Secessionisme llingüístic

El secessionisme llingüístic és una actitut que vol separar una varietat llingüística de la llengua a la qual pertany normalment, per tal de fer considerar esta varietat com a una llengua distinta. És la sociollingüística catalana la que ha començat d'analisar este fenomen pero es pot constatar en atres parts del món.

Els casos del català i l'occità

Característiques comunes

En l'espai occitanocatalà, el secessionisme llingüístic és un fenomen prou recent el qual a soles s'ha desenrollat des dels anys 1970. Se caracterisa per les característiques següents:

• Un rebuig no assumit del desenroll del català i de l'occità, com a llengües normals de comunicació en la societat. Potser açò és el motiu principal que explica el secessionisme llingüístic en llengües subordinades com ara el català i l'occità. Aixina el secessionisme llingüístic representa una incapacitat d'invertir la diglòssia i la substitució llingüística. Simultàneament s'acompanya d'una ideologia que idealisa la coexistència entre la llengua subordinada (una varietat de català o d'occità) i la llengua dominant (castellà, francés, italià), negant o minimisant aixina el conflicte llingüístic. Estigmatisa com a principal enemic, no la llengua objectivament dominant (castellà, francés, italià), sino la seua pròpia llengua (català, occità) de la qual pretén separar una varietat regional.
• Una ruptura i una contradicció en les tradicions dels moviments renaixentistes català i occità, que afirmen l'unitat del català i de l'occità des del sigle XIX.
• Una ignorància (a sovint voluntària) de l'investigació en llingüística romànica que afirma l'unitat del català i de l'occità.
• Crispacions identitàries sobre els dialectes que volen considerar com a llengües a banda.
• Una absència d'èxit (o bé una posició molt marginal) en l'investigació científica en llingüística.
• Un lobbying actiu cap als mijos polítics regionals.
• L'adhesió a una grafia o a una prescripció que trenca l'unitat llingüística i que exagera les particularitats dialectals.

En el català

En el català hi han tres casos:

• El secessionisme lingüístic valencià apareix a finals dels 70, durant la transició democràtica. Se sosté per sectors culturals i polítics de la societat valenciana, els quals són considerats "post-franquistes" pels partidaris de la suposta unitat del català, per una atra banda estos darrers són considerats imperialistes moderns. L'impacte en la població és matisat: la major part de valencians nomenen "valencià" a la seua llengua, pero estan dividits sobre la qüestió de la suposta unitat de la llengua catalana; alguns admeten que "valencià" és un atre nom possible per al "català" i d'atres afirmen que el "valencià" és una llengua distinta del "català". L'impacte del valencianisme és pràcticament nul en la comunitat llingüística internacional, pero sí que té impacte en la política valenciana de la transició en l'Estatut valencià que encara hui dia perdura com a conseqüència de la presència de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Els "valencianistes" escriuen el valencià seguint normatives no oficials com les nomenades "normes del Puig" (les amprades en esta enciclopèdia) i seguixen els decrets de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, mentres que els partidaris de l'unitat i les institucions oficials accepten les normes oficials (normes de Castelló, de l'IEC i de l'AVL).
• El secessionisme llingüístic balear, prou marginal, se sosté per certs grups culturals i polítics prou desorganisats i dèbils. Està vinculat a una forta càrrega catalanofòbica pero no s'ha de confondre en la tendència històrica sociollingüística, més estesa i millor estructurada nomenada Gonellisme, que adment l'unitat de la llengua pero insistint en la defensa de les varietats balears, sent crítics en el model estàndard que privilegia el parlar barceloní. Els seus fonaments són el mateix Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i una Carta-Manifest de l’estiu de 1972 signada per un tal Pep Gonella, entre atres fonts d'inspiració tant anteriors com posteriors (Neogonellisme o Gonellisme Ilustrat).
• El secessionisme llingüístic a la Franja de Ponent (zona d'Aragó) és també prou marginal i ha aparegut recentment. És sostengut per grups lligats en moviments que refusen la presència de la llengua catalana en Aragó.

