Llemosí (Occità)
Durant el regnat d'Isabel II s'oficialisa l'ensenyança obligatòria del castellà. A través de la que es denominarà “llei Moyano” (1857), s'establixen les pautes llegislatives per a l'ensenyança en castellà, en marginació absoluta de les llengües vernàcules.
És el moment de reivindicar la llibertat individual i llingüística, i posar en marcha la Renaixença, que ya l'havia iniciat Carles Ros alvançant-se als catalans en casi cent anys, i tornar a la llengua valenciana els usos lliteraris cults lligats a una consciència nacional.
El buscar l'unió i la força, per part dels escritors, front a les llengües de l'estat –francés i castellà–, feu que molts “romàntics”, equivocadament, nomenaren llemosina al conjunt de llengües parlades en el sur de França (Oc) i part d'Espanya. Tal denominació –llemosina–, no va contar en el beneplàcit de tots, encara que per “corporativisme” molts l'ampraren.
De fet, baix el pretext de nomenar “tots” llemosina al tronc comú de la llengua, fon l'inici per a que els catalans, començaren a substituir-ho, simplement, per llengua catalana, dins de l'estratègia que ya s'estava maquinant per a l'unificació de les llengües valenciana i catalana.
Ho denuncià Teodor Llorente en un artícul publicat en Las Provincias, el 25.8.1868:
Encara que uns atres anaven més allà, i denunciaven clarament lo que s'amagava baix la denominació “llemosina” i preferien aclarir-ho. És el cas de L. de Ontalvilla (pseudònim del retor Pascual Boronat), que redactà a instàncies de Faustí Barberà, el "Llenguage dels valencians", dins de Conversacions històric-familiars sobre la Regió Valenciana, que se publicava en El Abuelito (1899):
I uns atres, ya sense cap tipo de tapuços, denunciaven l'autèntica suplantació llingüística, baix l'excusa del “llemosí”, com indicava el mestre nacional de Xàtiva Ventura Pascual i Beltran, en el seu llibre El valenciano en las escuelas y en la vida social (1909):
Referències
- La trampa del llemosí - Joan Ignaci Culla - Cardona Vives