MediaWiki:Apihelp-feedrecentchanges-param-hideliu

La victòria del Eixèrcit Parlamentari, liderat per Sir Thomas Fairfax i Oliver Cromwell, sobre el monàrquic, comandat pel Príncip Ruperto, en la Batalla de Naseby (14 de juny de 1645) va marcar un punt decisiu en la Revolució Anglesa.

La Revolució anglesa (English Civil War en anglés) és el periodo de l'història del Regne Unit que comprén des de 1642 fins a 1689. S'estén des del fi del regnat de Carlos I d'Anglaterra, passant per la República britànica i el Protectorat anglés de Oliver Cromwell i finalisa en la Revolució Gloriosa, que destituïx a Jacobo II.

Regnat de Carlos I d'Anglaterra (1625–1649)

Artícul principal → Carlos I d'Anglaterra#Regnat de Carlos I.

Retrat eqüestre de Carlos I d'Anglaterra, per Anthony van Dyck.

En 1603 mor Isabel I d'Anglaterra sense descendents. Jacobo I, fill de María I d'Escòcia, puja al tro com el primer rei Stuart d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda. La situació política canvia: la seua falta de tacte en el Parlament —per la seua idea del dret diví dels reis— desemboca en un llarc conflicte que s'agudisarà en la successió en el tro del seu fill Carlos I, que el seu absolutisme va fer que mantinguera relacions molt tenses durant el seu regnat en el Parlament anglés, que pretenia controlar les seues arbitràries creacions d'imposts i el seu reformisme religiós. Durant este regnat se succeïxen dos guerres civils entre els partidaris del rei i els de el Parlament. Carlos I va ser víctima del radicalisme polític sent sentenciat a pena de mort per alta traïció a l'Estat en 1649.

Ya des del començ del regnat, en 1625, la boda del rei Carlos en Enriqueta María de França, va provocar l'ira dels seus súbdits protestants perque la reina era catòlica. Carlos creïa, com el seu pare, en el dret diví dels reis i en l'autoritat de la Iglésia d'Anglaterra. Estes creències li varen enfrontar en el Parlament, que despuix va dissoldre reiteradament unes tres voltes, governant aproximadament uns onze anys sense ell, en el periodo cridat «Onze anys de tirania». Quan les arques del govern varen escomençar a buidar-se, i les necessitats tant internes com a externes (conflictes bèlics en Escòcia, en tractar d'impondre la llitúrgia catòlica) s'incrementaven cada volta més, Carlos, es va vore forçat a reunir lo que es va denominar el «Parlament llarc» en la finalitat de recaptar fondos, pero a canvi, els parlamentaris li exigien certes garanties polítiques. Despuix de certes disputes polítiques, el Parlament es va dividir entre els que estaven a favor del rei, i els que no ho estaven, esclatant d'esta manera una guerra civil en 1642.

Primera guerra civil anglesa (1642–1646)

L'enfrontament entre el poder parlamentari i el poder real es va saldar a favor del primer, moderant el rei la seua política absolutista i veent-se controlat pel Parlament. Va ser llavors quan este va aprovar numeroses lleis anti-absolutistes. Per eixemple, es va eliminar la Cort de la Cambra estrelada, es va retirar el poder al rei de dissoldre el parlament i es va condenar a mort a William Laud, arquebisbe de Canterbury i al comte de Strafford, gran aliat del rei.

Dos anys abans, Oliver Cromwell, havia tornat al Parlament despuix del seu retir en 1629. Quan va esclatar la guerra civil en 1642, va reunir un regiment de cavalleria, per a combatre en favor de la causa parlamentària. En este contingent va conseguir un enorme prestigi com a militar durant la primera fase de la revolució.

Segona guerra civil anglesa (1648–1649)

Artícul principal → Segona guerra civil anglesa.

Les disputes entre els partidaris del rei Carlos I que es trobava encarcerat per les forces parlamentàries i els de el «Parlament llarc» varen persistir. No obstant els escassos respals monàrquics entre els propis parlamentaris varen cessar quan el rei va escapar, es va aliar en els escocesos i va desencadenar de nou la guerra civil en 1648. Cromwell va reprimir una rebelió en Gales i va derrotar als escocesos en Preston (agost de 1648). De nou es va posar de part de l'Eixèrcit en contra del Parlament, que intentava recomençar les negociacions en Carlos. En el més de decembre, va autorisar l'expulsió de l'oposició, deixant a soles a uns pocs membres que estaven d'acort en la designació d'una comissió que jujara al Rei per traïció. Va ser una guerra caballeresca, que Oliver Cromwell va terminar vencent en el seu Batalló dels Sants (Ironsides), als promonàrquics. El fi de l'enfrontament va supondre l'enjuïciament per alta traïció del rei i el seu posterior decapitació, tenint com a conseqüència la proclamació de l'única república en la història anglesa.

