Diferència entre les revisions de "Dialecte barceloní"
| Llínea 83: | Llínea 83: | ||
{{cita|Meyer-Lübke, seguint al seu mestre el filòlec alemà Frederic Diez, en [[1890]] va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques,...}}<ref> [http.//www.es.wikipedia.org/wiki/Wilhelm_Meyer-Lübke Cites Wikipedia]</ref> | {{cita|Meyer-Lübke, seguint al seu mestre el filòlec alemà Frederic Diez, en [[1890]] va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques,...}}<ref> [http.//www.es.wikipedia.org/wiki/Wilhelm_Meyer-Lübke Cites Wikipedia]</ref> | ||
| − | Lübke va adoptar una posició polèmica en quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre | + | Lübke va adoptar una posició polèmica en quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre Diez, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques, on diu: |
{{cita|"En l'Est la transició s'opera a poc a poc en el català en el Roselló: Esta última parla (parler), que no és més que un dialecte provençal...."}}<ref>Wilhelm meyer-lübke. Gramàtica de les Llengües Romàniques (p. 14)</ref>. | {{cita|"En l'Est la transició s'opera a poc a poc en el català en el Roselló: Esta última parla (parler), que no és més que un dialecte provençal...."}}<ref>Wilhelm meyer-lübke. Gramàtica de les Llengües Romàniques (p. 14)</ref>. | ||
| Llínea 113: | Llínea 113: | ||
* [[Ramon Miquel i Planas]] en la seua coneguda novela “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana. [[1918]]) es manifesta obertament contrari al neocatalaní de Pompeu Fabra a qui denomina despectivament “llengua badaloneta”<ref>Ramón Miquel i Planes.El purgatori del bibliofil. Ilustració Catalana. 1918</ref> | * [[Ramon Miquel i Planas]] en la seua coneguda novela “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana. [[1918]]) es manifesta obertament contrari al neocatalaní de Pompeu Fabra a qui denomina despectivament “llengua badaloneta”<ref>Ramón Miquel i Planes.El purgatori del bibliofil. Ilustració Catalana. 1918</ref> | ||
| − | * Mossén Alcover, llingüiste mallorquí, opinava aixina del “dialecte barceloní” (=neocatalaní) | + | * [[Antoni Maria Alcover|Mossén Alcover]], llingüiste mallorquí, opinava aixina del “dialecte barceloní” (=neocatalaní) |
{{cita|''dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no et per a on agafarlo... un desbarat ferest no sols dónes del punt de vista lingüístic, sino dónes del punt de vista polític''}} | {{cita|''dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no et per a on agafarlo... un desbarat ferest no sols dónes del punt de vista lingüístic, sino dónes del punt de vista polític''}} | ||
Revisió de 16:10 31 març 2020
"Dialecte barceloní" és un terme acunyat per l'historiador català Pare Batllori (1909-2003), "Doctor Honoris Causa" per 11 universitats catalanes i valencianes (2002), Premi Príncip d'Astúries (1995) i Acadèmic de la Real Acadèmia de l'Història, Miquel Batllori i Munné (Pare Batllori).
Català igual a dialecte barceloní
A diferència de l'històrica llengua valenciana que va existir com a llengua normalisada des del sigle XV, en plena autonomia lèxica, morfosintàctica, fonètica i semàntica i un Sigle i mig d'Or cultural i lliterari en les seues gramàtiques i diccionaris, per contra , el dialecte de Barcelona ara nomenat català no conseguix el seu estàndart llingüístic fins a l'any 1906, any del I Congrés de la Llengua Catalana, si be no és fins a 1912 quan l'ingenier químic gracienc Pompeu Fabra publica la seua primera "Gramàtica Catalana" (Gramàtica molt criticada pel gramàtic Menéndez Pidal i per en Miguel de Unamuno (Catedràtic de Llingüística de l'Universitat de Salamanca), que arribà a afirmar que els seus (d'en Pompeu) treballs eren el propis d'un químic, aficionat i sense rigor llingüística.[2]
Fon durant el sigle XIX i especialment des de 1859 quan Bofarull va tractar de conseguir una unitat llingüística en Catalunya entre tots els numerosos dialectes catalans provinents del Provençal, fracassant en tots els seus intents, arribant-se a produir enfrontaments violents [3] i fins no entrat en sigle XX, el citat Fabra no fon capaç de desenrollar un estàndart per a Catalunya, que posteriorment varen provar d'impondre en les comunitats veïnes: Regne de Valéncia, Illes Balears i Aragó.
