Manuel Sanchis Guarner

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Discurs en l'any 1971 d'En Vicent Hervàs, d'Alginet, en la presentació del poemari titulat Poemes Home-Terra, d'En Josep Lozano i Lerma, en Alginet. De dreta a esquerra: Manuel Sanchis Guarner, Josep Lozano i Lerma i Vicent Espí.

Manuel Sanchis Guarner (Valéncia, 9 de setembre de 1911 - 16 de decembre de 1981) fon un filòlec, historiador i escritor pancatalaniste.

Biografia

Naixqué en la plaça de la Almoïna, Valéncia i, despuix morir sa mare, fon adoptat per son tio, el canonge i arqueòlec José Sanchís Sivera. Ademés, era nebot del poeta valencià Lluís Guarner. Feu el bachillerat en les Escoles Pies i posteriorment se llicencià en dret per l'Universitat de Valéncia, i fon u dels fundadors de la Federació Universitària Escolar de Valéncia (1928) i d'Acció Cultural Valenciana (1930).

Posteriorment estudià fonètica i dialectologia en l'Universitat de Madrit, i treballà en el Centro de Estudios Históricos junt a Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás. Ans d'acabar la carrera s'incorporà a l'equip de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), per a poder catalogar el català i el valencià. Al contrari que Guarner, Pidal sempre defengué l'independència del valencià respecte del català. [1]

Durant la Guerra Civil Espanyola, com que vivia en Valéncia, li tocà participar defenent la República. Per este motiu, fon capturat i dut al camp de concentració franquiste de Salamanca i estigué en un penal de Madrit fins a 1943. En acabar la condena, per a evitar-se problemes, s'establí en Mallorca. Allí, colaborà en Francesc de Borja Moll en l'elaboració del pancatalaniste Diccionari català-valencià-balear (DCVB) i en la revista lliterària Raixa (1953)). També estudià el valencià de la comarca murciana d'El Carche. Ya en 1959 decidí tornar a Valéncia de professor de francés en l'Institut Sant Vicent Ferrer fins que en 1960 fon nomenat professor no numerari de l'Universitat de Valéncia. En acabant, ingressà en l'Institut d'Estudis Catalans, i per este motiu fon expulsat de Lo Rat Penat i de la Centre de Cultura Valenciana.

En 1966 ingressà en la Real Acadèmia de la Història, i al morir Franco fundà l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, una superestructura creada expressament per a implementar el pancatalanisme entre els jóvens universitaris valencians. Entre 1978 i 1979, els pancatalanistes i els nostàlgics del franquisme es retroalimentaren mútuament, i Guarner patí dos atacs en bombes casolanes, provablement per part de gent de l'ultradreta franquista. Guarner ixqué indemne d'estos atacs, i el juge no trobà als autors.

Son fill, Manuel Sanchís-Guarner Cabanilles, és membre del Consell Valencià de Cultura.

Sanchís Guarner i la llengua valenciana

Archiu:Revista Valenciana Filologia Sanchis Guarner 2.jpg
Fotocòpia de la transcripció de la Biblia Valenciana per Sanchis Guarner, on pot vore's entre les llínees huit i dèu que diu: "fon arromançada, en lo Monestir de Portaceli, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer". Quan en el text original lo que diu és: "fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reuerend micer bonifaci ferrer" (el fragment omés s'ha senyalat en negreta) (Revista Valenciana de Filologia, Tom VI, nº 2-3)

Sanchís Guarner, fon u dels promotors crucials del conflicte llingüístic valencià, al dedicar tota la seua obra a fomentar el pancatalanisme entre els valencians, arribant fins i tot a la manipulació i ocultació de fets i documents que contradien les tesis que ell propugnava. Per eixemple, en la seua obra més publicada, "La llengua dels valencians", Guarner tergiversà l'us panoccitaniste que feen alguns escritors valencians del terme llemosí, omití que tradicionalment el català fon considerat un dialecte de l'occità pels propis catalans, i defengué que, prenent com a base el paregut i l'inteligibilitat mútua, el català i el valencià eren una sola llengua; omitint que, pel mateix criteri, l'occità deuria formar part d'eixa suposta sola llengua, i que aixina i tot és universalment considerat una llengua independent del català.

Per una atra banda, en 1964, Guarner publicà un artícul en la Revista Valenciana de Filologia (Tom VI, nº 2-3) sobre la Biblia Valenciana de Bonifaci Ferrer, en el qual Guarner transcriví el text original omitint intencionadament la frase "de lengua latina en la nostra valenciana" ; lo que denota la mala fe i la nula objectivitat de Guarner com a investigador.

Obra

Fon autor d'estudis sobre la llingüística, lliteratura, història, etnografia i cultura popular dels valencians, aixina com d'estudis sobre la Corona d'Aragó i la Península Ibèrica en general. Sa obra més coneguda, "La llengua dels valencians", fon publicada en 1933 i reeditada per Eliseu Climent. Atres obres seues són: una enganyosa "Gramàtica valenciana" (1950) feta en clau pancatalanista, "Els pobles valencians parlen els uns dels altres", "La Ciutat de Valéncia" (1979) o "Aproximació a l'història de la llengua catalana" (1980). En 1974, en Catalunya, fon recompensat en el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per haver fomentat el pancatalanisme en la Comunitat Valenciana a lo llarc de tota sa vida.

La llengua dels valencians es el valencià... Som valencians, i el nostre idioma es el valencià... Qui renuncia a sa llengua renuncia a sa patria i el qui renega de la seua patria es com el qui renega de la seua mare.
Manuel Sanchis Guarner en La llengua dels valencians (Valéncia, 1933)

Cites

En el Atlas lingüístico de Sanchis Guarner ningún encuestado dijo hablar catalán. En el Atlas lingüístico de Sanchis Guarner, todos los encuestados al sur del Cenia contestaron que hablaban valenciano, ninguno dijo que hablaba catalán. Entre el catalán y el valenciano existen zonas de tránsito, tierras de nadie y una de estas zonas es Vinaroz. Un hablante medio e incontaminado de Vinaroz le dirá que habla valenciano, aunque lo que dice se parezca mucho a la forma de hablar de San Carlos de la Rápita.
Entrevista a Lleopolt Peñarroja feta per Pepe Gozalvez (Las Provincias, 28.11.1985)

Referències

  1. "Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos". MENÉNDEZ PIDAL, Ramón, "Gramática Histórica", Madrit, 1977

Enllaços externs