les conques de captura actuen com una primera llínea de pretratamiento per a atres pràctiques de tractament, tals com les conques de retenció, per mig de la captura de sediment voluminosos i fem galliponter procedents de les corrents d'aigua urbana ans que ingressen en els caños del drenage de tormenta.
[[Archiu:StormDrainCulvert.___CAPS_13___|thumb|Una aigüera anti tormenta es buida cap a l'interior d'un canal obert i més gran]]
=== Encanyat ===

Els caños vénen en moltes formes diferents al tall travesser (rectangular, quadrat, oval, en forma de hogaza de pa, en forma de pera invertida, i més comunament, circular). Els sistemes de [[sistema de drenage|drenage]] poden aplegar a tindre moltes característiques diferents incloent cascades, escales, balcons i fossos per a capturar fem, a voltes cridats trampes per a contaminants grans (TCG). Els caños poden estar fabricats de [[rajola]], [[formigó]], [[polietileno d'alta densitat]] o acer galvanizado. El plàstic reforçat en fibra està escomençant a ser usat per a caños i accessoris.
=== Boca d'eixida ===

La majoria dels drenages tenen una única eixida gran en el seu punt de descàrrega (a sovint coberta per emparrillado) cap a un [[Canal de navegació|canal]], [[riu]], [[llac]], [[embassament]], [[mar]] o [[oceà]]. Aparte de les conques de captura, típicament no hi ha instalacions de tractament en el sistema de encanyat. Els desaiguadors de tormenta menuts poden descarregar cap a pous secs individuals. Els desaiguadors poden aplegar a estar interconectados usant caño ranurado, a fi de conseguir un sistema més gran de pous secs. Els desaiguadors poden aplegar a descarregar cap a excavacions artificials conegudes com a conques de recarrega o estanys de retenció.
== Impactes ambientals ==
=== Calitat de l'aigua ===

La ''primera torrentada'' de líquit torrencial urbà pot ser extremadament brut. L'aigua de tormenta possiblement es torne contaminada quan baixa pel camí o una atra superfície impermeable, o a partir de químics de l'herba dissolts en el líquit torrencial, abans d'ingressar en el drenage.

L'aigua que aplega escurriendo des d'estes superfícies impermeables tendix a arreplegar [[gasolina]], [[oli de motor|oli lubrificant]], [[metal pesat|metals pesats]], [[fem]] i uns atres contaminants procedents de camins i plages d'estacionament (zones d'aparcament), com aixina també [[fertilisants]] i [[plaguicidas]] procedents d'herbes. Els camins i plages d'estacionament són fonts importants de [[níquel]], [[coure]] , [[cinc|zinc]], [[cadmi]], [[plom]] i [[hidrocarburs aromàtics policíclics]] (HAPs), els quals són creats com a productes derivats de la combustió de gasolina i uns atres [[combustibles fòssils]]. El líquit torrencial dels terrats contribuïx en alts nivells de [[composts orgànics]] [[síntesis química|sintètics]] i zinc (procedent de canaletas [[galvanizado|galvanizadas]]). L'us de fertilisants en les herbes residencials, parcs i canches de gòlf és una font significativa de [[nitrat]] i [[fòsfor]].
=== Reduint els fluix d'aigua torrencial ===

El líquit torrencial que ingressa a l'aigüeral per a tormentes pot ser minimisat per mig de l'inclusió de pràctiques de ''desenroll de baix impacte'' dins dels plans municipals. Per a reduir l'aigua de tormenta procedent de sostres, els fluix procedents de tubos pluvials poden aplegar a ser infiltrats cap a l'interior del sol adjacent més que descarregats cap a l'interior de l'aigüeral per a tormentes. Les corrents d'aigua torrencial poden ser dirigides cap a séquies descobertes abans de fluir cap a l'interior de les aigüeres per a tormenta, novament per a permetre que el corrent líquida s'infiltre cap a l'interior del terreny. Materials de pavimentació permeables poden ser usats en la construcció d'aceres edilicias, vies de pas per a automòvils, i en alguns casos, plages d'estacionament, a fi d'infiltrar una porció del volum de l'aigua de tormenta. En moltes àrees és obligatori instalar tancs de retenció i són usats per a retindre temporalment la corrent líquida de l'aigua pluvial durant pluges fortes i restringir el fluix d'eixida cap a l'aigüeral públic. Un punt d'eixida en fluix superior pugues ademés aplegar a ser utilisat el qual es conecta més alt en el costat en el punt d'eixida que hi ha el tanc de retenció. Este fluix superior previndria que el tanc de retenció s'òmpliga completament fins a la vora. En restringir el fluix d'aigua d'esta manera i retenint temporalment l'aigua en un tanc de retenció les aigüeres públiques estan per llunt menys propenses a quedar-se sobrecarregades.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Drenage]]
{{Traduït ref|es|Desagüe}}

