Diferència entre les revisions de "Vicent Mortes Alfonso"
| Llínea 16: | Llínea 16: | ||
Era fill de Vicent Mortes Lerma, obrer i de Carmen Alfonso Martí, d'una família d'agricultors. S'havien casat en la població valenciana de Paterna, en la comarca de [[L'Horta|l'Horta]] i vivien en el carrer Major del poble. Passà l'infància en el seu poble natal. Estudià en les escoles del poble, a on descolla per la seua ment desperta. Al no poder fer front el seu pare en l'hipoteca de la casa, per la mala situació econòmica familiar despuix de la crisis del 29, es traslladen a [[Valéncia]] a casa d'un tio seu, germà de son pare. | Era fill de Vicent Mortes Lerma, obrer i de Carmen Alfonso Martí, d'una família d'agricultors. S'havien casat en la població valenciana de Paterna, en la comarca de [[L'Horta|l'Horta]] i vivien en el carrer Major del poble. Passà l'infància en el seu poble natal. Estudià en les escoles del poble, a on descolla per la seua ment desperta. Al no poder fer front el seu pare en l'hipoteca de la casa, per la mala situació econòmica familiar despuix de la crisis del 29, es traslladen a [[Valéncia]] a casa d'un tio seu, germà de son pare. | ||
| − | ( | + | === Guerra Civil i posguerra === |
| + | |||
| + | En l'any [[1936]] una malaltia de Vicent porta a la família, aconsellada pels meges, a traslladar-se a [[Navaixes]], per al tractament de Vicent. Allí els sorprén la [[Guerra Civil espanyola|Guerra Civil]]. | ||
| + | |||
| + | En [[1937]] el seu pare és fet pres per la seua pràctica religiosa, i Vicent i la seua mare travessen séries dificultats econòmiques. En [[1938]] un tio de Vicent en passar per Navaixes, descobrix que, a pesar de la seua edat, per la seua complexió pot ser cridat a files i el porta a la seua casa en la ciutat de [[Valéncia]], i li dona un treball com a escrivent en un despaig. | ||
| + | |||
| + | Poc temps despuix, la mare va poder anar a Valéncia perque al pare l'havien traslladat a [[Castelló]] per a jujar-lo. En acabant de que ho varen condenar a mort, el pare de Vicent es va trobar en el carrer, frut del desorde que existia en l'administració de la justícia. Durant el restant de la guerra, alimenta el seu desig d'estudiar Ingenieria de Camins. | ||
| + | |||
| + | En acabar la lluita, marchen a Valéncia. Allí entrarà en contacte, a través d'un amic, en Eladio España, rector del colege Sant Joan de Ribera, en qui comença a tindre direcció espiritual. Este, en saber el desig de Vicent d'estudiar en [[Madrit]], li parla del seu amic sacerdot [[Josemaría Escrivá de Balaguer]], fundador del [[Opus Dei]], que ha posat en marcha una residència -l'acadèmia DYA- que en eixe moment té la seua sèu en el carrer Jenner. Allí es trasllada en octubre d'eixe any ([[1939]]), per a començar els estudis d'Ingenieria de Camins. Acodix a l'acadèmia Iribas on entre uns atres, rep classes de [[Julián Marías]]. En freqüència acodix a la Santa Missa a l'Iglésia de Sant Fermín dels Navarresos. | ||
| + | |||
| + | En l'any [[1943]] les necessitats d'espai per a un número creixent de residents porten a Josemaría Escrivá a traslladar la residència a uns hotels en La Moncloa, en lo que despuix seria el Colege Major Moncloa. I allí es traslladara Vicent. El curs 43-44 conseguix l'ingrés en l'Escola d'Ingeniers de Camins. Sis anys viurà Vicent en este centre del que aplegarà a ser Decà. En la carrera rep classes, entre uns atres, de José Manuel Entrecanales i Clemente Sáenz Ridruejo. Coincidixen en la seua promoció algunes persones que ocuparan càrrecs polítics en el futur, com José María López de Letona i Francisco Lozano Vicente, també futurs ministres del règim de Franco. Acaba la carrera en juny de [[1949]], obtenint el número 2 de la seua promoció. Realisa unes pràctiques en Bèlgica, a través de l'empresa SICOB, fins a juny de [[1950]]. D'allí passa a [[Holanda]] i torna a [[Brusseles]], fent diversos treballs relacionats en la seua professió. Torna a Valéncia, on demana l'admissió en el Opus Dei en acabant d'aplegar a la ciutat. | ||
| + | |||
| + | Coneix a Conchita Roure, filla d'un empresari del metal, i es casa el 15 d'abril de [[1952]] en l'Iglésia de La Nostra Senyora de Begoña, del [[Port de Sagunt]]. | ||
| + | |||
| + | === Carrera política === | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
Revisió de 18:21 17 oct 2019
| Vicent Mortes Alfonso | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Polític. | ||
| Naiximent: | 8 de setembre de 1921 | ||
| Lloc de naiximent: | Paterna, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 22 de maig de 1991 | ||
| Lloc de defunció: | Pamplona, Navarra, Espanya | ||
Vicent Mortes Alfonso (Paterna, 8 de setembre de 1921 - Pamplona, 22 de maig de 1991), fon un polític valencià, ministre de la Vivenda durant la dictadura de Franco, entre els anys 1969 i 1973, que va succeir a José María Martínez Sánchez-Arjona en el càrrec. Era membre del Opus Dei i tingué un passat falangiste.
