Sigfrido Blasco-Ibáñez

Sigfrido Blasco-Ibáñez Blasco (Valéncia, 1902 - 1983), fon un polític i periodiste valencià, fill menor de Vicent Blasco Ibáñez.

Vinculat al moviment republicà espanyol, adquirí en 1929 el periòdic El Pueblo que havia fundat son pare, al seu, en aquell moment, director, Félix Azzati. La desaparició de Fusió Republicana es va substituir a l'inici de la Segona República en el Partit d'Unió Republicana Autonomista, més conservador que el seu antecessor, del que fon líder i pel que fon triat Diputat en les eleccions generals de 1931 a Corts Constituents. Fon reelegit en 1933. Aliat en Lerroux, es va vore embolicat en el denominat escàndal de l'estraperlo en 1935, la qual cosa, junt en les seues posicions polítiques més pròximes a la dreta, li va privar del gran recolzament que fruïa entre els republicans valencians.

La seua situació de debilitat li va fer aproximar-se a les tesis de Niceto Alcalá Zamora, abandonant el lerrouxisme i presentant-se com a independent, llunt de les corrents majoritàries de l'esquerra i la dreta, en les eleccions de 1936. Derrotat, es va exiliar en França en l'ajuda de la CNT a l'escomençament de la Guerra Civil. Més tart va viure en Chile, i posteriorment de nou en França (Niça), per a, al final dels seus dies, i des de 1977, tornar esporàdicament a Espanya.

Referencies

• Diccionari Polític Valencià. Fundació Alfons el Magnànim.