Illes Solander

2026-07-24T18:39:48Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

[[Archiu:NZStewardIslandAreaMap.png|miniatura|Illes Solander
]]
Les '''illes Solander / Hautere''' són tres [[illot]]s [[Illa volcànica|volcànics]] remanentes erosionats cap a l'entrada occidental del [[estret de Foveaux]], just més allà de l'[[illa Sur]] de [[Nova Zelanda]]. Les illes es troben 40 km al sur de la costa de [[Fiordland]].<ref>{{Cita publicació|títul=Geology and Age of Solander Volcano, Fiordland, New Zealand|url=https://archive.org/details/sim_journal-of-geology_2013-09_121_5/page/n34|llinages=Mortimer|nom=N.|publicació=Journal of Geology|volum=121|número=5|pàgines=475–487|bibcode=2013JG....121..475M|doi=10.1086/671397|any=2013}}</ref>

Les illes consistixen en roques d'[[andesita]] la punta de la qual és un [[estratovolcán]] sumergit de major tamany,<ref>{{Cita web|url=https://volcano.si.edu/volcano.cfm?vn=241800|títul=Global Volcanism Program &#; Hautere|fechaacceso=2024-09-10|sitioweb=Smithsonian Institution &#; Global Volcanism Program}}</ref> aproximadament equivalent en tamany al [[mont Taranaki]].<ref>{{Cita enciclopèdia|títul=Siga floor geology - Active plate boundaries|enciclopèdia=[[Et Llaura - the Encyclopedia of New Zealand]]|llinages=Lewis|nomene=Keith|url=http://www.teara.govt.nz/en/photograph/5598/solander-island|fechaacceso=16 de maig de 2024|data=12 de juny de 2006}}</ref><ref>{{Cita web|url=https://www.sciencelearn.org.nz/resources/2366-solander-island-an-extinct-volcano|títul=Solander Island – an extinct volcano|fechaacceso=19 de febrer de 2022|sitioweb=Science Learning Hub|idioma=en}}</ref> Anteriorment es creïa que el volcà va entrar en erupció per última volta fa aproximadament 2 millons d'anys, pero en 2008, la [[datació radiométrica]] de mostres de roques de l'illa principal va descobrir que tenia entre 150 000 i 400 000 anys d'antiguetat.<ref name="Mortimer2008">{{Cita publicació|url=https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/___caps_2___|títul=A middle-clapix Quaternary age for the adakitic arc volcanics of Hautere (Solander Island), Southern Ocean|llinages=Mortimer|nom=N.|llinages2=Gans|nomene2=P.B.|publicació=Journal of Volcanology and Geothermal Research|volum=178|número=4|pàgines=701–707|bibcode=2008JVGR..178..701M|issn=0377-0273|doi=10.1016/j.jvolgeores.2008.09.003|llinages3=Mildenhall|nomene3=D.C.|any=2008}}</ref> En 2013 es va descobrir que l'illa Little Solander hi havia estat activa inclús més recentment, fa entre 20 000 i 50 000 anys.<ref name="Mortimer2013">{{Cita publicació|títul=Geology and Age of Solander Volcano, Fiordland, New Zealand|url=https://archive.org/details/sim_journal-of-geology_2013-09_121_5/page/474|llinages=Mortimer|nom=N.|llinages2=Gans|nomene2=P.B.|publicació=[[The Journal of Geology|Journal of Geology]]|volum=121|número=5|pàgines=475–487|bibcode=2013JG....121..475M|doi=10.1086/671397|llinages3=Foley|nomene3=F. V.|llinages4=Turner|nomene4=M. B.|llinages5=Daczko|nomene5=N.|llinages6=Robertson|nomene6=M.|llinages7=Turnbull|nomene7=I. M.|any=2013}}</ref>