El seu treball fon durament criticat per llingüístes de prestigi de la seua época com Menéndez Pidal i Unamuno que va arribar a afirmar de Fabra que era "un mal deprenent de filòlec, i no controlava el camp lèxic, va inundar de galicismes el dialecte barceloní, convertint-lo en una llengua bombarda", "una llengua bombarda de laboratori" [4]
Reaccions
Vist que el disseny d'una llengua era un instrument del nacionalisme català i este tenia l'objectiu d'impondre-la en els territoris que pretenia anexionar-se, no varen tardar a reaccionar llingüistes que discrepaven en el proyecte i les formes, com els citats Unamuno o Menendez Pidal i, d'atres que en un principi es mostraven conciliadors en l'idea.
Atres definicions històriques que avalen la genètica del “dialecte barceloní”
- Pare de la Romanística i creador de la Gramàtica Comparada, filòlec alemà Friedrich Diez
- Filòlec suís-alemà Meyer Lübcke
- El químic Pompeu Fabra, creador del neo_catalaní en els seus laboratoris fabrins prenent com a base el "dialecte barceloní" (1907)
- Català Pare Batllori, doctor honoris causa per 11 universitats catalanes ( i algunes valencianes "fidelisades")
- Capellà mallorquí Mossén Alcover (Mallorca. 1913), inventor-gestor del 1er Congrés de la Llengua Catalana
- Autor català Martí de Riquer en la seua “Història de la Lliteratura Catalana”.1964
- Pare Josep Maria Guinot (Castelló) filòlec
- F. Juanto, Filòlec de la Universitat de la Sorbona (París)
- Historiador i humaniste Menéndez i Pelayo:
- Filòlec Morel Fatio:
- Història d'Espanya de Gallach
- L'Historiador Pedro Aguado Bleye en la seua obra Història d'Espanya
- El filòlec i llingüiste català Antoni Badia i Margarit, rector de l'Universitat de Barcelona, va deixar escrit en la seua Gramàtica Històrica Catalana (1952)
Lübke va adoptar una posició polèmica en quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre Diez, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques, on diu:
[19].
No obstant això, va canviar este juí en 1925, despuix de ser nomenat "Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona" i haver segut "onerosament fidelisat" per la burguesia nazionalista catalana: va ser llavors quan va començar a utilisar generalisadament el nom de "llengua catalana", pero en l'afirmació de les seues concordances en el provençal per a tot el conjunt idiomàtic catalá-valenciá-balear.
Esta nova denominació fon invalidada pel reputat gramatiste i filòlec Menendez Pidal en la seua obra Gramàtica Històrica (Madrit, 1977) on va demostrar la falta de rigor de Meyer Lübke al mateix temps que reconeixia l'independència idiomàtica de la llengua valenciana:
- Mayans i Ciscar. Seguint la definició del Pare de la Romanística Friedrich Díez, Mayans i Ciscar també afirmava en 1873 que:
[20].
El llemosí (dialecte parlat en Limoges - França) era el terme incorrectament usat ya pels escritors de l'Ilustració del sigle XVIII per a suplantar la definició històrica de Llengua Valenciana.
- Filòlec alemà Gerhard Rohlfs (Munic, 1986):
- Martí i Gadea destacava la singularitat de "La Llengua valenciana, per la riquea de veus, modismes i gràcia (...) superant a la catalana" [21])
L'alcoyà (de Balones) defenia la seua autonomia respecte de la catalana, cosa que també oculta el lexicòlec Corominas, saquejador impenitent de l'obra de Martí i Gadea, de la que selecciona lo concordant en la seua teoria immersora.” [22])
- Francisco Giner Mengual, professor de llingüística de l'Universitat de la Sorbona (París)
- Ramon Miquel i Planas en la seua coneguda novela “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana. 1918) es manifesta obertament contrari al neocatalaní de Pompeu Fabra a qui denomina despectivament “llengua badaloneta”[24]
- Mossén Alcover, llingüiste mallorquí, opinava aixina del “dialecte barceloní” (=neocatalaní)
- Sanchis Guarner se'l recriminava Fuster:
- Mourelle de Lema, Catedràtic de Romanística de l'Universitat de Madrit.