En l'occità

En l'occità, hi han tres casos:

• El secessionisme llingüístic alvernés és sostingut des dels anys 1970 per Piare Bonaud que ha fundat la norma bonaudiana, el "Círcul Terre d'Alvèrnia" i la revista Bisa Nèira (Bïzà Neirà). L'impacte en la població és negligible. El medi cultural alvernés està dividit entre la visió unitària de l'occità (partidaris de la norma clàssica) i el secessionisme (partidaris de la norma bonaudiana).
• El secessionisme llingüístic provençal ha aparegut els anys 1970 en Loís Baile i està reactivat des dels anys 1990 per Felip Blanchet i per grups com ara l'"Union Provençala" ("Unioun Prouvençalo") o el "Collectiu Provença" ("Couleitiéu Prouvènço"). Este secessionisme reivindica la norma mistralenca (pero no és representatiu del conjunt dels usuaris de la norma mistralenca, que són tradicionalment partidaris de l'unitat de l'occità). L'impacte en la població és dèbil. El mig cultural provençal està dividit entre la visió unitària de la llengua (en partidaris tant de norma mistralenca com de la norma clàssica) i el secessionisme (a soles en partidaris de la norma mistralenca). El Consell Regional de Provença-Alps-Costa Blava votà una resolució el cinc de decembre de 2003 que aprovava el principi de l'unitat de l'"occità o llengua d'oc" i del fet de que el provençal n'és una part.
• El secessionisme llingüístic gascó, sostengut des dels anys 1990 per Joan Lafita, que ha creat en els anys 2000 un "Institut Bearnés e Gascon". L'impacte en la població és negligible. El mig cultural gascó s'adherix casi unànimament a la visió unitària de la llengua. El secessionisme de Joan Lafita propon dos sistemes gràfics originals, un desviament anti-normatiu de la norma clàssica i un desviament anti-normatiu de la norma mistralenca (més exactament, se tracta d'un desviament de la "grafia febusiana" que és la versió gascona de la norma mistralenca). En la Vall d'Aran, el gascó és definit molt oficialment com a una varietat de l'occità. L'estatut d'Aran del 1990 presenta el gascó aranès com a "L'aranès, varietat de la llengua occitana i pròpia d'Aran" ("l'aranés, varietat de la llengua occitana i pròpia d'Aran" en valencià). També l'estatut d'autonomia de Catalunya reformat en 2006 ho confirma en esta fórmula: "La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran" ("la llengua occitana, denominada aranés en l'Aran" en valencià).

En el rumà

El rumà és la llengua de l'estat de Moldàvia tant com de l'estat de Romania. Durant l'ocupació soviètica de Moldàvia, fins a l'any 1989, el poder soviètic imposà l'alfabet cirílic i pretengué que el "moldau" fora una llengua diferent del rumà. Els llingüistes opinen que este secessionisme llingüístic no té cap validea científica. La Moldàvia de la fi de l'era soviètica (a partir del 1989), i despuix la Moldàvia independent (des del 1991) nomenen "moldau" la llengua oficial, pero este moldau (el rumà de Moldàvia) rep en pràctica la mateixa codificació que el rumà de Romania (excepte alguns detalls menors). Això garantisa sòlidament l'unitat de la llengua rumana.

Hui, a soles el poder autoproclamat de Transnístria (zona baix control rus, en secessió en Moldàvia) torna a impondre l'alfabet cirílic al rumà, que nomena "moldau" i que pretén de nou que siga una llengua diferent del rumà. En tot cas el poder transnistrià privilegia el rus i frena el desenroll del rumà.

En el serbocroat

El serbocroat té una gran unitat estructural, reconeguda pels llingüistes especialisats en les llengües eslaves. Pero és parlat per poblacions que tenen consciències nacionals molt diferents: els croats, els bosnians (musulmans) i els serbis. Aixina, des de la separació de Yugoslàvia en 1991, el serbocroat ha perdut la seua codificació unitària i el seu estatut de llengua oficial; ara està dividit entre tres llengües oficials que seguixen codificacions diferents: el croat, el bosnià i el serbi. En esta mateixa direcció i més recentment, també s'estan fent moviments per a una codificació diferenciada per al montenegrí.

Aixina, el sistema de base comuna, el serbocroat, continua existint en els fets, a través d'una estructura llingüística casi intacta: és un diasistema o una llengua per distància. En canvi és cultivat a través de tres formes voluntàriament divergents, el croat, el bosnià i el serbi, que són llengües per elaboració.<ref>Llengua per distància i llengua per elaboració, o en orige Ausbausprache, Abstandsprache i Dachsprache, són conceptes del llingüiste Heinz Kloss.

Vore també

• Conflicte llingüístic