Administrativamente, les illes formen part del [[Districte Southland]], lo que les convertix en l'únic grup d'illes exteriors deshabitades de Nova Zelanda que forma part d'una autoritat local.
== Illes ==
L'illa Solander / Hautere (també coneguda en [[Idioma maorí|maorí]] com ''Et Niho a Kewa''), l'illa principal, <ref>{{Cita notícia|títul=Et Llaura-a-Kiwa: How Foveaux Strait came to be according to Māori legend|url=https://www.stuff.co.nz/pou-tiaki/126297972/et-araakiwa-how-foveaux-strait-came-to-be-according-to-mori-legend|data=2021-09-21|fechaacceso=2024-05-16|obra=The Southland Claves}}</ref> cobrix al voltant de {{Convertir|1|km2|abbr=on}}, elevant-se abruptament fins a un pico de {{Convertir|330|m|ft|0}} sobre el nivell de l'mar. Està arborat llevat en el seu extrem noreste, que és principalment una roca blanca i nueta. En el costat este hi ha una cova profunda, denominada Sealers Cave. L'illa Little Solander està uns {{Convertir|1.9|km|el meu|abbr=on}} a l'oest. Alcança {{Convertir|148|m|ft|0|abbr=on}} d'elevació pero cobrix {{Convertir|4|ha|acre|abbr=on}}. Té un aspecte estèril i està coberta de [[guano]]. Pierced Roc es troba a {{Convertir|250|m|yd|0|abbr=on}} al sur de l'illa principal. S'eleva a {{Convertir|54|m|ft|0|abbr=on}} d'altura i cobrix unes 0,2 hectàrees.

El nom maorí del cim de l'illa Solander és ''Pukekohu'', i el costat del cim es coneix en maorí com ''Pukepari''.<ref>{{Cita notícia|títul=Maori Nomenclature: Early history of Otago|llinages=Roberts|nomene=W.H.S|pàgines=40|obra=Otago Daily Claves|any=1910|ubicació=Dunedin, New Zealand}}</ref> "Hautere" és el pare de ''Moko'', un cap Ngātu Kurī, qui en particular va assessinar a un cap [[Kātu Mamoe|Kātu Māmoe]] cridat ''Tūtewaimate''.<ref>{{Cita lliure|títul=The Maoris and Fiordland: Māori myths, fascinating fables, legendary lore, typical traditions and native nomenclature|llinages=Beattie|nom=J.H|editorial=Otago Daily Claves|any=1949|ubicació=Dunedin, New Zealand|pàgines=19|enlaceautor=Herries Beattie}}</ref> <ref>{{Cita notícia|títul=Māori plau-names of Otago: hundreds of hitherto unpublished names with numerous authentic traditions / told by the Maoris to Herries Beattie|llinages=Beattie|nom=J.H|pàgines=76|obra=Otago Daily Claves|any=1944}}</ref>

[[Archiu:Solander_Islands_1770_020102-13.jpg|miniaturadeimagen| Vista de les illes Solander, dibuixada per Herman Spöring a bordo del [[HMB Endeavour]], 1770|esquerra]]
La cadena d'illes va ser avistar pel capità [[James Cook]] l'11 de març de 1770 i batejada aixina en honor al naturaliste suec [[Daniel Solander]], un dels membres de la tripulació científica a bordo del barco de Cook, el ''[[HMB Endeavour|Endeavour]]''.<ref>{{Cita web|url=http://www.rutherfordjournal.org/article020102.html?&sa=O&ei=PNofVe3iF9DXoASapoDoAw&vejau=0CHQQFjAR&usg=AFQjCNES9q1qTmVcpM0ztQnUAdNNep48Xw|títul=Science on the Map: Plaus in New Zealand Named After Scientists|fechaacceso=20 d'abril de 2019|autor=Llig|nom=Garry J.|sitioweb=The Rutherford Journal}}</ref>