Interregne o República (1649–1660)

Artícul principal → Interregne anglés.

La república representava les aspiracions de la burguesia, d'una societat mercantilista puritana. La política passaria a ser en gran mesura imposta pels interessos comercials al Govern. Va significar el triumf de la burguesia, l'acceptació de la seua moralitat, del principi de que els hòmens tenen dret a fer lo que se'ls antoixe en lo que és seu, que el benefici del capitaliste és també el benefici de la societat.

Tercera guerra civil anglesa (1649–1651)

Artícul principal → Tercera guerra civil anglesa.

Oliver Cromwell, nomenat Lord Protector, durant l'Interregne o República.

La primera tasca de Cromwell durant la República -proclamada despuix de l'eixecució de Carlos el 30 de giner de 1649- va ser la pacificació d'Irlanda i Escòcia front a les forces realistes que recolzaven al successor llegítim, el futur Carlos II d'Anglaterra. Els seus principals objectius eren conseguir un govern estable i tolerància per a totes les sectes puritanes. Cromwell va esclafar als partidaris monàrquics en Irlanda i Escòcia i va controlar Anglaterra.

Protectorat dels Cromwell (1653–1659)

Artícul principal → El Protectorat.

La necessitat de que l'eixèrcit controlara la situació va provocar pronte que la República es convertira en una dictadura militar comandada per Cromwell baix el puritanisme intransigent. Va abolir la Cambra dels Lores i va centrar el seu poder en l'eixèrcit i la Cambra. Una de les lleis més significatives d'este periodo varen ser les Actes de Navegació. L'èxit de Cromwell es va deure a que va saber mantindre la pau i l'estabilitat, i a que va proporcionar els mijos necessaris per a la tolerància religiosa de grups no catòlics. Per això, els judeus, que havien segut expulsats d'Anglaterra en 1390, varen poder retornar en 1655. L'enèrgica política exterior de Cromwell i els èxits del Eixèrcit i l'Armada varen otorgar a Anglaterra un gran prestigi en l'estranger. Els anglesos, en aliança en França, varen arrebatar Dunkerque a Espanya en 1658, obtenint aixina una plaça forta en el continent des d'a on invadir Calais, ciutat que Anglaterra havia perdut feya 100 anys.

No obstant la situació política va seguir inestable, lo que va enfrontar al Lord Protector en el Parlament restringit del Protectorat, que tractaven d'alterar els principis de la Constitució escrita. En 1657 va acceptar la Humil Petició i Consell: petició de crear una segona cambra parlamentària i potestat de nomenar al seu successor, pero no va acceptar el títul de rei. Despuix de la mort d'Oliver Cromwell en 1658 li va succeir el seu fill, Richard Cromwell, qui no posseïa el carisma i el liderage que el seu pare, per lo que va acabar renunciant. Aixina, el Parlament Llarc es va reunir i, baix l'impuls del general George Monck, es va declarar rei d'Anglaterra a Carlos II, terminant aixina la República i restaurant la monarquia.

Carlos II restaura en el tro la dinastia Stuart.

Restauració dels Stuart (1660–1688)

En 1660, Carlos II restablix la monarquia i la dinastia Stuart en Gran Bretanya, mantenint una relativa tranquilitat despuix de terminada la guerra civil.

Jacobo Stuart (germà de Carlos II) va passar a ser lord almirant suprem d'Anglaterra. En 1672 Jacobo va anunciar públicament la seua conversió a la fe catòlica en mig d'un clima anticatólic recolzat pel Parlament i estés a la societat. A l'any següent, el Parlament anglés va aprovar el Acta de Prova, per la que els catòlics quedaven inhabilitats per a l'eixercici de càrrecs públics, i Jacobo va dimitir com almirant suprem. En 1679, la Cambra va tractar d'excloure a Jacobo del tro, sense èxit.

A la mort de Carlos en 1685, Jacobo es va convertir en rei. Va apartar a molts dels seus seguidors en les seues severes represàlies, sobretot com a conseqüència d'una série de juïns repressius coneguts pel nom de «Juïns Sanguinosos». Jacobo va tractar de guanyar-se el respal dels dissidents i dels catòlics en 1687, posant fi a les restriccions religioses, pero a soles va conseguir aumentar les tensions. El naiximent del seu fill, Jacobo Francisco Eduart Stuart, el 10 de juny de 1688, va semblar garantisar la successió catòlica. Poc despuix, els líders de l'oposició varen invitar al gendre de Jacobo, Guillermo d'Orange, més tart Guillermo III d'Anglaterra, a fer-se en el tro anglés, desencadenant aixina la Revolució Gloriosa.