Biografia
Era fill de Vicent Mortes Lerma, obrer i de Carmen Alfonso Martí, d'una família d'agricultors. S'havien casat en la població valenciana de Paterna, en la comarca de l'Horta i vivien en el carrer Major del poble. Passà l'infància en el seu poble natal. Estudià en les escoles del poble, a on descolla per la seua ment desperta. Al no poder fer front el seu pare en l'hipoteca de la casa, per la mala situació econòmica familiar despuix de la crisis del 29, es traslladen a Valéncia a casa d'un tio seu, germà de son pare.
Guerra Civil i posguerra
En l'any 1936 una malaltia de Vicent porta a la família, aconsellada pels meges, a traslladar-se a Navaixes, per al tractament de Vicent. Allí els sorprén la Guerra Civil.
En 1937 el seu pare és fet pres per la seua pràctica religiosa, i Vicent i la seua mare travessen séries dificultats econòmiques. En 1938 un tio de Vicent en passar per Navaixes, descobrix que, a pesar de la seua edat, per la seua complexió pot ser cridat a files i el porta a la seua casa en la ciutat de Valéncia, i li dona un treball com a escrivent en un despaig.
Poc temps despuix, la mare va poder anar a Valéncia perque al pare l'havien traslladat a Castelló per a jujar-lo. En acabant de que ho varen condenar a mort, el pare de Vicent es va trobar en el carrer, frut del desorde que existia en l'administració de la justícia. Durant el restant de la guerra, alimenta el seu desig d'estudiar Ingenieria de Camins.
En acabar la lluita, marchen a Valéncia. Allí entrarà en contacte, a través d'un amic, en Eladio España, rector del colege Sant Joan de Ribera, en qui comença a tindre direcció espiritual. Este, en saber el desig de Vicent d'estudiar en Madrit, li parla del seu amic sacerdot Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador del Opus Dei, que ha posat en marcha una residència -l'acadèmia DYA- que en eixe moment té la seua sèu en el carrer Jenner. Allí es trasllada en octubre d'eixe any (1939), per a començar els estudis d'Ingenieria de Camins. Acodix a l'acadèmia Iribas on entre uns atres, rep classes de Julián Marías. En freqüència acodix a la Santa Missa a l'Iglésia de Sant Fermín dels Navarresos.
En l'any 1943 les necessitats d'espai per a un número creixent de residents porten a Josemaría Escrivá a traslladar la residència a uns hotels en La Moncloa, en lo que despuix seria el Colege Major Moncloa. I allí es traslladara Vicent. El curs 43-44 conseguix l'ingrés en l'Escola d'Ingeniers de Camins. Sis anys viurà Vicent en este centre del que aplegarà a ser Decà. En la carrera rep classes, entre uns atres, de José Manuel Entrecanales i Clemente Sáenz Ridruejo. Coincidixen en la seua promoció algunes persones que ocuparan càrrecs polítics en el futur, com José María López de Letona i Francisco Lozano Vicente, també futurs ministres del règim de Franco. Acaba la carrera en juny de 1949, obtenint el número 2 de la seua promoció. Realisa unes pràctiques en Bèlgica, a través de l'empresa SICOB, fins a juny de 1950. D'allí passa a Holanda i torna a Brusseles, fent diversos treballs relacionats en la seua professió. Torna a Valéncia, on demana l'admissió en el Opus Dei en acabant d'aplegar a la ciutat.
Coneix a Conchita Roure, filla d'un empresari del metal, i es casa el 15 d'abril de 1952 en l'Iglésia de La Nostra Senyora de Begoña, del Port de Sagunt.