Les illes són geogràficament prohibitivas d'accedir i les condicions climàtiques solen confondre l'aproximació dels barcos, dissuadint els intents d'habitar-les permanentment. Els [[Caça de foques|caçadors de foques]] australians varen utilisar breument les illes a principis de el {{sigle|XIX||s}}, provablement vivint en menudes planicies entre els penya-segats de l'illa i la seua costa durant periodos d'uns quants mesos.<ref name="Murihiku">{{Cita lliure|llinages=McNab|nom=Robert|títul=Murihiku: A History of the South Island of New Zealand and the Islands Adjacent and Lying to the South, from 1642 to 1835|data=1905|editorial=Cambridge University Press (republished 2011)|pàgines=208–211|isbn=9781108039994|url=http://nzetc.victoria.ac.nz/tm/scholarly/tei-McNMuri-t1-body-d1-d16-d1.html|fechaacceso=21 de març de 2019}}</ref> Ocasionalment, els nàufrecs terminaven en les illes i, en 1813, un barco que passava en destí a l'[[illa Stewart]] va trobar a cinc hòmens que necessitaven ser rescatats. Els hòmens, quatre europeus i un aborigen australià, varen estar abandonats allí entre 1808 i 1813, lo que representa el periodo continu més llarc d'habitació en les illes. Es creu que varen ser abandonats en terra en dos grups per a la caça de foques, pero la mar va impedir l'aproximació de qualsevol barco per a recuperar-los. En 1810, la caça de foques es va traslladar a l'[[illa Macquarie]], més a l'oest, i varen anar pràcticament abandonades. Quan varen ser redescubiertas en 1813, és provable que hagueren acumulat moltes pells de foca seques.<ref name="Murihiku" />
== Geologia ==

Les illes són restants d'un volcà [[Pleistoceno|pleistocénico]] aïllat, extint, conformat per [[traquiandesita]] i [[andesita]], el vulcanisme de la qual tenen afinitats geoquímicas en les [[adakita]]s modernes.<ref name="Foley2013">{{Cita publicació|url=https://academic.oup.com/petrology/article/54/4/703/1547259|títul=Magmatic Evolution and Magma Mixing of Quaternary Adakites at Solander and Little Solander Islands, New Zealand|llinages=Foley|nom=Fiona V.|llinages2=Pearson|nomene2=Norman J.|publicació=[[Journal of Petrology]]|volum=54|número=4|pàgines=703–744|doi=10.1093/petrology/egs082|llinages3=Rushmer|nomene3=Tracy|llinages4=Turner|nomene4=Simon|llinages5=Adam|nomene5=John|any=2013}}</ref><ref name="Foley2014">{{Cita publicació|títul=10Be, 18O and radiogenic isotopic constraints on the origin of adakitic signatures: a case study from Solander and Little Solander Islands, New Zealand|llinages=Foley|nom=Fiona V.|llinages2=Turner|nomene2=Simon|publicació=Contributions to Mineralogy and Petrology|volum=168|número=1048|bibcode=2014CoMP..168.1048F|doi=10.1007/s00410-014-1048-9|llinages3=Rushmer|nomene3=Tracy Rushmer|llinages4=Caulfield|nomene4=John T.|llinages5=Daczko|nomene5=Nathan R.|llinages6=Bierman|nomene6=Paul|llinages7=Robertson|nomene7=Matthew|llinages8=Barrie|nomene8=Craig D.|llinages9=Boyce|nomene9=Adrian J.|any=2014}}</ref> El [[Domo (geologia)|domo]] andesítico de l'illa Little Solander va estar actiu entre fa 20 000 i 50 000 anys.<ref name="Mortimer2013"/> L'edat de l'illa principal és de 150 000 a 400 000 anys, respalada per senyes de polen. En un conjunt d'anàlisis, les erupció tenen una edat mija de 344 ± 10 ka i una atra edat mija de 247 ± 8 ka.<ref name="Mortimer2013"/><ref name="Mortimer2008"/> Les illes es troben en un banc en profunditats inferiors a 100{{Esd}}m, separada de la [[plataforma continental]] a lo llarc del [[estret de Foveaux]] per un canal de 4{{Esd}}km de llongitut i 200{{Esd}}m de profunditat. Per lo tant, les illes estan incloses en les illes exteriors de Nova Zelanda.

Les illes són l'únic terreny volcànic en Nova Zelanda relacionada recentment en la [[subducción]] de la [[placa indoaustraliana]] baix la [[placa del Pacífic]]<ref name="Mortimer2008"/> a lo llarc de la [[fossa de Puysegur]], que s'estén cap al sur des del final de la [[falla alpina]].<ref>{{Cita web|url=https://www.otago.ac.nz/geology/research/alpine-fault/index.html|títul=Alpine Fault|fechaacceso=2022-08-18|sitioweb=www.otago.ac.nz|editorial=Department of Geology, Otago University|idioma=en-nz}}</ref> La taxa actual estimada d'subducción és del 35-36 mm per any.<ref name="Foley2013"/> La roca del basamento continental [[Era mesozoica|mesozoico]] de la conca de Solander està formada per [[diorita]] i [[gabro]] subordinat superposts per sediment del [[Oligoceno]] al [[Plioceno]].<ref name="Foley2013" /> Es tracta d'una [[corfa continental]] isotópicamente distinta de la de les illes Solander, excloent la fusió parcial de la [[Corfa terrestre|corfa inferior]] com a creadora del magma volcànic. S'ha sugerit que el material fos que va formar les illes prové d'una font [[Peridotita|peridotítica]] enriquida per l'adició d'un material fos derivat d'una llosa en posterior [[fraccionament]] en sistema obert, lo que va donar com resultat les adakitas andesíticas evolucionades.<ref name="Foley2014" />

