Portaavions
Un portaavions és un buc de guerra que permet transportar avions de combat. És una base aerea flotant que permet desplaçar una força de caracter ofensiu i autonoma sense importar el lloc del món sense cap obstacul diplomatic.
Navegant en les aigües internacionals, seguix seent en efect independent de tota soberania territorial. Per a numeroses marines, els portaavions són de gran importancia. Són verdaderes ciutats flotants, embarcant vàries decenes d'avions i d'helicopters de combat, ademés de varis millars de mariners. El seu manteniment és cada vegada més compleix i costós.
Descripcio
Un portaavions està constituït pels següents elements:
- Un pont de desagarre continu a estribor que permet el desagarre i l'aterrisage dels avions que duga.
- Una illa, posant a una banda del pont i servint entre unes atres coses de torre de control.
- Grues montacarregues que permeten transferir els avions entre el pont i els hangars.
- Baix el pont, es troben els hangars d'almacenament i manteniment dels avions, les reserves de combustible i municions, los allojaments de les tripulacions, i del grup de propulsió.
- Sobre el pont es troben les catapultes que permeten donar als avions una acceleració inicial al desagarre aixina com els cables d'agarrament per al frenat en l'apontage. Alguns portaavions tenen un trampolí que sustituix a les catapultes.
Un portaavions requerix del recolçament d'uns atres bucs, no solament per a garantir la seua defensa (en particular, patrullers, creuers, fragates antiaerees, fragates antisubmarines i submari d'atac ), pero també per a garantir el seu suministre. Aixina, s'acompanye cada portaavions sistematicament de tota una escolta d'atres bucs en els quals conforma un grup de combat aeronaval.
Història
Mentres que els avions es posaven en marcha a principis del sigle XX, vàries marines s'interesen per la seua utilisació a bordo dels seus pesats bucs de guerra. Els primers portaavions foren acorassats o creuers grans als que se’ls llevava l’armament artiller i se’ls afegia una coberta de vol elevada sobre una estructura de bigues metaliques.
En l'any 1918 es començà a construir el primer portaavions concebut des de l’inici com a tal, el HMS Hermes britanic, que ya va incloure el pont de mando situat en un costat de la nau per a no destorbar en les operacions de despegue i apontage d’avions, encara que retarts en el seu desenroll varen permetre que el primer portaavions en entrar en servici actiu directament en eixa funció siga el japones Hosho.
En els anys 30 Estats Units, Japó i Gran Bretanya començaren a construïr portaavions cada vegada més grans, convençudes les dos primeres nacions de que seria el eix central de la nova guerra naval, en canvi Gran Bretanya mantenia la creença de que era un auxiliar dels acorassats i creuers, que seguirian seent els bucs principals de l’armada. Esta diferente concepcio de l’us del portaavions implicava també que els japonesos i norteamericans desenrollaren caces i bombarders navals, els britanics mantingueren com principal avió embarcat al obsolet biplà torpeder Fairey Swordfish i un grapat de caces.
Atres països, com Alemanya, cometeren el gran error de no incloure portaavions en la seua flota. Italia va cometre el mateix error per la creença de Mussolini de que la peninsula italiana era un gran portaavions en el centre del mar Mediterraneu. Les ventages del portaavions foren demostrades al començament de la Segona Guerra Mundial pels britanics, quan el portaavions HMS Illustrious (R87) llançà el 11 de novembre de 1940, a 170 milles de la flota italiana anclada en Tarento, un grup de 21 biplans Swordfish armats en torpedos. Eixes biplans, afonaren un acorassat i danyaren graument uns atres dos, mentres els britanics perdien dos avions per la defensa antiaerea.
El famos atac a Pearl Harbor, el 7 de decembre de 1941, fon el segon i definitiu avís als estrategues navals de que sense portaavions era impossible guanyar una guerra naval.
Despuix de la destrucció del poder aeronaval japones en la batalla de Midway, l’enorm capacitat industrial nortamericana impusà, construïnt decenes de portaavions que aniquilaren completament a la poderosa flota japonesa, terminant la guerra en els jagantescs portaavions de la classe Midway. Ya no se construirien més acorassats, el poder del portaavions era indiscutible.
A partir dels anys 1950 es canvia el diseny de la coberta que sera l’utilisada pels grans portaavions modernos, des d’un poc ans de la seua mitat per a colocar per una banda el clàssic pont llateral per a no interferir en les operacions aerees i per una atra posar una pista formant un àngul en la pista principal per a poder efectuar al mateix temps desagarres en les catapultes de proa i aterrisages en la pista en angul. Ademés l’ampliació de la coberta permet posar més ascensors per als avions que en el diseny anterior. El sistema fon desenrollat pels britanics en el HMS Triumph (R16) durant 1952. El primer portaavions en entrar en servici en un diseny inicial incloent este tipo de coberta fon el HMS Ark Royal (R09) en febrer de l'any 1955.
Els últims grans portaavions de propulsió convencional se construïren en la década dels anys 1960, la classe Kitty Hawk i l’unic construït de la classe John F. Kennedy continuaven en servici fins fa poc. Estos bucs alcancen les 80.000 t de desplaçament i puguen portar prop de 80 avions de combat.
En l'any 1960 es terminà l’Enterprise, el primer portaavions nuclear del mon. La propulsió nuclear era l’unica forma d’assegurar el suministre de vapor i energía per als catapultes i ascensors de naus cada vegada mayors. Finalment, en els anys 1970 es començà a construïr el primer portaavions de la classe Nimitz, classe que disposa de 4 catapultes i ascensore, en un desplaçament de 97.000 t, portant 85 avions de combat. En temps de guerra poden portar més de 100 avions de combat depenent tipo i cantitat de cada avió.
Equipament
Durant la Segona Guerra Mundial se desenrollaren la major part d'aparats que permetrien l'us d'avions cada volta més potents en els portaavions. El primer d'ells és la catapulta de vapor, un riell en coberta en un ixent que va unit per un sistema de polipasts a un embol dins d'un tubo conectat a una caldera. Quan un avió te que despegar s'introduix vapor a pressió dins de l'embol que desplaça rapidament l'ixent pel riell de coberta en gran força de tracció; d'esta forma, unint un avió a l'ixent en un cable metàlic, se conseguix donar-li l'energia suficient per a ajudar-li a desapegar en els motors al maxim.
El segon component essencial és el sistema d'enganchament en la coberta del portaavions. No hi ha distancia suficient per a que un avió puga aterrisar de forma convencional, de forma que se li dota en la seua part posterior d'un gancho conectat a un pistó, i se tendixen a lo llarc de la coberta cables metalics en pistons d'amortiguació en els seus extrems. A l'enganchar-se l'avió en el cable se dispersa en el sistema de pistons l'energia de l'avió en moviment, detinguent-lo en pocs metros. Un afegit posterior per a casos d'emergencia és un antepit que s'alça en forma de mur de bandes elastiques que detenen a l'avió en cas de fallar el sistema principal.