Felip Mateu i Llopis
Felip Mateu i Llopis (Valéncia, 15 de novembre de 1901 - Barcelona, 13 d'abril de 1998), fon un historiador valencià i un dels més importants numismàtics espanyols del sigle XX.
Biografia
Felip Mateu estudià Història en la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat de Valéncia, llicenciant-se en Sobreixent i Premi Extraordinari el 30 de setembre de 1923. Entre els anys 1924 i 1929 va treballar en el seu doctorat en l'Universitat Central de Madrit, on va ser discípul d'Elías Tormo Monzó, Manuel Gómez Moreno, Antonio Ballesteros Beretta i Severino Aznar. En 1926 llegí la seua tesis, Ensaig sobre una Casa Real de Moneda d'un dels Estats de la Corona d'Aragó: la Ceca de Valéncia i els acunyaments valencians dels sigles XIII al XVIII, obtingué el sobreixent cum laude i orientaria la seua llabor investigadora cap a la numismàtica.
Membre del Cos Facultatiu d'Archivers, Bibliotecaris i Arqueòlecs en destí temporal en la Secció Numismàtica del Museu Arqueològic Nacional, prengué possessió el 10 de juliol de 1930 com a director del Museu Arqueològic i de la Biblioteca Provincial de Tarragona. Fon vocal de la Comissió Provincial de Tarragona (24 de juliol de 1931) i en 1933 passà a ser archiver i bibliotecari del l'Ajuntament de Vallecas (Madrit).
En l'any 1933 fon nomenat conservador per concurs de la Secció de Numismàtica del Museu Arqueològic Nacional de Madrit, destacant els seus trascendents treballs de catalogació del monetari. Contribuí al salvament de part de l'or visigot del Museu Arqueològic Nacional en la nit del 4 al 5 de novembre de 1936, davant l'expropiació del Monetari (cfr. Publicació de l'acta en G.N., 21 de juny de 1971). En març de 1937 es va produir el trasllat de funcionaris de Madrit a Valéncia. Fon director accidental de l'Archiu General del Regne de Valéncia (1937-1939) i vocal de la Junta de Defensa del Tesor Artístic radicada en el colege del Patriarca i trasllat ad este de l'Archiu de la Catedral. Va contribuir al salvament d'archius varis en Valéncia i de la Catedral de Sogorp i feu gestions i actuacions a favor del tesor artístic i documental de la ciutat, época de custòdia ad ell confiada en defensa del Patrimoni (1937-1939).
En la nova etapa (1940- 1972), el seu destí fon Barcelona com a director de la Biblioteca de Catalunya, ajustades les seues sigles a Biblioteca Central de la Diputació. Va prendre possessió de director per oposició (Orde Ministerial de 10 d'agost de 1940). Nomenat vocal del Patronat Menéndez i Pelayo del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i cap del Servici de Recuperació Bibliogràfica del Ministeri d'Educació Nacional en Barcelona fon director de l'Anuari de la Biblioteca Central i de les Populars i Especials de la Diputació Provincial de Barcelona. Director i professor de l'Escola de Bibliotecàries de la Diputació (1940), també va fundar i va dirigir la revista Biblioteconomía.
El 31 de giner de 1941 ingressà com a acadèmic de número en la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el 20 de juny d'eixe mateix any fon nomenat corresponent de la Real Acadèmia de l'Història. Despuix de ser professor encarregat d'un Curs de Diplomàtica i Llatí Medieval (1941) en l'Universitat de Barcelona, i en 1943 fon catedràtic per oposició de Paleografia i Diplomàtica en destí en Oviedo, Valéncia i en Barcelona (1945), en la que va deixar la seua impronta acadèmica en les matèries de Biblioteconomia, Bibliologia, Bibliografia, Paleografia i Diplomàtica que rotulava “Laboratori de Ciències Experimentals”, ara Ciències i Tècniques Historiogràfiques.
En 1953 fon nomenat inspector de Biblioteques de la zona de Llevant, districtes universitaris de la zona de Barcelona i Valéncia.
Fins a l'any 1972, data de la seua jubilació, va deixar una trayectòria d'organisació i restauració de les naus gòtiques de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, sèu de la Biblioteca, en l'impuls de la formació professional, creació de seccions tècniques, actualisació de servicis bibliogràfics i increment de les Biblioteques Populars. Fon pensionat pel CSIC i per la Junta de Relacions Culturals per a l'estudi de Biblioteques en Portugal i en Biblioteques d'Holanda, Suècia i Noruega.
En la ciutat de Valéncia freqüentà l'Archiu del Regne de Valéncia i va entrar en contacte en els més destacats historiadors valencians de l'época: Jaume i Luis Cebrián Ibor, José Chocomeli Galán, José Rodrigo Pertegàs, José Martínez Aloy, Francesc Almarche i Josep Sanchis Sivera. Es va relacionar en ambients valencianistes, sent el primer director de la revista Acció Valenciana i va formar part del grup Acció Cultural Valenciana, junt a Manuel Sanchis Guarner. En l'any 1932 fon un dels signataris de les Normes de Castelló. Ad estos primers anys pertanyen alguns artículs escrits en valencià, entre ells l'ensaig El País Valencià (sic) (1933), que formava part dels Quaderns d'Orientació Valencianista L'Estel.
Fon un epígon d'aquella professió del Cos Facultatiu d'Archivers, Bibliotecaris i Arqueòlecs, fidel al lema Virgilià: “sic vos non vobis”. Rigorós en el método vocacional de l'investigació in labore quies, un dels lemes dels seus ex libris, li va permetre treballar fins als norantasis anys.
Distincions i guardons
En l'any 1948 fon distinguit com a membre corresponent de la American Numismatic Society of New York, cap de Secció de l'Institut Nicolás Antonio de Bibliografia del CSIC i conseller del Patronat José María Cuadrado del CSIC de Madrit, aixina com corresponent de diverses Acadèmies: de Ciències, Belles Lletres i Nobles Arts de Còrdova, de l'Institut Fernán González, de l'Acadèmia Burgense (1950), membre corresponent de l'Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de Valéncia (1950), membre fundador de la Societat Iberoamericana d'Estudis Numismàtics (1953), Chevalier (Cavaller) de l'Ordre des Palmes Academiques (1957), vicedecà (1953) i decà (1958) de la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat de Barcelona, comendatore dell'Ordine al Merito de la República Italiana (1959), Premi Javier Conde Garriga de l'Associació de Numismàtica Espanyola per l'obra Bibliografia de l'Història Monetària d'Espanya (1961), conseller de la Delegació en Barcelona de l'Institució Ferrando el Catòlic en Saragossa (1963), membre corresponent de l'Acadèmia Uruguayana i Argentina de Numismàtica (2 de decembre de 1954), Carta de Fidalguia de l'Associació de Fidalcs a Fur d'Espanya el 11 d'abril de 1966, Medaglia Cultural d'Ore Ministeri degli Affari Esteri de Roma al mèrit cultural, otorgada per la Diputació Provincial de Barcelona (1972), conseller d'honor del CSIC (23 d'abril de 1973), Medalla d'Argent de la Província otorgada per la “intensa llabor desplegada a lo llarc de la seua vida professional a favor de la Província” (1979), Medalla del Archer. M. Huntington Award de 1979 de la American Numismatic Society de Nova York, Corresponding member of the Hispanic Society (1 de març de 1983), president d'honor de l'Associació Numismàtica Espanyola.