- L'Historiador Salvador de Madariaga
Confessió catalana de l'espoli de la llengua valenciana:
L'erudit català Ramon Miquel i Planas, gran estudiós del nostre clàssics valencians, confessava en honestitat en 1905:
I tots ells són autors valencians (mai catalans) que diuen en els seus texts: "Estic escrivint en la meua Llengua materna Valenciana".
Per a Miquel i Planas tots els mals de la “Revolució” venien de la “reforma llingüística fabriana” (=del químic Pompeu Fabra).
Vore també
- Llengua Valenciana
- Normes d'el Puig
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Conflicte llingüístic valencià
- Normes de Castelló
- AVLL
- Miquel Batllori
Referències
- ↑ Universitat de Girona publicat en Las Provincias el 2/11/1992
- ↑ ¿Lengua valenciana o dialecto barceloní?.Ed.cit. 2008. Pág 16.
- ↑ "Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana" de Mª Teresa Puerto Ferre, Ricart Garcia Moya i Ignaci Culla Hernández. Diputació de Valéncia. ISBN 978-84-7795-470-5
- ↑ Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. ed. cit. 2008 p. 19.
- ↑ Geografia del Regne de Valéncia. Carreres Candi, Fco. ed. cit. 1927, p. 692
- ↑ Llengua Valenciana o dialecto barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit 2008, p. 19
- ↑ Faltes ortogràfiques catalanes. Junato, F. Les províncies 19-06-1997
- ↑ Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit. 2008,p. 22,
- ↑ dit quan en 1913 es votaven les noves "normes fabrines” del laboratori del químic Pompeu Fabra, fabricant de l'actual neo_catalá.
- ↑ Martí de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana. Ed. cit. 1964 (p. 21)
- ↑ Martín de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana (Tom I)
- ↑ Guinot.J.Mª. Qüestions de Llengua”. Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Série Filològica. Ed.cit. 1990).
- ↑ F. Juanto. “Faltes ortogràfiques catalanes” Las Provincias. 19.06.1997
- ↑ F.Juanto. Faltes ortogràfiques catalanes. Las Provincias. 19.06.1997
- ↑ Gallach. Història d'Espanya” de Gallach. Barcelona. Ed.cit. 1935.
- ↑ Antoni Badia Margarit. Gramàtica Històrica Catalana. 1952.
- ↑ Catedràtic de Llingüística Francisco Rodriguez Adrados, Acadèmic de la RAE. Valéncia Hui. 28.02.2008.
- ↑ [http.//www.es.wikipedia.org/wiki/Wilhelm_Meyer-Lübke Cites Wikipedia]
- ↑ Wilhelm meyer-lübke. Gramàtica de les Llengües Romàniques (p. 14)
- ↑ Orígens de l'espanyol”. Mayans i Ciscar. Madrit, 1873
- ↑ Gadea. Tipos. Ed.cit. 1908, p. 298
- ↑ Ricart Garcia Moya
- ↑ Francisco Giner Mengual. Cartes destapades. Levante-EMV 22/12/1982
- ↑ Ramón Miquel i Planes.El purgatori del bibliofil. Ilustració Catalana. 1918
- ↑ Ramón Miquel i Planes. Pròlec del "Cansoner Satíric Valéncia dels sigles XV i XVI".1905
Bibliografia
- PUERTO FERRE, Mª Teresa. Lengua Valenciana, una lengua suplantada (Valéncia, 2006, Diputació de Valéncia)
- PUERTO FERRE, Mª Teresa. ¿Lengua Valenciana o dialecto barceloní? (Catalan strategies against the Valencian Language). (Valéncia, 2008, Lo Rat Penat).