Basílica
Basílica del grec basiliké stoa. En el seu orige, el vocable grec dessignava la seu administrativa del juge Archon Basileus; també una estada règia, palau o casa ... digna d'un rei. El vocable ha anat evolucionant a la seua actual accepció.
Varen ser els romans els que varen estendre esta accepció primitiva a aquells edificis públics que feyen servir indistintament com a tribunal o com a lloc de reunió i contractació, a l'estil del que serien sigles despuix les llonges migevals.
Arquitectura[editar | editar còdic]
Les basíliques tenien una tipologia arquitectònica pròpia, en superfície rectangular, conectada a l'orient en un hemicicle i en un gran vestíbul nàrtex, per l'atre extrem. La coberta era plana o a dos aigües i albergava una espayosa nau central, sustentada per almenys dos columnates, també, com a mínim, dos naus laterals de menors proporcions.
Creiximent de les basíliques[editar | editar còdic]
En el sigle IV, en l'adveniment de la pau Constantina, l'Iglésia rep, per donació imperial, alguns d'estos recints socio-comercials que adaptarà fàcilment per al seu us llitúrgic.
El primer d'ells, el palau dels Laterani, en Roma, a on s'ubica encara hui el patriarchum i la basílica que és mare i cap de totes les iglésies de l'Urbs i de l'orbe.
Junt en ella i en la mateixa ciutat, les basíliques més importants es construiran de planta sobre memorials cristians: Sant Pere en el Vaticà, Sant Pau Extramurs i Santa Maria la Major en l'Esquilino. Són els temples Majors de la cristiandat. Es denominen Patriarcals i representen en occident a les quatre primeres iglésies fundades fora de Jerusalem: Roma, Costantinoble, Aleixandria i Antioquia. Tenen grans indulgències, privilegis com pereixemple l'altar i tro papal.
Per a respectar esta prelatura, les atres basíliques reben sempre el títul de menors. Cap iglésia pot ser honrada en este títul, a no ser per concessió pontifícia o per costum immemorial. Justament per açò últim es considera com a basíliques a les antigues grans catedrals. Atres seus més recents, ho han solicitat com a signe de comunió eclesial en el bisbe de Roma, Patriarca d'Occident.
La Santa Seu otorga a perpetuïtat esta distinció, en la solicitut prèvia del bisbe del lloc, tenint en conte la rellevància històrica, magnificència artística i importància per la devoció del temple en qüestió.
Obligacions[editar | editar còdic]
Les obligacions principals que es contrauen des d'eixe moment són les de mantindre el Cult constant, perseverar en l'administració dels sacraments, especialment els de la Penitència i Eucaristia, i créixer en la Caritat.
Privilegis[editar | editar còdic]
Com a signe extern del títul, les basíliques poden usar en el seu escut les armes pontifícies i, en les principals cerimònies, el pabelló borgià, el tintinábul, aixina com la capa magna capitular.