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Volcans de Nova Zelanda]]
{{Traduït ref|es|Islas Solander}}

Llac Bras d'Or

2026-07-24T18:39:48Z

Jose2: Text reemplaça - ' Menut ' a ' Chicotet '

[[Archiu:Bras d'Or.jpg|miniatura|Llac Bras d'Or
]]
[[Archiu:Bras d'Or.jpg|thumb|250px|Vista del llac. ]]
El '''llac Bras d'Or''' {{Etimologia|anglés|Bras d'Or Lake}} és una sòrt de ''llac'' o mar interior de [[Canadà]], un gran cos d'aigua parcialment salat localisat en el centre de la [[illa de Veta Bretón]], en la província de [[Nova Escòcia]]. En una superfície d'aproximadament 1.099 km²,<ref name="canatlas">{{Cita web |url=http://atlas.nrcan.gc.ca/site/english/learningresources/facts/lakes.html#newfoundland |títul=Facts About Canada: Lakes |sitioweb=The Atles of Canada |editorial=Natural Resources Canada |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20070202063714/http://atlas.nrcan.gc.ca/site/english/learningresources/facts/lakes.html#newfoundland |fechaarchivo=2 de febrer de 2007}}</ref> el llac s'estén aproximadament 100 km de llongitut i 50 km d'ample. Rodejat casi en la seua totalitat per alts tossals i baixes montanyes, la forma del llac està dominat per la península Washabuck, en el centre-oest, la [[illa Boularderie]], en el noreste, i una gran península que s'estén des del centre-este dominada pels tossals de Boisdale. La península Washabuck i els tossals de Boisdale dividixen el llac en les conques nort i sur, unides pel [[estret de Barra]] d'1 km d'ample. La profunditat màxima del llac Bras d'Or és de 287 m i es troba en el canal de St. Andrews.

El llac està conectat en l'Atlàntic Nort per varis canals naturals: el Gran Canal Bras d'Or (''Great Bras d'Or Channel''), al nort de l'illa Boularderie i el Chicotet Canal Bras d'Or (''Little Bras d'Or Channel '') al sur de la citada illa, conecten el braç noroest del llac en el [[estret de Cabot]]; i el [[canal de Saint-Pierre]], en l'extrem sur del llac, conecta en l'Atlàntic a través del [[estret de Canse]], un canal artificial en esclusa terminat en 1869.

Esta àrea va ser declarada [[Reserva de la Biosfera]] per la [[UNESCO]] en 2011.<ref name="UNESCO">{{Cita web |url=http://www.unesco.org/new/en/media-services/single-view/news/18_new_biosphere_reserves_added_to_unescos_man_and_the_biosphere_mab_programme/ |títul=UNESCO Biosphere |editorial=UNESCO}}</ref>
== Etimologia ==

