Enrique Castellón Vargas
Enrique Castellón Vargas, conegut popularment com el Príncip gitano (Valéncia, 7 d'abril de 1932 - Guadalajara, 22 d'abril de 2020), fon un actor, ballarí i cantant valencià.
Biografia
Enrique Castellón naixqué en el barri de Russafa de la ciutat de Valéncia, el 7 d'abril de l'any 1932. Es va criar en el sí d'una família gitana de flamenc dedicada a la venda ambulant i als tractes de ganado. Escoltà des del breçol el cante jondo i els pals del flamenc, i per això va deprendre des de chiquet que ni llavors ni ara això dona de menjar, per lo que va orientar pronte les seues cançons cap a estils híbrits en la cançó popular, el pop i els sons de moda.
Als 14 anys va debutar en el Teatre Calderón de Madrit en el mateix espectàcul que Lola Flores i molt poc despuix, en només 15 anys, va formar el seu primer espectàcul, “Pinceladas” (Pinzellades), aplegant a convertir-se en una gran figura de la cançó espanyola en els anys 50, pese a que la seua passió real era el toreig, en el que no va conseguir la mateixa repercussió. Debutà com a noviller en 1947, pero no va conseguir prosperar, segons li agradava dir, precisament pel seu èxit en la música.
Cosí germà de Sabicas, entre els seus sis germans es conten ademés el guitarriste Juan José Castelló Vargas i, sobretot, Dolores Vargas “La Terremot”, a qui va acompanyar en les seues primeres cançons, com Penas de la gorriona o Málaga bella.
Feu carrera artística en Madrit despuix de recórrer mija Espanya junt ad ells, practicant el cante flamenc i estils diversos com la zambra i la rumba. En decenes d'espectàculs que varen recórrer varis paisos, la seua companyia va servir ademés de plataforma d'envolament per a moltes atres figures, com a Rocío Jurado, Carmen Sevilla o Manolo Escobar. Es conta que fon precisament en un d'eixos espectàculs quan Escobar va escoltar de la seua boca per primera volta interpretar El porompompero i que ho incorporia al seu propi repertori. Una situació semblant es va repetir anys despuix en Tengo miedo, que va acabar popularisant “la més gran”, i de nou en Obí, Obá, cada dia te quiero más, que va obtindre major repercussió en la versió que varen estrenar els Gipsy Kings a finals dels anys 80. Entre els temes que sí varen transcendir en la seua veu es troben ¡Ay, Mi Dolores!, Tani o Cariño de Legionario y versions de Delilah i Obladí Obladá.
Els seus ídols eren pures ceps del flamenc: citava sobretot a Manolo Caracol, La Niña de los Peines i Antonio Mairena. No fon un cantant en grans qualitats, pero sí un artiste en personalitat. D'això no hi ha dubte. Ell mateixa ho va reconéixer aixina: “No sé si soc millor o pijor que uns atres, pero Deu em va donar una personalitat molt gran. L'escenari se'm queda menut”.
Com a actor va participar en sis películes, des de Brindis al cielo (1954) fins a Españolear (1969), en la que els seus personages a sovint es presentaven com "El Príncip Gitano".