Defensor del Poble
El Defensor del Poble és una autoritat de l'Estat encarregada de garantisar els drets dels habitants davant dels abusos que puguen fer el pode polític i llegislatiu d'un Estat. Alguns autors defenen que el Justícia d'Aragó, naixcut al final del sigle XII d. C. i inicis del XIII d. C. , és el precursor del Defensor del Poble. Hi ha controvèrsies sobre si la figura del Defensor del Poble prové de la Constitució Sueca, que establí eixa figura (amb el nom d'Ombudsman) en 1809 per a donar resposta immediata als ciutadans davant dels abusos de difícil solució per via burocràtica o judicial, o bé prové de la figura del Procurador o protector universal de tots els indígenes de les Índies de 1516.
En els països hispanoparlants es denomina comunament Defensor del Poble i en alguns països li diuen Defensor dels Ciutadans. En els països francòfons sol dir-se Defensor dels drets (en francés: Défenseur des droits).
En Espanya la seua denominació depén de cada autonomia: en la Comunitat Valenciana i en Catalunya es diu Síndic de Greuges. En Aragó mantenen la denominació tradicional Justícia d'Aragó.
Existixen diferències entre lombudsman i el defensor del poble en Espanya, ya que mentres lOmbudsman fon dissenyat per a supervisar l'Administració pública, el Defensor del Poble usa eixa supervisió com a instrument per a defendre els drets i llibertats fonamentals, tal i com es desprén de l'artícul 54 de la Constitució espanyola i de la seua ubicació dins del Capítul IV del Títul I.
La llegitimació democràtica del Defensor del Poble és indubtable, puix que en tots els casos procedix de l'elecció parlamentària, en majoria qualificada i després de debat públic sobre la figura del candidat. No obstant, és independent del Parlament, el qual no pot enviar-li instruccions ni cessar-lo, excepte per causes taxades. S'ha senyalat en els drets humans que l'efectivitat d'esta figura queda llimitada per la seua incapacitat d'impondre coactivament les seues decisions a les autoritats concernides. La seua capacitat de control residix sobretot en la raonabilitat o persuasió dels seus arguments, per lo que adquirix un caràcter més polític que judicial. No obstant, l'experiència demostra que bona part de les seues recomanacions solen ser ateses pels poders públics.
En alguns països, el Defensor del Poble te capacitat per a presentar accions o recursos davant de la Cort Suprema o el Tribunal Constitucional.
El Defensor del Poble s'ha desenrollat especialment en el continent americà, seguint el model espanyol. Les institucions del continent s'agrupen en la Federació Iberoamericana d'Ombudsman, organització molt activa en la defensa dels drets humans en la regió, que publica anualment un important Informe sobre drets humans.