Hi ha vàries explicacions contradictòries sobre l'orige del nom ''Bras d'Or''. La més popular és que els primers europeus en descobrir i posteriorment assentar-se en l'àrea eren francesos, nomenant el llac Bras d'Or que significa «braç d'or», lo que provablement es refiriría als rajos de sol que es reflectixen en les seues aigües. No obstant, en els mapes de 1872 i anteriors, el llac es diu «Li Lac de Labrador», (o simplement «Labrador»)<ref>{{Cita web |url=http://www.davidrumsey.com/luna/servlet/detail/___caps_4___812923300059:Carte-du-Canada-ou-de-la-Nouvelle-F?showTip=false&showTipAdvancedSearch=false&title=Search+Results%3A+List_no+equal+to+%274764.097%27&thumbnailViewUrlKey=link.view.search.url&helpUrl=http%3A%2F%2Fwww.lunaimaging.com%2Fsupport%2F6_0%2FLUNA%2Fen%2FAbout_Lluna_and_Insight.htm&fullTextSearchChecked=&advancedSearchUrl=http%3A%2F%2Fwww.lunaimaging.com%2Fsupport%2F6_0%2FLUNA%2Fen%2FAdvanced_Search.htm |títul=Carte du Canada ou de la Nouvelle France et dones decouvertes que i ont ete faites. Dressee sur plusieurs observations et sur un grand nom de relations imprimees ou manuscrites. Parell Guillaume Del'Isle, Geographe de l'Academie Royale dones Sciences. A Paris - David Rumsey Historical Map Collection (includes map) |fechaacceso=24 d'abril de 2012 |editorial=Guillaume DeLisle, Quai de l'Horloge a l'Aigle d'Or, Paris, 1708}}</ref><ref>{{Cita web |url=http://www.davidrumsey.com/luna/servlet/detail/___caps_9___811905120012:A-Chart-Of-The-Gulf-Of-St--Laurence?sort=Pub_List_No_InitialSort%2CPub_Dona't%2CPub_List_No%2CSeries_No&qvq=q:A%2BChart%2BOf%2BThe%2BGulf%2BOf%2BSt.%2BLaurence.;sort:Pub_List_No_InitialSort%2CPub_Dona't%2CPub_List_No%2CSeries_No;lc:RUMSEY81&el meu=0&trs=2 |títul=A Chart Of The Gulf Of St. Laurence, Composed From A Great Number Of Actual Surveys - David Rumsey Historical Map Collection (includes map) |fechaacceso=24 d'abril de 2012 |editorial=Sayer and Bennett, London, 1708}}</ref> i esta és més provablement el verdader orige del nom actual. El significat lliteral d'eixe Labrador provindria del portugués ''lavrador'' , que significaria «propietari».<ref>{{Cita web |url=http://geonames.nrcan.gc.ca/education/prov_f.php#nf |títul=Terre-Neuve-et-Labrador |fechaacceso=2 de juliol de 2011 |editorial=Ressources naturelles Canada |urlarchivo=https://web.archive.org/web/20110514052452/http://geonames.nrcan.gc.ca/education/prov_f.php#nf |fechaarchivo=14 de maig de 2011 |série=Noms géographiques canadiens - Provinces et territoires}}</ref><ref name="Nova Scotia Geographical Names">{{Cita web |url=https://gis8.nsgc.gov.ns.ca/scripts/esrimap.dll?name=nsplacenames&cmd=4&zoomcons=1&action=zoomToPlace&objid=64833&prov=false |títul=Bras d'Or Lake |editorial=Government of Nova Scotia }}</ref><ref name="Plau-names of the province of Nova Scotia">{{Cita web |url=http://archive.org/stream/placenamesofprov00browrich___hash_sym___page/22/mode/2up/search/%22bras+d'or+(c.+b.)%22 |títul=Bras d'Or Lake (C. B.) |sitioweb=Plau-names of the province of Nova Scotia by Thomas J. Brown |editorial=Royal Print & Litho. in Halifax, N.S. 1922}}</ref> En un document preparat pel fallit Dr. Patterson per a la Societat Històrica de Nova Escòcia, diu que pensava que el nom de Bras d'Or vindria de la forma bretona de «bras d'eau», per braç d'aigua o d'mar.<ref name="Nova Scotia Geographical Names" /><ref name="Plau-names of the province of Nova Scotia" />

El [[poble el meu'kmaq]] va nomenar el llac com ''Pitu'pok'', que podria traduir-se com a «llarga aigua salada» o ''Pitu'paq'' «abocant-se cap a l'unitat».<ref>{{harvsp|Bras d'Or Lake Biosphere Reserve Association|2010|p=2}}</ref>
== Geografia ==
El llac es coneix a voltes com els llac Bras d'Or (''Bras d'Or Lakes'') o com a sistema de llac Bras d'Or (''Bras d'Or Lakes system''). No obstant, el seu nom geogràfic oficial és llac Bras d'Or (''Bras d'Or Lake''<ref name="Geographical Names of Canada">{{Cita web |url=http://www.nrcan.gc.ca/earth-sciences/search/unique_i.php?output=xml&aneu=CAEYO |títul=Bras d'Or Lake |editorial=Natural Resources Canada |urlarchivo=https://archive.today/20130101044248/http://www.nrcan.gc.ca/earth-sciences/search/unique_i.php?output=xml&aneu=CAEYO |fechaarchivo=1 de giner de 2013}}</ref>) ya que és una entitat singular.

