Historiografia
| Historiografía |
| 210px Alegoria en l'escritura de l'història de Jacob de Wit (1754). Una veritat casi nueta manté un ull en l'escritor de l'història. Atenea (saber) a l'esquerra dona consells.
|
El terme historiografia prové d'historiógraf, i este del grec ἱστοριογράφος historiográphos, de ἱστορία historía 'història' i -γράφος gráphos, de la raïl de γράφειν gráphein 'escriure'; o siga, el que escriu (o descriu) l'història.1
L'historiografia és l'art d'escriure-la, pero també l'historiografia és la ciència que s'encarrega d'estudiar l'història. L'émfasis en la seua condició de "art" (τέχνη tékhnē) o "ciència" (ἐπιστήμη epistḗmē) és un dels objectes de debat metodològic més important entre els historiadors, en abundant participació de tot tipo d'intelectuals que han reflexionat sobre això, donada la seua posició central en la cultura.5 Per a una part d'ells, ni tan sols pot parlar-se de "història" en singular, ya que la condició de relat dels seus productes els convertix en "històries" en plural. Per a la major part dels historiadors contemporàneus, en canvi, és irrenunciable la condició científica de l'història, o a lo manco l'aspiració a tal condició ("ciència en construcció"), i fins i tot està molt estesa la visió que no percep abdós traces (ciència i art) com estrictament incompatibles sino com a complementaris.
Les diferents disciplines que servixen per a l'estudi historiogràfic s'agrupen en el nom de «ciències i tècniques historiogràfiques» (paleografia -que inclouria l'epigrafia i papirologia-, documentació o ciències documentals, sigilografia, diplomàtica, codicologia, numismàtica, etc.).
A l'especialiste en historiografia es denomina historiógraf/a.1