L'autor canadenc i navegant [[Silver Donald Cameron]] descriu el llac Bras d'Or com «una conca rodejada de tossals índigo mesclades en marbre. Illes en una mar dins d'una illa»<ref>"A basin ringed by indigo hills laced with marble. Islands within a siga inside an island."</ref>
=== Subdivisions ===

L'efecte de la topografia local s'ha traduït en els següents components principals del llac Bras d'Or:

* conca del Nort:
:* Great Bras d'Or
:* Little Bras d'Or
:* canals St. Andrews i St. Patricks
:* baïes Baddeck, Nyanza i Whycocomagh

* conca del Sur:
:* Denys Basin
:* St. Peters Inlet
:* baïes East i West

La part major del llac medix aproximadament 25 km en la conca sur, emmarcats per les baïes East i West, en la conca Denys al nort i el St. Peters Inlet, al sur. L'estret de Barra és travessat per varis ponts de carretera i ferrocarril que corren entre la península Washabuck i els tossals Boisdale.
=== Rius ===
Els següents rius principals desemboquen en el llac (que també es pot definir com una mar interior, o un golf):

* riu Denys
* ric Middle
* [[riu Baddeck]]
* riu Skye
* riu Georges
* ric Washabuck

El restringit intercanvi mareal en els seus tres punts de contacte en l'Atlàntic, junt en la significativa aigua dolça drenda pels numerosos rius i rieres de la conca del llac, fan que l'aigua del llac tinga menys salinitat que l'oceà circumdant. Encara que la salinitat varia en tot el sistema del llac, és aproximadament d'un terç fresc i dos terços de mescla d'aigua de mar, i, per lo tant pot denominar-se com [[aigua salobre]]. Sense molt intercanvi en l'oceà fòra de l'illa, la calitat de l'aigua del llac es veu amenaçada per la escorrentía de les activitats humanes en la conca circumdant, especialment per les plantes de tractament de les aigües residuals i fosses sèptiques, bucs oceànics i menudes embarcacions que naveguen en el sistema llacustre. En part per esta raó, els llac varen ser designats per la [[UNESCO]] com [[Reserva de la Biosfera]].

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Estuaris]]
{{Traduït ref|es|Lago Bras d'Or}}

Azorrubina

2026-07-24T18:39:47Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

La '''Azorrubina''' és un [[colorant alimentari]] artificial [[roig]] mona-[[azoderivado]] que s'ampra com [[aditiu alimentari|aditiu]] en l'[[indústria alimentària]] (a on s'identifica en el [[número I|còdic]]: '''I 122''').<ref name="Rog">Roger Wood, (2005), ''Analytical methods for food additives'', CRC Press, Nova York, págs. 15-18</ref> Apareix en el mercat igualment baix les denominacions '''carmoisina''', '''Food Ret 3''', '''Azorubina S''', '''Brillantcarmoisin O''', '''Acid Ret 14''', o '''C.I. 14720'''. Es troba com [[colorant]] en l'[[indústria del chocolate]], [[rebosteria|rebosteria industrial]] (en la coloració de [[massapà]]), en les [[salses emulsionadas]], elaboració de refrescs,<ref>N. Yoshioka & K. Ichihashi, ''Determination of 40 synthetic food colors in drinks and candies by high-performance liquid chromatography using a short column with photodiode array detection'', Talanta, Volum 74, nº 5, 15 febrer de 2008, Pags: 1408-1413 </ref> etc. Per regla general quan es desija colorar un aliment en color roig. És fàcil per mig de tècniques de química analítica detectar traces de azorubina en els aliments.
== Consum ==
Es permet un consum diari d'este colorant relatiu als 500 miligrams per quilogram de pes corporal.<ref name="Rog" /> Sol proporcionar un color que vira des del roig fins al marró. Este colorant s'ampra en una varietat de [[salsa (gastronomia)|salses]], [[condiment]]s, [[relish]]és, [[succedàneu del salmón]] (i d'atres succedàneus de peixos que posseïxen carn roja com el [[tonyina roja]]), [[chutney]]s, [[làcteus|yogurt]]és (en alguns casos es denomina ''colorant fraula''), etc. S'ampra en la coloració d'algunes medicines i [[colutorio]]s (un eixemple és [[Oraldine]]). S'ampra en algunes preparacions culinàries de l'[[Gastronomia de l'Índia|Índia]], a on s'és permissiu en el seu us.<ref>Catherine A. Culver, Ronald E. Wrolstad, (2008), ''Color quality of fresh and processed foods'', American Chemical Society, pág. 484</ref>
== Salut ==
En l'any 2009 la EFSA (European [[Food Standards Agency]]) va sometre a revisió l'[[ingesta diària admissible]] (IDA) de tres colorants alimentaris artificials, entre ells es trobava la azorrubina.<ref>''[http://www.efsa.europa.eu/en/press/news/ans091112.htm EFSA updates safety advice on six food colours] en la següent opinió: [http://www.efsa.europa.eu/en/efsajournal/pub/1332.htm Scientific Opinion on the re-evaluation of Azorubine/Carmoisine (I 122) as a food additive]</ref> El motiu es trobava en l'aparició de casos de [[trastorn de conducta i hiperactivitat]] infantil associats al seu consum indirecte en aliments que posseïen este colorant.<ref>The Lancet (McCann et al., 2007, 370 (9598): 1560-7</ref>

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Colorants alimentaris]]
{{Traduït ref|es|Azorrubina}}

Grup espeleológico Edelweiss

2026-07-24T18:39:47Z

Jose2: Text reemplaça - ' baixe ' a ' baix '

{{referències|t=20180411165704}}
El '''Grup Espeleológico Edelweiss''' té la seua sèu en [[Burgos]] ([[Espanya]]). Fundat en 1951 per antics colaboradors en l'exploració de la [[Cova del Castell]], és un dels grups espeleológicos més antics d'Espanya. Dependent des de 1954 de la [[Diputació Provincial de Burgos]], treballa principalment en els complexos [[karst|càrstics]] de la [[Serra de Atapuerca]], [[Ull Guareña]], [[Montes del Somo]] i [[Serra Salvada]].
== Història ==

La seua fundació coincidix en el començ de les exploracions en els [[Lloc arqueològic de Atapuerca|jaciments de la serra de Atapuerca]], i en 1956 comença les d'Ull de Guareña, a on es descobrix l'anomenada Galeria dels Gravats, les primeres pintures rupestres de la zona. Eixe mateix any participa en l'Expedició Internacional a la Gouffre Berger, pròxima a [[Grenoble]] ([[França]]), a on es batria el récort del món de profunditat, donant-se a conéixer nacional i internacionalment. En anys successius va organisar exposicions sobre [[espeleología]] i [[ciències del karst]]. 
En 1958 organisa la tercera Expedició Internacional de Espeleología en Ull Guareña en un gran seguiment per part dels mijos de comunicació, que va permetre la topografia de 9 km de desenroll descobrint-se Cova Kubía, Sala de la Font i la Galeria Macarroni, aixina com numerosos restants arqueològics.

En la década de 1960, es descobrixen restants fòssils en el ''Jaciment Trinchera de Atapuerca'', que es comença a excavar sistemàticament baix la direcció del Museu Arqueològic. Es proseguix en les demés exploracions, i en els anys 70 es conseguix que Ull Guareña siga declarat [[Monument històric-artístic]] realisant uns nous estudis topogràfics de la zona aixina com un exhaustiu reportage fotogràfic. Es llança la revista Kaite. Des de llavors colabora asiduamente en les investigacions realisades en l'Alvenc de Atapuerca.<ref>{{Cita publicació|url=http://www.elcorreodeburgos.com/documentos/suplemento-nuga_48161.html|títul=Suplement ATA|llinages=Varis autors|nomene=|data=|publicació=El Correu de Burgos|fechaacceso=6 d'agost de 2018|doi=|pmid=|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20180806184349/http://www.elcorreodeburgos.com/documentos/suplemento-nuga_48161.html|fechaarchivo=6 d'agost de 2018}}</ref>
== Objectius ==

La prospecció, exploració, investigació i divulgació del Karst de Burgales.
Coordinació dels treballs espeleológicos en el Karst.
Conservació del patrimoni espeleológico provincial.
Manteniment del Catastre espelológico de Burgos.
Cooperació en les diferents administracions públiques en competències i interés en l'estudi, protecció i difusió pública del Karst de Burgos. Difusió cultural de les seues investigacions per mig de conferències, audiovisuals, exposicions, publicacions, etc.
Colaboració en proyectes d'investigació relacionats en el karst burgalés.

== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Organisacions espeleológicas]]
{{Traduït ref|es|Grupo espeleológico Edelweiss}}